3

En Bassett arribà a les vuit en punt. Estàvem prenent cafè amb la mare i ella portà una altra tassa. En Bassett va seure a l’altra banda de la taula davant meu. No semblava un detectiu de la policia. No era gaire corpulent; una alçada mitjana, com ara jo, i no pesava més que jo, tampoc. Tenia els cabells d’un vermell descolorit i pigues també descolorides. Els ulls semblaven cansats darrera les ulleres amb muntura de banya.

Però era simpàtic, i amistós. No semblava pas un poli.

En comptes de fer-me un munt de preguntes, només em va demanar:

—A veure, què t’ha passat, fill?

I després em va escoltar mentre jo li explicava tot des del moment en què vaig picar a la porta de la cambra del pare i no em va contestar. L’única cosa que no vaig esmentar és que la mare havia dormit vestida. Això no podia tenir-hi res a veure, i no era assumpte seu. On fos que hagués anat, ara ja no importava.

Quan vaig haver acabat, ell es va asseure, sense dir res, només fent glopets del seu cafè. Jo no vaig dir res i la mare tampoc. Va sonar el telèfon, i vaig dir que segurament seria per a mi; vaig anar cap a la sala a contestar.

Era l’oncle Ambrose. Tenia habitació al Wacker, al carrer North Clark, només a una distància d’uns quants blocs.

—Perfecte —vaig dir—. Per què no véns ara mateix? El senyor Bassett, el detectiu, és aquí.

—M’agradaria —va dir—. Et sembla que a la Madge li anirà bé?

—Sí, de debò. Vine de seguida.

Vaig tornar a la cuina i els vaig dir que l’oncle venia.

—Has dit que era un firaire? —va preguntar en Bassett.

Vaig assentir.

—És un gran home —vaig dir—. Escolti, senyor Bassett, li fa res que li pregunti una cosa, sincerament?

—Endavant, noi.

—Quines són les possibilitats de la policia, les seves possibilitats de trobar el paio que ho va fer? Una mica magres, oi?

—Una mica —va dir—. No hi ha gairebé res on agafar-se, saps? Un tio que fa una feina d’aquestes s’arrisca molt que l’enganxin, mentre ho està fent. Ha d’estar alerta que el cotxe patrulla no passi per allà, en aquest districte, il·luminen precisament els carrerons. Ha de vigilar el policia que fa la ronda. La persona atacada pot oferir resistència, potser molta.

»Però un cop ho ha fet, i ha marxat sense ser vist, està força segur. Si manté la boca tancada, la veritat, hi ha una possibilitat entre mil, entre deu mil potser, que l’enxampin.

—En un cas com aquest —per alguna raó, volia mantenir-ho generalitzat; no volia parlar del pare—, quina possibilitat hi hauria, realment —vaig dir.

—Poden ser moltes coses. Potser li pren el rellotge a l’home que mata. Distribuïm el número entre les botigues d’empenyorament i potser algun dia apareix i li podem seguir la pista.

—El pare no tenia el rellotge —vaig dir—. L’havia portat a adobar feia pocs dies.

—Sí. Bé, hi ha altres sistemes. Potser el van seguir. Vull dir que potser va ensenyar els calés en alguna taverna, i que quan va marxar algú ho va fer també just al seu darrera. Algú del bar ho podria recordar i donar-nos una descripció, o fins i tot conèixer el paio. Ja ho veus.

Vaig fer que sí amb el cap.

—Saben on va ser ahir a la nit?

—Primer al carrer Clark. Va parar almenys en dues tavernes d’allà: poden haver estat més. Va prendre només un parell de cerveses a cadascuna. Estava sol. Després hem trobat l’últim lloc on va ser; estem gairebé segurs que va ser l’últim lloc. A l’oest de l’avinguda Chicago, a l’altre costat d’Orleans. Hi va anar sol, també, i ningú va sortir al seu darrera.

—Com sap que aquest va ser l’últim lloc —li vaig demanar.

—Va comprar-hi algunes ampolles de cervesa per portar a casa. A més, això va ser cap a la una i, a ell, el van trobar cap a les dues. I després, que el lloc on el van trobar era entre allí i aquí, com si se n’anés cap a casa. A part, no hi ha cap taverna que valgui la pena entre allà i aquí, al llarg de la ruta. N’hi ha un parell i les hem revisades a consciència. Es podria haver aturat en alguna de les dues, però, aleshores, què passa amb les ampolles de cervesa i amb l’hora i tot això, seria estrany que ho hagués fet.

—On… a on el van trobar?

—Al carreró entre Orleans i Franklin, dos blocs i mig al sud de l’avinguda Chicago.

—Entre Huron i Erie.

Va fer que sí.

—Aleshores és que va caminar cap al sud per Orleans i va tallar a través del carreró cap a Franklin. Però, caram, en aquell barri, per què va ficar-se en un carreró? —vaig dir.

En Bassett digué:

—Hi ha dues respostes. Una, que havia estat bevent molta cervesa. Pel que sabem, no havia begut res més, i havia estat fora des de les nou fins a la una. Un home que torna a casa atapeït de cervesa, fàcilment pot voler tallar per un carreró, encara que, com tu has dit, no és el barri adequat per a fer-ho.

—Quina és l’altra resposta?

—Que no intentés tallar pel carreró. Era a prop del final de Franklin. De manera que podia haver caminat per Chicago cap a Franklin i cap al sud per Franklin. L’assalten al començament del carreró, i l’assaltant, o els assaltants, el fiquen al carreró, l’empenyen cap allà, i l’apallissen. Aquells carrers estan força deserts a aquestes hores de la matinada. Hi ha hagut moltíssims robatoris en aquest punt de Franklin, sota el tren elevat.

Vaig fer que sí pensarosament. Aquest Bassett no semblava un detectiu, però de cap manera era una persona estúpida. Qualsevol de les coses que havia dit podien haver ocorregut. Havia estat prou llest per seguir-li força bé la pista al pare, i això no era bufar i fer ampolles en un districte com aquell. Al carrer Clark i a l’avinguda Chicago no els agraden els polis. Fins i tot a la majoria dels que viuen dins la llei.

Quan va arribar l’oncle Ambrose, la mare el va fer entrar. Van parlar uns minuts al rebedor i jo els sentia les veus però no podria dir què parlaven. Quan van entrar a la cuina semblaven amistosos. La mare va servir una altra tassa de cafè.

En Bassett i ell van encaixar i van semblar caure’s bé mútuament. En Bassett va començar a preguntar-li coses, no gaires. No li va preguntar si jo havia estat a Janesville; va demanar com aquell qui res amb quin tren havia arribat i com havia anat el viatge de tornada i coses d’aquestes. I petites coses que podia confrontar amb la història que jo li havia explicat de manera que pogués saber si jo li havia dit la veritat.

Un paio llest, vaig tornar a pensar.

Però no me’n vaig adonar del tot fins que l’oncle Ambrose començà a preguntar algunes coses sobre la investigació. En Bassett en contestà un parell i després, somrient lleugerament, digué:

—Demani-li al noi. Li ho he explicat tot, tal com és. Els dos hi treballaran plegats. Que tinguin sort.

El meu oncle em va mirar amb les celles una mica aixecades. En Bassett no m’estava mirant, de manera que vaig remenar una mica el cap per donar-li a entendre que no ho havia xerrat al detectiu. Un home llest. No sé com ho va descobrir tan de pressa.

La Gardie va arribar i la vaig presentar a l’oncle Ambrose. La mare l’havia enviada a veure una pel·lícula, i em penso que realment hi havia anat perquè si no no hauria tornat a casa tan d’hora.

Em va entusiasmar de valent que l’oncle Ambrose li acariciés el cap i la tractés com una criatura. A la Gardie no li va agradar; ho puc assegurar. Cinc minuts de conversa i se’n va anar a la seva habitació.

L’oncle Ambrose em va somriure.

El cafè s’havia refredat i la mare començà a fer-ne de nou però l’oncle Ambrose va dir:

—Per què no baixem a beure alguna cosa? Què li sembla Bassett?

El detectiu va arronsar els muscles.

—Per mi, va bé. Ja no estic de servei.

La mare va fer que no.

—Aneu-hi vosaltres dos —els va dir.

Jo també hi volia anar, vaig dir que tenia set i que prendria una llimonada o una cola. L’oncle Ambrose va estar-hi d’acord i la mare no va remugar, o sigui que vaig baixar amb ells.

Vam anar a un lloc de l’avinguda Grand. En Bassett digué que era un lloc tranquil per a poder parlar. Era força veritat; érem gairebé els únics en tot el local.

Vam agafar taula i vam demanar dues cerveses i una Coca-Cola. En Bassett va dir que havia de telefonar i se’n va anar cap a la cabina.

—És un bon home. Em sembla que m’agrada —vaig dir.

El meu oncle va assentir a poc a poc.

—No és cap ximple però tampoc és honest, i tampoc és un canalla. És just el que necessitem —va dir l’oncle.

—Què? Com ho saps que no és honest? —no és que jo fos ingenu. Conec molts policies que no en són, d’honestos; només volia saber com podia estar-ne tan segur l’oncle Ambrose, o si pixava fora de test.

—Mira-te’l bé —va dir—. No sé com, però ho sé. Vaig treballar d’endeví a la fira. Ja sé que és un truc, però acabes per saber mesurar la gent.

Em vaig recordar d’una cosa que havia llegit.

—Lombroso va ser…

—Que el bombin el Lombroso. No és la forma de les seves cares. És alguna cosa que se sent. Ho pots fer amb els ulls tancats. No sé com. Però aquest poli pèl-roig, el podrem comprar.

Es va treure la cartera, i aguantant-la per sota la taula, perquè els dos homes del bar, al davant, no veiessin el que feia, en va treure un bitllet i se’l va ficar a la butxaca. Vaig donar un cop d’ull al bitllet, tanmateix, quan el plegava en dos i se’l ficava a la mà. Era de cent dòlars.

Em vaig espantar una mica. No entenia per què havia de subornar en Bassett, i em feia por que no s’equivoqués, i el fet d’oferir-los-hi creés algun problema.

—Miri, Bassett. Ja sé com van les coses en un cas com aquest. Però, en Wally era el meu germà, i vull que atrapin el paio que ho va fer. El vull veure condemnat —va dir el meu oncle.

—Fem el que podem —va dir en Bassett.

—Ja ho sé. Però no permetran que s’hi estigui gaire temps, vostè ja ho sap. Vull ajudar d’alguna manera. Conec una manera. El que vull dir és que de vegades treure alguns bitllets va bé per a fer parlar algú, que no ho faria si no. Oi que m’entén?

—I tant que l’entenc. Sí que ajuda, de vegades.

El meu oncle va parar la mà, amb la palma cap avall. Va dir:

—Posi-s’ho a la butxaca, per si un cas es presenta una ocasió d’obtenir-ne alguna cosa. Que quedi entre nosaltres.

En Bassett va agafar el bitllet. El vaig veure donar una ullada per sota la taula, i després se’l va ficar a la butxaca. No li va canviar l’expressió. No va dir res.

Vam demanar una altra ronda, o més ben dit ells ho van fer. Jo encara tenia la meitat de la meva cola.

Els ulls d’en Bassett, darrera les ulleres amb muntura de banya, semblaven una mica més cansats, més entelats. Va dir:

—El que li he dit al noi era correcte. No coneixem una punyetera cosa més. Dues parades al carrer Clark, s’hi va estar potser mitja hora, a cada una. L’última parada a l’avinguda Grand, on va comprar les cerveses. Deu contra un que va ser la seva última parada. Si poden descobrir alguna cosa, ha de ser allà. Però no hi havia res a descobrir.

—Què passa amb la resta del temps? —va preguntar l’oncle.

En Bassett va arronsar els muscles.

—Hi ha dues menes de bevedors. L’una, el que s’instal·la en algun lloc i va fent. L’altra mena es mou. Wallace Hunter era del tipus caminador, si més no aquella nit. Va ser fora quatre hores i va esperar mitja hora, temps suficient per a beure dues o tres cerveses en cada un dels tres llocs que hem descobert. Si aquesta és la mitjana, va parar probablement a sis o set llocs; s’ha de tenir en compte el temps que trigava a anar de l’un a l’altre.

—Només va beure cervesa?

—Sobretot, si més no. En un local, el cambrer no estava segur del que havia begut. I, a l’avinguda Chicago, va fer l’última cervesa, i després va comprar cervesa per emportar-se’n. El bar de Kaufman. En Kaufman era darrera la barra. Va dir que semblava una mica embriac, una borratxera tranquil·la, però no tentinejant o una cosa d’aquestes. Sota control.

—Qui és aquest Kaufman? Vull dir a part de ser l’amo del bar.

—Ningú especial. No sé si és honest, però no en sabem res, cas que no ho sigui. Ho vaig comprovar amb els companys de la comissaria de l’avinguda Chicago. Pel que ells en saben, està net.

—Li ha parlat? Què en pensa?

En Bassett digué:

—Pot estar ficat en alguna cosa. Però em sembla que està net en aquest afer. Va identificar la fotografia del seu germà després que el vaig empènyer una mica. Vaig fer servir el mateix sistema que amb els altres; va així, li dius que el paio va ser allà i que només t’interessa saber a quina hora va marxar. Primer, em va dir que no l’havia vist mai. Jo li vaig dir que teníem proves que hi havia estat, i que només volíem saber a quina hora, i que això no li portaria cap problema. De manera que ell va treure unes ulleres d’un calaix i va tornar a mirar, i llavors va xerrar.

—Tot?

—Em penso que sí —va dir en Bassett—. El veurà i sentirà demà, a l’enquesta.

—Perfecte —em va dir l’oncle—. Miri, com si no em conegués, a l’enquesta. Ningú. M’asseuré darrera, i ningú no em coneixerà. No em necessitaran com a testimoni, de totes maneres.

Els ulls d’en Bassett es van despertar una mica, només una mica. Li va preguntar:

—Pensa que haurà d’anar darrera d’algú?

—Potser sí —va dir el meu oncle.

Semblava que s’entenien. Sabien de què parlaven. Jo no.

Com quan en Hoagy, l’home corpulent, havia parlat amb el meu oncle sobre el fan i que n’estava fart.

Però allò era argot de firaires; almenys sabia per què no ho entenia. Això era diferent; pronunciaven paraules que jo coneixia, però tot i així, no tenien cap sentit.

Se me’n fotia.

—Un angle està descartat. Cap assegurança —va dir en Bassett.

Això sí que tenia sentit. Vaig dir:

—La mare no ho va fer.

En Bassett em va mirar, i jo em vaig preguntar si encara m’agradava tant com em pensava.

L’oncle Ambrose digué:

—El noi té raó. La Madge és… —va parar de parlar—. No hauria matat en Wally.

—No es pot dir mai amb les dones. Déu meu, conec casos…

—Segur que sí, milions de casos. Però la Madge no el va matar. Miri, ella hauria esperat fins que ell tornés a casa i s’hi hauria abalançat amb un ganivet de cuina. Però aquest no és el cas. Ella no l’hauria seguit fins a un carreró i l’hauria cope… Escolti, ho van fer amb una porra?

—No. Alguna cosa més pesada.

—Com què?

—Qualsevol de prou pesada per oscil·lar i sense un punt o una vora esmolada en el costat amb què van pegar. Un garrot, un tros de tub, una ampolla buida, gairebé qualsevol cosa.

Un objecte esmussat, vaig rumiar. Així és com el descriurien els diaris, si és que n’haguessin parlat.

Vaig veure un escarabat que s’arrossegava per terra sortint de la barra. Un de negre i gros que es movia a batzegades, primer corria una mica i després es quedava immòbil. Corria unes deu polzades, s’aturava un segon, i després deu polzades més.

Un dels homes de la barra s’ho mirava. Va anar cap a ell, i se li va esmunyir de sota el peu just a temps.

La segona vegada no va tenir tanta sort. Es va sentir un so cruixent.

—Miri —deia en Bassett—. Me n’he d’anar a casa. Acabo de telefonar-hi i la meva dona no es troba bé. Res seriós, però vol que li porti un medicament. Els veure demà a l’enquesta.

—D’acord —digué el meu oncle—. No hi podrem parlar, però, com ja li he dit. Què li sembla si ens trobem aquí després?

—Perfecte. Fins llavors, fill.

Se’n va anar.

Vaig pensar que cent dòlars eren molts diners. Estava content de no tenir una feina en què la gent pogués oferir-me cent dòlars per fer alguna cosa que no hauria de fer.

I no és que, pensant-hi bé, li paguéssim per fer alguna cosa mal feta. Només per estar de la nostra part, per igualar-ho. Perquè ens donés els informes correctes sobre qualsevol cosa. Això estava bé; només era el fet d’agafar diners a canvi que no era correcte. Però tenia la dona malalta.

I després vaig pensar que el meu oncle no sabia que tenia la dona malalta. Però sabia que agafaria els diners.

—És una bona inversió —va dir el meu oncle.

—Potser sí —vaig dir—. Però si és deshonest, com saps que jugarà net amb nosaltres? Pot no donar-te res per aquests cent dòlars. I són molts diners.

—De vegades un centau són molts diners. De vegades cent dòlars no ho són. Em sembla que en traurem profit. Escolta, fill, què et sembla anar a fer la ronda? Vull dir, anar a veure els llocs on va parar. Hi ha una cosa que vull saber. T’hi veus amb cor?

—I tant —vaig dir—. No podria dormir de totes maneres. I només són les onze.

Em va mirar de dalt a baix i va dir:

—Podries passar per vint-i-un, jo crec. Si algú t’ho demana, sóc el teu pare i m’hauran de creure. Tots dos podem mostrar una identificació amb el mateix cognom. El que passa és que no volem.

—Vols dir que no volem que sàpiguen qui som?

—Això mateix. A tot arreu on entrem, demanem una cervesa per a cadascú. Jo em bec la meva de pressa i tu només encetes la teva. Després ens canviem els gots. D’aquesta manera…

—Una mica de cervesa no em farà cap mal —vaig dir—. Tinc divuit anys, per Déu.

—Una mica de cervesa no et farà cap mal. I això és el que tindràs. Ens canviarem els gots, d’acord?

Vaig assentir. No valia la pena discutir, sobretot quan ell tenia raó.

Vam caminar per Grand cap a Clark i després cap al nord. Ens vam parar a la cantonada d’Ontario.

—Aquí deu ser on va començar —vaig dir—. Devia venir per Ontario des de Wells, i tirar cap al nord.

Em vaig quedar allà mirant Ontario avall, tenint gairebé la sensació que el veuria venir.

Era ben ximple, vaig pensar, ell està estirat en un tauló a Heiden’s. Li deuen haver extret la sang i el deuen haver farcit amb líquid d’embalsamar. Ho deuen haver fet ràpid a causa de la calor.

Ja no és el pare. Al pare no li feia res la calor. El fred el desmoralitzava; odiava sortir quan feia fred, encara que només fos un bloc o dos. Però la calor no li feia res.

L’oncle Ambrose deia:

—El Beer Barrel i el Cold Spot, aquests són els llocs, oi que sí?

—Em sembla que és el que ha dit en Bassett quan jo no escoltava, no ho sé —vaig dir.

—No escoltaves?

—Em mirava un escarabat —vaig dir.

No va dir res. Vam començar a caminar, mirant els noms dels locals que passàvem. Hi havia una mitjana de tres o quatre tavernes per bloc al carrer North Clark, des del centre comercial al nord de Bughouse Square. El Broadway dels pobres.

Vam arribar al Cold Spot just al nord de Huron. Vam entrar i ens vam quedar drets a la barra, no hi havia cap dona. Hi havia un borratxo adormit en una taula del fons. Ens vam quedar a prendre una cervesa per cap, només.

I l’oncle Ambrose es va beure la major part de la meva.

Vam fer el mateix al Beer Barrel, que era a l’altra banda del carrer, prop de Chicago. Era el mateix tipus de local, una mica més gran, més gent, dos cambrers en lloc d’un, i tres borratxos dormint a les taules en lloc d’un.

Aquí no hi havia ningú a la vora de la barra, de manera que vam poder parlar tranquil·lament.

—No els vols estirar la llengua? Saber què feia o una cosa així? —vaig dir.

Va remenar el cap.

Jo volia saber:

—Què intentem descobrir?

—Què feia. Què buscava.

Hi vaig pensar. No semblava possible que ho descobríssim sense fer cap pregunta.

—Anem. T’ho demostraré —va dir el meu oncle.

Vam sortir i vam tornar enrera mig bloc i ens vam ficar en un altre local.

—Ja ho tinc —vaig dir—. Ja sé què vols dir.

Havia estat prou talòs. Això era diferent. Hi havia música, si és que se’n podia dir així. I gairebé tantes dones com homes. Dones pansides, la majoria. Algunes eren joves. La majoria anaven begudes.

No eren noies corrents. Potser algunes, vaig decidir, eren prostitutes, però no gaires. Eren simplement dones.

Ens vam prendre la nostra cervesa per cap una altra vegada.

Vaig pensar, estic content que el pare no vingués aquí, a llocs així, en comptes del Beer Barrel i el Cold Spot. Havia sortit a beure. Només a beure.

Vam tornar cap al nord, vam tornar a travessar cap al cantó oest del carrer i vam girar a la cantonada de l’avinguda Chicago.

Vam passar la comissaria de policia. Vam travessar LaSalle i després Wells. Podria haver girat cap al sud aquí, vaig pensar. Devien ser dos quarts d’una quan va passar per aquí.

Ahir a la nit, vaig pensar. Encara ahir a la nit, va passar per aquí. Segurament caminant per la mateixa banda del carrer que nosaltres. Ahir a la nit i cap a aquesta hora. Ja devien ser gairebé dos quarts d’una, ara.

Vam caminar per sota del tren elevat a Franklin.

Un tren va retrunyir per sobre els nostres caps i va fer estremir la nit. És curiós que fort que se senten els trens elevats a la nit. Els puc sentir tots durant la nit, si estic despert, des del nostre pis a Wells, a un bloc del tren elevat. O aviat al matí, quan em llevo el primer o encara estic estirat al llit. La resta del dia no se’ls sent.

Vam continuar caminant, fins a la cantonada del carrer Orleans. Ens hi vam aturar. A l’altra banda del carrer hi havia un senyal de Topaz Beer, era a la part nord de l’avinguda Chicago, dues cases passada la cantonada. Devia ser el bar de Kaufman. Ho havia de ser perquè era l’única taverna del bloc.

L’última parada del pare.

—No hi anem? —vaig preguntar.

El meu oncle va negar amb el cap lentament.

Ens vam quedar allà potser cinc minuts, sense fer res, sense ni parlar. No li vaig demanar per què no anàvem al bar de Kaufman.

Després ell va dir:

—Bé, fill…

—Endavant —vaig dir.

Vam girar cua i vam començar a caminar en direcció sud per Orleans. Ara hi anàvem. Anàvem al carreró.