El de la barba florida

amb llengua d’avui retrau

que matèria no atrau

sinó que vol ser atreta

i així els astres més llunyans

són els que van més de pressa

perquè l’univers es vessa

cap a enfora a tota llet

talment com aquestes

noves que no me n’han tingut prou

amb 399

versos i escaig i a més l’ésser

també sobreïx pel mig

al bell mig del remolí

de la flor del romaní

que floreix gentil arreu

ara que el temps li ho demana

i pel petit finestral

de la flor romanial

mil mons del nostre univers

s’aboquen al nostre món

que és la terra i n’omplen l’aire

de meravellosa flaire

que preserva de tot mal

i amb tot i això i malgrat tot

i a pesar d’això i això

no obstant en canvi emperò

més aviat fa un efecte

o sensació que sembla

que el món tingui malferida

l’espinada i que la vida

l’hagi picada la mort

i no perquè estigui feta

de pasta defectuosa

de naixença pecatosa

sinó perquè això de ser-hi

ben mirat és una aposta

on som oferts en juguesca

de jugar-nos-ho a la fresca

nosaltres i els altres àtoms

i si un llamp intern trencà

un dels quatre murs del món

potser l’ésser i el temps són

l’heura que s’enfila amunt

per la paret esquerdada

aferrant-se a l’esvoranc

com floretes de barranc

sempre al més enllà abocades

i que quedi clar que es tracta

del senzillíssim enllà

que se’n ve i que se ne’n va

dia i nit baixant amb l’aigua

pel fons del barranc i encara

que li passi molt ensota

l’herba se’n xucla una gota

de l’aigua que ve d’endalt

i que es va perdent avall

i que no s’atura mai

i que dibuixa l’espai

i que li dóna el sentit

i la direcció i doncs

entre eixos eixos suprems

l’herbeta marcant el temps

puja perpendicular

i ara marca el de florir

en determinats colors

que fan de definidors

del compàs amb què es desplega

el temps ara i mai ai ai

dic ara i sempre ai caratsus

de déu i ara ves quins lapsus

de xips xaps fònics que em vénen

com quan em veig la mestressa

dreta ran del mur gruixut

del mas i jo tururut

noto que està a punt a punt

d’entrar-me un lapse fortíssim

d’aquells que pots oblidar

i se’t pot petrificar

perfectament mig cervell

però llavors l’altre mig

s’engega a tot drap i vola

i fins entén la parola

de l’àguila que sospira

devora el roc sobirà

on s’aixecava un castell

que després es va fer vell

i ha esdevingut de nou roca

però li queden grans panys

de paret parant el vent

a un jardí ben diferent

de les alzines de fora

tal com també passa al mas

de la nostra peripècia

i a més hi creix regalèssia

per allà i amb la dolçor

del rizoma se m’eixamplen

les costelles i m’arriba

de terra via saliva

la musica dels espais

quan ella aixeca una cella

i ens mira amb tan bona entesa

que posa tota l’encesa

dels estels en harmonia

i així doncs només mirant-nos

fa que tots els moviments

dels quatre mil elements

des dels astres més llunyans

fins als atomets de l’aire

que t’amanyaga la galta

i a l’electró teu que en salta

facin un acord perfecte

en el sentit musical

de la paraula i llavors

sense aire de cap esforç

i només pel moviment

telepàtic de tal música

es capgira la tendència

del mal i la consciència

del mal que fins ara havia

predominat o volgut

predominar durant to-

ta aquesta edat de la por

i per contra ara i de cop

la terra està aquí davant

camelant-te a camelar-la

i és que fins la pols hi parla

i tot hi respira sol

i entre els arbres dalt al grony

desesparracant l’eufòria

se sent la convocatòria

de les quaranta-sis cordes

d’una unipersonal tribu

cridant altres tribus i

li respon l’espai i així

es teixeix i entreteixeix

l’aire desesporuguit

i alerta de quan aquella

alça una mica una cella

i ens mira fonda i tranquil·la

sense deixar de fer cara

del foc què com l’encendrem

i nosaltres no volem

altra cosa que posar-nos-hi

perquè la tranquil·litat

damunt dita amb què ella ens mira

és una fletxa i la tira

miracle endavant i encerta

el forat del pany entrant-hi

en tirabuixó que ens obre

la presó i en fuig el pobre

escarceller que ja no

podrà deixar de ser lliure

i és des d’ara que s’esbrava

i es desdibuixa i s’acaba

la por que passen els homes

del simple fet que tot menja

i ets menjar fins i tu i tot

i si després hi ha un rebrot

de reviure no ho sabrem

si no n’és amb el saber

de com saben els neutrins

que són sabers molt distints

amb el nostre tot i que

segurament comparteixen

més de quatre universals

conceptes fonamentals

com ara el de pessigolles

o les idees que solen

concebre les regadores

que són idees senyores

constituents del pinyol

que conté els codis de l’u-

niverset que ens ha parit

per tal que hi xuclem l’esprit

de la dolça pega que

s’extreu de la regalèssia

i ara a veure qui serà

el saberut o el taujà

que s’expliqui les matèries

sense entrar-hi els esperits

que salten entre les branques

i si no em segueixes tanques

el llibre i ja et veuré al pròxim

que escrigui que ben segur

que no s’assemblarà gens

a aquest que ara encara tens

entre els peus ai dic les mans

o cuc endins de l’orella

si és que te’l llegeix algú

i arrepapadament tu

et limites a escoltar

aguantant-te mig badall

però en fi no em faràs pas

amb això baixar del mas

ni deixar l’herba de l’era

ni desoir l’arpa hermosa

per la pols societària

de la plaça literària

que no m’importa una busca

i a més en aquest poema

és morta però enterrada

no car de la malaurada

no en va quedar ni polsim

mentre que la poesia

per les bones i les males

vola sola sense ales

i solament necessita

de tu i del món i ara sent

acolorits de rampells

els diàlegs d’uns ocells

entre els contracants de l’arpa

que s’ha instal·lat quasi al cim

del grony exultant de verd

de selva espessa que es perd

de vista i sota el brancam

esmunyint-se i ocultant-se

tot són camins i dreceres

i a voltes on menys t’ho esperes

hi ha passos de mal passar

que costa d’entendre com

ha pogut arribar l’arpa

fins al clar des d’on enxarpa

una cosa de la posta

que no n’és el fer-se fosc

ni que la claror s’espassi

sinó el fet que el cel es faci

cada cop més transparent

o sigui per dir-ho clar

com més negre més diàfan

i si vols més meló agafa’n

i els grans del meló del cel

en la diafanitat

simbolitzen la lluor

que brilla en fons de foscor

però si la simbolitzen

és perquè hi són

i la són la lluor que mai no manca

i ara alhora a terra és blanca

la roca i és blanc el mur

de la masia amb el blanc

fosquejant de quan s’ha fet

de nit que és un blanc secret

bé que visible per tots

i fa tanta companyia

com ser l’amic amb l’amat

i és dir que un blanc apagat

o sigui un color concret

doncs és l’ànima del món

o un mot seu o una persona

d’aquesta ànima pregona

que puja a la superfície

o diguem que surt a escena

i alhora l’escena

l’és perquè ens és

el món i a més

ens fa d’amat als amics

fent dos papers el d’actor

principal i el d’escenari

i aquí caldria esbrinar-hi

si són dos o només un

mentre que també nosaltres

en fem dos car fem d’actors

i de públic o de dos

públics i tot si convé

i en tal cas caldria veure

si són dos o un fotimer

els dos papers que hem de fer

procurant no perdre els nervis

en l’actual acte del

gran teatre de mon món

que és pel cap baix el segon

encara que és més plausible

que sigui l’infinitè

d’un passar de mons diversos

en cascades d’universos

transformant-se eternament

aquí davant del teu nas

en altres i en ells mateixos

alguns dels quals tenen eixos

de pollegueres molt fermes

i altres no i ballen com bojos

i exaltats tremolen tant

que se’ls acaba esquerdant

la frontera^[013] i el portal

gros que s’hi obria també

s’ha esgavellat i mig penja

i un tros al mur s’arrepenja

i el fustam trencat és tot

envoltat i recobert

de branques i flors i fulles

i entre les seves despulles

troben caus i amagatalls

els animalons d’aquí

i altres que un dia hi fan nit

i l’endemà ja han fugit

perquè viuen avançant

com les guineus del capvespre

fent llum en la nit eterna

tal si fossin la llanterna

penjada al portal del cel

mes ai que una cosa n’és

la guineu i tu i un llum

i una molt altra la llum

que tot déu la respirem

com la cosa més normal

com si hi hagués hagut sempre

el desafiador tempre

de l’arpa sonant als boscos

del casal trencat i si

s’estroncava la tonada

fóra com si la contrada

quedava tota a les fosques

i no poguéssim ni veure

la claror de la guineu

ni oíssim el tornàveu

diürn de la llum nodrint-nos

que arrabassar la patata

de terra i fer-la bullida

no ha estat pas mai de la vida

incompatible amb el gust

de gustar-ne el paradís

fantàsticament i pura

terrenal i que perdura

d’un univers al següent

passant la torxa del viure

al dellà dels pataplams

com el gra que dorm als camps

passa per sota els hiverns

per ser-hi la primavera

i enaixí com la matèria

crea amb sos codis la dèria

del viure i del pensament

igualment el viure i veure

obrint-els-hi els corriols

són els que mouen els sols

i aquestes altres estrelles

i el viure i veure i sentir

deu ser l’únic element

heretat del precedent

univers d’abans d’aquest

i seran també la cosa

que deixarem al que ve

i endemés potser també

me li traspassarem un

electró lliure i serà

a l’hora que el sol se pon

i li canten la non-non

totes les goles del món

i us dic als extraviats

que amb neguit pertot erreu

engavardinats a peu

i fent grinyolar les dents

amb els punys ben estrenyuts

al no re de les butxaques

que al quedar sense barraques

ni closques de quatre rodes

ja podeu asserenar

sense afluixar-la l’estreta

deixant de fer la traveta

a l’aire que surt del pit

i afinar la punteria

aclucant els ulls un xic

prop del cim d’un puig antic

i encertar ben encertada

al melic dels cels immensos

de la nit on ja no hi passa

el llumet roig o carbassa

de cap avió deixant

sa llarga tira de gasa

com del guix d’una guixada

en la pissarra estelada

mentre es perd el seu rum rum

que ja no el veurem mai més

i encertar dic amb esguard

al melic del capaltard

la nansa orgònica i fer-li

el que les cordes de l’arpa

fan a l’aire que les toca

i l’aire es desembadoca

i amb els ulls acaroneu

el punt dolç de la natura

que se sent al ple d’escórre’s

ferma i trèmula com torres

i com nosaltres feliç

de respirar ni que sigui

mig moment més la muntanya

i de cantar-li la canya

als esperits que ens espien

des dels estels i entre els àtoms

del barrot de la cadira

i al nus mateix de l’estira

i arronsa del meu cap entre

el saber i el no saber

quan amb l’última cerilla

hem encès una centilla

que ha fet que el foc agafés

i aquesta vegada poc

que el deixarem apagar

i la música hi serà

la claredat de les flames.

El masot tan al seu lloc

i les muntanyes tan ben

posades i el sentiment

que m’ha corprès tot és u

i enc que mas i mont i ment

estiguin trencats o a punt

de caure sota un simun

de sorra seca i estèril

la flaire dels esperits

fent créixer l’aigua dels rius

fa que els vius morts i els vius vius

doncs en puguin beure i viure.