Prefaci
Des del punt de vista més genuí de la transmissió de la cultura, aquesta s’origina quan l’home creu que li cal fer partícips els seus consemblants de les experiències més íntimes del seu esdevenir existencial.
És resseguint aquest fil conductor en l’espai i el temps que avui us presentem aquesta col·lecció, la qual pretén posar a l’abast del lector obres mestres en llur temàtica, les quals pels valors que proposen, creiem que estan en la línia del criteri suara esmentat.
El camp que s’obre amb aquest propòsit editorial és tan ampli, i el panorama de les edicions en llengua catalana tan orfe d’obres d’aquest caire, que resulta impossible de restringir la temàtica que encetem ni a una època ni a una cultura determinades. Així doncs, ens veiem obligats a actuar —a fi de fer més amè i variat el seguit de llibres a editar—, a salts espàcio-temporals que si bé poden desconcertar alguns lectors, en canvi —n’estem segurs—, servirà per fer palesa a la majoria la universalitat i la intemporalitat essencial de la problemàtica existencial humana. I això ho farem no sense ser conscients que podem provocar certes reaccions en contra del nostre projecte. Esperem i desitgem tanmateix, que aquestes reaccions no faran sinó provar la solidesa del nostre plantejament i l’interès dels lectors.
No podem prosseguir aquesta presentació sense fer esment de la nostra intenció més profunda: pretenem, modestament, que els llibres d’aquesta col·lecció, suscitin amb llur missatge un eco en la fibra més íntima del lector, fent-li descobrir o recordar que aquesta fibra existeix d’una manera contingent, i que espera l’aliment que l’haurà de fer créixer, creixença que, certament, transformarà aquest pressentiment quasi inconscient en una lluminosa realitat. El lector, un cop feta aquesta descoberta de la seva intimitat psicològica, és possible que a partir d’aqueix moment, senti la necessitat d’alimentar-la per tal que es faci més i més conscient en ell, i per tant més operant en la seva vida quotidiana, fins que la transformi en la seva genuïna manera de ser, car aquesta transformació de la circumstància inherent a la persona humana és la prova palpable que hom viu un procés real de transformació psicològica.
Ha arribat ara el moment de dir que Abraxas és el nom d’aquest ésser l’expressió del qual és encara incipient o nul·la en nosaltres; és un dels molts noms que hom li ha donat en el decurs dels segles; és el nom que li donaren els Gnòstics, uns homes que aspiraven a l’alliberament del sofriment mitjançant el coneixement de la realització de l’autèntica identitat de l’home. Heus ací el per què del nom de la col·lecció. Però ara, per tal que el lector pugui copsar millor la identitat d’aquest ésser enigmàtic, d’aquesta esfinx edípica —que d’això es tracta—, afegirem d’Abraxas, que no és un concepte rebregat extret de llibres vells i empolsegats, sinó una manera de viure, una manera de ser indeturable, com un torrent impetuós que arrossega i arrodoneix a cops qualsevol obstacle que gosi interposar-se en el seu camí, perquè Abraxas és la vida, la vida mateixa en nosaltres, i també és, inexplicablement, el nostre Temptador i Redemptor alhora, llum i tenebres a l’ensems, i que l’increment de la seva expressió en nosaltres es produeix per la conciliació d’aquest parell d’oposats en la nostra consciència. També és Abraxas qui fa estèril, contínuament, el nostre empeny de polaritzar-nos en un sol dels dos pols oposats, i qui, gràcies a això, impedeix, tant com pot, que ens empedreïm en una determinada actitud i que aquesta ens converteixi en fòssils, en caricatures d’home al servei d’ideologies, conveniències socials o morals tronades, ja definitivament incapaços d’afegir res de nou i vital per nosaltres mateixos, a la daurada cadena dels homes que han «arribat», obligats ja per sempre, com un disc ratllat, sinó com un lloro, a repetir allò que uns homes van dir encertadament per ells mateixos en una gloriosa i llunyana època de la història. Abraxas en nosaltres, quan ens fa arribar a la plenitud de la seva expressió, ens metamorfosa en l’home total, en l’home sense contradiccions interiors que paradoxalment sembla als altres homes un ésser absolutament contradictori. Qui l’ha sentit alenar dintre seu, ja no podrà ser mai el mateix home; ja no podrà oblidar mai aquesta experiència, per incipient que sigui, i com la crisàlide, s’aïllarà del món que l’envolta i dels seus absurds afanys, embolcallant-se amb el mantell del desinterès, fins a la seva transformació definitiva.
Com veieu doncs, el projecte d’aquesta col·lecció és ambiciós, car no tan sols pretén distreure ni àdhuc formar, sinó que a més, i principalment, el que pretén és posar a l’abast dels qui en sentin la necessitat, les eines i el caliu necessaris per a l’autotransformació profunda de la seva personalitat i l’harmonització total d’aquesta amb el seu ésser intern més profund, amb l’abisme de profunditat que es diu Abraxas, el seu Abraxas o la manifestació del Déu únic en l’home.
Tot això des d’una perspectiva tan antiga com l’home mateix; ja els grecs donaven la clau d’aquest procés mitjançant el qual Déu s’incorpora en l’home, en la cèlebre frase dèlfica: «Home, coneix-te tu mateix!». Cal diferenciar, però, aquest Déu de què parlem, del personatge dissecat que ens forneix la teologia. L’ésser amoral (no immoral) i al·lògic (no il·lògic) que ens forneix el tipus de literatura a què ens referim, és segons el místic il·luminat alemany Jakob Böhme (segles XVI-XVII), un abisme sense fons, un tremendum, una potencialitat absoluta, una voluntat insondable.
Justament és aquest, segons creiem, el missatge de totes les obres de Hermann Hesse (Premi Nobel de literatura el 1946), l’autor amb el qual encetem aquesta col·lecció, fins al punt que en Demian, una de les seves obres més famoses, Abraxas, amb aquest mateix nom, constitueix l’entrellat de la novel·la.
Esperem que aquesta perspectiva d’autodescobriment que proposem, sigui engrescadora per a molts.
Joan Emili González