Només per a bojos

Era una vegada un individu, de nom Harry, dit el llop estepari. Caminava sobre dues cames, anava vestit i era un home però, de fet, era més aviat un llop estepari. Havia après molt d’allò que els homes de bon enteniment poden aprendre i era un home prou assenyat. El que no havia après, però, era a acontentar-se amb si mateix i amb la seva vida. No podia, era un home insatisfet. Probablement tot venia de saber (o de creure saber) en el fons del seu cor que ell no era pròpiament un home, sinó un llop de l’estepa. Gent intel·ligent podria discutir sobre si ell era veritablement un llop, o si potser abans del seu naixement havia estat màgicament canviat de llop en home, o si en néixer com a home fou dotat amb l’ànima d’un llop estepari i acabà essent posseït per ell, o si la seva creença de ser un llop no era més que una fantasia o una malaltia. Seria possible, per exemple, que aquest home ja fos en la seva infantesa feréstec, indomable i desordenat, que els seus educadors haguessin intentat donar mort a la bèstia que hi havia en ell, havent-li creat, precisament a causa d’això, la fantasia i la creença que ell era, de fet, una bèstia, només amb un minso embolcall d’educació i humanitat. Sobre tot això es podria discutir i parlar molt i, fins i tot, escriure’n llibres; tot plegat no li faria cap servei al llop estepari, perquè per a ell era del tot indiferent si el llop era en el seu si, introduït màgicament o a cops, o si només es tractava d’una imaginació del seu esperit. Tot el que els altres poguessin pensar i tanmateix el que ell pensés, no li era de cap valor, perquè no foragitava el llop de dins.

El llop estepari tenia dues naturaleses, una d’humana i una altra de llobina; era el seu destí i podia ben ser que no fos tan especial i rar. Deuen haver estat vistos ja molts homes que tenen molt de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que per això hagin tingut especials dificultats. En aquestes persones vivien l’home i la guineu, l’home i el peix, l’un al costat de l’altre, i ningú no feia mal a l’altre, cap de les dues meitats a l’altra meitat i, en més d’un individu, dels que han progressat i són envejats, era més la guineu o el mico, que no pas l’home el que havia fet la seva sort. Aquesta és cosa coneguda per tothom. En el cas de Harry era altrament; en el llop i home no anaven junts i, encara menys s’ajudaven, sinó que estaven un contra l’altre en permanent enemistat mortal i un i altre vivien només per fer-se patir; quan dos que són una mateixa sang i esperit estan enemistats mortalment, aleshores això és una pèssima vida. Bé, cadascú té la seva sort i cap no és fàcil.

El cas del nostre llop estepari era de tal manera que en el seu sentiment tan aviat vivia com a llop que com a home, cosa que succeeix en tots els éssers mixtos; quan ell era llop, la seva part humana estava sempre expectant, jutjant, a l’aguait, i en els moments en què era home, el llop feia el mateix. Per exemple, si Harry tenia com a home un bell pensament, experimentava un sentiment elevat o noble o feia una de les dites bones obres, aleshores la seva part de llop ensenyava els ullals i reia i amb sagnant crueltat li feia veure el poc que quadrava al rostre d’una autèntica fera d’estepa tot aquell ridícul teatre, a un llop, que en el fons del seu cor sabia molt bé que es delia per trotar a través de les estepes, a estones engolir sang o caçar una lloba, i vistes des de la posició d’un llop esdevenien, doncs, totes les accions humanes espantosament còmiques i porugues, estúpides i vanitoses. Però el mateix succeïa si Harry se sentia i actuava com a llop, si ensenyava les dents als altres, si experimentava odi i enemistat a mort contra tots els homes i les seves maneres i costums artificiosos i mentiders. Aleshores la seva part humana es posava a l’aguait, vigilava el llop, li deia animal i bèstia i li fastiguejava i li amargava tot el goig del seu senzill, saludable i salvatge ésser llop.

Així eren les coses amb el llop estepari i hom es pot imaginar que Harry no tenia precisament una vida còmoda i feliç. Però, amb tot, no deu ser dit que ell hagi estat infeliç en un grau especial (encara que a ell mateix ocasionalment li ho semblés, igual que cada home considera com les més grans les desgràcies que li pertoquen). No s’hauria de dir de cap home. Fins els que no tenen cap llop dins d’ells no per això han d’ésser feliços. I fins la més infeliç de les vides té la seva hora en què surt el sol i la seva petita flor de felicitat entre la sorra i la roca. Passava el mateix amb el llop estepari. En general era molt infeliç, això no es pot negar, i podia fer infeliços els altres, especialment si els estimava i ells a ell. Perquè tots els qui l’estimaven, en veien només un costat. Molts l’apreciaven com a un home refinat, de seny i singular i s’espantaven i es decebien quan tot d’una descobrien el llop que hi havia en ell. I això havia de passar, perquè Harry volia, com cada ésser, ser estimat com un tot i no podia, precisament davant d’aquells l’amor dels quals era tan important per a ell, amagar-los el llop. Hi havia també aquells altres que, d’ell, n’estimaven precisament el llop, allò lliure, salvatge, indomable, perillós i fort, i pera aquests era extraordinàriament decebedor i trist que de cop el feréstec i maligne llop també fos un home, també demostrés anhels de bondat i tendresa, també escoltés Mozart, llegís versos i volgués tenir ideals humanitaris. Precisament aquests eren els més especialment decebuts i empipats; d’aquesta manera el llop estepari traspassava la seva pròpia duplicitat i escissió interior a tots aquells destins aliens que tocava.

Qui ara pensi, però, que coneix el llop estepari i que pot imaginar-se la seva vida esqueixada i miserable, aquest va errat, no sap gairebé res. No sap que (igual que no hi ha regla sense excepció i que un sol pecador, en determinades circumstàncies, és preferit per Déu a noranta-nou justos), en el cas de Harry, hi havia també excepcions i atzars feliços en els quals ell, a vegades el llop, a vegades l’home pur i intocat que hi alenava, podia sentir i pensar, sí, que ambdós, algunes vegades, en molt rares estones, signaven la pau i vivien amorosament un i altre, de tal manera que no dormia un mentre l’altre era despert, sinó que ambdós s’enfortien mútuament i l’un més l’altre feien el doble. En la vida d’aquest home, com arreu del món, tot el que és costum, quotidià, reconegut i normal semblava tenir el fi de sobreviure, aquí i allí, la curta pausa d’un segon i fer-se fonedís per tal de fer lloc a allò que és extraordinari, meravellós, a la gràcia. Si aquestes curtes, rares hores de felicitat, compensaven i alleujaven el maligne fat del llop estepari, de tal manera que equilibraven la balança, o potser fins i tot la breu però intensa felicitat d’aquelles poques hores cancel·lava tota l’aflicció i donava un excedent positiu, torna a ser una qüestió sobre la qual les persones ocioses poden rumiar a discreció. També el llop la rumiava sovint i aquests eren els seus dies més ociosos i inútils.

Sobre això caldrà dir encara alguna cosa. Hi ha un munt d’homes semblants de mena a Harry, especialment molts artistes. Aquests individus tenen dues ànimes i dos éssers al seu si, dins d’ells, el que és diví i el que és demoníac, la sang materna i la paterna, la capacitat de felicitat i la de dissort estan presents repel·lint-se i mesclant-se, com ho estaven el llop i l’home en Harry. I aquests homes d’existència tan inquieta viuen en els seus rars moments de felicitat d’una manera tan intensa i indiciblement bella, l’escuma del moment feliç esquitxa de vegades tan amunt i espectacularment pel damunt del mar de l’adversitat, que aquesta curta i radiant felicitat també commou i fascina els altres. Així sorgeixen, com costoses i fugisseres espurnes de felicitat per sobre del mar del sofriment, totes aquelles obres d’art, en les quals un individu singular s’enlaira per una hora tan per sobre del seu propi destí, que la seva felicitat llueix com un estel i a tots els que ho veuen els sembla una cosa eterna i el somni de la seva pròpia felicitat Tots aquests individus, s’anomenin com es vulgui les seves obres i fets, no tenen pròpiament vida, o sigui, la seva vida no té essència ni forma, no són herois, artistes o pensadors a la faisó en què altres són jutges, metges, sabaters o mestres, sinó que la seva vida és una eterna i turmentada oscil·lació i embat, està infeliçment i adoloridament escindida i és espantosa i sense sentit, mentre hom no estigui disposat a veure’l precisament en aquelles singulars experiències, fets, idees i obres que irradien per sobre d’una tal vida. Entre els homes d’aquesta mena ha sorgit la perillosa i terrible idea que potser tota la vida humana només sigui un irritant error, un violent i dissortat avortament de la protomare, una provatura de la Naturalesa salvatge i estremidorament marrada. Entre ells, però, ha sorgit també l’altre pensament, que potser l’home no és tan sols una mig raonable bestiola, sinó que és una criatura divina predestinada a la immortalitat.

Cada tipus humà té les seves característiques, la seva distintivitat, cadascun té les seves virtuts i vicis, els seus pecats mortals. Corresponia a l’estigma del llop estepari de ser un home crepuscular. El matí era un mal moment del dia, el temia i mai no li havia reportat cap bé. Mai no havia estat del tot content en cap matí de la seva vida, mai no havia fet res de bo abans del migdia, ni havia tingut cap bon acudit, ni havia pogut complaure’s a si mateix ni als altres. Sols en el transcurs de la tarda anava agafant escalf i vitalitat i no abans del capvespre, esdevenia, en els bons dies, productiu, despert, ardorós i alegre. D’això, en depenia també la seva necessitat de solitud i independència. Mai no ha tingut ningú una més pregona i apassionada necessitat d’independència que ell Durant la seva joventut, quan encara era pobre i feina li costava de guanyar-se el pa, preferia passar gana i anar esparracat, per tal de preservar un trosset d’independència. No s’ha venut mai, ni per diners ni a canvi d’una vida fàcil ni a dones o a poderosos i ha bandejat i rebutjat cent vegades el que a ulls de tothom era la seva sort i felicitat, per tal de conservar la seva llibertat. Cap noció li era més odiosa i terrible que la de veure’s forçat a exercir un càrrec, a observar una rutina diària i anual, a obeir els altres. Un despatx, una cancelleria, una administració, li eren odiosos com la mort i la cosa més esborronadora que havia viscut mai en somnis era el confinament en una caserna. De totes aquestes situacions, va saber fer-se’n escàpol, moltes vegades a costa de grans sacrificis. Aquí rauen, precisament, la seva fortalesa i la seva virtut, aquí era indoblegable i incorruptible, aquí el seu caràcter era ferm i recte. Però de la seva virtut depenia altra volta molt estretament la seva dissort i destí. Li va succeir el que succeeix a tothom; el que ell, des d’un dels més profunds instints del seu ésser; buscava i maldava obstinadament per aconseguir; li fou concedit, però més que no convé a l’home. Fou, de primer, el seu somni i felicitat, després, el seu amarg fat. El poderós sucumbeix al poder; el ric, al diner; el submís a la submissió, el dissolut al plaer. I així sucumbí el llop estepari a la seva independència. Va assolir el seu objectiu, era sempre independent, no el manava, a ningú no havia de subordinar-se, lliure i sol determinava les seves accions i omissions. Perquè tot home fort assoleix infal·liblement el que un veritable instint li mana cercar. Però al bell mig de l’assolida llibertat Harry va adonar-se de cop que la llibertat era un cadàver, estava sol, que el món el deixava de preocupar d’una forma inquietant, que la gent no li concernia gens ni mica, ni ell a si mateix, s’ofegava lentament en una atmosfera que esdevenia progressivament enrarida per l’absència de relacions i l’aïllament. Perquè ara resultava que la solitud i la independència no eren el seu anhel i fi, sinó el seu fat, la seva sentència, que el desig màgic era acomplert i no es podia defugir; que no ajudava gens obrir els braços ple de nostàlgia i bones intencions disposat a l’abraçada i a la sociabilitat: ara el deixaven sol. De fet, no era odiat ni resultava antipàtic a la gent. Ben al contrari, tenia molts amics. Molta gent li tenia afecció. Però era només simpatia i amistat el que trobava; l’invitaven, l’obsequiaven, li escrivien cartes corteses, però ningú no se li acostava per intimar, ningú no establia vincles, ningú no fou capaç ni va voler compartir la seva vida. Ara l’envoltava l’aire de la solitud, una callada atmosfera, un lliscar del món circumdant, una incapacitat per a la relació, contra la qual cosa cap desig i cap anhel no hi podien res. Aquest era un dels més importants trets de la seva vida.

Un altre era que calia comptar-lo entre els suïcides. Aquí s’hauria de dir que això és fals, si hom només considera suïcides aquells individus que veritablement es maten. Entre aquests, n’hi ha molts que en certa manera esdevenen suïcides per casualitat i amb l’essència dels quals no s’hi adiu el suïcidi. Entre els homes sense personalitat, sense un fort caràcter, sense un vigorós destí, entre els individus adotzenats i moltonejats, n’hi ha uns quants que pereixen per suïcidi, sense que per això pertanyin, ni per estil ni per caràcter, al tipus de suïcida, mentre d’aquells l’essència dels quals compta entre els suïcides, molts, potser la majoria, mai no s’han posat la mà a sobre. Al «suïcida» —i Harry n’era un— no li cal viure necessàriament en una relació especialment intensa amb la mort, això es pot fer sense ser suïcida. Però al suïcida li és propi sentir el seu jo, tant se val si amb raó o sense, com un nucli de la natura especialment perillós, problemàtic i amenaçat, que està sempre extraordinàriament exposat i en perill com si romangués sobre la més estreta cornisa d’un estimball i un petit impuls de fora o una minsa feblesa interna fos suficient per precipitar-lo daltabaix. Aquest tipus d’individus tenen la trajectòria del seu destí marcada per la convicció que la seva més probable forma de mort és el suïcidi. La condició d’aquesta disposició, que quasi sempre és visible des dels primers anys de joventut i que acompanya aquest individu al llarg de la seva vida, no és cap especial feblesa de la força vital; es troben, al contrari, entre els suïcides, natures extraordinàriament fèrries, cobejants i també coratjoses. Però, així com hi ha natures que a la més petita malaltia s’enfebren, també les natures dels qui anomenem «suïcides», sempre molt sensibles i receptives, a la més petita commoció afectiva es lliuren intensament a la imaginació del suïcidi. Si tinguéssim una ciència dotada de prou empenta i responsabilitat per ocupar-se de l’home, en comptes de fer-ho amb els mecanismes dels fenòmens vitals, si tinguéssim alguna mena d’antropologia, alguna mena de psicologia, aleshores aquests fets serien coneguts per tothom.

El que hem dit aquí sobre els suïcides, es refereix òbviament només a la superfície; és psicologia, també una mica de física. Considerant metafísicament la qüestió, sembla diferent i més clara, perquè arran de tal consideració els «suïcides» se’ns representen com els colpits pel sentiment de culpa de la individuació, com aquelles ànimes a les quals no es manifesta més com a fi de l’existència la plenitud i la conformació de si mateixes, sinó la seva dissolució i retorn a la Natura, a Déu, al Tot. D’aquestes natures, n’hi ha moltes absolutament incapaces d’arribar mai al real suïcidi perquè tenen una pregona consciència d’aquests pecats. Per a nosaltres, doncs, són suïcides, perquè veuen en la mort i no en la vida la redempció, estan disposades a anorrear-se, a lliurar-se a anihilar-se i tornar a recomençar.

Com que cada força pot esdevenir feblesa (i segons les circumstàncies ha d’esdevenir-ho), així pot, a l’inrevés el típic suïcida, fer sovint d’una aparent feblesa una força i un suport; i ho fa amb extraordinària freqüència. A aquests casos pertany també el de Harry, el llop estepari. Com milers dels seus iguals, es feia de la idea que en cada moment li estava obert el camí de la mort, no tan sols un joc fantasiós de jovenet-malenconiós sinó que bastia sobre la pròpia idea un consol i un suport. Certament que madurava en ell, com en tots els individus de la seva mena, a cada commoció, a cada dolor, a cada penible situació vital un immediat i creixent afany de fer-se escàpol a través de la mort Paulatinament, però, va crear-se a partir d’aquesta predisposició una filosofia servidora de la vida. Va donar-li força el fet de familiaritzar-se amb la idea que aquella porta d’emergència estava permanentment oberta i va fer-se curiós del tast del dolor i dels amargs moments i, quan les coses li anaven del tot malament, podia experimentar de vegades amb rabiosa alegria, una mena de joia sinistra: «Tinc curiositat per veure quant pot aguantar realment un home! Si la frontera del que és suportable s’assoleix, aleshores obro senzillament la porta i sóc escàpol». Hi ha molts suïcides que en treuen extraordinàries forces, d’aquesta idea.

Per altra banda, tot suïcida està acostumat a lluitar contra l’intent de la pròpia mort. Cadascú sap ben bé, i ho té present en algun racó de l’ànima, que el suïcidi és certament un camí de fugida, però per una sortida d’emergència una mica vergonyosa i il·legal, i que és fonamentalment més noble i bell deixar-se vèncer per la vida que per la pròpia mà. Aquest saber, aquesta mala consciència que té les mateixes fonts que la perniciosa consciència dels dits autosatisfets, és causa en la majoria de suïcides, d’una duradora lluita contra les seves temptatives. Lluitant, com lluiten els cleptòmans en contra del seu vici. També al llop estepari li era ben coneguda aquesta lluita, amb armes mil vegades canviants l’havia afrontada. Finalment, a l’edat de quaranta-set anys, va tenir un acudit afortunat i no exempt d’humor, del qual, sovint en fruïa. Va establir el seu cinquantè aniversari com la data en la qual es podia permetre el suïcidi. En aquest dia, així ho va concertar amb ell mateix, hauria de ser-li permès d’utilitzar o no la sortida d’emergència, segons l’humor del dia. Ara podia succeir-li el que es volgués, podia caure malalt, empobrir-se, patir penes i amargors; tot tenia un termini, tot podia durar només aquests pocs anys, mesos, dies, minvant diàriament en nombre! I, de fet, suportava ara més fàcilment moltes penalitats que abans l’hagueren turmentat temps i temps profundament i potser arribat a sacsejar fins a les arrels. Quan, per qualsevol raó, les coses no li anaven gens bé, quan, a la desolació, aïllament i embrutiment de la seva vida, s’hi afegien encara afliccions i danys, aleshores podia dir als dolors: «Espereu tan sols dos anys més i seré el vostre amo!». I aleshores s’endinsava amorosament en la imaginació de com, al matí del seu cinquantè aniversari, li arribarien les missives de felicitació mentre ell, segur de la seva navalla d’afaitar, s’acomiadava de tots els seus sofriments i tancava la porta al seu darrera. Aleshores veurien on quedaven l’artritis dels ossos, la desesma, el mal de cap i les molèsties d’estómac.

Resta encara per explicar el llop estepari com a fenomen singular i especialment la seva peculiar relació amb el món burgès, per evidenciar que aquestes manifestacions remeten a les seves causes. Acceptem, com a punt de partida, donat que s’ofereix a si mateix, la seva relació amb «allò burgès»!

Segons la seva pròpia opinió, el llop estepari estava del tot al marge del món burgès, ja que no coneixia ni vida familiar ni ambició social. Ell se sentia del tot com un individu únic, tan aviat tipus estrany i malaltís eremita, com persona més enllà de la normalitat, un individu dotat genialment i enlairat per sobre de les petites normes del viure comú. Menyspreava els burgesos a consciència i estava cofoi de no ser-ne. Per altra banda, i des de molts punts de vista, vivia ben bé com un burgès, tenia diners al banc i donava suport a parents pobres, vestia descuradament, però amb dignitat i discreció, intentava viure en pau amb la policia, els de les contribucions i poders semblants. A més d’això, l’empenyia constantment un fort i secret anhel pel món petit-burgès, cap a les cases de família tranquil·les i confortables amb formosos jardinets, amb escales sempre polides i tota la seva discreta atmosfera d’ordre i benestar. Li agradava tenir petits vicis i rareses, sentir-se extravagant o genial més enllà de la petitesa burgesa, però mai més no va habitar o viure, per dir-ho així, en les províncies de la vida en què la burgesia havia cessat d’existir. No se sentia a casa seva ni en l’ambient dels violents o excepcionals ni entre els delinqüents o els fora de la llei, sinó que romania sempre als dominis dels ciutadans, i amb els seus costums, normes i medi estava sempre en relació, encara que fos la d’oposició i revolta. A més, havia pujat amb una educació petitburgesa i conservava d’aleshores un munt de conceptes i pautes. Teòricament no tenia la més petita cosa contra la prostitució, però hauria estat incapaç de prendre seriosament una prostituta com a persona i considerar-la veritablement igual a ell. Als delinqüents polítics, als revolucionaris o als inductors morals que menyspreaven l’estat i la societat, era capaç d’estimar-los com si fossin els seus germans, però amb un lladre, un assaltador o un assassí lúbric no hauria sabut fer altra cosa que compadir-los de faisó ben burgesa.

D’aquesta manera, sempre reconeixia i afirmava amb la meitat del seu pensament i actes el que amb l’altra combatia i negava. Educat en una cultivada llar burgesa amb rígides formes i costums, li havia quedat una part de l’ànima sempre vinculada a l’ordenancisme d’aquest món, fins i tot després d’haver-se individualitzat més enllà de la mida possible a tot burgès i d’haver-se alliberat, de feia temps, del contingut de l’ideari i credo burgesos.

Allò que és «burgès», doncs —un estat sempre present del que és humà— no és més que la temptativa d’una igualació; com l’aspiració vers una igualadora meitat entre els innombrables extrems i antinòmies del comportament humà. Prenguem com a exemple qualsevol d’aquests parells antinòmies, la santedat i el llibertinatge; així s’entendrà immediatament la nostra comparació. L’home té la possibilitat de lliurar-se absolutament a l’esperit, a l’anhel de la proximitat de Déu, a l’ideal de la santedat. A l’inrevés, té també la possibilitat de lliurar-se absolutament a la vida instintiva, a les exigències dels seus instints i de dreçar tots els seus esforços a obtenir el plaer momentani. Un camí mena a la santedat, al martirologi de l’esperit, a l’anorreament en Déu. L’altre camí mena al llibertinatge, al martirologi de l’instint, a l’anorreament en la descomposició. Entre ambdós, doncs, el burgès intenta viure en un assenyat punt mig. Mai no es lliurarà o s’abandonarà ni al rampell ni a l’ascesi, mai no esdevindrà màrtir, ni desitjarà el seu anorreament; ben al contrari, el seu ideal no és la renúncia, sinó l’exaltació del jo, el seu anhel no tracta ni de la santedat ni del seu contrari, la incondicionalitat li resulta insuportable, vol servir certament a Déu, però també a la disbauxa, vol ésser virtuós, però també tenir aquí, a la terra, una mica de benestar i confort. Comptat i debatut, intenta situar-se entremig dels dos extrems, en una zona temperada i bonancenca sense xàfecs ni tempestes i això ho assoleix encara que sigui a costa d’aquella intensitat de vida i sentiment que concedeix un viure orientat per la incondicionalitat i l’ultraisme. Intensivament, només s’hi pot viure a costa del jo. El burgès, no hi ha res que valori més que el jo (per altra banda, un jo tan sols rudimentàriament desenvolupat). També a costa de la intensitat assoleix conservació i seguretat; en comptes de la possessió per Déu, recull tranquil·litat de consciència; en comptes de plaer, benestar; en comptes de llibertat, comoditat; en comptes d’ardències mortals, plausibles temperatures. El burgès és, per raó de la seva essència, una criatura de feble impuls vital, poruga, temorenca de donar-se a si mateixa, fàcil de dirigir. Per això ha emplaçat en el lloc del poder, la majoria; en el lloc de la violència, la llei; en el lloc de la responsabilitat, el sistema del vot.

És evident que aquesta essència feble i poruga, encara que existeixi en tan gran nombre, no pot sostenir-se, que mitjançant els seus atributs no podria representar al món altre paper que el d’un ramat de bens entre llops de lliure vagar. Malgrat tot veiem que, certament, en èpoques de governs de naturalesa molt ferrenya, al burgès se l’aixafa contra la paret; però ell mai no s’ensorra i, a vegades, fins i tot sembla que domina el món. Com és possible, això? Ni el gran nombre dels seus ramats, ni la virtut, ni el common sense^[2], ni l’organització serien prou forts per preservar-lo de la desfeta. Quan, des d’un principi, l’existència de la intensitat vital està tan afeblida, cap medecina del món no pot mantenir-la en vida. I, tot i així, la burgesia viu, és forta i prospera. Per què?

La resposta diu: a causa dels llops esteparis. De fet, la força vital de la burgesia no recolza de cap manera en els atributs dels seus membres normals, sinó en els dels extraordinàriament nombrosos outseiders^[3], que pot abraçar per raó de la indeterminació i expansivitat dels seus ideals. Sempre viu al si de la burgesia una gran quantitat de naturaleses fortes i salvatgines. El nostre llop estepari Harry, n’és un exemple característic. Ell, que s’ha desenvolupat com a individu força més enllà del que és possible al burgès, ell, que coneix la benaurança de la meditació, però també la tenebrosa alegria de l’odi i l’autoodi, ell, que menysprea la llei, la virtut i el common sense és, malgrat tot, un captiu de la burgesia i no pot fugir-ne. I així acampen entorn de les masses de genuïns burgesos amplis estrats d’individus, molts milers de vides i intel·ligències, cadascuna d’elles certament emancipada de la burgesia i que estaria cridada a una vida d’incondicionalitat, però cadascuna d’elles, depenent de la burgesia pel sentiment de la seva infantesa i infectada de bon tros per l’afebliment de la intensitat vital, perseverant d’alguna manera en la burgesia i romanent d’alguna manera adscrita, obligada i al servei d’ella. Perquè, pera la burgesia, val, capgirada, la frase dels grans: Qui no està en contra meu, està a favor meu!

Considerant en aquest respecte l’ànima del llop estepari, es presenta com un home a qui el seu alt grau d’individuació el determina com a no burgès, perquè tota individuació portada a l’extrem mena contra el jo i porta a la seva destrucció. Veiem que tenia forts impulsos orientats tant a la santedat com al llibertinatge, però a causa d’alguna feblesa o indolència no va poder donar el salt al lliure i turbulent espai còsmic i va romandre lligat ala feixuga i maternal constel·lació de la burgesia. Aquest era el seu lloc dins l’univers i el seu vincle. La majoria d’intel·lectuals la part més grossa dels artistes, pertany al mateix tipus. Tan sols els més forts d’entre ells travessen l’atmosfera de la terra burgesa i arriben al cosmos, els altres es resignen o estableixen compromisos, menyspreen la burgesia i hi pertanyen malgrat tot, l’enforteixen i la fan dominant, perquè en últim extrem han d’acceptar-la per tal de continuar vivint. Aquestes innombrables existències no arriben a la tragèdia, però sí a l’infern d’un considerable infortuni i malastrugança, on els seus dots intel·lectuals coven i fructifiquen. Els pocs que s’alliberen arriben a l’estat d’incondicionalment i s’ensorren de manera sublim, són els tràgics, el seu nombre és petit. Els altres, però, els que romanen vinculats, aquells als dots intel·lectuals dels quals la burgesia sovint ret grans honors, pera ells resta obert un tercer regne, un imaginari però sobirà món: l’humor; Els llops esteparis que no coneixen la pau, aquests permanents i formidables patidors, a qui ha estat negada la necessària puixança pera la tragèdia i la irrupció en l’espai estel·lar; els que se senten cridats vers la incondicionalitat però no hi poden viure: a ells, se’ls ofereix, si el seu esperit ha esdevingut fort i elàstic en la desgràcia, la conciliadora sortida de l’humor. L’humor és, d’alguna manera, sempre burgès, encara que l’autèntic burgès sigui incapaç de comprendre’l. En la seva esfera imaginària es realitza l’intricat i multiescindit ideal de tots els llops esteparis: aquí és possible afirmar simultàniament no tan sols la santedat i el llibertinatge, relligar els pols oposats, sinó també incloure el burgès en l’afirmació. Al posseït per Déu li és tan possible afirmar el criminal com a l’inrevés; però a ambdós i a tots els altres éssers incondicionats els és impossible d’afirmar aquella tebior neutral del punt mig: el burgès. Tan sols l’humor, la senyora troballa dels grans coartats vocacionals, dels que sempre són a un pas de la tragèdia, dels superdotats infeliços, tan sols l’humor (potser la més pròpia i genial realització de la humanitat) assoleix del tot aquest impossible, cobreix i unifica tots els àmbits de l’essència humana, amb els raigs dels seus prismes. Viure al món com si no fos món, respectar la llei i, doncs, estar-hi per sobre, posseir «com si no es posseís», renunciar com si no fos renúncia; totes aquestes volgudes i sovint formulades exigències d’una elevada saviesa vital, només l’humor pot assolir-les.

I en el cas que el llop estepari, a qui no manquen dots i preparació, reeixís a preparar en el xafogós laberint del seu infern la beguda màgica, aleshores estaria salvat. Encara li faltava molt per a això. La possibilitat, però, l’esperança, és present. Qui l’estimi, qui s’hi senti concernit, pot desitjar-li aquesta salvació.

Certament, ell romandria vinculat per sempre més al món burgès, però les seves tribulacions serien suportables, serien fructuoses. La seva relació amb el món burgès perdria en sentimentalitat, tant en l’amor com en l’odi i la seva vinculació en essència a aquest món plegaria de turmentar-lo constantment amb la vergonya.

Per assolir això, o potser gosar per fi el salt vers l’univers, un llop estepari hauria d’acarar-se alguna vegada amb si mateix, hauria de davallar al fons caòtic de la seva ànima i abastar la plena consciència de si mateix. La seva problemàtica existència se li desvetllaria d’immediat en la seva invariabilitat i li seria impossible en endavant de fer-se escàpol altra volta de l’infern dels seus instints vers les consolacions filosòfico-sentimentals, i d’aquestes, vers l’encegada orgia de la seva condició de llop. Home i llop serien compel·lits a reconèixer-se sense les falsejadores màscares del sentiment, o mirar-se l’un a l’altre, fit a fit. Aleshores, o esclatarien i per sempre més es separarien, de tal manera que no hi hauria cap més llop estepari, o arranjarien un casament de conveniències sota la ixent llum de l’humor.

És possible que Harry es trobi un dia davant d’aquesta última alternativa. És possible que un dia aprengui a reconèixer-se, sia que ell obtingui un dels nostres petits miralls, sia que tingui un encontre amb la immortalitat o potser trobi en algun dels nostres teatres màgics allò que necessita per tal d’alliberar la seva ànima envilida. Milers de possibilitats com aquestes l’esperen, el seu destí les atrau irresistiblement, tots aquests al marge del món burgès viuen en l’atmosfera d’aquesta possibilitat màgica. Amb un no res n’hi ha prou perquè la guspira salti.

I tot això és ben conegut pel llop estepari, encara que mai no vegi l’esbós de la seva biografia interior. Ell s’adona de la seva plaça en l’edifici del món, imagina i coneix la immortalitat, pressent i tem la possibilitat d’un encontre amb si mateix, sap de la presència d’aquell mirall, en el qual tindria amarga necessitat de mirar-se, en el qual tan mortalment tem mirar-se.

Per tal de finalitzar el nostre estudi cal analitzar encara una última ficció, una fal·làcia fonamental Totes les exegesis, tota la psicologia, totes les temptatives d’interpretació requereixen, naturalment, els mitjans auxiliars, les teories, les mitologies, les mentides; i un autor respectable no hauria d’ometre, al final d’una exposició, l’aclariment d’aquestes mentides tant com sigui possible. Si jo dic «dalt» o «baix», això és una asserció que exigeix aclariments, perquè un dalt, un baix, només existeixen en el pensament, només com a abstraccions.

Sí, també el «llop estepari», per dir-ho concisament, és una ficció. Quan Harry es sent a si mateix com un home-llop i es pensa com a integrat per dues criatures enemigues i contraposades, no fa res més que una simplificadora mitologia. Harry no és de cap manera un home-llop, i quan nosaltres acceptàvem, aparentment sense adonar-nos-en, les mentides ideades i cregudes per ell mateix, i el consideràvem i intentàvem explicar com a ésser doble, com a llop estepari, fèiem ús d’una fal·làcia amb l’esperança d’afavorir la comprensió, fal·làcia que ara caldrà ressituar al lloc que li correspon.

La bipartició en llop i home, en instint i esperit, a través de la qual Harry intenta fer-se més entenedor el destí, és una molt grollera simplificació, un violentament de la realitat en benefici d’una plausible, però extraviada interpretació de les contradiccions que se li presenten a aquest home i que semblen ser la font de les seves no petites afliccions. Harry troba dins seu un «home», o sigui, un món de pensament, de sentiment, de cultura, de natura amansida i sublimada, i troba també al costat un «llop», o sigui, un tenebrós món d’instints, de salvatgia, de mesquinesa, de no gens sublimada, brutal natura. Malgrat aquesta aparent i tan clara divisió del seu ésser en dues esferes hostils entre si, ha experimentat, però, a vegades, que llop i home se suporten l’un a l’altre per una estona, per un feliç moment. Si Harry volgués intentar identificar en cada singular moment de la seva vida, en cadascun dels seus actes, en cadascuna de les seves vivències, quina participació hi tenia l’home, quina el llop, arribaria immediatament a un atzucac, i tota la seva preciosa teoria del llop se n’aniria en orris. Perquè cap home, ni el més primitiu dels negres, ni l’idiota, no és tan idòniament simple que el seu ésser es deixi explicar com la suma de només dos o tres elements principals; i, interpretar un home tan complex com Harry amb la ingènua divisió en home i llop és un propòsit infantil i sense esperança. Harry no estava constituït a partir de dos éssers, sinó de cent, de mil. La seva vida oscil·lava (com la vida de cada home) no tan sols entre dos pols, tals com l’instint i l’esperit, o la santedat i el llibertinatge, sinó que oscil·lava entre milers, entre incomptables parelles de pols.

Que un home tan instruït i intel·ligent com Harry es tingui per un llop estepari, que cregui poder reduir la rica i complicada estructura de la seva vida a unes fórmules tan escarides, tan brutals, tan primitives, no autoritza a instal·lar-nos en l’astorament. L’home no és idoni per al pensament en grau destacat, i fins i tot l’home més espiritualitzat i instruït veu el món i es veu a si mateix —però principalment a si mateix!— invariablement a través de les ulleres de les fórmules més ingènues, simplificadores i capcioses. Perquè, tal com s’evidencia, és una necessitat innata i de repercussions enterament coactives en tots els homes, que cadascun s’imagini com una unitat. I encara que aquesta il·lusió pugui fer-se trontollar sovint, o amb força, torna sempre a reviscolar. El jutge que fa seure davant seu l’assassí i mira els seus ulls i un llarg instant sent parlar el criminal amb la seva pròpia (del jutge) veu i se li fan presents les seves emocions, capacitats i possibilitats en el seu propi interior, al següent instant ja és altra vegada un, és jutge, retorna prest dins la closca del seu arrogant jo, fa la seva feina i condemna l’assassí a mort. I quan, en ànimes especialment dotades i subtilment organitzades s’esdevé lentament conscient la noció de la multiescissió, quan elles, com cada geni, tenen la il·lusió de la unitat de la personalitat i es copsen com a pluripartides, com un feix de molts jos, només cal que exterioritzin això, i immediatament la majoria els tanca, demana l’ajut de la ciència, constata esquizofrènia i protegeix la humanitat d’haver de sentir el clam de veritat que surt de la boca d’aquests infeliços. Aleshores, per què malversar aquí paraules, perquè exposar coses que se sobreentenen per tothom qui pensa, i que no és costum explicar? Quan, aleshores, un home s’avança a estendre la suposada unitat del jo a la dualitat, és gairebé un geni i, en qualsevol cas, una excepció singular i interessant. Veritablement, però, cap jo, ni el més ingenu, és una unitat, sinó un món considerablement divers, un cel d’estrelles en menut, un caos de formes, de fases i estats, de llegats i possibilitats. Cadascú malda per veure aquest caos com una unitat i parla del seu jo com si fos un fenomen senzill, ben conformat i clarament esbossat: Aquestes usuals fal·làcies dels homes (també dels més eximis) semblen ser una necessitat, una exigència de la vida, com respirar i menjar.

La fal·làcia recolza en un senzill desplaçament. Com a cos, cada home és un, com a ànima, mai. També a la literatura, fins i tot a la més refinada, s’opera tradicionalment amb personalitats en aparença totals i simples. De tota la literatura coneguda, els professionals i els entesos tenen en la més alta consideració el drama, i amb raó, perquè ofereix (o podria oferir) les majors possibilitats per representar el jo com a multiplicitat —si no ho contradís la grollera aparença, que ens simula cada singular personatge d’un drama com a unitat, donat que el personatge està ficat dins d’un cos irrecusable, únic, unitari i tancat—. L’estètica ingènua valora superlativament el dit drama de caràcters, on cada personatge es presenta com una unitat distinta i identificable. Tan sols de lluny, i a poc a poc, comença a fer-se present a alguns, la sospita que tot això és potser, una estètica superficial, que ens equivoquem quan apliquem als nostres grans dramaturgs uns magnífics conceptes de bellesa de l’Antiguitat, no innats a nosaltres, sinó senzillament endossats, conceptes que, partint sempre del cos aparent, han creat pròpiament la ficció del jo, de la persona. En els poemes de l’antiga índia, aquest concepte és del tot desconegut; els herois de les epopeies indostàniques no són persones, sinó un cabdell de personalitats, un enfilall d’encarnacions. I, en el nostre món actual, hi ha creacions poètiques on, darrera el vel del joc de personatges i caràcters, dels quals l’autor és gairebé inconscient, s’intenta representar una multiplicitat anímica. Qui vulgui adonar-se d’això cal que es decideixi per una vegada a mirar les figures d’una tal poètica no com a éssers unitaris, sinó com a parts, com a facetes, com a diferents aspectes d’una superior unitat (per a mi, l’ànima de l’autor). Qui consideri el Faust d’aquesta manera, copsarà Faust, Mefistòfil, Wagner i tots els altres com una unitat, un superpersonatge, i tan sols en aquesta superior unitat, i no en les figures individuals, s’evidencia alguna cosa de la veritable essència de l’ànima. Quan Faust diu la sentència, famosa entre els mestres d’escola i admirada amb esgarrifança pel filisteu, «Dues ànimes habiten el meu pit!», oblida Mefistòfil i tot el munt d’ànimes que, tanmateix, habiten el seu pit. També el nostre llop estepari creu de cert que porta dues ànimes (llop i home) dins el seu pit perversament oprimit. El pit, el cos, és sempre un, però les ànimes que l’habiten no són dues, o cinc, sinó incomptables; l’home és un bulb compost per cent fulles, una textura composta per moltes fibres. Això ho han conegut i sabut molt bé els antics asiàtics, i en el ioga budista han trobat una precisa tècnica per desemmascarar la ficció de la personalitat. Plaent i múltiple és el joc de la humanitat: la ficció, pel desemmascarament de la qual l’índia ha maldat tant al llarg de mil anys, és la mateixa, pel recolzament i enfortiment de la qual l’Occident s’ha escarrassat tant o més.

Considerant des d’aquest punt de vista el llop estepari, es fa clar per què pateix tant sota la seva estrafolària personalitat dual. Ell creu, com Faust, que dues ànimes per un sol pit són ja massa i l’haurien d’esquinçar. Són, però, massa poc, i Harry violenta horriblement la seva pobra ànima quan prova de concebre-la amb una tan primitiva imatge. Harry, tot i ser un home cultivat, actua gairebé com un salvatge incapaç de comptar més enllà de dos. Diu home a una part d’ell, a l’altra llop, i amb això creu estar al cap del carrer i haver exhaurit la qüestió. Dins l’«home», hi entafora tot l’esperit, sublimitat o cultura que es descobreix, i dins del llop tot el que és instintiu, salvatge i caòtic. Però en la vida, les coses no són tan simples com en els nostres pensaments, ni tan grolleres com en la nostra deficient parla d’idiotes, i Harry s’enganya doblement quan fa ús d’aquesta metodologia llopenca digna dels negres. Harry, així ho temem, atribuïa a l’«home» províncies senceres de la seva ànima que són encara lluny dels homes, i atribuïa al llop parts del seu ésser que estan ja ben allunyades dels llops.

Com tots els homes, també Harry creu saber amb certesa el que és l’home, i no ho sap gens ni mica, encara que a vegades, en somnis i altres estats de consciència difícilment controlables, ho arribi a pressentir. Si pogués no oblidar-los, aquests pressentiments! Si pogués fer-se’ls seus, encara que no fos del tot! L’home no és cap creació ferma i durable (aquest era, a pesar de la contraposada noció dels seus savis, l’ideal de l’Antiguitat Clàssica), és molt més un tempteig i transició, no és altra cosa que l’estret i perillós pont entre natura i esperit. Vers l’esperit, vers Déu, l’impulsa la més íntima determinació; vers la natura, de retorn a la mare, l’atrau el més recòndit anhel: entre ambdós poders vacil·la, tremolant esporuguida, la seva vida. El que els homes entenen sota el concepte «home» és sempre una fràgil convenció burgesa. Alguns dels més brutals instints són mal vistos i rebutjats, s’exigeix un cert grau de consciència, civilitat i desbestialització, una miqueta d’esperit no tan sols és permesa, sinó que és fins i tot encoratjada. L’«home» d’aquesta convenció és, com tot ideal burgès, un compromís, un intent encongit i ingènuament prudent de defugir les vehements exigències, tant les de la pèrfida Protomare Natura com les de l’impertinent Protopare Esperit, i habitar el tebi entremig. Per això el burgès permet i consent el que anomena «personalitat», però simultàniament la lliura a aquell «Estat» Moloc i excita permanentment la rivalitat entre ambdós. Per això avui dia el burgès fa cremar per heretges o penja per delinqüents aquells a qui demà-passat aixecarà un monument.

Que l’«home» no sigui una cosa ja creada, sinó un repte de l’esperit, una llunyana, tan anhelada com temuda possibilitat, i que el camí que hi dreça es vagi fent només a petites tirades i sota paorosos turments i èxtasis, precisament per aquelles rares individualitats a les quals avui es prepara el cadafal i demà el monument que les ha d’honorar; aquesta idea viu també en el llop estepari. Però allò que desi mateix, en contraposició al «llop», ell anomena «home», no és en gran part altra cosa que aquell mediocre «home» de la convenció burgesa. El camí vers els homes autèntics, el camí vers els immortals, Harry pot, certament, endevinar-lo, va fent també aquí i allí, curtes, lentes tiradetes i ho paga amb feixugues afliccions, amb dolorós aïllament. Però acceptar i perseguir aquella extrema exigència, aquella autèntica realització com a home buscada per l’esperit, fer l’únic i estret camí cap a la immortalitat, això esvera la seva ànima pregonament. S’adona perfectament: això mena encara a més grans atribolaments, a l’ostracisme, a l’extrema renunciació, potser, fins i tot al patíbul; i encara que al final d’aquest camí tempti la immortalitat, no està disposat a patir totes aquestes afliccions, a agonitzar totes aquestes morts. Encara que ell n’és més conscient que els burgesos de l’objectiu de realitzar-se com a home, tanca els ulls i no vol saber que arrapar-se desesperadament al jo, que el desesperat rebuig de la mort, és el camí més segur cap a la mort eterna, mentre que la capacitat de morir, de despullar-se del cos, l’etern lliurament del jo, mena a la metamorfosi vers la immortalitat. Quan ell honora els immortals que més estima, com Mozart, se’ls mira en últim extrem sempre amb ulls burgesos i s’inclina a interpretar la plenitud de Mozart com ho fa un mestre d’escola, per les seves especialitzades aptituds en comptes de fer-ho per la grandesa del seu lliurament i disponibilitat al sofriment, per la seva indiferència davant dels ideals burgesos i la tolerància a aquella extrema solitud que rarifica l’atmosfera del món burgès en gèlid èter còsmic, entorn dels afligits, dels que malden per realitzar-se com a homes, talment aquella solitud de l’hort de Getsemaní.

Sigui com sigui, el nostre llop estepari almenys ha descobert al seu dedins la dualitat fàustica, ha sabut distingir que la unitat del seu cos no l’habita una ànima unitària, sinó que a tot estirar aquesta harmonia només està fent el camí de la llarga peregrinació cap a l’ideal Ell voldria, o bé sobreposar-se al llop de dins i esdevenir del tot home, o renunciar a l’home i, almenys com a llop, viure una vida uniforme, inescindida. És de suposar que no s’ha mirat mai un llop de debò; potser hauria vist aleshores que tampoc les feres no tenen una ànima unitària, que també entre elles i sota les belles i concises formes dels cossos viu una multiplicitat de tendències i estats, que també el llop té abismes interiors, que també el llop sofreix. No, amb el «retorn a la Natura!» l’home fa sempre un fals camí ple de penalitats i desesperança. Harry no pot mai retornar del tot al llop, i si ho aconseguís veuria que el llop, per la seva banda, tampoc no és gens senzill ni primari, sinó una cosa prou múltiple i complexa. També el llop té dues, i més de dues, ànimes dins el seu pit de llop, i qui s’afanya per ser llop deixa en l’oblit allò mateix que aquell home de la cançó «Quina felicitat tornar a la infantesa». L’home simpàtic i sentimental que canta la cançó de la criatura joiosa, voldria retornar igualment a la natura, a la innocència, als principis, però ha oblidat del tot que els nens no són gens feliços, que poden ser víctimes de molts conflictes, de moltes escissions interiors, de totes les penalitats.

Endarrera no hi ha cap camí que dreci ni al llop ni al nen. En el principi de les coses no hi ha innocència i simplicitat; tot el que és creat, fins la cosa en aparença més senzilla, ja és culpable, ja està multiescindida, ha estat llençada a l’emporcat corrent del devenir i no pot mai, mai més, nedar contra corrent. El camí vers la innocència, vers allò que és increat, vers Déu, no es dreça cap endarrera sinó cap endavant, no vers el llop o el nen, sinó sempre més enllà de la culpa, sempre més profundament en el realitzar-se com a home. Tampoc amb el suïcidi, pobre llop estepari, se’t farà seriosament cap servei; caminaràs els llargs, penosos, feixucs camins de la realització com a home; hauràs de multiplicar la teva dualitat encara molt sovint, hauràs de fer encara més complexa la teva complexitat. En comptes d’estrènyer el teu món i fer més senzilla la teva ànima, hauràs cada cop d’emparar-te de més món, i per últim del món sencer, en la teva ànima dolorosament esbatanada, per arribar potser un dia a la fi, al repòs. Aquest camí, l’ha fet Buda i tot gran home, l’un sabent-ho, l’altre inconscientment, fins on la sort afavorí l’intent. Cada naixement significa escissió de la totalitat, significa confinament dins de la limitació, separació de Déu, sofrent realització d’allò que és nou. Retorn a la totalitat, superació de la sofrent individuació, esdevenir Déu significa tenir l’ànima tan expandida que pot abastar de nou la totalitat.

Aquí no es tracta del discurs de l’home que coneix l’escola, l’economia nacional, l’estadística, ni de l’home que a milions pul·lula pels carrers i de qui no hi ha més coses a considerar que de la sorra del mar o de l’escuma d’una onada: la cosa no ve d’un parell de milions; en més o en menys, són material, res més. No, nosaltres parlem aquí de l’home en sentit elevat, de l’objectiu del llarg camí de la realització com a home, de l’home reial, dels immortals. El geni no és tan rar com sovint pot semblar-nos; per descomptat que tampoc és tan freqüent com la història de la literatura i del món, o fins i tot els diaris, pensen. El llop estepari Harry, així ens ho sembla, seria prou genial per temptar l’aventura de realitzar-se com a home, en comptes de discursejar gemegosament sobre el seu estúpid llop estepari a cada dificultat que es troba.

Que homes de tals possibilitats se les componguin amb llops esteparis i «dues ànimes, ai las!», astora i entristeix tant, com que tinguin tan sovint aquesta poruga estimació per tot el que és burgès. Un home que és capaç d’entendre Buda, un home que té una intuïció dels cels i abismalitats de la humanitat, no hauria de viure en un món en què dominen common sense, democràcia i cultura burgesa. Viu en ell només per covardia, i si les seves dimensions l’endogalen, si l’estreta estança burgesa se li fa massa estreta, aleshores li penja el mort al «llop» i no vol saber que, moltes vegades, el llop és la seva millor part. De tot el que és salvatge en ell en diu llop i ho viu com a dolent, perillós, espanta-burgesos; però ell, que creu ser un artista i tenir subtil sensibilitat, no és capaç de veure que al costat i darrera del llop viuen en ell moltes més coses, que no tot el que mossega és llop, que també hi habiten la guineu, el drac, el tigre, el mico i l’au del paradís. I que tot aquest món, que tot aquest jardí dels paradís amb criatures benèfiques i paoroses, grosses i petites, brutals i delicades, és sufocat i mantingut en garjola pel conte del llop, de la mateixa manera que l’home de debò ho és per l’aparença d’home, pel burgès.

Hom s’imagina un jardí amb cent menes d’arbres, amb mil classes de flors, cent tipus de fruites, cent espècies de plantes. Si ara resulta que el jardiner d’aquest jardí no sap altra discriminació botànica que «herbes medicinals» i «males herbes», aleshores no sabrà què fer-ne de les nou dècimes parts del seu jardí, tallarà les flors més captivadores, arrencarà els arbres més nobles, o se’ls mirarà de reüll i amb animadversió. Així ho fa el llop estepari amb els milers de flors de la seva ànima. Tot el que no s’escau a la rúbrica «home» o «llop» ni s’ho mira. I què no comptarà com de l’«home»! Tot el que és poruc, simiesc, estúpid i esquifit, si no és molt exactament llobí, ho compta com a pertanyent a l’«home», igual que tot allò que és fort i noble, tan sols perquè encara no reïx a senyorejar-ho, ho imputa al llop.

Ens acomiadem de Harry i deixem que segueixi sol el seu camí. Si estigués entre els immortals, si estigués ja allí on sembla apuntar el seu camí, com contemplaria admirat aquest anar i venir, el salvatge i indecís zigzagueig de la seva singlada, com es divertiria fent riota d’aquest llop estepari, mentre l’esperonava, el reptava i el planyia!