9

DE CARA AL DESASTRE

Panoràmica de Barcelona des del mar, de mitjans del segle XVII, de Sébastien de Pontault, chevalier de Beaulieu.

El virregnat de Catalunya

Durant tot el segle XVI, les institucions barcelonines i, per extensió, les catalanes, no van canviar substancialment sobre el paper. Les mateixes institucions amb funcionament similar. Només es va afegir un càrrec nou, el de virrei, a tot l’entramat institucional, i va tenir una gran incidència en la vida ciutadana i del país. En èpoques anteriors ja havien existit institucions amb les mateixes funcions de nom diferent, com els lloctinents, per exemple. Però el virrei, un alt càrrec que exercia de rei quan aquest físicament no hi era, té sentit quan el territori que està sota un monarca és tan extens i variat que no queda altre remei que administrar-lo de manera delegada.

Amb Carles I i la transformació de la dinastia de Trastàmara a Habsburg (o Àustria), el sistema de virregnat serà profusament utilitzat. El virregnat de Catalunya, amb seu a Barcelona, al costat de la plaça del Rei i a tocar de la catedral i del Tribunal de la Inquisició, perdrà prestigi i es considerarà un destí poc desitjable per als virreis, que prefereixen optar a territoris on puguin mantenir un gran poder, un alt nivell d’autonomia i la possibilitat d’enriquir-se amb facilitat. A Catalunya això no és possible, perquè és massa prop de Castella, del monestir palau d’El Escorial, on des del regnat de Felip II hi ha la Cort —a part d’altres palaus més còmodes—, i la terra no és prou rica per permetre que el diner que es desviï de l’erari públic sigui quantiós. A més, la fal·lera dels catalans —i encara més dels barcelonins— de ser tan reconcentradament recargolats amb els seus drets, constitucions i privilegis els fa de mal governar. No és estrany, doncs, que en contra del que és habitual en la maquinària de nomenament de virreis, sovint els designats per a Catalunya siguin gent del país, molt implicada, això sí, en l’estructura de la Cort, però gent del país a qui, per tant, els pot venir bé ser els representants del monarca al territori perquè així poden teixir o enfortir les relacions clientelars que probablement ja tenien abans d’assolir el càrrec.

Fins a l’arribada al poder de l’emperador Carles, el Principat de Catalunya era el territori més poderós i hegemònic de la Corona d’Aragó, malgrat la decadència que havia patit al segle XIV amb tantes pestes, conflictes polítics i socials i guerres. De millor o pitjor manera, aquell mal moment s’havia remuntat, però ara Catalunya i la ciutat de Barcelona havien entrat a formar part d’un ens molt més gran; monstruós, de tan gran que era. Continuava sent —amb el permís de Nàpols— el territori hegemònic de la Corona d’Aragó, però ara la Corona tan sols era un territori més d’una monarquia composta que tenia interessos diversos que anaven des de l’actual Holanda fins a Àustria, passant per bona part d’Itàlia, les illes mediterrànies, el nord d’Àfrica, tota la península Ibèrica, illes atlàntiques, la major part del continent americà, les illes Filipines i algunes possessions més a l’Àsia i a l’Àfrica, sobretot en els anys en què Portugal es va integrar també en la Monarquia Hispànica. Per més important que fos Barcelona, per especial que fos el Principat de Catalunya, per determinant que fos la Corona d’Aragó, el seu pes no podia ser gaire en aquest conglomerat. I això es notava en moltes coses.

Tot i que durant el segle XVII, Barcelona té una gran consideració com una de les ciutats i un dels ports més importants del Mediterrani, i malgrat les descripcions elogioses que li dediquen els viatgers forans, el cert és que si ens fixem en les dades econòmiques i demogràfiques és fàcil deduir que Barcelona no anava bé.

El comerç internacional havia patit i baixat molt per diverses causes: el perill otomà continuava, ara aliat amb França, que també era enemiga; el fet de formar part de la Monarquia Hispànica no havia afavorit la presència de les mercaderies catalanes a l’exterior. A més, com que Castella dominava en bona mesura l’estratègia internacional, afavoria les seves aliances tradicionals, i un dels principals aliats mediterranis era Gènova. Gènova havia esdevingut des del segle XIV la principal competidora de Barcelona. La mala maror entre genovesos i barcelonins es reflectia a tot arreu i no era estrany. Amb la tolerància de l’emperador, Gènova estava inundant els ports on tradicionalment mercadejaven els catalans amb productes més barats o, el que fa més mal, de qualitat superior. Per acabar-ho d’adobar, els virreis de Catalunya, la majoria castellans i sempre, sempre, a favor dels interessos del monarca, concedien amb generositat als mercaders genovesos les anomenades habilitacions, uns permisos per mercadejar en territori català i a la mateixa ciutat de Barcelona, sovint fins i tot sense haver de pagar el cinquanta per cent dels drets que normalment s’exigien als estrangers.

D’altra banda, a finals del segle XVI, tot just abans de la batalla de Lepant, ja hi havia hagut grans protestes per la manca de protecció de la costa catalana, davant de la generositat que la monarquia de Felip II mostrava quan s’anava a defensar Xipre, en mans venecianes, o a atacar Tunis. En canvi, no hi havia galeres per defensar les illes Balears o Barcelona. Fins i tot en un moment determinat, el 1570, la monarquia projecta abandonar Menorca i traslladar tots els seus habitants prop de Barcelona. Els síndics menorquins protestaran al costat dels consellers barcelonins i dels diputats catalans, perquè pensen amb raó que si la idea es duu a terme representarà un daltabaix per a l’economia de la ciutat i de tot Catalunya. El cas de Menorca és significatiu. Els mercaders catalans veuen com les seves posicions al Mediterrani, establertes en molts casos des del segle XIII, perden força o desapareixen directament. Alguns d’aquests consolats cauen a causa del context de confrontació religiosa entre cristians i musulmans, que destrossa el Mediterrani, però en la majoria dels casos el seu afebliment es deu al triomf comercial dels genovesos, dels marsellesos i dels pisans, entre d’altres.

La immigració francesa

El país està trasbalsat. Durant força decennis del segle XVI han arribat milers i milers de persones provinents del nord, gascons i foixans —occitans— i francesos. La majoria busquen condicions econòmiques millors i fugen de la guerra civil intermitent que està destruint França i Occitània. França viu un preludi del que serà, uns anys després, l’anomenada guerra dels Trenta Anys, on es barregen els enfrentaments entre clans i territoris amb els enfrentaments religiosos entre catòlics protestants. Entre les persecucions i les necessitats econòmiques es produeix un increment de francesos, bàsicament homes, que s’instal·len a Catalunya i malden per integrar-se tan ràpidament com poden al país, entre altres coses perquè s’hi juguen el benestar econòmic i, sovint, la vida. Sí, la vida, perquè els emigrants són l’ase dels cops. Sempre és més fàcil carregar les culpes a l’estranger que al nacional. A finals del segle XVI un vint per cent dels habitants de Barcelona eren immigrants francesos, cosa que neguiteja els consellers de la ciutat.

Després de les pestes que van colpir Barcelona entre el 1588 i el 1592, es van buscar remeis. Un efecte clar va ser l’augment de la contractació de metges. El problema era que hi havia més demanda que no pas oferta i, a part de fer més cara la contractació de professionals per exercir la professió en un lloc determinat, es generava un fenomen d’intrusisme i fins i tot d’estafa. Molts, amb pocs o nuls coneixements de medicina, afirmaven que eren metges reconeguts. El 1589 el Consell de Cent contracta un metge francès anomenat Bernat Rigaldia, que segons deia ell mateix estava especialitzat en la curació d’empestats. Rigaldia, a més, anava acompanyat de tres ajudants: els catalans Joan Despasell i Joan de Satpey i el gascó Bartomeu Foixà. Entre tots quatre van començar a utilitzar sortilegis i «arts malignes» per curar els malalts, que, lògicament, no es van curar en absolut. Encara més, uns quants van morir, segons el Consell de Cent, a causa de les fetilleries emprades. Per això, Bernat va ser condemnat a mort, «a quatre quartos», o sigui, a ser quartejat. L’endemà de la sentència va patir el recorregut de les cent cantonades a sobre d’un carretó. Al carrer de la Ciutat, davant de la Casa de la Ciutat, li van tallar una mà i la van cremar; després, van seguir fins a les portes de l’hospital —suposem que el de la Santa Creu— i li van tallar l’altra mà i també la van cremar. Finalment, al capdavall de la Rambla, el van decapitar. El seu cap va ser col·locat en una gàbia i penjat a la paret de la Casa de la Ciutat perquè tothom tingués clar que no es podien fer fetilleries a Barcelona. Els seus tres ajudants es van acollir a la jurisdicció eclesiàstica per deslliurar-se de la pena capital, però només van aconseguir ajornar uns dies l’execució.

Bernat Rigaldia i els seus desgraciats ajudants van ser executats per males pràctiques, però la sentència tan dura i rigorosa contrasta, per exemple, amb la que es va dictar al mateix temps contra l’apotecari barceloní Tomàs Ferrer, culpable d’haver adulterat les substàncies utilitzades per confeccionar l’anomenada triaga magna, un medicament que des de l’època dels romans es feia servir per a multitud de coses. La manera d’elaborar-lo era molt relativa, cada mestre tenia la seva, i, per tant, difícilment es podia adulterar una cosa que no té una composició clara. Ferrer va ser condemnat només a la inhabilitació a perpetuïtat per a l’exercici de la professió i a l’expulsió de la ciutat. Si tenim en compte que, per exemple, als acusats de testimoni fals se’ls tallava la llengua, veurem que la pena de l’apotecari no va ser gaire severa. En tot cas, el barceloní apotecari Ferrer no va ser tractat amb la mateixa duresa que el francès metge Rigaldia i aquest només és un exemple de molts de similars.

Els immigrants francesos normalment volien casar-se i fundar una família, però els era força difícil. Pels registres parroquials sabem que habitualment els immigrats es casaven amb les dones més pobres, o amb vídues relativament grans, sense dot. Sovint, a més, el matrimoni els ajudava a transformar el seu cognom en un mot que sonés més català. Per exemple els Bayle van passar a dir-se Batlle; els Puech, Puig; els Faure, Fort, etc. Encara avui en dia hi ha un bon nombre de cognoms catalans acabats en au, com Pascau, o en ac, com Marsillac, Rexac o Albiac, que provenen de l’occità. En algunes viles, com Mataró, a principis del segle XVII més de la meitat dels habitants eren d’origen francès o occità. No hi va haver problemes lingüístics perquè els occitans que arribaven parlaven, com deia Desclot a la seva Crònica, «quaix català», quasi català. L’occità, o el gascó, que n’és una variant dialectal, i el català estan profundament emparentats i això va facilitar que els immigrants adoptessin de seguida l’idioma.

No era, doncs, l’idioma el que preocupava les autoritats respecte a tota aquella immigració, molt nombrosa i continuada des de mitjans del segle XVI fins a finals del XVII. El que més els amoïnava era que aquells nouvinguts introduïssin en el país idees subversives i, sobretot, el protestantisme, ja que molts dels que havien fugit de la guerra eren catòlics, però també hi havia protestants. I el protestantisme feia molta por. Carles I havia estat el primer que s’havia trobat amb el fenomen, i el seu fill Felip II, un catòlic fanàtic, amant de les relíquies, s’hi va abonar. A més, l’antiprotestantisme va adoptar a la majoria de regnes de la Monarquia Hispànica un caràcter tenebrós, allunyat del que l’art barroc volia representar per a l’Església Catòlica que va sorgir del Concili de Trento.

És curiós veure com el barroquisme, a tot l’Estat espanyol, acostuma a representar un recarregament de les formes dins de les esglésies, mentre que el barroc d’altres indrets, especialment dels països centreeuropeus que tenien a tocar altres països protestants, és lluminós, daurat i alegre, com és el cas de Bohèmia. La Monarquia Hispànica va voler no pas fascinar i fer tornar al catolicisme els protestants amb una política religiosa més oberta i brillant, sinó destruir de soca-rel el protestantisme i, sobretot, els qui el practicaven. El braç armat de la lluita contra el protestantisme va ser el mateix que havia combatut, i derrotat, els jueus i estava ja acabant amb els moriscos: la Inquisició. A Barcelona, el tribunal de la Inquisició estava situat on ara hi ha el museu Marès, a la plaça Sant Iu, és a dir davant per davant de la catedral i del Palau del Virrei. Els inquisidors, malgrat la fama de perspicaços i sagaços, acostumaven a ser gent barroera i poc entenimentada, profundament obcecada i gens dúctil. Eren odiats per tothom, i hem de pensar que aquest tothom no és exagerat perquè fins i tot les maniobres entre els mateixos inquisidors per desplaçar dels seus càrrecs els companys eren sonades.

No és estrany, doncs, que davant de l’arribada de tants francesos, a la mínima, els detinguessin sota l’acusació d’heretges. Tan ridícula va arribar a ser aquesta mania persecutòria, a més de nociva per a l’economia, que el 1560 el Consell de Cent va haver de recordar al Sant Ofici que perseguir tots els francesos per heretges no tenia cap mena de sentit ja que la majoria eren catòlics. Dos anys després van exigir a tots els francesos que duguessin un bitllet a sobre que indiqués quines havien estat les circumstàncies per les quals havien vingut a treballar al país. L’Església, a instàncies del rei Felip II, havia d’investigar si els francesos eren bons cristians, si complien amb els sagraments, es confessaven, resaven, etc. Amb totes aquestes normes, el 1570 el Tribunal de la Inquisició de Barcelona estava constantment detenint, interrogant, jutjant i condemnant francesos, tants que l’ambaixador d’aquell regne —que, recordem-ho, era el gran enemic de la Monarquia Hispànica— es va queixar davant el rei pel maltractament que patien els immigrats a Catalunya.

Els inquisidors van topar sovint amb els consellers i no van tenir manies a excomunicar-los, tot i que els consellers en fessin cas omís. Al seu torn el Consell de Cent processava a la més mínima els familiars —que eren els subordinats de l’inquisidor principal— per trencar amb les normes de la ciutat. L’enfrontament entre els dos poders era constant i en el tema dels francesos va ser especialment intens, perquè els immigrants eren una peça clau de l’economia del país i molt especialment del port de Barcelona. El port necessitava mà d’obra per carregar i descarregar les mercaderies i treballar als obradors i magatzems. Molts d’aquests treballadors eren immigrants i, quan la inquisició rondava pel port, tots s’amagaven, cosa que provocava un gran daltabaix. A més, molts mariners dels vaixells d’arreu que arribaven a Barcelona eren protestants, jueus conversos o moriscos i, és clar, la Inquisició els volia capturar, a la qual cosa els mercaders de la ciutat s’oposaven perquè, sens dubte, això frenava l’arribada de vaixells mercants estrangers.

Els inquisidors, però, no estaven del tot sols en la seva tasca. Els virreis, com a alts funcionaris de la monarquia, acostumaven a donar-los suport. El 1563 el virrei García Álvarez de Toledo y Pimentel-Osorio —quin nom tan impressionant—, marquès de Villafranca del Bierzo, va promulgar una ordre sobre els immigrats francesos en la línia de la Inquisició: «Los gascons i altres gents de nació francesa, entrats de poc temps ençà en aquest Principat i Comtats, deuen ésser tenguts i reputats per gent perversa i damnada, com a sospitosos luterans i huganans, enemics de nostra santa fe catòlica i religió cristiana». Apa… Per sort, la majoria d’autoritats no li van fer gaire cas.

Com passa en qualsevol gran procés migratori —igual que ara a tot Europa— enmig de la gent honrada, que són majoria, hi ha els malfactors, alguns sobrevinguts a causa de les penúries que passen en el lloc on han immigrat. Al segle XVI, molts francesos es van fer bandolers, amb la qual cosa encara van fer més difícil el tracte als seus compatriotes. El 1614, fra Josep Serrano escrivia al seu amic, el virrei Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, marquès d’Almazán, sobre els bandolers francesos:

Pues es cosa cierta, y grande prueba de esta verdad, que estando en frontera de infieles y en comunicación de gentes extrañas, no se sabe que hombre natural desta nación haya apostatado de la fe y religión cristiana. Pero se cometen cada día delictos que son víspera de muy mala fiesta, y preñez de un muy doloroso parto. Porque en las cuadrillas de los bandoleros hay algunos que no sin grande sospecha se pueden juzgar por herejes.

O sigui, que el bandolerisme era culpa de l’heretgia, segons el frare.

Una societat violenta: el bandolerisme

Hi havia heretges i francesos entre els bandolers, però el problema del bandolerisme que patia el país no provenia dels immigrats, en tot cas alguns s’hi havien afegit. El cert era que Catalunya era un dels territoris més perillosos d’Europa. Tots els camins estaven infestats de bandolers que, a més, no acostumaven a tenir gaire escrúpols a l’hora de disparar amb les seves armes. Perquè d’armes, el país n’estava ple.

En aquells moments, diverses indústries es dedicaven a la fabricació d’una mena de pistolots anomenats pedrenyals, un invent genial, encara que mortífer. La producció d’acer es va disparar gràcies al perfeccionament d’un tipus de farga, anomenada internacionalment farga catalana, a les comarques del Pirineu. El ferro que s’aconseguia d’aquestes fargues era molt més barat que el que s’havia de dur de fora i era la base per crear una petita indústria metal·lúrgica, que es va centrar en la fabricació d’armes, i el producte estrella va ser el pedrenyal. El pedrenyal era una arma curta, similar a l’arcabús, però molt més semblant a les pistoles actuals, encara que amb un canó més llarg. L’important d’aquest artefacte era el sistema d’ignició de la pólvora, que es feia amb un rodet estriat que rascava una pedra foguera. Quan es rascava la pedra, sortia una espurna que inflamava la pólvora i provocava el disparament de l’arma. Perquè ens en fem una idea, era el mateix sistema dels encenedors d’avui dia. El pedrenyal era molt més fiable i letal que la metxa, que s’havia d’encendre abans i que no facilitava en absolut el tret ràpid. A més, com passa amb els trabucs, es carregava amb qualsevol cosa, encara que per a més fiabilitat acostumava a introduir-se en el canó una bala esfèrica de metall o de pedra. No era una arma precisa, però era temible a curta distància i això ho sabia tothom perfectament.

El baix cost dels pedrenyals va contribuir a la violència que es va desencadenar en aquells anys a tot Catalunya. Però també va ajudar-hi un fenomen estrany, produït per l’absència del rei al país. Estem en el moment en què les monarquies absolutes s’imposen arreu. Els monarques europeus, que fins aleshores han disposat de palaus a diversos indrets dels seus països, tenen tendència a assentar-se en un lloc determinat, sovint en una ciutat, i convertir-lo en el centre administratiu que governi el territori. La burocràcia comença a créixer i el funcionariat cobra una importància superior a la que havia tingut fins aleshores. Però tot passa pel monarca i, per tant, si es vol disposar d’una mica de poder s’ha de tenir el favor del sobirà, i per obtenir-lo, s’hi ha de ser a prop.

Entre els nobles que busquen engrunes de poder i privilegis rodejant el monarca i els funcionaris que cada dia ho són més, de poderosos, el lloc on el rei ha decidit situar la seva capital adquireix una importància extraordinària. I en sentit contrari, aquells territoris i aquelles ciutats que no acullen el monarca, la seva Cort i els seus funcionaris, perden gradualment la influència. Això va passar, amb una intensitat com a pocs llocs d’Europa, a la Monarquia Hispànica. Madrid, una petita ciutat no gaire lluny d’El Escorial, va veure com els negocis al voltant de la Cort florien i els funcionaris s’hi instal·laven per servir l’Estat.

D’altra banda, Barcelona i, de fet, tot Catalunya, va veure com l’aristocràcia marxava a Madrid i el rei apareixia ben poc. Els diners que la classe alta de naixement movia no arribaven al territori; les exaccions i tributs, les rendes, tot marxava cap als aristòcrates catalans, que eren fora del país i, a més, havien emparentat amb altres famílies nobles de Castella, cosa que va provocar que en dues o tres generacions els rendiments de les terres de Catalunya ni tan sols retornessin d’alguna manera al país. Per a Barcelona tampoc no va ser fàcil, el negoci que generava el virrei no es podia comparar amb el que podia haver generat una Cort permanent a la ciutat. Però Barcelona, per sort, era la capital d’un país que feia quatre-cents anys que es barallava amb el seu propi monarca i que, de vegades per bé i de vegades per desgràcia, li havia parat els peus i havia après a viure sense comptar-hi gaire.

A més, si les terres que posseïa un noble no eren rendibles, les oportunitats d’obtenir rendes supletòries a Catalunya eren molt escasses. Dins de l’Església, per exemple, la majoria d’alts càrrecs sempre eren ocupats per aristòcrates, però a Catalunya els bisbats eren donats sistemàticament a castellans, i les abadies eren més complicades d’aconseguir i habitualment menys remunerades. La Diputació del General proveïa pocs càrrecs i mal remunerats, encara que les possibilitats d’obtenir beneficis privats —el que ara anomenaríem negocis corruptes— eren bones, però en tot cas l’accés a aquests llocs era difícil. Dins de l’administració virregnal només hi havia vint-i-cinc càrrecs: tretze comandaments de castells i dotze càrrecs interns, els letrados, que havien de ser ocupats per homes coneixedors de les lleis.

Comptat i debatut, la noblesa catalana petita i mitjana ho tenia molt fumut a Catalunya. I a Castella, a prop del rei, era molt difícil situar-s’hi perquè la noblesa castellana s’ocupava que només els seus copessin els càrrecs bons. Aquest problema no el patien només els catalans, també els altres regnes de la Corona d’Aragó, el regne de Portugal quan va estar dins de la Monarquia Hispànica, Nàpols, el Franc Comtat, Flandes… Tots s’havien de plegar a la noblesa castellana i, si el seu territori no era prou ric, resignar-se a passar penúries i problemes econòmics inesperats. Els catalans, com els portuguesos, els milanesos, la gent del Franc Comtat o els valencians, per exemple, estaven farts dels castellans i de la seva manera de portar les coses. Cristòfol Despuig, autor de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de mitjan XVI, ja havia deixat escrit referint-se als castellans que «tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts, i tenen les coses pròpies en tant, i les estranyes en tan poc, que sembla que són ells els únics vinguts del Cel i que lo resto dels hòmens és lo que ha eixit de la terra».

Armes de qualitat, barates i abundoses, i gran aristocràcia absent, però al mateix temps, una aristocràcia menor que no tenia altre remei que aferrar-se a un territori no gaire productiu. Aquest panorama encara es va complicar més amb l’aparició de dos bàndols que aviat es van estendre pel territori: els anomenats nyerros i cadells. Originalment, els noms provenien d’una confrontació que es remuntava al segle XIII entre el senyor de Nyer, Tomàs de Banyuls, i la família Cadell, que eren els senyors d’Arsèguel, al Pirineu. Un conflicte senyorial, com tants d’altres, que, a més, s’havia anat complicant al llarg dels anys amb venjances i contravenjances que no s’acabaven mai. En el segle XVI i principis del XVII, tot el país tenia relacions amb uns o altres, sense que hi hagués cap mena de profunditat ideològica o d’interessos de classe o qualsevol altra cosa per sustentar aquestes afinitats. Si un senyor i un poble, per la raó que fos, es declarava nyerro, era segur que el senyor i el poble adversari del costat es declararia cadell.

Però més enllà d’aquestes rivalitats, els nous temps havien transformat els estaments. La societat medieval havia mort i els pagesos havien canviat. Ara els propietaris del camp ja no eren els nobles. Eren els anomenats pagesos grassos, pagesos que gaudien de la propietat de la terra i que contractaven altres pagesos per conrear i fer les feines del camp. Eren l’equivalent camperol dels mercaders i menestrals de les ciutats —com sempre, Barcelona la primera— que estaven creant amb la seva presència i la seva manera de fer una mena de proletariat pagès, pagesos lliures però pobres que es contractaven com a jornalers i que vivien en precari. Entre aquests trobarem la major part dels bandolers que apareixen en aquell temps.

Tot això són causes del bandolerisme. Però tampoc s’ha de deixar de banda l’esperit del país. Tirso de Molina, un dels grans literats castellans d’aquella època, deia dels catalans:

En las demás Provincias la estimación de la honra (puesto que siempre prohijada del valor) es extranjera, es advenediza: solo Cataluña la blasona natural; allí nace y nunca muere; desde la cuna hasta el sepulcro acompaña a sus vecinos quedando después ejemplo de sus sucesores: carácter permanece una injuria en los pechos catalanes, sin que la borren menos que mortales satisfacciones. Ninguna nación más conservadora de las amistades; ninguna más difícil de soldar sus quiebras; allí nació la venganza, y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos.

El portuguès Francisco Manuel de Mel·lo va escriure:

Son los Catalanes (por la mayor parte) hombres de durísimo natural, sus palabras pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas: en las injurias muestran gran sentimiento, y por eso son inclinados a venganza. Estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España, son amantes de su libertad. La tierra abundante de asperezas, ayuda y dispone su ánimo vengativo a terribles efectos con pequeña ocasión: el quejoso o agraviado deja los pueblos y se entra a vivir en los bosques, donde en continuos asaltos fatigan los caminos: otros sin más ocasión que su propia insolencia, siguen a estotros: estos y aquellos se mantienen por la industria de sus insultos. Llaman comunmente andar en trabajo aquel espacio de tiempo que gastan en este modo de vivir, como en señal de que le conocen por desconcierto: no es acción entre ellos reputada por afrentosa, antes al ofendido ayudan siempre sus deudos y amigos. Algunos han tenido por cosa política fomentar sus parcialidades por hallarse poderosos en los acontecimientos civiles: con este motivo han conservado siempre entre sí los dos famosos bandos de Nárros y Cadells, no menos celebrados y dañosos a su patria que los Güelfos y Gibelinos de Milán.

Com es pot comprovar, l’ànim del català d’aquell moment era orgullós, altiu, rancuniós i violent. És normal, doncs, que florís el bandolerisme en la seva doble accepció: d’una banda, com a delinqüència, grups normalment d’homes que esperaven a prop dels camins per assaltar els vianants o bé atacaven les masies o els pobles on podien trobar diners, estris i menjar. De l’altra, bandolers perquè pertanyien a bàndols diferents, que es feien la guerra de manera privada, de vegades amb la tolerància del poder públic, de vegades amb la impotència d’aquest mateix poder. El fenomen del bandolerisme era, per tant, un fenomen rural, però al mateix temps omnipresent perquè afectava tota la societat. Els nobles se n’aprofitaven i els pobres sovint o en vivien o es veien obligats a fer-ho. Era força habitual que els nobles tinguessin alguna residència a Barcelona i això feia que en alguns carrers hi convisquessin més malament que bé aristòcrates nyerros i aristòcrates cadells.

Les Corts de 1626

Era, doncs, una societat violenta, però molt conscient dels seus drets. Un dels usatges, de les llibertats reconegudes als catalans, va esdevenir clau en tot aquell període. L’usatge 68 era l’anomenat per tothom Princeps namque, que venia de les dues primeres paraules del principi de la norma, que deia exactament: Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse idem suos inimicos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem. El principi doncs, teòricament, obligava els catalans a socórrer el seu príncep —el monarca— quan aquest era atacat, però —i aquest però és important— només si es tractava d’una guerra defensiva del territori. D’aquí es desprenia que els catalans no havien de fer de soldats fora de Catalunya i, a més, tenien dret a estar permanentment armats, perquè no se sabia mai quan es podia produir un atac enemic. El Princeps namque, doncs, que els catalans se sabien de memòria i citaven cada dos per tres, exasperava les autoritats virregnals i el mateix rei, perquè posava en dubte l’autoritat de la monarquia. Cap català havia d’anar a la guerra si no era en unes circumstàncies molt especials i, d’altra banda, difícilment podies obligar un poble a fer-ho si el súbdit més insignificant tenia amb tot el dret un o dos pedrenyals guardats a la faixa.

El 1626 es van convocar Corts a Barcelona. Encara que les Corts eren el mecanisme de relació entre el monarca i la societat estamental, a Catalunya cada cop se’n feien menys, per a desesperació de nobles, eclesiàstics i burgesos, que es trobaven sense interlocutor i amb la constatació que dia rere dia les normes i la manera de governar dels virreis els retallaven els drets. Feia vint-i-set anys que no se’n feien, i el rei, Felip III d’Aragó i IV de Castella, ni tan sols s’havia dignat a anar a Catalunya a jurar el seu càrrec quan, cinc anys abans, havia estat proclamat rei.

La llista de greuges dels estaments era inacabable i els ànims, a més, estaven encesos a causa de les polítiques que venien de la Cort madrilenya. El rei governava a través d’una mena de primer ministre, Gaspar de Guzmán, comte duc d’Olivares, un reformador molt conscient que l’entramat que sostenia la monarquia començava a mostrar unes esquerdes preocupants. La pressió que patia tot el món hispà, amb possessions a mig món —literalment—, enemics poderosos, interessos creuats i conflictes religiosos, era excessiva. Francisco de Quevedo, contemporani d’Olivares, va explicar els problemes econòmics de la monarquia amb molta gràcia:

Les immenses riqueses que venien d’Amèrica —les Índies, en el poema—, bàsicament la plata, acabaven a Castella. La monarquia no tenia altre remei que dedicar aquell corrent que semblava inesgotable de metall preciós a pagar els deutes que havia contret amb els banquers genovesos i amb els bàvars d’Augsburg. Era un riu de diners del qual s’alimentava la monarquia, però al mateix temps en treia poc profit. Poques vegades s’han documentat amb més qualitat a través de la literatura les diferències brutals que hi havia entre rics i pobres en aquell moment a Castella.

Però, a més d’aquestes diferències abismals entre el que ara anomenaríem classes socials, la literatura del que es va anomenar Segle d’Or mostra també un tret d’aquella societat que resulta clau per entendre els esdeveniments futurs que afectaran Barcelona i Catalunya. Una paraula castellana ben particular, pícaro, que podríem traduir no perfectament com a «murri», defineix un gènere literari que floreix a Castella aquells anys: la picaresca. La picaresca explica com han de sobreviure més malament que bé una gran quantitat de persones que només amb enganys, una mica de feina dura i algun petit delicte poden aspirar a menjar calent. Una altra paraula castellana que s’empra sovint en aquesta literatura és medrar, encara més difícilment traduïble que l’anterior: «grimpar», «surar», «aprofitar»… Un que medra és un que aprofita les petites oportunitats d’estar al costat del poder i, simplement, va fent, sura, sobreviu i de vegades progressa sense fer res especialment útil.

Doncs bé, la societat castellana de principis del XVII està emmalaltint, plena de petita noblesa que viu en la pobresa però que per orgull és incapaç de treballar; de gent que no pot fer res productiu i ha de viure del seu enginy i de les escorrialles del sistema; i de personatges que s’apropen a l’administració i a les Corts, tant del rei com dels grans nobles, per mantenir un estatus i uns ingressos. Aquesta visió de Castella era compartida per àmplies capes de la societat castellana, que veien amb preocupació com un imperi universal s’estava podrint. D’aquí la meravellosa literatura de l’època, escrita per persones intel·ligents que, amb més o menys simpatia pel que passava, mostraven la realitat a través de novel·les, obres de teatre i versos de primer ordre.

Entre els alts funcionaris, aquesta mena d’anàlisis no eren tan freqüents, entre altres coses perquè acostumaven a ser els principals beneficiaris d’aquella situació. Tot i així, la mala salut de la Monarquia Hispànica no passava desapercebuda a ningú, ni tan sols als que volien mantenir al màxim aquell sistema. El comte duc d’Olivares n’era un. Tenia clar que, tal com anaven les coses, la Monarquia Hispànica es podia enfonsar en relativament poc temps.

Olivares formava part del clan dels Medina-Sidonia, enfrontat a dos altres clans, els de Lerma i els d’Uceda. Les relacions clientelars i la formació de clans era el sistema habitual de funcionament polític en el segle XVII a totes les monarquies absolutes. No eren partits polítics, no eren tampoc estrictament famílies enfrontades a altres famílies. Eren més aviat grups vagament emparentats que es defensaven mútuament de manera corporativa enfront d’altres clans similars. Els reis Àustria el que feien normalment era jugar amb aquests interessos enfrontats i donar i treure poder, evitant que un dels clans predominés excessivament. Però Felip IV no era precisament un home gaire intel·ligent i es va lliurar a les mans d’Olivares a partir del 1622. Cinquanta anys després de la mort del comte duc es va trobar un memorial secret que el 1625 havia dirigit al rei. Encara avui en dia es discuteix si el memorial en qüestió és fals o realment el va redactar Olivares. En tot cas, tots els historiadors coincideixen que el document reflecteix d’una manera exacta el pensament del ministre aleshores. Olivares deia al rei Felip:

Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.

El que proposava Olivares no era reformar l’Administració i afrontar d’una manera diferent les relacions exteriors, sinó que atribuïa els mals que patia la Monarquia Hispànica al fet que els territoris no castellans tenien lleis pròpies, en tots els casos més liberals i democràtiques —amb les corresponents distàncies històriques sobre aquests dos termes—, que no pas Castella. Més centralització, més sotmetiment, més control. Aquesta era la recepta que donava el memorial secret i que va resultar en un desastre.

Un punt clau de la nova política d’Olivares era el que anomenava la Unió d’Armes, així, en majúscules. L’Estat hispànic —com els altres estats absolutistes del moment— gastava bàsicament en dues grans partides: la mateixa institució monàrquica, el seu nivell de vida desenfrenat i el de tots els qui xuclaven de la institució, i l’exèrcit o, més en concret, la guerra. La guerra era consubstancial amb aquell plantejament del món dels monarques europeus. Els exèrcits eren dinàstics o lligats als aristòcrates. Les raons d’Estat, que existien, no eren les de l’estat-nació del segle XIX, sinó que es concebien com a defensa de la xarxa d’interessos que es movia al voltant de la Corona. Això explica com en la majoria de les guerres no hi havia cap mena d’entusiasme de la població pel fet bèl·lic, entre altres coses perquè l’opinió pública, tal com l’entenem ara, no existia, encara que molt tímidament començava a formar-se. La guerra consumia molts recursos que, a més, només retornaven als grans senyors que hi participaven si les coses anaven bé. Si les guerres es perdien, també es perdien els recursos. De vegades, fins i tot quan es guanyaven les guerres, els costos d’haver mantingut l’exèrcit feien que tot plegat hagués estat un molt mal negoci.

En aquell moment, les guerres hispanes no acabaven d’anar bé. Havia començat la guerra dels Trenta Anys i, tot i que les hostilitats amb França encara no havien esclatat, sempre hi havia rebel·lions i problemes en les fronteres exteriors de la monarquia. A Flandes el clima bèl·lic era terrible, s’estava lliurant la guerra que acabaria anomenant-se dels Vuitanta anys, perquè ens en fem una idea. Les tropes hispanes s’alimentaven bàsicament de soldats castellans, italians i, en menor mesura, alemanys. No és que no hi hagués soldats catalans o portuguesos en els anomenats tercios, però mai era per reclutament sinó per decisions individuals dels soldats que s’hi havien allistat com a mercenaris. Cal tenir present que les tropes de l’època eren pràcticament totes mercenàries i, per exemple, durant la guerra que es lliura a terres alemanyes no és estrany que un regiment canviï diverses vegades de bàndol en funció de qui paga més, o simplement paga. Per a la Monarquia Hispànica sostenir un exèrcit així era un maldecap, i més quan els territoris de la Corona d’Aragó, en funció de les seves lleis, s’inhibien d’aquesta política imperial, que, d’altra banda, no els aportava cap mena de benefici. Olivares va pensar que el millor era imposar que els diferents regnes de la Corona d’Aragó —i també els altres territoris hispans— ajudessin a sostenir una certa quantitat de soldats cada any destinats a combatre en les guerres de la monarquia.

El 1625 el rei Felip IV, acompanyat d’Olivares, va dignar-se finalment a visitar la Corona d’Aragó per tal d’aconseguir de les Corts l’aprovació de la Unió d’Armes i obtenir-ne, a més, grans quantitats de diners per sostenir les despeses. Tant a Saragossa com a València es va trobar amb negatives, però Felip IV pensava que Barcelona era el punt clau. Si aconseguia doblegar les Corts catalanes, la resta els seguiria.

Per començar, malgrat les protestes del Consell de Cent i de la Generalitat, que van inundar de cartes la Cort de Felip, va decidir que les Corts, en contra del que havia estat habitual, se celebressin fora de Barcelona, a Lleida, un lloc incòmode per als barcelonins. Els consellers de Barcelona, a més, van recordar que tenien diversos deutes impagats de Lleida i que si els lleidatans insistien a oferir la ciutat, Barcelona els ho cobraria. Finalment, Olivares va cedir. A Barcelona va esclatar un entusiasme histèric, la gent va sortir al carrer a celebrar-ho, es van fer misses d’acció de gràcies a la catedral, es va reconèixer la intercessió de la Verge Maria i de santa Eulàlia en el canvi de parer del rei, i fins i tot es va decidir disparar tots els canons de la ciutat per demostrar l’alegria que els barcelonins sentien per tornar a tenir Corts. Potser no n’hi havia per a tant…

Quan finalment les sessions van començar, la metodologia de les Corts va exasperar els cortesans. Encara que hi havia el que ara anomenaríem ordre del dia, si un diputat de qualsevol dels tres braços considerava que en aquell tema a discutir hi havia un motiu de dissentiment, s’aixecava i ho feia saber. Si altres membres del seu braç li donaven suport, el braç ho havia de comunicar immediatament als altres dos braços, que, si hi estaven d’acord, paralitzaven la discussió fins que s’hagués discutit aquell dissentiment.

Aquest procediment garantia que problemes molt menors haguessin de ser tractats a les Corts i, al mateix temps, obligava a amplis acords i a transaccions de tota mena per arribar a consensos, i això acostumava a fer-se a través de les concessions del rei, que, si volia tirar endavant amb les discussions, havia de cedir en els dissentiments. Després de vint-set anys sense reunió de Corts, ja es poden imaginar que de dissentiments n’hi havia a cabassos. A més, sempre es discutien primer els dissentiments i després el que s’anomenaven les qüestions del rei, entre les quals, en aquest cas, la Unió d’Armes i els impostos extraordinaris que Felip volia imposar.

Després d’un mes sense avançar, Olivares ja no aguantava més i va voler tancar la discussió. El rei va llegir un discurs sorprenent on deia als membres de les Corts que en una setmana havien d’acabar les discussions perquè la seva salut estava a punt de patir un deteriorament per culpa de tanta xarrameca inútil. Tothom es va posar molt nerviós: els braços, perquè si les Corts s’acabaven sobtadament quedarien un munt de normes i decisions de govern pendents i sense solució potser per dècades; el rei i Olivares, perquè no aconseguirien ni els soldats ni els diners que havien vingut a buscar.

Els estira-i-arronsa es van allargar una mica més d’una setmana, però no hi va haver manera. Olivares i els seus van amenaçar, van implorar, van oferir suborns de tota mena, van nomenar i destituir càrrecs… Res no va servir. Els catalans deien que si no es discutien amb tranquil·litat els dissentiments no es podia discutir de cap manera la Unió d’Armes i, a més, ja es veia que allò que demanava el rei no tenia cap mena de sentit, perquè el país no disposava de prou joves per subministrar setze mil soldats cada any ni per pagar aquelles contribucions. De cap de les maneres.

El rei se’n va tornar de Catalunya amb les mans buides. A Castella, Olivares va proclamar que, malgrat tot, se’n sortiria i que Aragó i València havien pagat, però Catalunya no. Entre les elits castellanes va començar a veure’s Catalunya com un enemic i com uns avars que no volien contribuir a l’esforç de la monarquia. És significatiu que uns anys després, quan la revolta catalana havia començat, Quevedo escrivís La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero, que era un pamflet contra la revolta de 1640:

Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda. Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquellos contra la razón de su señor.

Quevedo això ho va escriure a la presó, malalt i vell, quan havia perdut l’amistat d’Olivares i el favor del rei. Per tant és possible que realment aquesta mena de reflexions no les cregués, però és significatiu que ho escrivís per congraciar-se de nou amb els poderosos; senyal que pensava que aquestes estaven en harmonia amb el que pensaven el rei i el seu primer ministre.

La suspensió de les Corts del 1626 va representar el tret de sortida del deteriorament de les relacions de Catalunya i de Barcelona amb la monarquia, que, a més, va haver d’afrontar una declaració de fallida el 1627. El 1632 es van reprendre les Corts, aquest cop presidides pel germà del rei, que actuava en nom seu. Un altre fracàs que no va portar enlloc, ja que les Corts es van tornar a suspendre sense concloure-les. Encara va haver-hi un intent més de tancar aquelles Corts inacabables, el 1640, a Montblanc, però l’esclat de la guerra a Catalunya les va fer inviables.

La guerra a Catalunya

La pesta castigava el país. El 1629 n’hi va haver un brot fort i l’epidèmia va durar com a mínim fins al 1631. També hi va haver una gran sequera, que va provocar que a Barcelona, el 1630 i el 1631, hi hagués molt poc blat disponible i es va vendre a preus astronòmics, cosa que va causar la fam de les classes populars. Mentre el país pateix, la monarquia prohibeix el comerç català amb França i Itàlia, cosa que irrita molt la ciutat de Barcelona, la principal perjudicada per la decisió. El 1635 la guerra esclata amb tota virulència entre la Monarquia Hispànica i França o, com també es deia a l’època, entre el Rei Catòlic i el Rei Cristianíssim, tot i que la guerra que esclata entén poc de religions comunes.

La Monarquia Hispànica ja havia estat implicada en la gran guerra europea dels Trenta Anys, però sempre de manera indirecta, enviant diners i mercenaris per lluitar al costat de les potències catòliques. França se sentia rodejada per les possessions hispanes i en la guerra entre protestants i catòlics havia donat suport als protestants, els suecs entre d’altres, perquè els seus enemics principals eren els Habsburg austríacs i hispans. Després d’una gran derrota sueca i que a l’interior de França l’exèrcit hagués acabat amb els protestants, els francesos es van llançar a la guerra. Els territoris del nord eren els que realment els interessaven, Flandes i el Franc Comtat, però allà els exèrcits hispans es van mostrar massa forts.

Al sud, en canvi, la situació era més favorable per als interessos francesos, amb moltes possibilitats d’atacar llocs estratègics i retirar-se, si era necessari. A la pràctica, hi havia dos llocs perfectes per desencadenar els atacs: a la banda atlàntica, la desembocadura del riu Bidasoa permetia atacar la fortalesa d’Hondarribia amb certa facilitat. Hondarribia formava part del Senyoriu de Biscaia, molt lligat a Castella. A la banda mediterrània, hi havia el castell de Salses, al Rosselló, però havia estat modernitzat i millorat un segle abans i era molt difícil de batre. Estava protegit per tropes castellanes i italianes i, encara més important, de fet, era la punta de llança d’un sistema defensiu que abastava bona part del territori.

Salses i Hondarribia eren les dues principals fortaleses de la Monarquia Hispànica frontereres amb el Regne de França, però hi havia algunes diferències importants. Hondarribia obria el pas a Castella, el cor central de la monarquia, mentre que Salses protegia el nord del Principat de Catalunya, difícil de conquerir; després s’hauria de passar per l’Aragó i només després d’això s’arribava a Castella. Per tant, des del punt de vista d’una Monarquia Hispànica que ja en aquells moments s’havia identificat del tot amb Castella, Hondarribia era la darrera fortalesa, mentre que Salses era la primera d’un seguit de fortificacions que no permetrien el pas fins a Castella. Hondarribia, doncs, era més important.

El 1639, els hispans esperaven un atac a Hondarribia, com havia passat l’any anterior. Els francesos, però, van ser més llestos i van atacar Salses i la van capturar. El virrei de Catalunya, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, estava en una situació difícil. Tenia poques tropes castellanes, els tercios, a la seva disposició i va invocar el Princeps namque per convocar els joves catalans a la recuperació de Salses. Tenia raó, era una guerra defensiva, i la gent va respondre, però de molt mala gana. La raó no era que haguessin d’anar a la guerra, cosa que rarament pot venir de gust, sinó que al Principat hi havia la sensació que tan enemics eren els soldats francesos com els soldats espanyols. No era una qüestió de nacionalisme, sinó la constatació de la realitat.

Des del 1626, s’havia incrementat la presència de tropes castellanes al Principat. En aquella època no hi havia casernes i els soldats en trànsit s’allotjaven obligatòriament a les cases de la gent, que a més els havia de mantenir. Però les lleis i els hàbits castellans diferien força dels catalans. El comportament de les tropes a Catalunya era el mateix que si estiguessin en un territori ocupat i no pas aliat. Els incidents es van multiplicar, cada cop eren més greus. Els pagesos tenien poc menjar, i tot els era robat; les cases, espoliades; es maltractaven els nens i els vells, es violaven les dones. Fins i tot les esglésies d’algunes poblacions van ser saquejades. Els soldats castellans i napolitans talaven les oliveres i els arbres fruiters per fer llenya i utilitzaven els pagesos com a esclaus. A principis de maig del 1640, les tropes napolitanes van destruir Riudarenes, a la Selva, van matar molts habitants i van cremar l’església. Els oficials espanyols, en lloc de castigar els culpables, van dir que tot era una invenció i que havien estat els mateixos veïns que havien fet totes aquelles maleses. Aquesta mena d’episodis van encendre els ànims.

A més, la recuperació de la fortalesa de Salses, entre les epidèmies i els fets de guerra, havia suposat una gran mortaldat per als soldats catalans. Molts joves es van llançar a l’atac de manera gairebé suïcida i només la van poder reconquerir després de molta sang vessada. Tot i aquests fets, que van afectar moltes famílies del Principat, els oficials espanyols dels tercios van informar que els catalans havien estat covards i que tot el mèrit es devia a les tropes professionals. Això va indignar les autoritats catalanes.

En aquells moments, la classe dirigent catalana es trobava en un dilema. Feia dècades que la relació amb la monarquia s’havia deteriorat d’una manera extraordinària. Tants anys d’absència del rei havien consolidat una classe dirigent força homogènia, composta per la petita i mitjana noblesa que no havia marxat a Madrid i un grup extens del que ara anomenaríem professionals liberals, advocats, mercaders, metges… Aquest grup de persones, sovint emparentades entre elles, portaven realment la governació del país i se succeïen en els llocs de decisió. Ara, però, es trobaven en un atzucac.

Com ha passat molts cops a la història de Catalunya, les classes dirigents navegaven entre un conservadorisme profund i el convenciment que els alts poders, en aquest cas la Cort de Madrid, mantenia polítiques lesives cap al país. Molts membres de la Diputació del General, del Consell de Cent, o de les diferents universitats —el que ara en diríem ajuntaments— de les ciutats de Catalunya vivien de les relacions que els procurava el poder. Ser massa crítics, mostrar-se excessivament decidits a canviar les coses, els podia portar a perdre el que tenien. Ara bé, al mateix temps, la situació era tan precària, el poble estava tan fart dels abusos, que tot podia esclatar i, d’una altra manera, també ho perdien tot.

Pau Claris, president de la Generalitat

Pesta, fam, maltractament de les autoritats, guerra, abusos dels soldats… Era un còctel explosiu que, a més, podia petar per molts llocs. El detonant va ser, com passa sovint, una barreja de coses.

El 1638, havien estat escollits, per insaculació, els tres diputats de la Generalitat. Pel braç eclesiàstic li va tocar al canonge d’Urgell Pau Claris, que, com era habitual, va ser nomenat també president de la Generalitat. Claris era un home extraordinàriament ben preparat i intel·ligent, el millor del país sens dubte per al càrrec. L’atzar va voler que fos ell l’escollit. El sac d’aquell any, com el barret màgic de Hogwarts, va escollir dos diputats més de primer ordre. Com a diputat reial, el que provenia de les ciutats i viles de Catalunya, li va tocar a Josep Miquel Quintana, un home amb una gran capacitat de gestió i organització, que tindria un paper cabdal en la guerra que estava a punt d’arribar. Com a diputat militar, el sac va elegir Francesc de Tamarit, barceloní i antic membre del Consell de Cent. Tamarit era un home valent, de vocació militar, molt enèrgic i un líder nat. La gent l’adorava per la seva fermesa davant de les autoritats i davant del virrei, el comte de Santa Coloma. El 1639 va marxar davant dels soldats catalans a conquerir Salses i la seva actuació va ser del tot decisiva. El dia de Reis del 1640 la fortalesa va caure i aquell mateix mes de gener Tamarit va tornar a Barcelona. L’arribada a la ciutat va ser espectacular, amb una gran festa als carrers per celebrar la victòria i, sobretot, el lideratge militar del diputat militar. Però Tamarit venia indignat de Salses per l’actuació displicent dels oficials castellans. Quan es va trobar amb Santa Coloma i es va assabentar que, a més, els funcionaris de la Cort de Madrid retreien un comportament covard dels soldats catalans a Salses i els militars castellans s’atribuïen tot el mèrit de l’assalt, Tamarit es va barallar amb el virrei.

Aquell hivern va ser dur i l’actuació de les tropes hispàniques, deplorable. El país bullia i Barcelona se’n feia ressò. La tensió encara va pujar de nivell quan el virrei va anunciar que aviat els barcelonins també haurien d’acollir tropes. Arreu del país hi havia aldarulls, els soldats mataven la gent, la gent matava els soldats… Encara no hi havia cap moviment organitzat, però les classes dirigents catalanes estaven inquietes i començaven a estar dividides. Uns eren partidaris d’encapçalar una revolta i acabar amb els abusos; altres volien apaivagar el poble i no permetre que la conflictivitat anés a més. El 18 de març a la tarda, el virrei Santa Coloma va ordenar a un dels homes més odiats del moment, l’agutzil reial Joan Miquel de Montredon, que detingués el diputat militar, Francesc de Tamarit, i dos membres del Consell de Cent per haver-se oposat públicament a allotjar deu mil soldats dins de Barcelona. Immediatament el Consell de Cent i la Generalitat van protestar perquè segons les Constitucions catalanes ni el diputat ni els altres dirigents podien ser detinguts pel virrei. El virrei pretenia endur-se els detinguts a Perpinyà, on serien jutjats, però la situació era tan tensa que no va gosar treure’ls de la presó reial fins que les coses no es calmessin. Res no es va calmar.

Al rerepaís les tropes professionals estaven perdent la partida davant dels pagesos, que s’havien organitzat en sometents armats. Els soldats van començar a retirar-se cap a Barcelona, destruint cases i pobles sencers. La nit del 21 de maig, uns mil dos-cents van acampar al costat del Besòs. Durant la nit, els sometents els van atacar i en van matar molts. Els soldats van perdre l’ordre i, sense municions, esgotats, aterrits, van fugir corrent cap al moll, on hi havia vaixells reials. Alguns van poder escapar, però bona part van ser capturats i assassinats pels pagesos.

Atesa la situació, el virrei va ordenar que sortís una tropa per salvar els soldats, però el sometent va fer fugir la guarnició i va entrar a la ciutat amb una gran figura de Crist crucificat per davant. En arribar a la presó, van matar els guardes i van alliberar el diputat militar i els dos membres del Consell de Cent. Santa Coloma, amb tots els jutges i bona part dels funcionaris reials, va fugir i es va recloure a les Drassanes, on es van fer forts. Mentrestant, els diputats i consellers van recórrer la ciutat per calmar els pagesos, que finalment es van asserenar i van marxar de Barcelona.

Per la seva banda, el virrei va aconseguir reorganitzar les tropes que tenia a Catalunya i va convocar uns cinc mil homes d’infanteria i uns cinc-cents de cavalleria, que, amb l’ajut de diverses galeres de transport, van començar a pujar per la costa, en una expedició de càstig que va fer molt de mal fins a Roses.

Oficialment, el país encara no estava en guerra. Les autoritats catalanes continuaven respectant l’autoritat del virrei, però els esdeveniments se’ls estaven escapant de les mans. Tanmateix, ningú no s’enganyava. Quan les notícies de l’assalt de Barcelona van arribar a la Cort, el comte duc d’Olivares va posar en marxa la maquinària militar per reprimir el que creia que era una revolta seriosa. Al mateix temps, el president de la Generalitat, Pau Claris, va enviar un ambaixador a França per entrevistar-se amb el cardenal Richelieu, amb vista a arribar a algun possible acord de futur per defensar els catalans. Els preparatius militars van començar als dos bàndols. Olivares estava organitzant un exèrcit de trenta mil homes, una força militar molt gran en aquella època. Estava convençut que seria un passeig militar, perquè totes les places fortes catalanes estaven en mans dels soldats espanyols i els catalans no tenien artilleria ni cavalleria ensinistrada. D’aquí que Pau Claris pensés en els francesos perquè els subministressin armes i soldats. Tot i així, la guerra encara es podia aturar.

La revolta dels segadors

El 7 de juny era la festivitat del Corpus a Barcelona. A part de les festes religioses, tradicionalment s’acostumaven a aplegar centenars de jornalers que eren contractats a Barcelona per anar a segar els cereals per tot el país. L’ambient era dens. Uns cinc-cents segadors i temporers van entrar sense oposició a Barcelona. Tant el virrei com els consellers havien decidit deixar les portes de la muralla obertes per no despertar la ira dels pagesos, però no es van poder estar de desplegar tropes castellanes dins de la ciutat, cosa que es va revelar com un gran error, ja que al carrer Ample uns soldats castellans i uns segadors es van barallar. Els soldats van ferir —o van matar, segons altres fonts— un dels segadors. Això va acabar d’encendre els ànims.

La notícia va córrer i de seguida els segadors i els barcelonins van atacar els soldats castellans i van cometre una matança. De nou, el comte de Santa Coloma i els seus seguidors van córrer a refugiar-se a les Drassanes, però aquest cop els amotinats van aconseguir entrar al recinte. Santa Coloma i uns quants van poder fugir i van començar a enfilar-se per la muntanya de Montjuïc. A dalt de la muntanya no hi havia el castell actual, però sí algunes fortificacions, on esperaven trobar refugi. Els revoltats, però, els van enxampar i van matar-los a tots. Els catalans havien assassinat el virrei i ara sí que no hi havia marxa enrere. La revolta no acabaria amb el perdó reial, havia de córrer la sang. Fins aquest moment s’havia produït una revolta, però de seguida aquest procés va esdevenir revolució. Matar el virrei, sabent que a Madrid ja preparaven un exèrcit descomunal, no pagava la pena si no servia per canviar les coses. La major part de la classe dirigent catalana estava espantada, tot havia anat massa lluny i s’havia encès una foguera que potser els cremaria a tots.

Sota la direcció de Pau Claris, el país es va començar a preparar per a la guerra. Alhora, però, van intentar una jugada mestra que no els va sortir bé de poc: la majoria del Consell de Cent tenia l’esperança que es podria arribar a un arranjament satisfactori amb la Corona. La solució passava per allunyar del poder el comte duc d’Olivares i fer que algun dels seus enemics ascendís dins del cercle íntim del rei Felip IV, o si més no algun dels partidaris de mantenir l’statu quo que les accions d’Olivares pretenien trencar. Els consellers sabien que les diverses famílies del poder central pensaven que Olivares havia de deixar la seva posició preeminent, ja que la política que havia dut a terme només havia creat enemics exteriors i interiors. Tot i que era difícil, hi havia la possibilitat real d’aconseguir que la revolta catalana es convertís en la tomba política del privat i que comportés un canvi dels equilibris de poder en el si de la Cort. Canvis que possibilitarien el perdó de Felip IV i la consolidació del respecte de l’statu quo entre el Principat i les institucions monàrquiques.

Però, i si aquesta línia política no era suficient i calia fer un pas endavant o apostar per una solució més radical i agosarada? O, fins i tot, anant una mica més enllà, i si la revolta comportés una situació millor per a les classes dirigents catalanes, apropant-se a l’altre gran poder europeu, França? Aquesta opció que proposaven Pau Claris i Tamarit no era tampoc descartable. Comportava problemes diferents, perquè els catalans havien lluitat en la dècada anterior contra els francesos i sabien que les malifetes dels veïns del nord no eren menors que la dels soldats hispànics, però tanmateix es percebia, equivocadament o no, que el rei Cristianíssim podia tractar millor uns nous súbdits que, amb el seu canvi dinàstic, l’ajudaven a afeblir el principal enemic comú, Felip IV.

Resumint, les dues línies d’actuació eren o bé aconseguir fer caure el comte duc d’Olivares de la seva condició de privat del rei per tal de facilitar la pujada al poder d’alguna família més disposada a mantenir sense unificar la legislació de la monarquia, o bé apropar-se a França a canvi del manteniment de les lleis i les Constitucions catalanes.

Entre juny i juliol del 1640, les institucions catalanes i els òrgans de la monarquia s’intercanvien diverses cartes demanant, en un cas, la retirada de les tropes i, en l’altre, el restabliment de l’ordre públic. Algunes d’aquestes cartes circulen públicament, amb una intenció clara d’obtenir el suport popular i afavorir així argumentació pròpia. Aquesta intensa activitat diplomàtica va acompanyada d’una intensa activitat a les impremtes. Els carrers s’omplen de pamflets que expliquen el que està passant i mai d’una manera neutral. Encara que el grau d’alfabetització no és alt, una gran part dels homes i una fracció més minoritària però important de les dones ja sap llegir i escriure. Un full imprès, a més, és barat i Barcelona en aquests moments ja té una llarga tradició editorial.

Pau Claris decideix que s’ha de redactar un escrit en què, subtilment, s’exposin les raons dels catalans. Per fer-ho crida Gaspar Sala, un frare agustinià famós per la seva retòrica, i que l’any anterior ja s’havia encarregat de fer un sermó oficial al Palau de la Generalitat titulat Panegírico aniversario de los héroes catalanes difuntos, inmortales en sus hazañas. Era un títol del tot barroc i el sermó s’hi corresponia. Ara es fa pesat de llegir, però mantenia una tesi que va ser molt agradosa a les orelles dels diputats: segons la Bíblia, els primers conversos al cristianisme van ser els soldats romans que van crucificar Jesucrist. Doncs bé, aquests soldats havien estat reclutats a la província Tarraconense, amb la qual cosa es podia afirmar, segons Sala, que els primers cristians de la història, a part és clar dels apòstols, eren catalans. Catalunya, doncs, era un poble escollit per Déu. Aquest argument ara ens pot semblar ridícul i divertit, però en aquell moment era un argument de pes. De fet, els ambaixadors espanyols davant del Papa farien servir la mateixa mena d’argumentació, però a l’inrevés: els soldats que van matar Crist eren catalans, la qual cosa provava la maldat intrínseca de Catalunya. Fos ridícul o de pes, el sermó havia agradat molt als diputats i als polítics i per això aquell estiu carregat de mals presagis el Consell de Cent de Barcelona va encarregar a Gaspar Sala que escrivís un missatge al rei Felip.

El mes de setembre es va imprimir el pamflet, que es titulava Proclamación Católica a la magestad piadosa de don Felipe el Grande, rey de las Españas y emperador de las Indias, Nuestro Señor. Era un discurs molt hàbil. Venia a dir que els catalans estimaven molt el seu rei i volien recordar-li la llarga història catalana, la geografia física i humana, les virtuts i la fidelitat a la Corona; fidelitat que ara estava sent posada a prova a causa de les manipulacions i maniobres d’Olivares. Estava, doncs, a les mans del monarca restablir la felicitat de Catalunya i de la monarquia sencera, només calia que obligués el privat a abandonar la política empresa. A més, el pamflet recordava també subtilment un altre detall: Catalunya havia estat fundada per Carlemany, antecessor de Lluís XIII, i, per tant, indirectament França tenia certa legitimitat a considerar Catalunya com un territori que podia estar sota la seva Corona. D’altra banda, també es recordava que la sobirania de qualsevol monarca sobre Catalunya es basava en un contracte amb el poble mitjançant el qual el rei es comprometia a acatar les Constitucions. Si no ho feia, el poble català quedava deslligat del pacte amb el monarca i, per tant, podia escollir la forma de govern que considerés més adient. La Proclamación católica, doncs, feia algunes afirmacions que devien resultar del tot desagradables a les orelles del monarca hispànic i, en canvi, molt agradoses a les del rei francès.

Darrere de tanta retòrica barroca, s’enviava el missatge que si Felip no es tirava enrere, es desfeia d’Olivares i deixava d’atacar el territori català, les autoritats catalanes es deslligarien de la Monarquia Hispànica i ja veurien el que farien, probablement posar-se sota la sobirania francesa. Perquè el missatge quedés clar, el Consell de Cent va fer un esforç titànic i va posar a treballar de valent les impremtes de Barcelona. D’un llibre normalment se’n feien uns mil exemplars, però aquest cop se’n van imprimir vuit mil, una xifra només superada en aquella època per la Bíblia. A més, també es va traduir al francès, a l’holandès i a l’italià. En català no es va fer, ja que era un llibre de propaganda per a l’exterior, que havia de convèncer els poders europeus de la legitimitat dels arguments catalans. La idea era bona, però els esdeveniments corrien tan de pressa que tot l’esforç propagandístic va acabar sent inútil.

L’entrada de l’exèrcit espanyol

La tardor del 1640, l’exèrcit espanyol entrava pel sud de Catalunya. Aprofitant que Tortosa continuava en mans de la guarnició hispana, un exèrcit enorme, format per vint-i-tres mil soldats d’infanteria, tres mil genets i vint-i-quatre canons, una força imponent, començava a encaminar-se a Barcelona. Estava dirigit per un militar veterà, Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez. Encara que no tot l’exèrcit era veterà, comptava amb força unitats amb experiència a la guerra i disposava de tropes mercenàries irlandeses, valones, italianes i portugueses, a més del gruix de soldats castellans. El plantejament de Los Vélez era senzill: anar pujant per l’antiga Via Augusta fins a Barcelona i derrotar la poca resistència que esperava trobar. Mentrestant, la Generalitat, davant de la precarietat i la inexperiència de les forces catalanes, havia arribat a un pacte amb els francesos perquè participessin com a aliats en la guerra que tot just començava.

La marxa cap al nord dels castellans va ser brutal. Els catalans, sols inicialment perquè els francesos encara no havien arribat, van oposar més resistència de l’esperada. Però la resposta espanyola passava per arrasar amb sang i foc tot el que trobaven pel camí. El cas més salvatge va ser a Cambrils, on els sis-cents defensors catalans, després d’una resistència heroica, van pactar la rendició. Quan els espanyols els van tenir desarmats, els van assassinar tots. Les autoritats van ser penjades, les dones violades i les cases cremades. Quan els espanyols trobaven francesos, els tractaven bé, perquè els consideraven enemics convencionals. En canvi, als catalans els torturaven i assassinaven per traïdors. Tot i així, l’expedició no estava resultant un passeig militar per a l’exèrcit espanyol. La política de terra cremada va encoratjar la resistència catalana. Els pous d’aigua eren enverinats, els soldats que s’endarrerien morien a mans dels sometents; els espanyols no trobaven mai menjar a les cases; els camps eren cremats; els animals, sacrificats.

La Generalitat, ara ja amb ajut francès, va decidir plantar cara a l’enemic a Martorell, un indret estratègic per entrar a Barcelona i que ha estat escenari al llarg de la història de batalles i enfrontaments. Es troba en un congost del riu Llobregat, a la falda de la muntanya de Montserrat, un lloc amb bones defenses naturals. Els francocatalans van disposar els millors homes que tenien, uns vuit mil, per a la seva defensa. Però Los Vélez ja tenia molt a prop l’objectiu de Barcelona i no es va aturar. Encara que amb grans pèrdues, va aconseguir fer fugir els francocatalans.

De com un boig guanya una batalla i altres atzars de la guerra

La situació era desesperada. La Generalitat i el Consell de Cent havien proclamat solemnement que abandonaven la Monarquia Hispànica i es transformaven en República independent. Però si volien una implicació més gran de França, els únics que els podien realment ajudar, havien de cedir alguna cosa als veïns del nord. La Generalitat va decidir sotmetre’s a la sobirania francesa a canvi que es respectessin les llibertats i les Constitucions i que els càrrecs del Principat fossin només per a catalans. En acceptar la sobirania francesa, Lluís XIII de França passava a ser Lluís I de Catalunya. A banda de qüestions dinàstiques, en aquells moments era urgent no perdre el país. L’exèrcit espanyol, amb uns trenta mil homes, s’apropava a Barcelona. Entre catalans i francesos sumaven uns sis mil defensors. L’objectiu català era resistir per tal de donar temps a les tropes franceses, que s’esperava que arribessin en pocs dies. L’objectiu espanyol, lògicament, era capturar Barcelona ben aviat i consolidar les seves posicions, abans que no arribessin els francesos. Per això, el marquès de Los Vélez va plantejar un assalt frontal ràpid a les dues posicions que defensaven la ciutat: la muntanya de Montjuïc, on hi havia una fortificació molt precària, i les mateixes muralles de la ciutat. Un assalt immediat podia acabar amb la resistència catalana, que ja havia demostrat valentia però una gran inexperiència militar.

El comandament espanyol tenia raó, però no comptaven amb dos fets que ho canviaven tot: d’una banda, la implicació francesa, encara que limitada, podia ser decisiva. Els pocs oficials francesos que hi havia eren gent bregada i molt professional, i el petit destacament de cavalleria francès, molt eficaç i ben ensinistrat. A més de la força francesa, l’actitud dels catalans era determinant. Malgrat la inexperiència, a Barcelona s’havien agrupat els voluntaris que ja havien participat en altres combats; a més, la motivació dels barcelonins era extraordinària: la batalla era un tot o res. Tenien força municions, que havien acumulat al llarg dels mesos, i encara que no disposaven de gaire artilleria, atesa la qualitat dels canons de l’època, no era un fet determinant. A més, els defensors havien tingut la previsió de cavar una trinxera protegida que unia la ciutat amb la fortificació de Montjuïc, amb la qual cosa els dos grups defensius es podien reforçar mútuament de manera senzilla.

La matinada del 26 de gener de 1641, els espanyols van començar un atac simultani a Montjuïc i al portal de Sant Antoni. Primer van disparar a la muralla, mentre que dues unitats hispanes pujaven d’amagat per la muntanya per sorprendre’n els defensors. En arribar a la fortificació, amb un petit fossar, amb murs irregulars de terra i a les cantonades una mica més reforçats, els atacants van sorprendre els primers defensors i els van fer fugir. Els voluntaris del gremi d’Estevaners, els metal·lúrgics, però, van aguantar l’escomesa i van fregir a trets els assaltants, amb força sort. Els dos principals oficials hispans van caure morts, a més de molts homes. Veient la defensa dels Estevaners, els espanyols van enviar dues unitats més i van obligar els voluntaris a retirar-se a la fortificació. Un altre cop, els catalans van tenir sort perquè, mentre es retiraven, els pocs trets que van fer van tocar i matar dos nous comandants espanyols. Tot i això, els espanyols van aconseguir rodejar amb tropes la fortificació catalana i van llançar un assalt. El comandant francès Aubigny havia fet pujar en secret algunes peces d’artilleria de la muralla fins a Montjuïc. Aquests canons van abatre l’assalt i el van aturar, un altre cop.

A Barcelona les coses tampoc no anaven del tot bé per als espanyols. El fill del general, el duc de San Jorge, comandava un nombrós esquadró de cavalleria que havia d’impedir la comunicació entre el fortí i la ciutat. Un petit grup de cavalleria francesa, amb alguna ajuda catalana, va sortir del recinte per hostilitzar la cavalleria enemiga, encara que per la diferència de forces era impossible que els obliguessin a fugir. San Jorge va reclamar reforços i sense haver rebut ordres va carregar amb uns vuit-cents cavalls contra els francocatalans. Els catalans, però, es van retirar a unes línies fortificades, mentre que el gruix de la cavalleria francesa sortia de Barcelona i atacava els espanyols. San Jorge es va veure rodejat. Però com que encara tenia més soldats que l’enemic va decidir, esbojarradament, obrir-se pas a través de la línia fortificada catalana. Els catalans, que si d’una cosa en sabien era de disparar, van afusellar els genets i van matar San Jorge, a la vista del seu pare, el marquès de Los Vélez, horroritzat pel que estava succeint. En aquell moment el general es va enfonsar.

A Montjuïc els espanyols continuaven els assalts i els catalans els continuaven rebutjant, però aquella situació no es podia allargar gaire, perquè les municions i l’aigua s’estaven acabant. Des de Barcelona es va decidir enviar dos mil soldats a Montjuïc, amb aigua, munició i queviures carregats per dones. En veure que la línia de comunicació entre Barcelona i Montjuïc no s’havia tallat, els espanyols van decidir llançar un assalt molt poderós. Però, un cop més, la sort va caure al costat dels catalans. Sota el comandament del capità Cabanyes, uns quants voluntaris havien sortit del fortí i s’havien amagat a la muntanya. Quan els soldats hispans van sortir a l’assalt, els voluntaris van disparar contra els oficials i van matar dos nebots del marquès i un fill del comandant que dirigia l’assalt a Montjuïc. En rebre les notícies, els comandaments espanyols van quedar desmoralitzats. Eren les quatre de la tarda i, encara que les coses els havien anat molt malament als espanyols, la seva superioritat continuava sent aclaparadora. La sensació de derrota davant d’un enemic molt més feble, però, era difícil de suportar.

En un dels intercanvis de trets, un voluntari barceloní, Joan Tapioles, va cridar que els espanyols fugien, cosa que no era en absolut veritat. Un sergent francès que es deia Verges també ho va repetir. Aleshores, una quarantena de voluntaris catalans, armats amb espases i ganivets, van saltar del parapet i van començar a córrer cap a les posicions espanyoles. Terroritzats, els assaltants hispans van començar a girar cua i a cridar que tothom se salvés si podia. Els catalans i francesos que defensaven Montjuïc, van sortir tots en persecució dels espanyols. En pocs minuts, tot l’exèrcit espanyol estava en desbandada, perseguit per uns homes que no deixaven ningú viu darrere seu.

La victòria de Montjuïc va ser aclaparadora i sorprenent, una de les més grans humiliacions que ha patit mai l’exèrcit espanyol. Potser per això, el 1939, quan la Guerra Civil Espanyola s’estava acabant, els exèrcits feixistes van alentir la seva marxa cap a Barcelona perquè l’entrada a la ciutat es produís el 26 de gener, just en l’aniversari de la derrota del 1641. No va ser casualitat, tal com sovint han recordat anys després els alts comandaments de la milícia espanyola. La derrota del 1641 va ser terrible i les ganes de venjança, immenses. De fet, la derrota la pagaria en la pròpia pell el president de la Generalitat, Pau Claris.

L’enverinament i la mort de Pau Claris

Un mes després de la victòria de Montjuïc, Pau Claris emmalaltia. Durant una setmana va patir uns dolors musculars terribles, una fatiga extraordinària i, de tant en tant, paràlisi d’alguns membres. Va morir enmig de dolors el 27 de febrer. En una carta de la duquessa de Cardona —vídua del virrei que havia substituït Santa Coloma i que va morir poc després per causes naturals— al marquès de Los Vélez, s’explica que Pau Claris va perdre la parla en les seves darreres hores i que va haver de refermar el seu testament només amb gestos. El seu entorn de seguida va sospitar que el president de la Generalitat havia estat enverinat. De fet, el seu secretari havia patit uns dies abans els mateixos símptomes i també havia mort. Massa casualitat per ser casualitat.

El dia 3 de març, quatre dies després de la mort de Claris, el general francès Roger de Bossost, baró d’Espenan, va escriure al seu col·lega Bernard du Plessis-Besançon, nebot del cardenal Richelieu i el qui havia negociat l’acord inicial dels francesos amb els catalans, per comunicar-li la mort del president de la Generalitat i que tot indicava que havia estat enverinat. Pels símptomes descrits, el probable causant de la mort, fou l’anomenada acqua tofana o acqua di Napoli, una barreja d’arsènic i herbes. Aquest verí és transparent, insípid i inodor, i s’acostumava a administrar barrejat amb algun menjar de sabor intens, com la xocolata o el cafè. Amb cinc o sis gotes n’hi havia prou per matar la víctima. A més, en aquells temps no hi havia cap mètode per detectar si una persona havia estat enverinada per aquell producte. No cal ser gaire malpensat, considerant les evidències, per entendre que la desaparició de Claris era molt convenient per als interessos dels seus enemics. A més, infiltrar un assassí en l’entorn del president de la Generalitat no devia ser gaire complicat. Aquest sistema d’eliminar enemics no era estrany en aquell moment i va ser emprat pels castellans per atacar els dirigents de Portugal quan es van revoltar contra la Monarquia Hispànica.

I Portugal ve a tomb perquè a principis de desembre del 1640, veient la situació catalana, els portuguesos, amb diners provinents de França, es van aixecar contra la dominació espanyola. Olivares, que ja havia enviat l’exèrcit contra Catalunya, va estar temptat de fer-li girar cua, però va pensar que la revolta de Catalunya seria aixafada fàcilment i que, després, ja hi hauria temps per desviar part de l’exèrcit i atacar Portugal. La derrota de Montjuïc va capgirar els plans del comte-duc. Portugal trigaria anys a desempallegar-se del domini castellà, però molt probablement no ho hauria aconseguit mai si la guerra a Catalunya no hagués durat molts anys, perquè és exactament això el que va passar.

La guerra es va allargar i allargar, no s’acabava mai. Els espanyols van patir moltes derrotes, però sempre tenien capacitat d’aixecar un nou exèrcit i enviar-lo al camp de batalla, mentre que els catalans cada cop eren més febles i cada cop estaven més en mans del qui havia estat el seu aliat i ara era clarament el nou amo, França. De mica en mica, els francesos, a més, es van anar assemblant als espanyols, es van saltar sempre que els va convenir les Constitucions i el que s’havia pactat amb la Generalitat i van arribar a ser fins i tot més odiats del que havien estat els castellans, que ho eren molt.

Malgrat tot, la guerra va començar sent molt popular, perquè tant les classes dirigents com el poble la van veure com una oportunitat per transformar positivament la societat catalana, cosa que no vol dir que tothom coincidís sobre quins canvis s’havien de fer. Per al Consell de Cent barceloní, per exemple, la possibilitat de desempallegar-se del control feixuc i arbitrari del virrei obria grans possibilitats a la ciutat. I un altre fet cabdal i en què sí que tothom coincidia: ara podrien fer fora la Inquisició castellana, una institució absurda, corrupta i sempre favorable a Madrid. Això no vol dir que el Consell de Cent o, en general, la classe alta fos gaire liberal, en el sentit actual. De fet, tan bon punt es van treure de sobre els inquisidors castellans, es va reinstaurar la Inquisició però sota unes premisses noves, menys instrusives, i amb inquisidors catalans. L’Església catalana també va donar un suport molt actiu a la revolució, però no per canviar les estructures necessàriament cap a una major obertura. De fet, l’Església catalana es distingia arreu d’Europa per ser l’única que procurava complir escrupolosament les normes que havien emanat del Concili de Trento. Aquesta observança estricta va servir als eclesiàstics catalans per tenir una veu pròpia davant del Papa en alguns moments de la guerra, amb gran indignació de l’Església espanyola, que ho va veure com una traïció.

També entre les classes més modestes la guerra, inicialment, va ser popular. A la porta de l’Hospital de la Santa Creu que dóna al carrer del Carme, encara ara es pot llegir una inscripció rascada en una de les pedres on diu «fueresse luego Oliveros», que va ser feta al voltant de l’esclat del Corpus de Sang. A part d’aquesta anècdota, el cert és que els pagesos, els traginers, els obrers, però també la classe mitjana sense poder van veure la guerra com l’oportunitat d’aprofundir en les llibertats i drets que atorgaven les Constitucions catalanes. La tradició pactista de les classes dirigents també estava força arrelada entre aquells que tenien poca o nul·la representació en les institucions catalanes i la seva participació en la guerra era clarament una palanca per aconseguir més concessions de cara al futur.

Però la guerra, com ho són totes en un grau més o menys elevat, va ser molt amarga. Els francesos van implicar-se militarment, sens dubte. Però els mals els van patir els catalans, perquè la guerra es va fer sobre el seu territori. El 1642 les tropes franceses van ocupar Perpinyà, la segona ciutat del país, i avui en dia encara hi continuen. De fet, a mesura que la guerra va anar avançant, més i més catalans, i més en concret una bona part dels dirigents barcelonins, van adoptar acríticament la política francesa. Quan al final de la guerra França s’annexioni el Rosselló i la Cerdanya, els principals encarregats de tornar francès el territori català i de reprimir els patriotes que ho vulguin impedir seran aquests barcelonins que, sense poder tornar a casa, es van fer un lloc entre els opressors. El mateix Gaspar Sala va abonar la política francesa i va aconseguir ser l’abat de Sant Cugat del Vallès, un càrrec molt ben remunerat, encara que va acabar morint a Perpinyà treballant per a la nova Administració francesa.

Lo any de la misèria

La guerra va acabar el 1652, un cop Barcelona va caure de nou en mans dels castellans. La ciutat estava passant un dels pitjors moments de la seva història. Els anys de guerra havien devastat el territori i hi havia poc menjar i difícil de distribuir, però és que, a més, el 1650 hi va haver una gran sequera que encara va complicar més les coses. El Consell de Cent en ple va sortir en processó «per la gran necessitat [que] hi havia d’aigua a causa d’haver molt temps [que] no havia plogut per lo qual l’anyada dels grans serà perduda i ara de nou no’s podria sembrar». Els pagesos deien que aquell era «lo any de la misèria» i els barcelonins morien literalment de gana pels carrers. Un pagès, Joan Guàrdia, en el seu dietari, deia:

la fam que s’és passada no se pot pensar, que lo pa venien a dos reals la lliura i encara no se’n trobava, que tot lo món estava a segrestar, que no podíem traure blat sinó fóra ab gran perill, que se n’ha venut a vint-i-dues lliures la quartera. Lo pa de glans que s’és menjat i de segon i herbes dolentes no se pot pensar, que la gent anaven tots morts de fam i tots descolorits.

Aquesta situació i els abusos de les tropes franceses van fer que molts forans es dirigissin a Barcelona, cosa que encara va agreujar més la fam. El Consell de Cent estava preocupat per la gran quantitat de gent que vivia als carrers i l’Hospital de la Santa Creu estava desbordat. No és estrany que el desembre del 1650 esclatés un brot de pesta i es mostrés amb tota virulència durant el 1651. Les males condicions vitals dels barcelonins van fer que la mortaldat fos molt elevada. S’ha calculat que molt probablement van morir entre un quinze i un vint-i-cinc per cent dels habitants, encara que és complicat saber quanta gent acollien les muralles de Barcelona amb tants moviments de població com estava causant la guerra.

Un funcionari va escriure:

de molts dies a esta part contínuament anaven per Barcelona vuit o deu carretes, estes sols per a poder posar los cadàvers que se trobaven en les cases, llançant aquells tal vegada per les finestres en lo carrer per a posar en dites carretes, les quals eren aportades i combaiades per diferents fossers, qui anaven ab ses guitarres, tamborines i altres coses de divertiment per a poder borrar de la memòria les afliccions grans que sols elles eren bastants per acabar la desditxada vida, que pareixia que no s’estimava en cosa alguna. Los dits fossers se posaven en algun cantó dels carrers de la Ciutat a on se trobaven, fent parar les carretes que portaven, i cridaven a tots los circumveïns si tenien morts en les cases per a enterrar, i traent-ne dos d’una casa, quatre d’altra, i moltes vegades sis d’altra, omplien la carreta, i en ser aquella plena la portaven a Jesús en lo lloch a on enterraven los morts que era un camp cerca de dita Iglésia.

L’estampa del carro de cadàvers i els músics tocant al seu voltant és, sens dubte, sinistra.

Els barcelonins morien a casa seva i els passavolants, en canvi, morien a l’Hospital o al carrer. El 1633 s’havia creat la Casa de la Misericòrdia, annexa a l’Hospital de la Santa Creu. S’hi acollien aquells la malaltia dels quals consistia primordialment en la pobresa, una pobresa que portava a la depauperació. Com és fàcil d’entendre, les xifres de mortaldat d’aquests dos centres es van disparar fins a tres vegades més de l’habitual durant aquell episodi de pesta, acompanyat a més del setge que les tropes castellanes van fer de la ciutat i que, de tant en tant, coincidia amb un bloqueig naval.

Enmig de tanta desgràcia, sempre hi havia un moment per a la gresca. El gener del 1651, el Consell de Cent va ordenar la detenció d’un estudiant que «per burlar-se i atemoritzar els altres se fingí ésser encontrat dient ab uns grans crits que estava encontrat i que se cremava i que ja havia fet testament, lo que commogué molt aquesta Ciutat i al punt ho sabérem cridaren un Aguatzil i li encarregaren que ab tota diligència capturàs el dit estudiant».

Les bromes dels estudiants, però, no podien amagar el gran patiment que hi havia a la ciutat. La majoria dels metges van fugir i el Consell de Cent va haver d’oferir molts diners a metges de fora perquè anessin a treballar a Barcelona. Bona part dels frares, capellans i monges de la ciutat es van comportar dignament i van ajudar els malalts, cosa que explica l’altíssima mortalitat entre aquest col·lectiu. No tots ho van fer així, però, i també hi ha queixes sobre el comportament egoista d’algunes parròquies i convents. I, sobretot, el que es desprèn de totes les cròniques del moment és o una crítica desfermada o una defensa constant del comportament de les classes dirigents respecte a l’epidèmia. Com passa sempre, com més diners i privilegis, més possibilitat tenies de sortir-te’n sense mal de l’episodi de pesta. Els rics podien aïllar-se millor, els seus cossos estaven més forts, les condicions higièniques del seu cos, la roba i l’habitatge eren molt superiors a les que tenien els pobres i tot plegat contribuïa tant que la pesta els afectés menys com a ser assenyalats amb el dit pels desfavorits.

La guerra va deixar una gran amargor en la societat catalana. En el tractat dels Pirineus, que va tancar oficialment l’episodi bèl·lic, van quedar reflectits dos guanyadors i un perdedor. Els guanyadors van ser la Monarquia Hispànica, que va recuperar Catalunya, i França, que va quedar-se els territoris del Rosselló, el Conflent i bona part de la Cerdanya. El perdedor va ser Catalunya i les seves institucions, més retallades i controlades que mai, amb milers de morts, amb el territori devastat i escapçat.

La derrota en l’anomenada popularment guerra dels Segadors, però que els historiadors catalans anomenen guerra de Separació i, significativament, els historiadors espanyols guerra de Recuperació, va fer meditar Felip IV de Castella i III d’Aragó i Barcelona. La guerra s’havia endut Olivares, definitivament caigut en desgràcia pels fracassos continuats tant en política interior com exterior. Encara que costés de creure, el regnat de Felip IV va ser el primer exemple clar que la Monarquia Hispànica entrava en declivi. Un declivi que, al cap i a la fi, resultaria imparable en les dècades següents.

També va deixar amargor entre els dirigents espanyols. La separació durant una dècada de Catalunya del conjunt de la monarquia havia activat un sentiment molt diferent respecte als catalans del que havien tingut i tindrien els castellans respecte a altres territoris que formaven part de l’Imperi espanyol i que acabarien perdent.

Dins de la Corona d’Aragó, el Regne d’Aragó estava patint un procés d’assimilació a Castella molt intens i profund. En canvi, la resta de territoris de la Corona, no, i això s’atribuïa, amb certa raó, a una actitud orgullosa i poc disposada a l’aculturació dels catalans. A més, Castella havia triomfat al món no precisament pactant amb els qui s’hi resistien. Catalunya, en canvi, mai havia tingut aquest paper clau en el món, tot i que en algun moment havia estat potser el país més important del Mediterrani. Per la mentalitat castellana era, doncs, incomprensible que els catalans, que no eren prou forts per derrotar Castella, no estiguessin disposats a doblegar-s’hi. No era pràctic, senzillament.

Malgrat haver guanyat formalment la guerra, l’exèrcit espanyol va veure clar des del primer moment que la situació era precària. Durant les negociacions per la rendició de Barcelona, el Consell d’Aragó —una mena de ministeri per als afers de la Corona d’Aragó, situat naturalment a Madrid i farcit de nobles castellans— va mostrar la feblesa de la victòria propera que estaven a punt d’aconseguir, entre altres coses perquè no es fiaven dels barcelonins, que es mostraven amb «la superioridad y propia estimación de sí mismos que ha sido en el dictamen del Consejo el origen de tantas desdichas. Es menester con ellos mucha atención y que la confianza no pierda de vista el peligro».

Els darrers dies del setge a Barcelona es va anar estenent la por que el que s’havia guanyat en aquells anys es podia perdre amb l’entrada dels castellans: molts havien ocupat cases bones deshabitades per la pesta o havien aconseguit cases o tresors de mans dels francesos. Els més francòfils fins aleshores van començar a mostrar obertament simpatia cap a Espanya i a molts això els va anar força bé. D’altres no van ser tan afortunats, com Jaume Clavaria, el secretari de Josep d’Ardena —un militar dels més francòfils—, ja que es va descobrir que aquells darrers dies passava informacions als espanyols que obtenia a les reunions a què assistia amb el seu cap. Clavaria va ser agarrotat públicament, per a escarment dels espies.

La gana, la deserció de part dels francesos, les discussions entre els catalans, tot va contribuir perquè finalment el Consell de Cent oferís la capitulació i que el fill bastard del rei, Joan Josep d’Àustria, nomenat lloctinent pel seu pare, acceptés no la capitulació sinó una rendició incondicional, tot i que finalment va ser més generosa de l’habitual. Es mantenien de manera restrictiva les Constitucions, però a partir d’ara seria el rei qui decidiria els noms que podien ser escollits per insaculació; a més, per si un cas, el rei es reservava el veto a posteriori de l’elecció. Amb aquest control la monarquia pretenia que les classes dirigents catalanes fossin dòcils als dictats de Madrid. Es va estudiar construir una ciutadella militar enganxada a la ciutat, pràcticament en el lloc on es construiria unes dècades més tard, però finalment l’enorme despesa que calia, i el fet que els barcelonins estaven massa derrotats per espantar la monarquia, van fer que el projecte es desestimés.

Molts nobles castellans no van quedar satisfets de com s’havia desenvolupat el final de la guerra. Malgrat que la partició de Catalunya no es consolidaria fins al 1659, els va semblar que el fet que el país perdés una quarta part del territori, que a partir d’ara el control de les institucions fos ferri, que els catalans haguessin de pagar els allotjaments de la tropa i que mig Catalunya hagués quedat devastada i despoblada, era massa poc. Per això el Consell d’Aragó va atribuir la culpa del conflicte als catalans i, en concret, als barcelonins: «Que ha sido Barcelona la que ha hecho cabeza de todas las desdichas de la monarquía y la que ha puesto en último estreno de perderse todo».

Els anys següents es donen fenòmens que poden semblar contradictoris. D’una banda, els conflictes amb França i amb els soldats espanyols continuen. La repressió francesa a la Catalunya annexionada serà despietada i causarà indignació. Indignació i vergonya, davant la constatació que bona part dels executors de la repressió no són francesos sinó catalans assimilats, la majoria barcelonins. Les penúries econòmiques s’allargassen i l’actitud dels espanyols —com ara ja els anomena tothom—, és més prepotent fins i tot que abans. Al costat d’aquests fets tan negatius, però, es produeix una revifalla de les ciutats i de l’esperit comercial i, com sempre, la capdavantera és la ciutat de Barcelona.

La Barcelona del Born

La Barcelona de finals del segle XVII i principis del XVIII la coneixem molt bé gràcies a la tasca d’un historiador, Albert Garcia Espuche, que ha dedicat tota la vida a estudiar-la. A part dels mèrits innegables, s’ha de dir que va saber aprofitar una oportunitat estranya, l’aparició de les restes intocades d’una part de l’antiga ciutat. Actualment a Barcelona es pot veure un edifici preciós, una estructura de metall i vidre que des del segle XIX fins ben avançat el XX va servir de mercat central de la ciutat. Era el mercat del Born. Quan va deixar de tenir sentit tenir un mercat d’aquestes característiques entremig d’un barri residencial al centre de Barcelona, es va construir un nou mercat central, modern, relativament a prop del port i de l’aeroport. El Born com a mercat va quedar abandonat i durant anys es va donar voltes a què s’havia de fer amb l’edifici. A principis dels anys vuitanta del segle XX aquella estructura buida era poc més que l’aixopluc dels coloms i d’alguns rodamons. De tant en tant, servia per acollir alguna actuació musical de no gaire nivell, i poca cosa més. Als anys noranta l’Estat va decidir que allà es construiria la biblioteca provincial. La província de Barcelona era —i és— l’única de l’Estat que no disposa d’aquest servei perquè l’Administració central mai no ha fet l’esforç de dotar econòmicament aquest equipament. Era, doncs, una bona notícia.

Alguns arqueòlegs i historiadors, però, ja van advertir que probablement tan bon punt comencessin les obres es trobarien restes de l’antiga ciutat del 1700. Ningú no els va fer gaire cas. Uns anys abans s’havia construït un aparcament subterrani just davant del mercat i, encara que els historiadors explicaven històries ben depriments d’obrers picant restes arqueològiques i omplint-les de ciment per fer-les desaparèixer, no hi havia hagut cap mena de rebombori popular per salvar aquelles quatre pedres. No tenia per què passar res diferent. Però sí que van passar coses diferents. Quan van començar a buidar el terra de l’edifici, van aparèixer edificacions i carrers, objectes d’ús quotidià, fins i tot bales de canó del temps del setge de Barcelona del 1713-1714. Tota aquella zona, la més pròspera i vital de Barcelona, havia estat enderrocada per ordre militar per construir-hi la Ciutadella. Els edificis del Born, però, s’havien conservat gràcies a dues casualitats: en primer lloc, estaven situats a la zona sense construir que els militars havien ideat com un bon espai de tir en cas d’atac des de la ciutat i, d’altra banda, el terreny es trobava en una lleugera depressió respecte a la resta, amb la qual cosa les cases no s’havien enderrocat del tot i, simplement, se les havia cobert de terra. Per aquestes raons, prop de tres segles després de l’enderroc, les cases i els carrers van reaparèixer.

Però no van ser només les pedres les que van fer reviure la ciutat del 1700. Garcia-Espuche i uns quants col·legues van enfonsar el nas durant dies i dies a l’Arxiu de Protocols de Barcelona. Ja hem dit que aquest arxiu, en el qual els notaris barcelonins conserven els seus documents, és dels més rics del món. Fins fa relativament poc, els notaris han estat un dels eixos de la societat barcelonina. Passar per cal notari o que el notari vingués a casa era d’allò més normal en totes les classes socials que tenien la més petita propietat. Els notaris barcelonins —després en veurem algun exemple— ho anotaven tot i gràcies a això sabem fins a l’últim detall del que hi havia a les cases de Barcelona en tots els períodes. Sabem quantes cadires hi havia a la casa, però a més sabem com eren aquestes cadires, si n’hi havia de trencades o reparades, si algunes estaven molt desgastades o en canvi ja es veia que no es feien servir gaire. I qui diu cadires, diu qualsevol moble, estri de cuina, rajola, roba, joies, quadres, el que sigui… Fins i tot en algun inventari post mortem els notaris anoten quin menjar han trobat a la casa i en quin estat l’han trobat. «Mig formatge rosegat», per exemple. Tota aquesta mena de documentació, doncs, va servir als historiadors per copsar amb tot luxe de detalls què eren aquelles cases que s’havien descobert al terra del mercat del Born.

La fotografia de Barcelona d’aquells anys que ara coneixem tan bé ens mostra una ciutat exultant, amb una vida social molt rica, molt sorollosa, perfectament equiparable a qualsevol de les principals ciutats europees del moment. A principis del segle XVIII, Barcelona tenia uns quaranta mil habitants diguem-ne lliures i un nombre indeterminat d’esclaus. Els esclaus no eren tan nombrosos com ho havien estat en altres moments, però no eren rars. N’hi havia molts, per exemple, en els convents i en els monestirs, on es dedicaven a les tasques feixugues que els homes i les dones de Déu no podien fer perquè havien de resar. Molts eren moriscos o de pell negra i també n’hi havia de gitanos, a qui rarament es comptava com a habitants de Barcelona.

Una de les feines principals dels barcelonins i, per ser més precisos, de les barcelonines, era fer de criat. Després de la presa de la ciutat, el 1714, es van censar dues mil criades i uns quatre-cents criats, xifra considerable per a la gent que va quedar a Barcelona després de l’assalt borbònic. Se sap que més de mil cinc-centes cases barcelonines disposaven de servei, pràcticament una cinquena part de la ciutat, cosa que també ens dóna idea de quanta gent era benestant. Tanmateix, pel cens i pels notaris sabem que a moltes cases de classe mitjana també gaudien de servei domèstic. Les criades acostumaven a ser o noies molt joves, gairebé nenes, o bé vídues grans que amb la mort del marit s’havien quedat sense res i treballaven en una de les poques feines que com a dones podien fer. Els criats, en canvi, només treballaven a les cases més riques i era habitual que a la mateixa casa hi hagués un nombre elevat d’homes de servei.

Amb el temps, la ciutat s’havia quartejat i dividit per barris, molt més petits que els actuals, però tan diferents entre ells o més que els d’ara. El centre ocupava més o menys l’espai que abans protegia l’antiga muralla romana. Era un centre bàsicament administratiu i religiós i, relativament, hi vivia poca gent. A la part baixa, i fins al mar, es trobava el barri comercial, molt lligat a les activitats portuàries i a les activitats industrials que cada cop alimentava més el rec Comtal, que feia de riu interior de la ciutat. Aquesta àrea era el centre de la vida ciutadana, la més densament habitada: en un quinze per cent de la ciutat es concentrava el quaranta per cent de la població. Els negocis s’obrien aquí, i aquí vivien els mercaders de tota mena. Als baixos de les cases, les més estretes i altes de la ciutat, hi havia botigues, una mica com ara a bona part de Barcelona. Els carrers adoptaven el nom —que avui en dia sovint es conserva— de la principal activitat que s’hi duia a terme: Argenteria, Vidrieria, Dagueria, Mirallers, Corders, Espaseria, Flassaders…

L’altra zona important de la ciutat era la que quedava encerclada per la darrera ampliació de la muralla: la zona del Raval. El gran edifici de l’Hospital de la Santa Creu era el centre del barri. Acollia magatzems, horts, llacunes, i edificis que sovint tenien funcions poc reconegudes, com els bordells o els fabricants de taüts.

A més, la ciutat d’aquell moment tenia una relació molt intensa amb el territori proper que quedava fora de les muralles, on hi havia moltes cases que ara diríem de segona residència, on la gent amb diners passava l’estiu. Se les anomenava «torres de recreu» i, amb la típica mentalitat pràctica del país, rarament eren només per a l’oci dels propietaris. Sempre tenien algun hort o algun corral o algun obrador. La família Salvador, els més grans apotecaris de l’època, tenia un jardí botànic a Sant Joan Despí. Els Salvador, uns científics de fama mundial, tenien una farmàcia al carrer Ample, el més senyorial de Barcelona, cantonada amb el carrer Fusteria, just al davant d’on ara hi ha el gran edifici de Correus i al darrere de la casa que presumptament va allotjar Miguel de Cervantes. Aquesta farmàcia era molt més que una botiga on es dispensaven receptes; disposava d’un magatzem on s’acumulaven objectes del que aleshores es deia Història Natural i que ara es poden contemplar a l’Institut Botànic de Barcelona, a Montjuïc. A més del magatzem i la botiga, la casa disposava del que s’anomena un hort de recreu, una versió en miniatura del jardí botànic que posseïen a Sant Joan Despí. Els Salvador mantenien correspondència científica, entre d’altres, amb Hans Sloane, el futur fundador del British Museum, i James Petiver, un dels botànics més coneguts de la història. També s’escrivien —i molt, per cert— amb botànics francesos, italians i alemanys.

El que és ara el passeig del Born aleshores es coneixia com la plaça del Born perquè no era com ara, que està obert per la part nord, la que dóna precisament al mercat del Born. Aquella zona estava tancada per cases que van ser enderrocades després del 1714. La plaça del Born era la principal de la ciutat, tant que popularment se la coneixia més aviat com la plaça Major. No estava empedrada i això provocava polseguera a l’estiu i fang quan plovia, però tant era. Era allà on al vespre la gent sortia a passejar, a conversar, a veure i deixar-se veure. Allà es feien les celebracions religioses i s’hi celebrava el carnaval. També a la plaça Major hi havia el mercat més important, que es muntava i es desmuntava, i on anava a comprar la gent més rica. Era també on acostumaven a fer-se els actes institucionals públics, un espai més adient que el tros de carrer que hi havia davant de la Diputació del General o de la Casa de la Ciutat, ja que aleshores s’aixecava enmig l’església de Sant Jaume, que no deixava gaire espai lliure.

Malgrat la gran densitat de població al barri del Born, Barcelona era una ciutat plena de jardins i d’horts. S’hi plantaven moltes hortalisses, a Barcelona, verdures per al consum dels propietaris del terreny, però també per vendre a plaça. Els horts, anomenats habitualment com de recreu o de regalu, eren una barreja entre hort i jardí. La flor que més es plantava a Barcelona era la tulipa, una flor ben holandesa però que el 1637 havia provocat la primera crisi financera de la història quan el preu dels bulbs d’aquesta flor es van inflar fins a un punt insostenible i aleshores van caure en picat i es van endur un munt de fortunes d’holandesos. Potser per la relació amb Holanda, o potser simplement perquè les tulipes eren boniques, fàcils de produir i molt variades de colors, el cert és que a Barcelona n’hi havia moltes. A Barcelona se’n cultivaven moltes varietats, amb noms tan suggeridors com l’hermosa lletja, la Belle Brusellas, la francesca gallarda, la preciosa, l’escuraximenees, o la Luissa Nabuco.

Però no tot era ordre i estètica en aquella ciutat. Els barcelonins també estimaven molt la gresca. Hi havia força tavernes on es bevien diverses varietats de vins i aiguardents, i sovint servien també com a prostíbuls clandestins o per fer el primer contacte amb prostitutes. De tavernes n’hi havia de noms tan curiosos com la Taverna de l’Infern, situada a tocar de la catedral, el lloc on teòricament els barcelonins es preparaven per al viatge al cel. En els darrers anys del segle XVII, de tavernes se’n van obrir moltes, i el Consell de Cent va voler regular-les, perquè per al pensament benestant les tavernes eren llocs de vici i de mala vida. Per exemple, encara que en aquests establiments es podia comprar vi i endur-se’l a qualsevol hora, tenien limitat l’horari en què es podien servir tasses de vi i prendre’l allà o al carrer, davant de la taverna, cosa força habitual. A més, les tavernes acostumaven a disposar d’una segona porta, més discreta que la principal, per a l’accés i sortida d’alguns clients. Aquesta segona porta no es podia obrir a determinades hores, en un intent de restringir la clientela dels locals. Lògicament la segona porta, la discreta, era perfecta no només per als bevedors, sinó per a tots aquells que feien servir la taverna per gaudir d’activitats diferents, com el joc o la prostitució. A les tavernes tampoc es permetia servir plats calents; això era terreny acotat a les fondes. En canvi, s’hi podien prendre menjars freds, una mica com passa sovint en molts bars actuals. Sembla, però, que aquesta norma no es complia perfectament, perquè era habitual menjar-hi sardines cuites o porc. Les tavernes eren molt populars i, en general, grans negocis. Tant és així que el sistema d’explotació habitual era que un propietari o un grup de socis buscaven algú que els dugués el negoci. És curiós constatar que una bona part dels taverners barcelonins provenien de Milà. El 1718, per ser precisos, hi havia vint-i-vuit milanesos al capdavant de tavernes barcelonines.

A més de les tavernes, un lloc habitual per jugar-se els diners, també hi havia establiments específics, anomenats triquets, per jugar. De triquets n’hi havia a tot arreu de la ciutat, però la majoria es concentraven al voltant del carrer d’Escudellers i darrere de la muralla de la Rambla. Una altra zona de concentració de cases de joc era la que hi havia al voltant del rec Comtal a prop del mar. Als triquets no es jugava a tot. Alguns s’havien especialitzat en jocs de pilota —entre tennis i pàdel—, d’altres en jocs de l’argolla —una mena de criquet—, d’altres en alguna variant del billar, i en pràcticament tots, jocs de taula. Per a alguns d’aquests darrers jocs es necessitaven cartes, naips, i d’això Barcelona en podia subministrar, ja que hi havia diversos tallers on es fabricaven naips i altres estris per al joc. Quatre famílies van dominar la fabricació de naips durant el segle XVII i algunes d’elles també el XVIII: els Bertran, els Grosset, els Rotxotxo i els Carmini, encara que aquests últims tan sols van durar dues generacions en el negoci. Els naips, malgrat estar molt estesos i ser molt populars, també tenien restriccions de venda. Només es podien vendre en botigues especialitzades i amb permís del govern municipal, entre altres coses perquè les cartes de joc estaven gravades amb impostos específics. Això en teoria, perquè a l’hora de la veritat els jocs de cartes es venien a molt llocs, encara que fos de manera semiclandestina.

El triquet més important era la Casa de la Lleona, situat al carrer del mateix nom, entre la plaça Sant Miquel i l’actual plaça Reial i a tocar d’un dels bordells més importants, el del carrer dels Tres Llits. En el contracte de lloguer del 1666 es donava permís al senyor Gabriel Cavaller a viure a la casa i proveir els «cavallers i demés persones que allí s’aniran [a] entretenir de cartes, candeles, cadires, taules i tot lo demés que per serveis d’aquells s’haurà menester». A més, se li permetia «cobrar de dits cavallers i demés persones tot lo que resultarà de ganància per raó del dit servei i jocs [que] se tindran en dites cases». L’establiment va estar obert molts anys i va habilitar espais per jugar als diferents jocs, bàsicament billar, cartes i daus. Amb un pati ple de tarongers, la Lleona va ser el local preferit de la gent de diners per jugar i trobar prostitutes de primera categoria. En el setge de 1713-1714, una bomba el va destruir, com tants altres edificis, però uns anys després es va reconstruir, encara que va patir tancaments constants de les autoritats borbòniques, que recordaven que la Lleona havia estat un centre de reunió dels austriacistes.

Una ciutat que estima tant les tavernes i el joc no és estrany que celebrés unes grans festes públiques, conegudes arreu d’Europa. Quan arribava un monarca, hi havia una victòria militar, alguna celebració religiosa o acabava una pesta, entre moltes altres coses, els barcelonins prenien el carrer amb la complaença de les autoritats. Tant és així que hi havia anys en què la meitat dels dies era festa. Una de les coses que no podia faltar en una festa pública era la il·luminació nocturna, les anomenades lluminàries, que transformaven per unes hores la ciutat. El Consell de Cent recomanava als ciutadans que s’afegissin a la lluminària posant candeles a les finestres i se sap que això es feia arreu de la ciutat. Devia ser impressionant, i tots els cronistes de l’època, tant els catalans com els estrangers, ho constaten admirats. Es parlava de la «ciutat encesa» per la lluminària que transformava, segons una visió que després ens sonarà a tòpica, la nit en dia. Per les festes que el 1677 es van fer per a Joan d’Àustria, un poeta anònim va escriure:

A totes aquestes llums se sumaven el llançament de petards i de coets, i de vegades fins i tot salves d’artilleria, que eren molt apreciades pels ciutadans. Totes aquestes andròmines es venien a les adrogueries, uns dels llocs màgics de la ciutat, perquè no només venien drogues de tota mena i focs artificials, també venien tabac, espècies i dolços. Després hi tornarem, a aquests establiments.

Llums, petards, focs d’artifici i música. Els barcelonins eren uns amants de la música. Qualsevol activitat pública no s’entenia sense música i per això eren molt abundants les formacions musicals de tota mena, des de les més senzilles, que acompanyaven el dringar de les tasses —no pas gots— a les tavernes, a les més sofisticades, les que acompanyaven les autoritats en els actes solemnes. Molts dels músics professionals eren cecs. L’instrument més popular era la guitarra; se’n fabricaven moltes a la ciutat, tantes que la majoria s’exportaven. El 1685, un argenter, Pere Pau Desundeig, va comprar com a mínim setanta-sis guitarres al fuster i guitarrer Francesc Istrell. Desundeig no les va comprar de cop, la qual cosa indica que les revenia, probablement fora de Barcelona.

A més de la fabricació de guitarres hi havia la professió dels corders, una de les indústries on els artesans barcelonins tenien més prestigi. Les cordes les fabricaven els anomenats corders de viola, molt sovint agrupats al voltant del carrer Corders, un dels que ara es pot contemplar al mercat del Born. Les cordes de Barcelona s’exportaven a tot Europa i a Amèrica a través de Cadis i van gaudir de fama mundial. L’èxit internacional també els va dur certs problemes perquè no podien cobrir la demanda que van generar. El problema no era la manca de capacitat industrial, sinó que els mancava la matèria primera, o sigui budells de xai perquè els cotoners, un gremi més gran i antic que no pas el dels corders, també necessitava budells i els els prenia, amb gran alegria dels escorxadors dels animals que, gràcies a la demanda, podien apujar els preus. Els tallers del carrer Corders eren, tanmateix, petits, perquè només es dedicaven a la part final de la feina. La part principal, quan es treballaven els budells per transformar-los en cordes, es feia en un espai comú dels diversos artesans, la Casa dels Budells, que era al pla d’en Llull, a tocar del rec Comtal. En aquest edifici es feien les feines més brutes i pudents, i com que era a tocar de les muralles, amb pocs veïns, les molèsties que generava les patia poca gent. La Casa dels Budells va ser un gran avanç que va disparar la producció i l’estandardització de la qualitat de les cordes, i va ser concebuda pel govern municipal, no pels mateixos corders. Tant el carrer dels Corders com la Casa dels Budells van caure sota la piqueta quan els espanyols, després de la derrota del 1714, van destruir el barri per construir la Ciutadella. Això va representar un cop molt dur per als corders, que mai no van arribar a recuperar el nivell de producció i d’exportació que havien tingut abans.

De guitarres n’hi havia moltes, a cabassos. En els inventaris post mortem, els que es fan després de la mort d’algú per veure en què consisteix la seva herència, es constata que a la majoria de cases barcelonines, fins i tot a les modestes, hi havia una guitarra. Hi havia tres models típics de guitarres barcelonines: el guitarró —una guitarra petita—, la guitarra normal —com una guitarra d’ara, però més estreta— i la guitarra grossa. Les guitarres eren un instrument popular que sovint s’identifica amb els fadrins, els homes joves solters, que acostumaven a ser els protagonistes de les gresques. La guitarra acompanyava sempre els cants festius, les celebracions, i per això no va ser mai estimada per l’Església, que l’associava amb la immoralitat dels costums i amb la irreverència.

L’Església apuntava contra les guitarres, però la veritat és que ja tenia prou feina amb la societat barcelonina. Durant tot aquest període, els bisbes de Barcelona dicten diverses disposicions i fan homilies per condemnar el comportament dels seus conciutadans, que consideren del tot indecent. Potser en algun cas no els faltava la raó, com quan l’any 1673 les constitucions sinodals de Barcelona ordenen que «en les Iglésies, professons, i estacions, no estiguen los hòmens entre les dones, no parlen ni conversen amb elles coses profanes, ni facen senyals, ni altres qualsevols actes indecents». L’any 1681 el bisbat prohibia «lo almorsar, menjar, berenar, beure, prendre xocolata, i altres qualsevols refrescs, o col·lacions en les Iglésies, Capelles, Ermites, Oratoris tan públics com privats, i en altres llocs sagrats». Uns anys abans ja s’havia prohibit que els homes toquessin, parlessin, miressin, fessin senyals o festegessin les donzelles i dones casades dins de les esglésies, o que es portés el berenar als temples, aprofitant que s’hi feia un bateig o alguna festa litúrgica, o que es formessin grupets de gent xerrant o que la gent es quedés vagarejant per l’església fins que la fessin fora. Fins i tot es va arribar a prohibir que els barcelonins anessin a missa amb les tasses de xocolata a la mà, per berenar mentre entraven en comunió amb Déu.

L’Església tampoc estava d’acord amb alguns entreteniments d’estudiants que, en el seu origen, podien haver estat innocents, però que amb el temps s’havien transformat en quelcom més salvatge. Des del 1558, la Universitat dels Estudis Generals de Barcelona s’havia instal·lat en un edifici nou a la part alta de la Rambla, on ara hi ha el Palau Moja, justament al davant de l’església jesuïta de Betlem. Els universitaris han estat sempre —potser una mica menys en els darrers anys— una font de gresca i agitació. Ve a tomb recordar les paraules de Philippous de Grevia, canceller de la Universitat de París a principis del segle XIII:

En altres temps, quan qualsevol mestre ensenyava de manera independent, hi havia moltes més lliçons i discussions i interès en les coses del saber. En canvi, ara, quan us heu reunit en una universitat, les discussions cada cop són menys freqüents. Tot es fa de manera precipitada, s’aprèn poc, i el temps necessari per a l’estudi es dedica a reunions i discussions entre mestres o entre escolars. Mentre els de major edat debaten en les seves reunions o fan nous estatuts, els joves organitzen complots i planifiquen els seus atacs nocturns.

Si la tradició de reunions inacabables per als professors i festa improductiva per als joves es manté en el segle XXI, és lògic pensar que entre el segle XVII i el XVIII, també era així.

Els universitaris barcelonins tenien un costum que era força seguit pels ciutadans que no tenien res a veure amb els estudis. S’aplegaven, entre altres llocs, a la Rambla, en dos bàndols força nombrosos i iniciaven una guerra de taronges. Les taronjades van canviar amb el temps i sovint les taronges anaven a parar al cap no d’altres estudiants sinó al dels responsables de la Universitat, del govern municipal o de l’eclesiàstic. Però un dia podien ser taronges i un altre, immundícies. El llançament d’excrements començava a ser molest, sobretot perquè fou un entreteniment que es va fer popular entre els barcelonins que no hi participaven però que anaven a veure’l. Amb el temps això encara va derivar més i les immundícies es van substituir per pedres. Les pedrades entre bàndols d’estudiants davant dels Estudis Generals —en aquell tram de la Rambla que ara s’anomena Rambla dels Estudis— es van fer extremament populars i els ciutadans fins i tot feien juguesques de quin bàndol guanyaria. Com és fàcil de deduir, les guerres de pedres eren molt més perilloses que les de taronges i van costar la vida a alguns participants. El bisbe va arribar a dictar l’excomunió per a aquells que hi participessin i les autoritats universitàries van promoure expulsions dels estudiants més implicats, però les batalles de pedres no van minvar. De fet, no s’acabarien fins a l’arribada de la guerra a Barcelona, quan els impulsos agressius dels joves estudiants es van canalitzar, per força, cap a altres afers.

Una altra de les coses que sorprenien els visitants de Barcelona, sobretot dels que venien de Castella, era la indumentària. A la Cort, a principis del segle XVI, amb Carles I, s’havia introduït la roba negra. Com que la Monarquia Hispànica en aquell moment era el poder hegemònic a Europa, el vestuari sever es va posar de moda. El segle XVII, però, ja ho hem vist, va representar la davallada d’aquella Cort i va començar a generalitzar-se una altra mena de vestuari. Quan algun visitant tornava de la Cort madrilenya sempre hi havia algun comentari relatiu al vestuari, que es veia del tot antiquat. Alguns se’n reien i el titllaven de ridícul; d’altres trobaven entranyable que la gent encara vestís com un segle enrere. Òbviament no tothom vestia igual, i no era el mateix ser un membre de la Cort que algú del poble, però realment el vestuari madrileny del moment era estrafolari pels temps que corrien.

A Barcelona, en canvi, el tracte comercial amb l’estranger i les influències italianes i franceses havien transformat el vestit. Com que l’activitat tèxtil era tan important, els fabricants de roba havien d’estar a l’aguait de la moda que es portava allà on venien el gènere i van adaptar els seus productes als gustos europeus. Els barcelonins, que veien aquelles peces de roba acolorides, si podien se les posaven, fins i tot les classes dirigents. Aquest canvi es va produir al llarg del segle i no s’ha de menystenir que durant els anys de la guerra dels Segadors els hàbits de la vestimenta es transformessin, si més no això és el que sembla tenint en compte les indicacions que anotaven quan un malalt ingressava a l’Hospital de la Santa Creu.

La neteja de la roba també es va apropar a l’estil europeu. No és que els europeus d’aleshores, en els estàndards actuals, fossin gaire nets. La gent no es rentava ni de molt com ho fem ara, però és cert que si més no pel que fa a la roba, durant el segle XVII, es va notar un canvi en la neteja. Pensem que hi ha molts tractats del segle XVI que rebutgen l’aigua en la higiene personal perquè elimina les presumptes defenses del cos. Tenir verdet a les ungles o una bona capa de bacteris a les dents era símptoma, segons aquests tractats, d’estar ben protegit davant l’agressió dels microorganismes. Per sort, aquest punt de vista havia variat, però respecte a la roba, si més no a Castella, no tant. No és que els castellans fossin més bruts que els europeus, però el fet de portar robes més fosques dissimulava la brutícia i, per tant, la incomoditat de veure’s amb roba inadequada. L’aparició de roba més clara, a la moda francesa o italiana, tenia el presumpte inconvenient que les taques es veien més i això facilitava que la roba tendís a netejar-se més sovint. La roba exterior més gruixuda es rentava més rarament, quan pudia s’airejava i es perfumava. En canvi, i en contra del tòpic, la roba interior sí que es rentava sovint, no tant com ara, però sí habitualment. Pensem que la neteja dels excrements del cos es feia amb aigua o amb palla i sovint no era suficient.

La primera guerra mundial de la història: la guerra de Successió

Barcelona, aquesta ciutat tan rica, tan cosmopolita, tan fascinadora, estava a punt de rebre un càstig terrible, immerescut, que l’enfonsaria durant dècades. Estava a punt d’esclatar la guerra de Successió. Que la Monarquia Hispànica passaria per un període molt problemàtic se sabia des de feia molts anys. Des del 1665, quan encara no tenia quatre anys, regnava Carles II. Els súbdits aviat van començar a anomenar-lo l’Encisat, perquè el seu posat era distret i allunyat del món i de la realitat. De fet, el rei patia un retard, entre altres malalties, i, a més, era incapaç de tenir descendència. El nunci del Papa, l’italià Galeazzo Marescotti, va escriure al Vaticà i va descriure Carles II:

El rei és més aviat baix que alt, no mal format, de rostre lleig; té el coll llarg, la cara llarga i com encorbada cap amunt; el llavi inferior típic dels Àustries; ulls no gaire grossos, de color blau turquesa i cutis fi i delicat. Té els cabells rossos i llargs i els duu pentinats cap enrere, de manera que les orelles li queden al descobert. No pot redreçar el cos sinó quan camina, a menys que s’arrambi a una paret, una taula o alguna altra cosa. El seu cos es tan dèbil com la seva ment. De tant en tant dóna senyals d’intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat, però no ara; normalment té un aspecte lent i indiferent, maldestre i indolent; sembla estupefacte. Es pot fer el que es vulgui amb ell, ja que no té voluntat pròpia.

Es va intentar de totes les maneres possibles que tingués descendència, però res. Algunes faccions de la Cort es van plantejar fer embarassar la reina per algú i fer veure que el bastard era el fill de Carles II, però hi havia famílies cortesanes que tenien altres idees. Era, potser, el moment del canvi, d’insuflar sang nova a una monarquia d’un imperi que estava en davallada. Es va estudiar l’arbre genealògic dels prínceps d’aleshores i es van trobar diversos candidats a succeir en pocs anys Carles II. Els dos més destacats eren Felip d’Anjou, nebot del rei Lluís XIV de França, i l’arxiduc Carles, fill segon de l’emperador Leopold I d’Àustria. Eren els més destacats perquè tots dos estaven emparentats amb els dos grans poders de l’Europa d’aquell moment, a part de la Monarquia Hispànica. Heretés qui heretés els regnes, hi hauria guerra. En un primer moment, es va pensar en una figura neutral, un hereu del regne de Baviera que no fes por ni als uns ni als altres. Però, Josep Ferran, que així es deia el bavarès, va morir abans d’hora, mentre la salut de Carles II empitjorava.

Tot i que el testament del pare de Carles II havia prohibit expressament que qualsevol Borbó —com ho era Felip d’Anjou— pogués heretar mai la corona hispànica, el cert és que la facció dominant de la Cort de Madrid va conspirar per aconseguir que Carles II, que no devia entendre res del que estava passant, proclamés hereu Felip el francès. El fet que Felip fos l’escollit final no va agradar a molts. No va agradar a Àustria, lògicament, però tampoc va agradar a Anglaterra, que de sobte veia com l’enemic continental, França, creixia desmesuradament. Tampoc no va agradar a Holanda, en guerra amb França, ni a Portugal, ni a Baviera, ni a molts altres. A més, encara que la Monarquia Hispànica ja havia perdut l’hegemonia d’Europa i, per extensió, del món, continuava disposant de molts territoris, dels més rics del continent, entre els quals hi havia una part de Flandes, Milà i Nàpols. I, sobretot, mantenia el domini pràcticament intacte de tot Hispanoamèrica, la qual cosa la convertia en la primera potència colonial i en la primera potència en la producció de metalls preciosos.

Aquell imperi tan immens era, al mateix temps, molt feble. Era financerament insostenible i militarment indefensable. Tant és així, que ja en vida de Carles II s’havien subscrit diversos tractats entre les potències europees, especialment Anglaterra i França, per repartir-se els territoris de la Monarquia Hispànica, tant a Europa com a la resta del món en el futur. Quan es va conèixer el testament de Carles II, que nomenava hereu Felip, tot aquest entramat pensat per apoderar-se de les restes de l’antic imperi, se’n va anar en orris. Per als francesos, era una oportunitat massa sucosa per deixar-la passar. Si aconseguien que França i els territoris de la Monarquia Hispànica tinguessin una aliança dinàstica, el poder dels Borbons s’aproparia a un concepte que els tractadistes polítics del segle XVII havien teoritzat sovint: la Monarquia Universal, el poder real sobre tot el món. Com és natural, per a la resta de països importants, i molt en concret per a Àustria i Anglaterra, això era un malson que per res del món podien permetre. Felip d’Anjou no havia de ser de cap de les maneres rei de la Monarquia Hispànica.

A Catalunya el nomenament d’un rei francès no va agradar gens. Des de, sent generosos, 1635 a Catalunya hi havia una situació de conflicte amb francesos i espanyols. Molts catalans havien lluitat en els dos bàndols en un moment o altre i, excepte casos individuals, generalment havien estat els perdedors. La guerra havia fet molt de mal al territori i el comportament dels dos exèrcits havia estat deplorable. A part de l’auge de Barcelona i d’algunes altres ciutats comercials, com Mataró, Cambrils o Palamós, la sort de Catalunya havia estat horrible. Feia tres generacions, com a mínim, que els catalans vivien en guerra. Això volia dir que l’avi havia hagut de suportar la guerra, el pare havia lluitat a la guerra, i els coetanis havien de patir la guerra. Era, doncs, una societat en general ensinistrada en els usos militars, molt més que la generació que havia hagut de lluitar a la guerra dels Segadors. Un rei francès en el tron espanyol no era, per aquestes raons, bona idea. Per acabar-ho d’adobar, també hi havia raons econòmiques importants.

Després de la davallada del segle XVI, ara amb dos països emergents com Anglaterra i Holanda, el comerç internacional s’havia recuperat. Aquests dos països tenien unes característiques que agradaven especialment als catalans: les seves lleis eren molt favorables al comerç, a la iniciativa individual i, a més, disposaven d’uns sistemes polítics basats en el pacte i en la concessió entre les classes. Els sona? Aquest sistema constitucionalista —no democràtic, no s’ha de confondre— era molt similar al que els catalans feia anys que mantenien i, sobretot, defensaven. De fet, la societat catalana era probablement la societat més representativa del món. Qualsevol home lliure de Barcelona tenia possibilitats reals d’arribar a ser un dels consellers de la ciutat, amb el mateix poder exacte que l’home més poderós de la vila. Aquest era un fet insòlit i no agradava als que creien en sistemes autoritaris i unidireccionals, ja que no consideraven digne, ni convenient, que algú sense cap mena de sang blava a les venes tingués tant de poder. Un monarca d’origen francès, doncs, provinent del gran enemic continental d’holandesos i anglesos, no facilitaria ni el comerç ni el contacte amb aquests dos països, els que més s’assemblaven a la Catalunya del 1700. A més, la manera de veure el món del regne de França era del tot diferent del concepte de monarquia composta que, encara que amb molts problemes, conformava la Monarquia Hispànica.

El nou rei, Felip IV d’Aragó i V de Castella —encara que ell, des del principi, va preferir la numeració castellana— sabia que la seva situació era precària, tant en el front internacional europeu com en els regnes hispànics. El seu avi, el rei francès Lluís XIV, era un home amb una gran experiència de govern, que va rodejar el seu nét d’assessors assenyats que li van recomanar que fos especialment curós amb els catalans, que li podien causar molts problemes. Per això Felip V va començar el regnat intentant calmar els catalans i va jurar els drets i les llibertats de Catalunya, cosa que en principi era un bon senyal. També va permetre la creació d’una mena de tribunal constitucional per a Catalunya que, en teoria, permetria governar el Principat amb més justícia. I la cirereta del pastís: per primer cop els catalans podrien comerciar directament amb Amèrica. Eren uns grans avanços, però no van servir de res.

L’actitud dels funcionaris del nou rei vinguts de Castella i, sobretot, la tensa situació internacional van fer que tot acabés esclatant. Un dels enemics dels Borbons, Anglaterra, va veure l’oportunitat d’acabar amb Felip i colpejar França, i va signar un tractat internacional a Gènova pel qual es comprometia a ajudar Catalunya a mantenir els seus drets si donava suport al pretendent austríac, Carles, que havia pres el nom de Carles III.

La guerra de Successió va esclatar, doncs, tant a la península Ibèrica com en altres àrees del món. De fet, es pot dir que és veritablement la primera guerra mundial perquè es va lluitar a tots els continents: batalles al Canadà, al Carib, a l’Índia, enmig de l’Atlàntic, del Pacífic, del Mediterrani, al cor d’Europa, al nord, al sud… A Espanya, la majoria de castellans es van posar al costat de Felip V, mentre que la majoria de súbdits de la Corona d’Aragó, i especialment els catalans, es van decantar per Carles III.

De fet, va ser una mica més complicat que tot això. A tota la Monarquia Hispànica hi va haver una gran divisió d’opinions. Per a molts castellans, empassar-se un rei francès no era senzill, per molt que les idees de la família Borbó fossin encara més radicals que les que havien manifestat els darrers reis Àustries. Tot i això, la fidelitat als Habsburg, ben present encara, feia que una bona colla de castellans se sentís insatisfeta. Però, a banda de qüestions dinàstiques, darrere de l’elecció d’un o l’altre hi havia molt més. Per a molts castellans, el declivi de l’Imperi espanyol era un fet inqüestionable. Unir-se a l’Imperi francès podia representar una saba nova que ajudés a mantenir a distància l’incipient poder anglès i holandès a Amèrica. Escollir rei Carles, el fill de l’emperador Maximilià d’Àustria, no afegiria ni una engruna de poder i seguretat a les possessions espanyoles d’Amèrica, les joies de la Corona. Potser donaria més pes a l’aliança dins d’Europa, però deixaria en mans d’Anglaterra i Holanda el continuar atacant Amèrica, però ara Espanya —de fet, Castella— hauria de defensar-se sola. Convenia més, doncs, l’aliança amb l’enemic secular, França, abans de continuar amb el mateix aliat dels darrers segles.

A Catalunya aquest dilema es plantejava d’una manera diferent. Els sectors del país que tenien una relació directa amb les institucions de la monarquia eren més partidaris de Felip, simplement perquè aquesta era l’opció escollida per la Cort. També hi havia sectors que pensaven que un Estat més centralitzat obriria la porta al comerç americà i, de vegades, es tractava simplement d’una enemistat o rivalitat amb els sectors partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. De fet, durant la guerra que s’esdevindrà, la posició d’algunes poblacions només s’entén perquè la vila veïna s’havia mostrat clarament partidària de l’altre bàndol. Això també passarà en el futur en les guerres carlines del segle XIX.

Des del començament, Felip V no va entrar amb bon peu en relació amb les institucions catalanes. Fou proclamat rei a Versalles i el gener del 1701 va entrar al territori de la Monarquia Hispànica per Irun. Tan bon punt va entrar, va començar a fer nomenaments. Un dels primers nomenaments fou el nou virrei de Catalunya, el cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero-Bocanegra y Moscoso-Osorio, nomenament que no va agradar gens ni al cardenal —que es veia allunyat de la Cort per anar a parar a un destí difícil— ni als catalans, que veien arribar un alt càrrec de Madrid sense cap mena de connexió amb els usos catalans. Tant és així que els catalans van enviar una ambaixada a Madrid formada per un conseller i un diputat. L’ambaixada no va anar bé: no se’ls va deixar apropar-se al rei i finalment van rebre una carta de Felip V ordenant que s’acceptés el virrei i que esperava que Barcelona obeís, per a exemple de Catalunya, i acabava: «Y así espero, que sin otra réplica (que no se admitirá sobre esto) recibiréis al conde (si ya no lo hubierais hecho) al ejercicio de sus cargos, que así es mi voluntad». Felip, que aleshores acabava de complir disset anys, mostrava ja el tarannà que l’havia de fer tristament cèlebre temps després entre els catalans.

Els ambaixadors van tornar amb la cua entre cames a Barcelona, on hi havia molt mala maror. Felip va atribuir part de la mala maror a les maniobres de l’anterior virrei, nomenat per Carles, l’alemany Georg von Hessen-Darmstadt, conegut a Catalunya com a Jordi de Darmstadt o, simplement, com a príncep Jordi, que era molt estimat pels catalans. Havia arribat al país amb una llarga experiència militar al darrere i havia lluitat contra els francesos al nord de Catalunya. Després seria nomenat virrei, fins que va ser destituït per Felip. Jordi parlava català i era amic íntim de molts dels més destacats prohoms de Barcelona i de fora de la ciutat. Tots ells tindrien papers capdavanters en els episodis que estaven a punt d’esdevenir-se.

Les Corts a Barcelona

Un cop destituït, el príncep Jordi es va erigir en el principal dirigent secret del que començava a ser conegut com a bàndol austriacista, enfront del bàndol borbònic o filipista. L’estiu del 1701 la guerra continental va esclatar, encara que a Catalunya, no. Veient la situació tan tensa, Felip, assessorat pels consellers enviats pel seu avi, va decidir fer algun gest a favor dels catalans per tal d’assegurar un territori a punt d’inflamar-se. Va anunciar que convocava Corts a Barcelona i que es casaria en territori català, concretament a Figueres, a l’església que hi ha ara just al davant del museu Dalí. Eren dos gestos simbòlics i positius, però que de fet quedaven contrarestats, en bona mesura, per les disposicions que anava prenent en contra de les Constitucions i els usatges; per exemple, nomenar catedràtics castellans per a la Universitat.

Entre el 12 d’octubre i el 14 de gener de l’any següent, Felip V va presidir les Corts a Barcelona al convent de Framenors, situat on hi ha ara el Govern Militar, al costat de l’estàtua de Colom. Les Corts, com no podia ser d’una altra manera, van ser conflictives. Mentre els braços es reunien amb el monarca, la tensió augmentava al carrer. Els comerciants francesos, amb la protecció de les tropes del rei, començaven a entrar mercaderies a Catalunya sense pagar res a la Generalitat. Els funcionaris catalans, però, es dedicaven a inspeccionar i sancionar els vaixells francesos i genovesos —emparats per Felip V— que es trobaven al port de Barcelona, just al davant de la porta on se celebraven les Corts. Era una provocació constant entre les dues parts.

Aquest era un dels conflictes, però n’hi havia més. L’actuació del rei i dels seus funcionaris era abusiva i tot el que feien era il·legal. La Generalitat enviava constantment requeriments a la Cort, instal·lada en part a Barcelona, que s’estava incomplint la Constitució de l’Observança, que començava dient: «Poc valdria que nós i els nostres oficials féssim lleis si, després, nós no les haguéssim de complir». Aquesta norma, que recordava al rei que no manava per sobre de la llei o, el que és el mateix, per sobre del que hagués pactat amb les Corts, empipava molt Felip V perquè anava en contra del que havia après a la Cort de Versalles tant del seu avi, Lluís XIV, com del seu pare. Finalment el rei i els braços van arribar a un acord precari i, paradoxalment, Felip va signar les Constitucions que anys després s’encaparraria a anul·lar.

Els anys següents la situació no va millorar, ans al contrari. El virrei, seguint les ordres del rei, se saltava la llei catalana cada dos per tres. Al seu torn, els catalans, seguint el sentir de les institucions, protestaven, maniobraven, exigien i feien mans i mànigues per demostrar que els qui de debò manaven a Barcelona i a la resta del Principat eren ells. La situació internacional tampoc no facilitava les coses perquè el conflicte militar, que havia començat de manera relativament suau, ara havia esclatat en tota la intensitat i per tot el continent. Al mar, els vaixells es buscaven per destruir-se. A Amèrica, espanyols i francesos no podien contrarestar el poder naval d’anglesos, holandesos i portuguesos. Es combatia a mig món, i tot per l’afer de la Successió a la Corona espanyola. Però els dos bàndols eren poderosos i en aquell punt tots dos tenien prou força per sospitar que difícilment s’aconseguiria una victòria ràpida.

Fou aleshores quan Jordi de Darmstadt va fer revifar la possibilitat d’aixecar Catalunya contra el Borbó. Ell havia mantingut contactes secrets amb gent de Catalunya, molts dels que havien lluitat al seu costat contra els francesos en els darrers anys del segle XVII. Eren gent bregada en la guerra, amb diners i irritats amb la manera de fer del rei i els seus oficials.

Per acabar-ho d’adobar, Felip va nomenar un nou virrei, Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, comte de Melgar. El virrei Velasco, com passa sovint a la història, va acabar sent l’arma més important que va convèncer els catalans que s’havien d’aixecar contra Felip V. Era un tipus barroer i intransigent i va fer tots els possibles per deixar clar als catalans que era ell qui manava. Detencions arbitràries, actituds despòtiques i superbes, multes, controls, maltractaments… Velasco es va fer odiós fins al punt que molts barcelonins que no es volien involucrar en disputes polítiques es van sentir cridats a oposar-se a Velasco i als seus malcarats servidors, castellans i catalans. A aquests darrers se’ls va començar a reconèixer com a botiflers, una paraula curiosa, nascuda de la mala pronunciació de dos mots francesos, beauté fleur, una manera de referir-se a la flor de lis, la flor tradicional de l’escut dels Borbons. Des d’aleshores el mot botifler és habitual en l’escena política catalana, i s’utilitza quan algú —un polític, un industrial, un esportista— mostra sintonia amb alguna línia política de l’Estat que, al parer de qui ho diu, és en contra del país. Botifler, doncs, és un insult de primer ordre i equival a un grau superlatiu de traïció.

La mala política de Velasco va facilitar els plans del príncep Jordi i dels seus aliats catalans. El virrei va fer coses francament estúpides, com clausurar l’Acadèmia dels Desconfiats. Així es deia una associació d’aristòcrates i prohoms que es reunien cada quinze dies al palau de Pau Ignasi de Dalmases, al carrer de Montcada número 20, on ara hi ha un bar i un espai on es balla flamenc per als turistes. L’Acadèmia es reunia per parlar —en castellà, que consideraven que era una llengua més culta que la catalana— de literatura, art, filosofia i, és clar, de política. Els acadèmics parlaven amb un mocador translúcid a la cara per tal de sentir-se més lliures en els seus comentaris.

L’Acadèmia va aconseguir aplegar l’oposició a Felip V. De fet, dels trenta membres del grup, setze van ser perseguits per austriacistes. Doncs bé, el 1703 el virrei va decidir tancar-la en un acte repressiu que, com que era dirigit a les classes altes catalanes, va ser clau per disparar l’oposició als filipistes.

La primavera del 1704, amb la guerra retrunyint per tot Europa, Jordi de Darmstadt va ajuntar un petit estol de vaixells per intentar prendre Barcelona. Encara que es va presentar per sorpresa, no va aconseguir res perquè seguia un pla gens seriós: disposava de seixanta soldats que havien de desembarcar amb ell i això provocaria, pensava, l’aixecament de la ciutat contra Velasco, ja que la immensa majoria dels barcelonins estaven contra el virrei i els seus soldats castellans i botiflers. A més, durant uns dies podria comptar amb mil sis-cents mariners de l’estol que l’acompanyava. Aquests mariners no estaven ensinistrats per a la lluita en terra, però eren un grup nombrós d’homes armats i amb això pensava que en tindria prou. Tot i que en veure la bandera del príncep Jordi els barcelonins es van agitar, no va ser suficient, ni de bon tros. Velasco només va haver de fer sortir de les casernes la guarnició perquè els catalans es tranquil·litzessin. A més, com a mesura de precaució en va empresonar uns quants, mentre altres destacats austriacistes fugien per posar-se al costat del príncep. Al final, tots van marxar amb els vaixells i els ciutadans que van quedar a la ciutat van haver de patir les arbitrarietats del virrei.

Curiosament, aquests barcelonins que van fugir amb Darmstadt van participar en la presa de Gibraltar el 4 d’agost. Tres-cents cinquanta catalans van desembarcar en una caleta, a la part oriental del penyal, just a l’altra banda d’on hi ha la ciutat de Gibraltar. Els soldats catalans van tenir un paper clau en la conquesta del penyal, comandats pel príncep i pel general Basset, potser el millor general català, al costat de Villarroel, de la guerra de Successió. Els catalans van ser molt agosarats i van atacar directament els destacaments dels soldats espanyols. La seva actuació va ser tan destacada que la caleta on van desembarcar es va batejar amb el nom de Catalan Bay. A més, la colònia catalana a Gibraltar va ser important durant molt temps. Molts van participar en la defensa del penyal durant anys, encara que després de la guerra foren els comerciants i mercaders els que més s’hi van assentar.

El rei Carles entra a Barcelona

A Barcelona, la bogeria de Velasco augmentava. Detencions, incautacions —per no dir robatoris—, tortures, fins i tot alguna execució. El virrei va sotmetre a un règim de terror la ciutat. La situació era insostenible a tot el Principat, més a Barcelona perquè era on hi havia la principal guarnició espanyola, però en definitiva a tot arreu. En aquest context, els aliats contra els Borbons van pensar que seria convenient obrir un front més a prop del nucli central de Felip, Castella. Els aliats ja tenien una base a Portugal, però no aconseguien trencar les defenses espanyoles. Van pensar, amb lògica, que un segon front a la Corona d’Aragó seria com una falca en territori enemic, i els faria guanyar la guerra. Els anglesos, que tenien bons contactes amb els catalans perquè durant anys les relacions entre comerciants dels dos països havien estat molt fluides, van cridar un parell de representants de les classes dirigents catalanes. Es van reunir a Gènova amb Mitford Crowe, un veritable cap d’espies. Allà, la primavera del 1705 van negociar un pacte pel qual els catalans es comprometien a ajudar els aliats contra Felip i a favor de l’arxiduc Carles —aleshores ja Carles III— des del seu territori, a canvi que el rei jurés les Constitucions i Anglaterra es comprometés a garantir la supervivència de l’Estat català, amb Carles o sense ell, si la guerra anava malament.

Un mes després, el juliol del 1705, una immensa flota amb el mateix Carles salpava de Lisboa i desembarcava Basset al Regne de València, on començava la revolta. Després va seguir fins a Barcelona, on es va plantar cap a finals d’agost. Encara que els filipistes tenien set mil soldats a la ciutat, la seva situació era precària. La revolta va esclatar al mateix temps a molts indrets de Catalunya i la població de Barcelona es va mostrar més hostil que mai, amb desenes de voluntaris catalans armats per a l’assalt de les muralles. Primer, però, s’havia de reduir la fortificació de Montjuïc. El 14 de setembre els aliats van atacar i, per desgràcia, Jordi de Darmstadt va rebre una ferida que li va causar la mort. El general català Bac de Roda va aconseguir capturar totes les defenses avançades el mateix dia i, finalment, el dia 17 la fortalesa va ser en mans aliades. Immediatament es va girar l’artilleria cap a les muralles i van començar a disparar. Velasco va pensar que la resistència era inútil i, per salvar la vida, a principis d’octubre va capitular amb la condició que deixessin marxar la guarnició sense armes. I així es va fer.

Narcís Feliu de la Penya, un personatge interessantíssim que havia estat empresonat quinze mesos pel virrei Velasco, va descriure aquells moments i sobretot, l’entrada del rei austríac a Barcelona el 7 de novembre:

Llegó el día 7 de Noviembre, día de la solemnísima, y deseada entrada del Rey en Barcelona: el universal júbilo de sus fieles vasallos, no cabe en mi corta ponderación: Juró su Majestad como es costumbre, en el Llano de San Francisco por las Islas, esto es la unión, e inseparabilidad de las Islas, y condados de Ruisellon, y Cerdaña, del Condado de Barcelona, y Reinos, y algunos Privilegios de Barcelona, y en la Catedral por la Iglesia.

L’endemà, processons tant religioses com laiques i, aquella nit van començar «las festivas demostraciones en tres días de Luminarias y artificiales fuegos, fiesta en la Diputación con asistencia del Rey, que correspondió obligado con fiesta Real, y música en Palacio, concurriendo toda la Nobleza de entrambos sexos».

Aquells primers dies de festa van assenyalar, encara que ningú no va ser capaç de veure-ho, el que seria la presència del rei Carles a Barcelona. Els barcelonins estaven feliços de tornar a tenir un rei i la seva Cort a la ciutat. Carles, a més, era un home tímid i educat, que parlava fluixet i tot s’ho prenia molt seriosament. Diuen, de tota manera, que el fet que el rei parlés fluixet era només una estratègia que feia servir per no comprometre’s amb les moltes peticions que rebia i que aquest sistema de parlar de manera que no se’ls entengués gaire el feien servir històricament els reis de la Casa d’Àustria. Carles va passar els millors anys de la seva vida a Barcelona. Era jove, era rei —quan, en principi, no li tocava—, estava enmig d’una guerra que, en termes generals, anava bé a les seves armes… A més, a Barcelona li van enviar la seva dona, a qui no coneixia encara, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, i se’n va enamorar. La nova comtessa de Barcelona va arribar a Mataró el 25 de juliol de 1708, on es va allotjar fins que el casament, que s’havia de celebrar a Barcelona, estigués del tot preparat. Sembla que, en secret, el rei la va visitar i va dormir amb ella. Elisabet Cristina era molt bonica i el rei, que només l’havia vista en una pintura, la va trobar meravellosa. A més de la bellesa que posseïa, Elisabet Cristina era una dona intel·ligent i culta. Es van casar a Santa Maria del Mar el dia 1 d’agost i la festa va ser espectacular, amb música, processons laiques i, a la nit, lluminàries i focs artificials.

Giovanni Gemelli: la Barcelona del 1708, òpera a la ciutat

Al voltant dels reis es va aplegar una Cort de gent diversa. Un dels qui s’hi va apropar era un italià ben particular: Giovanni Francesco Gemelli Careri, el primer home que es coneix que va fer la volta al món utilitzant els mitjans de transport que va trobar pel camí. El seu insòlit viatge el va recollir en un seguit de llibres, Giro intorno al Mondo, en què va explicar coses tan extraordinàries que molts van pensar que mentia. És possible que algun cop hi posés més pa que formatge, però en general el seu relat és del tot verídic. Doncs bé, Gemelli va arribar a Barcelona disposat a fer-se un lloc en la naixent Cort de Carles III. El seu únic mèrit consistia a tenir uns dots de conversa espaterrants. Sabia de tot i havia anat a tot arreu. De jove, a més, havia fet moltes conquestes femenines, tot i que el viatge a Barcelona ja el va agafar una mica gran. Gemelli va trigar més d’un any a aconseguir un càrrec sense sentit, tot s’ha de dir, però que li reportava uns diners per viure. Entretant es va dedicar a escriure allò que veia, com havia fet tota la vida. Gemelli, per exemple, va fer una descripció de la Barcelona del 1708 molt interessant:

La figura de la ciutat és irregular, en forma de pentàgon amb cinc angles diferents. Les muralles no són gaire altes, però terraplenades per tot arreu i no és fàcil obrir-hi bretxes en poc temps. Tanmateix, la seva fortalesa més gran rau en la unió i constància dels naturals, el pit dels quals ha estat sempre una barrera i resistència als atacs dels exèrcits enemics.

No sabia com l’encertava en aquesta descripció, i més tenint en compte els successos que estaven a punt d’esdevenir-se.

Gemelli també va recollir un succés que els melòmans de Barcelona sempre recorden: la primera representació d’una òpera a la ciutat. Les òperes eren un invent relativament recent. Com a regal de noces, el Consell de Cent va voler obsequiar els joves reis amb una representació moderna i va encarregar el muntatge d’una òpera anomenada Il più bel nome, del compositor Antonio Caldara. Era una òpera d’un sol acte que durava dues hores, una típica òpera barroca. Es va representar en el Teatre Reial, a tocar del Palau, que estava situat a on hi ha ara la Llotja. Als reis els havien preparat dos seients, mentre que la noblesa va veure l’òpera asseguda en bancs. El respecte al silenci que, almenys aparentment, es té ara en les representacions operístiques no existia en aquell moment, o sigui que molt probablement els nobles i les aristòcrates segur que es van aixecar de tant en tant a estirar les cames i alleujar el dolor que els devia provocar seure en una banqueta tanta estona. Gemelli, en el seu llibre, es desfà en elogis dels reis, i és el que li tocava, ja que d’això depenien els seus ingressos. Explica la vida de Cort, amb sortides a fora de Barcelona a cases grans, segones residències, on els nobles van a caçar i mengen abundantment. El viatger italià no parla gaire bé dels barcelonins, que troba poc refinats i, de fet, no surten mai personalitzats en la crònica.

La fi de la guerra

Prou feina tenien els barcelonins amb tot el que estava passant. La gent començava a passar-ho malament i les notícies que arribaven de la guerra eren cada cop més fosques i tristes. No només eren els morts i els ferits que s’hi produïen, també els atzars de la guerra i el que representava. El 25 d’abril de 1707 es va lliurar la batalla d’Almansa, al sud del Regne de València. Va ser una batalla important, on els aliats van ser derrotats per les tropes francoespanyoles comandades pel duc de Brunswick, i que va suposar la pèrdua en poc temps de tot el Regne de València i del Regne d’Aragó. I no només això, les tropes borbòniques van entrar a mata-degolla en els territoris, especialment a València. Les ciutats eren cremades; els homes, penjats; les dones, violades. A més, Felip V tenia clar què havia de fer respecte a la Corona d’Aragó: va promoure per a cada regne un decret, anomenat de Nova Planta, pel qual s’abolien totes les lleis i furs del regne i eren substituïdes per les del Regne de Castella. Aquesta mateixa recepta esperava al Principat de Catalunya si la derrota arribava. No seria una derrota més, sinó que representaria la mateixa política genocida que els borbònics estaven practicant a València. La llengua era prohibida, les institucions desapareixien, els arxius es cremaven… A més, als valencians i, en menor grau, als aragonesos, se’ls va imposar un règim militar pel qual per la més mínima falta o, simplement, per qualsevol arbitrarietat, podies ser tancat, torturat i penjat. Segons se sabia per soldats capturats, aquest comportament era el que el rei ordenava als seus soldats. Com que els francesos no estaven directament sota el comandament de Felip V, en general van tenir un comportament més digne que el de les tropes espanyoles, que es van convertir en uns saquejadors sanguinaris animats per l’alt comandament.

La guerra va anar avançant de manera paradoxal: a la península Ibèrica l’exèrcit de les Dues Corones (França-Espanya) s’imposava a les tropes dels aliats, mentre que fora de la Península era a l’inrevés. El 1708-1709, en territori peninsular només quedava en mans dels aliats la major part del Principat, Gibraltar i Portugal. La resta ja havia caigut a favor dels borbònics. La guerra, s’estava fent insuportable per als dos bàndols. França hi estava del tot implicada i havia de lluitar en tres fronts: al nord, a Itàlia i a Espanya. L’Estat no podia més. Per acabar-ho d’adobar, la sequera, les glaçades i les plagues van destrossar durant anys el camp francès. I el rei Lluís XIV, que sempre havia estat enèrgic, tenia més de setanta anys i les forces minvades.

A Espanya, Felip V, que era jove, mostrava alguns símptomes de les malalties que havien afectat els seus pares. Segons els testimonis de l’època, el rei tenia un caràcter melancòlic. De fet, aquesta melangia era el que ara anomenaríem un trastorn maniacodepressiu que el feia de vegades encapçalar les seves tropes enmig de la guerra —per això li van dir l’Animós— o submergir-se en el silenci durant dies, tancat en una cambra sense respondre a ningú. A més de la malaltia, tenia una personalitat complicada, per dir-ho de manera suau. La seva primera dona, Maria Lluïsa de Savoia, li va donar quatre fills. Però com que Felip d’Anjou era obsessivament catòlic, i en contra del que era comú entre les famílies aristocràtiques i s’ha de suposar que entre els plebeus, no va mantenir relacions sexuals fins que no es va casar. Des d’aleshores, segons les memòries de diversos membres de la Cort, i fins que la reina va morir, el febrer del 1714, ho va fer cada dia. El metge francès Honoré Michelet, que el va atendre durant anys, va dir que «el sexe ho anul·lava tot en ell. Va ser el marit més assidu, més marit que s’hagi vist mai, implacable d’exigència amorosa». Un altre metge francès, Rémy Jacoby, va afirmar que «la seva primera dona, malalta de mort, perduda d’humors freds, dissolta i coberta de llagues, no va tenir treva cap dia. No va poder fer llit a part». Maria Lluïsa patia d’una tuberculosi que li produïa l’aparició d’escròfules, unes llagues purulentes molt desagradables i doloroses. Malgrat això, Felip mantenia cada dia relacions sexuals amb ella, ho desitgés o no, fins i tot ho va fer el dia abans que morís. Tanmateix, Felip V va ser molt popular i estimat a Madrid.

Carles III era un home molt diferent, però molt estimat a Barcelona, la que va ser, de fet, la seva capital. Encara que no era l’home més afable ni més expressiu del món va mostrar coratge quan calia, per exemple, en el primer setge borbònic de la ciutat, el 1706, quan les tropes filipistes van intentar durant dos mesos capturar la capital catalana. Barcelona només estava defensada per la Coronela, la milícia ciutadana dels gremis, però quan la flota anglesa va fer la seva aparició se’n va sortir. Carles III no va marxar de la ciutat, cosa que hauria estat d’allò més normal si hagués seguit els usos de l’època. Això el va fer extremament popular i estimat, tot i que lògicament no podia deixar de ser un rei dels de sempre. Per exemple, a Palau es continuaven organitzant balls i festes, malgrat l’evidència que el poble ho estava passant malament o que haguessin arribat notícies tristes d’alguna derrota o d’alguna matança feta pels francoespanyols. El 1711, però, va passar un fet impensat. El seu germà Josep, que aleshores era l’emperador d’Àustria, va morir sobtadament als trenta-dos anys. L’hereu era Carles, el rei discutit de la Monarquia Hispànica. Tan discutit, que feia nou anys que hi havia guerra i desenes de milers de morts arreu del món. Per tant, Carles estava lluitant per mantenir, amb molts esforços, els drets sobre un regne en decadència, quan podia aconseguir un imperi més o menys sòlid al centre d’Europa i sense gaires maldecaps. A més, Carles era austríac i el fet de poder tornar a un entorn més proper també li devia pesar per decidir-se a acceptar el tron de l’Imperi austríac en detriment de la corona de la Monarquia Hispànica. Hi havia, però, també altres raons.

Feia anys que els dos bàndols en guerra mantenien converses per concloure el conflicte, però no s’havia arribat mai a cap pacte. Els aliats exigien un tot o res a la Monarquia Hispànica, convençuts de poder aconseguir la victòria militar a la llarga. Lluís XIV, en canvi, entenia que allargar la guerra era una bona política perquè donava temps que passessin coses inesperades que capgiressin la situació. I tenia raó, ja que en van succeir dues: en primer lloc, la mort de l’emperador austríac; i l’altra, no tan inesperada, la pujada al poder a Anglaterra dels conservadors, els tories, que representaven els interessos comercials anglesos amb França.

Aquesta doble circumstància va donar lloc que s’obrís una nova ronda de negociacions, del tot secretes, que va conduir a l’anomenat tractat d’Utrecht, que —de fet eren diversos tractats— teòricament, posava punt final a la guerra. El pacte va suposar un gran alleujament per als contendents. Anglaterra aconseguia Menorca i Gibraltar, entre altres territoris, a més de dos drets cabdals per acabar amb el monopoli espanyol d’Amèrica: la possibilitat de comerciar amb les colònies espanyoles amb un vaixell a l’any, cosa que va desembocar en un contraban descarat, i el asiento de negros, que era similar, però en aquest cas amb esclaus africans. Les altres potències aliades bàsicament van aconseguir territoris, mentre que França obtenia la pau, i Felip V, el tron. Carles III, ara Carles VI d’Àustria, va ser el més contrari al tractat, perquè sentia que estava traint els catalans. Malgrat que el pacte exigia que Felip mantingués les institucions i les Constitucions catalanes, també estipulava que les tropes aliades havien de marxar de Catalunya. El Principat, i amb ell la ciutat de Barcelona, es quedaven sols davant un enemic implacable i sense cap mena de garantia que el territori i el país no serien arrasats.

Amb la marxa de Carles de la ciutat, els barcelonins estaven amoïnats, però com que hi havia deixat la reina, mantenien una certa tranquil·litat. Elisabet Cristina era més llesta i culta que el seu marit i, malgrat ser dona, els barcelonins l’apreciaven. Quan el 1713 marxa definitivament de la ciutat escriu una carta personal on afirma: «Mai no podré estimar una altra Nació com estimo els catalans i els estimaré tota la vida». El 1750, Elisabet Cristina va morir a Viena, i va ser enterrada en un sepulcre barroc que ella mateixa havia fet construir a l’església dels caputxins de la capital austríaca. En el frontal del sepulcre, el lloc més visible, hi ha esculpida en bronze la imatge de la ciutat de Barcelona, que ella tant va estimar i que la va estimar tant.

La marxa dels aliats va ser cruel per als catalans. D’un dia per l’altre, els anglesos, holandesos, portuguesos i austríacs van sortir de les ciutats o de les places fortes i deixaven totes les claus a l’exèrcit borbònic, que ja s’esperava fora. Quan van entrar a les viles, els borbònics van fer el que havien fet sempre: robar, violar i matar. La gent cantava lletres ben amargues com «Inglesos han faltat, portuguesos han firmat, holandesos firmaran, i al fi nos penjaran». Quan va marxar la reina, el març del 1713, els aliats van accelerar l’evacuació.

La Junta de Braços, reunida a Barcelona, va rebre una carta del rei Carles que els venia a dir que lamentava molt el que passava, però que no hi podia fer res i que estava segur que el tractat garantiria la seguretat i les institucions dels catalans. Una ambaixada catalana va acompanyar uns mandataris anglesos davant del general que comandava les tropes francoespanyoles, el duc de Pòpoli, amb dues peticions. En primer lloc, demanaven que, abans de començar l’armistici, els espanyols havien de garantir que respectarien les institucions de Catalunya, Mallorca i Eivissa i, d’altra banda, que els béns dels refugiats castellans, aragonesos i valencians els serien retornats quan tornessin als seus països d’origen. Un subordinat de Pòpoli va dir als anglesos que «este cuidado será de nosotros», o sigui, que no empipessin, i, als catalans, «que se desengañasen, que no obtendrían nada por nuestra interposición y, si en esto persistían, sería peor para ellos».

Com era evident per a tothom, i especialment per als aliats, el tractat d’Utrecht era paper mullat respecte a les disposicions que es referien a Catalunya. A Barcelona aquell dia va començar un costum que es mantindria ben bé fins a la caiguda de la ciutat: fer una processó diària que sortia del Born, fins a la plaça Nova, la Rambla i acabava al portal de la Boqueria, on es resava el rosari i es demanava la protecció de la Verge. Molt malament es devia veure la situació si de seguida van començar les invocacions al cel.

La guerra dels Catalans

Un cop va haver marxat la reina, el lloctinent, el mariscal austríac Guido von Starhemberg, va intentar de totes les maneres que els catalans acceptessin la rendició, mentre negociava amb els filipistes com se’ls lliurava a les seves mans. El 22 de juny, aliats i borbònics van firmar un acord secret a l’Hospitalet de Llobregat que organitzava el canvi de poder. La Junta de Braços —les Corts catalanes sense el rei—, ensumant-se el que passava, va decidir reunir-se a partir del 30 d’aquell mes al Saló de Sant Jordi de la Generalitat. De fet, aquesta convocatòria era una mena de proclamació de la República catalana, perquè decidirien què farien amb la nació sense tenir en compte els desitjos reials perquè sabien perfectament que el rei ja no tenia cap poder. Els representants catalans van debatre i debatre, mentre veien com els soldats aliats marxaven del país i eren substituïts pels enemics. El mateix mariscal Starhemberg va tocar el dos en secret el 9 de juliol. Als carrers també es discutia, i quan els representants sortien de la Generalitat, la gent els rodejava i intentava obtenir notícies. Els tres braços van arribar, inicialment, a conclusions diferents. El braç eclesiàstic va decidir que s’amotllaria al que decidissin els altres dos braços. El braç militar, la noblesa, van votar si Catalunya s’havia de rendir o havia de resistir: va guanyar rendir-se per dos o tres vots, però la diferència era tan mínima que van resoldre continuar la discussió i votar un altre cop més endavant. Mentrestant, el braç popular també estava embrancat en les discussions. Els representants de Barcelona eren els més partidaris de resistir, però la situació no era gens clara fins que es va votar: setanta-vuit vots a favor de continuar la guerra i quaranta-cinc, per la rendició. El resultat del braç popular va decantar el resultat dels altres dos braços a favor de la resistència. S’ha de dir en honor de tots que les minories no van desertar, sinó que van dedicar tots els seus esforços a assegurar la continuïtat d’una guerra contra la qual havien votat. Va començar així la que s’ha anomenat guerra dels Catalans o guerra de Catalunya.

Sovint s’han volgut explicar aquestes votacions com si uns quants fanàtics haguessin convençut una colla de febles que s’havia de fer la guerra per tal que només una minoria mantingués els privilegis. Això és especialment estúpid, perquè el poble de Barcelona, gens afavorit econòmicament pel que passava, era el més partidari de continuar la guerra. Els catalans no estaven bojos, encara que potser pecaven una mica d’ingenus. Tenien l’esperança que els austríacs, enemics declarats dels francesos i manats per Carles, canviessin d’idea. I esperaven també que un dia o altre els anglesos també canviessin de parer. La reina Anna, que havia propiciat l’arribada dels tories al poder, tenia la salut precària i tard o d’hora el seu cosí Jordi de Hannover pujaria al poder. Jordi era més liberal, amic dels catalans i enemic dels francesos, i la seva ascensió al tron podia provocar un canvi dràstic en el decurs dels esdeveniments. Els catalans, en especial els barcelonins, tenien l’esperança que potser no caldria que resistissin gaire temps.

Des del primer moment, però, els barcelonins es van preparar per resistir el setge. El 25 de juliol van veure arribar les primeres tropes borbòniques, que venien de Martorell. Els dies següents es van produir algunes topades entre soldats catalans i l’exèrcit enemic, que hora rere hora era més nombrós. El 27 de juliol va arribar un missatge del duc de Pòpoli: els barcelonins havien de capitular immediatament i «si no se rinden en el término de dos horas se los pasará a todos a cuchillo». No es van rendir, esclar, sinó que van constituir un govern format per trenta-sis membres i encapçalat, de facto, pel conseller en cap de Barcelona: Rafael Casanova. Sobre el paper, no era la persona adequada, ja que en el procediment d’insaculació que havia servit per nomenar-lo, Casanova no va sortir elegit fins que dos membres anteriors a ell van renunciar al càrrec per por de les represàlies. Ell era un advocat, acostumat als litigis però no pas a la guerra. En contra del que s’ha arribat a dir després, el seu comportament va ser digne tothora, encara que era una persona moderada i amb menys lideratge que el general que defensaria Barcelona: Antonio de Villarroel.

Villarroel era un cas ben curiós. Havia nascut a Barcelona per casualitat cinquanta-sis anys abans perquè el seu pare era militar i hi estava destinat. De fet, ell era més gallec que no pas altra cosa. Havia lluitat en el bàndol borbònic, on s’havia distingit en el camp de batalla. Acusat d’haver participat en un complot per substituir Felip V, va ser apartat del comandament i va marxar a l’exili. Quan el Borbó estava en el pitjor moment, Villarroel va considerar el seu deure tornar de l’exili i oferir-li els seus serveis. Aparentment, Felip va acceptar, però en realitat volia agafar desprevingut Villarroel i, probablement, executar-lo. Quan el general se’n va assabentar, va decidir passar-se al bàndol austriacista. Potser per aquest passat conspiratiu, Villarroel va mostrar una fidelitat extrema a Carles III. Si es va quedar a Barcelona va ser perquè tenia ordres de l’emperador austríac de fer-ho i no per cap mena de sentiment d’obligació moral als catalans.

Les hostilitats entre els defensors i els soldats enemics es produïen sovint. Pòpoli va decidir que no seguiria la tàctica tradicional per entrar en una fortificació enemiga: batre amb canonades alguna zona de la muralla per obrir-hi una bretxa. Quan queien per la força de la gravetat, els murs feien una mena de pujada natural que conduïa a l’interior de la fortalesa enemiga. Si, per la raó que fos, no es podia enderrocar un pany de muralla a força de trets de canons, es mirava de fer per sota del mur una mina, on es posaven explosius. Un cop s’havia aconseguit fer caure la muralla, es llançaven tropes d’assalt per la bretxa fins que controlaven l’entrada regular de soldats dins de la fortificació. A partir d’aquí, capturar la ciutat o el castell havia de ser relativament senzill. Aquesta era la teoria, però la pràctica portava molts problemes per als atacants.

Primer de tot, els murs de les muralles amb els anys s’havien reforçat i havien canviat de gruix i de forma. Ja no eren panys de paret rectes i relativament prims, com a l’època medieval, sinó que eren murs molt gruixuts i amb certa inclinació. Les fortaleses minimitzaven així el foc enemic, perquè les bales de canó feien poc mal als murs. A més, els defensors també podien fer moltes coses: podien reforçar cada dia els murs, vigilar les possible mines i, si es produïa la bretxa, tenir preparats molts obstacles mortífers que frenessin els enemics. D’altra banda, les fortaleses més modernes comptaven amb uns dissenys que dificultaven encara més la captura. Hi havia una mena de castells exteriors que impedien l’accés directe a la muralla. Entre aquests castellets i la muralla s’obrien uns espais sense protecció, on els soldats no podien amagar-se dels que els disparaven des dels murs. Entre pany de paret i pany de paret es construïen uns baluards més avançats que facilitaven que als possibles assaltants se’ls disparés des de tres o quatre angles diferents.

Doncs bé, la major part d’aquests avenços arquitectònics no els tenia la muralla de Barcelona, que, amb els anys, s’havia quedat endarrerida. Després dels setges del segle anterior, el Consell de Cent havia fet reparacions, però no l’havia transformat. Estava terraplenada en la major part, cosa que estava bé, però li faltaven baluards i els que hi havia eren poc sofisticats. Els murs tampoc no eren tan sòlids com convindria. Tenia alguns avantatges, com ara que part de la muralla donava al mar, cosa que facilitava el trencament del setge de tant en tant amb vaixells mallorquins que duien queviures i municions i que hi havia algunes zones de la ciutat on un assalt era molt difícil. Però el balanç dels avantatges i els inconvenients era molt desfavorable per a Barcelona. No era gaire realista pensar que el setge no faria caure la ciutat en quatre o cinc mesos com a màxim, si no abans.

La ciutat va aguantar gairebé catorze mesos, 222 dies per ser exactes. Va ser una resistència insòlita, que va sorprendre tothom a Europa. A més, no va ser un setge suau, sinó que va ser molt dur. Pòpoli, en la línia de Felip V, no es va dedicar a disparar contra les muralles de manera sistemàtica, sinó que va decidir bombardejar la ciutat. Volia fer mal, volia provocar el terror i castigar la població i que aquesta es revoltés i demanés de genolls la rendició. Va disparar unes trenta mil bombes (algunes fonts diuen que cinquanta mil), una per cada barceloní, va deixar bona part de la ciutat en ruïnes. Els barcelonins, que en els anteriors setges ja havien estat bombardejats, es van anar movent per la ciutat, en funció de les cases, i fins i tot dels barris que havien estat destruïts. Els que tenien alguna cosa de valor es van acostumar a repartir les seves pertinences en diversos indrets de la ciutat per tal que si els destruïen l’habitatge no quedessin arruïnats del tot. Es coneixen diversos casos, entre els quals el de la vídua Maria Llatuga, que vivia de lloguer a casa del cirurgià Joan Martras, una casa situada al carrer de Bonaire i que ara està sota la coberta del mercat del Born. La vídua Llatuga va deixar tres caixes amb roba a la basílica de Santa Maria del Mar; una sàrria amb més roba a l’església de Sant Francesc i la resta de les seves pertinences en diverses cases d’amics que vivien en zones teòricament més segures de la ciutat. La senyora Llatuga tenia raó i va fer bé de resguardar els seus béns, perquè on ella vivia va ser la zona més castigada per les bombes, projectils incendiaris i bales que llançava l’artilleria enemiga.

Les cases van caure per centenars i moltes més van patir danys seriosos en una ciutat que en tenia unes cinc mil en total. També els edificis públics van ser molt castigats. Els testimonis de l’època diuen que Santa Maria del Mar estava «muy arruïnada». La parròquia del Pi era una ruïna, com el convent de Santa Caterina, Sant Pere de les Puelles o el convent de San Agustí.

Els defensors, sota les ordres del general Villarroel, eren bàsicament els membres de la Coronela, la milícia urbana de Barcelona. La majoria dels regiments s’agrupaven segons els gremis. Braç a braç, van lluitar i van morir junts els adroguers, els estudiants de Dret, els argenters, els terrissaires… Però al costat dels barcelonins es van aplegar soldats d’arreu del món, que van voler lluitar per la llibertat: soldats de l’Aragó, de València, d’Alemanya, de Castella, d’Andalusia, d’Irlanda, de Nàpols, de Milà, de Portugal, de Galícia, de França, de Mallorca, de Flandes, d’Hongria, d’Astúries, d’Anglaterra, de Múrcia, del Rosselló, d’Extremadura, de Navarra, dels Estats del Papa, de Biscaia-Navarra, de Bohèmia, de Polònia, de Luxemburg, de Còrsega, d’Holanda, d’Àustria, de Txèquia, de Menorca, de Saxònia, de Brussel·les, de les Canàries, de la Lorena, de Viena, de Suècia, de Baviera, de Trento, de Viella, de Logronyo, de Sardenya, d’Andorra… Aquesta llista es va fer a l’Hospital de la Santa Creu, on registraven els ferits i gràcies a això podem saber moltes coses dels defensors de Barcelona. Era un exèrcit català, molt barceloní, amb aportacions d’arreu d’Europa. El crit que animava els soldats era «Lliures o morts! Viurem lliures o morirem!», crit que compartien tots els que lluitaven, més enllà de la nacionalitat. Malgrat que en principi tots defensaven el nom de Carles com el del rei legítim, el que en realitat es jugaven tenia poc a veure amb una lluita dinàstica. La guerra, si algun cop ho havia estat, feia molts anys que havia deixat de ser una guerra per veure quina família de sang blava es quedava el poder de la Monarquia Hispànica, s’havia transformat en una batalla per la supervivència d’una manera de viure, molt en particular a Catalunya i als altres territoris de la Corona d’Aragó, però, d’una manera o una altra, també a tot arreu, sense oblidar Castella. Per això, aquell setge que va admirar i entristir el món, va durar tant. Perquè la resistència de tot el poble de Barcelona i dels forasters va ser fins al final com rares vegades s’havia vist.

Potser els barcelonins van ser herois, però van ser uns herois ben particulars, ja que des del primer fins al darrer dia de setge van intentar mantenir al màxim l’aparença de quotidianitat. Va haver-hi matrimonis, batejos, vendes de cases, denúncies per afers domèstics, contractes de compravenda de qualsevol mena de producte, queixes per lliuraments de mercaderia ajornats. De tota aquesta mena d’activitats i de problemes n’hi ha constància els 222 dies del setge. Els barcelonins eren bombardejats, sovint els homes havien de lluitar a mort durant unes hores o uns dies al costat de la muralla; mentre les dones feien servei duent municions o fabricant-les. Tant se val, la gent de Barcelona continuava cridant el notari per demanar un aval, retornar un préstec o fer un inventari post mortem. Com si viure sota el perill constant de morir rebentat per una explosió, tirotejat per un mosquet o aixafat per una casa que queia fos la cosa més natural del món. Alguns exemples ens ajudaran a veure aquesta manera tan peculiar d’afrontar el perill que van tenir els barcelonins.

L’agost del 1713, els botiflers havien fugit de la ciutat. Les seves cases estaven buides i es va decidir fer-ne un inventari i decomissar els béns per finançar la guerra. Així es va fer. Es va proveir una legió de notaris que van entrar a les cases abandonades i van detallar tot el que van trobar. Gràcies a això sabem què hi havia en aquelles cases, qui van ser els partidaris del Borbó i què se’n va fer dels seu béns. En el cas dels metalls preciosos, sabem que es van fondre, amb gran dolor dels notaris, que van acusar de seguida els governants de fer disminuir el valor de les peces. El 5 d’octubre dos negociants de la ciutat, el cirurgià Mateu Hereu i Vilalta i el candeler de cera Antoni Mallachs, van arribar a un acord, davant del notari Francesc Ferran del carrer de Cotoners, per associar-se amb el mariner Miquel Fuster, patró del llaüt Nostra Senyora de la Pietat, per preparar un llaüt que fes el cors contra els vaixells espanyols i francesos. Fer el cors era molt arriscat, perquè un llaüt no era enemic dels vaixells de guerra de les Dues Corones, però al mateix temps podia resultar un gran negoci. De fet, Hereu i Mallachs van repetir la jugada amb un altre vaixell, de nom inacabable: Santíssima Trinitat Beata Maria del Rosari i Sant Antoni de Pàdua. No sabem què van aconseguir amb la seva carrera de corsaris, però el que és segur és que aquells dos comerciants van veure que el setge era una gran oportunitat de negoci. El 4 de novembre de 1713 el col·legi d’adroguers i confiters —cal recordar que a les adrogueries també es venien els dolços— es va reunir a la capella del Perdó del convent de Sant Francesc. Es van tocar diverses qüestions, però n’hi va haver una de destacada. Resulta que els agremiats, com passava en la resta de gremis, en un moment o altre havien de fer servei a les muralles de la ciutat, el que es deia fer les guardes. Doncs bé, el gremi d’adroguers, amb els seus fons, havia instal·lat una tenda de campanya perquè als que els tocava fer la guàrdia poguessin aixoplugar-se i dormir. Resulta que la queixa era que «trobant-se los col·legiats en les guàrdies sota la tenda, experimenten que la fredor de la terra i la humitat els molesta, lo que podria ocasionar-los moltes malalties, i que per alívio de tots seria de conveniència fer-se les estores necessàries que ocupessin tot lo districte i terreno ocupa dita tenda». Era una petició tan assenyada que el gremi, pràcticament sense deliberació, va decidir que es compressin les estores.

De vegades es produïen episodis de mala fortuna. L’octubre del 1713, la ciutat de Palma, que no estava ocupada pels borbònics, va enviar com a representant el cavaller Nicolau Cotoner amb l’encàrrec de facilitar tot l’ajut que els fos possible. Lògicament, els barcelonins el van rebre amb els braços oberts i totes les famílies riques el convidaven a visitar-los i prendre la xocolata. El 16 de novembre va visitar la casa de Jaume Circuns, un home adinerat. La mansió era al carrer de n’Oliver, cantonada amb Budellers, i tenia tres portals i un balcó. Doncs bé, Cotoner i Circuns van sortir al balcó no se sap per quina raó i, de sobte, el balcó es va enfonsar. Cotoner va morir a l’acte i Circuns al cap de cinc dies. Mala sort.

Però la vida continuava. El gremi d’adroguers i cotoners no va aturar la seva activitat rutinària. Entre altres coses, els gremis s’encarregaven d’examinar aquells que volien formar-ne part. El 22 de novembre es van reunir al carrer de Flassaders, a la casa del cònsol en cap Jaume Lleopart, per a l’examen per entrar en el gremi de Salvador Miró i Angli, gendre d’un col·legiat que havia mort. Se li van fer diverses preguntes per saber si dominava quines eren les espècies, les drogues i els sucres i com s’havien de combinar. Després de deliberar, el tribunal va afirmar que Miró era «hàbil, idòneo i suficient» i se’l va col·legiar. Segons la Gaseta de Barcelona, aquell dia hi va haver intercanvi de canonades entre els assetjats i els assetjadors. O sigui que durant l’examen devien ploure bombes en alguns indrets de la ciutat.

Durant aquell mes de novembre del 1713 la gana va començar a pesar a la ciutat. Per sort, no faltava la neu i el gel, però no pas als carrers, sinó dins dels pous de glaç. Els barcelonins es delien per prendre la beguda freda i això feia que tenir un pou on es guardés el glaç i el gel portat del Montseny, o de vegades més lluny encara, fos un bon negoci. Dins del mercat del Born se’n pot veure un que posseïa el cònsol d’Holanda a la ciutat.

La beguda freda agradava molt i la beguda per excel·lència no era l’aigua sinó el vi. A principis de novembre, els frares de les congregacions no disposaven de vi, i això era una desgràcia que els entristia més que no tenir gaire cosa per menjar. El frare Manuel Soler va apuntar en el seu dietari que per beure només tenien aigua i per menjar «és una pitança de bacallà i altra de bou salat, del caldo del qual se fa la escudella, que sempre és arròs i, al sopar, bacallà, lo pa ab abundància i és bo; lo enciam, que a la nit nos donen, no és per donar als gats, de tan dolent que és». Un soldat valencià, Josep Camañes, de Morella, va portar un dietari on explicava com va viure aquells mesos de setge. Camañes i els seus amics van passar gana, molta gana, molta més que no pas els frares. Per exemple, la nit de Nadal va anotar: «Diciembre para cenar, día de Navidad de 1713, una cortadita de abadejo y un poquito de ensalada, sin más. Segunda fiesta, un poquito de abadejo y medio platico de fideus, y a la cena una sardina y ensalada. Tercera fiesta, a la una y cuarto, estando ayuno, me llamaron para comer y comí una sardina y un poquito de fideus. Fuerte miseria, y lo sufría, que era para enfermar del poco alimento».

A finals de febrer del 1714 la situació havia empitjorat. La guerra a l’interior del territori es limitava pràcticament a les guerrilles, cosa que la mantenia viva, però no facilitava a curt termini una victòria sobre l’enemic. A més, els ambaixadors catalans que miraven de fer retornar a la guerra els aliats no aconseguien avançar en els seus propòsits. Va ser aleshores quan Villarroel va concebre una sortida per sorpresa de mil homes que, aprofitant el desconcert de l’enemic, havien d’atacar algun dels campaments —o el francès o l’espanyol— i donar un cop fort als assetjadors. Villarroel, que s’havia format a Castella, no entenia encara com funcionaven els mecanismes barcelonins. El conseller en cap Rafael Casanova va demanar als gremis que escollissin els homes que haurien de formar l’expedició. Tots els gremis van entrar en un llarg procés de discussió primer per saber si hi estaven d’acord; després per parlar de com s’havia de fer i, finalment, per determinar quants i quins col·legiats anirien en representació del gremi a l’expedició. Tot plegat, es va fer el 22 d’abril, vuit setmanes després de la decisió. Tants dies van passar que va donar temps a informar el rei Carles III i que aquest, des de Viena, contestés que valia més reservar forces que no pas enviar una bona part dels defensors de Barcelona a la mort. L’expedició dels mil es va suspendre indefinidament.

El març del 1714, Àustria i França van signar un nou tractat de pau, el de Rastatt. Aquest tractat, que era una ampliació de l’anterior d’Utrecht, va permetre alliberar milers de soldats i trens d’artilleria francesos, que ja no havien de témer una reacció dels antics enemics en el centre d’Europa. Aleshores Lluís XIV va enviar al seu nét un nou contingent de forces per acabar amb els barcelonins. Les tropes van ser importants, però sens dubte el fet cabdal va ser que el duc de Berwick va tornar a la Península. Berwick era un militar excel·lent, no era cap mena d’angelet ni tampoc un assassí sanguinari, simplement feia la seva feina, i ja se sap que la feina dels militars és, per natura, violenta. El seu nom era James Fitz-James Stuart i era el fill tingut fora del matrimoni del rei anglès derrocat Jaume II i de l’aristòcrata Arabella Churchill. Els seus descendents arribarien molt lluny, com Winston Churchill o com els ducs d’Alba. En tot cas, de jove l’exili el va portar a posar-se al servei del rei de França, on va arribar a ser un dels homes més importants del regne i, sens dubte, el seu millor general. El fet que fos designat per posar fi al setge de Barcelona és indicatiu del que havia passat fins aleshores. El duc de Pòpoli havia seguit l’estratègia del terror, amb resultats ben minsos. El seu exèrcit, bàsicament espanyol, estava cada cop més desmoralitzat. No hi havia manera d’entrar en aquella maleïda ciutat defensada per quatre civils mal armats. A més, les tropes regulars patien constantment petits atacs dels miquelets i dels sometents que circulaven lliures pel territori. Els espanyols, per la seva banda, aplicaven el terror i la represàlia sempre que podien. Un dels militars catalans que els havia fet més mal, Bac de Roda, havia estat delatat per un amic i penjat a Vic l’estiu anterior. Al peu de la forca va proclamar el seu amor per la pàtria i les paraules que va dir, convenientment versificades i mitificades, van formar part del cançoner popular:

Contra aquesta mena de sentiments, força poc habituals en el panorama europeu d’aquell moment, l’estratègia del terror i de la força bruta de Pòpoli només alimentava la resistència dels catalans.

Berwick, en canvi, tenia un plantejament ben diferent. No descartava la repressió i el terror, però no s’hi obsessionava. Ell volia acabar d’una vegada amb aquell setge que estava resultant ser la riota d’Europa. La riota i l’horror. Igual que ara ens impacta i emociona quan ens arriben informacions del patiment de la població en els països en guerra, aquells anys aquest sentiment va recórrer Europa envers dels barcelonins i dels catalans. El país que més ho sentia era la Gran Bretanya —que havia començat a dir-se així pocs anys abans—, entre altres coses perquè tenia una gran utilitat política en la confrontació entre whigs i tories, entre liberals i conservadors. El 1714 es van publicar dos pamflets anònims que van tenir un gran ressò: The Deplorable History of the Catalans, la deplorable història dels catalans, i The Case of the Catalans Considered, consideracions sobre el cas dels catalans. En tots dos casos els retrets es dirigien a la monarquia britànica, que acusaven d’haver fet servir els catalans i d’excitar-los perquè s’aixequessin contra Felip V, i, després, haver-los abandonat de manera traïdora. El segon pamflet deia, per exemple, «És ridícul pensar que els nostres ministres siguin uns guardians tan ineptes de l’honor de la nostra nació; vam tenir a les nostres mans el poder d’imposar qualssevol condicions que volguéssim. Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual és haver-se adherit a nosaltres? No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? Tot això toca el cor de qualsevol ciutadà britànic generós quan considera el cas dels Catalans. No s’aplicarà als britànics, amb tota justícia, les paraules del dramaturg William Congreve: “Aconsegueix el teu objectiu i, a ells, engega’ls al diable quan no els necessitis”?».

En el país del món on l’opinió pública tenia més pes, la Gran Bretanya, aquests pamflets van causar una gran impressió. Era evident que només era qüestió de temps que el Regne Unit canviés de política i decidís intervenir, com a mínim, a Barcelona. Aquesta era la gran esperança dels barcelonins assetjats. Si continuaven infligint tantes pèrdues a l’enemic com fins ara i els britànics intervenien, el gran exèrcit francoespanyol hauria de girar cua, derrotat. Tot seria, doncs, possible a partir d’aquell moment. No era una il·lusió, un miratge, era una possibilitat real, però havia de passar en les properes setmanes, perquè els barcelonins ja estaven al límit de les forces.

Així doncs, la designació de Berwick, el millor cap militar del bloc francoespanyol, per acabar amb la resistència dels barcelonins tenia tot el sentit, perquè corria pressa, molta pressa. A més, Lluís XIV feia temps que tenia dubtes seriosos de l’estabilitat mental del seu nét i li feia por que la crueltat i la seva obsessió permanent pels catalans —Felip no parava d’enviar-li cartes al seu avi parlant de tot el que faria als barcelonins quan els tingués en el seu poder— provoquessin una reacció dels antics aliats que enfonsés França. El mateix Villarroel ho va veure clar: amb Pòpoli, que era un mala bèstia, hi havia esperança; amb Berwick, l’esperança s’esvaïa. Quan Pòpoli va saber que estava a punt de ser destituït va incrementar els bombardejos sense buscar cap altre objectiu que provocar destrucció i matança entre els ciutadans. La població va haver d’abandonar els barris situats a llevant de la Rambla i cinc-centes persones van morir a causa d’aquell bombardeig criminal.

El 7 de juliol, quan Berwick va arribar, va reordenar el setge i va aturar els bombardejos indiscriminats. En primer lloc va fer que el bloqueig naval fos efectiu: els vaixells mallorquins i catalans que aconseguien introduir queviures i armes a la ciutat per la via marítima van deixar d’arribar. Això suposava un cop molt dur per a la resistència, perquè era pràcticament l’única via d’abastament a la ciutat. La gana es va disparar dins de Barcelona, però la gent, potser resignada, no va deixar de complir les seves rutines i obligacions. Els notaris treballaven, les impremtes funcionaven, els artesans construïen i reparaven, i tots, de tant en tant, anaven a les muralles a lluitar o a ajudar els qui lluitaven posant en perill les seves vides.

Berwick va començar a aplicar un mètode, diguem-ne científic, per prendre una ciutat. França comptava amb els millors enginyers militars del moment. Durant tot el segle anterior un geni militar, Sébastien Le Preste de Vauban, havia construït i dissenyat un munt de fortificacions que havien canviat la manera d’entendre la guerra. A més, també havia estudiat com acabar amb les seves pròpies fortificacions i ho havia deixat escrit i ensenyat a diverses generacions d’enginyers militars francesos. Berwick no era enginyer, però respectava molt Vauban i els seus deixebles i, per això, va seguir els seus mètodes.

Per doblegar una ciutat se l’havia de posar en la circumstància que s’adonés que no tenia més sortida que rendir-se. Per tant, se li havien d’esbotzar les defenses de tal manera que els defensors no poguessin impedir el pas dels enemics dins de la fortalesa. Per fer-ho, considerant la potència dels canons del moment, no tenia cap sentit disparar de lluny contra els murs, perquè els danys que provocaven eren mínims. Calia apropar els canons per tal d’encertar en els llocs precisos i amb la potència desitjada. Pòpoli també havia disparat contra els murs, però des de molt lluny, allà on l’artilleria catalana —comandada per mallorquins— no arribava. Berwick era més pràctic i sabia, per experiència, que una ciutat plena de cases destruïdes no era fàcil de conquerir perquè els enderrocs servien de protecció als defensors quan entraven els assaltants. La solució era apropar els canons a les muralles, però fer-ho de tal manera que els defensors no poguessin disparar contra ells. Això s’aconseguia fent una mena de trinxeres gairebé paral·leles a la muralla. Un cop s’havia acabat la primera s’avançava cap a la muralla i se’n cavava una altra. Quan ja s’havia superat aquesta segona, se’n feia una de nova, fins que s’arribava a una posició protegida que permetia disparar molt de prop i llançar les tropes d’infanteria a l’atac sense que haguessin de fer un recorregut llarg batut pels canons i per la fuselleria dels defensors.

Aquest és el sistema que Berwick va començar a fer servir a Barcelona, i ho va fer per la banda del nord de la ciutat. Aquella zona estava defensada per, bàsicament, tres baluards: el de Sant Pere, una mica més cap al mar, el del portal Nou i, després d’un llarg tros de muralla, el de Santa Clara, potser l’estructura defensiva més important de la muralla. Juntament amb el baluard de Llevant, ja prop de la costa, era la zona on s’havia fet la inversió defensiva més alta. Des de la guerra dels Segadors ja es tenia clar que si havia d’arribar un atac era per allà, perquè per la configuració del terreny, per la possibilitat que es bombardegés des del mar i per l’accés directe que es tenia des d’allà al cor de la ciutat, era la zona crítica de la defensa de Barcelona.

En aquest baluard de Santa Clara, doncs, és on el general francès va ordenar que es comencessin a construir les trinxeres anomenades paral·leles i va concentrar el foc artiller en les muralles. En poques setmanes, aquestes mesures van obrir vuit bretxes, sis de grosses i dues de més petites, entre el portal Nou i el baluard de Llevant. Berwick estava content. Ara ja ho tenia tot a punt. Les paral·leles li permetien concentrar les tropes a prop de les muralles; els canons estaven més ben situats i podien ajudar a l’atac; i la població, sens dubte, havia d’estar desmoralitzada davant del tomb que havia pres la situació militar. En les dues primeres qüestions tenia tota la raó. En la tercera, però, estava del tot equivocat. Possiblement en cap altre moment del setge de Barcelona hi va haver més determinació de resistir que just abans de l’assalt que, en principi, havia de ser definitiu, del 12 d’agost. Els barcelonins ja feia un any llarg que resistien el setge, molts havien mort, però també havien vist com tots els atacs del poderós exèrcit que els envoltava havien fracassat. Els cadàvers dels soldats francesos i espanyols s’amuntegaven davant de les muralles i, encara que sembli sorprenent, no paraven d’entrar a la ciutat desertors de l’altre bàndol, tot i que de desercions també n’hi havia, i força, al costat català.

Per això, els defensors van començar a fer sortides per desbaratar les obres, matar els sapadors i posar la por al cos als homes que un dia o altre havien de fer l’assalt. Aquestes sortides eren molt agosarades i, encara que sovint van tenir un balanç positiu, el cert és que, quan perdien un home, els catalans no el podien reposar, la qual cosa feia que en el fons aquestes petites victòries no ho fossin tant. Moltes d’aquestes sortides arrencaven del baluard de Santa Clara, que devia el seu nom al convent de monges clarisses que tenia just al darrere. El convent, com és fàcil d’imaginar, va rebre l’impacte de desenes i desenes de projectils durant el setge, que el va destruir. El 23 de juliol, el notari Francesc Bonaventura Torres, que vivia al carrer Montcada, va ser cridat al convent per les sis monges que hi vivien. Les dones i dues criades que les atenien estaven a punt de tirar endavant una decisió terrible. L’abadessa, la priora i moltes monges ja s’havien endut del monestir tot el que hi havia de valor. Tot, tret del cos de les dues santes que allà reposaven: santa Agnès i santa Clara, dues dones d’Assís que el 1233 havien arribat a Barcelona en vaixell i havien fundat el convent. Davant de testimonis, les monges van extreure els cossos dels sarcòfags i els van dipositar en unes caixes de fusta. En processó, les monges, rodejades per la gent que havia sortit al carrer, van portar les caixes fins a l’església de Santa Clara i la sotspriora les va amagar.

La situació s’havia tornat desesperada. Les pèrdues d’uns i altres es multiplicaven i, malgrat que Berwick no era Pòpoli, la seva política cap a la població i cap als soldats catalans continuava sent extremament dura. No disparava tant contra les cases, perquè el seu objectiu era trencar la resistència i ja s’havia demostrat que matar els civils només encoratjava els supervivents. Els catalans sabien que l’assalt no podia trigar. Com que les defenses de la muralla estaven tan malmeses, es va decidir una mesura extrema. Es va construir una travessera, un parapet darrere de la muralla on els defensors que quedessin desbordats es podrien retirar i continuar resistint, encara que d’una manera molt més precària. Per construir la travessera s’havien d’enderrocar alguns edificis i com que tots els homes estaven involucrats d’alguna manera en les accions de guerra, de les tasques de demolició se’n van encarregar les dones, els nens i els que no eren aptes per al servei. El setge estava fent que la gent del poble s’encarregués de tot. Molts militars professionals havien mort o estaven malferits. Les lleves dins de la ciutat ja només es podien fer entre la gent que no tenia experiència en el combat, que eren els qui anaven engrossint la Coronela, la milícia dels gremis. Sobre aquesta gent, formada a base de la terrible experiència que estaven vivint, requeia ara el pes de la defensa. Així seria fins al final.

Era lògic pensar que l’assalt principal es produiria per la gran bretxa que s’havia obert a la muralla entre el baluard del portal Nou i el de Santa Clara. Per això els defensors havien disposat unes defenses mortíferes. A més de la travessera, l’enderroc de les cases havia obert un gran espai que podia ser batut pels defensors de la muralla, un cop passessin els assaltants. És a dir, que si les tropes francoespanyoles entraven per la gran bretxa es trobarien amb tirs des de tres costats diferents. Berwick sabia que la moral del seu exèrcit no era gaire alta i temia que una prova de foc d’aquesta mena acabés en un desastre. Per això va idear un pla d’atac diferent. Començaria amb un doble assalt als baluards del portal Nou i el de Santa Clara i, si calia o era possible, després es faria un altre assalt per la gran bretxa de la muralla.

La nit de l’11 d’agost els defensors del baluard de Santa Clara van percebre els senyals clars que aquell seria el punt on es produiria l’assalt que Berwick volia que fos definitiu. Milers d’homes s’apropaven mig amagats per les trinxeres i el dringar dels metalls dels fusells i les espases no es podia dissimular. Se sentien també els cops dels martells preparant el que s’anomenaven grades d’assalt, unes peces de fusta que facilitarien pujar per les restes de la muralla destruïda. Feia una calor terrible i els defensors estaven desnodrits per la manca d’aliment. No semblava que fos possible resistir el que estava a punt d’arribar. El baluard estava en molt males condicions. Quedava dempeus, tot i que molt malmesa, la torre de Sant Joan, que havia servit per posar-hi artilleria, encara que en aquells moments, després de rebre una gran quantitat d’impactes, els canons s’havien enretirat. Com que els atacants sabien que era impossible dissimular del tot els preparatius, durant tota la nit van estar donant falsos senyals que l’atac era imminent per tal de mantenir nerviosos i esgotats els defensors.

A primera hora del matí del 12 d’agost, l’assalt va començar. Se sap que hi havia preparats uns setze mil homes, més de la tercera part de l’exèrcit que assetjava Barcelona. Davant hi havia, com a màxim, mil dos-cents defensors en molt males condicions. Per cada defensor, doncs, hi havia més de tretze atacants. Berwick i els seus comandaments no dubtaven del resultat de l’atac.

Al portal Nou, quinze companyies de granaders, els soldats més alts i forts dels exèrcits, van començar a pujar per l’esllavissada. El baluard era defensat pel gremi de sastres i pel de gerrers, que van rebre els granaders amb una pluja de trets i de granades de mà. Per la seva banda, Villarroel havia ordenat que els únics quatre canons de què disposava es carreguessin de metralla i que disparessin un després de l’altre i no al mateix temps per tal de mantenir constantment sota el foc els primers soldats enemics. A més, des d’un baluard més llunyà, el de Sant Pere, es disparava contra els soldats que pujaven per l’esllavissada. El resultat de tot plegat va ser una carnisseria en tota regla. Els cadàvers dels granaders impossibilitaven el pas dels seus companys, que s’havien d’aturar just en el punt on els disparaven de tot arreu. Quan la situació dels granaders es va fer desesperada, Villarroel en persona va ordenar una sortida a la baioneta d’un parell de centenars de soldats catalans, dirigits, entre d’altres, pel tinent coronel Paisà i el capità Ninot, de la Coronela. Els uniformes blaus amb voltes vermelles dels barcelonins contrastaven amb els uniformes blancs dels granaders francesos —ja és casualitat que l’equipació del FC Barcelona sigui blava i vermella i la del Reial Madrid, blanca—. La sortida en tromba va ser devastadora, encara que alguns granaders van intentar resistir —de fet, allà mateix van morir Paisà i Ninot—, la majoria van ser exterminats o van fugir.

Al baluard de Santa Clara es va produir, al mateix temps, l’assalt principal. Així com al portal Nou la majoria de soldats atacants eren francesos, aquí les primeres onades eren espanyoles. La primera envestida va ser desfeta, però la segona, que es va llançar immediatament després, va aconseguir entrar al baluard. Els assaltants van consolidar la seva posició en tota la part frontal de la fortificació, en un lloc, a més, on els catalans gairebé no els podien disparar. Era, per tant, un lloc magnífic per fer un nou assalt i trencar les defenses de la ciutat. La mortaldat entre els soldats catalans havia estat molt alta i els defensors del baluard havien quedat malparats. Entre ells havia mort el comandant del baluard, el tinent coronel Jordi de la Bastida. Es van portar reforços, però la situació era del tot precària. A més, els espanyols ja havien començat a reforçar els homes que s’havien introduït al baluard. Si no es feia res, Barcelona estava perduda.

Llavors, de sobte, com en una aparició, van arribar els joveníssims membres del regiment d’estudiants de Dret, que havien vist com el seu cap, el catedràtic Marià Bassons, acabava de morir en la defensa del baluard. Tots aquells estudiants, membres molts d’ells de les famílies més benestants de Catalunya, van agafar els fusells i van fer una càrrega suïcida contra el bo i millor dels enemics. Van anar a topar amb un regiment suís i amb els francesos del regiment de la Reina, probablement els soldats més experimentats i victoriosos de tots els que lluitaven en aquella batalla. El combat va ser ferotge i va provocar molts morts en el bàndol català, però el que va ser del tot increïble és que la força dels estudiants catalans va acabar pràcticament amb els dos regiments enemics. Els soldats catalans que encara eren al baluard, en veure l’acció dels estudiants, van saltar de les trinxeres i van provocar la fugida de la resta d’enemics, espaordits pel que acabaven de presenciar. Els catalans van perdre en aquells atacs setanta-vuit soldats, i cent divuit van resultar ferits. Els borbònics van tenir més de nou-centes baixes.

L’atac havia fracassat definitivament. Berwick estava desolat. No podia entendre com la Coronela de Barcelona —a qui ell despectivament anomenava canalla— havia derrotat el millor exèrcit del món. Dotze companyies de granaders, l’elit, havien quedat del tot desbaratades i ja no eren útils per combatre. Els oficials havien quedat especialment afectats, havien mort trenta-sis oficials borbònics, una xifra insòlita. Però Berwick sabia que els defensors havien patit molt i que ell tenia un exèrcit prou nombrós per entomar aquella derrota. En poques hores repetiria l’assalt. Villarroel s’ho esperava, perquè ell hauria fet el mateix, i, malgrat l’esgotament dels homes, va reforçar les defenses. De nou, les dones i els nens van ser claus. Aquest cop el general francès es volia concentrar en Santa Clara, on l’atac havia estat més a prop de triomfar. Les defenses del baluard eren irrisòries: una petita resta del regiment de la Diputació —soldats professionals— i dues companyies de la Coronela, la de fusters i la d’escudellers. En total, només eren cent setanta homes, la majoria de formació civil.

El primer atac va començar a les deu de la nit del dia 13 d’agost. Aquest cop els qui encapçalaven l’atac no eren granaders, sinó piquers amb els pits protegits per armadures. L’armadura els havia de protegir dels trets i amb les piques atacarien els defensors parapetats. Però, com el dia anterior, el primer atac va ser desfet pel foc dels catalans. Els granaders que venien al darrere van frenar. Tots els que els seguien, sense poder avançar, es van acumular al peu de l’esllavissada. Els catalans ho aprofitaven per fer petites sortides i atacar cos a cos els assaltants, enmig de la foscor de la nit només il·luminada per les explosions i els trets. Els borbònics de nou vivien un malson, en un escenari fosc, on de sobte apareixien homes mal vestits i amb aspecte infernal que els atacaven amb les baionetes i després desapareixien. Tot i així, una hora i mitja després, els fusters havien estat exterminats. El seu capità, Masdeu, que el 1713 havia votat en contra de continuar la guerra, va lluitar durant tot el setge amb un valor i un coratge impressionants. En aquell atac, arraconat en un angle amb alguns fusters més, va morir.

Els borbònics van llançar tres atacs més, però a mitjanit només havien aconseguit ocupar una de les barricades a un cost altíssim. Els catalans van enviar reforços —cent cinquanta homes només— i es van llançar a l’assalt. És a dir, els defensors, que eren quatre gats, van llançar un assalt contra els assaltants, milers de soldats professionals! Un cop més, la rauxa dels catalans va aconseguir fer fora els borbònics, encara que a un cost elevat. Fins a les quatre de la matinada es van reproduir els atacs forassenyats dels catalans, normalment amb resultats desastrosos per als dos bàndols. Aleshores, per accident, part de les reserves de munició catalanes van esclatar i van provocar la mort de setanta defensors. Malgrat el desastre, es va aguantar tota la nit.

Villarroel, Casanova i el general Bellver van decidir jugar-s’ho tot. Era evident que els atacs frontals eren molt costosos i, sovint, poc efectius. Per això van fer que les poques tropes catalanes que quedaven sortissin en silenci de les muralles i es col·loquessin en llocs poc visibles, pràcticament enmig de les tropes borbòniques. En un moment determinat, els defensors van atacar i quan menys s’ho esperaven, també van sortir els emboscats, especialment un grup de valencians. Els borbònics, que havien portat vuit mil homes de refresc es van trobar en una ensarronada terrorífica. Els atacaven pertot arreu, els enemics apareixien a llocs impensables i només sentien els companys del darrere cridant per l’atac mentre ells es defensaven i rebien trets pels costats. Va ser un desastre per als borbònics, que fugien si podien, encara que molts, centenars, van morir en aquell atac.

La victòria del baluard de Santa Clara va ser impressionant, però va deixar molt malmeses les forces catalanes. Vuit-cents soldats havien mort i nou-cents havien quedat ferits. Els borbònics havien perdut més de mil sis-cents homes, però ells podien reposar les pèrdues, els catalans, no. Davant d’això, Villarroel es va plantejar quines possibilitats reals tenien de sobreviure als propers atacs i es va adonar que amb la victòria de Santa Clara, que havia estat gairebé miraculosa, l’exèrcit català havia esgotat totes les forces. El següent assalt seria, sens dubte, el definitiu. Ja no quedaven homes, tots des dels catorze anys fins que per l’edat ja no podien moure’s, estaven de servei a les muralles. Un terç de la ciutat estava destruït, un altre terç, malmès, i el terç restant no podia acollir ni els habitants ni tan sols els serveis necessaris per als barcelonins. Els morts per falta d’aliment, per falta d’higiene, per misèria, es van multiplicar. Les autoritats barcelonines van permetre que els que no eren útils per a la lluita abandonessin la ciutat, però Berwick va amenaçar que si sortien els rebrien a canonades. Alguns soldats espanyols i francesos, però, commoguts, van donar part dels seus aliments a aquells nens i aquells vells que intentaven traspassar les línies.

El dia 3 de setembre, Berwick va fer arribar als assetjats un escrit en què se’ls comminava a rendir-se per evitar la matança que es produiria en el següent assalt. La Junta de Guerra, presidida per Casanova, va decidir donar allargues per guanyar temps, determinada, però, a no rendir-se. El que es pretenia era que un comboi amb aliments i municions que havia sortit de Mallorca aconseguís forçar el bloqueig i subministrés a la ciutat queviures per mantenir un temps més la defensa.

El dia 5 de setembre li va ser comunicada la decisió de la Junta a Villarroel: no hi hauria rendició. Villarroel estava desolat. Ell, com a militar, no veia cap possibilitat a continuar mantenint la defensa i, per tant, era del tot partidari de rendir-se. Pensava que amb la demostració de valor que s’havia donat es podria arribar a algun acord amb Berwick perquè Barcelona no fos saquejada i destruïda pels enemics. Així doncs, Villarroel va presentar la dimissió. No volia ser còmplice del que considerava un suïcidi inútil. De tota manera, mantindria el comandament fins que arribessin les fragates de Mallorca que, després, se l’endurien a un lloc segur.

L’assalt final estava a punt, però el temps plujós va fer que Berwick decidís esperar-se. A més, li van arribar reforços i ara ja comptava amb uns quaranta-dos mil homes, davant d’uns dos mil catalans, tots els que quedaven dempeus. Villarroel continuava a Barcelona, encara que els vaixells mallorquins ja havien arribat i ell podia embarcar i marxar quan volgués. Estava neguitós perquè la Junta dels Tres Comuns, el govern, havia designat per substituir-lo un comandant ben particular, que mostrava clarament quin era l’ànim dels defensors en aquell moment. El seu substitut era la mateixa Verge de la Mercè, patrona de la ciutat. Sense dubtar de l’enorme vàlua de la Verge en altres àmbits, és lògic pensar que Villarroel no devia veure clar que la Mare de Déu portés els catalans a una victòria militar.

A quarts de cinc de la matinada de l’11 de setembre, tots els canons borbònics van començar a disparar contra la ciutat. Immediatament després, uns deu mil homes es van llançar contra totes les bretxes obertes. Davant seu només hi havia uns sis-cents defensors esgotats, encara que ràpidament s’hi van incorporar tots els efectius disponibles. A la zona del convent de Santa Clara, que abasta el baluard del mateix nom, el de Llevant i la zona on hi havia molins de vent, a tocar de la platja, hi havia uns vuit-cents defensors. L’atac, cos a cos, els derrota i només en sobreviuen uns tres-cents. Els enemics penetren dins de la ciutat, tot i que inicialment només són capaços d’avançar al costat de la muralla de mar. Ocupen un baluard interior, el del migdia, però allà s’aturen a causa de la resistència ferotge dels habitants de la ciutat, de les dones, dels nens, dels vells, que s’han llançat a l’atac. El flanc central, on hi ha la gran bretxa, i el flanc esquerre, també pateixen atacs similars i els resultats són semblants: lluita ferotge, molts morts pels dos costats, penetració lleugera a la ciutat i aturada de les forces atacants davant de la resistència desaforada dels barcelonins. A les set del matí es frenen els combats. Els borbònics han patit tantes baixes que han d’esperar reforços.

Mentrestant, Villarroel ja no té més paciència, surt de casa i es presenta davant Casanova: vol tornar al combat. Casanova li cedeix el comandament i reclama que li duguin el penó de Santa Eulàlia. Aquest penó és una bandera gran, de fons vermell, on es veu la imatge de la santa flanquejada pels dos escuts de la ciutat, les quatre barres i l’escut de Sant Jordi. Treure el penó és una mesura desesperada, és el gran símbol que veneren els barcelonins. Villarroel, un escèptic nat, sempre s’ha sentit llunyà de les manifestacions religioses, però aquest cop dóna el seu consentiment. Qualsevol cosa que animi els defensors pot ser útil en aquells moments. Casanova agafa la bandera i se’n va a la zona del baluard de les Jonqueres per dirigir un contraatac. Al centre, els tres-cents homes que queden al convent de Sant Agustí estan disposats a sortir per expulsar els borbònics. I a la dreta, amb les restes de la cavalleria, el mateix Villarroel està disposat a carregar des de la plaça del Born fins al rec Comtal, allà on comencen les restes que estan cobertes pel mercat del Born. Tots criden «vèncer o morir», treuen les espases i s’afegeixen al darrer atac. Tant a la zona de Jonqueres com al centre, l’atac és un èxit i provoca grans destrosses a un enemic del tot desconcertat. Al flanc dret, les coses no surten tan bé. La cavalleria és rebuda amb una pluja de trets que fereix Villarroel i un dels seus principals ajudants, Martí Zubiria —que, tres-cents anys després serà el protagonista de la novel·la més coneguda sobre aquests fets, Victus, d’Albert Sànchez Piñol— és ferit greument. Molts més homes moren en la darrera càrrega de la cavalleria catalana.

Casanova, que no és pas un soldat, participa directament en els combats de Jonqueres. L’empenta, l’impuls moral que representa tenir braç a braç el conseller en cap, el penó de Santa Eulàlia, tot plegat fa que la fúria dels defensors expulsi els atacants. Tant, que arriben a sortir de la muralla. A fora es trobaren amb molts més borbònics, els que venien a reforçar els seus companys derrotats. Durant el combat, Casanova és ferit en una cama, més o menys en el lloc on hi ha ara el seu monument, i és evacuat a l’Hospital de la Santa Creu. Els dos bàndols estan esgotats, i entre els soldats d’un i altre bàndol hi ha, literalment, piles de cadàvers que dificulten el xoc. Entre els comandaments catalans sorgeixen veus que ara és un bon moment per arribar a un acord de capitulació, però no triomfen. Continua la voluntat de resistir.

De nou es produeixen grans atacs dels borbònics. Els catalans canvien de tàctica, obligats per la seva feblesa, i es retiren ordenadament per evitar el cos a cos. La retirada, però, permet disparar constantment als borbònics, que continuen patint moltes baixes. Fins i tot hi ha moments en què, veient que els filipistes agafen confiança, els catalans contraataquen i provoquen molts morts entre els enemics. En el flanc esquerre, entre el baluard de Jonqueres i el del portal Nou, catalans i francoespanyols lluiten per la possessió del baluard de Sant Pere, que canvia onze cops de mans. Finalment, els catalans es queden el baluard i provoquen la mort d’una gran quantitat de borbònics.

Fa deu hores i mitja que ha començat l’assalt i els defensors encara conserven més del noranta per cent de la ciutat. Els comandaments borbònics estan desolats. Han perdut un quinze per cent de l’exèrcit i no saben si continuar o no, ni tan sols si als enemics, aquells ciutadans barcelonins tan forassenyats, encara els queden forces per repetir una massacre similar una i altra vegada. Però la situació dels assetjats encara era pitjor. La fossa comuna situada al costat de Santa Maria del Mar, el fossar de les Moreres, està ple a vessar dels cossos dels patriotes que han mort defensant la ciutat. El fossar arribarà a la categoria de mite, i ha estat durant anys el punt de reunió dels independentistes catalans més ferms en les seves conviccions. La popularització de l’indret es deu a uns versos de l’escriptor vuitcentista Serafí Pitarra. Pitarra va recollir una història popular d’un vell i el seu nét que, en els dies del setge, s’encarregaven de posar els cossos dels soldats morts dins del fossar. Un dia els va arribar un cos ben especial: el del fill de l’avi i pare del nen. El finat havia traït el seu poble, era un botifler, i havia mort ajudant els borbònics. Aleshores, avi i nét es neguen a enterrar-lo al fossar, al costat dels altres perquè

El poema es va fer molt popular i, uns anys després, fins i tot es va col·locar una placa en l’indret per commemorar-ho. La popularitat del poema, especialment d’aquests versos, mostra com el record del 1714 ha planat sobre Barcelona fins als nostres dies, on continua sent un element ben present.

Però tornem a la tarda de l’11 de setembre, quan tot just s’ha aconseguit aturar l’envestida dels borbònics. Els caps militars i polítics supervivents es van reunir per decidir què fer. Villarroel no hi era. Era a l’Hospital, però va fer arribar la seva opinió a través d’un oficial. Per al general hi havia dues alternatives: o bé es feia un darrer esforç i es capturaven els baluards del portal Nou i de Llevant, cosa que faria guanyar unes hores i esperar algun esdeveniment nou; o bé es presentava una proposta de capitulació en aquell moment, just quan les forces de l’enemic estaven més febles, amb l’esperança d’obtenir un bon acord que salvés les vides i els patrimonis dels barcelonins i preservés la ciutat de més destrucció. Villarroel mateix també va comunicar que per a ell era millor la segona opció, ja que creia que no hi havia possibilitats reals d’aconseguir la victòria. Després d’una deliberació llarga i complicada, les autoritats de la ciutat es van plegar a l’evidència: calia demanar la capitulació mentre s’hi fos a temps.

Berwick, tot i així, no volia cedir: o rendició incondicional o continuar amb l’atac. Després de llargues negociacions entre el general francès i els emissaris catalans es va arribar a un acord: es faria un pacte de capitulació que respectaria la vida, les propietats i la ciutat, però no el signaria Berwick, ja que Felip V l’hi havia prohibit expressament. Els catalans van acceptar, perquè la paraula del cap de l’exèrcit enemic es va considerar suficient i, d’altra banda, perquè poca cosa més podien fer. Després, la ciutat va ser ocupada i els soldats catalans, desarmats.

El setge de Barcelona havia costat uns set mil morts als catalans i més de catorze mil als borbònics. I també va provocar la pèrdua de les llibertats, de l’autogovern i de les institucions catalanes. L’any 1905 l’historiador Salvador Sanpere i Miquel va publicar un llibre sobre els esdeveniments del 1714 que va titular Fin de la Nación Catalana. Era un títol ben trist, encara que ell ho aclaria en el llibre: «Lo que murió fue sólo un Estado, una organización política, no un pueblo. Un pueblo vive mientras su lengua viva». L’Estat català, de fet, va morir l’onze de setembre de 1714, encara que formalment duraria una mica més. De fet, però ni Barcelona ni Catalunya van morir aleshores, tot i que els va venir de poc…