INVENT D’ICONA
que els mots, de les coses veïns,
han de ser de llurs fets cosins
JEAN CHOPINEL
Romanço de la rosa
i els núvols lleugers corrien
i el mar dormia en l’arena
LO GAITER DEL LLOBREGAT
A la llum pobra d’un fanal
he anat a seure en un portal
esperant veure si et veuria
i així al carrer
se m’hi pot fer
de dia.
Va passant gent i jo quiet
estic de tot del tot abstret,
sóc trenta segles endarrera
però no absent,
no, sinó fent
drecera:
vaig de nit sol perdut per un
camí que va muntanya amunt,
la llum només de les estrelles
i jo mussol
que parlo sol
amb elles
sento l’alè de la foscor
i se’m desperta mitja por
i se’m desperta arran de terra
i a dins del pit
un esperit
que xerra
i encar que algun mot no el comprenc
diu que no es compra, que no ho venc,
diu, que ni es roba, que és que es troba
anant dejú
una font i u-
na cova.
Si el meu llenguatge no s’entén
encén-hi foc, em diu, encén,
mira que el món és tal com sembla,
no tot és fum,
mira’t la llum:
mirem-la.
Bec a la font i a poc a poc
entro a la cova a encendre foc
i quan les flames ballen vives
veig pel trencant
del carrer gran
que arribes.
És el caliu dels nostres pits,
és el senyal fet amb dos dits,
el nostre nom roent de brasa,
és el buit nou
que surt de l’ou
i casa.