LLUMS

Vespre.

TEDDY seu, amb l’abric posat, les maletes al costat.

Pausa.

SAM: Et recordes del MacGregor, Teddy?

TEDDY: Mac?

SAM: Sí.

TEDDY: I tant que sí.

SAM: Què en pensaves, d’ell? Et queia bé?

TEDDY: Sí. M’agradava. Per què?

Pausa.

SAM: Saps, sempre has estat el meu preferit, dels nois. Sempre.

Pausa.

Quan em vas escriure des d’Amèrica em vaig emocionar molt, saps? Vull dir que havies escrit a ton pare unes quantes vegades però a mi no m’havies escrit mai. Però, després, quan vaig rebre aquella carta teva…, bé, em vaig emocionar molt. No li ho he dit mai. Mai no li he dit que havia tingut notícies teves.

Pausa.

(En veu baixa). Teddy, et puc dir una cosa? Tu vas ser sempre el preferit de ta mare. Ella m’ho va dir. És veritat. Sempre vas ser el…, tu sempre vas ser l’objecte principal del seu amor.

Pausa.

Per què no t’estàs aquí un parell de setmanes més, eh? Riuríem una mica.

LENNY entra per la porta principal i passa a la sala.

LENNY: Encara aquí, Ted? Faràs tard per al teu primer seminari.

Va al bufet, l’obre, hi guaita, a dreta i esquena, s’atura.

On és el meu entrepà de formatge?

Pausa.

Algú m’ha pres l’entrepà de formatge. L’he deixat aquí (A SAM). Me l’has robat?

TEDDY: Jo t’he agafat l’entrepà de formatge, Lenny.

Silenci.

SAM se’ls mira, recull el barret, i surt per la porta del pis.

Silenci.

LENNY: M’has agafat l’entrepà de formatge?

TEDDY: Sí.

LENNY: M’he preparat l’entrepà jo mateix. L’he tallat i l’he untat amb mantega. He llescat un bocí de formatge i l’he posat entremig. L’he posat en un plat i l’he desat al bufet. Ho he fet tot abans de sortir. Ara torno i tu te l’has menjat.

TEDDY: Bé, què hi vols fer?

LENNY: Espero que em demanis disculpes.

TEDDY: Però si l’he agafat expressament, Lenny.

LENNY: Vols dir que no te l’has ensopegat per equivocació?

TEDDY: No, he vist que el posaves allí. Tenia gana, i per això me l’he menjat.

Pausa.

LENNY: Una audàcia a la descarada.

Pausa.

Què t’ha impulsat a ser tan…, rancuniós amb el teu propi germà? Me’n faig creus.

Pausa.

Bé, Ted, sembla que amb això ens anem acostant a la veritat nua, oi? El joc va de valent. Vull dir, som en un terreny on no hi ha cap reducte inexpugnable, ara. Bé, com ho interpretes, si no? Aprofitar que ton germà petit és fora a fer una feina per a pispar-li l’entrepà de formatge que s’havia preparat expressament, això no és equívoc, és inequívoc.

Pausa.

Vaja, et diré que sembla que t’hagis tornat una mica malcarat aquests darrers sis anys. Una mica malcarat. Una mica retret. Una mica menys comunicatiu. És graciós, perquè jo em pensava que als Estats Units d’Amèrica, vull dir amb el sol i tot allò, els espais oberts, al vell campus, amb la teva posició, donant classes, al centre de la vida intel·lectual d’allí, al vell campus, tot el batibull social, tot tan estimulant, la teva canalla i tot allò, per a passar-t’ho bé, la piscina, aquells «pullmans» tan ràpids i tot allò, tones d’aigua gelada, la comoditat de les teves bermudes i tot allò, al vell campus, cap hora del dia o de la nit sense una tassa de cafè o una ginebra holandesa, em pensava que t’hauries tornat més comunicatiu, no menys. Perquè vull que sàpigues que tu marques la pauta per a nosaltres, Teddy. La família es fixa en tu, noi, i saps què fa? Fa tot el que pot per seguir el teu exemple. Perquè tu ets el nostre gran orgull. Per això vam estar tan contents de veure que tornaves, de rebre’t de nou al lloc on vas néixer. Per això.

Pausa.

No, escolta, Ted, no es tracta que visquem una vida menys regalada aquí que tu allí. Vivim més units. Anem enfeinats, és clar. Joey va enfeinat amb la seva boxa. Jo vaig enfeinat amb les meves ocupacions, el papa encara juga una bona partida de pòquer, i també fa la cuina amb la seva traça de sempre, i l’oncle Sam és el xòfer més bo de l’empresa. Però, tanmateix, fem pinya, Teddy, i tu n’ets una part integral. Quan tots seiem plegats al pati de darrere i badoquegem mirant el cel de nit en silenci, sempre hi ha una cadira buida al ròdol, que de fet és la teva. I per això, quan finalment tornes amb nosaltres, esperem una mica de gràcia, una mica de je ne sais quoi, una mica de generositat d’idees, una mica de liberalitat d’esperit per a encoratjar-nos. Esperem això. Però, ho aconseguim? Ho hem aconseguit? És això el que ens has donat?

Pausa.

TEDDY: Sí.

JOEY baixa les escales i entra a la sala, amb un diari.

LENNY (a JOEY): Com t’ha anat?

JOEY: Eee…, no ha anat malament.

LENNY: Què vols dir?

Pausa.

Què vols dir?

JOEY: Que no ha anat malament.

LENNY: Vull saber què vols dir per no ha anat malament.

JOEY: Què n’has de fer, tu?

LENNY: Joey, tu ho expliques tot a ton germà.

Pausa.

JOEY: No he arribat fins al final.

LENNY: Que no has arribat fins al final?

Pausa.

(Amb èmfasi). Que no has arribat fins al final? Però si l’has tinguda a dalt dues hores.

JOEY: I bé?

LENNY: No has arribat al final i l’has tinguda a dalt dues hores!

JOEY: I què?

LENNY se li acosta més.

LENNY: Què em dius, ara?

JOEY: Què vols dir?

LENNY: M’estàs dient que és una escalfabraguetes?

Pausa.

És una escalfabraguetes!

Pausa.

Què en penses d’això, Ted? Resulta que la teva dona és una escalfabraguetes. Ell l’ha tinguda dues hores a dalt i no li ha acabat de fer la feina.

JOEY: Jo no he dit, que fos una escalfabraguetes.

LENNY: Estàs de broma? A mi em fa tot l’efecte d’una escalfabraguetes, i a tu no, Teddy?

TEDDY: Potser ell no hi té bona mà.

LENNY: El Joey? Que no hi té bona mà? No siguis ridícul. S’ha berenat més paies que tu bunyols de crema. És irresistible. És dels que no en corren. Parla-li de l’última xavala que et vas picar, Joey.

Pausa.

JOEY: Quina xavala?

LENNY: La xavala de l’altra dia! Quan vam parar el cotxe…

JOEY: Ah, aquella…, sí, bé, érem al cotxe del Lenny una nit de la setmana passada…

LENNY: L’Alfa.

JOEY: I…, eee…, rodolant per la carretera…

LENNY: Allà dalt vora la presó de Scrubs.

JOEY: Sí, darrere la presó.

LENNY: Passàvem una mica de revista a North Paddington.

JOEY: I, eee…, era bastant tard, no?

LENNY: Sí, era tard. I què?

Pausa.

JOEY: I llavors…, bé, a la vorera vam veure aquell cotxe aparcat…, amb un parell de noies a dins.

LENNY: I els seus acompanyants.

JOEY: Sí, hi havia dos andoves. En fi…, vam sortir…, i vam dir als dos acompanyants…, que se n’anessin…, i ho van fer…, i llavors nosaltres…, vam fer sortir les noies del cotxe…

LENNY: No les vam portar darrere la presó.

JOEY: Oh, no! Darrere la presó, no. Bé, la policia ens hauria vist allí…, saps? Les vam portar a un lloc bombardejat.

LENNY: Runes. A les runes.

JOEY: Sí, tot de runa.

Pausa.

Bé…, ves…, ens les vam picar.

LENNY: T’has deixat la part més bona. S’ha deixat la part més bona.

JOEY: Quina part?

LENNY (a TEDDY): La seva xavala que li diu, tant me fa, diu, però haig de prendre precaucions. Necessito alguna protecció contraceptiva. No en tinc pas cap de protecció contraceptiva, jo, li diu el nostre Joey. Doncs així no ho faré, diu ella. Sí que ho faràs, diu el Joey, no et preocupis de la protecció contraceptiva, ara.

LENNY riu.

Fins i tot la meva xavala va riure quan ho va sentir. Sí, ella i tot va riure una mica. O sigui que no pots dir que el nostre Joey no sigui un fora de sèrie quan s’embala, oi? I aquí el tenim amb la teva dona dues hores i ni tan sols li acaba de fer la feina. Bé, la teva dona em fa l’efecte d’una mica escalfabraguetes, Ted. Com t’has quedat, tu, Joey? Satisfet? No em diguis que estàs satisfet sense acabar de fer-li la feina?

Pausa.

JOEY: Jo he acabat la feina un munt de vegades. A vegades…, pots ser feliç…, sense arribar al final. De tant en tant…, pots ser feliç…, sense arribar a fer res d’això.

LENNY se’l mira fixament.

MAX i SAM entren per la porta principal i passen a la sala.

MAX: On és la puta? Encara és al llit? Ens convertirà a tots en bèsties.

LENNY: La xica és una escalfabraguetes.

MAX: Què?

LENNY: L’ha fermat curt, al Joey.

MAX: Què vols dir?

TEDDY: L’ha tinguda dues hores a dalt i no li ha acabat de fer la feina.

Pausa.

MAX: El meu Joey? Això ha fet al meu fill?

Pausa.

Al meu fill petit? Tse, tse, tse. Com te trobes, fill? Estàs bé?

JOEY: És clar que estic bé.

MAX (a TEDDY): I a tu també t’ho fa, això?

TEDDY: No.

LENNY: Ell tallà el bacallà.

MAX: Vols dir?

JOEY: No, ell no.

Pausa.

SAM: Ell és el seu marit legítim. Ella és la seva esposa legítima.

JOEY: No, que no! Ell no tallà el bacallà ni res! Ja us ho dic jo! Ja us ho dic a tots. Mataré el primer home que digui que ell tallà el bacallà.

MAX: Joey…, què t’excites tant? (A LENNY). Se sent frustrat, vet aquí. Veus què passa?

JOEY: Qui s’hi sent?

MAX: Joey. Ningú no diu que estiguis equivocat. De fet tothom diu que tens raó.

Pausa.

MAX es gira als altres.

Sabeu una cosa? Potser no és mala idea tenir una dona a casa. Potser és una bona cosa. Qui sap? Potser l’hauríem de conservar.

Pausa.

Potser que li preguntéssim si es vol quedar.

Pausa.

TEDDY: Em penso que no, papa. No es troba bé i hem de tornar a casa amb els nens.

MAX: No està bé? Ja t’he dit que jo estava acostumat a cuidar gent que no es troba gaire bé. No t’hi amoïnis. Potser li provarà estar aquí amb nosaltres.

Pausa.

SAM: No siguis beneit.

MAX: Què vols dir beneit?

SAM: Dius bestieses.

MAX: Jo?

SAM: Té tres criatures.

MAX: En pot tenir més! Aquí. Si en té tantes ganes.

TEDDY: No en vol cap més.

MAX: Què saps tu, què vol, eh Ted?

TEDDY (amb un somriure): El millor que pot fer és venir a casa amb mi, papa. De debò. Estem casats, ja ho saps.

MAX passeja per la sala, fa petar els dits.

MAX: L’haurem de pagar, és clar. Te’n fas càrrec? No la podem deixar anar sense uns quants diners de reserva. Haurà de tenir una petita assignació.

JOEY: És clar que la pagarem. Ha de portar alguns diners a la butxaca.

MAX: Això dic jo. No pots esperar que una dona surti sense uns quants xílings per a gastar-se en un parell de mitges.

Pausa.

LENNY: D’on sortiran els quartos?

MAX: Bé, quant es mereix, ella? Parlem-ne, més de cent?

LENNY: T’he preguntat d’on sortirien els quartos. Serà una boca més per alimentar. Un cos més per vestir. Ja hi penses?

JOEY: Jo li compraré vestits.

LENNY: Amb què?

JOEY: Em guardaré una part de la setmanada.

MAX: Això. Passarem el barret. Farem un donatiu. Tots som grans, tenim sentit de la responsabilitat. Tots hi posarem una mica, al barret. És democràtic.

LENNY: Tot plegat quatre xavos, papa.

Pausa.

Vull dir que no és una dona a qui agradi passejar amb gèneres de segona mà. Ella ha d’anar a l’última moda. No voldries que anés per aquí amb vestits que no la fessin quedar bé, oi?

MAX: Lenny, t’importa que faci un petit comentari? No pretén ser cap crítica. Però em penso que et fixes massa en les consideracions econòmiques. Hi ha d’altres consideracions. Hi ha les consideracions humanes. Saps què vull dir? Hi ha les consideracions humanes. No te’n descuidis.

LENNY: No me’n descuidaré.

MAX: Més val que no.

Pausa.

Escolta, l’hem de tractar d’una manera més o menys aproximada a com està acostumada. Al capdavall no és una qualsevol del carrer, és la meva jove!

JOEY: És veritat.

MAX: Ja ho tenim, veus…, Joey contribuirà, Sam contribuirà…

SAM se’l mira.

Jo hi posaré uns quants xílings de la meva pensió. Lenny esquitxarà. I tots contents. I tu, Ted? Quant posaràs al pot?

TEDDY: Jo no hi poso res, al pot.

MAX: Què? No ajudaràs ni tan sols a mantenir la teva dona? Bacó merdós! Ta mare cauria morta si sabia que prens aquesta actitud.

LENNY: Ei, papa.

LENNY avança.

Tinc una idea més bona.

MAX: Quina?

LENNY: No cal que ens fiquem en tots aquests gastos. Ja les conec, aquestes dones. Així que es disparen t’arruïnen el pressupost. Tinc una idea més bona. Per què no me l’emporto a Greek Street?

Pausa.

MAX: Penses posar-la a fer cantonades?

Pausa.

La posarem a fer cantonades. És un acudit genial, és una idea magnífica. Vols dir que es pot guanyar la vida…, ajaient-s’hi?

LENNY: Sí.

MAX: Fantàstic. L’únic, que haurà de ser poques hores. No volem que passi tota la nit fora de casa.

LENNY: Puc limitar les hores.

MAX: Quantes?

LENNY: Quatre hores cada nit.

MAX (dubtós): Ja n’hi ha prou?

LENNY: Ens portarà un bon feix amb quatre hores cada nit.

MAX: Bé. Tu t’ho saps. Al capdavall, això és veritat, el que no volem de cap manera és deixar la noia rendida. Ella també tindrà els seus compromisos en aquest sentit. On la posaràs de Greek Street?

LENNY: No cal que sigui precisament a Greek Street, papa. Jo tinc uns quants pisos per tota aquella zona.

MAX: Ah sí? Bé, i jo què? Per què no me’n dónes un?

LENNY: Tu ets asexuat.

JOEY: Ei, espera’t un moment, què és tot això?

MAX: Ja sé què diu el Lenny. El Lenny diu que ella pot pagar la seva part. Què en penses, Teddy? Això resoldrà els nostres problemes.

JOEY: Ei, espera’t un moment. Jo no la vull compartir amb ningú.

MAX: Què has dit?

JOEY: No la vull compartir amb tota la púrria!

MAX: Púrria! Ai, el bord pretensiós! Quina pretensió. (A LENNY). Li portaràs la púrria?

LENNY: Tinc una clientela molt distingida, Joey. Són més distingits del que tu ho seràs mai.

MAX: Per tant ja pots estar content que t’hi incloguem.

JOEY: No pensava que l’hagués de compartir!

MAX: Doncs l’hauràs de compartir! Si no, se’n torna directament a Amèrica. Entesos?

Pausa.

Ja és prou complicat així, sense que tu hi posis el rem. Però hi ha una cosa que em preocupa. Potser no està prou a l’altura, ella. Eh? Teddy, tu ets el millor jutge. Et sembla que estaria a l’altura?

Pausa.

Penso que què vol dir tota aquesta escaldufamenta? S’ho prendrà per costum? Això no ens duria enlloc.

Pausa.

TEDDY: Era simplement un joc galant…, suposo… Suposo que no hi ha res més.

MAX: Un joc galant? Dues hores reconsagrades? Això és massa temps per a un simple joc galant.

LENNY: No crec que hàgim de patir gens en aquest sentit, papa.

MAX: Com ho saps?

LENNY: Et dono una opinió professional.

LENNY s’acosta a TEDDY.

Escolta, Teddy, tu ens podries ajudar, en realitat. Si jo t’enviés algunes targetes a Amèrica…, ja m’entens, unes de ben boniques, amb un nom i un número de telèfon, tot molt discret, bé, tu podries repartir-les…, entre alguns grups que haguessin de fer un viatge aquí. No cal dir que tu en trauries un petit tant per cent.

MAX: Tampoc no cal que els diguis que es tracta de la teva dona.

LENNY: No, li posaríem algun altre nom. Dolores o una cosa així.

MAX: O la Jacky d’Espanya.

LENNY: No, papa, has de ser discret en això. Li podríem posar un nom bonic…, com Cynthia…, o Gillian.

Pausa.

JOEY: Gillian.

Pausa.

LENNY: No, el que vull dir, Teddy, és que tu deus conèixer piles de professors, caps de departament, homes així. Es deixen caure una setmana aquí al Savoy, necessiten algun lloc on anar a fotre un clau amb pau i tranquil·litat. I no cal dir que tu estaries en situació de donar-los informació de primera mà.

MAX: Segur. Els pots donar una informació correcta. M’hi jugo el que vulguis que abans de dos mesos tindríem una llista d’espera.

LENNY: Podries fer-nos de representant als Estats Units.

MAX: I tant. Parlem de projecció internacional! Quan ho tindrem organitzat la Pan-American ens farà descompte.

Pausa.

TEDDY: Es faria vella…, molt de pressa.

MAX: No! No pas avui en dia! Amb el servei de sanitat? Vella! Com s’ha de fer vella? S’ho passarà més bé que mai.

RUTH baixa les escales, vestida i arreglada.

Entra a la sala.

Somriu als reunits i seu.

Silenci.

TEDDY: Ruth… La família t’invita a quedar-te, una temporadeta més. Com…, com una mena de convidada. Si t’agrada la idea, a mi no m’importa. Ens podem arreglar fàcilment a casa…, fins que tornis.

RUTH: Que amable de part seva!

Pausa.

MAX: És un oferiment de tot cor.

RUTH: Molt estimable de part vostra.

MAX: Escolta…, el gust seria nostre.

Pausa.

RUTH: Em penso que us portaria massa problemes.

MAX: Problemes? De què parles ara? Quins problemes? Escolta, et diré una cosa. Des que la pobra Jessie va morir, eh, Sam?, no hem tingut una dona a casa. Ni una. A dins d’aquesta casa. I et diré per què. Perquè la imatge de la seva mare era tan estimada que qualsevol altra dona l’hauria…, enterbolida. Però tu… Ruth…, ets preciosa i bonica i a més ets de la família. Ets una parenta. Ets de casa.

Pausa.

RUTH: M’emociona molt.

MAX: És clar que t’emociona. I a mi, m’emociona.

Pausa.

TEDDY: Però, Ruth, t’haig de dir…, que tu hauràs de posar la teva part d’esforç també, si et quedes. Econòmicament. El meu pare no està en gaire bona situació.

RUTH (a MAX): Quin greu que em sap!

MAX: No, només hauries de contribuir una mica i prou. Uns quants penics. No gaire. Es tracta simplement d’esperar que el Joey arribi a triomfar com a boxejador. Quan el Joey triomfi…, bé …

Pausa.

TEDDY: O pots venir a casa amb mi.

LENNY: Et posaríem un pis.

Pausa.

RUTH: Un pis?

LENNY: Sí.

RUTH: On?

LENNY: Al centre.

Pausa.

Però tu viuries aquí amb nosaltres.

MAX: És clar que sí. Aquesta seria casa teva. En el si de la família.

LENNY: Simplement passaries pel pis un parell d’hores cada nit, i prou.

MAX: Només un parell d’hores i prou. I prou.

LENNY: I et treus uns quants diners per a anar tirant per aquí.

Pausa.

RUTH: Quantes habitacions tindria, el pis?

LENNY: No gaires.

RUTH: Jo voldria almenys tres habitacions i una cambra de bany.

LENNY: No les necessitaries, tres habitacions i una cambra de bany.

MAX: Necessitaria una cambra de bany.

LENNY: Però no tres habitacions.

Pausa.

RUTH: T’asseguro que sí.

LENNY: Amb dues n’hi hauria prou.

RUTH: No, amb dues no n’hi hauria prou.

Pausa.

Jo necessitaria un tocador, una sala d’estar i un dormitori.

Pausa.

LENNY: D’acord, et posarem un pis amb tres habitacions i un bany.

RUTH: Amb quins serveis?

LENNY: Tots els serveis.

RUTH: Amb minyona per a mi sola?

LENNY: Per descomptat.

Pausa.

Et finançaríem, per començar, i després, quan estiguessis establerta, ens ho podries pagar a terminis.

RUTH: Oh, no, no hi estic d’acord.

LENNY: Oh, per què no?

RUTH: Hauríeu de considerar la vostra inversió inicial simplement com una aportació de capital.

Pausa.

LENNY: Vaja. D’acord.

RUTH: M’hauríeu de comprar vestits, és clar.

LENNY: Et compraríem de tot. Tot el que necessitis.

RUTH: Necessitaria la mar de coses. Si no, no estaria contenta.

LENNY: Ho tindries tot.

RUTH: Naturalment, voldria fer inventari de tot el que necessito, cosa que requeriria les vostres firmes en presència de testimonis.

LENNY: Naturalment.

RUTH: Tots els aspectes del conveni i condicions de treball haurien de quedar estipulades de mutu acord abans de formalitzar el contracte.

LENNY: Per descomptat.

Pausa.

RUTH: Bé, podria resultar un acord factible.

LENNY: Em penso que sí.

MAX: I tindries tot el dia lliure, és clar. Podries cuinar una mica aquí, si et venia de gust.

LENNY: Fer els llits.

MAX: Passar l’escombra pel pis.

TEDDY: Fer companyia a tots.

SAM avança.

SAM (d’una tirada): El MacGregor es va picar la Jessie a la part de darrere del meu taxi mentre jo els portava.

Fa un crit ronc i cau.

Jeu immòbil.

Se’l miren.

MAX: Què ha fet? S’ha mort?

LENNY: Sí.

MAX: Un cadàver? Un cadàver a terra de casa meva? Traieu-lo d’aquí! Feu-ne net!

JOEY s’inclina sobre SAM.

JOEY: No és mort.

LENNY: Probablement ha estat mort, uns trenta segons.

MAX: Ni mort és!

LENNY mira SAM.

LENNY: Sí, encara se li nota una mica d’alè.

MAX (assenyalant SAM): Saps què tenia, aquest home?

LENNY: Té.

MAX: Té! Una imaginació malalta.

Pausa.

RUTH: Sí, sembla una idea molt atractiva.

MAX: Vols cloure el pacte amb una encaixada, o vols que ho deixem per a després?

RUTH: Oh, deixem-ho per a després.

TEDDY s’aixeca.

Mira SAM.

TEDDY: Li anava a demanar que em portés a l’aeroport de Londres.

S’acosta a les maletes, n’agafa una.

Bé, deixaré la teva maleta, Ruth. Aniré al final del carrer i agafaré el metro.

MAX: Escolta, si vas cap a l’altre costat, primera a l’esquerra, primera a la dreta, recorda-te’n, podries trobar un taxi que passa.

TEDDY: Potser faré això.

MAX: O pots agafar el metro fins a Picadilly Circus, no trigaràs ni deu minuts, i agafar un taxi des d’allí a l’aeroport.

TEDDY: Sí, probablement és el que faré.

MAX: Alerta, et faran pagar doble tarifa. Et faran pagar la tornada. És passat el límit de les sis milles.

TEDDY: Sí. Bé, adéu, papa. Cuida’t.

Encaixen.

MAX: Gràcies, fill. Escolta. Vull dir-te una cosa. M’he alegrat molt de veure’t.

Pausa.

TEDDY: M’he alegrat molt de veure’t.

Pausa.

MAX: Que em coneixen, els nens? Eh? Et sembla que els agradaria veure una foto del seu avi?

TEDDY: I tant que sí.

MAX es treu la cartera.

MAX: En porto una damunt. En tinc una aquí. Un minut Té. Els agradarà aquesta?

TEDDY (agafant-la): Els entusiasmarà.

Es gira cap a LENNY.

Adéu, Lenny.

Encaixen.

LENNY: Apa, Ted. Content de veure’t. Que tinguis bon viatge.

TEDDY: Adéu, Joey.

JOEY no es mou.

JOEY: Avant.

TEDDY va cap a la porta.

RUTH: Eddie.

TEDDY es gira.

Pausa.

No et tornis un estrany.

TEDDY se’n, va, tanca la porta.

Silenci.

Els tres homes estan drets.

RUTH seu relaxada a la cadira.

SAM jeu immòbil.

JOEY passeja a poc a poc per la sala.

S’agenolla al costat de la cadira d’ella.

Ella li passa la mà pel cap, suaument.

Ell li posa el cap a la falda.

MAX comença a anar amunt i avall per davant d’ells.

LENNY s’està dret, immòbil.

MAX es gira a LENNY.

MAX: Sóc massa vell, suposo. Ella es pensa que sóc vell.

Pausa.

No sóc tan vell.

Pausa.

(A RUTH). Et sembla que sóc massa vell per a tu?

Pausa.

Escolta. Et penses que tindràs aquest penco tota l’estona? Et penses que només el tindràs a ell…, que el tindràs tota l’estona a ell només? Hauràs de treballar! Els hauràs d’aguantar, m’entens?

Pausa.

Ja se’n fa càrrec?

Pausa.

Lenny, et penses que entén…

Comença a quequejar.

Què…, què…, què…, intentem? Quina una…, en portem de cap? Et penses que ho té clar?

Pausa.

No crec que ho tingui clar.

Pausa.

Entens què vull dir? Escolta, tinc la curiosa impressió que ens farà una marranada, què t’hi jugues? Ens utilitzarà, ens farà servir, ja t’ho dic jo! Ho ensumo! Què t’hi jugues?

Pausa.

No…, s’adaptarà!

Comença a grinyolar, empunya el bastó, cau de genolls al costat de la cadira d’ella. El cos se li aclofa. El grinyol para. El cos es redreça. Se la mira, encara de genolls.

Jo no en sóc, de vell.

Pausa.

Em sents?

Alça el rostre cap a ella.

Fes-me un petó.

Ella continua passant la mà pel cap de JOEY, suaument.

LENNY resta dret, mirant-s’ho.

TELÓ