FERRAN SOLDEVILA i ZUBIBURU (Barcelona, 24 d’octubre de 1894 - 19 de maig de 1971) fou un historiador i escriptor català.

Germà de l’escriptor Carles Soldevila, es va dedicar fonamentalment a la historiografia, tot i que també va escriure obres de teatre, de poesia i una novel·la inèdita. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Deixeble d’Antoni Rubió i Lluch, es doctorà a Madrid el 1922 (amb Menéndez Pidal), i el mateix any entrà al cos de bibliotecaris i arxivers. Va exercir la seva professió primer a Maó i més tard a Logroño. Entre 1924 i 1928 va ser un assidu col·laborador de la Revista de Catalunya. El 1926 es va traslladar a Liverpool com a lector de literatures hispàniques. El 1928, ja de tornada, va ser nomenat professor d’història de Catalunya a l’escola de bibliotecaris.

Va redactar l’obra Història de Catalunya, escrita entre 1934 i 1935, amb l’encàrrec de Francesc Cambó de sintetitzar els episodis més destacats de la història del país. D’ella, Joan Fuster va afirmar que era «la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit». L’obra va ser publicada en tres volums entre 1934 i 1935. Va ser reeditada i actualitzada el 1962.

El 1931 va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i més tard a la Biblioteca Universitària. Durant la Guerra civil espanyola va seguir impartint classes a la Universitat de Barcelona, on era professor d’Història. En acabar la guerra es va exiliar i va residir a França del 1939 fins al 1943. Al seu retorn, es va fer càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. El 1952 va publicar la Història d’Espanya, obra en vuit volums. Va escriure un important conjunt d’obres, especialment sobre l’Edat mitjana de Catalunya. Va dirigir les col·leccions Un segle de vida catalana i Episodis de la Història.