4

Josep Torres citava Eva Boronat al motel Càrter. Era un edifici xicotet, però endreçat i polit. Les habitacions de la façana tenien vista a la Mediterrània, per bé que a Torres el fet d’estar prop de la mar amb la lluna il·luminant l’horitzó no li suposava un encant singular. El seu codi sentimental no li permetia subtileses romàntiques. Va triar el Càrter per la discreció del paratge i del recepcionista de nit, un vell conegut sensible a les propines. No era un motel per a parelles clandestines. Fora de la ciutat en direcció a Barcelona, el motel hostatjava viatjants i camioners i algun matrimoni estranger d’aquells que el nivell de vida els impedia fer turisme en països menys pollosos.

A través del hall, el Càrter es comunicava amb una mena de pub. Josep esperava allí el senyal del recepcionista, atent a l’entrada d’Eva al motel. Generalment havia d’esperar quinze o vint minuts i fins i tot tres quarts d’hora. Encara no havia conegut una dona puntual, i tot i que estava acostumat als retards, les tardances d’Eva el treien de polleguera. Cap client del pub residia a València, però de vegades notava en ells una vaga curiositat, una sensació potser fictícia i fonamentada en el secretis-me de la cita.

Feia poc més d’un any que es veia regularment amb Eva. Una volta a la setmana, de vegades tres o quatre si l’estat d’ànim d’ella, neuròtica de caràcter voluble, necessitava asserenar-se amb la terapèutica sexual; sempre a la cambra número catorze. Tenia banyera i, a més, podia fumar un cigarret mirant el mar, d’esquena a Eva, quan xarrava pels descosits a propòsit dels seus problemes, més aviat producte de la seua psicopatia que no de les desgràcies que l’envoltaven. Observar la mar és un bon recurs quan ja no saps on mirar. La relació amb Eva era purament física, trobava una satisfacció morbosa en les connotacions que ella aportava. Res més, però, ni tan sols una mica d’afecte. Hi havia altres dones que el feien més feliç, sens dubte, encara que amb cap d’elles significava un repte com amb Eva. Era això allò que el retenia. Bé, també la seua edat, setze anys més gran que ell, ratllant la quarantena. El geni perdura per damunt de la bellesa i Eva tenia talent al llit; una dona de caràcter lasciu i atractiva. Eren cicles, reflexionava Josep: a temporades li agradaven les dones de quaranta anys i en altres ocasions les preferia de vint. Tant se valia, si fa no fa amb totes en tenia, de problemes.

Eva duia quinze minuts de retard sobre l’hora presumptament prevista. Torres tenia tanta obsessió per la puntualitat que si l’hagueren d’ajusticiar seria capaç de presentar-se una estona abans que el seu botxí. Però Eva no sabria mai que l’esperava. Amb altres dones no li importava, però amb ella sí. Eva tenia el costum perniciós d’arribar-hi tard i ell no suportava aquest hàbit que creia arrelat entre les persones que suposaven la seua presència indispensable. No era el cas d’ella. Així doncs, Josep s’estava al pub fins deu minuts després que Eva pujara a la cambra. Aquella nit va veure com aparcava el cotxe i llavors va demanar un altre conyac al cambrer abans que el recepcionista, amb un gest còmplice, l’avisara des de la porta que comunicava amb el motel.

Quan va entrar a l’habitació número catorze, Eva es pintava els llavis dreta davant d’un gran espill fraccionat que era alhora les portes d’un armari rober.

—Hola, amor meu. Fa vent —va dir ella.

Ell féu que sí amb el cap, d’alguna cosa havien de parlar. Es va encendre un cigarret, i així que féu un parell de pipa-des el va deixar al cendrer de la tauleta de nit. A Eva la molestava l’olor del tabac, però no el regust de nicotina que restava en la boca de Josep. No ho semblava, si més no.

—¿És al Hollywood? —preguntà ella.

—Sí.

—¿Quant de temps tenim?

—Suficient.

La paraula «suficient» marcava un temps equívoc. Per a ella, que tenia en Torres l’amant preferit, era poc; però per a ell acotava el període necessari.

—Fa un any que ens veiem i encara no hem passat una nit junts.

—Una nit… —repetí Josep amb una indiferència que no tenia res de fingida.

Eva estava tan satisfeta d’ella mateixa que pensava que podia tindre tothom al seu servici. Amb Josep era distint: l’estimava. Potser perquè, habituada als homes llagoters, la fredor sentimental de Torres desafiava constantment la seua altivesa.

—M’agradaria dormir entre els teus braços.

—Tinc mal dormir, jo.

Eva va ajudar Josep a traure’s la roba. El va abraçar per la cintura mentre fregava la cara suaument pel pit d’ell.

—¿M’estimes un poc?

Josep romangué callat.

—¿T’agrade? —insistí ella escurçant el silenci de l’anterior pregunta.

—És clar.

—Si volgueres, podríem arribar a ser feliços.

—Sí, tu, jo i l’altre. —L’altre era el marit—. Fins i tot prendríem el te i jugaríem al parxís.

—Algun dia potser només serem tu i jo.

—No em molesten els altres dos. M’incentiven, sobretot el segon. Hauries d’estar contenta, estàs ben atesa.

—¿Mai no t’has preguntat per què el tinc també a ell?

«També», es repetí Josep com si Eva creguera que el posseïa en exclusiva.

—No —contestà.

—Faria per mi tot el que li demanara.

—És un bon caniche.

—¿Què vols que faça jo per tu?

—Tindre’l a ell.

Josep li va descordar la brusa; en el contacte amb els pits va notar un punt d’excitació i va introduir la llengua en l’orella d’Eva, xuclant-li el lòbul, després el coll, llepant-li la cara fins la barbeta per acabar ficant-li-la en la boca, paladejant l’espessor de la saliva, el carmí roig dels llavis. Instants més tard ella pronunciaria una expressió que Torres trobava estúpida: «Fem l’amor». Llavors ell va consultar el rellotge i la va enlairar fins al llit.

—Fem-ho —va dir.