Grillparzer:
entre l’aspiració classicista
i l’atmosfera del Biedermeier

La mirada de Grillparzer, com haurà pogut percebre el lector d’El pobre músic, està modulada en l’Antic Règim. No ens referim a cap partidisme ni cap apologia per part seva de la immobilitzadora cotilla de la Restauració —Grillparzer va ser un lleial súbdit dels Habsburg, però també va criticar la inflexibilitat de Metternich—; simplement constatem que aquesta pietosa mirada que llança Grillparzer sobre la criatura humana i el seu entramat social, en principi, revela una mentalitat que troba millor la seva filiació en l’època aristocràtica que en l’època burgesa (recordem que al llarg de l’obra hi ha una crítica subtil però permanent a l’esperit comercial i a les maneres de les classes inferiors). Però, en realitat, ningú no pot defugir el seu temps, i qui menys pot és l’artista, el poeta, que n’és una mena de sismògraf. Grillparzer és un autor del segle XIX, no pas del XVIII, i la seva obra, com la de tot poeta o artista, conté elements que ens mostren la crisi de valors heretats, la recerca dels que conformen el present i l’anunci de posteriors. El que passa és que en alguns autors sembla imposar-se l’actitud conservadora, la perspectiva epigonal, l’evolució, mentre que, en d’altres, sembla lluir més l’audàcia transformadora, l’inconformisme renovador, la revolució. I a Grillparzer, sens dubte, resulta més fàcil incloure’l en el primer grup.

Qualsevol història de la literatura —sigui nacional, sigui universal o sigui postcolonial— és per definició un discurs ideològic en un o altre sentit. Jutgem la història literària del passat, com no pot ser d’altra manera, amb els valors i els prejudicis del nostre present, els quals, en ser fruit de les experiències culturals col·lectives que anem acumulant, també estan en permanent procés de canvi. Encara no sabem com es narrarà, com es valorarà en el segle XXI la literatura alemanya de l’època de la Restauració, però el discurs historiogràfic de les darreres dècades ha fet sovint una distinció entre els escriptors revolucionaris i els conformistes, entre els crítics i els adaptats. Hem de tenir en compte que cap a la meitat d’aquesta època es tanca —sol posar-se l’any de la mort de Goethe, 1832, com a referència— l’anomenat període artístic (Kunstperiode) de la literatura alemanya, un espai que en no gaire més de mitja centúria concentra una més que notable successió d’obres mestres, de personalitats literàries de primer ordre i de moviments Iiterario-filosòfics d’enorme repercussió. La literatura alemanya, després de segles d’anar bàsicament (i amb totes les matisacions que es vulgui) a remolc de les influències franceses, italianes, espanyoles o angleses, ara s’ha trobat a si mateixa. Ara és ella qui —si acceptem aquesta habitual divisió de la literatura segons la llengua en què s’escriu— exerceix influència sobre les altres literatures europees. Des de l’esclat de l’Sturm und Drang, amb la seva fonamental vindicació del concepte de geni, fins a les tres etapes successives del moviment romàntic alemany, d’incalculable influx posterior a tota Europa, passant per la construcció d’una classicitat al voltant del gegantí mestratge goethià i, entremig d’aquests corrents que són contemporanis entre si, per l’existència d’individualitats creadores difícils de classificar però tan significades com Heinrich von Kleist, Jean Paul o Hòlderlin, l’art literari en llengua alemanya coneix certament un període esplendorós. Posteriorment, en canvi, encetada ja la segona meitat del segle XIX, la literatura en alemany torna a decaure en brillantor i en l’època del realisme literari no donarà cap narrador que es pugui comparar, amb prou garanties, a un Dickens, un Flaubert o un Dostoievski.

Doncs bé: pel que fa a la distinció que, com diem, es pot trobar establerta entre alguns autors emmarcables dins del lapse temporal de la Restauració —autors que cronològicament poden, en part, coincidir amb l’època de Goethe (Goethezeit), però que no es consideren inclosos en el període artístic, ni en l’àmbit clàssic ni en el romàntic—, tenim per un cantó els que són representatius de la Jove Alemanya i del Vormärz i, per l’altre, els considerats propis de l’estètica del Biedermeier. El moviment politicoliterari Junges Deutschland va ser expressió de la intel·lectualitat liberal que lluitava contra el reaccionarisme de l’era Metternich; l’autor més important que s’hi pot trobar vinculat és, sens dubte, Heinrich Heine. El terme Vormärz, que podem traduir com premarç, anuncia per ell mateix la revolució de març del 48 i, lògicament, es va encunyar amb posterioritat a aquells fets. Engloba diversos autors en general demòcrata-radicals i el més brillant de la fornada va ser el fugaç Georg Büchner. A l’altra cara de la moneda trobem el concepte de Biedermeier. El mot és en sí mateix satíric i al principi designava el petitburgès conformista, el panxacontent apolític. Abans d’usar-se també en la taxonomia literària, la paraula Biedermeier definia un model de vida acomodatici i un gust estètic carrincló: el d’una classe mitjana-alta que ha renunciat a l’impuls transformador que provenia de la Revolució Francesa, ha domesticat l’esperit de l’idealisme, ha trivialitzat la creativitat del període artístic i s’ha tancat a casa rodejant-se d’un confort aparent tot apuntant a la tendència, que serà típica de la burgesia germànica al llarg de tot el segle XIX, de preferir aristocratitzar-se abans que lluitar pel poder amb l’ajut de les forces socials més democratitzadores. Cal dir que el fenomen del Biedermeier, tot i que no exclusivament, es considera sobretot característic d’Àustria, d’aquella Viena de Metternich en la qual Grillparzer va desenvolupar el gruix de la seva carrera teatral-literària. El poeta i filòleg Jaime Siles, en un memorable llibret dedicat a la capital austríaca, va traçar la següent, síntesi de la cultura vienesa del Biedermeier:^[21]

Queda prou clar, per tant, que l’etiqueta crítica anomenada Biedermeier no és la més galana que la posteritat —sigui per mèrits propis, sigui per judicis aliens— pugui penjar a un autor, però el cert és que el nostre Grillparzer figura a totes les llistes d’aquesta literatura. I en general hi és més a causa d’El pobre músic (sens dubte la seva obra més llegida) que a causa de la seva —molt més extensa— labor com a dramaturg. També hi són Adalbert Stifter, el suís Jeremias Gotthelf, el suabi Eduard Mòrike, Karl Leberecht Immermann o Annette von Droste-HülshofF. La literatura del Biedermeier és, en essència, una mena de postromanticisme (convé tenir present que, comparats amb l’alemany, molts altres romanticismes —cronològicament i estètica— no deixen de ser més o menys epigonals) que, pel que fa a la narrativa, també anuncia aquell realisme literari germànic, no imprescindible a escala europea, al qual ja ens hem referit. Precisament per alguns trets en què mostra l’herència del Biedermeier, per les seves tendències ruralistes o costumistes, pel seu dèbil esperit crític, se l’anomena realisme poètic o fins i tot realisme burgès. Pertanyen a la seva nòmina Gustav Frcytag, Theodor Storm, Gottfried Keller o Theodor Fontane, aquest últim considerat avui el més interessant narrador realista en llengua alemanya.

La posteritat —és a dir, la nostra contemporaneïtat— sembla doncs que no li ha posat les coses del tot fàcils, a Grillparzer. Potser perquè, com alguns opinen, estem encara dins d’una època cultural que es va obrir amb el Romanticisme, en el terreny artístic tendim a valorar més els autors originals que els epígons, els arriscats més que els prudents, els genis despentinats més que els artesans aplicats. Volem un artista-màrtir tipus Büchner, no un artista-funcionari tipus Grillparzer. La comparació entre aquests dos dramaturgs coetanis apareix implícita en el binomi Vormärz / Biedermeier. Büchner va morir amb 23 anys i no va estrenar cap peça teatral en vida, però la seva obra apuntava al futur: un cop redescoberta, va influenciar poderosament el drama naturalista, l’expressionista o el teatre èpic de Brecht, entre d’altres. Grillparzer va morir octogenari i va tenir els seus moments de glòria sobre l’escenari (també fracassos i desenganys), però la seva obra remetia al passat: als models del classicisme weimarià —a Weimar, acompanyat de Schiller, Herder i Wieland, havia instal·lat Goethe el seu Olimp— en primer lloc, però també al teatre barroc espanyol de Lope i Calderón, al drama fatalista (Schkksalsdrama) tardoromàntic o a la pròpia tradició escènica austríaca, des del drama jesuític fins al teatre popular vienès. Büchner és un poeta intens i rebel, un revolucionari amerat d’un particular nihilisme, un vibrant pamfletista, un gran malaguanyat que pràcticament només ens va deixar uns quants esbossos. Grillparzer és un autor esforçat i curós que va construir una sòlida obra dramàtica, un corrector conscient (la gestació d’El pobre músic va durar tres lustres, del 1831 al 1846), un probe ciutadà que va desenvolupar càrrecs diversos de caràcter oficial i, especialment cap al final de la seva existència, va anar acumulant distincions. Només ens podem imaginar Büchner corrent d’aquí cap allà, fugint dels espies de Metternich, escrivint febrilment els seus fragments en hores robades al repòs; ens imaginem Grillparzer composant els seus drames en solemnes troqueus pacíficament assegut a una taula amb un braser al dessota i una manteta sobre els genolls. En èpoques de protesta social, d’intensitat política, les obres de Büchner s’han representat per tot arreu; la seva poètica, tot i ser immadura, té rang d’universalitat. És altament improbable que Grillparzer sigui mai reivindicat per contestataris, revoltosos o indignats; la seva dramatúrgia el va sobreviure sense gaires eufòries i darrere seu no va deixar cap escola: ell és avui un important autor austríac, un estimable autor en llengua alemanya i un discret autor europeu. Aquests són els nostres (pre)judicis actuals, però, sens dubte, això no significa que una altra posteritat encara per venir no els pugui canviar completament.

No és aquest el lloc per intentar fer un comentari, ni tan sols esquemàtic, de la complexa carrera teatral de Grillparzer. La crítica de vegades l’ha considerat el darrer clàssic i de vegades ha vist expressada en la seva obra una escissió del subjecte que l’orienta cap a la modernitat. Poliglot i posseïdor d’una rica cultura literària, Grillparzer va integrar en la seva labor dramàtica influències clàssiques en el sentit més ampli del terme i va aconseguir esdevenir el que avui és considerat l’escriptor austríac més important des de l’edat mitjana (des de l’època dels minnesànger, els trobadors germànics) i un dels fundadors d’una literatura austríaca moderna que, posteriorment, s’ha anat articulant com a entitat amb caràcter propi dins del marc de la literatura en llengua alemanya. Dotat d’un bon instint dramàtic, d’habilitat compositiva i d’un món propi de temes recurrents (entre els quals hi ha el de la culpa, el de l’inexorable acompliment d’allò inevitable o el de l’antinòmia engany-veritat) a través d’arguments situats en diferents èpoques històriques, la lectura —en general prou distreta i agradable— de la seva producció escrita ens pot deixar més la impressió d’una profunda honestedat artística («l’honrat Grillparzer», tal com el va definir Nietzsche) que la d’un talent desmesurat.^[22] Grillparzer és, sense cap dubte, un gran dramaturg, però, tot i que participa dels mèrits de tots ells, no arriba a tenir la força de Schiller, l’autoconsciència creadora de Goethe, el caràcter de Calderón o l’enginy escènic de Lope. A Espanya, la figura de Grillparzer ha solgut cridar l’atenció, especialment entre hispanistes i comparatistes, menys per la seva obra en si que pel fet de representar un dels punts destacats en la significativa recepció germànica —intensificada des de la primera generació romàntica— dels valors literaris del Segle d’Or.