A Viena, cada any, el diumenge desprès de la lluna plena del mes de juliol, amb el dia següent ensems, és una autèntica festa popular, si mai cap festa ha merescut aquest nom. El propi poble és qui l’ofereix i alhora qui hi acut, i si s’hi presenten persones més distingides» només poden fer-ho en llur condició de membres del poble. Allà no hi ha cap possibilitat de segregació; si més no, uns quants anys enrere encara no n’hi havia.

Aquest dia la Brigittenau commemora la seva consagració^[1], unida en una filera ininterrompuda de diversions a l’Augarten, la Leopoldstadt i el Prater. De fira de Santa Brígida a fira de Santa Brígida compta el poble treballador els seus dies bons. Molt de temps esperada, arriba finalment la festa saturnal. Llavors, esclata l’aldarull a la ciutat assossegada i bonhomiosa. Una gernació esvalotada omple els carrers. Renou de cops de peu, murmuri de xerrameques que un crit sonor sacseja ací i allà. La diferència entre els estaments s’esvaeix; el burgès i el soldat comparteixen la bullícia. A les portes de la ciutat l’aglomeració creix. Guanyada, perduda i recuperada, finalment es conquereix la sortida. Però el pont sobre el Danubi ofereix noves dificultats. També aquí triomfants, marxen finalment dos corrents, el vell Danubi i la crescuda onada del poble, encreuant-se de través l’un per sota i l’altre per sobre; el Danubi, discorrent pel seu vell llit fluvial; el corrent del poble, sostret de la canalització del pont, un ample mar estrepitós vessant-se en una inundació que ho cobreix tot. Un nouvingut trobaria alarmants els símptomes. És, però, l’aldarull de l’alegria, la desimboltura del goig.

Ja entre la ciutat i el pont s’han apostat carretes de vímet per als autèntics hierofantes d’aquesta festa sagrada: els fills de la servitud i del treball. Sobreplenes i, així i tot, al galop, travessen volant la massa humana que insensiblement sobre davant d’elles i es tanca al seu darrere, despreocupada i indemne. Perquè hi ha a Viena un pacte tàcit entre cotxes i persones: no atropellar, inclús a tota marxa; i no ser atropellat, fins i tot sense posar-hi tota l’atenció.

La distància entre cotxe i cotxe va minvant per moments. Ja es barregen amb la comitiva, sovint interrompuda, carruatges particulars de les persones més distingides. Els cotxes deixen de volar. Fins que al final, cinc o sis hores ans de la nit, els isolats àtoms de cavalls i carrosses es condensen en una compacta filera que, obstruint-se a si mateixa i obstruïda pels que es precipiten des dels carrerons travessers, malmet notòriament el vell adagi «Millor anar mal portat, que haver de caminar». Fitades amb badoqueria, complanyudes, escarnides, les dames empolainades seuen a les carrosses que semblen immòbils. Inacostumat a deturar-se contínuament, el cavall negre de Holstein s’encabrita com si, obstruït el seu camí per la carreta de vímet que va davant, el volgués seguir per sobre d’aquesta, cosa que també sembla témer ostensiblement la vociferant població de dones i nens del vehicle de plebeus. El fiacre que veloç es llança cap allà, infidel per primer cop a la seva natura, calcula amb rancúnia la pèrdua que li suposa haver de passar tres hores en un camí que d’altra manera ressegueix en cinc minuts. Raons, cridòria, atacs recíprocs a l’honor dels cotxers, de tant en tant una xurriacada.

A la fi, de la mateixa manera que en aquest món cada aturada, fins i tot la més pertinaç, no deixa de ser un imperceptible avanç, apareix també en aquest statu quo un raig d’esperança. S’albiren els primers arbres de l’Augarten i de la Brigittenau. Terra! Terra! Terra! Totes les penes s’han oblidat. Els arribats en cotxe baixen i es barregen entre els vianants; ençà ressonen tons d’una llunyana música de ball, contestada amb l’esclat de joia dels nouvinguts. I així sense interrupció i sempre endavant, fins que finalment l’ample port del plaer es mostra franc, i bosc i prat, música i ball, tiberi i vi, ombres xineses i funàmbuls, lluminàries i focs d’artifici s’apleguen en un Pays de Cocagne, en un El Dorado, en un autèntic país de xauxa que per desgràcia, o per fortuna, segons com es miri, només dura un dia i l’immediatament posterior, llavors, però, es fa fonedís, com el somni d’una nit d’estiu, i queda només ressagat en el record i, si de cas, en l’esperança.

Jo no renuncio fàcilment a assistir a aquesta festa. Com un fervent amant de les persones, del poble en particular, fins al punt que per a mi mateix, com a autor dramàtic, l’esclat sense cap reserva d’un teatre curull sempre fou deu vegades més interessant, àdhuc més alliçonador, que el veredicte subtilitzat d’un primer espasa literari esguerrat en cos i ànima, botinflat per la sang xuclada als autors a la manera de les aranyes…; com un amant de les persones, deia, sobretot quan, diluïdes en les masses, obliden per una estona els destins individuals i se senten com una part de la totalitat, en la qual, en última instància, rau allò diví…; com un tal amant, cada festa popular és per a mi una verdadera festa espiritual, un pelegrinatge, un ofici religiós. Com en un immens Plutarc desenrotllat, fugit del marc del llibre, és en les cares rialleres i secretament afligides, en els andamis vivaços o abatuts, en el tracte recíproc dels membres de la família, en les manifestacions particulars mig involuntàries, que hi llegeixo i em componc les biografies dels homes inconeguts i, en veritat!, hom no pot entendre els cèlebres si no ha percebut els obscurs. De la picabaralla de carreters enardits pel vi s’ordeix un fil invisible però ininterromput fins a la contesa dels fills dels déus^[2], i en la jove minyona que, mig a contracor, segueix l’amant que l’apressa fora del brogit dels que ballen, es troben, en forma d’embrió, les Julieta, les Dido i les Medea.

Com de costum, ara fa dos anys m’havia també afegit com a vianant als convidats, àvids de plaers, en la festa de consagració. Estaven superats els principals entrebancs de la caminada i em trobava ja al final de l’Augarten, amb l’anhelada Brigittenau estesa just davant meu. En aquest punt cal encara sostenir una lluita, per bé que la darrera. Un estret terraplè que corre a través de tancats impenetrables constitueix l’única connexió entre ambdós llocs d’esbarjo, la frontera comuna dels quals és assenyalada per una porta de reixes de fusta situada al bell mig. En dies normals i per a passejants habituals, aquest camí d’unió ofereix espai de sobra; però per a la festa de consagració la seva amplada seria, tot i multiplicada per quatre, encara massa estreta per a la interminable multitud que, empenyent impetuosament des del darrere i travessada pels que retornen en sentit contrari, només en virtut de la universal bonhomia dels que passegen troba, millor o pitjor, el seu camí.

Jo m’havia lliurat a la tracció de la multitud i em trobava a la meitat del terraplè, ja en sòl clàssic, només que, malauradament, forçat a un deturar-me, cedir el pas i esperar, tothora renovats. Allà hi havia, doncs, prou temps per contemplar el que es trobava en el lateral del camí. A fi i efecte que a la multitud delerosa de gaudi no li manqués un tast de la benaurança que es prometia, s’havien col·locat a l’esquerra, en el talús del pas elevat del terraplè, músics solts que, probablement temorosos de la gran competència, aquí en els propileus volien recol·lectar les primícies d’una generositat encara per estrenar. Una arpista amb ulls repulsius que mirava de fit a fit. Un vell invàlid amb cama de fusta que, amb un instrument esgarrifós inequívocament fabricat per ell mateix, meitat citarà i meitat orguenet, volia fer perceptibles a la general compassió, d’una manera anàloga, els dolors de la seva ferida. Un noiet tolit i contrafet, ell i el seu violí component un únic cabdell indestriable, que tocava mecànicament, amb tota l’hèctica vehemència del seu pit deforme, valsos que rodolaven sense fi. A l’últim —i ell va atreure tota la meva atenció— un home gran, fàcilment de setanta anys, en un sobretot de moletó ratat però no brut, amb semblant somrient d’autoaprovació. Allà estava dempeus, calb i amb el cap descobert, el barret a terra davant seu com a capsa de les almoines, a la manera d’aquesta gent, i així conreava un vell violí asclat per tot arreu mentre marcava el compàs no tan sols amb el peu que aixecava i abatia, sinó alhora amb el moviment concordant de tot el cos encorbat. Però tot aquest afany per arrodonir la seva conquesta artística era infructuós, car el que tocava ell semblava una successió incoherent de notes sense tempo ni melodia. Al mateix temps, estava completament absorbit en la seva labor: els llavis li tremolaven, els ulls fixament dirigits a la partitura que tenia davant seu… Sí, verament una partitura! Perquè mentre tots els altres músics, tocant d’una manera que era incomparablement més d’agrair, es fiaven de la seva memòria, el vell havia col·locat davant seu, enmig del rebull, un petit faristol fàcilment transportable amb partitures brutes i gastades que prou devien contenir, en el més bell dels ordres, allò que ell donava a escoltar tan fora de tota coherència. Precisament l’insòlit d’aquest equipament havia atret sobre ell la meva atenció, igual que despertava també la hilaritat de l’agitada munió transeünt, que se’n reia i deixava buit el barret que el vell havia posat per acaptar, mentre la resta de l’orquestra s’embossava mines senceres de coure. Per tal de contemplar sense destorb l’original personatge, jo m’havia situat a certa distància, en el talús lateral del terraplè. Va continuar tocant encara una estona. A la fi s’aturà; mirà, com tornant en si d una llarga absència, cap al firmament, que començava ja a mostrar els indicis del capvespre que s’atansava, llavors cap avall, cap al seu barret; el trobà buit; se’l posà amb inalterada jocunditat; encabí l’arquet del violí entre les planes; «Sunt certi denique fines», digué;^[3] agafa el seu faristol i, com aquell que torna cap a casa, s’obrí pas treballosament a través de la multitud que afluïa a la festa en direcció oposada.

L’entera naturalesa del vell era veritablement com si estigués feta per excitar al màxim la meva avidesa antropològica. La indigent però noble figura, la seva invencible jocunditat, tant de zel artístic amb tanta malaptesa; el fet que tornés cap a casa tot just a una hora en què, per a d’altres dels seus iguals, la verdadera collita tan sols començava; finalment, les paraules llatines, poques però pronunciades amb la més correcta prosòdia, amb total desimboltura. L’home, per tant, havia rebut una educació molt acurada, tenia formació, i ara… un músic mendicant! Tremolava pel deler de conèixer les circumstàncies.

Però ja hi havia una densa muralla humana entre ell i jo. Petit com era, i fent nosa per totes bandes amb el faristol a la mà, l’un l’empenyia contra l’altre, i ja la reixa de sortida li havia deixat pas mentre jo encara lluitava, a la meitat del terraplè, amb l’onada humana que afluïa en contra. Així se’m va esfumar i, quan per fi jo mateix vaig arribar a un lloc obert i tranquil, no hi havia, ni prop ni lluny, cap músic a la vista.

La fallida aventura m’havia tret Ics ganes de festa. Vaig recórrer l’Augarten en totes direccions i finalment vaig resoldre de tornar-me’n cap a casa.

Arribat a prop de la porteta menuda que condueix de l’Augarten a la Taborstraße, de cop i volta vaig tornar a sentir el so conegut del vell violí. Vaig redoblar els meus passos i, vet ací!, l’objecte de la meva curiositat estava dret, tocant amb totes les seves forces, en una rotllana d’uns quants noiets que li exigien impacientment un vals. «Toca un vals!» cridaven; «un vals, que no ho sents?». El vell seguia fent sonar el violí, aparentment sense prestar-los atenció, fins que la petita colla d’oïdors, maldient i mofant-se, el va abandonar tot congregant-se al voltant d’un home que havia instal·lat a les proximitats el seu orguenet de maneta.

—No volen ballar —va dir com afligit el vell, recollint els seus estris musicals. Jo m’havia atansat molt a la seva vora.

—Els nens a penes coneixen cap altre ball que no sigui el vals —vaig dir.

—Jo tocava un vals —va replicar, assenyalant en la seva partitura, amb l’arquet del violí, la peça que acabava de tocar.

»Cal portar també coses d’aquest estil, en consideració a la multitud. Però els nens no tenen oïda —va dir, tot movent malenconiós el cap.

—Permeti’m almenys reparar la seva ingratitud —vaig manifestar, traient de la butxaca una moneda de plata i allargant-la-hi.

—Si us plau!, si us plau! —va exclamar el vell, mentre feia alarmat moviments de refús amb les dues mans—, al barret!, al barret! —Vaig posar la moneda en el barret parat davant seu, del qual el vell la va treure immediatament tot embutxacant-se-la molt content—; això significa, per una vegada, anar cap a casa amb guanys abundosos —va dir somrient amb satisfacció.

—Precisament —vaig afegir—, em recorda vostè una circumstància que ja abans ha despertat la meva curiositat! Els seus ingressos d’avui no sembla que hagin estat els millors i vostè, no obstant, s’allunya en un moment en què tot just comença la verdadera collita. La festa dura, ho sap prou bé, tota la nit, i allí vostè podria fàcilment guanyar més que en vuit dies ordinaris. Com m’ho he d’explicar això?

—Com s’ho ha d’explicar això vostè —va replicar el vell—. Perdoni, no sé qui és vostè, però deu ser un cavaller caritatiu i un amic de la música —al mateix temps es va treure la moneda de plata un altre cop de la butxaca i la va prémer entre les seves mans alçades vers el pit—. Es només per això que li vull especificar els motius, tot i que sovint he estat ridiculitzat per aquesta raó. En primer lloc, jo mai no he estat un noctàmbul, i tampoc no considero apropiat incitar d’altres, mitjançant l’execució musical i el cant, a una falta tan repugnant; en segon lloc, l’home, en totes les coses, s’ha de fixar un cert ordre, altrament cau en la barbàrie i en la fatalitat. En tercer lloc, finalment… Senyor! Jo toco tot el dia per a la gent bulliciosa i amb això a penes em guanyo míserament el pa; però el vespre ens pertany a mi i al meu pobre art.

»Els vespres em quedo a casa i —amb això el seu parlar es tornava cada vegada més fluix, la vermellor li cobria la cara, la seva mirada buscava el terra— és llavors que toco amb la imaginació, com per a mi, sense partitura. Improvisar, crec, se’n diu en els llibres de música.

Ens havíem quedat ambdós completament callats. Ell, avergonyit per l’íntim secret revelat; jo, ple d’estupor de sentir parlar dels graus més elevats de l’art a l’home que no era capaç d’interpretar de manera intel·ligible el vals més senzill. Entretant, s’aprestava a marxar.

—On viu vostè? —vaig dir—. M’agradaria presenciar alguna vegada els seus exercicis solitaris.

—Oh —va replicar gairebé implorant—, ja sap vostè que la pregària és pròpia del recambró^[4].

—Doncs així, algun cop el vindria a veure de dia —vaig dir.

—Durant el dia —va respondre—, surto a buscar la meva manutenció entre la gent.

—Per tant, doncs, de bon matí.

—Gairebé sembla —va dir el vell somrient— com si vostè, honorable senyor, fos l’obsequiat i jo, si m’és permès de dir-ho, el benefactor; tan amable és vostè, i tan antipàticament em retrec jo. La seva distingida visita serà sempre un honor per a la meva llar; només li demanaria que indulgentment em precisi amb anticipació el dia de la seva vinguda, de tal manera que ni vostè pateixi cap inatenció, ni jo em vegi obligat a interrompre inoportunament algun quefer tal vegada començat. Els meus matins també tenen, de fet, el seu ordre. Considero en qualsevol cas el meu deure mirar d’oferir als meus protectors i benefactors, per les seves atencions, una compensació no del tot indigna. No vull ser un captaire, honorable senyor. Sé prou bé que la resta de músics ambulants s’acontenten amb tocar mecànicament una vegada i una altra algunes tonades de carrer apreses de memòria, valsos alemanys,^[5] fins i tot melodies de cançons insolents, sempre igual i tornant a començar, de manera que se’ls dóna alguna cosa per desempallegar-se’n, o perquè la seva tocada fa reviure de nou el record de les alegries del ball, quan no de folgances desordenades. Per això també toquen de memòria i de tant en tant, freqüentment i tot, s’equivoquen. Lluny de mi, però, sigui l’engany. Per aquest motiu jo mateix m’he passat en net aquests quaderns, en part perquè la meva memòria no és pas la millor, en part perquè per a qualsevol deu ser difícil de retenir nota per nota composicions complicades d’autors reconeguts. —Al mateix temps, tot fullejant-lo, mostrava el seu recull de música, en el qual, i per al meu esglai, vaig distingir, amb una escriptura acurada però massa rígida, composicions enormement difícils d’antics mestres famosos, ben negres de passatges i dobles cordes. I aquesta mena de coses tocava el vell amb els seus dits maldestres!—. Interpretant, doncs, aquestes peces —va continuar—, demostro la meva veneració pels mestres i compositors preats per llur categoria i dignitat que fa molt que ja no viuen, m’acontento a mi mateix i visc de la grata esperança que l’almoina que m’és donada no resti sense compensació mercès a l’ennobliment del gust i el cor de l’auditori, tot i així pertorbat i esgarriat per tants costats. Com que tal cosa, però, a fi que jo mantingui el que dic —i en aquell moment un somriure vanitós va recobrir els seus trets—, com que tal cosa, però, necessita ser practicada, les meves hores matinals estan exclusivament destinades a aquest exercitium. Les tres primeres hores del dia per a l’exercici, la part central per guanyar-se el pa i el vespre per a mi i per al bon Déu, és a dir, una distribució justa —va dir, i amb això els seus ulls brillaven com humits; ell, però, somreia.

—Bé doncs —vaig dir—, per tant el sorprendré alguna vegada de matí. On viu vostè? —Em va esmentar la Gärtnergasse—. Número?

—Número 34, al primer pis.

—I doncs —vaig exclamar—, en el pis de la gent distingida?

—De fet, la casa —va dir— només té una planta baixa; a dalt, però, al costat de la golfa, hi ha també una petita habitació, que jo comparteixo amb dos menestrals.

—Una habitació per a tres?

—Està compartimentada —va dir—, i jo tinc el meu propi llit.

—Es fa tard —vaig comentar—, i vostè deu voler anar cap a casa. A reveure doncs! —i amb això em vaig adreçar a la butxaca, disposat a duplicar el donatiu econòmic, massa petit, que abans li havia dat. Ell, però, que havia pres el faristol amb una mà i el violí amb l’altra, va exclamar apressat: «Això, molt humilment, no ho puc permetre. L’honorarium per la meva execució musical m’ha estat atorgat ja amb escreix; d’un altre mereixement, però, ara com ara no en tinc consciència». Al mateix temps, amb una espècie d’agilitat distingida, em va fer una reverència bastant pocatraça i es va allunyar tan de pressa com les seves velles cames el portaven.

Com he dit, havia perdut les ganes per aquell dia d’estar-me més estona a la fira; per tant, me’n vaig anar cap a casa tot agafant el camí vers Leopoldstadt i, esgotat de la pols i la calor, vaig entrar en una de les moltes fondes a l’aire lliure de la contrada que, plenes a vessar els dies normals, avui havien cedit tota la seva clientela a la Brigittenau. La quietud del lloc, en contraposició amb la sorollosa multitud, em va provar bé i, abandonant-me als més diversos pensaments, en els quals el vell músic no hi tenia la part menys important, s’havia fet completament de nit quan a la fi vaig pensar en anar cap a casa, vaig deixar sobre la taula l’import del meu compte i em vaig dirigir cap a la ciutat.

A la Gärtnergasse,^[6] havia dit el vell que vivia. «Hi ha per aquí als voltants una Gärtnergasse?», vaig preguntar a un xiquet que corria pel camí. «Allí, senyor!», va respondre tot assenyalant un carrer travesser que, allunyant-se del volum de cases del suburbi, corria enfora cap a camp obert. Vaig seguir la direcció. El carrer estava format per cases soltes disseminades que, situades entre grans horts, evidenciaven clarament l’ocupació dels habitants i l’origen del nom Gärtnergasse. En quina d’aquestes miserables barraques devia viure el meu original personatge? Al final havia oblidat el número de la casa i, en la foscor, a penes es podia pensar tampoc en distingir cap senyal. Llavors va passar un home que venia, caminant cap a mi, feixugament carregat d’hortalisses. «Ja torna a rascar, el vell», va rondinar, «i pertorba el repòs nocturn de la gent decent». Alhora, així que jo anava cap endavant, va arribar a la meva oïda el so dèbil i llargament sostingut d’un violí que semblava provenir de la claraboia oberta d’una mísera casa no gaire lluny, la qual, baixeta i sense pis superior com la resta, es distingia de les altres per aquesta finestra a la testera situada arran de la teulada. Vaig quedar-me quiet. Una nota suau però digitada amb determinació s’unflava fins a la vehemència, queia, s’anava apagant, per tot seguit enlairar-se de nou fins a la més sorollosa estridència, i del cert que sempre la mateixa nota, repetida amb una mena d’insistència delitosa. Finalment va arribar un interval. Era la quarta. Si abans l’executant s’havia delectat en el so de l’única nota, ara la —per dir-ho així— voluptuosa degustació d’aquesta relació harmònica encara era incomparablement més perceptible. Digitada fent salts, alhora fregada amb l’arquet, lligada amb l’escala intermèdia d’una manera summament aspra, la tercera, marcada, repetida. La quinta allà afegida, primer amb un so trèmul com un plor callat, sostinguda, extingint-se, després repetida incessantment amb celeritat giravoltant, sempre les mateixes relacions tonals, les mateixes notes… I d’això el vell en deia improvisar…! Per bé que, en el fons, era en efecte improvisar; això sí, per a l’intèrpret, no pas per a l’oient.

No sé quanta estona devia haver durat allò, ni fins a quin punt s’havia tornat insofrible, quan tot d’una es va obrir la porta de la casa; un home, vestit només amb la camisa i els pantalons mal cordats, va caminar des del llindar de la porta fins al mig del carrer i va cridar cap a la claraboia: «Que altre cop no s’ha d’acabar mai, avui, això?». El to de la veu era empipat, però no dur ni ofensiu. El violí va emmudir, abans encara que les paraules acabessin. L’home va tornar cap a dins a casa, la claraboia es va tancar i aviat va regnar al meu voltant un silenci mortal que res no l’interrompia. Vaig emprendre, orientant-me amb dificultat pels carrerons que no coneixia, el camí de retorn; jo també fantasiejava dementre, però sense molestar ningú, per a mi, dins del cap.^[7]

Les hores del matí per a mi sempre han tingut un valor propi. És com si tingués la necessitat, ocupant les primeres hores del dia amb quelcom sublim i significatiu, de santificar-ne en certa manera la resta. Per això, de bon matí, només amb dificultat em puc decidir a abandonar la meva cambra, i si alguna vegada m’hi obligo sense un motiu plenament vàlid, llavors per al que resta del dia només puc triar entre la distracció irreflexiva o la malenconia mortificant. Així fou que durant alguns dies vaig ajornar la visita a cal vell, que segons l’acordat havia de tenir lloc en les primeres hores del matí. Finalment es va ensenyorir de mi la impaciència, i me n’hi vaig anar. La Gärtnergasse va ser fàcil de trobar, igual que la casa. Aquesta vegada també es deixaven sentir els sons del violí, però esmorteïts per la finestra tancada fins a fer-se indistingibles. Vaig entrar a la casa. La dona de l’hortolà, mig muda d’estupor, em va indicar unes escales que pujaven a la golfa. Vaig aturar-me davant d’una porta baixeta i mig tancada, vaig trucar, no vaig obtenir cap resposta, vaig empènyer finalment la maneta i vaig entrar. Em vaig trobar en una cambra prou espaiosa però d’altra banda en extrem miserable, les parets de la qual seguien per tots costats els contorns de la teulada escairada. Arran de la porta, un llit brut, desagradablement desfet, envoltat de tots els ingredients del malendreç; enfront meu, arran de l’estreta finestra, un segon jaç, necessités però polit, i arreglat amb la màxima cura. A la vora de la finestra una petita tauleta amb paper pautat i estris d escriure, a la mateixa finestra un parell de torretes amb flors. La meitat de l’habitació estava marcada al terra, de paret a paret, amb una gruixuda ratlla de guix, i amb prou feines pot un afigurar-se una contraposició més cridanera entre brutícia i netedat que la que imperava ençà i enllà de la línia traçada, d’aquell equador d’un món en petit.

El vell havia col·locat el seu faristol a frec de l’equador i estava dret al seu davant, acuradament vestit del tot, i… practicava. Tant s’ha parlat ja, fins al malsonant, de les cacofonies del meu —i gairebé temo que només meu— favorit, que vull eximir el lector de la descripció d’aquest concert infernal. Com que l’exercici, en la seva major part, constava de passatges, era impensable intentar reconèixer les peces tocades, la qual cosa, dit de passada, tampoc en cas contrari no hauria estat fàcil. Una estona d’escolta em va permetre finalment distingir el fil a través d’aquest laberint, com qui diu el mètode en la follia.^[8] El vell gaudia tocant. Però la seva concepció interpretativa senzillament distingia només dues coses, l’harmonia i la dissonància, de les quals la primera li feia goig, àdhuc l’encisava, mentre que evitava l’última, fins i tot la fonamentada harmònicament, tant com fos possible. Per comptes, doncs, en una composició musical, de posar l’accent conforme al sentit i al ritme, el que feia era realçar, allargar les notes i els intervals agradables a l’oïda, i fins i tot no dubtava a repetir-los de manera arbitrària, amb la qual cosa la seva cara sovint adoptava veritablement l’expressió de l’èxtasi. Essent així, doncs, que, al mateix temps, despatxava les dissonàncies tan breument com era possible, a més d’interpretar els passatges massa difícils per a ell —dels quals, per la seva escrupolositat, no deixava caure ni una nota— en un tempo excessivament lent envers el conjunt, hom pot fer-se prou fàcilment una idea del desori que de tot plegat en resultava. Per a mi mateix ja s’havia tornat excessiu. Després d’haver assajat infructuosament diversos mitjans, vaig deixar caure intencionadament el barret per tal de fer-lo retornar a la realitat. El vell es va sobresaltar, els genolls li tremolaven, amb prou feines va poder sostenir el violí vençut cap al terra. Em vaig apropar.

—Oh, és vostè, senyor! —va dir, com tornant en si mateix—. No havia comptat amb el compliment de la seva alta promesa. —Em va instar a seure, va fer endreça, va desar, va mirar torbadament algunes vegades entorn de l’habitació, llavors, de sobte, va agafar un plat que era sobre una taula tocant a la porta de la cambra i va sortir amb ell. El vaig sentir parlar a fora amb la dona de Phortolà. Poc després va tornar a entrar encongit, tot dissimulant el plat rere l’esquena i deixant-lo altre cop allà sobre. Pel que es veu, havia demanat fruita per obsequiar-me però no n’havia pogut aconseguir.

—Està força ben instal·lat, vostè, aquí —vaig dir, per posar fi al seu torbament.

—El desordre està proscrit. Es troba en retirada cap a la porta, mal que actualment encara no ha passat del tot el llindar… Casa meva arriba només fins a la ratlla —va dir el vell, assenyalant la línia de guix a la meitat de l’habitació—. Allí a l’altre costat hi viuen dos menestrals.

—I aquests respecten el seu senyal?

—Ells no, però jo sí —va dir—. Només la porta és comuna.

—I el seu veïnatge, no el molesta?

—A penes —va opinar—. De nit tornen tard a casa, i si llavors quan sóc al llit em sobresalten una mica, a canvi, tant més gran és el gust de tornar-me a adormir. De matí, però, sóc jo que els desperto quan poso en ordre la meva habitació. Llavors remuguen potser una mica i se’n van.

Durant aquesta estona, jo l’havia estat contemplant. Anava vestit amb la màxima pulcritud, prou bona planta per a la seva edat, només les cames un poc massa curtes. Mans i peus de sorprenent finor.

—Vostè m’està observant —va dir—. I quins pensaments té al respecte?

—Que estic delerós de la seva història —vaig respondre.

—Història? —va repetir—. Jo no tinc cap història. Avui com ahir, i demà com avui. Demà passat, per descomptat, el mateix; i més endavant, qui ho pot saber? Però Déu se’n cuidarà, ell sí que ho sap.

—La seva vida actual bé pot ser prou monòtona —vaig continuar—; però les seves circumstàncies anteriors, com s’esdevingué…

—Que em vaig trobar entre els músics de carrer? —va intervenir ell en la pausa que jo havia fet involuntàriament. Li vaig explicar aleshores com m’havia cridat l’atenció al primer cop d’ull; la impressió que m’havien produït les paraules en llatí que havia pronunciat—. Llatí —va reverberar—. Llatí? Això certament també ho vaig aprendre en altre temps, o més aviat ho hauria hagut i pogut aprendre. Loqueris latine? —es va adreçar cap a mi—,^[9] però no sabria continuar. Fa massa temps. Això, doncs, ho anomena vostè la meva història? Que com va anar…? Sí, així!, és veritat que llavors van passar tota mena de coses; res de particular, però de tota mena. M’agradaria, sí, explicar-m’ho una altra vegada a mi mateix. Si és que no ho he oblidat del tot. Encara és aviat —va continuar mentre es ficava la mà a la butxaca del rellotge, en la qual certament no hi va trobar cap rellotge… Vaig treure el meu; eren encara no les nou—. Tenim temps, i quasi que em vénen ganes de xerrar. —Durant la darrera estona s’havia anat tornant més desimbolt a ulls veients. La seva figura s’havia distès. Em va agafar el barret de la mà sense excessius compliments i el va deixar sobre el llit; tot seient, va posar una cama sobre l’altra i va adoptar, en suma, el posat d’un que narra còmodament.

»Vostè, sens dubte —va començar—, ha sentit parlar del conseller de la Cort… —Aquí va esmentar el nom d’un estadista que en la (segona) meitat del segle anterior, sota el discret títol d’un cap de negociat, havia exercit una enorme influència, gairebé semblant a la d’un ministre—. Era el meu pare —va continuar… El seu pare? Del vell músic? Del captaire? L’influent, el poderós, el seu pare? El vell va fer veure que no s’adonava del meu estupor i va seguir ordint, visiblement divertit, el fil de la seva narració—. Jo era el mitjà de tres germans que van arribar molt amunt en l’administració de l’Estat, però ara ja són tots dos morts; només quedo jo sol —va dir mentre carmenava els seus pantalons desgastats, pessigant-ne el borrissol amb els ulls abatuts—. El meu pare era ambiciós i enèrgic. Els meus germans el satisfeien. A mi em deien cap lent; i jo era lent. Si no ho recordo malament… —va continuar dient, i amb això es va encongir, girat de costat, com si mirés enfora cap a una llunyania distant, amb el cap sostingut per la mà esquerra—, si no ho recordo malament, jo prou que hauria estat capaç d’aprendre de tot, només que se m’hagués concedit el temps i l’ordre necessaris. Els meus germans saltaven com isards de pic en pic entre les matèries d’estudi, però jo no podia deixar absolutament res al meu darrere, i si em faltava una sola paraula havia de començar de cap i de nou. De manera que sempre se m’apressava. El nou s’havia de posar en el lloc que el vell encara no havia deixat lliure, i vaig començar a trobar-me com en un atzucac. Així m’havien fet avorrir veritablement la música, que ara és l’alegria i alhora el bastó de la meva vida. Quan al vespre entre dos llustres agafava el violí per esbargir-me a la meva manera sense partitures, em prenien l’instrument i deien “això perverteix la digitació”, es queixaven de turment per a l’oïda i em remetien a la lliçó, on el turment començava per a mi. Al llarg de la vida no he detestat res ni ningú tant com aleshores vaig arribar a detestar el violí.

»El meu pare, extremament descontent, em reprenia sovint i amenaçava de dur-me a aprendre un ofici. No em vaig atrevir a dir com m’hauria fet de feliç, això. Jo hauria estat, més que gustosament, un torner o un caixista. Però en el fons ell no ho hauria permès, per orgull. Finalment va fer decantar la balança un examen públic de fi de curs al qual s’havia persuadit el meu pare, per tal d’apaivagar-lo, d assistir-hi. Un professor ímprobe va precisar per endavant el que se’m preguntaria, i així tot va anar a la perfecció. Al final, però, em faltava —hi havia uns versos d’Horaci que calia dir de memòria— una paraula. El meu professor, que havia escoltat fent capcinades d’aprovació i somrient al meu pare, va acudir en auxili del meu aturament i me la va dir a cau d’orella. Però jo, que buscava la paraula en el meu fur intern i en relació amb les restants, no el vaig sentir. La va repetir diverses vegades; en va. Finalment, el meu pare va perdre la paciència. “Cachinnum!” (aquesta era la paraula),^[10] va cridar-me tronant. Llavors va succeir. Ara que en sabia la una, havia oblidat, en canvi, la resta. Tot esforç per redreçar la situació va ser en va. Em vaig haver d’aixecar amb deshonra i quan, segons el costum, vaig anar a besar la mà del meu pare, ell em va rebutjar, es va alçar, va fer una breu inclinació a l’assemblea i va marxar. “Ce gueux”, em va reprendre, cosa que llavors no era, però ara sóc.^[11] Els pares profetitzen, quan parlen! Altrament, el meu pare era un bon home. Només que enèrgic i ambiciós.

»A partir d’aquell dia no em va dirigir més la paraula. Les seves ordres se’m transmetien a través dels altres habitants de la casa. Així se’m va fer saber, el dia següent mateix, que havia acabat amb els meus estudis. Jo em vaig esfereir fortament perquè sabia amb quanta amargor això devia ofendre el meu pare. No vaig fer res en tot el dia sinó plorar i entremig recitar aquells versos llatins que ara em sabia fil per randa juntament amb els antecedents i els subsegüents. Vaig prometre de suplir amb diligència la mancança de talent si se’m permetia seguir assistint a l’escola, però el meu pare mai no es va desdir d’una decisió presa.

»Llavors vaig romandre un temps desocupat a la casa paterna. A la fi em van posar, a tall de prova, en una comptadoria. Comptar, però, mai no havia estat el meu fort. La proposta d’entrar a la milícia, la vaig rebutjar amb horror. Encara avui no puc veure cap uniforme sense sentir un estremiment interior. Que un protegeixi els seus paisans estimats fins i tot posant-se en perill de mort, és tal volta bo i comprensible; però el vessament de sang i la mutilació com a ofici, com a ocupació. No! No! No! —i al mateix temps es passava les dues mans per sobre dels braços, com si sentís la punxada de ferides pròpies i alienes.

»Llavors vaig entrar a la cancelleria com a copista. Allà em sentia veritablement en el meu lloc. Sempre havia practicat la cal·ligrafia amb delectació i encara avui no conec cap distracció més agradable que, amb bona tinta i sobre bon paper, ajuntar els traços fins i els ombrejats per formar paraules o també només lletres. Si n’arriben a ser, de boniques, les partitures. En aquell temps, però, jo encara no pensava en la música.

»Jo era aplicat, només que massa aprensiu. Un signe distintiu incorrecte, una paraula omesa en l’esborrany, encara que es pogués sobreentendre pel sentit, m’ocasionava hores amargues. En el dubte de si m’havia de mantenir fidel a l’original o si hi havia d’afegir coses de collita pròpia, el temps s’escolava de manera angoixant i vaig anar adquirint la fama de ser descurós, malgrat que jo m’escarrassava en la feina com cap altre. Així vaig passar un parell d’anys, i per cert sense sou, ja que, quan em va arribar el torn de l’ascens, el meu pare va donar el seu vot en el consell a un altre i, pel respecte que li tenien, la resta de vots van recaure també sobre aquell candidat.

»Cap a aquella època… ves —es va interrompre—, és que hi ha una mena d’història. Expliquem la història! Cap a aquella època es van esdevenir dos fets: el més trist i el més joiós de la meva vida. A saber, el meu allunyament de la casa paterna i el retorn a l’encisador art de la música, al meu violí, que m’ha restat fidel fins a dia d’avui.

»Vivia a la casa del meu pare, invisible per a la resta dels qui l’habitaven amb mi, en una cambreta del darrere que donava al pati del veí. Al començament menjava a la taula familiar, on ningú no em dirigia ni una paraula. Però quan els meus germans van ser promoguts a fora i com que el meu pare estava convidat com a hoste gairebé cada dia —la mare no vivia des de feia molt de temps—, es va considerar innecessari mantenir a causa meva un servei de cuina. Els servents rebien una dieta; jo també, però no se’m lliurava a mans, sinó que es pagava mensualment a la fonda. D’aquí ve que estigués poc a la meva cambra, llevat de les hores del vespre; car el meu pare exigia que jo, a tot tardar mitja hora després del tancament de la cancelleria, havia de ser a casa. Allà seia, doncs, en el crepuscle i, per tal d’alleujar uns meus ulls ja llavors cansats, a les fosques. Pensava en això i en allò i no estava ni trist ni content.

»Quan llavors seia d’aquesta manera, sentia cantar una cançó en el patí veí. Es a dir, algunes cançons, entre les quals, però, una m’agradava particularment. Era tan simple, tan commovedora, i tenia posat l’èmfasi tan en el lloc adequat, que un no necessitava escoltar les paraules. Perquè en definitiva, com penso jo, les paraules espatllen la música. —Llavors va obrir la boca i va articular alguns sons rogallosos, roncs—. Jo per natura no tinc veu —va dir, i va abastar el violí. Va tocar, i del cert aquesta vegada amb l’expressió correcta, la melodia d’una cançó sentimental, d’altra banda en absolut exquisida, mentre li tremolaven els dits sobre les cordes i a la fi algunes llàgrimes li corrien per les galtes.

»Aquesta era la cançó —va dir, deixant el violí—. L’escoltava sempre amb plaer renovat. Però per molt que la tingués viva en la memòria, no obstant això, mai no aconseguia trobar-ne cabalment amb la veu ni tan sols dues notes. Gairebé em vaig impacientar d’escoltar-la. Aleshores em va cridar l’atenció el meu violí, que d’ençà de la meva adolescència penjava de la paret sense que se’n fes ús com una antiga peça d’armadura. El vaig agafar d’allà i —segurament el devia haver usat el servent en la meva absència— estava ben afinat. Quan llavors vaig passar l’arquet per sobre de les cordes, senyor, aleshores va ser com si m’hagués tocat el dit de Déu. El so va penetrar en el meu interior i de l’interior va sortir un altre cop enfora. L’aire al meu voltant estava com saturat d’embriaguesa. La cançó a baix al pati i els sons dels meus dits a l’oïda, convivint amb la meva soledat. Vaig caure de genolls i vaig resar en veu alta i no podia concebre que alguna vegada hagués menyspreat, àdhuc odiat en la meva infantesa, la benèvola essència divina i vaig besar el violí i el vaig estrènyer al meu cor i vaig seguir tocant i tocant.

»La cançó al pati —era una dona, qui cantava— en l’entretant sonava sense parar; a l’hora de reproduir-la, però, no me’n sortia tan fàcilment.

»Es que no tenia la cançó escrita en partitura. També em vaig prou adonar que el poc de l’art del violí que potser un cop vaig saber, l’havia gairebé oblidat. No sabia, per tant, tocar això i allò, sinó només, en general, tocar. Per bé que a mi l’eventual quid de la música, a excepció d’aquella cançó, sempre em fou bastant indiferent i m’ho ha continuat essent fins al dia d’avui. La gent toca el Wolfgang Amadeus Mozart i el Sebastian Bach, però el bon Déu no el toca ningú. La mercè i la gràcia eternes de les notes i dels sons, la seva miraculosa coincidència amb l’oïda assedegada i anhelosa, que —va continuar, en veu més baixa i enrajolat— la tercera nota faci consonància amb la primera, i així mateix la quinta, i que la nota sensibilis s’elevi endalt com una esperança acomplida, la dissonància sigui vinclada en tant que premeditada maldat o insolent orgull, i el miracle del lligat i la inversió, per on també la segona assoleix la gràcia en el si de l’harmonia… A mi tot això m’ho va explicar un músic, tot i que molt més tard. I —de la qual cosa, però, no entenc res— la fuga i el punctum contra punctum i el cànon a due, a tre i així successivament, un enter ordre còsmic, agafant-se l’un en l’altre, units sense morter i sostinguts per la mà de Déu. D’això ningú no en vol saber res, llevat d’alguns. Ans destorben aquest inspirar i expirar de les ànimes mitjançant l’afegiment de paraules en qualsevol cas també massa eloqüents, com els fills de Déu es van unir amb les filles de la terra,^[12] per tal que això assalti gentilment un ànim endurit i s’hi fiqui. Senyor —va concloure finalment, mig esgotat—, la paraula per a les persones és tan necessària com el menjar; hom, però, també hauria de conservar pura la beguda, que prové de Déu.

Gairebé ja no reconeixia el meu home, de tan vivaç com s’havia tornat. Es va aturar una mica.

—On m’havia quedat, en la meva història? —va dir finalment—. Ah, sí, en la cançó i en el meu intent de tocar-la d’oïda. Però la cosa no rutllava. Em vaig acostar a la finestra per escoltar millor. Justament llavors la cantant voltava pel pati. Només la vaig veure pel darrere i, no obstant això, em va resultar familiar. Portava un cistell amb, segons semblava, pastissos encara per coure. Va entrar per una porteta al racó del pati, on hi devia haver segurament un forn, perquè, sempre cantant sense parar, la vaig sentir rascar amb alguna mena d’estris de fusta; amb tot això, la veu sonava una vegada més sorda i una altra més aguda, com la de qui s’ajup i canta cap a dins d’una cavitat, després es torna a aixecar i es queda allí dret. Al cap d’una estona va tornar i, sols llavors, vaig adonar-me de per què abans m’havia resultat coneguda. En realitat la coneixia des de feia molt de temps. I per cert de la cancelleria.

»La cosa havia anat així. L’horari d’oficina començava de bon matí i es perllongava més enllà del migdia. Alguns dels empleats més joves, sia que llavors realment sentien gana, sia que amb això volien passar mitja hora, cap allà a les onze solien anar a fer un mos. Els comerciants, que de tot se saben aprofitar en benefici propi, estalviaven el camí als gormands i portaven els seus productes a l’edifici d’oficines, on es repartien per l’escala i el passadís. Un forner venia panets blancs; la fruitera, cireres. Però sobretot eren apreciats certs pastissos que elaborava la pròpia filla d’un botiguer del veïnat i que duia al mercat encara calents. Els seus clients li sortien a l’encontre a fora al passadís i només rarament entrava, si era cridada, a l’oficina, on llavors el cap de la cancelleria, que era una mica malhumorós, quan s’adonava de la seva presència, rarament també es privava de tornar-li a mostrar la porta, una ordre a la qual ella només se sotmetia amb rancúnia i mastegant paraules indignades.

»La noia no passava per maca entre els meus companys. La trobaven massa baixeta, no sabien definir el color dels seus cabells. Que tingués ulls de gata, alguns ho qüestionaven, però tots admetien les marques de verola. Només de la seva planta fornida parlaven tots amb aprovació, però la consideraven rude i algun tenia molt que explicar d’una bufetada les empremtes de la qual encara havia pogut notar vuit dies més tard.

»Jo personalment no figurava entre els seus clients. En part perquè em faltaven diners, en part potser perquè jo sempre —massa sovint i tot— he hagut de considerar el menjar i la beguda com una necessitat, però mai no se m’ha acudit de buscar-hi plaer ni recreació. Per això no ens fèiem cas l’un de l’altre. Només una vegada, per prendre’m el pèl, els meus companys li van fer creure que jo havia demanat pels seus queviures. Es va acostar a la meva taula de treball i em va brindar el seu cistell. “No compro res, estimada senyoreta”, vaig dir. “Llavors per què fa venir la gent, doncs?”, va cridar aïrada. Em vaig disculpar i, de seguida que vaig comprendre l’entremaliadura, li ho vaig explicar de la millor manera possible. “Doncs llavors regali’m almenys un full de paper per ficar-hi a sobre els meus pastissos”, va dir. Li vaig fer comprendre que allò era paper de la cancelleria i que no em pertanyia; a casa, però, en tenia d’un que era meu i d’aquell li’n voldria portar. “A casa jo també en tinc tant com en vull”, va dir burleta, i va esclafir una petita rialla mentre se n’anava.

»Això havia succeït només pocs dies abans, i de seguida vaig pensar a treure profit, amb vista al meu desig, d’aquesta coneixença. Per tant, el matí següent, vaig botonar-me sota la jaqueta una mà sencera de paper, del qual a casa nostra mai no en mancava, i vaig anar a la cancelleria, on, per no delatar-me, vaig conservar a sobre la meva cuirassa amb gran incomoditat fins que, cap al migdia, pel tragí dels meus companys entrant i sortint i per la fressa dels queixós mastegant, vaig advertir que la venedora de pastissos havia arribat i podia pensar que el punt àlgid de la frisança dels clients ja havia passat. Llavors vaig sortir, vaig treure’m el paper, vaig agafar pit i vaig anar cap a la noia, que, el cistell a terra davant seu i el peu dret posat sobre un tamboret en què habitualment solia seure, allà s’estava, taral·larejant en veu baixa i marcant el compàs amb el peu que recolzava damunt del tamboret. Em va mesurar de cap a peus mentre m’apropava, cosa que va incrementar el meu torbament. “Estimada senyoreta”, vaig, per fi, començar, “recentment vostè va reclamar de mi paper quan no en tenia cap a mà que em pertanyés. Ara n’he portat una mica de casa i…”, amb això li vaig allargar el feix de papers. “Ja li he dit recentment”, va replicar, “que a casa no me’n falta, de paper. De totes maneres, tot es pot necessitar”. Amb això va agafar el meu obsequi amb una lleu inclinació del cap i el va ficar al cistell. “De pastissos, no en vol?”, va dir inspeccionant les seves mercaderies, “encara que el millor ja és fora”. Vaig donar les gràcies i vaig dir, però, que tenia un altre prec. “I doncs?”, va manifestar, carregant el cistell per l’ansa amb el braç i quedant-se allà dempeus mentre em sotjava amb ulls fulminants. Vaig afegir ràpidament que jo era un amant de l’art de la música, per bé que només des de feia poc, i que li havia sentit cantar unes cançons tan boniques, en particular una. “Vostè? A mi? Cançons?”, es va enfurismar. “I on?”. Li vaig continuar explicant que vivia en el seu veïnat i que l’havia aguaitat al pati mentre feinejava. Una de les seves cançons m’agradava especialment, de manera que havia ja intentat tocar-la d’oïda al violí. “No serà pas vostè el mateix”, va exclamar, “que rasca d’aquella manera el violí…?”. Com ja he dit, en aquell temps jo era només un principiant i solament més tard he adquirit, amb molt d’esforç, la necessària soltesa en aquests dits —es va interrompre el vell mentre amb la mà esquerra bellugava els dits en l’aire com aquell que toca el violí—. Em va pujar —va prosseguir la seva narració— una forta sufocació a la cara, i també vaig veure en ella que es penedia de les seves dures paraules. “Apreciada senyoreta”, vaig dir, “el rascar obeeix al fet que no tinc la cançó escrita en partitura, motiu també pel qual, amb la màxima cortesia, li’n voldria demanar la còpia”. “La còpia?”, va dir. “La cançó està impresa i es ven a les cantonades…”. “La cançó?”, vaig objectar. “Això deu ser només la lletra…”. “Doncs sí, la lletra, la cançó…”. “Però el to en què es canta…”. “Així que també s’escriuen, aquesta mena de coses?”, va preguntar… “És clar!”, fou la meva resposta, “això és justament l’essencial. I, doncs, com l’ha apresa vostè, apreciada senyoreta…?”. “La vaig sentir cantar i llavors la vaig repetir…”. Em vaig admirar de l’aptitud natural; de com en general la gent illetrada és la que sovint més talents té. No és, però, el legítim, l’autèntic art. Ara jo estava novament desesperançat. “Però quina cançó és, en definitiva?”, va dir. “En sé tantes…”. “Totes sense partitura…?”. “Es clar, home; així quina era doncs…?”. “Es tan i tan preciosa”, em vaig explicar. “S’eleva de bon començament cap amunt, retorna llavors al seu interior i acaba de manera molt suau. Es també la que vostè canta més sovint”. “Ah, deu ser aquesta!”, va dir; va tornar a deixar el cistell a terra, va ficar el peu damunt del tamboret i llavors va cantar la cançó amb veu molt baixeta però clara tot inclinant el cap d’una manera tan bonica, tan dolça, que, abans i tot que hagués acabat, em vaig menar cap a la mà que li penjava. “Ep!”, va dir enretirant el braç, potser perquè es pensava que jo li volia agafar la mà de manera indecorosa, però no, besar-la-hi volia jo, per molt que ella només fos una noia pobra… Bé, ara certament també jo sóc un home pobre.

»Com que jo, doncs, m’estirava els cabells d’ànsia per tenir la cançó, ella em va consolar i va dir que l’organista de la Peterskirche venia molt sovint a buscar nou moscada al celler del seu pare; ella li demanaria de traslladar-ho tot en partitura, i jo podria recollir-ho allí al cap d’uns quants dies. Després d’això va agafar el seu cistell i va marxar, mentre jo l’acompanyava fins a l’escala. A l’esglaó més alt, fent la darrera inclinació, em va sorprendre el cap de la cancelleria, que em va ordenar de posar-me a la feina i va ben retallar la noia, la qual, com ell assegurava, no tenia un pèl de bona. Això em va enutjar sobremanera i estava a punt de contestar-li que jo, amb el seu permís, estava convençut del contrari, quan em vaig adonar que ell ja havia tornat al seu gabinet, per la qual cosa em vaig contenir i també em vaig retirar al meu escriptori. Però des d’aquell dia insistia que jo era un empleat negligent i un home llicenciós.

»Veritablement, el mateix dia i els següents a penes vaig poder fer res d’assenyat a la feina de tant com em rondava pel cap la cançó, i jo em sentia com perdut. Van passar uns quants dies; altre cop no sabia si era ja el moment de recollir la partitura o si no. L’organista, havia dit la noia, venia a la botiga del seu pare per comprar nou moscada; aquesta només la podia fer servir per a la cervesa. Ara, des de feia alguns dies, el temps era frescal i d’aquí que probablement el probe músic s’atingués més aviat al vi i per tant de moment no necessités nou moscada. Preguntar massa aviat em semblava descortès importunitat; esperar excessivament podia ser interpretat com a indiferència. A parlar amb la noia al passadís, no m’hi atrevia, ja que la nostra primera trobada s’havia escampat entre els meus companys i s’abrusaven de desig de jugar-me alguna mala passada.

»Entretant jo havia tornat a agafar amb zel el violí i de moment estudiava a fons tota la base tècnica; també de tant en tant em permetia tocar de memòria, però llavors tancava curosament la finestra, perquè sabia que la meva interpretació desagradava. Però ni tan sols quan obria la finestra no aconseguia tornar a escoltar la meva cançó. La veïna, o bé no cantava gens ni mica, o bé ho feia a porta tancada i tan baixet que no podia distingir dues notes.

»Finalment —havien passat si fa no fa tres setmanes— ja no vaig ser capaç d’aguantar més. Jo en veritat ja m’havia escolat furtivament al carreró dos vespres —i això sense barret, per tal que el personal del servei cregués que sols buscava quelcom a casa—, però cada vegada que arribava a prop de la tenda m’assaltava una tremolor tan violenta que me n’havia de tornar, volgués o no. Però a la fi —com he dit— no vaig poder aguantar més. Vaig agafar pit i un vespre —també aquest cop sense barret— vaig anar de la meva habitació, escales avall i amb pas ferm pel carreró, fins a la tenda, on de moment vaig restar dret i vaig rumiar com calia procedir. La botiga estava il·luminada i vaig sentir veus a l’interior. Després d’algun titubeig em vaig inclinar cap endavant i, del costat estant, vaig guaitar cap a dintre. Vaig veure la noia asseguda a la llum davant mateix del taulell i triant pèsols o fesols en una pastera de fusta. Davant d’ella s’estava dret un home tosc i robust, el gec penjat a les espatlles, una mena de garrot a la mà, més o menys com un carnisser. Tots dos parlaven, manifestament de bon humor, ja que la noia algunes vegades deixava anar una forta riallada, sense, però, interrompre la seva feina o ni tan sols aixecar els ulls. Fos la meva forçada positura inclinada o, altrament, el de sempre, la meva tremolor va començar a revenir; quan de sobte em vaig sentir engrapat pel darrere amb mà ferma i arrossegat cap endavant. En un ai era al celler i quan, ja solt, vaig mirar al meu voltant, vaig veure que era el mateix propietari qui, tornant cap a casa, m’havia sorprès a l’aguait i m’havia aturat com a sospitós. “Caram!”, va cridar, “aquí es veu on van a parar les prunes i els grapats de pèsols i d’ordi perlat que ens són furtats a les fosques dels cistells de l’aparador. Ara sí que, retrons, te l’he de fúmer aquí mateix”. I amb això m’escometia com si realment me la volgués fúmer.

»Jo estava com anorreat, però el pensament que hom dubtés de la meva honradesa aviat em va fer tornar en mi. Per tant, em vaig inclinar lleument i vaig dir al descortès que la meva visita no anava adreçada a les seves prunes o al seu ordi perlat, sinó a la seva filla. Llavors el carnisser, que estava palplantat al mig de la botiga, va deixar anar una forta riallada i es va girar per anar-se n, després que prèviament hagués dit fluixet a la noia unes quantes paraules a cau d’orella, a les quals ella, així mateix rient, va respondre amb un sonor cop a la seva esquena amb el palmell de la mà. El botiguer va acompanyar fins a la porta al que marxava. Jo mentrimentres havia perdut altre cop tot el meu coratge i estava dret davant de la noia, que triava indiferent els seus pèsols i fesols com si tot plegat no fos de la seva incumbència. Llavors el pare va irrompre novament en escena. “Mil redimonis altre cop”, va dir,’senyor, què hi ha, amb la meva filla?”. Vaig intentar explicar-li l’origen i el motiu de la meva visita. “Quina cançó?”, va dir,’ja us cantaré jo cançons!”, mentre feia anar el braç dret amunt i avall de manera molt inquietant… “És allà”, va intervenir la noia alhora que, sense deixar de banda la pastera amb llegums, s’inclinava de costat, ensems amb la cadira de braços, i assenyalava el taulell amb la mà. M’hi vaig apressar i vaig veure, allà sobre, un full de partitura. Era la cançó. El vell, però, se m’havia avançat. Detenia a la mà el bonic paper rebregant-lo. “Pregunto”, va dir,’què representa això? Qui és aquest home?”. “Es un senyor de la cancelleria”, va replicar ella mentre llençava un pèsol corcat una mica més lluny de si que els altres. “Un senyor de la cancelleria?”, va cridar ell,’en la foscor, sense barret?”. Vaig explicar la manca de barret per la circumstància que jo vivia molt a la vora, amb la qual cosa vaig indicar la casa. “Conec la casa”, va cridar. “Allà dintre no hi viu ningú sinó el conseller de la Cort —aquí va esmentar el nom del meu pare—, i els servents, els conec tots”. “Jo sóc el fill del conseller de la Cort”, vaig dir, fluixet, com si fos una mentida… A la vida m’he trobat amb molts canvis, però cap encara de tan sobtat com el que es va obrar amb aquestes paraules en l’enter ésser d’aquell home. La boca desclosa per injuriar va restar oberta, els ulls encara amenaçaven, però al voltant de la part inferior del rostre va començar a jugar una mena de somriure que cada vegada s’anava fent més lloc. La noia es va mantenir en la seva indiferència i la seva posició ajupida, només que, continuant amb la seva feina, es va allisar darrere de les orelles els cabells solts. “El fill del senyor conseller de la Cort?”, va exclamar finalment el vell, en el rostre del qual l’asserenament havia esdevingut complet. “Vol vostra mercè potser posar-se còmode? Bàrbara, una cadira!”. La noia es va regirar en la seva de mala gana. “Què esperes, tossuda!”, va dir mentre ell mateix aixecava un cistell del seu lloc i amb el mandil netejava de pols la cadira de braços situada al dessota. “Alt honor”, va continuar. “El senyor conseller de la Cort… el senyor fill, volia dir, per tant, practica també la música? Canta potser, com la meva filla, o, més aviat, d’una manera molt diferent, conforme a una partitura, conforme a l’art?”. Li vaig aclarir que jo per natura no tenia veu. “O toca el clavicèmbal, com acostuma a fer la gent distingida?”. Vaig dir que tocava el violí. “Jo també havia rascat el violí en la meva joventut”, va exclamar. En sentir la paraula rascar vaig mirar cap a la noia involuntàriament i vaig veure que somreia tota burlanera, cosa que em va disgustar molt.

»”Si es volgués ocupar de la mossa, en la música, s’entén”, va continuar. “Canta amb bona veu, a més també té les seves qualitats, però la finor, Déu meu, d’on ha de provenir?”, amb la qual cosa fregava repetidament l’un sobre l’altre el polze i l’índex de la mà dreta. Jo estava molt avergonyit que de manera immerescuda se’m cregués capaç de tan importants coneixements musicals, i tot just volia exposar el veritable estat de la qüestió quan un que passava per fora va cridar cap a la botiga:’Bona nit a tots plegats!”. Em vaig esglaiar, perquè era la veu d’un dels servents de casa nostra. El botiguer també l’havia reconegut. Empenyent cap endavant la punta de la llengua i aixecant l’espatlla, va xiuxiuejar:’Era un dels servents del seu senyor papà. Però no l’ha pogut reconèixer, estava d’esquena a la porta”. Això últim era realment així. Però el sentiment de clandestinitat, de culpabilitat, em va corprendre turmentadorament. Vaig balbucejar només algunes paraules de comiat i vaig marxar. Fins i tot la meva cançó hauria oblidat si el vell no hagués saltat darrere meu cap al carrer, on me la va encabir a la mà.

»Així vaig arribar a casa, a la meva habitació, i vaig esperar les coses que llavors havien de venir.^[13] I no van trigar. El servent, malgrat tot, m’havia reconegut. Un parell de dies després es va presentar a la meva cambra el secretari del meu pare i em va anunciar que havia d’abandonar la casa familiar. Totes les meves rèpliques van ser infructuoses. Se m’havia llogat una cambreta en un suburbi apartat i d’aquesta manera, doncs, m’era vedada la proximitat dels meus. Tampoc no vaig poder veure més la meva cantant. Se li havia suspès el comerç de pastissos a la cancelleria i, a petjar la botiga del seu pare, no m’hi podia decidir, ja que sabia que això desplaïa el meu. Sí, fins i tot quan em vaig trobar pel carrer casualment el vell botiguer, es va apartar de mi amb una cara furiosa, i jo estava com fulminat. Aleshores, doncs, la meitat del dia tot sol, jo treia el meu violí i tocava i estudiava.

»Però la cosa encara havia d’empitjorar. La sort de la nostra casa es va capgirar. El meu germà petit, un home volunter, impetuós, oficial dels dragons, va haver de pagar amb la vida una juguesca eixelebrada en virtut de la qual, acalorat de la cavalcada, va nedar amb cavall i armament —era al cor d’Hongria— a través del Danubi. El germà gran, i el més estimat, era en una província col·locat en el consell. En contínua insubordi nació contra el seu superior territorial i, segons deien, secretament encoratjat a això pel nostre pare, es va permetre fins i tot de fer informes inexactes per tal de perjudicar el seu adversari. Es va dur a terme una investigació i el meu germà va sortir clandestinament del país. Els enemics del nostre pare, que eren molts, van aprofitar l’avinentesa per fer-lo caure. Atacat per tots cantons i, de totes maneres, amargat per la disminució de la seva influència, diàriament pronunciava en la sessió del consell els més agressius discursos. A la meitat d’un d’ells li agafà un atac de feridura. Va ser portat a casa privat de paraula. Jo personalment no vaig saber res d’això. L’endemà a la cancelleria prou que vaig notar que xiuxiuejaven dissimuladament i m’assenyalaven amb el dit. Però ja estava acostumat a coses per l’estil i no vaig tenir cap sospita. El divendres següent —havia estat un dimecres— em fou portat a la cambra, de cop en sec, un vestit negre amb crespó. Jo em vaig esbalair i vaig preguntar i me’n vaig assabentar. El meu cos és altrament fort i resistent, però allò em va escometre amb força. Vaig caure a terra sense consciència. Em van dur al llit, on vaig febrejar i delirar al llarg del dia i tota la nit. El matí següent la naturalesa havia prevalgut, però el meu pare era mort i enterrat.

»No havia pogut tornar-li a parlar; demanar-li perdó per totes les preocupacions que li havia causat; donar-li les gràcies pels favors immerescuts… favors, certament!, perquè la seva intenció havia estat bona, i jo espero un dia tornar-me’l a trobar allí on som jutjats pels nostres propòsits i no per les nostres obres.

»Vaig romandre alguns dies a la meva habitació sense a penes prendre aliment. A la fi, no obstant, vaig eixir, però després de menjar de seguida altre cop cap a casa, i només als vespres errava d’aquí cap allà pels carrers foscos com Caïm el fratricida. La casa paterna, endemés, se m’afigurava un espantall que jo esquivava amb la màxima cura. Una vegada, però, tot caminant d’esma i sense pensar, de sobte em vaig trobar a prop de la temuda casa. Els genolls em tremolaven tant que em vaig haver d’agafar. Aferrant-me a la paret, al meu darrere reconec la porta de la tenda i a dintre la Bàrbara asseguda, una carta a la mà, a la seva vora el llum damunt del taulell i arran mateix el seu pare, que semblava estar-la encoratjant, en posició ereta. I ni que m’hi hagués anat la vida, vaig haver d’entrar. No tenir ningú a qui hom pugui contar les seves penes, ningú que senti compassió! El vell, ho sabia prou bé, estava enutjat amb mi, però la noia m’hauria d’adreçar alguna paraula amable. Mes va resultar totalment al contrari. Quan vaig entrar, la Bàrbara es va aixecar, em va llançar una mirada altiva i se’n va anar a la cambra contigua, la porta de la qual va tancar amb clau. El vell, en canvi, em va agafar de la mà, em va fer seure, em va consolar, també va, però, considerar que ara jo era un home ric i que no m’havia d’amoïnar per ningú més. Va preguntar quant havia heretat. Jo això no ho sabia. Em va exhortar a anar als jutjats, la qual cosa vaig prometre. A les cancelleries, pensava ell, no hi havia res a fer. Jo havia d’invertir la meva herència en el comerç. Cassanelles i fruits reportaven bon benefici; un soci que s’hi entengués podria transformar cèntims en florins. Ell mateix, en altre temps, se n’havia ocupat molt. Alhora anava cridant repetidament la noia, que no donava, però, senyals de vida. Tot i això, em va semblar com si de tant en tant sentís un cruixit a la vora de la porta. Però com que ella mai no venia i el vell només parlava de diners, finalment em vaig acomiadar i vaig marxar, amb la qual cosa l’home va lamentar no poder-me acompanyar, ja que estava sol a la botiga. Jo estava trist per la meva esperança malmesa i, malgrat això, miraculosament reconfortat. Quan restava dret al carrer i mirava cap a l’altra banda, a la casa del meu pare, vaig sentir de sobte una veu darrere meu que, esmorteïda i amb un to d’indignació, va dir:’No es refiï, a l’instant, de qualsevol, no hi ha bones intencions envers vostè”. Per molt ràpid que em vaig girar, no vaig, però, veure ningú; només el xerric duna finestra a la planta baixa, que pertanyia a la casa del botiguer, em va fer entendre, encara que no hagués reconegut la veu, que la secreta advertidora era la Bàrbara. De manera que sí que havia escoltat el que s’havia parlat a la botiga. Em volia prevenir del seu pare? O potser havia arribat a la seva oïda que, immediatament després de la mort del meu pare, ara companys de la cancelleria, ara altra gent totalment desconeguda, m’havien assaltat amb precs d’ajut i de socors, que jo havia assegurat també que atendria tan bon punt obtingués diners. El que un dia havia promès, ho havia de mantenir; vaig decidir, però, ser més previngui en el futur. Vaig comparèixer per la qüestió de la meva herència. Era menys del que s’havia cregut, però tot i així era molt, prop d’onze mil florins. La meva habitació no es buidava en tot el dia de suplicants i demanadors d’ajuda. Però jo gairebé m’havia endurit i només donava allí on la necessitat era més gran. També el pare de la Bàrbara va venir. Em va renyar perquè ja feia tres dies que no els havia visitat, a la qual cosa vaig respondre, d’acord amb la veritat, que temia ser una càrrega per a la seva filla. Ell, però, va dir que això no m’havia de preocupar, que ja li havia fet posar seny, amb la qual cosa va riure d’una manera tan maliciosa que em vaig espantar. Així, recordant l’advertència de la Bàrbara, vaig ocultar, quan aviat ho vam esmentar en la conversa, l’import de la meva herència; també vaig eludir hàbilment les seves propostes comercials.

»De fet, ja em rondaven pel cap altres perspectives. A la cancelleria, on només se m’havia tolerat per consideració al meu pare, la meva plaça estava ja ocupada per un altre, la qual cosa, com que no hi havia cap sou vinculat, em va importar ben poc. Però el secretari del meu pare, que a causa dels darrers esdeveniments s’havia quedat sense mitjà per guanyar-se el pa, em va confiar un pla per a la creació d’una oficina d’informació, còpia i traducció per a la qual jo hauria d’anticipar les primeres despeses d’arranjament, mentre que ell mateix estava disposat a fer-se càrrec de la direcció. A insistència meva, els treballs de còpia es van fer també extensius a partitures musicals, i llavors la meva felicitat va ser completa. Vaig donar el diner necessari, però, cautelós com ja m’havia tornat, em vaig fer estendre una lletra signada. De la fiança per a l’establiment, que així mateix vaig anticipar, tot i ser considerable, semblava que a penes valia la pena de parlar-ne, ja que havia de ser dipositada als jutjats i allí romandria meva com si la tingués en el meu armari.

»La cosa estava feta i jo em sentia alleujat, enlairat, per primera vegada a la meva vida independent, un home. A penes pensava encara en el meu pare. Em vaig instal·lar en un habitacle millor, vaig fer alguns canvis en la meva indumentària i, quan s’havia fet fosc, vaig anar cap a la tenda a través de carrers ben coneguts mentre em balancejava amb els peus i feia brunzir entre les dents la meva cançó, encara que no bé del tot. El si bemoll en la segona meitat no l’he pogut trobar mai, amb la veu. Vaig arribar content i de bon humor, però un gèlid esguard de la Bàrbara em va fer retrocedir, a l’instant, al meu anterior apocament. El pare em va rebre de la millor manera, però ella va fer com si no hi hagués ningú present, va continuar enrotllant paperines i no es va ficar en la nostra conversa amb una sola paraula. Només quan va sorgir l’assumpte de la meva herència va aixecar mig cos d’una revolada i va dir quasi amenaçant:’Pare!”, després de la qual cosa el vell va canviar de tema a l’acte. Altrament, ella no va dir res en tot el vespre, no em va dispensar cap segona mirada i quan finalment em vaig acomiadar, el seu’bona nit!”, va sonar més o menys com un’gràcies a Déu!”.

»Però jo hi vaig tornar una vegada i una altra, i a poc a poc ella anava cedint. No pas com si jo li hagués fet cap cosa d’agrair. Em reprenia i em blasmava contínuament. Tot en mi era pocatraça; Déu m’havia creat amb dues mans esquerres; la jaqueta em queia com a un espantaocells; caminava com els ànecs, amb una recordança al gall domèstic. La meva cortesia devers els clients li era especialment desagradable. Com que jo, de fet, fins a l’obertura de l’establiment de còpies estava sense ocupació i calculava que allí hauria de tractar amb el públic, vaig prendre part activa, com a exercici preparatori, en la venda al detall a la tenda, activitat que sovint em retenia al llarg de mig dia. Pesava espècies, als noiets els afegia nous i prunes seques, donava el canvi; això últim no sense freqüents equivocacions, punt en què la Bàrbara sempre s’hi interposava, em prenia despòticament el que tot just tenia a les mans i es burlava i es befava de mi davant dels clients. Si jo feia una inclinació a un dels compradors o m’acomiadava d’ells, llavors ella, abans encara que la gent hagués traspassat la porta, deia secament:’El bon gènere es ven sol!”, i em girava l’esquena. De vegades, però, tornava a ser tota bondat. M’escoltava quan jo contava les coses que passaven a la ciutat; dels meus anys d’infantesa; sobre la condició de funcionari a la cancelleria, on ens havíem conegut de primer. Amb això, però, ella sempre em deixava parlar sol í només mitjançant algunes paraules aïllades donava a conèixer la seva aprovació o —el que més sovint era el cas— la seva desaprovació.

»De música o de cant, no se’n parlava mai. Primerament ella creia que un havia o bé de cantar o bé de tancar la boca, que allà no hi havia res a parlar. Però tampoc el cantar mateix no era possible. A la tenda era inconvenient, i la rebotiga, que ella i el seu pare habitaven en comú, jo no l’havia de trepitjar. Una vegada, però, quan vaig entrar per la porta inadvertidament, la vaig enxampar de puntetes, d’esquenes a mi i amb les mans aixecades, com quan un busca alguna cosa, palpant en un dels prestatges més alts. I al mateix temps cantava fluixet, cap a dintre seu… Era la cançó, la meva cançó…! Ella, però, refilava com un tallarol que es renta el bescollet en el rieró i fa girar el capet i estarrufa les plomes i se les torna a allisar amb el petit bec. Per a mi era com si jo caminés per verdes prades. Sigil·losament em vaig apropar més i més, i era ja tan a prop que semblava que la cançó ja no sonés defora, que ho fes des de dintre meu, un càntic de l’ànima. Aquí ja no em vaig poder contenir més i vaig agafar amb les dues mans el seu cos, que pel mig maldava cap endavant amb les espatlles inclinades contra mi. Llavors, però, succeí. Va giravoltar entorn de si mateixa com una baldufa. Allà estava dreta davant meu amb la cara roent de fúria; la seva mà va llampar, i abans que jo pogués disculpar-me…

»Com ja he referit abans, a la cancelleria molt sovint havien parlat d’una bufetada que la Bàrbara, encara com a venedora de pastissos, havia donat a un impertinent. El que llavors deien de la força d’una noia considerada més aviat petita i de l’embranzida de la seva mà, semblava enormement exagerat i per fer broma. Era, però, realment així, i entrava en la categoria de colossal. Vaig restar com tocat per un llamp. Els llumets ballaven davant dels meus ulls… Però eren llumets celestials. Com ara sol, lluna i estrelles; com els angelets, que juguen a fet i amagar i al mateix temps canten. Vaig tenir aparicions, estava embadalit. Però ella, a penes menys espantada que jo, va passar la seva mà, com apaivagadora, per l’indret colpejat. “Deu haver estat massa forta”, va dir, i —com un segon llampec— de sobte vaig sentir el seu alè càlid i els seus llavis sobre la meva galta, i em va besar; tan sols lleugerament, lleugerament; però fou un petó en aquesta meva galta, aquí! —Al mateix temps el vell picava amb la mà sobre el seu queix i els ulls se li negaven de llàgrimes—. El que llavors va seguir passant, no ho sé —va continuar—. Només sé que em vaig precipitar darrere seu i ella va córrer cap a la saleta d’estar i que mantenia tancada la vidriera mentre jo empenyia des de l’altre costat. Com que ella aleshores, recargolada i oposant-se amb totes les seves forces, s’enganxava com qui diu al vidre de la porta, vaig agafar pit, molt honorable senyor, i li vaig tornar impetuosament el petó, a través del vidre.

»”Ep, està la cosa divertida aquí!”, vaig sentir cridar darrere meu. Era el botiguer, que tot just arribava a casa. “Bé, els que es burxen…”,^[14] va dir. “Vinga, surt, Bärbe, i no facis ximpleries! Per un petonet no passa res…”. Però ella no va sortir. Jo mateix em vaig allunyar després d’algunes paraules quequejades mig inconscientment, amb la qual cosa vaig agafar, en comptes del meu, el barret del botiguer, que ell, tot rient, em va bescanviar a la mà. Aquest fou, com ja l’he anomenat abans, el dia més feliç de la meva vida. Gairebé hauria dit l’únic, cosa que, però, no fóra certa, car l’home rep moltes gràcies de Déu.

»Jo no sabia exactament quina opinió tindria la noia de mi. Me l’havia d’afigurar més enutjada o més apaivagada? Em va costar molt de decidir-me a fer la següent visita. Però ella va ser bona. Allà seia humil i tranquil·la, no colèrica com de costum, mentre feinejava. Va assenyalar amb el cap un tamboret que era a la vora perquè m’assegués i l’ajudés. Així sèiem, doncs, i treballàvem. El vell volia sortir. “Quedeu-vos aquí, pare”, va dir ella,’el que voleu anar a fer, ja està enllestit”. Ell va donar un fort cop de peu a terra i es va quedar. Anant i venint, parlava d’això i d’allò, sense que jo gosés de ficar-me en la conversa. Llavors, de sobte, la noia va fer un petit crit. S’havia esgarrinxat un dit treballant i, tot i que d’ordinari no era gens ni mica blana, sacsava la mà d’aquí cap allà. Vaig voler veure l’esgarrinxada, però ella em va donar a entendre que continués. “Quin munt de beneiteries!”, va rondinar el vell, i, posant-se davant de la noia, va dir amb veu potent:’El que s’havia de fer, de cap manera no està enllestit encara!”, i així va marxar a passos sonors cap a la porta. Aleshores jo volia començar a disculpar-me per allò d’ahir; ella, però, em va interrompre i digué:’Deixem això ara i parlem de coses més assenyades”.

»Va alçar el cap enlaire, em va prendre la mida des de la coroneta fins al dit del peu i va prosseguir en to tranquil:’Amb prou feines jo mateixa recordo el principi de la nostra coneixença, però vostè des de fa algun temps ve més i més sovint, i nosaltres ens hi hem acostumat. Un caràcter honrat ningú no li negarà, però vostè és dèbil, sempre fixat en coses secundàries, de tal manera que a penes seria capaç de posar-se al capdavant ni dels seus propis assumptes. En aquest cas, doncs, esdevé deure i obligació d’amics i coneguts fer-se càrrec de la situació per tal que vostè no pateixi perjudicis. Vostè perd mig dia aquí a la botiga, compta i pesa, mesura i mercadeja; però això no condueix a res. Què pensa fer en el futur, per guanyar-se la vida?”. Vaig mencionar l’herència del meu pare. “Deu ser força gran”, va dir. Vaig esmentar la quantitat. “Això és molt i és poc”, va respondre. “Molt, per engegar amb això alguna cosa; poc, per viure dels rèdits. Cert que el meu pare li va fer una proposta, però vaig desaconsellar-la-hi. Perquè una vegada ell mateix ja va perdre diners amb coses per l’estil; a més”, va afegir amb veu cota,’està tan acostumat a treure profit d’estranys, que potser tampoc no ho faria millor amb amics. Vostè ha de tenir al costat algú que sigui honest…”. Vaig assenyalar-la… “Honesta ho sóc”, va dir. Amb això es va posar la mà sobre el pit i els seus ulls, que en general tiraven a grisencs, van resplendir blau clar, blau cel. “Però jo sóc feta a la meva. El nostre negoci rendeix poc, i al meu pare li ronda la idea d’obrir una taverna. Allà no hi ha, doncs, lloc per a mi. Només em quedaria el treball manual, perquè servir no m’agrada”. I amb això tenia l’aire d’una reina. “Precisament m’han fet una altra proposta”, va continuar tot traient-se una carta del davantal i llançant-la mig de mala gana sobre el taulell;’però llavors me n’hauria d’anar d’aquí…”. “I lluny?”, vaig preguntar… “Per què? Què li importa això, a vostè…?”. Vaig explicar que jo em voldria mudar al mateix indret… “Vostè és un nen!”, va dir. “Això no fóra possible i les coses serien completament diferents. Però si vostè té confiança en mi i a prop meu es troba a gust, adquireixi la merceria que està en venda aquí al costat. Conec la feina i a vostè no li hauria de mancar el benefici de la seva inversió. També vostè mateix, amb el comptar i l’escriure, hi trobaria una ocupació decent. Del que potser encara, més endavant, en pogués resultar, ara no cal que en parlem… Però vostè hauria de canviar! Detesto els homes afemellats”.

»Jo m’havia posat dret d’un bot i vaig agafar el meu barret. “Què hi ha?, on vol anar?”, va preguntar. “A anul·lar-ho tot”, vaig dir amb respiració agitada… “El què…?”. Llavors vaig explicar-li el meu pla de creació d’una oficina d’escriptura i informació. “Això no dóna gaire”, va opinar ella. “Recollir informes ho pot fer cadascú per si mateix, i a escriure també n’ha après qualsevol a l’escola”. Vaig puntualitzar que també s’haurien de copiar partitures musicals, que no és cosa de tothom. “Ja hi torna, altre cop amb aquestes poca-soltades?”, em va increpar. “Deixi’s de fer música i pensi en la necessitat! Tampoc no seria capaç, vostè, de dirigir un negoci per si mateix”. Vaig especificar que havia trobat un soci. “Un soci?”, va exclamar. “Llavors segur que el volen enganyar! Però vostè encara no ha donat diners, oi…?”. Jo tremolava, sense saber per què… “Ha donat diners?”, va tornar a preguntar. Vaig reconèixer els tres mil florins per a les primeres instal·lacions… “Tres mil florins?”, va cridar,’tants diners…!”. “La resta”, vaig prosseguir,’està dipositada als jutjats i, en qualsevol cas, segura…”. “O sigui, encara més?”, va xisclar… Vaig precisar l’import de la fiança… “I vostè mateix l’ha posat als jutjats…?”. S’havia efectuat a través del meu soci… “Vostè, no obstant, té un rebut d’això…?”. Jo no tenia cap rebut… “I com es diu el seu magnífic soci?” va seguir preguntant. Jo estava en certa manera tranquil·litzat de poder anomenar-li el secretari del meu pare.

»”Déu dels justos!”, va cridar posant-se dreta d’un salt i picant de mans. “Pare! Pare…!”. El vell va entrar… “Què hi heu llegit avui, als diaris…?”. “Del senyor secretari?”, digué… “Sí, sí, això…!”. “Doncs bé, que s’ha escapolit, ha deixat deutes sobre deutes i ha estafat la gent. El persegueixen amb ordres d’arrest…!”. “Pare”, va exclamar ella,’ell també li va encomanar els seus diners. Està arruïnat…”. “Coi de capsigranys sense remei!” va vociferar el vell. “Que no ho he dit sempre, jo? Però això era una disculpa. N’hi havia prou que ella se’n rigués, perquè ell tornés a ser un bon jan. Però hauré d’intervenir! Hauré de demostrar qui és l’amo de la casa. Tu, Bàrbara, en marxa cap a la cambra! Però vostè, senyor, foti el camp i en endavant deixi’ns en pau amb les seves visites. Aquí no donem almoina…”. “Pare”, va dir la noia,’no sigueu dur amb ell, ja n’és prou d’infeliç…”. “Justament per això”, va exclamar el vell,’no m’hi vull tornar jo també. Això, senyor”, va continuar mentre assenyalava la carta que abans la Bàrbara havia llançat sobre la taula,’”això és un home! Té cervell al cap i calés a la bossa. No enganya ningú, però tampoc no es deixa enganyar; i això és l’essencial en l’honradesa…”. Vaig quequejar que la pèrdua de la fiança encara no era segura… “Sí”, va cridar,’haurà estat tan beneit, el senyor secretari! Es un estafador, però astut. I ara vagi-se’n corrents, potser encara l’atrapi!”. Amb això m’havia posat el palmell de la mà sobre l’espatlla i m’empenyia cap a la porta. Me’n vaig desempallegar i em vaig girar cap a la noia, que, apuntalada al taulell, restava allà dreta, els ulls dirigits cap al terra, mentre el pit li anava amunt i avall intensament. Me li vaig voler acostar, però ella va clavar rabiosa un cop de peu a terra i, quan li vaig estendre la meva mà, ella va contreure la seva mig aixecant-la com si em volgués tornar a pegar. Llavors vaig marxar i darrere meu el vell va tancar la porta amb clau.

»Vaig anar tastanejant pels carrers cap al camp, enfora del portal. De vegades m’escometia la desesperació, però després tornava l’esperança. Vaig recordar d’haver acompanyat el secretari a fer el dipòsit de la fiança al tribunal de comerç. Allí jo m’havia esperat sota la portalada, i ell hi havia pujat sol. Quan va baixar va dir que tot estava arreglat, que el justificant de recepció em seria enviat a casa. Certament això últim no s’havia acomplert, però sempre quedava encara la possibilitat. Amb el dia naixent vaig tornar a la ciutat. La meva primera visita fou al domicili del secretari. Però la gent se’n reia i preguntava si no havia llegit els diaris. El tribunal de comerç distava només poques cases d’allí. Vaig fer consultar els llibres, però ni el seu nom ni el meu no hi figuraven. Cap rastre d’un ingrés. Així doncs, la meva dissort era certa. Fins i tot, de poc que no hauria estat encara pitjor. Perquè, en existir un contracte de societat comercial, alguns dels seus creditors volien demandar-me a mi. Però els tribunals no ho van permetre. Siguin per això objecte de lloança i d’agraïment! Encara que hauria vingut a ser el mateix.

»En totes aquestes adversitats, ho confesso, el botiguer i la seva filla per a mi havien passat del tot a un segon pla. Llavors, com que em vaig assossegar i vaig posar-me a rumiar què més podria per ventura esdevenir-se, el record de l’últim vespre va retornar vivament. El vell, interessat com era, jo el comprenia prou bé, però la noia… De vegades em venia la idea que si jo hagués anat més amb compte amb el que era meu i li hagués pogut oferir un futur, ella prou que… però jo no li hauria agradat. —Dient això contemplava, amb les mans caigudes, la seva entera figura esquifida—. També el meu cortès capteniment amb tothom li havia resultat sempre antipàtic.

»Així passava dies sencers, meditava i reflexionava. Un vespre, entre dos llustres —era quan, de costum, solia passar el temps a la botiga—, tornava a estar assegut i em traslladava mentalment a l’indret habitual. La sentia parlar, reprendrem, fins i tot semblava que es reia de mi. Llavors, tot d’una, va cruixir la porta, es va obrir i va entrar una dona… Era la Bàrbara… Jo seia clavat a la meva cadira com si veiés un fantasma. Ella estava pàl·lida i duia un farcell sota el braç. Arribada al bell mig de l’habitació va restar dempeus, va esguardar tot al voltant les parets nues, després cap avall els pobres atifells, i va sospirar profundament. Aleshores va anar cap a l’armari que hi havia al costat, a la vora de la paret; va desembolcallar el paquet, que contenia algunes camises i mocadors —en els darrers temps s’havia cuidat de la meva roba—; va obrir el calaix; va picar de mans en veure-hi el migrat contingut; tot seguit, però, va començar a endreçar la roba i a posar al seu lloc les peces que havia portat. Després d’això es va enretirar un parell de passes de l’armari i, els ulls dirigits cap a mi mentre amb el dit assenyalava el calaix obert, va dir:’Cinc camises i tres mocadors. Tant tenia, tant torno”. Llavors va tancar lentament el calaix, es va recolzar amb la mà a l’armari i va començar a plorar sorollosament. Quasi semblava que es trobés malament, perquè es va asseure en una cadira al costat de l’armari, va ocultar el rostre en el seu mocador i jo sentia, per les inspiracions que feia de manera entretallada, que encara continuava plorant. Jo m’havia acostat sense fer soroll a la seva vora i li vaig agafar la mà, que ella em va deixar de bon grat. Quan jo, però, per tal d’atreure cap a mi la seva mirada, vaig dreçar-li fins al colze el braç que li penjava lànguidament, es va aixecar a l’instant, es va deixar de la mà i va dir en to serè:’De què serveix tot això? La cosa és així. Vostè mateix ho ha volgut, s’ha fet i ens ha fet infeliços; és clar, però, que sobretot a vostè mateix. En el fons no mereix cap compassió —aquí s’enfuriava cada cop més—, quan un és tan dèbil, quan no sap mantenir en ordre els seus propis assumptes; tan crèdul, que es refia de tothom, tant se val si és un Uadregot o un home honrat… I malgrat tot em fa pena, vostè. He vingut per acomiadar-me. Sí, ja es pot espantar. No obstant, és obra seva. Ara he de sortir a confondre’m entre la gent grollera, cosa a la qual m’he resistit tant de temps. Però aquí no hi ha remei. La mà ja li he donat i, per tant, que vostè estigui bé… per sempre més”. Vaig veure que els ulls se li tornaven a omplir de llàgrimes, però va sacsejar el cap empipada i va marxar. Jo em sentia com si tingués plom als membres. Quan va arribar prop de la porta, es va girar una altra vegada i va dir:’Ara la roba està en ordre. Procuri que no es perdi res. Vindran temps difícils”. I llavors va aixecar la mà, va fer com un senyal de la creu en l’aire i va exclamar:’Que Déu sigui amb tu, Jakob…!”. Amb veu més baixa va afegir’pels segles dels segles, amén!”, i va marxar.

»Només llavors vaig recuperar l’ús dels meus membres. Vaig córrer al seu darrere i, dret al replà de l’escala, vaig cridar-li:’Bàrbara!”. Vaig sentir que s’aturava a les escales. Com que jo, però, vaig davallar el primer esglaó, ella de baix estant va exclamar cap amunt:’”Aturi’s!”, i va acabar de baixar les escales i va sortir per la porta.

»D’aleshores ençà he viscut dies difícils, però cap com aquell; fins i tot el següent ho fou menys. De fet no sabia ben bé en quina situació em trobava, i per tant el matí següent vaig anar rondant pels voltants de la tenda per si tal vegada se’m presentava algun aclariment. Però com que no sorgia res, finalment vaig guaitar de biaix cap a dins de la botiga i vaig veure una dona desconeguda que pesava, tornava el canvi i passava comptes. Em vaig aventurar cap a dins i vaig preguntar-li si havia comprat la botiga. “De moment encara no”, va dir… “I els propietaris, on deuen ser…?”. “Aquesta matinada han marxat de viatge cap a Langenlebarn…”.^[15] “La filla també?”, vaig balbucejar… “Oh i tant que també”, va dir: “allà es casarà”.

»La dona, llavors, em volia haver explicat tot el que més tard vaig arribar a saber per altres persones. Es a dir, que des de temps enrere el carnisser del lloc esmentat —el mateix que em vaig trobar el dia de la meva primera visita a la botiga— havia fet propostes de matrimoni a la noia, les quals ella sempre defugia, fins que al final, en els darrers dies, apressada pel seu pare i desesperançada de cap altra cosa, va consentir. El mateix matí pare i filla havien partit cap allà i, en el moment en què parlàvem, la Bàrbara era la dona del carnisser.

»La venedora, com he dit, em volia haver explicat tot això, però jo no escoltava i em mantenia immòbil dempeus, fins que finalment van venir clients que em van empènyer cap a un costat i la dona em va dir amb aspror si altrament volia res més, amb la qual cosa em vaig allunyar.

»Creurà vostè, molt honorable senyor —va prosseguir—, que jo llavors em sentia com el més dissortat de tots els homes. I així fou també en el primer moment. Però quan vaig sortir de la botiga i, girant-me, vaig veure enrere la petita finestra dés d’on segur que la Bàrbara sovint havia estat guaitant, aleshores em va envair un sentiment de benaurança. Que ara ella estigués lliure de tota preocupació, senyora en casa pròpia, i que no li calgués suportar pena i misèria, com hauria estat el cas si hagués nuat els seus dies a un sense llar ni pàtria, això s’estenia pel meu pit com un bàlsam alleujador i jo la beneïa a ella i al seu destí.

»Com que jo ara cada vegada anava més de caiguda, vaig decidir buscar el meu mitjà de vida a través de la música; i mentre va durar la resta dels meus diners vaig assajar i estudiar-me les obres de grans mestres, particularment dels antics, les quals vaig copiar; i llavors, quan el darrer cèntim estava gastat, em vaig disposar a treure profit dels meus coneixements, i a la primeria certament en cercles privats, a la qual cosa va donar peu per primer cop una invitació a casa de la meva dispesera. Però quan les composicions que jo interpretava allí no van trobar acollida, em vaig instal·lar als patis de les cases, perquè entre tants habitants prou que n’hi hauria d’haver alguns que sabessin apreciar la seriositat… bé, finalment en els passeigs públics, on efectivament vaig tenir la satisfacció que un o altre s’aturava, escoltava, em preguntava i seguia caminant no sense una col·laboració. No m’avergonyia que, per tot plegat, m’hi deixessin diners. Perquè, un cop que aquest era precisament el meu objectiu, llavors vaig veure també que cèlebres virtuosos, als quals jo no em podia envanir d’haver igualat, acceptaven honoraris, i de vegades molt alts, pels seus serveis. D’aquesta manera, honradament per bé que pobra, m’he guanyat la vida fins a dia d’avui.

»Al cap dels anys encara m’havia de tocar en sort un motiu de joia. La Bàrbara va tornar. El seu home havia guanyat diners i havia adquirit un negoci de carnisseria en un dels barris. Era mare de dos infants, dels quals el més gran es deia Jakob, com jo. Les meves ocupacions professionals i el record de vells temps no m’autoritzaven a ser importú, però finalment jo mateix vaig ser requerit a la casa per tal de donar classes de violí al noiet més gran. És cert que no té gaire talent, també que només pot tocar els diumenges perquè durant la setmana el pare l’empra en el negoci, però tot i això la cançó de la Bàrbara, que li he ensenyat, ja va força bé; i quan així practiquem i ens ocupem, de vegades la mare s’hi afegeix cantant. Ella certament ha canviat molt al llarg dels anys, s’ha engreixat i ja no fa gaire cas de la música, però encara sona tan bonica com antany. —I amb això el vell agafà el seu violí i començà a tocar la cançó, i seguí tocant i tocant sense preocupar-se més de mi. Finalment vaig atipar-me’n, em vaig aixecar, vaig posar un parell de monedes de plata sobre la taula que hi havia a la vora i vaig marxar, mentre el vell seguia fent sonar fervorosament el violí sense parar.

Poc temps després vaig emprendre un viatge del qual no vaig tornar fins a l’entrada de l’hivern. Les noves imatges havien desallotjat les antigues, i així doncs el meu músic estava força oblidat. Només amb motiu del terrible desglaç a la primavera següent i de la inundació, relacionada amb aquest fet, dels barris situats en lloc baix, vaig tornar a recordar-me d’ell.^[16]

Els voltants de la Gärtnergasse s’havien convertit en un llac. Per la vida del vell semblava que no calia patir, vivint com vivia a dalt de tot a la teulada; la mort, mentrestant, havia escollit les seves víctimes, massa nombroses, entre els habitants de les plantes baixes. Però privat de tota ajuda, quina no havia de ser la seva necessitat! Mentre durés la inundació no hi havia res a fer; les autoritats, en la mesura del possible, també havien distribuït en vaixells aliment i ajut als incomunicats. Però quan les aigües van decréixer i els carrers s’havien fet transitables, vaig decidir transmetre personalment la meva aportació a la col·lecta que s’havia posat en marxa, i que havia ascendit a sumes increïbles, a l’adreça que en primer lloc em concernia.

La vista de Leopoldstadt era espantosa. Pels carrers, vaixells trencats i ferralla; a les plantes baixes, aigua que encara restava i pertinences surant. Quan, tot esquivant l’aglomeració de gent, vaig posar-me a la vora de la porta ajustada d’un pati de veïns, aquesta va cedir i va mostrar una filera de cadàvers en el camí, sens dubte aplegats i col·locats a l’efecte de la inspecció oficial; fins i tot encara es podien veure ací i allà, a l’interior de les estances, víctimes de la tragèdia que estaven dempeus arrapades a les finestres enreixades, les quals… tot just mancava temps i funcionaris per efectuar la constatació judicial de tantes defuncions.

Així vaig seguir avançant i avançant. De totes bandes plors i tocs de morts, mares que buscaven i canalla extraviada. A la fi vaig arribar a la Gärtnergasse. També allí s’havien col·locat els negres acompanyants d’una comitiva fúnebre, tot i que, segons semblava, allunyats de la casa que jo buscava. Quan em vaig, però, apropar, vaig adonar-me d’un nexe, entre el seguici mortuori i el domicili de l’hortolà, de preparatius i de gent que anava i venia. Al portal hi havia un home d’aspecte honrat, de certa edat però encara vigorós. Amb botes altes, pantalons de cuir grocs i llarga levita que li penjava, s’assemblava a un carnisser rural. Donava ordres, però entremig parlava força indiferent amb els que eren a la vora. Vaig passar pel seu davant i vaig entrar al pati. La vella hortolana va sortir-me a l’encontre, em va reconèixer a l’acte i em va saludar entre llàgrimes. «Vostè també ens fa l’honor?», va dir. «Sí, el nostre pobre vellet!, ara fa música amb els àngels del cel, que tampoc no poden ser gaire més bons del que ell ho era. L’ànima de bona fe seia allà dalt, segur, a la seva cambra. Però quan va venir l’aigua i va sentir cridar els nens, llavors va saltar cap a baix i va salvar i va remolcar i va portar i va posar fora de perill, que la respiració li anava com la manxa d’un ferrer. Sí… com que els ulls no es poden tenir a tot arreu… quan molt al final es va veure que el meu home s’havia descuidat a l’armari de la paret els seus llibres de comptabilitat i uns quants florins en paper moneda, el vell va agafar una destral, va entrar a l’aigua, que ja li arribava al pit, va abatre l’armari i ho va portar tot fidelment. Aleshores ben segur que s’havia refredat, i com que en els primers moments no teníem cap mena d’ajuda, va començar a delirar i es va posar cada vegada pitjor i pitjor, per més que nosaltres el socorríem en la mesura del possible i hi patíem més que ell mateix. Perquè ell feia música sense parar, o sigui amb la veu, i duia el compàs i donava lliçons. Quan l’aigua s’havia escolat una mica i vam poder anar a buscar el barber, i el capellà, ell de sobte es va incorporar al llit, va girar cap i orella de gairell com si escoltés alguna cosa molt bonica en la distància, va somriure, va caure cap endarrere i ja va ser mort. Pugi, pugi amunt; ell parlava sovint de vostè. La senyora també és dalt. El volíem fer enterrar a costa nostra, però la senyora mestra carnissera no ho va permetre».

Em va empènyer amunt per la dreta escala fins a la mansarda, que estava oberta i del tot buida exceptuant el taüt al centre, el qual, ja tancat, esperava només els portadors. A la vora del capçal seia una dona prou refeta, traspassada ja la meitat de la vida, en un sobretot de cotó amb colors estampats però amb mocador de coll negre i cinta negra sobre la còfia. Gairebé semblava com si mai pogués haver estat maca. Davant seu hi havia dos infants força crescuts, un minyó i una noieta, als quals ella clarament instruïa sobre com s’haurien de comportar en la comitiva fúnebre. Quan tot just jo entrava, ella empenyia cap avall el braç del noiet, que s’havia repenjat al taüt d’una manera bastant rústica, i va tornar curosament a allisar com és degut les vores del sudari que sobresortien. La dona de l’hortolà em va presentar; però llavors a baix els trombons van començar a bufar i al mateix temps va ressonar la veu del carnisser des del carrer endalt: «Bàrbara, ja és l’hora!». Van aparèixer els portadors; jo em vaig enretirar per fer lloc. El taüt fou aixecat, portat cap a baix, i la comitiva es va posar en moviment. Al davant, els escolans amb creu i estendard, i el sacerdot amb el sagristà. Immediatament després del taüt, els dos nens del carnisser i, darrere d’ells, el matrimoni. L’home movia sense parar, com devotament, els llavis, però a la vegada mirava a dreta i esquerra al voltant seu. La dona llegia fervorosa en el seu devocionari, només que els dos nens li donaven feina; primer els empenyia cap endavant, després els tornava a detenir, per tal com, en definitiva, ella semblava patir molt per l’ordre de la comitiva fúnebre. Sempre, però, tornava un altre cop al seu llibre. Així va arribar el seguici al cementiri. La fossa era oberta. Els infants van llançar els primers grapats de terra. L’home va fer el mateix dempeus. La dona estava agenollada i aguantava el seu llibre davant dels ulls. Els enterramorts van enllestir la seva feina i la comitiva, mig desfeta, va retornar. A la porta hi va haver encara una petita disputa, ja que la dona semblava ser que trobava massa elevada una demanda del servei funerari. Els acompanyants es van escampar en totes direccions. El vell músic estava enterrat.

Un parell de dies més tard —era un diumenge—, empès per la meva curiositat psicològica, vaig anar al domicili del carnisser i vaig fer servir de pretext que desitjava posseir com a record el violí del vell. Vaig trobar reunida la família sense senyal que hi restés cap impressió especial. No obstant això, el violí penjava a la paret d’enfront disposat amb una mena de simetria entre el mirall i un crucifix. Quan vaig manifestar el meu desig i vaig oferir un preu relativament alt, l’home no va semblar oposar-se a fer un negoci profitós. La dona, però, es va aixecar d’un salt de la cadira i va dir: «Només faltaria! El violí pertany al nostre Jakob i no ens ve d’uns quants florins més o menys!». Alhora va agafar l’instrument de la paret, el va examinar per tots costats, va bufar-ne la pols i el va ficar al calaix, que, com tement un robatori, va cloure empenyent-lo amb força i tancant-lo amb clau. Amb tot això tenia la cara girada, de manera que jo no podia veure el que tal vegada s’hi obrava. Com que al mateix temps la minyona va entrar amb la sopa i el carnisser, sense deixar-se incomodar per la visita, va iniciar amb veu sonora la benedicció de la taula, a la qual la canalla es va afegir estridentment a l’uníson, vaig desitjar bon profit i em vaig dirigir cap a la porta. El meu darrer esguard va encontrar la dona. S’havia girat, i les llàgrimes li corrien a doll per les galtes.