Ara tenia allí a les mans dos retrats meus; l’un, un autoretrat en quartetes, trist i temorenc com jo mateix; l’altre, fred i dibuixat amb l’aparença de gran objectivitat, de fora estant, vist des de dalt, escrit per un que en sabia tant com jo, o potser menys. I aquests dos retrats a l’ensems, la meva poesia malenconiosa i balbucejant i el penetrant estudi de mà desconeguda, em feien tots dos mal, tots dos tenien raó, ambdós dibuixaven sense maquillar la meva desconsolada existència, assenyalaven tots dos clarament la insuportabilitat i insostenibilitat del meu estat. Aquest llop estepari hauria de morir, hauria de posar fi amb la pròpia mà al seu abominable existir o, fos en el foc mortal d’un renovat autoconeixement, hauria de transformar-se, arrencar-se les màscares i encetar una nova realització del jo. Ah, aquest procés no m’era nou ni desconegut; el coneixia, l’havia viscut més d’una vegada, i totes elles en èpoques d’extrema desesperació. Cada vegada el meu eventual jo resultava esbocinat arran d’aquestes procel·loses experiències, cada vegada els poders de les profunditats sacsejaven i destruïen, i cada vegada el resultat d’això era la infidelitat i al capdavall la pèrdua d’una de les parts més protegides i estimades de la meva vida. Una d’aquestes vegades havia perdut el meu prestigi social a més de la meva influència i havia hagut d’aprendre a renunciar a la deferència dels que fins aquell moment s’havien tret el barret davant meu. Una altra vegada es va ensorrar la meva vida familiar d’un dia per l’altre; la meva dona, que havia enfollit, va fer-me fora de la casa i de la hisenda; amor i confiança s’havien transformat sobtadament en odi i lluita a mort i els veïns em miraven compassius i desdenyosos. Aleshores havia començat el meu isolament. I altra vegada al cap d’uns anys, amargs i feixucs anys, després que jo havia bastit, en rigorosa solitud i penós autodomini, una nova vida i un nou ideal estètico-espiritual, i havia assolit altra vegada una certa placidesa i elevació del viure, lliurat als exercicis de pensament abstracte i a meditacions rigorosament reglamentades, va tornar-se a ensorrar aquesta realització de vida perdent d’un sol cop el seu noble i elevat sentit: vaig abocar-me a un brogit de fatigants viatges a través del món, s’amuntegaven noves afliccions i noves culpes. I cada cop, a l’arrencament d’una màscara, a l’ensorrament d’un ideal, han avançat aquest buit i aquest silenci esborronadors, aquesta mortal opressió, isolament i carència de relació, aquest buit i monòton infern de desamor i desesperança, pel qual altra vegada jo havia de tornar a peregrinar.

A cadascun dels sotracs de la meva vida havia acabat guanyant alguna cosa, no es pot negar, en llibertat, en esperit, en profunditat, però també en solitud, en incomprensió dels altres, en fredor. Vista des del cantó burgès, la meva vida ha estat d’un sotrac a l’altre una constant davallada, un sempre creixent allunyament del que és normal, permès o saludable. Al llarg dels anys vaig anar perdent treball, família i pàtria; estava al marge de tots els grups socials, sol, sense l’amor de ningú, amb la desconfiança de molts, en permanent i amarg conflicte amb l’opinió i la moral pública, i, encara que jo vivia dins el marc burgès, era enmig d’aquest món, amb tot el meu sentiment i pensament, un estrany. Religió, pàtria, família, estat estaven per a mi desvaloritzats i no m’interessaven gens; la fatuïtat de la ciència, de les corporacions, de les arts em feia basca; les meves concepcions, els meus gustos, tota la meva manera de pensar, amb les quals una vegada havia brillat com a persona dotada i apreciada, eren ara sense valor, havien degenerat i la gent en sospitava. Encara que jo pugui haver guanyat, a través d’unes transformacions tan doloroses, alguna cosa invisible i inapreciable, jo ho havia hagut de pagar car, i d’un cop a l’altre cop la meva vida havia esdevingut més dura, difícil, solitària i amenaçada. Veritablement no tenia cap raó per desitjar una continuació d’aquest camí que m’aconduïa a través d’una atmosfera més i més enrarida, igual que el fum d’aquella cançó de tardor de Nietzsche.

Oh sí, coneixia aquestes experiències, aquestes transformacions que el destí reserva als seus fills problemàtics, difícils; massa bé que ho coneixia. Ho coneixia tal com un ambiciós però fracassat caçador coneix les etapes d’una expedició de cacera, o com un vell jugador de borsa coneix les etapes de l’especulació, del guany, de l’incert futur, de la vacil·lació o de les fallides bancàries. Hauria veritablement de tornar a passar ara per tot això? Tots aquests turments, tota aquesta caòtica desemparança, totes aquestes ullades a la baixesa i roïnesa del propi jo, tota aquesta terrible por a sucumbir, tot aquest pànic a la mort? No seria més intel·ligent i senzill evitar la repetició de tantes penalitats, anihilar-se? Segur, era més fàcil i intel·ligent. Encara que hom pogués actuar o no de la manera que es pretenia en el llibret del llop estepari que ho fessin els «suïcides», ningú no podia impedir-me la satisfacció d’estalviar-me, amb l’ajuda del gas, la navalla o la pistola, la repetició d’un procés, l’amarga dolorositat del qual veritablement sovint i força profundament havia hagut d’endurar. No, per tots els dimonis, no hi ha cap poder al món que pugui exigir-me una vegada més un retrobament amb mi mateix i tots els seus horrors mortals, passar un altre cop per una nova estructuració, una nova encarnació, l’objecte i finalitat de la qual ja no era pau i repòs, sinó sempre noves autoanihilacions, sempre noves autoformacions! Encara que el suïcidi fos estúpid, covard i sòrdid, encara que fos una sortida d’emergència poc honrosa i francament vergonyosa, calia desitjar fervorosament una sortida, fins i tot la més infamant, d’aquesta sínia dels sofriments; aquí no hi havia més teatres de nobles sentiments i heroismes, aquí em trobava jo situat davant de la senzilla elecció entre un petit i fugisser dolor i una inimaginablement abrusadora i inextingible aflicció. Massa sovint en la meva tan difícil i tan absurda vida havia estat el noble Don Quixot, havia preferit l’honor al benestar i l’heroisme al seny. Prou ja d’això.

El matí badallava a través de les persianes, gris i maleït matí d’un dia plujós d’hivern, quan finalment me n’anava al llit. La decisió m’hi va acompanyar. Però en els extrems, en els darrers límits de la consciència en l’instant d’adormir-se llampegà uns segons davant meu aquell notable passatge del llibre del llop estepari on es parlava dels «immortals» i s’hi associava el palpitant record que havia experimentat, més d’una vegada i l’última feia molt poc, de sentir-me ben a prop d’ells, compartint en uns compassos de música antiga tota la seva freda, clara i gairebé riallera saviesa. El record aparegué, brillà, s’extingí i, pesada com una muntanya, s’assentà la son sobre el meu front.

Vaig despertar-me prop del migdia. Immediatament vaig retrobar-me amb la decisió; el llibret i la meva poesia eren sobre la tauleta de nit, i em mirava amb freda benvolença des de l’embolic de les vivències més recents, la meva decisió, esdevinguda rotunda i ferma al llarg de la nit i del son. La pressa no calia; la meva resolució de morir no era el caprici d’un moment, era una fruita madura i llesta a collir, lentament crescuda i difícilment aconseguida, sacsejada suaument pel vent del destí, que havia de fer-la caure a la següent bufada.

Hi tenia, a la farmaciola de viatge, un excel·lent remei per encalmar el dolor, una preparació especialment forta d’opi que només rarament consumia i de la qual m’abstenia durant mesos; només utilitzava aquesta substància fortament narcòtica quan els dolors corporals em turmentaven insuportablement. Dissortadament, no era indicat per al suïcidi, l’havia provat una vegada feia molts anys. En una època en la qual em cercava la desesperació, me n’havia empassat una quantitat suficient per matar sis homes i no m’havia pas matat. Certament que vaig dormir unes quantes hores en plena inconsciència, però amb terrible desengany em van mig despertar violents espasmes de l’estómac, vaig vomitar tota la metzina, sense tornar del tot en mi, i vaig continuar dormint per despertar-me definitivament a meitat del següent dia i, horrorós prosaisme, amb el cervell cendrós, buit i quasi sense memòria. Deixant de banda un període d’insomni i pesades molèsties d’estómac, no va restar cap efecte del verí.

Aquest mitjà no calia considerar-lo. Per tant, vaig donar a la meva decisió aquesta forma: tan aviat com se’m tornés a presentar la necessitat d’acudir al preparat d’opi, hauria de ser-me permès engolir no la solució transitòria sinó la gran, la mort, i de cert una segura, categòrica mort per bala o per navalla d’afaitar. En això la situació era clara: esperar fins al meu cinquantè aniversari, segons la jocosa recepta del llibret del llop estepari, em semblava massa temps, encara faltaven dos anys. Fóra dins d’un any o d’uns mesos, fóra demà mateix, la porta era oberta.

No puc dir que la «decisió» hagués canviat considerablement la meva vida. Em va tornar una mica indiferent davant de les afliccions, una mica despreocupat en l’ús de l’opi i del vi, una mica curiós pels límits de la suportabilitat, això fou tot. Amb més força influïren els altres esdeveniments d’aquell vespre. El Tractat sobre el llop estepari vaig llegir-lo sencer més d’una vegada, tan aviat amb entusiasme i agraïment, com si sabés que un Màgic invisible dirigia sàviament el meu destí, com amb burla i menyspreu per la banalitat del Tractat que no em semblava que concebés gens ni mica les específiques disposicions i tensions de la meva vida. El que allí estava escrit del llop estepari i del suïcidi podia ser encertat i intel·ligent, valia per a les categories i els tipus, era una enginyosa abstracció; respecte a la meva persona, a la meva pròpia ànima, al meu exprés, únic destí individual, no em semblava que amb xarxa de malla tan grossa se’l pogués capturar.

Més intensament que totes les altres em preocupava aquella al·lucinació o visió a la paret de l’església, el prometedor anunci d’aquelles dansarines lletres lluminoses que coincidia amb indicacions del Tractat. Molt m’ha estat allí promès, poderosament havien incitat la meva curiositat les veus d’aquell món estrany; sovint vaig meditar submergit llargues hores en tot això. I més i més manifestament l’advertència d’aquella inscripció em parlava, a mi: «No per a tothom!» i «Només per a bojos!». Devia estar, doncs, ben boig i prou lluny de «qualsevol», quan aquelles veus m’arribaven, aquell món tenia el deure de parlar-me. Déu meu, no em trobava, doncs, prou allunyat de la vida de qualsevol, de l’existir i el pensar dels normals, no estava feia temps prou marginat i boig? I tanmateix en el meu fons comprenia molt bé la veu, l’exhortació a la bogeria, a engegar lluny la raó, les inhibicions, l’esperit burgès, a lliurar-se al món fluent i sense lleis de l’ànima, a la fantasia.

Un dia, després d’haver buscat inútilment per carrers i places l’home del cartell i haver vagarejat per davant de la tàpia a l’aguait de la invisible porta, vaig trobar-me a la barriada de Sant Martí el seguici d’un enterrament. Mentre em mirava els rostres dels qui portaven dol trotant darrera del cotxe funerari, el meu pensament fou: On, d’aquesta ciutat, on, d’aquest món, viu l’home la mort del qual significaria per a mi una alegria? I, on viu l’home per al qual la meva mort podria significar alguna cosa? Hi havia Erika, la meva amistançada, de cert que sí; però nosaltres teníem des de feia temps uns lligams molt laxes, rarament ens vèiem que no ens baralléssim, i per aquella època no sabia ni on vivia. Venia ocasionalment a casa, o jo viatjava a casa seva i, donat que tots dos som persones solitàries i difícils, alguna cosa de les ànimes i de les seves dolències ens emparentava, romania malgrat tot un lligam entre ambdós. Però, no respiraria potser alleujada i se sentiria molt alliberada si s’assabentava de la meva mort? No ho sé, ni sé tampoc res de la fidelitat del meu propi sentiment. Hom hauria de poder viure com a cosa normal i possible el saber-ne dir quelcom, d’aquests afers.

Mentrestant, i seguint un antull, m’havia afegit al seguici i trotava darrera el dol cap al cementiri, cap a un modern cementiri, tot de ciment, amb crematoris i tots els ets i uts. El nostre mort no fou, però, cremat, sinó que el taüt va ser disposat al costat d’un forat fet a terra i vaig veure el mossèn i la resta de voltors, funcionaris d’una funerària, intentant donar una aparença de gran contristament i cerimonial en tots els seus preparatius, de tal manera que, extenuats del pur teatre, l’atorrollament i el fingir, acabaven en la comicitat; vaig veure com els negres uniformes els ballaven cap als peus i com s’escarrassaven per posar en situació tots els endolats i obligar-los a vinclar el genoll davant de la Majestat de la Mort. Eren tràfecs inútils, ningú no plorava, el mort semblava ser per a tots perfectament prescindible. Tampoc la paraula no serviria per convèncer ningú i, quan el capellà es dirigia als acompanyants com «estimats germans en Crist», miraven cap a terra amb convulsiva seriositat totes les silencioses cares-de-botiguer d’aquests comerciants i mestres forners i llurs dones, cohibits i hipòcrites i no moguts per cap altre desig que no fos trobar un immediat final per a aquella desagradable cerimònia. Aleshores, va finalitzar; els dos més avançats entre els germans en Crist van donar la mà al mossèn i van netejar-se les sabates en la vorera de gespa de més a prop del fang humit en què havien dipositat el seu mort; els rostres tornaren immediatament a ser habituals i humans i un d’ells em va semblar de sobte conegut, era, així m’ho semblava, l’home que portava el cartell i que havia posat el llibret en la meva mà.

En el moment que vaig creure conèixer-lo, va girar-se, s’inclinà, va ocupar-se dels pantalons negres, doblegant-los amb cura cap amunt, i aleshores va anar-se’n amb pas viu portant un paraigua sota el braç. Vaig apressar-me darrera d’ell fins agafar-lo, el vaig saludar, però va semblar que no em reconeixia.

—Avui no hi ha vetllada? —vaig preguntar-li, fent-li l’ullet, tal com fan els que tenen un secret en complicitat. Però feia massa temps que no em dedicava a aquests exercicis de mímica i gairebé havia perdut, amb el meu gènere de vida, el do de la parla; vaig adonar-me que només havia fet una estúpida ganyota.

—Vetllada? —va remugar l’home, mirant-me estranyat a la cara—. Vagi a l’«Àguila Negra», home, si en té necessitat.

De fet no n’estava segur que fos ell. Decebut, vaig continuar caminant, no sabia a on, no hi havia per a mi cap objectiu ni aspiració ni deure. La vida tenia un gust horrorosament amarg, sentia com la basca, des de temps en augment, assolia el seu cim, com la vida m’excloïa i em rebutjava. Enrabiat, corria a través de la grisa ciutat, tot semblava pudir a terra molla i enterrament. No, al costat de la meva fossa no hi haurien de ser tots aquests voltors, amb el seu vestit talar i el seu sentimental mormoleig amb Crist! Ah, on sigui que mirés, on sigui que adrecés el pensament, enlloc no hi esperava una alegria, enlloc el reclam d’una veu, enlloc una seducció que seguir, tot pudia a podrida consumpció, a podrida satisfacció mig-mig, tot era vell, marcit, descolorit, apagat, exhaurit. Bon Déu, com és possible? Com m’havia pogut succeir, a mi, al jove alat, al poeta, a l’amic de les Muses, al caminant del món, a l’ardorós idealista? Com m’havia arribat tan lentament i sigil·losament aquesta paràlisi, aquest odi contra mi i contra tothom, aquest estrenyiment de tots els sentiments, aquest profund i maligne tedi, aquest infern-femer de la buidor de cor i el desesper?

Quan passava davant de la Biblioteca vaig trobar-me un jove professor amb qui feia temps havia conversat alguna vegada i a qui, uns anys enrere, durant la meva última estada en aquesta ciutat, havia visitat més d’un cop a casa seva per parlar de mitologia, un tema que en aquell temps m’absorbia molt.

El científic caminava en sentit contrari al meu, encarcarat i amb mirar de curt de vista, i em va reconèixer quan jo era a punt de passar de llarg. Va escometre’m amb gran cordialitat i jo, en el meu penós estat d’ànim, li ho vaig mig agrair. Se’l veia content i, animadament, va recordar-me detalls de les nostres passades converses, m’assegurà que agraïa molt les meves incitacions i que havia pensat sovint en mi; rarament des d’aleshores havia tingut amb els col·legues discussions tan animades i productives. Va preguntar-me des de quan era jo a la ciutat (vaig mentir: des de fa pocs dies) i per què no l’havia buscat. Mirant el semblant bo i savi d’aquell home afable i trobava l’escena pròpiament ridícula, però vaig assaborir com un gos afamat el rosegó d’escalf, el glop d’amor, el mos de reconeixement. El llop estepari Harry, commòs, feia un riure de conill, a la seva gola s’acumulava la salivera, la sentimentalitat li feia vinclar l’esquena en contra de la seva voluntat. Sí, vaig sortir-me’n amb la mentida que era aquí de pas, per qüestió d’estudis, i que no em trobava gens bé, si no l’hauria visitat naturalment una vegada. I quan, aleshores, va invitar-me tot cordialment a passar la vesprada amb ell, vaig acceptar agraït, vaig demanar-li que saludés la seva senyora, i amb tot això les galtes em feien mal del riure i la conversa vehements, perquè no estaven acostumades a aquests fatics. I mentre jo, Harry Haller, m’estava allí al carrer, sorprès i afalagat, deferent i disposat, i somreia al rostre curt de vista de l’home amistós, l’altre Harry s’estava al costat, sorneguer, reia i pensava quina mena de subjecte singular, retorçat i falsari era jo, que uns moments abans feia cruixir les dents rabiós contra tot el maleït món i ara, a la primera paraula, a la primera salutació cordial d’un home respectable i bonhomiós deia sí i amén, emocionat i fervorós, i em rebolcava com un bacó gaudint d’una mica d’afecte, consideració i amistat. Així estaven els dos Harrys, les dues figures singularment poc simpàtiques, acarats a l’amable professor, fent befa l’un de l’altre, escopint l’un davant de l’altre i fent-se, com sempre en tals situacions, una i altra vegada la mateixa pregunta: Si això només era estupidesa i debilitat humana, o si aquest egoisme sentimental, aquesta manca de caràcter, aquesta impuresa i escissió del sentiment era senzillament una especialitat personal i llobina. Si l’emporcament era genèricament humà, aleshores podia donar suport amb renovats ímpetus al meu menyspreu del món; si només era feblesa personal, en resultava pretext per a una orgia de menyspreu de mi mateix.

De resultes de la lluita entre els dos Harrys el professor fou gairebé oblidat; de sobte se’m va fer pesat i vaig apressar-me a treure-me’l de sobre. Durant una estona vaig mirar com s’allunyava pel passeig tot esfullat amb el caminar bonàs i una mica ridícul d’un idealista, d’un creient. Violenta s’abrivava la batalla en el meu interior i, mentre mecànicament jo estirava i encongia els dits anquilosats lluitant amb l’artritis que els minava secretament, vaig haver d’admetre que m’havia deixat ensarronar, que tenia posat el dogal al coll d’una invitació per sopar a dos quarts de vuit acompanyada d’obligacions a la cortesia, de xerramenta científica i de contemplació de la felicitat familiar aliena. Irat, vaig anar cap a casa, vaig barrejar conyac i aigua per empassar-me les píndoles contra l’artritis i vaig jeure al divan per tal de llegir. Quan havia aconseguit llegir una estoneta el Viatge de Sofia del Memel a Saxònia, un fascinant mamotret del segle divuit, vaig recordar de cop la invitació, que encara no m’havia afaitat i que havia de canviar-me. Déu sap per què ho havia acceptat! Bé, Harry, aixeca’t, deixa el llibre de banda, ensabona’t, grata’t la pell fins a fer-te sang, vesteix-te i vés a complaure’t en el proïsme. I, mentre m’ensabonava, pensava en el sòrdid fossat fangós del cementiri on avui havien dipositat el desconegut i en les convulses cares dels fastiguejats germans en Crist i, per una vegada, no vaig poder riure-me’n. Allí acabava, així m’ho semblava, en aquell sòrdid forat, amb les estúpides i barroeres paraules del predicador, amb les estúpides i cohibides cares de l’assemblea endolada, amb el desconsolat panorama de creus i làpides de llautó i marbre, amb totes les falses flors de filferro i vidre, allí acabava no tan sols aquell desconegut, allí no tan sols acabaria jo demà o demà-passat colgat de fang, soterrat, entre l’atuïment i la hipocresia dels assistents, no, així acabava tot, totes les nostres fal·leres, tota la nostra cultura, totes les nostres creences, tot el nostre goig i plaer de viure que estaven massa malalts i aviat serien enterrats també allí. El nostre univers cultural era un cementiri on Jesucrist i Sòcrates, Mozart i Haydn, Dante i Goethe no eren més que noms indesxifrables sobre plaques de llautó rovellades, envoltades d’atuïts i hipòcrites endolats que haurien donat molt per poder creure encara en allò que per a ells havia estat una vegada sagrat, o almenys poder dir una sincera i seriosa paraula de dol i desesperació per aquest món desaparegut, però als quals no restava res més que estar-se desconcertats i amb riure de conill entorn de la tomba. Enrabiat, vaig tornar-me a tallar la cara al lloc de sempre i vaig cauteritzar la ferida uns moments, havia de canviar-me tanmateix el coll de la camisa tot just acabat de canviar i no sabia realment per què feia tot allò, perquè no tenia les més mínimes ganes d’acudir a aquella invitació. Però una part de Harry tornava a fer teatre, titllava el professor de bon jan, es delia per una mica de flaire humana, xerrameca i sociabilitat, es recordava de la bonica senyora del professor, trobava la perspectiva d’una vetllada amb amigables amfitrions bàsicament prou engrescadora i va ajudar-me a enganxar un esparadrap a la ferida, va ajudar-me a vestir i a fer el nus d’una corbata decorosa i va apartar-me suaument de seguir el meu propi desig de restar a casa. Simultàniament pensava: així com jo ara em vesteixo i vaig a visitar el professor i bescanvio amb ell més o menys fingides gentileses, tot sense pròpiament voler-ho, així fan, viuen i actuen la majoria d’homes dia rera dia, hora a hora; obligats i sense pròpiament voler, fan visites, tenen converses, consumeixen hores asseguts a les oficines i despatxos, tot forçat, mecànic, indesitjat, tot podria ser fet igual de bé per màquines o deixar de fer-se; i aquesta mecànica eterna i inexorable és la que impedeix, també a mi, d’actuar críticament sobre la pròpia vida, de reconèixer i sentir la seva estupidesa i frivolitat, la seva execrable i risible problematicitat, la seva desesperançada aflicció i monotonia. Oh, i tenen raó, infinita raó, els homes que així viuen, que juguen el seu joc, que van darrera de les seves transcendències, en comptes d’oposar resistència a l’atriboladora mecànica i fitar desesperadament vers el buit, com jo, home descarrilat, faig. Quan, ocasionalment, en aquests fulls menyspreo els homes i fins i tot en faig mofa, no es cregui ningú que els carrego la culpa, que els acuso, que vull fer responsable un tercer de la meva misèria personal! Jo, però, que de sobte he arribat tan lluny que estic a la vorera de la vida que limita amb la insondable tenebra, jo, faig tort i menteixo quan tracto d’enganyar-me a mi i als altres, com si aquella mecànica encara rutllés per a mi, com si jo encara pertanyés a aquell món infantil del joc inacabable!

La vetllada va ser doncs també i en correspondència, meravellosa. Vaig estar-me un moment davant de la casa del meu conegut i vaig mirar cap a les finestres. Aquí viu aquest home, vaig pensar, i fa la seva feina any darrera any, llegeix i comenta textos, cerca les relacions entre la mitologia anatòlica i la indostànica i això el fa feliç, perquè creu en el valor de la seva tasca, creu en la ciència de la qual és servidor, creu en el valor del saber pur, de la seva acumulació, perquè creu en el progrés, en el desenvolupament. No ha viscut la guerra ni el trasbals dels fonaments del pensar causat per Einstein (això, pensa ell, només pertoca als matemàtics), no veu com al seu voltant s’està preparant la pròxima guerra, té els jueus i comunistes per dignes d’odi, és un nen bo, irreflexiu, feliç i que es pren per important; és francament envejable. Un rampell em va decidir a entrar i vaig ser rebut per la noia de servei amb davantal blanc i, mentre una mena de pressentiment em feia fixar el lloc exacte on ella posava el meu barret i abric, vaig ser aconduït a una cambra lluminosa i tèbia se’m demanà que esperés; en comptes de resar una avemaria o fer una capcinadeta, vaig seguir un impuls enjogassat i vaig agafar l’objecte que tenia més a prop. Era un quadret emmarcat, que tenia la seva plaça sobre la taula rodona, obligat a la verticalitat per una gira de cartró rígid. Era un aiguafort que representava Goethe com un ancià ple de caràcter, genialment pentinat i amb un rostre bellament modelat en el qual no hi faltaven els famosos ulls de foc ni el tret lleugerament cortesà i dissimulat de solitud i tragèdia al qual l’artista s’havia aplicat amb gran atenció. Havia reeixit a dotar aquest vell demoníac, sense dany per a la seva profunditat, d’uns trets d’autodomini i integritat una mica professorals o potser teatrals i representar-lo de fet com un senyor ancià veritablement bell que podia enriquir la decoració de qualsevol casa burgesa. Probablement aquest quadre no era pitjor que la resta de quadres d’aquesta mena amb Sants, Apòstols, herois, cavallers de l’enginy i homes d’estat produïts per esforçats artesans, però potser a causa d’una certa virtuositat pretensiosa incidia provocadorament en mi; sigui com sigui, aquesta petulant i vanitosa representació del vell Goethe m’eixordava al moment com una fatal dissonància que vingués al meu encontre i m’assenyalava que per a mi aquest no era un bon lloc. Aquí se sentirien a casa seva ancians mestres bells i estilitzats i les glòries nacionals, però mai cap llop estepari.

Si ara hagués entrat el professor potser hauria reeixit a retirar-me amb alguna acceptable excusa, però va entrar la seva senyora i vaig lliurar-me al destí, tot i que pressentia calamitats. Ens saludàrem i a la primera dissonància en seguiren de noves. La senyora va felicitar-me pel meu excel·lent aspecte, mentre per a mi era massa evident com havia arribat a envellir-me en aquests anys des del nostre últim encontre; ja en estrènyer-me la mà el dolor en els dits artrítics m’ho havia recordat fatalment. Sí, i aleshores va preguntar-me com seguia la meva estimada senyora, i vaig haver de dir-li que la meva senyora m’havia deixat i el matrimoni s’havia dissolt. Fórem feliços quan va entrar el professor. També ell em va saludar amb cordialitat i l’encarcarament i ridiculesa de la situació va trobar de seguida l’expressió més deliciosament agraïda. Ell tenia el diari a la mà, el periòdic al qual estava abonat, un diari del partit militarista i bel·ligerant i, després d’haver-me donat la mà, va assenyalar el periòdic i va explicar que allí hi havia alguna cosa sobre un tal Haller, publicista, que devia ser un galifardeu i un camarada apàtrida, havia fet riota del Kàiser i s’havia declarat de l’opinió que en l’origen d’una guerra la seva pàtria no seria menys culpable que els països enemics. Quina mena de brètol havia de ser! Ah, però aquí rebia el bordegàs un bon correctiu, la redacció s’havia despatxat ben enèrgicament amb aquest desvergonyit, posant-lo a la picota. Vàrem passar a un altre tema quan va veure que aquest no m’interessava, cap dels dos no pensà ni de lluny en la possibilitat que aquell monstre pogués seure davant seu, i era ben bé així, el monstre era jo mateix. Bé, per què fer soroll i esverar la gent! Vaig riure per dins però donant ja per perduda l’esperança de viure en aquesta nit alguna cosa abellidora. Tinc l’estona nítida en el record. En aquell moment, precisament, mentre el professor parlava del traïdor i antipatriota Haller, cristal·litzava en mi l’inquietant sentiment de depressió i desesper que, des de l’escena de l’enterrament, s’havia anat acumulant i també enfortint, en forma d’una devastadora opressió, d’una sensible i corporal (en el baix ventre) necessitat, una sensació sufocant i anguniosa de fatalitat. Hi havia un no sé què contra meu, ho sentia; s’acostava cautament per darrera meu un perill. Per sort ara arribava l’anunci que el menjar era a taula. Anàrem cap al menjador i, mentre jo m’esforçava una vegada i altra per dir o preguntar alguna cosa innocent, menjava més que no tinc per costum i em sentia fatal per moments. Déu meu, pensava jo constantment, per què ens violentarem d’aquesta manera? Clarament sentia que tampoc els meus amfitrions s’ho passaven gaire bé, que la seva animació prou fatics els costava, bé fos perquè jo incidia paralitzadorament, o perquè hi havia mala maror a casa. Em preguntaven per coses a les quals no es podia donar una resposta sincera, i aviat vaig trobar-me ben embolicat i lluitant amb la basca a cada paraula. Per tal de distreure, vaig començar a explicar l’enterrament del qual aquell dia havia estat espectador. Però no trobava el to, les meves arrencades pel camí de l’humor incomodaven, ens anàvem distanciant més i més, dins meu el llop estepari es feia un panxó de riure, i a la sobretaula estàvem tots tres ben callats.

Tornàrem a aquella primera cambra, per prendre el cafè i la copeta, potser això ens ajudaria una mica. Però els ulls em van topar altra volta amb el príncep dels poetes, tot i que havia estat col·locat a part sobre una calaixera. No podia fugir-ne i, no sense percebre veus d’advertiment en el meu interior, vaig agafar-lo altra vegada i vaig començar a porfidiejar amb ell. Estava posseït per la sensació que la situació era insuportable, que ara havia de reeixir o bé a entusiasmar els meus amfitrions, engrescar-los i acordar-los al meu to, o bé provocar plenament una explosió.

—Esperem —vaig dir— que Goethe no fos realment així! Aquesta petulància i noble posat, aquesta dignitat que mira de reüll a la respectable concurrència i sota la baronívola superfície, aquest món de la més afectuosa sentimentalitat! Hom pot tenir moltes coses en contra seva, també jo en tinc moltes en contra del vell presumptuós, però representar-lo així, no, això és anar massa lluny.

La senyora de la casa va acabar de servir el cafè amb una expressió profundament anguniada, després es va apressar a sortir de la sala i el seu marit em va participar mig cohibit, mig fent-me retret, que aquell gravat de Goethe era de la seva senyora i ella se l’estimava molt especialment. «I encara que vostè objectivament tingués raó, cosa que jo per altra banda discuteixo, podria expressar-se no tan brutalment».

—Té ben bé raó —li vaig dir—. Dissortadament és un costum, un vici meu, decidir-me sempre per l’expressió menys delicada de totes les possibles, cosa que per altre costat també feia Goethe en els seus bons moments. Aquest Goethe de saló apegalós i burgès, certament no hauria mai emprat una expressió tan abrupta, autèntica i directa. Li demano, a vostè i a la seva senyora, disculpes, digui-li, si li plau, que sóc esquizofrènic. I, a més, li demano autorització per acomiadar-me.

El perplex senyor va assajar certament algunes objeccions, va tornar a referir-se a com havien estat de belles i estimulants les nostres antigues converses, sí, que les meves presumpcions sobre Mitra i Krishna li havien causat una gran impressió i que ell havia esperat que avui també… i així successivament. Vaig remerciar-lo i li vaig dir que aquestes eren paraules molt amables, però que dissortadament tant el meu interès per Krishna com les meves ganes de conversa científica havien declinat del tot, que avui l’havia enganyat més d’una vegada, així per exemple, jo era a la ciutat no de pocs dies ençà, sinó des de feia molts mesos, però vivia per a mi sol i ja no era capaç del tracte amb gent de casa bona perquè, de primer, estava sempre de molt mal humor i afectat per la gota i, de segon, moltes vegades embriac. Anant més lluny, per fer taula rasa i almenys no passar per mentider, havia d’aclarir al respectat senyor, que avui ell m’havia ofès molt i molt. Havia fet seva la posició d’un periòdic reaccionari sobre les opinions de Haller, cosa digna d’un estúpid i caparrut oficial desocupat però no d’un intel·lectual. Aquell galifardeu i apàtrida camarada Haller era jo mateix i aniria millor al nostre país i al món si almenys el parell d’individus que tenen capacitat per pensar professessin la raó i l’amor a la pau en comptes de fer cap, cecs i posseïts, a una nova guerra. He dit, i que Déu ens empari.

I vaig alçar-me acomiadant-me de Goethe i del professor, vaig engrapar les meves coses del penja-robes de fora i vaig fugir d’allí. Amb força udolava en la meva ànima el pervers llop, una violenta escena es desenvolupava entre els dos Harrys. Perquè, i això era per a mi ben clar, aquestes poc confortadores hores del sopar tenien molt més sentit per a mi que per a l’indignat professor; per a ell eren un desengany i un petit enuig, per a mi, però, eren un últim fracassar i fugir, eren el meu comiat del món burgès, moral i cultivat, eren un triomf absolut del llop estepari. I eren un acomiadar-se com a fugitiu i vençut, una declaració de bancarrota davant meu mateix, un comiat sense conhort, sense supremacia, sense humor. Del meu antic món i pàtria, de la civilitat, costums, saviesa, m’havia acomiadat de la mateixa manera que ho fa l’home amb llaga a l’estómac del rostit de porc. Traient foc pels queixals i mortalment entristit, corria sota els fanals. Quina mena de dia desconsolat, vergonyós i fatal havia estat aquest, des del matí al vespre, des del cementiri fins a l’esceneta amb el professor. Per què? Per què? Tenia un sentit afeixugar encara tals dies, empassar-se encara tals píndoles? Mai més! I així, aquesta nit jo posaria un desenllaç a la comèdia. Anem a casa, Harry, i talla’t la gola! Ja has esperat prou.

Anava d’una banda cap a l’altra pels carrers, esperonat per la desgràcia. Havia estat naturalment una ximpleria anar a escopir sobre la decoració dels salonets d’aquella bona gent, era simple i groller, però jo no podia suportar més aquesta vida pacífica, mentidera i assenyada. I com que, cosa evident, tampoc no podia suportar la solitud, donat que la meva pròpia companyia també havia esdevingut tan indiciblement odiosa i fastigosa, donat que en l’espai buit del meu infern m’exhauria ofegant-me, quina mena de sortida quedava encara? No n’hi havia cap. Oh, pare i mare, oh foc llunyà i sagrat de la meva joventut, oh, els vostres milers de joies, treballs i objectius de la meva vida! Res de tot allò em restava, ni penediment, només fàstic i dolor. Mai, així m’ho semblava, la senzilla obligació de viure havia fet tant de mal com en aquesta hora.

Vaig reposar un moment en una desolada taverneta dels ravals, vaig beure aigua i conyac, vaig prosseguir esperonat pel dimoni amunt i avall dels costeruts i sinuosos carrers de la ciutat vella, al llarg de les avingudes, a través de la plaça de l’estació. Viatjar lluny!, vaig pensar. Anant a l’estació, vaig fitar els horaris de les parets i vaig beure una mica de vi, intentant reflexionar. Cada cop més a prop, més clarament, començava a veure el fantasma que tant temia. Era el retorn a casa, la tornada al meu cau, la forçada immobilitat davant de la desesperació! Encara que m’estigués moltes hores donant voltes, no podia eludir el retorn a la meva porta, a la taula amb els llibres, al divan amb el retrat de la meva estimada, a l’instant en què havia d’esmolar la navalla i tallar-me la gola. Més i més clara es feia davant meu aquesta imatge, i cada cop més clara, amb violent batec del cor, sentia la por més paorosa: la por de la mort. Sí, jo tenia una por esbalaïdora davant de la mort. Encara que no hi veia cap altra sortida, encara que el fàstic, pena i desesperació s’amuntegaven entorn meu, encara que res més no podia ser capaç d’atreure’m, de donar-me alegria i esperança, m’esverava indescriptiblement davant de l’execució, davant de l’últim moment, davant del tall fred i obert en la pròpia cam!

No veia cap camí per escapar d’allò temut. Si avui hi hagués un combat entre desesperació i covardia, també avui probablement venceria la covardia, demà i cada dia estaria la desesperació davant meu, i encara magnificada pel meu propi menyspreu. Tantes vegades com agafés la navalla la tornaria a apartar fins que finalment una vegada Tacte seria fet. Aleshores, millor que fos avui! M’animava enraonadament jo mateix, com un nen poruc, però el nen no escoltava, fugia, volia viure, i bruscament m’arrossegava a través de la ciutat; jo circumval·lava la meva casa en amples cercles, sempre el retorn a la llar present en el pensament, sempre retardant-lo; aquí i allí m’estava arrecerat en una taverna, el temps d’una copa, de dues copes, i tornava a empaitar-me, en amples cercles entorn de l’objectiu, entorn de la navalla, entorn de la mort. Mortalment cansat, seia de tant en tant en un banc, al pedrís d’una font, en un piló, sentia el batec del meu cor, m’eixugava la suor del front, prosseguia una altra vegada, prenyat de mortal pànic, prenyat de flamejant i vehement anhel de viure.

Així vaig anar a parar, de nit avançada, a una barriada llunyana i que coneixia ben poc, a dins d’una taverna que tenia unes finestres darrera de les quals retrunyia impetuosa música de ball. En entrar vaig llegir la vella placa de sobre la porta: l’«Àguila Negra». A dins hi havia disbauxa, xivarri, fum, tuf de vi i crits, a la sala interior hi havia ballaruga, retentia la música de ball. Vaig restar a la sala exterior on passava l’estona gent que anava senzillament, en part humilment, abillada, mentre que al saló de ball podien besllumar-se algunes elegàncies. Empès per la gentada vaig anar a parar a una taula prop del taulell, una noia pàl·lida i bonica seia al banc de la paret, un vestidet de ball lleuger i escotadíssim, una flor marcida al cap. Quan m’atansava, la noia va mirar-me atentament i cordial, rient va enretirar-se una mica per fer-me lloc.

—Puc seure? —vaig preguntar-li, i vaig asseure’m al costat seu.

—Naturalment que pots —va dir— qui ets tu?

—Gràcies —vaig dir jo— m’és impossible tornar a casa, no puc, no puc, vull estar-me aquí, al costat seu, si m’ho permet. No, no puc tornar a casa.

Va fer que sí amb el cap, com si em comprengués, i mentre l’acotava vaig poder contemplar el rull que li baixava del front a l’orella i vaig veure que la marcida flor era una camèlia. A l’altra banda retrunyia la música, a la barra les cambreres pregonaven a corre-cuita els seus encàrrecs.

—Doncs queda’t aquí —em digué amb una veu que em confortava—. I per què no pots tornar a casa?

—No puc. A casa m’espera alguna cosa; no, no puc, es massa espantós.

—Bé, doncs deixa que esperi i estigue’t aquí. Vine, eixuga’t les ulleres que gairebé no t’hi veus. Així, dóna’m el teu mocador. Què beurem? Borgonya?

Va eixugar-me les ulleres; ara la veia clarament, la cara pàl·lida, ferma, amb la boca pintada roig-sang, amb els ulls gris-clar, amb el front llis, fred, amb el curt i cenyit rull davant de l’orella. M’acollia afablement i una mica sorneguera, encomanava vi, trincava amb mi i, en fer-ho, mirava avall, a les meves sabates.

—Déu meu, però d’on véns? Sembla com si haguessis vingut caminant des de Pans. Així no s’hi ve, al ball.

Vaig dir sí i no, vaig riure una mica i la vaig deixar parlar. Em queia en gràcia i n’estava meravellat, perquè noies joves d’aquesta mena les havia fins ara evitades, més aviat contemplades amb desconfiança. I ella era precisament amb mi tal com en aquests moments em convenia. Oh, i així ha estat ella per a mi des d’aleshores i en cada moment. Em tractava tan consideradament com em calia, i tan sorneguerament com em calia. Va encarregar un entrepà i m’ordenà menjar-lo, va servir-me vi i em manà fer-ne un glop, però a poc a poc. Després va lloar la meva docilitat.

—Bon xicot —digué encoratjadorament— no ho fas difícil. Què ens hi juguem que fa molt des de l’última vegada que vas haver d’obeir algú?

—Sí, vostè ha guanyat la juguesca. I com ho sap, això?

—Cap màgia. Obeir és com el menjar i beure, qui fa temps que hi ha renunciat, tant se li’n dóna. No és veritat que tu m’obeeixes de gust?

—Amb molt de gust. Vostè ho sap tot.

—Ho poses fàcil. Potser, amic, també podria dir-te què és el que t’espera a casa i de què tens tanta por. Però això ja ho saps tu, no cal que en parlem, fet? Quina bajanada! O un es penja, molt bé, aleshores es penja com cal, tindrà motius per fer-ho. O viu, i aleshores ha d’ocupar-se senzillament de la vida. Res més fàcil!

—Oh —vaig exclamar— si això fos tan senzill! Per Déu, prou que me n’he preocupat jo, de la vida! I no ha servit de res. Penjar-se potser és difícil, no ho sé. Però viure és més, molt més difícil! Déu ho sap, que difícil és!

—Ara veuràs que és un joc d’infants. L’arrencada ja l’hem feta: t’has netejat les ulleres, has menjat, has begut. Ara anirem a raspallar una mica els teus pantalons i les teves sabates, els hi cal. I després ballaràs amb mi un shimmy.

—Veu —vaig exclamar fogós— com jo tenia raó! Res no em sap més greu que no poder complir una de les seves ordres. Però aquesta no la puc complir. No puc ballar cap shimmy, ni cap vals, ni cap polca, ni com es diguin totes aquestes coses, mai de la vida no he après a ballar. Veu ara, que no és tan senzill com vostè pensava?

La noia, preciosa, reia amb aquells llavis roig-sang i movia el cap ferm i pentinat com un adolescent. Mentre me la mirava, vaig voler-li veure una semblança amb Rosa Kreisler, la primera noia de qui, adolescent, m’havia enamorat, però ella era morena i de cabell fosc. No, no sabia a qui em recordava aquesta estranya noia, sols sabia que era alguna cosa de la remota joventut, de l’adolescència.

—A poc a poc —va exclamar—. A poc a poc! Així que tampoc saps ballar? Res de res? Ni un onestep? I, a més, assegures, Déu ho sap, quantes penalitats t’ha costat la vida. M’has ben enredat. Jove, això ja no ho hauries de fer a la teva edat. Sí, com pots dir que t’ha costat tants tràfecs la vida si no saps ni ballar?

—Si no puc! No n’he après mai.

Va riure.

—Però de llegir i d’escriure n’has après, de cert, i de comptar i probablement llatí i francès i tota aquesta mena de coses? I, m’hi jugo el que vulguis que t’has estat deu o dotze anys a l’escola i que fins i tot has estudiat i probablement tens a més a més un Doctorat i parles xinès o espanyol. O no? Ara bé, una mica de temps i diners per a un parell de classes de ball, no els has esmerçat mai! I ara!

—Foren els meus pares —vaig puntualitzar— ells em van fer aprendre llatí i grec i totes aquestes ximpleries. Però no em feren aprendre de ballar, a casa no era moda, els meus pares mateixos no havien ballat mai.

Em mirava del tot fredament, amb absolut menyspreu, i una altra vegada la seva fesomia em deia alguna cosa que em recordava els anys llunyans de la joventut.

—Així que els teus pares en tenen la culpa! Ja els has preguntat si avui podies venir a l’«Àguila Negra»? Ho has fet? Fa temps que són morts, dius? Ah, és clar! Si tu de jove, per docilitat, no has volgut aprendre a ballar, és cosa teva! Encara que no crec que llavors fossis un xicot tan modèlic. Però després què has fet, doncs, al llarg de tots aquests anys?

—Ah —vaig confessar—, no ho sé ni jo mateix. He estudiat, interpretat música, llegit llibres, escrit llibres, fet viatges.

—Singular visió la que tens de la vida! Has fet sempre les coses difícils i complicades i no n’has après cap de les senzilles? No tenies temps? Ganes? Bé, per mi… gràcies a Déu, no sóc la teva mare. Però, aleshores, fer com si haguessis passat per tot en aquesta vida sense haver trobat res de res, no, això sí que no!

—No em renyi —vaig pregar—, ja sé que estic boig.

—Ah, no, no em vinguis amb romanços! Tu no ho estàs de boig, senyor professor, per a mi que ho estàs massa poc de boig! Em sembla que tu ets tan estúpidament prudent i ordenat com un professor. Vinga, menja un altre panet! Després continues explicant-te.

Va fer-me portar un altre panet, hi posà una mica de sal i mostassa, en tallà un tros i va manar-me que mengés. Vaig menjar. Hauria fet tot el que ella m’hagués manat, tot menys ballar. Feia un bé immens obeir a qualsevol, seure al costat de qualsevol, que t’interrogués, et donés ordres i et reptés. Si fa un parell d’hores m’haguessin tractat així el professor i la seva senyora, m’haurien estalviat moltes coses. Però ja estava bé així, si no, m’hauria perdut tot això.

—Com et dius de debò? —va preguntar-me de sobte.

—Harry.

—Harry? Un nom de xicot! I ets un xicot també, Harry, a pesar del parell de clapes de cabell grises. Ets un xicot, i hauries de tenir algú que et vigilés una mica. De ballar, ja ni en parlo. Però, com et pentines! No tens cap dona, cap tresor?

—No tinc dona, estem separats. Tresor, ja en tinc, però no viu aquí, el veig rarament, un i altre no harmonitzem massa bé.

Va xiular fluix entre dents.

—Deus ser un senyor ben difícil, que ningú no pari al teu costat. Però, ara digues, quina cosa especial s’ha descordat aquesta nit que has donat voltes al món com un esperitat? Has fet crac? Pèrdues de joc?

Era difícil de dir.

—Miri —vaig començar—, de fet era una niciesa. Estava invitat a casa d’un professor —jo no en sóc—, i de fet no hauria hagut d’anar-hi de cap manera, ja no estic acostumat a seure i xerrar amb la gent, ho he desaprès. Ja anava a la casa amb la recança que no aniria bé; en penjar el barret, va venir-me el pressentiment que potser aviat el tornaria a necessitar. Sí, i a casa d’aquest professor també, hi rondava per sobre la taula un retrat, un estupidíssim retrat que m’encenia.

—Quina mena de retrat? Per què t’encenia? —va interrompre’m.

—Sí, era un retrat de Goethe, sap vostè?, el poeta Goethe. Però no estava representat amb l’aspecte que realment tenia; això, ben mirat, no se sap massa precisament, fa cent anys que la mort. Sinó que un qualsevol pintor modern havia pentinat i repentinat el Goethe d’allí tal com ell se’l devia imaginar, i aquest retrat a mi m’encenia i em resultava monstruosament repulsiu; no sé si ho entén.

—Puc entendre-ho molt bé, no t’amoïnis. Continua!

—Ja abans estava en desacord amb el professor; ell, com gairebé tots els professors, és un gran patriota i, quan la guerra, va col·laborar abrivadament a entabanar el poble, de bona fe, naturalment. Però jo sóc contrari a la guerra. Bé, és igual. Continuo. Jo no tenia cap mena de necessitat de mirar-me el quadre…

—Per descomptat, no en tenies.

—Però de primer em sabia greu a causa de Goethe, m’és molt, molt estimat, i després que vaig pensar, bé, vaig pensar o sentir alguna cosa semblant a: m’estic assegut al costat de gent a qui veig com els meus iguals i de qui penso que s’estimaran Goethe com jo i que es faran d’ell una imatge semblant a la meva, i ara resulta que tenen aquí aquest retrat carrincló, desfigurat i edulcorat, el troben exquisit i no s’adonen que l’esperit d’aquest retrat és precisament el contrari del de Goethe. Troben el retrat meravellós, i si és el seu gust, que ho facin, però per a mi tota la confiança en aquesta gent, tota l’amistat envers ells i tot el sentiment d’afinitat i comuna adscripció se n’ha anat de cop. Això de banda, l’amistat tampoc no era gran. Així que, indignat i entristit, vaig veure que estava ben sol i ningú no em comprenia. Que m’entén?

—És fàcil entendre’t, Harry. I després, què? Els has llançat el quadre pel cap?

—No, els he insultat i he sortit a corre-cuita, volia tornar a casa, però…

—Però allí no hi havia cap mare per consolar el xicot entremaliat o per renyar-lo. Molt bé, Harry, em fas ben bé llàstima, ets un capsigrany com no n’hi ha.

De cert, ho veia tal com era. Va oferir-me un got de vi. De fet, amb mi era com una mare. Entretant, però, m’adonava per moments que era molt jove i afavorida.

—Així —va reprendre—, així que Goethe fa cent anys que és mort, i que Harry se l’estima molt i té una admirable noció de l’aspecte que podia tenir, i Harry té tot el dret de fer-ho, no? Però el pintor, que també té admiració per Goethe i se’n fa una idea, ell no té cap dret a fer-se-la, i el professor tampoc, en fi, ningú, perquè això no agrada a Harry, no ho suporta, i ha d’insultar i anar-se’n cuita-corrents! Si fos més intel·ligent, s’hauria senzillament fumut del pintor i del professor. Si fos boig, els hauria etzibat el seu Goethe a la cara. Però, donat que ell no és més que un xicotet, corre cap a casa i es vol penjar. L’he entesa molt bé, la teva història, Harry. És una història ridícula. Em fa riure. Prou, no beguis tan de pressa! El borgonya es beu a poc a poc, si no, acalora massa. Però a tu, se t’ha de dir tot, minyó.

Em mirava adustament i amonestadora, com una institutriu de setanta anys.

—Oh sí —vaig suplicar content—, digui-m’ho tot.

—Què haig de dir-te?

—Tot el que vostè vulgui.

—Bé, et diré alguna cosa. Des de fa una hora sents que et dic de tu, i tu em dius encara de vostè. Sempre llatí i grec, sempre el que és més complicat! Si una noia et diu de tu i no t’és antipàtica, aleshores la tractes també de tu. Bé, ja has après alguna cosa. I segon: des de fa una mitja hora sé que et dius Harry. Ho sé perquè t’ho he preguntat. Però tu no vols saber com em dic jo.

—Oh, i tant que ho vull saber!

—Massa tard, petit! Si alguna vegada ens tornem a veure, pots tornar-m’ho a preguntar. Avui ja no dic res més. Bé, i ara vull ballar.

Va fer el gest d’alçar-se i vaig desesmar-me profundament i de cop; va agafar-me por, se n’aniria i em deixaria sol, i aleshores tot tornaria a ser com abans. Com un fugisser i extingit mal de queixal que de cop i volta retorna cremant com foc, així tornaven a ser allí en aquell moment la por i l’esfereïment. Oh Déu, com havia pogut oblidar el que m’esperava? És que s’havia esdevingut alguna cosa nova?

—No —vaig exclamar vehement—, no se’n vagi, no te’n vagis! Naturalment, pots ballar tant com vulguis, però no triguis massa, torna, torna!

Rient, va alçar-se. Asseguda, me l’havia feta més alta, era esvelta, però no alta. Em tornava a recordar algú, a qui? No ho podia trobar.

—Tornaràs?

—Tornaré, però puc trigar una estona, mitja hora o tota una hora. Et diré una cosa: tanca els ulls i fes un cop de cap; és el que et convé.

Vaig apartar-me i ella sortí; les seves faldilles van fregar els meus genolls; pel camí es mirava en un mirallet rodó de butxaca, arquejava les celles i s’empolvorava les galtes amb una borla menuda; va desaparèixer dins el saló de ball. Vaig mirar al meu voltant: cares estranyes, homes fumant, cervesa vessada sobre les taules de marbre, crits i esgarips arreu, i al costat la música de ball. Devia dormir, havia dit. Ah, innocent criatura, quina idea en tens del meu son! És més esquerp que una mostela! Dormir en aquesta mena d’encants, assegut davant d’una taula, entre el dringar de les gerres de cervesa. Vaig fer un glopet de vi, vaig treure un cigar de la butxaca, vaig mirar als voltants si hi havia llumins, però de fet no en treia res de fumar, i vaig deixar-lo davant meu sobre la taula. «Tanca els ulls», m’havia dit. Déu sap d’on li venia aquella veu a la noia, aquella veu una mica profunda, sana, una veu maternal. Era bo obeir aquella veu, ho havia experimentat. Dòcilment vaig tancar els ulls, vaig recolzar el cap a la paret, vaig sentir cent violentíssims sorolls desfermar-se al meu voltant, vaig riure’m de la idea de dormir en aquell lloc, i vaig decidir anar fins a la porta i donar una llambregada al saló de ball —veuria ballar la meva preciosa amiga—; vaig moure els peus de sota la cadira i vaig sentir l’infinit cansament de les llargues hores de vagareig; vaig restar assegut. I aleshores vaig adormir-me, fidel a l’ordre maternal, vaig dormir amb ganes i profitosament i vaig somniar, somnis més serens i bonics que tots els somniats des de feia temps. Vaig somniar:

Jo seia i esperava en una antesala desueta. De primer només sabia que estava anunciat a una Excel·lència, després vaig adonar-me que era precisament el senyor de Goethe, pel qual jo havia de ser rebut. Dissortadament no estava allí com un particular, sinó com a corresponsal d’un periòdic, cosa que m’enutjava bastant, i no podia comprendre a quin diable devia l’embolic de la situació. A més, em neguitejava un escorpí que feia un moment encara era visible i que havia intentat grimpar per la meva cama. Certament jo havia oposat resistència al petit i negre animaló i me l’havia tret del damunt, però no sabia ara on s’amagava i no gosava tocar enlloc.

Tampoc no estava del tot segur si per error no m’havien anunciat, en comptes de a Goethe, a Mathiesson, a qui jo en somnis confonia amb Bürger, perquè li atribuïa les poesies dedicades a Molly. D’altra banda, no hi havia cosa que desitgés més que un encontre amb Molly, me la imaginava meravellosa, delicada, musical, nocturna. Si no estigués assegut allí per encàrrec d’aquella maleïda Redacció! Per aquesta banda el meu enuig s’encrespava per moments i es traspassava paulatinament també a Goethe, contra el qual ara tenia de sobte tots els possibles escrúpols i retrets. Podia resultar una magnífica audiència! Però l’escorpí, encara que perillós i potser ocult molt a prop meu, probablement no era tan dolent; em semblava que podia també significar alguna cosa amistosa, em semblava molt possible que hagués tingut alguna relació amb Molly, que hagués estat alguna mena d’emissari d’ella o el seu animal heràldic, un bell, perillós animal heràldic de la feminitat i del pecat. No es diria pas Vulpius, l’animal? Però un criat va obrir de cop la porta, vaig alçar-me i vaig entrar.

Allí estava l’ancià Goethe, petit i molt encarcarat i portava, com està manat, la grossa estrella de condecoració sobre el seu pit de clàssic. Encara semblava que governés, que rebés audiències, que controlés el món des del seu museu de Weimar. Tot just m’havia vist i ja em saludava movent el cap com un vell corb i em parlava cerimoniosament: «Bé, vosaltres, la gent jove, vosaltres esteu certament ben poc d’acord amb nosaltres i els nostres anhels?».

—Del tot cert —vaig dir, gelat per la seva mirada ministerial—. Nosaltres, la gent jove, de fet no estem d’acord amb vostè, vell senyor. Ens resulta vostè massa cerimoniós, Excel·lència, massa presumptuós i fatu i massa poc sincer. Això podria ser el més essencial: massa poc sincer.

L’home vellet va moure el seu cap sever endavant; mentre, va distendir la seva boca dura i funcionarialment plegada en un minso somriure i esdevingué captivador i expressiu; va bategar-me tot d’una el cor perquè vaig recordar-me de la poesia «El crepuscle davallà de dalt» i que aquest home i aquesta boca ens havien fet arribar les paraules d’aquesta poesia. En aquest moment estava ja del tot desarmat i vençut i la cosa que més desitjava era agenollar-me davant seu. Però vaig restar dret com un pal i escoltava de la seva boca somrient les paraules: «Bé, també em retraieu la insinceritat? Quina mena de paraules són aquestes? No m’ho voldríeu explicar millor?».

Amb molt de gust voldria, amb molt de gust.

—Vostè, senyor de Goethe, com tots els grans esperits, ha sentit i discernit clarament la problematicitat i desesperança de la vida humana: la magnificència de l’instant i el seu miserable marciment, la impossibilitat de pagar els bells cimals del sentiment d’altra manera que a través de l’empresonament quotidià, l’ardorós anhel vers l’imperi de l’esperit, que rau en lluita eterna i mortal, en el també ardorós i també sagrat amor a la perduda innocència de la Natura. Aquest enterament paorós surar en el buit i l’aleatorietat, aquesta condemnació a la temporalitat, mai irrecusable, sempre temptativitat i diletantisme breu, l’absoluta absència de perspectiva, l’entera excentricitat i l’ardent desesperació del ser home. Tot això, vostè ho ha conegut, s’hi ha adherit també a vegades i, malgrat tot, amb la seva vida ha predicat el contrari, ha exaltat la fe i l’optimisme, ha intentat enganyar-se i ha enganyat els altres creient en la duració i el sentit dels nostres atrafegaments espirituals. Vostè ha rebutjat i oprimit els confessors de les profunditats, les veus de la veritat desesperada, tant la seva pròpia com les de Kleist i Beethoven. Durant desenes d’anys vostè ha fet com si l’amàs de sabers, de reculls, d’escrits i col·leccions de cartes, com si tota la seva existència madura a Weimar, fos tan sols un camí per eternitzar l’instant, però només ha pogut momificar-lo per espiritualitzar la Naturalesa, que només ha pogut estilitzar com una màscara. Aquesta és la insinceritat que nosaltres li retraiem.

Pensarós, em mirava als ulls el venerable conseller privat, la seva boca encara somreia.

Aleshores va deixar-me esbalaït amb la seva pregunta: «La flauta màgica de Mozart, a vostè ha de resultar-li molt antipàtica, no?».

I abans que pogués protestar va prosseguir: «La flauta màgica representa la vida com una exquisida cançó, glorifica els nostres sentiments, que són de cert efímers, com una cosa eterna i divina, ni concorda amb el senyor de Kleist ni amb el senyor Beethoven, sinó que predica optimisme i fe».

—Ho sé, ho sé! —vaig exclamar irat—. Déu sap per què se li haurà acudit precisament La flauta màgica, que és la cosa que més estimo en el món! Però Mozart no ha complert els vuitanta-dos i no ha posat en la seva vida personal aquesta exigència de durada, d’ordre, de circumspecte dignitat, com vostè! Ell no s’ha cregut tan important! Ha cantat la seva divina melodia i ha estat pobre i ha mort jove, a la misèria, desconegut…

Perdia l’alè. Milers de coses haurien d’haver estat dites en deu paraules, va començar a suar-me el front.

Goethe, però, em digué tot cordialment: «Que jo hagi fet els vuitanta-dos anys pot molt bé ser imperdonable. Els gaudis, però, d’aquesta longevitat foren tanmateix més minsos del que vostè pugui pensar. Vostè té raó: sempre he tingut una gran dèria per viure molt, he temut la mort i sempre l’he combatuda. Jo crec que la lluita contra la mort, l’incondicionat i porfidiós afany de viure, és la pulsió per la qual han viscut i maldat tots els homes notables. Que, malgrat tot, al final hom ha de morir, això en canvi, jove amic, ho he provat tan convincentment als vuitanta-dos anys com si m’hagués mort de criatura. Si pogués servir per a la meva justificació, diria encara això: en la meva naturalesa hi ha hagut molt d’infantil, molta curiositat i enjogassament, molta delectació en el malbaratament del temps. Tot plegat, vaig trigar una mica a veure que s’havia d’acabar amb el joc».

Mentre deia això, reia tot sorneguer i amb murrieria. S’havia tornat més alt, el rígid posat i la forçada dignitat del rostre s’havien esvanit. I l’atmosfera entorn nostre era replena de perceptibles melodies, de perceptibles cançons goethianes. Oïa clarament les «Violetes» de Mozart i l’«Omples de nou bosc i vall» de Schubert I la fesomia de Goethe havia enrogit i era jove i reia i semblava germà, tan aviat de Mozart com de Schubert, i l’estrella de sobre el seu pit estava tota feta de flors blanques, al mig hi floria una prímula grassa i joiosa.

No m’agradava gens que el noble ancià defugis les meves preguntes i acusacions d’una manera tan faceciosa, i me’l vaig mirar reprovadorament. Aleshores va inclinar-se cap endavant i, acostant la seva boca, ara del tot infantívola, arran de la meva orella, va xiuxiuejar-me: «Jove, et prens massa seriosament el vell Goethe. Als vells que ja han mort, no se’ls ha de prendre seriosament, si no, se’ls fa tort. Als immortals, no ens agrada la gravetat, ens agrada la barrila. La seriositat, jove, és un afer del temps; s’origina, vull que ho sàpigues, per una sobreestimació del temps. També jo antany havia sobreestimat el valor del temps, per això volia viure cent anys. Però en l’eternitat, ja ho veus, no hi ha temps; l’eternitat és senzillament un instant, prou llarg per a una broma».

De fet no es podia parlar de cap cosa seriosa amb aquell home, dansava àgil i content amunt i avall i feia que la prímula de la seva condecoració, tan aviat es projectés enfora com un coet, com que empetitís fins a desaparèixer. Mentre es lluïa amb els seus passos i figures de dansa, vaig pensar que aquest home almenys no havia desaprofitat les classes de ball. Ho feia formidablement. Ara se’m tornava a aparèixer l’escorpí, o més aviat Molly, i jo cridava a Goethe: «Escolti’m, Molly no és aquí?».

Goethe esclatava a riure. Anava a la seva taula, obria un calaix i treia una esplèndida capsa de pell folrada de vellut, l’obria i me la posava davant dels ulls. Allí hi havia, irreprotxable i relluent, una minúscula cama de senyora sobre el fosc vellut, una cama fascinadora, una mica doblegada pel genoll, el peu estirat cap avall, els gràcils dits acabats en punta.

Vaig allargar la mà per agafar i quedar-me la cama que tant m’havia enamorat, però tan prompte els meus dits l’anaven a tocar va semblar que la joguina es movia amb una petita convulsió, i va venir-me de cop la sospita que podia ser l’escorpí. Goethe semblava entendre-ho, semblava fins i tot haver volgut i haver tingut com a objectiu aquesta situació considerablement embarassosa, aquesta convulsiva escissió de cobejança i por. Sostenia l’excitant escorpinet molt a prop de la meva cara, em veia glatir, em veia recular espantat, i tot plegat semblava fer-lo molt feliç. Mentre m’embromava amb l’objecte encisador i perillós, havia esdevingut altra vegada vell, vetust, mil anys ancià, amb els cabells nivis, i la seva faç marcida i grisenca reia calmada i silenciosa, però cap al dedins reia colèrica amb l’insondable humor de la senectud.

Quan em vaig despertar, havia oblidat el somni, fins més tard no vaig tornar-me’n a recordar. Havia dormit ben bé una hora, enmig de la música i l’enrenou, assegut davant d’una taula de taverna, mai no m’ho hauria cregut. La noia, agradosa, era davant meu, tenia una mà sobre la meva espatlla.

—Dóna’m dos o tres marcs —va dir—, a l’altra banda he begut alguna cosa.

Vaig donar-li el meu moneder, se’l va emportar i va tornar de seguida.

—Bé, ara puc estar-me encara una estoneta asseguda al teu costat, després haig d’anar-me’n, tinc una cita.

Vaig fer un bot.

—I amb qui? —vaig preguntar viu.

—Amb un senyor, petit Harry. M’ha invitat a l’«Odeon Bar».

—Oh, jo em pensava que no em deixaries sol.

—Aleshores hauries degut invitar-me tu. Un se t’ha avançat. Millor, així t’estalvies uns dinerons. No coneixes l’Odeon. Després de les dotze només xampany. Confortables butaques, orquestrina de negres, tot molt fi.

Tot això no ho havia considerat.

—Ah —vaig instar—, deixa’m que t’inviti, doncs! Ho trobo ben natural, ens hem fet amics. Deixa’t invitar, on vulguis, t’ho suplico.

—Molt amable per part teva, però comprèn, una paraula és una paraula, m’he compromès i hi aniré. No t’amoïnis! Vinga, fes un glop, que encara tenim vi a l’ampolla. Te l’acabes i després te’n vas com un bon minyó a casa i dorms. Promet-m’ho.

—No, tu, no puc anar cap a casa.

—Ah, tu i les teves històries! Encara no has enllestit amb Goethe? (En aquest moment vaig recordar el somni de Goethe). Però si de debò no pots tornar a casa, estigue’t aquí, hi ha cambres de lloguer. Vols que te n’encarregui una?

Amb això en tenia prou i li vaig preguntar on la podria tornar a veure. On vivia? No m’ho va dir. Només em calia buscar una mica, de segur que la trobaria.

—No em permets que t’inviti?

—A on?

—A on vulguis i quan vulguis.

—Bé, el dimarts per sopar al primer pis de l’«Antiga Franciscana». A reveure!

Va donar-me la mà, no m’havia adonat fins aquell moment que la mà harmonitzava amb la seva veu, bonica i plena, intel·ligent i afable. Va riure burleta quan li vaig besar la mà.

I en l’últim moment va tombar-se una vegada més cap a mi i em digué: «Vull dir-te encara alguna cosa a propòsit de Goethe. Fixa’t, el que a tu t’ha passat amb Goethe, que no podies suportar un retrat d’ell, em passa a mi moltes vegades amb els sants».

—Els sants? Tan pietosa ets?

—No, no sóc religiosa, llàstima, però ho he estat una vegada i tornaré a ser-ho una altra vegada. Avui dia no es té temps per ser religiós.

—Temps? Es necessita temps per això?

—I tant! Per ser religiós cal temps, i encara més: independència del temps! No es pot ser seriosament religiós i a la vegada viure en la realitat i prendre-se-la també amb seriositat: el temps, els diners, l’«Odeon Bar» i tota la resta.

—Ho entenc. Però, com va això dels sants?

—Sí, hi ha molts sants als quals tinc una especial afecció: l’Esteve, el sant Francesc i altres. Moltes vegades miro estampes d’ells i també del Redemptor i la Mare de Déu, estampes tan mentideres, falsificadores i estúpides que puc resistir-les tan poc com tu aquella imatge de Goethe. Quan veig un Redemptor o un sant Francesc tan apegalosos i babaus, i veig com els altres troben aquestes imatges boniques i edificants, ho sento com un ultratge a l’autèntic Redemptor i penso: Ah, per què ha viscut i ha patit tan terriblement si la gent ja en té prou amb una imatge seva tan imbècil? Però jo sé, malgrat tot, que la meva imatge del Redemptor o d’en Francesc és senzillament una representació humana i no arriba a l’original, que al Redemptor mateix, la meva imatge interior d’ell li semblaria tan nècia i insuficient com a mi aquells retrats embafadors. No et dic això per abonar-te en el teu mal humor i irritació contra el retrat de Goethe, no, aquí vas tu errat. Ho dic tan sols per fer-te veure que et puc entendre. Vosaltres, els intel·lectuals i artistes, teniu en els vostres caps una mescla de coses exquisides, però sou homes com els altres, i també els altres tenim els nostres somnis i quimeres al cap. M’he adonat especialment, docte senyor, que has passat un tràngol quan m’havies d’explicar la teva història de Goethe, t’has hagut d’esforçar per fer entenedores les teves coses ideals a una noia senzilla. Bé, i ara desitjaria, doncs, fer-te veure que no cal esforçar-se tant. T’entenc perfectament. Bé, i ara prou! Et toca anar al llit.

Se’n va anar, i a mi un ancià servent de l’establiment va portar-me dos pisos escales amunt, més ben dit, primer va preguntar-me per l’equipatge, i quan va sentir que no n’hi havia, vaig haver d’avançar el que ell en deia els «diners de dormir». Després em va portar per una escala decrèpita i tenebrosa fins a una cambra i em va deixar sol. Allí hi havia un magre llit de fusta, molt curt i dur, i a la paret penjava un sabre i un retrat acolorit de Garibaldi, també una marcida corona d’una festa d’alguna associació. Per una camisa de dormir hauria donat el que no tenia. Almenys hi havia aigua i una minúscula tovallola, vaig poder-me rentar, després vaig ajeure’m vestit al llit, vaig deixar que cremés el llum, tenia temps per reflexionar. Bé, amb Goethe estava tot en ordre. Extraordinari que se m’hagués presentat en somnis! I aquella meravellosa noia, si hagués sabut el seu nom! De sobte un ésser, un ésser vital que fa miques la tètrica campana de vidre de la meva mortificació i m’allarga la mà, una mà bona, bonica, tèbia! De sobte una altra cosa de les que m’atenyen una mica, en les quals puc pensar amb alegria, amb inquietud, amb tensió! De sobte s’obre una porta a través de la qual la vida se’m fa escàpola! Podria probablement tornar a viure, podria tornar a ser un home. La meva ànima, adormida en la fredor i gairebé gelada, tornava a alenar; ensopida, batia amb les seves minses i fràgils ales. Goethe havia estat al meu costat. Una noia m’havia manat menjar, beure i dormir, m’havia atorgat amistat, m’havia fet objecte de burla, m’havia titllat d’estúpid xicotet. I la meravellosa amiga també m’havia parlat dels sants i m’havia mostrat que jo, fins en les meves més extraordinàries excentricitats, no estava sol, ni incomprès, ni era una excepció, que tinc germans, que se’m comprèn. Si la pogués tornar a veure! Sí, amb certesa, ella era de refiar. «Una paraula és una paraula». I vaig tornar a adormir-me, quatre, cinc hores. Eren les deu tocades quan em vaig despertar, amb la roba rebregada, desfet, cansat, amb el record d’ahir associat a alguna cosa atroç, però vital, esperançat, replè de bons pressentiments. Anant cap a casa no sentia la basarda que ahir em feia aquest camí de retorn.

A les escales, més amunt de l’araucària, vaig trobar-me amb la «tia», la meva mestressa, amb qui rarament ens vèiem les cares, però a la qual tinc molta simpatia pel seu tarannà afable. L’encontre no m’era agradable, anava desastrat i amb aspecte de no haver dormit, el pèl esborrifat i sense afaitar. Vaig saludar-la i vaig voler continuar. Generalment respectava la meva dèria de restar sol i passar desapercebut, avui però, semblava de fet com si s’hagués esquinçat un vel entre jo i el món circumdant i hagués caigut una barrera; ella reia i continuava mirant-me.

—Ha fet el tronera, senyor Haller, aquesta nit no hi ha parat al llit. Estarà ben cansat!

—Ja —vaig dir, també rient—, aquesta nit hi ha hagut una mica d’animació i, com que no volia pertorbar els costums de casa seva, he dormit en un hotel. El meu respecte per l’ordre i l’honorabilitat de casa seva és gran, més d’una vegada em trobo aquí com un cos estrany.

—No se’n burli, senyor Harry.

—Oh, només em burlo de mi mateix.

—Tampoc no ho hauria de fer. Vostè no s’hauria de sentir a casa meva com un cos estrany. Vostè ha de viure com li vagui, i fer el que vulgui. Jo he tingut ja molts, molts dispesers honorables, joies d’honorabilitat, però ningú no ha estat més silenciós i ningú no ens ha destorbat tan poc com vostè. I ara, vol prendre un te?

No em vaig resistir. En el seu saló, amb els bells retrats del avis i els bells mobles dels avis em van servir el te i vàrem xerrar una mica; l’afable senyora va assabentar-se, sense de fet preguntar, d’això i d’allò de la meva vida i miracles i escoltava amb una barreja d’atenció i maternal no-prendre-ho-gaire-seriosament, pròpia de les dones intel·ligents envers les extravagàncies dels homes. En la conversa parlàrem també del seu nebot, i va ensenyar-me en una cambra contigua el més recent resultat dels seus lleures, un aparell de ràdio. Allí s’asseia tots els seus vespres el jove laboriós i remenava en una tal màquina, entusiasmat per la idea de la comunicació sense fils, venerant devotament de genolls el Déu de la tècnica, el qual, després de milers d’anys de descobrir i produir coses molt imperfectes, ha reeixit en una que qualsevol pensador sabia i ha utilitzat des de sempre amb més intel·ligència. Parlàvem sobre això, perquè la tia tenia un tarannà una mica devot, i les converses sobre religió no li desagradaven. Vaig dir-li que l’omnipresència de totes les potències i accions era ben coneguda dels antics indostànics i que la tècnica tan sols havia aportat una petita part d’aquells fets a la consciència general, que ells per exemple, i en el cas concret de les ones de so, havien construït un primer i encara terriblement incomplet receptor i emissor. L’aspecte principal d’aquella antiga cognició, la irrealitat del temps, encara no ha estat considerada per la tècnica, però finalment també serà «descoberta» i caurà en les mans dels nostres dinàmics enginyers. Hom descobrirà, potser molt aviat, que no tan sols ens envolten constantment imatges i esdeveniments actuals i instantanis, tal com la música de Pans i Berlín avui es fa audible a Frankfurt o Zurich, sinó que tots i cadascun dels esdeveniments igualment estan registrats i presents, que nosaltres un bon dia, amb o sense fils, amb o sense molestos sorolls paràsits, oirem parlar el rei Salomó i en Walther de Vogelweide. I que tot això, igual com avui dia la recepció de la ràdio, només servirà a l’home per fugir d’ell mateix i dels seus fins, i envoltar-se d’una cada cop més atapeïda xarxa de distraccions i ocupacions inútils. Però jo deia totes aquestes coses, per a mi corrents, no amb l’acostumat to d’amarguesa i sarcasme en contra de l’època i la tècnica, sinó barrilaire i enjogassat, i la tia reia, i vàrem seure plegats una hora llarga, bevíem te i estàvem contents.

Havia invitat, pel dimarts a la nit, la bonica i meravellosa noia de l’«Àguila Negra», i el temps que faltava vaig matar-lo sense gaires inquietuds. I quan finalment va arribar el dimarts, se’m va fer evident, de cop i espantadorament, la importància de les meves relacions amb la noia desconeguda. Pensava només en ella, estava disposat a oferir-li-ho tot i posar-ho als seus peus, sense estar-ne, però, gens ni mica enamorat. Només em calia imaginar que ella trencava el nostre compromís o que podia oblidar-lo per veure clarament com estaven les coses en mi; el món tornaria a estar buit, un dia seria tan gris i sense valor com els altres, tornarien a envoltar-me el silenci enterament sinistre i la primacia de la mort i no quedaria cap altra sortida d’aquest callat infern que la navalla d’afaitar. I la navalla d’afaitar no havia esdevingut pas gaire més agradable amb aquest parell de dies, no havia perdut res de la seva feredat. Aquesta era precisament la cosa més odiosa: tenia una por profunda, corprenedora, d’aquell tall travesser de la gola, de l’esgarrifança davant de la mort, em revoltava i defensava amb una força tan salvatge i obstinada com si jo fos l’home més sa de la terra i la meva vida un paradís. Vaig reconèixer el meu estat amb absoluta i despietada franquesa, i vaig reconèixer que qui feia tan gran la insuportable tensió entre el no-poder-viure i el no-poder-morir era la desconeguda, la petita i bonica balladora de l’«Àguila Negra». Era la menuda finestrella, la minsa escletxa de llum en el meu tenebrós coval d’angoixa. Era la solució, el camí vers la llibertat. M’havia d’ensenyar a viure o a morir; ella, amb les seves mans fermes i boniques, havia de tocar el meu cor enterc, que al contacte amb la vida o tornava a florir o es desfeia en cendra. D’on agafava aquesta força, d’on li venia la màgia, de quin ocult fonament ha resultat aquesta seva profunda significació per a mi, no era capaç de pensar-ho, tampoc no importava; no en treia res de saber-ho. Cap coneixement, cap saber, tenien per a mi la més mínima importància, precisament d’ells n’estava ben tip, precisament en ells raïa el més agut i escarnidor turment i vergonya, la tan lúcida i conscient visió del meu propi estat. Veia aquest tipus, aquest animal de llop estepari, davant meu, com una mosca atrapada en una teranyina i contemplava com l’empenyia el fat de la seva opció, com penjava del tel enxarxat i indefens, com l’aranya era presta a picar, com una mà salvadora semblava també a prop i presta. Hauria pogut dir les coses més intel·ligents i enraonades sobre les interrelacions i causes de les meves afliccions, sobre la meva dolència anímica i sobre el meu malefici i neurosi, la mecànica m’era diàfana. Però les coses que jo necessitava i per les quals tan desesperat sospirava no eren el saber i el comprendre, sinó la vida, la resolució, l’embranzida, el salt.

Tot i que en aquell parell de dies d’espera mai no vaig dubtar que la meva amiga mantindria la seva paraula, l’últim dia estava molt excitat i insegur; mai de la vida no havia esperat tan impacient el capvespre d’un dia. I mentre la tensió i la impaciència es feien gairebé insuportables, a la vegada feien, però, molt de bo: inimaginablement bell i nou era per a mi, el desenganyat que des de feia temps no havia esperat res ni disfrutat amb res; era meravellós córrer d’aquí cap allà tot el sant dia, intranquil, inquiet, esperant, imaginant per endavant la trobada, la conversa, les conseqüències de la vetllada, afaitant-se i vestint-se per a l’ocasió (amb especialíssima cura, camisa nova, corbata nova, nous cordons de sabates). Aquesta viva i misteriosa damisel·la podia ser el que volgués, podia ser així o aixà la manera d’haver-nos relacionat, m’era del tot igual; ella era allí, havia succeït el prodigi, jo havia trobat una nova persona i un nou interès a la vida! L’única cosa important era que ho prosseguís, que em lliurés a aquesta seducció, que seguis aquesta estrella.

Inoblidable instant quan la vaig tornar a veure! Jo seia en una taula petita de vell i confortable restaurant, que havia encarregat innecessàriament per telèfon, estudiava la carta i tenia posades en un got d’aigua dues precioses orquídies que havia comprat per a la meva amiga. Vaig haver d’esperar-la una bona estona, però em sentia segur de la seva vinguda i no m’excitava. Aleshores va arribar, va romandre al guarda-roba i va saludar-me només amb una mirada atenta i un xic interrogadora dels seus ulls gris-clar. Desconfiant, escrutava l’actitud del cambrer envers ella. No, gràcies a Déu, cap confiança, les distàncies guardades, ell era impecablement cortès. Però es coneixien, ella li deia Emil.

Les orquídies li van fer gràcia i va somriure. «Molt amable per part teva, Harry. Tu em volies fer un regal, oi?, i no sabies ben bé què triar, no sabies fins a quin punt feies bé obsequiant-me, i si jo podria ofendre’m, i aleshores has comprat orquídies, només són flors i són prou cares. Molt bé, gràcies. I perquè tot sigui dit, haig d’afegir: no vull que m’obsequiïs. Visc dels homes, mes de tu no vull viure. Però si que has canviat! Ningú no et reconeixeria. Fa pocs dies semblava com si t’haguessin acabat de tallar la soga de penjat, i ara tornes a ser gairebé un home. I, parlant de tot, has complert les meves ordres?».

—Quines ordres?

—Si que tens poca memòria! Vull dir que si ja saps ballar el fox-trot. Vas dir-me que no desitjaves altra cosa que rebre les meves ordres, que res t’era més estimat que obeir-me. Te’n recordes?

—I tant! I m’hi ratifico! Era de debò.

—I doncs, encara no has après a ballar?

—Tan ràpidament es pot, només amb un parell de dies?

—Naturalment. El fox el pots aprendre en una hora, el boston en dues. El tango vol més temps, però de moment no et fa falta.

—Ara haig de saber per fi el teu nom!

Va mirar-me, callant, uns moments.

—Potser podries endevinar-lo. M’agradaria molt que l’endevinessis. Fixa’t un moment i mira’m amb atenció! Encara no t’has adonat que en més d’un moment faig cara d’adolescent? Per exemple, ara?

Sí, en observar-la atentament, vaig haver de donar-li la raó, era una cara de xicot. I després d’un minut, la cara va començar a parlar-me i em recordava la meva pròpia adolescència i el meu amic d’aquella època, Hermann es deia. Durant uns instants semblava haver-se transformat del tot en el tal Hermann.

—Si fossis un xicot —vaig dir-li desconcertat—, t’hauries de dir Hermann.

—Qui sap, potser ho sóc, i senzillament vaig travestit —digué enriolada.

—Et dius Hermine?

Va fer que sí amb el cap, radiant, alegre pel meu encert. Aleshores va arribar la sopa, vàrem començar a menjar, i ella era feliç com una criatura. De tot el que d’ella m’agrada i em fascina, la cosa més bonica i personalíssima és que pot passar, en un moment, de la més pesant serietat a la més jocunda alegria i a l’inrevés, i fer-ho sense descompondre’s ni alterar-se, com un nen prodigiós. Ara estava a l’estona alegre, es fumia de mi i del fox-trot, fins em donava cops de peu, encomiava amb entusiasme el menjar, al·ludia a la meva acurada indumentària, però encara feia un munt d’objeccions al meu aspecte.

Entretant, li vaig preguntar: «Com t’ho has fet per assemblar-te tot d’una a un xicot, i així fer-me endevinar el teu nom?».

—Oh, això ho has fet tot tu mateix. No comprens, senyor pou de ciència, que jo t’agrado i que sóc important per a tu, perquè sóc com una mena de mirall que et reflecteix, perquè en el meu interior hi ha alguna cosa que et dóna resposta i et comprèn? De fet tots els homes haurien de ser com miralls els uns per als altres i així mútuament respondre’s i correspondre’s, però els llunàtics com tu són precisament capriciosos i s’entabanen fàcilment en un encanteri que no els permet llegir ni veure en els ulls dels altres individus, i aleshores res més no els concerneix. I quan llavors un tal llunàtic de cop i volta es troba amb un rostre que veritablement se’l contempla, en el qual nota alguna cosa com resposta o afinitat, és clar, aleshores té naturalment una alegria.

—Tu ho saps tot, Hermine —vaig exclamar bocabadat—. És exactament tal com tu dius. I tanmateix ets tan completament diferent de mi! Ets ben bé la meva contrapart; tens tot el que a mi em falta.

—Així t’ho sembla —digué lacònica—, i això és bo.

I ara va fluir sobre el seu rostre, que per a mi era de fet com un mirall màgic, un dens núvol de serietat, i de cop tot aquest rostre només expressava serietat, només tragèdia, insondable com els ulls buits d’una màscara. Lentament, paraula a paraula, com dites a contracor, digué:

—Tu, no oblidis el que m’has dit! Tu has dit que jo devia manar-te, i que seria per a tu una alegria complir totes les meves ordres. No ho oblidis! Has de saber, petit Harry, que el que et passa a tu amb mi, que el meu rostre et dóna la resposta, que alguna cosa meva et va a l’encontre i et dóna confiança, igual em passa a mi amb tu. Quan fa uns dies et vaig veure entrar a l’«Àguila Negra», tan cansat i absent i gairebé fora d’aquest món, vaig notar-ho: aquest m’obeirà, aquest es deleix perquè el mani! I ho faré per això vaig parlar-te, i per això ens vàrem fer amics.

Enraonava amb tan greu serietat, tan sota una immensa pressió de l’ànima, que no la podia seguir i intentava tranquil·litzar-la i distreure-la. Ho va rebutjar amb un senzill parpelleig, va mirar-me coercitivament i prosseguí, amb veu gèlida: «Tu no has de faltar a la teva paraula, petit, això és el que dic, o hauràs de penedir-te’n. Tu rebràs moltes ordres meves, i les seguiràs, ordres boniques, ordres agradables, serà per a tu un goig obeir-les. I finalment, també compliràs la meva última ordre, Harry».

—Ho faré —vaig dir mig sense voler—. De quina mena serà la teva última ordre?

La sospitava, Déu sap per què.

Va estremir-se com qui agafa fred i va semblar com si es despertés a poc a poc de la seva abstracció. Els seus ulls no em deixaven. De cop va tornar-se encara més ombriva.

—Seria assenyat no dir-te res. Però no vull ser assenyada, Harry, no aquesta vegada. Ho vull ben diferent. Fixa-t’hi, escolta! Tu ho sentiràs i ho tornaràs a oblidar, et farà riure i et farà plorar. Fixa-t’hi, petit! Vull jugar amb tu a vida i mort, germanet, i et vull mostrar obertament les meves cartes abans de començar a jugar.

Que bonic era el seu rostre, que ultraterrenal, quan deia això! En els ulls surava, freda i clara, la tristesa dels iniciats, aquests ulls semblaven haver patit totes les afliccions imaginables i haver-les acceptat. La boca parlava pesantosa i com impossibilitada, semblant a com es parla quan una gran gelada ens encarcara el rostre; però entre els llavis, en les comissures, en el joc de la punta de la llengua, vista i no vista, fluïa, contràriament a la mirada i a la veu, perceptible, dolça i juganera sensualitat, íntima exigència de plaer. Del front, llis i serè, davallava un rull curt, i des d’allí, des d’aquell extrem del front amb el rull, fluïa de tant en tant com palpitació vital aquella onda de púber adolescència, d’hermafrodítica màgia. Ple de basarda vaig escoltar-la, però com atordit, com mig absent.

—T’agrado —va continuar—, per les raons que t’he dit; jo he acabat amb la teva solitud, t’he encalçat just davant de la porta de l’infern i t’he tornat a despertar. Però vull més de tu, molt més. Vull que t’enamoris de mi. No, no em repliquis, deixa’m parlar! T’agrado, me n’adono, i tu m’estàs agraït, però no estàs enamorat de mi. Vull aconseguir-ho, és cosa de la meva professió; visc d’això, puc fer enamorar els homes de mi. Però fixa-t’hi bé, no ho faig perquè et trobi seductor. No estic enamorada de tu, Harry; ho estic tan poc com tu de mi. Però et necessito, com tu em necessites. Tu em necessites ara, en aquest moment, perquè estàs desesperat i tens necessitat de l’empenta que et llenci a l’aigua i et faci viure un altre cop. Em necessites per aprendre a ballar, per aprendre a riure, per aprendre a viure. Però jo et necessito, no avui, més endavant, també per a una cosa molt important i bonica. Et donaré la meva última ordre quan estiguis enamorat de mi, i tu obeiràs, i serà bo per a tu i per a mi.

Va alçar una mica del got una de les orquídies marró-violàcia virada en verd, va mirar la flor de fit a fit.

—No ho tindràs fàcil, però ho faràs. Compliràs la meva ordre i em mataràs. És així. No preguntis més!

Mirant encara l’orquídia va emmudir, la seva cara va distendir-se i, com una poncella que s’obrís, va anar-se desplegant lliure d’opressió i tensió, i de sobte va instal·lar-se un seductor somriure en els seus llavis, mentre que els ulls romanien encara un instant immòbils i encantats. I ara va sacsejar el cap i el seu petit rull infantívol, va beure un glop d’aigua, va veure de nou que érem a taula i es va abraonar amb entusiasta apetit sobre els plats.

Jo havia escoltat clarament, paraula a paraula, la seva inquietant dissertació; havia endevinat la seva «última ordre» abans que la digués i no em vaig esverar massa més amb el «tu em mataràs». Tot el que ella deia em sonava convincent i fatal i ho acceptava sense oposar resistència, i tanmateix tot això, a pesar de l’esgarrifosa serietat amb què ho deia, no tenia una plena versemblança ni formalitat. Una part de la meva ànima englotia les seves paraules i les creia, una altra part de la meva ànima assentia conciliadora i prenia nota que aquesta Hermine, tan llesta, sana i segura, també tenia fantasies i estats hipnòtics. Tot just acabaren de ser dites les seves últimes paraules, va cobrir tota l’escena una capa d’inversemblança i irrealitat.

De qualsevol manera jo no podia fer com Hermine que, amb lleugeresa d’acròbata sobre la corda fluixa, tan aviat donava el salt vers la probabilitat com retornava d’un salt a la realitat.

—Així que un dia et mataré? —vaig preguntar-li, baixet i com en somieig, entretant ella ja tornava a riure i amb gran entusiasme es dedicava al seu ànec.

—Naturalment —assentia com qui no diu res—, però prou, és hora de menjar! Harry, sigues amable i demana’m una amanida verda. Que no tens gana? Crec que hauries d’aprendre el que en altres homes és natural, la bonhomia a taula. Mira, petit, això d’aquí és una cuixa d’ànec, i quan un desprèn de l’os la cam blanca i magnífica, és tota una festa, i hom hauria de fer-ho amb tant de ganes, emoció i agraïment en el cor, com ho fa un enamorat quan per primera vegada ajuda a treure’s la brusa a la seva estimada. Ho has entès? No? Ets un brètol. Fixa-t’hi, et dono un tros d’aquesta magnífica cuixa d’ànec, ja veuràs. Vinga, obre la boca! Oh, però quina mena de monstre estàs fet! Ara ha hagut de mirar de cua d’ull a l’altra gent, no fos cas que el veiessin menjar de la meva forquilla! No t’amoïnis, fillet, no et faré avergonyir. Però si per gaudir necessites abans el permís dels altres, aleshores veritablement ets un pobre diable!

Es feia per moments irreal tota l’escena anterior, es feia per moments increïble que aquells ulls haguessin fitat tan durament i terriblement encara no feia uns minuts. Oh, en això Hermine era com la vida: només instant, mai previsible. Ara menjava, i la cuixa d’ànec i l’amanida, el pastís i el licor, eren seriosament considerats; eren objecte d’alegria i consideració, de conversa i fantasia. Enretiraven el plat, començava un nou capítol. Aquesta dona que tan absolutament m’havia filat, que semblava conèixer més de la vida que tots els savis, exercia d’infant, practicava el petit joc vital de l’instant amb un art que em convertia de cop en el seu deixeble. I tant se valia que fos suprema saviesa o simple ingenuïtat: qui així sap viure el moment, qui viu tan al dia i sap avaluar tan alegrement i despreocupada aquella flor al caire del camí, aquell petit i enjogassat valor efímer, en aquest la vida no pot fer-hi estralls. I aquest joiós infant, amb el seu excel·lent apetit, amb la seva lleu gormanderia, havia de ser a la vegada la visionària i histèrica que desitjava la mort, i la calculadora espavilada que fredament i a consciència volia enamorar-me i fer-me el seu esclau? No podia ser. No, senzillament ella es lliurava tan enterament a l’instant, que estava oberta per igual a aquell antull plaent que a aquell fugisser i tenebrós calfred de les profunditats de l’ànima, i es deixava exhaurir vitalment per ells.

Aquesta Hermine, que avui veia per segona vegada, ho sabia tot de mi, no em semblava possible tenir un secret per a ella. Podia ser que no hagués entès del tot la meva vida espiritual; en les meves referències a la música, a Goethe, a Novalis o Baudelaire, podria potser no ser capaç de seguir-me, però tot això era molt discutible, probablement tampoc no li costaria cap esforç fer-ho. I encara que no pogués, què en restava de la meva «vida espiritual»? No estava tota esmicolada, no havia perdut el seu sentit? Però els meus problemes i preocupacions, els altres, els personals, els entendria tots, jo no en tenia cap dubte. Ben aviat li parlaria del llop estepari, sobre el Tractat, sobre totes les coses i més, que fins ara només existien per a mi sol, sobre les quals mai no havia parlat un mot amb ningú. No podia resistir-me a començar tot seguit.

—Hermine —vaig dir—, fa poc m’ha succeït una cosa meravellosa. Un desconegut va donar-me un llibret, semblant als almanacs de fira, i allí hi havia tota la meva història i tot el que em concerneix descrit amb tota exactitud. Digues, no és curiós?

—Com es deia el llibret? —va preguntar sense donar-hi importància.

—Es diu «Tractat del llop estepari».

—Oh, llop estepari, fantàstic! I ets tu el llop estepari, no? Deus de ser-ho?

—Sí, sóc jo. Jo sóc el que és meitat home i meitat llop, o m’ho imagino.

No responia. Em mirava als ulls inquisidorament, mirava les meves mans, i per un moment va retornar a la seva mirada i al rostre la profunda serietat i la tenebrosa vehemència d’abans. Creia endevinar el seu pensament: seria jo prou llop per complir la seva «última ordre»?

—Naturalment això és una figuració teva —va dir, retornant al bon humor—, o, si vols, una poesia. Però hi ha alguna cosa. Avui no ho sembles pas un llop, però fa uns dies, quan vas entrar a la sala com despenjat de la lluna, eres una mica un tros de bèstia; precisament és el que em va agradar.

Va interrompre’s per un rampell i va dir com perplexa: «Sona tan ximple una paraula com “bèstia” o “fera”! No s’hauria de parlar així dels animals. A vegades són ben esveradors, però són més autèntics que els homes».

—Què és «autèntic»? Què en penses, tu?

—Bé, mira’t un animal, un gat, un gos, un ocell o fins i tot algun dels grans animals del zoològic, un puma o una girafa! Has de veure que tots són autèntics, que no hi ha ni un sol animal que vagi encongit o que no sàpiga el que ha de fer i com captenir-se. No volen fer-te llagoteries, no se’t volen imposar. Cap mena de teatre. Són com són, com les pedres i flors o com les estrelles del cel. Ho entens?

Ho comprenia.

—La majoria d’animals són tristois —va prosseguir—. I quan un home està molt trist, no perquè tingui mal de queixal o hagi perdut diners, sinó perquè sent alguna vegada, durant una hora, com és tot, la vida sencera, i aleshores està autènticament trist, llavors s’assembla una mica a un animal; es veu trist, però autèntic i més bell que mai. Així és, i això semblaves, llop estepari, quan et vaig veure per primera vegada.

—Bé, Hermine, i què en penses d’aquest llibre en el qual estic descrit?

—Saps, jo no puc sempre pensar. Una altra vegada ja en parlarem. Algun dia me’l pots deixar llegir. O potser no; si algun dia haig de tornar a llegir, aleshores em dones un dels llibres que tu mateix has escrit.

Va demanar un cafè i semblava durant uns moments distreta i dispersa, però de cop va tornar a estar radiant, amb les seves cavil·lacions semblava haver assolit un objectiu.

—Justa la fusta —va exclamar exultant—, ja ho tinc.

—El què?

—L’assumpte fox-trot; he hagut de pensar-hi una bona estona. I ara dic: tens una cambra on puguem estar ballant amunt i avall durant una hora? Pot ser petita, no hi fa res, senzillament que no pugui pujar ningú dels qui viuen a sota a fer escàndol perquè a sobre seu hi ha una mica de xivarri. Bé, molt bé! Aleshores pots aprendre a ballar a casa.

—Sí —vaig dir tímidament—, millor. Però, pensava que feia falta música.

—És clar que es necessita. Fixa-t’hi, la música la compraràs tu, com a màxim costa tant com un curs de ball amb una professora. La professora te l’estalvies, en faig jo mateixa. Aleshores tenim música, tantes vegades com vulguem i, a més a més, ens queda el gramòfon.

—El gramòfon?

—És clar que sí. Compres un aparell petit i unes quantes plaques…

—Magnífic —vaig exclamar—, i quan hagis aconseguit de debò inculcar-me el ball, aleshores et quedes el gramòfon com a honoraris. D’acord?

Ho vaig dir molt decidit, però no em sortia del cor. No podia imaginar-me al meu cau, amb tots els llibres, un aparell tan poc simpàtic i, a més, contra el ball, hi tenia molt a dir. Havia pensat que de tant en tant es podia provar alguna vegada, tot i que estava convençut que ja era massa vell i encarcarat i que mai no n’aprendria. Però ara, així de cop, era massa apressat i brusc, i notava que emergien en mi totes les resistències que, com antic i exigent entès en música, havia oposat contra el gramòfon, el jazz i la moderna música de ball. Que ara en el meu cau, al costat de Novalis i Jean Paul, en la meva cel·la del pensament i refugi, ressonessin peces de ball americanes i jo les hagués de ballar, això era molt més del que una persona em podia exigir. Però no era una «persona» qui ho exigia; era Hermine, i ella havia de manar. Jo, obeir. Naturalment obeïa.

Ens vàrem trobar l’endemà al migdia en un cafè. Hermine ja era allí asseguda quan vaig arribar, bevia te i m’assenyalava rient un diari en el qual havia descobert el meu nom. Era un dels diaris pamfletaris del meu país, en els quals, de tant en tant, hi feien la ronda articles violentament difamatoris en contra meva. Durant la guerra, hi havia fet campanya en contra; després de la guerra, havia exhortat a la pau, paciència, humanitat i autocrítica i m’havia resistit contra l’agitació nacionalista dia a dia més salvatge, insensata i corrosiva. Allí hi havia una d’aquestes agressions, mal escrita, a mitges composta pel redactor, a mitges saquejada entre els molts articles semblants de la premsa afí. És cosa sabuda que ningú no escriu tan malament com els partidaris de les més velles ideologies, que ningú no fa el seu ofici amb tan poca pulcritud i despreocupació. Hermine havia llegit l’article i s’havia assabentat que Harry era un poca-vergonya, un camarada apàtrida, i que, naturalment, mentre fossin tolerats tals individus i tals teories i la joventut fos educada amb sentimentals idees d’humanitarisme, en comptes de ser-ho en la necessitat de bel·licosa revenja contra els enemics de sempre, el país aniria a mal borràs.

—Ets tu? —va preguntar Hermine, assenyalant el meu nom—. Doncs t’has guanyat un munt d’enemics, Harry. T’empipa?

Vaig llegir algunes ratlles, era el de costum, cadascun d’aquells improperis de clixé el coneixia fins a la basca des de feia anys.

—No —vaig dir—, no m’empipa, ja hi estic acostumat. Un parell de vegades he exterioritzat la idea que cada poble, i fins i tot cada individu, en comptes d’endormiscar-se bressolat per la mentida de les «responsabilitats» polítiques, hauria d’esbrinar en ell mateix fins a quin punt no és corresponsable de la guerra i de totes les altres misèries d’aquest món, pels seus propis errors, omissions i mals costums, cosa que seria l’únic camí per tal d’evitar, potser, la pròxima guerra. No m’ho perdonen, perquè naturalment ells són absolutament innocents: el Kàiser, els generals, els grans industrials, els polítics, els diaris, ningú no té la més petita cosa a retreure’s, ningú no té cap mena de culpa! Podria pensar-se que tot en aquest món és magnífic, tan sols jeuen sota terra una dotzena de milions d’individus morts violentament. I mira, Hermine, encara que aquests libels no puguin enutjar-me, moltes vegades em saben greu. Dos terços de la gent del país llegeixen aquest tipus de diari, cada matí i tarda llegeixen coses escrites en aquest to, cada dia són treballats, exhortats, incitats, se’ls fa descontentadissos i irritables, i el fi i objectiu de tot torna a ser la guerra, la pròxima, la que s’atansa, la que serà força més horrible del que ha estat aquesta. Tot és clar i senzill, tothom pot capir-ho, tothom pot arribar a les mateixes conclusions tan sols amb una hora de reflexió. Però ningú no vol fer-ho, ningú no vol evitar la pròxima guerra, ningú no vol estalviar la pròxima matança milionària als seus fills ni a ell mateix, encara que no li hagi de resultar gens barata. Reflexionar durant una hora, fer una estona d’examen de consciència i preguntar-se fins a quin punt un mateix prendrà part i serà corresponsable del desordre i maldat arreu del món, veus, això no ho vol ningú! I així anirà continuant, i la pròxima guerra s’anirà preparant dia a dia i amb entusiasme per molts milers d’homes. Ser-ne conscient m’ha paralitzat i portat a la desesperació; per a mi ja no hi ha pàtria ni ideals, tot no és més que decorat per als amos que ens preparen la pròxima hecatombe. No té cap sentit pensar, dir o escriure qualsevol cosa d’inspiració humanística, no té cap sentit suscitar en els seus caps bons pensaments; als dos, tres homes, en qui ho fas, els arriben dia sí dia també milers de diaris, revistes, conferències, reunions públiques i privades que malden per aconseguir el contrari, i se’n surten.

Hermine havia escoltat amb interès.

—Sí —va dir—, tens raó. Naturalment tornarà a haver-hi guerra, no cal llegir el diari per saber-ho. És natural que un s’entristeixi per aquest fet, però no serveix de res. És com si hom, que malgrat totes les coses que faci fatalment ha de morir-se un dia, estigués desconsolat per aquesta causa. La lluita contra la mort, estimat Harry, és una cosa sempre bonica, noble, meritosa i digna de lloança, igualment la lluita contra la guerra; però també és una quixotada sense esperances.

—Potser és veritat —vaig exclamar abrivadament—, però amb veritats tals com que aviat ens hem de morir tots i, per tant, tot és igual, la vida entera es converteix en una cosa mesquina i estúpida. Aleshores cal rebutjar-ho tot, renunciar a tot l’esperit, a tots els impulsos, a tota la humanitat, deixar que el diner i la cobejança tornin a regir, i fer temps amb un got de cervesa a la mà, tot esperant la pròxima mobilització?

Hermine va mirar-me d’una manera tota singular, era una mirada enriolada, burleta, sorneguera i de companyonia comprensiva, i a la vegada tan pesant, sàvia i abismalment seriosa!

—No ho has de fer —digué tota maternal—. La teva vida no serà mesquina i estúpida perquè tu sàpigues que la lluita serà infructuosa. És molt més mesquí, Harry, si lluites per alguna cosa excelsa i ideal, pensant que ho has d’assolir. Els ideals són aquí per assolir-los? Vivim els homes per conjurar la mort? No, vivim per témer-la i en acabat tornar-la a estimar, i precisament per la seva causa la miqueta de vida més d’una vegada brilla tan bonica al llarg d’una hora. Ets una criatura, Harry. Sigues obedient ara i acompanya’m, avui hem de fer moltes coses. Avui no tornaré a preocupar-me més per la guerra ni pels diaris. I tu?

—Oh, no! Tampoc volia preocupar-me’n.

Anàrem junts —era la primera vegada que passejàvem plegats per la ciutat— a una botiga de música i vàrem mirar gramòfons; els obríem i tancàvem, ens els fèiem engegar, i quan n’havíem trobat un prou adequat i bonic i a bon preu, vaig voler-lo comprar, però Hermine no volia enllestir tan de pressa. Va fer-me fer enrere i encara vaig haver de visitar una segona botiga i també allí mirar i escoltar tota mena de tipus i mides dels més cars als més barats, i només llavors va estar d’acord a tornar a la primera botiga i comprar l’aparell que hi havíem triat.

—Veus —vaig dir-li—, ho hauríem pogut fer més senzill.

—Tu creus? I aleshores potser hauríem vist demà el mateix aparell en un altre aparador vint francs més barat. I, a més, m’agrada comprar, i el que agrada, cal disfrutar-ho. Encara has d’aprendre moltes coses.

Amb l’ajut d’un mosso vàrem portar l’adquisició a casa.

Hermine va considerar atentament la meva cambra, va aprovar l’estufa i el divan, va provar les cadires, va agafar llibres, va mirar-se una estoneta la fotografia de la meva amistançada. Havíem posat el gramòfon entre dues piles de llibres, sobre una calaixera. I ara començava la meva classe. Va posar un fox-trot, va fer els passos davant meu, va agafar-me la mà tot començant a portar-me. Jo trotava disciplinat, ensopegant amb les cadires, escoltant les seves instruccions, no entenent-les i trepitjant-li els peus: tot era tan escarrassat com desmanyotat. Després del segon ball es precipità sobre el divan rient com una criatura.

—Déu meu, que n’ets d’encarcarat! Mou-te senzillament endavant com si passegessis! No cal esforç. T’has acalorat i tot, no? Bé, descansem cinc minuts! Mira, ballar, quan se’n sap, és tan senzill com pensar, i aprendre’n és més fàcil. Ara seràs menys impacient amb els homes que no volen acostumar-se a pensar i prefereixen titllar de traïdor a la pàtria al senyor Haller i esperar l’arribada de la pròxima guerra.

Al cap d’una hora se’n va anar, assegurant-me que la pròxima vegada aniria encara millor. Jo pensava altrament i estava molt decebut de la meva inhabilitat i poca desimboltura. Em semblava que no havia après res durant aquella hora i que no aniria gaire millor una altra vegada. No, per ballar calia aportar dots que a mi em faltaven absolutament: alegria, innocència, lleugeresa, puixança. Bé prou que ho sabia de feia temps.

Però, ves per on, la següent vegada va anar de fet molt millor i fins i tot començava a fer-me gràcia; al cap de l’hora Hermine pretenia que ja podia ballar el foxtrot. Però en argüir ella que l’endemà havíem d’anar a ballar en un restaurant, vaig esverar-me de debò i vaig resistir-m’hi amb passió. Fredament va recordar-me el vot d’obediència, i em cità per l’endemà a l’hora del te a l’Hotel Balances.

Aquella nit era a casa, volia llegir i no podia. M’espantava l’endemà; m’horroritzava la idea que jo, un excèntric vell, poruc i susceptible, no tan sols havia d’anar a un d’aquests moderns i avorrits salons de te i ball amb música de jazz, sinó que havia d’exhibir-m’hi com a ballador entre gent estranya, sense saber-ne encara gens. Confesso que sentia vergonya i vaig riure’m de mi mateix mentre donava corda a l’aparell i l’engegava allí, sol en la meva tranquil·la cambra d’estudi i, descalç per no fer soroll, repetia els passos del meu fox.

A l’Hotel Balances hi tocava una orquestrina, se servia te i whisky. Vaig intentar subornar Hermine, vaig presentar-li pastissos, vaig intentar invitar-la a beure una ampolla de bon vi, però va estar inexorable.

—Aquí no t’has vingut a divertir. Avui toca classe de ball.

Vaig haver de ballar amb ella, dues, tres vegades, i entre una i altra va presentar-me el saxofonista, un xicot bru, bell i jove, d’origen espanyol o sud-americà, el qual, segons ella deia, podia tocar tots els instruments i sabia parlar totes les llengües del món. Aquest señor semblava tenir molta coneixença i amistat amb Hermine, tenia davant seu dos saxofons de grandària diferent que anava bufant alternativament, mentre que els seus ulls negres i lluents estudiaven vius i divertits les parelles de balladors. Vaig descobrir admirat que sentia contra aquell bell i ingenu músic un cert recel, no gelosia, perquè d’amor entre Hermine i jo no tenia sentit parlar-ne, però sí d’una gelosia d’amistat més que espiritual, perquè ell no em semblava tan digne de l’interès i de la xocant distinció, gairebé veneració, que ella li demostrava. Curioses coneixences has de fer aquí, pensava de mala jeia.

Després Hermine fou invitada una vegada i una altra a sortir a ballar; jo m’estava sol, assegut davant del meu te; escoltava la música, un tipus de música que fins ara no havia pogut mai escoltar. Bon Déu, pensava, ara haig d’introduir-me i familiaritzar-me amb aquest món tan estrany i antipàtic, fins ara tan obstinadament evitat, tan profundament odiat, aquest món de bohemis i gent de gresca, aquest món de mentides i clixés, de taules de marbre, de música de jazz, de cocottes, de viatjants de comerç! Afligit, bevia el meu te i guaitava la mig-elegant multitud. Dues noies gràcils atreien la meva mirada, les dues bones balladores; mirava amb admiració i enveja la seva manera tan elàstica, bonica, joiosa i segura de ballar.

Va reaparèixer Hermine i estava insatisfeta de mi. Jo no era allí, em reptava, per fer aquell posat i seure com un estaquirot a la taula, jo podia tenir, per favor, un rampell i posar-me a ballar. Com, jo no conec ningú? Això no és necessari. O és que cap de les noies d’allí no m’agradava?

Vaig assenyalar-li una noia, bonica, que estava molt a prop nostre i tenia un aspecte abellidor amb el seu vestit de vellut, el cabell ros, curt i vigorós, i els braços molsuts i femenins. Hermine va sostenir que havia d’anar-hi immediatament i invitar-la a ballar. Vaig resistir-m’hi desesperadament.

—No puc de cap manera —vaig dir tot trist—. Si jo fos un tipus jove i agraciat! Però un babau vell i enravenat, que no sap ni ballar, se’n faria un fart de riure.

Hermine va mirar-me desdenyosa.

—I si jo em ric de tu, t’és indiferent. Quin covard estàs fet! Tothom que s’acosta a una noia s’arrisca que en facin riota; és la posta. Per tant, arrisca’t, Harry, i en el pitjor dels casos deixa que se te’n riguin, si no, la meva fe en la teva obediència s’acabarà.

No transigia. Enrojolat vaig alçar-me i vaig anar cap a la noia quan la música tornava a engegar.

—No sóc ben bé lliure —va dir-me, i em mirava des dels seus ulls grans i vius—, però la meva parella sembla que s’hagi quedat enganxada a la barra de l’altra banda. Bé, vingui vostè!

Tot cenyint-la, vaig donar els primers passos, encara meravellat que no m’hagués despatxat; immediatament va adonar-se de la meva poca desimboltura i va fer-se càrrec de la direcció. Ballava admirablement i em portava, vaig oblidar en un moment totes les normes i regles del ball, senzillament flotàvem, sentia la tibantor dels malucs, els vius i elàstics genolls de la meva parella, li mirava el rostre jove i resplendent, li vaig confessar que era la primera vegada a la vida que ballava. Va riure i m’animava i responia a les meves mirades captivades i a les paraules d’afalac de manera prodigiosament dúctil, no amb paraules, sinó amb suaus i seductors moviments que em proporcionaven proximitat i excitació. Ferma, mantenia la mà dreta sobre la seva cintura, i seguia, plaent i entusiasta, els moviments de les seves cames, els seus braços, les seves espatlles, sense trepitjar-li ni una vegada els peus, cosa que m’admirava, i quan la peça va acabar-se restàrem drets aplaudint fins que la van tornar a repetir, i jo, entusiasmat, encaterinat, absort, vaig consumar una vegada més el ritu.

Quan el ball va acabar-se, massa aviat, va enretirar-se la noia envellutada i tot d’una Hermine, que ens havia estat mirant, era al costat meu.

—Te n’adones? —reia elogiosa—. Has descobert que les cames de les dones no són potes de taula? Molt bé, bravo! Ara ja saps el fox, gràcies a Déu; demà ens dediquem al boston, i d’aquí a tres setmanes tenim ball de disfresses als «Salons del Globus».

Feien descans, ens havíem assegut, i ara venia el jove agraciat, el senyor Pablo, el saxofonista; va fer-nos una lleugera reverència i va seure al costat d’Hermine. Semblaven ser molt bons amics. Però jo, ho confesso, en aquella primera trobada no estava disposat a admetre de cap manera aquest senyor. Agraciat ho era, no podia negar-se, bona talla i fesomia agradable, però no li sabia descobrir altres superioritats. El seu poliglotisme tampoc no l’exercia gaire, és a dir, comptat i debatut no parlava res, només paraules com gràcies, bé, segur, hola i de semblants que, per descomptat, les sabia en diferents llengües. No, el senyor Pablo no parlava res de res, i igualment tampoc semblava pensar massa aquest galà caballero. La seva feina era la de saxofonista a l’orquestrina, i a aquesta ocupació semblava dedicar-s’hi amb estimació i vehemència, moltes vegades picava de mans durant la interpretació o es permetia altres desbordaments entusiastes, llançava com paraules cantades amb força: «Oooh oh oh, ha ha, hallo!». Sí, no era bo per altra cosa d’aquest món que no fos ser bonic, abellir a les dones, portar les corbates i llaços de l’última moda i molts anells als dits. La seva conversa consistia a seure al costat nostre, somriure’ns, mirar el seu rellotge de polsera i fer cigarretes, cosa en la qual era molt hàbil. Els seus bells i obscurs ulls de crioll, els seus rínxols negres no encobrien cap romanticisme, cap problema, cap pensament; vist de prop el bell i exòtic semidéu era un jove divertit i una mica refinat, amb maneres agradables, res més. Vaig parlar-li sobre el seu instrument i el cromatisme tonal de la música de jazz; havia d’adonar-se que estava tractant amb un antic afeccionat i entès en les coses musicals. Però no hi entrava de cap manera i mentre jo, per deferència a ell, o més exactament a Hermine, assajava una fonamentació teòrica musical per al jazz, ell es reia sense mala intenció dels meus esforços, i és de suposar que li era absolutament desconegut el fet que abans i fora del jazz encara hi havia una altra música. Era educat i gentil, somreia al punt amb els seus ulls grans i buits; però entre ell i jo no semblava haver-hi res de comú; res del que per a ell era important i sagrat podia ser-ho per a mi. Nosaltres arribàvem de dues parts oposades de la terra, cap paraula del nostre llenguatge no ens era comuna. (Però, després Hermine va explicar-me una cosa molt curiosa. Va referir-me que Pablo, després d’aquella conversa, li havia dit que ella hauria de defugir aquell home definitivament, que era molt infeliç. I quan ella preguntà d’on ho treia tot això, ell va dir: «Pobre, pobre home. Mira’t els seus ulls! No saben riure»).

Ara que l’ulls negres s’havia acomiadat i la música tornava a començar, va alçar-se Hermine. «Podries tornar a ballar amb mi, Harry. O ja no vols?».

També amb ella ballava més lleuger, més lliure i més alegre, encara que no tan ingràvid i despreocupat com amb aquella altra. Hermine em deixava portar la iniciativa i s’adaptava, subtil i lleugera com un pètal de flor; també ara, a prop d’ella, trobava i sentia totes aquelles sublimitats que tan aviat et venien a l’encontre com et fugien, també ella flairava a dona i amor, també el seu ball cantava, tendra i íntima, la benigna i seductora cançó del sexe, i a tot això no podia contestar amb entera llibertat i alegria, no podia oblidar del tot i lliurar-m’hi. Hermine era massa a prop de mi, era la meva camarada, la meva germana, la meva igual, s’assemblava a mi mateix i al meu amic de joventut Hermann, al visionari, al poeta, a l’ardorós company dels meus exercicis espirituals i de les meves disbauxes.

—Ho sé —va dir després, quan li parlava d’aquestes coses—, ho sé ben bé. Faré que t’enamoris de mi, però no hi ha cap pressa. De moment som camarades, som gent que esperem fer-nos amics perquè ens hem conegut l’un a l’altre. Ara volem aprendre l’un de l’altre i jugar l’un amb l’altre. Jo t’ensenyo el meu petit teatre, t’ensenyo a ballar i a ser una mica feliç i estúpid, i tu m’ensenyes a mi les teves idees i alguna cosa de la teva saviesa.

—Ah, Hermine, aquí no hi ha massa a ensenyar, prou saps tu més que jo. Quina mena de singular individu ets, noia! En tot m’entens i estàs més enllà. No sóc avorrit per a tu?

Mirava a terra amb ulls enterbolits.

—No m’agrada sentir-te parlar així. Pensa en aquella nit que tu, desfet i desesperat pel teu turment i solitud, vas creuar-te en el meu camí i vas convertir-te en el meu camarada! Per què creus que aleshores vaig poder reconèixer i comprendre?

—Per què, Hermine? Digue-m’ho!

—Perquè sóc com tu. Perquè estic tan exactament sola com tu i puc prendre’m tan poc seriosament com tu la vida, els homes i a mi mateixa. Sempre hi ha alguns individus que de la vida n’exigeixen la superlativitat i no es resignen gens bé amb la seva estupidesa i brutalitat.

—Tu, tu! —vaig exclamar esbalaït—. Et comprenc, camarada, ningú no et pot comprendre com jo. I tanmateix per a mi ets un enigma. Tu tens una enjogassada disposició per viure, una extraordinària sobrevaloració de les petites coses i dels petits gaudis, ets una gran artista de la vida. Com, tu pots patir a la vida? Com, tu pots desesperar?

—No desespero, Harry. Però, de patir a la vida… oh, sí, en sóc experta. T’admira que no sigui feliç, perquè sé ballar i sóc tan versada en les superficialitats de la vida. I jo, amic, m’admiro que tu estiguis tan desenganyat de la vida, perquè tu precisament estàs familiaritzat amb les coses més belles i profundes, amb l’esperit, l’art i el pensament! Per això ens hem atret mútuament, per això som germans. T’ensenyaré a ballar i a jugar i a riure, i tanmateix a no estar satisfet. I aprendré de tu a pensar i saber, i tanmateix a no estar satisfeta. Saps que nosaltres dos som criatures del diable?

—Sí, ho som. El diable és l’esperit, i nosaltres som les seves infelices criatures. Ens hem precipitat fora de la Natura i estem suspesos en el buit. Però ara se m’acut: en el tractat del llop estepari, del qual t’he parlat, hi ha alguna cosa sobre aquesta qüestió; diu que és una fabulació de Harry creure tenir una o dues ànimes, estar compost d’una o dues personalitats. Cada home està compost de deu, de cent, de mil ànimes.

—Això m’agrada molt —va exclamar Hermine—. En tu, per exemple, l’element espiritual està molt considerablement format i, per tant, has romàs al marge de la mescla heterogènia dels petits arts de viure. El filòsof Harry és centenari, però el Harry ballador gairebé només té mig dia de vida. Ara farem per tal que prosperi, i també els seus germanets, que són tan petits, ingenus i immadurs com ell.

Em mirava somrient, i va preguntar-me amb veu canviada:

—T’ha agradat molt, la Maria, oi?

—La Maria? Qui és?

—És la noia amb qui has ballat. Una noia bonica, molt bonica. Pel que veig, te n’has enamorat una mica.

—La coneixes, doncs?

—I tant! Ens coneixem molt bé. T’interessa molt?

—M’ha agradat; i m’ha encantat que fos tan indulgent amb la meva manera de ballar.

—Home, i això és tot! Hauries de festejar-la una mica, Harry. És molt bonica i balla molt bé, i ja estàs una mica enamorat d’ella. Crec que te’n sortiràs.

—Doncs no és la meva aspiració.

—Ara estàs fingint. Ja sé que, en algun indret del món, hi tens una amistançada i la veus cada mig any per barallar-t’hi. És molt digne per la teva part voler restar fidel a aquesta singular amiga, però permet-me, això no es pot prendre seriosament! Tinc la sospita que et prens els afers d’amor amb una formalitat desmesurada. Pots fer-ho, pots viure de la teva manera ideal tant com vulguis, és cosa teva, no tinc perquè preocupar-me’n. El que em preocupa, però, és que aprenguis una mica millor els petits, mínims jocs i refinaments de la vida; d’aquesta matèria sóc la teva mestra, i seré millor mestra que ho ha estat la teva ideal estimada. Pots estar-ne ben segur. Llop estepari, cal que te’n vagis al llit amb una noia ben bonica.

—Hermine —vaig exclamar mortificat—, però, que no m’has mirat? Sóc un vell!

—Ets un jovencell. Però de la mateixa manera que eres massa mandrós per aprendre de ballar i gairebé fas salat, també has estat massa mandrós per aprendre d’estimar. Estimar idealment o tràgicament, amic meu, de segur que saps fer-ho d’una manera immillorable, no en dubto gens, cop de barret! Ara has d’aprendre, però, a estimar de manera corrent i humana. El camí és encetat, ja se’t pot deixar anar al ball. Cal que aprenguis abans el boston; començarem demà. Arribaré a les tres. Parlant de tot, t’ha agradat la música d’aquí?

—Magnífica.

—Veus, això ja és un pas de més que has fet. Fins ara no podies suportar tota aquesta música de ball i jazz, per a tu era massa poc seriosa i profunda, ara has vist que no cal prendre-se-la gens seriosament i que pot ser molt plaent i encisadora. I, tot sigui dit, sense Pablo no hi hauria orquestrina. Ell la dirigeix i li dóna vida.

Igual que el gramòfon trasbalsava l’atmosfera d’ascètica espiritualitat de la meva cambra d’estudi, igual que els balls americans, aliens i pertorbadors, irrompien anorreadors en el meu acurat univers musical, de la mateixa manera penetraven per totes bandes coses noves, temudes, disgregadores, en la meva vida fins aquest moment tan nítidament perfilada i tan rigorosament resclosida. El tractat del llop estepari i Hermine tenien raó amb la seva teoria de les mil ànimes, diàriament s’evidenciaven en mi, al costat de les antigues, encara noves ànimes; reivindicaven, feien soroll, i ara veia clarament davant meu, com un retrat, que la meva antiga personalitat era una al·lucinació. El parell de capacitats i disposicions en les quals era casualment fort m’havien absorbit del tot, i havia pintat la imatge d’un Harry que no era, pròpiament parlant, res més que un molt sensible i qualificat especialista en poesia, música i filosofia; tota la resta de la meva persona, tot el caos excedent de capacitats, impulsos, pruïges, l’havia experimentat com fastiguejador i l’havia recobert amb el nom de llop estepari.

Tanmateix aquesta esmena de la meva al·lucinació, aquesta dissolució de la meva personalitat, no era de cap manera una aventura amena i divertida, era, ben a l’inrevés, sovint amargament dolorosa, sovint gairebé insuportable. Amb freqüència el gramòfon sonava realment diabòlic entremig d’aquell ambient, on tot estava afinat en un to ben diferent. I moltes vegades, quan jo ballava en qualsevol restaurant de moda, entre totes les elegants mundanitats i els factòtums de la indústria, els meus onesteps, em sentia com un traïdor a tot el que havia estat per a mi venerable i sagrat. Tan sols que Hermine m’hagués deixat sol durant vuit dies, m’hauria fet escàpol d’aquestes feixugues i ridícules experiències de mundanitat. Però Hermine era sempre present, encara que no la veiés cada dia; era permanentment observat, dirigit, vigilat i examinat per ella; també, somrient, em llegia a la cara els enfurismats pensaments de rebuig i fugida.

Amb la progressiva demolició d’allò que havia anomenat la meva personalitat, vaig començar també a comprendre perquè, malgrat les grans desesperacions, havia temut tan paorosament la mort; vaig començar a adonar-me que aquest atroç i vergonyós pànic a la mort també era un fragment de la meva antiga, burgesa i mentidera existència. Aquest senyor Haller, l’autor dotat, l’expert en Mozart i Goethe, el redactor de les interessants aportacions sobre la metafísica de l’art, sobre el geni i la tragèdia, sobre la humanitat, el malenconiós eremita amb la cel·la atapeïda de llibres, era lliurat pessic a pessic a l’autocrítica i demostrava no valer per res. Aquest dotat i interessant senyor Haller certament havia predicat el culte a la raó i a l’humanisme i havia protestat contra la salvatgeria de la guerra, però durant la guerra no s’havia posat a la paret per deixar-se afusellar, com hauria estat la intrínseca conseqüència del seu pensament, sinó que havia trobat una qualsevol acomodació, extremadament decorosa i naturalment noble, però acomodació al capdavall. Era, de llarg, un enemic del poder i l’explotació, però tenia al banc valors d’empreses industrials, els interessos dels quals gastava sense cap càrrec de consciència. I així amb tot. Certament Harry Haller s’havia travestit meravellosament d’idealista i menyspreador del món, de malenconiós eremita i de rabiüt profeta, però bàsicament era un burgès; la vida d’Hermine la trobava abjecta, l’enutjaven les nits malmeses en els restaurants i els diners allí malversats, tenia mala consciència i no anhelava de cap manera l’alliberament i la realització, sinó que, ben al contrari, anhelava amb pruïja el retorn als bons temps, quan els seus divertiments intel·lectuals li abellien i li donaven fama. De la mateixa manera desitjaven el retorn a la idealitzada època de preguerra els, per a ell, tan menyspreats i escarnits lectors de diaris, perquè era més còmode això que aprendre de tot el que s’havia patit. Ecs, feia basca aquest senyor Haller! I a pesar de tot, m’arrapava a ell o a la seva larva en descomposició, als seus flirteigs amb tot el que era intel·lectual, al seu pànic burgès al desordre i a l’atzar (al qual pertany la mort) i comparava el nou Harry que s’estava esdevenint, aquest diletant de les sales de ball, una mica poruc i ridícul, el comparava, sarcàstic i envejós, amb aquella antiga i falsament ideal imatge de Harry, en la qual mentrestant havia descobert tots els fatals trets que l’havien trasbalsat tant arran del gravat de Goethe de casa del professor. Ell mateix, l’antic Harry, era precisament una mena d’idealitzat Goethe, un heroi de l’esperit amb un excés de noble mirada, resplendent de majestuositat, esperit i humanitat, però amb lluentor de brillantina, i gairebé emocionat de la seva pròpia grandesa d’ànima. Dimoni, aquest noble retrat havia entomat certament perverses estripades, l’ideal senyor Haller havia estat desarborat iniquament! Tenia l’aparença d’un dignatari a qui haguessin desvalisat uns saltejadors de camins deixant-lo amb les calces estripades i que, intel·ligent, hagués après en aquesta circumstància el paper de l’esparracat, però, portant els seus parracs com si d’ells encara pengessin medalles, pretengués plorosament una i altra vegada la perduda dignitat.

Ens trobàvem repetidament amb el músic Pablo, i la meva opinió sobre ell va haver de ser revisada, perquè a Hermine li agradava i buscava assíduament la seva companyia. Jo tenia Pablo caracteritzat com una bella nul·litat, un petit i una mica petulant galanxó, un feliç i despreocupat nen que bufava joiós la seva trompeta de fira i que era fàcil de portar amb elogis i xocolata. Però Pablo no em demanava el parer, li era tan indiferent com les meves teories musicals. M’escoltava deferent i amistós, sense parar de somriure, però no donava mai autèntiques respostes. Per altra banda, semblava que, malgrat tot, havia suscitat el seu interès, s’esforçava visiblement per resultar-me agradós i demostrar-me afecte. Quan, arran d’una d’aquestes converses sense resultat, vaig exasperar-me, posant-me quasi groller, va mirar-me desconcertat i trist a la cara, va agafar-me la mà esquerra i la va acariciar tot oferint-me d’un estoig daurat una cosa per inhalar, això m’aniria bé. Vaig preguntar a Hermine amb una llambregada, va assentir amb el cap, i vaig agafar-ho i vaig inhalar. En pocs moments vaig sentir-me més fresc i eixerit, probablement hi havia una mica de cocaïna en el pols. Hermine va contar-me que Pablo tenia molts remeis d’aquests, que aconseguia per mitjans secrets, que ell ocasionalment n’oferia als amics i que era un mestre en la seva mescla i dosificació: remeis per calmar el dolor, per dormir, per tenir somnis agradables, per donar plaer i per enamorar.

Una vegada el vaig trobar al carrer, prop del moll i, sense encomanar-se a ningú, va posar-se a caminar al meu costat. Aquesta vegada vaig finalment aconseguir fer-lo parlar.

—Senyor Pablo —vaig dir-li, mentre ell jugava amb un bastonet prim negre i plata—, vostè és un amic d’Hermine, i aquesta és la raó per la qual m’interesso per vostè. Però vostè em fa, cal que ho digui, la conversa no gens fàcil. Més d’una vegada he fet l’intent de parlar de música amb vostè, m’hauria interessat sentir el seu parer, els seus desacords, els seus judicis; però vostè ha refusat donar-me ni la més mínima resposta.

Va somriure’m cordial i aquesta vegada la resposta no va quedar en deute, sinó que digué impassible: «A parer meu, no té cap sentit parlar de música. Què hauria hagut de contestar a les seves molt intel·ligents i apropiades paraules? Vostè té molta raó en tot el que diu. Però miri, jo sóc músic, no erudit, i no crec que en música tingui el més mínim valor el fet de tenir raó. En la música no hi té res a veure que un tingui raó, que un tingui gust, ofici i tot això».

—Bé, però aleshores, de què depèn?

—Que un faci música, senyor Haller, que un faci música tan bé, tanta i tan intensivament com pugui! És això, Monsieur. Si jo tinc totes les obres completes de Bach i Haydn al cap i totes les coses enraonades que d’elles es poden dir, d’això, no se’n servirà ningú. Però quan prenc el meu instrument i toco un vertiginós shimmy, podrà ser el shimmy bo o dolent, però posarà la gent contenta i els entrarà a les cames i a la sang. D’això tan sols depèn. En alguna sala de ball, miri’s alguna vegada les cares en l’instant, després d’una llarga pausa, que la música torna a engegar, com llampeguen els ulls, les cames s’agiten i els semblants comencen a somriure. Es fa música per això.

—Molt bé, senyor Pablo. Però no hi ha tan sols música sensual, també hi ha música espiritual. No hi ha tan sols la que s’interpreta en aquest moment, sinó que també hi ha la immortal, la que sobreviu encara que no sigui interpretada. Hom pot jeure sol al llit i despertar-se en la seva ment una melodia de La flauta màgica o de la Passió segons Sant Mateu, aleshores la música es realitza sense que ningú bufi una flauta o rasqui un violí.

—De cert, senyor Haller, també el Yearning i el València són reproduïts silenciosament cada nit per molts individus solitaris i somniadors; fins i tot la més pobrissona mecanògrafa que està al seu despatx té al cap l’últim onestep i prem les tecles al seu ritme. Té raó, celebro la música callada de tots aquests individus solitaris, sigui Yearning o La flauta màgica o València. Però, d’on els ve, a aquests homes, la seva solitària, callada música? La copsen de nosaltres, dels músics; abans ha de ser interpretada i escoltada i haver-la tinguda a la sang, perquè després un, en la seva cambra, pugui pensar en ella i somniar gràcies a ella.

—D’acord —vaig dir-li fredament—, tanmateix no és admissible situar a un mateix nivell Mozart i l’últim fox-trot. I no és indiferent si vostè interpreta per a la gent música divina i eterna o barata musiqueta d’un dia.

Quan Pablo va notar l’excitació de la meva veu, va posar immediatament la seva cara més agradosa, va engrapar-me afectuosament el braç i va donar a la seva veu una increïble tendresa.

—Ah, estimat senyor, amb el nivell pot tenir vostè tota la raó. No tinc res en contra que vostè situï Mozart i Haydn i València al nivell que desitgi. A mi m’és del tot indiferent, no tinc res a decidir sobre els nivells i ningú no me’n preguntarà res. El Mozart serà potser encara interpretat durant cent anys i València potser dins de dos anys ja no se sentirà més; crec que això podem tranquil·lament deixar-ho al bon Déu, ell és just i té la duració de la nostra vida a les mans, també la de cada vals i cada fox-trot, de segur que ell farà justícia. Els músics, però, hem de fer el que ens pertoca, allò que és el nostre deure i la nostra tasca: hem d’interpretar precisament aquella música que en aquest moment la gent ens sol·licita i ho hem de fer tan bé, bellament i commovedorament com sigui possible.

Sospirant, vaig deixar-ho córrer. A aquest home no hi havia manera d’encalçar-lo.

En alguns moments estaven vell i nou, estaven dolor i plaer, por i joia mesclats d’una manera enterament capriciosa. Tan aviat em sentia al cel com a l’infern, i sovint a ambdós llocs a la vegada. L’antic Harry i el nou vivien, ja en amargant conflicte, ja en pau recíproca. L’antic Harry semblava més d’una vegada estar completament i absolutament mort, mort i enterrat, i tot d’una tornava a reviscolar, manava, tiranitzava i ho sabia tot millor que mai, i el Harry nou, petit i jovencell, s’avergonyia, callava i es deixava acular a la paret. En altres moments el jove Harry agafava el vell pel ganyot i li estrenyia com cal; hi havia molts gemecs, molta lluita a mort, molts records de la navalla d’afaitar.

Moltes vegades, però, em colpien en un únic embat joia i aflicció. Un tal moment fou aquell, al cap de pocs dies de la meva primera temptativa de ballar en públic, quan en entrar de nit a la meva alcova, amb inefable astorament, sorpresa, terror i embadaliment, vaig trobar-me ajaguda al meu llit l’esplèndida Maria.

De totes les sorpreses que Hermine m’havia ofert fins ara, aquesta era la més encisadora. Perquè no en dubtava ni un instant que era ella qui m’havia enviat aquest ocell del paradís. Aquella nit excepcionalment no havia estat amb Hermine, sinó que havia anat a un concert de música antiga d’església que se celebrava a la catedral; havia estat una bonica i estimulant escapada del meu mode de vida actual als paisatges de la meva joventut, als dominis de Harry ideal.

En l’esvelta nau gòtica de l’església, les magnífiques voltes de la qual, pel joc de la tènue llum, es gronxaven espectralment àgils aquí i allí, havia sentit peces de Buxtehude, Pachelbel, Bach i Haydn, els antics i estimats camins tornaven a refer-se, havia escoltat la magnífica veu d’una solista bachiana amb qui feia temps havia tingut amistat i de la qual havia presenciat extraordinaris concerts. El to de la música antiga, la seva infinita dignitat i inviolabilitat, m’havia fet evocar tota la sublimitat, èxtasi i passió de la joventut; trist i abismat seia al cor de l’església, hoste per una hora d’aquest món noble i benaurat que una vegada havia estat la meva llar. Mentre interpretaven un duet de Haydn, de cop m’havien vessat llàgrimes dels ulls, no havia esperat la cloenda del concert, havia renunciat a trobar-me amb la cantant (oh, quantes nits resplendents, després de concerts com aquest, havia acompanyat els artistes a la sortida!), havia sortit de puntetes de la catedral i havia passejat cansadament pels carrers foscos, aquí i allí, passant davant les finestres dels restaurants, darrera les quals orquestrines de jazz interpretaven la melodia de la meva vida actual. Oh, què se n’havia fet, de la meva vida, per un tètric amàs d’errors.

Durant aquesta passejada nocturna havia reflexionat llargament sobre la meva singular relació amb la música i havia reconegut, una vegada més, aquesta commovedora i fatal relació amb la música com el destí de tota la intel·lectualitat alemanya. En l’esperit alemany domina el matriarcat, la subordinació a la Natura en forma d’hegemonia de la música com mai cap altre poble ha conegut. Nosaltres, els intel·lectuals, en comptes de resistir-nos-hi virilment, parar l’orella i obeir la intel·ligència, el logos, la paraula, somniem una llengua sense paraules, que digui allò que és inexpressable, que representi allò que no és conformable. En comptes de tocar el seu instrument tan fidelment i honradament com sigui possible, l’alemany d’esperit es revolta constantment contra la paraula i contra la raó i es mira amb ull amorós la música. I en la música, en les meravellosament joioses estructures tonals, en les meravellosament encantadores expressivitats i atmosferes que mai no foren instades a la realització, l’esperit alemany hi ha esmerçat l’atenció i ha negligit la majoria de les seves autèntiques tasques. Nosaltres, tots els intel·lectuals, no érem veritablement a casa, hi érem aliens i hostils, per això en la realitat alemanya, en la nostra història, en la nostra política, en la nostra opinió pública, el paper de la intel·lectualitat era tan lamentable. Ben sovint havia meditat aprofundidament aquesta idea, no sense experimentar en ocasions un vehement anhel de donar forma alguna vegada a la realitat, de ser alguna vegada rigorosament i responsablement actiu, en comptes de cultivar solament l’estètica i l’artesania espiritual. Però tot acabava sempre amb la resignació, amb la submissió a la fatalitat Els senyors generals i els grans industrials tenien tota la raó: amb els «intel·lectuals» no hi havia res a fer, érem un inútil, irresponsable i irrealista cenacle d’enginyosos bocamolls. Ecs, dimoni! Navalla d’afaitar!

Així curull pels pensaments i l’eco de la música, el cor apesarat per la pena i la desesperada pruïja de la vida, de la realitat, del sentiment, del que està irrecuperablement perdut, havia finalment tornat a casa, havia pujat les meves escales, havia encès el llum de la cambra i intentat inútilment llegir una mica, havia pensat en el compromís que m’obligava a anar demà al vespre al «Cecil-Bar» a prendre whisky i a ballar i havia experimentat rancúnia i amarguesa, no tan sols contra mi mateix, sinó també contra Hermine. Ella podia tenir intencions bones i nobles, podia ser un ésser magnífic, però aquell dia m’hauria hagut de deixar sucumbir, en comptes d’estirar-me al dedins d’aquest món enjogassat, caòtic, aliè i atabalat, on sempre restaria com un estrany i on el millor que tenia en mi s’envilia i passava privacions!

I així, entristit, havia apagat el meu llum, entristit havia buscat l’alcova, entristit havia començat a despullar-me, aleshores va desconcertar-me una desacostumada aroma, flairava lleument a perfum i, mirant al voltant, vaig veure la preciosa Maria estirada al meu llit, somrient, una mica nerviosa, amb els ulls blaus i grossos.

—Maria! —vaig dir. I el primer pensament fou que la meva dispesera em despatxaria si ho arribava a saber.

—He vingut —va dir baixet—. S’ha enfadat amb mi?

—No, no. Ja sé que Hermine li ha donat la clau.

—Oh, si vostè s’ha enfadat per això, me’n torno.

—No, preciosa Maria, no se’n vagi! Però precisament aquesta nit estic molt entristit, avui no puc estar content, potser demà ho torni a estar.

M’havia inclinat lleugerament vers ella, aleshores va agafar-me el cap amb les seves mans, grans i fermes, va atraure’m i va besar-me llargament. Després vaig seure al costat seu i, agafant-li la mà, vaig demanar-li que enraonés baixet, perquè així ningú no ens podria sentir, i vaig mirar el seu rostre bonic i opulent que, exòtic i esplèndid com una gran flor, jeia allí, sobre el meu coixí. A poc a poc va estirar la meva mà i la posà sobre la seva boca, va estirar-la per sota del cobrellit i va posar-la sobre el seu pit tebi i panteixant.

—No cal que estiguis content —va dir—, Hermine ja m’ha dit que tens preocupacions. Me’n faig càrrec. Encara t’agrado? Quan ballàvem fa pocs dies estaves molt encaterinat de mi?

Vaig besar-la als ulls, a la boca, als braços i a la sina. Encara no feia gaire que havia pensat en Hermine amb amarguesa i retret. Ara tenia el seu present a les mans i li estava agraït. Les carícies de Maria no feien tort a la música que aquell dia havia sentit, eren dignes d’ella i la complementaven. Lentament vaig anar estirant el cobrellit fins que amb els meus petons vaig arribar als seus peus. Quan vaig estirar-me al seu costat, em somreia el seu rostre de flor omniscient i afable.

Al costat de Maria no vaig dormir gaire, però sí bé i profundament com una criatura. I, entre dormideta i dormideta, vaig absorbir la seva bella i exultant joventut i vaig assabentar-me, en veu baixa, d’un munt de coses molt interessants sobre la seva vida i la d’Hermine. Jo en sabia ben poc d’aquesta mena de persones i vides, tan sols al teatre m’havia trobat anteriorment existències semblants, homes i dones meitat artistes meitat gent de vida mundana. Ara mirava per primera vegada una mica a l’anterior d’aquestes remarcables, aquestes singularment innocents, singularment corrompudes vides. Aquestes noies, de cases majoritàriament pobres, massa llestes i massa boniques per plantejar-se tota la seva vida únicament en una qualsevol feina mal pagada i sense alegria, vivien totes tan aviat de treballs ocasionals com dels seus atractius i amabilitats. Ocasionalment seien un parell de mesos davant d’una màquina d’escriure, a temporades eren les amistançades d’homes de món benestants, rebien diners i regals, vivien un temps amb pells, auto i Gran Hotel, i una altra època en mansardes; i anaven al matrimoni, s’ha de dir que sota la condició d’assolir un considerable oferiment, però, en general no les apassionava de cap manera. La majoria d’elles no eren en l’amor gens luxurioses i concedien els seus favors molt a contracor i discutint prolixament un altíssim preu. Altres, i a elles pertanyia Maria, estaven extraordinàriament capacitades per a l’amor i també n’estaven assedegades; la majoria experimentava l’amor amb els dos sexes. Vivien únicament a causa de l’amor i sempre, al costat dels oficials i nombrosos amics, els florien altres relacions amoroses.

Actives i dinàmiques, inquietes i despreocupades, llestes i insensibles, vivien aquestes papallones la seva vida tan infantil com refinada, independent, que no tothom podia comprar, esperant-ho tot del temps i de la sort, enamorades de la vida i tanmateix menys dependents d’ella que els burgesos, sempre disposades a seguir el príncep del conte al seu castell, sempre amb la mitja consciència d’un final difícil i tràgic.

Maria va ensenyar-me —en aquella meravellosa primera nit i en els dies que seguiren— moltes coses, no tan sols nous i encantadors jocs i plasenteries dels sentits, sinó també noves comprensions, noves perspectives, nous amors. El món dels locals de ball i diversió, dels cinemes, dels bars i salons d’hotel que, per a mi, l’eremita i esteta, sempre tingueren alguna cosa de desqualificat, prohibit i degradat, per a Maria, per a Hermine i les seves camarades el món simplement no era ni bo ni dolent, ni desitjable ni odiós; en aquest món floria, curta i anhelant, la seva vida, d’ella n’eren íntimes i expertes. Elles estimaven un xampany o una especialitat de Grill Room de la mateixa manera que nosaltres estimem un compositor o un poeta, i elles esmerçaven pròdigament en un nou ritme de ball o en la cançó sentimental i apegalosa d’un cantant de jazz, idèntic entusiasme, emoció i sentiment que qualsevol de nosaltres en Nietzsche o Hamsun. Maria em parlava d’aquell bell saxofonista, Pablo, i d’una cançó americana que li havia dedicat algunes vegades, i parlava de tot això amb un encís, admiració i amor que m’emocionava i em colpia molt més que l’èxtasi de qualsevol gran entès sobre seleccionadíssims i distingidíssims gaudis artístics. Estava disposat a compartir l’emoció, fos la cançó com volgués; les paraules pletòriques d’amor de Maria, la seva vehement i reviscoladora mirada va obrir grans escletxes en la meva estètica. Bé, hi havia alguna bellesa, algunes poques exquisides belleses que semblaven alçar-se per sobre de tota dissensió i dubte, i pel damunt de tot Mozart; però, on era la frontera? Nosaltres, els crítics i entesos, no havíem estimat abrusadorament moltes obres d’art de joventut i molts artistes que avui ens semblaven discutibles i funestos? Que no ens havia passat així amb Liszt, amb Wagner i a molts fins i tot amb Beethoven? Que no era l’exuberant i pueril efusió de Maria pel song d’Amèrica una tan pura, bella, sens cap mena de dubte sublim experiència artística, com la commoció d’un qualsevol catedràtic amb el Tristany o l’èxtasi d’un director d’orquestra fent la Novena simfonia? I, no coincidia això singularment bé amb els punts de vista del senyor Pablo i li donava la raó?

Semblava que Maria també se l’estimava molt aquest bell Pablo!

—És un home agraciat —vaig dir—, també m’agrada molt. Però digue’m, Maria, al costat d’ell, com pots estimar-me també a mi, un tipus vell i avorrit, que no és afavorit i ja comença a tenir el cabell gris, que no toca el saxofon i que no sap cantar cançons d’amor en anglès?

—No parlis tan desagradablement! —va manar—. És del tot natural. Tu també m’agrades, tens alguna cosa bella, amorosa i especial, no has de ser altre que el que ets. La gent no hauria de parlar d’aquestes coses ni demanar-ne explicacions. Mira, quan tu em beses el coll o les orelles, m’adono que estàs a gust amb mi, que t’agrado; tens una manera de besar una mica encongida, i això em diu: està a gust amb tu, t’agraeix que siguis bonica. Això m’agrada, m’agrada molt. I després, amb un altre home, m’agrada precisament a l’inrevés, que aparenti no interessar-se per mi i em besi com si em fes un favor.

Tornàrem a adormir-nos. De nou vaig despertar-me, sense deixar de tenir cenyida amb els braços la meva preciosa, preciosa flor.

I, cosa curiosa! Invariablement la preciosa flor continuava essent, malgrat tot, el present d’Hermine! Invariablement era darrera d’ella, recoberta com una màscara per ella! I en un moment vaig recordar de cop Erika, la meva enfurismada i llunyana amiga, la meva pobra amistançada. No era gaire menys bonica que Maria, tot i que no era tan exuberant i alliberada ni tan destra en les petites genialitats de l’art de l’amor, i va estar uns moments davant meu com una imatge, nítida i dolorosa, estimada i profundament entreteixida en el meu destí, i va tornar a davallar al fons del somni, de l’oblit, de la mig plorada llunyania.

I de manera semblant se’m feren presents, en aquesta tendra i encantadora nit, moltes imatges de la meva vida, tant de temps buida, pobra i sense records. Ara, fet brollar per la màgia d’Eros, eixia profund i ric el doll de visions i per moments s’aturava el meu cor d’embadaliment i tristesa en veure com havia estat de rica la galeria d’imatges de la meva vida, com havia estat plena d’estrelles i constel·lacions, altes i eternes, la vida del pobre llop estepari. Hom veia infantesa i mare subtils i transfigurades, com un llunyà, il·limitat, blau i extasiat tros de paisatge muntanyós; sonava diamantí i diàfan el cor de les meves amistats donant l’entrada el mític Hermann, el germà espiritual d’Hermine; fragants i extraterrenals com flors aquàtiques que sorgissin humides de l’aigua suraven les imatges de moltes dones que m’havia intentat apropiar i de les quals poc havia assolit. També aparegué la meva dona, amb qui havia viscut molts anys, que m’havia instruït en la camaraderia, el conflicte i la resignació, per a qui havia restat sempre viva en mi una profunda confiança, fins el dia que, malalta i enfollida, amb salvatge rebel·lia i arrauxat fugir, va deixar-me, i jo vaig reconèixer fins a quin punt l’havia estimada i que profundament havia confiat en ella perquè l’esbocinament de la confiança hagués pogut colpir-me tan pregonament i per sempre més.

Aquestes imatges —n’hi havia centenars, amb i sense nom— tornaven a ser allí, sorgien joves i noves de la font d’aquesta nit d’amor, i vaig tornar a saber el que feia temps havia oblidat en la meva desgràcia, i és que elles, indestructiblement subsistents, eren el patrimoni i valor de la meva vida, experiències esdevingudes estels que jo no podia oblidar ni tampoc anorrear, la seqüència de les quals era la saga de la meva vida, la lluentor estel·lar de les quals era l’indestructible valor del meu ésser. La meva vida havia estat feixuga, extraviada i infeliç, portava a la renúncia i a l’ajupiment; la sal del destí de la humanitat l’havia amargada, però havia estat rica, orgullosa i rica, fins i tot en la misèria una vida règia. Encara que el tros de camí fins a l’ocàs pogués ser tan llastimosament malbaratat, el nucli d’aquesta vida era noble, hi havia gest i casta, no girava entorn de quatre rals, girava entorn de les estrelles.

Ha passat un temps, i d’aleshores ençà moltes coses han succeït i algunes s’han transformat en altres; tan sols puc recordar-me d’alguns detalls d’aquella nit, d’aïllats mots entre nosaltres, d’aïllats gestos i actes de profunda tendresa amorosa, d’instants de lluïssor estel·lar en despertar del pesat son de la lassitud amorosa. Però aquella fou la nit en què, per primera vegada des de l’època de la meva davallada, vaig contemplar la meva pròpia vida amb els ulls inexorablement radiants, i vaig tornar a reconèixer la casualitat com a destí; el panorama enrunat de la meva existència com a fragment diví. La meva ànima tornava a alenar, els meus ulls tornaven a veure, i per moments pressentia abrusadorament que només em calia aplegar el món d’imatges esparses, que només em calia elevar la meva vida de llop estepari Harry Haller, com un tot, a metàfora, per tal d’entrar també en el món dels conceptes i ser immortal. No era aquest l’objectiu vers el qual cada vida humana significa impuls i temptativa?

Al matí, després que Maria compartís el meu esmorzar, havia de feria sortir de la casa d’amagatotis, i l’intent va reeixir. El mateix dia vaig llogar un recambró només destinat a les nostres trobades, en un indret proper de la ciutat.

Hermine, la meva mestra de ball, es mostrava fidel complidora dels seus deures, i vaig haver d’aprendre el boston. Era rigorosa i despietada i no m’eximia ni d’una sola hora, perquè estava decidida que l’acompanyés al pròxim ball de disfresses. M’havia demanat diners per a la seva disfressa, de la qual rebutjava donar cap mena de detall. Visitar-la o saber tan sols on vivia m’estava encara prohibit.

Tot aquest temps abans del ball de disfresses, poc més o menys tres setmanes, va ésser extraordinàriament agradable. Maria em semblava ser el primer autèntic amor de tots els que havia tingut. Sempre havia exigit de les dones que havia estimat intel·ligència i cultura, sense adonar-me que ni la dona més llesta i comparativament il·lustrada mai no donaria resposta al meu logos, sinó que sempre se li enfrontaria; jo parlava dels meus problemes i pensaments a les dones, i m’hauria estat del tot impossible estimar més d’una hora una noia que no hagués gairebé llegit un sol llibre, o que gairebé no sabés què vol dir llegir, o que no hagués estat capaç de diferenciar un Txaikovski d’un Beethoven. Maria no tenia cultura, no tenia necessitat d’aquests rodejos i mons succedanis, els seus problemes creixien tots directament dels sentits. Amb els sentits que li havien estat donats, amb la seva singular figura, els seus colors, el seu cabell, la seva veu, la seva pell, el seu temperament, assolir tant de plaer sensual i amorós com fos possible; per a cada capacitat, per a cada ondulació de la seva figura, cada suau modelat del seu cos, trobar i suscitar màgicament en l’ésser estimat resposta, comprensió i rèplica vital i plasent: aquest era el seu art i la seva tasca. Ja en aquell primer ball trasbalsador amb ella ho havia sentit, havia pressentit aquesta aroma d’una genial, seductora i refinadíssima sensualitat i m’havia fascinat. Certament tampoc era cap casualitat que Hermine, l’omniscient, m’hagués procurat aquella Maria. La seva aroma i tota la seva empremta era estiuenca, de roses.

Jo no tenia la sort de ser el seu únic amant, ni tan sols el preferit, era un de tants. Moltes vegades tenia poc temps per dedicar-me, només una hora a mitjanit, poques vegades tota la nit. No acceptava els meus diners; darrera hi era, sens dubte, Hermine. Però els regals els rebia de gust, i si jo li obsequiava, posem per cas, un nou i petit portamonedes de pell envernissat de vermell, li posava a dins dues o tres peces d’or. Del moneder, tot sigui dit, se’n va riure molt. Era encantador, però era un saldo, moda passada. D’aquestes coses, de les quals fins ara sabia i entenia tan poc com de la parla esquimal, vaig aprendre’n molt de Maria. Vaig aprendre sobretot que totes aquestes petites joguines, articles de moda i objectes de luxe no són senzillament foteses, cursileries i una troballa de cobdiciosos fabricants i botiguers, sinó justificades, boniques, variades, un petit o moltes vegades gran món de coses que tenen l’únic objectiu de servir l’amor, refinar els sentits, revifar l’esmorteït món circumdant i dotar-lo màgicament amb noves institucions amoroses, des de pólvores i perfum fins a sabatilles de ball, d’anells fins a porta-cigarretes de cinturons amb sivella a carteres de mà. Aquestes carteres de mà no eren carteres, el moneder no era moneder, les flors no eren flors, els ventalls no eren ventalls, tot era el material modelable de l’amor, de la màgia, de l’estímul; era missatger, contrabandista, arma i crit de guerra.

Pensava molt sovint a qui devia estimar realment la Maria. A molt estirar, creia, estimaria el jove del saxofon, Pablo, d’ulls negres i extraviats i mans llargues, descolorides, nobles i malenconioses. En afers d’amor hauria considerat aquest Pablo com una mica indolent, efeminat i passiu, mes Maria m’assegurava que certament sols s’enardia a poc a poc, però que després estava més tens, dur, viril, i exigent que qualsevol boxador o genet. I així vaig assabentar-me d’intimitats sobre aquest i aquell, de músics de jazz, d’actors de teatre, de moltes dones, de noies i homes dels nostres ambients; vaig saber tota mena de secrets, vaig veure per sota de la superfície relacions i enemistats, vaig rebre confidències i vaig ser-hi introduït lentament (jo, el que havia estat per a aquest món un cos completament estrany i desvinculat). També vaig saber moltes coses sobre Hermine. Ara, però, ens trobàvem especialment amb el senyor Pablo, a qui Maria estimava molt. De tant en tant ella tenia necessitat dels seus remeis secrets i també a mi me’n donava d’aquestes «exquisitats», i Pablo sempre estava al meu servei amb particular zel. Una vegada va dir-me sense romanços: «Vostè és mol infeliç; això no és bo, no s’ha de ser així. Ho sento. Faci una fumada lleugera d’opi». La meva opinió sobre aquest home alegre, llest, pueril i a la vegada impenetrable, canviava constantment; ens férem amics i no poques vegades prenia una mica dels seus remeis. Ell es mirava un xic burleta el meu enamorament de Maria. Una vegada va organitzar una «festa» a la seva cambra, la mansarda d’un hotel dels ravals. Hi havia només una cadira, Maria i jo haguérem de seure al llit. Va donar-nos beguda, un licor meravellós, secretament mesclat del contingut de tres ampolletes. I després, quan jo m’havia posat de molt bon humor, va proposar-nos amb ulls lluents celebrar una orgia amorosa a tres. Vaig refusar bruscament, una cosa semblant no m’era possible, però vaig mirar la Maria per veure com s’ho prenia, i encara que va donar suport al meu refús, vaig veure el caliu dels seus ulls i vaig adonar-me del seu plany per la renúncia. «Llàstima», digué ell, «Harry pensa massa moralment. Res a fer. Hauria estat tan bonic, tan bonic! Però jo conec succedanis». Fèiem algunes pipades d’opi i, asseguts immòbils amb els ulls oberts, experimentàvem tots tres l’escena suggerida per ell, i Maria fremia d’èxtasi. Quan després vaig trobar-me una mica malament, Pablo va estirar-me al llit, va donar-me algunes gotes medicinals i, quan vaig tancar durant alguns minuts els ulls, vaig notar sobre cada parpella un fugisser i alenat bes. Vaig acceptar-lo com si pensés que venia de Maria. Però jo sabia molt bé que era d’ell.

I una tarda va sorprendre’m encara més. Va aparèixer per casa, va explicar-me que necessitava vint francs i que me’ls demanava, a mi. Em va oferir a canvi passar aquella nit amb la Maria.

—Pablo —vaig dir sobresaltat— vostè no sap el que es diu. Traspassar la seva amant a un altre per diners, això entre nosaltres és la cosa més ignominiosa que hi ha. No he sentit la seva proposta, Pablo.

Va mirar-me compassiu.

—Vostè no vol, senyor Harry. Bé. Vostè es complica sempre la vida. Aleshores no dormi amb Maria aquesta nit, si no li ve de gust, i doni’m els diners, se li retornaran. Em calen necessàriament.

—Doncs, per què?

—Per a Agostino, sap, és el petit del segon violí. Fa vuit dies que està malalt i ningú no vetlla per ell, no té ni un ral, i ara també els meus s’han acabat.

Per curiositat, i una mica com a autopunició, vaig acompanyar-lo a casa d’Agostino, una ben miserable mansarda; li portava llet i medecines, li va refer el llit, li va orejar la cambra i li va fer una molt ben adobada cataplasma per al febril cap, tot de pressa, delicadament i amb competència, igual que una bona infermera. La mateixa nit vaig veure’l, fins a la matinada, fent música al «City-Bar».

Amb Hermine parlava molt sovint llargament i realistament sobre Maria, sobre les seves mans, espatlles, malucs, sobre la seva manera de riure, de besar i ballar.

—Ja t’ho ha ensenyat? —va preguntar Hermine una vegada, i em descrivia un peculiar joc de la llengua en besar. Vaig demanar-li que m’ho ensenyés ella mateixa, però va negar-m’ho seriosament—. Això ve més tard —va dir—, encara no sóc la teva amistançada.

Vaig preguntar-li d’on coneixia l’art de besar de Maria i molts secrets i detalls de la seva vida, només coneguts pels seus amants.

—Oh —va exclamar—, som amigues. Creus que tenim secrets entre nosaltres? Jo he dormit i he jugat moltes vegades amb ella. Bé, tu has encalçat una noia preciosa, que sap més que altres.

—Crec, Hermine, que encara teniu secrets entre vosaltres. O és que potser li has dit sobre mi tot el que saps?

—No, hi ha coses que ella no entendria. Maria és meravellosa, has tingut sort, però entre tu i jo hi ha coses de les quals no té cap idea. Li he dit moltes coses de tu, naturalment, moltes més de les que aleshores t’hauria agradat, vaig haver de seduir-la per a tu! Però comprendre’t, amic meu, tant com jo et comprenc, no ho farà mai la Maria, ni cap altra. Jo també he après de tu alguna cosa, tinc sobre tu tanta informació com la Maria. Et conec gairebé tan bé com si haguéssim dormit junts.

En tornar-me a trobar amb Maria, em resultava estrany i misteriós saber que ella havia tingut Hermine igual que a mi, en el seu cor, que havia disfrutat, besat, tastat i patit els seus membres, cabells i pell tan exactament com els meus. Noves, indirectes, complicades relacions i vinculacions emergien davant meu, noves possibilità d’amor i de vida, i pensava en els milers d’ànimes del tractat del llop estepari.

En aquell curt període de temps entre la coneixença de Maria i el gran ball de disfresses era francament feliç, però mai no vaig tenir la sensació que això fos una solució, una benaurança assolida, sinó que notava clarament que tot era preparació i preludi, que tot empenyia violentament cap endavant, que sobretot allò que era veritable encara havia d’arribar.

N’havia après tant de ballar, que em semblava possible prendre part en aquell ball del qual, d’un dia per l’altre, es parlava més i més. Hermine tenia un secret i es feia forta a no dir-me res del vestit de disfressa que portaria. Jo ja la reconeixeria, pensava ella, i si no ho encertava, m’ajudaria, però abans no podia saber-ne res. Ella tampoc demostrava massa curiositat pels meus plans de disfressa i vaig decidir no disfressar-me. Quan vaig voler-la invitar al ball, Maria va aclarir-me que ja tenia un cavaller per a la festa, tenia també l’entrada, i vaig adonar-me una mica decebut que hauria d’anar-hi tot sol. Era el ball de disfresses més important de la ciutat, que anyalment era organitzat pels artistes als «Salons del Globus».

Aquells dies veia poc Hermine, però el dia abans del ball va estar una estona a casa —venia per recollir les entrades que jo havia comprat—, va seure tota apacible a la meva cambra i va encetar una conversa que em va semblar memorable i em va causar una profunda impressió.

—Ara et van bé les coses —va dir—, ballar et prova. Qui no t’hagués vist des de fa quatre setmanes, gairebé no et reconeixeria.

—Sí —vaig admetre—, des de fa anys no m’havia anat tot tan bé. T’ho dec a tu, Hermine.

—Oh, i no a la teva formosa Maria?

—No, ella també me l’has regalada tu. És meravellosa.

—Sí, és l’amant que necessitaves, llop estepari. Bonica, jove, joiosa, molt llesta en l’amor i no cal suportar-la cada dia. Si no l’haguessis de compartir amb d’altres, si amb ella fossis alguna cosa més que un simple hoste, no aniria tan bé.

Sí, també ho havia d’admetre.

—Aleshores, tens tot el que necessites?

—No, Hermine!, això no és tot. Tinc una cosa molt bonica i seductora, una gran alegria, un amorós consol. Sóc molt feliç…

—Però, bé! Què vols més?

—Vull més. No n’estic satisfet de ser feliç, no estic fet per a això, no és el meu destí. El meu destí és el contrari.

—Ser infeliç? Bé, prou que ho has estat, llavors, quan no podies tornar a casa per causa de la navalla d’afaitar.

—No, Hermine, és una altra cosa. Aleshores era, ho reconec, molt infeliç. Però era una infelicitat estúpida i infructuosa.

—Per què?

—Perquè si no, no hauria tingut aquella por davant de la mort que tant desitjava! La infelicitat que necessito i ansio és una altra; ha de ser tal que em faci patir amb delit i morir amb Voluptuositat. Aquesta és la infelicitat o felicitat que espero.

—Et comprenc. En això som germans. Però, què tens contra la felicitat que has trobat amb Maria? Per què no estàs satisfet?

—No tinc res contra aquesta felicitat, oh no, l’estimo, li estic reconegut. És bonica com un dia de sol enmig d’un estiu plujós. Però m’adono que no pot durar. També aquesta felicitat és infructuosa. Satisfà, però la satisfacció no és un plat per a mi. Narcotitza el llop estepari, l’afarta. Però no és felicitat per morir-ne.

—Aleshores s’ha de morir, llop estepari?

—Crec que sí! N’estic molt satisfet de la meva felicitat, puc encara suportar-la una llarga temporada. Però moltes vegades, quan la felicitat m’abandona alguna hora per tal que jo pugui retornar a la vigília i a l’anhel, aleshores tots els meus desitjós no s’orienten a conservar per sempre més aquesta felicitat, sinó vers el patir, tot i que més bellament i menys miserablement que abans. Desitjo amb vehemència el sofriment que em faci morir promptament i amb bona voluntat.

Hermine va mirar-me tendrament als ulls, amb l’obscur mirar que tan sobtadament li emergia. Magnífics, terribles ulls! A poc a poc, cercant les paraules una a una i ordenant-les una al costat de l’altra, va dir, tan baixet que vaig haver d’esforçar-me per sentir-la:

—Avui vull dir-te alguna cosa, alguna cosa que sé fa temps i que tu també ja saps, però que potser encara no t’has dit a tu mateix. Ara et dic el que sé sobre tu i jo, i sobre el nostre destí. Tu, Harry, has estat un artista i pensador, un home pletòric d’alegria i fe, sempre caminant pel solc del que és gran i etern, mai satisfet amb el que és bonic i petit. Però com més la vida t’ha desvetllat i t’ha fet retrobar amb tu mateix, més gran ha esdevingut la teva desemparança, més pregonament t’has precipitat en el sofriment, la basarda i la desesperació, ensorrant-hi fins el coll, i tot el que un dia has conegut, estimat i venerat com a bell i sagrat, tota la teva llunyana fe en l’home i en el nostre sublim destí, no t’ha pogut ajudar, ha esdevingut fotesa i s’ha esmicolat. La teva fe no troba aire per respirar. I ofegar-se és una dura mort. No és veritat, Harry? És aquest el teu destí?

Jo feia amb el cap que sí, que sí, que sí.

—Tenies una imatge de la vida, una creença, una exigència, estaves prest a actuar, patir i sacrificar-te, i aleshores vas adonar-te paulatinament que el món no exigia de tu ni actes ni sacrificis ni coses semblants, que la vida no és un poema heroic amb papers d’heroi i coses semblants, sinó un bon recambró burgès on la gent se satisfà plenament amb menjar i beguda, cafè i mitja Joc de cartes i música de ràdio. I qui vol una altra cosa i té al seu dedins l’heroisme i l’exquisitat, la veneració pels grans escriptors o la veneració per les coses sagrades, aquest és un boig i un quixot. Bo. A mi m’ha anat igual que a tu, amic meu! Jo era una noia ben dotada i per aquesta raó destinada a viure segons un model superior, a imposar-me grans exigències, a complir digníssimes tasques. Podia fer-me càrrec d’un gran destí, ser la dona d’un rei, l’amant d’un revolucionari, la germana d’un geni, la mare d’un màrtir. Però la vida només m’ha permès ser una cortesana d’un acceptable bon gust; això només, se m’ha fet prou difícil! Això m’han rutllat les coses. Vaig estar una època desconsolada, buscant la culpa en mi mateixa. La vida, pensava, ha de tenir finalment sempre la raó, i si la vida escarneix els meus bells somnis, així pensava, els meus somnis hauran estat ben estúpids i equivocats. Però això no ajuda gens. I com que jo tenia bon ull i excel·lent orella i també una mica de curiositat, vaig fixar-me amb atenció en la dita vida dels meus coneguts i veïns, cinquanta i tants individus i destins, i aleshores et vaig veure, Harry: els meus somnis tenien la raó, mil vegades raó, tanta com els teus. La vida, però, la realitat, s’equivoca. Que una dona del meu tarannà no tingués cap altra elecció que envellir mesquinament i absurdament escrivint a màquina al servei d’un pesseter o, per interès dels seus diners, casar-s’hi o si no tornar-se una mena de barjaula, era una cosa tan poc justa com que un home com tu, sol, poruc i desesperat, hagués de servir-se de la navalla d’afaitar. En el meu cas potser la misèria era més material i moral, en el teu, més espiritual; el camí, però, era idèntic. Tu creus que jo no podia entendre la teva por davant del fox-trot, la teva aversió alís bars i balls, el teu defugiment de la música de jazz i totes aquestes pacotilles? Massa bé que ho entenia, i també la teva aversió per la política, el teu desconsol per la xerrameca i irresponsables falòrnies dels partits, de la premsa, la desesperació davant de la guerra, la passada i la futura, i davant la manera com avui dia es pensa, es llegeix, es construeix, es fa música, se celebren festes, s’emmena la cultura! Tens raó, llop estepari, milers de vegades raó, però has de perir. Ets, per a aquest món d’avui, simple, còmode i fàcil d’acontentar, massa exigent i àvid; t’escup, tens una dimensió excessiva per a ell. Qui viu avui dia i vol fer feliç la seva vida no pot ser un individu com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, gaudi en comptes d’entreteniment, ànima en comptes de diners, veritable treball en comptes d’activitat, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món no és pàtria…

Mirava a terra i rumiava.

—Hermine —vaig exclamar afectuosament—, germana, quin ull més fi que tens! I tu m’has ensenyat el fox-trot! Però, què en penses, del fet que individus com nosaltres, individus d’una talla excessiva, no puguem viure aquí? On rau la causa? Es dóna només en la nostra època aquest fenomen? O ha estat sempre així?

—No ho sé. En honor del món vull acceptar que només és cosa del nostre temps, només una malaltia, una momentània dissort. Els dirigents treballen vigorosament i eficientment per a la pròxima guerra, entretant els altres ballem fox-trots, guanyem diners i mengem bombons; en tals èpoques el món ha de tenir una aparença ben discreta. Esperem que altres èpoques fossin millors i que tornin a ser millors, més riques, extenses i profundes. Però tampoc això ens agradaria a nosaltres. I potser ha estat sempre així…

—Sempre igual que ara? Sempre un món només per a polítics, manefles, bodeguers i homes de món, i sense aire per a les persones?

—Sí, és clar, no ho sé, ningú no ho sap. Tant se val. Però ara, amic meu, penso en el teu favorit, de qui m’has explicat coses ocasionalment i, fins i tot, me n’has llegit cartes, en Mozart. Què li va succeir? Qui governava el món en la seva època, qui s’alçava amb l’èxit, qui donava el to i era una mica estimat: Mozart o els negociants, Mozart o els enzes de dotzena? I com va morir i fou enterrat? I així, penso jo, ha estat sempre i sempre serà, i aquesta cosa que a l’escola en diuen «Història Universal» i que un ha d’aprendre’s de memòria per fer-se una cultura, amb tots els herois, genis, grans fets i sentiments, tot això no són més que superxeries inventades pels mestres per fer-ne assignatures i amb elles tenir ocupats els nens durant els anys prescrits. Sempre ha estat així i sempre ho serà, que el temps i el món, els diners i el poder pertanyen al que és petit i gallinaci, als homes genuïns no ens pertany res. Res més que la mort.

—Res més?

—De cert, l’eternitat.

—Penses en el nom, en la fama per a la posteritat?

—No, llobató, no la fama; té algun valor? Que potser creus que els homes veritablement autèntics i complets han estat famosos i són coneguts de la posteritat?

—No, naturalment no.

—Bé, doncs la fama no és res. La fama només existeix per a l’ensenyament, és un afer de mestres d’escola. La fama no és, oh no!, aquesta cosa que anomeno eternitat. Els piadosos en diuen el regne de Déu. Jo penso: nosaltres, tots els homes, nosaltres curulls d’anhels, nosaltres amb pruïja espiritual, amb talla excessiva, no podríem a penes viure si no disposéssim, a més de l’aire d’aquest món, d’algun altre aire per respirar, si a més del temps no existís l’eternitat: aquest és el regne de tot el que és autèntic. Hi pertany la música de Mozart i les poesies dels teus grans poetes, els sants que han fet miracles i suportat la mort per martiri donant un gran exemple a la humanitat. Però també pertany a l’eternitat la imatge de cada acte autèntic, la força de cada autèntic sentiment, encara que ningú no en sàpiga res, ni els vegi, ni es facin constar per escrit, ni es conservin per a la posteritat. En l’eternitat no hi ha posteritat, només contemporaneïtat.

—Tens raó —vaig dir.

—Els piadosos —va prosseguir pensarosa—, en saben molt d’aquestes coses. Per aquesta raó han afirmat la santedat i el que ells anomenen «la comunió dels sants». Els sants, aquests són els autèntics homes, els germans jovencells del Redemptor. Tota la nostra vida és un anar fent camí vers ells, amb cada bona acció, amb cada pensament valent, amb cada amor. La comunió dels sants, que en temps passats era representada pels pintors amb un cel auri, refulgent, bell i apacible, no és altra cosa que allò que abans he anomenat l’«eternitat». És el regne de més enllà del temps i de l’aparença. A ell pertanyem, allí està la nostra pàtria, cap allí estreba el nostre cor, llop estepari, i per això delegem tant la mort. Allí tornes a trobar el teu Goethe i el teu Novalis i el Mozart, i jo els meus sants, el Cristòfol, el Felip de Neri i tots els altres. Hi ha molts sants que primer foren corromputs pecadors, també el pecat pot ser un camí vers la santedat, el pecat i el vici. Tu te’n riuràs, però jo penso molt sovint que el meu amic Pablo podria ser un sant encobert. Ah, Harry, hem d’anar a les palpentes entre tanta brutícia i absurditat per arribar a casa! I no tenim ningú que ens hi emmeni, la nostra única guia és la nostàlgia.

Les seves darreres paraules havien estat dites altra vegada a sota veu, i ara la cambra estava apaciblement silent, el sol estava en el seu ocàs i feia relluir les lletres daurades dels lloms d’alguns llibres de la biblioteca. Vaig agafar el cap d’Hermine, li vaig besar el front i vaig acostar-me’l a frec de galta, fraternalment, així restàrem uns instants. Pel meu gust hi hauria romàs indefinidament, però aquesta nit, la vigília del gran ball, m’havia compromès amb la Maria.

De camí a casa d’ella, però, no pensava en Maria sinó en el que Hermine m’havia dit. Tots aquells, així m’ho semblava, no eren potser els seus propis pensaments, sinó els meus, que ella, la clarivident, havia llegit i inspirat i me’ls retornava, de tal manera que ara estaven estructurats i es presentaven davant meu com nous. Cada hora que passava li estava més profundament reconegut pel fet d’haver exposat la noció d’eternitat. La necessitava, no podia viure sense ella ni tampoc morir. El sagrat més enllà, la intemporalitat, el món dels valors eterns, la substància divina, aquell dia m’havien estat retornats per la meva amiga i professora de ball. Vaig pensar en el meu somni goethià, en el retrat de l’ancià savi que tan inhumanament havia rigut i que havia fet ús de la seva immortal plasenteria amb mi. Ara entenia el riure de Goethe, el riure dels immortals. No tenia objecte aquest riure, només era llum, només claredat, és el que roman quan un home autèntic ha anat travessant la sofrença, la depravació, els errors, les passions i incomprensions dels homes i ha avançat impetuós a través de l’eternitat, del cosmos. I l’«eternitat» no era altra cosa que la dissolució del temps, era en certa mesura el seu retorn a la innocència, la seva regressió en l’espai.

Vaig buscar la Maria en el lloc on tenia costum de sopar, però encara no havia arribat. Era la tranquil·la taverneta dels ravals. Vaig seure; esperava amb la taula parada i el meu pensament encara en la nostra conversa. Totes aquelles idees que havien emergit entre Hermine i jo em semblaven tan pregonament familiars, tan conegudes d’antic, tan pouades de la meva més pròpia mitologia i del meu món de símbols! Els immortals, que viuen en l’espai intemporal, extasiats, esdevinguts imatge, amb la cristal·lina eternitat vessada entorn seu com èter, i la freda, estel·larment radiant serenitat d’aquest extraterrenal món, de què resultava tan familiar tot això? Vaig pensar i se m’acudien fragments de les «Cassacions» de Mozart, El clavecí ben temperat de Bach, i en aquesta música semblava relluir pertot arreu aquesta gelidesa i claredat estel·lar, semblava vibrar aquesta claredat etèria. Sí, era això, aquesta música era com temps congelat en espai, i per sobre d’ella es bressolava indefinidament una joia sobrehumana, un somriure etern i diví. Oh, que bé harmonitzava l’ancià Goethe del meu somni amb tots aquests pensaments! I tot d’una oïa aquest insondable riure entorn meu, oïa riure els immortals. Captivat, seia; captivat, treia el llapis de la butxaca de l’armilla, buscava paper, trobava la carta de vins que estava davant meu, la tombava i escrivia a sobre, escrivia versos, els quals vaig trobar-me a la butxaca al cap d’uns dies. Deien així:

Llavors vingué Maria i, després de fer una menjada agradable, vaig anar amb ella al nostre recambró. Aquesta nit estava més bonica, amorosa i íntima que mai, i va fer-me tastar tendreses i jocs que vaig gaudir com l’últim extrem de la passió.

—Maria —vaig dir—, avui ets pròdiga com una deessa. No ens anihilis del tot, que demà és el ball de disfresses. Quina mena de cavaller t’acompanyarà demà? Temo, estimada floreta, que sigui un príncep de conte i que t’emmeni lluny i mai més no t’orientis pel camí que dreça a mi. Avui m’estimes gairebé tant com els grans amants quan s’acomiaden per última vegada.

Va prémer els seus llavis a la meva orella i va xiuxiuejar:

—Calla, Harry! Cada vegada pot ser l’última. Quan Hermine t’arreplegui no tornis a acostar-te’m. Potser ho farà demà.

Mai no havia experimentat amb tanta força les sensacions característiques d’aquells dies i aquell singular i agredolç estat d’ànim ambivalent com aquella nit abans del ball. Era felicitat el que sentia: la bellesa i lliurament de Maria, l’assaboriment, el tast, l’aspiració de cent refinades i delicioses sensualitats conegudes per primera vegada tan tardanament, el xip-xap en l’ona mansa i bressadora de la delectança. I tot això no era més que la closca: l’interior era farcit de significació, tensió, fat, i mentre jo m’entretenia afectuós i tendre amb les dolces i commovedores petiteses de l’amor, surant aparentment en intens i indiferent goig, notava en el meu cor com el destí estrebava cap endavant emborbollant-se, perseguint-se i col·lidint com un cavall desbocat, de cara a l’estimball, a la patacada, esverat, ansiós, lliurat totalment a la mort. Així com encara no feia gaire em resistia amb temor i basarda a l’agradable frivolitat de l’amor només sensual, així com havia experimentat recel davant de la somrient bellesa sempre disposada a donar-se de Maria, també ara sentia horror davant de la mort, però un horror que era conscient de la seva prompta transformació en lliurament i redempció.

Mentre nosaltres, en silenci, estàvem sumits en els sol·lícits jocs del nostre amor i ens pertanyíem íntimament i recíprocament com mai, la meva ànima s’acomiadava de Maria, comiat de tot el que ella havia significat per a mi. Un cop més abans del desenllaç havia après gràcies a ella a familiaritzar-me amb els jocs de les superficialitats, a buscar alegries fugisseres, a ser criatura i fera en la innocència del sexe, un estat que en la meva vida anterior només havia conegut com a rara excepció, perquè la vida dels sentits i el sexe havia tingut gairebé sempre per a mi l’amargant regust de la culpa, el dolç, però angoixant sabor de la fruita prohibida, davant de la qual un intel·lectual ha de restar vigilant. Hermine i Maria m’havien mostrat aquest jardí en tota la seva innocència, jo havia estat el seu hoste agraït; però arribava el moment de seguir fent camí, era massa bonic i càlid aquest jardí. M’estava prescrit continuar delejant el coronament de la vida, continuar expiant la inextingible culpabilitat de la vida. Una vida fàcil, un amor fàcil, una mort fàcil: no eren per a mi.

Per insinuacions de la noia vaig deduir que per al ball de demà, o en acabar-se aquest, estaven planejades especials delectances i disbauxes. Potser era aquesta la cloenda, potser Maria tenia raó en el seu pressentiment i avui jèiem plegats per darrera vegada; potser s’encetava demà el nou curs del destí? Era ple d’ardorosa vehemència, ple d’angoixa sufocant, m’arrapava impetuosament a Maria i corria una vegada més, trèmul i àvidament, per tots els corriols i asprositats del seu jardí; vaig abraonar-me una vegada més sobre la dolça fruita de l’Arbre del Paradís.

La son perduda aquella nit vaig recuperar-la al dia següent. Vaig anar a prendre un bany i després cap a casa, mort de cansament; enfosquí la cambra i en despullar-me vaig trobar la poesia a la butxaca, me’n vaig oblidar, em vaig ajeure tot seguit, vaig oblidar Maria, Hermine i el ball de màscares i dormí durant tot el dia. En alçar-me era de nit; mentre m’afaitava vaig recordar que el ball de màscares començava al cap d’una hora i jo encara havia d’escollir camisa per al frac. Vaig enllestir de bon humor i sortí a sopar allí a propet.

Era el primer ball de màscares en què participava. Anys enrere havia estat ocasionalment en festes d’aquestes i fins i tot les havia trobat boniques, però no ballava mai, tan sols hi anava d’espectador, i m’havia semblat sempre ridícul l’entusiasme amb què havia sentit explicar a d’altres com s’hi xalaven. Però avui, també per a mi, el ball era un esdeveniment que em feia delir amb impaciència i no sense una certa angúnia. Posat que no tenia cap dama per acompanyar, vaig decidir anar-hi una mica més tard, cosa que també m’havia aconsellat Hermine.

Al «Casc d’Acer», el meu antic refugi, on els homes desenganyats passaven els vespres escalfant cadira, xarrupant el seu vi i jugant a ser fadrins, en els darrers temps rarament m’hi havia acostat, no s’adeia gens amb el meu actual estil de vida. Però aquella nit vaig tornar-m’hi a sentir empès d’una manera natural; en aquella disposició de fatalitat i adéu, entre angoixada i joiosa, que ara em dominava, tornaven a guanyar tots els llocs i moments del record aquella lluentor bella i adolorida de les coses passades, i també la taverneta, sempre tan plena de fum, de la qual fins feia poc era client habitual, aquells temps que en tenia prou amb una ampolla de vi del país com a primitiu remei narcòtic, per retornar una nit més al meu solitari llit, per poder tornar a suportar un altre dia de vida. D’aleshores ençà havia tastat altres mitjans, més violents i estimulants, havia ensumat més dolces metzines. Somrient, vaig entrar al vell establiment i m’emparà la salutació de la mestressa i les callades i breus reverències dels habituals. Em va ser aconsellat i servit un pollastret rostit; a la gruixuda copa rústega hi rajava clar el jove vi alsacià, miraven amistoses les blanques i polides taules de fusta, el vell bigam. I mentre menjava i bevia, creixia dins meu el sentiment de la marcidesa i de les festes de comiat, aquest dolç i íntimament dolorós sentiment d’una mai no resolta, ara però a punt d’esdevenir-ho, maduresa, amb tots els escenaris i objectes de la meva vida anterior. L’home «modern» ho titlla de sentimentalitat; no estima els objectes, ni el més sagrat: l’automòbil, més enllà del que triga a poder-lo canviar per una marca millor. Aquest home modern és decidit, laboriós, sa, fred i sever, un tipus immillorable, farà un excel·lent paper a la pròxima guerra. A mi tant em feia, jo no era home modern i ni tan sols passat de moda, m’havia despenjat del temps i estrebava cap a l’íntima mort, la mort volguda. No tenia res contra les sentimentalitats, estava content i agraït de sentir en el meu cor abrusat encara alguna engruna de sentiment. Així que vaig lliurar-me als records de l’antiga taverneta, a la meva afecció per les cadires velles i massisses, vaig lliurar-me a la sentor de fum i vi, a l’esvaïda resplendor d’hàbit, d’escalf humà, de llar substitutòria, que per a mi tenia tot allò. Acomiadar-se és bell, assossega. M’estimava el dur seient, la copa rústega; estimava el sabor fresc i fruitat de l’alsacià, estimava la meva confiança en tots i cadascun dels que eren allí, estimava la fesomia somniadora del bevedor sempre arraulit, dels desenganyats, d’aquells que durant molt de temps havia tingut per germans. Eren sentimentalitats burgeses les que experimentava, lleugerament aromatitzades amb la flaire de desuetes tavernes romàntiques del temps de la meva adolescència, quan tavernes, vi i cigars encara eren coses exòtiques, magnífiques, prohibides. Però no va alçar-se cap llop estepari cruixint de dents a fer estrips de la meva sentimentalitat. Apaciblement seia allí, il·luminat per les resplendors del passat, pels esvaïts raigs d’una estrella davallant al seu ocàs.

Va arribar un venedor ambulant de castanyes torrades i vaig comprar-n’hi un grapat. Va venir una anciana amb flors, vaig comprar-li uns quants clavells per regalar-los a la mestressa. Fins que, en voler-les pagar i buscar inútilment a la butxaca acostumada de la jaqueta, vaig adonar-me que anava de frac. El ball de disfresses! Hermine!

Però encara era d’hora, no podia decidir-me a anar cap el «Salons del Globus». També m’adonava com s’havien desenvolupat les coses per a mi durant els últims temps, arran de totes aquestes diversions; tota classe de resistències i escrúpols, una repugnància a entrar en recintes grans, atapeïts, eixordadors, una timidesa escolar davant dels ambients aliens, davant la gent de món, davant del ball.

Passejant, vaig passar per davant d’un cinematògraf, molts llums i anuncis de colors gegantins refulgien, vaig continuar unes quantes passes endavant i, després de recular, vaig entrar-hi. Allí podia estar-m’hi fins les onze ben tranquil·let, assegut a la fosca. Aconduït pel boy de la llanterna vaig anar ensopegant a través de cortines fins a la tenebra de la sala, vaig acomodar-me i ja era de cop enmig de l’Antic Testament. El film era d’aquells que han estat fets amb grans despeses i refinament, suposadament no per guanyar diners sinó amb nobles i sants objectius, i on havent dinat els mestres religiosos porten els seus escolars. Es tractava de la història de Moisès i dels israelites a Egipte, amb una colossal munió d’individus, cavalls, camells, palaus, esplendors faraòniques i penalitats jueves en les tòrrides arenes del desert. Veia un Moisès que anava pentinat una mica a imitació de Walt Whitman, un imponent Moisès de gran guinyol, amb un enorme bàcul, passes de Wotan, fogós i sorrut, al llarg de la fugida pel desert. El veia a la vora del Mar Roig pregant a Déu i veia obrir-se les aigües i deixar lliure un camí, un congost entre dues muntanyes d’aigua (els confïrmants portats pel capellà podrien discutir llargament sobre la manera com havien aconseguit això la gent del cinema), veia el profeta i el poble esporuguit que el travessaven, veia darrera d’ell el carruatge de guerra del faraó aparèixer tot d’una, veia els egipcis a la vora del mar vacil·lar i tenir por, després valerosament introduir-s’hi, i veia com les muntanyes d’aigua sepultaven el magnífic, àuriament abillat faraó i tots els seus carruatges i homes, no sense recordar un meravellós duet per a dos contrabaixos de Händel en el qual aquests esdeveniments són superbament cantats. Veia a continuació Moisès pujant al Sinaí, un sorrut heroi en un sorrut penyal desèrtic, i veia a més com Jehovà intervenia amb xàfecs, tempestes i senyals lluminosos comunicant-li els Deu Manaments, mentre el seu indigne poble al peu de la muntanya erigia el Vedell d’Or i es lliurava a l’ardorosa folgança. Per a mi era tan estrany i increïble presenciar totes aquestes coses, les històries sagrades, els seus herois i miracles, que esplaiaven davant de les nostres criatures la primera i crepuscular noció d’un altre món sobrehumà, aquí, davant d’un públic agraït que les veia representar a canvi dels dinerets del bitllet mentre es menjava en silenci l’entrepà que portava, un magnífic retrat de l’espantosa pacotilla i saldos culturals de la nostra època. Déu meu, per tal d’impedir aquesta porcada més hauria valgut que en aquell moment s’haguessin ensorrat, a més dels egipcis, els jueus i tots els altres homes, una mort violenta i decorosa en comptes d’aquesta mediocre mort aparent i migmig de la qual avui morim. I tant!

Els meus secrets escrúpols, la meva inconfessada aprensió enfront del ball de disfresses no havien minvat gràcies al cinema i els seus incentius, sinó que havien crescut d’una manera enutjosa, però en consideració a Hermine, jo havia de fer un cop de cap, agafar un cotxe, anar finalment cap als «Salons del Globus» i entrar-hi. S’havia fet tard i el ball feia estona que brogia; encongit i distant vaig anar a parar immediatament, abans que pogués treure’m l’abric, en un viu borrombori de màscares; m’espitjaven sense miraments, les noies m’exigien que les acompanyés a les llotges on hi havia xampany, i uns pallassos em donaven cops a l’esquena i em tractaven de tu. No vaig seguir gens la gatzara i, espitjant a través de l’atapeït recinte, vaig arribar al guarda-roba; en agafar el número vaig posar-lo amb molta cura a la butxaca, pensant que aviat el tornaria a necessitar, quan m’atipés de la gresca.

En tots els recintes del gran edifici hi havia borboll de festa, en tots els salons es ballava, fins i tot a les bodegues; tots els passadissos i escales eren inundats de màscares, ball, música, riallades i bullanga. Pitjant, vaig esmunyir-me a través del maremàgnum, de l’orquestrina de color cap a la música camperola, de la gran i esplendorosa sala principal cap a les galeries, escales, als bars, pels buffets i les llotges del xampany. Les parets estaven guarnides en general amb pintures ferotgement festives dels joves artistes. Tots hi eren, periodistes, intel·lectuals, comerciants i, a més, naturalment, tota la gent de món de la ciutat. En una de les orquestres hi era mister Pablo i bufava animadament el seu tub retorçat; en reconèixer-me va dirigir-me una canora salutació. Espitjat per la gent, vaig arribar a aquesta i aquella sala, escales amunt, escales avall; un passadís en el pis de les bodegues estava decorat pels artistes com si fos l’infern, i una banda de música constituïda per dimonis timbalejava frenèticament. Paulatinament vaig començar a llambregar buscant Hermine i Maria, vaig dirigir-me a la seva recerca, vaig maldar per introduir-me a la sala principal, però extraviava cada cop la ruta o tenia el corrent tumultuari en contra meu. A mitjanit encara no havia trobat ningú; tot i que no havia ballat, estava sufocat i tenia mareig, vaig abraonar-me sobre la cadira més propera, entre gent estranya, i vaig fer-me portar vi; la participació en festes tan sorolloses com aquesta no era cosa per a un vell com jo. Resignat bevia la meva copa de vi, em mirava les nues espatlles i braços de les dones, veia moltes grotesques màscares passar per davant meu rabents, em deixava espitjar i aviava un parell de noies que volien seure a la meva falda o que volien ballar amb mi. «Vell rondinaire», va cridar-me una, i tenia raó. Vaig decidir engrescar-me una mica bevent, però tampoc m’agradava aquell vi, gairebé no podia acabar-me la segona copa. I a poc a poc notava que tenia el llop estepari darrera meu i em feia llangotes. No hi havia res a fer amb mi, aquest no era el meu lloc. Havia arribat amb la millor intenció, però aquí no podia engrescar-me, i l’alegria efervescent i eixordadora, les riallades i tot l’enfolliment que m’envoltava em semblava estúpid i forçat.

I va esdevenir-se que, prop de la una, decebut i de mala jeia, vaig fer una reculada sinuosa fins el guarda-roba per posar-me l’abric i marxar. Era una desfeta, una regressió al llop estepari, i Hermine difícilment m’ho perdonaria. Però no podia fer altrament. Recorrent l’ardu camí a través de la gentada fins el guarda-roba havia anat guaitant pels meus voltants per si veia alguna de les amigues. Debades. Ja era al taulell, l’home reverenciós de darrera els armaris tenia la mà allargada esperant el número, vaig furgar a la butxaca de l’armilla —el número no hi era!—. Dimoni, només em faltava aquesta. Més d’un cop durant les meves desolades peregrinacions per la sala, mentre em reposava amb el vi dessaborit, m’havia palpat la butxaca, lluitant amb la resolució d’anar-me’n, i havia constantment sentit la fitxa rodona i plana en el seu lloc. I ara no hi era. Tot estava en contra meu.

—El número perdut? —em preguntava amb veu estrident un dimoni rodanxó groc i vermell que estava prop meu—. Aleshores, camarada, tingues el meu —i va allargar-me’l. Mentre l’engrapava mecànicament i li donava la volta, l’eixerit trapella havia desaparegut.

Però quan vaig atansar la rodona monedeta a l’abast dels meus ulls per mirar-me el número, vaig adonar-me que no n’hi havia cap, només uns gargots petitons. Vaig dir a l’home del guarda-roba que s’esperés i, col·locant-me sota el llum més pròxim, vaig llegir. Posava en lletres petites i tremoloses, difícils de llegir, una cosa gargotejada:

Igual que una marioneta, els fils de la qual s’han esmunyit uns moments de les mans del manipulador i que, després d’un breu parèntesi d’anquilosada mort i abúlia, retorna a la vida, torna a ser part del joc, i dansa i gesticula, així jo, estirat per fils màgics, tornava al rebombori d’on ara mateix havia fugit cansat, desesmat i vell, corrent com un jove elàstic i vehement. Mai un pecador no havia tingut tanta pressa per arribar a l’infern. Encara no feia uns moments m’oprimien les sabates de xarol, em feia basca l’atmosfera espessament perfumada, la calor m’aclaparava; ara corria, viu i amb peu elàstic al compàs del onestep, a través de tota la sala en direcció a l’infern; notava l’aire ple d’encants, era bressolat i portat per l’escalf, per tota la música brogent, pel paroxisme de colors, per la flaire de les espatlles femenines, pel fum dels centenars, per les rialles, pels ritmes de ball, per la lluïssor de tots els ulls encesos. Una balladora espanyola va volar als meus braços: «balla amb mi!». «No puc» —vaig dir—, «haig d’anar a l’infern. Però un petó teu el prendria gojós». La boca vermella sota la màscara venia al meu encontre, i tan sols en el bes vaig reconèixer Maria. La vaig abraçar fort i la seva boca turgent exuberava com una rosa d’estiu. I ara ballàvem també, els llavis encara plegats, i passàvem ballant per davant de Pablo, enamoradament pendent del seu tub de tendre udolar; radiant i mig absent ens abraçava el seu bell mirar de fera. Però abans que haguéssim fet una vintena de passos, va interrompre’s la música; a contracor vaig lliurar Maria de les meves mans.

—Hauria ballat de gust encara un altre ball amb tu —vaig dir, embriac de la seva tebior—, acompanya’m un moment, Maria, n’estic enamorat dels teus magnífics braços, deixa-me’ls encara un moment! Però mira, Hermine m’ha cridat. És a l’infern.

—M’ho pensava. Bona sort, Harry, et seguiré estimant. —Va acomiadar-se. Era comiat, era tardor, era destí allò a què havia flairat tan aromàticament i opulenta la rosa d’estiu.

Vaig seguir corrent a través dels llargs passadissos plens d’una afectuosa gernació, escales avall, cap a l’infern. Allí, a les parets negre betum, cremaven llums maleïdament enlluernadores i la diabòlica orquestrina tocava febrilment. Assegut en un tamboret de bar, un jove bell sense màscara, de frac, em repassava de dalt a baix amb mirada sorneguera. El remolí de la ballaruga m’havia emplastrat a la paret; unes vint parelles ballaven en un recinte molt estret. Àvidament i amb basarda escodrinyava totes les dones, que encara majoritàriament anaven emmascarades, algunes se’n reien, però cap d’elles no era Hermine. Sorneguer, mirava per sobre de tot el bell jove del tamboret. Pensava que en la pròxima pausa ella vindria i em cridaria. La peça va acabar-se, i no vingué ningú.

Vaig anar cap al bar que havien endegat en un racó d’aquell recinte, petit i baix de sostre. Vaig situar-me al costat del tamboret del jove i vaig fer-me servir un whisky. Mentre bevia, em mirava el perfil del jove; semblava tan conegut i seductor com un retrat de temps llunyans preat pel tel de pols que el passat hi ha dipositat. Oh, ara hi queia! Era Hermann, l’amic de joventut!

—Hermann! —vaig dir vacil·lant.

Reia. «Harry? M’has trobat?».

Era Hermine, el cabell molt llis i lleugerament maquillada, el rostre pàl·lid i intel·ligent que mirava d’una manera singularíssima des del seu coll dur a la moda, les mans que apareixien singularment petites de dins de les mànigues del negre frac i els blancs punys, els peus calçats amb mitjons d’home de seda blanca i negra que apareixien singularment menuts de dins dels llargs camals negres.

—Hermine, és aquesta la disfressa amb la qual em vols enamorar?

—Fins ara —assentia amb el cap—, he enamorat algunes dames. Però ara et toca a tu. Bevem primer una copa de xampany.

Ho férem enfilats sobre el tamboret, mentre allà al costat el ball continuava i la càlida i apassionada música dels violins s’anava esponjant. I sense que a Hermine semblés preocupar-li, m’anava enamorant amb celeritat d’ella. Donat que anava vestida d’home, no hi podia ballar, no podia fer-li cap festa, no podia permetre’m cap escomesa, i mentre ella es mostrava freda i llunyana en la seva disfressa d’home, m’envoltava de mirades, de paraules, de gestos amb totes les provocacions de la seva feminitat. Sense haver-la ni tocat, estava vençut pel seu encant, i aquest encant estava precisament en el paper que representava, el paper d’hermafrodita. Perquè ella conversava amb mi sobre Hermann i sobre la infantesa, sobre la meva i la seva, sobre aquells anys abans del despertar del sexe, en els quals la jovenívola capacitat d’amor no es limita a ambdós sexes, sinó que abraça a totes i cadascuna de les coses, sensuals i espirituals, i tot dotat amb la màgia amorosa i la mítica capacitat de transformació que només retorna de vegades als elegits i poetes, i encara en les èpoques tardanes de la vida. Jugava fins al capdavall el paper de jove, fumava cigarretes i conversava pausadament i enginyosa, a vegades una mica sardònica, i arreu es veia la mà d’Eros, tot es transfigurava pel camí que mena als meus sentits en deliciosa seducció.

Tan bé i precisament que havia jo cregut conèixer Hermine, i que nova se m’oferia aquesta nit! Que suaument i inapreciable em parava l’enyorada xarxa i que juganera l’Ondina em feia engolir el dolç beuratge!

Estàvem asseguts, conversàvem i bevíem xampany. Ens passejàvem per la sala observadors, descobridors d’aventures, ens buscàvem parelles i espiàvem els seus jocs amorosos. Ella m’assenyalava dones amb les quals m’exigia ballar, i em donava consells sobre l’art de la seducció a utilitzar en aquest cas i en aquell. Actuàvem com rivals, fèiem una estoneta el borinot al voltant d’una mateixa dona, ballàvem alternativament amb ella, buscàvem ambdós guanyar-nos-la. I tot això no era més que joc de màscares, no era més que un joc entre nosaltres, que ens entreteixia més estretament, que ens inflamava l’un per l’altre. Tot eren contes, tot estava enriquit per una dimensió suplementària, per un significat més profund, tot era joc i símbol. Veiérem una dona jove i molt bonica que semblava una mica trista i insatisfeta; Hermann va ballar amb ella, va fer-la enrojolar, va desaparèixer amb ella per una de les llotges i m’explicava després que no l’havia conquerida com a home, sinó com a dona, amb l’encant de Lesbos. Paulatinament se m’estava convertint aquesta casa brunzidora plena de sales d’impetuosos ballarins, aquesta enfollida gernació emmascarada, en un paradís de somni infernal; una flor i una altra em guanyaven amb l’aroma, al tacte provava una fruita i una altra, les serps em miraven seductores des de les verdes fulles ombroses, les flors de lotus s’alçaven gràcils sobre el negre llot, ocells màgics atreien afalagadors des del brancam, i tot m’emmenava a una fi ansiejada, tot m’invitava anhelosament vers l’única. Una vegada vaig ballar amb una noia desconeguda, ardent i seductor vaig emportar-me-la dins del remolí i la bullanga i, mentre suràvem en la irrealitat, va dir, de sobte i rient: «Ningú no et reconeixeria. Aquest vespre estaves molt avorrit i desagradable». Vaig reconèixer la noia que feia unes hores m’havia dit «vell rondinaire». Ara creia tenir-la, però en el pròxim ball era una altra amb qui m’engrescava. Vaig estar-me ballant un parell d’hores o potser més sense parar, tots els balls, i també els que mai no havia après. Una vegada i una altra es despenjava pels meus voltants Hermann, el jove somrient, em feia una lleugera reverència i desapareixia entre el rebombori.

Una experiència que als meus cinquanta anys encara desconeixia, tot i que qualsevol passerell i estudiantet la coneix, em va ser participada en aquesta nit de ballaruga: L’experiència de la festa, de l’embriaguesa dels festejadors, el secret de la pèrdua de la individualitat en la multitud, de la unio mystica de l’alegria. Sovint havia sentit parlar del que tota minyoneta sap, i sovint havia vist la lluentor en els ulls dels narradors, i me n’havia rigut, mig amb aire de superioritat, mig envejós. Cada resplendor en els embriagats ulls d’un marginat, d’un alliberat de si mateix, aquell riure i mig extraviat estat d’abismament d’aquell que es fa fonedís en l’embriaguesa de la comunitat, els havia vistos cent vegades en la vida amb exemples nobles i comuns, en reclutes borratxos i mariners tant com en grans artistes arran de l’entusiasme de representacions de gala, i no menys en joves soldats que marxaven a la guerra; i encara no feia gaire que havia estimat, admirat, ridiculitzat i envejat aquesta resplendor i somriure de l’èxtasi feliç en el meu amic Pablo, quan ella, embadalit en l’embriaguesa de la música de l’orquestra, s’inclinava sobre el saxofon o observava el director, el percussionista, l’home del banjo, seduït, extàtic. Havia pensat alguna vegada que aquesta mena de riure, aquesta resplendor pueril, només era possible en homes joves, o en pobles que no podien permetre’s cap forta individuació i diferenciació dels individus. Però avui, en aquesta beneïda nit, em resplendia a mi mateix, el llop estepari Harry, aquest riure, jo mateix surava en aquesta profunda, pueril, fabulosa felicitat, jo mateix respirava aquest dolç somni i embriaguesa de comunitat, de música, de ritme, de vi i de plaer sexual, glorificat tantes vegades en el relat d’un ball fet per qualsevol estudiantet i que jo havia escoltat sempre amb burla i trista superioritat. Jo no era jo, la meva personalitat s’havia dissolt en l’embriaguesa de la festa, com la sal a l’aigua. Jo ballava amb aquesta o aquella dona, però no era tan sols aquella que tenia entre els braços i de qui tocava els cabells i flairava el perfum, sinó totes, totes les altres dones, les que com jo suraven en la mateixa sala, en el mateix ball, amb la mateixa música i els rostres resplendents de les quals suraven davant meu igual que grosses i fantàstiques flors, totes em pertanyien, a totes pertanyia, tots teníem part els uns dels altres. I també els homes hi pertanyien, també en ells era jo, tampoc ells m’eren estranys, els seus riures eren els meus, les seves aspiracions eren les meves, les meves eren les seves.

Un nou ball, un fox-trot, conqueria aquell hivern el món amb el títol Yearning. Aquest Yearning era interpretat un cop i un altre, i sempre tornava a ser sol·licitat. Tots n’estàvem xops i embriacs, tots taral·lejàvem la seva melodia. Jo ballava ininterrompudament, amb cada dona que es creuava en el meu camí, amb noies molt jovenetes, amb joves i florides dames, amb dones en estival saó, amb senyores que es marcien malenconiosament: de totes seduït, rient, feliç i radiant. I quan Pablo em va veure tan joiós, ell que sempre m’havia vist com un pobre diable digne de compassió, van saltar gojoses guspires dels seus ulls, va alçar-se enardit del seu seient, va bufar frenètic el seu com, va pujar al damunt de la cadira i dret va continuar bufant a ple pulmó, mentre salvatgement i feliç es gronxava al ritme del Yearning, i jo i la meva parella li enviàvem petons amb la mà i cantàvem estentòriament. Ah, pensava jo, entretant, que em vegi qui vulgui, per una vegada també jo he estat feliç, radiant, desinhibit, un germà de Pablo, un infant.

Havia perdut la noció del temps, no sabia quantes hores o instants feia que durava aquesta embriaguesa de felicitat. Tampoc m’adonava que la festa, com més al roig es posava a un més limitat espai es concentrava. La majoria ja havien marxat, els passadissos havien esdevingut silenciosos i molts llums eren apagats; les escales estaven despoblades, a les sales superiors una orquestrina darrera l’altra havien callat i fet via, només a la sala principal i a l’infern de sota encara continuava la gresca, i constantment augmentant en roentor la multicolor embriaguesa festiva. Donat que no podia ballar amb Hermine, ens anàvem trobant només fugisserament en les pauses, i al final se m’havia esvaït del tot, no tan sols de la vista, també del pensament. No hi havia cap pensament més. Jo surava perdut en l’embriagat brogit del ball, colpit per olors, tons, sospirs, paraules, saludat per ulls estranys, llavis, galtes, braços, pits, genolls, llançat endavant i endarrera per la música com una ona al compàs.

Aleshores vaig veure de cop, en el mig despertar d’un instant, entre els últims invitats que encara restaven i que ara atapeïen una de les sales petites, l’última on la música encara sonava, vaig veure de sobte una pierrette negra amb la cara pintada de blanc, una noia bonica i fresca, l’única amb la cara coberta per una màscara completa, una fascinant figura que encara no havia vist en tota la nit. Mentre que en tots els altres es podia reconèixer la tardana hora, els rostres enrojolats i acalorats, els vestits masegats, els colls i pitreres de les camises marcits, la negra pierrette estava fresca i nova, amb la cara blanca darrera la màscara, el vestit sense arrugues, amb la gorgera impecable, punys llustrosos i acabada de pentinar. Em va atraure, la vaig cenyir, vaig emmenar-la a la dansa, olorosa em pessigollejava la pell la seva gorgera, fregaven els seus cabells les meves galtes, més suau i tendrament que cap altra de les meves parelles d’aquella nit; el seu cos cenyit i jove seguia els meus moviments, els esquivava, els provocava i atreia juganera sempre noves col·lisions. I de sobte, mentre jo ballant m’inclinava buscant amb la meva boca la seva, aquesta boca reia amb superioritat i confiança; vaig reconèixer la tersa pell, vaig reconèixer feliç les espatlles, els colzes, les mans. Era Hermine, no Hermann, canviada de vestit, fresca, lleugerament perfumada i empolvorada. Els nostres llavis inflamats van trobar-se, durant un instant estrenyia el seu cos enter de dalt a baix, delirós i lliurat a mi, després em sostreia la seva boca i ballava distant i escàpola. En interrompre’s la música, restàvem drets i abraçats; totes les excitades parelles ens envoltaven i ens aplaudien, picaven de peus, xisclaven i atiaven la defallida orquestrina perquè repetís el Yearning. I de cop ens adonàvem plegats que es feia de dia, vèiem la descolorida llum darrera les cortines, sentíem el pròxim final del plaer, pressentíem l’immediat aclaparament i ens precipitàvem una vegada més encegats, riallejants i desesperats cap al ball, la música, el flux de llum; camejàvem frenèticament al compàs, apinyats en parelles, i sentíem una vegada més, gojosos, com la gran onada ens sepultava. Durant aquest ball Hermine va deixar-se anar de la seva superioritat, de la seva sornegueria, de la seva gelidesa: sabia que no li calia fer res més per enamorar-me. Li pertanyia. I ella es lliurava, en el ball, en la mirada, en el bes, en el somriure. Totes les dones d’aquesta nit febril, totes aquelles amb qui havia ballat, les quals havia encès i que m’havien encès a mi, aquelles que havia pretès, a qui m’havia arrambat ardorosament, totes aquelles que havia seguit amb la mirada vehement i amorosa, eren foses ensems i esdevenien una única que floria entre els meus braços.

Temps i temps durava aquest ball d’aniversari. Dues vegades, tres, decandia la música, els del vent deixaven declinar els seus instruments, s’alçava el pianista, el primer violí denegava amb el cap, i una vegada més eren inflamats pel fervorós paroxisme dels últims ballarins, tornaven a tocar, tocaven més de pressa, tocaven ferotgement. Aleshores —esperàvem encara enllaçats i respirant feixugament de l’últim ball— va tancar-se amb esclat la tapa del piano, caigueren els nostres cansats braços, els dels músics del vent i els dels violinistes, i el flautista va desar com un llamp la seva flauta a l’estoig; s’obriren les portes, el corrent fred de l’aire entrava, apareixia el servei amb els abrics i l’empleat del bar apagava els llums. Tothom fugia l’un de l’altre com ànimes en pena espantades; fredolics, s’arraulien als seus abrics i s’aixecaven els colls els ballarins que fins ara cremaven al roig. Hermine estava pàl·lida, però somrient. Lentament va alçar els braços i es tirà els cabells enrere, les seves aixelles resplendien amb la llum, una tènue i indefinidament suau ombra s’esmunyia fins l’oculta sina, i la línia d’ombra fina i ondulant em semblava aplegar com un somriure tots els incentius, tots els jocs i possibilitats del seu bell cos.

Ens alçàrem i ens miràrem, els últims a la sala, els últims d’anar a casa. D’un lloc qualsevol, allà sota, oïa el cop d’una porta, el dring d’una copa, un riure ofegat que s’apagava, mesclat amb el desagradable i apressat soroll d’automòbils que engegaven. D’un lloc qualsevol, en una indeterminable llunyania i profunditat, oïa el retruc d’una riallada, una inusualment alegre i diàfana i, tanmateix terrible i estranya riallada, un riure com de cristall i gel, clar i radiant, però fred i amargat. D’on m’era conegut el timbre d’aquell singular riure? No ho endevinava.

Estàvem drets i ens miràvem l’un a l’altre. Durant un instant vaig ser lúcid i serè, notava que un immens cansament m’escometia pels darreres, notava que la roba entresuada em penjava iniquament xopa i tèbia, veia les meves mans enrogides i amb les venes inflades que sortien dels punys masegats i ressuats. Però immediatament passava tot, una mirada d’Hermine ho apagava. Davant de la seva mirada, des de la qual semblava mirar-me la meva pròpia ànima, tota la realitat s’esfondrava, i també la realitat de les meves apetències sensuals envers ella. Encativats, ens miràvem l’un a l’altre; la meva petita i pobrissona ànima em mirava.

—Estàs llest? —va preguntar-me Hermine, i el seu riure s’esvaïa com l’ombra sobre el seu pit. Llunyana i elevada expirava aquella riallada en els espais desconeguts.

Vaig fer que sí amb el cap. Oh sí, estava disposat.

Ara Pablo, el músic, apareixia a la porta, i ens il·luminava amb els seus ulls, que eren pròpiament ulls de fera, però els ulls de fera són sempre seriosos, i els seus reien sempre, i el seu riure els feia humans. Amb tota la seva cordial amistat ens cridava amb la mà. S’havia posat una jaqueta d’estar per casa; sobre les solapes vermelles apareixia el coll de la camisa estovat i el seu extenuat i empal·lidit rostre singularment pansit i lívid, però els negres i radiants ulls eclipsaven tot això. També eclipsaven la realitat, també embruixaven.

Seguírem el seu gest i al caire de la porta em va dir baixet: «Germà Harry. Us invito a un entreteniment. Entrada només per a bojos, costa l’enteniment. Esteu llest?». Vaig tornar a assentir.

Quin bon jan! Va agafar-nos tendrament i delicadament del braç, Hermine a la dreta, jo a l’esquerra i va portar-nos escales amunt fins una cambra petita i rodona; estava il·luminada des de dalt amb una llum blavosa i era gairebé buida, no hi havia res més que una taula rodona i no gaire grossa i tres butaques a les quals seguérem.

On érem? Estava dormint? Era a casa? Havia agafat un cotxe i conduït? No, m’estava assegut en un recinte circular i il·luminat en blau, amb un aire viciat, en un àmbit d’esponjada realitat. Per què estava tan esblanqueïda Hermine? Per què enraonava tant Pablo? Que no era potser jo qui el feia parlar, qui parlava amb la seva veu? Que no era la meva pròpia ànima, l’ocell extraviat i pusil·lànime, la que em mirava des dels seus negres ulls, igual que des dels d’Hermine?

Amb tota la seva excel·lent amistat, una mica cerimoniosa, ens mirava l’amic Pablo i parlava, parlava molt i estona llarga. Ell, a qui mai no havia sentit parlar amb coherència, a qui no interessava cap discussió, cap formulació, a qui no havia cregut capaç d’un sol pensament, ara enraonava, parlava amb la seva veu magnífica i càlida, fluidament i sense faltes.

—Amics, us he invitat a un entreteniment, que Harry desitjava feia temps, que feia temps que somiava. És una mica tard i probablement estem tots una mica cansats. Abans podríem reposar una estona i revifar-nos.

D’un nínxol de la paret agafà tres gotets i una ampolla petita i graciosa, agafà una exòtica capseta de fustes de colors, omplí els tres gots, agafà de la capseta tres cigarretes grogues i primes, es tragué de la jaqueta de seda un encenedor i ens oferí foc. Cadascú de nosaltres fumava lentament arrepenjat a la butaca la seva cigarreta, el fum de la qual era dens com l’encens, i bevia a curts traguets el líquid de dolçor tardoral, originalment desconegut i amb sabor estrany, que de fet actuava donant infinita vivacitat i alegria, com si hom estigués ple de gas i lliure de la gravetat. Estàvem asseguts, fumàvem a curtes pipades, descansant, xarrupant dels gots, ens sentíem esdevenir lleugers i satisfets. A més, Pablo parlava atenuadament amb la seva veu càlida: «Tinc una gran goig, estimat Harry, de poder-vos complimentar una mica. Vós heu estat molt sovint tip de la vostra vida, porfidiejàveu per sortir d’aquí, no és veritat? Anhelàveu abandonar aquesta època, aquest món, aquesta realitat i entrar en una altra realitat a la vostra mida, en un món intemporal. Feu-ho, estimat amic, jo us hi invito. Vós ja sabeu on s’oculta aquest altre món, vós sabeu que és el món de la vostra pròpia ànima allò que busqueu. Només en la vostra pròpia interioritat viu aquella altra realitat per la qual us deliu. Jo no puc donar-vos res que no existeixi en la vostra pròpia interioritat, jo no puc obrir-vos cap altra galeria d’imatges que les de la vostra ànima. Jo no puc donar-vos res més que l’avinentesa, l’impuls, la clau. Jo us ajudo a fer visible el vostre propi món, això és tot».

Va tornar a furgar a la butxaca de la seva jaqueta de colors i en va treure un mirallet rodó de butxaca.

—Mireu: així us heu vist vós mateix fins ara!

Mantenia el mirallet aixecat davant dels meus ulls (se’m va acudir un vers infantil: «Mirallet, mirallet a la mà») i vaig veure una cosa mig liquada i bromosa, una imatge inquietant, commoguda en si mateixa, treballant violenta i efervescent en si mateixa: jo mateix, Harry Haller, i a l’interior d’aquest Harry el llop estepari, un llop feréstec, magnífic, però que mirava extraviat i espaordit, els ulls tan aviat malignes com lluint apagadament i tristos; i aquesta figura del llop fluïa amb indeclinable moviment a través de Harry, igual que un riu i el seu afluent d’un altre color s’agiten i es remouen, combatent-se, adolorits, englotint-se l’un a l’altre, plens d’inextingible nostàlgia vers la integració. Tristament, tristament em mirava el llop fluent i mig integrat des dels seus ulls magnífics i feréstecs.

—Així us vèieu vós mateix —repetí Pablo afablement, i es tornà a posar el mirallet a la butxaca. Agraït vaig tancar els ulls i vaig fer un xarrup d’elixir.

—Ens hem reposat —deia Pablo—, ens hem revifat i hem xerrat una estoneta. Si ja no us sentiu massa cansats us voldria portar a la meva barraca de fira i mostrar-vos el meu petit teatre. Hi esteu d’acord?

Ens alçàrem; Pablo, rient, anava al davant, va obrir una porta i apartà les cortines a banda i banda. Era un teatre i ens trobàvem just al mig d’un passadís en forma de ferradura, a un costat i l’altre els corredors dreçaven a moltes, increïblement nombroses portes de llotja.

—Aquest és el nostre teatre —va aclarir Pablo—, un teatre d’entreteniment, tant de bo hi trobéssiu tota mena de coses per riure. —En dir-ho, reia fort, només un parell de notes, però em produïen un efecte violent, era un altre cop el riure que retentia tan estranyament, aquell que ja havia sentit procedent de dalt.

—El meu teatret té tantes portes de llotja com vulgueu, deu o cent o mil, i darrera de cada porta us espera el que precisament esteu buscant. És un magnífic gabinet d’imatges, estimat amic, però no us seria gens útil travessar-lo tal com ara sou, serieu reprimit i entabanat per això que teniu costum d’anomenar la vostra personalitat. Sens dubte sabeu des de fa molt que el venciment del temps, l’alliberament de la realitat i tot allò que hagueu pogut donar com a nom a la vostra nostàlgia, no signifiquen altra cosa que el desig d’alliberar-vos de la vostra dita personalitat. Aquesta és la presó on esteu tancat. I si vós, així tal com sou, entreu en el teatre, ho veureu tot amb els ulls de Harry, tot amb les antigues ulleres del llop estepari. Per aquesta raó sou invitat amigablement a deslliurar-vos d’aquestes ulleres i a consignar aquesta tan estimada personalitat aquí en el guarda-roba, on en qualsevol moment estarà a la vostra disposició i desig. La fantàstica nit de ball que heu deixat enrere, el tractat del llop estepari i finalment la mica d’estimulants que hem acabat de prendre, poden haver-vos preparat a bastament. Vós, Harry, després de deposar la vostra digníssima personalitat, tindreu a la vostra disposició la banda esquerra del teatre, Hermine la dreta, un cop a dins us podeu trobar tantes vegades com vulgueu. Si et plau, Hermine, vés-te’n un moment darrera la cortina, abans haig d’introduir Harry.

Hermine va desaparèixer cap a la dreta, passant davant d’un mirall gegantí que cobria la paret del darrera des del terra fins la volta del sostre.

—Ara, Harry, vingueu i estigueu de bon humor. Posar-vos de bon humor i ensenyar-vos a riure és l’objectiu de l’entera representació, espero que m’ho fareu fàcil. Us trobeu bé? Sí? Teniu una mica de por? Bé, molt bé. Ara entrareu, sense temor i amb cordial alegria, en el nostre món de l’aparença, mentre us inicieu a través d’un petit suïcidi aparent, com és costum.

Va treure el petit mirall de butxaca i va posar-me’l davant de la cara. Una altra vegada tornava a mirar-me el Harry caòtic i bromós, travessat per la porfidiosa figura del llop, una imatge ben coneguda, i veritablement no gens simpàtica, que no em faria res veure anihilada.

—Aquesta imatge reflectida, que ha esdevingut inútil, ara la podem extingir, estimat amic, no cal res més. Només es necessita que vós, si el vostre humor us ho permet, considereu aquesta imatge amb un riure franc. Aquí esteu en una escola d’humor, heu d’aprendre a riure. I bé, tot gran humor comença quan hom no es pren seriosament la pròpia persona.

Mirava fermament el mirallet, mirallet a la mà, en el qual Harry-llop realitzava les seves convulsions. Durant un instant va sacsejar-me a mi, profundament i íntima, silenciosa però dolorosament, com un record, com la nostàlgia, com un penediment. Després cedí l’angoixa davant d’una nova sensació, semblant a la que hom experimenta quan li és arrencat un queixal d’una barra anestesiada amb cocaïna, una sensació d’alleujament i profund respir, i a la vegada de sorpresa perquè no ha fet gairebé mal. I, a aquesta sensació, s’hi associava una fresca jovialitat i unes ganes de riure que no podia resistir, així que vaig esclatar en una alliberadora riallada.

La tèrbola imatge reflectida va crispar-se i desaparegué, la rodona superfície del mirall estava tot d’una com cremada, havia esdevingut grisa, aspra i opaca. Rient, Pablo va llençar aquelles restes inútils, que es van perdre rodolant pel terra dels inacabables passadissos.

—Molt ben rigut, Harry —va exclamar Pablo—, encara aprendràs a riure com els immortals. Bé, però per fi has occit el llop estepari. Amb navalles d’afaitar no funciona. Tingues cura que romangui mort! De manera semblant podràs abandonar l’estúpida realitat. En la pròxima avinentesa beurem fraternalment. Amic, mai no m’has agradat tant com avui. I si encara hi atorgues valor a tot això, després podem filosofar, i discutir i parlar sobre música i sobre Mozart, Gluck, Plató i Goethe tant com vulguis. Ara copsaràs per què fa un temps no podia ser. Tant de bo tinguis sort i siguis lliure per avui del llop estepari. Perquè, naturalment, el teu suïcidi no és definitiu; aquí som en un teatre màgic, aquí només hi ha imatges, cap realitat. Busca’t belles i alegres imatges i mostra que ja no estàs enamorat de la teva problemàtica personalitat! Però si, tanmateix, tornessis a voler-la, només et cal tornar a mirar el mirall que ara et mostraré. Tu ja coneixes la vella dita: un mirall a la mà és millor que dos a la paret. Ja, ja! (Tornava a riure tan bellament i terrible). Bé, i ara només caldrà complir una petita i divertida cerimònia. Acabes de rebutjar les teves ulleres de la personalitat, doncs bé, vine i mira’t en un autèntic mirall! Et farà gràcia.

Entre riallades i petites i divertides festes va fer-me tombar fins que vaig ser davant per davant del gegantí mirall de paret. En ell em veia.

Vaig veure, durant un ínfim moment, el meu conegut Harry, sols que amb una cara desacostumadament benhumorada, radiant i riallera. Però tot just l’havia reconegut, va esfondrar-se i el rellevà una segona figura d’ell, una tercera, una dècima, una vintena, i tot el mirall era ple de transparents Harrys o fragments de Harrys, incomptables Harrys, a cadascun dels quals només el veia i reconeixia un instant com de llampec. Alguns d’aquells Harrys eren tan vells com jo, alguns encara més vells, alguns més que vells, altres molt joves. Jovenets, adolescents, escolars, pàrvuls, criatures de bolquers. Harrys que cinquantejaven, i Harrys que vintenejaven, corrien i saltaven els uns a través dels altres, de trenta i de cinquanta, sorruts i xirois, dignes i ridículs, ben vestits i esparracats i fins nus del tot, calbs i amb llargs rínxols, i tots eren jo, i a cadascun d’ells el veia i reconeixia en un instant i desapareixia, de tots costats corrien els uns contra els altres, cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap al fons del mirall, cap enfora del mirall. Un d’ells, un tipus jove i elegant, va saltar rient sobre el pit de Pablo, va abraçar-lo i sortiren corrent plegats. Un altre, que m’agradava especialment, bell i seductor jove d’uns setze o disset anys, corria com un llamp passadís endins, llegia voraç les inscripcions de totes les portes; jo vaig córrer darrera d’ell, s’estava davant d’una porta, vaig llegir el rètol:

L’agradable jove va fer un bot i de cap va precipitar-se per l’escletxa de les monedes i desaparegué darrera la porta.

Pablo també havia desaparegut i amb ell totes les incomptables figures de Harry. Notava que ara estava abandonat a mi mateix i al teatre i caminava encuriosit de porta en porta; en cada una llegia una inscripció, una seducció, una promesa.

La inscripció:

va temptar-me i, obrint l’estreta porta, vaig entrar.

Vaig trobar-me portat a un món sorollós i arravatat. Els automòbils, alguns blindats, anaven de cacera pels carrers, i caçaven els vianants, els convertien en papilla, els aixafaven contra les parets de les cases. Vaig entendre-ho de seguida: era la lluita entre l’home i la màquina, de temps preparada, de temps esperada, de temps temuda, ara finalment engegada. Pertot arreu jeien cadàvers i cossos esbocinats, també pertot arreu automòbils destrossats, abonyegats, mig cremats; per sobre el devastat caos donaven voltes els avions, i també a ells se’ls disparava des de finestres i terrats amb fusells i metralladores. Murals ferotges i fastuosament provocadors, amb lletres de motlle gegantines que cremaven com torxes, exigien a la nació d’intervenir finalment a favor dels homes i contra les màquines, d’agafar finalment a tots els rics, grassos, ben vestits i perfumats que amb l’ajuda de les màquines exprimeixen el suc als altres, i assassinar-los conjuntament amb els seus grans, estossegadors, maleïdament remugadors i diabòlicament brunzidors automòbils, d’incendiar finalment les fàbriques i endreçar i despoblar una mica la terra profanada, perquè així tornés a créixer l’herba una altra volta, i una altra vegada poguessin sorgir en el lloc dels empolsats cementiris de ciment, coses com boscos, prats, pasturatges, rierols i maresmes. Penjaven altres cartells, admirablement pintats, magníficament estilitzats, amb colors delicats i una mica infantils, singularment assenyats i intel·ligentment redactats, que advertien patèticament a tots els propietaris i gent circumspecta, del caos i l’anarquia que amenaçaven, exposaven d’una manera veritablement corprenedora les fórmules de l’ordre, el treball, la propietat, la cultura, el dret, i glorificaven les màquines com l’última i més alta conquesta de l’home, amb l’ajuda de les quals aquest igualaria els déus. Pensatiu i admirat llegia els cartells, els vermells i els verds; la seva inflamada eloqüència i la seva irrefutable lògica em causaven un efecte extraordinari, tenien raó, i cada cop més profundament convençut manava aturant davant d’un i davant de l’altre, sempre considerablement interferit pel fort tiroteig que m’envoltava. Bé, la cosa principal era clara: era la guerra, una guerra acarnissada, fogosa i molt simpàtica, on no es tractava del Kàiser, de la República, de fronteres territorials, de banderes i colors i de coses decoratives i teatrals d’aquest estil, bagatel·les en el fons, sinó una guerra on tothom a qui l’aire s’havia fet irrespirable i per a qui la vida havia perdut el gust, es permetia donar colpidora expressió al seu disgust i aconseguia anar preparant la general destrucció d’aquesta civilització de llauna. Veia com reia clar i franc en els ulls dels altres el plaer de la destrucció i de la mort, i com en mi mateix florien, altes i grasses, aquestes flors vermelles i salvatges, i no reien pas menys. Entusiasmat, em vaig unir a la lluita.

La cosa més bonica de totes era que prop meu es despenjava tot d’una el meu company d’escola Gustav, amb qui feia un munt d’anys que no ens vèiem, l’amic més indòmit, fort i vital, de la meva infantesa. Em va riure el cor en veure de nou que em feia l’ullet. Em féu un senyal i jo el vaig seguir immediatament amb alegria.

—Gràcies a Déu, Gustav —vaig exclamar joiós—, que et puc tornar a veure! Com t’ha anat la vida?

Posava cara d’empipat i feia grans riallades, com en els temps d’adolescència.

—Tros d’animal, que haig de tornar a ser interrogat com a l’escola? M’he fet professor de Teologia, sí, ja ho veus, però ara per sort no es fa Teologia, xato, sinó la guerra. Vine!

D’un petit automòbil, que venia esbufegant en direcció a nosaltres, va descavalcar el conductor d’un tret, va saltar-hi a dins àgil com un mico i, tot aturant-lo, m’hi va fer pujar; ens n’anàrem, corrent com dimonis entre bales i cotxes esgavellats, fora de la ciutat i més enllà dels ravals.

—Estàs al costat dels fabricants? —vaig preguntar-li.

—Ah, això és qüestió de gustos, ja ens ho parlarem allí fora. Però no, espera, estic més a favor d’elegir l’altre partit, encara que, naturalment, en el fons sigui exactament igual. Sóc teòleg, i el meu precursor Luter en el seu temps va donar suport als nobles i rics en contra dels camperols, cosa que ara hauríem d’esmenar una miqueta. Maleït cotxe, tant de bo encara aguantés un parell de quilòmetres més!

Ràpids com el vent, criatura celestial, sortíem espetegant d’allí cap un paisatge verd i apacible, moltes milles enllà, a través d’una gran plana que després s’enfilava lentament cap una imponent serralada. Aquí férem una paradeta en el camí ras i lliscós que dreçava amunt entre dos estimballs i dues murades de protecció molt baixetes en les corbes més agosarades, dalt de tot un cel blau i lluminós.

—Un indret bonic —deia jo.

—Molt bonic. Podríem dir-li la carretera del eixos, deuen haver-se’n trencat molts, aquí, Harryet, vigila!

Hi havia un gran pi al caire de la carretera, i dalt del pi vèiem una mena de cabana construïda amb fustes, un mirador i lloc de guaita. Gustav es reia de mi sorollosament, fent-me l’ullet amb astúcia; saltàrem del cotxe, grimpàrem tronc amunt i ens ocultàrem panteixant en el mirador. Allí vàrem trobar fusells, pistoles, cartutxeres amb bales. I quan encara no ens havíem gairebé reposat i tot just començàvem a instal·lar-nos en aquella posta de cacera, ja sonava des del giravolt més pròxim, ronc i dominador, el clàxon d’un gran cotxe de luxe que venia brunzint a gran velocitat per la llisa carretera de muntanya. Teníem els fusells a la mà. Era veritablement excitant.

—Apunta al xofer! —ordenà Gustav impetuós, al temps que el cotxe passava rabent per sota nostre. I jo vaig apuntar i vaig disparar a la gorra blava del conductor. L’home es desplomà, el cotxe seguí com un bòlid, envestí la paret, rebotà, xocà contra la murada pesat i devastador com un immens escarabat, féu una tombarella per damunt i anà a estavellar-se en les profunditats amb un curt i lleu esclafit.

—Llestos! —rigué Gustav—. El pròxim em toca a mi.

Ja venia un altre cotxe rabent, tres o quatre ocupants seien a les butaques, del cap d’una dona un vel voleiava cap endarrera obstinadament estès, un vel blau clar, em sabia greu per ell, qui sap si el rostre de la bella dama de sota no estava rient. Déu meu, si estiguéssim jugant als bandits potser hauria estat més bonic i més encertat seguir l’exemple dels models il·lustres i no estendre a la bella dama la nostra fal·lera de matar. Però Gustav ja havia disparat, el xofer va convulsionar-se i es va desplomar, el cotxe va rebotar a la paret de roca saltant cap amunt, va tornar a caure amb les rodes enlaire i s’aixafà sobre la carretera. Esperàvem, res no es movia, tot estava en silenci, els individus sota el cotxe, enxampats com en una trampa. El cotxe encara brunzia i pistonejava i les rodes grotescament enlaire donaven voltes, però de cop va fer un terrible espetec i va encendre’s tot ell.

—Un Ford —digué Gustav—. Hauríem de tornar a deixar expedita la carretera.

Descendírem i ens miràrem aquella pira encesa. Va cremar molt de pressa, mentre, ens havíem fet amb uns arbrets joves unes parpalines i espitjàrem el cotxe més enllà de la vora de la carretera fins a precipitar-lo pel barranc; durant una estona va fer escruixir els matolls. Dos dels morts havien caigut en tombar-se el cotxe i estaven estirats per terra amb els vestits mig cremats. Una tenia la faldilla encara prou conservada, vaig regirar-li les butxaques per si trobàvem qui podia ser. Una cartera de cuiro es va fer visible, dins hi havia targes de visita. Vaig agafar-ne i vaig llegir les paraules: «Fet, twam asi».

—Molt divertit —digué Gustav—. Però de fet és indiferent com es digui la gent que matem. Són pobres diables com nosaltres, els noms no importen. Aquest món ha d’anar-se’n en orri i nosaltres amb ell. Tenir-los deu minuts sota l’aigua seria la solució menys dolorosa. Som-hi, a la feina!

Vàrem llençar els morts darrera del cotxe. Ja claxonava un nou auto. A aquest li disparàrem a peu de carretera. Va continuar un tros més, donant voltes bojament borratxo, va estavellar-se i va romandre tombat i esbufegant, un ocupant estava immòbil assegut a l’interior, una noia jove i bonica, però, va saltar il·lesa, tot i que demacrada i tremolant violentament. La saludàrem amistosament i li oferirem els nostres serveis. Estava massa esverada, no podia parlar i ens fitava com enfollida.

—Bé, mirem-nos abans l’ancià —va dir Gustav, i va dirigir-se cap al passatger que encara penjava del seu seient, sota del conductor mort. Era un senyor de cabells curts i grisos, tenia oberts els intel·ligents ulls gris-clar, però semblava estar considerablement ferit, almenys se li escolava sang per la boca, i tenia la mà horrorosament torçada i rígida.

—Em permet, venerable senyor, el meu nom és Gustav. Ens hem permès etzibar-li un tret al seu xofer. Que podria preguntar-li amb qui tinc l’honor de parlar?

L’ancià mirava fredament i lúgubre amb els seus ulls grisos i petits.

—Sóc el procurador general Loering —deia lentament—. Vostès no han matat senzillament el meu pobre xofer, també m’han matat a mi, noto que s’acosta el final. Per què ens han disparat?

—Per excés de velocitat.

—Anàvem a una velocitat normal.

—El que ahir era normal, avui ja no ho és, senyor procurador general. Avui som de l’opinió que qualsevol velocitat a què un auto pugui anar és massa gran. Ara destruïm tots els autos, tots, i també totes les altres màquines.

—També els seus fusells?

—També els tocarà, en cas que trobem temps per fer-ho. Suposem que demà o demà-passat estarà tot enllestit. Ja ho sap vostè, la nostra part de la terra està terriblement superpoblada. Ara cal que hi hagi aire.

—Disparen vostès sobre qualsevol, sense triar?

—Segur. En molt casos pot ser sens dubte una llàstima. Per exemple, en el cas d’aquesta dama jove i bella m’hauria sabut greu, és la seva filla?

—No, és la meva mecanògrafa.

—Així millor. I ara surti, per favor, o deixi que el traguem del cotxe, perquè ha de ser destruït.

—Jo preferiria ser destruït amb ell.

—Com vulgui. Permeti’m una pregunta! Vostè és procurador general. Mai no he pogut arribar a entendre com un home pot ser procurador general. Vostè viu d’acusar i condemnar altra gent, majoritàriament pobres diables. No?

—Així és. Faig la meva feina. És el meu ofici. De la mateixa manera que hi ha l’ofici de botxí, que executa els condemnats per mi. Vostè mateix l’ha adoptat. També mata vostè.

—De cert. Sols que no matem per obligació, sinó per devoció o, més ben dit: per disgust, per desesperació del món. Per això matar ens produeix una certa diversió. No l’ha divertit mai la mort?

—Vostè m’està cansant. Tingui la bondat d’enllestir la seva feina. Si el concepte de deure li és desconegut…

Callà, i va fer amb els llavis com si volgués escopir. Només va sortir una mica de sang que va restar enganxada al seu mentó.

—Què diu ara! —deia Gustav, amable—. El concepte de deure certament que no el conec, no el conec ara. Abans, professionalment, tenia molt a veure amb vostè, era professor de Teologia. A més, era soldat i he participat a la guerra. Tot el que a mi em semblava deure i el que m’era aconsellat per autoritats i superiors, tot això no era gens bo, m’hauria estimat més fer sempre a l’inrevés. Però encara que ja no conegui el concepte de deure, el que sí que conec és el de culpa, potser ambdós són el mateix. Des del moment que una mare m’ha parit sóc culpable, estic condemnat a viure, estic obligat a pertànyer a un estat, a ser soldat, a matar, a pagar tributs per armament. I ara, en aquest moment, la culpabilitat de viure m’ha emmenat una altra vegada, igual que en la guerra, a haver de matar. I aquesta vegada no mato a contracor, m’he lliurat a la culpa, no tinc res en contra que aquest estúpid i congestionat món se’n vagi en orri, ajudo de gust i me’n vaig igualment de gust al daltabaix.

El procurador general s’esforçava per tal de somriure amb els llavis ensangonats. No va sortir-se’n gaire lluïdament, tot i que la bona intenció s’endevinava.

—Està bé —deia—, també som col·legues. Ara tingui la bondat de fer la seva feina, senyor col·lega.

La noia entretant s’havia estirat a la vora de la carretera i estava mig desmaiada.

En aquest moment claxonava un altre cotxe i venia rabent a tota marxa. Apartàrem la noia una mica de la vora, ens estampírem contra la paret i deixàrem que el cotxe envestís les deixalles dels altres. Va frenar enèrgicament i s’encabrità, però sense arribar a col·lidir-hi. Diligents, agafàrem els nostres fusells i els dirigírem contra els nou vinguts.

—Fora del cotxe —manà Gustav—. Mans enlaire!

Tres homes baixaren del cotxe i manteniren obedients les mans enlaire.

—Algú de vostès és metge? —preguntà Gustav.

Ells negaren.

—Aleshores, tinguin la bondat de treure amb molta cura aquest senyor del seu seient, està molt ferit. I després traslladin-lo amb el seu cotxe fins la ciutat més pròxima. Endavant, a la feina!

En un moment, l’ancià estava ajagut a l’altre cotxe, Gustav va donar l’ordre i tots partiren.

Entretant la nostra mecanògrafa havia retornat i presenciava tots els esdeveniments. M’agradava que haguéssim fet un botí tan excel·lent.

—Senyoreta —deia Gustav—, ha perdut el seu empresari. Tant de bo que la proximitat d’aquest ancià amb vostè no hagi passat d’aquí. La contracto, sigui’ns una excel·lent camarada! Bé, i ara apressem-nos una mica. Aviat això es tornarà insuportable. Que pot grimpar, senyoreta? Sí? Doncs endavant, l’agafarem entre els dos i l’ajudarem.

Ara grimpàvem tots tres, tan de pressa com podíem, cap a la nostra cabana de l’arbre. La senyoreta es va trobar malament un cop a dalt, però va prendre un conyac i de seguida es va recuperar tant que elogià la magnífica vista sobre el mar i les muntanyes i ens va participar que es deia Dora.

Immediatament tornà a arribar un cotxe que, sense aturar-se i amb prudent conducció, esquivà els autos destrossats, i després accelerà amb força.

—Mira l’espavilat! —va riure Gustav; i disparà al conductor. El cotxe va ballar una mica, va escometre la murada, va ensorrar-la i es va quedar travessat penjant sobre la timba.

—Dora —vaig dir-li—, sap fer anar un fusell?

No en sabia, però va aprendre de nosaltres a carregar-los. De primer estava inhàbil i es va fer sang en un dit, gemegà i demanà esparadrap. Però Gustav va explicar-li que estàvem en guerra i que ella havia de demostrar que era una noia ferma. S’ho va creure.

—Però, què ens passarà? —preguntà després.

—No ho sé —digué Gustav—. Al meu amic Harry li agraden les noies boniques, serà el teu amic.

—Però tornaran amb policies i soldats i ens mataran.

—De policies i gent semblant ja no en queden. Podem elegir, Dora. O ens estem tranquil·lament aquí dalt i disparem a tots els cotxes que vulguin passar, o agafem un cotxe, fugim d’aquí i deixem que uns altres ens disparin a nosaltres. És indiferent el partit que prenguem. Jo sóc partidari de quedar-me aquí.

A baix hi tornava a haver un cotxe, sonava clarament el seu clàxon. Aviat fou enllestit i va quedar rodes enlaire.

—És grotesc —deia jo—, que pugui ser tan divertit disparar! I pensar que abans era pacifista!

Gustav reia. «Sí, hi ha massa homes al món. Abans un no se n’adonava. Però ara, que la gent no s’acontenta senzillament de respirar, sinó que vol tenir un auto, ara justament es nota. Naturalment no és raonable això que volem fer, és una criaturada, igual que la guerra era una criaturada gegantina. Potser un dia la humanitat haurà d’aprendre a contenir la seva multiplicació a través de mitjans raonables. De moment reaccionem a aquesta insuportable situació bastant irraonablement, però bàsicament fem el que és correcte: reduïm».

—Sí —digué jo—, el que fem és, probablement, cosa de bojos i, malgrat tot, és probablement bo i necessari. No està bé que la humanitat forci el seu enteniment i busqui amb l’auxili de la raó ordenar certes coses que encara no són gens accessibles a la raó. Aleshores sorgeixen ideals com els dels americans o els dels bolxevics, uns i altres gent extraordinàriament enraonada, però que simplifiquen tan ingènuament la vida que l’espolien i violenten terriblement. La imatge de la humanitat, que una vegada fou un sublim ideal, en concepte ha esdevingut un clixé. Els bojos potser l’ennoblirem una altra vegada.

Rient, contestà Gustav: «Noi, parles amb meravellós assenyament; com delecta i instrueix parar l’orella a aquest pou de ciència. I potser fins i tot tens una mica de raó. Però sigues bon xicot i carrega el teu fusell un altre cop; em resultes una mica massa somniador. En tot moment poden tornar a arribar corrent un parell d’isards, i no se’ls pot disparar amb filosofia, cal tenir sempre bales a l’escopeta».

Un auto arribava i caigué immediatament, la carretera estava obstruïda. Un sobrevivent, un home gras i pèl-roig, gesticulava impetuosament al costat de les desferres, mirava amunt i avall amb uns ulls com a plats; descobrí el nostre amagatall, vingué corrents, bramà i disparà amb el seu revòlver molts trets contra nosaltres.

—Vagi-se’n o disparo —cridà Gustav. L’home va apuntar cap a ell i tornà a disparar. Li disparàrem dos trets.

Encara arribaren dos autos, que van ser convenientment rematats. Després la carretera va romandre silenciosa i buida, la notícia de la seva perillositat semblava haver-se escampat. Teníem temps de contemplar el magnífic paisatge. Més enllà del llac hi havia una petita ciutat, d’allí es veia pujar fum i aviat ens adonàrem que el foc corria de teulada a teulada. També se sentien trets. Dora plorà una miqueta, jo li vaig acaronar les galtes humides.

—Que haurem de morir tots? —preguntà. Ningú no respongué. Mentre, allí sota, arribà un vianant, es mirà els automòbils destrossats, tafanejà per l’un i l’altre, furgà dins d’un, en tragué una ombrel·la de colors, un bossot de pell de senyora, una ampolla de vi, s’assegué ben tranquil a la murada, feu un traguet de l’ampolla, menjà alguna cosa que hi havia embolicada amb paper d’estany en el bossot, acabà de buidar l’ampolla i reemprengué la marxa ben feliç amb l’ombrel·la sota el braç. Se n’anava d’allí tan tranquil, i jo vaig dir a Gustav: «Series capaç de disparar-li un tret al cap a un tipus tan simpàtic com aquest? Déu sap que jo no podria!».

—Tampoc és obligació-rondinà el meu amic. Però també a ell li anguniejava el cor. Tot just acabàvem d’ensopegar amb un individu que encara es comportava d’una manera ingènua, pacífica i pueril, que encara vivia en l’estadi de la innocència, i ja ens semblava la nostra tan lloada i necessària tasca una altra vegada estúpida i reprobable. Quin disbarat de sang! Ens avergonyíem. Però fins i tot els generals deuen haver experimentat ocasionalment aquest sentiment a la guerra.

—No podem quedar-nos més aquí —es va plànyer Dora—, hauríem de descendir, segurament que trobarem en els cotxes alguna cosa per menjar. Vosaltres, bolxevics, no teniu gana?

Allí a baix, a la ciutat que cremava, començaven a repicar les campanes, excitades i amb angoixa. Ens decidírem a baixar. Quan ajudava Dora a pujar l’ampit, vaig fer-li un petó al genoll. Va riure sonorament. Però en aquell moment va cedir i ens precipitàrem en el buit…

* *