TRES

El general André Gatinois estava fent una passejada a pas viu pel cementiri Père Lachaise, que és el que solia fer a l’hora de dinar quan feia bon temps. Mantenir-se en forma als cinquanta s’havia convertit en un objectiu força irritant i cada vegada se li feia més necessari canviar el dinar per una caminada d’uns quants quilòmetres.

El cementiri, el més gran de París, era el més freqüentat i podria dir-se que també el més famós del món, el lloc de descans de personatges com Proust, Chopin, Balzac, Oscar Wilde i Molière. Per a gran irritació de Gatinois, també acollia el cos de Jim Morrison i s’anava a queixar en persona al responsable del cementiri cada vegada que descobria que un nou fan trastocat dels Doors havia dibuixat un rètol amb esprai CAP AL JIM amb fletxa i tot sobre un tros de paret.

El cementiri era a tot just un quilòmetre, si fa no fa, del seu despatx al Boulevard Mortier al districte 20è, encara que per maximitzar la quantitat de temps que passava enmig de la verdor, li havia demanat al xofer que el deixés davant de la porta principal del cementiri i que l’esperés allà fins que hagués acabat la passejada. La matrícula del Peugeot 607 negre oficial li assegurava que la policia no empiparia el xofer mentre l’esperava.

El cementiri era immens, prop de cinquanta hectàrees, i en Gatinois podia fer variacions interminables en els seus recorreguts. En aquell dia assolellat de finals d’estiu, la massa de fulles que cobria les branques començava a canviar i murmurava apaciblement empesa per la brisa. Caminava entremig d’una multitud de visitants, tot i que la seva camisa blava prima, el pentinat d’estil militar i la posició ben dreta el distingien dels texans i les dessuadores de la multitud desmanegada.

Perdut en els seus pensaments, es va endinsar una mica més del que era habitual en el terreny del cementiri i va accelerar el pas per estar segur que arribaria a temps a la reunió setmanal de personal. Una tomba especialment grossa i ornamentada situada sobre un monticle el va fer alentir la marxa i aturar-se un moment. No tenia parets, era d’aspecte bizantí i acollia uns sarcòfags posats l’un al costat de l’altre a sobre dels quals reposaven les reproduccions en marbre d’un home i una dona de l’època medieval. La tomba d’Heloïsa i Abelard. Els dos amants d’amor impossible del segle XII havien donat forma al concepte d’amor veritable de tal manera que, com a homenatge nacional, al segle XIX hi havien traslladat a París les despulles des del seu lloc de descans original a Ferreux-Quincey.

En Gatinois es va mocar. Amor veritable, se’n va burlar. Propaganda. Mitologia. Va pensar en el seu matrimoni mancat d’amor i, mentalment, va prendre nota que havia de comprar un regalet per a la seva amant. També n’estava fart d’ella, però en la seva situació, estava obligat a sotmetre cada nova aventura a un exhaustiu control de seguretat. Tot i que els seus companys eren discrets, no deixava de sentir-se sotmès: no podia tallar per la via ràpida, canviar sovint, i conservar la dignitat al mateix temps.

El conductor va creuar el cordó de seguretat i va deixar baixar en Gatinois en un pati interior, des d’on va accedir a un edifici a través d’una immensa porta de roure venerable i sòlida com el mateix Ministeri de Defensa.

Les piscines

Aquest era el malnom del complex de la DGSE. La piscina. Tot i que el nom feia referència a la Piscine des Tourelles de la Federació Francesa de Natació que hi havia allà a la vora, la noció de recórrer una distància determinada una vegada i una altra, escurçant el temps però sense moure’t de lloc, sovint li semblava d’allò més encertada.

En Gatinois era més aviat una anomalia a l’organització. Ningú de dins de la Direcció General per a la Seguretat Exterior no tenia un rang més alt que ell, però la seva unitat era la més petita i, en una agència en què l’opacitat era una forma de vida, la Unitat 70 era la més opaca de totes.

Mentre que els seus homòlegs de les Direccions d’Estratègia i Intel·ligència gestionaven grans pressupostos i grans equips de personal, estaven a la mateixa altura que els seus homòlegs de la CIA i d’altres agències d’intel·ligència mundials i tenien un estatus capdavanter entre les seves files, la seva unitat empal·lidia quan s’hi comparava. Comptava amb un pressupost comparativament baix, només trenta treballadors i en Gatinois treballava sumit en una relativa foscor. No és que li haguessin mancat mai els recursos —el que passava era que la quantitat de finançament que necessitava es veia empetitida per la Divisió d’Acció, per exemple, amb la seva xarxa mundial d’espies i operatius. No, en Gatinois aconseguia el que necessitava en una petita part del temps del que trigaven els altres grups. En realitat, la major part de la tasca de la seva unitat la duien a terme contractistes governamentals i laboratoris acadèmics que no tenien la més remota idea de què tenien entre mans.

En Gatinois s’havia de donar per satisfet sabent que, tal com li havia revelat amb tota habilitat el seu superior, el director de la DGSE, el Ministre de Defensa i, de fet, el mateix president francès, sovint estaven molt més interessats a rebre informes actualitzats de la Unitat 70 que de qualsevol altre assumpte de la intel·ligència d’estat.

La Unitat 70 tenia el seu propi grup de despatxos en un edifici del segle XIX a dins del complex. A en Gatinois li agradava més que els altres edificis moderns fets en sèrie i sempre es mostrava reticent a un trasllat. S’estimava més els sostres alts, les motllures complicades i els revestiments de fusta dels seus quarters, tot i que els lavabos eren molt més voluminosos que els seus equivalents moderns.

La sala de reunions era d’unes proporcions magnífiques i l’il·luminava una refulgent aranya de cristall. Després de fer una visita ràpida al seu lavabo personal per fer-se uns retocs, hi va entrar, va saludar el personal amb un moviment de cap i va ocupar el seu lloc al cap de taula, on l’esperaven els informes.

Un dels rituals que seguia per donar-se importància era fer que el seu equip esperés en silenci mentre ell revisava l’informe d’estat setmanal. A continuació, cadascun dels responsables de departament li oferia un resum oral, però a en Gatinois li agradava saber què escoltaria. El seu assessor principal, el coronel Jean-Claude Marolles, un home baix i orgullós amb un bigotet cuidat, seia a la seva dreta. Mentre esperava feia rodar el bolígraf endavant i endarrere entre el polze i l’índex, amb aquell estil tan vel·leïtós que el caracteritzava, a l’expectativa de què voldria criticar en Gatinois.

No va haver d’esperar gaire.

—Com és que no se m’havia informat d’això? —va preguntar en Gatinois al mateix temps que es treia les ulleres de llegir com si tingués la intenció de llançar-les.

—De què, general? —va respondre en Marolles amb un deix de cansament que va desfermar la fúria d’en Gatinois.

—D’aquest incendi! Què vol dir, «de què»?

—Només va ser un petit incendi a l’abadia. Al poble no hi va passar res. No sembla que tingui cap importància.

En Gatinois no estava content. Sense parpellejar, va anar fent saltar els ulls d’un a l’altre dels homes que hi havia asseguts al voltant de la taula fins que va arribar a en Chabon, el responsable de la relació amb el doctor Pelay.

—Però, Chabon, aquí ha escrit que en Pelay en persona li va dir a en Bonnet que va anar a sufocar l’incendi i que li va comentar que havien trobat un llibre antic a l’interior d’una paret. Aquest informe és el seu?

En Chabon li va respondre que sí.

—I quin llibre era aquest? —va demanar-li amb veu inflexible.

—No ho sabem —va contestar amb posat dòcil en Chabon—. No em pensava que fos important per a la nostra tasca.

En Gatinois va aprofitar l’oportunitat per posar-se histriònic. Es va inspirar en l’aranya que penjava del sostre, que sempre el feia pensar en un castell de focs. Sovint la seva feina tenia la virtut d’assemblar-se a observar com s’asseca una mà de pintura. Era molt fàcil acabar sent condescendents amb ells mateixos. Per a ell era molt fàcil ser condescendent. Feia ben bé sis mesos des del darrer descobriment digne d’esment i la frustració que sentia a causa del pesat ritme de la feina i l’endarreriment del seu ascens a una funció més important al ministeri estava a punt de passar de taca d’oli.

Va començar a parlar en veu baixa, com traient fum pels queixals, i va anar pujant el to de veu en un crescendo progressiu i sense estridències fins que va acabar cridant prou fort perquè el poguessin sentir des de l’altra punta del passadís.

—La nostra feina és Ruac. Tot el que estigui relacionat amb Ruac. Res de Ruac no és insignificant fins que jo no digui que és insignificant. Si un nen agafa la varicel·la, vull saber-ho! Si es produeix un tall de corrent, ho vull saber! Si un cony de gos es caga enmig del carrer, vull saber-ho! Troben un llibre antic a dins d’una paret de l’abadia de Ruac i la primera reacció del meu equip és pensar que no és important? No sigueu estúpids! No ens podem permetre tanta condescendència!

Tots els membre de l’equip tenien els ulls abaixats, absorbint l’esbroncada com a bons soldats.

En Gatinois es va posar dempeus mirant de decidir si havia de sortir d’allà sorollosament i deixar-los allà asseguts contemplat el seu destí. Es va inclinar i va clavar un cop de puny sobre la taula de fusta polida.

—Per l’amor de Déu, nois, això és Ruac! Espavileu-vos i poseu-vos a treballar!