VINT-I-SET

Per a un priorat modest com el de Sant Marcel, era una trobada extraordinària. Força enretirat de les ribes del Saône i acotxat enmig d’un espès bosc jovencell, el priorat no estava preparat per acollir pelegrins. Hi arribaven des de tots els punts cardinals de França. Ningú no sabia com era possible que una mostra de població tan nombrosa s’hagués assabentat amb tan d’encert sobre la imminència de la mort d’un home.

L’Abelard, el gran mestre, filòsof i teòleg, estava prostrat al llit de mort.

Hi havia estudiants, deixebles i admiradors procedents de totes les estacions per on havia passat al llarg de la seva vida: París, Nogent-sur-Seine, Ruac, les abadies de Saint-Denis i Saint-Gildas de Rhuys, el Paraclete de Ferreux-Quincey, i, per acabar, aquest darrer santuari final de prop de Cluny. S’havia passat la vida ensenyant i caminant, pensant i escrivint i, si no hagués estat per la temuda pesta blanca que li consumia els pulmons, hauria continuat atraient més seguidors. Era un personatge molt carismàtic.

La infermeria era poc més que una cabana amb el sostre de palla i, a la clariana batuda pel pas de centenars de peus que separava la cabana i la capella, potser hi havia quaranta homes que havien muntat un campament per resar, parlar i visitar-lo d’un en un o de dos en dos.

El camí de Ruac a Sant Marcel havia estat una exploració de la vida i l’amor que havia durat vint-i-quatre anys. L’Abelard havia marxat de Ruac amb la salut i l’aspecte restablerts i se n’havia anat de viatge fins a l’abadia de Sant-Denis. Allà es va posar els hàbits benedictins i havia iniciat un període d’una riquesa explosiva quant a meditació i escriptura. No només hi havia redactat el seu polèmic tractat sobre la Santíssima Trinitat, per a gran incomoditat de l’ortodòxia eclesiàstica, sinó que també havia continuat escrivint una carta rere l’altra, cadascuna més apassionada, a la seva estimada Heloïsa, encara allotjada al convent d’Argenteuil.

Era un lluitador de cap a peus. El seu temperament curiós, la intel·ligència punyent i l’energia il·limitada l’empenyien a debatre, posar a prova i sacsejar idees establertes des dels seus fonaments. A més, cada vegada que li fallava l’empenta o que perdia embranzida, marxava carregat amb el cistell de vímet al camp i els prats per recollir plantes i baies, per a gran curiositat dels seus companys monjos que no sabien què en feia.

Tenia la seva pròpia trinitat personal, una que ocupava tots els seus pensaments ambulants: la teologia, la filosofia i l’Heloïsa. De les dues primeres, hi havia pocs homes amb la capacitat mental suficient com per poder fer-li front o compartir les seves tendències intel·lectuals. De l’última, tots els homes podien comprendre els seus anhels.

L’Heloïsa, la dolça Heloïsa, continuava sent l’amor de la seva vida, l’ardent alimara al capdamunt d’un cim llunyà que li indicava el camí a casa. Tanmateix, ella havia pres el vel i ell havia pres l’hàbit i Crist era el seu objecte de devoció. L’únic que podien fer era enviar-se cartes que proclamaven l’un a l’altre la passió que es professaven.

Ni ell ni en Bernat de Claravall no s’haurien pogut imaginar mai que l’enemistat recent forjada del segon envers el primer aixecaria el pont que uniria aquells amants d’amor impossible.

Quan en Bernat va abandonar Ruac i va tornar a Citeaux amb el cos guarit, però amb l’esperit trasbalsat, va lamentar amargament la decisió que del seu germà Barthomieu de no oblidar el beuratge del diable. Rumiant-hi, no hi havia ningú a qui culpés més de l’evolució dels esdeveniments que a l’Abelard, entre tots els implicats en l’assumpte. L’eunuc era el qui tenia la ment més desperta i persuasiva. El seu pobre germà només era un titella. L’autèntic malfactor era l’Abelard.

Per aquesta raó, va recórrer a la seva esfera d’influència eclesiàstica, cada cop més gran, per tenir controlat aquell renegat. Quan el tractat de l’Abelard sobre la Trinitat va caure a les seves mans, es va basar en les heretgies que contenia, tal com ell ho considerava, per fer-lo comparèixer davant d’un consell papal a Soissons l’any 1121 per tal que es defensés.

És que potser no estava proclamant una visió triteista segons la qual Pare, Fill i Esperit Sant es podien separar, cadascun amb un existència independent, rugia en Bernat? És que potser el concepte del Déu Únic només era una abstracció per a ell? És que el beuratge del diable li havia fet perdre el cap?

Amb gran satisfacció, en Bernat va saber que el Papa havia obligat l’Abelard a cremar el seu propi llibre i a recollir-se a Saint-Denis, en desgràcia. Tanmateix, algunes llavors de regust amarg havien tingut temps d’arrelar. Els monjos de l’abadia van considerar adequat desfer-se de l’Abelard i la seva heretgia. L’Abelard es va retirar a la solitud d’un indret desert a les proximitats de Troyes, en un llogarret conegut com a Ferreux-Quincey. Allà, ell i un petit seguici d’adeptes van aixecar un monestir nou que van decidir anomenar Oratori del Paràclit. Paràclit: l’Esperit Sant. Un dit a la nafra dels seus acusadors.

El lloc era del grat de l’Abelard. Era remot, tenia una deu d’aigua fresca a la vora, terra fèrtil i una abundant font de fusta per construir una església. A més, amb gran satisfacció va comprovar que a la zona hi havia abundància d’«enfiladissa», poa i agrassons.

Un cop van tenir construïts els elements essencials de l’oratori, i comptaven amb una capella i lloc on dormir, va fer una cosa que no podria haver fet si no hagués estat l’abat d’aquesta nova seu: va fer venir l’Heloïsa.

Va venir des d’Argenteuil muntada en un carro estirat per cavalls, acompanyada d’un petit seguici de monges.

Tot i que anava coberta amb el senzill hàbit d’una monja, era tan encisadora com la recordava.

Envoltats dels seus seguidors, no podien abraçar-se. Es van tocar les mans, prou. N’hi havia prou.

Ell es va fixar que el crucifix que duia era més gros que el de les seves companyes.

—Ara ets priora —va observar.

—I vós sou abat, senyor —va replicar ella.

—Tots dos hem ascendit a un servei elevat —va bromejar ell.

—El millor per servir a Crist —va dir ella, abaixant els ulls.

La va anar a veure a la caseta que havia fet construir. Ella va protestar. Van discutir. Ell tenia els ulls fora de les òrbites. Parlava massa ràpid, com si estigués mig endormiscat. Amb contundència i fluïdesa, sense els inicis de frase i les pauses que s’usen en el discurs normal. Una mica abans, al vespre, havia pres Te de la Il·luminació. No calia que l’hi digués. Anava curt de temps. Aviat li canviaria l’humor i no volia que ella en fos testimoni.

El seu enginy i la seva llengua eren esmolats com un ganivet, com sempre. Tenia pell blanca com el marbre més delicat del saló del seu oncle Fulbert. Massa poca, se’n veia des de sota de l’hàbit cast i aspre. La va fer caure a sobre del llit i es va abatre al damunt d’ella, li va besar el coll, les galtes. Ella el va empènyer i el va renyar, però, al final, va cedir i també el va besar. Ell va estirar el teixit aspre que la cobria fins als turmells deixant-li la carn al descobert fins a les cuixes.

—No podem —va protestar ella.

—Som marit i muller —va panteixar ell.

—Ja no.

—Tant se val.

—Tu no pots —va dir ella i, llavors, va sentir la duresa d’ell contra la seva cama—. Com pot ser? —va esbufegar—. I la teva desgràcia?

—Et vaig dir que teníem una forma de poder tornar a ser marit i muller de nou —va dir ell, i li va aixecar l’hàbit fins a la cintura.

Hipocresia.

Pesava sobre ells. Estava casada amb Crist. Ell havia fet els vots d’un monjo i, entre ells, s’hi comptava la castedat. Tots dos tenien una intel·ligència excel·lent i un profund coneixement de les conseqüències religioses, ètiques i morals de les seves accions. Tanmateix, no podien parar.

Després de matines, uns quants cops per setmana, l’Abelard es retirava a la seva casa abacial, prenia Te de la Il·luminació i, al bell mig de la nit l’anava a visitar. Hi havia nits que, al començament, ella s’hi negava. D’altres, no deia res. Però cada vegada que l’anava a veure, ella acabava accedint i s’ajaçaven com a marit i muller. Cada vegada, quan acabaven, ell l’abandonava feta un mar de llàgrimes i menyspreu envers ella mateixa. Ell també, quan estava sol, resava amb fervor per l’absolució dels seus pecats.

L’aventura podria haver continuat sense interferències. Era un eunuc. Era un fet de domini universal. Per un caprici del destí, la relació estava exempta de sospites i retrets.

Tanmateix, no podia perdurar. Al capdavall, Crist era més fort que la luxúria. El sentiment de culpabilitat els corsecava i amenaçava de minar-los la salut mental. Aquella pràctica furtiva els esmicolava per dins. Ella deia que se sentia com una lladregota en la nit i ell no podia contradir-la. L’Abelard sempre insistia a marxar després de fer l’amor i li va advertir que hi havia una cara fosca que el tenia agafat pel coll, i que no podia permetre que ella veiés. Aleshores, se n’anava corrents cap als boscos, abans que la ira no s’apoderés d’ell. Allà es quedava, fins que passava la tempesta, atacant els arbres armat amb branques i clavant cops de puny a terra fins que el dolor el feia aturar.

Aquells interminables cicles de pecat i penediment els convertia en un parell de bous units a un molí de gra, fent voltes i més voltes que no els duien enlloc. És que no tenien una fi més elevada, es preguntaven l’un a l’altre quan quedaven esgotats de fer l’amor?

Arribat el moment, malgrat l’imperiós desig i l’afecte que sentia per ella, li va demanar que tornés a Argenteuil i ella hi va accedir sense tenir-ho del tot clar.

Van continuar escrivint-se, dotzenes de cartes, abocant les seves ànimes sobre el pergamí. Cap d’elles, però, no va afectar tant l’Abelard com aquesta missiva, que va tornar a llegir un dia i un altre fins al final dels seus dies:

Vós voleu que em lliuri al meu deure i que pertanyi en la meva totalitat a Déu, a qui m’he consagrat. Com ho puc fer, quan m’espanteu amb aprensions que persegueixen constantment la meva ment, de nit i de dia? Quan un mal ens amenaça i resulta impossible protegir-se’n, per què ens aboquem a la por infructuosa que ens inspira i que encara és més turmentosa que el mal en sí mateix? Quina esperança puc tenir després d’haver-vos perdut? Què em pot confinar a la terra quan la mort em podria haver arrabassat tot el que hi tenia de més estimat? He renunciat sense gaires dificultats als encants de la vida i només he preservat l’amor, i el plaer secret de pensar en vós sense parar, i saber que sou viu. Però, tanmateix, ai! No viviu per a mi, i no goso consolar-me ni tan sols amb l’esperança de poder tornar a veure-us mai més. Aquesta és la més gran de les meves afliccions. El cel m’ordena que renunciï a la meva passió fatal per vós, però, oh! El meu cor mai no hi podrà accedir. Adieu.

En la seva absència, l’Abelard es va recloure en un món compost per l’escriptura, l’ensenyament i l’oració fervent. Sempre havia estat com un imant per als estudiants que posseïen les ments més preparades que l’anaven a trobar a Paràclit.

Ara bé, en Bernat, ara embrancat en el paper de justicier, també el va trobar o, si més no, va trobar els seus nous escrits. Durant uns quants anys, es va dedicar a ensenyar i escriure. Tanmateix, un cop més, les visions de la Trinitat que defensava Abelard el van llançar en una cursa de xocs amb l’ortodòxia i, en arribar el 1125, cedint al pes de la mà llunyana, però poderosa, d’en Bernat, la posició que ocupava a Paràclit es va tornar insostenible.

L’Abelard va tornar a convocar l’Heloïsa a Paràclit, assegurant-li que hi havia un assumpte de summa importància que havia d’atendre i que no ho feia per passió. Era una veritat a mitges, perquè la seva passió mai no havia perdut intensitat.

Li va explicar que li havien ofert el càrrec de cap del monestir de Saint-Gildas-de-Rhuys a Bretanya i que l’havia acceptat. Sí, la Bretanya era lluny, però allà podria començar de cap i de nou, ben lluny de l’àmbit d’influència dels seus adversaris. Havia d’escriure molt i encara havia d’aprendre més, i mai no havia tingut més energia ni ambicions. A més, podria anar a visitar el seu fill, l’Astrolabi, que, des que va néixer, vivia a la Bretanya amb la germana de l’Heloïsa.

Es va guardar per al final la sorpresa més gran. Li va posar les dues mans a les espatlles, en un gest tendre i autoritari a la vegada i li va atorgar el títol d’abadessa de l’Oratori de Paràclit. Ara el monestir era seu. No tornaria a Paràclit si no era mort.

Ella va plorar.

Llàgrimes de pena per l’amor que havien perdut, pel fill que no havia conegut la seva mare.

Però també llàgrimes d’alegria pel miraculós triomf de l’Abelard per sobre de la mà cruel del seu oncle i el seu esperit i vigor indòmits.

Va fer venir les monges d’Argenteuil perquè s’unissin a ella en aquest nou emplaçament. Els germans de l’Abelard marxarien per tal que Paràclit pogués ser una comunitat de dones.

Durant una missa que van celebrar a l’església, la va consagrar formalment com a abadessa i li va lliurar una còpia de la norma monàstica i del baculum, el seu bàcul pastoral. Ella el va aferrar amb força i el va mirar als ulls intensament.

Més tard, quan se’n va anar cap a l’oest, creia que mai més no la tornaria a veure. Ella va contenir les llàgrimes i se’n va anar a la capella amb posat serè. Allà l’esperaven les monges perquè presidís les vespres per primera vegada.

El temps que l’Abelard va passar a la Bretanya va ser breu. Va canalitzar la tristor i les frustracions en una forma de manar autocràtica i, al cap de poc temps, s’havia allunyat del nou ramat, que es pensava que seria un pastor de màniga més ampla. Escrivia a un ritme endimoniat, resava amb els ulls negats de ràbia, retallava amb crueltat les racions dels monjos i els feia treballar com a animals de càrrega. Els únics moments en què s’alliberava una mica era quan prenia el Te de la Il·luminació, que l’allunyava dels turments i infonia forces renovades al seu zel. Tanmateix, un cop més, es va adonar que havia arribar el moment de marxar d’allà quan els germans de Saint-Gildas-de-Rhuys van expressar el desgrat que sentien amb la seva autocràcia intentant enverinar-lo.

Així va començar l’últim capítol de la seva vida. Quinze anys peripatètics que el van veure recórrer Nantes, Mount Sainte-Geneviève i, un cop més, París, on va acumular estudiants de la mateixa manera que un esquirol acumula aglans. Allà on anava, s’assegurava de poder comptar amb una bona provisió de les seves estimades plantes i baies (no passava ni una setmana sense caure-hi una vegada).

Per un caprici del destí, impossibilitat de poder gaudir de la felicitat conjugal amb el veritable amor de la seva vida, tenia la sensació de què hi tenia ben poc a perdre si expressava lliurement les seves opinions. Tractat rere tractat, llibre rere llibre, arremetia contra les tradicions de l’església amb la seva poderosa intel·ligència. Cada nova publicació, al final, arribava a l’escriptori d’en Bernat que, lentament, s’havia convertit en un teòleg d’una influència que només tenia el Papa per davant.

A «Sic et Non», l’Abelard gairebé havia fet una paròdia de la direcció ortodoxa i ho feia anar de manera que semblava que els pares de l’Església no es podien expressar amb claredat. En Bernat va serrar les dents, però la feina no era, ni en ella ni per ella mateixa, executable. Per fi, l’Abelard havia travessat la línia, si més no pel que feia a en Bernat. Creia que l’«Expositio in Epistolam ad Romanos» de l’eunuc, havia fet una escopinada als peus de l’Església en negar, aparentment, els fonaments bàsics de l’Expiació. És que Crist no havia mort a la creu com a pagament pels pecats de l’home? Bé, doncs per a l’Abelard, no! Defensava que Crist va morir per guanyar-se els cors dels homes, donant un exemple d’amor reconciliador.

Amor! Això ja era massa.

En Bernat es va abocar de ple, amb totes les seves forces, a la tasca d’esclafar l’Abelard d’una vegada per totes. S’havia acabat el temps de donar advertiments privats i en Bernat va portar el problema al bisbe de França. L’Abelard va ser convocat al Concili de Sens de l’any 1141 per defensar el seu cas. Sabia que tenia la capacitat necessària per enfrontar-se obertament al seu acusador, de debatre amb el seu vell amic i d’enfrontar-se a ell tal com ho havien fet durant la convalescència que havien compartit a Ruac.

Quan l’Abelard va arribar a Sens, va descobrir amb gran horror que la nit abans, en Bernat s’havia reunit en privat amb els bisbes i que ja havien arribat a prendre la decisió d’aplicar-li una condemna. No hi hauria debat en públic, ni res de semblant, però el Consell va accedir a permetre que l’Abelard pogués gaudir de la seva llibertat amb la finalitat expressa de fer arribar una apel·lació directa a Roma.

Mai no havia arribat tan lluny.

En Bernat es va encarregar que el Papa Innocenci II confirmés la sentència del Consell de Sens abans l’Abelard no pogués abandonar França. Encara que tampoc no tenia cap importància, ja que uns mesos abans, un dels estudiants de l’Abelard li havia estossegat a la cara i li havia sembrat la malaltia als pulmons.

Poques setmanes després de Sens va emmalaltir. Primer van ser la febre i les suors nocturnes. En acabat, una tos irritant que va continuar progressant fins a convertir-se en atacs violents. El flux verd que emanava dels seus pulmons va passar d’estar tacat de rosa a ser grumolls amb ratlles vermelles. Se li va acabar la gana com si fos una deu assecada. Va perdre pes.

Fins i tot va perdre les ganes de prendre el te vermell.

Un vell company i benefactor, el venerable Pere, abat de Cluny, va intervenir en l’afer quan l’Abelard va travessar les seves portes, ja que l’home perseverava en el afany per marxar cap a Roma per tenir una audiència amb el Sant Pare.

En Pere li va prohibir continuar el viatge i el va relegar al llit. Va aconseguir que Roma emetés una mitigació de la sentència i, fins i tot, va aconseguir que en Bernat cedís una mica quan li va fer saber que l’Abelard es moria. Ja no tenia sentit continuar perseguint el monjo a la terra, seria cruel i absurd. En Bernat va haver d’accedir-hi amb un sospir.

Passat l’any nou i quan ja arribava la primavera, l’Abelard es va afeblir encara més. En Pere creia que un convent de monges de Cluny, el Priorat de Sant Marcel, era un centre més tranquil on el podrien atendre mans més amables, i allà va enviar l’Abelard a morir.

Una processó de monges muntades a cavall es van endinsar a la clariana. Era un vespre ventós d’abril. Els homes del campament van deixar de cuinar i es van posar dempeus. Se sentia un murmuri. Un cop d’aire va fer caure la caputxa del cap d’una dona que cavalcava ben dreta a la sella, enduent-se el vel amb ella. Portava els cabells llargs i grisos recollits en una trena.

Un dels monjos va arrencar a córrer per agafar el vel i la va ajudar a desmuntar.

—Benvinguda, abadessa —la va saludar, com si s’haguessin vist molt sovint.

—El conec, germà? —va preguntar ella.

—Sóc amic del vostre amic —es va presentar—. Sóc en Barthomieu, de l’abadia de Ruac.

—Ah, de fa molts anys. —Se’l va quedar mirant amb posat encuriosit, però no va dir res més.

—Voleu que us acompanyi al seu costat? —va preguntar en Barthomieu.

Ella va deixar anar un sospir.

—Així, doncs, no he fet massa tard.

L’Abelard estava tapat fins a la barbeta amb un cobrellit. Estava adormit. Tot i que la malaltia li havia consumit la carn del rostre, l’Heloïsa va murmurar que feia més bona cara del que s’esperava. Després es va agenollar al costat del llit i va ajuntar les mans per resar.

L’Abelard va obrir els ulls.

—Heloïsa. —Entre els seus llavis afeblits, el nom semblava més un sospir que una paraula.

—Sí, estimat.

—Has vingut.

—Sí. Per ser al teu costat.

—Fins al final?

—El nostre amor no acabarà mai —li va murmurar a cau d’orella.

Malgrat que ho havia mussitat, en Barthomieu la va sentir i ell es va excusar per poder-los deixar a soles.

En Barthomieu es va quedar a fora de la cabana tot el vespre i tota la nit, com si fos un sentinella. L’Heloïsa s’hi va estar fins a les primeres llums de l’albada, va sortir una estoneta i després hi va tornar, fresca i decidida com sempre per seguir en vigília. Quan en Barthomieu li va demanar si necessitava l’ajuda de l’infermer, ella el va despatxar i, li va dir que era perfectament capaç de tenir cura de totes les necessitats del malalt.

Més tard, es va produir una gran commoció quan un grup d’homes, soldats del rei van arribar muntats al Priorat amb gest agressiu. En Barthomieu els va anar a trobar, va parlar amb el capità i es va quedar pàl·lid.

—Quan? —va preguntar.

—No és gaire lluny. Potser a una hora. I vós sou?

—El seu germà. —Va murmurar en Barthomieu—. Sóc el germà d’en Bernat de Claravall.

Un soldat li va obrir la porta i en Bernat va baixar del carruatge cobert i delicat amb expressió pàl·lida i demacrada. Només tenia cinquanta-dos anys, però un hauria pensat que era un vell. Les tensions del seu ofici i els anys de viure en condicions espartanes li havien tornat la pell laxa i esgrogueïda, i l’havien carregat amb el pes de l’artritis i els membres encarcarats. Es va fixar en les dures condicions del campament, un punt d’arribada de pelegrins, i de la congregació de clergues i erudits, homes i dones.

«Podré jo ser objecte de tanta adulació quan se m’acosti la mort?», va pensar. Aleshores, va cridar amb to imperiós:

—Qui m’acompanyarà a veure l’Abelard?

En Barthomieu se li va acostar. Els dos homes es van mirar als ulls uns segons, però en Bernat va moure el cap i va mirar a una altra banda un segon abans de tornar a fixar els ulls en ell.

—Hola, Bernat.

Per uns instants, es va sentir enutjat per la informalitat. Ell era l’abat de Citeaux. Els llegats del Papa li anaven a demanar consell. Havia estat assegut al costat de papes i el Sant Pare actual valorava el seu consell per damunt del de qualsevol altre home. Ell era benefactor fundador dels Cavallers Templers. El seu nom estava en boca dels croats. Havia contribuït a guarir grans cismes de l’Església. Qui era aquell monjo per gosar anomenar-lo només Bernat?

Va tornar a mirar-lo als ulls. Qui és aquest home?

—Sí, sóc jo —va dir en Barthomieu.

—Barthomieu? No pots ser tu. Ets jove.

—Encara n’hi ha un de més jove. —Va fer un crit en direcció a la foguera del campament—. Nivard, vine.

En Nivard va arribar corrents. En Bernat feia mitja vida que no el veia, però el seu germà petit, en Nivard, devia tenir prop de quaranta-cinc anys a hores d’ara. No podia ser el jove fornit que tenia a davant.

Els tres homes es van fer una abraçada, tot i que els braços d’en Bernat es mostraven tímids i cautelosos.

—No t’amoïnis. Ho explicarem tot, germà —li va dir en Barthomieu—. Però veniu ràpid, veniu a veure l’Abelard mentre encara respira.

Quan en Bernat i en Barthomieu van entrar a la casa del malalt, l’Heloïsa es va tombar per fer callar els intrusos; llavors es va adonar que acabava d’arribar el gran home de l’Església.

Es va aixecar i va fer el gest d’anar a besar l’anell d’en Bernat, però ell la va fer recular per tornar al costat de l’Abelard.

—Excel·lència, sóc…

—Ets l’Heloïsa. Sou abadessa de Paràclit. N’he sentit a parlar de vós. Estic al corrent de la vostra intel·ligència i la vostra pietat. Com està?

—Se’ns escapa. Veniu. Encara hi sou a temps.

L’Heloïsa va tocar una de les ossudes espatlles de l’Abelard.

—Despertat, estimat. T’han vingut a veure. El teu vell… —va aixecar els ulls per mirar en Bernat.

—Sí, em podeu dir el seu vell amic.

—El teu vell amic, en Bernat de Claravall, ha vingut per ser al teu costat.

Un feble estossec acompanyat d’un esbufec els va indicar que es despertava. En Bernat semblava colpit per l’aspecte de l’home, no perquè estigués fet una pila d’ossos i pell, sinó perquè el veia molt jove.

—L’Abelard també! —va xiuxiuejar.

En Barthomieu s’estava dret en un racó amb els braços creuats amb fermesa per damunt del pit. Va assentir.

L’Abelard va aconseguir fer un somriure. Per poder parlar sense provocar-se un atac de tos, havia après a murmurar fent servir més la gola que el diafragma.

—Heu vingut per deixar anar un roc ben gros sobre el meu cap i acabar amb mi? —va bromejar.

—He vingut per presentar-vos els meus respectes.

—No ho sabia, que em respectéssiu.

—Com a persona, compteu amb el meu respecte més profund.

—I les meves opinions?

—Això és un altre assumpte. Tanmateix, ara ja s’han acabat aquests debats.

L’Abelard va assentir.

—Heu conegut l’Heloïsa?

—Ara mateix.

—Es una bona abadessa.

—N’estic segur.

—És una bona dona.

En Bernat no va dir res.

—L’estimo. Sempre l’he estimat.

L’abat es va moure amb incomoditat.

L’Abelard va demanar que el deixessin sol amb en Bernat i, quan l’Heloïsa i en Barthomieu es van retirar, va fer un gest a en Bernat perquè s’hi acostés.

—Us puc dir una cosa, com un amic li diria a un altre?

En Bernat va assentir.

—Sou un gran home, Bernat. Compliu amb rigor tots els difícils deures religiosos. Dejuneu, feu vigília, patiu. Però no sou capaç de suportar el més fàcil: no estimeu.

El vell es va deixar caure en una cadira que hi havia al costat del llit i se li van negar els ulls de llàgrimes.

—Estimar —va pronunciar la paraula com si fos estrangera en el seu idioma—. Potser, teniu raó, vell amic.

L’Abelard li va fer l’ullet amb astúcia.

—Us perdono.

—Gràcies —va respondre en Bernat amb un deix de diversió—. Et voldries confessar amb mi?

—No sé si tinc prou temps com per explicar-vos tot els meus pecats. No ens hem tornat a veure des d’aquella nit a Ruac, quan vam prendre una mica de te plegats.

—Sí, el te.

L’Abelard va tenir un atac de tos i els llavis se li van tacar de sang. Un cop va poder controlar la respiració va dir:

—Deixeu-me que us parli del te.

Dos dies més tard, l’Abelard era mort.

L’Heloïsa es va emportar el cos de tornada a Paràclit i el va enterrar en una tomba que hi havia a sobre d’un petit monticle situat a prop de la capella.

L’Heloïsa va viure fins a la vellesa i l’any 1163, seguint els seus desitjós, la van enterrar al costat d’ell, amb la seguretat que podrien descansar costat per costat per tota l’eternitat.