ESTROFA PRIMERA

L’espectre de Marley

Per començar, direm que Marley era mort. No hi pot haver cap mena de dubte respecte a aquest fet. El registre del seu traspàs havia estat signat pel capellà, l’escrivent, l’empresari de la funerària i l’encarregat de presidir el dol. També el signà Scrooge. I el nom de Scrooge es cotitzava a la Borsa, fos quin fos el document en què figurés.

El vell Marley era tan mort com el clau d’una porta, segons ho expressa la dita popular.

Ep, però! No vull pas dir que jo, per pròpia experiència, sàpiga que hi hagi cap mena de mort per un clau de porta. Més aviat pensaria que si hi ha un clau en el comerç dels ferreters digne de ser qualificat de mort, hauria de ser el clau d’un taüt. Però la saviesa dels nostres avantpassats es complaïa en establir aquestes semblances i no seran pas les meves mans maldestres —ni tampoc el país m’ho permetria— les que les alterin. Així, doncs, ja m’excusareu si repeteixo emfàticament que Marley era tan mort com el clau d’una porta.

Ho sabia Scrooge que Marley era mort? És clar que sí! Com podia ser d’altra manera? Scrooge i ell havien estat socis una pila d’anys. Scrooge va ser el seu únic testamentari, el seu únic administrador, el seu exclusiu beneficiari de l’herència, el seu únic amic i l’únic que l’acompanyà a la tomba. I no es pot dir que un esdeveniment tan desafortunat el deixés en un grau massa elevat d’aflicció; tot el contrari: va donar proves de ser un excel·lent home de negocis el mateix dia del funeral, pel fet de solemnitzar-lo amb una transacció prou favorable.

Parlar de l’enterrament de Marley m’obliga a tornar al punt de partida. No hi havia ni el més lleu dubte sobre la mort de Marley. Això ha de quedar sòlidament establert, ja que, en cas contrari, res no hi hauria de meravellós en la història que vull contar-vos. Si no estiguéssim perfectament convençuts que el pare de Hamlet ja era mort abans que comencés la tragèdia, no hi veuríem res d’excepcional en el fet de passejar-se per la seva pròpia fortalesa enmig de la tempesta, com tampoc no l’hi veuríem en el cas que algun cavaller de mitja edat rondés temeràriament, ja de nit caiguda, per un lloc ventolà —diguem, per exemple, el cementiri de Sant Pau— i sense altre motiu que el de causar un cert esglai en la dèbil ment del seu fill.

Scrooge mai no esborrà el nom de Marley de la porta del seu establiment, de forma que, anys més tard, encara podíeu llegir-hi: «Scrooge & Marley». Aquest era el nom amb el que tothom coneixia aquella societat i fins i tot es donava el cas que alguns nouvinguts en aquella mena de negocis no paressin atenció a l’hora d’anomenar el supervivent Scrooge o també Marley, per bé que ell responia per qualsevol dels dos, ja que li era ben igual.

Ah, però! El tal Scrooge no era pas home de tracte suau en la feina de cada dia: premia, masegava, asservia i rebregava tots aquells amb qui tenia relacions. Era dur i cantellut com una pedra foguera de la qual mai l’acer no n’hagués pogut fer saltar ni una guspira; i, tan reservat, secret i solitari, com una ostra. Una mena de fred interior glaçava el seu rostre envellit, li posava gebre al nas, li arrugava les galtes, li enravenava el caminar, li enrogia els ulls, li cobria els llavis d’un color blavós i feia que la seva veu tingués un dring grinyoladís. Hi havia com el rastre d’una gelada calamarsa en el seu cap, en les celles i en els pèls punxeguts de la barba. Semblava com si el fred viatgés amb ell de forma que el seu despatx era glaçat en plena canícula i no es desglaçava pas quan venia el Nadal.

El fred i la calor exteriors no tenien cap influència en Scrooge. Si cap calor no l’escalfava, cap fred no l’embalbia. Cap dels vents bufadors era més tallant que ell, cap neu en davallar era més tenaç en el seu propòsit, cap pluja pertinaç menys inclinada a la clemència. El mal temps mai no podia dominar-lo. La pluja més densa i la neu i la calamarsa i el torb només podien gloriejar-se de dur-li avantatge en una sola cosa: els elements a vegades es produïen amb dolcesa; Scrooge, mai.

Mai ningú no l’havia deturat enmig del carrer per dir-li, amb afecte: «Benvolgut Scrooge, com van les coses? Quin dia em vindreu a veure?». Cap mendicant no se li acostava per pidolar-li una almoina, cap vailet no hauria gosat preguntar-li l’hora que era, cap home o dona, en tota la vida, no se li havien atansat per demanar-li el camí per anar a tal o a qual indret. Fins i tot els gossos dels ceguets semblaven conèixer-lo i quan el veien venir d’un tros lluny arrossegaven els seus amos cap a entrades i carrerons i es posaven a remenar la cua com si diguessin: «Més val que no et vegi ningú, en lloc que et vegi un dimoni, amo meu!».

A Scrooge, però, tot això no li llevava la son. El que més li agradava, precisament, era avançar pels camins de la vida deixant estrafolàriament a un costat, distanciada, tota humana simpatia.

I heus ací que una vegada —el millor dia de l’any, la vigília de Nadal— el vell Scrooge estava assegut i enfeinat al seu despatx. Feia un temps fred i ombrívol, que gelava el moll dels ossos, i, a més a més, hi havia boira. Des del despatx, podia sentir el tràfec de la gent anant d’un costat a l’altre del pati exterior, copejant-se el pit amb les mans i batent amb els peus les pedres del paviment per escalfar-se o, almenys, desentumir-se. Les campanes de ciutat feia poc que havien anunciat les tres, però ja tot era fosc —es pot dir que no hi havia hagut claror en tot el dia— i a través de les finestres de les oficines veïnes es podia veure com resplendien les espelmes, talment taques rogenques que es destacaven de l’aire dens i grisós. La boira es filtrava per qualsevol esquerda i pel forat de cada pany; era tan espessa a fora que, baldament el pati no fos dels més amples, les cases del davant semblaven fantasmes desdibuixats. En veure com queia aquella boira bruta que ho anava obscurint tot, es podia pensar que la naturalesa vivia molt a la vora d’aquell indret i que, precisament ara, es trobava en moments de suma agitació.

La porta del despatx de Scrooge era oberta, de forma que ell podia vigilar el seu dependent, el qual, arredossat en un llòbrec quartet, que més aviat semblava el dipòsit de l’aigua, estava copiant cartes. Scrooge tenia un foc molt menut, però el del dependent encara ho era més: ho era tant, de minúscul, que semblava fet d’una sola brasa. Ara bé, no n’hi podia posar més, de carbó, ja que el vell Scrooge se’l reservava en una caixa del seu propi despatx i si el dependent hagués gosat entrar-hi a buscar-ne, ben segur que l’amo li hauria donat a entendre clarament que no calia que es molestés. De manera que el dependent va embolicar-se un xic més amb la seva bufanda blanca i va procurar escalfar-se una mica amb la flama de l’espelma; ara bé, com que era un home d’una imaginació moderada, aquesta darrera temptativa no li va donar cap resultat.

—Que tingueu un feliç Nadal, oncle! Que Déu us guardi! —va cridar una veu alegre.

Era la del nebot de Scrooge, introduït a l’oficina amb tanta rapidesa que aquella salutació va ser el primer avís de la seva presència.

—Bah! —va remugar Scrooge—. Ximpleries!

El nebot s’havia acalorat tant amb la seva ràpida cursa a través de la boira i el gebre que tot ell era com un braser; tenia el rostre enrojolat, formós, amb uns ulls que guspirejaven i un alè que semblava fum.

—El Nadal una ximpleria, oncle? —va replicar el nebot—. Estic segur que volíeu dir una altra cosa!

—És clar que sí! —va reblar el clau Scrooge—. Feliç Nadal! Però per quin sant pots estar alegre tu? Ets massa pobre!

—Aquesta sí que és bona! —va admirar-se el nebot, alegrement—. I vós per quin sant us sentiu tan desgraciat? Quina raó teniu per estar de tan malhumor? Sou massa ric per tenir aquests sentiments!

Scrooge, que en aquell moment no tenia una rèplica preparada, només va exclamar «Bah!» per segona vegada mentre deixava anar de nou: «Ximpleries!».

—Apa, oncle, no sigueu tan malagradós! —li suplicava el nebot.

—És que puc ser d’una altra manera vivint en aquest món de ximples? —insistia l’oncle—. Feliç Nadal! No estic per romanços! Què significa el Nadal, per a tu, sinó l’època de pagar factures sense tenir diners, una diada en la que et sents un any més vell, però ni una hora més ric? No és el Nadal el mal moment de passar comptes i comprovar que han estat dotze mesos seguits de temps estèril en tots els camps? Si pogués imposar la meva voluntat, faria que cada idiota que se m’acosta amb el seu «Feliç Nadal» als llavis es veiés consumit en el seu propi púding i enterrat amb un pal de boix grèvol que li travessés el cor. Això faria!

—Però oncle! —clamava el nebot.

—Nebot —insistia l’altre, severament—: celebra el Nadal a la teva manera i deixa que jo m’ho faci a la meva.

—Celebrar? —repetia el nebot de Scrooge—. Però si no ho celebreu de cap manera, vós!

—Doncs deixa’m en pau d’una vegada! —volia tancar la petita discussió Scrooge—. Ja et dic jo que t’ha beneficiat, a tu! Ja n’has tret un bon profit, del Nadal!

—Hi ha moltes coses de les quals m’hauria pogut aprofitar i no ho he fet —encara va contradir el nebot—. El Nadal n’és una. Però estic segur que sempre, a mesura que s’ha anat acostant la diada de Nadal, a part la veneració deguda al seu nom i al seu origen sagrats, hi he pensat com en una festa commovedora, una ocasió ideal per sentir-se amable, caritatiu i benevolent; al meu entendre, és l’única diada en tot l’any en la qual homes i dones, com en acord mutual, semblen obrir lliurement els seus cors empresonats i contemplar la gent que està per sota d’ells com si realment fossin companys de camí cap al sepulcre i no pas com una altra mena de criatures subordinades, i per tant, destinades a viatges diferents. Vet-ho aquí, oncle: encara que el Nadal no m’hagi posat mai a la butxaca ni una mala moneda d’or o d’argent, sento que m’ha fet bé i noto que me’n seguirà fent. I dic: que Déu el beneeixi!

El dependent, des de la seva cel·la, aplaudia de manera involuntària aquestes paraules. Tanmateix, adonant-se sobtadament d’aquella impertinència, va voler dissimular esparpillant el foc, però, amb tan mala fortuna, que apagà per sempre la darrera i feble brasa que hi cremava.

—Feu que m’arribi de vós un altre soroll! —va amenaçar Scrooge al dependent— i podreu celebrar el Nadal amb la pèrdua de la vostra col·locació. —I dit això, dirigint-se de nou al nebot, va afegir—: Cal reconèixer que ets un gran orador i em sorprèn que encara no siguis al Parlament.

—No us enfadeu, oncle! Au, home! Vingueu demà a menjar amb nosaltres!

Scrooge va respondre que abans el veuria… Sí, ho va dir!, va deixar anar l’expressió tota sencera: que abans el veuria en el darrer dels extrems.

—Però, per què? —preguntava el nebot de Scrooge—. Per què?

—Per què et vas casar? —li va demanar Scrooge, d’una escopetada.

—Perquè estava enamorat.

—Perquè estaves enamorat! —va rondinar Scrooge, com si això fos l’única cosa del món encara més ridícula que el fet de voler passar un Nadal joiós—. Bona tarda!

—Però oncle: si mai no m’havíeu vingut a veure abans no em casés, per què ara voldríeu que no ho hagués fet?

—Bona tarda —va tornar a dir Scrooge.

—No necessito res de vós, no us pidolo res… Per què no podem ser amics?

—Bona tarda —va repetir de nou.

—Em sap greu, us ho dic de cor, veure que sou tan obstinat. Mai no hem tingut cap desavinença per culpa meva. M’havia proposat invitar-vos per fer honor al Nadal i conservaré el meu bon humor nadalenc a desgrat de tot. Així, doncs, un feliç Nadal, oncle!

—Bona tarda —va respondre Scrooge.

—I feliç any nou!

—Bona tarda —va ser la rèplica.

El nebot, a desgrat d’això, va sortir d’aquella cambra sense cap paraula d’enuig. Tot seguit, va aturar-se a la porta de sortida a fi de donar les bones festes al dependent, el qual, tot i passar tant de fred, encara estava més càlid que el vell Scrooge, a jutjar per la cordialitat amb què el va correspondre.

—Quin altre en tenim amb aquest! —murmurava Scrooge, que els havia sentit per casualitat—. El meu escrivent, amb quinze xílings de setmanada, una dona i una família per mantenir, encara parla d’un feliç Nadal. Em sembla que m’hauré de tancar al manicomi.

El foll escrivent va acompanyar el nebot de Scrooge fins a la porta de sortida i, acte seguit, va fer entrar dos cavallers. Es tractava d’uns senyors elegants, de bon veure, els quals, ja dins del despatx de Scrooge, es van treure el barret. Duien les mans ocupades amb llibres i papers, però saludaren cerimoniosament.

—La casa «Scrooge i Marley», no és així? —corroborava un dels arribats, després d’haver consultat una llista que portava—. Tinc el plaer de parlar amb el senyor Scrooge o amb el senyor Marley?

—El senyor Marley fa set anys que és mort —va replicar Scrooge—. Fa set anys que va morir, en una nit com la d’avui.

—No dubtem que la seva liberalitat estarà igualment ben representada pel seu soci supervivent —va dir el cavaller, exhibint les seves credencials.

Ben cert que hi estava representada, ja que en aquest aspecte es podia parlar de dues ànimes bessones. En oir l’ominosa paraula «liberalitat», Scrooge, arrufant les celles, va sacsejar el cap mentre tornava a mans del cavaller els papers que acabava de passar-li.

—En aquestes diades festives de l’any, senyor Scrooge —assegurava el cavaller, tot enarborant una ploma— és més desitjable que mai poder recollir alguna provisió pels pobres i necessitats, que tant sofreixen la duresa dels temps. Són a milers els mancats de les coses més necessàries, a centenars de milers els que no tenen ni la més elemental de les comoditats, senyor.

—És que no hi ha presons? —va preguntar Scrooge.

—Una pila de presons —va respondre el cavaller, guardant la ploma.

—I els hospicis de les associacions laborals, que ja no funcionen? —va seguir el vell.

—Sí que ho fan. I no obstant —afegia el cavaller— hauria preferit poder dir que estan tancats.

—L’Ajuda Social de l’Estat i la Llei dels Pobres encara estan en vigor, no és així?

—No els manca pas la feina, senyor.

—Oh! Amb tot el que heu dit al començament havia arribat a pensar que algun succés no hagués interromput els seus serveis —va manifestar Scrooge—. Em complau saber que no és així.

—Sotmesos a la impressió que cap d’aquestes pràctiques proporcionen a la gent una cristiana alegria espiritual o física —explicava encara el cavaller—, uns quants de nosaltres hem emprès la tasca de reunir uns cabals per comprar aliments i begudes pels pobres, a més de mitjans perquè s’escalfin. Hem triat aquests dies perquè en ells la necessitat és més penosa i l’abundor augmenta la joia. Per quina quantitat us voleu inscriure?

—Per cap —va replicar Scrooge.

—És que desitgeu mantenir l’anònim?

—El que desitjo és que em deixin sol —va remugar Scrooge—. Ja que em pregunteu el que desitjo, aquesta és la meva resposta: les festes de Nadal no m’alegren en absolut i no veig perquè jo he d’alegrar els ganduls. Ajudo a sostenir les institucions que abans he mencionat, que ja són prou cares. Si hi ha algú que passa dificultats, que hi vagi a raure.

—N’hi ha molts que no poden anar-hi i d’altres n’hi ha que preferirien la mort.

—Doncs que es morin —va contradir-lo Scrooge—. Seria millor per a ells i, de passada, disminuirien l’excés de població. Per altra banda, caldrà que m’excuseu, ja que no estic massa al dia sobre aquestes qüestions.

—Doncs caldria que les coneguéssiu —va ser l’observació del cavaller.

—No són de la meva incumbència —insistia Scrooge—. Ja és suficient que un home atengui el seu propi negoci i que no es fiqui en els dels altres. Els meus em tenen constantment ocupat. Bona tarda, senyors!

Veient prou clar que resultaria inútil seguir raonant, aquells senyors es van retirar. Scrooge va reprendre la seva feina havent millorat l’opinió que tenia de si mateix i amb un especial bon humor que no era comú en ell.

Mentrestant la boira i la foscor es densificaren de tal manera que la gent anava d’una banda a l’altra lluint poderoses atxes de vent, amb les que s’oferien per caminar davant dels carruatges i guiar-ne els cavalls. L’antic campanar d’una església, una ronca i vella campana del qual sempre escrutava Scrooge a través d’un finestral gòtic, es va anar fent invisible; les hores i els quarts seguien sonant enmig de la boira i les seves trèmules i prolongades vibracions semblaven el carrisqueig de les dents d’un cap glaçat allí dalt, en les altures. El fred s’intensificava amarant-ho tot. En el carrer major, a una raconada del pati, uns obrers estaven reparant les canonades del gas i havien encès un gran foc dins d’un braser, al voltant del qual s’hi havia aplegat una munió d’homes i de minyons esparracats, que s’escalfaven les mans i parpellejaven com en èxtasi, davant de les flames. Per una abandonada boca d’aigua sobreeixien els degotalls, malhumorats, que anaven convertint-se en misantròpics caramulls. La brillantor de les botigues, en les que branquillons i cireretes de boix grèvol espurnejaven amb l’escalfor dels llums dels aparadors, dotava d’un color rosat la cara dels que hi passaven pel davant. Els comerços de les gallinaires i dels adroguers s’havien convertit en una mena de joc alegre, en un esplèndid espectacle davant del qual resultava difícil de creure que tot allò guardés cap mena de relació amb coses tan insulses com la compra i la venda. L’Alcalde, dins de la fortalesa del seu magnífic Ajuntament, donava ordres als seus cinquanta cuiners i majordoms a fi que el Nadal se celebrés tal com s’esqueia en la mansió d’un alcalde; i fins i tot el sastre, a qui havia multat amb cinc xílings el dilluns passat per transitar embriac pel carrer i cometre actes d’incivisme, ara s’ocupava preparant, en les seves golfes, el púding per la propera diada, mentre la seva magre muller i el seu fill havien sortit per comprar la carn de bou.

La boira i el fred anaven en augment. Era un fred penetrant, agut, que calava fins al moll dels ossos. Si el bon Sant Dunstan hagués mossegat el nas del Malèfic amb una mica d’aquell temps inclement, en lloc de fer-ho amb les seves armes familiars, ben segur que s’hi hauria fet un panxó de riure amb una ocurrència tan desbaratada. Un individu de nas curt, mossegat i rosegat pel fred si fa no fa de la manera que els gossos roseguen un os, va inclinar-se davant de la porta de Scrooge amb la intenció d’obsequiar-lo amb una nadala; però als primers sons de

Scrooge va agafar un regle amb tanta energia de moviments que el cantaire va escapolir-se, ple d’horror, deixant badada la porta per on entraven alenades de boira i de rou.

A la fi va arribar l’hora de tancar el despatx. De mala gana, Scrooge va baixar del seu alt tamboret i, encara que d’una manera tàcita, va haver d’admetre en el seu interior el fet de la festivitat davant de l’expectant dependent, el qual s’esperava una mica retirat i tot seguit va apagar l’espelma i es va posar el barret.

—Suposo que demà voldreu fer festa tot el dia —li va etzibar Scrooge.

—És el més adient, senyor.

—Ni és adient —va replicar-li Scrooge— ni és just. Si jo, pel mateix motiu, us retingués mitja corona, ho consideraríeu un abús, no és cert?

El dependent va fer un mig somriure.

—I en canvi —digué Scrooge— no considereu que esteu abusant de mi si us pago un jornal per no fer res en tot el dia.

El dependent li va fer observar que allò només passava una vegada l’any.

—És una excusa ben pobra si es tracta d’escurar la butxaca d’un ciutadà cada vint-i-cinc de desembre —va exclamar-se Scrooge mentre es cordava l’abric fins a la barbeta—. Suposo que necessiteu tot el dia. Però l’endemà procureu estar aquí al més aviat possible.

El dependent va prometre que ho faria i Scrooge va sortir botzinant. El despatx va quedar tancat en un vist i no vist i el dependent, amb la seva llarga bufanda blanca sortint-li pels extrems més avall de la cintura (ja que no podia presumir de cap abric), es va deixar relliscar per un pendent gelat que hi havia a Cornhill, entremig d’uns vailets que li feien carrer —patinatge que va repetir no menys de vint vegades, tot plegat, per ser la vigília de Nadal— i, després, se’n va anar corrent cap a casa seva, per Camden Town, amb l’ànim de jugar a la gallineta cega.

Scrooge va engolir-se un melangiós sopar en la melangiosa taverna de sempre i un cop va haver llegit tots els periòdics i passat la resta de la vesprada entretingut amb el seu talonari de comptes, es va dirigir cap a casa seva per ficar-se al llit. Vivia en un estatge que ja havia pertangut al seu difunt soci. Estava constituït per una sèrie d’habitacions ombrívoles, en un adust edifici construït damunt d’un pati. La casa es veia tan abandonada que donava la impressió d’haver estat habitada només quan era jove, que després s’hagués posat a jugar a fet i amagar amb les altres cases i que, finalment, hagués oblidat el camí de sortida. Havia arribat a ser tan vella i tan trista que allí només hi podia viure Scrooge: les altres dependències havien estat llogades per servir de despatxos. El pati era tan fosc que fins i tot Scrooge, que el coneixia pedra per pedra, es veia obligat a temptejar-les amb la mà. La boira i la gebra s’havien apoderat de tal manera de l’entrada de la casa que semblava que el Geni del Temps s’hagués assegut al llindar en lúgubre meditació.

Havent aclarit tot això, cal dir que res de particular hi havia fora del picador de la porta, que era molt gran. Cal afegir també que Scrooge l’havia vist en aquell mateix lloc, nit i dia, durant tot el temps que hi portava vivint; i encara direm que Scrooge podia passar per l’home amb menys fantasia de tot Londres, incloent en la llista —i això no deixa de ser un concepte agosarat— l’Ajuntament, els regidors i els macers. Cal saber igualment que Scrooge no havia tornat a pensar en Marley fins aquella tarda, amb tot i que havien passat set anys des de la mort del seu soci. I dit el que precedeix, m’agradaria que algú m’expliqués —si és que hi ha algú que ho pugi fer— com és que Scrooge, tenint posada la clau de la porta al forat del pany, va veure en el picador, sense que aquest sofrís cap visible mudança, no pas el picador pròpiament, sinó la cara de Marley.

La cara de Marley! Però no apareixia rodejada d’una ombra impenetrable, com els altres objectes del carreró, sinó que semblava encerclada per un halo fosforescent, com una llagosta podrida dins d’un celler ben fosc. La seva expressió no era d’enuig ni de ferotgia, sinó que mirava a Scrooge tal com Marley acostumava a fer-ho en vida: a través d’unes fantasmals ulleres, que a vegades feia descansar damunt del seu front fantasmal. El cabell es movia de forma curiosa, com si es trobés agitat per un alè o per un aire tebi; i els ulls, per bé que es mantenien ben oberts, estaven absolutament immòbils. Això i el seu color lívid li donaven un aspecte esfereïdor, cosa que no semblava pas formar part de la seva expressió voluntària, sinó imposat per una força estranya.

Quan Scrooge mirava amb fixesa aquell fenomen, tornava a adquirir l’aspecte de picador.

Si diguéssim que no va tenir cap esglai o que la seva sang no es va sentir oprimida per una terrible sensació que no havia experimentat des que era petit, ben cert que mentiríem. Però va posar els dits damunt de la clau que havia deixat anar, la va fer girar obstinadament dins del pany i, un cop entrat a la casa, va encendre una espelma.

Rere un moment d’indecisió, va aturar-se abans de tancar la porta, bo i mirant darrera seu com si tingués por de ser davant la cua de la perruca de Marley, fent de les seves a l’interior. Però no hi havia res darrera d’aquella porta, a excepció dels cargols i les seves femelles que subjectaven el picador. De manera que va dir: «Bah, bah!». I va tancar de cop.

El soroll ressonava per tota la casa, com un tro. Cada una de les habitacions del pis de dalt i cada un dels barrils del celler que un comerciant de vins tenia als baixos semblava com si retrunyissin amb un eco propi i especial. Scrooge no era pas la mena d’home que es deixa espantar pels ecos. Va assegurar la porta i, pel vestíbul, va pujar escales amunt, sense cap pressa, mocant l’espelma a mesura que avançava.

Podeu imaginar-vos, vagament, que conduïu una carrossa de sis cavalls fent-la pujar per un tram d’escales o que la guieu per entremig d’una nova i confusa llei del Parlament; però jo només voldria parlar-vos de fer pujar per l’esmentada escala un cotxe de morts entravessat; és a dir, amb la llança de cara a la paret i la portella del darrera reüllant la balustrada. Doncs ho hauríeu aconseguit i encara us hauria sobrat espai, de tanta amplària com hi havia. Potser per això Scrooge s’imaginava que un carruatge funerari avançava, al davant d’ell, entre les ombres. Ni mitja dotzena de llums de gas com els que hi havia al carrer haurien estat suficients per donar claror a aquella entrada, de forma que no resulta difícil de comprendre que amb l’espelma de Scrooge no n’hi havia pas prou per vèncer les tenebres.

Scrooge seguia pujant, sense preocupar-se en absolut per la situació. L’obscuritat és barata i això complaïa a Scrooge. Abans d’haver fermat la porta, això no obstant, havia donat un tomb per les habitacions, per assegurar-se que tot estava en ordre. El record que tenia d’aquell rostre del picador era raó suficient per la vigilància.

La sala, el dormitori, la cambra dels mals endreços, tot estava tal com calia que estès. No hi havia ningú sota la taula ni sota el sofà; una mica de foc dins de la llar; la cullera i l’ansat a punt de ser usats i un bol amb farinetes damunt de la reixeta de l’escalfapanxes (ja que Scrooge anava sentint-se víctima d’un cadarn). No hi havia ningú sota el llit, ningú en el recambró de la higiene, ningú dins la seva bata, penjada a la paret en una actitud sospitosa. La cambra dels mals endreços seguia com sempre, així com el guardafocs, unes velles sabates, dues cistelles per la pesca, el rentamans en el seu trespeus i l’atiador.

Del tot satisfet, doncs, havia tancat la porta donant dues voltes a la clau i passant el forrellat, cosa que no era el seu costum, s’havia ficat a la cambra. Ja assegurat contra possibles sorpreses, es va desfer de la corbata, es va posar la bata, les sabatilles i l’estrenyecaps i va asseure’s davant del foc per prendre les farinetes.

Era un foc, tanmateix, de minses proporcions, ben poca cosa per combatre un fred tan intens com el d’aquella nit. No tenia més remei que seure-hi a frec, quasi com si el covés, abans de poder extreure la més mínima sensació d’escalforeta d’aquell grapat de combustible. La xemeneia era molt vella, construïda sens dubte per algun mercader flamenc feia molt de temps i adornada tot al volt amb curioses rajoles holandeses que representaven escenes tretes de la Bíblia. Allí hi podíeu veure Caïms i Abels, filles del Faraó, reines de Saba, missatgers angèlics que baixaven de les esferes damunt de núvols talment llits de plomes, Abrahams, Baltasars, apòstols navegant en barques igual que si fossin recipients per a mantega, centenars de figures capaces d’estimular el seu pensament… I, amb tot, va ser el rostre de Marley, que havia mort set anys enrere, qui va aparèixer com la vareta de l’antic profeta i s’ho va engolir tot. Si cada una d’aquelles rajoles hagués tingut una superfície verge, amb poder per representar els esbullats retalls de la seva imaginació, totes haurien ofert una còpia del cap de Marley.

—Ximpleries! —va dir-se Scrooge, caminant d’un costat a l’altre de l’habitació.

Després d’haver rondat una bona estona, es va tornar a asseure. Quan inclinava el cap en el respatller de la butaca la seva mirada va anar-se a fixar damunt d’una campana, ja en desús, que penjava de la cambra i que, per alguna finalitat avui oblidada, encara servia per comunicar-se amb el pis de dalt de l’edifici. En contemplar-la, li va semblar, amb gran sorpresa i una por estranya, inexplicable, que la campana es començava a balancejar. Ho feia tan lleument al principi que es pot dir que a penes produïa soroll; però aviat va engrescar-se amb repics fortíssims, els quals foren imitats per totes les campanes de la casa.

Tot plegat potser va prolongar-se mig minut o un minut, però en aquells moments semblava que hagués durat una hora. Les campanes van emmudir de sobte i a un mateix temps, tal com havien fet a l’engegar-se. A continuació pervingué, dels baixos de la casa, un so metàl·lic, com el d’algú que estigués arrossegant una cadena feixuga per damunt de les bótes del comerciant de vins. I, en aquells moments, Scrooge va recordar haver sentit dir que els fantasmes de les cases encantades sempre arrosseguen cadenes.

La porta del celler s’obrí de cop amb gran terrabastall i, acte seguit, Scrooge va poder percebre com, amb una intensitat creixent, el soroll venia primer del pis de sota, després de les escales i, finalment, es dirigia cap a la seva porta.

—Ximpleries i res més! —va repetir-se Scrooge—. No m’ho puc creure!

Això no obstant, el seu rostre empal·lidia quan, sense haver-hi cap causa, el soroll va travessar la pesada porta i es va introduir a la cambra, davant dels seus ulls. Només d’entrar, la flama que llanguia a la llar va fer un salt com si digués: «El conec! És l’espectre de Marley!». I tot seguit va tornar a esmorteir-se de cop.

Aquella cara era ben bé la seva cara. Era Marley, amb la cua de la perruca, l’armilla de sempre, els pantalons ajustats i les botes; les borles de les botes s’eriçaven, així com la cua, el faldó de la levita i els cabells del cap. Duia cenyida a la cintura la cadena arrossegada. Era llarga i se li enroscava al voltant, com una cua; estava feta —Scrooge se’n va voler assegurar mirant-la de la vora— de caixes de cabals, claus, cadenats, llibres d’arqueig, escriptures i pesades bosses d’acer treballat. El seu cos era transparent, de manera que Scrooge, observant-lo, mirant-lo a través de la seva armilla, podia veure els dos botons que lluïen al darrera de la casaca.

Scrooge havia sentit dir, ben sovint, que Marley era un home sense entranyes, però mai no ho havia vist tan clar com en aquest moment.

I és que ni ara no s’ho arribava a creure. Encara que es mirés l’espectre travessant-lo amb els ulls una vegada i una altra, mentre el tenia dret davant d’ell; encara que sentís la gèlida influència dels seus ulls glaçats; encara que s’adonés del teixit d’aquell mocador que li donava la volta pel cap i la barba, embolcall que mai no li havia vist, encara que es donessin cent noves circumstàncies que el fessin present, ell, lluitant contra el testimoni dels seus sentits, es resistia a creure el que veia.

—Què passa? —va dir Scrooge, càustic i immutable, com li era habitual—. Què vols de mi?

—Moltes coses —va replicar una veu, que, sens cap dubte, era de Marley.

—Qui ets?

—M’hauries de preguntar qui era.

—Qui eres, doncs? —va insistir Scrooge, aixecant la veu—. Demanes molta precisió, per ser tan desdibuixat i confús. —Anava a dir «per ser només una ombra», però li va semblar que la frase pronunciada era més escaient.

—En vida vaig ser el teu soci, Jacob Marley.

—Pots… pots asseure’t? —li va preguntar Scrooge, mirant-lo amb ull dubtós.

—Sí que puc.

—Doncs fes-ho.

Scrooge ho havia preguntat perquè no sabia si un espectre de tanta transparència estava en condicions d’ocupar una cadira; s’adonava que, en el cas que allò no li fos possible, els caldria entrar en una munió de farragoses explicacions. Però el fantasma es va asseure a l’altre costat de la llar de foc, com si no hagués fet res més en tota la seva vida.

—No creus en mi —observà l’espectre.

—No —confirmà Scrooge.

—Quina prova més voldries de la meva realitat, fora de la que t’ofereixen els sentits?

—No ho sé pas —li va contestar Scrooge.

—Per què en dubtes dels teus sentits?

—Perquè —li va dir Scrooge— la més petita cosa els altera. Una mica de malestar a l’estómac els converteix en mentiders. Tu pots ser el resultat d’un mos de carn mal paït, d’un mica massa de mostassa, d’un bocí de formatge o d’un trosset de patata no prou cuita. I més aviat em sembles espectre estomacal, que no fantasmal.

Scrooge no era pas home inclinat a fer facècia amb les paraules, ni li semblava que aquell fos el moment ideal per iniciar-s’hi. La veritat és que s’esforçava a dir agudeses pensant que era un adequat sistema de distreure’s i de dominar el pànic, ja que la veu de l’espectre el tenia aterrit fins al moll dels ossos.

Estar-se allí assegut, mirant amb fixesa aquells ulls gèlids i quiets, mantenint-se en silenci per un moment, seria —així ho pensava Scrooge— la manera més adient de correspondre a aquelles arts diabòliques. També hi havia alguna cosa espaordidora en el fet que l’espectre semblava posseir una atmosfera infernal pròpia. Scrooge podia no experimentar-la, però ben cert que la tenia al seu davant: per bé que l’espectre es mantenia assegut, absolutament immòbil, els seus cabells, el faldó de la levita i les borles que hem esmentat seguien agitant-se com si els arribés el vapor calent d’un forn.

—Veus aquest escuradents? —va dir Scrooge, tornant tot d’una a la càrrega, per la raó que acabem de manifestar i desitjant, mal que només fos per un moment, apartar d’ell el gèlid esguard d’aquella visió.

—Sí que el veig —va respondre el fantasma.

—No l’estàs mirant —va avisar-lo Scrooge.

—Però el veig —va confirmar l’espectre— a desgrat de tot.

—Sí que anem bé! —va exclamar Scrooge—. Si m’empassés això, em veuria condemnat, per la resta dels meus dies, a ser perseguit per una legió de follets, tots ells fills de la meva imaginació. Són ximpleries, tot això! Ja et dic que són ximpleries!

En aquell moment el fantasma va llençar un clam espantós i va fer moure la cadena amb una fressa tan lúgubre i esfereïdora que Scrooge va haver d’agafar-se ferm a una cadira, per por de caure estenallat. Però encara més gran va ser el seu esglai quan el fantasma, desfent-se de la bena que li embolcallava la testa, com si li produís una calor excessiva estant dins de casa, va deixar que el queix inferior li caigués damunt del pit.

Scrooge caigué de genolls i es va tapar el rostre amb les mans.

—Pietat! —digué—. Per què véns a torturar-me, horrible visió?

—Home de mentalitat terrenal —va replicar l’espectre—. Creus o no creus en mi?

—Hi crec —va dir Scrooge—. No tinc cap més remei, però a què ve, ara, que els esperits es passegin per la terra i acudeixin a mi?

—És obligació de cada home —va explicar l’espectre— fer que el seu esperit interior es mogui entre els seus consemblants i viatgi molt i ben lluny; i si aquest esperit no ho fa mentre l’home és viu, és a dir, si no comparteix los coses de la vida, estarà condemnat a rescabalar-se’n un cop mort. I d’aquesta manera, dissortat de mi!, li caldrà ser testimoni de coses que ja no podrà compartir, coses en les quals hauria pogut participar mentre vivia i que potser haurien estat la seva felicitat.

Novament l’espectre va amollar un fort gemec sacsejant la seva cadena i va retòrcer les seves mans fantasmals.

—Estàs encadenat —va dir Scrooge, tremolant—. Per què?

—Porto la cadena que em vaig anar forjant en vida —va replicar el fantasma—. La vaig fer jo mateix, baula per baula i pam a pam, ajustada segons la meva voluntat i per la meva voluntat la porto. Que potser et sorprèn aquest model? Precisament a tu?

Scrooge tremolava cada vegada més.

—O és que t’agradaria saber —va prosseguir el fantasma— el pes i la llargada de la cadena que tu tragines? La meva era igualment llarga i pesant fa set anys, la vigília de Nadal. I tu no has parat de treballar en la teva. Ja t’asseguro jo que és una cadena ben massissa!

Scrooge va llambregar el terra, tot al seu voltant, esperant veure’s circumdat per cinquanta o seixanta braçades de ferro trenat, però no hi descobria res.

—Jacob! —va implorar—. Amic Jacob Marley, segueix parlant-me! Dóna’m algun mot de consol, Jacob!

—No en tinc ni un per donar —va replicar de nou l’espectre—. El consol prové d’altres contrades, Ebenezer Scrooge, i el transporten des d’allí una altra mena de ministres, per a una altra mena d’homes. Ni tan sols puc dir-te tot allò que et voldria dir. No em serà permès d’allargar-me. No puc descansar, no em puc aturar, no puc romandre a cap lloc. El meu esperit no ha viatjat mai més enllà del nostre despatx. Escolta el que et dic: en vida, el meu esperit no va anar mai més enllà dels límits estrets d’aquest catau, dedicat a l’intercanvi de moneda; ara em caldrà emprendre fatigosos viatges.

Scrooge, quan es dedicava a pensar, tenia el costum de posar les mans a les butxaques dels seus pantalons. Considerant tot allò que l’espectre li havia dit, ara prosseguia amb el seu hàbit, però sense aixecar els ulls ni els genolls de terra, on seguia prostrat.

—No has tingut gaire massa pressa en manifestar-te, Jacob! —va observar-li Scrooge, en to comercial, per bé que amb humilitat i deferència.

—Massa pressa! —li va replicar l’esperit.

—Set anys de la mort —va reflexionar Scrooge— i sempre has viatjat?

—Sempre —va accedir l’esperit—. Sense descans, sense calma. Sempre torturat pel remordiment!

—Viatjaves de pressa? —va preguntar-li Scrooge.

—Com en les ales del vent —va respondre el fantasma.

—Hauràs creuat una gran extensió de terra en tot aquest temps! —li va comentar Scrooge.

L’espectre, en sentir això, va exhalar un altre plany i va fer que la cadena ressonés en el silenci de la nit d’una manera tan espantosa que hauria justificat la presència de la Guàrdia encarregada de perseguir els aldarulls nocturns.

—Oh!, captiu, lligat i encadenat dues vegades! —va clamar de nou el fantasma—. No tens ni idea que han calgut segles de treball incansable, dut a terme per criatures immortals que han fet via per aquest món camí de l’eternitat, abans que no donés fruit allò que de bo hi havia en la seva tasca! No saps que tot esperit cristià, que treballi degudament en la seva petita esfera, per insignificant que sigui, pot trobar la seva vida mortal massa curta si la relaciona amb els grans mitjans d’acció de què disposa? I, finalment, per no saber, tampoc no saps que no hi ha penediment, per intens que sigui, capaç de reparar el dany que un causa malgastant les oportunitats que la vida ens ofereix? Tanmateix, així era jo! Oh, sí: així era jo!

—Però sempre vas ser un gran home de negocis, Jacob —se li va acudir de balbucejar a Scrooge, que començava a aplicar-se tot allò que li estava dient l’espectre.

—Negocis! —va exclamar l’esperit, mentre es tornava a retorçar les mans—. La humanitat era el meu negoci; el benestar dels altres era el meu negoci; la caritat, la misericòrdia, la indulgència i la benvolença havien de ser tots els meus negocis. Els tractes en el meu comerç no eren altra cosa sinó una gota d’aigua enmig de l’oceà immens del meu negoci!

Va aixecar un tros de cadena, com si ella fos la causa de tot el seu penar, i, després, la va rebotre per terra, feixugament.

—Cada any, per aquesta època —va continuar l’espectre— és quan més pateixo. Per què vaig caminar, enmig de la multitud dels meus consemblants, sempre amb la mirada dirigida a terra, sense aixecar mai els ulls cap a l’Estrella sagrada que guià els Savis d’Orient cap a un humil habitatge? És que no hi havia llars prou humils a les quals m’hauria pogut conduir la seva divina resplendor?

Scrooge s’esglaiava de veritat sentint que l’espectre es despatxava en aquest to i començava a tremolar una cosa de no dir.

—Escolta’m! —va cridar l’espectre—. El temps de què disposo s’està acabant.

—T’escoltaré —va dir Scrooge—. Però no siguis massa dur amb mi. I no facis retòrica, Jacob, per favor!

—No sabria pas explicar-te per quines raons ara puc aparèixer davant teu, quan he portat tant temps invisible al teu costat.

No era pas una idea agradable. Scrooge es va estremir tot eixugant-se la suor que li perlejava el front.

—La tasca d’ara no és pas de les més lleugeres en el meu càstig —prosseguia l’espectre—. Estic aquí, aquesta nit, per advertir-te que encara tens una oportunitat i una esperança per escapar d’una sort funesta com la meva. Una oportunitat i una esperança que jo t’he aconseguit, Ebenezer.

—Sempre et vas comportar amb mi com un bon amic —va dir-li Scrooge—. Gràcies!

—Se’t farà evident —afegí l’espectre— la presència de Tres Esperits.

La torbació de Scrooge va ser tan gran com ho havia estat la de l’espectre.

—Són aquestes l’oportunitat i l’esperança de què em feies esment, Jacob? —va preguntar-li amb veu tremolosa.

—Sí, són aquestes.

—Em sembla… Em sembla que més valdria no rebre aquestes visites —va respondre-li Scrooge.

—Sense elles —li va replicar el fantasma— no et podràs pas apartar del camí que jo segueixo. La primera se’t presentarà demà, quan la campana toqui la una.

—I no podrien venir totes plegades i acabar d’una vegada, Jacob? —va insinuar Scrooge.

—A la mateixa hora de la nit següent vindrà la segona; la tercera, l’altra nit, quan les campanes acabin de tocar les dotze. No pensis que em tornaràs a veure més i, pel teu bé, recorda sempre allò que s’ha esdevingut entre nosaltres.

Després d’haver pronunciat aquestes paraules, l’espectre va recollir de damunt de la taula la bena que s’havia tret i se la va tornar a lligar al voltant del seu cap, tal com la duia a l’arribada. Scrooge se’n va adonar pel so que li van fer les dents quan la bena va forçar de nou l’encaix de les mandíbules. Llavors va arriscar-se a alçar novament la mirada i va veure, dret davant seu, el visitant sobrenatural, amb la cadena entortolligada al braç.

L’aparició anava retrocedint i a cada passa que feia la finestra s’obria una mica, de forma que quan l’espectre hi va haver arribat ja era del tot esbatanada.

Va fer senyals a Scrooge indicant-li que s’atansés. Aquest el va obeir. Quan s’hi trobava a un parell de passes de distància, l’espectre de Marley estengué la mà, com per impedir-li que seguís aproximant-s’hi. Scrooge es va aturar. No tant per obediència, com a causa de la por i la sorpresa, atès que, quan aquella mà s’hagué aixecat, van començar a produir-se estranyes remors per l’aire: sons incoherents de lamentació i de pena, laments de dolor indescriptible i d’autoacusació. L’espectre, després d’haver escoltat per un moment aquell fúnebre cor, s’hi va sumar i es va perdre en la nit ombrívola i fosca.

Scrooge el va voler seguir fins a la finestra, delejant de tafaneria, i va treure el cap a fora.

L’aire era tot ple de fantasmes que s’atrafegaven d’una banda a l’altra i que es lamentaven bo i desplaçant-se. Tots ells anaven proveïts de cadenes, tal com el fantasma de Marley; alguns (qui sap si culpables conjunts d’algun mal govern) romanien lligats per una mateixa cadena; fos com fos, ni un d’ells gaudia de llibertat. N’hi havia uns quants que, en vida, havien estat coneguts personals de Scrooge. Fins i tot havia tractat amb certa intimitat un vell que ara se li apareixia amb armilla blanca, amb una monstruosa arca de ferro lligada al turmell i que plorava amb desconsol veient que no era capaç d’ajudar a una pobra dona que, amb el seu infant, s’havia arredossat a la llinda d’un portal. La penalitat de tots ells consistia en què, quan intentaven intervenir en les coses dels homes amb la finalitat d’ajudar-los, s’adonaven que ja havien perdut per sempre aquesta facultat. Ja no hi eren a temps.

Seria de mal dir si aquells éssers es van fondre en la boira o va ser la boira la que se’ls va empassar. Però tan ells com les seves veus espectrals van desaparèixer al mateix temps i la nit va tornar a ser allò que era quan ell havia arribat a casa.

Scrooge va tancar la finestra i va examinar la porta per la qual havia entrat el fantasma. Seguia amb la doble volta de pany, tal com ell l’havia fet tombar amb les pròpies mans, i el forrellat es mantenia intacte. Es volia dir novament «Ximpleries!», però es va deturar a la primera síl·laba. I com que, fos per les emocions sofertes, per les fatigues de la jornada, per la seva ullada al món invisible, per la lúgubre conversa amb l’espectre o per trobar-se en hora molt avançada, estava ben necessitat de repòs, se’n va anar cap al llit directament, sense ni tan sols despullar-se i allí es va adormir de seguida.