VINT-I-DOS

En Luc va deixar la Sara muda i tremolant al costat d’en Fred Prentice sense res més que quatre paraules dites a corre-cuita per explicar-li que hi havia hagut un accident a França.

Potser era una crueltat deixar-la tan de sobte, però no podia centrar el cap en res que no fos tornar a travessar el Canal. Va aturar un taxi i va convèncer el taxista que el portés de cap a Heathrow a canvi de l’efectiu que portava a sobre. Es va deixar la maleta a l’hotel; en aquells moments era l’última cosa que li importava. Va estar fent trucades fins que es va quedar sense bateria, després es va quedar assegut al taxi amb les mans al cap. La resta del viatge va ser com passar per un túnel difuminat, un viatge a l’infern.

L’infern estava acordonat amb cinta policial groga.

Als terrenys de l’abadia es desplegava una gran investigació de la gendarmeria. A la zona del pàrquing, un oficial va reconèixer en Luc i el va escortar a través del cordó forense. En la distància, en Luc va veure els monjos que marxaven cap a l’església. Quin era l’ofici del dia que tocava ara? Havia perdut la noció del temps. Llavors es va adonar que el sol s’estava ponent. Vespres. Res no podia interrompre el cicle de les oracions.

En Luc era com un fetus, suspès en les tenebres, conscient del batec del seu cor, la seva respiració, però, primitivament aliè a tot el que passava a fora de l’úter.

El coronel Toucas anava per allà lluint el plomall, al càrrec de tot. Al costat de les cendres fredes de la foguera del campament, de seguida va començar a assaltar en Luc amb preguntes i a enfrontar-lo a la duresa dels fets. L’energia que sentia, gairebé desorbitada, enmig de tota aquella desgràcia, enfurismava en Luc i el va arrossegar amb contundència al present.

Tanmateix, a en Luc li costava mirar el rostre animat d’en Toucas quan el policia li va començar a descriure la localització dels cossos i la naturalesa de les ferides. En comptes d’això, es va començar a mirar amb ràbia els objectes que guarnien la camisa blau cel del coronel (les xarreteres, les condecoracions de servei, la corbata blau marí amb l’agulla i l’emblema).

En Luc va començar a absorbir plenament l’horror. Els tres estudiants universitaris i en Jeremy havien estat assassinats d’un tret al despatx, com executats. La Marie, l’altra estudiant, havia estat violada i assassinada en una caravana. L’Elizabeth Coutard, violada i assassinada en una altra.

Per fi, en Toucas va ser capaç de mirar els llavis carnosos d’en Toucas.

—I en Pierre? —va preguntar amb poc més que un murmuri.

—Qui és en Pierre? —va preguntar l’agent.

Un cop en Luc li va haver explicat qui era en Pierre i que, sens dubte, havia de ser allà el diumenge a la nit, en Toucas va començar a bordar ordres als seus homes, exigint explicacions pel recompte erroni de cadàvers i sermonejant-los perquè tornessin a escorcollar el campament. En Luc els va proporcionar la marca i el model del cotxe d’en Pierre i van enviar un agent a localitzar-lo.

En Toucas va obligar en Luc a entrar al mòdul perquè li fes un relació de tot el que hi trobés a faltar. Per sort, els cossos estaven coberts, tot i que les mortalles no ocultaven tota la sang.

—Déu meu —va murmurar—. Déu meu. Qui pot haver fet això?

—Ja ho pot ben dir —va respondre en Toucas—. Els trobarem, d’això en pot estar segur.

El despatx havia estat totalment saquejat. S’havien emportat els ordinadors i tots els aparells científics, els microscopis i els monitors ambientals. Havien buidat els arxius i els calaixos de les taules en una gran pila i, per l’aspecte que tenia tot plegat, els intrusos havien volgut calar foc a la pila. Prop d’una quarta part dels documents estaven cremats o socarrimats.

—Per què haurien de voler cremar els arxius? —va preguntar en Luc atordit.

En Toucas va assenyalar les restes cremades.

—Potser volien fer servir els documents per fer desaparèixer l’edifici i destruir les proves. El foc es devia apagar tot sol. Aquestes carpetes d’arxiu amb recobriment són de mal cremar. No es veu rastre d’accelerants. Un encén un misto, el llença sobre els papers i se’n va; el foc mor per si sol. Crec que devia passar això.

Un agent va treure el cap per la porta.

—El cotxe no és per aquí, coronel.

—Així, on és en Pierre? Com es diu de cognom, professor?

—Berewa.

—Quina mena de nom és aquest?

—És de Sierra Leone.

—Ah —va observar en Toucas amb aire recelós—, un africà.

—No, un francès —va replicar en Luc.

En Toucas va fer un mig somriure.

—Bé, he de trobar en Pierre Berewa. Té el seu número de mòbil? Li pot trucar?

En Luc s’havia quedat sense bateria. Va fer servir el del coronel, però no li va servir de res. De sobte, es va mirar la taula. Els calaixos estaven oberts.

—Teníem la clau de recanvi de l’entrada a la cova en aquest calaix.

—Miri si hi és —va dir-li en Toucas—. Però, faci’m el favor de posar-se uns guants. —Va assenyalar una capsa de guants de làtex que havia deixat allà l’equip forense—. Per les empremtes.

En Luc va començar a furgar entre els arxius.

—Quantes claus tenien? —va preguntar en Toucas.

—Dues. En Pierre tenia la meva clau.

—Ah, en Pierre, un altre cop.

Després de fer una cerca exhaustiva, en Luc va afirmar que la clau de recanvi no hi era i va dir:

—Crec que hauríem d’anar a veure la cova.

—Molt bé, doncs anem-hi.

Conduïa el tinent Billeter. De camí, en Toucas va rebre una trucada, durant la qual va estar escoltant la major part del temps. Quan va penjar, es va tombar cap a en Luc, que seia al seient del darrere.

—El coronel m’informa que han detectat una característica important en les mostres de semen de la violació de les dues dones.

En Luc no en volia saber res, però en Toucas no tenia gaires miraments amb la seva sensibilitat.

—El violador tenia una esperma anormal. Els espermatozous són de cua curta, que pel que sembla els fa mals nedadors. El doctor ha fet servir el terme «immòbil». Potser aquesta dada ens pot ser útil, ja ho veurem.

En Luc veia la imatge de la Marie i l’Elizabeth. Per primer cop, en aquell dia, les llàgrimes li van començar a rodolar per les galtes.

Al final del camí, van veure el cotxe vermell d’en Pierre a l’aparcament de grava. En Luc hi va anar corrents, però en Billeter el va advertir:

—No toqui res!

Van mirar a l’interior, però era buit.

En Luc els va ensenyar el camí de baixada per l’escala. En arribar a la cornisa del cingle, es va posar fet una fúria quan va descobrir la porta oberta de bat a bat.

—Algú ha entrat aquí! Per l’amor de Déu!

En Billeter va fer servir el walkie-talkie per fer venir més homes.

—Porti’ns a l’interior, professor —va dir en Toucas al mateix temps que es descordava la funda de cuir endurit.

Encara hi havia una capsa de cartró de polaines per a les sabates a l’entrada de la cova. En Luc va encendre l’interruptor universal i la cova sencera es va il·luminar des del davant fins al fons.

—Ens hauríem de posar la roba de protecció —va murmurar en Luc.

—Per protegir-nos nosaltres? —va preguntar en Toucas.

—No, la cova.

—Ateses les circumstàncies, no cal que ens amoïnem per això —va ordenar el coronel.

En Toucas i en Billeter semblaven distrets i contrariats per les pintures de la cova, com si les haguessin posat allà per confondre l’escena d’un crim. En Luc va avançar amb cura, comprovant l’estat de cadascun dels tresors, temorós de descobrir-hi un grafit o qualsevol altre acte vandàlic. Se’ns dubte, qualsevol persona capaç de posar fi a una vida humana, també seria capaç de destruir això.

—Què és això? —va preguntar en Toucas assenyalant un III en xifres romanes que hi havia enganxat a la paret.

—La cova està formada per deu cambres. Aquesta és la tercera, la Cambra del Cérvol Vermell.

—Quina és la més important?

—Totes ho són. Però si hagués de respondre la seva pregunta, diria que la desena.

—Per què?

—Ja ho veurà.

Per fi, van arribar a la Cambra 9. En Luc es va consolar una mica en veure que no havien malmès les pintures i que preservava l’estat impecable de sempre.

Es van endinsar al túnel de quatre grapes.

Quan van emergir a l’altra banda del túnel, a la desena cambra i el Passadís de les Mans, en Luc de seguida va veure el braç llarg d’en Pierre a la Cambra de les Plantes.

—Pierre! —va cridar i va córrer cap a ell.

Estava estirat de boca terrosa.

Tenia la pell negra freda com el terra de la cova. En Billeter va fer tot el protocol necessari per mirar de trobar-li el pols i va declarar que ja presentava rigor mortis.

—Escorcolla’l —va ordenar en Toucas. En Billeter es va posar els guants i va començar a buscar mentre en Luc s’ajupia de cop per presenciar tot aquell malson.

Un altre estudiant assassinat.

Als peus de l’home ocell.

En aquest espai místic.

Les paraules de l’abat Menaud ressonaven al seu cap:

—Em temo que ens han deixat tots.

En Billeter deia que trobava a faltar alguna cosa. En Luc va aixecar els ulls i li va demanar que l’hi repetís.

—He dit que el noi portava una clau a la butxaca. Aquesta és l’original o la còpia?

—És l’original. Aquest és el meu clauer.

En Billeter va reprendre l’escorcoll.

—Té una ferida d’arma blanca al costat dret. A veure què diu el coronel, però segurament serà la causa de la mort.

—Què significa tot això, les plantes i aquest paio o el que sigui amb tanta trempera? —va preguntar en Toucas.

—No sé si mai sabrem què signifiquen —va respondre en Luc amb veu cansada—. Estic segur que hi haurà diverses teories.

—Quina és la seva?

—Ara mateix, no ho sabria dir. El meu millor estudiant és mort. La meva gent és morta. Les dones…

En Toucas no pretenia ser empàtic.

—Això no és cap conversa de bar, professor. Estic al capdavant d’una investigació! Vol justícia? Segur que sí! Fins a quin punt coneixia aquest home? —Li va preguntar assenyalant en Pierre amb un cop de barbeta.

—El coneixia molt bé. Es va passar quatre anys estudiant amb mi. Era un bon arqueòleg. S’hauria convertit en un gran professional.

—On havia anat abans de ser el seu estudiant?

—París. La Universitat de París. Era parisenc.

—D’Àfrica.

En Luc va desafiar les paraules que havia escopit l’home.

—I què?

—Tenia amics o familiars que el vinguessin a veure?

—No.

—Tenia cap hàbit nociu, drogues?

—No. No pas que jo ho sabés.

—Problemes econòmics?

—Més enllà dels que solen afrontar tots els estudiants? No ho sabria dir. A on vol anar a parar?

En Toucas es va fregar les molsudes galtes amb els talons de les mans, com per demostrar que estava cansat o, potser, exasperat.

—S’ha comès un crim. Un gran crim. Tots els crims tenen mòbils i oportunitats. Per què creu que en Pierre Berewa era a la cova, professor?

—No ho sé. No hi hauria de ser.

—Bé, doncs. Tenim un mòbil. Hi ha hagut un robatori. Els seus aparells han desaparegut, s’han emportat els moneders i les carteres de les víctimes. Hi ha hagut agressions sexuals, espontànies, potser. Hi havia dones. Els atacants eren homes. Sol passar. I el seu Pierre tenia la clau de la cova. Potser… —Es va aturar el temps just per respondre a la ràbia creixent d’en Luc. S’havia posat dempeus i era s’alçava amenaçador al costat del coronel, vermell de ràbia com una brasa—. Només potser, professor, li prego que m’escolti, aquest estudiant devia tenir tractes tèrbols amb gent poc convenient. Potser ell va ser la seva oportunitat. Hem de tenir la ment oberta.

—Hi havia una altra clau! —va cridar en Luc, i les seves paraules van ressonar a la cambra—. No hi és; potser en Pierre intentava evitar que… no sé el què.

—Bé, potser. Per descomptat, hi poden haver altres explicacions. Una banda de traficants. Viatgers. Gitanos. La seva presència aquí, no era precisament un secret. Els científics són rics. Tenen aparells moderns. Ja sé com pensen els pocavergonyes. Aquest era un objectiu fàcil, tant si en Pierre Berewa hi estava implicat com si no.

En Luc mig l’escoltava, mig observava com el tinent aixecava el cos d’en Pierre per una espatlla encarcarada per veure si hi havia res a sota del cos. Hi va veure alguna cosa. Ho va detectar gràcies a l’agudesa visual de l’arqueòleg.

—Què és això?

—On? —va preguntar en Billeter.

—A prop de la seva mà esquerra.

En Toucas es va acostar al tinent per ajudar-lo a aixecar l’espatlla i la meitat superior del cos d’en Pierre de terra. En Billeter va encendre la llanterna per enfocar a sota i en va treure un bloc d’un material marró amassat, de la mida d’una dotzena de llapis lligats entre ells.

En Toucas es va posar un guant per recollir-ho i ho va ensumar.

—Què és això, professor?

En Luc no en tenia ni idea i els va dir que no tenia res a veure amb l’excavació.

—Se m’acuden algunes possibilitats, però m’estimaria més no dir res, de moment. Ho farem analitzar. Ho analitzarem tot, d’això en pot estar segur —va dir en Toucas.

—Li he de dir una cosa —va dir tot d’una en Luc.

—Digui’m.

—Ahir a la nit era a Anglaterra, a Cambridge. Algú va intentar atropellar-me amb un cotxe. Van fugir.

—Què en pensa la policia?

—Van creure que segurament devia ser un conductor borratxo.

En Toucas va arronsar les espatlles.

—Aquest matí, quan anava de camí a una cita amb un col·laborador científic hi ha hagut una explosió al parc de recerca científica, abans no hi arribés. Hi ha hagut moltes baixes.

—N’he sentit a dir alguna cosa a la ràdio. He anat molt atrafegat tot el dia —va bufar en Toucas—. A banda del fet que ha tingut una ratxa de molt mala sort, professor, per què em diu tot això?

—Perquè, potser, hi hagi alguna relació. Tot això no passa per casualitat.

—Per què no? Constantment passen coses. Els teòrics de la conspiració es guanyen la vida enllaçant esdeveniments aleatoris com si fossin perles de diferents mides per crear un collaret sinistre. Sota el meu comandament, no es teixeixen teories d’aquest tipus.

—Li faria res parlar amb la policia anglesa, almenys? —va preguntar en Luc. Es va treure de la cartera una targeta de presentació que li havia donat un dels agents de Cambridge. En Toucas la va agafar i se la va guardar a la butxaca del pit, com si no tingués la més mínima intenció de tornar-la a mirar mai més.

Se sentien crits llunyans des de l’interior de la cova.

—Malgrat tot —va observar en Luc abatut—, haurem de protegir la integritat de la cova. No podem tenir tot de gent corrents per aquí sense cap mena de mesura preventiva.

—Sí, sí —va dir en Toucas amb menyspreu—. Ens podria ajudar a trobar un equilibri entre les seves necessitats i les nostres, segur. Un protocol, potser.

Per la boca del túnel va aparèixer un cap a dins del Passadís de les Mans, però no era ningú de la gendarmeria.

Era en Marc Abenheim.

Tenia una expressió agredolça impresa al seu rostre de funcionari. Enmig de tot aquell horror, el satisfeia alguna cosa.

—Ja hi som tots! —En Luc va fer un bot en captar la seva petulància nasal—. M’havien dit que éreu per aquí. —Va mirar al seu voltant, parpellejant amb nerviosisme i va ensumar—: Déu del cel! —va exclamar en veure el cos d’en Pierre. En Luc recordava que, quan havia anat a visitar l’excavació, li havia costat molt mirar-lo als ulls. Ara, en canvi, semblava que tingués raigs làser que li sortissin de les pupil·les—. No pensava tornar per aquí tan ràpid. Em complau tornar a ser a la cova, encara que les circumstàncies no acompanyen. Quina tragèdia! La ministra en persona li envia el seu condol.

—Gràcies, Marc. No calia que vingués des de París. És un assumpte que han de gestionar les autoritats.

L’Abenheim intentava no mirar el cos d’en Pierre. En Luc sabia que s’havien conegut. Li havia demanat a en Pierre que s’encarregués de fer-li la preceptiva visita guiada al a cova.

—Temo que havia de venir. Podem parlar en privat?

Es van retirar a la cambra adjacent. Les mans llampants, gairebé alegres que hi havia pintades tot al seu voltant resultaven discordants, ratllaven l’absurd, ateses les circumstàncies.

—Sembla que només ens veiem en ocasions desgraciades —va observar l’Abenheim.

—Això sembla.

—Aquesta mena d’esdeveniments no tenen precedents en l’arqueologia francesa. Una excavació amb tantes morts. És un assumpte molt greu.

—Li asseguro, Marc, que en sóc ben conscient.

—El professor Barbier està preocupat. La ministra està preocupada. Correm el perill que la imatge d’aquest espectacular monument nacional es vegi enterbolit per totes aquestes tragèdies humanes.

En Luc gairebé trobava divertit que l’Abenheim estigués repetint com un lloro el que ell mateix havia dit a la primera reunió al ministeri («espectacular monument nacional»).

—Estic segur que, en el futur, es convertirà en l’observació de torn de cada informe i article popular de Ruac —va respondre en Luc—. Encara que és inevitable, n’estic segur; de la mateixa manera que estic segur que ara no és el millor moment per pensar en aquests assumptes.

—El ministeri espera que sigui jo qui s’ocupi d’aquests assumptes!

—Què vol que fem, Marc? Què vol que faci jo?

—Vull que dimiteixi com a director de l’excavació.

En Luc va tenir la sensació de què totes aquelles mans estergides es bellugaven, que donaven voltes en el sentit de les agulles del rellotge.

Es va sentir de lluny com responia a aquell ploramiques fill de puta.

—L’accident d’en Zvi Alon. L’accident de cotxe de l’Hugo Pineau. Aquest atac al campament. Tot això han estat actes aleatoris. Terribles actes aleatoris. —Es va aturar un moment per escoltar els arguments que li estava donant. Feia només uns minuts, havia volgut convèncer el coronel Toucas que havia de tenir la ment oberta i pensar que, potser, tot estava relacionat. Desesperat, va preguntar-li—: La meva dimissió, de quina manera podria ajudar a justificar res o a tancar algú?

—Actes aleatoris? Potser. Però sí que hi ha un vincle entre ells, Luc, i no el podem ignorar.

—Quin vincle?

—Tots ells han passat sota la seva direcció. Ha d’assumir-ne la responsabilitat. Ha de marxar. La comissió m’acaba de nomenar nou director amb efectes immediats.