14

Feia més calor que al desert del Sahara i cada vegada era pitjor a mesura que caminàvem per l’avinguda Grand. Em vaig treure la jaqueta i la vaig carretejar, i després em vaig treure el barret i també el vaig carretejar. Vaig mirar l’oncle Ambrose al meu costat i ni tan sols semblava una mica acalorat. Portava l’americana, l’armilla i el barret. Hi devia haver un truc per semblar tan fresc, vaig pensar.

Vam travessar el pont i no corria ni una miqueta de brisa per sobre l’aigua.

A Halsted, vam caminar un bloc i mig cap al sud i vam entrar a la porteria de la dispesa d’en Bunny. Vam pujar les escales i vam trucar a la porta de la seva habitació.

A dins es va sentir cruixir el llit. Es va arrossegar cap a la porta amb sabatilles i la va obrir una mica, després del tot quan em va reconèixer.

—Hola —digué—. Estava a punt de llevar-me. Entreu.

Ho vam fer.

En Bassett es va repenjar a la part interior de la porta. L’oncle Am i jo vam anar endins i ens vam asseure al llit. La cambra era com un forn; em vaig afluixar la corbata i em vaig descordar el botó de dalt de la camisa. Esperava que no ens hi quedéssim gaire.

L’oncle Am fitava en Bunny d’una manera estranya. Semblava despistat, gairebé perplex.

—Bunny, et presento el meu oncle Am —vaig dir—. I el senyor Bassett, el detectiu de la policia que treballa en el cas del pare.

Vaig mirar en Bunny i no vaig veure res de desconcertant. Portava una bata descolorida sobre el que fos que portés per dormir, si es que feia servir alguna cosa. Necessitava afaitar-se i tenia el cabell embullat, i òbviament la nit abans s’havia pres algunes copes. Però no prou per a una forta ressaca.

—Estic content de coneixe’l, Bassett —va dir en Bunny—. I a vostè, Am. L’Ed m’ha parlat tant de vostè.

—El meu oncle és una mica excèntric però és un bon home —vaig dir.

En Bunny es va posar dret i va anar cap a l’armari on vaig veure que hi havia una ampolla i uns vasos. Va dir:

—Els agradaria prendre alguna cosa?

En Bassett el va interrompre. Digué:

—Més tard, Wilson. Segui un moment, primer. Vull comprovar la coartada que li ha proporcionat a la Madge Hunter. La vaig deixar de banda perquè va sorgir una altra cosa. Però vull saber si pot provar quina hora era quan…

—Calli, Bassett —va dir l’oncle Am.

En Bassett es va girar a mirar-lo. Els ulls se li van encendre de ràbia repentina. Va dir:

—Vagi a fer punyetes, Hunter, mantingui’s fora del meu camí o jo li…

Va fer una passa cap al llit, però es va aturar quan va veure que el meu oncle no li feia el més mínim cas, gens ni mica. Encara fitava en Bunny, amb aquell estrany esguard als ulls.

—No ho entenc, Bunny —va dir l’oncle Am—. No és com em pensava que seria. No sembla un assassí. Però va matar en Wally, oi que sí?

Hi va haver un silenci que s’hauria pogut tallar amb un ganivet.

Un llarg silenci.

Es va anar allargant i va durar fins que es va convertir en una resposta per ell mateix.

El meu oncle va preguntar amb calma:

—Té la pòlissa aquí?

En Bunny va fer que sí. Digué:

—Sí. Al calaix de dalt, allà.

En Bassett es va despertar. Va anar cap a l’armari i va obrir el calaix. Va ficar la mà sota algunes camises i va anar palpant… Va treure la mà amb un sobre gruixut del tipus que contenen pòlisses d’assegurança.

Se’l va quedar mirant. Digué:

—Potser sóc un enze. Com ho ha aconseguit? La Madge és la beneficiària, oi que sí?

L’oncle Ambrose va dir:

—Es volia casar amb la Madge. Sabia que a ella li agradava i que començaria a buscar un altre marit aviat. Les dones de la seva mena sempre es tornen a casar, no hauria volgut tornar a fer de cambrera quan un home amb una bona feina com en Bunny la podia mantenir. I ja no és tan jove com abans i, bé, no cal que us en faci un dibuix, oi?

En Bassett digué:

—Vol dir que ell no sabia que existia aquell rebut de la prima i va pensar que la Madge no sabria res de la pòlissa fins que no fossin casats? Però, com li explicaria el fet d’haver mantingut amagada la pòlissa?

—No caldria —va dir l’oncle Am—. Després del casament podia fer veure que l’havia trobat entre les coses d’en Wally en algun racó. I la Madge li permetria fer-lo servir per a començar una nova impremta de la seva propietat; la podria convèncer, perquè d’aquesta manera els asseguraria a tots dos uns ingressos per a tota la vida.

En Bunny va assentir.

—Ella sempre volia que en Wally fos ambiciós en aquest sentit —va dir—. Però en Wally no volia.

L’oncle Am es va treure el barret i es va eixugar la suor del front. Ja no semblava tan fresc. Va dir:

—Bunny, encara no ho entenc. Si no és que, Bunny, de qui va ser la idea, teva, o d’en Wally?

—Seva —va dir en Bunny—. De debò. Volia que el matés, o jo mai no hi hauria pensat. M’hi va arrossegar. No vull dir que vingués mai i em digués directament: «Mata’m, company». Però des que vaig començar a sortir amb ell i va descobrir que jo necessitava calés per al meu taller, i que m’agradava la Madge i jo li agradava a ella, em va perseguir.

—Què vol dir que el va perseguir? —va preguntar en Bassett.

—Bé, em va dir on guardava la pòlissa, al seu armariet de la feina, i em va dir que ningú més en sabia res. Em va dir: «A la Madge li agrades, Bunny. Si mai em passa res…». Caram, ho va planejar tot. Em va dir que si li passava alguna cosa, seria millor per a la Madge no saber que existia la pòlissa, de seguida. Que si aconseguia els diners se n’aniria directament a Califòrnia o en una altra banda i s’ho patejaria tot, i ell desitjava deixar-ho tot organitzat perquè ella no sabés que disposava dels diners fins que no estigués ben casada amb algú que els pogués invertir per ella.

—Però, home, això no vol dir que li suggerís que el matés —va exclamar en Bassett—. Ell només deia si es moria.

En Bunny va remenar el cap.

—Això és el que deia, però no el que volia dir. Em va dir que hauria desitjat tenir prou nervi per a matar-se, però que no el tenia. Que li farien un favor si…

—Què va passar aquella nit? —va preguntar en Bassett.

—Tal com li he dit a l’Ed, però a dos quarts d’una. Vaig portar la Madge a casa llavors, en lloc de a dos quarts de dues. Al capdavall, vaig imaginar-me que no sabria l’hora que era i que si deia dos quarts de dues ens protegia tots dos.

»Havia deixat de buscar en Wally ja. Sabia on hi havia un joc de pòquer d’aquests que duren tota la nit, a l’avinguda Chicago prop del riu. Anava caminant pel carrer Orleans i gairebé era a Chicago quan vaig ensopegar amb en Wally que venia en direcció contrària. Anava cap a casa carregat amb quatre ampolles de cervesa. Estava força begut.

»Va insistir que l’acompanyés a casa. Em va donar una de les ampolles perquè la dugués. Una. Va agafar el carreró més fosc per fer drecera. El fanal era apagat a l’altra punta del carreró. Va parar de parlar quan passàvem per sota. Caminava una mica més endavant, i llavors es va treure el barret i el va portar a la mà i, bé, volia que ho fes, i si ho feia tindria la Madge i el meu taller com sempre havia volgut i, bé, ho vaig fer.

—Aleshores per què… —va dir en Bassett.

El meu oncle va dir al policia:

—Calli, poli. Ja té el que volia. Deixi en pau aquest home. Ara ja ho entenc tot.

Va anar fins a l’armari i va servir algunes begudes de l’ampolla. Em va mirar però vaig fer que no. Va preparar-ne tres i va donar la més carregada a en Bunny.

En Bunny es va posar dret per beure. La va engolir i es va dirigir cap al lavabo. Ja hi havia arribat quan en Bassett va semblar que s’adonava del que estava passant. Va cridar:

—Ei, no…

I va travessar la cambra per engrapar el pany de la porta que es tancava abans que es tanqués per dintre.

El meu oncle es va entrebancar amb en Bassett i la porta del bany es va tancar amb un clic.

En Bassett digué:

—Maleït sia, ell es…

—És clar, Frank —va dir el meu oncle—. Alguna idea millor? Anem, Ed, sortim d’aquí.

Jo volia sortir de pressa, també.

Gairebé vaig haver de córrer per mantenir-me al seu costat quan vam ser a baix i al carrer.

Vam caminar de pressa, sota el sol abrusador de la tarda. Vam caminar molts blocs fins que no s’adonà que jo era allà amb ell.

Va alentir el pas. Em va mirar i va somriure.

—No ens hem portat com un parell de sonats, fill? Anant a caçar llops i atrapant un conillet?

—Voldria no haver de tornar a caçar mai més.

—Jo també, fill. És culpa meva, fill. Quan he vist aquella nota fa una hora he sabut que en Bunny ho havia fet, però no em podia imaginar per què. No el coneixia, i… caram, per què m’he d’excusar? L’hauria d’haver anat a veure tot sol. Però no, he hagut de fer el gran número i hi he anat amb en Bassett.

—Com va ser que la not…? —vaig preguntar—. Oh, ara ho veig, ara que sé que hi ha alguna cosa a veure. Va escriure el nom correctament; això és el que vols dir, oi que sí?

L’oncle Am va assentir.

—Anderz. L’havia sentit per telèfon, i tu no li havies lletrejat. L’hauria escrit Anders si no hagués llegit el nom a la pòlissa d’assegurança que ell deia que no sabia què existia.

—Vaig llegir la nota i no ho vaig veure —vaig dir.

El meu oncle no va fer semblant d’haver-me sentit. Digué:

—Sabia que no havia estat un suïcidi. Et vaig parlar d’aquella raresa psicològica d’en Wally, no es podia haver suïcidat. Però mai no vaig somiar que aniria tan lluny com per portar a terme una maniobra tan extraordinària com aquesta. Suposo que, bé, si la vida el va tornar així, Ed, més val així. Jugar-li una mala passada així a en Bunny…

—Ell pensava que li feia un favor a en Bunny.

—Esperem-ho. Ell devia saber-ho.

—Quant de temps creus que feia que ho planejava? —vaig preguntar.

—Va contractar aquella pòlissa fa cinc anys a Gary. Es va deixar subornar per en Reynolds per votar per l’absolució del seu germà, i després va votar segons la seva convicció. Es devia imaginar que en Reynolds i la seva banda el matarien per això.

»Però, o va passar alguna cosa que el va fer canviar d’idea, en aquell moment, o va perdre els nervis. Va fugir de Gary i va deixar una pista falsa. No devia saber que en Reynolds era aquí a Chicago, o no s’hauria molestat amb en Bunny. Hauria pogut anar a en Reynolds i obtenir el que volia a canvi de res.

—Vols dir que durant cinc anys va voler…

—Ho devia portar al cap, Ed. Va mantenir la pòlissa en secret, un cop la va haver fet. Potser va decidir ajornar-ho fins que tu acabessis l’escola i trobessis una bona ocupació. Potser ja es va començar a treballar en Bunny a l’època que tu vas començar a treballar a l’Elwood. Déu meu!

Esperàvem que canviessin els semàfors, i em vaig adonar que esperàvem per travessar el bulevard Michigan. Havíem caminat fins molt lluny, molt més lluny del que m’havia pensat.

Els llums van dir «Passeu» i vam travessar.

—Vols una cervesa, fill? —va dir el meu oncle.

—Em prendré un Martini. Només un —vaig dir.

—Aleshores te’n donaré un amb classe, Ed. Som-hi. T’ensenyaré una cosa.

—Què?

—El món sense una petita tanca vermella al seu voltant.

Vam dirigir-nos cap al nord dos blocs pel cantó est del bulevard Michigan cap a l’Hotel Allerton. Hi vam entrar; hi havia un ascensor especial. Vam pujar molta estona, no sé quants pisos, però l’Allerton és un edifici molt alt.

A l’últim pis hi havia un bar de còctels molt pretensiós. Les finestres eren obertes i s’hi estava fresc. A aquella alçària, la brisa era fresca i no com un doll d’aire calent d’una fornada.

Vam agafar una taula al costat d’una finestra donant al sud, que mirava cap al centre. Era meravellós en la lluentor de la posta de sol. Els edificis alts i estrets eren com dits que apuntaven al cel. Era com una cosa treta d’una història de ciència-ficció. Gairebé no t’ho podies creure, tot i estar-ho veient.

—Això és alguna cosa, oi, fill?

—És meravellós —vaig dir—. És com una embranzida.

Va somriure. Les petites arrugues que se li marcaven en riure tornaven a ser als seus ulls.

—Una embranzida fabulosa, fill —va dir—. Les coses més boges hi poden passar, i no totes són dolentes.

Vaig fer que sí i vaig dir:

—Com la Claire.

—Com la teva fanfarronada amb els pinxos d’en Kaufman. Com el cop baix que li vas donar a en Bassett quan li vas dir on eren els diners de Waupaca. Es passarà la resta de la seva vida preguntant-se com ho sabies.

Va fer una rialleta.

—Fill, fa pocs dies tu estaves una mica esparverat perquè a la teva edad en Wally s’havia batut en duel i havia tingut una aventura amb la dona del seu editor. Tu no ho has fet malament tampoc, fill. Sóc una mica més gran que tu i encara no m’he carregat mai un lladre de bancs amb un atiador que pesa dotze unces. Tampoc he passat la nit amb l’amant d’un gàngster.

—Però tot s’ha acabat, ara —vaig dir—. He de tornar a la feina. Tu tornaràs a la fira?

—Sí. I tu et convertiràs en un impressor?

—Suposo que sí —vaig dir—. Per què no?

—No hi ha cap raó. És un bon negoci. Millor que fer de firaire. No té cap mena de seguretat. De vegades fas calés, però te’ls gastes. Vius en tendes com un maleït beduí. Mai no tens una llar. El menjar és fastigós i quan plou et fa tornar-te boig. És una vida infernal.

Em vaig sentir decebut. No pensava anar amb ell, però m’hauria agradat que ell m’hi volgués. Era ximple, però així és com ho sentia.

—Sí, quina vida, fill. Però si estàs prou boig per a voler-ho intentar, per descomptat que m’agradaria posar-te al corrent. Arribaries lluny; tens el que es necessita.

—Gràcies —vaig dir—. Però, la veritat…

—D’acord —va dir—. No et vull convèncer. Enviaré un telegrama a en Hoagy i aleshores tornaré al Wacker a fer les maletes.

—Fins aviat —vaig dir.

Vam encaixar. Va sortir i jo em vaig asseure a la taula de nou i vaig mirar fora.

La cambrera va venir a veure si volia alguna cosa més i li vaig dir que no.

Em vaig estar allà assegut fins que les ombres dels edificis monstruosos es van allargar i la llum blava del llac es va enfosquir. La frescor de la brisa entrava per la finestra.

Després em vaig aixecar, i em vaig sentir aterrit de pensar que podia marxar sense mi. Vaig trobar una cabina i vaig telefonar al Wacker. Vaig demanar per la seva habitació i encara hi era.

—Sóc l’Ed —vaig dir—. Vinc amb tu.

—T’esperava. Has trigat una mica més que no em pensava.

—Me’n vaig a casa corrents i faig una maleta —vaig dir—. Ens trobem més tard a l’estació?

—Fill, haurem de tornar amb un furgó. Estic a zero. Només em queden alguns dòlars per a menjar pel camí.

—Estàs a zero? —vaig preguntar—. No pot ser. Tenies dos-cents dòlars només fa unes hores.

Va riure.

—És un art, Ed. Ja t’he dit que els diners d’un firaire no duren gaire. Escolta, trobem-nos a la cantonada de Clark i Grand d’aquí a una hora. Agafarem un autobús cap un lloc on podrem enganxar un furgó.

Vaig córrer cap a casa i vaig fer la maleta. Estava alhora content i em sabia greu que la Gardie i la mare fossin fora. Els vaig deixar una nota.

L’oncle Am ja era a la cantonada quan jo hi vaig arribar. Portava la seva maleta i un estoig de trombó, un de nou.

Va fer una rialla quan va veure com me’l mirava. Va dir:

—Un present de viatge, fill. En una fira, pots aprendre a tocar-lo. En una fira, com més soroll facis, millor, i algun dia el tocaràs tot sol fora de la fira. La primera feina d’en Harry James va ser amb la banda d’un circ.

No em va voler deixar obrir l’estoig allà. Vam agafar el nostre autobús i ens vam allunyar. Després vam caminar fins alguns furgons i vam travessar les vies.

—Ara som vagabunds, fill —va dir—. Has menjat mai un mulligan?^[2] En farem un demà. Demà a la nit ja serem a la fira.

El tren estava a punt de sortir. Vam trobar un vagó buit i hi vam entrar. Ja era fosc, i ombrívol a dintre el vagó, però vaig obrir l’estoig del trombó.

Vaig deixar anar un xiulet ben fort i alguna cosa se’m va posar a la gola i no em va marxar d’allà. Ja sabia què havia passat amb els dos-cents dòlars de l’oncle Am.

Era un trombó de professional, un dels millors que es poden comprar. Era daurat i polit de manera que brillava com un mirall, i era un model que pesava com una ploma. Era la mena d’instrument que Teagarden o Dorsey usarien.

Era una cosa fora d’aquest món.

El vaig treure amb reverència de l’estoig i el vaig muntar. La sensació i l’equilibri eren meravellosos.

Dels estudis de trombó que havia fet a l’escola de Gary, encara recordava la posició que calia per a l’escala de Mi. Un-set-quatre-tres.

Me’l vaig posar als llavis i vaig bufar fins que vaig trobar la primera nota. Va sortir un so desdibuixat i poc consistent, però això era culpa meva, no del trombó. Amb compte vaig començar a pujar tota l’escala.

El soroll del motor i les sotragades de les juntures va passar per tot el tren i ens va sobrepassar, com una tira de petards. El tren es va començar a moure a poc a poc. Vaig trobar la manera de tornar a baixar l’escala, agafant més confiança a cada nota. No trigaria gaire a tocar-lo.

Aleshores algú va bramar:

—Ei!

Vaig mirar i vaig veure que la meva serenata ens portaria problemes. Un treballador corria al costat del vagó. Va bramar:

—Sortiu d’aquí!

I va posar les mans al costat del vagó per saltar-hi a dins. El meu oncle digué:

—Deixa’m el corn, fill.

I me’l va treure de les mans. Es va acostar a la porta i es posà el corn als llavis i bufà una terrible nota d’entusiasme —una nota descendent amb un so horrible— i va posar l’instrument al davant de la cara del treballador.

L’home va renegar i es va deixar anar. Va córrer al costat una mica més i llavors el tren ja va començar a anar massa de pressa i ell va perdre terreny i es va perdre darrera nostre.

El meu oncle em va tornar el trombó. Tots dos rèiem.

Vaig aconseguir parar i vaig tornar a posar els llavis al trombó. Vaig bufar i en vaig treure una nota clara —una riota clara, meravellosa, amb un to ressonant que havia aconseguit per pura xamba, sense anys de pràctica.

I llavors el to es va esberlar i va ser pitjor que la nota horrible que l’oncle Am havia tocat per a l’home dels frens.

L’oncle Am va començar a riure, i jo vaig intentar tornar a bufar però no vaig poder perquè també reia.

Durant un minut si fa no fa vam estar rient i no podíem parar. Així és com ens va treure el furgó de Chicago, tots dos rient com un parell d’idiotes.