Prefaci de l’editor

Aquest llibre conté les notes que ens han quedat d’aquell home a qui dèiem el llop estepari, una expressió que sovint ell mateix va utilitzar. És opinable si el seu manuscrit necessita un pròleg introductori; en qualsevol cas és una necessitat per a mi afegir algunes pàgines a les del llop estepari, on intento explicar els meus records d’ell. És poca cosa el que en sé i especialment el seu passat i origen em són del tot desconeguts. Tot i així conservo una forta i, malgrat tot, simpàtica impressió de la seva personalitat.

Fa uns anys que el llop estepari, un home arran de la cinquantena, va trucar a casa de la meva tia demanant una cambra moblada. Va llogar l’habitació de les golfes i el petit dormitori annex, va tornar al cap d’uns dies amb dos baguls i una gran caixa plena de llibres, i va habitar a la nostra casa nou o deu mesos. Vivia tranquil i anava a la seva i si no hagués estat perquè els nostres dormitoris eren costat per costat i ens trobàvem ocasionalment al corredor i a les escales, no ens hauríem arribat a conèixer; perquè de sociable n’era poc, aquell home, i fins un punt per mi mai vist; veritablement era com ell mateix de vegades es deia, un llop estepari, un ser estrany, salvatge, feréstec, molt feréstec, d’un món ben diferent del meu. Del profund aïllament en què, a causa de la seva predisposició i del seu fat, anava passant per la vida, i del conscient reconeixement d’aquest aïllament com a predestinació, no me’n vaig arribar a adonar fins que vaig llegir les seves notes; gràcies a breus encontres i converses ja l’havia començat a conèixer i la imatge aportada per les notes va coincidir fonamentalment amb la que m’havia donat el tracte personal, més esvaïda i imperfecta.

Casualment hi era present quan el llop estepari va entrar per primera vegada a casa a llogar la cambra de la tia. Era l’hora de dinar, els plats estaven encara sobre la taula, i a mi em quedava una mitja hora abans d’haver de sortir cap al despatx. No he oblidat l’extraordinària i contradictòria impressió que em va causar el primer encontre. Traspassà la porta vidriera, després d’haver tocat la campaneta i la tia, en aquell vestíbul sempre mig a les fosques, li preguntà què desitjava. Ell, el llop estepari, va alçar un cap cantellut i xollat i, ensumant amb nas nerviós entorn seu, digué, abans de contestar o dir el seu nom: «Oh!, fa bona olor aquí». Això el féu somriure, i també a la meva tia, però a mi em va semblar ridícula aquesta mena de salutació i alguna cosa d’ell em repel·lí.

—Bé —va dir—, vinc per la cambra que vostè lloga.

No me’l vaig poder mirar prou bé fins que tots tres pujàvem escales amunt. Encara que no era massa alt, tenia el caminar i el posat d’una persona cepada, portava un abric d’hivern, còmode i modern, i la resta de l’indument era digna però poc acurada, pulcre afaitat i cabell curtíssim i una mica grisenc. De primer la seva manera de caminar no em va agradar gens, era com pesada i indecisa, no s’adeia ni amb el seu perfil fort i enèrgic ni amb el to i el temperament de la veu. Fins després no vaig saber adonar-me que estava malalt i que caminar el fastiguejava. Amb el peculiar somriure, que aleshores tan poca gràcia em feia, anà considerant l’escala, les parets i finestres, els alts i vells armaris de sota l’escala; semblava com si tot li agradés i a la vegada li semblés d’alguna manera ridícul. Per sobre de tot, aquell home feia la impressió com si arribés a nosaltres des d’un món estrany, potser de països ultramarins, i trobés això d’aquí bonic, però una mica còmic. Era cortès, altrament no puc dir, i fins amable; va estar d’acord ben aviat i sense objeccions amb la casa, la cambra, el preu de la dispesa i tot plegat, però l’envoltava una estranya atmosfera, així m’ho va semblar, com hostil o maligna. Llogà la sala, llogà l’alcova annexa, s’assabentà de com anava la calefacció, l’aigua, el servei de la casa i l’ordre domèstic, escoltant-ho tot amablement i amb atenció va estar amb tot d’acord, va oferir-se a pagar una part de la dispesa per endavant, i tanmateix semblava com si tot allò li fos estrany, com si es trobés ridícul en aquell afer i no s’ho pogués prendre seriosament, com si per a ell fos una cosa nova i extraordinària llogar una habitació i estar-se parlant l’alemany amb una gent, mentre de fet i en el fons serien altres coses les que el preocupaven. Aquesta era poc més o menys la meva impressió, i no hauria estat certament gens bona si no hagués estat encreuada i corregida per tota mena de petits trets. De bon començament i sobretot, m’agradava el rostre d’aquell home; malgrat l’expressió d’estranyesa em plaïa, era potser un rostre un tant particular i trist, però despert, intel·ligent, reflexiu i espiritual. I a això s’hi afegia, predisposant-me amistosament l’ànim, la mena de cortesia i amabilitat que, tot i semblar costar-li un esforç, eren lliures d’orgull; al contrari, tenien alguna cosa gairebé commovedora, suplicant, que no em vaig saber explicar fins més tarà, però que de moment ja se’m va guanyar una mica.

Abans que la inspecció de les dues cambres i els altres aspectes del tracte fossin acabats, el temps que tenia per dinar s’havia escolat i em calgué tornar a la feina. Em vaig acomiadar d’ell deixant-lo amb la tia. Quan, al vespre, vaig tornar, ella m’explicà que el foraster havia llogat les habitacions i que un dia d’aquells vindria a instal·lar-se; havia demanat només que no s’anunciés la seva arribada a la policia, perquè a una persona malalta com ell, aquestes formalitats i el tragí de les comissaries i la resta li serien insuportables. Me’n recordo com si fos ara, les sospites que això em produí i com vaig aconsellar a la meva tia de no acceptar aquesta condició. Precisament en allò que d’estrany i poc confiable tenia aquell home, hi encaixava massa bé la seva prevenció davant la policia, perquè no semblés sospitosa.

Vaig exposar a la meva tia que acceptar aquesta peculiar exigència podria arribar a tenir conseqüències desagradables i que, tractant-se d’un desconegut, de cap manera hauria d’arriscar-s’hi. Va resultar, però, que la tia ja s’havia compromès a satisfer-li el desig i que, al capdavall Ja s’havia deixat arravatar i captivar pel foraster; perquè ella no havia tingut mai cap dispeser amb qui no hagués establert una relació humana, amistosa i cordial, o encara més sovint, maternal; de la qual cosa, se n’havia aprofitat més d’un antic dispeser. I les primeres setmanes foren també així; mentre jo posava al nou dispeser tota mena de peròs, la meva tia l’emparava sempre amb afabilitat.

Com que l’afer de negligir la notificació a la policia no em feia gens ni, mica de goig, vaig voler assabentar-me, almenys, del que la tia sabés del foraster, la seva procedència i els seus plans. I per descomptat que ja en sabia un niu, tot i que ell havia passat poca estona a casa després d’anar-me’n jo. Li havia dit que pensava estar-se uns mesos a la nostra ciutat, per tal d’utilitzar les biblioteques i anar a visitar les antiguitats. No li agradava, a la tia, agafar dispesers per tan poc temps, però ell se l’havia ja ben guanyada, malgrat la seva peculiar presentació. Resumint, les cambres ja eren llogades i les meves objeccions arribaven massa tard.

—Per què haurà dit que fa tan bona olor aquí? —vaig preguntar.

I va replicar la meva tia, que a vegades hi toca molt: «Això és ben clar. A casa fa olor de polit i ordenat, de vida tranquil·la i decorosa, i això és el que li ha agradat. Se’l veia com si ja no en tingués costum i ja hi hagués renunciat».

Bé, vaig pensar jo, a mi tant em fa. «Però —vaig dir—, si ell no està acostumat a una vida ordenada i decorosa, com podrà anar això? Què faràs quan vagi brut i tot ho taqui o quan totes les matinades torni embriac?».

—Això ja ho veurem —va dir rient, i ho vaig deixar córrer.

I de fet els meus recels eren infundats. El dispeser, encara que no portés una vida ni gaire ordenada ni massa formal, no ens va molestar ni perjudicar, i encara ens agrada avui dia recordar-lo. En el fons, però, en l’ànima, aquest home, a tots dos, a la tia i a mi, ens ha trastornat i fastiguejat moltíssim i, parlant francament, jo encara no me’l puc treure del cap. El somnio nits senceres i la mera existència d’un tal ésser m’ha arribat a trastornar i intranquil·litzar profundament, tot i que vaig acabar per apreciar-lo.

Dos dies després un camàlic va portar les coses del foraster, que es deia Harry Haller. Un preciós maletot de pell em causà una excel·lent impressió, i un bagul de camarot, alt i estret, evidenciava llargues viatjades, almenys era ple d’esgrogueïdes etiquetes de diversos hotels i agències de viatges, alguns de països ultramarins.

Després aparegué ell, i s’encetà l’època en què vaig anar, a poc a poc, coneixent aquell especialíssim home. Al començament jo no hi vaig posar res de la meva part. Encara que des del primer minut que el vaig veure estava interessat per Harry, durant les dues primeres setmanes no vaig fer cap pas per trobar-me’l o establir-hi conversa. Per altra banda, he de reconèixer que des del començament l’he estat observant, i encara més, durant les seves absències he entrat a la seva cambra, per xafarderia, a fer l’espieta.

Ja tinc unes quantes dades sobre l’aspecte exterior del llop estepari. A cop d’ull feia l’entera i precisa impressió d’un individu significat, de singular i inusual talent, la fesomia era ben desperta, i l’extraordinària mobilitat i delicadesa dels seus trets reflectia la vida d’un esperit interessant, altament emotiu i inusualment delicat i sensible. Quan hom li parlava i ell, cas que no sempre es donava, traspassava els límits de la convenció i des del seu retraïment estant esmentava pròpies i personals sentències, l’altre no tenia cap més remei que acotar el cap, ell havia pensat més que qualsevol, tenia en els afers espirituals aquella freda objectivitat, aquella seguretat de pensament i saviesa que sols tenen els veritables grans esperits, els qui no coneixen l’ambició, els qui no busquen mai ni lluir-se ni convèncer els altres ni tenir la raó.

Dels últims temps de la seva estada, em recordo d’una d’aquestes menes de sentències, que per una vegada no fou sentència, sinó tan sols una mirada. Tenia anunciada una conferència a l’Aula de Cultura un afamat filòsof de la història i crític de la cultura, un home de fama europea, i vaig aconseguir, que de primer no en tenia gens de ganes, convèncer el llop estepari d’assistir a la conferència. Hi anàrem plegats i ens asseguérem a la sala un al costat de l’altre. Quan el conferenciant va pujar a la tribuna i començà el seu parlament, decebé més d’un assistent, dels que esperaven una mena de Profeta, per la forma arrogant i presumptuosa de la seva entrada. Quan, només engegat a parlar i a tall d’inici, digué uns quants afalacs i remercià el públic per la seva nombrosa assistència, el llop estepari em llançà un curtíssim llambrec, una mirada de crítica a les paraules i a l’entera persona del conferenciant. Oh, inoblidable i terrible mirada, de la qual es podria escriure tot un llibre! La mirada no criticava tan sols aquell orador, anorreant l’home famós amb irrefragable, però mansa, ironia, això era el de menys. La mirada era molt més malenconiosa que irònica, era insondablement i desesperançadament trista. El contingut d’aquesta mirada era un callat desesper, esdevingut ja en certa manera hàbit i forma. Il·luminava amb desesperada claredat no tan sols la persona de l’infatuat conferenciant, ironitzava i feia palesa la situació del moment, l’expectant actitud del públic, el títol una mica pretensiós de la conferència anunciada; no, la mirada del llop estepari traspassava tota la nostra època, tota l’activa afectació, tot l’arribisme, tota la presumpció, tot el joc superficial d’una ufanosa, frívola intel·lectualitat. Ah, i per dissort, la mirada encara anava més al fons, anava encara més enllà de les mancances i esperances perdudes de la nostra època, de la nostra intel·lectualitat, de la nostra Cultura. La mirada arribava fins al fons del cor de tota la humanitat, ella explicava eloqüentment en un sol segon totes les incerteses d’un pensador, d’un iniciat potser en la dignitat, en el sentit de la vida humana.

Aquesta mirada digué: «Mira que en som de micos! Així és l’home!» i tota la fama, tot el seny, totes les conquestes de la intel·ligència, tots els; rampells de sublimitat, grandesa i temporalitat de l’home s’esfondraven i eren un joc de micos!

Amb això m’he avançat massa i, en contra del meu pla i propòsits, ja he dit bàsicament allò que és fonamental sobre Haller, mentre originalment la meva intenció era anar desvetllant a poc a poc la seva imatge en el relat de la meva paulatina coneixença amb ell.

Després d’haver-me avançat tant, ja no caldrà continuar parlant més de l’enigmàtica «estranyesa» de Haller ni relatar amb detall com vaig pressentir i vaig arribar a reconèixer els fonaments i el significat d’aquella estranyesa, d’aquell anormal i inquietant retraïment. És millor així perquè desitjaria deixar tant com pogués la meva pròpia persona al rerefons. Jo no vull contar les meves memòries ni explicar històries ni fer psicologia, només vull, tan sols com a testimoni, contribuir en alguna cosa al retrat del singularíssim home que ens deixà els manuscrits del llop estepari.

Ja al primer cop d’ull, quan travessa la porta vidriera de casa de la tia, cap alt com un ocell lloant els bons flaires de la casa, em xocà d’alguna manera allò singular d’aquell home, i la meva primera i ingènua reacció fou l’aversió. Vaig notar (i la meva tia, que contràriament a mi no és una persona gens intel·lectualitzada, va adornar-se del mateix) que l’home estava malalt, d’alguna mena de desesma, dolència espiritual o afecció del caràcter, i vaig defensar-me amb l’instint de qui està sa. Aquesta resistència, amb el temps, fou substituïda per la simpatia que arrelava en una gran compassió per aquest pacient de profunda i inextingible dolència, la solitud i mort interior del qual vaig conèixer. En aquell temps em vingué més i més a la consciència que la malaltia d’aquell pacient no era causada per cap mancança de la seva naturalesa, sinó, ben a l’inrevés, per la seva gran riquesa de dots i capacitats no harmonitzades. Jo reconeixia que Haller era un geni del sofriment, que ell, en el sentit de més d’un aforisme nietzscheà, havia desenvolupat en el seu si una genial, il·limitada, paorosa capacitat de sofrir. Reconeixia, a més, que la base del seu pessimisme no era el menyspreu del món sinó el menyspreu de si mateix, perquè per despitat i anihilador que fos el seu parlar sobre les persones o les institucions, mai no s’exclogué ell mateix, sempre fou ell mateix el primer en contra de qui dirigí les seves fletxes, fou ell mateix el primer a qui ell odià i negà…

Aquí haig d’intercalar una observació psicològica. Malgrat que de la vida del llop estepari en sé ben poc, haig de conjecturar per tots els indicis que pares i mestres amorosos, però severs i devots l’educaren d’aquell mode que fa del «Rompre la voluntat» el fonament de tota educació. Aquest anorreament de la personalitat, aquest rompiment de la voluntat, no van servir amb aquell alumne; era massa fort i dur, massa orgullós i espiritual. En comptes d’anorrear-li la personalitat només aconseguiren que aprengués a odiar-se. Contra ell mateix, contra aquell innocent i noble objecte, dirigí de per vida l’entera genialitat de la seva fantasia, tota la fortalesa de la seva capacitat de pensar. Perquè en això, era malgrat tot un cristià de cap a peus, un màrtir, que cada insolència, cada crítica, cada malícia, cada acritud de què era capaç, per sobre de tot i abans que tot les dirigia a ell mateix. Envers els altres, els qui l’envoltaven, va perseverar en l’heroic i seriós intent d’estimar-los, d’esdevenir just i no ferir-los, perquè «l’estima al proïsme» la tenia tan inculcada com l’odi a si mateix, i així tota la seva vida fou un exemple que sense amor per un mateix l’amor al proïsme tampoc no és possible, perquè l’autoodi és el mateix i al capdavall engendra idèntic horrorós isolament i desesperació que l’egoisme desbocat.

Ha arribat el moment, però, de postergar els pensaments i parlar de realitats. La primera, sobre el senyor Haller, de la qual em vaig assabentar, en part gràcies a fer l’espieta, en part per les informacions de la meva tia, es refereix a la manera d’endegar la seva vida. Que era un home de meditacions i lectures i que no exercia cap professió era cosa òbvia. S’estava sempre ajagut al llit; sovint s’aixecava poc abans del migdia i sense treure’s el pijama feia les quatre passes des de l’alcova a la sala. Aquesta sala, una mansarda gran i agradable amb dues finestres, al cap de pocs dies es veia ben diferent de quan havia estat ocupada per altres dispesers. S’omplí, i amb el temps cada cop més. Es penjaren quadres a les parets, s’hi enganxaren dibuixos, alguna vegada imatges retallades de revistes; sovint canviaven. Un paisatge meridional, fotografies d’una petita ciutat del camp alemany, ostensiblement la de Haller, penjaven allí, i entremig, acolorides, lluminoses aquarel·les; més tard sabérem que les havia pintat ell mateix. Després la fotografia d’una dona jove i molt bella o d’una joveneta. Una temporada penjà a la paret un Buda siamès, fou substituït per una reproducció de la Nit de Michelangelo, després per una efígie del Mahatma Gandhi. Els llibres omplien no tan sols la gran llibreria, n’hi havia per totes les taules, sobre l’antic i magnífic secreter, sobre el divan, sobre les cadires, escampats per terra, llibres amb el punt inserit, contínuament canviant. Els llibres augmentaven constantment, perquè no tan sols el portava ell a paquets de la Biblioteca sinó que sovint li arribaven per correu. L’home que habitava aquesta cambra podia ser un erudit. S’hi adeia el fum de tabac que tot ho embolcallava i les restes de cigarret i els cendrers escampats per tot arreu. Una gran part dels llibres, però, no era de contingut erudit, la gran majoria eren obres poètiques de totes les èpoques i pobles. Durant una bona temporada s’estigueren sobre el divan, on ell passava sovint dies sencers estirat, sis gruixuts volums d’una obra de finals del segle divuit titulada Viatge de Sofia del Memel a Saxònia. Una edició completa de Goethe i una de Jean Paul semblava que eren molt utilitzades, el mateix passava amb Novalis, però també amb Lessing, Jacobi i Lichtenberg. Algun volum de Dostoiewski farcit de papers plens d’anotacions. Sobre la taula gran, entre els molts llibres i escrits, hi havia sovint un pom de flors, per allí anava també d’una banda a l’altra una capsa d’aquarel·les sempre tota plena de pols, a prop els cendrers i, per no silenciar res, un munt d’ampolles amb begudes diverses. Una ampolla amb embolcall de palla trenada estava generalment plena de vi negre italià que ell comprava a la petita botiga del costat, altres vegades també es veia una ampolla de Borgonya o de Màlaga, i una ampolla gran de Kirsch que vaig veure gairebé buidar-se en un tres i no res, desaparèixer per un racó de l’habitació i, sense que tornés a minvar la resta, anar-se empolsant. No em vull justificar per l’espionatge que he fet i declaro obertament que durant els primers temps tots aquests indicis sobre una vida certament plena d’espirituals interessos però completament bohèmia i indisciplinada, em produïren aversió i desconfiança. Jo no sóc tan sols un individu burgès i de vida regular, acostumat al treball i a l’horari precís, sóc també abstemi i no fumo, i aquelles ampolles a la cambra de Haller m’agradaven encara menys que tot l’altre pintoresc desordre.

Tal com en el dormir i el treballar, així vivia també el foraster respecte al menjar i al beure, sense mida i a l’antull. Molts dies no sortia gens de casa i tret del cafè del matí no prenia gairebé res més; alguna vegada la tia havia trobat com a única resta del seu dinar unes pells de plàtan, però altres dies menjava al Restaurant, tan aviat en un de bo i elegant com en una taverna dels ravals. La seva salut no semblava bona; a part de l’anquilosament de les cames, que sovint li feia ben difícil el pujar les escales, se’l veia també acuitat per altres molèsties, i un cop digué, estant a prop meu, que des de feia anys ni païa ni dormia bé. Ho vaig atribuir a la beguda. Temps després, alguna de les vegades que el vaig acompanyar a una de les seves tavernes, vaig ser testimoni de la seva manera arrauxada i capriciosa d’engolir el vi; jamai, però, ni jo ni ningú, no el veiérem del tot embriac.

Mai no oblidaré el nostre primer encontre. Només ens coneixíem com es coneixen els veïns de cambra d’una pensió. Arribava una tarda a casa venint de la feina i em va xocar trobar-me el senyor Haller assegut al replà de l’escala entre el primer i el segon pis. Seia al darrer esglaó i es va enretirar cap un costar per deixar-me passar. Li vaig preguntar si es trobava prou bé i em vaig oferir a acompanyar-lo fins a dalt de tot.

Haller em va mirar, i vaig adonar-me que l’havia desvetllat d’una mena de somieig. A poc a poc començà a somriure, el seu somriure bell i desconsolat amb què sovint m’apesarava el cor, per invitar-me després a seure al costat seu. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que jo no estava acostumat a seure a les escales davant de les estances d’altra gent.

—Ah sí —digué rient més fort—. Té raó. Però esperi’s un momentet que li explicaré perquè he hagut d’estar-me assegut aquí una estoneta.

Dient això assenyalava al davant de la cambra del primer pis on vivia una vídua. En el diminut vestíbul recobert de parquet, entre les escales, la finestra i la porta vidriera, hi havia un armari alt, de caoba, arrambat a la paret, amb vells peltres al damunt, i davant de l’armari, a terra i damunt d’uns suports, dos grans testos amb una azalea i una araucària. Les plantes eren boniques i estaven sempre molt polides i acuradament conservades; ja me n’havia adonat i em feia gràcia.

—Miri —prosseguí Haller—, aquest petit vestíbul amb l’araucària flaira tan prodigiosament que jo no em puc estar, quan passo pel davant, d’aturar-m’hi un moment. A les estances de la seva tia també fa bona olor i hi regna l’ordre i la més extrema netedat, però aquest raconet de l’araucària és tan esplendorosament net, està tan desempolsat, encerat i fregat, tan impalpablement polit, que veritablement resplendeix. Aquí haig d’ensumar sempre ben fort. No sent l’olor? Com el flaire de la cera i una lleu sentor del vernís i de la caoba, les fulles de les plantes i tot plegat dóna un aroma superlatiu de netedat burgesa, d’escrupolositat i exactitud, d’obligació acomplerta i devoció per les petites coses. No sé qui hi viu, aquí, però darrera d’aquesta vidriera hi ha d’habitar un paradís de pulcritud i impecable civilitat, d’ordre i commovedor lliurament als petits costums i deures.

Com que jo callava, va prosseguir: «No es cregui que estic ironitzant! Benvolgut senyor, de cap manera voldria riure’m d’aquesta civilitat i ordre. És ben cert que jo visc en un altre món i no en aquest, i potser no seria capaç d’estar-me un sol dia en una casa amb araucàries d’aquesta mena. Però encara que jo sigui un llop estepari vell i una mica esparracat, sóc també fill de mare i la meva mare també era una dona de casa que tenia flors i tenia cura de les habitacions i de l’escala, dels mobles i de les cortines, i es preocupava per tal de donar a la seva casa tanta netedat, pulcritud i ordre com era possible. Tot això, m’ho fa recordar l’olor del vernís i de l’araucària, i per això m’assec aquí i allí, contemplo aquest petit i silenciós jardí de l’ordre i m’alegro que això encara existeixi».

Volgué aixecar-se, però li costava; no va rebutjar-me quan vaig ajudar-lo una mica. Vaig romandre callat, però ja estava subjugat, com abans li havia succeït a la meva tia, per alguna mena d’encant que el singular individu ocasionalment podia exercir. Pujàrem junts a poc a poc les escales i davant de la seva porta Ja amb la clau a la mà, em mirà molt amistosament una vegada més a la cara i em digué: «Torna de la feina? Bé, d’això no hi entenc gens, visc una mica apartat, una mica al marge, sap vostè? Crec, però, que vostè s’interessa pels llibres i coses semblants; la seva tia em va dir un dia que vostè havia acabat els estudis al Gimnàs i que el grec era el seu fort. Doncs miri, aquest matí he trobat una frase de Novalis; em permet que la hi ensenyi? Li agradarà».

Em va fer entrar a la seva cambra que pudia fortament a tabac; va estirar un llibre d’una pila, el fullejà, buscà…

—Ah, això és molt bo —digué—, escolti una vegada la frase: Hom hauria d’estar orgullós del dolor; tot dolor és un record de la nostra alta condició. Excel·lent! Vuitanta anys abans de Nietzsche! Però aquesta no era la màxima en què pensava —esperi’s— aquí la tinc. Fixi’s: La majoria dels homes no volen nedar fins que no en són capaços. No és enginyós? És natural que no vulguin nedar! Han nascut per a la terra, no per a l’aigua! I és natural que no vulguin pensar; han estat creats per a la vida, no per al pensament! Sí, qui pensa, qui fa del pensament la cosa principal, potser anirà lluny, però en la confusió de la terra amb l’aigua un dia acabarà ofegant-se.

Ara m’havia captivat i interessat, i vaig estar-me una estoneta amb ell; des d’aleshores no va ser gens infreqüent que quan ens trobàvem a les escales o al carrer ens poséssim a xerrar una mica. Al començament tenia sempre la impressió, igual com en el cas de l’araucària, que ell es burlava de mi. Però no era pas així. Tant per mi, com per l’araucària, ell tenia un autèntic respecte; del seu aïllament, del seu nedar a l’aigua, del seu desarrelament, n’estava tan conscientment convençut que, de fet, podia entusiasmar-lo, i sense fer-ne riota, l’espectacle dels quotidians afers menestrals; per exemple, la meva puntualitat per anar a la feina, o les expressions d’un carter o d’un conductor de tramvies. Al començament això em semblava completament risible i fora de lloc, un entreteniment de senyorets ociosos i de bohemis, un sentimentalisme frívol. Més, i més, però, vaig haver d’anar veient que ell, de fet, des del seu espai buit, des de la seva estrangeritat i condició de llop estepari, va admirar i estimar el nostre petit món burgès com allò que és ferm i segur, com allò, per a ell, llunyà i inabastable, com la petita pàtria i la pau, vers les quals no tenia camins que hi drecessin. Davant de la minyona, una noia excel·lent, es treia el barret sempre amb veritable respecte, i quan la meva tia conversava alguna vegada amb ell o el feia adonar que un botó de l’abric li penjava, o que calia sargir la roba, aleshores escoltava amb una remarcable cortesia i atenció com si s’estigués esforçant d’una manera indicible i desesperada per penetrar a través d’una escletxa en aquell petit i plàcid món i un cop allí aclimatar-s’hi, ni que només fos per una hora.

Ja en aquella primera conversa, arran de l’araucària, es digué a si mateix el llop estepari, i també això m’estranyà i enutjà una mica: Quina mena d’expressions! Però no tan sols va ser el costum el que me la va fer acceptar sinó que, ben aviat, per mi mateix, en els meus pensaments, no l’anomenava d’altra manera que el llop estepari i ni avui sabria cap expressió més definitòria per a aquest personatge. Un llop estepari entre nosaltres, extraviat dins de les ciutats i la vida gregària —cap altra metàfora no podria presentar-lo més colpidorament, amb el seu insociable aïllament, el seu caràcter esquerp i inquiet, la seva nostàlgia de llar i el seu apatridisme.

Una vegada el vaig poder contemplar tota una tarda, durant un concert simfònic on, amb gran sorpresa meva, el vaig veure que s’asseia a prop meu sense adonar-se de la meva presència. Primer interpretaren Händel, una noble i bella música, però el llop estepari seia abstret sense vincles, ni amb la música ni amb el seu entorn. Seia absent, solitari i retret, mirant a terra, amb expressió freda, però plena de preocupació. Després vingué una altra peça, una petita simfonia de Friedemann Bach, i aleshores em va xocar molt veure com, després de pocs compassos, el meu foraster començava a somriure i a lliurar-se a la música, es va abismar del tot en si mateix i, uns bons deu minuts, se’l veié tan feliçment submergit en plaent somieig que jo estava més per ell que per la música. Quan la peça acabà es va eixirivir, es redreçà en el seient, va fer un gest per aixecar-se i semblava voler anar-se’n; romangué, però, assegut, escoltà encara l’última peça, eren les Variacions Reger, una música que fou considerada per molts una mica llarga i fatigant. I també el llop estepari, que al començament havia escoltat amb atenció i ben disposat, tornà a extraviar-se, es va posar les mans a la butxaca i es tornà a abismar en si mateix, aquesta vegada, però, ni plàcidament ni somniadorament, sinó entristit i finalment enutjat; el seu esguard estava un altre cop lluny, gris i apagat, se’l veia vell, malalt i infeliç.

Després del concert el vaig tornar a veure al carrer i vaig anar darrera d’ell; encongit dins l’abric, desmenjat i abatut, caminava en direcció del nostre barri; s’aturà davant d’un restaurant petit i vetust, mirà indecís el rellotge i va entrar-hi. Seguint l’impuls del moment, vaig entrar darrera d’ell. Allí s’estava, assegut en una taula de poques pretensions, la mestressa i la minyona el saludaren com es fa amb els clients coneguts, jo el vaig saludar i m’assegué al costat seu. Vàrem estar-nos allí una hora i, mentre jo em bevia dos gots d’aigua mineral, ell es féu portar mig litre, i després encara un quart més, de vi negre. Li vaig dir que havia estat al concert però no em seguí; mentre llegia l’etiqueta de la meva ampolla d’aigua, em preguntà si no volia beure vi, que m’invitava. Quan va sentir que jo mai no bevia vi va fer un altre cop el posat desvalgut i digué: «Sí, aquí té vostè raó. Jo també he estat anys practicant l’abstinència, i llargues temporades fins i tot el dejuni, ara, però, torno a estar sota Aquari, un signe fosc i humit».

I quan jo, ara en broma, vaig seguir-li l’al·lusió i vaig assenyalar com era d’improbable per a mi que ell cregués en l’Astrologia, va tornar al posat cortès que tant em fastiguejava, i digué: «Té tota la raó, dissortadament, tampoc no puc creure en aquesta ciència».

Després d’acomiadar-me vaig marxar i ell no tornà fins molt tard a casa, però les seves passes eren les de costum i, com sempre, no se’n va anar immediatament al llit (era veí de cambra i ho sentia molt bé), sinó que hi hagué llum a la seva habitació ben bé encara una hora.

Tampoc no he oblidat un altre vespre. Aleshores jo era sol a casa, la tia no hi era, van trucar a la porta, i quan vaig obrir, dreta allà al davant hi havia una senyora, jove i molt bella; quan va preguntar pel senyor Haller la vaig reconèixer: era la de la fotografia de la seva cambra. Vaig assenyalar-li la porta i vaig enretirar-me, s’estigué una estona a dalt; aviat, però, vaig sentir com baixaven junts les escales i se n’anaven conversant animats i molt alegres. Em va estranyar molt que l’eremita tingués una amistançada, i tan jove, bonica i elegant, i totes les meves suposicions sobre ell i la seva vida esdevingueren altre cop incertes. Però una hora escassa més tard ell tornà altra vegada a casa, sol; amb passa feixuga, trista, pujà penosament les escales i va estar-se hores passejant amunt i avall de la seva habitació sense fer soroll, igual que un llop engabiat; tota la nit, fins gairebé el matí, hi hagué llum a la seva cambra.

No en sé res, d’aquestes relacions i vull només afegir: encara el vaig veure un altre cop junt amb aquella dona, en un carrer de la ciutat. Anaven de bracet, i a ell se’l veia feliç; vaig tornar a meravellar-me de l’encant, fins i tot la ingenuïtat, que podia tenir ocasionalment el seu solitari i preocupat rostre, vaig entendre la dona, i vaig entendre la simpatia que tenia la meva tia per aquest home. Però també aquell dia tornà al vespre a casa trist i desvalgut; me’l vaig trobar a la porta d’entrada. Portava, com gairebé sempre, l’ampolla de vi italià sota l’abric i, en la seva companyia, es va estar mitja nit al seu cau de dalt. Em feia pena. Però quina mena de cosa desolada, impotent i malaguanyada era la vida que duia!

Bé, ja s’ha parlat prou. No calen més informes ni descripcions per palesar que el llop estepari portava la vida d’un suïcida. Però, tot i així, no crec que es suïcidés llavors, quan de sobte i sense comiat, però després del pagament de tots els deutes, abandonà un dia la nostra ciutat i s’eclipsà. No n’hem tornat a sentir parlar mai més i conservem encara algunes cartes que van arribar per a ell. No va deixar cap altra cosa més que el seu manuscrit, que havia escrit durant el seu sojorn local i que em dedicava en unes quantes ratlles, amb l’observació que en podia fer el que volgués.

No m’ha estat possible de comprovar el contingut i la realitat de les experiències que es narren en el manuscrit de Haller. No dubto que en gran part són ficció, però no en el sentit de troballa capriciosa, sinó en el sentit d’una recerca expressiva per tal d’exposar, sota la disfressa d’esdeveniments sensibles, processos anímics viscuts pregonament. Els esdeveniments, en part fantàstics, de les ficcions de Haller procedeixen probablement dels últims temps del seu sojorn local, jo no dubto gens que en part recolzen en vivències veritables i sensibles! En aquell temps el dispeser evidenciava un comportament i un aspecte de fet molt canviats, hi era molt poc, a casa, més d’una nit no venia i els seus llibres restaven intocats. Les poques vegades que aleshores el vaig veure, vaig trobar-lo estranyament vital i rejovenit, algunes vegades francament alegre. Immediatament després seguia una nova i pesant depressió, s’estava dies sencers al llit, sense ganes de menjar i en aquell temps s’esdevingué també una discussió extraordinàriament forta, fins i tot brutal, amb la seva amistançada, de nou reapareguda, que va revoltar tota la casa i va fer que Haller demanés disculpes a la meva tia uns quants dies seguits.

No, estic convençut que ell no es va suïcidar. Viu encara, amb les seves cames cansades va escales amunt i avall d’estranyes cases de qualsevol indret, en algun lloc mira fixament enllustradíssims pisos de parquet i netes i ben culturades araucàries, s’està assegut dies sencers en biblioteques i petits restaurants o ajagut en canapès llogats, sent de darrera les finestres el viure del món i dels homes i se’n sap exclòs, però no es mata, perquè una engruna de fe li diu que ha de tastar aquest sofriment, aquest maligne sofriment en el seu cor, fins al final, i que d’aquest sofriment s’haurà de morir. Penso sovint en ell, no m’ha fet la vida més fàcil, no tingué el do de refermar ni d’exigir allò que tinc de fort i alegre, o, ben a l’inrevés! Però jo no sóc ell ni porto la seva mena de vida, sinó la meva, petit-burgesa, però segura i plena de deures. I així podem recordar-lo amb calma i amistat, jo i la meva tia, que potser sabria dir-ne més coses que no pas jo, però això roman secret en el seu afable cor.

Pel que fa referència a les anotacions de Haller, aquestes meravelloses fantasies, en part malaltisses, en part belles i plenes d’intel·ligència, cal que digui que si aquestes pàgines haguessin anat a parar casualment a les meves mans i jo no hagués conegut el seu autor, de segur que les hauria llençat indignat. Però a través de la coneixença amb Haller m’ha estat possible comprendre-les en part, acceptar-les. Tindria escrúpols de compartir-les amb els altres si només hi veiés les fantasies patològiques d’un pobre malalt d’esperit. Jo hi veig, però, alguna cosa més: un document de l’època; perquè la dolència anímica de Haller, això ho sé ara, no és la guilladura d’un sol individu, sinó la malaltia de l’època, la neurosi d’aquella generació a què pertany Haller i de la qual de cap manera en semblen afectats els individus febles i de valor mediocre sinó precisament els més forts, espirituals i ben dotats.

Aquestes anotacions —independentment que hi donin fonament pocs o molts fets reals— són un tempteig per vèncer la gran malaltia de l’època, però no amb el dissimul ni amb el pal·liatiu, sinó a través de l’intent de fer de la mateixa malaltia l’objecte de la representació. Signifiquen, al peu de la lletra, una travessa de l’infern, una tan aviat angoixant com engrescadora travessa pel caos d’un entenebrit món de l’ànima, feta amb la voluntat d’arribar fins a l’altre extrem de l’infern, enfrontar-se amb el caos, suportar el mal fins al final.

Una paraula de Haller m’ha donat la clau per a aquesta interpretació. Em va dir un dia, després que haguéssim parlat sobre la pretesa crueltat de l’Edat Mitjana: «Aquestes crueltats, en realitat no ho són. Un home de l’Edat Mitjana abominaria de l’estil de la nostra vida actual per cruel, horrible i bàrbar. Cada època, cada cultura, cada ús i tradició, té el seu estil, té les tendreses, dureses, belleses i crueltats que li són pròpies; té certs sofriments per naturals, accepta certs mals amb paciència. La vida esdevé veritable dolor, infern, només quan dues èpoques, dues cultures i religions, coincideixen. Un home de l’Antiguitat Clàssica que hagués hagut de viure a l’Edat Mitjana, s’hauria asfixiat lamentablement, com s’asfixiaria un salvatge enmig de la nostra civilització. Hi ha temps en què tota una generació es troba tan a cavall de dues èpoques, de dos estils de vida, que extravia tota la seva identitat, tota moral, tota seguretat, tota innocència. Naturalment, no tothom percep això amb idèntica força. Una naturalesa com Nietzsche ha hagut de patir la misèria actual amb més d’una generació d’antelació; el que ell havia sofert solitari i incomprès, avui ho pateixen milers».

D’aquestes paraules, he hagut de recordar-me’n sovint en llegir les notes. Haller és d’aquells a cavall de dues èpoques, dels que estan al marge de tota seguretat i innocència, d’aquells, el destí dels quals és viure la qüestionabilitat de la vida humana erigida en turment i infern personal.

En això em sembla que rau el sentit que les seves notes poden tenir per a nosaltres i, per això, he decidit fer-les públiques. D’altra banda, no vull defensar-les ni condemnar-les; faci-ho cada lector segons el seu parer.