11

-Si no fóra per la humitat, les nits d’hivern serien més suportables a València.

El comentari era d’Andreu Rosó, i el lloc, la sala de joc del Hollywood. A la seua dreta tenia el coronel don Luis López de Seoane; a l’esquerra Josep Torres, i al davant Ferran i el comissari del Río, d’esquena a la planta baixa de la cafeteria però atent a les explicacions del periodista sobre la humitat d’un clima que obligava les prostitutes a buscar amagatall, quan la clientela escassejava, a les cafeteries del voltant de la zona.

Tret de Melissa, la resta de prostitutes sovint triaven altres locals per tal d’evitar-se els vituperis, quan no les vexacions injurioses, de del Río. El comissari no anava més enllà d’adreçar-li una mirada despectiva així que es topava amb ella. Odiava les putes, havia manifestat una nit que en va humiliar una bo i fent-la lladrar com una gossa, de quatre potes davant seu, assegut amb les cames obertes en una cadira de la cafeteria mentre reia a cor què vols.

—La humitat és bona perquè escampa les putes —digué del Río. I afegí—: Encara que no a totes.

El Fino no jugava. Quan ho feia Josep, el Fino repartia les cartes i posava esment en la sobrietat temporal de don Luis. El coronel mesurava les hores amb l’alcohol, i ho feia amb la precisió d’un rellotge suís: passada la mitjanit, apareixia una boira espessa entre ell i els altres i llavors el Fino el reemplaçava.

—De vegades em pregunte com és que hi ha tantes putes a València.

Rosó va fer la reflexió amb clara indigència, mentre mirava les seues cartes i tractava, lentament, de descobrir el vuit de rombes que li mancava per completar una escala de color.

—Perquè hi ha demanda —féu el Fino, especialista a respondre obvietats.

Els temes més banals tenen lloc en les partides més insulses. El comissari solia animar-les amb la imprudència temerària que caracteritza els jugadors que aposten amb diners emprats; però aquella nit, a diferència d’altres, no semblava posar interès en el joc i la partida es ressentia del clàssic enfrontament entre ell i Ferran Torres.

—No puc entendre com un home és capaç de gitar-se amb una puta. Vull dir un home normal. Ho trobe fastigós.

Ferran no va moure una parpella, per bé que el comissari havia alçat intencionadament la veu a fi que Melissa, sopant en una tauleta de la cafeteria, poguera sentir-lo. Josep es va remoure una mica al seient i tot seguit deixà les cartes de cap per avall i se’n va anar al lavabo. A voltes la sang freda del seu germà el treia de polleguera.

—¿Què se’n faria dels hòmens casats si no existiren les putes?

—Poden buscar-se amants —contestà Rosó al Fino. Josep va tornar del lavabo tan prompte que era evident que no l’havia usat.

—Vaja, el senyor Rosó té amants. ¡Qui ho hauria dit!

—Bernardo, jo no estic casat.

—Jo tampoc.

—¿Aleshores hem de suposar que el comissari té alguna amant?

Del Río va somriure de satisfacció abans de respondre-li, i ho féu amb una inflexió de la veu que donava a entendre que era un professional en la matèria.

—Voràs, Rosó, amb les dones és millor ser el segon. El primer, que és el marit, les aguanta. L’amant les disfruta.

—Brillant observació, comissari —assentí el coronel, generalment distant en les conversacions de caire sexual.

—¿I què passa amb el tercer?

—¡Doncs que li posa banyes al segon! —va dir jocós el comissari.

Tret de Ferran, que encara tenia en la ment el comentari anterior sobre les prostitutes que indirectament li havia adreçat del Río, la resta va celebrar l’eixida. Fins i tot el coronel, per la part que li pertocava i potser solidaritzant-se amb el tercer.

—Les banyes ratifiquen la felicitat de tres. ¿No trobeu? —preguntà del Río—. Els amants fem un servici social, ja que li solucionen al marit una faena per a la qual no és competent i evitem mal ambient familiar entre les parelles.

—A València hi ha els exemplars de cornuts més emblemàtics —féu Rosó—. L’altre dia, un metge del qual no diré el nom, que treballa al centre de transfusions, em va dir que segons un estudi que havien dut a terme, podien assegurar que un de cada quatre fills és il·legítim. —Va ensenyar les cartes—. Escaleta de color.

—Teua. —El Fino li va allargar els diners del centre de la taula.

—És increïble, ¿no? —digué separant-se els bitllets de mil dels de cinc-centes pessetes.

—¿Un de cada quatre? —s’admirà el Fino—. Això és el vint-i-cinc per cent.

—Doncs l’estudi és aproximatiu. Vull dir que només amb voluntaris ha eixit una quarta part de la població de pare distint. Imagineu-vos si el feren obligatori.

—A mi no em preocupa. —Del Río s’encengué un cigarret—. No tinc dona.

—Però tens mare —féu Josep.

—¿Què insinues?

—Que formes part del cens i també entres en l’estudi.

—És clar —intervingué immediatament el Fino—. I tu, i jo… i el coronel —Don Luis el va mirar—. Perdone, don Luis.

—No tinc res contra l’estadística, però em fa l’efecte que el dels fills il·legítims no és el meu apartat. Sóc fill únic. Dóna cartes, Fino.

—De seguida, coronel.

—No m’ha agradat el teu comentari. —El comissari s’adreçà a Josep amb una cadència xopa d’intimidació.

—¿És que potser ta mare tenia quatre fills?

En la taula no estaven acostumats a les observacions sarcàstiques del coronel. Més aviat parlava poc i, segons l’hora, barbotejant. El Fino s’adonà que el comissari es contenia empassant-se la saliva i endurint les faccions del rostre.

—Senyors, estem portant la tertúlia massa lluny.

El Fino alleugerí el repartiment de les cartes.

—En efecte —també Andreu Rosó intentava trencar el clímax de tensió—, i no hem d’oblidar que l’estudi no té una relació matemàtica perfecta.

—Pel fet de tindre quatre fills no vol dir que un d’ells siga il·legítim —aprovà el coronel—. ¿Quants germans tens, del Río?

—Dos.

—Andreu tenia raó, la relació no és necessàriament matemàtica.

El comissari s’alçà tan violentament de la taula que la seua cadira anà al terra.

—Coronel, si pretén dir-me que sóc un fill de puta, li agrairia que ho fera a la cara.

—Bernardo, encara que no estiga de servici et recorde que sóc un borratxo nocturn, però també coronel de l’exèrcit i per tant ets un subordinat meu. Seu i juga.

—Això no li dóna dret a insultar-me. Li exigesc una rectificació.

—Cavallers, per favor, deixem-ho ací —implorà el Fino alçant-se també de la taula.

—¿M’he de sentir al·ludit, quan adés heu parlat dels cornuts, pel fet de ser l’únic casat que hi ha ací?

—En absolut, coronel. ¿Com havíem de pensar això de vostè? —féu Rosó tot prenent per cert que don Luis exagerava—. En cap moment hi ha hagut el més mínim intent de personalitzar la conversació.

—Dis-li-ho al comissari.

El periodista es posà dempeus i es va encarar amb respecte a Bernardo del Río.

—Senyor comissari, ni vostè ni el coronel han de sentir-se assenyalats en res del que ací s’ha parlat. En tot cas, sóc jo el que ha de demanar disculpes per haver introduït el tema.

Del Río va seure. El Fino va posar uns glaçons i una mica de whisky en el seu got.

—T’accepte les disculpes, Rosó —digué el coronel no sense indulgència. Per la seua banda, el comissari va recollir les seues cartes i les va mirar simulant posar una atenció que de cap manera manifestava.

—I ara, si els sembla bé, a més de jugar, que per això estem ací, podríem parlar d’altres coses.

—Excel·lent idea, Fino —Andreu Rosó va seure cofoi en comprovar que tot tornava a la normalitat—. Comissari, ¿tenen alguna novetat sobre Eric el Francès? Tinc l’encàrrec del diari de seguir la notícia.

—Hi ha indicis que el grup el formaven tres individus.

—¿Ha parlat el mort? —preguntà el coronel—. De tots es coneguda l’eficiència de la Social.

—¿Un poc de whisky, don Luis?

El Fino va abocar whisky en el got del coronel a fi de sufocar el rebrot de la polèmica, però no estava segur si en realitat l’alcohol no feia sinó avivar un poc més el caràcter estranyament incendiari del coronel aquella nit. Andreu s’afegí a l’extinció.

—Comissari, ¿n’ha tret alguna cosa d’aquell borratxo que tenien? Podia ser un testimoni —Del Río es va fer el distret. Rosó va entendre la impertinència de la pregunta i s’acuità a esmenar-la—: De manera que eren tres. ¿Ho puc publicar?

—Encara no. Sospitem que han tingut algun tipus d’ajuda i és preferible que no sàpiguen que ho sabem.

—En termes militars, això es diu ajuda logística —apuntà el coronel, apuntalant la batalla.

—¿Qui creu que els ha ajudat?

—En això estem, Rosó. Segurament els esperava un cotxe per si sorgien dificultats. Van escapar molt ràpidament. Tampoc no descartem que s’hagen quedat per la zona.

—És estrany que per a assaltar una joieria que està a l’altre carrer vingueren per este —intervingué Josep.

—El carrer de la joieria és d’una direcció —contestà don Luis—, i potser els terroristes no volien cometre una infracció.

—Coronel, ¿considera que a un grup d’assassins se’l pot prendre a broma?

—Senyors, miren les cartes i facen l’aposta —pregà el Fino al comissari.

—Cinc mil pessetes. —Don Luis allargà els bitllets fins al centre de la taula.

—A cinc mil pessetes —repetí el Fino sobredimensionant l’interès de la jugada.

—Les veig —digué Ferran, també desitjós de trencar el rumb de la conversació.

—¿Va, comissari?

—No.

—¿I tu, Rosó?

—Doble.

—L’aposta s’ha doblat —anuncià satisfet el Fino—. ¿Algú entra?

—Vaig —digué el coronel.

Aleshores va sonar el telèfon. Andreu Rosó i el coronel demanaren dues cartes cadascun.

—Josep, és per a tu —féu el cambrer des de baix mentre enlairava l’aparell.

El comissari i Josep Torres es van encreuar les mirades, només un instant. Del Río va resseguir les seues passes fins al telèfon, a l’extrem de la barra tocant l’escala. Ja en el taulell, Torres es va posar d’esquena a la sala de joc i va parlar amb la veu baixa i amb monosíl·labs. Quan va tornar dalt, el coronel li exhibia un pòquer de jotes a Andreu Rosó.

—Juga per mi, Fino. —D’una revolada Josep agafà la jaqueta del respatller de la cadira.

—¿A on vas? —va preguntar-li Ferran.

—A Hèctor se li ha espatllat el cotxe.

Un quart d’hora després d’anar-se’n, Hèctor entrava a la cafeteria i, així que es va servir una copa, s’assegué en la mateixa taula que Melissa. Llavors Ferran va notar un to de recel en la mirada del comissari.