3

ELS VISIGOTS

Planta de la ciutat de Barcelona al segle VI. Hipòtesi de Julia Beltrán de Heredia i dibuix d’Emili Revilla (MUHBA).

Des de la segona meitat del segle IV, l’imperi Romà va començar a trontollar. Una de les moltes causes d’aquesta sacsejada, que cada cop anà a més, va ser la influència creixent dels pobles germànics dins de l’imperi, els que els romans anomenaven bàrbars. De fet, la relació entre aquests pobles germànics i els romans venia de molt lluny. Durant l’època de la República, les legions s’havien enfrontat sovint a les migracions bàrbares. En la majoria d’ocasions, les legions havien guanyat i havien capturat milers de presoners i els havien convertit en esclaus.

D’altra banda, l’imperi va créixer tant que va arribar a tenir unes fronteres enormes i un territori immens. Als romans no els va quedar altre remei que assimilar aquelles poblacions que vivien en els territoris conquerits i, sovint, van haver d’emprar la força militar dels pobles germànics per lluitar contra altres tribus. Cada cop més, milers de guerrers germànics van ser contractats com a tropes auxiliars, i, cada cop més també, aquesta relació comportava tensions, algunes força greus i terribles. L’any 378, un d’aquests grups, els visigots, antics aliats dels romans, que aspiraven a integrar-se pacíficament en el territori imperial, es revoltaren. Les traïcions i corrupcions de les autoritats romanes els enerven. Aleshores l’emperador Valent es dirigeix a Adrianòpolis, a Tràcia, no gaires quilòmetres enllà de Constantinoble, per castigar-los; però allà és derrotat i mort. És la primera gran victòria d’un grup pretesament bàrbar sobre les legions, i els provoca tanta sorpresa i humiliació que des d’aleshores aquesta formació de combat, que, amb variants, feien servir els romans des de feia més de cinc segles, cau en desús.

Els visigots no són cap mena de salvatges, si és que no ho som tots els humans, és clar; són gent que, simplement, volia viure en pau. Des de la victòria d’Adrianòpolis, però, ells i molts altres grups ètnics, germànics o asiàtics, comencen a entrar a l’imperi Romà, especialment el d’Occident, i es converteixen en un factor polític més. Les faccions diverses de l’Estat romà els utilitzaran com una peça per derrotar els adversaris polítics o per consolidar territoris que fins aleshores se’ls han resistit. Aquest ús de grans quantitats de poblacions amb interessos i cultures ben diversos a la llarga no resultarà gratuït per als romans. Adrianòpolis representa un abans i un després per als visigots i, en general, per a tots els pobles germànics. Si fins aleshores només es plantejaven ser un poble vassall o, com a màxim, aliat, a partir d’ara comencen a veure’s a si mateixos com a mínim iguals que els romans i fins i tot els seus hereus en el control d’Europa. Després d’uns anys d’estira-i-arronsa, els visigots troben en el general Alaric un líder de primera que és capaç de derrotar els romans fins i tot dins de la mateixa península Itàlica. L’any 410, Alaric i els seus guerrers aconsegueixen entrar a la ciutat de Roma.

Els visigots, però, no van fer honor al malnom de bàrbars. L’entrada i ocupació de la capital de l’imperi d’Occident, la ciutat més important del món com a mínim durant cinc segles, no va ser brutal ni molt menys. Òbviament hi va haver un saqueig, però un saqueig controlat, en què es van respectar, per exemple, les propietats religioses. Això tenia una certa lògica, perquè el contacte dels visigots amb els romans i, malgrat les decepcions, l’admiració que mostraven cap a la civilització clàssica des de feia dècades, els havia romanitzat en bona mesura. Molts visigots havien abraçat el cristianisme i, probablement, una bona part d’ells parlaven llatí o bé havien barrejat el seu idioma amb el llatí, encara que això no és potser del tot clar.

Gal·la Placídia: una joia ben preuada

Entre totes les joies i riqueses que els visigots es van endur de Roma, n’hi va haver una de fonamental per a la història de Barcelona. En el seu saqueig de Roma, l’any 410, Alaric va capturar una ostatge ben important: la germana de l’emperador romà Honori, que es deia Gal·la Placídia. Era una gran ostatge, i més tenint en compte que els romans continuaven sent una força militar i social ben poderosa. Els visigots controlen o més aviat impedeixen el control romà de gran part de l’imperi, especialment l’actual Itàlia i el que seria ara el sud de França. On el domini romà sembla ferm és a la Tarraconense, entre altres coses perquè en el seu territori té una ciutat que posseïa unes fortificacions que, pel que sabem, en aquell moment no n’hi havia de millors. La ciutat, ja s’ho imaginen, era Bàrcino. Però aquest domini se’ls girà ben aviat en contra, als romans. En el darrer segle, el deteriorament del poder de l’emperador havia estat constant. Qui tenia l’exèrcit, tenia el poder, i l’única manera de tenir l’exèrcit content i al costat d’algun general ambiciós era que aquest tingués assegurat el control econòmic i polític d’un territori. Tenint en compte que la regió més tranquil·la i més pròspera que encara no estava disputada pels visigots era la Tarraconense, ja es poden imaginar que el general que la tenia sota el seu domini en aquells anys turbulents de seguida va plantejar-se arribar a ser l’emperador i les intrigues que van envoltar aquella rebel·lió van canviar el futur de Bàrcino.

Com tota intriga, la gènesi és una mica complicada: d’una banda, hi ha l’emperador Honori, un home que ha vist afeblit el seu poder a causa, entre altres coses, de la invasió visigòtica d’Itàlia. De l’altra, hi ha un emperador usurpador, Constantí, que dominava la Gàl·lia amb l’ajuda de legions britàniques. Però un del seus generals, anomenat Geronci, segons sembla d’origen germànic, es va rebel·lar contra Constantí, i, per sostenir la rebel·lió, va aliar-se amb grups de sueus, alans i vàndals, als quals va permetre el pas cap a la península Ibèrica. Un cop arribat a la Tarraconense, el 408 va fer proclamar emperador un aristòcrata de Tàrraco, Màxim. Màxim i Geronci van decidir fixar la capital de l’imperi —bé, d’aquell succedani d’imperi Romà— a Bàrcino, i fins i tot van encunyar moneda.

Bàrcino tenia bones muralles i bon port i això la convertia en un enclavament militar excel·lent. L’any 411, Geronci surt amb les seves tropes per derrotar definitivament l’exèrcit de Constantí, comandat per un general anomenat, per a més confusió, Constant. L’assetja a Arle, a la Provença, a la França actual, però es troba amb la sorpresa que un altre exèrcit romà enviat per l’emperador Honori i comandat pel general Constanci —el nom del qual prova que la confusió es troba a l’ADN d’aquesta història— també vol capturar Constantí, i ja de pas aturar Geronci. Les tropes de Geronci són atacades i derrotades a Arle i es veuen obligades a recular cap a la Tarraconense. Però tant de desastre comporta la rebel·lió de les tropes contra el seu general. Després de molts combats, Geronci es veu rodejat pels rebels i se suïcida. Davant de la situació, l’aristòcrata tarraconense Màxim fuig cap a la Bètica a refugiar-se al costat dels seus aliats alans. Encara tornarà a ocupar Bàrcino breument el 419, però finalment serà capturat per Honori, traslladat a Ravenna, on s’havia situat la nova capital de l’imperi Romà d’Occident, i executat per traïdor el 422. Complicat, oi? L’important, però, és que l’episodi de Geronci i Màxim fa evident que Bàrcino era una ciutat cabdal per als romans i que, a més, amb la captura de Roma la seva rellevància havia augmentat.

I mentre els romans intrigaven entre ells per ser emperadors, què feien els visigots? Doncs els visigots s’havien instal·lat a Tolosa i, un cop mort Alaric, havien nomenat un nou rei: Ataülf. El nou monarca, no tan sols va heretar el poder, sinó també el control dels ostatges, entre ells, recordem-ho, la princesa Gal·la Placídia, que feia ben bé un any que patia captiveri. I fos l’amor, o bé la conveniència, el cert és que el rei visigot i la princesa ostatge es van casar a Narbona l’any 411. Era una moviment magistral d’aquell joc d’intrigues: els visigots, el poble bàrbar més romanitzat de tots i el més potent militarment, anunciaven així al món que el seu rei també entrava en la batalla per la successió imperial de Roma.

Honori ja s’havia desempallegat de Constantí gràcies al general Constanci, la seva mà dreta. Ara, de sobte, l’enemic al tron imperial era Ataülf i la seva pròpia germana. El joc continua, però Honori decideix llançar les seves tropes comandades per Constanci contra els enemics i, de nou, els obliga a recular. Ataülf i Gal·la Placídia, amb el seu exèrcit visigot, han de marxar de Narbona i l’any 414 s’instal·len a Bàrcino.

Ataülf cada cop més es planteja emparar-se de tot l’imperi. A Bàrcino accelera el procés de romanització dels visigots i planeja com expandir el territori. A la ciutat neix el seu hereu, Teodosi, tot i que el nen mor al cap de pocs dies. Però tanta romanització, tant de llatí, provoca certs recels entre els seus soldats. L’any 415, quan feia menys d’un any que era a Bàrcino, Ataülf és degollat per la seva guàrdia. El succeeix Sigeric, un altre noble, que tan sols dura una setmana perquè també és assassinat. El tercer rei serà el noble Vàlia, més pragmàtic sens dubte, que decideix pactar amb els romans, probablement els instigadors de tantes morts i cops d’estat. El 416, Vàlia acorda amb els romans atacar els vàndals i els alans, instal·lats al sud i al centre de la Península, i deixa en pau els romans. De pas, allibera Gal·la Placídia i aquesta es casa amb el gran aliat del seu germà, el general Constanci.

Els visigots es fan tan forts que els romans s’espanten de nou i, entre amenaces i pactes, els obliguen a retirar-se a la zona de Tolosa de Llenguadoc, on establiran el seu regne. De fet, la Gàl·lia ja feia dècades que estava fora del control romà i per a l’imperi és millor que estigui sota el control d’un aliat, encara que no sigui de fiar, que no pas sotmesa als interessos dels generals romans més ambiciosos. Les relacions entre visigots i romans seran tan turbulentes com es pot suposar. En general, seran relativament amistoses, però sempre plenes d’intrigues i conspiracions.

Bàrcino, darrer bastió de l’imperi d’Occident

Bàrcino i la Tarraconense queden, de nou, sota control romà. De fet, durant anys pràcticament seran el darrer bastió de l’imperi d’Occident. De tant en tant el territori pateix incursions dels visigots i dels ostrogots, però Bàrcino es manté ferma a les mans dels romans. A la ciutat, però, l’evident degradació del poder romà té un efecte pràctic, com a mínim curiós, i és que les autoritats civils tradicionals, com els edils, són, de fet, substituïdes pel bisbe, l’autoritat religiosa. L’Església serà la que dirigirà Bàrcino, com ja estava passant a molts altres llocs de l’imperi. Aquest fet serà cabdal, no tan sols perquè la ciutat veurà com es construeixen diversos edificis lligats a la funció episcopal, sinó també perquè aviat el control dels visigots comportarà problemes religiosos.

Els visigots eren arrians. L’arrianisme, tot i que ara és una deriva cristiana exòtica i, pràcticament, inexistent, en aquells moments no era un corrent religiós menor. Provenia d’un teòleg del segle IV, Ari, que va defensar que Jesucrist no era Déu, sinó simplement fill de Déu. Aquest matís, que als ulls actuals constituiria simplement una discussió doctrinal sense gaire pes, va provocar grans conflictes i, com és habitual al llarg de la història tan bon punt es toca algun dogma religiós, molta violència. Els visigots i els ostrogots eren arrians, mentre que els francs, per exemple, eren catòlics. Mentre l’imperi d’Occident trontollava, l’única institució que encara mantenia una certa unitat era l’Església. Si l’arrianisme es consolidava, però, aquest vincle d’unió amb tot el territori també s’acabaria. És ben normal, doncs, que no tan sols per raons teològiques, arrians i catòlics no es veiessin amb bons ulls, el que de fet s’estava dirimint era realment una qüestió de poder, fos Jesucrist Déu o només el seu fill.

D’altra banda, l’agonia de l’imperi Romà, en el segle V, va suposar per a les ciutats d’Occident un procés de ruralització, i Bàrcino no en va quedar al marge. Les ciutats, abandonades a si mateixes, perdien pes perquè perdien els grans propietaris, cada cop amb menys paper com a dirigents de les ciutats. Els propietaris fugien al camp i es retiraven a grans propietats rurals, el nucli de tants i tants pobles que van néixer en aquell segle.

Tot i aquesta confusió, els visigots són prou forts i, pel que sembla, no són uns salvatges incivilitzats, sinó que també saben teixir simpaties en territoris propers. Si no, no s’explica que a l’any 472, només quatre anys abans de la destitució de Ròmul Augústul, el darrer emperador romà d’Occident, el rei visigot Euric ocupi Bàrcino sense oposició i, segons sembla, fins i tot amb la col·laboració dels habitants de la ciutat. Potser el poder visigot o la força de l’arrianisme que s’estava introduint a Bàrcino podrien explicar aquest lliurament probablement pacífic de la ciutat.

Tanmateix, el control absolut de la Tarraconense no passà a mans dels visigots fins a l’any 496, quan el fill d’Euric, Alaric II, va derrotar el que quedava de l’organització hispanoromana. Els romans, definitivament, s’havien acabat en la història de Barcelona. Però a Alaric, quan tot semblava que li anava tan bé, el va perdre el seu caràcter ambiciós.

Després de la captura de Dertosa, l’actual Tortosa, per part dels visigots, el rei franc Clodoveu va llançar una ofensiva. Alaric va portar el seu exèrcit fins a Vouillé, prop de Poitiers. Segons diuen les cròniques godes, el mateix Clodoveu, al principi de la batalla, va matar Alaric i això va provocar l’enfonsament dels visigots. El resultat afectà directament Barcelona, encara que la batalla va passar més de mil quilòmetres al nord de la ciutat, perquè els visigots van haver d’abandonar bona part dels territoris que posseïen al nord dels Pirineus i escollir una nova capital, l’any 507, un cop van haver de marxar de Tolosa. Aquesta nova capital va ser Bàrcino.

Barchinona

De fet ja no fou Bàrcino exactament, sinó Barchinona o Barcinona, el nou nom de la ciutat, que aviat va ser recollit en diverses monedes. No és del tot segur, com tantes altres coses d’aquesta època, que els habitants de la vila l’anomenessin així, però amb aquest nom és citada a la Chronica Cesaraugustana, una crònica sobre l’arribada i l’assentament dels visigots que, per desgràcia, només conservem gràcies als fragments que esmenta un altre document una mica posterior. O sigui, tot plegat força inconcret. En tot cas, el que és segur és que els visigots derrotats a Vouillé van escollir com a nou monarca un fill bastard del rei mort, Gesaleic, un guerrer que va conduir les restes de l’exèrcit visigot fins a Bàrcino o Barchinona, com vulguin, on es va instal·lar el 511.

Gesaleic tenia enemics molt poderosos, els ostrogots, ja que el fill legítim del rei Alaric, un nen de nou anys anomenat Amalaric, era el nét del rei dels ostrogots. Tenir Amalaric al tron visigot feia que els ostrogots tinguessin un aliat de primera a la península Ibèrica, mentre que l’interès del rei bastard, Gesaleic, era, com és natural, marcar distàncies amb els veïns. Visigots i ostrogots havien compartit un immens territori anomenat pels romans Gòtia, que correspondria més o menys a bona part de l’actual Ucraïna. Feia segles, doncs, que tots dos pobles, connexos per moltes raons, tenien una relació intensa. És prou conegut que en les relacions entre dos el pas del temps no millora necessàriament la parella i això és el que va passar a visigots i ostrogots. Per als ostrogots, controlar el reialme visigot era un pas més o menys necessari per restituir l’imperi Romà sota el seu comandament. Però els ostrogots, com abans Alaric, no eren els únics que somniaven: els francs, els que havien forçat aquella crisi, també desitjaven el mateix.

Teodoric, en nom del nen Amalaric, va enviar el seu exèrcit contra Gesaleic. Gesaleic s’havia refugiat a Barchinona, però probablement no devia veure clara la possibilitat de resistir un setge o, potser, no es refiava dels seus companys. El cas és que va sortir de la ciutat i en un lloc inconcret al nord de Barchinona es va enfrontar amb l’exèrcit ostrogot i els partidaris del rei nen i va patir una derrota. Va tornar amb la cua entre les cames a acollir-se als murs de la ciutat, però, tenint en compte com anaven les coses, va fugir cap al sud, probablement fins a l’Àfrica, on dominaven els vàndals. Els vàndals, que teòricament eren amics de Gesaleic, no van voler provocar la ira dels nous mandataris visigots i dels seus mentors ostrogots, i van decidir expulsar Gesaleic. Va fugir fins a l’Aquitània, a la França actual, va reclutar un nou exèrcit i es va llançar a intentar recuperar per la força la nova capital visigoda, Barchinona. De nou, fou un desastre. Un altre cop va ser derrotat a uns quants quilòmetres de la ciutat i va fugir, com sempre. Quan, poques setmanes després, va arribar prop de Narbona, va ser capturat per uns soldats ostrogots i assassinat.

Amalaric era massa petit per governar, només tenia nou anys, i per això el seu avi, el rei ostrogot Teodoric, es va fer càrrec de la regència. Però la situació no era ni molt menys idíl·lica. Els francs, que recordem que han estat els causants de tot aquest embolic, pressionen fort perquè tenen la intenció d’arribar a la península Itàlica. Els visigots aguanten pels pèls a Narbona amb l’ajut dels ostrogots. Teodoric es va fent gran i nomena cap de l’exèrcit visigot un dels seus generals, l’ostrogot Teudis, que, de fet, governarà el país. I, per acabar-ho de lligar tot, fa casar Amalaric amb una princesa merovíngia, Clotilde. Amalaric, però, li va donar molt mala vida. El fet era que Clotilde professava la fe cristiana catòlica, mentre que el seu marit era arrià. Quan Clotilde anava a missa a la basílica de Barcelona, els nobles visigots s’entretenien a insultar-la i a llançar-li excrements. Tanta mala vida li van donar que els merovingis, finalment, emprenyats, van atacar el regne. Amalaric, però, davant l’atac, va fer matar a cops Clotilde. I els merovingis van respondre amb l’ajut dels francs… paraules majors! L’any 531, davant de tanta pressió, Amalaric decideix abandonar la Cort i instal·lar-se a Barchinona. Però això a Teudis no li va fer gens ni mica de gràcia i va decidir presentar-se a la ciutat per solucionar el conflicte d’una vegada per totes. El va solucionar tan radicalment que Amalaric va perdre la vida.

Teudis es va proclamar rei a Barchinona i la va fer la seva capital. El fet de ser ostrogot va facilitar que arribés a un acord amb els seus antics compatriotes per no interferir mútuament en els seus respectius regnes. A partir de Teudis el regne visigot es denominarà Septimània. Teudis aprofundirà la feina que ja havia començat Alaric: transformar el dret del seu territori. Fins aleshores, la pervivència del Dret Romà clàssic era un fet, encara que els diferents pobles germànics que havien ocupat l’imperi sovint havien incorporat normes pròpies, provinents d’altres tradicions jurídiques, al cos de lleis i costums que venien dels romans. Ara, Teudis vol canviar les coses i, encara que no farà una revolució jurídica, el cert és que els territoris de la Septimània, entre ells la ciutat de Barchinona, comencen a regir-se per unes normes diferents de les que havien utilitzat en els anteriors cinc segles.

Teudis posarà fi a la capitalitat de la ciutat que havia impulsat Amalaric. Probablement perquè devia trobar que Barchinona era massa a prop del territori franc. Teudis trasllada la Cort a Toledo, al centre de la península Ibèrica. És una capital més convenient per als seus desitjos d’expansió. Com farà molts anys després el més gran rei català, Jaume I, quan l’expansió cap al nord es fa impossible, Teudis gira els ulls cap al sud. A l’antiga Bètica els enemics eren més febles que no pas els maleïts francs. Bàsicament, els enemics del sud eren, encara que sembli increïble, els bizantins, que no es conformaven amb l’imperi Oriental i volien reconquerir les antigues fronteres de l’imperi romà. Però tornem als visigots. Potser per no trencar la tradició, el destí de Teudis va ser l’habitual dels reis visigots. Sembla que, en una estada a Barchinona, un home que aparentava estar boig se li va apropar i el va matar. Tenint en compte l’estil habitual dels visigots de canviar de monarca, és possible que el boig no ho estigués tant o bé que només fos un titella d’altres nobles interessats a suplantar Teudis. Sigui com sigui, l’assassinat es va cometre a Barchinona. Com ja deu suposar el lector, les notícies exactes de com i de quina manera es va cometre l’assassinat brillen per la seva absència. Però qui se’n va aprofitar va ser un dels seus generals, Teudisel, que, tot just un any després, va ser assassinat en un banquet celebrat a Sevilla. Segons sembla, Teudisel va ser convidat a sopar per una colla d’hispanoromans. El rei visigot no va caure en el fet que ell havia mantigut relacions amb totes les dones dels qui el convidaven al banquet. El rei libidinós no va arribar viu a les postres.

Dues seus episcopals

Barchinona —o Barcinona, com es vulgui— no era indiferent a tot aquest clima de conspiracions i assassinats sense aturador. En el moment de l’entrada dels visigots, la basílica, situada en l’extrem nord del recinte de la muralla, a l’actual catedral, ja funcionava. Per construir-la es van utilitzar les estructures d’una domus, una casa benestant romana, que probablement ja havia servit per al culte cristià. A partir de l’any 346, amb l’emperador Constanci, s’havien hagut de canviar els signes pagans dels temples de culte pel crismó cristià. El crismó és el monograma del nom de Crist, format per les lletres gregues khi i ro superposades, que a ulls de la gent avesada a l’alfabet occidental semblen una X i una P. Aquestes dues lletres són les primeres del nom de Crist en grec i van ser el símbol que va veure l’emperador Constantí al cel a la batalla del Pont Milvi i que va determinar la victòria sobre els enemics. Al crismó i també al fet que va aconseguir convèncer els seus soldats cristians, que eren la majoria de l’exèrcit, que Déu estava amb ells.

Quan els visigots es van emparar de Bàrcino, la basílica funcionava a ple rendiment i el bisbe era qui realment manava a la ciutat. El bisbe era catòlic i no va canviar de religió pel fet que haguessin arribat aquells bàrbars que professaven l’arrianisme. D’altra banda, la major part de la població de la nova Barcinona no es va mesclar amb els visigots i això va fer que la seva religió es mantingués. Els visigots, però, no havien arribat al poder precisament per doblegar-se davant dels bisbes catòlics i una de les primeres decisions que van prendre va ser quedar-se la basílica per al culte arrià. Els catòlics, que, recordem-ho, eren la majoria, van haver de buscar una nova seu episcopal, que no va anar a parar gaire lluny. De fet, tan sols a un centenar de metres més enllà, a l’altra banda del Fòrum, on ara se situa la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor.

I d’aquí arrenca una tradició barcelonina que, de fet, s’ha mantingut fins als nostres dies. A Barcelona, el poder s’ha estructurat sempre a banda i banda de la plaça principal, el Fòrum en l’època de què estem parlant i la plaça de Sant Jaume en l’actualitat. Habitualment, la banda oest ha estat ocupada per la representació del poder del territori del qual Barcelona és capital, i a l’altre costat, a l’est, s’ha situat la seu del poder més relacionat amb la ciutat. Actualment això es concreta en el Palau de la Generalitat i l’edifici de l’Ajuntament, però en època visigoda la partició era entre els arrians —que representaven el poder visigòtic— i els catòlics, més representatius de la població de Barcinona.

El fet que hi hagués dues seus episcopals tan a prop l’una de l’altra i en franca competència devia resultar conflictiu. I fins a un cert punt ho va ser. El cert, però, és que la diferència doctrinal entre arrians i catòlics no va fer que la sang arribés al riu o, per ser més precisos, a l’aigua portada per l’aqüeducte romà. El que sí que va comportar és que el Fòrum, que havia estat fins aleshores l’espai central de la vida de Bàrcino, comencés a perdre tot el sentit. A la civilització romana, a l’espai del Fòrum es concentrava el poder civil i el religiós, si és que això era clarament distingible en aquella cultura. En canvi, el poder dels visigots es concentrava en el temple cristià arrià. De fet, la basílica va començar a créixer i pràcticament en el mateix edifici, o en edificis adossats s’hi va instal·lar el palau del Comes Civitatis, el comte de la ciutat o governador. I al seu costat es va fer espai per a una guarnició militar. Militars, polítics i religiosos, per tant, en la mateixa àrea. No es pot dir que els visigots no sabessin com funcionava el poder. A més, per primer cop, es van començar a enterrar dins de les muralles. Trencant del tot la tradició de Roma, per tal d’apropar-se a un cel del qual els romans no havien tingut notícia fins a l’arribada del cristianisme, els cossos dels principals i de les seves famílies ara eren enterrats a dins o al costat de la basílica. En canvi, els pobres o, simplement, els que no formaven part del nucli dirigent visigòtic, van continuar sent soterrats al costat dels camins que sortien de la ciutat.

La construcció del complex episcopal va comportar molts canvis a la ciutat. A poc a poc, el Fòrum va ser desmantellat, ja que els edificis que el conformaven van començar a trossejar-se per reutilitzar-ne les pedres. La quadrícula romana que caracteritzava la ciutat, de mica en mica, també es va desdibuixar. Les antigues grans mansions dels senyors i de la gent benestant, les domus, van ser dividides i modificades, sovint agafant parts dels porxos que les rodejaven o, fins i tot, trossos de carrer. La trama urbana, tan rectilínia i romana, es va modificar i va donar lloc a una ciutat més propera al que ara entenem com una població medieval, amb carrers que trenquen, edificis que no estan alineats amb la via o afegitons poc estètics a qualsevol paret. Les clavegueres que havien construït els romans també se’n van ressentir. Alguna part es va encegar i altres van quedar sense ús en modificar-se els carrers. En aquest sentit, les termes interiors, les que havien pagat Luci Minici i el seu pare, que es trobaven a l’actual plaça de Sant Miquel, es van convertir en una església, la de Sant Miquel, enderrocada a mitjan segle XIX.

El creixement de Barcinona: el «suburbium»

Tots aquests canvis urbans no tan sols eren deguts a la diferent visió i comprensió del món que tenien els visigots dels hispanoromans, sinó també al fet que Barcinona estava creixent. D’una banda, es produïa un creixement demogràfic natural, fruit de la utilització agrària i ramadera del territori. De l’altra, l’atracció de la ciutat per als habitants de fora muralles era cada cop més evident, ja que en aquells moments Barcinona representava gairebé l’únic indret civil en molts i molts quilòmetres que oferia una certa protecció i que, en conseqüència, permetia consolidar un comerç estable i relativament segur.

La ciutat intramuralles feia el que podia per aguantar la pressió demogràfica, però no podia acollir tothom que arribava ni totes les activitats que els nous temps havien comportat. Per primer cop, la ciutat fora de les muralles va començar a créixer i estendre’s, sobretot amb la construcció de noves basíliques en honor als màrtirs cristians, seguint la forma tradicional romana, i amb la construcció de monestirs, un fet absolutament nou. Durant aquesta època, neixen algunes de les esglésies que, avui en dia, formen part del patrimoni més important de Barcelona. Es fan, per exemple, tot i que amb un aspecte ben diferent de l’actual, Sant Pau del Camp, l’església de Santa Maria del Pi, la desapareguda de Sant Cugat i la darrera, Santa Maria de les Arenes, allà on ara es situa Santa Maria del Mar.

Aquestes basíliques fora muralles són molt atractives per als habitants de Barcinona perquè disposen d’un dels productes més de moda del moment: les relíquies, restes habitualment humanes atribuïdes a persones que van morir per la fe cristiana o que l’Església considerava ja aleshores sants, que van causar furor fins a deu o onze segles més tard. Quan un d’aquests fragments es dipositava en un temple, s’originava un flux de creients que anava a adorar-lo, convençuts de les virtuts terrenals de la resta en qüestió. Sovint, aquestes relíquies provenien d’alguna resta humana desenterrada en el lloc on s’havia erigit el temple, motiu pel qual, i no per casualitat, molts d’aquests indrets de culte es construeixen a la vora de vies principals on, recordem-ho, era el lloc habitual d’enterrament dels romans i dels hispanoromans. Per tant, de restes, fossin santes o no, no n’hi devien faltar.

Enmig dels fonaments del que després, amb el temps, va ser l’església del Pi, es va trobar una pedra amb un forat, que actualment es pot veure al costat de les quatre columnes que queden del Fòrum al carrer del Paradís, que devia servir per guardar algunes relíquies importants, probablement les de santa Eulàlia, tot i que no està clar, perquè tant l’església del Pi com la de les Arenes podrien haver allotjat les restes de la santa. El fet que una o dues de les primeres esglésies de Barcelona acollissin les restes d’una jove màrtir inexistent només prova el poder de la fe en la santedat de la màrtir i la naturalesa divina del seu suplici. Algun descregut dirà que si la nena és una invenció, aquelles relíquies no li podien pertànyer. Ja se sap, però, que de descreguts n’hi ha hagut sempre.

En tot cas, fos algun tros d’os de santa Eulàlia o fossin un parell de dits d’algun altre sant, el que és cert és que en aquells anys, gràcies al poder de la fe, per primer cop Barcelona comença a desenvolupar una activitat regular ciutadana fora de les muralles, un indret nou que comença a existir i a tenir una història pròpia. Aquest territori fora de les muralles se’l va anomenar, com en l’època romana, suburbium. En aquest suburbi, de mica en mica s’hi va instal·lar més població que volia viure sota la influència de la ciutat, cada cop més poderosa, però que alhora, per raons habitualment econòmiques, s’havia de conformar de travessar-ne cada dia la muralla sense poder-s’hi quedar després de la posta de sol, quan les portes es tancaven. Entrar per una de les portes de la ciutat no era gratuït. Una taxa gravava el pas de les persones i les activitats comercials, fins i tot les minses activitats dels homes i les dones més pobres que anaven als mercats a vendre els seus productes, aquells que no es podien ni permetre dormir cada nit arrecerats per la seguretat de les muralles de Barcinona. La dinàmica i la distinció entre els qui viuen a dins i els qui viuen a fora és una peculiaritat que s’ha arrossegat fins als nostres dies. Quan la ciutat va viure un gran boom immobiliari en els primers anys del segle XXI, molts barcelonins, de grat o obligats pels preus astronòmics que va arribar a assolir l’habitatge, es van veure forçats a marxar de la ciutat, tot i que, ara, les muralles, simbòliques, ja eren molt lluny del centre.

Les desigualtats socials

Durant la segona meitat del segle VI, quan la capital visigoda es trasllada definitivament a Toledo, Barcinona perd importància en el món visigot, tot i que la seva idiosincràsia com a ciutat que forma part de la societat visigòtica pervisqui. Una societat que procura consolidar les estructures del seu regne. Sovint, ho fa de manera civilitzada, com quan el rei Rescesvint promulga el Liber Iudiciorum, el Llibre jutge, una compilació de les lleis vigents. De vegades, però, no ho fa de manera tan pacífica. Tot el període visigot és una acumulació d’assassinats, tensions i intrigues a les altes esferes. Una societat, d’altra banda, on es barregen els gots amb els hispanoromans i els arrians amb els catòlics.

Quan Recared, però, va heretar el tron, veient que l’arrianisme cada cop més condemnava els visigots a ser uns apestats dins del món cristià, va decidir convertir-se ell i tot el regne al catolicisme. Va ser un encert, perquè, després de gairebé un segle de convivència complicada, per primer cop visigots i hispanoromans van fusionar-se i van començar a conviure amb una certa comoditat. Aquesta era la via més lògica. Es calcula que la proporció entre visigots i hispanoromans era d’1 a 10 com a màxim. Alguns autors fins i tot diuen que només un dos o un tres per cent dels habitants del regne visigot ho era. La resta eren hispanoromans. Aquesta proporció, tan minsa, no es devia complir exactament a les ciutats, perquè allà és on es van concentrar la majoria dels germànics. Barcinona, en aquest sentit, no devia ser cap excepció. A més, per als visigots, viure a les ciutats va adquirir un gran prestigi: era l’únic lloc on s’impartien ensenyaments, sempre al voltant dels bisbats. També a les ciutats, i especialment a Barcelona, els mercaders estrangers venien els seus productes. Això explica la pervivència d’un important contingent de jueus dins dels murs.

En tot cas, la societat visigòtica era diferent de la romana, però tampoc no tant. L’esclavatge, per exemple, es mantenia de manera intensa, encara que es tractava d’un esclavatge una mica diferent del de l’època dels romans. A Roma, en general, la major aportació d’esclaus havia estat per part dels pobles derrotats a les guerres que les legions sostenien. De fet, una de les teories que defensen molts historiadors de per què l’Imperi romà va decaure és que en els cent cinquanta anys finals de l’imperi pràcticament no hi va haver cap guerra de conquesta exterior i el flux d’esclaus que mantenien la producció de Roma va decaure i, per tant, l’economia es va esfondrar. És cert que els homes, les dones i els nens capturats en guerres van disminuir molt, encara que en l’època dels visigots es van lliurar guerres importants i victorioses contra els pobles del nord i de l’oest de la Península, bascons i sueus respectivament, i també contra els bizantins assentats al sud. Però el més probable és que durant l’època visigòtica la majoria dels esclaus provinguessin més aviat de deutors que no podien satisfer el que devien; o de famílies que es morien literalment de gana i preferien passar a la condició d’esclaus; nens venuts pels seus pares de ben petits; condemnes judicials per causes diverses o, simplement, esclaus de naixement perquè els seus pares també ho eren.

Que la institució de l’esclavatge era important en la societat visigòtica ho demostra que gairebé la meitat de les lleis que es van promulgar en aquell període es referien als esclaus. Aquestes normes, per exemple, castigaven amb pena de foguera aquell esclau i aquella dona lliure que haguessin mantingut relacions sexuals. També permetien el càstig corporal i la mutilació dels esclaus que no es comportaven com ho volia l’amo. Els visigots eren molt afeccionats a aplicar la pena de la decalvatio o arrencament dels cabells de l’esclau. Tot i el maltractament i el càstig, això permetia que, en poc temps, la persona pogués tornar a treballar. També eren molt habituals, amb la mateixa finalitat d’aplicar un càstig terrible que no impedís que la força de treball d’aquell subjecte quedés malmesa, la castració i el fet de tallar el nas o les orelles de l’esclau. La majoria dels esclaus, com en l’època romana, es trobaven a les explotacions rurals, ja que era la mà d’obra que es feia servir per treballar la terra. Però les ciutats, i una de tan principal com Barcinona no en va ser una excepció, també disposaven de molts esclaus, dedicats més aviat al servei dels potentes. Potentes és un dels substantius llatins més suggerents que es poden trobar. Així s’anomenava les classes dirigents de l’època, formades pels visigots —la immensa majoria— i els hispanoromans amb propietats. Entre els potentes més potents —si es permet el joc de paraules— hi havia les autoritats eclesials. Que fossin arrianes o catòliques no variava substancialment el tracte que rebien els esclaus. L’arribada del cristianisme i el fet que aquesta religió reconegués als esclaus la possibilitat de batejar-se i, per tant, de ser considerats éssers de Déu, ha fet pensar a alguns historiadors que va ser determinant per al final de l’Estat romà, però la pràctica dels visigots, entre d’altres, ho desmenteix. Els homes d’Església feien servir els esclaus sense manies i no hi ha cap testimoni, ni un, que ens digui que els cristians van tenir un tracte diferent amb els esclaus que els pagans. És més, alguns dels teòlegs més destacats del temps dels visigots, com Isidor de Sevilla, justificava l’esclavitud associant-la al pecat original. De fet, segons el futur sant sevillà, l’esclavitud era fruit de la misericòrdia de Déu, perquè els esclaus tenien propensió al mal i per això era necessari que fossin castigats pels seus amos.

Ara bé, el que el cristianisme sí que va transformar en part va ser la institució de l’esclavitud. Durant l’època visigòtica, la manumissió, o sigui, l’alliberament de l’esclau que, a partir d’aleshores, mantenia un vincle de submissió amb l’antic amo, va augmentar molt. De fet, l’antiga condició de llibert, que ja hem vist que va ser força important a la Bàrcino romana, ara es va transformar en manumitit, que, tal com ja es començava a veure, era molt a prop d’una figura que durant els propers segles seria molt important: el serf. A tot arreu del regne, i també a Barcinona, les classes populars s’assemblen cada vegada més. No hi havia gaire diferència entre un esclau, un manumitit, o un home lliure però pobre fins a la misèria. No és estrany que, en les excavacions que es duen a terme allà on havia estat la muralla de Barcelona, quan s’arriba a l’estrat visigòtic es trobin força esquelets de rata comuna, que eren consumides pels habitants més pobres de la ciutat, no precisament els potentes.

La revolta de Paulus

Aquesta desigualtat social també és una fractura d’aquell regne. Durant tot el segle VII els reis i les revoltes nobiliàries s’aniran succeint, gairebé sense descans. Curiosament, però, el territori de la Tarraconense es veurà lliure d’aquestes intrigues pràcticament fins al final d’aquell segle, la qual cosa ens demostra que en el regne visigot les intrigues de la cort de Toledo quedaven molt lluny de la majoria dels territoris oficialment del regne, però realment controlats per l’aristocràcia de la zona. Bàrcino, com a ciutat més poderosa de la Tarraconense, viurà, doncs, un segle d’un cert creixement, encara que amb la població en les condicions penoses que hem comentat. Al final del segle, però, Bàrcino queda implicada en la revolta de Paulus, un dels episodis més reveladors que aquell regne no podia durar gaire…

Paulus, de nom Flavius, era un dels principals generals del rei Vamba, que va començar a regnar el 673. Vamba no va iniciar el seu regnat amb bon peu, en primer lloc perquè, segons diuen les cròniques, va ser escollit en contra de la seva voluntat. La monarquia visigoda, malgrat alguns intents, no havia consolidat la condició que fos hereditària. Segons sembla, Vamba, que era ja un home molt vell, va ser una solució de compromís a la mort del rei Recesvint, per la senzilla raó que, atesa l’edat, el nou rei en principi havia de durar poc en el càrrec, un sistema d’ajornament de decisions que posteriorment ha estat molt habitual en el Papat, per exemple. El problema va ser que Vamba va viure encara força anys i, a més, els va viure amb una certa empenta. Tan bon punt va ser nomenat, li va esclatar l’enèsima rebel·lió dels bascons. Vamba s’hi va dirigir amb el seu exèrcit, però, quan estava en ple conflicte, li van arribar notícies molt greus i confuses: la Septimània, amb capital a Narbona, un dels seus territoris més rics i importants, que incloïa Barcinona, s’havia rebel·lat. No ens han quedat prou fonts de per què hi va haver la rebel·lió, encara que sembla que l’excusa va ser que el sistema d’elecció de Vamba, segons els rebels, no era legal. Tot i així, sembla una excusa molt poc sòlida. En qualsevol cas, davant d’això va decidir dividir el seu exèrcit i enviar-ne una part per destruir els rebels. Aquest segon exèrcit el va posar sota el comandament del general Flavius Paulus, nomenat per a l’ocasió dux de la Septimània.

Paulus arriba a Tàrraco amb els seus soldats, però, de manera inesperada, no tan sols no els utilitza per extingir la rebel·lió, sinó que s’hi uneix amb tanta empenta que fins i tot passa a encapçalar-la. Sota el comandament de Paulus pràcticament tota la Tarraconense i la major part de la Septimània passa a les seves mans. També hi contribueix que el regne franc els envia ajut, encara que, pel que sembla, de poca qualitat militar. Paulus arribarà a ser proclamat rei, però no queda clar si d’un nou regne separat del de Vamba o de tot el regne, tot i que només amb un control limitat del territori. En tot cas, Barcinona serà un dels seus puntals.

Ara bé, Vamba, que era gran però no dròpol, va derrotar al més aviat possible els bascons i va girar l’exèrcit cap a la Tarraconense. Va aplegar prop de trenta mil homes, una xifra immensa per a l’època, i va dividir l’exèrcit en tres columnes que es van dirigir cap a Narbona passant per territori català. La columna principal, dirigida pel mateix rei Vamba, havia de seguir la Via Augusta i tenia per objectiu rendir tres grans fortaleses: Tàrraco, Barcinona i Gerunda (l’actual Girona), la més important de les quals, i clau en la campanya, era Barcelona. Barcinona, però, no va lluitar. El principal líder de la ciutat, el dux Ranosind, n’havia fugit, i Vamba va entrar-hi i va capturar els caps rebels que hi quedaven, entre ells dos diaques. La campanya va continuar i en uns quants mesos, després d’alguns combats, els rebels van ser morts o capturats. Paulus i els principals membres de la rebel·lió que van sobreviure no van ser executats o encegats com permetien les lleis visigodes, sinó que van ser decalvats, com es feia amb els esclaus, i els van obligar a marxar a l’exili.

L’episodi de Paulus és il·lustratiu de com funcionava o, més aviat, de com de malament funcionava el regne visigot. L’elecció de Vamba, tan poc clara, i la rebel·lió immediata dels bascons, dels tarraconenses i dels septimans, ja revela que el regne no era gaire sòlid.

Als visigots no els agradaven els jueus

Després de Vamba, les coses encara van anar pitjor i la poca cohesió i la injustícia que semblaven inherents al domini visigòtic encara van augmentar. Un dels successors de Vamba, el rei Ègica, va fer una política de persecució política cruel, tant amb la seva família política, com amb els jueus que vivien al regne. De fet, Ègica tan sols seguia la tradició de la majoria dels reis visigots, que, des de la conversió al catolicisme, havien dedicat sempre una bona part de l’obra de govern a buscar les pessigolles als jueus. Ègica va fer un petit salt qualitatiu: els va omplir d’impostos i els va anar desposseint de les seves propietats, començant pels esclaus. Tot i que no està del tot documentat, sembla força clar que en aquell moment es van organitzar atacs, el que ara anomenem pogroms, contra els jueus. No ha quedat recollit si Barcinona també va ser un dels llocs on hi va haver pogroms, però és probable que fos així. La comunitat jueva de la ciutat era important, una comunitat abocada al comerç marítim, cosa que segur que va generar ressentiments i enveges.

L’any 694, Ègica encara endureix més la repressió. Convoca un concili de bisbes a Toledo i els explica que li han arribat notícies d’altres regnes del Mediterrani que els jueus han conspirat per enderrocar els reis cristians: «Fortíssimes raons obliguen la nostra glòria a oposar-nos als jueus amb totes les nostres forces, perquè s’afirma que, en algunes parts del món, alguns s’han rebel·lat contra els seus prínceps cristians i que molts d’ells van ser morts pels reis cristians per just judici de Déu, i, sobretot, perquè fa poc, per confessions inequívoques i sense cap gènere de dubte, hem sabut que aquests han aconsellat als altres jueus de les regions ultramarines, de comú acord, combatre el poble cristià, desitjant l’hora de la perdició d’aquest per arruïnar la mateixa fe cristiana». Una conspiració mundial! Encara que el concepte és tan delirant com ho serien les teories nazis del segle XX, el cert és que els bisbes, tot i que van mostrar certes reticències a creure aquell deliri, van beneir la jugada del rei Ègica. Els jueus van ser desposseïts dels seus béns, dispersats per tot el territori i, en un pas més cap a la bogeria, els van fer presos tots els fills perquè fossin educats en la fe cristiana.

No és estrany, doncs, que a partir d’aleshores els jueus decidissin conspirar, ara sí, per desempallegar-se dels visigots. Qualsevol amb dos dits de front hauria fet el mateix. Una de les acusacions que es va fer als jueus durant el franquisme és que van obrir la porta a la invasió dels musulmans. No hi ha cap document que ho provi, però, veient el tracte que els visigots els dispensaven, qualsevol aliat hauria estat benvingut, sens dubte.

Enmig d’aquesta situació caòtica, van començar a circular a tot el món cristià una colla de profecies apocalíptiques que van causar una gran impressió entre els cristians. La més coneguda va ser la de sant Metodi, que preveia l’arribada de l’anticrist i la derrota inicial de totes les forces cristianes. En la darrera batalla, el darrer emperador pujaria fins al Gòlgota, la muntanya on Crist va ser crucificat, i trobaria la Vera Creu, la creu on Jesús va morir. Aleshores l’emperador ascendiria al cel al costat de la Creu i l’anticrist regnaria sobre la terra pels segles dels segles. Podem avançar als lectors més ingenus que això no va passar, però la profecia, que es va fer popular des del palau imperial de Constantinoble fins al darrer indret del regne visigòtic, prova que molta gent, moltíssima gent, estava disposada al que fos, fins i tot a aliar-se amb l’anticrist, per tal de treure’s de sobre el domini d’aquells cristians brutals que esclavitzaven i feien miserables les seves vides. No és estrany que, davant de les invasions que estaven a punt d’arribar, molts les acollissin amb els braços oberts.

I és que els musulmans ja preparaven les seves naus i esmolaven les espases. Després de la mort d’Ègica, només faltaven una dotzena d’anys perquè travessessin l’estret de Gibraltar i destruïssin el regne podrit dels visigots.