7

El local d’en Kaufman era ple. Hi havia mitja dotzena d’homes i dues dones a la barra, dues parelles als compartiments i un grup jugant al pinacle a una taula del fons. La màquina de discos ressonava amb estrèpit.

La nostra taula, però, era buida. Vam seure exactament com abans, en Kaufman estava enfeinat al bar; no ens va veure entrar ni seure.

Ens va veure, i va trobar els nostres ulls mirant-lo, al cap d’un minut si fa no fa. Estava servint whisky en un gotet enfront d’un home a la barra i el whisky es va vessar i va fer una mica de bassal a la fusta envernissada.

Va marcar el preu, i llavors va venir i es va quedar dret davant nostre, les mans als malucs i mirant-nos alhora amb bel·ligerància i indecisió.

Va enfosquir la veu.

—Què voleu vosaltres?

L’oncle Ambrose se’l mirà inexpressivament. No hi havia rastre d’humor ni a la seva cara ni a la seva veu. Digué:

—Dues sodes.

En Kaufman va treure les mans dels malucs i les va refregar a poc a poc en el davantal. Els seus ulls van anar de la cara del meu oncle a la meva i li vaig tornar l’esguard uniforme i equànime.

No el va aguantar gaire. Va tornar a fitar l’oncle Ambrose.

Va empènyer una cadira i s’hi va asseure. Digué:

—No hi vull problemes, aquí.

L’oncle Ambrose va dir:

—Tampoc ens agraden a nosaltres. No en volem. No en portarem cap, de problema.

—Vosaltres voleu alguna cosa. No seria més fàcil si en parléssim?

—De què? —va preguntar el meu oncle.

Els llavis del propietari del bar es van serrar fortament per un segon. Semblava que s’anés a tornar boig.

Aleshores la veu se li va calmar. Digué:

—Ja ho tinc. Era a l’enquesta d’aquell paio que van atracar en un carreró.

—Quin paio? —va preguntar el meu oncle.

En Kaufman va respirar fondo i va deixar anar l’aire a poc a poc. Va dir:

—Sí. N’estic segur. Era a l’última fila, intentant amagar-se. És un amic d’aquell Hunter, o què?

—Quin Hunter?

En Kaufman va semblar que es tornaria boig altra vegada, llavors es va treure les banyes. Va dir:

—Deixi’m que li estalviï problemes. Sigui el que sigui el que vol, no és aquí. Vaig parlar amb la bòfia i a l’enquesta. No sé una punyetera cosa més que no hagi dit. I ja ho va sentir, hi era.

El meu oncle no va dir res. Es va treure un paquet de cigarrets i me’l va allargar. En vaig agafar un, i ell l’hi va allargar a en Kaufman. En Kaufman el va ignorar.

—Ja està tot dit. Aleshores, per què vénen aquí? Què diantre volen?

L’oncle Ambrose no va moure ni una pestanya. Digué:

—Soda. Dos gots.

En Kaufman es va posar dempeus tan de sobte que la cadira on havia estat assegut va caure enrera. La vermellor li anava pujant amunt des del nas. Es va girar i va recollir la cadira, tornant-la a posar sota la taula amb cura, com si la seva posició exacta fos una cosa importantíssima.

Va tornar cap al bar sense afegir res.

Al cap de poc, el cambrer, l’alt i prim, ens va portar les nostres sodes. Va somriure alegrement i el meu oncle li va tornar el somriure. Les petites arrugues de riure se li havien tornat a formar al voltant dels ulls, i no feia cara de mort en absolut.

En Kaufman no ens mirava; estava enfeinat a l’altra punta del bar.

—Sense narcòtics? —va preguntar-li l’oncle Ambrose.

—Sense narcòtics —va dir el cambrer—. No podries posar un narcòtic en una soda sense que tingués gust.

—És el que em pensava —va dir el meu oncle. Li va allargar un bitllet d’un dòlar—. Guarda’t el canvi. Per als estalvis dels nens.

—I tant, gràcies. Escolti, està embogit amb vostès, Am. Vol saber quan tornaran a marxar.

—Aviat, Slim. Més val que hi vagis abans que els seus col·legues et vegin parlant amb nosaltres.

El cambrer va anar cap a la taula de joc per agafar la comanda.

—Quan va passar tot això? —vaig demanar jo.

—Ahir a la nit. El seu dia lliure. Vaig obtenir el seu nom i la seva adreça d’en Bassett i li vaig telefonar. És amb nosaltres, ara.

—Cent dòlars més?

El meu oncle va remenar el cap.

—Hi ha homes que pots comprar, fill, i n’hi ha que no. Li vaig posar alguna cosa al compte dels seus nens.

—Llavors no era una broma això del banc dels nens… vull dir, allò de quedar-se el canvi del dòlar?

—Caram, no. És exactament on anirà a parar el canvi.

—Que em pengin! —vaig dir.

En Kaufman venia cap a la nostra part del bar altra vegada, per això vaig callar i me’l vaig tornar a mirar. No va mirar més cap a nosaltres.

Vam estar allà fins una mica més tard de mitjanit. Després ens vam aixecar i vam sortir.

Quan vaig arribar a casa, la mare i la Gardie ja dormien. Hi havia una nota de la mare que em demanava de despertar-la quan jo em llevés perquè volia començar a buscar feina.

Estava cansat, però vaig tenir feina a adormir-me. Continuava pensant en el que havia après del pare.

Quan tenia la meva edat, vaig pensar, havia estat propietari d’un diari i l’havia dirigit. Havia tingut un duel i havia ferit un home. Havia tingut una aventura amb una dona casada. Havia travessat Mèxic a peu i parlava espanyol com un nadiu. Havia creuat l’Atlàntic i viscut a Espanya. Havia portat un joc de blackjack en una ciutat de la frontera.

Quan tenia la meva edat, vaig pensar, havia fet vodevil i havia viatjat amb un espectacle.

No em podia imaginar el pare amb la cara pintada de negre, no em podia imaginar res de la resta de tot això, tampoc. Em preguntava quina pinta devia fer llavors.

Però quan em vaig adormir, a la fi, no vaig somniar amb el pare. Vaig somniar amb mi mateix, i era un matador en una plaça de toros a Espanya. Tenia la cara pintada amb greix negre i una espasa a la mà. I, tot barrejat com són els somnis, el brau era un brau real —un brau negre i enorme— i després ja no ho era. D’alguna manera era el propietari d’una taverna anomenat Kaufman.

Va venir corrents cap a mi i les seves banyes feien una iarda de llarg, amb unes punxes fines com agulles, que brillaven amb la llum del sol, i jo estava terroritzat, terroritzat a més no poder…

Vam tornar a la taverna a les tres de la tarda següent. L’oncle Ambrose havia esbrinat que era l’hora d’entrada de Kaufman. L’Slim va acabar el seu torn llavors, i va tornar més tard al vespre quan el bar es va omplir prou per a necessitar dos homes.

En Kaufman s’estava cordant el davantal, i l’Slim devia haver acabat de sortir, quan vam entrar al local.

Només ens va donar un cop d’ull casual, com si ja esperés veure’ns.

Estava aterrit, tan aterrit com estava en el meu somni de la nit anterior. Hi vaig pensar, en el somni.

Vam seure a la taula. La mateixa taula.

En Kaufman va tornar. Va dir:

—No vull problemes. Per què no toqueu el dos?

—Ens agrada ser aquí —va dir el meu oncle.

—Molt bé —va dir en Kaufman. Va tornar al bar i ens va dur dos gots de soda. El meu oncle li va donar vint centaus.

Va tornar al bar i va començar a eixugar vasos. No mirava cap a nosaltres. En un moment donat va deixar caure un got i es va trencar.

Una mica més tard es va obrir la porta i van entrar dos homes.

Eren dos paios corpulents i semblaven durs. Un era un ex-boxador; se li veia per les orelles. Tenia el cap en forma de bala i unes espatlles de simi. Tenia els ulls petits, de porquet.

L’altre semblava petit al costat del paio corpulent. Però només per contrast; una segona ullada et deia que anaves errat i que devia pesar força també. Tenia una cara de cavall.

Es van aturar just al llindar i van donar un cop d’ull. Els seus ulls es van passejar per tots els compartiments i van veure que eren buits. Ho van mirar tot menys cap a nosaltres. El meu oncle es va remoure a la cadira, va canviar els peus de posició.

Aleshores, es van acostar al bar.

En Kaufman va col·locar dos gots al seu davant i els va omplir sense que ells haguessin pronunciat un mot.

Això era una advertència, si és que n’hi havia necessitat.

Hi havia un sentiment creixent de fredor a la boca del meu estómac. Em preguntava si les cames em vacil·larien si em posava dret.

Vaig mirar de cua d’ull l’oncle Ambrose. La seva cara estava perfectament tensa, els llavis no es movien, però estava parlant, just prou fort perquè jo el sentís. Em va sorprendre per un moment que els seus llavis no es moguessin, fins que vaig recordar tot allò de la ventrilòquia. Va dir:

—Fill, jo puc portar tot això més bé tot sol. Vés al lavabo. Hi ha una finestra; enfila-t’hi i toca el dos. Ara mateix; tan aviat com s’acabin les begudes començarà el joc.

Mentia, jo ho sabia. Si no és que anava armat no hi havia cap manera que pogués dominar tot allò. I no anava armat, no pas més que jo.

Vaig pensar que jo era el que se suposava que anava armat. Jo era el pinxo. Tinc un vestit que sembla que valgui cent dòlars i un barret nou tou d’ala ampla. I tinc una imaginària trenta-vuit automàtica, amb el fiador tret. És a la pistolera de la meva aixella esquerra.

Em vaig posar dret, i les meves cames no eren de goma.

Vaig caminar per darrera la cadira de l’oncle Ambrose i vaig anar cap a la porta del lavabo d’homes, però no hi vaig entrar. Em vaig parar just al final de la barra, i em vaig quedar allà, on podia veure el bar, per davant i per darrera.

Havia aixecat la mà dreta i l’havia deixada descansar amb els dits una mica ficats a la jaqueta, tocant la culata de la imaginària trenta-vuit automàtica.

No vaig dir res; només me’ls vaig mirar. No els vaig dir que mantinguessin les mans sobre la barra, però ho van fer.

Els vaig mirar tots tres. Més que res vaig mirar en Kaufman als ulls. Devia tenir una pistola darrera la barra en alguna banda. El vaig mirar als ulls fins que vaig saber on era. No la podia veure des d’on jo em trobava però sabia exactament on la guardava.

—Voleu alguna cosa vosaltres dos? —vaig preguntar.

Va ser el cara de cavall el qui va contestar. Va dir:

—Res en absolut, company. Res en absolut.

Va girar el cap vers en Kaufman. Va dir:

—Maleït sies, George. Per deu dòlars per cap volies que juguéssim seriosament.

Vaig mirar en Kaufman. Vaig dir:

—Un joc brut, George. Potser t’hauries d’enretirar de la barra uns quants passos.

Dubtà, i jo vaig deixar lliscar la mà una mica més endins de la meva jaqueta.

Va fer tres passos lents endarrera.

Vaig entrar darrera el bar i vaig recollir la pistola. Era un revòlver trenta-dos de canó curt en forma de trenta-vuit. Una pistola preciosa.

Vaig buidar el cilindre deixant caure els cartutxos dins de l’aigua bruta d’una de les aigüeres de darrera el bar. Hi vaig llençar la pistola, després.

Em vaig girar per agafar una ampolla del darrera. En el mirall, vaig pescar els ulls de l’oncle Ambrose. Estava assegut a la taula, somrient com un gat de Chesire. Em va fer l’ullet.

La cosa més cara que vaig veure va ser una ampolla de Teacher’s Highland Cream.

—A compte de la casa, nois —vaig dir, i els en vaig servir a tots dos.

El cara de cavall em va somriure. Digué:

—No ens voldries pas donar els nostres deu dòlars per cap de la caixa, company? Em penso que ens els hem guanyat per venir, després de la mala jugada d’en George.

El meu oncle s’havia alçat i s’anava acostant a la barra. Es va col·locar entre el cara de cavall i l’home corpulent. Semblava diminut allà entre aquell parell.

Va dir:

—Deixeu-me fer —i es va treure la cartera. En va treure dos bitllets de deu i els va donar a cada un dels homes al seu costat. Va dir—: Teniu raó, nois. No voldria pas que en sortíssiu esquilats.

El cara de cavall es va entaforar el seu bitllet a la butxaca dels pantalons. Va dir:

—Vostè és un home com cal, mestre. Ens en hem adonat de seguida. Vol que nosaltres…?

Va mirar cap a en Kaufman, i l’home corpulent també ho va fer. En Kaufman va empal·lidir i es va fer enrera.

—No —va dir el meu oncle—. Ens agrada en George. No voldríem que li passés res. Serveix-nos una altra ronda, Ed.

Vaig omplir els seus gots amb la Highland Cream, i vaig treure dos gots més i amb solemnitat els vaig anar omplint de soda.

—No et descuidis en George —va dir l’oncle Ambrose—. Potser en George beurà amb nosaltres.

—I tant que sí —vaig dir jo.

Vaig agafar un altre got i amb cura el vaig anar omplint de soda. El vaig fer lliscar per la barra cap a en Kaufman.

No el va recollir.

Tots els altres quatre vam beure.

El cara de cavall va dir:

—Segur que no vol que…?

—No —va dir el meu oncle—. Ens agrada en George. És un bon xicot quan se’l coneix bé. Vosaltres, nois, més val que marxeu. El poli que fa la ronda arribarà aviat. Podria mirar a dins.

El cara de cavall digué:

—En George no es queixaria —i va mirar en Kaufman.

Vam prendre una altra ronda, i després els dos pinxos van sortir. Va ser tot molt amistós.

El meu oncle em va somriure. Va dir:

—Marca-ho per en George, Ed. Has servit sis gots de whisky, compta’ls a cinquanta centaus cada un. I cinc sodes, si comptem la d’en George.

Va posar un bitllet de cinc dòlars sobre la barra.

—Marca tres cinquanta.

—Molt bé —vaig dir—. No voldríem sentir-nos obligats amb en George.

Ho vaig marcar i li vaig tornar, a l’oncle Ambrose, el dòlar i mig de canvi. Vaig posar els cinc a la caixa.

Vam tornar a la taula i ens vam asseure.

Vam estar allà asseguts ben bé cinc minuts abans que en Kaufman descobrís que tot s’havia acabat i que nosaltres pensàvem fer com si res no hagués passat.

Al cap d’aquests cinc minuts va entrar un home i va demanar una cervesa. En Kaufman la hi va servir.

Aleshores, va venir cap a la nostra taula. Encara se’l veia una mica regirat.

Va dir:

—Ho juro per Déu, no sé res d’aquest Hunter que es van carregar. Només el que vaig dir a l’enquesta.

Cap de nosaltres no va dir res.

En Kaufman es va quedar allà un moment i després va tornar cap el bar. Es va servir dos dits de whisky en un vas i se’ls va beure. Era la primera vegada que el veia beure.

Vam seure allà, tota l’estona, fins a dos quarts de nou, aquell vespre.

Van entrar i sortir molts clients. En Kaufman no es va prendre res més, però se li van caure dos gots i es van trencar.

No vam parlar gaire quan tornàvem per l’avinguda Chicago. Mentre menjàvem, el meu oncle digué:

—Ho has fet de primera, Ed. Caram jo, jo no pensava que poguessis fer una cosa així.

Li vaig somriure. Vaig dir:

—Jo també seré honest. Jo tampoc m’ho pensava. Hi tornarem aquesta nit?

—No. Ja el tenim prou estovat per ara, ho deixarem per demà. Ho enfocarem d’una altra manera. I potser demà ja el podrem cargolar.

—Estàs segur que no és sincer, que amaga alguna cosa?

—Fill, està aterrit. També ho estava a l’enquesta. Em penso que sap alguna cosa; de totes maneres, és l’única pista que tenim per ara. Mira, per què no vas a casa i et fiques al llit d’hora? Dorm una mica per variar.

—Tu què faràs?

—He de veure en Bassett a les onze. Res fins aleshores.

—M’esperaré per veure’l jo també. No podria dormir.

—Uhuh. Efectes posteriors. T’has embolicat en un bon merder allà baix. Et tremola la mà?

Vaig fer que no. Vaig dir:

—Però tinc els budells ben regirats. Estava totalment aterrit, durant tota l’estona. M’he repenjat al darrera la barra perquè tenia por de caure.

—Segurament tens raó pel que fa a no dormir —digué—, però tenim un parell d’hores entre ara i les onze. Com vols que les matem?

—Potser em podria deixar caure per l’Elwood Press. Vull recollir els xecs del pare i meu per mitja setmana, no, més de mitja setmana, tres dies són tres quints de setmana —vaig dir.

—Els trobaràs al vespre?

—Segur que sí, són a la taula de l’encarregat i l’encarregat de nit en té la clau. I puc recollir les coses de l’armari del pare, i portar-les a casa.

—I escolta, no hi pot haver cap relació amb el taller i que el teu pare hagi estat assassinat, oi que no?

—No sé pas com. Només és una impremta; vull dir que no falsifiquen moneda ni res d’això —vaig dir.

—Bé, mantingués els ulls i la ment ben oberts de totes maneres. Hi tenia enemics? Tothom l’apreciava?

—Sí, tothom l’apreciava. Bé, no tenia realment amics íntims, però s’avenia amb tothom. Ell i en Bunny Wilson es veien força sovint. No tant des que en Bunny va començar a fer el torn de nit i el pare va continuar en el de dia. I hi ha en Jake, l’encarregat de dia. Ell i el pare eren bons amics.

—Està bé, em trobaré amb en Bassett al local de l’avinguda Grand en què ens vam veure l’altra nit. Estigues per allà a les onze si vols venir.

—Hi seré —vaig dir.

Vaig anar cap a l’Elwood, a dalt de tot del carrer State prop d’Oak. Era estrany d’anar-hi de nit i no per anar a treballar.

Vaig pujar les poc il·luminades escales cap al tercer pis i em vaig quedar dret a la porta de la sala de composició, mirant. Hi havia les linotips al llarg de la part oest de la sala, n’hi havia sis. En Bunny estava assegut picant a la més propera. Hi havia operadors a tres més.

La del pare era buida. No perquè ell no hi fos, vull dir, sinó perquè hi ha menys operadors que màquines a les nits i aquesta no es feia servir. Em vaig quedar allà uns minuts, al llindar, i ningú es va adonar de mi.

Llavors vaig veure en Ray Metzner, l’encarregat de nit, que es dirigia cap a la seva taula i el vaig seguir i hi vaig arribar just quan ell s’asseia.

Va alçar la vista i va dir:

—Hola, Ed.

—Hola —vaig dir jo i tots dos ens vam quedar parats buscant alguna cosa per dir.

En Bunny Wilson em va veure en aquell moment i va venir cap a nosaltres. Va dir:

—Tornes a la feina, Ed?

—Aviat —li vaig dir.

En Ray Metzner estava obrint el calaix tancat amb clau del seu escriptori. Va trobar els xecs i jo me’ls vaig ficar a la butxaca. Va dir:

—Per Déu que sembla que tinguis un milió de dòlars, Ed.

Havia oblidat com anava vestit; em va fer sentir una mica incòmode, aleshores.

En Bunny digué:

—Mira, fill, quan estiguis a punt per tornar, per què no els demanes que et posin al torn de nit en lloc del de dia? Ens series útil aquí, oi Ray?

En Metzner assentí. Va dir:

—És una bona idea, Ed. És un bon torn, una mica més ben pagat. I estàs aprenent teclat, oi que sí?

Vaig fer que sí.

—Pots practicar més a les nits. Vull dir que sempre hi ha un parell de màquines parades. En qualsevol moment de calma que ens sobri mitja hora, pots posar-te a practicar.

—Hi pensaré —vaig dir—. Potser ho faré.

Em vaig adonar què volien dir; trobaria a faltar més el pare en el torn de dia, en què estava avesat a treballar amb ell. Potser tenien raó, vaig pensar. Sigui con sigui, eren bons amics.

—Bé —vaig dir—, me’n vaig cap als armaris, després em sembla que me n’aniré. Tens una clau mestra que obri el del pare, oi que sí Ray?

—I tant —va dir. Es va treure el seu joc de claus i me’l va donar.

En Bunny digué:

—Falten quinze minuts per sortir a fer un mos, Ed. Aniré a menjar un entrepà i un cafè a la cantonada. Espera’t i vine amb mi.

—Acabo de menjar —vaig dir—. Però, d’acord, prendré una copa de Java.

En Metzner va dir:

—Vés-hi Bunny. Ja marcaré la teva targeta per tu. Vindré més tard però em portaré el menjar.

Vam anar cap als armaris. No hi havia res en el meu que volgués agafar. Vaig obrir el del pare. No hi havia res a dins tret d’un jersei vell, els seus estris de linotipista i la maleteta negra.

No valia la pena endur-se el jersei a casa, però no el volia llençar. El vaig posar junt amb el mesurador al meu armari i vaig agafar la maleteta. Estava tancada, és a dir que no vaig intentar obrir-la allà.

Sempre m’havia sentit lleugerament curiós pel que fa a aquesta maleta. Era només un tipus de caixa de cartó barata, d’unes quatre polzades de gruixària i unes dotze per divuit d’alt i ample. Havia estat al fons del seu armari sempre des que havia començat a treballar a l’Elwood amb ell.

Una vegada li havia preguntat què hi havia dins i ell m’havia dit:

—Només algunes coses velles meves, Ed, que no vull deixar per casa. Res important.

No havia afegit res més i jo no li havia tornat a preguntar.

Vam baixar cap al petit i greixós local de la cantonada de State amb Oak. No vam parlar gaire mentre ell es menjava un entrepà i un tros de pastís.

Després vam encendre cigarretes i en Bunny va preguntar:

—Ja han trobat el paio? El que va matar el teu pare?

Vaig fer que no amb el cap.

—Ells no… no sospiten de ningú, oi, Ed?

Me’l vaig mirar.

Ho va dir d’una manera tan rara que vaig trigar un minut a entendre la frase i a veure el que volia dir.

Després vaig dir:

—No sospiten de la mare, si és el que vols dir, Bunny.

—No volia dir que…

—No siguis ruc, Bunny. Això és el que havies de voler dir, preguntant-ho d’aquesta manera. Bé, la mare no hi va tenir res a veure.

—Jo ja ho sé que no, Ed. Això és el que… Oh, caram, estic ficant la pota tota l’estona. Hauria d’haver mantingut la boca tancada des del començament. No tinc prou cervell per a ser subtil. Intentava de treure’t informació sense donar-te’n jo, i serà completament al revés.

—Molt bé, doncs —vaig dir—. Aboca-ho.

—Mira, Ed, quan maten un home, sempre sospiten de la dona si no és que té alguna coartada. No em facis dir per què; simplement és així. Igual que quan maten una dona; automàticament sospiten del marit, primer.

—Potser van sospitar, suposo. Però això és diferent; això va ser un atracament —vaig dir.

—Sí, però investigaran altres angles, també. Només per si un cas no és el que sembla, que no ho veus? Bé, jo sé on era la Madge —la teva mare— entre les dotze i dos quarts de dues, o sigui que té una coartada. Si és que n’hi cal una, jo la hi puc oferir. Això és el que volia dir quan deia que sabia que ella no ho havia fet.

—On la vas veure?

En Bunny digué:

—Jo estava prenent unes copes el dimecres, la meva nit lliure, i vaig trucar a casa teva cap a les deu per saber si en Wally hi era. I ell…

—Ara me’n recordo —vaig dir—. Jo vaig contestar el telèfon i et vaig dir que ja havia sortit.

—Exacte. Per això em vaig deixar caure per uns quants llocs, amb la idea de trobar-lo, però no va ser així. Però cap a mitjanit jo era en un local prop de l’avinguda Grand; no sé com es diu. I la Madge hi va entrar. Va dir que havia baixat a fer l’últim trago abans de ficar-se al llit; que en Wally encara no havia tornat a casa.

—Estava emprenyada per això, o què —vaig preguntar.

—No ho sé, fill. No ho semblava, però amb les dones no es pot dir mai. Les dones són estranyes. Sigui com sigui vam beure una mica i vam parlar, i eren cap a dos quarts de dues quan la vaig acompanyar a casa i em vaig retirar jo també. Ho sé perquè vaig arribar a casa una mica abans de les dues.

—És una bona coartada, si és que la necessita. Però no caldrà, Bunny. Escolta, és per això que vas venir a l’enquesta? Em vaig preguntar per què havies vingut —vaig dir.

—Exacte. Volia saber a quina hora havia passat. I tota la resta. A l’enquesta, ni tan sols van preguntar a la Madge si havia estat a casa o a fora aquella nit. Així és que vaig pensar que tot anava bé, sent d’aquesta manera. No li ho han demanat?

—No que jo sàpiga —li vaig dir—. Senzillament no ha sortit. Sabia que havia sortit, perquè encara anava vestida aquell matí quan vaig entrar a despertar el pare, però…

—Vestida encara? Déu del cel, Ed, per què hauria de…

Vaig desitjar haver mantingut la boca tancada. Ara li ho hauria de dir. Vaig dir:

—Tenia una ampolla a casa i devia continuar bevent, esperant que el pare tornés. Només que es va adormir sense desvestir-se.

—Ho sap la policia?

—No ho sé, Bunny. —Li vaig explicar el que havia passat aquell matí. Vaig dir—: S’estava llevant quan vaig sortir; la vaig sentir. Bé, si es va canviar de roba o encara duia la mateixa sota una bata quan ells van arribar, ells no poden saber-ho. Si ella va obrir la porta de la manera que anava quan la vaig deixar, haurien de ser idiotes per no haver-se’n adonat.

—Va bé, doncs —va dir en Bunny—. Si no saben que va ser fora, va bé. Si ells… bé, ja saps què vull dir.

—És clar —vaig dir.

Estava una mica alleujat, jo també, vaig descobrir, de saber on havia estat la mare aquella nit i que realment no hi havia raó d’amoïnar-se.

En Bunny va intentar de nou deixar-me diners quan el vaig deixar.

Quan vaig entrar a la taverna, l’oncle Ambrose estava assegut tot sol en el compartiment que havíem ocupat feia algunes nits. Encara faltaven alguns minuts per a les onze.

Em va mirar, i després va veure la maleta, i els ulls van fer la pregunta per ell. Li vaig explicar el que era.

La va posar sobre la taula al seu davant i llavors es va començar a furgar les butxaques. Se’n va treure un clip per agafar paper i el va posar recte, després li va fer un petit ganxo a la punta.

—Et fa res, Ed?

—I és clar que no —li vaig dir—. Endavant.

El pany era senzill. Va aixecar la tapa.

—Redimoni —vaig dir.

Al primer cop d’ull, allò era una confusió total. Després cada cosa anava agafant sentit. No n’haurien tingut per a mi abans que el meu oncle m’hagués explicat algunes de les coses que el pare havia fet de jove.

Hi havia una perruca negra i arrissada, del tipus que aniria bé amb el maquillatge negre d’un còmic. Mitja dotzena de pilotes vermelles brillants d’unes dues polzades i mitja, la mida per a fer malabarismes. Una daga, en una beina d’artesania espanyola. Una meravellosament equilibrada pistola de tir d’una sola bala. Una mantellina negra. Una figureta d’argila d’un ídol asteca.

Hi havia altres coses. No les podies veure totes d’un sol cop d’ull. Hi havia una cosa embolicada en paper fi. Era una harmònica atrotinada.

Era la vida del pare, vaig pensar, entaforada en una maleteta. Si més no, una fase de la seva vida. Hi havia coses que va voler conservar, però no a casa on es podien haver fet malbé o perdut, o on potser hauria d’haver contestat preguntes sobre la seva procedència.

Un soroll em va fer aixecar el cap, i en Bassett era allà dret mirant avall.

—D’on ha sortit tot això? —va preguntar.

—Segui —va dir el meu oncle. Havia recollit una de les boles malabars brillants i se la mirava com un home podria mirar dins d’un cristall. Els seus ulls tenien alguna cosa estranya. No ploraven, exactament, però tampoc semblava que no ploressin.

Sense mirar ni a mi ni en Bassett va dir:

—Digue-li, fill.

I jo li vaig explicar a en Bassett allò de la maleta i d’on havia sortit.

En Bassett s’hi va abocar i va agafar un feix de papers. Els va girar i va dir:

—Que em pengin si no és espanyol.

—Sembla poesia —vaig dir—. Per la manera com està dividit en línies. Oncle Am, va escriure mai poesia en espanyol el pare?

Va fer que sí sense treure els ulls de la bola vermella.

En Bassett anava remenant per la pila i un paperet va caure. Un petit rectangle de paper nou i tosc, d’unes tres per quatre polzades. Era un formulari imprès, però escrit a màquina i amb una signatura gargotejada en tinta.

En Bassett estava assegut al meu costat i vaig poder-lo llegir mentre ell ho feia.

Era el rebut per la prima d’una companyia d’assegurances, la Central Mutual. Tenia data de feia menys de dos mesos i era un rebut trimestral d’una pòlissa a nom de Wallace Hunter.

Vaig mirar la quantitat i vaig fer un xiulet. La pòlissa era de cinc mil dòlars. Tenia una petita anotació a sota «Assegurança de Vida» que deia «Doble Indemnització». Deu mil dòlars. Ara, és l’assassinat una mort per accident?

El nom del beneficiari també hi era, senyora de Wallace Hunter.

En Bassett es va aclarir la gola i l’oncle Ambrose va alçar la vista. En Bassett li va passar el rebut de la prima.

—Em temo que és el que ens calia —va dir—. Un motiu. Ella em va dir que no tenia cap assegurança.

L’oncle Ambrose la va llegir i digué:

—És boig. La Madge no ho va fer.

—Era fora aquella nit. Tenia un motiu. Ha mentit dues vegades. Ho sento, Hunter, però…

El cambrer era allà al costat de la taula. Ens va demanar:

—Què prendran, senyors?