Grillparzer:
la via no revolucionària a la modernitat

No deixa de ser sorprenent que Der arme Spielmann (publicada per primer cop a Pest el 1847 en una revista-almanac per a l’any 1848) fins ara no s’hagués traduït mai al català. Pel seu to gens estrident, per la seva pulcritud formal, fins i tot per la seva llargària mesurada, aquesta narració hauria pogut trobar perfectament un lloc propi, per exemple, en la labor traductogràfica noucentista. Cert és que posteriorment, després ja de la part més fosca del perllongat dic cultural del franquisme, les inquietuds literario-ideològiques que en bona mesura van definir l’intens tram final del segle XX (el període que pot fitar-se entre el maig del 68 i la caiguda del mur el 89) no van ser particularment propícies a la recepció del poc revolucionari Grillparzer. Però en qualsevol cas convé que el lector català d’avui que, tal vegada, hagi descobert ara El pobre músic sigui conscient que el que té a les mans no és tant un clàssic oblidat com, si de cas, un clàssic menor de la literatura en llengua alemanya, un text canònic que podrà trobar esmentat i comentat en qualsevol manual d’història literària corresponent i que, en principi, tot estudiant de germanística coneix bé.^[17]

Hem titllat ja, d’entrada, el vienès Franz Grillparzer (1791-1872) de literat no gaire procliu a les revolucions, i de seguida sorgeix l’interrogant —fruit potser d’una certa paradoxa— de si aquesta qüestió resulta o no menys definidora per al lector del segle XXI del que ho era, precisament, per a aquell altre dels anys 70 del segle XX que no el va poder llegir en català. Per part nostra, no hi ha, en aquesta mena d’etiquetatge previ, cap voluntat ni denigradora ni encomiàstica, però estem certament disposats a assumir que en la seva pròpia —i en principi neutral— formulació, no deixem de recollir l’herència d’una crítica i una historiografia literàries que no ignoraven en absolut el context històric o fins i tot la trajectòria política de determinat autor a l’hora de valorar la seva obra i d’establir-ne el significat —escola, cal dir, en la qual personalment ens hem format.^[18] Com que, en aquestes breus paraules afegides a la traducció d’El pobre músic, no pretenem sinó ajudar mínimament el lector a contextualitzar el text original, intentarem, doncs, explicar per què el nostre autor sovint no ha passat per ser, ni en el camp literari ni en el politicosocial, un model de revolucionari.