2

Bon dia tingam, don Enrique. Bon dia, xicot —a Ferran Torres—. Bon dia a tots i que Deu Nostre Senyor els done salut. —I al cambrer—: Hèctor, la caçalleta.

Deu minuts abans de les vuit feia l’entrada al Hollywood don Honorio, capellà de sotana amb la traça de no haver-se-la canviat des del concili de Trento. El seu aspecte recordava l’actor Pepe Isbert; era un home de tracte planer, molt animós i vitalista malgrat l’edat avançada, però absort i llunyà dels esdeveniments quotidians. A les vuit, dues monges amb una furgoneta el recollien a la cantonada del carrer per traslladar-lo a un col·legi de sordmuts on oficiava missa diària a més de posar cura que la comptabilitat no baixara per sota de l’estat precari usual. Tan bon punt es prenia la caçalla, mastegava una pastilla de Mentol a fi d’aigualir un alè que a l’interior del vehicle gremial hauria resultat sospitós. Don Honorio era objecte de bromes tot i que era apreciat, pel seu caràcter i exotisme, entre la clientela.

—Don Honorio, una endevinalla —féu Hèctor alhora que li servia la caçalla—: A vore si sap quin és l’animal que no té pardal.

—Ai, fill, m’ho veig vindre —somrigué el capellà.

—Diga, diga…

—No ho sé, Hèctor; l’ornitologia no és, com pots imaginar-te, la meua especialitat.

—La viuda —digué el cambrer.

Tothom, fins i tot don Honorio, va riure.

El capellà va aprofitar el bon ambient per repartir, com tenia per costum una vegada a la setmana, números de loteria a benefici del col·legi de sordmuts.

—Senyors, els pregue una miqueta de caritat amb els necessitats. Només són deu durets. Hui vostès seran un poc més pobres, però ja saben que dels pobres serà el regne de Déu.

Don Honorio coaccionava predicant sobre la felicitat en una altra vida, però els plaers del personal tocaven de peus a terra. Amb tot, d’un en un va vendre els números mentre reiterava amb assajada humilitat «Gràcies, moltes gràcies…». De seguida, abans de lliurar-li el número a don Enrique, se situava al centre de la cafeteria i, amb un canvi en la inflexió de la veu, com si predicara a un auditori de malcreients al qual tracta de convèncer, bo i alçant la mà amb els diners recaptats, declamava:

—És més fàcil que un camell passe per l’ull d’una agulla que un ric entre al regne del cel.

La clientela féu l’aplaudiment de rigor i el capellà va correspondre amb una mà al pit i inclinant mig cos cap avant.

—¿I no és preferible ser ric ací baix i ja vore’m què passa després allà dalt? —preguntà Hèctor.

—Els designis del Senyor són inescrutables —resolgué de rutina el capellà encaminant-se a la tauleta on era assegut don Enrique—. Sent vostè com és ateu, i siga entès açò últim amb respecte, no sap el valor que té la seua ajuda.

—Sóc agnòstic, don Honorio. Al capdavall, l’ateisme és una religió sense Déu.

—Vostè, don Enrique, fila massa prim per als meus coneixements teològics.

Des del carrer va arribar el so del clàxon de la furgoneta de les monges i don Honorio va fer un gest de disgust, serrant les dents, com si li fera mal alguna part del cos. Don Enrique li va allargar els deu duros i el capellà es va dirigir a corre-cuita al carrer tot repetint amb extrema cordialitat: «Que tinguen un bon dia, moltes gràcies…».

I com feia sovint, es posava a la boca amb sorprenent rapidesa la pastilla de Mentol i se n’anava sense pagar la caçalla.

—Que Déu ens ho pague —deia llavors Hèctor amb una ganyota d’afable resignació.

El pare Honorio era el primer acte d’una comèdia, ara humorística ara melodramàtica, que tenia lloc a l’espai del Hollywood; un espai que sovint prenia la dimensió vital a través d’alguns dels personatges que el freqüentaven. Un espai on el dia i la nit eren dues cares ben distintes encastades en una matriusca russa. La quotidianitat diürna deixava pas a la insidiosa nocturnitat sense solució d’avinença, com dos planetes que es desconeixen tot i que habiten la mateixa galàxia.

Els germans Torres vivien intensament cada dia; bé, això no era del tot cert: el que vivien amb intensitat era la nit. Fins al migdia Josep Torres dormia, també intensament. L’ansietat perquè les hores no s’escolaren, la curiositat per tot allò que conformava l’aprenentatge de la vida, mantenia en l’insomni Ferran Torres.

Potser per les mides casolanes de la cafeteria o bé per la relació de confiança que aflorava en el caràcter dels germans, el Hollywood era, per a alguns dels assidus, una mena de sopluig que arrecerava del rigor insolent d’una ciutat que, en ple procés de radical canvi urbanístic, es transformava en una metròpoli desconsiderada amb els seus habitants i desmemoriada amb un passat no gaire llunyà.

El procés social —també en plena transformació— la crisi econòmica, havien fet de València una ciutat hostil i insegura on gairebé tothom es mirava amb un aire de sospita. Com en altres llocs de semblant fisonomia, el Hollywood era un refugi per a desconcertats i Ferran Torres un observador implacable, com el tramoista conscient de trobar-se darrere d’un escenari que acull una gran obra de funció única. Pretenia i semblava estar absent, però la irrupció del professor don Enrique Mata al Hollywood va despertar en ell no sols l’afinitat personal sinó també l’interès per l’empremta que els anys havien deixat en el personatge.

Ferran Torres no recordava ben bé quin va ser el primer dia que el professor Mata va entrar al Hollywood. Potser fou els darrers dies de setembre del 73; en qualsevol cas, estava segur que havia estat el mes de setembre, perquè tenia el retall del diari que anunciava el seu retorn amb una foto que l’identificava. Tal vegada ja feia uns dies que el professor anava a la cafeteria, però Ferran no s’hi va fixar fins que el seu germà va retallar aquell breu d’agència datat el 25 de setembre. La notícia no deia que el professor Mata venia d’un llarguíssim exili, explicava succintament que el catedràtic d’estètica don Enrique Mata, després de molts anys d’exercir de director general dels museus francesos, retornava jubilat al seu país.

Aleshores el professor Mata seia en una de les tauletes de la terrassa i rebia la visita de tres o quatre persones, no sempre els mateixos, generalment joves de posat universitari que conversaven amb ell durant algunes de les moltes hores que don Enrique passava a la cafeteria. De colp i volta les visites cessaren i llavors Ferran Torres va començar a prendre de tant en tant una cervesa amb ell mirant d’atenuar-li la solitud, tot i que, de vegades, per no estroncar el curs dels pensaments en els quals el professor semblava enfilar-se, l’observava amb la mateixa cura que, de xiquet, posava en el silenci melangiós del seu avi. Així tingueren inici els primers símptomes d’una confiança mútua. Don Enrique li recordava el seu avi: duia la tristesa del passat en les estries de la cara, el record d’un temps que retenia malgrat la duresa d’una vida entregada a una causa incerta.

El retorn a València del professor Mata era una presència de respecte per al règim que encara cuejava i una referència emblemàtica per als partits de l’oposició agrupats, la majoria, al voltant de l’organització Entesa Democràtica. El seu prestigi internacional en el món de l’art va forçar que la dictadura el reconeguera com a ciutadà. Fet i fet, el professor era un vell malaltís que havia deixat la militància al partit comunista sense que, fins ara, se’n saberen els motius. Potser fou a conseqüència de l’edat; tal vegada la salut malmesa en l’exili, assenyalaven els rumors. Qui sap si, en el fons, va esperar en va que la vida li tornara només una part de tot el que ell havia entregat. Sota aquella expressió de noblesa impertorbable, Ferran Torres intuïa l’actitud callada d’algú que se sent traït.