TRENTA-U

En Bernat de Claravall feia molt de temps que era mort, però no passava ni un dia sense que algú de l’abadia de Ruac pensés en ell o esmentés el seu nom per fer alguna observació o posar el colofó a una oració.

Va expirar el 1153 als seixanta-tres anys i, en un termini gairebé rècord, el van canonitzar quan, l’any 1174, el papa Alexandre III el va anomenar Sant Bernat. L’honor va emocionar i entristir el seu germà, en Barthomieu, a qui encara li costava viure en un món on no hi hagués la presència feixuga d’en Bernat.

Quan van canonitzar els seu germà, en Barthomieu va marxar cap a Claravall amb en Nivard, ara ja l’últim dels germans que quedava viu, per resar a la tomba d’en Bernat. Ho van fer amb un gran ner-viosisme. Hi hauria cap dels contemporanis d’en Bernat a Claravall que fos viu i que es recordés d’ells? Es descobriria el seu secret?

Creien que no, però si arribava el cas que algun dels monjos vells se’ls mirava amb recel i intentava xerrar amb ells, ells es mostrarien distants, es posarien les caputxes i es mantindrien en l’anonimat.

La següent era una conversa que no volien haver de sostenir:

«—Bons monjos, em recordeu els germans de sant Bernat! Els vaig conèixer fa molts i molts anys.

»—Sens dubte, nosaltres no hi tenim res a veure, germà.

»—I tant, com els podríeu ser? Deuen ser ben morts i, si no, ara ja tindrien prop de vuitanta anys!

»—I com vós podeu veure, nosaltres som homes joves.

»—Ai, qui pogués tornar a ser jove. No seria fantàstic! Però, tanmateix, bon germà us he de dir que sou la viva imatge d’en Barthomieu i que vós, germà, sou la viva imatge d’en Nivard. El meu cervell atrotinat em deu enganyar.

»—Anem, marxem del sol, germà i prenem una mica de cervesa.

»—Gràcies. Digueu-me, com m’heu dit que us dieu?».

No, no podien permetre que aquesta conversa tingués lloc.

El seu secret estava fermament preservat. Ningú de fora dels estrictes confins de l’abadia de Ruac no el coneixia. Ai llarg dels anys, l’abadia s’havia tancat en ella mateixa, cada vegada més aliena a l’exterior i més semblant a un illot. En part, era conseqüència del canvi doctrinal envers l’orde cistercenc, com a homenatge als ensenyaments i les vincles filials al cada cop més influent Bernat. El món exterior només contenia temptacions i pecat. En Bernat ensenyava que una bona comunitat monàstica només requeria la suor dels seus membres per poder cobrir les necessitats terrenals, i les oracions celestials a Crist i la Verge Maria per preservar l’esperit. Tanmateix, cada cop més, els monjos de Ruac perdien el sincronisme amb els seus germans laics del poble de Ruac i, per aquesta raó, calia que s’amaguessin.

Un cop per setmana, de vegades dos, preparaven el Te de la Il·luminació i es retiraven a la solitud de les seves cel·les o, si feia un vespre agradable, a una flassada de falgueres a sota del seu roure predilecte. Allà s’enlairaven a un altre món, un altre temps, un altre pla, en el qual estaven segurs que es trobaven més a prop de Déu.

Durant un temps, en Barthomieu havia estat molt inquiet per l’hostilitat d’en Bernat. Les seves paraules encara li ressonaven al cap en la distància: «El Mal ens va venir a visitar amb tota la seva maldat ahir a la nit. En teniu cap dubte?».

Havia aixecat un dit acusador: «Malvat! Malvat!».

En Bernat era un home d’una erudició suprema, infinitament més que ell. Amb l’Abelard, compartia l’honor de ser l’home més intel·ligent que mai havia conegut en Barthomieu. Els papes li demanaven consell per resoldre conflictes. Els reis. Però en aquest assumpte en Barthomieu, al final es va convèncer que ell tenia la raó: era en Bernat quin no volia veure la veritat.

Res d’aquella infusió no va restar intensitat en la passió que sentia en Barthomieu per Déu. Ni tampoc no va minar la seva determinació per resar i treballar per assolir la puresa espiritual. De fet, incrementava la seva vitalitat física i espiritual. Cada matí es despertava sentint el repic de les campanes de la capella amb el cor desbordat d’amor i amb pas enèrgic. Suportaven els atacs de mal geni amb prou estoïcisme, prenent el bo i el dolent, i esforçant-se per no fer-se mal entre ells.

Ell i en Joan, l’infermer i remeier, van predicar les virtuts del te entre els monjos de l’abadia i ben aviat tots el prenien com a tònic de vitalitat i refermador espiritual. Els monjos no parlaven lliurement de les seves experiències personals, però el dia que es preparava una bona olla de te, feien cua delerosos per rebre la seva ració. Fins i tot l’abat parava el seu calze personal abans de marxar corrents a la intimitat de la seva casa abacial.

A mesura que passaven els anys, en Barthomieu i els altres es van adonar que hi havia alguna cosa que els assetjava sigil·losament, gairebé imperceptible al començament, però que, amb el pas del temps, es va fer innegable. Les seves barbes continuaven sent negres o castanyes, els seus músculs continuaven sent forts i els seus ulls conservaven l’agudesa de la joventut. A més, pel que feia al delicat assumpte de l’entrecuix, malgrat els vots de celibat, conservaven la potència extravagant de la joventut.

De tant en tant, els monjos de Ruac es veien obligats a comerciar amb forasters o, potser, ensopegaven amb algun vilatà de Ruac quan sortien a passejar. Va ser en el transcurs d’aquestes trobades que, per fi, se’n van adonar. El temps es cobrava el seu peatge en els forasters, però no semblava exigir el seu impost als monjos.

«Fora del monestir, la gent envellia.

»Ells no».

Era a causa del te, no n’hi havia dubte.

Així, doncs, va esdevenir un bé que calia vigilar amb molta cura. No en traurien res de bo d’exposar la seva pràctica als forasters. Corrien temps difícils i les acusacions d’heretgia es llançaven amb facilitat. Sí, se sentien rumors. Sempre corrien rumors sobre les activitats secretes que ocorrien a l’interior dels murs d’una abadia. Les especulacions mussitades dels vilatans que vivien a les rodalies d’una abadia, normalment acabaven tenint a veure amb llibertinatge, alcoholisme i semblants, fins i tot en arts negres, de tant en tant. I, sí, per Ruac corrien rumors de monjos que, aparentment, no morien mai, però no van passar d’aquí… rumors.

De manera que s’amagaven i, quan no podien evitar-ho de cap manera, com per exemple quan algun d’ells es veia obligat a viatjar al priorat de Sant Marcel en ocasió de la vetlla de Pere Abelard, ocultaven el rostre sempre que podien. Al costat del seu llit de mort, en Barthomieu es va veure obligat per la força del respecte i la devoció que sentia per en Bernat, a revelar el secret. Només a ell.

Un cop més, en Bernat es va enfurismar i, en privat, va fer una gran diatriba contra el te i el seu afront inherent a les lleis de la naturalesa. Tanmateix, pel benestar dels únics germans que li quedaven vius, va fer el jurament d’emportar-se el secret a la tomba amb ell, mentre en Barthomieu i en Nivard accedissin a no tornar-lo a veure mai més.

Amb gran dolor, van segellar el pacte. Aquella va ser l’última vegada que en Barthomieu veuria en Bernat en vida.

En Nivard, el més jove dels sis germans de Fontaines, va arribar a Ruac per reunir-se amb en Barthomieu per una via indirecta. La tradició familiar indicava que es podien seguir dos camins: el sacerdoci o l’espasa. Al començament, no en va triar cap.

Dos germans, en Gerard i en Guiu havien marxat a lluitar pel rei. Els altres, en Bernat, en Barthomieu i l’Andreu s’havien posat l’hàbit. L’Andreu va morir quan encara era jove, abatut per la verola durant el primer hivern dur que va passar a l’abadia de Claravall. En Gerard i en Guiu van deixar les armes del rei i van anar a Claravall quan així es va determinar. Van posar-se l’hàbit, però l’esperit de soldats mai no els va abandonar. De manera que automàticament després del Concili de Troyes de 1128, van esdevenir Cavallers de l’Església. Quan es va posar en marxa la segona croada, es van vestir les capes blanques amb les creus vermelles i es van unir als seus companys templers en la malaurada incursió a Damasc. Allà, van caure sota el pes mortal dels arquers de Nur-ad-Din i es van perdre enmig d’un bany de sang.

De jove, en Nivard era un home beat i esperava poder seguir el seu germà Bernat a Claravall. Ara bé, això havia estat abans de posar els ulls sobre una jove de Fontaines. L’Anne era una plebea filla d’un carnisser. El seu pare estava furiós, però en Nivard estava tan enamorat d’aquella noia bonica i alegre que quan no estava amb ella era incapaç de dormir, menjar o resar seriosament. Al final, va renunciar a les nobles tradicions familiars i es va casar amb ella. Es va allunyar de la generositat del pare, es va convertir en un senzill mercader i va passar a ser aprenent del seu sogre en una parada de carnisser atapeïda de menuts a prop del mercat.

Tres anys de felicitat van ser escombrats d’un sol cop quan la plaga va arribar a Fontaines i en Nivard va perdre l’esposa i el seu fillet. Es va convertir en un rodamón abatut, un bevedor i un carnisser ambulant. L’any 1120, estava sumit en una boira infernal a Rouen, a l’interior d’una taverna empestada de pixum, quan va sentir que s’oferia un lloc de carnisser en una nau nova que havia de salpar. Es deia la Nau Blanca i era el vaixell més gros que mai s’havia construït a França. Se’l considerava tan fiable i poderós que, en una tranquil·la nit de novembre, va salpar de Barfleur carregat amb les mercaderies més precioses. A bord hi anava en Guillem Adelin, l’únic fill legítim del rei Enric I d’Anglaterra i amb ell un gran seguici de membres de la família reial anglesa.

Es van cometre errors en la navegació… o va ser sabotatge? Mai no ho sabrien. A prop del port, la nau va anar de dret cap a una roca submergida que li va rebentar el casc. De seguida es va enfonsar. En Nivard estava refugiat a les profunditats de les bodegues, encoratjat en el seu primer viatge amb una bona dosi de vi i vestit amb les pells d’ovella d’un carnisser. Va sentir el cruixit de la fusta, els xiscles de la tripulació, el raig d’aigua que entrava a la nau i el següent que va saber era que el vaixell no hi era i que es trobava tot sol enmig del mar negre, surant amb les pells d’ovella. L’endemà al matí una barca de pesca el va recollir al canal, era l’únic supervivent. Hi havien perdut la vida cent passatgers. L’hereu al tron d’Anglaterra havia mort.

Per què s’havia salvat ell?

Aquesta pregunta tenia en Nivard desconcertat, el martellejava, el va empènyer a renegar de l’abús de la beguda i el va encaminar a Déu. La vergonya que sentia per les transgressions que havia comès durant la joventut, li impedia, acostar-se a la porta d’en Bernat a Claravall. Com podia explicar la vida que havia dut i les seves eleccions a un personatge tan sever i intolerant? No podia, en canvi, va marxar cap als climes més tolerants de Ruac, on en Barthomieu el va rebre amb els braços oberts.

—Ets el meu germà en la sang i en Crist! —li va dir—. A més, així nosaltres tindrem el benefici del coneixements d’un monjo que sap escorxar un porc!

Els anys van passar. En Nivard es va convertir en un fervent consumidor del te, un estafador més del temps.

Els monjos de Ruac van acabar comprenent que, tot i que la infusió tenia moltes virtuts, no era un escut invencible. No era una protecció davant dels assots del dia: la pesta blanca —només calia veure el que li havia passat al pobre Abelard—, la pesta negra, la verola. A més, els seus cossos encara es podien trencar i morir esclafats. En Joan, l’infermer, va caure un dia de la mula i es va trencar el coll. En aquest cas, es va escampar una història escandalosa. Hi havia un dona implicada.

Tanmateix, malgrat tots els malvats trucs del diable, la majoria dels germans vivien, vivien i vivien.

La més gran de les ironies va voler que una de les accions més famoses d’en Bernat fos la que reverberaria al llarg de la història i la que desembocaria en la mort d’en Barthomieu i en Nivard.

L’any 1118, l’Hugues de Payns, un petit noble de la Xampanya, va arribar a Jerusalem amb una petita comitiva d’homes i va oferir els seus serveis com a soldats al tron de Balduí II. Amb la benedicció de Balduí, es va passar tota una dècada dedicada a la defensa dels pelegrins cristians durant les seves visites a la muntanya del Temple. Aleshores, l’any 1128, de Payns va escriure a Bernat, l’home més influent de l’Església, l’estel més enlluernador del monacat, per patrocinar el seu recent esforç per crear un orde de Sants Cavallers que lluitessin per Jerusalem, per la cristiandat.

En Bernat de seguida va entomar la proposta i va escriure un tractat a Roma, «De Laudibus Novae Militiae», una defensa aferrissada de la idea dels sants guerrers. Al Concili eclesiàstic de Troyes, al seu territori natal de la Xampanya, va lluitar per obtenir l’autorització i el Papa Innocenci II va acceptar formalment la creació de l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist del Temple de Salomó.

Els Templers havien nascut.

Alguns dels primers cavallers que es van sumar a en Hugues de Payns eren parents de sang d’en Bernat, incloent-hi l’André de Montbard, el seu oncle matern, i els seus germans Gerard i Guiu. Una colla de nobles de la Xampanya van fer el jurament. I, des del moment del seu ingrés, els templers van venerar en Bernat i van ser ferms en el seu afecte envers ell… fins a l’any fatídic de 1307.

Amb el poderós patrocini d’en Bernat, els templers rebien obsequis de la noblesa per contribuir a la seva santa missió: diners, terres, fills de naixement noble. Podien travessar les fronteres que volguessin gaudint de total llibertat. No pagaven impostos. Estaven exempts de qualsevol autoritat, tret de la del Papa.

Tot i que no van poder recollir cap victòria important en vida d’en Bernat, i, de fet, van patir un derrota ignominiosa a Damasc durant la Segona Croada, al llarg dels anys que van seguir van créixer com a milícia. Amb gran glòria, l’any 1177, cinc-cents cavallers de l’Orde del Temple van contribuir a derrotar l’exèrcit de Saladí format per vint mil homes durant la batalla de Montsgisard. Un d’aquells cavallers era en Nivard de Fontaines, monjo de Ruac, i un home en qui els seus camarades podien comptar per escorxar una cabra o un camell.

Tenien una reputació molt ben considerada i, al llarg del segle següent, les seves fortunes es van multiplicar. En virtut d’una impressionant barreja de donacions i tractes comercials, el poder dels templers va explotar. Van adquirir grans porcions de terres a l’Orient Mitjà i Europa, importaven i exportaven mercaderies per tota la cristiandat, van construir esglésies i castells, posseïen la seva pròpia flota de vaixells.

Llavors, va arribar el que era inevitable: perquè tot el que puja, en alguna moment ha de caure.

Els templers, encara exempts del control dels països i altres governs, a la pràctica un estat dins d’un estat, eren temuts i menyspreats pels forasters. Quan un animal està ferit, altres depredadors se li abraonen al damunt. Al llarg dels anys, els templers van caure ferits. Van patir certs contratemps militars a Terra Santa. Van perdre Jerusalem. Es van retirar a Xipre, la seva darrera fortalesa a l’Orient Mitjà. Llavors, van perdre Xipre. El prestigi es va esfumar i els senyors de la terra, enemics temibles, els van acorralar preparats per a la matança.

En Felip el Bell, rei de França, servava una profunda enemistat contra l’Orde des que, quan era jove, havien rebutjat el seu ingrés. A més, havia acumulat un nombre impressionant de deutes amb l’Orde, que no tenia la més mínima intenció de retornar. El rei va atacar.

L’Església estava molesta pel credo dels templers, que els permetia resar directament a Déu sense necessitat que l’Església actués com a intermediària. El Papa va atacar.

El rei Felip i el papa Climent, en una acció conjunta, van acusar els templers de tota mena de delictes atroços: de negar Crist, de cometre assassinats rituals, fins i tot de venerar un ídol, un cap barbut anomenat Bafomet. Es van emetre ordres i es van preparar soldats.

Van tancar al parany al seu damunt.

L’any 1307, durant el mes d’octubre, els homes del rei van amollar un cop en massa coordinat. Era divendres tretze, una data que ressonaria per sempre més com un mal presagi.

A Paris, el gran mestre dels templers, en Jacques de Molay, i seixanta dels seus cavallers van ser empresonats en grup. Per tot França i tot Europa, milers de templers i els seus acòlits van ser rodejats i arrestats. Tot seguit, es va desencadenar una orgia de tortures i confessions forçades. On tenien amagat el seu immens tresor? On era la gran flota que abans estava ancorada a La Rochelle?

A Ruac, van arribar al migdia, en el precís moment en què els monjos sortien en fila de l’església després de complir amb l’observació de la sexta. Un contingent de soldats encapçalats per un capità baixet, bel·ligerant i alè insofrible anomenat Guyard de Charney va carregar contra les portes i va rodejar els germans.

—Aquesta és una llar de templers! —va udolar—. Per ordre del rei i del papa Climent, tots els cavallers de l’Orde se sotmetran al nostre control i, en virtut d’aquesta mateixa ordre, tot els diners i tresors templers seran confiscats.

L’abat, un home alt amb la barba punxeguda, va declarar:

—Bon senyor, aquesta no és una llar de templers. Som una humil abadia cistercenca, com ja sabeu.

—Bernat de Claravall va fundar aquesta casa! —va udolar el capità—. Va ser per la seva mà infecta que els templers van esdevenir una realitat. Es ben sabut que, al llarg dels anys, aquest monestir ha estat refugi de cavallers i els seus partidaris.

Des del darrere del grup de monjos es va sentir una veu:

—Mà infecta? Heu dit que en Bernat, el sant que venerem, tenia una mà infecta?

En Barthomieu va intentar arreplegar l’hàbit d’en Nivard per impedir que fes una passa endavant, però no hi va ser a temps.

—Qui ho ha dit? —va cridar el capità.

—Jo.

En Nivard es va plantar al davant de tots amb decisió. En Barthomieu va fer un esforç per lluitar contra l’instint per amagar-se i va seguir el seu germà a primera línia.

El capità veia dos monjos vells al seu davant. Va assenyalar en Nivard amb el dit:

—Tu?

—Us ordeno que retireu la infame afirmació que heu fet sobre sant Bernat —va exigir en Nivard sense ni un bri de vacil·lació a la veu.

—Qui ets tu per manar-me res a mi, vell?

—Sóc en Nivard de Fontaines, cavaller templer, defensor de Jerusalem.

—Cavaller templer! —va exclamar el capità—. Però si sembleu el meu vell avi sord! —En sentir aquestes paraules, els homes del rei van esclafir a riure.

En Nivard es va posar ben dret. En Barthomieu es va adonar que la fúria transformava el rostre d’en Nivard en una efígie de pedra. No va poder fer res per impedir el que va passar a continuació, de la mateixa manera que mai no havia pogut impedir que l’obstinat d’en Nivard fes el que li venia de gust al llarg de la seva llarga i acolorida vida. En Barthomieu sempre s’havia conformat a viure a l’interior dels claustres de l’abadia, però en Nivard era un aventurer incansable, que marxava carregat d’una bona provisió de Te de la Il·luminació i desapareixia durant llargs períodes de temps.

En Nivard es va acostar lentament al capità, prou per poder ensumar la ferum de les seves dents corcades. El soldat li va fer un somriure sorneguer amb cautela, sense saber què havia de fer a continuació.

Una bufetada d’una contundència sorprenent, amollada amb el revers de la mà d’en Nivard li va colpejar la boca. Va sentir el regust de la sang als llavis.

Van desembeinar una espasa.

L’abat i en Barthomieu van avançar-se de seguida per estirar en Nivard, però ja era massa tard.

Es va sentir el soroll suau i nauseabund de la carn en ser travessada.

El capità semblava sorprès per la seva pròpia acció. No s’havia posat en camí per matar un monjo vell, però l’espasa bruta de sang era a les seves mans i el desgraciat sacerdot havia caigut de genolls, aferrant-se la cintura, amb la mirada aixecada al cel i pronunciant les seves últimes paraules: «Bernat. El meu germà».

En un atac de fúria, el capità va ordenar que escorcollessin l’abadia i que la saquegessin. Van confiscar calzes i candelers de plata. Van aixecar els terres de fusta a la recerca del tresor dels templers. Els monjos van ser sotmesos a insults cruels i els van estar clavant coces com si fossin gossos.

A la infermeria, el germà Miquel tremolava com una llebre espantada veient com els soldats capgiraven els llits i escorcollaven els prestatges. Havia treballat durant dècades sense fi com a ajudant d’en Joan i quan el vell monjo va topar inesperadament amb la mort sota les potes d’una mula, per fi, va poder ascendir a la funció d’infermer de l’abadia. Cent cinquanta anys eren molt de temps esperant poder ascendir a un càrrec i ho havia esperat amb ànsia.

En Miquel va intentar caure en gràcia als soldats indicant-los la ubicació d’un crucifix amb gemmes incrustades i un calze de plata que havia pertangut al seu anterior mestre i, quan van haver marxat, es va asseure en un dels llits amb la respiració agitada.

Un cop els soldats van quedar exhausts per la recerca, el capità va anunciar que informaria el consell del rei. L’abat de Ruac marxaria amb ells, tant se valia que protestessin molt o poc els monjos. S’obriria una investigació, d’això en podien estar segurs. Si aquell home, en Nivard, de veritat havia estat templer en la seva joventut, llavors es cobrarien un preu molt més alt del que s’havien cobrat a dia d’avui.

Van prohibir que en Barthomieu toqués el cos del seu germà difunt fins que els soldats van ser fora. Va seure al seu costat, li va aixecar el cap i se’l va posar a la falda, i li va acariciar el serrell de cabells grisos. A través de les llàgrimes, li va mussitar: «Adéu germà meu, amic meu. Hem estat germans durant dos-cents dotze anys. Quants germans hi ha que ho puguin dir? Temo que aviat em reuniré amb tu. Resaré perquè ens retrobem al Cel».

Durant les setmanes següents, els visitants que de tant en tant es deixaven caure per l’abadia de Ruac els explicaven les mateixes històries. Per tot França, torturaven templers i els cremaven a la foguera. S’havia desencadenat una orgia de violència per tot el país. Expropiaven els edificis i les terres dels templers. No se n’escapava ningú que fos sospitós de tenir un vincle amb l’orde.

En els seus dos-cents vint anys de vida, en Barthomieu no havia resat mai amb més fervor. Per al món exterior, tenia l’aspecte d’un home que estigués a la seixantena o, potser, setantena. Semblava com si tingués una font de vida corrent-li per les venes. Tanmateix, sabia que aquell seria el seu últim any. El papa havia establert un tribunal de la Inquisició a Bordeus i corrien rumors de torxes humanes que s’escampaven per tot el país. Els van arribar notícies que afirmaven que l’abat havia estat torturat i cremat.

Què podia fer? Si l’abadia de Ruac queia a les seves mans, si els monjos eren martiritzats per la seva fidelitat a en Bernat, què passaria amb el seu secret? Moriria amb ells? Quedaria subjecte a la protecció dels anys? No quedava ningú que fos més savi que ell. En Joan feia molt de temps que era mort. En Nivard era mort. L’abat era mort. Havia de confiar en el seu propi consell.

Al llarg de moltes dècades, havia adquirit moltes habilitats, encara que en cap d’elles no excel·lia tant com en la d’escrivà i enquadernador, i un bon dia va sortir d’una agitada sessió d’oració amb la ferma resolució de posar-les en pràctica. No era ell qui havia de decidir què passaria amb el seu gran secret. La decisió pertocava a Déu. Seria l’humil escrivà de Déu. Escriuria el relat de la troballa de la cova i del Te de la Il·luminació perquè d’altres el poguessin trobar. O no. Quedaria en mans de Déu.

Per tal d’evitar que caigués en mans dels inquisidors, disfressaria el text amb un xifratge endimoniadament complicat que en Joan, l’infermer, havia inventat feia anys per ocultar les seves receptes d’herbolari a ulls tafaners. Si el manuscrit queia en mans d’homes que Déu volia que en descobrissin el significat, aleshores Ell els il·luminaria i llevaria el vel del xifratge de davant dels seus ulls. En Barthomieu seria mort i enterrat, la seva tasca s’hauria dut a terme.

Així es va posar a treballar.

A la llum del sol i de la tremolor d’una espelma, va escriure el manuscrit.

Va escriure sobre en Bernat.

Va escriure sobre en Nivard.

Va escriure sobre l’Abelard i l’Heloïsa.

Va escriure sobre la cova, sobre en Joan, sobre el Te de la Il·luminació, sobre els templers, sobre una llarga, llarga vida de servei a Déu.

I quan va haver enllestit la feina, amb les seves veritables paraules ocultes gràcies al codi d’en Joan, va aplicar les seves qualitats com a artista i il·lustrador per guarnir el manuscrit. Hi va representar les plantes que tant importants eren per al relat i les pintures que havien captivat l’atenció, feia tants anys, de dos monjos afeblits que feien exercici pels cingles de Ruac per recuperar la salut.

En acabat, per refrescar el record esborronat que en tenia, en Barthomieu va fer una darrera visita a la cova. Se n’hi va anar tot sol un matí amb una torxa a la mà i el cor carregat d’il·lusió. Tot i que feia ben bé cent anys que no hi havia anat, tenia el recorregut ben clar a la ment i l’entrada de la cova semblava donar-li la benvinguda com un vell amic.

Es va estar una hora a dins de la cova i, quan en va sortir, es va aturar a la cornisa per gaudir per última vegada de l’extensió verda i il·limitada de la vall del riu. Llavors, va iniciar el lent retorn a l’abadia.

Un cop més davant l’escriptori, en Barthomieu va dibuixar de memòria les meravelloses pintures de la cova. En acabat, va completar les il·lustracions amb un mapa senzill que indicava a un pelegrí com trobar la cova oculta. El llibre estava llest per ser enquadernat i ho va fer amb el cor ple d’amor envers els seus germans, en especial, en Bernat. A l’escriptori hi havia un pedaç especial de cuir vermell desat en un prestatge. Mai no havia trobat un destí prou elevat per a aquella peça; havia arribat el moment de fer-la servir. Al llarg d’uns quants dies, va treballar enquadernant meticulosament el llibre i confeccionant-ne la coberta. Va utilitzar els punxons per gravar la figura de Sant Bernat, el seu estimat germà, amb un halo celestial surant per damunt del delicat cap.

El llibre tenia molt bon aspecte. En Barthomieu n’estava satisfet, encara que no del tot. Li faltava un últim toc que el convertiria en una obra veritablement adequada per als fets que contenia. A sota del matalàs tenia guardada una capseta de plata, un relíquia familiar, un dels pocs objectes bonics que no havia estat saquejat en aquell dia d’octubre de feia tan poc.

La va fondre sobre el foc i va fer venir el germà Miquel per ajudar-lo.

En una abadia petita com la de Ruac, empesos per la necessitat, els monjos solien aprendre més d’una habilitat. Al llarg del seu llarg aprenentatge al costat de l’infermer, en Joan també havia adquirit un equipament per treballar el metall i va acabar sentin una inclinació raonable envers l’argenteria. En Barthomieu li va mostrar el manuscrit de cuir vermell i li va demanar que l’acabés d’embellir amb delicats fragments de plata tant bé com pogués. El va confiar a les mans tafaneres d’en Miquel, sense sospitar que, en el passat, el vell Joan li havia ensenyat el mètode de codificació. Sense amoïnar-se, en Barthomieu havia escrit les paraules clau (nivard, heloïsa i templers) en un tros de pergamí que havia deixat entre les pàgines del llibre sobre un marcador de llibre.

Al cap d’uns dies, en Miquel li va tornar el llibre amb unes cantoneres de plata resplendents. A més, també n’havia guarnit els nervis del llom amb el metall i havia aplicat cinc botons de plata a cada coberta i dues tanques iguals que mantenien tancades les cobertes. En Barthomieu en va estar molt satisfet, va abraçar en Miquel i li va fer un afectuós petó en agraïment per aquella magnífica obra. Conscient que en Miquel sempre havia estat molt inquisidor en relació amb els assumptes dels altres monjos, li va preguntar perquè no s’havia interessat per la naturalesa del manuscrit. En Miquel li va murmurar que tenia la ment ocupada en altres assumptes i es va esmunyir a la infermeria.

Els va arribar la notícia que unes vinyes templeres d’allà a la vora havien estat buidades, que n’havien despatxat tots els treballadors i arrestat els nobles. Només era qüestió de temps que els homes del rei tornessin, en Barthomieu n’estava segur. Una nit, quan el monestir estava sumit en el silenci i tots dormien, es va entretenir a rascar una paret d’adob i canyes que hi havia a la sala capitular. Hi va fer un forat prou gros com per amagar-hi el seu estimat manuscrit. Abans de posar-l’hi, va fer un cop d’ull a l’última pàgina i, tot i que estava codificat, va recordar les paraules que hi havia escrit.

A vós que sou capaç de llegir aquest llibre i copsar-ne el significat, us faig arribar noves d’un pobre monjo que visqué dos-cents vint anys i que hauria pogut viure encara més si els reis i els papes no haguessin conspirat contra les bones obres dels templers, l’orde santa que noblement fundà el meu estimat germà, Sant Bernat de Claravall. Feu servir aquest llibre com ho he fet jo, per gaudir d’una vida llarga i rica al servei de Nostre Senyor, Jesucrist. Honoreu-lo com jo l’he honorat. Estimeu-lo com jo l’he estimat. Que tingueu una vida llarga i bona. Eleveu una oració pel vostre humil servent, Barthomieu, que va abandonar aquesta terra sent un home vell amb un cor jove.

Quan va acabar de posar el guix nou a la paret, va sentir els lladrucs dels gossos i els renills dels cavalls als estables.

S’acostaven homes.

Venien a buscar-lo. Venien a buscar-los a tots.

Es va afanyar a marxar a la capella per resar una darrera oració abans no se l’endugués un destí segur.

Quan els soldats van arremetre contra les portes de l’abadia, un monjo corria com un esperitat per sobre dels prats il·luminats per la lluna, entre les herbes altes de darrere de l’abadia. S’havia tret l’hàbit i el crucifix, i portava la roba pròpia d’un senzill ferrer: una camisa, uns pantalons i un davantal. S’amagaria al costat del riu i, quan es fes de dia, es presentaria davant de la bona gent del poble de Ruac com un bon treballador i un home temorós de Déu.

Si es mostraven reticents a acceptar-lo, els revelaria un secret que, segur, els interessaria. D’això, en Miquel de Bonnet, abans germà Miquel de l’abadia de Ruac, n’estava ben segur.