4

El carreró era només un carreró. A la banda d’Orleans hi havia un aparcament en un cantó i una fàbrica de caramels a l’altre. Hi havia una plataforma de càrrega al costat de la fàbrica de caramels.

El carreró era pavimentat amb uns aspres totxos vermells i les voravies no tenien vorades.

Tenia un fanal, un dels de la mida més petita, dels que posen al mig del bloc, a la banda oposada a Orleans.

A la banda de Franklin, sota el tren elevat, hi havia un altre fanal, just a l’esquerra de la boca del carreró. No era especialment fosc. El podies veure tot des de la banda d’Orleans.

Era més tènue al mig del carreró, però t’hi podies veure, i si hi hagués hagut algú li hauries pogut veure la silueta retallada contra el cantó de Franklin.

No hi havia ningú en aquell moment.

Baixant, al mig del carreró, hi havia les parets de darrera d’uns edificis plans, vells i fets malbé, que donaven a Huron i a Erie. Els que donaven a Erie tenien entrades posteriors de fusta amb barana, i esglaons de fusta que pujaven fins a les portes posteriors dels pisos. Els de Huron eren plans i feien joc amb el carreró.

L’oncle Ambrose va dir:

—Si va venir per aquí, hi devia haver algú que el seguia. Hauria pogut veure qualsevol que estigués esperant al carreró.

Vaig assenyalar les entrades. I vaig dir:

—Algú que estigués en una d’aquestes. Un home passa fent tentines per sota, travessant el carreró. Ells baixen les escales, just quan acaba de passar, l’atrapen prop del final del carreró, i…

—Podria ser, fill. Però no és probable. Si eren als pòrtics, vol dir que viuen aquí. Una persona no fa una cosa així a la seva pròpia porta posterior. No tan a prop de casa. I dubto que ell anés tan borratxo. És clar que s’ha de tenir en compte el que dirà el cambrer sobre la sobrietat d’un client quan deixa el seu bar. No es volen veure ficats en problemes.

—Podria haver anat així —vaig dir—. No és probable, però podria ser.

—D’acord, ho investigarem. Parlarem amb tothom que viu en aquests pisos. No deixarem passar cap oportunitat; no he volgut dir això quan he dit que era poc probable.

Parlàvem baixet, com sempre que et trobes en un carreró a la nit. Havíem passat la meitat del carreró, i també els pisos. Érem a la part posterior dels edificis que donaven al carrer Franklin. A ambdues bandes hi havia tres edificis de maons de tres pisos, amb comerços a la planta baixa i pisos a sobre.

El meu oncle es va parar i es va ajupir. Va dir:

—Vidres d’ampolla de cervesa. Aquí és on va passar.

Vaig tenir una sensació peculiar, gairebé un mareig. Aquí és on va passar. Just on m’estic ara. Aquí és on va passar.

No hi volia pensar, d’aquesta manera, així és que em vaig ajupir i vaig mirar, també. Era vidre color ambre, no hi havia dubte, i en una àrea d’unes iardes n’hi havia prou per a provenir de dues o tres ampolles.

No devia haver estat així quan va caure, és clar. Els devia haver trepitjat la gent que passava pel carreró, i els camions. Ara estaven esmicolats, i més escampats. Però just per aquí, el centre de l’àrea on hi havia vidres, devia ser on van caure les ampolles.

—Aquí n’hi ha un tros amb part de la marca. Veurem si és una de les que ven en Kaufman —va dir el meu oncle.

La vaig agafar i vaig anar cap al fanal al final del carreró. Vaig dir:

—És part d’una etiqueta de Topaz. N’he vist centenars en les cerveses que el pare portava a casa. En Kaufman té un anunci de Topaz, però és una cervesa molt popular per aquí. No és una prova absoluta.

Va venir i ens vam quedar mirant ambdues bandes del carrer Franklin. Un tren elevat va passar gairebé per sobre dels nostres caps. Un de molt llarg, devia ser un dels trens de North Shore. Sonava tan fort com la fi del món.

Un soroll prou fort, vaig pensar, per cobrir trets de revòlver, no parlem del soroll que faria un home en caure, fins i tot amb ampolles de cervesa. Aquesta devia ser la raó perquè hagués passat aquí, en aquest costat del carreró, en comptes del mig, on era més fosc. El soroll també comptava, a més a més de la foscor. Quan van arribar aquí, l’assassí acostant-se al pare per darrera, el tren elevat devia passar. Encara que el pare hagués cridat demanant ajuda, el soroll del tren l’hauria fet semblar un gemec.

Vaig mirar les botigues a cada costat del carreró. Una era una botiga de material de lampisteria. L’altra era desocupada. Semblava haver-ho estat durant molt de temps; el vidre era massa brut per a veure l’interior.

—Bé, Ed —va dir el meu oncle.

—Sí. Suposo que això és tot el que podem fer per avui.

Vam caminar per Franklin cap a Erie i vam travessar cap a Wells.

El meu oncle va dir:

—Acabo de descobrir què em passa. Em moro de gana. No he menjat res des del migdia i tu no has menjat des de les dues. Anem cap a Clark a fer un mos.

Vam anar a un local obert tota la nit.

No tenia gana fins que vaig començar a menjar un entrepà de carn de porc, i llavors el vaig literalment endrapar, les patates fregides i l’amanida de col també. Tots dos en vam demanar un altre.

El meu oncle em va dir mentre esperàvem:

—Ed, cap a on et dirigeixes?

—Què vols dir?

—Vull dir què penses fer? Durant els pròxims cinquanta anys.

La resposta era tan òbvia que me la vaig haver de rumiar. Vaig dir:

—Res especial, suposo. Sóc un aprenent d’impressor. Puc muntar una impremta quan estigui més avançat en el meu aprenentatge. O puc ser un artesà. La impremta és un bon negoci.

—M’imagino que sí. Et quedaràs a Chicago?

—No hi he pensat —li vaig dir—. No me n’aniré de seguida. Quan acabi el meu aprenentatge, tindré força experiència. Podré treballar a tot arreu.

—El negoci és una bona cosa. Però domina’l. No deixis que ell et domini. El mateix que amb… Oh, caram, no sóc holandès. Estic parlant com un oncle holandès.

Va somriure. Havia estat a punt de dir que passava el mateix amb les dones. Ell sabia que jo ho sabia i que per tant no calia que ho digués. M’alegrava que em considerés prou assenyat.

En comptes d’això em va preguntar:

—Què somies, Ed?

Me’l vaig mirar, estava seriós. Li vaig preguntar:

—És una pregunta informal? O és que m’estàs psicoanalitzant?

—Tant li fa.

—Aquest matí he somiat que allargava el braç a través del vidre d’una botiga d’empenyorament per agafar un trombó. La Gardie venia saltant a corda per la vorera i m’he despertat abans d’aconseguir el trombó. Ara suposo que ja ho saps tot de mi, oi?

Va deixar anar una rialleta.

—Seria com matar dos pardals d’un tret, Ed. Fixem-nos en un dels pardals. Saps a què em refereixo?

—M’ho imagino.

—Ella és un verí, fill, per a un noi com tu. Com ho era la Madge. Deixa-ho estar. I què hi ha del trombó? L’has tocat algun cop?

—No realment. En el segon curs de l’escola en vaig manllevar un del consell de l’escola. N’aprenia per poder entrar a la banda. Però alguns veïns es van queixar, suposo que feia un soroll infernal. Si vius en un pis… i a la mare tampoc li agradava.

El xicot de darrera la barra ens va dur els nostres segons entrepans. Ara ja no tenia tanta gana. Allà posat, l’entrepà semblava espantosament gran. Em vaig menjar unes quantes patates fregides, primer.

Després vaig aixecar la part de dalt de l’entrepà i decantant l’ampolla de ketchup el vaig anar vessant.

S’assemblava a…

Vaig aixafar una mica l’entrepà intentant no pensar a què s’assemblava. Però tornava a ser al carreró. Ni tan sols sabia si hi havia hagut sang, potser no. Pots pegar algú i matar-lo sense vessar sang.

Però vaig pensar en el cap del pare ple de sang i una taca de sang en els aspres totxos del carreró la nit anterior, ara netejada, desapareguda o arrossegada. La devien haver fet desaparèixer? Redéu, segurament ni tan sols hi havia hagut sang.

Però la visió d’aquell entrepà m’estava posant malalt. No podia deixar de pensar-hi. Vaig tancar els ulls i vaig anar repetint la primera ximpleria que se’m va acudir que m’impedís de pensar. I era: a una, a dues, i a tres; a quatre, a cinc, i a sis…

Al cap d’uns segons ja sabia que havia vençut i que no em marejaria. Però vaig mantenir la vista fixa en l’oncle Ambrose i allunyada de la barra. Vaig dir:

—Escolta, potser la mare m’espera llevada. No hem pensat a dir-li que arribaria tard. És més de la una.

—Déu meu, jo també ho havia oblidat. Caram, espero que no. Més val que hi vagis de pressa.

Li vaig dir que, de totes maneres, no volia la resta del meu entrepà, i com que ell ja s’havia gairebé acabat el seu, vam sortir de seguida; ell va anar en direcció nord cap al Wacker i jo em vaig afanyar per tornar a casa al carrer Wells.

La mare m’havia deixat un llum encès a la sala però no m’havia esperat. No es veia llum per sota la porta de la seva cambra. Me’n vaig alegrar, no tenia ganes de donar explicacions ni disculpar-me, i si m’hagués esperat amoïnada, li hauria donat la culpa a l’oncle Ambrose.

Em vaig ficar al llit de pressa i en silenci. Em devia adormir només tancar els ulls.

Quan em vaig despertar, alguna cosa em resultà estranya a l’habitació. Diferent. Era de dia com sempre i l’habitació estava calenta i tancada com sempre. Em vaig estar un o dos minuts allà estirat abans d’adonar-me que la diferència era que l’alarma del despertador no havia sonat. No l’havia posada.

No sé per què hi feia res quina hora era, però volia saber-ho. Em vaig llevar per anar a mirar el rellotge de la cuina. Eren les set i un minut.

És curiós, vaig pensar; em desperto a la mateixa hora. Fins i tot sense despertador.

No hi havia ningú més despert. La porta de la Gardie era oberta i no duia la jaqueta del pijama altra vegada. Vaig passar a corre-cuita.

Vaig posar l’alarma del despertador i em vaig tornar a ajeure. Podia ben bé dormir una o dues hores més, vaig pensar, si és que podia. Però no em vaig poder tornar a adormir; ni tan sols endormiscar-me.

El pis estava terriblement silenciós. Aquell matí, no hi havia gaire soroll ni a fora, menys quan un tren elevat passava per Franklin cada pocs minuts.

El tic-tac del rellotge s’anava fent més i més fort.

Aquest matí no havia de despertar el pare, vaig pensar. Ja no el despertaria mai més. Ningú no ho faria.

Em vaig llevar i em vaig vestir.

Camí de la cuina em vaig aturar al llindar de la porta de la cambra de la Gardie i vaig mirar. Vaig pensar que era el que ella volia; i si jo ho volia també, per què no havia de fer-ho? En sabia la resposta maleïdament bé.

Potser mirava per contrarestar la irritació que em produïa la sensació de fredor de no haver de despertar el pare. Potser una sensació freda i una de calenta acabarien amb allò. No ho van fer, exactament, però després de mig minut em vaig emprenyar amb mi mateix i vaig fer cap a la cuina.

Vaig fer cafè i em vaig asseure a prendre-me’l. Em preguntava què faria per omplir aquell matí. L’oncle Ambrose dormiria fins tard; la fira l’havia acostumat a dormir fins tard. De totes maneres, no hi havia gran cosa a fer pel que fa a la investigació fins després de l’enquesta. I després, fins que se celebrés el funeral.

A més a més, ara, amb la llum del dia, tot semblava una mica ximple. Un home petit i grassonet amb bigoti i un jovenet inexpert que pensaven que podrien descobrir, ni més ni menys que a Chicago, un criminal fugitiu.

Vaig pensar en l’home d’homicidis amb el cabell d’un roig pansit i els ulls apagats. L’havíem comprat amb cent dòlars, o l’oncle Ambrose s’ho pensava. En tot cas, havia tingut raó, en Bassett havia agafat els diners.

Vaig sentir uns peus descalços caminant a la quieta, i la Gardie va entrar a la cuina en pijama. La part de dalt també. Duia les ungles dels peus pintades.

—Bon dia, Eddie. Una tassa de cafè? —va dir.

Va badallar i es va estirar com un gatet ben nodrit. Amb les urpes amagades.

Li’n vaig servir una altra tassa i ella es va asseure a l’altra banda de la taula.

—Ostres, l’enquesta és avui —va dir. Semblava tan emocionada com si hagués dit «Ostres, el partit de futbol és avui».

—No sé si voldran que jo testifiqui. No sé pas de què —vaig dir.

—No, Eddie. Em penso que no. Només la mare i jo, van dir.

—Per què vosaltres?

—Per la identificació. Vaig ser l’única que realment el va identificar. La mare gairebé es va tornar a desmaiar a la funerària, a Heiden’s. No volien que es desmaiés, per tant vaig haver de mirar jo. Després, quan es va haver calmat una mica, després que el detectiu, el senyor Bassett, va haver parlat amb ella, va voler mirar també i li ho van permetre.

—Com van saber qui era? Vull dir que no li devien trobar cap identificació a sobre, o haurien vingut a la nit, després de trobar-lo.

—En Bobby el coneixia. Bobby Reinhart.

—Qui és en Bobby Reinhart?

—Treballa per al senyor Heiden. Està aprenent el negoci de les pompes fúnebres. Hem sortit plegats algunes vegades. Coneixia el pare de vista. Va anar a treballar a les set i els va dir de seguida qui era, tan bon punt va entrar al dipòsit.

—Oh —vaig dir. Ara sabia de qui es tractava. Un xaval amb pinta d’astut, d’uns setze o disset anys. S’untava els cabells i duia sempre la seva millor roba a l’escola. Es pensava que era un castigador amb les dones i un paio collonut.

Em posava malalt pensar en ell ajudant a preparar el cos del pare.

Ens vam acabar el cafè i la Gardie va rentar les tasses; llavors va tornar a la seva habitació a vestir-se. Vaig sentir que la mare es llevava.

Vaig anar cap a la sala i vaig agafar una revista. A fora, començava a ploure, un plugim lent i constant.

Era una revista de detectius. Vaig començar una història que parlava d’un home ric a qui trobaven mort a la seva suite de l’hotel amb una soga groga de seda al voltant del coll, però havia estat enverinat. Hi havia una colla de sospitosos, tots amb motius. La secretària a qui ell s’havia insinuat, un nebot que heretava, un estafador que li devia diners, el promès de la secretària. Al tercer capítol, just acusen l’estafador i l’assassinen. Té una corda groga de seda al voltant del coll i ha estat estrangulat però no amb la corda de seda. Vaig deixar la revista. Bajanades, vaig pensar, els assassinats no són així.

L’assassinat és això.

Per algun motiu, em va venir al cap la vegada que el pare em va portar a l’Aquari. No sé com me’n recordava; només tenia sis anys llavors, potser cinc. La meva mare encara era viva, però no havia vingut amb nosaltres. Recordo el pare i jo rient com uns bojos per les expressions de les cares dels peixos, l’atònit esguard de sorpresa a les cares d’alguns que tenien les boques rodones i obertes.

Ara que hi pensava, el pare reia molt en aquella època.

La Gardie va dir a la mare que anava a casa d’una amiga i que tornaria al migdia.

Va ploure tot el matí.

A l’enquesta, feia l’efecte que sobretot era qüestió d’asseure’s i esperar que comencés. Era a la sala principal de la funerària de Heiden. No hi havia hagut cap rètol que digués «Avui Enquesta» però la notícia havia corregut, perquè hi havia força gent. Hi havia seients per a uns quaranta i eren tots plens.

L’oncle Ambrose hi era, a l’última fila d’un dels costats. M’havia picat l’ullet i després havia fet veure que no em coneixia. Em vaig asseure separat de la mare i la Gardie, prop de l’última fila a l’altre costat de la sala.

Un home petit amb ulleres de muntura daurada anava atrafegat per allà al davant. Era el jutge de primera instància encarregat del cas. Després vaig saber que es deia Wheeler. Semblava acalorat, enfeinat i emprenyat, i amb molta pressa de començar i treure-s’ho de sobre.

En Bassett hi era, i altres policies, un d’uniforme, els altres no. Hi havia un home amb el nas prim i llarg que semblava un jugador professional.

Hi havia sis homes asseguts en cadires alineades al davant en un dels costats de la sala.

Finalment, el que fos que ens estava retardant es va resoldre. El jutge va copejar amb el martell i tot va quedar en silenci. Va voler saber si hi havia alguna objecció a cap dels sis homes que havien estat escollits com a jurat. No n’hi havia cap. Va voler saber si cap d’entre ells havia conegut un home anomenat Wallace Hunter, si coneixien les circumstàncies de la seva mort o havien discutit el cas amb algú altre, si hi havia alguna raó per la qual no poguessin donar un veredicte just i imparcial sobre l’evidència que sentirien. Va obtenir negatives i remenaments de cap en totes les preguntes.

Se’ls va endur, llavors, tots sis cap al dipòsit per veure el cos del mort, i després a prendre’ls jurament.

Tot era molt formal, d’una manera informal.

Era tot molt suat. Com en una pel·lícula dolenta.

Quan tot això es va haver acabat, va voler saber si hi havia present algun membre de la família del difunt. La mare es va alçar i va anar cap allà. Va aixecar la mà dreta i va mormolar alguna cosa en resposta a alguna cosa que li van mormolar a ella.

El seu nom, la seva adreça, la seva ocupació, la seva relació amb el difunt. Ella havia vist el cos i l’havia identificat com el del seu marit.

Moltes preguntes sobre el pare; la feina, el lloc on treballava, residència, quant de temps hi havia viscut i tota aquesta mena de coses.

—Quan va ser l’última vegada que va veure viu el seu marit, senyora Hunter?

—Dijous al vespre, cap a les nou. Quan va sortir.

—Va dir a on anava?

—No. Només va dir que baixava a prendre una cervesa. Em vaig imaginar que al carrer Clark.

—Sortia així sovint, sol?

—Bé, sí.

—Com de sovint?

—Un o dos cops la setmana.

—I, normalment, fins a quina hora?

—Fins a mitjanit, generalment. De vegades més tard. La una o les dues.

—Quants diners duia a sobre dijous a la nit?

—No ho sé del cert. Vint o trenta dòlars. Dimecres va ser dia de cobrament.

—No pot ser més precisa?

—No. Em va donar vint-i-cinc dòlars dimecres al vespre. Per als queviures i despeses de la casa. Sempre es guardava la resta. Ell pagava el lloguer, el gas, la llum, aquesta mena de rebuts.

—No ens pot donar raó d’algun enemic que tingués, senyora Hunter?

—No, en absolut.

—Pensi-hi un moment. No sap de ningú que tingués alguna raó per odiar-lo?

La mare digué:

—No. Ningú.

—Ningú que pogués sortir beneficiat de la seva mort?

—Què vol dir?

—Vull dir si tenia alguns diners, o si tenia alguna inversió en un negoci o empresa.

—No.

—Tenia alguna assegurança? O hi havia alguna assegurança a favor d’ell?

—No. Ho va suggerir una vegada. Vaig dir que no, que havíem de posar els diners al banc per guanyar interessos. Només que no ho vam fer.

—Dijous a la nit, senyora Hunter, el va esperar llevada?

—Sí, una estona. Després vaig decidir que tornaria tard i em vaig ficar al llit.

—Quan el seu marit havia begut, senyora Hunter, diria que es tornava, bé, poc cautelós en coses com caminar per carrerons o anar per barris perillosos, coses d’aquestes.

—Em temo que sí. L’havien atracat abans, dues vegades. L’última vegada va ser fa un any.

—Però no el van ferir? No va intentar defensar-se?

—No, només el van atracar.

Vaig escoltar amb més atenció, ara. Això era nou per a mi. Ningú no m’havia dit que, el pare, l’havien atracat abans, ni una vegada. Aleshores em van quadrar les coses. Feia un any va dir que havia perdut la cartera; va haver de tornar-se a fer la targeta de la seguretat social i del sindicat. Segurament va decidir que no n’havia de fer res de com l’havia perduda.

El jutge demanava si algun dels policies presents volia fer alguna pregunta més. Ningú ho va fer, i li va dir a la mare que podia tornar al seient.

Va dir:

—Sembla que hi ha una altra identificació. La senyoreta Hildegarde Hunter també ha identificat el cos. Hi és present?

La Gardie es va alçar i anà cap allà. S’assegué a la cadira i va encreuar les cames. No es va haver d’ajustar la faldilla; ja era prou curta.

Només li van preguntar si havia identificat el pare. Semblava decebuda quan tornava cap al seient al costat de la mare.

El següent que van fer pujar era un policia de paisà. Era un policia de patrulla. Ell i el seu company havien trobat el cos.

Havien estat patrullant cap al sud, voltant lentament, pel carrer Franklin sota el tren elevat, a les dues, i el carreró era fosc per allà; l’havien il·luminat amb el far i l’havien vist allà estirat.

—Era mort quan van arribar?

—Sí. Devia fer una hora, potser, que era mort.

—Van buscar una identificació?

—Sí. No tenia cap cartera o rellotge o coses així. L’havien deixat net. Duia una mica de xavalla a la butxaca. Seixanta-cinc centaus.

—Era prou fosc allà on estava estirat perquè ningú que passés caminant l’hagués pogut veure?

—Suposo que no. Hi ha un fanal a Franklin en aquell cantó del carreró, però no funcionava. Vam informar d’això, també, i li van canviar la bombeta. O van dir que ho farien.

—Hi havia algun senyal de lluita?

—Bé, tenia rascades a la cara, però això s’ho podia haver fet en caure. Va caure de cara quan el van copejar.

—Això vostè no ho sap —va dir el jutge secament—. Vol dir que jeia de cara quan el van trobar.

—Sí. I hi havia vidres trencats d’algunes ampolles de cervesa i el lloc feia pudor a cervesa. El carreró i els seus vestits n’estaven xops. Devia portar-les… Oh, d’acord, torno a fer una deducció. Hi havia cervesa i vidres d’ampolla de cervesa pertot.

—Portava barret el difunt?

—N’hi havia un al seu costat. Un barret dur de palla. El que en diuen un barret de mariner. No estava aixafat; no pot ser que el dugués quan el van copejar. Això, i la manera com estava estirat, em fa pensar que el van atacar des de darrera. El lladregot el va encalçar, li va arrabassar el barret amb una mà i amb l’altra va fer anar la porra. No li pots treure el barret a un paio des de davant sense que se n’adoni i llavors ell es…

—Sisplau, cenyim-nos als fets, senyor Horvath.

—D’acord, quina era la pregunta?

—Portava barret el difunt? Aquesta era la pregunta.

—No, no en duia. N’hi havia un al seu costat.

—Gràcies, senyor Horvath. Hem acabat.

El policia va deixar la cadira dels testimonis. Vaig pensar que havíem estat suposant coses equivocades la nit anterior, perquè comptàvem amb el fanal. No funcionava en aquell moment. Devia ser del tot fosc al cantó de Franklin del carreró.

El jutge mirava altra vegada les seves notes. Va dir:

—Hi és present el senyor Kaufman?

Un home baix i pesant es va arrossegar cap endavant. Duia ulleres amb vidres gruixuts darrera dels quals els seus ulls semblaven encaputxats.

Es deia George Kaufman, va dir. Portava la taverna de l’avinguda Chicago coneguda per Kaufman’s Place i n’era el propietari.

Sí, Wallace Hunter, el difunt, havia estat a la seva taverna dijous a la nit. S’hi havia estat mitja hora —segur que no gaire més, si més no— i després havia marxat, dient que tornava a casa. Al bar de Kaufman s’havia pres dues o tres cerveses. En resposta a una altra pregunta, el senyor Kaufman va admetre que podien haver estat tres o quatre, però no més. N’estava segur perquè havien estat demanades d’un sol cop.

—Va venir sol?

—Sí. Va entrar sol. I va sortir sol.

—Va dir que anava cap a casa quan va marxar?

—Sí, estava dret a la barra. Va dir alguna cosa d’anar a casa. No recordo els mots exactes. I va comprar quatre ampolles per emportar-se. Les va pagar i va marxar.

—El coneixia? Hi havia estat abans?

—Alguna vegada. El coneixia de vista. No en sabia el nom fins que em van ensenyar la fotografia i me’l van dir.

—Quanta gent hi havia a la seva taverna en aquell moment?

—Hi havia dos homes que anaven plegats, quan ell va entrar. Estaven a punt de marxar, i així ho van fer. No va entrar ningú més.

—Vol dir que era l’únic client?

—La major part del temps va ser així, sí. Va ser un vespre avorrit. Vaig tancar d’hora. Una mica després que ell va marxar.

—Quant de temps més tard?

—Llavors vaig començar a netejar el local per tancar. Devia ser vint minuts abans de tancar. Potser trenta.

—Va veure quants diners duia?

—Va descanviar un bitllet de cinc. El va treure de la cartera però no li vaig veure el que duia a dins quan el va treure o quan va tornar a posar-hi el canvi. No sé quants diners portava.

—Els dos homes que van marxar quan ell va entrar. Els coneix?

—Una mica. Un té una xarcuteria al carrer Wells. És jueu; no sé com es diu. L’altre va venir amb ell.

—Es trobava el difunt en una situació d’intoxicació, diria vostè?

—Havia begut. Se li veia, però jo no diria que estava borratxo.

—Podia caminar normalment?

—Sí. Tenia la veu una mica espessa i parlava d’una manera un xic estranya. Però no estava del tot borratxo.

—Això és tot, senyor Kaufman. Gràcies.

Van fer jurar el metge. Va resultar ser l’home alt amb el nas llarg i prim, aquell de qui vaig pensar que semblava un jugador de cartes de pel·lícula.

Es deia doctor William Haertel. Tenia el consultori a Wabash i vivia al carrer Division. Havia examinat el cos del difunt.

El que va dir era tècnic. La mort havia estat causada per un cop al cap fet amb un objecte esmussat i dur. Aparentment, havia estat copejat per algú que es trobava darrera del difunt.

—A quina hora va examinar el cos?

—A les dues i vint-i-cinc.

—Quant de temps diria que feia que era mort?

—Una o dues hores, segurament més aviat dues.

Una mà em va tocar l’espatlla, tímidament, quan sortia de Heiden’s. Em vaig girar i vaig dir:

—Hola Bunny.

S’assemblava més que mai a un conillet espantat. Ens vam enretirar cap a un costat de la porta per deixar passar els altres. Em va dir:

—Ostres, Ed, jo, bé tu ja ho saps. Puc fer alguna cosa?

—Gràcies Bunny, però em penso que no. No res.

—Com està la Madge? Com s’ho ha agafat?

—No gaire bé. Però…

—Mira Ed, si hi ha alguna cosa que jo pugui fer, truca’m. Tinc alguns diners al banc i…

—Gràcies Bunny, però ens en sortirem.

Em vaig alegrar que m’ho hagués preguntat a mi i no a la mare. La mare podria haver-li manllevat alguns diners i, probablement, jo els hauria hagut de tornar. Si no els teníem ens en sortiríem sense.

A més, en Bunny no tenia diners per a deixar i que no li tornessin, perquè jo sabia per què estava estalviant. Una petita impremta de la seva propietat era el somni d’en Bunny Wilson, però costava molts calés d’endegar-ho. Començar és un joc dur, i demana capital.

—Què et sembla si passo per allà, Ed? Per parlar amb tu i la Madge? Li agradaria? —digué.

—I tant —vaig dir—. La mare t’aprecia molt. Em penso que ets l’únic amic del pare que realment li agrada. Vine quan vulguis.

—Ho faré, Ed. Potser la setmana que ve, el meu dia lliure. Dimecres. El teu pare era un gran home, Ed.

M’agradava en Bunny, però ja no podia més de tot allò. El vaig deixar i vaig fer cap a casa.