Notes

[1] De tant en tant un llibre es fa famós amb un nom que no és el seu, un sobrenom, com l’Espill, dit Llibre de les dones. [Torna]

[2] A la traducció catalana de Marçal Olivar (Fundació Bernat Metge, 1929-1931, ed. bilingüe) totes les escenes declaradament eròtiques estan traduïdes per un espai en blanc ple de punts suspensius… [Torna]

[3] La’m contà Na Madrona Amat Ça Font, de Palau del Vidre, quan era fadrina. [Torna]

[4] Llull: «Aquell home qui imagina sovent d’on és vengut sap les carreres del dia e de la nit». [Torna]

[5] Al món material, a la matèria, què li passa? Per què li agafa aquesta cosa de tornar-se boja? Pot ser, per telèfon? Ni us em voldríeu acostar ni vull que us acosteu, quan m’enfilo cap al cràter. Per què ballen, són nens o són flames? Per què ballen, si he vist la serp i està adormida? Què li passa a la matèria, per què pateix, per què fa mal? Per què em toca entregar-m’hi, al mal? Te’n recordes, tu, de caminar? Un gran palau i una rata, i algú es grata: no és la pesta, és la santa, que duu la lepra. [Torna]

[6] Dona i home, sóc dues meitats que ens deixem soles, dues meitats separades per una festa. L’home hi és a dins i la dona a fora, sola en barca a l’albufera veneciana, remant espaiet, dubtant de venir-li al carnaval, però és que a cada meitat tinc una crossa. L’home riu, s’exalta, és deforme, les dones el volen i ell és deforme i fuig, l’atreu el cràter i perd la gana, i una altra gana el transfigura en dona, en barca, en albufera i en poeta de la bogeria immòbil, que m’il·lumina i crema. [Torna]

[7] Escolteu, mireu la matèria: què li passa?! Mireu com canta, mireu com canta! Ei, adéu, jo me n’hi vaig, deixo el dinar, deixo les eines, m’enduc l’oblit. I eh, tu, mira com canta: sigues-me platja, que ho entenc tot, els trons contradictoris que vindran i tot, que tots són àngels i jo estic sola sense ulls ni llengua ni boca ni mans ni nas ni orelles —no sents la música?—, sola en aquest naufragi enlaire, com en una abraçada, com en un cràter, com si fos l’altre. [Torna]