5

Ferran Torres reflexionava l’envit de Bernardo del Río resseguint els torterols de fum que atordien l’atmosfera de la sala de joc del Hollywood. El coronel ni movia les parpelles, amb l’esguard fit potser en el record remot d’un passat sobri, absolutament quiet, la cara inflada i vermella de l’alcohol que havia pres, mentre el Fino i Andreu Rosó esperaven amb interès la resposta de Torres, que, amb calma computada, analitzava les combinacions possibles per reunir un full d’asos.

Hi havia dotze mil pessetes abans que el comissari, ja en la primera ronda, afegira un xec per valor de deu mil pessetes. Torres quasi tenia la certesa que la jugada de del Río era tan fictícia com el seu xec. La fi de la partida era prop i el comissari intentava rescabalar-se de les pèrdues. No obstant això, hi havia un matís a considerar: si Ferran acceptava igualar l’aposta de del Río, aquest últim s’emportaria diners en metàl·lic en el supòsit que tinguera cartes superiors, però si era al revés els guanys no augmentarien més enllà de les dotze mil pessetes inicials.

Comptat i debatut, el comissari no perdria més: el xec sense fons passaria a engrossir un deute que descansava sobre el fràgil equilibri de l’honor de Bernardo del Río.

Pel que feia al joc, a més de la retirada estratègica del Fino i Andreu Rosó —preferien la possibilitat de no guanyar més a fi que el comissari no perdera més del que consideraven prudent— i la del coronel —era la tercera ronda que el whisky l’inutilitzava—, quedaven encara moltes cartes per repartir i Ferran comptava amb l’avantatge que del Río estava a mà i havia d’evidenciar el descart.

—Vaig —féu Ferran, i va deixar deu bitllets de mil al centre de la taula.

El comissari va fer un gest superficial d’incredulitat; s’havia jugat primer tres mil pessetes sense veure les seues cartes i després deu mil més, si bé Ferran va observar una lleugera expressió torbada en l’aposta malgrat l’arrogància de del Río, incapaç de simular una mirada franca i decidida, com aquells jugadors hàbils que, a repèl de les cartes, cohibeixen el contrari amb natural desimboltura.

L’acceptació de l’envit féu cavil·lar el comissari i llavors les mirades convergiren en ell, només un instant, perquè Josep Torres va entrar per la porta lateral del Hollywood i va desviar l’atenció dels jugadors. Fins i tot el coronel va fer un moviment sobtat amb el cap, com si el soroll del pany en obrir-se li haguera causat un terrabastall al cervell. Segons després, el destí vindria a l’encontre dels germans Torres.

Van sonar uns trets, a continuació es van sentir uns crits que provenien del carrer principal. El comissari va posar-se la jaqueta i es va adreçar de llampada a la porta amb la pistola a la mà. El Fino, Rosó i Ferran el van seguir. El coronel ho va intentar, però caigué sobre el seient amb les cames eixarrancades. Tots tres es van quedar al llindar de la porta que menava a la plaça. Fora, el comissari es va aplegar fins on hi havia dos policies d’uniforme que apuntaven a un individu estès al terra, cap per avall.

—¡No et mogues! —cridaven amb un punt d’histèria els dos policies.

No es movia, era mort. El comissari va capgirar el cadàver i va reconèixer el xicot de cabells llargs, begut de galtes, la cara pàl·lida i amb un orifici de bala al costat dret del front. Del Río va passar els dits pels dos impactes de bala que hi havia en la finestra del conductor del seu cotxe. Va preguntar als policies on eren els seus homes. Perseguien l’acompanyant del mort, li van dir. Aleshores s’encaminà en direcció a la plaça. Josep Torres el va veure des de la porta lateral que donava al carreró estret; eren les dues i cinc de la matinada quan un tipus, emergint de la foscor, en una escena que semblava tan improbable com un somni, el va intimidar amb una arma.

—Tira avall, calla i no et passarà res.

El va veure un instant: el perfil del seu rostre evocava algú que havia conegut tot i que no podia precisar-ho ben bé.

—Tira avall, ràpid —el comminà de nou, nerviós.

Josep Torres va obeir. Intuïa en ell l’empenta resolutiva del qui se sent empaitat pels esdeveniments. «No dubtaria a disparar-me», va dir-se Josep. Tots dos van baixar al magatzem. Torres anava davant i notava el frec de l’arma a l’esquena, però en realitat era una sensació; una mena de segament de cames que et fa pensar en el pitjor. L’individu no va donar cap ordre. Amb tot, Josep no va encendre els llums i es va dirigir al fons del magatzem, darrere d’unes caixes apilades. Allí estaria segur, perquè era en ell mateix en qui pensava.

—Ara, esperarem —va fer el tipus amb un respir tremolós d’alleujament.

Eric el Francès tenia les cames separades i els palmells de les mans estintolats sobre la paret en el moment que del Río es va reunir amb els dos guardaespatlles. L’havien capturat a l’altra banda de la plaça, en la cruïlla de tres carrers que es convertí en un laberint fatídic en prendre la direcció que topava de cara amb els homes del comissari.

—Voilà —féu del Río—, és el gavatxo. T’hauries d’alegrar de vore’m, has tingut més sort que Navarro.

Llavors Eric va saber que Frederic Navarro era mort, però es malfiava de l’atzar de sentir-se viu. Un instant abans que el detingueren no va pensar sinó a suïcidar-se. Un tret dins la boca —igual que Lali uns mesos enrere—, amb prou feines un segon.

I ho hauria fet en cas de no haver-li mancat el valor, si no haguera tingut aquella espurna d’esperança en la qual inútilment s’obstinen els que volen evitar l’acte irreparable. Sense saber ben bé per què —el mecanisme de la psicologia humana té de vegades rampells estranys—, Eric va imaginar-se d’infant amb el seu pare, que va morir per un ideal tan perfecte com impossible, passejant tots dos entre els arbres d’un bosc abrupte del seu país, la Bretanya. ¿Per què ara li venia tot allò al cap? Potser perquè per a ell existir no fou una altra cosa que desesperació i és a la fi del trajecte quan la memòria ens retorna bocins del passat. Eric tenia la certesa que del Río significava la fi.

—Navarro mort, tu detingut. ¿Qui més t’acompanyava?

Un guardaespatlles va alçar la mà amb la intenció de colpejar el cap del Francès amb la culata de la pistola, però del Río el va aturar. Andreu Rosó era ja a la punta del carrer, buscant-los. El comissari va emmanillar Eric.

—Dueu-lo al despatx.

Bernardo del Río es va avançar al periodista per tal que no arribara on eren ells. Rosó anava a l’encontre de la primícia informativa i el comissari no podia trobar millor informador.

—El mort és Frederic Navarro —va dir— anarquista d’Acció Directa. El grup el formaven dos individus que pretenien atracar la joieria Morera, però la presència d’un cotxe patrulla de la policia nacional ho ha evitat. Per desgràcia, l’altre delinqüent s’ha escapat però sospitem que es tracta d’Eric el Francès gràcies a les descripcions d’un testimoni. Navarro no ha atès l’alto i ha disparat contra els policies, que han repel·lit l’agressió. Demà difondrem una foto d’Eric el Francès. Les forces de seguretat, i jo especialment, reclamem l’ajuda ciutadana per detindre’l ja que es tracta de l’individu que va assassinar dos dels hòmens de l’escorta de l’empresari don Manuel Fenollosa.

—¿Ha dit Acció Directa?

—Sí.

—¿No havien desarticulat este grup?

—Només eren dos individus. Tracten de recompondre el grup assaltant una joieria.

—És curiós.

—¿Què és curiós? —preguntà del Río amb un to empipat.

—És la primera volta que un grup anarquista intenta assaltar una joieria. Sempre han atracat sucursals bancàries.

El comissari va agafar Rosó del bescoll.

—Andreu, no faces el periodista.

—Entesos, Bernardo. Saps que mai t’he causat problemes. Necessite algunes dades, comprèn-me.

—¿Encara més?

—Només una pregunta. ¿Qui és l’individu que tenen allà?

Un dels homes de del Río esperava que vinguera l’altre amb el cotxe i tenia Eric emmanillat contra la paret.

—Un borratxo.

—¿El testimoni?

—Publica el que t’he dit.

Andreu Rosó ho va entendre com un comiat i se’n va anar de colp. Des d’una cabina va telefonar al cap de tallers del seu diari. Va dir-li que parara la rotativa, que llevara alguna notícia de la secció de successos i en el seu lloc inserirà la informació amb aquest titular: «Un terrorista muerto y otro fugado en el asalto frustrado a una joyería cèntrica». I d’avant-títol: «Según un testigo, el huído es Eric el Francés». Va començar a dictar: «Brillante operación de la policia al mando del comisario Bernardo del Río…». Havent dictat, Rosó va afegir que se signara l’article amb el genèric «de nuestra redacción». El cap de tallers es va estranyar que una primícia com aquella no portara signatura. Rosó l’hauria signat amb gust, però estant del Río implicat en l’operació, s’estimava més la prudència d’una rubrica anònima.

El comissari féu que un policia dispersara els curiosos que estaven al voltant o prop del cadàver. Eren les prostitutes de la zona i alguns dels seus clients que, en sentir els trets, s’havien refugiat al portal de la central de correus, situada a l’est de la plaça. Melissa la Grega va entrar al Hollywood i ella mateixa es va preparar un cafè amb llet. Del Río i el jutge de guàrdia van fer un apartat per conversar breument sobre l’afer. Poc després el comissari s’endinsà a la cafeteria. Ferran Torres i el Fino pujaven a la sala de joc.

—No toqueu les cartes —va dir del Río des del llindar de la cafeteria. Les cartes estaven de cap per avall, tal com havien quedat abans de l’incident. Ferran va esperar dret a frec de la taula. El comissari hi va arribar i de seguida va reomplir un xec.

—Deu mil més —va dir imitant el to subtil d’un crupier.

El Fino féu un sospir lacònic però incòmode; un senyal destinat a Torres per tal que no acceptara. Ferran obrí un silenci sospesant aquella advertència tan explícita. Solament se sentia la ronquera aspra del coronel, dormint amb el cap tirat enrere.

—L’aposta estava tancada —digué Ferran.

—¿És cert? —preguntà al Fino.

—Crec que sí, senyor comissari.

—Fem una excepció a les regles del joc —decidí del Río—. Dóna cartes, Fino.

—¿Quantes, senyor comissari?

—Servit.

—Dues —va demanar Ferran.

El Fino va allargar-li dues cartes de mala gana, i sense ni tan sols mirar-les, bo i tornant-li la mateixa jugada que al principi de la mà havia fet del Río, Torres va afegir, després d’igualar prèviament l’aposta, cinc mil pessetes més, circumstància que va forçar el comissari a reomplir un altre xec.

—Color —somrigué del Río.

Ferran va mostrar primer el comodí, i a continuació dos asos. I com una mena de ritual supersticiós, va girar lentament les dues cartes que faltaven: un vuit i un as.

—Guanyes —admeté sorneguer el comissari, però Ferran no estava gaire segur de la rendibilitat de la jugada. El Fino va prémer els llavis i va moure el cap lleugerament. El disgustava sobre manera que del Río perdera sovint el mà a mà amb Ferran. El comissari va riure a cor què vols.

—Tens una sorprenent facilitat per a reunir els asos. Tu no deus tindré molta sort en l’amor. En canvi el teu germà sembla molt espavilat. ¿Per què agrada tant a les dones?

—Perquè les maltracta.

—Potser és de l’escola del Fino —digué rient de grat—. ¿Quant et dec?

—Trenta-dues mil pessetes.

«Sense comptar les darreres vint-i-cinc mil dels tres talons», estigué a punt de reblar el clau Torres. Va callar per no inquietar encara més el Fino.

—És una quantitat respectable —féu del Río amb indiferència, per bé que Ferran ignorava si sumava, també, els tres talons de la taula.

El coronel don Luis López de Seoane va obrir els ulls. Li feia la sensació que havia succeït alguna cosa, però no recordava ben bé què.

—¿Li busque un taxi, don Luis? —El Fino va aprofitar la presumpció de sobrietat del coronel.

—Jo el duré —s’oferí el comissari.

Aleshores el Fino va ajudar el coronel a baixar les escales mentre Torres recollia els talons i els diners de la taula.

—¿On és el teu germà?

—No ho sé, se’n deu haver anat a dormir.

—Resulta estrany que no s’haja interessat per l’espectacle d’esta nit.

—S’estima més altres celebracions.

Però certament era estrany, va pensar Ferran. L’havia vist en la porta lateral quan Rosó, el Fino i ell s’adreçaren al carrer. El comissari se’n va anar cap la porta. Abans d’eixir féu una mirada despectiva a Melissa, que escurava el cafè amb llet asseguda a tocar de la barra.