El desenrotllament de les institucions

El llarg regnat de Jaume I el Conqueridor, un dels més llargs de la història —seixanta-tres anys—, que tanta transcendència havia tingut, segons acabem de veure, per a la creixença territorial dels regnes catalano-aragonesos i, més concretament, de les terres catalanes, havia també estat transcendental per al desenrotllament institucional, econòmic i social del país. Alguns aspectes d’aquest desenrotllament, ja hem hagut de veure’ls o almenys d’entreveure’ls a les pàgines anteriors; però cal que tornem damunt d’ells i que en presentem d’altres, encara que sigui molt succintament. Amb tot, la tasca no és fàcil per l’escassetat d’estudis monogràfics i per la llargària mateixa del regnat, que no permet de caracteritzar una institució definint-la per a tot ell, majorment tractant-se, com es tracta, d’un període que és, essencialment, pel que fa a les institucions, un període de formació.

Potser en cap altra institució no es veu tan clar el que acabem de dir com en la institució monàrquica. El poder reial, el poder suprem, ens apareix fluctuant al llarg del regnat. Durant els primers anys és ben precari. Sols en teoria es pot parlar de concentració i de font de poders referint-se al monarca. I la seva situació, la seva invalidesa, diguem-ho així, va tenir una gran influència en l’estructuració dels mètodes i dels òrgans de govern. De primer fou el govern del procurador Sanç, govern instaurat pel papa a través del legat i sotmès, com hem vist, a la tutela papal; autoritat limitada en part per l’existència dels consellers nomenats pel pontífex, amb els quals havia d’aconsellar-se el procurador; en part també per les facultats financeres reconegudes al mestre del Temple Guillem de Montredon, que ja hem assenyalat.^[183] El rei, menor, no intervé en res. Quan, a la seva sortida de Montsó, comença a regnar (juny de 1217), no té més que nou anys. No solament no podia governar tot sol, sinó que calia que tota decisió fos presa amb deliberació i consell dels seus consellers. Així l’activitat de la cúria règia, actuant com a consell reial, hagué d’ésser constant en aquell període i va avesar els nobles i els prelats a una intervenció constant en el govern, sia indirectament (a través dels consellers), sia directament (els propis consellers). I encara que, més endavant, el rei anés emancipant-se, i les reunions de la cúria ja no fossin tan freqüents, van persistir com a mètode, ja establert, de govern.

Però la cúria (era una altra de les seves funcions) actuava també com a tribunal, era el tribunal en què el rei jutjava. Els documents ens ho diuen, i el Llibre dels Feyts, que potser no ha estat encara prou utilitzat per a l’estudi de les institucions, ens permet de seguir prou clarament les etapes del procediment judicial, especialment en el judici suscitat per la reclamació d’Aurembiaix d’Urgell, davant Jaume I, contra Guerau i Ponç de Cabrera. Pocs textos poden il·lustrar-nos tan bé com aquest, respecte al que era en aquells temps una reunió de la cúria règia a Catalunya amb caràcter i en funcions de tribunal de justícia.^[184] Quant a la composició de la cúria en aquest període, no sembla que hi hagués res de fixament establert. Arran de la retirada del comte Sanç, hi havien d’assistir els consellers papals, almenys alguns: els «primarios administros» nomenats pel papa Honori III. Després els consellers van anar canviant, i sempre van adjuntar-se a la cúria altres personatges que es trobaven en el seguici del rei i fins homes de vila. La presència del terç estament en les reunions de la cúria, si bé no és un fet constant, és tanmateix un fet. I això tant si es tracta de la cúria consell reial com si es tracta de la cúria suprem tribunal de justícia. I encara tant si es tracta de la cúria o cort ordinària o reduïda com si es tracta de la gran cúria o de la cúria o cort general.^[185]

Perquè, ultra la cúria que acabem de designar amb el nom d’ordinària o reduïda, hi havia reunions més amples, per a tractar de qüestions en què calgués el parer o l’assentiment de sectors més extensos del país. A aquestes reunions, com a les de la cúria ordinària, podien ésser cridats els ciutadans i homes de vila. No és que pròpiament en formessin part, però així van entrar-hi i van acabar per formar-ne part. Ara ja participen sempre en la Cort general, i creiem erroni el criteri d’algun historiador que creu poder distingir entre la cúria ordinària i la Cort general pel simple fet que hi participin o no ciutadans i homes de vila.^[186]

Un altre problema és el de si la cúria era una de sola per a Catalunya i Aragó o una per a cada país. Partint de la separació de les institucions dels dos països, alguns historiadors han cregut que les cúries eren dues.^[187] Però no creiem que ho fossin en els primers temps del regnat, no sols perquè calia que en formessin part els consellers papals, sinó també perquè trobem en els documents expressions com aquesta: «Cum tota curia nostra Cathalonie et Aragonum».^[188] Algun indici, però, inclina a sospitar si ja abans de finir la primera part del regnat de Jaume I, existia una cúria per a Catalunya i una altra per a Aragó, sense que això vulgui dir que no puguin assistir, a les reunions de la cúria de cadascun dels països, algun o alguns personatges de l’altre. Quant als funcionaris de la cúria, en coneixem dos: el majordom de la cúria i el canceller. Ignorem les funcions del majordom (majordomus curie); sabem, però, que cal no confondre’l amb el majordom d’Aragó: es tracta de dos personatges diferents.^[189] Quant al canceller (cancellarius curie, aule regie cancellarius), càrrec que trobem exercit per un prelat, les seves funcions són d’assistir i aconsellar el monarca; servar, probablement, el segell reial; donar ordre a l’escrivà perquè redacti els documents; subscriure’ls. La dita ordre és, però, més sovint donada per un notari; i notari i escrivà eren altres dos elements de la cúria: sols que no tenen l’aire d’ésser aleshores fixos com el canceller i el majordom. Els registres de la cancelleria, a l’Arxiu Reial, comencen amb Jaume I. Entre els principals cancellers, trobem el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, el bisbe d’Osca Vidal de Canyelles i el bisbe de Lleida Jaume Sarroca.

El radi d’acció de la cúria s’estenia a tots els rams del govern i de l’administració; abastava tota la vida de l’Estat. Però, com ja hem dit, quan la importància dels afers no exigia, s’ampliava molt la intervenció de personatges, i la cúria esdevenia curia generalis o «cort general». Aquest és l’origen de les Corts. Les qüestions de pacificació de les lluites civils i de bandositats, certes qüestions monetàries, les d’imposició de certs tributs, les de Pau i Treva, les de decisió i aparellament d’empreses guerreres d’envergadura, les referents a privilegis municipals de caràcter general, eren les que acostumaven a determinar la reunió de la Cort general. Així podem assenyalar com a reunions d’aquesta mena, entre les més importants, la tinguda a Montsó en 1217, just abans de la sortida de Jaume I, per tractar de la concòrdia entre el rei i el vescomte de Cabrera a propòsit del comtat d’Urgell,^[190] de la imposició del bovatge^[191] i de la promulgació d’una Constitució de Pau i Treva per a tot Catalunya; la de Tortosa de 1225, convocada amb vistes al setge de Peníscola, «ad crucis negocium promovendum» i «ad expugnandum barbaras naciones», també per a una nova Constitució de Pau i Treva, i encara per a reformar i millorar l’estament de la terra —amb què apareix la finalitat general de les Corts;^[192] la de Barcelona de 1228 per a l’empresa de Mallorca, que ja hem presentat en la part expositiva; la de Montsó de 1236 per a la conquesta de València…^[193] En totes aquestes reunions i en moltes altres, la institució de les Corts s’anava perfeccionant, anava precisant la manera de funcionar, amb el nombre i qualitat dels assistents, les solemnitats que l’acompanyaven, les pràctiques parlamentàries. Tenim la impressió, per les dades documentals que en posseïm, que les citades Corts de Tortosa de 1225 devien ja assemblar-se molt a les de Barcelona de 1228, tal com les descriuen la crònica de Jaume I i la crònica de Desclot. I en aquestes descripcions ja trobem en germen la proposició reial i la resposta dels representants dels Braços o estaments. Hi trobem també el compromís contret pels estaments de fornir recursos al rei per a l’expedició a Mallorca, i el compromís contret pel rei de repartir les terres entre els expedicionaris. Els documents ens confirmen aquests extrems, i ens donen, encara, la notícia de la votació del bovatge.^[194]

La Cort general s’aplegava més sovint els primers temps del regnat de Jaume I que els temps successius. Això era, ens sembla, degut a dues causes: la primera, que el rei, nin o adolescent, necessitava més sovint de consell; la segona, que la cúria general era en els primers temps, malgrat el seu nom, relativament poc nombrosa, formada pels components de la cúria ordinària, més altres persones de qualitat que es trobessin prop del rei o poguessin acudir-hi fàcilment, i pels homes de la vila on el rei sojornava. Això facilitava la celebració i reunió de la Cort i fins permetia de no interrompre l’itinerari del rei, que viatjava tot celebrant reunions de Cort. Per això s’ha pogut parlar, referint-se a aquelles anyades, de Corts ambulants.^[195] Però, a mesura que la institució va anar-se desenrotllant, i per la importància mateixa dels fets que s’hi debatien, com és ara les grans expedicions de reconquesta, el nombre d’assistents va anar creixent, resultava més complicat de convocar els representants, d’aplegar-los, d’albergar-los. D’altra banda, si abans, sovint, en una sola sessió es despatxaven totes les qüestions per què s’havia aplegat la Cort, més endavant caigueren diverses sessions, és a dir, diverses Corts, perquè cada reunió era una Cort —com és també una Cort el conjunt de personatges que la formen, que s’apleguen. D’on l’aparició, més tardana, de la designació de la institució amb el nom en plural, quan les reunions es prolonguen dies i dies i fins durant mesos. Perdura, però, també la designació en singular «aquesta Cort», «noble Cort», és a dir, per a designar una sola sessió o per a designar l’aplec dels representants.

A la Cort general assistien catalans o aragonesos, segons el país que afectaven els afers a tractar. Però això no vol dir que, en la primera part del regnat, si s’esqueia haver-hi a la vora, per la causa que fos, prelats o nobles de l’altre país, no poguessin assistir-hi en qualitat de testimonis d’algunes de les decisions que es prenien, o, si n’ostentaven el càrrec, en qualitat de consellers del monarca (cas dels consellers papals). Així veiem que, en alguns dels documents aprovats a les Corts de Barcelona de 1228, referents a l’expedició a Mallorca, els aragonesos no figuren per res entre els prelats i barons que es comprometen a participar-hi i contribuir-hi, però figuren, en canvi (uns quants noms), com a testimonis. Quan les qüestions a tractar afectaven els dos països, Catalunya i Aragó, s’aplegava cort general de catalans i aragonesos, en algun lloc pròxim a la frontera —Montsó, Lleida—, un lloc que, per la seva situació, per la causa i en l’aspecte que fos, amb raó o sense raó, uns i altres consideressin com a propi. Era aleshores el cas d’aquestes dues poblacions. Com que els lleidatans, per a la qüestió de la moneda jaquesa, que corria pel seu territori, s’aplegaven amb els aragonesos, aquests consideraven Lleida unida al seu regne; Jaume I mateix, en deixar al seu primogènit Alfons el regne d’Aragó, va fer que els lleidatans el juressin amb les ciutats d’Aragó (1243).^[196] Per contra, els catalans consideraven Lleida com a catalana, no sols perquè hi regien els Usatges de Barcelona, sinó també, i principalment, perquè els lleidatans assistien, amb els altres representants de Catalunya, a les assemblees de Pau i Treva, i les disposicions que s’hi decretaven regien «del Cinca a Salses». Per això els catalans van protestar de l’esmentat jurament dels lleidatans a l’infant Alfons, i van aconseguir de Jaume I, com ja hem indicat,^[197] la declaració que no havia entès donar en heretatge a l’infant Alfons ni la ciutat de Lleida ni les terres entre Segre i Cinca (21 gener 1244). Declarava també que, seguint les petjades dels seus predecessors, limitava el comtat de Barcelona amb tot Catalunya, de Salses fins al Cinca, malgrat que aquests límits ja podien ésser evidentment deduïts —feia observar— per les ordinacions de Pau i Treva fetes a Barcelona, Tarragona i altres bandes. De la mateixa manera, limitava el regne d’Aragó del Cinca fins a Fariça. I feia donació entre vius del comtat de Barcelona, així limitat, al seu fill l’infant Pere.^[198] És la segona partició, que ja hem presentat en l’exposició del regnat.^[199] Aquests límits foren mantinguts, malgrat les protestes dels aragonesos, per Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Liberal. Però en 1300 Jaume II va retrotraure’ls i va fixar com a límit entre Catalunya i Aragó el clamor d’Almacelles.^[200] Lleida restava dins Catalunya; però no pas Montsó. Ara foren els catalans els qui van protestar i van seguir considerant Montsó i el país fins al Cinca com a català. Per això Montsó va continuar essent la seu més habitual de les Corts on acudien catalans, aragonesos i valencians.

Però el fet que els representants dels dos —o dels tres pobles— es trobessin aplegats en una sola vila no vol pas dir sempre que les Corts que s’hi celebraven fossin Corts conjuntes, i això ni en la primera part del regnat, en què les Corts conjuntes abunden més que en cap altre temps. Es dóna fins i tot el cas, que després continuarà produint-se, de Corts que comencen essent conjuntes i que després passen a ésser particulars. Aquest fenomen sembla aparèixer ja tan matinerament com en la reunió, esmentada més amunt,^[201] tinguda a Montsó en 1217, pocs dies abans de la sortida del rei Jaume. De primer s’hi tracten les qüestions del comtat d’Urgell, i hi assisteixen aragonesos i catalans, perquè també els aragonesos poden sentir-se’n afectats en aquella data. Però després l’assemblea s’ocupa de la concessió del bovatge i de la promulgació d’una Constitució de Pau i Treva per a tot Catalunya, qüestions que afecten exclusivament els catalans i en les quals no poden intervenir per a res els aragonesos. És clar que, a partir del 1244, amb la separació de Catalunya i Aragó, destinant aquest a l’infant Alfons i aquella a l’infant Pere i establint-ne bé els límits comuns, es va tendir cada cop més a la separació dels dos pobles i a l’actuació de cadascun dins del seu territori i de les seves institucions. Fins i tot una certa rivalitat va manifestar-se, a la qual no fou aliè el mateix Conqueridor, per al qual Catalunya era la contrada preferida.^[202] Però això no fou obstacle perquè, avançant el regnat, trobem la noblesa catalana i aragonesa molt unida en la lluita contra el rei i perquè, durant tot el regnat del Conqueridor i encara el de Pere el Gran, aragonesos i catalans figurin plegats en el seguici del monarca tant a Catalunya com a Aragó. Caldrà arribar al regnat de Jaume II perquè s’estableixi la prohibició, als uns i als altres, de traspassar els límits dels territoris respectius en seguiment del monarca, quan el monarca els traspassava.^[203] Encara caldria veure quin abast pràctic va tenir la disposició.

Ultra el canceller, del qual ja hem parlat,^[204] figura en aquest temps, com en els anteriors, entre els principals càrrecs palatins, el de senescal o dapífer. Tenia un doble caràcter militar i palatí. Era, en cas de guerra, per dret propi, generalíssim de l’exèrcit i havia de dur la davantera. Era, dins la casa reial, al capdamunt de la jerarquia palatina, de manera que ell nomenava el majordom del rei, mena de cap del personal i d’administrador de la casa reial. Des dels temps comtals (cap el 1082), el càrrec de senescal estava vinculat a la casa de Montcada.^[205]

A fi de facilitar al rei la tasca de la governació dels seus Estats, el rei delegava a vegades una part important de les seves funcions i prerrogatives en algun alt personatge, generalment de la família reial, perquè governés en nom seu una part del territori. De primer la minoritat del rei Jaume, les seves grans conquestes després, van fer aconsellable, dins dels dominis hispànics, aquesta delegació que, en els regnats anteriors —Alfons i Pere—, havia estat emprada, força eficaçment, per a la governació de Provença. Ja hem vist com, durant els primers anys del regnat de Jaume I, el comte Sanç havia estat procurador dels regnes: es tractava, però, pròpiament d’una regència, no de la procuradoria en el sentit que ara estudiem. Tampoc no ho és encara el càrrec de procurador dels regnes ostentat possiblement per Guillem de Montcada després de la retirada del comte Sanç. Ja pot tenir-hi més semblança el de procurador del rei a la senyoria de Montpeller que ostenta aleshores Guillem de Cervera, encara que potser el seu caràcter és principalment financer. I ja deu ésser el càrrec que presentem el que ostenta l’infant Ferran, oncle del rei, en 1245, llavors que apareix amb el títol de «Infans et procuraior Aragonum». Aquest era el títol a què, en les pugnes amb el seu pare, aspirava el seu primogènit l’infant Alfons; el títol que va aconseguir en 1253-54 i que va ostentar fins a la seva mort (1260); el títol amb què apareix poc temps després de la seva mort el seu germanastre l’infant Pere. Tanmateix, Pere ja havia estat nomenat, feia temps, no sols hereu de Catalunya, sinó també, des del 6 de setembre de 1257, procurador general de Catalunya. I, pel document de nominació, que se’ns ha conservat, veiem quines eren les funcions inherents al seu càrrec. Havia d’exercir la justícia, observar i fer observar per tot Catalunya la carta de Pau i Treva; jutjar, per ell o per jutges delegats, totes les causes civils o criminals; instituir o destituir els veguers; i acomplir totes les coses que siguin a utilitat del rei o a defensió i bon govern de tot Catalunya. I els súbdits han d’obeir-lo fidelment i seguir-lo i ajudar-lo en els exèrcits i cavalcades i en tota altra cosa que hagi de fer per al regiment que li ha estat encomanat i a utilitat del rei i de Catalunya. Hauran de fer, en altres termes, tot el que farien pel rei.

Cal tenir en compte, però, que no tots els procuradors, pel fet d’ostentar aquest títol, reuneixen les mateixes atribucions. En tenim la prova coetània amb la nominació d’Eixemèn de Foces com a procurador del Regne de València, feta pel rei Jaume el mateix dia que nomena procurador de Catalunya el seu fill. Les atribucions judicials hi són molt més limitades: es redueixen a la primera apel·lació en totes les causes; i contra les seves sentències els valencians poden apel·lar davant del rei. Això no s’esdevé respecte a les sentències de l’infant.^[206]

Més endavant, l’infant apareix amb el títol de procurador general dels regnes, i és aquesta procuració la que el rei Jaume li pren llavors de les lluites de l’infant Pere amb Ferran Sanxes de Castro (1272), i la que li restitueix després.^[207]

El Procurador general era en aquest temps el cim de la jerarquia, immediatament després del rei i, en certa manera, el substituïa. Ara, els òrgans mitjançant els quals el rei exercia el seu poder damunt de tot el territori de Catalunya o, en altres termes, els funcionaris en què delegava part de la seva autoritat perquè l’exercissin en nom seu, apareixen així en els documents que els adreça: «Dilectis suis universibus baronibus, militibus, baiulis, vicariis, judicibus et omnibus hominibus civitatum, burgium, castrorum et villarum in regno nostro constitutis…». «Mandamus itaque vicariis, baiulis, curiis, judicibus et aliis nostris officialibus et subditis universis, tam presentibus quam futuris…». «Dilectis ac fidelibus suis P. de Vicco, vicario, et probis hominibus Barchinone ac cunctis vicariis, baiulis, judicibus per totam Cathaloniam constitutis…».^[208] Els exemples podrien multiplicar-se copiosament. No cal sinó agafar els volums de la Colección diplomática d’Ambròs Huici. Però, per al nostre objecte, es pot dir que en tenim prou amb aquests tres exemples, ja que hi trobem la resposta esquemàtica a la qüestió que ens plantegem: els principals funcionaris reials són: els veguers, els batlles i els jutges. Hi havia altres funcionaris, i una d’aquestes adreces anomena els «cúries»,^[209] i una altra parla d’altres oficials reials —«aliis officialibus nostris». En altres documents podríem trobar-ne algun més, com per exemple els moneders i mestres de moneda.^[210] Però els que més constantment apareixen (els més importants, doncs) són els tres esmentats; que corresponen, en línies generals, a l’administració territorial, a l’administració financera i a l’administració de justícia.

Etimològicament, el veguer, vicarius, és un substitut, un lloctinent, un delegat. I un delegat del rei era, en efecte, en aquests temps. A l’accessió de Jaume I al tron, no existia encara el càrrec de veguer amb caràcter fix i constant i no devia haver-hi gaires veguers en funcions; tampoc no existia la divisió en vegueries, i la jurisdicció del veguer s’estenia als termes de la ciutat o bé als del bisbat; el nomenament, el feia el rei, o el regent, o la persona que n’hagués estat delegada o autoritzada, per qualsevol motiu, per a fer el nomenament. El títol és en realitat «vicarius domini regis» i era revocable pel rei. Aspiració dels catalans era que tots els veguers fossin naturals de Catalunya, probablement perquè hi ha algun cas de veguer aragonès, molt excepcional val a dir.^[211] El càrrec de veguer no existia a Aragó, com no sigui a les contrades limítrofes catalanes o influïdes fortament per Catalunya. Entre les funcions del veguer, n’hi havia ja en aquesta època de caràcter militar, com la convocació, l’aplec i la direcció de l’host del territori de la seva jurisdicció, sia per acudir al servei del rei contra algun rebel, sia per defensar el territori envaït; funcions de caràcter policíac, com és ara la persecució dels delinqüents; funcions judicials, perquè ell jutja els delinqüents i té la seva cort o tribunal (cort del veguer). Té així mateix intervenció en l’aplicació de les Constitucions de Pau i Treva, fins al punt que en algunes d’aquestes Constitucions, després del rei i el bisbe, el personatge que hi apareix amb més atribucions és el veguer; i encara el bisbe no el supera en importància sinó perquè li incumbeix l’excomunió dels infractors. La importància del càrrec ve encara indicada pel fet que a vegades recau en persones de la noblesa, si bé en aquest temps ja recau gairebé sempre damunt persones de la burgesia.

Per a l’exercici d’algunes de les seves funcions, el veguer s’ajuda o és assistit pels probi homines o prohoms de la ciutat, així per a l’exercici de la justícia. Ja veurem, en parlar del règim municipal, com ell o el batlle o tots dos presideixen la vida municipal, i hi representen el poder reial, mentre els prohoms i els consellers o paers hi representen la ciutat o vila.

La divisió en vegueries apareix en el regnat de Jaume I. Comencen per aparèixer designacions de veguers com ara aquestes: «vicario eius in Barchinona et in episcopatu iusdem», «vicarius Barchinone et Vallensis», que comencen a perfilar els territoris de les vegueries. També apareix algun cas de sots-veguer; però a les Corts de Barcelona de 1228, es va estatuir que cap veguer no gosés posar sots-veguer sinó allí on ja havia acostumat d’haver-n’hi. També a les mateixes Corts es van prendre altres mesures per limitar les prerrogatives i actuacions del veguer. Era un càrrec poderós i tots els estaments el temien i s’esforçaven per minvar-ne el poder.^[212] Ho veurem també en tractar del règim municipal.

El batlle no era inicialment un funcionari públic. No és sols el rei qui té batlles: en poden tenir altres personatges poderosos. I, com ells, en tenia el rei. Però el caràcter i la importància de les seves funcions, enllaçades amb l’administració del patrimoni reial, van fer que desbordés els límits de l’economia privada i es convertís en un poderós funcionari públic, molt semblant en categoria, però potser una mica inferior, al càrrec de veguer. Això no vol dir, ni remotament, que li estigués subordinat: eren funcionaris independents, encara que llur actuació pogués interferir-se i donar lloc a conflictes, i encara que, alguna vegada, els dos càrrecs apareguin exercits alhora per un mateix personatge.

Els batlles eren nomenats pel rei i al rei havien de rendir comptes o bé a la persona que ell designés. Podien actuar en una sola localitat o en zones més extenses. Per exemple, sabem que el batlle de Lleida tenia jurisdicció no solament damunt de la ciutat, sinó també damunt de Tàrrega, Almacelles i els llocs circumveïns, «com s’ha acostumat tenir pel batlle de Lleida», diu un document del 1223.^[213] Aquest document ens dóna també a conèixer les diverses menes d’ingressos que proporcionava al rei aquella batllia, els mateixos probablement que les altres batllies de Catalunya: «ommes redditus cum proventibus et calumpniis (calonies), questiis (quèsties), toltis, forciis…». De tots aquests ingressos corresponia al batlle un retrodècim, que devia ésser-ne la desena part.^[214]

Però les funcions del batlle no eren exclusivament de caràcter econòmic o fiscal. Tenien també caràcter judicial, administratiu, policíac. «El baiulus», escriu Font i Rius, que considera la seva funció judicial com la més important, «és el jutge ordinari del lloc, i li correspon la resolució de les qüestions civils o criminals que s’hi plantegen, amb exclusió de tot altre oficial o autoritat, segons repetidament declaraven els privilegis, encara que hi cabés la possibilitat d’apel·lació».^[215] Per a jutjar té també la seva cort, i a les seves ordres, com a auxiliar, un funcionari anomenat «saig», que ell mateix designa i que ha estat definit com l’agent executor de les seves ordres.^[216]

Hem dit que el batlle havia de rendir comptes al rei o a la persona o persones per ell designades. Això s’esdevenia, sobretot, els primers temps del regnat de Jaume I, quan ell, per la seva edat, no podia entendre en aquestes qüestions. Així el veiem el 19 de juny del 1220, quan no tenia sinó dotze anys, nomenar el frare templer fra Guillem, administrador de les finances reials, i és a ell, en qualitat de tal, que els batlles han de rendir comptes.^[217] Pocs anys després (12 novembre 1225), ens trobem, per exemple, que el batlle de Lleida Ramon Ramon ha de rendir comptes a una junta formada per diversos personatges, entre els quals hi ha els següents funcionaris reials: el majordom d’Aragó, el majordom de la cúria, el reboster d’Aragó, un notari reial i el mestre racional.^[218] Aquest funcionari, cridat a ésser el cap de l’administració financera, apareix molt rarament en aquests temps. Nosaltres no l’hem trobat abans d’aquesta data. Potser aquesta és la primera vegada que apareix en la documentació, per bé que el fra Guillem, templer, ara esmentat, té encomanades funcions i atribucions que recorden algunes de les que seran pròpies del mestre racional. En aquesta junta figura segurament en qualitat de tècnic. Més endavant, el rei ja no necessitarà assessors en aquests menesters i el trobem a vegades rebent directament els comptes dels batlles: tant més que les batllies eren sovint adjudicades per respondre de deutes contrets pel rei. Un potentat feia un préstec al rei, i el rei li concedia una batllia fins que, de les seves rendes, s’hagués cobrat el muntant del deute. No és estrany que, relativament sovint, les batllies estiguessin en mans d’israelites. Alguna vegada apareix un lloctinent, «tenens locum», del batlle. Es tractava potser del precedent del sots-batlle?^[219]

A Aragó el càrrec equivalent al batlle és el merino, mot que deriva de mayorino. Apareix poc en els primers temps del regnat de Jaume I, fins al punt que no trobem cap merino a l’assemblea de Lleida del 1214, on figuren jutges, justícies, alcaldes, cònsols, salmedines. En algun document expedit a Catalunya i referent a coses de Catalunya, crida alguna vegada l’atenció el fet que el rei s’hi adreci, entre altres oficials, als merins.^[220] L’explicació podria ésser que el càrrec de merí pot existir en alguna contrada com Ribagorça, o bé que les persones de què és qüestió poden haver passat a algun merinat o merinado aragonès, nom que rebia la demarcació on exercia la seva jurisdicció un merí. Per influència catalana, hi hagué alguns batlles a Aragó amb el nom de bailes.

Els judices o jutges eren els funcionaris designats pel rei per a l’administració de justícia. No eren ells, però, els únics que l’administraven: acabem de veure com els veguers i els batlles tenien funcions judicials; però hi havia a més a més la jurisdicció eclesiàstica i la jurisdicció senyorial; i hi ha casos particulars com el del privilegi atorgat pel rei Jaume als pastors de Saragossa per exercir justícia damunt dels lladres de bestiar;^[221] i hi ha casos de jutges especials nomenats pel rei; i més endavant apareix la jurisdicció mercantil. Per damunt de tot, hi ha, com ja hem indicat, el rei actuant directament com a jutge, superior a tots els altres jutges, posat per Déu, jutge suprem, per mantenir la justícia entre els seus sotmesos. Però, sense que arribi a deixar mai aquesta funció suprema de justícia, ha de descarregar-se’n cada cop més, en jutges, en funcionaris que exerceixin justícia en nom d’ell.

Aquests jutges nomenats pel rei podien ésser ordinaris i extraordinaris. Els ordinaris eren els nomenats per a les causes corrents i es trobaven estesos per tot Catalunya: a ells deu referir-se, sobretot, el rei, quan s’adreça als «vicariis, bajulis, judicibus per totam Cathaloniam constitutis». Però, en certs casos, sia per raó de la qualitat de la causa que es debatia, sia per raó de la qualitat dels personatges que hi participaven, el rei creia necessari de nomenar jutges especials. Se’n troben alguns casos ja des dels primers temps del regnat.

A Aragó i en els territoris influïts pels seus Furs existien els justícies. Eren de caràcter local. Així trobem el justícia de Calataiud, el justícia de Daroca, etc. Entre els representants que acudeixen a l’assemblea de Lleida del 1214, hi ha un delegat de Fraga anomenat «Bertrandus de Vilella, justicia». En canvi, no n’hi ha cap que ostenti en aquella assemblea el títol de justícia entre els representants o delegats de Calataiud. Hi ha, però, primer de la llista, un judex alcaldus, i també —el darrer— un judex:^[222] funcionaris de justícia ambdós. Ho eren els alcaldes, i dels més elevats, i a Castella van perdurar i evolucionar; però a Aragó degueren ésser suplantats pels justícies. En aquella mateixa assemblea primerenca, hi ha un delegat de Saragossa que duu la indicació de çahalmedina; i el salmedina era també un funcionari, les funcions del qual s’enllacen amb l’administració de justícia. El nom és àrab, i un funcionari d’aquest nom era, entre els sarraïns, el delegat del walí o governador de la província en una ciutat, el qual hi exercia al mateix temps funcions policíaques i judicials. I totes aquestes funcions devia tenir el zalmedina o zavalmedina a Aragó.^[223] El seu origen sembla, com és el seu nom, aràbic. I també s’ha volgut trobar un origen aràbic a un altre càrrec judicial aragonès: el justícia major d’Aragó, el justícia per excel·lència.

Deixant de banda la qüestió dels seus lligams amb el càrrec aràbic de «jutge de les injustícies»,^[224] lligams que, en opinió nostra no existeixen, el fet és que a Aragó, ultra els justícies locals, apareix a un moment donat el justícia d’Aragó. S’ha fantasiejat molt sobre l’antiguitat del càrrec. Nosaltres confessem que no l’hem trobat fins al regnat de Jaume I, i encara no en els primers temps. Apareix, segons hem exposat en un altre lloc,^[225] acumulat en la persona d’un justícia local: el de Taraçona. Després se’n desglossa i, al llarg del regnat de Jaume I, creix en importància, prerrogatives i funcions, especialment a partir de les Corts d’Eixea del 1265. De simple magistrat informador de la cúria règia, passa a convertir-se en jutge mitjancer entre el rei i els nobles i en els litigis entre els nobles. També s’estableix aleshores que el justícia ha d’ésser sempre un cavaller, no un ric-home. Per aquest camí, justícia arriba a convertir-se en el jutge principal del regne d’Aragó després del rei. A Catalunya no hi ha cap càrrec similar al de justícia d’Aragó. La garantia contra les arbitrarietats i els contrafurs es troba a les Corts.

Ja hem hagut d’al·ludir a la intervenció que el veguer i el batlle tenien en la vida municipal. Ells hi representaven, en efecte, el poder central com a funcionaris que eren del rei. Però ja a finals del segle XII havien estat creats els primers municipis catalans, i en l’organització que els encarna té ja la seva importància la intervenció dels prohoms o probi homines. Després d’una etapa que ha estat considerada com a preliminar i que comprèn les darreres dècades del segle XII,^[226] té lloc com un compàs d’espera, fins que en ple regnat de Jaume I, a mitjan segle XIII, es produeix un moviment cap a la reorganització i constitució més ferma dels municipis. «És», escriu Font i Rius, «l’època d’institució del municipi a les principals ciutats catalanes (Barcelona al davant), en la qual aquest ja presenta l’estructura i els caràcters que vindran a constituir el municipi tipus de la nostra regió. També per aquest temps comencen a sorgir els primers òrgans municipals a les poblacions de jurisdicció senyorial».^[227] La represa de la intervenció reial en la reorganització dels municipis coincideix força amb la fi de les grans empreses de reconquesta del regnat de Jaume I.^[228] Ni durant aquestes empreses, ni durant les lluites de la minoritat, no sembla que Jaume I pogués concedir gaire atenció a aqueixa tasca en què després esmerçarà tanta d’eficaç sol·licitud. Però a les acaballes de la reconquesta valenciana comencen a aparèixer disposicions reials relatives als municipis. Recordem que la caiguda de les darreres places valencianes té lloc en 1244-1245. I ja en 1242, en uns estatuts concedits a Tàrrega, s’hi confia el règim de la localitat a una comissió de quatre veïns, amb el consell dels prohoms, del cúria i del batlle reials.^[229] I en 1246 es reorganitza el règim comunal de Montpeller: els dotze prohoms que regien la ciutat són substituïts per dotze cònsols i s’institueixen per assessorar-los uns consellers.^[230] En 1249 apareixen les primeres disposicions de Jaume I concernents a la ciutat de Barcelona. És clar que, al costat de les possibilitats que té ara el monarca per a consagrar-se a aquesta reorganització, hi deu haver altres causes que determinen el moviment reorganitzador; i potser, sense allunyar-nos dels resultats de les grans conquestes, trobaríem que la prosperitat mateixa que havien dut a Catalunya, augmentant la importància d’algunes poblacions, duia els seus prohoms a desitjar un augment de la seva intervenció en l’administració local i una més precisa reconeixença de les seves funcions. Ens resistim a creure que la iniciativa partís exclusivament de la corona. Factors externs pogueren també influir. És ben significatiu que la reorganització tingui una de les seves primeres manifestacions a Montpeller, ciutat que es mostra singularment inquieta en aquell temps.

Per la disposició del 7 d’abril de l’any 1249, el rei Jaume, de València estant, s’adreçava a quatre ciutadans de Barcelona i els nomenava paers (paciarii)^[231] de la ciutat i «universitat»^[232] de Barcelona per l’any en curs, amb la missió de treballar per la utilitat de la ciutat i d’ocupar-se dels seus afers comuns. Els concedia, així mateix, la facultat de nomenar els consellers que creguessin necessaris per a la governació del seu ofici, amb poder de compel·lir-los-hi, si calgués, per pròpia autoritat o pel veguer de Barcelona.^[233]

Poc temps després, el 27 de juliol del mateix any 1249, la disposició anterior, evidentment insuficient, era completada per una altra de més detallada i extensa, on el rei, també de València estant, concedia als prohoms i a la «universitat» de Barcelona la facultat de tenir quatre paers habitants de la mateixa ciutat, que puguin governar, administrar i regir la ciutat, a fidelitat del rei i a benefici comú de la «universitat», i que puguin també elegir els consellers que vulguin. I de tot el que durant aquell any faran en utilitat i regiment de la ciutat i dels seus habitants, amb consell dels seus consellers, el rei en serà pagat, és a dir, satisfet. En arribar el dia de l’Ascensió, cada any, fels paers que finiran la seva comesa hauran d’elegir, aconsellats pels consellers, altres quatre paers, habitants de la ciutat, aquells que els semblaran millors i més útils per a l’exercici d’aquell càrrec. La comesa durarà de la festa de la Pentecosta fins a la de l’any següent; i en la dita festa, abans de rebre l’administració, en poder del veguer i del batlle i en presència dels prohoms de la ciutat, els nous paers juraran, segons fórmula inserida en el mateix document, que es comportaran fidelment en l’exercici del seu càrrec.^[234] Els paers no podran rebre cap do, ni servei, ni «percaç» ni solament el salari que hagués estat estatuït comunament, sinó que han d’entendre tenir gratis i sense cap retribució, per aquell any, el govern i l’administració de la ciutat.^[235] Tampoc no podrà cap ciutadà, per cap motiu, excusar-se d’exercir el càrrec; i aquell que l’haurà exercit un any no podrà exercir-lo l’any següent. Els paers també han d’ajudar i aconsellar el veguer i el batlle: i, quan els sembli convenient per a la utilitat i defensa de la ciutat, poden convocar la comunitat o assemblea general, a la qual tots els habitants de la ciutat estan obligats a assistir. Un cop finida la seva comesa, el dia de l’Ascensió, els paers sortints hauran de donar-ne raó i compte als paers entrants. De la seva banda, tots els ciutadans i habitants de la ciutat, juraran donar fidelment al comú el que sigui ordenat pels paers i obeir les ordinacions que fessin pel bé del rei i de la ciutat, salvant el domini, el dret i el manament del rei. Això no vol dir que els paers hagin de tenir cap jurisdicció, enfora de la predita assemblea general, ni cap poder judicial ni coercitiu, damunt dels habitants de la ciutat. Aquest poder està a mans del veguer, el qual ha d’exercir-lo amb consell dels prohoms i dels paers.^[236]

Apareixen, doncs, clarament, en aquesta organització, el tres elements fonamentals: a) la comissió executiva dels quatre paers; b) els consellers, designats pels paers amb la missió d’assessorar-los; c) l’assemblea general de veïns.^[237] La intervenció del veguer i el batlle apareix força reduïda: rebre el jurament dels paers entrants. Més: el veguer i el batlle han d’ésser ajudats i aconsellats pels paers.

L’ordinació de 1249 havia estat concedida a beneplàcit regi. Nou anys després, el 15 de gener de 1258, Jaume I introduïa diverses reformes substancials en el règim de la ciutat a fi de millorar-lo. Concedia als prohoms i universitat de Barcelona la facultat de tenir vuit prohoms de la ciutat, que fossin consellers lleials del veguer, sempre que el veguer els en requerís, i estatuïa que havien de reunir-se amb aquest oficial reial cada dissabte per tractar de les coses concernents a la ciutat i la cúria. Aquests vuit consellers ensems amb el veguer havien d’elegir dos-cents prohoms de la ciutat, que tindrien la missió d’ajudar el veguer i els consellers i acudir a llur convocació, tots o part d’ells, sempre que en fossin requerits. La comesa dels vuit consellers havia de durar un any, a la fi del qual, el dia de l’Aparició del Senyor (6 de gener), els consellers sortints havien d’elegir vuit nous consellers, i aquests, un cop elegits i jurats, ensems amb el veguer, havien d’elegir altres dos-cents prohoms. I així cada any. Una darrera disposició: el rei ordenava que el veguer estigués a consell dels consellers, i que a consell i requisició d’ells congregués el «parlament», és a dir (no pot ésser altra cosa), l’assemblea general de veïns.^[238]

Destaquen en la nova organització diversos fets: la desaparició dels paers, el lloc dels quals ha estat ocupat pels consellers; la reducció de l’assemblea general de veïns a l’assemblea de dos-cents jurats; la persistència, per a casos que cal creure molt excepcionals, de l’assemblea de veïns o parlament general de la ciutat; la intervenció molt més gran concedida al veguer en el funcionament de l’organització municipal respecte a la que semblava tenir en les disposicions de 1249. Sens dubte l’experiència d’aquells set anys havien menat el rei a fer aquelles modificacions substancials en el règim del municipi barceloní: menor intervenció popular amb la supressió o poc menys de l’assemblea de veïns; molt més gran intervenció del seu representant, o sigui del veguer; desaparició de la duplicitat paers-consellers.

Eren com tempteigs o provatures que es feien per arribar a obtenir un règim tan perfecte com fos possible. Per això encara aquesta vegada el rei es reserva la facultat de modificar la nova ordinació: «Predictam autem ordinacionem quandiu nobis et nostris successoribus placuerit volumus durare», diu. I, si bé, com observa Font i Rius, «la constitució del municipi barceloní restava fonamentalment establerta pel privilegi de 1257»,^[239] encara el rei Jaume va dictar noves disposicions adreçades a «afinar la nova forma estatuïda». La tendència és a la simplificació. Els consellers, en 1260, són reduïts a sis,^[240] en 1265 a quatre. En aquesta data (13 abril), el nombre de prohoms passava de dos-cents a cent, i així apareixia per primera vegada el nom famós de Consell de Cent.^[241] És també notable en aquesta reforma la part d’intervenció que es dóna al batlle en el govern i administració de la ciutat. Observem que en les disposicions dels anys anteriors sols era qüestió del veguer; ara, en aquest document, veguer i batlle sempre van plegats: els consellers ho són del veguer i del batlle i en presència d’ells presten jurament; les reunions setmanals són tingudes amb tots dos, i ensems amb tots dos elegeixen els cent prohoms. Sols el jurament d’aquests prohoms ha d’ésser rebut exclusivament pel veguer. Però és voluntat del rei que el veguer i el batlle «estiguin als consells»^[242] (és a dir, segueixin els consells) dels quatre consellers i que no puguin congregar el parlament general sense haver requerit prèviament llur consell, com no sigui que el rei n’hagués manat expressament la congregació. Finalment, veguer i batlle han de fer observar totes les coses prescrites, i, si negligissin de tenir justícia, o no complissin els manaments reials, els consellers, per nunci o per lletres, hauran de denunciar-ho al rei, i ell farà un tal càstig, que altres no gosaran intentar coses semblants. Si segueix concedint, doncs, força intervenció al veguer i al batlle en els afers municipals, surt al pas dels seus possibles abusos i, en alguns aspectes, supedita la seva acció a l’arbitri o al criteri dels consellers.

Tampoc aquestes reformes no devien semblar definitives al rei: de fet no les concedeix sinó per deu anys.^[243] Pròxims a escolar-se, calia o bé prorrogar el règim establert o bé renovar-lo. És el que va fer el rei mitjançant un document datat a Barcelona al 3 de novembre de 1274.^[244] Però encara la nova reforma no era atorgada sinó per deu anys més, a partir de la pròxima festa de Sant Andreu (30 novembre). El nombre de consellers era fixat en cinc, nombre que persistirà llargament. Les reunions dels consellers, en lloc de setmanals, havien d’ésser bisetmanals, els dimarts i dissabtes; però la intervenció del veguer i el batlle en aquestes reunions passa a ésser potestativa dels consellers. Això és molt important. Ja en el document del 1257 s’establia que les reunions havien d’ésser «sine monicione vicarii», és a dir, sense avís, sense convocatòria del veguer: i aquesta disposició es manté en la reforma de 1265 i en aquesta de 1274; però aquesta, com veiem, va més lluny: «sine amonicione vicarii et bajuli», diu, «et ibi cum vicario et bajulo, si ab ipsis consiliariis fuerint requisiti idem vicarius et bajulus habeant collacionem et tractatum de omnibus hiis que in civitate et curiis fuerint gesta…». Com en l’ordinació de 1265, els consellers electes i jurats, ensems amb el veguer i el batlle, «vel altero corum», han d’elegir els cent prohoms. La data de renovació és ara la de Sant Andreu (en l’ordinació de 1265 era la del Sant Marc), i el procediment d’elecció dels consellers també canvia: els cent prohoms jurats han d’elegir d’entre ells dotze prohoms, i aquests dotze prohoms són els qui han d’elegir els cinc nous consellers. L’obligació del veguer i el batlle d’estar a consell dels cinc consellers i de no convocar, sense haver requerit prèviament llur consell, el parlament general es troba consignada en termes més categòrics i separadament per a cada un dels dos, no conjuntament com en l’ordinació de 1265.^[245] I el mateix podem dir, quant a energia, de la clàusula on el rei ordena als consellers que li denunciïn el veguer i el batlle si no compleixen. Perquè ara no sols els mana que els denunciïn si no volen o si negligeixen de mantenir justícia, o si no compleixen els manaments reials, sinó que s’hi afegeix: «vel non starent consiliis dictorum consiliarorum», o no estiguessin a consells dels dits consellers. De manera, que, si en l’ordinació de 1258 semblava que el rei tendia a enfortir els poders del veguer dins de l’organització municipal, i en la del 1265 ja apareix per al veguer i el batlle, ultra l’obligació d’aconsellar-se amb els consellers, que ja figurava en les ordinacions anteriors, l’obligació d’estar als consells (stent consiliis) dels consellers; en les ordinacions del 1274 aquesta ha esdevingut una de les principals obligacions del veguer i el batlle, fins al punt que ara el veguer ha de jurar en poder dels cinc consellers estar a consell d’ells i no convocar el parlament general sinó requerit llur consell (excepte el cas, ja assenyalat, d’especial manament del rei); i el batlle ha de prometre (no diu jurar) en poder també dels cinc consellers, sota la fe del jurament fet al rei i sota la fe que li deu, que estarà a consell dels consellers, i que no convocarà el parlament general sense previ consell dels consellers o especial manament del rei. I l’incompliment, per part del veguer o el batlle, dels consells dels consellers és equiparat, com a mancament, a la negligència en l’exercici de la justícia o a incompliment dels manaments reials. En definitiva, doncs, l’ordinació del 1274, que és la darrera de les disposicions de Jaume I respecte al municipi barceloní, marca el triomf dels elements que podríem anomenar ciutadans, principalment dels consellers, enfront dels representants del monarca: veguer i batlle. No és difícil d’entreveure la pugna que, al llarg d’unes quantes dècades, degué descabdellar-se entre els uns i els altres. L’ordinació del 1258 assenyala un moment favorable a les autoritats reials, l’ordinació del 1274 corona la tendència favorable als representants locals. El rei, encara que interessat en el manteniment de les prerrogatives dels seus representants, degué cedir a la forta pressió dels elements ciutadans, combinada oportunament amb aportacions econòmiques, i probablement també a l’experiència dels conflictes que al llarg d’aquells anys degueren produir-se entre els consellers d’una banda i el veguer i el batlle de l’altra. I així el qui en 1257 apareixia com l’àrbitre de la vida municipal, el veguer, apareix en 1274, pel que respecta a la vida municipal, com a supeditat als consellers. I semblantment el batlle. Sols el rei està, en darrera instància, per damunt de totes aquestes autoritats, reials o ciutadanes, però per castigar exemplarment veguer i batlle, quan els consellers els denunciïn per incompliment de les seves obligacions, entre les quals està la de seguir els consells que els consellers els donin; en altres termes, la de complir els acords dels consellers.

L’ordinació de 1274 va restar com a bàsica en l’organització municipal barcelonina, i ja no serà modificada sinó en detalls. Al poder que donava a les autoritats locals, afegim-hi la força que els provenia de la creixença i l’enfortiment de Barcelona, i comprendrem per què l’antic Consell barceloní fou una de les institucions cabdals de Catalunya, una de les tres columnes mestres —amb les Corts i la Diputació— de l’edifici institucional de Catalunya.

Paral·lelament, altres municipalitats havien aparegut o havien estat reformades. Així el 19 d’agost de 1264 el rei Jaume confirmava la paeria de Lleida i els instruments del consolat concedit als lleidatans pels seus antecessors, tot canviant-ne definitivament el nom pel de paeria;^[246] el 15 d’abril de 1266, concedia i estatuïa que a la ciutat da València hi hagués quatre jurats, que amb el consell dels consellers per ells elegits governessin la ciutat pel rei i n’administressin tots els negocis;^[247] el primer de març de 1273, concedia als cònsols de Perpinyà que poguessin elegir i tenir dotze consellers, amb el consell del batlle de Perpinyà i pel temps que plagués al rei;^[248] altres poblacions reials menys importants rebien privilegis similars.^[249] I també al llarg del regnat, a imitació del que s’esdevenia amb les viles reials, comencen a aparèixer els municipis senyorials.^[250] Així es donava un gran pas en l’establiment i afermament de les municipalitats. En aquest aspecte és importantíssim el regnat de Jaume I.

Gairebé ni cal dir que el rei no va deixar d’impulsar la formació de nous nuclis urbans, i se’ns han conservat i són singularment notables les cartes de població de Figueres (21 juny de 1267) i de Vilamajor (12 maig de 1272). La població era estimulada mitjançant la concessió de franqueses i de bons costums, com l’exempció de bovatge, terratge, herbatge, l’exempció dels mals usos, la de tota qüestia, la concessió de fira i mercat, i altres molts avantatges.^[251]

Amb motiu de la conquesta ja hem hagut de parlar de l’organització de Mallorca i València.^[252] Afegim ara que el primer privilegi atorgat als habitants de Mallorca per Jaume I i els privilegis successius foren confirmats i ampliats en diverses ocasions pel mateix Conqueridor, així en 1256 (2 d’agost) i en 1257 (8 de febrer).^[253] En aquesta ocasió, concedia que per cap crim, deute o demanda no es pogués exigir als mallorquins que fessin «batalla per ferro candi, per home, per aigua, ni per cap causa»;^[254] que ni el rei ni cap autoritat no poguessin fer força als habitants de Mallorca o als seus béns mentre estiguessin disposats a donar firma de dret, llevat en cas de crim enorme; i que no els donaria ni canviaria, ans sempre els amaria i els defensaria arreu com als seus fidels i lleials homes bons. Els confirmava també tots els seus honors (en sentit feudal) i possessions; declarava sense força tota lletra o instrument concedit contra les franqueses i privilegis; i estatuïa que tot successor seu, cúria, batlle o lloctinent seu a la ciutat o illa de Mallorca juressin observar fidelment totes aquelles coses. I ell les jurava i després d’ell el seu fill Pere, hereu de Catalunya.^[255] Entre els privilegis atorgats als mallorquins era notable el d’exempció de lleuda i peatge per tota la terra del rei.^[256]

Quant al règim local mallorquí, s’havia establert un consell de sis jurats, que representaven la universitat de l’illa i que eren designats cada any pels jurats sortints. A partir de 1273, la designació fou transferida als prohoms de la capital. Els jurats estenien la seva jurisdicció a tot Mallorca. El cap de l’administració reial era el batlle, anomenat més endavant batlle general del regne de Mallorca, que és qui governa l’illa en nom del rei. Té, ultra les administratives i financeres, funcions judicials, amb el seu tribunal o cort, en el qual han d’assistir-lo els prohoms. Sots-delegat del batlle és el veguer, amb funcions principalment policíaques i judicials. Altres batlles i sots-batlles regeixen les poblacions de l’illa.^[257]

Organitzat, com hem vist, el regne de València independentment d’Aragó i de Catalunya, Jaume I no solament havia concedit a la capital el Fur, que es va estendre per tot el regne, sinó que hi va establir Corts pròpies, davant de les quals, el 7 d’abril de 1261, va jurar mantenir els furs i costums de València i mai en res no contravenir-los. Va concedir també que tots els seus successors, dins el primer mes del seu regnat, acudissin a València i hi celebressin corts generals i hi juressin i confirmessin els furs i costums.^[258] Totes aquestes concessions foren fetes a canvi d’un donatiu.^[259] En anys successius, Jaume I va dictar una sèrie de disposicions importants per al règim de la ciutat i regne, autoritzant el nomenament de quatre prohoms de la capital per a supervisar els repartiments dels impostos;^[260] confirmant —i revocant més tard— la prohibició als advocats i legistes d’actuar a la cúria de València ni en tot el regne;^[261] prohibint l’ús del llatí en els plets i exigint l’ús del romanç;^[262] prohibint l’al·legació del dret canònic i civil;^[263] confirmant la moneda valenciana de reials i declarant-la perpètuament immutable;^[264] concedint franqueses a tots els habitants de la capital que tinguin cavall i armes, amb l’obligació d’anar en exèrcit i cavalcada sempre que la ciutat de València hi vagi;^[265] regulant, segons ja hem vist, el règim municipal de la capital;^[266] regulant l’elecció del justícia de València.^[267] Totes aquestes disposicions, a partir de la de confirmació de la moneda valenciana, són de la mateixa data: 15 d’abril de 1266. Això s’esdevenia després de la conquesta de Múrcia, llavors que el Conqueridor en tornava victoriós.^[268] Importa assenyalar que el justícia de València no tenia el mateix caràcter que el justícia d’Aragó, la jurisdicció del qual els aragonesos haurien volgut estendre per tot el reialme valencià, o bé establir-hi un justícia similar, aragonès. El justícia de València, si bé més endavant va tenir una certa preeminència damunt dels justícies locals, era sols justícia de la capital.^[269] Per document del 15 d’abril de 1266, el rei Jaume concedia als prohoms i a tota la universitat de la ciutat de València que cada any, tres dies abans de Nadal, elegissin tres prohoms de la ciutat, i el rei o, en absència seva, el batlle, escollirien un dels tres per al càrrec de justícia de la cúria de la ciutat de València.^[270]

La qüestió de la justícia, essencial, que tant va preocupar Jaume I, s’enllaça amb la del dret i del moviment jurídic. Ja hem vist com el rei, a València, sortia al pas de l’al·legació del dret civil, és a dir, del dret romà, i del canònic, que n’era influït. Aquesta prohibició respon al criteri del monarca ja manifestat a les Corts de Barcelona de 1251, en què va prohibir que s’al·leguessin en els plets seculars lleis godes, romanes o canòniques,^[271] i va manar, en canvi, que s’hi fessin al·legacions «segons los Usatges de Barcelona, e segons les aprovades costumes d’aquell lloc a on la causa s’era agitada, e en defalliment d’aquells, sia proceït segons seny natural».^[272] En aquestes mateixes Corts es va ordenar que cap legista «no gos en Cort secular advocar, sinó en causa pròpia».^[273]

Jaume I, amb aquestes disposicions, s’esforçava per oposar-se a un corrent vigorós: el que procedia del renaixement del dret romà. Molts estudiants catalans acudien a l’Estudi de Bolonya, d’on havia partit i seguia partint el corrent renovador, i ells, en tornar a Catalunya, hi duien les tendències romanistes. I aquestes tendències eren tan fortes, que, malgrat totes les prohibicions, van triomfar amb una facilitat relativa. Ja hem vist com Jaume I mateix va haver de rectificar la prohibició concernent a l’actuació dels legistes. I, de fet, Jaume I anava sovint, per no dir sempre, acompanyat de juristes molts dels quals havien estudiat a Bolonya: un Guillem Sasala, un Assalit de Gúdal, un Albert de Lavània. I jurista era, estudiant i mestre de Bolonya, el dominicà sant Ramon de Penyafort, mestre general dels predicadors, la més alta figura intel·lectual dels regnes, de la qual haurem de tornar a parlar. Jurista i gran jurista era també una altra gran figura del regnat, el col·laborador més important de Jaume I en la seva obra legislativa, el barceloní Vidal de Canyelles, la intervenció del qual sembla haver estat remarcable en l’elaboració del Fur de València i exclusiva en la compilació dels Fueros de Aragón.^[274] Amb aquest entourage de juristes eximis, fins i tot sembla estrany que el rei s’hagi pogut mostrar tan antiromanista, i no ha mancat qui hagi sospitat si les prohibicions dictades a les Corts del 1251 no haurien estat «un hàbil mitjà d’introducció per via indirecta del dret romà a Catalunya». El «seny natural» que s’hi declara com a supletori, no era el mateix dret romà?^[275] Insinuem, d’altra banda, que l’actitud de Jaume I pogué també obeir a fortes pressions de sectors poderosos dels seus reialmes. En certa ocasió, els rics-homes aragonesos li exigien l’allunyament dels juristes de la seva cort.^[276] És possible que altres sectors, els barons de Catalunya, per exemple, tampoc no veiessin amb bons ulls aquell moviment jurídic perillós per a les seves preeminències. Molts Usatges adventicis, afegits en els segles XII i XIII, porten l’encuny del dret romà. També es troba en diversos codis municipals d’aquest temps, com els costums de Lleida (1227) i els de Tortosa (1279). Les Consuetudines Ilerdenses, compilades pel jurista Guillem Botet, primera de les compilacions de costums locals que apareixen en aquest període, proclamen el triomf del dret romà. Paral·lelament, tanmateix, apareixen obres importants de compilació i comentari de dret feudal: així les Costumes de Catalunya i l’obra coneguda amb el nom de Commemoracions de Pere Albert. Aquest insigne jurista, canonge de la seu de Barcelona, havia estudiat també a l’Estudi de Bolonya (1211). La seva obra és eminentment pràctica i es basa principalment en els Usatges.^[277]

Confluència de l’instint jurídic català i de l’instint mariner i comercial fou el codi de costums marítims conegut amb el nom de Llibre de Consolat de Mar. Primer codi d’aquests costums, fou, en les seves parts essencials, redactat a Barcelona, en el regnat de Jaume I. El nucli originari, que devia dur el títol de Costumes de la Mar, ha estat atribuït a mitjan segle XIII. A aquest nucli inicial van afegir-se’n d’altres, ja en el regnat mateix de Jaume I i després en regnats successius. I el codi marítim així format va estendre’s ràpidament per tota la mar Mediterrània i encara va passar a l’oceà Atlàntic, traduït del català a diversos idiomes. Coetanis o potser anteriors als primers nuclis del Llibre del Consolat de Mar són les ordinacions de la ribera de Barcelona, de gran interès també per a la història del dret marítim català; però que, anys després de promulgades, degueren caure en l’oblit, i que, segons suggereix F. Valls i Taberner, potser foren substituïdes per algun dels nuclis antics del Llibre del Consolat. «Fora del Constitutum usus pisà», escriu el citat Valls i Taberner, «el qual conté diverses disposicions de dret marítim, però que no és un text dedicat exclusivament a aquesta matèria, no trobem a la Mediterrània occidental, amb tal caràcter d’exclusivitat, cap document important conegut, de la baixa Edat Mitjana, que sigui anterior a les ordinacions de la ribera de Barcelona de 1258, als nuclis originaris del Consolat de Mar i a l’estatut marítim de Marsella». La Tabula Amalfitana, que es creia del segle XI, s’ha demostrat que és derivació dels capítols de la Cort del Consolat de Mar de Messina, que són atribuïbles al segle XIV i que, en una de les seves parts, descobreixen la influència de l’ordre judiciari del Consolat de València.^[278]

Per la seva antiguitat, per la seva primacia entre els textos jurídics marítims, pel seu contingut, per la seva difusió i per la seva llarga descendència, el Llibre del Consolat de Mar constitueix, doncs, una de les aportacions de Catalunya al patrimoni universal.

L’aparició d’un tal codi, encara que no fos sinó en el primer dels seus nuclis originaris, ja mostra, d’una banda, l’existència d’una important escola jurídica catalana; d’altra banda, d’una puixant activitat comercial. Ja hem fet algunes referències a aquesta activitat com a determinant de molts dels aspectes de l’expansió marítima de Catalunya, concretament, en aquest regnat, de la conquesta de les Balears. També ens hem referit a la disposició dictada per Jaume I respecte al comerç amb Ceuta, Síria i Alexandria.^[279] Precisem ara, perquè la seva transcendència ho requereix, que aquesta disposició, expedida el 12 d’octubre de 1227, de Montsó estant, pren en el seu preàmbul l’aire d’un premi a la ciutat de Barcelona i a la seva fidelitat i serveis. El rei, per règia liberalitat, concedeix perpètuament que cap nau ni cap lleny venint de les parts transmarines, o d’Alexandria o de Ceuta, o proposant-se anar a les dites parts des de la ciutat de Barcelona, no hi rebi ni porti a les parts sobredites, mercaderies o altres coses, ni rebi ni porti càrrega mentre hi hagi nau o lleny barceloní que vulgui portar-la. I el rei insisteix: ans si algú vol enviar mercaderies a les dites parts, hagi d’enviar-les en nau o lleny barceloní, i no gosi carregar res en naus o llenys estranys, mentre nau o lleny de Barcelona hi sigui disposat a portar les mercaderies o la càrrega sobredita. Més encara: el rei concedeix als ciutadans i poble de Barcelona que cap nau estrangera ni cap lleny, que sigui de regne estrany o del comtat d’Empúries i arribi a Barcelona, en cap lloc de la seva ribera, no pugui ni gosi rebre o comprar, per portar-lo a altres parts, vi que no sigui comprat o rebut de Barcelona, com no sigui amb llicència i assentiment de les autoritats barcelonines.^[280]

La transcendència d’aquestes disposicions és evident. El comerç amb el que aleshores se’n deia «Ultramar» devia trobar-se encara en bona part en mans estrangeres, genoveses i provençals principalment. Mercès a aquest privilegi, les naus barcelonines passaven a primer terme, al port de Barcelona, per al comerç del Llevant (i també per al de Ceuta, el port del Marroc). L’estímul que el monopoli comporta per a l’augment de la flota i per a l’adreçament de la navegació barcelonina cap al Llevant devia fer sentir ràpidament els seus efectes. Observem que la concessió del privilegi és anterior de dos anys a la conquesta de Mallorca. Probablement alguns vaixells més per a l’empresa foren un dels resultats del monopoli.

La conquesta de Mallorca va marcar una nova etapa en el desenrotllament del comerç català. Les illes en elles mateixes constituïen un excel·lent mercat. Com ja hem indicat, el Conqueridor va concedir-hi als barcelonins, en premi als seus serveis, franquesa de comerç per mar i terra. Ja ens hem referit també als tractats de comerç que Jaume I va establir llavors amb Gènova i Pisa.^[281] Encara que la lluita comercial ja havia començat amb aquestes repúbliques italianes, no es trobava, es pot dir, sinó en els seus inicis. Aquests tractats, i en termes generals la resta del regnat del Conqueridor, marquen com un compàs d’espera. L’ocupació de Sicília per Pere el Gran i les victòries navals catalanes seran l’advertiment decisiu de l’establiment d’una rival poderosa a la Mediterrània; però encara l’oposició a Carles d’Anjou unirà les dues potències. Després la lluita ja esclatarà sense atenuants ni dilacions. De cara a la competició dels estrangers que comerciaven pacíficament amb els seus regnes, Jaume I va accentuar encara la protecció de la marina catalana amb la disposició del 1267 en què prohibia als estrangers de noliejar-hi embarcacions estrangeres si no eren pròpies les mercaderies.^[282] Per aquell mateix temps (1268), Jaume I concedia als consellers i prohoms de Barcelona el privilegi de nomenar cònsols a les ciutats ultramarines amb la missió de defensar els mercaders de les arbitrarietats i vexacions i d’administrar justícia entre els membres de la colònia catalana.^[283]

Paràgraf a part mereixen les relacions amb el Nord d’Àfrica. Llevat d’alguns parèntesis breus, relacions pacífiques, afavoridores del comerç al Marroc, a Tlemecèn, a Tunis, a Egipte. Ja hem parlat de les disposicions dictades per Jaume I en 1227 (relatives a Ceuta i Alexandria). Es té notícia d’un ambaixador de Yarmorasen, rei de Tlemecèn, a Jaume I en 1250, per qüestions comercials i potser també per qüestions de les milícies cristianes al seu servei. En 1263 s’estableix el primer consolat català a Alexandria. Pel que fa a Tunis, la campanya de Mallorca i la de València van posar les relacions entre els dos països en perill de conflagració. Res no va esdevenir-se llavors de la conquesta de Mallorca; però, durant la reconquesta valenciana, més concretament durant el setge de la capital, en 1238, el soldà hafsida de Tunis Abu-Zakariya va trametre un estol en auxili de Zayan, rei de València. L’auxili va fracassar; i aviat les relacions pacífiques recomençaren, i en termes generals es pot dir que foren amistoses. Així els interessos catalans van arribar a ésser molt importants a Tunis, on residien bon nombre de súbdits de Jaume I. Ja ho farà observar Jaume I a Alfons el Savi, quan es negarà a permetre que els seus súbdits l’ajudin contra el rei de Tunis (1260). També en el cas de la Croada de sant Lluís, Jaume I va intervenir prop del papa perquè Tunis no fos atacat. Es creu que en 1252 ja hi havia un cònsol de catalans a Tunis, que aquests hi tenien un alfòndic, i que ja abans de 1257, potser abans de 1252, un primer tractat fou establert entre els dos països. «El rei d’Aragó», escriu Dufourcq, «s’esforçava a facilitar l’expansió comercial: prenia sota la seva protecció els mercaders que partien cap a fer estades més o menys llargues a Ifriquia; decidia, a partir de 1263, encunyar monedes musulmanes o més exactament monedes que imitaven les peces musulmanes». En 1271, (17 de gener), després d’un parell de ruptures en 1263 i 1268, es va signar un tractat entre les dues potències, entre Jaume I i Al-Mustansir: el primer que se’ns hagi conservat, motiu pel qual, segons Dufourcq, «mereix simbolitzar la política pacífica de penetració econòmica seguida a Ifriquia pels catalans». Pocs mesos abans de la seva mort (27 juny 1276), Jaume I rebia encara una ambaixada d’Al-Mustansir.^[283a]

Enllaçada amb les qüestions econòmiques i comercials hi ha la qüestió de la moneda. Jaume I, en 1218 (5 de setembre), s’havia compromès davant dels seus pobles, a mantenir la moneda jaquesa del seu pare i a conservar-la en el seu valor pel terme de deu anys. A la Cort d’Osca de 1222, va fer el mateix jurament per set anys. Amb tot, l’any següent, quan va fer els quinze, va creure que podia deixar en oblit el seu compromís i va encunyar una altra moneda; però l’arquebisbe de Tarragona i els altres personatges garantidors del jurament van recordar-li, respectuosament i fermament, el compromís contret, i el rei no va tenir més remei que fer retirar aquella moneda (18 març 1223). Els seus súbdits haurien pogut anar fins a negar-li l’obediència. Més endavant, a les Corts de Montsó de 1236, va tornar a confirmar la moneda jaquesa. Quant a la moneda barcelonesa, corria des del 1221 la de doblenc, i en 1254, Jaume I va comprometre’s per ell i pel seu hereu l’infant Pere a no encunyar-ne de nova ni alterar el valor de la moneda existent fins al cap de deu anys de la seva mort.^[283b] Però al cap de quatre anys, havent obtingut del papa que el deslligués del seu jurament, Jaume I va crear la moneda barcelonesa de tern, molt influïda pels esterlins anglesos. La moneda usada per ell fou la de bilió, com en els temps precedents, és a dir, monedes d’argent molt barrejades amb metalls inferiors. En el seu regnat la lliga va arribar a constituir les cinc sisenes parts del pes de les monedes. Així els països catalano-aragonesos van continuar dins el cicle de la moneda de bilió. Però el mateix Jaume I, en introduir el gros de sant Lluís, moneda d’argent, a Montpeller (1272), va començar a introduir els seus Estats en el cicle del gros. Cap a la fi del regnat, Jaume I va fixar la proporció de la lliga en la moneda de billó en les tres quartes parts, i aquesta proporció va perdurar legalment en els regnats successius. Jaume I va crear també moneda especial per al regne valencià. Foren els «reials de València», que havien de servir també per a la «Ciutat i Regne de Mallorca».^[283c]

Gairebé ni cal dir que, en el desenrotllament del comerç en els països catalans, els jueus van tenir-hi una participació important. Era a les seves mans una part de la indústria i de la riquesa, i Jaume I va descabdellar respecte a ells una política de tolerància i fins de protecció, tot estimulant-los, això sí, a la conversió al cristianisme. Així, a les Corts de Tarragona de 1234, va disposar que tot jueu (o sarraí) que volgués rebre el baptisme pogués rebre’l lliurement i sense perdre res dels seus béns;^[284] i a les Corts de Lleida de 1242 va estatuir que ningú, de qualsevol condició que fos, no gosés retreure a un convers la seva condició dient li «renegat» o «tresallit» o paraula semblant.^[285] En diverses ocasions, el rei va atorgar privilegis a favor de les aljames. Bé és veritat que els tributs d’aquestes congregacions judaiques figuraven entre els millors ingressos de la corona. Fou, tanmateix, Jaume I qui va ordenar la formació de calls, o barris a part on havien de residir els jueus, i qui va exigir-los una indumentària especial —capa amb una rodella groga i vermella— que els distingís dels cristians.^[286] I fou també Jaume I qui, a les Corts de Barcelona de 1228, llavors dels preliminars per a l’expedició a Mallorca, va limitar al vint per cent l’interès lícit dels jueus i va estatuir que els jueus no podien exercir càrrec o ofici de judicar els altres homes o de castigar-los, o de fer complir les sentències, i va preceptuar una estreta vigilància perquè els jueus no poguessin tenir cristianes a les seves cases.^[287] Els jueus exercien l’ofici de «canviadors» o banquers. Davant la proximitat d’una gran expedició guerrera, en què els barons i cavallers, per a equipar-se haurien d’acudir en molts casos al préstec, la primera de les mesures esmentades s’adreçava a limitar els abusos dels jueus, si bé l’interès que se’ls consentia avui ens apareix com a monstruosament usurari. Els guanys de la conquesta facilitarien l’operació. Altres disposicions per a limitar els préstecs usuraris va dictar Jaume I, com també disposicions per a regular la intervenció dels jueus en els litigis amb els cristians.

Jaume I va utilitzar molt els serveis dels jueus, no sols en el seu aspecte de préstecs oportuns, sinó també com a administradors escollits. Hi hagué famílies que es distingiren en aquestes funcions. Assenyalem especialment la dels Cavalleria.

Perseguint la conversió dels jueus, Jaume I va afavorir les controvèrsies entre els frares predicadors i els rabins i l’assistència dels jueus als sermons dels frares predicadors a les sinagogues. Entre les controvèrsies, fou famosa la de Moisès ben Nahman, conegut per Bonastruc de Porta, amb el jueu convers Pau Cristià. Va tenir lloc al palau reial, en presència del rei i de sant Ramon de Penyafort (1263).^[288] D’altra banda, de cara també a la conversió dels infidels, es recomanà l’estudi de les llengües orientals a alguns frares predicadors. Campió de la controvèrsia antisarraïna i antijudaica fou, ultra el citat sant Ramon, el dominicà Ramon Martí, autor de Pugio fidei adversus mauros et judeos.

La massa de la població era hostil als israelites. Als motius religiosos s’hi ajuntaven motius d’ordre material; i també la idea, força estesa, que molts jueus feien riota del catolicisme. Contra els jueus irreverents actuava la Inquisició, que havia estat fundada al Llenguadoc per a la persecució de l’heretgia albigesa i que fou introduïda a Catalunya pel papa Gregori IX i per Jaume I, amb intervenció de sant Ramon de Penyafort (1232). A les Corts de Tarragona de 1234, el Conqueridor va estatuir que mai no fos lícit a cap persona laica, «públicament o privada, disputar de la Fe Catòlica e qui contrafarà, quan aparrà a son propi bisbe, sia excomunicat, e si no se’n purgarà, així com a sospitós d’heretgia sia haüt».^[289] Recordem que la Inquisició fins aleshores, com mostra aquesta Constitució, era exercida pels bisbes. Era el prelat qui donava la sentència canònica i l’autoritat civil aplicava la pena corresponent. Ara el papa designava també inquisidors, generalment frares dominicans o menors.

A les mateixes Corts de 1234, Jaume I va manar que ningú no tingués «llibres del vell o novell Testament en romanç» i que si algú en tenia els lliurés; en cas contrari, tant si era clergue com llec, «així com a sospitós d’heretgia fos haüt fins que se’n fos purgat».^[290] Diversos concilis van ocupar-se de la Inquisició. Sant Ramon va continuar la seva intervenció assenyalant normes i resolent problemes. En 1241 o 1242, a petició de l’arquebisbe de Tarragona, va redactar un manual o Directori per a ús dels inquisidors en què establia normes sobre les abjuracions, les penitències, les penes, les absolucions, etc. L’activitat de la Inquisició va haver d’esmerçar-se sobretot contra les filtracions de l’heretgia albigesa, que van tenir una certa intensitat a algunes regions muntanyenques, especialment cap al Pirineu, al bisbat d’Urgell, on alguns senyors feudals, com el vescomte de Castellbò, simpatitzaven amb l’heretgia i fins la practicaven. Alguns inquisidors, com fra Pere de Cadireta i sant Bernat Travesser, van trobar-hi la mort.^[291]

Ultra les ordres dels dominicans i franciscans, fundades abans del regnat de Jaume I, va estendre’s, pels regnes catalano-aragonesos, l’ordre de la Mercè, fundada a Barcelona en el propi regnat. Van intervenir en la seva fundació sant Pere Nolasc, nadiu del Migdia de França, sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I. La seva finalitat era la redempció de captius. La data de fundació, objecte de molts dubtes i controvèrsies, oscil·la entre el 1218 i la tercera dècada del tretzè segle. Una tradició piadosa parla de l’aparició de la Mare de Déu als tres fundadors de l’ordre. L’hàbit fou blanc, amb les armes reials sota la creu, al pit. Jaume I va protegir llargament la nova ordre. Va fundar els convents de Barcelona, Mallorca, el Puig de Santa Maria i València. I en els darrers anys del regnat va confirmar-ne tots els privilegis. L’ordre de la Mercè el va tenir sempre com a patró i fundador.^[292]

Sant Ramon de Penyafort, que s’assenyala així en la fundació de l’ordre mercenària, té també un gran relleu dins de l’ordre dominicana, en la qual va entrar l’any 1222, i de la qual va arribar a ésser general els anys 1238-1240.^[293] És, al mateix temps, la figura cultural més alta i representativa del regnat de Jaume I, del qual fou, segons sembla, confessor. Ell és, si de cas, el rei que «en pecat n’estava» pecat tan gran, que, de sentir-lo, «sant Ramon plorava». També fou confessor del papa Gregori IX, i per això la cançó pot anomenar-lo «confessor de reis —de reis i de papes». Havent estudiat i ensenyat a Bolonya, fou un dels més grans jurisconsults del seu temps. Obra seva fou la gran compilació de les Decretals del papa Gregori IX, del qual sant Ramon era penitenciari; i aquesta col·lecció raimundiana ha estat, com diu Valls-Taberner, «el text central de la legislació eclesiàstica, fins a la publicació del nou codi de l’Església romana, promulgat per Benet XIII en 1918».^[294] Obra seva fou també la redacció de les Constitucions de l’ordre dominicana; i la Summa de Poenitentia o Summa de casibus, que va aconseguir una ràpida i intensa difusió i fou la base de les Summae confessorum posteriors.^[295] Sant Ramon és un dels valors universals infantats per Catalunya en aquest període ascensional que s’inicia amb el regnat de Jaume I. I no oblidem que també en aquest regnat comença a desplegar-se la personalitat d’una altra figura universal catalana: Ramon Llull, que abans de la fi del regnat ja havia escrit el Llibre de Contemplació, el del Gentil, el de l’Ordre de Cavalleria, la Doctrina pueril.^[296] La prosa catalana ha sorgit, no sols amb aquestes obres lul·lianes, sinó també amb la versió del Fur de València (1261), amb la de la Crònica d’Espanya de Roderic de Toledo feta per Pere Ribera de Parpejà (1267), i amb el Llibre dels Feyts del rei En Jacme, que ja existeix en una forma o altra, totalment o parcialment, abans de la fi del regnat. Respecte a aquesta primera gran crònica medieval catalana, direm, amb lleugers retocs, el que en dèiem ja fa prop de trenta anys:^[297] el Llibre del Feyts fou redactat en diverses etapes, més o menys destriables;^[298] el rei hi va tenir una intervenció directa, si no potser en tot ell, en una gran part; en la redacció, ultra els records personals del rei i d’altres personatges, foren utilitzades altres fonts, entre elles poemes joglarescos relatius a diversos episodis, escrits també per inspiració o encàrrec del monarca.^[299] Per al redactor de la crònica han estat proposats o suggerits diversos noms —Jaume Sarroca, bisbe d’Osca; Bernat Vidal de Besalú, trobador—;^[300] però aquestes paternitats no han estat confirmades per proves suficients i no han passat d’hipòtesis o conjectures; probablement, en la redacció, com és el cas per a la crònica de Pere el Cerimoniós, degué intervenir més d’un redactor; en passar d’un manuscrit a l’altre, el text degué experimentar algunes modificacions, probablement poc importants, si jutgem pels manuscrits que se’ns n’han conservat, el més antic dels quals és el de Poblet de l’any 1343,^[301] i pel text de Fra Pere Marsili, que, damunt del text català de la crònica reial, va bastir la seva crònica llatina o Liber gestarum;^[302] s’ha suposat que la crònica de Marsili havia influït al seu torn damunt d’una de les redaccions del Llibre dels Feyts, la que ens han conservat els manuscrits que han arribat fins a nosaltres; però aquesta tesi necessitaria una estreta revisió, sia per a fonamentar-la més convenientment, sia per a rebutjar-la.^[303] Rebutjable des d’ara és la tesi dels qui han considerat el text llatí com a text original: el text de Marsili porta senyals inequívocs d’haver estat elaborat en presència d’un text en vulgar, i confrontats ambdós textos, es veu bé el mecanisme de Marsili, ampliant sovint, condensant a vegades, modificant altres, sempre amb vistes a millorar l’original, a fer-lo més ben ordenat, a aclarir passatges que són o que li semblen obscurs, en detriment algun cop de la veritat històrica, que es troba del costat del Llibre dels Feyts, no pas de l’esmena que Marsili hi introdueix.^[304] Útil també per a dirimir tot aquest plet és la traducció catalana que es va fer del Marsili en la part relativa a la conquesta de Mallorca.^[305] Aquest text català del Marsili, que cal no confondre amb el del Llibre dels Feyts del rei En Jacme, ens mostra, confrontat amb aquest, quina prosa tan diferent hauria resultat la del Llibre, quina obra tan diferent tot ell, si el seu redactor hagués anat seguint el text marsilià.

El valor literari i humà de la crònica és molt alt. La forma autobiogràfica, que constitueix una novetat impressionant dins de la literatura medieval, li dóna l’interès bategant d’humanitat que, a mica que l’autor sàpiga reflectir-s’hi, cobra sempre l’autobiografia. Els detalls personals, anecdòtics, que no podien tenir aleshores valor sinó per a l’autor mateix (i aquesta és una de les proves de la intervenció reial), el tenen ara per a nosaltres en grau eminent. L’estil és lent, de qui es delecta explicant; simple i ingenu, de qui té una ànima senzilla, sense gaires complicacions, de caires rectilinis; espontani, de qui explica de paraula, més que no escrivint, com en una conversa, i per això no es pot preocupar massa de l’ordre lògic, de conservar tothora la il·lació dels conceptes, d’evitar repeticions. En això la crònica de Jaume I s’assembla a la de Muntaner; però la seva espontaneïtat és encara més accentuada —com d’obra possiblement dictada més que no pas escrita. Però això no és obstacle perquè a certs moments la prosa del Llibre dels Feyts arribi a aconseguir una remarcable perfecció de ritme i d’eufonia; i els efectes dramàtics, i la seva gradació de cara als lectors o a l’auditori, no tant per recerca de l’escriptor com per instint psicològic del narrador, o per simple valor humà dels fets narrats, atenyen moments d’alta poesia, de patetisme o de tendresa.

La descendència d’aquesta obra excepcional ha estat llarga. No solament com a obra històrica d’utilització indispensable per a tothom que vulgui ocupar-se del regnat de Jaume I, sinó gairebé exclusiva com a base d’altres obres biogràfiques del Conqueridor. Així, ultra la versió llatina de Marsili, hi hagué, ja en el segle XIV, l’aragonesa de Joan Fernàndez d’Heredia, el gran Mestre dels Hospitalers, que va incloure-la en la seva Grant Crònica de los Conqueridores;^[306] i foren, es pot dir, paràfrasis del Llibre dels Feyts l’obra de Bernardí Gómez Miedes, De vita et rebus gestis Jacobi I (València, 1582), amb la seva traducció castellana, i el Sumario de la vida y hazañosos hechos del Rey D. Jaime I de Aragón, de Tornamira de Soto (Pamplona, 1622). Així també han continuat les traduccions, i el segle passat Marià Flotats i Antoni de Bofarull van traduir-la al castellà (València, 1848) i John Forster va traduir-la a l’anglès (Londres, 1883). Però també els literats se n’han emparat, sia per glossar-la (recordem la conferència de Joan Maragall El rei En Jacme, pel juny de 1908, amb motiu del setè centenari de la naixença del Conqueridor,^[307] i el llibret de Josep Lleonart, El Conqueridor de València),^[308] sia per trobar-hi inspiració (recordem l’èxit de la imatge sobre la mar, blanca de veles, tan era gran l’estol).^[309]

Si la prosa catalana neix en aquest regnat amb obres tan importants com les lul·lianes i la crònica reial, la poesia pròpiament catalana s’hi expandeix en les importants manifestacions que representen els poemes joglarescos a què ens hem referit i que canten les gestes del Conqueridor i d’alguns seus predecessors. D’altra banda, segueix vinculada a la poesia provençal, amb figures com Guillem de Cervera (Cerverí), com Jofré de Foixà, Guillem de Mur, Oliver Templer. Cerverí, el més fecund i inspirat dels trobadors catalans d’aquest període, empra ja un llenguatge provençal on són nombrosos els catalanismes. Poeta àulic de Jaume I i de l’infant Pere, la seva poesia abunda en al·lusions de caràcter polític. La part més fresca i viva de la seva obra és la de caràcter popular.^[310]

Al costat de la literatura catalana, cal considerar en aquest període la literatura rabínica. Precisament el segle XIII fou remarcable per l’activitat de les sinagogues catalanes, Girona, Barcelona i Perpinyà, especialment. De Barcelona ha pogut dir-se que la seva aljama fou, de tota la Península, una de les que va produir més savis i escriptors. El poeta jueu Harizi l’anomena «la comunitat dels prínceps i dels grans». Era el temps de les pugnes entre maimonistes i antimaimonistes. L’aljama gironina fou un dels baluards de l’ortodòxia contrària a Maimònides. Ja hem esmentat el nom del gironí Moisès ben Nahman (Benastruc de Porta, 1194-1270) amb motiu de les controvèrsies religioses entre cristians i jueus. Afegim ara que la seva influència ha pogut ésser qualificada d’enorme dins la Sinagoga i que se l’ha considerada com havent, en part, contrabalancejat la influència de Maimònides.^[311] Deixebles seus foren Salomó ben Isaq Girondí, poeta elegíac que destaca per un seu poema en commemoració de la destrucció del Temple,^[312] i el rabí Salomó ben Adret (1235-1310), impugnador de Ramon Martí i del seu Pugio fidei i, segons Millàs-Vallicrosa, «la més gran autoritat rabínica del seu temps»,^[313] causa, principalment, de les seves Responsa a les consultes que li adreçaven de pertot.^[314] Digne d’esment és també Mesul·lam ben Selomó de Piera, anomenat «En Vidas», autor de poesies que tracten de temes trobadorescos i que són trobadoresques també per l’estil.

L’art, en fi, rep en aquest regnat un gran impuls. És el temps que el romànic fa lloc al gòtic i que es construeixen les grans catedrals catalanes de Tarragona i Lleida. En el trànsit hi és per molt la influència dels cistercencs, que duen la volta gòtica i que l’empren en els seus grans monestirs de Santes Creus i Poblet. Es tracta d’edificis de caràcter completament romànic coberts per voltes ogivals. És, per exemple, el cas de l’església de Poblet, el conjunt de la qual és encara romànic: ha estat datada cap al 1225, en ple regnat, doncs, del Conqueridor. En 1203 es posa la primera pedra de la catedral de Lleida. Coetània n’és la de Tarragona. La seva construcció es descabdella també, en bona part, durant el mateix regnat.

Ultra els cistercencs, altres ordres religioses contribueixen també a l’evolució arquitectònica: les ordres mendicants, frares menors i predicadors, que clamaven contra la sumptuositat romànica. I foren els predicadors o dominicans els qui van construir la primera església íntegrament gòtica a Catalunya: el convent de Santa Caterina de Barcelona. En 1252 el temple ja arribava fins el rasament dels arcs, i, per a la prossecució de l’obra, Jaume I va autoritzar el Consell municipal barceloní per a imposar un dret damunt de les mercaderies desembarcades al port de Barcelona. També els menorets o franciscans van construir (1232-1247) la seva església a Barcelona, dintre del nou estil. Són també d’aquesta època els grans claustres de monestirs i catedrals. I és als capitells dels claustres on es desenrotlla, sobretot, l’escultura, amb representacions d’escenes del Gènesi i de l’Evangeli, dels mesos, de les faules d’Isop, de les vides dels sants, d’animals fantàstics i d’escenes familiars. En aquesta escultura s’observa un progrés damunt de l’escultura del període precedent: hi ha més vida, més imitació del natural, menys hieratisme a la manera oriental, més expressió i menys geometria. I el mateix s’esdevé amb les imatges soltes, perquè l’escultura ja no es limita a ornamentar parets i capitells. Les imatges, algunes d’influència francesa, a causa de la vinguda d’artistes del país veí, donen lloc a notables treballs en pedra o en fusta, tot esperant o anunciant el brillant període de l’escultura catalana que es produirà en el segle XIV, en gran part sota la protecció dels sobirans. I el mateix podríem dir de la pintura, que ara com ara es manifesta encara principalment en els frontals d’altar.^[315]

En tots els aspectes, doncs, havia estat transcendental el llarg regnat de Jaume I el Conqueridor.