ESTROFA CINQUENA

El final de tot plegat

Sí! I aquella columna era la del seu llit i la cambra també era la seva. Però el que resultava millor era que tot això estava situat en el temps que encara li quedava per viure, el temps que li quedava per poder rectificar.

—Viuré en el passat, en el present i en el futur! —es repetia Scrooge, mentre sortia ràpidament del llit—. Els tres esperits han lluitat dintre meu per imposar-ho! Oh, Jacob Marley! Que el cel i el temps de Nadal siguin lloats per tot això! Ho dic flectant els genolls, vell Jacob, flectant els genolls!

Estava tan agitat i tan exultant amb aquelles bones intencions, que la trencada veu amb prou feines podia formular els seus crits de joia. Mentre argumentava amb l’esperit havia estat plorant a llàgrima viva i ara tenia el rostre amarat del tot.

—No els han pas arrencat —s’exclamava Scrooge, abraçant un dels cortinatges—; no els han pas arrencat, amb anelles i tot. Ací els tinc i jo també hi sóc. Serà possible fondre les ombres de les coses que podrien haver succeït. Serà possible! Sé que ho serà!

Durant tot aquest temps les seves mans no paraven de remenar les seves peces de vestir: les girava com una mitja, es posava el dalt a baix, les estireganyava, les extraviava; cometia amb elles, finalment, tota mena d’excentricitats.

—No sé què fer! —exclamava Scrooge, rient i cridant al mateix temps i aconseguint que la seva figura, amb les mitges a les mans, s’assemblés a la d’aquell Laocoont de les serps entortolligades—. Em sento tan lleuger com una ploma, sóc tan feliç com un àngel i estic alegre com un col·legial. Em roda tot com si estigués mig begut. Feliç Nadal i bon Any Nou a tothom! Apa, ja! Vinga! Endavant!

Havia entrat en la sala d’estar, saltant, i ara es mantenia allí, dret, mancat d’alè.

—Allí hi ha la cassola de les farinetes! —va exclamar Scrooge, giravoltant de nou i anant cap a la llar—. Allí hi ha la porta per la qual va entrar el fantasma de Jacob Marley! I allà el racó on es va asseure l’espectre del Nadal present! I des d’aquella finestra vaig veure els esperits errants! Tot està en el seu lloc, tot ha estat veritat, tot ha succeït! Ha, ha, ha!

Ben cert que per un home que havia estat tants anys sense practicar-ne cap, aquella era una riallada esplèndida, una molt il·lustre riallada; origen d’una llarga, llarguíssima corrua de rialles brillants.

—No sé pas a quin dia del mes ens trobem —digué Scrooge—. No sé tampoc quant de temps he estat amb els espectres. De fet, no sé res. Sóc com una criatura. Però m’és igual! Quasi ho prefereixo! Apa, vinga! Amunt! Hola!

Va moderar el seu entusiasme quan va sentir les campanes que tocaven en les diferents esglésies amb els més joiosos repics que mai no hagués escoltat. Nang, nang, batall; ning, ning, campana. Campana: ning, ning! Batall: nang, nang! Oh, quina glòria, quina glòria!

Va córrer cap a la finestra, la va obrir i va treure el cap enfora. Ja no hi havia boira ni boirina, sinó un fred sec, radiant, jovial, estimulador; un fred que feia dansar la sang. La claror del sol era daurada, el firmament celestial, l’aire dolçament fresc i les campanes, alegres. Oh, quina glòria, quina glòria!

—Quin dia és, avui? —va preguntar Scrooge a un vailet que passava pel carrer, tot endiumenjat i que potser vagarejava per allí, encuriosit.

—Què? —va preguntar el minyó, amb més sorpresa de la que podia mostrar.

—Que quin dia es avui, bon minyó? —va repetir Scrooge.

—Avui? —va replicar el noi—. Avui és Nadal!

—És Nadal! —repetia Scrooge, per dins—. No se m’ha escapat, doncs. Els esperits ho han fet tot en una sola nit. Poden dur a terme tot allò que els plagui. Ben cert que poden! Ei, bon amic!

—Hola! —el va saludar el minyó.

—Saps on és la casa de la gallinaire, a la cantonada, dos carrers més amunt? —va demanar-li Scrooge.

—Em penso que sí —li va respondre el vailet.

—Quin noi més intel·ligent! —va dir Scrooge—. Un noi ben remarcable! Saps si han venut aquell gall dindi extra que tenien penjat? No pas el petit, sinó el gegant.

—Quin? Aquell que és tan gran com jo? —va respondre el minyó.

—Aquest noi és una delícia! —s’exclamava Scrooge—. És un plaer parlar amb tu. Sí, exactament, gentil isard!

—Encara el tenen penjat allí —va replicar el vailet.

—De veres? —demanava Scrooge—. Doncs ves i compra’l.

—Esteu de broma! —va exclamar el noi.

—No, no —digué Scrooge—. Estic parlant seriosament. Au, ves i compra’l. I els dius que el portin aquí, que jo els diré allà on han d’enviar-lo. Torna de seguida amb l’home de la tenda i et donaré un xíling. I si tornes abans que hagin passat cinc minuts, et donaré mitja corona.

El noi es va disparar com una bala. I hauria hagut de tenir un pols molt ferm qui hagués volgut engegar un tret amb la meitat d’aquella rapidesa.

—Faré que el duguin a casa de Bob Cratchit —mormolava Scrooge, fregant-se les mans i amollant una riallada—. No ho sabrà pas, qui li envia! És dues vegades més gran que el menut Tim. Ni el famós còmic Joe Miller no hauria ideat una broma tan sonada com aquesta d’enviar-lo a casa d’en Bob!

La mà que va escriure l’adreça no era una mà segura, però va reeixir a fer-ho; després, Scrooge va baixar les escales per acudir a la porta del carrer i estar a punt per quan aparegués el dependent de la gallinaire. Mentre s’esperava, va fixar la seva atenció en el picador de la porta.

—Li tindré afecte mentre visqui! —va exclamar-se Scrooge, acaronant-lo amb la mà—. Es pot dir que mai no m’hi havia fixat, abans. Quina expressió de lleialtat en el seu rostre! És un picador extraordinari! I aquí arriba el gall dindi. Hola! Ei! Com anem? Bon Nadal!

Allò sí que era un gall dindi! Segur que no podia aguantar-se damunt les seves cames, aquell ocellàs! Se li haurien trencat en un moment, com si fossin barretes de lacre.

—És impossible transportar això fins a Camden Town —es va dir Scrooge—. Caldrà llogar un carruatge.

Va riure mentre s’ho deia i, mentrestant, pagava el gall dindi i el cotxer i donava al vailet una bona propina; però va superar aquelles rialles quan, quasi sense alè, va asseure’s de nou a la cadira, on va seguir rient fins que els ulls li espurnejaren.

No li va pas resultar fàcil afaitar-se: la mà encara li tremolava fortament; i, si s’ha de parar esment en el que un home fa a l’hora d’afaitar-se, imagineu-vos les dificultats si ho vol fer bo i ballant. Però si, amb tot, s’hagués escapçat el nas, s’hauria protegit la ferida amb un esparadrap i hauria seguit amb la mateixa satisfacció.

Es va vestir amb el millor que tenia i, finalment, va sortir al carrer. En aquells moments la gent hi circulava tal com ho havia vist en companyia del fantasma del Nadal present; ell, bo i passejant amb les mans al darrera, contemplava a tothom amb un somriure de benaurança. Tan irresistiblement agradós era el seu posat, que més de quatre que li van passar pel costat tot saludant-lo dient: «Bon dia, senyor! I bon Nadal!». (Temps més tard, Scrooge va haver d’admetre que, de tots els sons joiosos que mai havia sentit, aquests potser eren els més notables i millors de tots els copsats per les seves orelles).

Poc havia avançat en la seva passejada quan va veure que s’atansava cap a ell aquell mateix senyor que l’havia anat a visitar a la seva oficina el dia abans i que l’havia emprès dient-li: «Scrooge i Marley, no és així?». Va sentir que una angoixa sobtada s’apoderava del seu cor quan es va imaginar en quina consideració el tindria aquell ancià cavaller en veure’l, a mesura que s’anava acostant; però sabia quin era el camí que li pertocava seguir i no va vacil·lar gens en prendre’l.

—Benvolgut senyor —li va dir Scrooge, mentre s’apressava per estrènyer la mà del cavaller entre les seves—. Com us trobeu? Espero que ahir us hagués acompanyat l’èxit. Vau ser molt amable venint-me a visitar. Us desitjo bon Nadal, senyor.

—Sou el senyor Scrooge?

—Sí —va dir Scrooge—. Aquest és el meu nom i em temo que no us resulti gaire plaent. Permeteu-me que us demani perdó. I us prego que tingueu la bondat de… —en aquest punt Scrooge li va murmurar alguna cosa a l’orella.

—Que Déu ens valgui! —va exclamar el cavaller, a punt de perdre l’alè—. Benvolgut senyor Scrooge, parleu seriosament?

—Del tot —va continuar Scrooge—. No en rebaixo ni la quarta part d’un penic. Us asseguro que en això d’ara hi van inclosos molts endarreriments. Em fareu aquest favor?

—Benvolgut senyor —va dir l’altre, estrenyent-li les mans—. No sé pas què dir davant de tanta munifi…

—No digueu res, per favor —li va replicar Scrooge—. M’heu de venir a veure. Vindreu?

—Vindré! —va exclamar l’ancià cavaller. I es veia ben clar que pensava fer-ho.

—Gràcies —li va dir Scrooge—. Us n’estic molt agraït. Gràcies cinquanta vegades. Que Déu us beneeixi!

Va anar a l’església, tot passejant pels carrers, guaitava la gent atrafegada d’una banda a l’altra, acaronava el cap de les criatures, parlava amb els captaires, furetejava per la cuina de les cases, xafardejava per les finestres i descobria que tot allò li podia proporcionar un gran plaer. Mai no havia somniat que un passeig o cap cosa del món pogués produir-li tanta felicitat. A la tarda va encaminar les seves passes cap a la casa del nebot.

Una dotzena de vegades va anar i venir del davant de la porta abans de trobar el valor suficient per acabar d’aproximar-s’hi i trucar. Però, de cop, va obeir un impuls i ho va fer.

—Que és a casa, el senyor, estimada noieta? —va preguntar Scrooge a la minyona. Una bonica minyona, certament.

—Sí, senyor.

—I on és de la casa, si fa el favor? —va demanar Scrooge.

—És dalt al menjador amb la senyora, senyor. Us hi acompanyaré, si us plau.

—Gràcies, però ja em coneix —va dir-li Scrooge, mentre posava la mà al pom de la porta del menjador—. M’introduiré tot sol, maca.

Va fer girar suaument el pom de la porta i va passar el cap per l’escletxa acabada d’obrir. La parella estava mirant la taula, parada amb gran solemnitat; és sabut que les joves mestresses de casa es posen molt nervioses amb coses com aquestes i els agrada veure que tot llisca tal com elles anhelen.

—Fred! —va dir Scrooge.

(Estimat cor bategant de la neboda política, com es sobresaltà! En aquell moment Scrooge havia oblidat les circumstàncies en què va veure a aquella noia, asseguda en un racó amb el tamboret, o no hauria fet pas una cosa semblant).

—Ànima beneïda! —va exclamar Fred—. Qui hi ha?

—Sóc jo. El vostre oncle Scrooge. He vingut a menjar amb vosaltres. M’hi deixareu ser, Fred?

Deixar-l’hi ser! Va ser un miracle que no li arranqués el braç d’una estirada. En cinc minuts ja es trobava com a casa. Res no hi podia haver amb tanta cordialitat. La neboda tenia l’aspecte recordat. I el mateix passava amb Topper. I també amb la germana grassoneta, quan va comparèixer. I amb cada u dels altres, quan anaven apareixent. Meravellosa reunió, meravellosos jocs, meravellosa unanimitat, me-ra-ve-llo-sa felicitat!

Però encara va fer més. L’endemà al matí anà ben aviat a l’oficina. I tan d’hora com hi va ser! Tot el seu deler consistia en arribar-hi el primer, per pescar a Bob Cratchit fent tard; això era tot el que desitjava.

I ho va aconseguir; ben cert: ho va aconseguir! El rellotge va sonar les nou. Res d’en Bob. Un quart de deu. I tampoc res. Va trigar divuit minuts i mig, segons l’horari. Scrooge estava assegut, amb la porta ben oberta, per veure’l com s’introduïa en aquella mena de catau.

Abans d’obrir la porta, ja s’havia tret el barret i la bufanda. En un tres i no res ja s’havia assegut a l’alt tamboret i s’havia posat a moure la ploma amb gran activitat, com si volgués atrapar les nou.

—Hola! —va grunyir Scrooge, procurant simular al màxim la seva veu habitual—. Em voleu dir què significa arribar a aquestes hores?

—Ho sento molt, senyor —va respondre Bob—. Se m’ha fet tard!

—Se us ha fet tard! —va repetir Scrooge—. Sí, em penso que és ben bé així. Veniu cap aquí, si us plau, senyor.

—Només és una vegada a l’any, Nadal, senyor! —pledejava Bob, mig sortint de la seva cofurna—. No es tornarà a repetir. Estàvem una mica alegres ahir, senyor.

—Doncs ara us diré el que fa al cas, amic meu —va fer Scrooge—. No estic disposat a acceptar aquesta situació per més temps. Per tant —va prosseguir, aixecant-se d’un salt del seu seient i tustant-li amb tanta força la part de l’armilla que en Bob, fent tentines, hagué d’entrar novament a la cofurna—, per tant…, us apujaré el sou!

Bob va tremolar i va anar-se aproximant cap el regle. Per un moment va acaronar la idea de servir-se’n per donar un cop a Scrooge, agafar-lo i cridar gent del carrer demanant auxili i una camisa de força.

—Que tingueu un Bon Nadal, Bob! —va dir Scrooge, ara amb una entonació de veu tan seriosa que no permetia cap altra interpretació, mentre li anava donant copets a l’espatlla—. Us desitjo, amic meu, un bon Nadal, un Nadal més feliç que els que us he proporcionat fins ara. Us apujaré el sou i m’afanyaré a ajudar la vostra coratjosa família i parlarem dels vostres problemes aquesta mateixa tarda, tenint al davant un bol nadalenc de vi tebi, ben especiat, Bob. I ara, reviscoleu el foc i compreu una bona galleda de carbó, abans no hàgiu tingut temps de posar un punt damunt de cap altra «i», Bob Cratchit.

Scrooge va ser encara millor que allò que deien les seves paraules. Va fer tot el que havia dit i encara més, infinitament més; i pel menut Tim, que no va morir, va preocupar-se’n com un segon pare. Es va convertir en un bon amic, un bon amo i un bon home, com el millor que haguéssiu pogut trobar en aquella bona i vella ciutat o en qualsevol altra ciutat bona i vella o en qualsevol poble o vila d’aquesta vella i bona terra. Hi havia gent que se’n reia d’aquell canvi, però ell deixava que els altres riguessin i no s’hi encaparrava gens; perquè tenia prou seny com per saber que, en aquest món, mai no es fa res en profit de la humanitat que, de bones a primeres, no provoqui rialles. I com que sabia que aquestes persones mai no es poden lliurar de la seva ceguera, pensava que, fet i fet, era millor que acluquessin els ulls fent innombrables ganyotes, que no pas que la malaltia se’ls manifestés en formes menys atractives. Era el seu propi cor el que reia; i, amb això, en tenia prou.

No va tenir mai més tractes amb esperits, però sempre més va viure aplicant el principi de l’abstinència total; i sempre més es va dir d’ell que sabia celebrar el Nadal com ningú, si és que hi ha cap home que el sàpiga festejar tal com cal. Tant de bo que una cosa així pugui ser dita de nosaltres, de tots nosaltres! I d’aquesta manera, tal com deia també el petit Tim, que Déu ens beneeixi a tots!

FI