8

LA CRISI DE CREIXEMENT

Panoràmica de Barcelona, del 1563, del flamenc Anton van Wyngaerde. Dibuix original a l’Österreichische Nationalbibliothek.

Les disposicions del Consell de Cent

Després del Compromís de Casp, el 1412, una nova dinastia, els Trastàmara, regeix la Corona d’Aragó. Aquesta nova dinastia ha arribat al poder sense el suport explícit de la burgesia de Barcelona, fins aleshores el grup més poderós de tots els territoris administrats pel rei, a part de les diferents faccions de la noblesa i de l’Església. En els darrers decennis del segle XIV, la ciutat havia patit un clar increment de la tensió interna amb els conflictes causats per la pesta i pels atacs als jueus. Amb tot, la segona meitat del segle no havia resultat, en conjunt, tan dolenta com es podria deduir d’aquests aldarulls i de l’augment de la conflictivitat. Aquesta serà una característica de Barcelona que ha perviscut al llarg de la seva història. En les èpoques més dures, quan tot fa pensar que la ciutat decaurà per sempre o, com a mínim, per un llarguíssim període de temps, Barcelona manté un pols ciutadà que la fa renéixer. És una au fènix i continua sent-ho o, en un paral·lelisme fins i tot més proper, és com l’alzina surera, un arbre que després d’un incendi que li crema l’escorça, reviu perquè el cor del tronc no queda afectat. Un exemple clar d’aquesta vitalitat es troba en els registres de les disposicions oficials, bàsicament del Consell de Cent.

Les autoritats barcelonines ben aviat van mostrar un zel, de vegades un xic desmesurat, de regular tots els afers de la vida quotidiana. És cert que aquest ànim normatiu era, i encara avui en dia ho és, un tret força marcat de la personalitat barcelonina. Els barcelonins, com en general els catalans, sempre que poden mostren una certa passió pel compliment de les normes, sobretot les de petit abast. Des que el 1715 es van perdre les institucions pròpies, la normativa d’abast general, de gran importància —les grans lleis, els grans decrets, la Constitució, per exemple, quan n’hi ha hagut, que no ha estat sempre—, va quedar mentalment lluny dels barcelonins. En canvi, la lletra menuda, les disposicions que regulen la vida quotidiana, aquestes sí que han estat seguides fervorosament. Els barcelonins tenen fama, dins de l’Estat espanyol, de ser mig alemanys, o, com es diu de vegades simplificant, més europeus que els espanyols. Una de les causes d’aquesta fama és aquesta passió per les normes. Posem-ne un exemple: el carril preferent de pas dels autobusos es va instal·lar al mateix temps a Barcelona que a Madrid. Des del principi, sense necessitat de multes, els barcelonins van respectar el pas preferent dels autobusos i els taxis, mentre que a Madrid encara avui en dia el carril bus és un territori perennement amenaçat. Aquesta autodisciplina fa sentir molt cofois la majoria d’habitants de la ciutat, però també afarta una minoria prou significativa que reneguen d’aquesta barreja de prussianisme i anarquisme.

El Consell de Cent es va llançar amb entusiasme a aquesta tasca de regular la vida quotidiana. Hi va haver disposicions de tota mena. Algunes, com per exemple les relacionades amb l’ús de les fonts públiques o la regulació de la venda de queviures al carrer, que ara trobem del tot lògiques. N’hi ha d’altres, però, més desconcertants i que s’introdueixen en terrenys sorprenents, com el vestuari de les dones. El 1346, per exemple, es va dictar la següent disposició:

Pel que sembla, aquesta austeritat en el vestir de les dones no va tenir gaire èxit, perquè aquesta mena de disposicions continuen apareixent de tant en tant al llarg del anys següents, senyal clar que no se’n feia gaire cas.

Voler que les dones vestissin modestament no s’adiu amb l’ambient que vivia Barcelona en aquells moments. Hem d’imaginar-nos una ciutat molt densa, molt acolorida, molt sorollosa i, seguint els estàndards actuals, molt bruta, tot i que justament la gran netedat de la ciutat era un tret que els viatgers estrangers destacaven. Encara que la roba que duien els barcelonesos que van viure a cavall entre els segles XIV i el XV no diferia substancialment de la que havien dut els seus avis —de fet, en més d’un cas i en més de dos, probablement era la mateixa—, el cert és que la varietat en els colors destacava molt més que en la societat del segle XXI, cosa que ens pot sorprendre. Estem en una època terrible, en què la mort, que sovint arriba de manera horrible i dolorosa, hi és molt present, però, alhora, això fa que els barcelonins i tots els seus coetanis europeus visquin molt més intensament la vida. Balls, festes, passions…

Quan revisem el passat tenim la sensació que hi ha èpoques molt més divertides —els anys vint del segle XX, per exemple— que no pas l’edat mitjana o aquests principis de l’edat moderna. Però tot plegat és força relatiu. És un moment intens, en què comencen a ser molt més comunes que abans les imatges, els dibuixos, les reproduccions de la vida quotidiana; en què les esglésies comencen a buscar la llum i l’alegria, en lloc de la tenebror; en què les botigues que s’obren es pinten de colors vius per exhibir la mercaderia.

I és una ciutat sorollosa, especialment quan s’aixeca el sol. Ara, a nosaltres, habitants de les megaciutats del segle XXI, ens costa imaginar el canvi tan radical d’activitat que es produïa a les ciutats medievals tancades entre el dia i la nit. A partir del vespre, quan la campana de la presó —anomenada el seny del lladre— tocava, les portes de les muralles es tancaven i la ciutat s’esmorteïa. No hi havia llum als carrers estrets i, per tant, les activitats nocturnes rarament es feien a la via pública, sinó que es restringien a la intimitat de les cases i els palaus. Per això, quan sortia el sol i les portes de la ciutat es tornaven a obrir, el moviment i el soroll esclataven pràcticament de cop. Una de les activitats més habituals en aquella època era cantar. La gent cantava en veu alta, acompanyats sovint de tres instruments: el flabiol, el tamborí i la cornamusa. Aquesta darrera, una mena de gaita, era un dels instruments musicals més populars del moment. Actualment la gaita s’identifica amb la cultura celta, però fa uns quants segles era un instrument ben popular en molts llocs d’Europa, com Catalunya.

El 1403, l’herald, pregoner o trompeta —ja que s’anomenava d’aquestes tres maneres— de la ciutat de Barcelona era Bernat Cadireta. Ell va ser l’encarregat de llegir aquest bàndol del Consell de Cent sobre el soroll:

Ara, escolteu tothom generalment! Per manament del veguer, ordenaren els consellers i prohoms de la ciutat de Barcelona, per evitar ocasió d’escàndols i perills, que d’aquí a avant ningú no gosi ni donar crits ni cantar o fer cridar ni acompanyar aquells qui ho fan dins la dita ciutat a la porta o prop la porta de l’habitació o posada d’algun o d’alguna dona [i diuen…] paraules difamatòries, injurioses o de vituperis. Locants, habitadors o habitadores de la dita ciutat, sota multa per cada vegada de cinquanta sous i d’estar presos al castell del veguer amb ferros a les cames per espai de vint dies continus, de la qual pena no pugui ésser feta gràcia o remissió alguna.

Encara que sentir xivarri a les nits no és un fet inhabitual a Barcelona, i, si no, que ho demanin als veïns de la Barceloneta o de Gràcia, el costum de les rondes ja fa molts anys que ha desaparegut. Al segle XV, però, grups d’homes, sovint joves, aprofitant alguna festa pública, anaven en grup fins a la porta de la casa d’algú en concret i li cantaven cançons o l’increpaven cridant. Més d’una vegada aquestes rondes havien acabat malament, perquè sovint es tractava de desafiaments encoberts o d’insults a l’honorabilitat de la gent de la casa. De vegades, però, aquestes rondes eren amables, o com a màxim sarcàstiques, i eren acceptades de més bon grat.

Les disposicions del Consell de Cent abastaven tota mena d’afers:

Que ningú no gosi, ni de dies ni de nits, a cap plaça, ni finestres, ni altres llocs de la ciutat, fer focs grecs ni llençar ous ni altres coses que puguin donar pudor o brutícia o tacar vestidures. Que ningú no gosi de nits arrencar anelles, forrellats ni altres tancadures de portes, ni fer cap mal, ni a cap casa, ni a cap nau, ni a cap obra o edifici públic o privat de la ciutat. Que ningú no gosi de nits d’anar per la ciutat disfressat, ni amb hàbits dissimulats, ni amb la forma no acostumada.

I així seguien…

I també regulaven els afers de la compravenda, per exemple, la dels esclaus. El 5 de maig de 1433, el nostre amic, l’herald Bernat Cadireta, va pregonar pels carrers i les places de Barcelona una disposició sobre aquesta qüestió: no es podia vendre un esclau en mal estat, o sigui, molt malalt. Si tenies un esclau malalt, t’havies d’esperar que es guarís abans de posar-lo al mercat, cosa ben comprensible. De tota manera, algunes malalties no impedien la venda, sempre que s’avisés el comprador. Quan l’esclau venut mostrava símptomes d’algun mal en concret abans que hagués passat un any de la venda, se’l podia retornar:

[…] el venedor d’esclau o esclava sia tengut e obligat al comprador d’aquells per les malalties o infirmitats següents. Co és, en passions de cap, de mania o oradura, epilèpsia o mal de caure. En passions de pits, de mochayca, passió o escopiment de sang o d’asma. En passions del cor, de cardíaca tremor de cor. En los ronyons o veixiga, del mal de pedra, orinar sang, morenes, orinar en lo llit. En les juntures d’artrítica passió, ciàtica, poagre, ciragra e d’altres dolors de juntures en altres membres.

Al començament del segle XV, a Barcelona hi havia uns dos mil homes esclaus. Els nens i les dones no es comptaven mai, però molt probablement es pot dir que en aquell moment unes cinc mil persones eren esclaves. La ciutat devia tenir uns trenta mil habitants, la qual cosa comporta que una sisena part de la població barcelonina era esclava. L’esclavatge no era tan sever com en l’època romana o la visigòtica, però això no vol dir que no fos profundament injust. La majoria dels esclaus eren eslaus o grecs, encara que hi havia molts sarraïns, com era habitual en els segles anteriors. A fora de la ciutat, els esclaus es dedicaven a treballar el camp, mentre que dins de Barcelona acostumaven a encarregar-se de les feines domèstiques i, per tant, la seva vida podia ser més o menys difícil en funció del tarannà de la família propietària i de la tasca que els haguessin assignat. En el segle XV ja no hi havia, com era tan habitual en l’època romana, esclaus dedicats a l’ensenyament, un ofici reservat a l’entorn eclesiàstic. El màxim a què podia aspirar un esclau barceloní era a ser criat o donzella personal d’algú de l’aristocràcia o de l’alta burgesia. En aquest sentit, era més comú que fossin les dones les que encarreguessin a una esclava la seva assistència, mentre que els homes acostumaven a contractar altres homes lliures.

No tot eren flors i violes, és clar. En una època en què els càstigs físics, les mutilacions i la pena de mort era d’allò més quotidià, és normal que els esclaus, l’estament més baix de la societat, fossin especialment castigats. A mitjan segle, un grup de propietaris d’esclaus de la ciutat van fer arribar un escrit a les autoritats municipals instant-los a posar en marxa una legislació més dura contra els esclaus, que es consideraven una font de delinqüència, brutícia i deixadesa moral. O sigui, els mateixos que portaven a Barcelona aquelles persones en contra de la seva voluntat, que les obligaven a viure en condicions precàries i que les maltractaven tant com volien, eren els que es queixaven dels mals que això provocava… Ja es veu que la doble moral no és pas un invent contemporani. Un exemple molt clar de la doble moral amb els esclaus era l’ús que es feia de moltes esclaves en la prostitució. Ja fos per pagar-se la manumissió, o sigui, la redempció de la condició d’esclaves comprant la llibertat a l’amo, o fos perquè l’amo les obligava a obtenir diners per a ell fent de bagasses, el cert és que bona part de les prostitutes de Barcelona eren esclaves. Aquest comerç era del tot il·lícit, però no sembla que les autoritats el perseguissin amb gaire convicció, més aviat el contrari. En una ordinació del 7 de juliol de 1414, el Consell de Cent castigava amb cent sous de multa o cent dies de presó els amos d’esclaves que exercissin la prostitució. El càstig per a les dones era de trenta sous o trenta dies de presó, amb el detall afegit que, si reincidien, havien de ser assotades a la via pública.

La prostitució tenia un estatus força similar al que tenia fa uns decennis a mig Europa: aparentment era perseguida, formalment menystinguda, però ben present a la societat, especialment entre els homes casats o solters. Tanmateix, les prostitutes medievals eren més visibles que les actuals en una gran ciutat com Barcelona, on, en els darrers anys, i en concret des que ha començat el segle XXI, les prostitutes pràcticament han desaparegut de la via pública, tot i que només cal mirar les pàgines d’anuncis petits d’alguns diaris per adonar-se que el fenomen s’ha traslladat a pisos situats a tots els barris de la ciutat.

Al començament del segle XV, la mentalitat era diferent. Un dels autors més llegits en aquell moment —en una època en què molt poca gent sabia llegir, tot s’ha de dir— era el franciscà gironí Francesc Eiximenis. Va escriure molt, però es va morir abans de completar l’obra principal, Lo crestià, que havia de tenir tretze volums i es va quedar en quatre. Eiximenis va reflexionar sobre tot i, per tant, ens és molt útil per entendre la mentalitat dels seus coetanis. En un dels seus llibres més populars, el Llibre de les dones, reflexiona sobre temes de moral per tal d’educar les dones en la submissió als homes i al pensament de l’Església. O sigui que, de progressista, res. En aquest llibre també parla de les prostitutes i, malgrat que condemna la luxúria, afirma que la seva existència és del tot necessària perquè «si aquest pecat era punit per la senyoria present, seria en gran perill que los hòmens no fessin majors pecats, així com pecat d’adulteri e pecat contra natura, los quals són notables nocuments [“danys”] de la cosa pública, per tal la senyoria dissimula aquest pecat de fornicació e el permet». És a dir, que és millor que els homes vagin amb prostitutes que no pas amb dones ben casades o amb altres homes. Com veuen, Eiximenis tenia clara la prelació dels pecats del sexe.

Aquesta actitud expressada pel moralista franciscà era totalment present en la societat barcelonina de l’època. En alguns dies assenyalats, per exemple, els ciutadans de Barcelona feien una col·lecta pública per als presos de la ciutat, però no pas per pagar-los cap mena de fiança o per procurar-los queviures més gustosos, no. La col·lecta era per pagar el servei d’algunes prostitutes que alleugerissin la pena de ser presos o, potser, d’estar esperant l’execució. El bis a bis de les presons actuals, però amb lògica medieval.

La prostitució, en teoria, només podia ser exercida en un espai determinat: el bordell. A Barcelona, els més importants eren dos, situats a banda i banda de la Rambla. El més antic era el de Viladecols, que estava entre els actuals carrers de les Heures, Tres Llits, Rauric i Vidre, a tocar de la plaça Reial. L’altre, que va aparèixer després de l’ampliació de la muralla al Raval, era molt més gran i modern i estava situat al que s’anomenava la Volta d’en Torre, entre el carrer del Carme i el carrer dels Tallers. Aquests dos espais concentraven la prostitució de Barcelona. Allà, les dones no tan sols exercien l’ofici, també hi vivien, hi tenien la seva família quan era el cas, i compartien l’espai amb alcavotes, guardes i criats.

El Consell de Cent, però també les institucions reials, van emetre un munt de disposicions sobre la prostitució, senyal que era un tema polèmic, motiu de controvèrsia constant dins de la ciutat. Era obligatori que en tots els bordells hi hagués un home que manés, anomenat cap de guaita o pare, que havia d’estar nomenat oficialment pel Consell de Cent. Ell era responsable tant dels ingressos i les despeses com que no es produïssin aldarulls. Cada servei costava catorze diners, una quantitat força assequible. Una part d’aquests diners eren considerats impostos i anaven a engruixir les arques de la Hisenda de la Corona. Aquests impostos devien ser com els que actualment deriven del tabac, que resulten imprescindibles per a l’Administració, tot i que formalment se’n procuri evitar el consum. Els diners que quedaven després de pagar els impostos es repartien entre el bordell i la prostituta, encara que no se sap en quina proporció. Tot i això, també s’exercia la prostitució en cases particulars, malgrat que estava formalment prohibit. Era costum que, a les cases on hi havia una prostituta, es posés una espelma encesa a l’ampit de la finestra i es deixés la porta mig oberta. Aquests eren senyals clars que en aquella casa hi havia una o diverses dones que es dedicaven a aquell ofici.

Les prostitutes, segons les normatives, havien de tenir entre dotze i vint anys. Horroritza pensar que nenes tan joves es dediquessin —o més aviat les obliguessin a dedicar-se— a aquest negoci, però hem de tenir en compte que en aquells moments no existia el concepte de la majoria d’edat i que entre les famílies modestes era habitual que els fills o les filles d’onze o dotze anys marxessin de casa i s’espavilessin sols. Les dones solteres pobres eren les més desemparades i, per tant, havien d’espavilar-se i sovint queien en la prostitució. Les prostitutes havien de vestir d’una manera que indiqués clarament la seva condició. En unes reglamentacions es diu que han d’anar de blanc amb un cinyell blau; en altres, que no poden dur roba d’abric en cap moment o que no els està permès d’adornar el seu vestit amb cap mena de brodats. Tot estava pensat perquè en cap moment es pogués confondre una prostituta amb una dona «honrada».

La normativa pot ser tan prolixa com es vulgui però, a l’hora de la veritat, la gent l’aplica com li resulta més còmode o com és interpretada per la comunitat. En el cas de la prostitució, va passar el mateix. Hi ha molts casos de processos a dones que exerceixen l’ofici fora dels bordells, a casa seva o a l’aire lliure, o que no vesteixen com se’ls ha indicat o que són més grans del que permet la normativa. Les prostitutes, com pobres dones que eren, sempre eren tractades amb duresa i sense miraments, assotades i menystingudes. Durant els dies de la Setmana Santa, per exemple, se les confinava en algun convent i no podien sortir al carrer per tal d’expiar els seus pecats. Alguns convents, com ara el que hi havia al carrer de les Magdalenes o el del carrer de les Egipcíaques, prop de l’Hospital de la Santa Creu, es van especialitzar, si es pot dir així, a acollir prostitutes que volien deixar l’ofici. De fet, aquest darrer convent es va establir com a hereu d’una casa amb el mateix nom que recollia prostitutes que volien deixar la feina sense entrar en un convent. Aleshores, el nom d’egipcíaca era un sinònim de prostituta penedida. Santa Maria Egipcíaca era una santa —probablement llegendària— del segle IV, el gran segle de fabricació de sants. Segons deia l’Església, havia nascut en algun lloc d’Egipte i, quan era joveneta, moguda per un desig sexual irresistible, se’n va anar a la gran ciutat d’Alexandria, on es va deixar anar tot el que va voler i una mica més. No era, doncs, una prostituta, sinó una dona amb una gran llibertat sexual o, potser, una persona obsessionada amb el sexe. En tot cas, mal vista per la societat benpensant. Després d’uns anys vivint a Egipte, va marxar a Jerusalem, on va seguir amb el seu ritme de vida luxuriós. Un dia, va voler entrar en una església i una força invisible l’hi va impedir. Es va adonar que era per culpa del seu mal cap i aleshores es va transformar: es va tornar una dona pietosa i se’n va anar d’eremita al desert, on va viure sola fins a la mort. Una vida exemplar, sens dubte, encara que molts es plantejarien quina de les dues etapes de la seva vida va ser més exemplar: la carnal a la joventut o l’espiritual a la maduresa.

Les prostitutes de Barcelona no solien haver nascut a la ciutat. Moltes eren castellanes, però també n’hi havia d’aragoneses, valencianes, gascones i, naturalment, catalanes. Les dones preferien exercir l’ofici lluny de la seva ciutat, on ningú no les conegués. Entre les esclaves, tenien especial fama de boniques les eslaves, encara que també n’hi havia de sarraïnes i, amb menys freqüència, de jueves.

Els clients de les prostitutes no tan sols eren els barcelonins. La transformació de la ciutat, que s’havia exemplificat amb l’ampliació de les muralles durant el segle XIV, havia convertit Barcelona en un centre comercial de primer ordre, que atreia molta gent de fora i que generava un volum ingent de transport de mercaderies amunt i avall. Mantenir en marxa una ciutat així ja no era possible, com passa avui en dia a pràcticament totes les ciutats, amb els recursos que es generaven en el territori més proper. En aquest sentit, el comerç de la carn és especialment significatiu. La carn, tal com ho és ara, era una part molt important de la dieta dels barcelonins. Els cereals eren la part bàsica de l’alimentació, perquè eren més barats, més fàcils de transportar i emmagatzemar i, a més, tenien moltes calories. El vi, que aleshores era considerat més un aliment que una beguda (per això se’n donava generosament als nens), també formava part de la dieta barcelonina, igual que el peix que subministraven els pescadors de la ciutat. Les hortalisses i els tubercles (no la patata, és clar, ja que encara no havia arribat a Europa) també eren un ingredient destacat de les dietes de les taules de la ciutat. Però el que era més lloat i apreciat era un bon tros de carn, encara que fos de baixa qualitat, ple de greix i de tendrums, l’únic que de tant en tant es podien permetre els pobres.

Els animals per al consum arribaven vius a Barcelona des de molts llocs. Els bous, per exemple, en bona part es transportaven en vaixell des de Menorca, però també des de diversos indrets dels Pirineus, on havien arribat des de França o des d’Aragó. Els moltons bàsicament eren aragonesos o valencians, encara que una part dels moltons aragonesos havien arribat anteriorment des de Castella. El transport del ramat viu era un problema, perquè Catalunya, com tots els altres països europeus fins ben entrat el segle XIX, estava plena de fronteres interiors. Els senyors dels llocs per on havia de passar el ramat volien cobrar en diners o en espècies i això no era ben vist ni pels pastors, lògicament, ni pel Consell de Cent, que sovint enviava homes armats per evitar-ho o, quan les coses no eren tan dramàtiques, negociava amb els senyors propietaris del camí per aconseguir el pas franc.

Aquesta actitud de defensa dels ramaders i els carnissers que abastien la ciutat no era la mateixa quan es tractava de preparar o de distribuir la carn dins de la ciutat. Els ramats, quan arribaven, no eren escorxats immediatament. Habitualment, bous, ovelles, cabres i porcs pasturaven al pla de Barcelona, mentre esperaven que els carnissers necessitessin més peces per vendre. Però, en aquells moments, el pla de Barcelona, el que es deia de manera inconcreta territori de Barcelona, ja estava en mans privades: les dels prohoms i ciutadans honrats de la ciutat, que, a més, controlaven el Consell de Cent. Això feia que els interessos dels carnissers topessin amb els dels consellers quan els ramats arribaven a la rodalia de la ciutat i no pas abans. Els consellers fins i tot van buscar terrenys de pastura més allunyats, però, és clar, també aquests eren propietat d’alguns aristòcrates i consells d’altres municipis, cosa que provocava conflictes amb tercers implicats i l’embolic encara es feia més gros.

A més, hi havia la qüestió de la venda de la carn. La carn dels animals grossos es venia trossejada, mentre que els animals més petits habitualment es venien vius i eren els clients els qui se’n encarregaven de matar la bèstia. Ara, la carn de les carnisseries sembla que no tingui sang i ja no diguem la que venen en supermercats dins de paquets envasats. Però, en una època on encara no es feia servir el gel per conservar els aliments, la putrefacció de la carn podia ser evident per als sentits. Per això, el govern de la ciutat vetllava perquè la carn que es venia estigués neta i en bon estat. Cap al final del segle XV, fins i tot la carn que feia pudor, encara que el seu aspecte no fos putrefacte, s’havia de retirar de la venda, perquè en aquell moment les teories mèdiques havien canviat i es creia que la contaminació no tan sols arribava al cos humà per la ingesta, sinó també per respirar aires malsans. En determinats indrets, la venda de carns i d’aviram complicava molt la feina de les autoritats. A la plaça de l’Oli, per exemple, hi havia parades de carn, de formatges, d’embotits, d’aus vives i de pa. Els consellers van dictar un seguit de normes per impedir que els venedors d’oques i gallines posessin les gàbies sobre els taulells de pa i també van prohibir que les venedores de pa es posessin dempeus a les taules on es venia la carn, però sí que podien fer-ho en les seves pròpies taules. O sigui que, probablement, la norma no és que defensés la higiene, sinó que més aviat era una qüestió de propietat privada: la taula del pa només la podia trepitjar el forner, independentment de com estigués de neta la sola de la seva sabata.

Les Corts del 1413: la consolidació del pactisme

Barcelona era una ciutat ben viva, però la situació de la Corona de la qual era, de fet, capital, estava empitjorant. Els historiadors fa anys que discuteixen si l’arribada de la dinastia castellana va ser causa o conseqüència de la davallada que patí Catalunya en el segle XV. Possiblement va ser totes dues coses. Conseqüència, perquè els mals de la Corona i de la seva monarquia s’havien anat covant ja des del regnat de Pere III, quan es va arribar a la màxima expansió territorial a costa d’esprémer el territori i els seus recursos materials, financers i humans. I causa, perquè la política que la nova casa reial va emprendre va empitjorar encara més la situació, que ja era, com hem vist, força greu.

El desenllaç del Compromís de Casp no va deixar satisfets una gran quantitat de súbdits, alguns de tan importants com bona part dels prohoms i ciutadans honrats de Barcelona. Temien que el nou rei de la dinastia dels Trastàmara, Ferran I, se saltés la tradició de la Corona —especialment viva en el Principat de Catalunya— de negociar i pactar amb els diversos estaments per arribar a acords de governabilitat. La manera de fer castellana era molt més autoritària; l’estructura social, diferent; la propietat de la terra partia d’una lògica estranya per a la realitat catalana; el comerç que els castellans estaven acostumats a fer no tenia res a veure amb el que feien servir els catalans, etc., etc., etc. Encara que en la tradició de la Corona d’Aragó, el rei tenia un poder més limitat que no pas en la tradició castellana, el que estava passant en les darreres dècades a tot arreu d’Europa semblava considerar més modern i pràctic el model castellà. Els catalans, fills d’una societat profundament feudal i, al mateix temps, comercial i marítima, estaven acostumats a un cert repartiment de poder. Ferran I era un gran home de la seva època, tan hàbil com ho fou el seu nét del mateix nom i que regnà com a Ferran II el Catòlic. Ferran I era el segon fill del rei de Castella, Joan I, i germà del rei, Enric III. A Enric, el sobrenom que li van posar va ser el Malalt, i això ja dóna a entendre com va anar el seu regnat. Ferran, que era el fort de la família, va rebre del seu pare terres i més terres, les més riques de la Corona castellana. El seu germà, que va morir a vint-i-set anys, només va tenir temps d’engendrar un hereu, el futur Joan II de Castella, però de la governació pràcticament sempre se’n va encarregar Ferran. Era una situació una mica estranya, amb un rei malalt, un hereu molt petit, i un germà poderós. Ferran probablement hauria pogut emparar-se del tron, però va ser prou lleial per no fer-ho, encara que no va deixar les regnes de la regència amb facilitat. Mentre el seu nebot creixia, la situació a Castella podia tornar-se explosiva amb una certa facilitat i degenerar en una guerra civil, com ja n’havia patit el regne anteriorment. Però Ferran va tenir una sortida, en certa mesura inesperada: la possibilitat, primer remota i després ben ferma, de quedar-se amb la Corona d’Aragó.

Un cop reconegut a Casp, Ferran va marxar cap a Saragossa acompanyat del seu fill i hereu Alfons, on els van reconèixer les Corts. Després va marxar cap a Catalunya, el territori més valuós de la Corona, però també el més reticent a la seva elecció. En aquest curt període de temps va fer-se ràpidament amb el poder, ajudat, això sí, per un nombrós exèrcit castellà que el va seguir. Va repartir càrrecs, privilegis i regals i va frenar així la possibilitat, certament remota, que fos expulsat del poder només arribar.

Jaume d’Urgell, el candidat derrotat, i que tenia un cert suport per part dels estaments del Principat, va ser del tot coherent i va cometre els mateixos errors que havien caracteritzat fins aleshores la seva vida. Influït per la seva mare i pel noble aragonès Anton de Luna, parent i enemic al mateix temps del papa Benet XIII, va jurar fidelitat al nou rei i, seguidament, quan encara estaven reunides les Corts al convent de Santa Caterina, on ara hi ha el mercat, es va revoltar amb l’ajut de mercenaris gascons i bretons i amb alguns nobles aragonesos. Va ser del tot inoportú, perquè les Corts de Catalunya no van tenir altre remei que posar-s’hi en contra i fer pinya amb el nou rei. En una demostració més de poc xarot, Jaume va decidir tancar-se amb les seves tropes a la ciutat de Balaguer, que va ser ràpidament assetjada per Ferran I i els seus. Jaume es va haver de rendir, va ser empresonat i, anys després, va morir a la presó sense haver recuperat mai la llibertat.

Aquesta victòria va endolcir el record que Ferran d’Antequera devia tenir de les Corts del 1413 a Barcelona. Ell estava acostumat a una altra cosa a Castella i, per a la seva sorpresa, es va trobar amb uns representants dels tres estaments —noblesa, clergat i burgesia— molt poc disposats a acatar sense discutir allò que ell volia. Fins i tot els que havien votat a favor d’ell en el Compromís de Casp ara exigien acords i que el poder fos compartit. Intolerable! El rei, que a més era del morro fort, no entenia res. Els bisbes principals de Catalunya, els abats, les grans cases aristocràtiques, els donzells i homes d’armes, els ciutadans honrats de Barcelona… tots amb interessos contraposats, barallant-se, i només estaven d’acord en el fet que el rei havia de cedir i que, d’acord, el rei era el rei, però no per això tenia un poder diví, sinó que eren ells els qui li atorgaven la seva potestat. Ferran va començar a adonar-se que potser no havia estat tan bon negoci quedar-se amb la Corona d’Aragó i, especialment, amb el Principat de Catalunya, ple, pel que es veia, de gent orgullosa i negociant i poc respectuosa amb el poder establert.

Amb les Corts del 1413 es va consolidar el que es coneix com el pactisme. El pactisme, la relació sempre canviant, sempre d’estira-i-arronsa, sempre de quid pro quo, ha estat una de les constants de la política catalana des d’aleshores, i fa ja més de sis segles… Una de les confusions habituals, però, és pensar que el pactisme ha estat l’única característica de les relacions entre Catalunya i el poder, fos castellà, espanyol o, simplement, oligàrquic. El pactisme és una manera d’entendre la vida i, per extensió, la política que parteix de la base que els catalans han d’aprofitar sempre les oportunitats que les circumstàncies atorguen als febles per aconseguir les engrunes dels poderosos. No n’hi ha prou de ser intel·ligents i cultes —cosa que la major part de catalans suposen simplement per haver nascut on han nascut—, sinó que també cal ser espavilats i llestos. El 126è president de la Generalitat, Jordi Pujol, va parlar metafòricament, com a ell li agradava, de la política del peix al cove. L’expressió peix al cove és força més antiga que el president Pujol i originàriament significava obtenir alguna cosa de manera senzilla i sense gaires incerteses. Però Pujol va transformar l’expressió popular i li va canviar el sentit per explicar el que ha representat sovint el pactisme en la política catalana: sempre que negociïs amb algú que és més poderós que tu, arreplega el que puguis i assegura’t que tot el que cedeix l’altre en la negociació, per poc que sigui, t’ho quedes. El que seria just seria que l’altre acceptés tot allò que li proposen, però com que això no pot ser, perquè la posició dels catalans sempre és, per definició, feble, cal esgarrapar i quedar-se amb el que sigui. Doncs bé, aquesta visió del pactisme transformat en una política misèrrima ha estat, com dèiem, un dels pilars de la política catalana dels darrers segles. Però, al costat del pactisme, molt utilitzat pels estaments més propers al poder central —fos català o d’un altre lloc—, s’ha de dir que la immensa majoria dels catalans, i en especial els barcelonins, han tingut actituds molt més orgulloses i valentes davant dels poderosos. Les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent, en general, van ser pactistes, però en els moments més greus al llarg de la història s’han comportat de manera valenta i decidida.

Les Corts del 1413 van aconseguir, finalment, força coses. En primer lloc, a partir d’aleshores, les lleis que regien Catalunya, tant les de caràcter més públic —les Constitucions— com les de caràcter privat —els Usatges—, es conservarien per escrit. Això disminuïa la possibilitat que les normes fossin interpretades només a gust de la monarquia i reforçaven la seguretat jurídica. A més d’això, que ja era molt, es va reformar profundament la Diputació del General, la Generalitat, i es va convertir en un organisme molt més fort, molt més autònom, en el qual el rei no podia ficar cullerada en cap cas, un fet insòlit en el panorama mundial. Per primer cop, una institució relativament popular —ja veurem ara que, en aquest cas, la paraula relativament té més pes que no pas popular— gestionava una bona part de l’erari públic, prenia decisions de govern i escollia els seus membres sense que el monarca hi pogués dir res.

Al segle XXI, ens sona molt bé aquesta assumpció de part del poder per estaments més propers al poble, però, no ens enganyem, el segle XV era dur, molt dur. Essent generosos, a les Corts catalanes només hi havia representat un vint per cent de la població, i això comptant que les dones de classe alta estaven representades, que ja és molt comptar. No és estrany que una altra de les concessions que els diputats nobles i eclesiàstics van aconseguir del rei Ferran fos el reforç del control dels pagesos remences, que a partir d’aleshores havien d’estar encara més lligats a la terra que treballaven per compte de l’amo.

Aquesta constitució va ser una de les causes immediates de la guerra civil que esclatà trenta anys més tard. Els propietaris de les terres havien vist amb horror que en els darrers cinquanta anys, a causa de les pestes en primer terme, però també pels desastres econòmics dels darrers reis del Casal de Barcelona, molts pagesos, literalment, havien desaparegut. La Catalunya rural s’havia omplert de cases de pagès abandonades, els anomenats masos rònecs, pel sol fet que els seus habitants, en la majoria dels casos, havien mort. Això hauria pogut ser una oportunitat per reconvertir l’explotació de la terra, però per desgràcia no va anar així. Els nobles i els eclesiàstics, veient que ara podien treure menys rèdits del camp, simplement perquè hi havia menys mans per conrear-lo, van decidir obviar el problema. Si abans guanyaven una quantitat determinada, ara volien continuar guanyant-la, encara que les imposicions haguessin de repartir-se entre menys gent. El resultat va ser que les extorsions a la pagesia es van multiplicar, en lloc de suavitzar-se, com hauria estat més civilitzat. No cal escandalitzar-se gaire. En els nostres dies ha passat exactament el mateix amb la gestió de la crisi econòmica dels primers anys del segle XXI: els rics ara són més rics, i els pobres, més pobres que quan va començar la crisi, com en el segle XV.

Un cop superades les Corts i derrotat Jaume d’Urgell, Ferran devia pensar que hi hauria temps per redreçar la seva nova relació amb els catalans. Però no n’hi havia, i així l’hi van demostrar alguns súbdits ben aviat. Quan part de la seva Cort, d’origen castellà, es va instal·lar al Palau Reial de Barcelona, es va començar a comportar com sempre s’havia fet a Castella. Per exemple, es van negar a pagar impostos, perquè en el regne veí qui pagava impostos no era mai el sobirà ni els qui a ell s’emparaven. Però a Catalunya, i molt en concret a Barcelona, això no era així.

El 1416, Ferran era a la ciutat i el Consell de Cent estava força empipat amb el seu senyor. Una de les darreres coses que havia fet a la seva vida Martí l’Humà era reformar alguns impostos. Va canviar, per exemple, un impost que ja venia dels romans, anomenat vectigal. Aquest impost gravava amb un diner per lliura de pes —poca cosa— la venda de qualsevol mercaderia, encara que generalment s’aplicava a la carn.

Doncs bé, els cortesans castellans de Ferran es negaven a pagar el vectigal, més per orgull que no pas per la quantitat que representava. I Ferran els donava suport. Per això, el Consell de Cent va enviar el seu conseller segon, Joan Fiveller, a reclamar-li el pagament de l’impost. L’elecció de Fiveller no era casual, perquè, durant dues dècades, aquell conseller va ser un dels principals prohoms de la ciutat, ben relacionat amb el rei Martí i fins i tot assessor del rei Ferran per sufocar la revolta de Jaume d’Urgell. Fiveller, doncs, no era en absolut sospitós d’estar en contra del monarca Trastàmara ni de ser l’ovella negra de l’oligarquia catalana. Al capdavant d’una delegació, Fiveller va anar a veure el monarca i li va recordar, seguint la tradició catalana, que ho era per la voluntat dels seus súbdits i que estava supeditat, com tothom, a la llei. El rei es va empipar molt i, l’endemà, quan havia de partir cap a Saragossa, va ignorar públicament la delegació del Consell de Cent que va anar a acomiadar-lo. Segons una crònica escrita una vintena d’anys després, a la porta de la ciutat, Ferran I es va girar i va dir en veu alta que Barcelona es recordaria de l’afront. Però, en el camí cap a Saragossa, Ferran, que ja es trobava malament a Barcelona, va morir, i per als barcelonins va ser la prova clara que no hi havia ningú, ni rei ni vassall, que es pogués enfrontar a la ciutat sense rebre’n les conseqüències.

Aquest episodi va ser lloat i recordat durant generacions. El 1931, un gran historiador, Antoni Rovira i Virgili, va dir que era l’únic fet històric català que tothom coneixia. Fins i tot per commemorar l’acte de valentia i de reivindicació de les llibertats que va fer Fiveller es va posar una estàtua, que encara hi és, a la façana de l’Ajuntament, i es va batejar el carrer que surt de la plaça de Sant Jaume fins a la Rambla amb el seu nom, encara que amb la dictadura franquista va tornar al nom de carrer de Ferran, en honor d’un dels pitjors reis de la història d’Espanya: Ferran VII.

L’orgull per Fiveller i el seu gest va comportar que l’episodi s’investigués a fons i, com no podia ser d’altra manera, es van trobar força llacunes en el relat. Les actes del Consell d’aquella època s’han perdut i només ha quedat un document que és probablement un esborrany que esmenta el fet, però es refereix no a un impost sobre la carn, sinó sobre el peix. A més, el document, escrit l’endemà de la visita de Fiveller, no dóna gaire importància al que havia passat, entre altres coses perquè el que sí que és segur és que, de topades amb el rei, els consellers n’havien tingut a carretades, i no tan sols per temes fiscals. Són documents posteriors, d’anys després, els que expliquen l’incident, cosa que fa pensar que alguna cosa sí que va passar i que potser el més transcendent del fet no va ser la queixa del Consell, sinó que enviessin una figura tan destacada com Fiveller. En tot cas, els primers quatre anys de regnat de la nova dinastia van inaugurar el que ja seria una constant fins al 1714: la mala relació entre el rei i les institucions catalanes; una mala relació mútua, malgrat que en un període de tres-cents anys com és el que ara contemplem, hi va haver moments millors i moments pitjors.

Alfons, un rei renaixentista

Per la mort prematura de Ferran va pujar al tron el seu fill primogènit, Alfons. El regnat de Ferran, encara que curt, havia tingut grans clarobscurs. Si l’enfrontament amb la noblesa catalana i la burgesia barcelonina havia anat creixent, el cert és que les polítiques fiscals i d’afers exteriors que havia emprès havien començat a capgirar l’atzucac en què es trobava el regne. Ferran havia vist molt clar que el comerç mediterrani era la salvació dels mals que patia el país. A València ja ho havien entès i el desenvolupament de la ciutat contrastava amb l’atonia que patia Barcelona des del regnat de Joan I.

Estem en plena època del Renaixement i, per primer cop en força segles, les qüestions estètiques, les discussions mundanes, la poesia, l’art, l’ornament, etc., tenen importància. A Déu, pensen els humanistes, no s’hi arriba només amb la introspecció, sinó que cal lloar l’obra divina a través de l’obra humana. Això sembla poca cosa, però, si ens aturem a pensar-ho, ens adonarem que comporta una societat totalment diferent a la d’aquell moment. Aquesta entrada en la modernitat serà, com ho són els canvis socials profunds, lenta, i s’anirà produint al llarg del segle XV.

Els historiadors vuitcentistes van dividir la història de la humanitat en un seguit de períodes poc precisos, encara que amb unes dates fixades en funció d’esdeveniments considerats cabdals. Així, de l’edat antiga es passava a la mitjana el dia de la caiguda de Roma sota les tribus bàrbares, el 476. L’edat moderna arribava en funció de la caiguda de Constantinoble en mans otomanes, el 1453. I l’edat contemporània va començar, segons aquest cànon, amb la revolució francesa, el 1789. Encara que aquestes divisions fa anys que es consideren obsoletes, molts departaments universitaris continuen organitzant-se tenint-les en compte. I, a l’hora d’explicar un període, resulten relativament còmodes. Per a Barcelona i, més en general, per al Principat de Catalunya, la caiguda de Constantinoble no va marcar la diferència entre l’edat mitjana i la moderna. Aquest canvi va ser, com a tot arreu, gradual, encara que accelerat durant el segle XV. La irrupció de la nova dinastia castellana va sacsejar les estructures del Principat i de la seva gran ciutat: Barcelona. Fins aleshores, els monarques catalans, amb poc o molt encert i amb molta o poca intensitat, havien tingut sempre la mirada posada en Barcelona primer, en Catalunya després, i en la Corona en darrer terme. Els Trastàmara, en canvi, no oblidaran mai d’on vénen i, encara que vetllaran pels interessos de la Corona, sempre tindran un ull posat en el veí, el Regne de Castella, que consideren un plat més suculent que no pas l’aragonès.

Alfons, com ja serà gairebé un costum en els reis amb sobirania a Catalunya, entra amb mal peu. Quan va morir el seu pare, el 1416, el primer gran acte públic que va presidir va ser una reunió del Consell de Cent. Sense manies, Alfons IV es va dirigir als presents en castellà, cosa que va sorprendre i decebre, perquè la major part dels assistents no van entendre un borrall. El seu pare tampoc no parlava el català, però va fer esforços per utilitzar-lo i va fer servir intèrprets. Alfons, però, va decidir que, si el monarca parlava un idioma, eren els súbdits els qui havien de canviar de llengua i no pas ell. Aquesta intervenció s’afegia al que ja havia suposat una queixa cada cop més intensa respecte a la Cort del seu pare: els funcionaris que l’ajudaven eren tots castellans i no entenien ni volien entendre el català. En el seu pare, acabat d’arribar de Castella i que va durar tan poc en el poder, es podia perdonar, però en el fill ja era un gra massa.

Alfons era un xicot amb ambicions. En el poc temps que va ser el rei, el seu pare havia aconseguit solucionar, gràcies als seus bons contactes amb la Sereníssima República de Gènova, la situació a Sardenya i a Sicília, que tants maldecaps havia portat als darrers reis del Casal de Barcelona. Els genovesos havien deixat de donar suport als sards i això va facilitar la feina dels catalans. D’altra banda, el rei Ferran havia fet casar el segon dels seus fills, Joan —no es perdin aquest noi, que després tindrà un gran protagonisme en aquesta història—, amb la vídua de Martí el Jove, Blanca de Navarra, i havia enviat el matrimoni a Sicília per fer-hi de virreis. A més, va signar tractats amb Egipte i amb Fes per disminuir els atacs als vaixells catalans. Per primer cop, i encara que de manera una mica imperfecta, el Mediterrani controlat per la Corona era relativament pacífic.

Alfons, doncs, es va trobar amb una bona base en l’àmbit internacional i amb un ambient enrarit a l’interior. Just abans de la mort del seu pare, l’hereu havia aconseguit que la Corona retirés el suport a Benet XIII, el gran artífex del Compromís de Casp. En aquells moments, ja només la Corona d’Aragó reconeixia aquell pontífex i això l’afeblia internacionalment. A l’ex-Papa se’l va enviar a la fortalesa de Peníscola, on va passar els seus darrers anys. A l’exterior, Alfons trobà l’alegria i els èxits que a l’interior, i molt especialment a Catalunya, li foren negats durant tot el regnat. Potser perquè la seva mirada es va fixar ben aviat en el Mediterrani, va abandonar el que clarament havia estat desig del seu pare, que era la política intervencionista a Castella. En aquells moments, ja ho hem comentat, Castella era més poderosa i rica que Aragó i, a més, els Trastàmara també dominaven la casa reial castellana. Ferran havia governat la Corona amb uns grans suports castellans i Alfons, que se sentia molt més castellà que altra cosa, semblava predestinat a actuar de la mateixa manera. Fins i tot la seva dona, Maria, era la seva cosina, germana del rei castellà. Però Alfons tenia altres aspiracions, probablement personals, que l’allunyaven, en primer terme, de Castella i de la seva parentela, inclosa la dona, i després dels conflictes interns de la Corona, especialment de Catalunya, que només li portaven disgustos i poques alegries. Alfons volia una altra cosa per a la seva vida, encara que al principi del regnat no semblava que ho sabés.

La Biga i la Busca: dos partits polítics

Els representants de les classes altes catalanes cada cop se sentien més desemparats pel monarca i pensaven que en bona mesura es devia al fet que la Cort que el rodejava era estrangera, allunyada de la comprensió del país. Però també se sentien orfes perquè ells mateixos s’estaven allunyant —si és que en algun moment hi van estar a prop— de les classes més baixes, que estaven canviant, i aquí sí que es notava el pas de l’edat mitjana a l’edat moderna. A les zones rurals, que era la major part del país, els pagesos, per primer cop a la història, s’organitzaven per lluitar contra els abusos dels senyors. I a les ciutats, les classes menudes i mitjanes estaven fartes de l’oligarquia. A Barcelona aquest fet cristal·litzà en el que ara anomenaríem dos partits polítics.

Per un costat hi havia l’autoanomenada Biga, el més antic. La Biga representava els prohoms i els ciutadans honrats, aquells que tenien grans interessos en el comerç i la governació de la ciutat, els que de debò controlaven Barcelona. Eren els que copaven les institucions, especialment el Consell de Cent, però també la Generalitat. Confonien els seus propis interessos amb els interessos de tots i estaven en conflicte permanent amb el rei i els grans nobles i eclesiàstics, perquè ostentaven drets que no venien de naixement, i amb les classes més baixes, que reclamaven millors condicions de vida i més llibertats. Ells es veien a si mateixos com els qui sostenien la societat catalana, i més en concret la barcelonina. Per això deien que eren com la biga que manté dempeus l’edifici de la ciutat. Els grans cognoms de sempre, els Fiveller o els Gualbes, van ser els qui dominaren aquest grup que sovint fins i tot deia d’ells mateixos que eren la gabella de la Biga, o sigui, el feix d’homes agrupats del partit de les classes dominants.

Els més oposats a la Biga dins de Barcelona eren alguns ciutadans honrats, d’economia més modesta, mercaders i alguns menestrals i artistes. Pensem que en aquell moment es reconeixien com a artístics alguns oficis que ara anomenaríem professions liberals, com el notariat. Encara que mai no va acabar de constituir-se com a gabella i amb els anys es va formar i disgregar, aquest altre partit s’anomenava la Busca. Una busca és el mateix que una estella i d’aquí l’irònic del nom: mentre que els poderosos es deien a si mateixos que eren la biga que sostenia la societat, els més modestos només eren una estella de la biga. Clarament, es reien de la pompa i del cofoisme dels que manaven a Barcelona. Els buscaires deien, a més que moltes busques podien fer mal a la biga.

En circumstàncies normals, poca cosa haurien fet els buscaires. La Biga tenia el poder a la ciutat. Però les circumstàncies no ho eren, de normals. En primer lloc, Alfons IV, que venia d’una tradició gairebé absoluta i s’havia trobat a Catalunya amb un poder limitat, ho havia de pactar tot. A més, la gran crisi demogràfica dels darrers decennis havia afeblit la Corona, i especialment el Principat de Catalunya i la ciutat de Barcelona, que el dominava. D’altra banda, s’havia produït una certa presa de consciència per part de les classes populars dominades des de feia tres segles pel sistema feudal més dur d’Europa: els pagesos remences al camp i les classes menudes estaven molt farts dels maltractaments dels poderosos. I, en darrer terme, el que ara anomenaríem classe mitjana s’havia enfortit amb el comerç i amb la pràctica de professions especialitzades, més pròpies d’un temps nou que no pas d’un món medieval que començava, tímidament, a desaparèixer.

Per acabar-ho d’adobar, Alfons —que els seus pilotes professionals anomenaven ja en vida el Magnànim, nom que es va fer popular, malgrat la seva manca de consistència— necessitava, com tots els reis, molts diners. Havia d’acontentar els oligarques de la Biga, perquè eren els qui en tenien més, però les seves exigències i la tendència a aliar-se amb la noblesa catalana els feia desagradables als ulls reials. Per tant, Alfons va voler cuidar els de la Busca, perquè empipaven la Biga i sovint coincidien amb el monarca en la necessitat d’imposar mesures contra els oligarques. Al rei, en qualsevol cas, tota aquesta política menuda l’avorria. Havia començat a fugir dels territoris de la península Ibèrica, que el fastiguejaven, i dirigia a distància la política a través de la seva dona, Maria de Castella —una dona abnegada i sacrificada— i a través del qui va nomenar governador de Catalunya, el noble Galceran de Requesens.

Galceran de Requesens va ser un personatge molt interessant; fundador, de fet, de la dinastia dels Requesens, una de les famílies nobles que, després de diverses generacions, fou absorbida per una gran casa aristocràtica de la Monarquia Hispànica: els Medina Sidonia. Doncs bé, Galceran es distingí per ser un dels alts funcionaris del rei, com en menor mesura ja ho havia estat el seu pare amb l’anterior monarca. Sempre avantposà els interessos del monarca per davant de qualsevol altra cosa, i Alfons l’hi pagà amb molts càrrecs, títols i privilegis. El 1432 va ser nomenat batlle general de Catalunya, un càrrec fins a un cert punt important, en l’exercici del qual es va distingir perquè de seguida es va posar en contra dels oligarques de Barcelona i ràpidament va localitzar qui eren els seus aliats: els menestrals i mercaders barcelonins. Tan fort va ser el xoc, que el 1435 els ciutadans honrats el van empresonar, encara que el van alliberar ben aviat amb l’acord que marxaria de la ciutat. Després d’uns anys a Menorca, tornà a la ciutat amb ganes de brega, treballà al costat del governador i continuà teixint llaços entre la menestralia i els artistes —notaris, cirurgians, apotecaris, cerers, etc.— i sempre en contra dels oligarques que controlaven el Consell de Cent.

El 1449, en un seguit de reunions entre el cavaller Requesens i dos amics seus, Destorrent pare i fill, mercaders de Barcelona, s’arribà a una conclusió: l’única manera d’acabar amb el poder despòtic que exercia la gabella de la Biga en el Consell de Cent era fer-ho organitzadament, ajuntant les forces i amb el suport, encara que fos indirecte, de la monarquia. Durant tres anys, la idea no va reeixir. El mateix rei no ho veia clar això de donar ales a una gent que no era de l’elit, encara que fos per intentar frenar el poder dels seus enemics. Però les reticències que constantment mostrava el municipi de Barcelona a l’hora de lliurar subsidis a la Hisenda de la monarquia i el clamor creixent de la corrupció del Consell de Cent van estovar la voluntat d’Alfons. El 1452 es va constituir l’anomenat Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona, la base de la Busca. El Sindicat, paral·lel al Sindicat de Remences que constituïren els pagesos del país, estava integrat per uns cent mercaders, artistes i menestrals, sempre buscant que tots els oficis de Barcelona estiguessin representats. Es va pretendre, doncs, que la mà mitjana i bona part de la mà menuda sentissin el Sindicat com a propi. Si la Barcelona del segle XV hagués gaudit d’un sistema democràtic, el Sindicat, la Busca, segur que hauria guanyat les eleccions. Però la democràcia ja feia segles que estava oblidada, i encara faltaven segles perquè es redescobrís. Per fer caure la Biga, calia prendre decisions més dures i autoritàries. Primer, Galceran de Requesens va ser nomenat lloctinent, després d’una duríssima oposició de l’oligarquia de Barcelona, que sabia que era el seu enemic. El de lloctinent era un càrrec molt important, una mena de virrei, amb un gran poder, ja que el rei Alfons sempre era fora i el màxim que feia era suavitzar les decisions que el lloctinent havia pres mesos abans. Arribar a lloctinent obria la porta al cavaller Requesens, per fi, a remoure els obstacles que permetrien als seus aliats emparar-se del Consell. En les primeres eleccions —que, com sempre, estaven manipulades— per renovar els cinc consellers principals, el veritable govern de la ciutat, Requesens hi va intervenir i va donar arbitràriament el poder municipal als seus protegits. Això va ser considerat pels de la Biga com un veritable cop d’estat, i potser en bona mesura no els faltava raó. La gent de la Busca, amb el poder municipal a les mans, es van llançar a un seguit de canvis ràpids força revolucionaris: a partir d’aleshores els membres del Consell de Cent s’escollirien paritàriament entre els quatre estaments, i no bàsicament entre els prohoms i els ciutadans honrats. També van decidir —i van ser referendats per un privilegi reial del 1455— que la conselleria, l’òrgan rector del municipi, hauria de tenir una composició més o menys paritària: dos ciutadans honrats, un mercader, un artista i un menestral.

Però els buscaires devien calcular malament la seva força. Emborratxats per l’èxit, es van llançar a una política que anava més enllà de Barcelona, una política molt moderna però també molt agosarada, massa. La Busca va imposar una desvaloració monetària i va augmentar el proteccionisme per frenar l’entrada dels draps de Flandes, més bons i més barats que els catalans, cosa que va comportar que altres territoris de la Corona, els principals damnificats, es queixessin davant del rei. La devaluació va ser inicialment molt popular, sobretot entre el poble menut de Barcelona. Els pobres i la gent modesta es va trobar que, d’un dia per l’altre, per un croat —una moneda relativament valuosa— els donaven de 15 a 18 diners. En un primer moment tots van pensar que eren més rics, fins que els preus es van disparar i van entendre que aquell canvi més aviat els havia convertit en una mica més pobres.

Aquestes dues línies polítiques van ser contestades pels bigataires, ara refugiats en la Generalitat. Aquest serà el primer episodi d’enfrontament entre la Generalitat i la Casa de la Ciutat, un clàssic en la història de Catalunya. Barcelona és el motor i l’ànima de Catalunya, però no és tot Catalunya. La Casa de la Ciutat defensa interessos més particulars, però amb la convicció que el que és bo per a Barcelona és bo per al país. En canvi, la Generalitat té tendència a veure les coses més globalment i pensa que el que és bo per a Catalunya és bo per a la capital. A més, al cap d’un temps, els buscaires es van veure abandonats per la gent dels oficis, que sentia que les reformes empreses només beneficiaven els mercaders. L’enfrontament entre la Busca i la Biga acabà molt malament, però els esdeveniments es desencadenaren entremig d’un conflicte dinàstic. Per tant, fixem-nos ara en aquest conflicte i tornarem de seguida a la lluita entre buscaires i bigataires.

Un conflicte dinàstic

Alfons s’estava a Nàpols, que havia quedat sota el domini de la Corona d’Aragó. Nàpols era una ciutat magnífica, la més important del Mediterrani i probablement d’Europa en aquell moment —amb permís de París—. Mentre Barcelona tenia uns 35.000 habitants, Nàpols rondava els 150.000. En ple Renaixement, la Cort del rei Alfons va atraure els millors artistes i humanistes, els més refinats. Per acabar-ho d’adobar, un dia, Alfons, passejant pels carrers de la gran ciutat, va veure passar una donzella bellíssima, Lucrezia d’Alagno, una noia de divuit anys de faccions botticellianes. Lucrezia era filla de la petita noblesa napolitana, i el rei, que aleshores ja tenia trenta-dos anys, es va enamorar de sobte. Va convidar-la a palau i sembla que l’enamorament del rei era del tot real, perquè inicialment no va buscar enllitar-se amb la noia, sinó que això es va produir amb el pas del temps. En tot cas, entre Lucrezia, altres amants, la vida cortesana de Nàpols, la sensació que allà i no a Barcelona s’estava al rovell de l’ou internacional, i les històries desagradables i poc engrescadores que li arribaven de Catalunya, el rei va decidir no tornar mai més. Com que amb Maria de Castella no havia tingut fills i, a la distància que vivien, era improbable que això es produís, aviat els ulls de la Corona es van girar cap al germà menor d’Alfons, Joan, que semblava destinat a ser l’hereu de totes les terres del regne. Quan Alfons va morir, el 1458, els súbdits van respirar. Estaven farts d’aquell rei distant, malbaratador, que els estimava tan poc. El notari de la Generalitat va deixar dit que considerava que l’infern era el lloc més adient per al rei difunt i per a la seva esposa.

Si Alfons era una mica tarambana, però encantador, Joan, en canvi, era un personatge tèrbol, ambiciós, cruel, sapastre i violent. Una joia. Joan va ser el principal mandatari de quatre regnes, i va aconseguir que tots quatre entressin en guerra civil: Sicília —d’on va ser virrei—, Castella —d’on va ser regent—, Navarra —d’on va ser rei consort— i Aragó —on va causar la guerra civil catalana. Joan havia volgut ser rei de Castella, però la seva actuació despòtica va provocar que es formés un partit encapçalat pels seus germans menors, que el van fer fora. Com que estava casat amb la reina de Navarra, Blanca, va voler regir aquell regne. Blanca va morir i va deixar en el testament que el rei seria el fill de tots dos, Carles de Viana, però que el pare, Joan, seria regent. Com que Castella es volia quedar amb Navarra, va intervenir. Carles, per fer prevaler el seu comandament, es va aliar amb els castellans, mentre que Joan va buscar aliances dins del regne. Carles va ser derrotat, però l’animadversió entre ell i el seu pare ja no es tancà mai més, i Carles es va refugiar a Sicília, però la seva fortuna i els seus partidaris van ser perseguits sense pietat pel seu pare.

Com que Alfons no era mai a Catalunya, en els darrers anys del regnat, va encarregar el virregnat a Joan. Aquest, mentrestant, s’havia casat amb la noble castellana Joana Enríquez, i havien tingut un fill, Ferran, el futur Ferran el Catòlic. Joan, ja en els anys del virregnat, va aconseguir fer-se odiar per bona part del país, sobretot per l’oligarquia barcelonina. A les primeres Corts que va presidir com a rei, el 1460, a Lleida, va convocar el seu fill primogènit, Carles, per tal de reconciliar-s’hi públicament. Les coses, però, no van anar bé i Joan va decidir empresonar el seu fill, fet que va provocar un escàndol majúscul. L’acte es va considerar contrari als Usatges i a les Constitucions, i les Corts en ple s’hi van rebel·lar. Joan II va dissoldre la reunió i les Corts, i, en una decisió sense precedents, va delegar tot el seu poder a la Generalitat, que havia de ser assistida per la Casa de la Ciutat de Barcelona. La Busca, en el govern municipal, no es va adonar del que representava aquest fet: s’acabava de traspassar tot el poder de les Corts, que teòricament era fins i tot superior al del rei, als seus enemics de la Biga. La Busca en aquells moments, el que feia era pressionar Joan II perquè alliberés el príncep de Viana, perquè era molt estimat per les classes populars, ja que se’l veia molt diferent del seu pare i del seu oncle ja mort.

Joan II, arran d’aquesta pressió, es va espantar, va alliberar el seu fill i es va avenir a negociar canvis polítics. El príncep Carles, amb el seu seguici, va viatjar fins a Barcelona, on va ser rebut per la multitud amb gran alegria. La Generalitat, aleshores, va obligar Joan II a signar un acord pel qual no podia entrar al país sense el seu permís i era el príncep qui tenia des d’aleshores tot el poder a Catalunya. Els de la Busca també van començar a preocupar-se: aquell joc polític al qual tan alegrement s’havien prestat, ara es tornava del tot en contra seu, ja que tot el poder real estava en mans de l’oligarquia barcelonina, la Biga, els grans sostenidors del poder del príncep, i a més a més les classes menudes barcelonines, enlluernades per Carles de Viana, s’havien convertit en aliades dels prohoms i els ciutadans honrats. Però tres mesos després, el príncep morí sobtadament a Barcelona. El poble va començar a difondre que era un sant i que Déu se l’havia endut al cel i el van anomenar Sant Karles de Catalunya. La mort del seu primogènit, però, no sembla que provoqués la caiguda ni d’una sola llàgrima a Joan II, el qual, de sobte, va veure el camí més clar. Seguint els acords, va enviar el seu segon fill, Ferran, que aleshores tenia només nou anys, com a nou virrei, sota la supervisió de la seva mare, Joana Enríquez. La reina, que era una persona dura, va buscar la complicitat de la Busca, que manava a la Casa de la Ciutat, per acabar amb la Biga, que manava a la Generalitat. El dia de Sant Maties, el 24 de febrer de 1462, el sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona, en connivència amb la reina, va exigir el trencament del compromís entre la Generalitat i el rei per tal que Joan II pogués tornar a Barcelona a exercir el seu poder i la reina —que ja havia anunciat que, a causa del mal ambient que hi havia, volia marxar a Girona amb el príncep hereu— es pogués quedar a la ciutat. La presa de posició de la Busca va causar indignació, que va ser aprofitada per la Biga per fer fora de totes les institucions els buscaires i, poc després, detenir els principals dirigents, mentre la reina i el seu fill fugien a Girona.

La repressió va ser brutal: soldats de la Generalitat van detenir els principals dirigents buscaires a casa seva, que van ser portats a la presó de l’Àngel, a la plaça de l’Àngel, on ara hi ha l’Hotel Suís. Allà van ser torturats i els dos principals, Pere Destorrent i Francesc Pallarès, escanyats. Van deixar els seus cadàvers al terra de la plaça del Rei, on els dirigents de la ciutat van fer que el poble els contemplés per tal que quedés clar qui manava a Barcelona. Altres dirigents de la Busca, després de ser torturats, van ser penjats sense tanta cerimònia.

Aquest fet i la revolta dels remences, que es va produir al mateix temps, van fer esclatar la guerra civil a Catalunya, un conflicte amb dos bàndols amb aliances molt estranyes i que, de fet, cap al final de la guerra, es trencaren. D’una banda, el rei, alguns nobles i funcionaris, els buscaires, els mercaders menors de Barcelona i els pagesos remences. De l’altra, la major part de la noblesa catalana, l’oligarquia de Barcelona i el poble menut de les ciutats. La guerra va durar deu anys i Barcelona va ser assetjada un parell de cops sense èxit. Tot i així, l’oligarquia catalana va perdre terreny, entre altres coses per la poca habilitat que va mostrar en escollir els seus aliats. Primer va oferir el tron de Catalunya a Enric IV de Castella, el qual, poc després, va veure clar que allò no anava enlloc i va renunciar. Més tard els oligarques van oferir el tron a Renat d’Anjou, francès, un altre error greu, perquè el poble va veure com l’oligarquia s’aliava amb els dos regnes que més cops havien intervingut militarment el país. El 1472 se signà la Capitulació de Pedralbes, en el monestir que encara es pot visitar avui. La capitulació acabava la guerra d’una manera paradoxal: d’una banda, reconeixia la victòria de Joan II, però els termes de l’acord mostraven que, de fet, Joan havia pactat amb l’oligarquia i havia deixat de banda els seus aliats populars.

Barcelona, com tot el país, va quedar molt malmesa del pas de la guerra. El comerç es va enfonsar i la ciutat va ser rellevada per València en les rutes internacionals. Només el proteccionisme comercial que va imposar el nou rei, Ferran, va permetre redreçar l’economia barcelonina.

El món cavalleresc: la plaça del Born i el Cavaller del Pi de les Pomes d’Or

Tot i la guerra civil, la vida continuava, tal com ho havia fet fins i tot en els anys convulsos del conflicte. En el segle XV és quan comencen a fer-se servir les armes de foc, en forma de morters i canons de poca potència i precisió. També és el segle del gran auge de les justes i els torneigs, just quan el món cavalleresc s’està acabant, i, amb ell, tota una època i una visió del món. Barcelona no hi és aliena i fins i tot dedica una plaça, una de les més importants de la ciutat —la plaça del Born—, a fer aquesta mena de competicions. En català antic, bornejar vol dir «tornejar, participar en un torneig». La plaça del Born està pensada precisament per a això i per aquesta raó té aquesta forma tan característica, a mig camí entre una rambla —que no ho és, perquè no fa pendent— i una plaça convencional. Encara que des de feia molt s’havien celebrat torneigs, un dels més cèlebres de tota la història de la cavalleria va tenir lloc l’any 1455.

El gendre de Joan, en aquells moments rei consort de Navarra, i cunyat, per tant, del príncep de Viana, era Gastó II de Castellbò, IV de Foix i IX de Bearn, o sigui, un aristòcrata de cap a peus. Estava casat amb Lionor i era un home jove i, segons les cròniques, un gran cavaller. El 10 de novembre d’aquell any, va entrar a Barcelona i es va reunir amb la seva família política. Dos dies després, va fer plantar al mig de la plaça del Born un arbre carregat de pomes, però aquestes pomes tenien una característica ben especial: eren d’or. Aquell mateix dia, a Barcelona, els heralds van proclamar el desafiament del comte de Foix: «Hi ha un cavaller aventurer que s’anomena el Cavaller del Pi de les Pomes d’Or, servidor de la Dama del Bosc Secret, el qual, per amor a la seva dama, desafia a mantenir el pas del pi trencant totes les llances, i, a qui això li succeeixi, haurà d’anar a la dita dama per a dir-li que ha estat fet presoner per aquest cavaller». El desafiament, encara que florit, era molt més prosaic que tot això. De fet, consistia a jugar-se les pomes d’or de l’arbre, a veure qui guanyava el torneig. Com és evident, el desafiament no va ser una sorpresa ni per als molts cavallers que es van ajuntar a Barcelona, ni per als mateixos barcelonins, que ja feia temps que sabien quina una se’n preparava. La plaça, aleshores, tenia la mateixa forma que ara, amb la diferència que la part oberta oposada a Santa Maria del Mar, la que dóna a la plaça Comercial, estava tancada per diversos edificis. Hem de pensar que, a més, en aquell moment no hi havia balcons a Barcelona, les obertures de les cases eren finestres o, com a molt, finestrals. Per tant, la sensació de tancament de la plaça del Born devia ser molt més gran que no pas ara. Es van muntar cadafals als costats de la plaça i el principal va ser ocupat per Joan d’Aragó; la seva dona, Blanca, reina de Navarra; la seva filla Lionor, esposa de Gastó de Foix; i molts cavallers i donzelles vestits de gala per a l’ocasió. Totes les finestres i les teulades estaven plenes de gent excitada per l’esdeveniment. A les nou en punt va aparèixer el reptador vestit amb l’armadura més impressionant del moment, l’anomenat arnès blanc, el més alt nivell de sofisticació en armadures a què s’arribà mai. El seu cavall anava també engalanat amb unes gualdrapes de vellut blanc i or plenes de petites pomes d’or que dringaven quan la bèstia es movia. El cavall, a més, portava al cap un plomall de rica orfebreria. Darrere seu caminaven sis patges vestits de domàs blanc, i dotze cavallers i escuders, cadascun amb una llança. Davant del cavaller, obrint pas, hi havia heralds, trompetes i dos moros vestits a la moresca. Per a l’esdeveniment, Gastó s’havia fet pintar un escut amb el pi de les pomes d’or.

Naturalment, fou el comte de Foix el que va obrir l’esdeveniment. El seu oponent era un cavaller navarrès, probablement provinent de la Navarra situada al nord dels Pirineus, anomenat Espurgue. El navarrès va aconseguir trencar la llança en l’escut de Gastó, però el comte va ser prou hàbil per desarmar el guardabraç de l’oponent. Victòria, doncs, per al de Foix. Els següents tres dies, que és el que va durar el torneig, el comte va haver de lluitar amb el cavaller Guerau Desplà, amb Manaut de Guerri, amb Martí Benet de Torrelles, senyor de la Roca, amb Bernat de Cabrera, comte de Mòdica, amb Guerau d’Espés i amb Joan de Castre. La victòria i l’honor del torneig se’ls va endur l’organitzador, el comte de Foix. No sabem la qualitat dels seus oponents i, per tant, si el torneig va ser muntat simplement per a la glòria de Gastó, però no seria lògic pensar-ho. Un torneig o una justa eren coses molt serioses, en què l’honor dels contendents estava en joc i en què, més important que perdre’l o guanyar-lo, era fer-ho d’acord amb les normes de cavalleria. Un torneig trucat hauria estat massa perillós per a la reputació del de Foix i la seva família. En tot cas hauria estat humà i comprensible perquè Gastó de Foix s’hi jugava molt, una bona part de la seva fortuna. L’organització de tot l’esdeveniment, que va ser pagat íntegrament per ell, va costar trenta mil florins, una fortuna descomunal. Perquè ens en fem una idea: encarregar un retaule dels més bons, dels que omplien tot el mur d’una gran església, costava uns dos mil florins. Van ser tants diners que el mateix Gastó va tenir el que ara anomenaríem problemes de liquiditat per afrontar les despeses. La primera intenció va ser empenyorar les rendes del vescomtat de Foix, però no ho va aconseguir i finalment es va vendre la joia més preuada de la seva família: una creu d’or i pedres precioses que, amb el temps, acabà al monestir de Montserrat.

L’Hospital de la Santa Creu

Tot aquest luxe, tota aquesta ostentació, devia contrastar intensament amb la gran quantitat de pobres i marginats que circulaven pels carrers de Barcelona. A les cròniques de les justes i en els llibres de cavalleries, els pobres no apareixen o, si ho fan, pràcticament formen part del paisatge. En el segle XV, pobres i marginats eren molt nombrosos. En èpoques de crisi, i sabem que Barcelona en va viure una no gaires anys després de la justa del Pi de les Pomes d’Or, els marginats i els pobres podien enfilar-se fins a un vuitanta per cent de la població.

De pobres n’hi havia de dues menes: uns que eren anomenats els pobres de Crist, que eren simplement captaires reconeguts, amb permís per demanar als carrers o a les esglésies, i que eren mal mirats per la resta de la població, que els considerava gairebé delinqüents, una actitud que també ara és fàcil de reconèixer. Vivien només en determinats carrers de la ciutat o, directament, sota d’algun portal. Una altra mena de pobres eren els anomenats vergonyants. Aquests eren pobres sobrevinguts i acostumaven a tenir encara un habitatge. A més, molts d’aquests pobres vergonyants tenien família al seu càrrec, cosa que feia que la situació de pobresa s’estengués a diverses persones, nens i ancians. Molts pobres vergonyants eren simplement vídues que es quedaven sense recursos després de la mort del marit o alguna persona amb pocs diners que queia malalta o patia alguna discapacitat que l’impedia seguir treballant. També queien en la pobresa vergonyant els vells sense família o els que eren abandonats pels fills. Aquestes situacions, tan tristes, normalment eren conegudes per les confraries a què podien pertànyer els vergonyants. Si era així, la confraria i la parròquia, amb les contribucions dels confrares i les almoines, ajudaven la persona que tenia dificultats.

L’altra via per a la marginació eren la malaltia o la discapacitació. A l’Europa del segle XV, el concepte de malaltia era molt diferent del que tenim ara. El que nosaltres consideraríem un aspecte poc saludable no necessàriament era percebut així aleshores. I a l’inrevés. El cas dels leprosos és especialment significatiu. La lepra és una malaltia temuda des de l’antiguitat, molt menys contagiosa del que en el passat es pensava. En tot cas, els efectes en el cos d’una persona amb la malaltia avançada són devastadors i molt visibles. Els leprosos, abans de la construcció de la segona i la tercera muralla, eren confinats en els ravals que van créixer al voltant de la ciutat, però, amb el creixement de Barcelona, aquestes cases de confinament van quedar incloses dins de les muralles. Els leprosos, encara que més marginats pel convenciment que la seva malaltia es podia contagiar amb facilitat, patien unes circumstàncies similars a les d’altres discapacitats, com els cecs, els coixos o els espunyats. En el segle XIV, per exemple, un càstig ben habitual era tallar una o les dues mans del condemnat. Això condemnava el pobre desgraciat a la pobresa, a més del drama que suposava la pèrdua traumàtica de les extremitats. En la majoria dels casos, l’única sortida que els quedava era demanar almoina, encara que alguns d’aquests discapacitats van formar confraries que, com una mena de societat de socors mutus, els ajudaven a sobreviure. Els cecs van constituir una confraria ben poderosa. Els confrares tenien pràcticament el monopoli de les almoines al portal de l’Àngel, que era conegut popularment com el portal dels Orbs.

Durant molts anys, com encara passa ara en moltes ciutats del món, els malalts passaven la malaltia o, simplement, morien al carrer. Des de l’època romana, existien unes cases anomenades hospitals, on s’aixoplugaven les persones amb determinades malalties. La paraula hospital ve del mot llatí hospes, la mateixa arrel de la paraula hotel. No és casualitat, perquè, durant segles, els dos conceptes es confonien. Un hospital medieval també era una casa d’acolliment temporal per als qui no tenien altre lloc on allotjar-se. Malalts i hostes, doncs, es podien barrejar, encara que en tots dos casos acostumaven a tenir una característica comuna: eren pobres. De fet, els hospitals d’aquell moment tenien més la funció d’acollir els malalts pobres que no pas de curar-los, cosa que sovint no estava al seu abast. Els hospitals feien bàsicament obres de caritat, repartien menjar o roba i deixaven passar-hi alguna nit a aquells que ho necessitaven. Sovint, el fet que a la persona acollida se la tractés bé, se l’alimentés, netegés i pogués dormir calenta, la millorava i la guaria de la seva presumpta malaltia. Encara que els hospitals estaven centrats en la gent pobra, també, excepcionalment, podien acollir mercaders en trànsit que emmalaltien o, en cas d’epidèmia, convertir-se en centres d’acolliment, tot i que, de vegades, sense voler, el que feien era facilitar el contagi per la promiscuïtat dels malalts.

A Barcelona, en aquella època, va néixer una institució que encara existeix avui dia i que és un referent mundial: l’Hospital de la Santa Creu (amb l’afegitó molt més actual de «i Sant Pau»). Durant el segle XIV s’havien consolidat sis petits hospitals tant dins com fora de les muralles. Eren hospitals que vivien de la caritat o de la donació d’algunes famílies riques, però que tenien un abast molt limitat.

El 1401 van prendre una decisió intel·ligent: s’ajuntarien, construirien un edifici important i establirien un sistema d’ajut molt més modernitzat i eficaç. En els terrenys d’un d’aquests hospitals, amb donacions, hi van construir un edifici imponent, encara que van trigar gairebé cinquanta anys a fer-lo. Avui, l’edifici ja no és un hospital, però encara és visitable. Ara és compartit per la Biblioteca de Catalunya, una petita biblioteca de barri i una escola artística. En un edifici construït força posteriorment s’allotja l’Institut d’Estudis Catalans i en un altre que va servir per a les disseccions anatòmiques de l’hospital, la Reial Acadèmia de Medicina. L’edifici, gòtic, és magnífic, i es va construir gràcies a les donacions, entre d’altres, del rei, que va regalar pedra que no s’havia fet servir per a la construcció de la Drassana Reial. De fet, si ens hi fixem, tots dos edificis, que són contemporanis, parteixen de la mateixa filosofia, amb unes naus immenses que permeten un gran espai, útil per construir vaixells o per acumular malalts.

L’Hospital de la Santa Creu aviat començà a tenir registres de la gent que hi era acollida. En els registres, que es conserven a la Biblioteca de Catalunya i al mateix arxiu de l’hospital actual, s’anotava el nom de l’ingressat, l’ofici, on vivia, si tenia família, el motiu de l’ingrés, quina roba duia, quines pertinences tenia tant allí com fora de l’hospital, el dia de sortida o, si esqueia, el dia de la mort. És un registre molt complet, que atrau desenes d’historiadors, perquè obre les portes a un món desconegut, el de la gent corrent, tan poc retratada habitualment en els documents oficials. Les dades sobre la roba, per exemple, han permès fer-se una idea de com vestien els barcelonins modestos durant segles o quines van ser les baixes de les diverses guerres que va patir la ciutat o quins regiments es trobaven a Barcelona en un moment determinat.

Quan una persona era ingressada, no havia de pagar res, tot li era donat en caritat. Tot i així, si moria, la roba quedava per a l’hospital, per tal de pagar les despeses ocasionades. Com que la roba en aquella època no era un bé habitual, si més no entre els pobres, sovint el que passava era el contrari: l’hospital havia de subministrar noves peces de roba al malalt guarit, perquè la que duia a sobre en el moment de l’ingrés havia hagut de ser cremada per higiene o, simplement, s’havia desfet a trossos. La nova roba, com ja es poden imaginar, era la dels malalts que havien mort anteriorment, convenientment bullida. També eren alimentats amb brous calents que es consideraven curatius.

Una de les tasques més reeixides de l’hospital era l’acolliment dels nens abandonats, un fenomen força comú en aquell moment. Famílies sense recursos, mares abandonades, monges… eren moltes les causes de l’abandonament dels nadons, però l’hospital intentava acollir els nens i les nenes que, per una causa o una altra, havien perdut la família. Els nens no patien discriminacions de cap mena i a tots, fossin fills d’esclaus, se sabés alguna cosa o no dels seus pares, fossin de Barcelona o no, se’ls tractava de la mateixa manera. Primer se’ls mantenia un temps a l’hospital; després se’ls enviava a fora, sovint fins i tot lluny de Barcelona, on eren alimentats per dides que cobraven per alimentar i cuidar els nens, que sovint passaven inspeccions per part de funcionaris de l’hospital, que vigilaven que els tractes es complissin. En els registres de l’hospital, encara que indirectament, es dóna a entendre que algunes d’aquestes dides van agafar molt afecte als nadons que tenien al seu càrrec, encara que fos per guanyar uns diners. Un nen anomenat Rafel, per exemple, va ser alletat per l’esclava del moneder de Barcelona Bartomeu Cervera, i tractat «així com si fos fill de rei», segons diu l’informe oficial de l’hospital. Per desgràcia, l’octubre del 1413, el nen va morir a casa del moneder. Si la dida, en canvi, no tractava bé el nen al seu càrrec, se li retirava la custòdia i no se li pagaven els diners de la feina.

Amb els anys, quan els nens creixien, se’ls intentava col·locar en alguna casa de la ciutat perquè aprenguessin un ofici en el cas dels nens o fessin de criades en el cas de les nenes. A les noies es procurava donar-los algun dot per tal de facilitar el seu casament. Això ara pot sonar una mica reaccionari, però era molt avançat per a l’època. No hi havia cap institució a Europa ni probablement al món comparable en eficàcia a l’hora d’ajudar els nens i les nenes desvalguts. Això no vol dir que la taxa de mortalitat no fos elevada. En el millor dels casos, només la meitat sobrevivien el primer any de vida, i això que estaven ben cuidats en general. La mort, encara que més habitual i propera que ara, no deixava indiferent ningú. El 17 de maig de 1436, una nena de cinc mesos, Isabel, va ser abandonada a la porta de l’hospital molt pobrament vestida. Va ser lliurada a Eufrasina Ginestar, de Matadepera, on, poc després, va morir. El rector de la parròquia va escriure a l’hospital i va explicar les circumstàncies de la mort. Segons sembla, la nena estava ben cuidada. La nit del 13 de juny la van deixar al seu llit perquè dormís. Unes hores després, Eufrasina va despertar tota la família amb grans crits i plors: la nena era morta. La desolació que va deixar a la casa va ser molt gran, segons explicava el capellà.

Els nens morien, però, com més lluny s’estava de Barcelona, era pitjor. Quan s’abandonava un nen a la porta de l’hospital, les coses estaven organitzades, però si el nadó era abandonat lluny de Barcelona, el trasllat a la ciutat podia comportar la seva mort. El sistema habitual era que si, per exemple, se’l deixava a la porta de l’església d’alguna població de l’interior de Catalunya, el rector mirava d’assabentar-se de si algú tenia previst marxar cap a Barcelona. Si no era així, es lliurava el nen a qualsevol que anés en direcció a Barcelona, amb l’encàrrec de deixar-lo en mans del següent rector. Aquest rector feia el mateix fins que la cadena de lliuraments culminava amb l’acollida a l’hospital.

Molts nens i nenes eren abandonats sense cap mena d’indicació, però tampoc no era estrany que el nadó anés acompanyat d’algun escrit, en el qual sovint s’indicava el seu nom, si estava batejat i de vegades quines eren les circumstàncies que havien dut a l’abandonament. Encara és més entranyable el fet que molts d’aquests nadons apareixien amb algun objecte que facilités, amb el temps, la seva recuperació. Per exemple, una medalleta partida per la meitat o una cinta de colors o algun escapulari. No era el comú, però de vegades, amb el temps, tornaven a aparèixer els pares o algun parent que, amb la prova de la peça, podia reclamar-los. Si era així, l’hospital demanava que se li retornessin els diners invertits fins a aquell moment en el nen, cosa que frenava, sens dubte, aquests intents de recuperació.

Ferran II, el rei Catòlic

Aquesta institució caritativa i tantes coses més del segle XV contrasta amb la realitat política i econòmica que vivia Barcelona. Com ja hem vist, Barcelona acabava de patir una guerra civil, sortia de l’enfrontament —brutal, amb morts i violència pel mig— entre els diversos estaments, amb el comerç internacional tocat, i, tot i així, la vida ciutadana continuava. Després de la guerra, el 1479, el jove Ferran II, dit posteriorment el Catòlic, arribà al poder. Ja feia deu anys que era casat amb l’esdevinguda reina Isabel de Castella, cosa que havia estat una obsessió —una més— del seu pare, Joan II. Que Ferran arribés a ser rei consort de Castella no podia ser bo per a la Corona d’Aragó, atesa la diferència de potencial entre ambdós regnes. Castella tenia un major pes demogràfic, produïa més llana i carn, tenia boscos, bons contactes comercials amb el nord d’Europa. Malgrat que havia passat un segle convuls, el cert és que la guerra civil que havia patit —i en què l’habilitat de Ferran havia donat el tron a Isabel— no va ser tan devastadora per al territori com la guerra civil catalana.

A més, la política matrimonial del regne castellà havia estat coincident amb l’aragonesa, simplement perquè estem parlant de la mateixa família, amb l’afegit que la branca aragonesa dels Trastàmara, perquè ens entenguem, havia estat més proactiva a favor de l’altra branca que no pas a l’inrevés. Sens dubte, si un territori podia no estar interessat en una unió dinàstica, aquest era Aragó, i molt en concret el Principat de Catalunya, en primer terme, i el Regne de València, en un altre nivell. Però Joan II, la seva dona Juana Enríquez i el nou rei, Ferran II, no ho veien en absolut així. I en certa mesura és comprensible.

L’arribada de Ferran al poder va ser vista amb esperança, perquè gairebé qualsevol substitut del nefast Joan II hauria estat benvingut. Ferran és un dels reis amb més clarobscurs de la història de Catalunya. Al costat de grans encerts, de millores clares, en va fer de molt grosses, que van portar molt mal al país i que, en certa mesura, encara s’arrosseguen. Ferran va ser un home intel·ligent i ambiciós; tant, que es va crear força enemics simplement perquè la seva voluntat era tan intensa, tan dirigida, que qualsevol que no compartís l’objectiu o el mètode havia de convertir-se inevitablement en el seu adversari. El fet de ser rei consort de Castella li va atorgar un gran poder; sobretot en una època en què les dones, per poderoses que fossin, tenien prou pressió i prou prejudicis per ser sotmeses pels homes. Isabel de Castella, en aquest sentit, no va ser una excepció. Malgrat que no era ni molt menys una dona feble, entre que el seu marit era prou decidit i intel·ligent, i simplement pel fet de ser dona, va deixar en mans de Ferran bona part de la política del seu regne, especialment en la política exterior. La parella, que posteriorment fou anomenada Reis Catòlics, sens dubte, en els seus objectius, hi tenia una certa unificació dels seus regnes, però no a la manera actual ni com s’ha volgut explicar sovint. Ells volien crear —i ho van aconseguir— una unió dinàstica, que un sol monarca de la seva família dominés tots els diversos regnes i possessions que tenien, encara que tots disposessin de les seves pròpies lleis i costums. Això no vol dir que no creessin algunes estructures comunes, que els havien de servir a ells i els seus successors per coordinar els diversos regnes. De fet, l’abast i el poder d’aquestes estructures de coordinació van ser sempre el gran punt de fricció de tots els regnes, i la Corona d’Aragó en general, però molt en concret el Principat de Catalunya i les seves Constitucions, van ser la gran pedra a la sabata de la construcció de l’anomenada Monarquia Hispànica.

La Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics es percebrà internacionalment com un ens compost, en què la política pròpia de cadascun dels regnes té l’esquena coberta per una aliança amb els altres regnes que estan sota Ferran i Isabel i que s’entén indefinida en el temps i molt sòlida. Si s’ataca Aragó, només s’ataca Aragó i no Castella, però se sap que Aragó respondrà amb l’ajut de Castella i a l’inrevés. Això, per exemple, resultarà nefast per al Regne de França, que fins aleshores sempre havia jugat en contra de la Corona d’Aragó sense preocupar-se del flanc castellà. Amb el matrimoni de Ferran i Isabel, no es crea, doncs, cap Estat espanyol; això arribarà al començament del segle XVIII, quan s’aboleixin els estats propis de Catalunya, d’Aragó, de València i de les Illes, després de la Guerra de Successió. Però és cert que, des d’aleshores, en l’àmbit internacional, amb tots els matisos que es vulgui, la Monarquia Hispànica opera com un conjunt unit.

En aquest sentit, les accions del jove Ferran II són clares. De grat o per força, és el monarca Trastàmara més acostumat a la política del pactisme, genuïnament catalana. El 1480, tot just en començar el seu regnat, es convoquen Corts a Barcelona. Són les Corts cridades a tancar les ferides de la guerra civil —tot i que ho fan bastant malament. Els partidaris de la monarquia han guanyat, però molts aliats d’un i altre bàndol —també del guanyador—, hi han sortit perdent. De fet, ha estat una victòria menor per a les tesis del rei i per a alguns dels seus aliats —entre ells, una part dels cabdills remences— i una derrota dolça per a l’oligarquia, mentre que els veritables derrotats han estat la facció més bel·licosa de la Generalitat i la majoria dels pagesos remences.

Una victòria per un marge tan estret té contrapartides i a Catalunya, des de fa ja un segle i mig, les contrapartides són sempre més poder per a les institucions davant de la monarquia. El 1480 es va aprovar a Corts l’anomenada Constitució de l’Observança, per la qual totes les institucions —inclosa la monarquia, aquí hi ha la clau de volta— es proclamen sotmeses a la llei i, per tant, a les Constitucions i llibertats de Catalunya. La Constitució començava amb unes paraules cèlebres: «Poc valdria que nós i els nostres oficials féssim lleis si, després, nós no les haguéssim de complir». De fet, el rerefons d’aquesta norma encara era més rellevant, perquè deixava a dues institucions catalanes, la Generalitat i la Reial Audiència, la darrera paraula sobre l’aplicació de les lleis. Fins i tot els monarques hi estaven subordinats, cosa increïble en una època en què les monarquies absolutes s’estaven organitzant arreu d’Europa.

La remença: un intent de regicida fallit

Les Corts del 1480 no van acabar de tancar el problema de la remença. Els mal usos, o sigui les normes medievals més abusives contra els pagesos, no havien estat abolits del tot, com a màxim s’havien suavitzat lleugerament i alguns havien caigut en desús. La mala maror va anar pujant i durant uns anys hi va haver una revifalla de la guerra civil, aquest cop, però, circumscrita al conflicte remença. El 1486 es va arribar a un nou acord a través de l’anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe. Els remences podien redimir les seves obligacions amb els senyors si pagaven seixanta sous per mas. En general, aquesta sentència va solucionar el problema i va obrir una via de llibertat per als pagesos com no s’havia vist fins aleshores en tot Europa, però la quantitat de sous era alta i molts pagesos no van poder pagar-la.

El 7 de desembre de 1492, el ressentiment per aquesta sentència va estar a punt de costar-li la vida al rei Ferran. Ferran i Isabel eren a Barcelona, on el rei havia rebut Cristòfor Colom —després en parlarem— i el monarca va aprofitar l’avinentesa per presidir una reunió de la Reial Audiència. A un quart d’una del migdia, Ferran va cloure la reunió, que se celebrava al Saló del Tinell, i va baixar les escales que dominen la plaça del Rei. Durant tot el matí, un pagès remença ressentit amb el sobirà havia estat amagat a la capella de Santa Maria, i, quan va veure baixar el rei, va sortir de l’amagatall, va treure un coltell i li va clavar una ganivetada al coll. La ferida, per lògica, hauria estat mortal, però Ferran va tenir molta sort, perquè duia penjat el Toisó d’Or al coll, una condecoració gruixuda amb una cadena d’or de dimensions considerables. La cadena va desviar la ganivetada i l’arma es va clavar a l’espatlla del rei, un lloc molt més innocu que no pas el coll. Ferran va ser conduït a l’interior del palau sagnant i en un primer moment es va pensar que la ferida era greu i podia ser mortal, però no va ser així. El rei ho va explicar en una carta d’aquell mateix dia dirigida al governador d’Aragó:

Hoy viernes, VII de diciembre, saliendo de tener audiencia real en esta ciudad y viniendo hablando con nós uno de aquí, un hombre que dicen que es enemigo de aquel que con nós hablaba, vino por las espaldas y no se sabe si conoció a nós, y tiró una cuchillada que nos alcanzó en el pescuezo un poco. A Dios sean dadas muchas gracias y a su gloriosa Madre, ello es muy poca cosa y nos hallamos bueno y esperamos en Dios que muy prestos seremos sano del todo. Toda esta ciudad ha mostrado tanto sentimiento sobre esto que bien se ha conocido su lealtad, amor y afección que tiene a nós. El hombre está preso para hacer de él la justicia que merece.

Segons el rei, doncs, l’atemptat va ser fruit d’una confusió. De tota manera, el confós era ell, perquè Joan de Canyamars, que així es deia el pagès regicida fallit, realment volia matar el rei.

El que és esfereïdor és com es va aplicar justícia i mort al pobre Canyamars en venjança per l’atac. Pere Miquel Carbonell, un cronista posterior, tot i que contemporani als fets, va descriure el suplici:

L’han portat, tot nu, sobre un castell de fusta que havien bastit i el tirava un carro: estant-hi ben lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell amb lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rei, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu, per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny; e un tros de braç; aprés, tirant-lo per los altres carrers on va la processó de Corpus; e aquí en un carrer feren aturar lo castell, e llevaren-li un ull; i en altre carrer, l’altre ull e l’altre puny; e anant en l’altre carrer, llevarent-li l’altre braç e aprés en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat; i ell mai se mogué ne parlà ni deia res; ne es complanyia; com si donassen sobre una pedra; e amb gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn, e davant, e detràs, lo tragueren de la ciutat per lo Portal Nou i, escassament fora la ciutat, lo lapidaren; e meteren foc al castell, lo qual, amb los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava, fou tornat prest cendra.

Encara que el tracte que va rebre Canyamars va ser més cruel de l’habitual, tampoc no va diferir gaire del que s’estilava a Barcelona. Aquest sistema d’anar tallant trossos del reu fins que només en quedessin uns quants bocins era comú a la ciutat; un estil propi que era reconegut com la manera d’executar barcelonina. El recorregut del reu, el que va fer Canyamars, també era l’habitual, les anomenades cent cantonades; un recorregut en carro o sobre d’una mula, en el qual el reu rebia el càstig a les principals cantonades per on passava. El més normal era que el càstig fossin fuetades que no necessàriament conduïen a la mort, però tampoc no era estrany que el condemnat rebés unes quantes fuetades i cops abans de ser penjat a una de les portes de la ciutat. La gent s’hi afegia amb una certa alegria i són molt rares les cròniques que expressen l’horror o simplement la pena per la víctima del suplici, més aviat el contrari. Les actituds empàtiques no són gaire comunes i la identificació amb els que pateixen no és un costum gaire arrelat, pel que es veu.

La Inquisició

En tot cas, el suplici i la mort de Canyamars sembla que van ser ben rebuts pels barcelonins. La conflictivitat dels remences ja havia passat; el record de la guerra civil, encara que amarg, s’esvaïa, i el monarca havia emprès un seguit de mesures, anomenades de redreç, que donaven força satisfacció al comerç de la ciutat. Ferran havia dictaminat que el comerç amb Sicília i Sardenya havia de ser exclusiu de les naus catalanes i, a més, havia posat un seguit d’aranzels a les importacions de draps de l’estranger. Aquestes mesures proteccionistes van tornar a donar aire als mercaders, que estaven realment tocats després de dècades de conflictes i de crisi econòmica.

Per a molts sectors, Ferran II era, doncs, un rei popular, tot i que no sempre estimat a causa de les diverses mesures que no van agradar gens ni mica ni als barcelonins ni als catalans. La més antiga, i de gran transcendència, va ser la implantació de la Inquisició castellana, una institució antiga de l’Església que estava implantada a tota la Cristiandat i s’encarregava de perseguir les desviacions de la doctrina. Les penes no les imposava directament la institució, sinó que ho feia l’autoritat. A Catalunya i a tota la Corona d’Aragó, la duresa de la institució depenia de l’inquisidor local i, en general, no era gaire intensa. Però, a Castella, les coses eren ben diferents. Els reis havien reformat la institució i l’havien convertida en un instrument original i terrible, la Inquisició castellana, que utilitzava sistemàticament la tortura per als interrogatoris i, a més, tenia una estructura jeràrquica i centralitzada. La comunió d’interessos entre la Inquisició i la monarquia era total i aviat la repressió religiosa i la política es van confondre. Per a Ferran era una bona manera de saltar-se les conseqüències del pactisme, ja que sempre podia al·legar que la Inquisició no era una institució de la monarquia sinó de l’Església i, per tant, poca cosa podia fer ell per frenar-la. La Inquisició castellana es va transformar en el més efectiu i terrorífic òrgan de poder de la dinastia fins al final del XVII, quan van aparèixer els Borbó. A més del control politicoreligiós, la Inquisició castellana era una font constant de problemes de competències i jurisdiccions amb les institucions autòctones catalanes. Els inquisidors se saltaven totes les normes, especialment les de caire econòmic i fiscal, i eren odiats unànimement per tothom.

Una de les polítiques que va dur a terme la Inquisició va ser la persecució dels conversos, els jueus que havien abandonat la seva fe per abraçar el cristianisme. A tot arreu eren mirats amb sospita i el problema s’arrossegava generació rere generació. Si un avantpassat havia estat jueu, els seus descendents quedaven marcats per sempre. Des dels pogroms del 1391 quedaven relativament pocs jueus a Catalunya i sí bastants conversos, que s’havien convertit en un pilar de l’economia, sobretot a Barcelona. Molts conversos es dedicaven al comerç i a les finances i estaven del tot integrats en les institucions de la ciutat. El 1492, però, poc després de la conquesta de Granada, els Reis Catòlics van dictar el decret d’expulsió dels jueus tant a Castella com a Aragó. Uns 150.000 jueus no van voler convertir-se i van marxar sense béns i sovint maltractats. Els pocs jueus catalans, i molts d’Aragó i València, van partir del port de Barcelona cap a Nàpols —d’on també foren expulsats el 1530—, Venècia i l’Imperi otomà. A Turquia és on van arrelar més.

Les conseqüències del descobriment d’Amèrica

L’altre fet destacat del regnat de Ferran, que va afectar molt negativament el futur de Barcelona, van ser les conseqüències del descobriment d’Amèrica. Com ja és conegut, l’octubre del 1492, tres naus noliejades per Castella, però finançades per conversos catalans i sota l’empenta del rei Ferran, van arribar a Amèrica mentre buscaven una ruta més curta per aconseguir les espècies d’Orient. L’almirall Cristòfor Colom dirigia les naus amb una tripulació composta per una barreja de mariners del Mediterrani i de l’Atlàntic. Quan les naus van tornar i es va copsar el potencial de la descoberta, es va començar a establir el mecanisme d’explotació de les noves terres. El rei Ferran, més que no pas la reina Isabel, va prendre la decisió que aquell nou mercat seria explotat en exclusiva pel Regne de Castella, mentre que el comerç mediterrani quedava per a la Corona d’Aragó. Si tenim en compte que el descobriment d’Amèrica marca el començament de la decadència de la importància del Mediterrani en el món i la seva substitució per l’hegemonia de les rutes atlàntiques, podrem entendre l’abast de la decisió.

En els darrers anys, s’han especulat força sobre les causes d’aquesta decisió tan nefasta per als interessos catalans i s’han volgut veure conspiracions fosques. Aquestes especulacions es basen en alguns fets incontestables lligats a l’origen de Cristòfor Colom. Durant molts anys es va dir, i ell mateix ho va alimentar, que Colom era genovès, cosa que sembla del tot descartada. Colom va ser molt poc transparent respecte als seus orígens i això fa pensar que o bé era jueu o bé convers, i que, a més, procedia d’algun lloc de parla catalana, ja que en els seus escrits hi ha un gran nombre de catalanismes i de referències culturals catalanes. Falten dades, sens dubte, però que un convers volgués amagar els seus orígens sembla del tot lògic en aquells moments tan durs. En qualsevol cas, que Colom fos català no explicaria l’exclusió de la Corona d’Aragó del negoci americà. Probablement l’explicació ve per una altra banda. En la mentalitat global de Ferran, la divisió de feines entre els regnes que ell controlava era del tot natural. A més, quan Colom va arribar a aquella terra, el fabulós tresor americà no era tan evident i, en canvi, el comerç mediterrani era del tot sòlid. La mesura presa per Ferran, doncs, sembla més per protegir Castella que no pas per discriminar Catalunya i València, les que resultaren més perjudicades per la decisió. I encara podem afegir una dada més: des de la mort d’Isabel, la posició de Ferran es va tornar molt difícil respecte a Castella i això va provocar que no pogués plantejar-se revocar cap decisió que la seva esposa hagués pres en vida.

La insaculació

Una reforma cabdal i positiva per al govern de Barcelona va ser el canvi del sistema d’elecció dels càrrecs. Fins aleshores, tant a la Generalitat com en el Consell de Cent, l’elecció dels càrrecs s’havia fet per cooptació, una manera acadèmica d’anomenar la designació a dit entre amics. És a dir, quan calia substituir un conseller, per exemple, els altres consellers —i potser també el substituït— decidien qui era el nou càrrec. És evident que el nepotisme i l’amiguisme eren parts consubstancials del sistema. Ferran II va adoptar-ne un de nou: la insaculació, una paraula estranya que, segons el diccionari, significa: «procediment d’elecció pel qual el nom de les persones idònies per als càrrecs era col·locat, en rodolins, en unes bosses corresponents als diversos càrrecs o oficis de la corporació i resultaven elegits els primers extrets per una mà innocent». Aquest procediment no era tan atzarós com sembla, perquè el rei i els seus oficials controlaven les persones elegibles. A més, en el cas del Consell de Cent, hi havia sacs diferents segons els estaments, amb la qual cosa no podia passar de cap de les maneres que el govern del municipi caigués en mans d’un sol estament per atzar. El procediment pot semblar ridícul per elegir càrrecs tan importants, però el cert és que, en general, va funcionar i va trencar el monopoli que alguns grups de l’oligarquia havien aconseguit dins de la Casa de la Ciutat. No era cap mena de revolució, perquè bàsicament l’oligarquia barcelonina continuava controlant la institució, però ja no eren sempre els mateixos grups i les mateixes famílies les que gestionaven el municipi.

El procediment funcionava així: primer el rei enviava l’anomenada matrícula, una llista de les persones elegibles. Cadascun dels noms s’escrivia en una tira de pergamí que es posava dins d’un rodolí —una boleta— de cera. Després es posaven dins d’un sac i la mà innocent, normalment un menor de set anys, extreia els rodolins escollits. És obvi que ara el que calia era tenir influència prop de la casa reial, perquè l’important era que la matrícula recollís els noms que interessaven al grup de pressió. Com que en la majoria d’ocasions qui triava els noms de la matrícula no era directament el rei, sinó algun dels seus homes de la Cort, la seva influència va augmentar i la política cortesana era molt més important que abans.

L’habilitat de Ferran II en el poder el van fer mereixedor de ser un dels inspiradors d’un coetani seu, Niccolò Machiavelli —Maquiavel—, per escriure El príncep, un dels llibres més famosos de la història. Maquiavel el va escriure a partir del 1513, quan a Ferran ja no li quedava gaire temps de vida, però reflecteix la manera de fer i, probablement el pensament, del rei catòlic, però també d’un altre il·lustre polític i militar del seu temps, Cèsar Borja; per cert, anomenat pels italians, ell i la seva família, I catalani. El príncep es va publicar el 1532, amb la qual cosa segur que Ferran no el va arribar a veure mai, però la seva lectura, tan recomanable, ens pot donar una idea de com funcionava el rei catòlic.

Ferran II no va encertar en tot, ni molt menys. Quan va morir Isabel de Castella, el rei va quedar arraconat. La nova reina era la filla de tots dos, Joana, una noia que havia destacat des de petita per la seva bellesa i intel·ligència. Seguint la política dinàstica tradicional, Joana s’havia casat amb el flamenc Felip d’Habsburg, per tal de fer una pinça en el futur al Regne de França, un poder cada cop més hostil a la Monarquia Hispànica dins d’Europa. El que ningú va saber predir és que Joana s’enamoraria profundament de Felip, anomenat el Bell, que la va correspondre fins que se’n va cansar. Tanmateix, la futura reina va tenir un fill de la relació: Carles. Però Joana cada cop patia més les infidelitats del seu espòs, cosa que, essent reina, no l’hauria hagut de molestar excessivament, perquè era el pa que es donava en totes les monarquies, i se’n va tornar a Castella, on ja es va veure clar que havia perdut el senderi. El seu espòs la va seguir i, al mateix temps, va morir la reina Isabel. La reina de Castella havia de ser Joana, però, tenint en compte el seu estat mental, es va pactar una coregència entre Joana, Felip i el rei Ferran. Però Felip, amb l’ajuda de l’alta noblesa castellana, va maniobrar i va estar a punt d’iniciar una guerra civil amb els partidaris de Ferran. Ferran no va veure clar el resultat possible del conflicte i va decidir retirar-se a Aragó, mentre els partidaris de Felip afirmaven que havien fet fora el «viejo catalanote».

Ja a Aragó, Ferran II va decidir que no volia deixar el seu regne al desagraït del seu gendre i va buscar una dona per casar-se. La va trobar al comtat de Foix, una dona jove anomenada Germana, que podia ser una bona mare dels futurs hereus d’Aragó. Mentre, Felip el Bell va morir sobtadament. La història llegendària explica que la causa de la mort va ser beure un got d’aigua freda just després de jugar un partit de raqueta, però, si fos així, ja fa anys que en els grans torneigs de tennis del món haurien prohibit les begudes fresques en acabar els partits. Els rumors que van córrer en el seu moment apunten que Felip el Bell va ser enverinat, probablement per partidaris de Ferran. El cert és que la mort del rei consort va fer embogir encara més la reina Joana, que, per exemple, es va negar a enterrar el seu marit i va tenir amb ella el cadàver, que besava sovint, durant mesos. També es va negar a canviar-se de roba i a rentar-se, potser per acompanyar el marit difunt en la pudor. En tot cas, el seu pare Ferran es va encarregar de la regència, va recloure la filla en un monestir i va esperar que el seu nét, Carles, es fes gran. Ferran, mentre, va tenir un fill amb Germana, Joan d’Aragó, que havia d’heretar la Corona, però el nen va morir el primer dia. Si hagués viscut, sens dubte la història de la Monarquia Hispànica hauria estat ben diferent.

Carles i l’entrada a Barcelona

El 1511 Ferran II va renunciar a la regència i va nomenar regent de Castella el cardenal Cisneros. Ferran se sentia ja vell, però encara buscava l’hereu d’Aragó amb Germana de Foix, senyal que no es devia sentir gaire content amb la possibilitat que el seu nét mig alemany, que, a més, tenia aquell nom tan poc comú com era Karl, arribés a assolir les dues corones, la de Castella i la d’Aragó. Ferran va consultar els metges, per trobar algun medicament o remei que li solucionés el problema que, al seu entendre, li impedia tenir fills. Ferran patia el que ara, tots els occidentals i mig món, hem descobert que s’anomena disfunció erèctil, una qüestió que, malgrat ser objectivament menor, juntament amb el de la calvície, ha preocupat sempre la meitat masculina de la humanitat. Els remeis màgics, físics o químics destinats a solucionar la manca d’alegria en l’aparell, que s’esdevé habitualment quan els homes tenen una certa edat, han sigut una constant, encara que en general han tingut resultats més aviat pobres. Tot i així, al començament del segle XVI, es continuava fent servir un remei inventat pels grecs clàssics: la cantàrida, l’extracte sec d’un insecte que a Castella era anomenat la mosca espanyola, encara que no s’assembla gens a una mosca. La cantàrida té un efecte vasodilatador, com l’actual sildenafil, però, a diferència del medicament, també té uns terribles efectes secundaris: abrasió, butllofes i un alt risc de vessament cerebral. Probablement això és el que va patir el Catòlic quan era a Extremadura, al gener del 1516.

El testament deixava a Carles de Gant o d’Habsburg la Corona d’Aragó, a més de la de Castella, d’on ja era el regent. La dinastia canviava de nom, ja no es diria més Trastàmara. Ara se’ls coneixeria com els Àustria, perquè Carles estava a punt d’heretar mig món. Per un costat, l’herència que li arribava del seu avi Ferran: Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya, Nàpols, Djerba i Malta. Per part de la seva àvia Isabel: Castella, Navarra i, sobretot, les possessions americanes. Dels seus avis paterns, els Països Baixos, Àustria, Borgonya, Flandes, Luxemburg, Artois i el Franc Comtat. I, molt probablement, alguna possessió més que ens hem deixat en el tinter. Era tot un imperi i, de fet, amb els anys, aconseguí que aquest títol honorífic d’emperador li fos reconegut. Carles es va haver d’acostumar a governar molts territoris, allunyats entre si i sovint amb lleis i costums ben diferents. Per a algú nascut a Gant i educat per una àvia jove que era tot un caràcter, Maria de Borgonya, això no era necessàriament negatiu. De fet, Carles va estar rodejat bona part de la seva vida, especialment quan era jove, de consellers borgonyons, austríacs i flamencs, que entenien perfectament aquesta complexitat i, a més, sabien treure beneficis de la diversitat. El jove Carles, però, vivia en una Cort acostumada a una visió del món ben diferent, que no havia viscut bé la unió dinàstica amb Aragó, un regne amb lleis particulars, tradicions ben contràries a l’autoritarisme que es vivia a Toledo i amb una estructura social diversa, en què un dels territoris, el Principat de Catalunya, estava guiat per la ciutat de Barcelona, una vila de mercaders i comerciants del tot diferents dels que vivien a les ciutats castellanes. Ara, l’entronització de Carles, de Karl, com li agradava que li diguessin, encara feia més evident el problema, perquè Castella no tan sols havia de suportar la manera de fer d’Aragó, sinó que arribaven a la monarquia un munt de territoris dispersos i, pel que semblava, poc disposats a la uniformització.

El dia a dia de regir aquests territoris no era pas senzill i la posició amb què Carles havia heretat els regnes tampoc no era clara. Joana, la seva mare, continuava viva, encara que afectada per una severa malaltia mental. Quan Carles va rebre l’herència de Ferran —per cert, a disgust del rei d’Aragó, que volia inicialment un altre nét al tron—, es va trobar que s’havia de solucionar legalment l’herència de Castella. Es va recórrer a la ficció legal de la coresponsabilitat en el regnat de Joana i el seu fill, encara que l’únic que exercia de rei era Carles. Tres anys després del nomenament, Carles es va dirigir a la Corona d’Aragó per jurar els càrrecs. A Saragossa no va tenir problemes, però després es va dirigir a Barcelona per jurar davant les Corts catalanes.

La preparació de l’entrada del nou monarca a la ciutat va generar molts nervis, ja que havia de ser, per força, ben especial. Des dels temps de Jaume I, era probablement el primer cop que entrava a Barcelona un rei propi que no havia estat mai a la ciutat abans de ser proclamat. Era, doncs, un fet insòlit. D’altra banda, el nou rei generava molta expectació: era un home jove, amb fama —no necessàriament certa— de ben plantat, que provenia d’unes terres remotes, que no parlava en absolut el català i poc el castellà; el primer rei que clarament era dels dos regnes al mateix temps… Moltes coses juntes. El Consell de Cent ho va expressar, uns quants mesos abans de l’arribada, molt clarament:

Si de tots els altres reis passats aquesta ciutat ha acostumat i acostuma fer dites coses, molt més és degut que sigui fet per la perfecta majestat del rei i príncep nostre senyor, com que sigui major senyor i de major imperi i senyoria que mai hagi estat rei algun d’Aragó.

El rei, amb el seu seguici, venia per la carretera de Saragossa, però no va entrar directament a Barcelona, com era normal. Es va quedar a uns quilòmetres de la ciutat, a Molins de Rei, al palau dels Requesens, que feia uns quants anys havia allotjat els Reis Catòlics i, posteriorment, Cristòfor Colom. El palau devia agradar al jove monarca, ja que s’hi va instal·lar durant tot un any. A la casa hi vivien els Requesens, els descendents del lloctinent d’Alfons el Magnànim, Galceran de Requesens. Entre aquests familiars hi havia Estefania de Requesens, una noia que sembla que era molt rossa, de pell blanca, ulls blaus i galtes rosades. A més, Estefania era una noia culta, de bona conversa. No se sap si al rei, que era jove, Estefania li va fer peça, però el que és segur que a qui sí que li va agradar va ser a un ajudant castellà una mica més gran, Juan de Zúñiga, un gran amic de l’emperador que arribà a tenir un gran poder dins de la Cort. Els Requesens havien estat els ajudants i valedors dels Trastàmara en el tron català i la idea d’emparentar el gran conseller de Carles amb la família que millor havia servit la Corona a Catalunya segur que es va considerar excel·lent. A Zúñiga, que en aquell moment ja tenia l’imponent càrrec de comanador de La Membrilla de l’orde militar de Santiago, no li devia semblar gens malament el matrimoni que es va forjar en aquella estada al palau a la riba del riu Llobregat.

En tot cas, Carles i el seu seguici es van haver d’estar a Molins de Rei més dies dels que es pensaven, perquè, malgrat que el rei havia convocat a Corts, hi havia un problema jurídic, un aspecte que sempre apassiona els recargolats membres de les Corts catalanes. Joana no havia estat proclamada per les Corts incapaç i, per tant, per poder acollir el jurament de Carles, primer havia de jurar Joana. Però Joana estava a la quinta forca, a Castella, penant la seva malaltia. Les discussions entre els representants del rei, del Consell de Cent i de la Generalitat es van allargar durant una setmana i finalment es va arribar a l’acord que hi hauria la ficció jurídica que la reina Joana havia concedit el coregnat al seu fill.

El dia 14 de febrer de 1519 va començar l’entrada a Barcelona. Les autoritats de la ciutat van anar a rebre el rei al camí i van començar a retre-li honors en ordre jeràrquic. Primer, els consellers de la ciutat i després els representants dels estaments. A Carles li devia xocar que, per un privilegi antic, els consellers no havien de baixar del cavall per saludar-lo, només havien d’inclinar el cos cap al coll del cavall i ja n’hi havia prou. Després, el rei i el seguici es van dirigir cap a les portes de la muralla, en concret a la de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat del mateix nom. Allà hi havia una de les creus cobertes de la ciutat, o sigui, un dels llocs on s’exposaven les restes dels executats per a advertiment dels visitants de la ciutat. No consta que n’hi hagués cap de penjat mentre entrava el rei a Barcelona.

Des d’allà, ja dins de la muralla, es va dirigir cap al monestir de Valldonzella, on havia mort feia més d’un segle Martí l’Humà, a la zona del Raval. En el moment en què entrava es van disparar els canons de Barcelona, i, quan va arribar al monestir, es va repetir. Aquella nit hi va haver moltes festes populars a la ciutat per celebrar l’entrada del rei. També es van encendre fogueres en senyal de joia i fins i tot es van organitzar balls de manera improvisada. El rei va sortir del monestir i va passejar per les places i els carrers. L’endemà, de bon matí, totes les autoritats barcelonines es van congregar a la Casa de la Ciutat ben vestits per a l’ocasió, juntament amb els representats de tots els gremis ciutadans i una gran quantitat de barcelonins de tota classe i condició. Trompetes, timbals i flabiols els van acompanyar i devien causar una gran impressió. A migdia van començar a desfilar en processó precedits pels joglars i els músics fins al portal de Sant Antoni, on s’havien citat amb el rei i el seu seguici. Carles s’ho va prendre amb calma i no es va presentar fins a les tres de la tarda, «acompanyat de molta noblesa, així de flamencs com d’espanyols». Aleshores va començar la cerimònia, realment espectacular. Primer, s’obrien les portes de la muralla i habitualment es lliuraven les claus de les portes de la ciutat. El Llibre de solemnitats de Barcelona explica que després es va fer una representació al·legòrica. S’havia representat el cel, amb dotze músics que feien sonar instruments de corda. Sis dels músics vestien amb camises blanques i els altres sis amb camises i dalmàtiques vermelles amb l’escut de Barcelona. A més, el Llibre diu que tots anaven amb «les cares i les ales dels àngels». Quan Carles va traspassar la porta, una caixa, decorada com el cel, amb quatre cantants també vestits d’àngels, va començar a baixar del portal. Finalment, un dels àngels cantants li va fer un discurs en llatí comparant-lo amb el sol. Quina entrada!

Un cop acabada la cerimònia, va començar la desfilada. Davant del rei hi anava un dels seus ajudants flamencs amb l’espasa reial; seguia el monarca a cavall i sota un pal·li, i, després, la resta d’ajudants i autoritats. El poble omplia els carrers i estava a tocar i va celebrar amb aplaudiments i crits de joia el pas de la comitiva. A la plaça de Framenors, molt a prop de les Drassanes, Carles va fer el jurament dels privilegis de la ciutat de Barcelona i va assistir a la desfilada de tots els gremis per aquest ordre: garbelladors, mariners, barquers, revenedors, flassaders, boters de fusta prima, matalassers, hostalers, paraires, corredors, espasers, hortolans, matricers, fusters, mestres d’aixa, teixidors de llana, cotoners, mercers, calcers, blanquers, assaonadors, teixidors de lli, mestres de cases, boters de fusta grossa, gerrers, forners i flequers, ferrers, pellissers, freners, argenters, i, tancant la comitiva, els sastres. Tots portaven els penons del seu gremi i molts també duien bandes de música o representacions de com treballaven; els ferrers fins i tot es van animar a treure una reproducció d’una mena de drac que treia foc pels queixals.

Acabada la desfilada, el seguici va recórrer la ciutat i es va traslladar a la presó del veguer. Allà, explica el Llibre de solemnitats: «I quan lo dit senyor va ser davant la Cort, los presoners, que eren detinguts presos, sentint lo dit senyor rei, cridaren a grans crits: “Senyor, misericòrdia”, per moltes vegades. I lo dit senyor, sentint los crits, volgué que tots los presoners que no tenien instància de part, fossin deslliurats de presó; i així ho feren». O sigui que els va indultar. Finalment, tots plegats van anar fins al Palau Episcopal, on el rei va besar la Vera Creu, va resar i es va recloure a les cambres on s’allotjava.

Aquí va acabar la rebuda, impressionant, tot i que la permanència del rei a Molins durant un any per assistir a les Corts catalanes va fer que sovint se celebrés a la ciutat l’estada del monarca. A Barcelona, Carles va rebre la notícia de la mort del seu avi austríac, Maximilià, que el convertia, de fet, en emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquesta llarga estada, el fet que es produïssin tants esdeveniments feliços i un cert abandonament en la segona meitat de la seva vida, van fer pensar als historiadors durant molt de temps que Carles va estimar Catalunya per sobre dels altres territoris de l’imperi. A Carles se li atribueix una frase que omple d’alegria els catalans, però que sona a invent propagandístic de l’entorn del monarca: «Prefereixo ser comte de Barcelona que emperador dels romans». Aquesta tesi no tan sols la sostenien historiadors catalans, sinó també altres estudiosos britànics i espanyols. Per sort o per desgràcia, en els darrers anys s’han trobat prou papers i documents per descartar aquesta tesi. Carles no va rebutjar Barcelona i Catalunya, però tampoc no sembla que l’estimés més que les altres terres. El zel que va mantenir tota la seva vida per conservar amb dignitat el títol i els molts diners que es va gastar per mantenir-lo contrasten amb la disposició habitual cap a les Corts catalanes per aconseguir diners i subsidis. Si l’amor és així, potser val més que no t’estimin tant…

El monarca va tornar deu vegades més a Catalunya, encara que mai no s’hi va estar tant de temps com el primer cop, el 1519. Catalunya, ja es va veure amb el temps, li interessava en la mesura que suposava un lloc estratègic, aleshores un tap i un ariet contra el Regne de França i, d’altra banda, com a base per lluitar amb la gran amenaça mediterrània: els pirates, els corsaris i, en general, tota l’armada turca.

La pirateria

El segle XVI i bona part del XVII seran al Mediterrani els anys de la pirateria. Encara que la distinció entre pirata i corsari és clara sobre el paper, a l’hora de la veritat eren difícils de distingir. Un pirata és aquell que tripula o comanda un vaixell que té com a negoci principal el robatori per la força d’altres vaixells i del que transporten, inclosos els mariners. Un corsari és el mateix, però amb un matís important: els assalts no els fa contra tots i tothom, sinó només contra els vaixells que serveixen una potència que està en guerra amb el país del cors. Per tant, els corsaris són soldats privats, mentre que els pirates són simplement bandolers amb vaixell. Qualsevol vaixell que solqués el Mediterrani podia estar inclòs en alguna de les dues categories i passar a ser-ne víctima un temps després. Això és cert també per als vaixells barcelonins, però, sens dubte, els qui s’emportaven la palma eren els vaixells dels musulmans, tant els otomans que venien d’Anatòlia com els més propers, els que salpaven dels ports de la Barbaria, al nord d’Àfrica. Des de la caiguda de Constantinoble, el 1453, i de l’illa de Rodes, el 1522, els excel·lents vaixells otomans disposaven de dos grans ports segurs que servien de base per atacar els interessos cristians del Mediterrani oriental. Però la influència otomana, encara que més apaivagada, arribava fins a les costes del Marroc i, per tant, les fustes i les galeres dels turcs tenien bases d’abastiment a dos o tres dies de viatge, com a màxim, de les costes catalanes.

L’activitat dels corsaris barbarescos i otomans va anar a més a mesura que avançava el segle. Fins i tot l’emperador Carles va tenir ocasió de contemplar l’actuació dels pirates davant de Barcelona durant l’estada del 1519. Un cronista castellà, Alonso de Santa Cruz, explica que «aparecieron en la playa de ella doce fustas de moros que traían por capitán a un turco llamado Halimecén, de que Su Alteza recibió mucho enojo y no pequeña afrenta en ver que no hubiese en la dicha playa ningunas fustas ni galeras para salir contra los moros». La reacció contra els atacs dels pirates sempre era difícil. Els corsaris, que sovint actuaven amb poques naus, s’establien discretament en diversos llocs de la costa, des d’on després sortien i colpejaven amb crueltat i velocitat les naus catalanes o entraven a les poblacions per saquejar-les i capturar presoners. Un dels llocs habituals era la desembocadura del Besòs, ara la frontera entre el municipi de Barcelona i el de Sant Adrià de Besòs. Allà esperaven per capturar els pescadors o les naus mercants que sortien de Barcelona o, com van fer en alguna ocasió, per atacar Badalona, Montgat o Mataró. I Barcelona no va ser la ciutat més afectada per aquestes incursions, entre altres coses perquè tenia bones muralles i artilleria que la defensaven. Altres poblacions, com Roses, Palamós o Cadaqués, van quedar devastades pel pas dels pirates, i fins i tot Ciutadella de Menorca va perdre tots els seus habitants, morts o esclavitzats, després d’un assalt otomà.

El Consell de Cent sabia que la pirateria era una amenaça important i com que Carles s’havia mostrat tan eixerit en el temps que havia estat a la ciutat, l’any següent, el 1520, li van escriure per explicar-li una idea. Els barcelonins volien que l’emperador posés en marxa una gran expedició naval per reconquerir Constantinoble i tornar a unificar l’antic Imperi romà, ara sota el poder de Carles I. Ah, i, per cert, oferien el port de Barcelona perquè es reunís l’immens estol que hauria d’emprendre l’aventura. Ja es veu que això d’empescar-se grans esdeveniments per impulsar la ciutat no és un invent del segle XX! L’emperador no sembla que prengués en consideració la proposta barcelonina, però el cert és que el port es va fer servir en diverses ocasions per acollir vaixells i esdeveniments relacionats amb la política exterior imperial. El 1525, per exemple, el rei de França, Francesc I, va ser fet presoner a Barcelona després de perdre la batalla de Pavia. Només s’hi va estar tres dies, però els barcelonins ho van viure intensament, ja que tenir presoner un rei, i, a més, el de França, no es veia cada dia! Uns quants anys després, el 1532, Carles va tornar a la ciutat per encapçalar un estol de naus de guerra que comandaria l’almirall genovès Andrea Doria, recentment contractat després de treballar per al rei de França. Prudencio de Sandoval va explicar en una crònica molt detallada diversos aspectes de l’expedició, entre els quals es fa referència a l’estada a Barcelona:

Con gran cuidado acudía el Emperador, el tiempo que estuvo en Barcelona, a todas las provisiones que para la Armada se había de hacer, como si fuera un particular capitán, o no los tuviera tantos y tales que cualquiera pudiera fiar toda la armada […]. Eran tanta la gente noble y común que no cabían en la ciudad, ni se podía andar por las calles: unos que venían a ver aquella hermosa Armada, otros que querían ir en ella. […]. Domingo 16 de mayo entró el Emperador en la galera capitana de Andrea Doria, acompañado de muchos grandes y cavalleros de la Corte. Tratóse en Consejo de Guerra que no se consintiesen en la armada mujeres, ni muchachos, ni otra gente inútil, mas de aquellos solos que eran para pelear: pero no bastó ese rigor que si las sacaban de un navío, las recogían en otro: y así se hallaron en Túnez más de cuatro mil mujeres enamoradas que habían pasado, que no hay rigor que venza y pueda más que la malicia.

Encara que la crònica ja explica que moltes d’aquestes dones seguien l’exèrcit des de Màlaga, segur que moltes altres es van apuntar a l’aventura a Barcelona, on durant unes quantes setmanes es van arribar a ajuntar més de trenta mil soldats i mariners.

Els jesuïtes

L’imperi de Carles i les seves aventures bèl·liques van comportar dues cares per a la ciutat. D’una banda, van moure el comerç amb Castella i amb els altres territoris de la monarquia, però, de l’altra, l’estat permanent de guerra contra França i contra el Turc no era bo per als negocis mediterranis. A més, la descoberta d’Amèrica estava començant a donar uns fruits sorprenents: Amèrica no era un tros d’Àsia, com s’havia pensat inicialment, sinó que era tot un continent (o dos). Encara que al principi les mercaderies i els productes que arribaven de terres americanes eren més aviat escassos i semblava que compensaven ben poc l’esforç que costava aconseguir-los, durant el llarg regnat de Carles les coses van anar canviant i la plata i molts altres productes valuosos van començar a fluir. Castella s’adonava que era més rica del que s’havia imaginat, mentre que la Corona d’Aragó, malgrat la prosperitat que sorgia de la posició dominant de Carles a Europa, era la que més patia. I, dins de la Corona, com sempre, Catalunya era la més afectada, tant per bé com per mal. I dir Catalunya representava dir Barcelona, en definitiva.

Els darrers vint anys del regnat de Carles són, per dir-ho d’alguna manera, més tristos. És el moment en què el seu fill Felip s’està formant i a ell, que no ha sigut mai gaire familiar, aquest fill li sobra. Felip és un noi reconcentrat, obsessionat amb la religió en el seu vessant més fosc, més tètric. Així com Carles és un home renaixentista, Felip és un home del barroc. En aquests anys, Carles, de mica en mica, es va replegant en si mateix. La política internacional, en un moment en què amb aquests termes, habitualment, es descriu simplement la guerra entre estats, no s’acaba d’arreglar mai. A més, el luteranisme o, com es dirà posteriorment, el protestantisme, ha començat a ser un factor clau en la política internacional, especialment en els territoris alemanys, amb els quals Carles i la Monarquia Hispànica estan tan vinculats. Els pocs que intenten trobar una solució religiosa, com Erasme de Rotterdam, fracassen. El cercle d’erasmistes del qual s’envolta inicialment l’emperador acabarà en mans de la Inquisició, i encara més quan Erasme és convidat a integrar-se a la Cort espanyola de Carles i ho rebutja amb una frase amb llatí demolidora: Non placet Hispania, «no m’agrada Espanya». La Monarquia Hispànica comença a no agradar enlloc. És massa forta, massa fatxenda, massa lligada a l’Església més repressiva i menys espiritual, precisament la que Luter, Calví i d’altres estan denunciant.

L’Església catòlica i el seu principal valedor, l’emperador Carles, buscaran una sortida als problemes polítics que no tan sols passi pel domini de les armes, sempre incert. Aquesta sortida es concreta en les resolucions que es prenen en el llarguíssim concili de Trento, on es farà una contrareforma que, de fet, obliga a reformar l’Església de cap a peus. Encara que no es pot considerar filla directa de Trento, l’aparició de la Companyia de Jesús, un orde religiós del tot diferent dels ordes existents en aquell moment, marcarà el rumb dels nous temps. Els jesuïtes es consideraran soldats i monjos, però uns soldats ben diferents dels que havien estat els templers o els hospitalers. Els jesuïtes són soldats de l’intel·lecte. Només els capellans més ben preparats són admesos a la Companyia. I encara que el principi jurídic apareix una mica més tard, els jesuïtes són ferms partidaris del cuius regio, eius religio, o sigui, «la religió del príncep és la religió de la regió». Aquest principi, que tindrà resultats nefastos i provocarà, en part, la Guerra dels Trenta Anys, és cregut fermament pels jesuïtes, que ja no es dirigeixen al poble, sinó que busquen sempre la connivència de les elits.

El fundador d’aquest particular i fascinant orde va ser Iñigo o Ignacio de Loiola, un basc que primer va ser soldat i després de ser ferit va entrar en un procés profund de reflexió i de descobriment espiritual. En aquest període de reflexió, Ignacio va a Manresa i, després, a Barcelona, ciutat estimada pel primer jesuïta i on s’instal·la una de les primeres cases de l’orde. Els jesuïtes havien fet un vot extra d’obediència al Papa i actuaven amb una seguretat i una força extraordinàries, convençuts que les seves accions sempre estarien emparades per la jerarquia de l’Església.

A Barcelona aquesta manera d’actuar els portà problemes ràpidament. La primera església i casa de l’orde que van construir, l’any 1552, era a la Rambla, a la cantonada amb l’actual carrer del Pintor Fortuny, just on hi ha ara un hotel de luxe. El lloc hauria estat el menys important, si no fos que l’Església, en aquell temps, tenia unes normes molt clares sobre la distància a què es podien construir nous temples. I l’església més propera a la nova seu dels jesuïtes era, en aquell moment, la més poderosa de Barcelona després de la catedral: l’església de Santa Maria del Pi.

El Pi sempre ha estat al rovell de l’ou del que es cou a la ciutat. Encara que en aquells temps havia de competir amb Santa Maria del Mar i Sant Just i Pastor, a més de la catedral, el Pi tenia sota la seva jurisdicció una de les zones més denses de la Barcelona emmurallada, a més de l’Hospital de la Santa Creu. Aquesta combinació feia que els rèdits que obtenia la congregació li permetessin mantenir una bona quantitat de capellans que vivien dels serveis religiosos que l’església prestava. A més, el Pi tenia l’avantatge, molt rar en la Barcelona sorgida de l’edat mitjana, de tenir força espai al seu voltant, ja que era la parròquia que estava més a prop dels calls jueus de la ciutat, desapareguts al final del segle XIV. Els pogroms havien permès mantenir aquests espais, que eren vitals per als rèdits que s’obtenien amb els enterraments. Probablement, a part dels cementiris actuals, el lloc de la ciutat on hi ha més cadàvers encara soterrats és la rodalia de l’església del Pi.

La congregació del Pi, en veure que estaven construint la nova església a l’altra banda de la Rambla, va posar el crit al cel. Va mesurar la distància i els capellans van comprovar que les obres es feien a menys de cent quaranta canes del Pi —una cana és un metre i mig generós—. Per tant, era una distància il·legal. Els jesuïtes van parlamentar amb la congregació parroquial, però no van cedir, la distància era massa petita i allà no s’hi podia construir. Aleshores els jesuïtes van parlar amb el bisbe i li van mostrar els permisos concedits directament pel Papa per actuar segons els semblés convenient. El bisbe els va donar la raó i va deixar els del Pi amb un pam de nas. La història hauria acabat aquí si no fos que l’Església és una institució amb una vida molt llarga i amb una memòria selectiva per a les seves coses, però en tot cas d’elefant.

Al final del segle XVI, o sigui, més d’un segle després de la construcció de la primera església jesuïta de Barcelona, la Companyia va voler ampliar el temple. De fet, en va voler construir un de nou, molt més gran, l’església de Betlem, la façana de la qual continua intacta des d’aleshores a la Rambla, cantonada amb el carrer del Carme, just a sota d’on hi havia la primera església. Els jesuïtes no es van preocupar pel vell plet amb la gent del Pi, però la primavera del 1680, o sigui, 128 anys després del primer plet, la congregació del Pi va tornar a la càrrega. Si la distància de la primera església de Betlem no era la correcta, com ho podia ser la segona, més a prop encara del Pi? A més, el permís papal només se circumscrivia al primer temple i no pas al segon. Sense entrar en consideracions jurídiques, podria ser que els del Pi tinguessin raó, però el cert és que tant la congregació com la Companyia de Jesús, en aquells moments, anaven a totes.

Els del Pi van maniobrar a prop dels consellers del Consell de Cent i pràcticament van convèncer els cinc homes del Consell que prohibissin la construcció de la nova església. Volien aturar les obres i desanimar els jesuïtes, que haurien d’afrontar un plet de molts anys de durada sense poder construir res. Però no sabien amb qui s’havien ficat. Aquell mateix dia, abans que l’endemà els hagués d’arribar l’interdicte judicial, els jesuïtes van decidir que ocuparien les cases que havien de ser enderrocades per construir la nova església. I així ho van fer. Van cridar un notari perquè certifiqués que aquelles cases estaven ocupades pels jesuïtes i, per tant, pertanyien a la Companyia. El rector del Pi, però, se’n va assabentar ben aviat, ja que tres dones que vivien en una de les cases van anar a explicar-li que els jesuïtes les n’havien tret de males maneres. El rector, bona part dels clergues de la congregació i un grapat de feligresos van decidir que arribats a aquest punt la violència ja era legítima i que, per tant, el que corresponia era treure els jesuïtes per la força. Un dels clergues va convèncer la resta que aquell no era un bon camí, que era millor anar per la via legal. Amb la intervenció del Consell de Cent, aquell mateix vespre es va obligar els jesuïtes a obrir la casa de les dones perquè hi poguessin tornar. Però els jesuïtes havien estat força espavilats i abans de l’arribada dels agutzils ja havien indemnitzat les tres dones, amb la qual cosa no els podia ser restituïda la casa, que va quedar en poder de la Companyia de Jesús. La tarda següent, la ciutat n’anava plena i un munt d’exaltats es van reunir a l’església del Pi, decidits a atacar els jesuïtes o a portar-los a la Inquisició perquè els cremessin per heretges.

Aquests estira-i-arronsa no van arribar mai a concretar-se i la violència no va passar de ser verbal. Durant força mesos la ciutat es va dividir en dos bàndols, segons qui es considerava que tenia la raó. Però, com diu la dita catalana tan sàvia, pagant, sant Pere canta, i en aquest cas va ser exactament així. Tot es va solucionar amb un pagament que els jesuïtes van fer a la parròquia del Pi. Ara sí que ja era el moment de construir la nova església, una joia del barroc català, que, malauradament, com tantes altres esglésies, va ser cremada a mitjan juliol del 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola.

L’amenaça del Turc i la batalla de Lepant

El plet de l’església de Betlem és significatiu de com es vivien els afers eclesials en aquella societat. El 1571, el poder de la religió, la situació internacional i les habilitats diplomàtiques del papa Pius V, van propiciar que un seguit d’estats mediterranis, que sovint, a més, havien lluitat entre si, s’aliessin per promoure una gran batalla naval contra l’Imperi otomà, que acabava de conquerir Xipre i altres possessions venecianes del Mediterrani oriental. Les victòries otomanes de moment només eren perilloses per als venecians i per als cavallers de l’Orde de Malta. Però si un estol turc aconseguia una base permanent a Famagusta, era obvi que el següent pas seria Sicília, Mallorca o la península Ibèrica. Massa perillós per a massa gent.

El 7 d’octubre de 1571, prop de la població grega de Návpaktos, en italià Lepanto, en català Lepant, es van trobar les dues esquadres enemigues. Mai no hi havia hagut, ni mai no hi va tornar a haver, una batalla de galeres com aquella. Més de dos-cents mil homes van lluitar durant hores enmig del mar. Per fer-se una idea de com va ser aquella batalla, es pot visitar la rèplica de la galera reial de Joan d’Àustria que es va construir a Barcelona i que es troba exposada a la nau central de les Drassanes, al Museu Marítim de la ciutat. Els morts van ser nombrosos: uns vuit mil cristians, per diverses desenes de milers d’otomans. La xifra de morts otomans és difícil de precisar, perquè, a més dels que van morir al mar, s’ha de comptar la gran matança de soldats i mariners que va tenir lloc a les costes gregues i venecianes per part dels habitants de la zona.

L’armada otomana va quedar desfeta i semblava que l’amenaça del Turc quedava per molts anys, o potser per sempre, anul·lada. A Catalunya, les notícies es van rebre amb una gran alegria, potser la més gran alegria que els catalans van tenir en aquell segle tan convuls. El 31 d’octubre va arribar la notícia a la ciutat i totes les campanes van sonar per celebrar l’esdeveniment. Les tasques ciutadanes es van aturar i tothom va sortir al carrer per donar gràcies al cel, per ballar, beure i gaudir de la victòria, que es creia definitiva. El Consell de Cent va organitzar tres dies de celebracions i força actes religiosos, tedèums en acció de gràcies a totes les esglésies de la ciutat, penjades de domassos, etc.

L’alegria de la victòria de Lepant va perdurar, si més no en el vessant religiós, pràcticament fins a mitjan segle passat. En una de les capelles de la catedral hi ha un Crist crucificat de grans dimensions, en una postura estranya, clavat a la creu, amb el cos doblegat cap a un costat. La tradició popular diu que aquest Crist era el que duia la nau capitana dels cristians, la galera reial que va ser reconstruïda a les Drassanes el 1971. La forma tan estranya del cos es deu a dues possibles causes: que el Crist va fer el miracle d’apartar-se quan una bomba dels sarraïns anava de dret a tocar-lo, o que, quan va començar la batalla, el Crist va ser baixat a la bodega. La galera va patir un forat al casc i aleshores el Crist va adoptar miraculosament aquella postura per tapar la via d’aigua. En el que coincideixen totes dues fonts és que el color negre de la fusta del crucifix i del Crist es deu al fum de la batalla. Res de tot això és cert, òbviament. De fet, no se sap amb certesa d’on ve aquest Crist, però es pensa que és d’un mestre madrileny d’aquella època i que es va instal·lar a la catedral al final del XVI.

El Crist va estar durant anys força amagat a la capella, però, als anys vint del segle XX, la dictadura de Primo de Rivera i la del general Franco van utilitzar-lo de manera molt particular. Sovint treien el Crist de la capella i l’exposaven a la plaça de la catedral per a la seva adoració, sempre lligada a les victòries èpiques que les dues dictadures atribuïen als exèrcits espanyols. Encara avui és possible veure com, el Divendres Sant, moltes persones, essencialment dones, s’apropen al Crist i li passen unes cordes amb nusos pel dors, ja que la superstició diu que, amb aquest gest i resant un munt d’oracions, els desitjos es concedeixen. També se li atribuïa la capacitat d’atorgar potència sexual als homes; i per això algunes dones hi acudien i posaven la mà a la zona genital del Crist, que va arribar fins i tot a perdre color en la zona en qüestió.

424 carrers dins de les muralles: el carrer Ample

La celebració de Lepant, les desfilades dels gremis, les reunions dels estols de guerra… Tot ens dóna la imatge d’una ciutat viva i intensa. Però, per a algú que viu en el segle XXI, la Barcelona del final del segle XVI i començament del XVII seria espantosa, com, de fet, devien ser espantoses totes les ciutats europees d’aquell moment. Els visitants d’aquella època, però, no la trobaven bruta, rònega i petita. Al contrari, la veien esplèndida i bella, una mena de perla lluminosa al costat del mar. I què podem dir dels barcelonins? Com han fet al llarg de tota la seva història, i com continuen fent ara sense cap mena de vergonya, els habitants de la ciutat la veien com una meravella de la natura.

El 1589, el catedràtic de Dret de la Universitat, Dionís Jeroni Jorba, va escriure una història de la ciutat. No s’hi va escarrassar gaire, perquè el que va fer va ser agafar una obra de més o menys un segle abans, Barcino, de Jeroni Pau, i la va reescriure sense tocar gaire les pàgines que més li van agradar. No es pot ser del tot crític amb el catedràtic Jorba, perquè reutilitzar textos antics —i no tan antics…— era habitual en el passat i ningú no es posava vermell per això. Tothom ho considerava, d’una manera ben pragmàtica, d’allò més natural. Doncs bé, Jorba es va adonar que l’obra anterior, en la qual s’havia «inspirat», diguem-ho així, ja no responia del tot a la Barcelona on ell vivia. Al final del segle XVI, a Barcelona hi havia 424 carrers, els que cabien dins de la muralla. I el més famós, el de més anomenada, no era la Rambla, com un podria pensar, o el Born, no. Era el carrer Ample, el carrer on hi havia els palaus dels principals aristòcrates de la ciutat.

Avui, el carrer Ample causa estupor. Com pot ser que a un carrer tan estret se li digui «ample»? Per considerar realment ample aquest carrer, s’ha d’imaginar com n’eren d’estrets els carrers que el rodejaven. De fet, i encara que el fervor remodelador dels diversos governadors i alcaldes de la ciutat ha transformat l’entorn del carrer Ample, encara avui es pot imaginar una certa esplendor i la sensació d’alleujament que devien sentir els barcelonins del final del XVI quan, després de passar per carrers estrets, atapeïts, foscos i plens de revolts, desembocaven en aquell carrer principal, el carrer Ample. No és estrany que els més principals de la ciutat, fugint de la claveguera al cel obert que era la Rambla, s’instal·lessin en aquell carrer, on sortir al balcó, bé, en algun dels primers balcons que es van construir a la ciutat, devia resultar una delícia. A diferència dels veïns dels altres carrers, el joiós habitant del carrer Ample devia veure les llambordes del carrer només guaitant i, si no aixecava gaire la vista, podia obviar la vida quotidiana dels habitants de la casa del davant.

El carrer Ample, durant el segle XVI, va esdevenir el carrer aristocràtic per excel·lència. Al terra del carrer s’hi havien posat llambordes noves que, segons el nostre cronista catedràtic Jorba, «com més plou, més netes estan». El 1582 s’havien tret les lloses que cobrien el terra perquè, com que el carrer era relativament tan ample, s’hi havien començat a fer curses de cavalls. No és estrany, doncs, que davant d’espectacles de tanta categoria, en l’època de Jorba hi tenien casa el duc de Cardona, l’infant Enric d’Aragó o el duc de Soma. I uns quants anys abans hi havia residit Pere Folc de Cardona, que va arribar a ser president de la Generalitat i arquebisbe de Tarragona. Al palau dels Cardona, situat al número 28 del carrer Ample, s’hi van allotjar dos monarques: l’emperador Carles I i el rei Francesc I de França. Actualment, el palau ja no té res de medieval. Al final del XVIII, dos segles després de ser publicat el llibre de Jorba, el virrei de Catalunya, que era el duc de Sessa, va enderrocar el palau medieval i va construir-ne un de nou, neoclàssic, amb una façana avorrida que encara es pot contemplar.

Al final del XVI, el carrer, a més, havia guanyat estil. Quan Carles I s’hi va allotjar, va trobar a faltar el tros de muralla que donava al mar. Un home de natura tan guerrera, nascut en una terra on tot eren fortificacions, es devia trobar mig despullat vivint en un tros de carrer que no semblava protegit per cap mur seriós. L’emperador va ordenar que es construís també muralla a la zona de Barcelona que donava al mar. La muralla de mar va esdevenir de seguida el lloc de passeig per excel·lència de Barcelona, fora de la Rambla sempre pudenta i a manca d’algun passeig de debò, que, s’ha de dir, tampoc no s’estilava gaire en altres ciutats europees del moment. Era un bon lloc per veure el mar i, sobretot, per estar a l’aguait dels vaixells que s’apropaven o que fondejaven. La principal activitat de Barcelona continuava, com en l’època medieval, essent el comerç, bàsicament el marítim. Qualsevol vista privilegiada del mar, el fet de saber abans o, com a mínim, no després dels altres, quines mercaderies arribaven, era determinant per als bons afers dels magatzemistes i noliejadors de vaixells que proliferaven en aquells barris, tocant a mar.

La Junta del Morbo

En aquells moments, en el període final del segle XVI, Barcelona i bona part del Principat de Catalunya miraven amb ambivalència el fet que el rei ja no ho era només de la Corona d’Aragó, sinó que també ho era d’un ens enorme, la Monarquia Hispànica, que agrupava en el seu si força regnes, el més important dels quals era Castella. L’aristocràcia catalana, la que tenia palaus al carrer Ample, cada cop es confonia més amb la castellana. El procés d’emparentar entre els nobles dels diferents regnes de la monarquia feia que, un segle després de la unió dinàstica, els títols aragonesos i, per extensió, catalans, anessin a parar a nobles d’arrel castellana. A més, els nous temps que corrien a tot Europa afavorien que les Corts, abans itinerants, tendissin a establir-se en una ciutat, on la creixent maquinària estatal podia relacionar-se amb més facilitat. Aquest fenomen tenia diverses cares: d’una banda, comportava que els més poderosos de la monarquia cada cop estiguessin més absents del Principat i, per tant, entenien cada cop menys les necessitats del país. La mentalitat d’aquesta aristocràcia s’estava transformant i adoptava cada cop més les maneres i les inquietuds de la Cort castellana. Però, d’altra banda, l’auge econòmic de la Corona de Castella havia afavorit el comerç de Barcelona amb els castellans i això es traduïa en el fet que s’havia tornat atractiu un mercat que fins aleshores havia resultat especialment difícil. Els comerciants catalans tenien al costat de casa un mercat nou, molt influït i enriquit sobtadament gràcies a les riqueses que provenien del Nou Continent. Catalunya, per no dir directament Barcelona, tenia prohibit el comerç amb Amèrica, però aquesta prohibició era força inefectiva. Els vaixells carregats de productes americans sovint arribaven directament al port de Barcelona des de l’altra banda del món. I també arribaven productes d’Amèrica transportats per naus portugueses o andaluses, que abans havien fet una parada en aquells indrets i havien facilitat així el contraban amb la Corona d’Aragó.

La relativa bona salut del comerç afavorí que Barcelona creixés i que els carrers s’omplissin dia rere dia. Segons Borja, a la Barcelona del final del XVI hi vivien deu mil veïns. No ens hem de prendre aquesta xifra de manera literal. «Un veí» l’hem d’entendre com «una família» i com que les famílies d’aleshores tenien de mitjana quatre membres i mig, voldria dir que a Barcelona hi devien viure en aquells moments unes quaranta-cinc mil persones. No està malament. No és comparable ni de bon tros amb la gran ciutat mediterrània d’aleshores, Nàpols, que probablement superava els cent cinquanta mil habitants, però és una mida respectable per a aquell moment.

Però tota aquesta fràgil prosperitat es posava sovint a prova. Per a un barceloní del final del segle XVI, la vida era un regal que es perdia. Per exemple, el 1589 hi va haver un gran episodi de pesta bubònica. Durant nou mesos, des del juny d’aquell any fins al febrer del següent, la pesta va colpejar Barcelona. El bisbe de la ciutat i els consellers van fer recompte al final del desastre. Segur, segur, havien mort 10.723 barcelonins i, com que els tres primers mesos de l’epidèmia el recompte no es va portar prou acuradament, podria ser que la xifra fos superior en dues o tres mil persones més. O sigui, més d’un quart de la població va morir de resultes de l’epidèmia. A l’església del Pi no donaven l’abast en els enterraments. Les places del voltant de l’església es van omplir de cossos que eren enterrats amb poca cerimònia. Tot i així, la congregació del Pi es va sentir molt cofoia i ben tocada per la mà de Déu, perquè, de la seva dotzena llarga de capellans, cap ni un va ser castigat per la pesta. Fins i tot van cantar un tedèum per celebrar que la pesta havia matat les congregacions de totes les parròquies barcelonines, tret de la seva. Els cronistes expliquen alguns episodis especialment terrorífics, com la troballa de cadàvers de nadons que havien mort de gana i set al costat de les mares mortes per la pesta. O la fugida en massa de milers de barcelonins, espantats per les conseqüències de l’epidèmia. O la pobresa que va esdevenir després de sis mesos de lluita contra la malaltia.

El 1589 va ser la pesta, però els mateixos barcelonins eren plenament conscients que la ciutat era propensa a matar els habitants a causa de la insalubritat que s’hi respirava. Barcelona era prou coneguda per la pudor que feia, pudor que, de fet, no s’arribà a esvair fins a mitjan segle XIX, quan les muralles van ser enderrocades. La gent vivia atapeïda entre els murs de la ciutat i la prohibició de construir en el perímetre exterior de la muralla no era cap excusa, perquè dins de la ciutat sobrava lloc, especialment al barri del Raval, gràcies a l’ampliació que s’havia fet durant el segle XIII. Aquest atapeïment potser cal atribuir-lo al caràcter genuí de la ciutat, tan pagada sempre d’ella mateixa. En aquell moment, no hi havia pràcticament cap latrina pública, i, si algú tenia una necessitat quan anava pel carrer, el costum era trobar algun raconet més o menys discret i deixar anar el que calgués. Hi havia poc clavegueram i la majoria d’aigües fecals anaven a parar a uns pous negres que tenien les cases. Quan aquests pous s’omplien, deixaven anar les seves matèries al carrer, matèries que acostumaven a concentrar-se en les escletxes que quedaven entre llamborda i llamborda, fent, diguem-ho així, de matèria orgànica adhesiva. A més, Barcelona era ja una ciutat desbordada pel trànsit de carruatges i cavalls. Els veïns, quan la situació esdevenia insuportable, acumulaven els detritus en alguna cantonada i esperaven que algun femataire, l’home que recollia els fems per a l’adob de les collites, se’ls endugués. A tot això s’hi havien de sumar la sang i les despulles de l’escorxament dels animals, que sempre es feia dins de la ciutat, i les restes preindustrials que produïen els tallers. Es deia que el lloc més insà de Barcelona era la part més propera a mar de la riera de Sant Joan, on l’aigua es barrejava amb la sortida del clavegueram, els animals morts del mercat d’aviram que hi havia al costat i altres residus. Si hi havia alguna andròmina més grossa per llençar, els barcelonins acostumaven a dur-la a qualsevol cementiri parroquial, els espais que ara ocupen les places que hi ha davant de les esglésies més antigues de la ciutat. Si les deixalles no aprofitaven els vius, potser aprofitarien els morts…

Tota la ciutat era un femer. Des de mitjan segle XV s’havia format, a imitació de moltes altres ciutats mediterrànies, especialment italianes, una anomenada Junta del Morbo. La Junta del Morbo era una mena de comitè d’homes notables que estudiaven les mesures per lluitar contra les pestes, anomenades genèricament morbo. La Junta decidia tant on s’havien de soterrar les víctimes de les epidèmies com si calia detenir els forasters per si eren l’origen de la infecció. Amb el temps, la Junta es va constituir en una mena de Departament de Sanitat de Barcelona i, teòricament almenys, procurava imposar un seguit de normes higièniques que previnguessin les malalties. A partir de la pesta del 1553, la Junta va adquirir més poder. El Consell de Cent estava tip que Barcelona patís constantment pestes i va decidir posar-s’hi fort. Els membres de la Junta —també anomenada la Vuitena, perquè la formaven vuit homes— es van constituir en un poder dins del poder, en un avançament del que passaria uns dos-cents anys després a França, quan el Comitè de Salut Pública, encapçalat per Robespierre, faria rodar els caps dels enemics de la revolució. Una de les mesures que van emprendre va ser impedir que els pobres entressin a la ciutat, sobretot si eren pobres francesos. En aquells temps, fugint de la pobresa i de les guerres de religió, molts francesos, especialment gascons, havien arribat al Principat. Era fàcil atribuir-los els orígens de qualsevol mal i la pesta no va ser una excepció. Els pobres, a més, anaven bruts i esparracats, i per als membres de la Junta això era un símbol clar que eren portadors de les pitjors malalties.

El poder de la Junta era molt, no tan sols perquè servia per prevenir les terribles malalties que espantaven els barcelonins, sinó també perquè permetien que alguns dels seus membres es lucressin amb la corrupció. Després de l’epidèmia del 1564, dos membres de la Vuitena, Jaume Ros, mercader de draps, i Joan Crespí, sastre, van convèncer els altres sis membres de la Junta que els vestits dels morts de la infecció no havien de ser cremats. S’havien guardat al convent dels Àngels Vells, fora dels murs de la ciutat, i consideraven que airejar la roba seria suficient per eliminar les restes de la infecció. Els diners de la venda, teòricament, anirien a parar secretament a les arques de la ciutat, però, com ja es veia a venir, de fet, se’ls van quedar els dos presumptes higienistes. El que no sabem és si els pobres desgraciats que van comprar la roba usada van quedar infectats…

Barcelona: bella ciutat del món

Enmig de tota aquesta misèria, la vida podia tenir també molt encant per als barcelonins i per als seus visitants. La ciutat era coneguda arreu en aquell moment com un indret esplèndid, i no és estrany, vistos els testimonis que ens han deixat alguns dels seus habitants o visitants il·lustres. Un d’aquests va ser Miguel de Cervantes Saavedra, que es refereix a Barcelona en diverses novel·les i escrits. En una de les Novelas ejemplares, en concret a Las dos doncellas, Cervantes fa que les protagonistes arribin a la ciutat i diu:

Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la cavallería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo.

Bella ciutat del món, regal i delícia dels estadants, acollidora, elegant… Cervantes no fa en tota la seva obra unes lloances tan grans de cap altra ciutat del món. Però l’escriptor no s’atura aquí. A la segona part del Quixot, el seu heroi, acompanyat per l’escuder Sancho Panza, visita Barcelona i diu que la ciutat és «archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única».

Tot i aquestes lloances, no hi ha cap prova directa de la presència de Cervantes a Barcelona, encara que n’hi ha moltes d’indirectes, i potser en dues ocasions. El primer cop va ser probablement el 1569, quan l’escriptor tenia vint-i-dos anys. Cervantes vivia a Madrid i va ser condemnat per haver causat ferides a un home anomenat Antonio de Sigura. La condemna no va ser menor, se li havia de tallar la mà dreta i desterrar-lo de Castella durant deu anys. Amb bon criteri, el jove Cervantes no va esperar que es complís la sentència i va marxar cap a Itàlia. No se sap l’itinerari que va fer, però habitualment els castellans anaven de Madrid a Saragossa i de Saragossa a Barcelona per embarcar-se, el mateix recorregut que ara fa el tren de gran velocitat (TGV) o les autopistes. L’únic problema per sostenir aquesta hipòtesi és que se sap que la primera etapa de la fugida del jove el va portar a Sevilla, que no és precisament al costat de Barcelona. En tot cas, en les obres anteriors al Quixot, es troben nombroses referències sobre la realitat catalana, bona part de les quals difícilment es podien saber sense haver-les vist personalment.

Sembla més clar que Miguel de Cervantes va visitar un segon cop Barcelona i que aquesta visita va servir per incloure la ciutat en l’itinerari que el Quixot fa en la segona part de les aventures del cavaller de la Manxa. Al juny del 1610, Cervantes es va estar a Barcelona com a mínim un mes, i fins i tot podria ser que hagués passat tot l’estiu a la ciutat, quan tenia ja seixanta-dos anys, una edat força avançada per a l’època. S’ha de tenir en compte, a més, que l’escriptor no estava en un bon moment físic, en bona mesura a causa de la vida que havia dut. El 7 d’octubre de 1571, mentre participava a la batalla de Lepant embarcat com a soldat a la galera Marquesa, va rebre un tret d’arcabús que li va seccionar un nervi del braç esquerre, que li va quedar inservible. A més, segons la seva pròpia descripció, gairebé ja no li quedaven dents i tenia dificultats a la vista. Sens dubte, havia conegut temps millors. D’altra banda, el viatge a Barcelona, acompanyat de la seva dona i de la seva filla, no li va sortir gaire bé. Cervantes veia amb una certa desesperació que l’èxit que havia obtingut amb la primera part del Quixot i amb totes les narracions que havia publicat no li servia per assegurar-se la subsistència. Com que ell ja havia estat a Itàlia, i guardava un record plaent d’aquells anys, quan va assabentar-se que el comte de Lemos havia estat nomenat nou virrei de Nàpols, va voler afegir-se a l’expedició. Si aconseguia formar part de la Cort del virrei com a escrivà o com a literat o com el que fos, la seva vida i la de la seva família estarien assegurades.

Les expedicions cap a Nàpols sortien gairebé sempre del port de Barcelona. Catalunya i el Regne de Nàpols formaven part de la Corona d’Aragó i tenien una connexió ja molt antiga. Un avantpassat del rei Felip III, Alfons V d’Aragó, un segle i mig abans, va viatjar a Nàpols amb ànim guerrer i li va agradar tant que s’hi va estar setze anys sense tornar a trepitjar mai més Catalunya, fins que es va morir. Els lligams entre Nàpols i Barcelona eren, doncs, importants. Al port de la ciutat s’aplegaven els vaixells, tant de guerra com mercants, que transportaven els virreis i la seva nombrosa Cort. Les setmanes prèvies a la marxa d’un virrei transformaven la ciutat, tant per les festes i commemoracions que celebraven els aristòcrates de pas, com per les nombroses vendes que feien els mercaders, com —i de manera no menys negligible— per les trifulgues, els conflictes i l’ús de les cases de prostitució que feien els mariners i la tropa. En el cas del duc de Lemos, es van ajuntar a Barcelona sis galeres de l’esquadra de Gènova, dues de la de Florència i quatre de l’esquadra de Nàpols, en total dotze naus de guerra i ni se sap la quantitat de vaixells civils que els acompanyaven.

Cervantes volia afegir-s’hi, però havia de superar primer un mur de nom ben barroc: el secretari del duc de Lemos, que es deia Lupercio Leonardo de Argensola, i que havia estat cronista del Regne d’Aragó i, juntament amb el seu germà Bartolomé Leonardo, exercien una tirania literària emparats per la proximitat del virrei. Lupercio era un envejós conegut. No suportava ni Góngora, per qüestions suposadament literàries, ni Lope de Vega, que havia estat l’anterior secretari del duc. No consta que Cervantes tingués cap problema anterior a la cita de Barcelona amb ell, però el que sembla força clar és que els Lupercios, com els anomenava l’autor del Quixot, no desitjaven tenir al seu costat ningú que els fes la més mínima ombra literària o personal. A través, per tant, del secretari i del seu clan familiar, va ser impossible que Cervantes aconseguís el bitllet cap a Nàpols. L’altra possibilitat era demanar a Lemos directament un lloc a la seva Cort. Però, de nou, els esdeveniments li van ser contraris. El duc només es va traslladar a Barcelona a l’últim moment, del 5 al 10 de juny de 1610 i va estar molt atrafegat. El dietari de Jeroni Pujades ens explica totes les festes i solemnitats que va gaudir, o patir, vés a saber, el duc durant aquells cinc dies. Cervantes ni s’hi devia poder apropar.

I per què Cervantes es va quedar encara uns quants dies més a Barcelona si el duc ja havia tocat el dos? Doncs tampoc no ho sabem, però que s’hi va quedar és molt probable, perquè tant en el Quixot com a Las dos doncellas relata alguns episodis que devien estar inspirats pel que va veure a la ciutat fins al final d’aquell mes. Per exemple, el Quixot i el seu escuder arriben a Barcelona la nit de Sant Joan. El dietari de Pujades explica el costum d’aquella nit, des dels baluards de les muralles que donaven a mar, de disparar salves que eren contestades pels vaixells que hi havia a port; el mateix que descriu el Quixot. D’altra banda, al final de juliol d’aquell any hi va haver una trifulga de mariners al port, descrita a les Novelas ejemplares; i fins i tot podria ser que s’hi hagués estat fins a mitjan setembre, quan les quatre galeres de la Generalitat de Catalunya van capturar uns vaixells turcs davant de la ciutat, episodi que també observa, des de la galera capitana, el Quixot. Per tant, Cervantes no tan sols devia viure a Barcelona, sinó que també la va descriure amb goig. I a on va viure? La tradició barcelonina diu que va ocupar un pis de la tercera planta d’una casa de l’actual passeig de Colom, número 2. Com ja es deuen veure a venir, no hi ha cap prova que fos així. La tradició té una certa lògica: l’edifici va ser construït a mitjan segle XVI, uns cinquanta o seixanta anys abans que arribés Cervantes. A més, a la façana té la imatge d’un home que potser podria ser l’escriptor. Bé, això darrer fa temps que es va comprovar que no podia ser cert, perquè el medalló amb la imatge va ser posat quan segur que no hi vivia ningú que hagués pogut veure Cervantes en vida. El fet que no existeixin els documents, però, no vol dir que allà no hi visqués. De fet, des de la finestra del tercer pis hauria tingut una talaia perfecta per contemplar els esdeveniments que després retrataria al Quixot i a les Novelas ejemplares i, per tant, és del tot versemblant. Els guies turístics s’aturen davant de l’edifici, que avui té un supermercat als baixos, i expliquen la vida de Cervantes. Ara, la tercera planta té una vista magnífica del port esportiu. En aquell moment, la muralla de mar la devia tapar una mica, però res no treu que aleshores com ara, quatre-cents anys després, des d’allà encara es respiri l’ànima de Barcelona.