ESTROFA TERCERA

El segon dels tres esperits

A mitja emissió d’un ronc prodigiosament sorollós, Scrooge es va despertar i va redreçar-se en el llit. Un cop assegut volia posar ordre en els seus pensaments, de forma que no necessità de ningú que l’avisés que el rellotge estava a punt de tocar la una altra vegada. Tingué la sensació que li havien retornat la consciència en el moment just per estar en condicions de sostenir un nou encontre amb el segon dels missatgers que, per la intervenció de Jacob Marley, li eren tramesos. Però com que una inconfortable fredor s’anava apoderant d’ell quan es preguntava quina de les cortines del llit apartaria el nou esperit, va decidir fer-les córrer totes i esperar-lo, vigilant, però ben abrigat altra vegada. Desitjava plantar-li cara, a l’espectre, en el moment de la seva aparició, sense donar-li temps a sorprendre’l o a posar-lo nerviós.

Hi ha cavallers de no massa substància que presumeixen de saber bellugar-se com cal en aquest món i de ser capaços de portar a terme qualsevol acció que els sigui reclamada, tant si es tracta de jugar a la morra o de cometre un crim, sense deixar de banda tota l’extensa gamma de matèries que es poden encabir entre aquests extrems tan oposats. No ens aventuraríem pas a dir que Scrooge pertanyés a aquesta mena agosarada de cavallers, però sí que estava força serenament preparat per rebre les més estranyes aparicions; és a dir, que no l’haurien pas espantat excessivament ni un infant de bandola ni un rinoceront.

No obstant, com que estava preparat a l’espera de qualsevol cosa, allò que el començava a turmentar era que no aparegués res; tocà la una i veient que no feia acte de presència cap aparició, es va anar sentint dominat per intensos tremolaments. Passaren cinc minuts, deu minuts, un quart i no compareixia ningú. Durant tot aquest temps Scrooge continuava ajagut al llit, que havia passat a ser l’autèntic nucli i centre d’una resplendor intensa, i que va començar a escampar-se pel seu voltant quan el rellotge va tocar l’hora; per tractar-se de llum, només, resultava més alarmant que una dotzena de fantasmes i Scrooge era incapaç de descobrir la seva significació o la seva finalitat; pels seus dintres anava tement si no seria la seva persona qui, en aquells moments, presentés un cas insòlit de combustió espontània, sense tenir el consol de saber-ho ell mateix. Això no obstant, a la fi, va començar a pensar… (Vós i jo ho hauríem fet de bones a primeres, ja que sempre som els que ens trobem fora del problema els que veiem tot allò que caldria fer per resoldre’l i de quina manera tan indiscutible l’hauríem desllorigat nosaltres). Finalment, deia, va començar a pensar que la font i el secret d’aquella llum sobrenatural deuria trobar-se a la cambra del costat, ja que, si la seguíeu, semblava que en provingués. Un cop aquesta idea s’hagué apoderat de la seva imaginació, va alçar-se curosament, es va calçar les sabatilles i es va dirigir cap a la porta.

En el moment en què la mà de Scrooge agafava el pom, una estranya veu el va cridar pel seu nom, ordenant-li que entrés. Va obeir.

Era la seva pròpia cambra, sense cap mena de dubte. Però havia experimentat una sorprenent transformació. Les parets i el sostre estaven tan coberts de brancatge que l’estança s’havia convertit en un bosquet: arreu hi resplendien baies dels més variats colors. Les crespes fulles dels galzerans, el vesc i l’heura retornaven el reflex de la llum com si fossin petits mirallets escampats per totes bandes; a la llar de foc, hi braolava un fogalleig tan potent com mai no l’havia conegut aquella trista petrificació, ni en temps de Scrooge, ni de Marley, ni en cap de les passades estacions hivernenques. Fent un pilot damunt del sòl, talment una mena de setial, hi havia galls dindis, ànecs, peces de caça i de corral, palpissos, grans talls de vianda, godalls, llargues garlandes de salsitxes, empanades de carn, púdings de panses, barrils d’ostres, castanyes roents, pomes d’un vermell de cirera, sucoses taronges, peres dolcíssimes, immensos tortells dels Reis i bols de ponx fumejant, en fi, tantes coses que gairebé obscurien la cambra amb les emanacions dels seus vapors delitosos. Còmodament assegut en aquell setial hi havia un gegant tot xiroi, agradable de mirar; duia en una mà una torxa radiant, que per la seva forma no desdeia pas massa de la del Corn de l’Abundància, i la va alçar ben enlaire de manera que la seva llum es projectés damunt de Scrooge just quan aquest treia el nas per la porta.

—Endavant! —va exclamar el fantasma—. Endavant, home, i mireu bé si em coneixeu!

Scrooge va entrar tímidament i es va inclinar davant de l’esperit, amb respecte. Ja no era aquell Scrooge obstinat d’altre temps, però, encara que la mirada de l’esperit era afable, ell quasi preferia no trobar-la.

—Sóc l’esperit del Nadal present! —digué l’espectre—. Fixeu-vos en mi!

Scrooge el va obeir amb tota reverència. L’espectre anava vestit amb un senzill mantell de color verd, orlat de pell blanca. Aquesta vestimenta queia tan folgada damunt del seu cos que li deixava al descobert tota l’amplada del pit, com si menyspreés el veure’s protegit o amagat per cap artifici. Els seus peus, que es podien veure per sota dels plecs folgats del mantell, també eren nus; i no duia altra cosa al cap que una garlanda de grèvol, amb uns caramells resplendents, embotits ça i lla. El seu cabell arrissat, llarg i deixat anar, era de color castany fosc; tenia un rostre afable, uns ulls guspirejants, una mà estesa, una veu joiosa, un capteniment desimbolt i un aire alegre. Portava, penjada del volt de la cintura, una antiga beina, però que no allotjava cap mena d’espasa; més aviat diríem que estava rosegada pel rovell.

—Mai no heu vist a ningú que se m’assembli? —va preguntar l’espectre.

—Mai —li va respondre Scrooge.

—Mai no heu anat a donar un volt amb els membres més joves de la meva família? Vull dir, vist que jo sóc molt jove, amb germans més grans que jo, nascuts en aquests darrers anys? —va prosseguir l’espectre.

—No recordo pas haver-ho fet! —va dir Scrooge—. I em sap greu, creieu-ho! N’heu tingut molts de germans, esperit?

—Més de mil vuit-cents —va contestar l’espectre.

—Una ben nombrosa família, si s’hagués de mantenir —va murmurar Scrooge.

El fantasma del Nadal present es va incorporar.

—Esperit —va dir Scrooge, amb submissió—, meneu-me allà on us plagui. Ahir a la nit vaig haver de sortir si us plau per força i vaig aprendre una lliçó que ja comença a fer el seu efecte. Si aquesta nit m’heu d’ensenyar alguna cosa, tant de bo que sigui pel meu profit.

—Toqueu el meu mantell!

Scrooge va fer el que li deien i s’hi agafà ben fort.

El galzeran, el vesc, les baies roges, l’heura, els galls dindis, els ànecs, les peces de caça i de corral, la carn, els garrins, les salsitxes, les ostres, les empanades, els púdings, la fruita i el ponx: tot es va esvair a l’instant. I el mateix va passar amb l’habitació, el foc de la llar, la resplendor vermellosa i l’hora de la nit; i es van trobar tots dos pels carrers de la ciutat en ple matí de Nadal. La gent (val a dir que el temps era molt cru) feia una mena de música no gaire polida, però no pas desagradable; un soroll rauc i sec produït quan rascaven la neu del paviment, davant dels edificis, o dels teulats de les cases. Això produïa una boja delícia als minyons, que la veien caure aplomadament cap al carrer, esmicolant-se en petits i artificials borrascalls.

Les façanes de les cases estaven força ennegrides i les finestres encara eren més negres, establint un marcat contrast amb el suau llençol blanc de la neu dels teulats o amb la ja no tan blanca que hi havia a terra. Aquesta havia estat fendida amb grans roderes deixades per les pesants rodes de carros i carretons; roderes que s’entrecreuaven l’una amb l’altra centenars de vegades allí on les amples avingudes es bifurcaven i acabaven per formar i anals intricats, de curs gens fàcil de seguir enmig de tot aquell fanguissar espès i groc i d’aquella aigua glaçada.

El cel tenia un aspecte ombrívol i els carrers més curts semblaven coberts per una boira sutza que, ja en forma de vapor, ja en forma de denses partícules, queia damunt d’aquell lloc en un plugim de sutge, com si totes les xemeneies de la Gran Bretanya, de comú acord, s’haguessin posat a cremar i ho fessin amb tot l’entusiasme dels seus cors. No hi havia pas cap motiu de folga ni en el clima ni en l’ambient de la ciutat, i, això no obstant, bategava arreu una atmosfera d’optimisme que la que hauria intentat espargir, qui sap si inútilment, la brisa més nítida o el sol més radiant de l’estiu.

Perquè la gent que treballava amb les pales dalt dels teulats es mostrava jovial i alegre; es cridaven els uns als altres des dels parapets i, de vegades, s’atacaven amb alguna enjogassada bola de neu —projectil de més bondadosa naturalesa que moltes de les bromes dites amb paraules—, rient de bona gana si encertaven amb la punteria i no pas amb menys ganes si els fallava la destresa. Les botigues de les gallinaires encara tenien mig obertes les portes i les dels fruiters eren radiants de tanta glòria. Allí hi havia cistells de castanyes, grans, rodons, panxuts, amb una forma que s’assemblava a la de les armilles dels vells senyors que, bonhomiosos, es recolzaven a les portes dels seus establiments o sortien enfora, a ple carrer, amb una apoplèctica opulència. Hi havia rogenques cebes d’Espanya, de cara obscura, amb una gruixària tan expandida que semblaven frares d’aquell país, les quals, des dels prestatges i amb juganera malícia, feien l’ullet a les noies passavolants, que miraven pudorosament les enramades de vesc. Hi havia peres i pomes, amuntegades en florents piràmides; hi havia carrassos de raïms que, per la benvolença dels botiguers, s’exhibien penjats en altívols ganxos, de manera que als vianants se’ls fes venir aigua a la boca, sense que haguessin de pagar res per aquesta gaubança; hi havia piles d’avellanes, polposes i brunes, que amb la seva fragància recordaven pretèrites passejades pels boscos i agradables enfonsaments dels peus, fins al turmell, entre les fulles marcides; hi havia típiques pomes de Norfolk, rodonetes i carabrutes, que no feien sinó destacar el groc de les taronges i de les llimones i que, per la gran compacitat dels seus cossos sucosos, semblaven demanar a la gent que se les endugués a casa en paperines, per ser assaborides a les postres. Fins i tot els peixos d’or i argent, que es movien dins d’una peixera col·locada entre fruita tan selecta, si bé pertanyents a una raça malencònica i de sang poc bellugadissa, semblaven adonar-se que alguna cosa estava passant; i, peixos com eren, anaven badant la boca i donant voltes i més voltes pel seu petit univers, amb una excitació lenta i ponderada.

Els adroguers —oh, els adroguers!— tenien les botigues gairebé tancades, amb els porticons ja posats, a manca d’un o dos. Però, quin espectacle per entremig d’aquests esvorancs! No era tan sols que els platets de les balances dringuessin en tocar el taulell o que el fil d’empalomar i el paper d’estrassa desapareguessin tan veloçment o que els pots de llauna fossin objecte d’un continu tràfec com si fossin articles de màgia, sinó que les aromes mesclades del te i el cafè eren tan agradables a l’olfacte, les panses tan abundants i selectes, les ametlles tan absolutament blanques, les barretes de canyella tan llargues i rectes, les altres espècies tan delicioses, les fruites gebrades tan crostoses i empolsinades amb sucre mòlt, que els més indiferents dels transeünts se sentien defallits i, subsegüentment, biliosos. Que les figues fossin gerdes i carnoses o que les prunes franceses es ruboritzessin en la seva modesta acidesa des de les decorades caixes o que tot fos tan bo per menjar amb el seu adornament típic de Nadal, no impedia que la parròquia anés adelerada d’un costat a l’altre, esperançada amb la promesa del dia, fins a tal punt neguitosa que els uns topaven amb els altres, matxucaven salvatgement els cistells, oblidaven les pròpies compres damunt dels taulells, retrocedien per cercar-les de nou i cometien milers de disbarats semblants, però sempre amb bon humor. Mentre, l’adroguer i els seus ajudants es mostraven tan joiosos i amables, que els cors de llautó que els servien de sivella per cordar els seus davantals haurien pogut ser els seus propis cors, exposats a l’exterior a fi que tothom pogués inspeccionar-los i perquè les cornelles de Nadal hi picotegessin al seu gust.

Però aviat les campanes van cridar aquella bona gent a les esglésies i a les capelles, i cap allí feren via, desfilant atropelladament pels carrers, abillats amb els seus millors vestits i mostrant els rostres més alegres. Quasi al mateix temps sortiren de carrers, carrerons i cruïlles nombrosos grups de persones adelerades per portar els seus plats cap al forn dels flequers. L’espectacle d’aquests pobres revetllaires semblava interessar enormement l’espectre, ja que es va deturar, amb Scrooge al seu darrera, davant de la porta d’un forner i aixecant les tapadores de les cassoles a mesura que la gent entrava, anava ruixant el contingut amb encens de la seva atxa. I era una atxa de ben especials característiques, ja que per una vegada o dues es creuaren paraules pujades de to entre alguns dels cassolaires, per si l’un havia empès l’altre o al revés, i bastava que l’espectre els esquitxés amb unes quantes gotes perquè tornés a regnar el bon humor. Ja que, com deien ells mateixos, era una vergonya barallar-se un dia de Nadal. I tant si ho era, que Déu ens valgui! I tant si ho era!

En un moment determinat les campanes van deixar de tocar i van tancar les fleques; però encara hi havia com una mena de presència de tots aquells menjars i dels seus processos de cocció en la taca humida del vapor que es podia entreveure al voltant dels forns dels flequers, on el paviment fumejava com si les pedres també s’estiguessin coent.

—Hi ha alguna fragància especial en aquest ruixim que espolsa la vostra atxa? —va preguntar Scrooge.

—Sí, la meva.

—I es pot aplicar a qualsevol mena de menjar, en un dia com avui? —va insistir Scrooge.

—A qualsevol, si és un menjar ofert de bon cor. I encara més si s’ofereix a un pobre.

—I per què més a un pobre?

—Perquè en té més necessitat.

—Esperit —continuava Scrooge, després d’uns moments de meditació—, m’estranya que entre totes les criatures que ocupen la gran varietat de mons, sigueu vós l’única capaç de limitar les ocasions que aquesta gent té de gaudir d’un plaer tan innocent.

—Jo! —va cridar l’espectre.

—Vós, que amb la mania del precepte dominical, feu tancar aquests indrets el Setè Dia, molt sovint l’únic de la setmana que es pot dir que mengen calent —va comentar Scrooge—. No és així?

—Que jo faig tancar aquests indrets? —s’exclamava l’esperit.

—Perdoneu-me si vaig errat. Però aquest costum s’ha fet en nom vostre o, almenys, en el de la vostra família —va dir Scrooge.

—Hi ha éssers en la vostra terra —li va replicar l’esperit— que presumeixen de conèixer-nos i que porten a terme actes de passió, d’orgull, de malvolença, d’odi, d’enveja, de fanatisme i d’egoisme en nom nostre; però nosaltres no els coneixem de res, ni tampoc la nostra parentela. Són com si mai no haguessin viscut. Recordeu això i carregueu les accions d’ells a les seves consciències, no a les nostres.

Scrooge va prometre de fer-ho així. I van seguir avançant, invisibles com eren, per dins els suburbis de la ciutat. Era una destacada característica de l’espectre (ja observada per Scrooge a casa del flequer) la d’acomodar-se sense dificultat, a desgrat de la seva mida gegantina, en qualsevol espai; de manera que, donat el seu caràcter sobrenatural, s’instal·lava amb la mateixa comoditat sota d’un teulat baix de sostre que dins del més altíssim dels salons.

I aneu a saber si va ser pel plaer que l’espectre experimentava a l’hora de posar de manifest aquest poder seu o bé perquè era amable, generós i cordial de mena o perquè sentia una especial simpatia per la gent humil, el cas és que anà de dret a casa del dependent de Scrooge, amb aquest, és clar, agafat al seu mantell. En ser a l’entrada va aturar-se davant de la porta i va beneir la casa de Bob Cratchit amb tot el ruixim que sortí de la seva atxa.

(Penseu-hi en això: Bob no tindria més enllà de quinze bobs la setmana —que així en deien popularment dels xílings, amb la qual cosa donem a entendre que cada dissabte s’embutxacava només quinze reproduccions del seu nom de pila— i, això no obstant, l’espectre beneïa aquella casa que només comptava amb quatre habitacions).

En aquell moment es va aixecar la senyora Cratchit, la muller de Bob; anava pobrament abillada, però procurant treure el millor partit del seu vestit que, si bé ja havia sofert un aprofitament en ser girat al revés, feia de bon veure per l’esplet de cintes que l’adornaven, material que amb una despesa de sis penics permetia grans fantasies. Parava la taula amb les tovalles, ajudada per Belinda Cratchit, la segona de les seves filles, igualment proveïda de cintes; mentrestant, Peter Cratchit, el noi gran de la casa, enfonsava una forquilla a la cassola de les patates i procurava que les puntes del monstruós coll de camisa (propietat personal de Bob, transferida al seu fill i hereu en honor de la diada) se li enfilessin fins a l’alçada de la boca, sense intentar per res dissimular l’enorme satisfacció que li produïa vestir amb tanta elegància i delejant poder mostrar-se amb aquella peça de llenceria pels passeigs de moda. Acte seguit entraren precipitadament dos Cratchit més joves, un nen i una nena, cridant que des de la porta del flequer havien sentit una gran aroma d’ànec rostit i que l’havien identificat com el de la família; i abandonant-se a luxurioses imaginacions sobre quanta sàlvia i quanta ceba contindria, aquells dos petits Cratchit es van posar a ballar tot al volt de la taula exalçant Peter Cratchit i posant-lo pels núvols; aquest, al seu torn (no pas vanitós, per bé que el coll de la camisa quasi l’ofegava), es va posar a ventar el foc fins que les patates, en haver arrencat el bull, van acabar tustant fort la tapadora, com si el volguessin avisar que ja estaven a punt per ser tretes i pelades.

—Què és el que deu haver retingut al vostre estimat pare? —va demanar la senyora Cratchit—. I el vostre germà, el petit Tim? I la Marta? Voleu dir que pel Nadal de l’any passat no feia ben bé mitja hora que eren aquí?

—Aquí teniu la Marta, mare! —va exclamar la veu d’una noia, que just apareixia quan cridava aquestes paraules.

—Ja ha arribat la Marta, mare! —van cridar els dos joves Cratchit—. Hurra! Tenim un ànec, Marta!

—Apa, noia! Sí que arribes tard! —va comentar la senyora Cratchit, besant-la una dotzena de vegades i ajudant-la a treure’s xal i capell amb tot el zel.

—Ahir a la nit ens va quedar molta feina per fer —replicava la noia— i aquest matí ha calgut enllestir-la, mare.

—Bé! Ara ja ets aquí i no importa el que hagi estat —deia la senyora Cratchit—. Asseu-te davant del foc, estimada, i escalfa’t una mica, en nom de Déu!

—No, no, que el pare ja arriba! —van cridar els dos joves Cratchit, que tenien el do de la ubiqüitat—. Amaga’t, Marta, amaga’t!

La Marta es va amagar i va entrar l’insignificant Bob, el pare, amb aquell gran tros de bufanda que li penjava pel davant i un vestit tan gastat com vulgueu, però sargit i raspallat a bastament per donar-li un aspecte presentable. I duia el petit Tim carregat a l’espatlla. Ai, pobre Tim! pobre menut! Anava proveït d’una petita crossa i les seves cames havien de ser sostingudes amb un aparell de ferro.

—A veure: on és la nostra Marta? —va preguntar Bob Cratchit, mirant al seu volt.

—No ve —li va dir la senyora Cratchit.

—Que no ve? —va preguntar de nou, amb una sobtada disminució de la seva alegria, ja que havia estat el cavall de carreres d’en Tim des que sortiren de l’església i havia entrat a la casa caminant de quatre grapes—. Mira que no venir el dia de Nadal!

A la Marta no li agradava veure’l tan disgustat, mal que fos en broma; de manera que va sortir sense esperar més de darrera de la porta del recambró i va córrer cap els braços del seu pare, mentre els dos joves Cratchit se’n duien a coll el menut Tim cap al safareig, per tal que pogués escoltar les cançons que feia el púding dins de la perola de coure.

—I com s’ha comportat el petit Tim? —va preguntar la senyora Cratchit, després d’haver fet un xic de broma sobre la credulitat d’en Bob i després que en Bob hagués abraçat la seva filla fins que el cor li digué prou.

—Ha estat tan bo com l’or —va dir en Bob— i, ben segur, millor i tot. A vegades, potser pel fet d’haver d’estar assegut, tot sol, tantes hores, es posa a reflexionar i li vénen al cap uns acudits que mai no us els imaginaríeu. Avui mateix, mentre tornàvem cap a casa, em deia que confiava que tothom l’hagués vist a l’església, esguerradet com és; que això, ja que som a Nadal, faria pensar la gent en Aquell que va fer que caminessin els captaires coixos i que hi veiessin els cecs.

La veu de Bob tremolava una mica en dir aquestes coses i encara va tremolar més quan va voler afegir que en Tim cada dia pujava més robust i vigorós.

Aviat pogueren escoltar com copejava damunt del paviment la seva crossa petita i activa. Tot seguit el menut Tim va entrar de nou abans que no es fessin altres comentaris, acompanyat dels seus germans, que el van portar fins al seu tamboret, a la vora del foc. Mentrestant, en Bob s’arromangava els punys de la camisa —com si encara fossin susceptibles de major deslluïment— i es dedicà a preparar una barreja calenta de ginebra i llimona, que anava remenant dins d’una olleta, situada damunt de la lleixa interior de la llar a fi que bullís a foc lent; el jove Peter i els dos omnipresents Cratchit se’n van anar a buscar l’ànec, amb el qual no tardarien gens a tornar en solemne processó.

L’aldarull que es va organitzar amb aquella arribada va adquirir unes tals proporcions, que es podia arribar a creure que l’ànec era la més insòlita de totes les aus; una mena de fenomen amb plomes al costat del qual la presència d’un cigne negre hauria estat cosa ben poc atraient. I, de fet, era ben bé això el que passava en aquella casa. La senyora Cratchit va disposar la salsa (que ja tenia feta dins d’una cassoleta) a fi que arranqués el bull; el jove Peter va macerar les patates amb un vigor extraordinari; la senyoreta Belinda anava ensucrant la compota de pomes; Marta passava un drap pels plats calents; Bob va acomboiar el menut Tim en un petit racó de la taula; els dos joves Cratchit anaven disposant cadires per a tothom, sense oblidar-se d’ells mateixos i, fent la guàrdia des dels seus llocs, per no posar-se a cridar reclamant la seva ració d’ànec, van enfonsar-se les culleres a la boca tot jugant abans que no els hagués arribat el torn a l’hora de repartir. Finalment es van distribuir els plats, no sense haver beneït la taula. Totes aquelles operacions foren seguides d’una pausa expectant, mentre la senyora Cratchit, després d’haver mirat tot al volt de la taula cercant el ganivet de trinxar, es preparava per endinsar-lo en el pit de l’ànec; quan ho va haver fet i la tan anhelada pasta del farciment va començar a vessar-se per la plata, un murmuri d’admiració va estendre’s a tot el vol de la taula; fins i tot el menut Tim, esperonat pels altres dos petits Cratchit, copejava la taula amb el mànec del seu ganivet i cridava, tant com li permetien les seves dèbils facultats: Visca!

Mai no s’havia vist un ànec com aquell. Bob afirmava que mai, tampoc, no n’hi havia hagut cap de tan ben guisat. La seva tendra carn, el seu sabor i la seva grandària tot i la seva barator despertaven mostres d’universal admiració. Allargant el rostit a base de compota de pomes i puré de patates, tothom considerava que aquell dinar havia estat més que suficient per a tota la família. Cal coincidir amb allò que digué la senyora Cratchit altament satisfeta, després d’haver observat una petita mostra d’ossos abandonats a la plata: que, fet i fet, encara n’havia sobrat. El cert és que tots en van tenir suficient i, pel que fa als dos petits Cratchit, es van atapeir de sàlvia i de ceba fins més amunt de les celles. I, mentre la petita Belinda canviava els plats, la senyora Cratchit abandonava el menjador, tota sola —estava massa nerviosa per tolerar testimonis—, a fi de treure el púding del seu motlle i portar-lo a la taula.

Imagineu-vos, per un moment, que no hagués estat prou cuit! Imagineu-vos que hagués caigut fet a trossos a l’hora de trabucar-lo! Imagineu-vos que algú hagués pogut enfilar-se per la paret de l’eixida i l’hagués robat, mentre ells estaven encara amb la joia de l’ànec! (Aquesta darrera suposició va aconseguir deixar lívids als dos petits Cratchit). Eren ben capaços d’imaginar tota llei d’horrors.

Per fi! Una bona alenada de vapor! El púding ja havia estat tret del seu motlle de coure. Es va percebre una olor com la que se sent els dies de bugada, degut al tovalló que protegia el pastís. Una olor com si provingués d’una fonda i d’una pastisseria que estiguessin l’una al costat de l’altra, amb una bugadera una porta més enllà. I tot era el púding! En mig minut va entrar la senyora Cratchit —sufocada, però amb un somriure d’orgull— amb el púding a les mans, semblant a una bala de canó clapejada (tan consistent i ferma era la seva textura), rodejat de les flames que provenien d’un petricó d’aiguardent encès i decorat amb un branquilló de vesc de Nadal col·locat al cim.

Quin púding tan meravellós! Bob Cratchit va dir, sense alterar-se, que era l’èxit més gran assolit per la senyora Cratchit des del dia del seu casament. La senyora Cratchit va haver de confessar, ara que ja s’havia tret del cap aquella gran preocupació, que mai no havia estat prou segura sobre l’adequada quantitat de farina. Cadascú hi feia el seu comentari, però ningú no va dir o pensar que havia estat un púding més aviat escàs, tenint en compte el nombre de components de la família. Al·ludir a aquest fet hauria estat una absoluta heretgia. Qualsevol dels Cratchit s’hauria tornat vermell si hagués hagut de referir-se a una cosa semblant.

Un cop acabat el sopar, van llevar les tovalles, van escombrar el terra i van animar el foc. Tastaven la mescla de l’olleta i la trobaven perfecta; es disposaren pomes i taronges damunt de la taula i van escampar, a les brases, una palada de castanyes. Aleshores tota la família es va anar situant a la vora del foc, formant allò que en Bob Cratchit en deia un cercle, quan en realitat es tractava d’un semicercle, i, a una colzada d’en Bob, hi va ser desplegada tota la cristalleria familiar, que consistia en dos gots i una tassa sense nansa, per a la crema.

Aquests recipients, això no obstant, es mostraren tan útils per contenir la barreja calenta de l’olleta, com ho haurien pogut ser uns veires daurats. I Bob la va servir amb una mirada radiant, mentre les castanyes guspirejaven damunt de les brases i espeternegaven sorollosament. Llavors en Bob es va aixecar per fer un brindis:

—Feliç Nadal a tots, estimats meus! Que Déu ens beneeixi!

I tota la família ho va repetir, com un eco.

—Que Déu ens beneeixi! —va dir Tim, el menut, en darrer lloc.

Estava assegut molt a la vora del lloc ocupat pel seu pare, damunt del tamboret. Bob servava dins la seva mà la maneta consumida del seu fill, com si, de tant que l’estimava, tingués por que li pogués ser arrabassat.

—Esperit —va dir Scrooge, donant mostres d’un interès que mai no havia sentit—, digueu-me si viurà el menut Tim.

—Veig un seient buit —va replicar l’espectre— al costat de la llar de foc i una crossa que no té amo, amorosament conservada. Si en el futur aquestes ombres no s’alteren, el menut morirà.

—No, no! —s’exclamà Scrooge—. No, per favor, esperit! Digueu-me que això li serà estalviat!

—Si aquestes ombres es mantenen inalterades en el futur, ningú, dels de la meva raça —va afirmar l’esperit—, no el tornarà a trobar ací. Però què importa? Si és que ha de morir, més val que ho faci d’una vegada i així farà que minvi l’excedent de població.

Scrooge va acotar el cap quan va sentir les seves pròpies paraules repetides per l’espectre; la penitència i la consternació el deixaven abatut.

—Home —va dir el fantasma—, si és que teniu un cor en el pit i no una pedra dura com el diamant, abstingueu-vos de les vostres perverses hipocresies fins que no hàgiu descobert quin és aquest excedent de població i en quin lloc es troba. Gosaríeu dir quins són els homes que han de viure i quins els que han de morir? Podria molt ben ser que, als ulls del cel, tinguéssiu menys valor i fóssiu menys digne de viure vós que no pas milions de éssers semblants a la criatura d’aquest pobre home. Déu meu! Haver de sentir com l’insecte instal·lat damunt de la fulla dogmatitza sobre l’escreix de vida existent entre els seus germans famolencs, enfonsats entre la pols!

Scrooge va inclinar el cap quan va sentir el repte sever de l’espectre i, mig tremolós, va dirigir, com era el seu costum, la vista cap a terra. Però de seguida va haver d’aixecar els ulls quan va sentir que pronunciaven el seu nom.

—Pel senyor Scrooge! —deia Bob—. Us proposo brindar en honor del senyor Scrooge, que ha estat el fonament d’aquesta festa.

—El fonament d’aquesta festa? Potser que afluixis! —va protestar la senyora Cratchit, enrojolant-se—. Et dic que m’agradaria tenir-lo aquí per obsequiar-lo amb una bona ració dels meus pensaments: em penso que li haurien obert ben bé la gana!

—Estimada —va dir Bob—, pensa en els infants. És el dia de Nadal!

—No en dubto pas! —va replicar ella—. Altrament, no comprendria que poguéssim beure a la salut d’un home tan odiós, gasiu, inflexible i mancat de sensibilitat com és el senyor Scrooge. Massa que ho saps, com és, Robert! Ningú no ho sap tan bé com tu, pobre estimat meu!

—Estimada —va replicar Bob amb dolcesa—, és la diada de Nadal.

—Beuré a la seva salut per no disgustar-te i tenint en compte el dia —va dir la senyora Cratchit—, però no pas perquè s’ho mereixi. Déu li do molts anys de vida! Que tingui un bon Nadal i un millor Any Nou! Deu estar molt joiós i molt content en un dia com el d’avui, no en dubto pas.

Els infants van beure per sumar-se al brindis formulat per la seva mare i va ser el primer dels seus actes que semblava com mancat d’autèntica alegria. El menut Tim va beure l’últim de tots, però ho va fer sense cap mena d’entusiasme. Scrooge venia a ser l’ogre de la família. La menció del seu nom aconseguia que una mena d’ombra obscura flotés per damunt dels reunits i van haver de passar cinc minuts ben llargs abans l’ombra no es dissipés.

Un cop esvaïda, es varen sentir deu vegades més contents del que ho estaven abans, qui sap si alleugerits pel fet de no haver de tornar a ocupar-se de Scrooge, el sinistre. Bob Cratchit va parlar, llavors, d’una col·locació que tenia a les envistes pel jove Peter i que, en el cas que l’assolissin, augmentarien els ingressos de la casa en cinc xílings i sis penics cada setmana. Els dos joves Cratchit van riure de bona gana imaginant-se en Peter convertit en tot un home de negocis; i el mateix Peter contemplava el foc, pensatiu (tant com li permetia el coll de la camisa), com si estigués considerant amb quines particulars concessions podria afavorir als altres quan arribés el moment d’ingressar sumes tan prodigioses. Marta, que no passava d’aprenenta a casa d’una modista barretaire, els va explicar quina mena de feina era la que li calia fer i quantes hores havia de treballar d’una tirada i com pensava quedar-se al llit l’endemà al matí una bona estona per gaudir de descans, ja que, com era dia festiu, se’l passaria a casa. I també els va contar que havia vist una comtessa i un lord dies abans, i que el lord «quasi era tan alt com Peter»; quan en Peter ho va sentir alçava tan enlaire el coll de la camisa que, si haguéssiu estat allí presents, dubto que el seu cap se us hagués fet visible. Mentre durava tot això les castanyes i l’olleta anaven donant voltes passant a les mans de l’un a l’altre; més tard, el menut Tim, que tenia una veu planyívola, però agradosa de sentir, els va obsequiar amb una cançó que tractava d’un nen perdut enmig de la neu.

Res no hi havia d’excepcional en tot allò: no es tractava d’una família de belleses, no anaven pas ben vestits, les seves sabates estaven molt lluny d’oferir resistència a la pluja, la roba que duien s’esclarissava i Peter estava en condicions de conèixer —possiblement l’havia conegut— l’interior d’una casa de préstecs. Però es mostraven feliços, agraïts, satisfets els uns dels altres i contents de la diada. I quan va arribar el moment de la partida, encara se’ls veia més feliços, a mesura que es fonien, esquitxats per les guspires lluminoses de l’atxa de l’esperit. Scrooge va seguir amb la mirada dirigida cap a ells —especialment, damunt el petit Tim— fins el darrer instant.

En aquells moments ja s’anava fent fosc i la neu queia abundosament. Scrooge i l’espectre deambulaven pels carrers, en els quals la lluminositat dels focs guspirejants, encesos a cuines, sales i tota mena de cambres, era meravellosa. En algun lloc una flama parpellejant mostrava els indubtables preparatius per a una bona menjada, amb plats calents a la vora de la llar i unes cortines de color vermell fosc, gruixudes, a punt de ser estirades per a impedir el pas del fred i de la foscor. En un altre lloc es podia veure sortir d’una casa tota una tropa de criatures que, corrent per la neu, anaven a la recerca de les seves germanes casades, germans, cosins, oncles, ties, a fi de ser els primers en desitjar-los unes bones pasqües. Un xic més ençà potser hi veuríem, pels vidres de les finestres, les ombres dels invitats aplegant-se i, més enllà, un aplec de noies xamoses, totes elles encaputxades i amb botes de pell, totes elles xerrant al mateix temps i corrent, amb alegria, cap a la casa d’algun veí. I pobre del solter que les veiés entrar! La resplendor que irradiaven l’hauria embruixat, prou que ho sabien les molt múrries!

Però si, a jutjar pel nombre de persones que s’encaminaven cap a vetllades amistoses, s’hauria pogut suposar que no hi havia ningú per rebre-les en cap casa, la suposició quedava tot seguit desmentida, ja que en totes les llars es veia gent que esperava els seus invitats i que mantenia els focs ben vius i amb les flames ben altes. Que Déu els beneeixi! Com en gaudia l’espectre de tot això! Com mostrava l’amplària del seu pit descobert i obria la mà generosa i flotava escampant amb aquella mà, damunt de tot allò que es posava al seu abast, la seva resplendent i ingènua alegria! El mateix fanaler, que els precedia, esquitxant el fosc carrer amb taques de llum i que ja anava agençat per passar la vetlla fora de casa, va riure sonorament quan l’espectre li va passar pel costat, sense saber, però, que gaudia d’una companyia que era l’encarnació del dia de Nadal.

De cop, però, i sense que es produís cap advertiment per part del fantasma, es van trobar en un erm ombrívol i desert, en el qual hi havia tot de monstruosos blocs de roca, com si es tractés d’un cementiri de gegants; l’aigua podia circular arreu pel seu grat, i ho hauria fet de no haver estat presonera de la gelada; allí no hi havia altra vegetació que la molsa, l’argelaga i una herbota aspra i espessa. El sol de ponent havia deixat, cap a la banda de l’oest, una franja d’un roig intens que, per un sol instant, va il·luminar aquell paisatge desolat; però aquella mirada poc benèvola va ser com un arrufament de celles i el rostre del sol anava amagant-se i amagant-se fins a deixar aquell lloc cobert per la fosca d’una nit densa i obscura.

—Quin lloc és aquest? —va preguntar Scrooge.

—El lloc on viuen els miners, que treballen a les entranyes de la terra —va replicar l’espectre—. Però tots em coneixen. Mireu!

De la finestra d’una cabana va sorgir una llumeneta i van avançar, ràpidament, cap a ella. Després d’haver traspassat la paret de fang i pedres, trobaren una alegre companyia reunida a l’entorn d’un foc abrivat: un home i una dona molt, molt vellets, amb els seus fills i els fills d’aquests fills i encara una altra generació, tots mudats amb les joioses gales dels dies de festa. El vell, amb una veu que poques vegades aconseguia dominar els udols del vent que bufava per damunt de l’ermot, cantava una cançó de Nadal a la colla —cançó que ja era antiga quan ell va néixer— i, de tant en tant, els altres s’hi sumaven per fer un cor. Quan tots aixecaven les seves veus, la de l’ancià sonava més fresca i potent que cap, però si els altres callaven, ell semblava perdre de cop la vigoria.

L’espectre, sense detenir-se en aquell lloc, va ordenar a Scrooge que s’aferrés a la seva roba i travessant l’ermot es dirigiren, amb presses… cap a on? Tal vegada cap al mar? Doncs sí, cap al mar. Scrooge va mirar enrere i va veure, horroritzat, el darrer tros de terra i un bon rengle de temibles roquissers; les orelles se li ensordien amb el bramul de l’aigua aixecat per aquelles onades que s’encrespaven, rugien i s’enfurismaven rodolant per les cavernes paoroses que elles mateixes havien perforat, com si encara intentessin soscavar ferotgement la terra.

Bastit al cim d’un adust promontori de roques encavallades, contra el qual, tot l’any, hi anaven a topar les aigües salvatges, hi havia un far solitari, a cosa d’una llegua de la costa. A la seva base, hi havia, aferrissades, grans quantitats d’algues marines, i ocells de tempesta —que es podrien haver considerat fills del vent, així com les algues ho eren de les aigües— s’aixecaven i s’abatien damunt d’ella tal com ho feien les onades, per damunt de les quals lliscaven, rabents.

També en aquest lloc, els dos homes que s’ocupaven del far havien encès una fogaina, la qual, a través de l’espitllera del gruixut mur de pedra, projectava cap aquell mar temible un raig de claror. Encaixant les mans per damunt de la tosca taula entorn de la qual estaven asseguts, es desitjaren mútuament un feliç Nadal bo i aixecant els respectius vasos de grog. El més gran de tots dos —amb una cara tan castigada i colrada pel temps inclement com podria estar-ho el mascaró de proa plantat al tallamar d’un vell navili— va atacar la tonada d’una vigorosa cançó, la qual, també ella, sonava com un temporal.

Una vegada més l’espectre va avançar llestament per damunt de la mar negra i agitada i va anar seguint, seguint, fins que, trobant-se ja ben lluny de la costa (tal com ho va fer saber al vell Scrooge), va acabar acomodant-se amb el company damunt de la coberta d’un vaixell. Passaren pel costat del timoner, que era a la roda, pel costat del serviola i a frec dels oficials que estaven de vigilància (tots plegats, ombrívoles i espectrals figures, a penes distingibles en els seus llocs respectius); però, fos com fos, cada un d’ells taral·lejava una cançó nadalenca, o tenia un bon pensament pel Nadal o parlava baixet, amb el company, d’algun Nadal ja passat, amb l’esperança d’un prompte retorn a la seva llar. I cada un d’aquells homes a bord, vetllant o dormint, bo o dolent, havia tingut, durant aquell dia, paraules més amables per als companys que en qualsevol altre dia de l’any i, d’una manera o altra, havia pres part en la festa i havia fet memòria d’aquells éssers estimats en la distància, sabent que també ells el recordarien amb amorosa nostàlgia.

Mentre Scrooge escoltava els gemecs del vent i pensava en quina cosa tan solemne era allò d’anar-se desplaçant enmig d’una fosca soliua i per damunt d’un abisme desconegut, amb profunditats tan insondables com la de la Mort, va experimentar la gran sorpresa de sentir una sonora riallada. I encara va ser una sorpresa més gran la d’identificar la riallada com la del seu nebot i trobar-se, tot d’una, en una cambra lluminosa, acollidora i radiant, amb el somrient espectre al seu costat, que contemplava el nebot amb benèvola afabilitat.

—Ha, ha! —reia el nebot de Scrooge—. Ha, ha, ha!

(Si, per una d’aquelles fortunes improbables, arribéssiu a conèixer un home que, a l’hora de riure, avantatgés en benaurança al nebot del senyor Scrooge, només us puc dir que m’agradaria d’establir-hi coneixença. Presenteu-me’l i conrearé la seva amistat).

Gràcies a una justa, equànime i noble disposició de les coses, així com hi ha infecció en la malaltia i en el dolor, també hi ha un contagi irresistible i no igualat en la rialla i en el bon humor. Quan el nebot de Scrooge reia d’aquesta manera, prement-se els costats amb les mans, fent rodar el cap i retorçant la cara amb les més extravagants ganyotes, la neboda política de Scrooge reia també amb tant d’entusiasme com ell. I la colla d’amics allí aplegats, per no quedar-se enrere, braolaven amb totes les seves forces:

—Ha, ha! Ha, ha, ha, ha!

—Va dir que tot això de Nadal són ximpleries, com hi ha món! —exclamava el nebot de Scrooge—. I ho deia de veritat!

—Pitjor per a ell, Fred! —digué la neboda de Scrooge, indignada del tot. Beneïdes siguin les dones! Mai no fan les coses a mitges, sinó ben seriosament.

Aquesta noia era bonica, però molt bonica. Tenia una cara amb clotets, adornada d’una càndida expressió; amb una boqueta just en el seu punt, feta per ser besada (cosa que, sens dubte, deuria succeir); una colla de menuts sotets al voltant de la barbeta, que semblava que es fenguessin l’un amb l’altre quan somreia; i el parell d’ulls més assolellats que mai no s’hagin vist en el rostre de cap criatura. El conjunt podia definir-se com el d’una bellesa provocativa; no obstant, era una doneta ben honesta. Oh, sí, perfectament honesta!

—És un vell companyó d’allò més divertit! —va dir el nebot de Scrooge—. És la pura veritat. Però no resulta tan agradable per als altres com ho podria ser. Ara bé, els seus pecats són d’aquells que ja es porten la penitència, de manera que no tinc res a dir contra ell.

—Estic segura que és molt ric, Fred —insinuà la neboda de Scrooge—. Si més no, això és el que m’has dit sempre.

—I quina importància vols que tingui això, estimada? —replicava el nebot de Scrooge—. La seva riquesa no li serveix de res, no l’usa per res de bo, no l’aprofita per viure confortablement. No li queda ni la satisfacció de pensar, ha, ha, ha!, que algun dia ens podria beneficiar a NOSALTRES!

—Jo no el puc suportar —observava la neboda de Scrooge.

Les germanes de la neboda de Scrooge i la resta de dames allí congregades abundaven en la mateixa opinió.

—Doncs jo sí! —va dir el nebot de Scrooge—. Em sap greu per ell. Però no m’hi puc enfadar, encara que vulgui. Qui és que en sofreix de les seves rareses? Ell i només ell. Ara mateix, per exemple, se li ha ficat al cap la idea de fastiguejar-nos, negant-se a menjar amb nosaltres. Quina serà la conseqüència? Que s’ha perdut el menjar, encara que hagi estat senzill.

—Doncs jo crec que ha estat esplèndid —va comentar la neboda de Scrooge.

I tota la resta digué el mateix; cal suposar que sabien el que es deien, ja que tot just acabaven d’aixecar-se de taula, on sols quedaven les postres, per acomodar-se al voltant del foc, sota la claror del llum.

—Molt bé! Creieu que m’agrada haver-ho sentit —va dir el nebot de Scrooge— ja que no tinc massa fe en aquestes joves mestresses de casa. Què hi dius tu, Topper?

Topper, que ni per un moment havia deixat de mirar una de les germanes de la neboda de Scrooge, va respondre que un solter era un ser miserable, un exiliat que no tenia dret a expressar cap opinió sobre el tema. I en sentir això, la germana de la neboda de Scrooge —la més grassoneta, la que duia un escot amb randes, no la que portava les roses— va enrojolar-se.

—Ja pots anar dient, Fred! —va saltar la neboda de Scrooge, picant de mans—. Mai no acabes allò que comences! Mira que n’ets de divertit!

El nebot de Scrooge ho va confirmar amb una altra rialla. I com que era impossible resistir-se al contagi —la germana grassoneta ho intentava servint-se de vinagre aromàtic— aquell exemple fou seguit unànimement.

—Anava a dir —recomençava el nebot de Scrooge— que la conseqüència d’haver-se enquimerat amb nosaltres i aquest no voler prendre part en la nostra alegria, li fa perdre algunes estones de platxèria, que no li causarien cap dany. Estic segur que es perd la companyia d’uns amics i companys més divertits que no pas els que li puguin proporcionar els seus propis pensaments, el seu despatx humit o les seves polsoses habitacions. He fet propòsit d’oferir-li cada any la mateixa oportunitat, tant si li agrada com si no, perquè em fa pena. Podrà malparlar del Nadal fins que mori, però per força n’haurà d’opinar alguna cosa bona, i el desafio si no ho fa així, si em veu cada any allí, ple de bon humor, dient-li: «Com va tot, oncle Scrooge?». Si amb això aconsegueixo que faci un llegat de cinquanta lliures a favor del seu dependent, ja serà alguna cosa. I em sembla que ahir vaig arribar a commoure’l.

Ara anava a càrrec dels altres la tanda de rialles, només per haver sentir dir que era possible commoure Scrooge. Però, com que ell era de bona jeia i el que li agradava era que riguessin, sense importar-li el motiu, els animava a seguir i va fer que l’ampolla circulés amb alegria.

Després del te hi va haver un xic de música. Constituïen una mena de família musical i sabien ben bé de què se les havien quan entonaven una cançoneta o un rondó, us ho poc ben assegurar. Especialment Topper, que era capaç d’emetre un gruny molt semblant a la veu de baix, sense que se li inflessin les amples venes del coll o se li congestionés la cara. La neboda de Scrooge tocava molt bé l’arpa i hi va interpretar, entre d’altres tonades, una cançoneta de no res (una melodia sense importància: podríeu aprendre a xiular-la en dos minuts), que havia estat familiar a la nena que anava a recollir Scrooge al pensionat, quan aquest hi era d’alumne, cosa que li havia recordat l’espectre dels Nadals pretèrits. Quan va sentir la melodia, totes les coses que l’espectre li havia mostrat van aplegar-se a la ment de Scrooge; l’endolcien més i més i se li va ocórrer que si hagués pogut escoltar aquella melodia al llarg dels anys, potser hauria sabut conrear les coses amables de l’existència amb les seves pròpies mans i pel seu gaudi, sense haver de recórrer a l’aixada de l’enterramorts de Jacob Marley.

Però no van pas dedicar tota la vetllada a la música. Al cap d’una estona, jugaren a penyores; ja que és bona cosa sentir-nos infants i el Nadal és una excel·lent ocasió per fer-ho, si considerem que el seu poderós Fundador també va ser un infant. Però anem a pams: primer decidiren jugar a la gallina cega. Ja ho crec que hi jugaren! I em costa tant de creure que Topper es quedés realment a cegues, com que tingués ulls a les sabates. La meva opinió és que hi va haver un acord previ entre ell i el nebot de Scrooge, i que l’esperit del Nadal present també ho sabia. Aquella manera d’anar darrera de la germana grassoneta, la de l’escot amb randes, era un ultratge contra la credulitat humana. Fent caure les eines de la llar de foc, ensopegant amb les cadires, topant contra el piano, sufocant-se mig embolicat amb les cortines, fos on fos on ella es trobés, allà el trobàveu a ell. Sempre sabia on era la germana grassoneta i mai no intentava atrapar ningú més. Si algú dels altres anava a parar a les seves mans —i prou hi havia qui ho feia expressament— fingia uns esforços tan grans per atrapar-lo que era com una ofensa a la intel·ligència de l’afectat; però, acte seguit, s’esquitllava amb habilitat cap on hi havia la germana grassona. Ella protestava molt sovint, dient que aquell joc no s’estava duent segons les regles; i ben cert que no ho estava! Però quan finalment aconseguia atrapar-la; quan, orientat pels fru-frus de la seda i per les seves ràpides volades en passar darrera d’ell, aconseguia dur-la a un racó on no hi havia escapada possible, llavors sí que la conducta d’ell era d’allò més censurable. Perquè la seva manera de fingir que no la identificava, aquella forma de fer veure que li era precís palpar la seva còfia i, encara més, assegurar-se de la seva identitat a base d’estrènyer un cert anell que lluïa en el dit i una certa cadena que lluïa al voltant del coll, això era, tot plegat, deslleial i un xic monstruós. No hi ha pas cap dubte que ella li deuria dir tot el que en pensava d’allò quan, havent tocat a un altre invitat el torn de fer de gallineta cega, van tenir ocasió de sostenir una íntima conversa darrera de les cortines de l’estança.

La neboda de Scrooge no participava en el joc de la gallina cega; es va asseure, còmodament, en una àmplia butaca, amb un escambell al seus peus, a un racó de la sala, i Scrooge i l’espectre al seu darrera, molt a la vora. Però sí que va jugar a penyores i al joc de Que m’estimes gaire?, pel qual demostrà una gran imaginació a l’hora de trobar sinònims del verb estimar en quasi totes les lletres de l’alfabet. També va tenir ocasions de lluir-se en el joc de Com, Quan i On, en el qual guanyà completament (amb gran satisfacció del nebot del senyor Scrooge) a les seves germanes, i això que eren noies ben expertes, tal com Topper hauria pogut explicar. Allí hi havia una vintena de persones, joves i grans, però totes van jugar i també ho va fer Scrooge. El seu interès per tot el que passava era tan gran que s’oblidava que la seva veu era inoïble pels altres, de manera que molt sovint cridava per proclamar les seves solucions a les preguntes i sovint hi encertava; ja que l’agulla més fina que es pugui trobar en el mercat no seria pas més aguda que Scrooge, per molt que ell assumís l’aire d’una persona obtusa.

L’espectre es mostrava molt satisfet d’aquell capteniment i mirava Scrooge amb tanta benvolença que aquest va gosar demanar-li de romandre allí fins que els invitats se n’anessin. Però l’espectre va respondre-li que això era impossible.

—Comencen un joc nou! —va dir Scrooge—. Mitja horeta, esperit! Només mitja horeta!

Es tractava d’aquell joc que se’n diu Sí i No; en ell el nebot de Scrooge havia de pensar en alguna cosa i els altres descobrir-la, limitant-se el nebot a contestar «sí» o «no» a les preguntes que li fessin, segons fos el cas. Del foguejament a què fou sotmès podia deduir-se que havia pensat en un animal, un animal viu, un animal més aviat desagradable, un animal adust, un animal que de vegades grunyia i remugava i d’altres parlava, un animal que vivia a Londres i que passejava pels carrers de la ciutat, que no s’exhibia, que no el menava ningú, que no vivia en cap parc zoològic, que mai no se’l veia mort en el mercat, que no era cap cavall, ni cap ase, ni cap vaca, ni cap toro, ni cap tigre, ni cap gos, ni cap porc, ni cap gat, ni cap ós. A cada nova pregunta que se li adreçava, el nebot de Scrooge esclatava en una nova explosió de rialles, cosa que li produïa un pessigolleig tan violent que no li quedava més remei que aixecar-se del sofà i batre el terra amb els peus. Finalment la germana grassoneta, que passava per un estat semblant, va exclamar:

—Ja ho sé! Ja sé de què es tracta, Fred! Ja ho sé!

—Què és? —cridà Fred.

—És el teu oncle Scro-o-o-o-oge!

Evidentment, era cert. L’admiració dels presents va ser general, per bé que hi hagué opinions en el sentit que, quan es va preguntar si es tractava d’un ós, la resposta adient era «sí», ja que la negativa podia haver desorientat aquells que s’haguessin inclinat a pensar en Scrooge, si algú se li hagués ocorregut tal personatge.

—Ens ha proporcionat una bona estona de platxèria, no hi ha dubte —va dir Fred— i seria de persones desagraïdes no beure a la seva salut. Aquí tenim un vas de vi tebi, amb espècies, que demana ser begut en aquest moment. Doncs proposo aquest brindis: per l’oncle Scrooge!

—Molt bé! Per l’oncle Scrooge! —van cridar tots.

—Un bon Nadal i un feliç Any Nou per l’ancià, sigui com sigui! —va dir el nebot de Scrooge—. Ell no va voler rebre de mi aquests auguris quan el vaig visitar però, tanmateix, jo els hi envio. Per l’oncle Scrooge!

D’una manera imperceptible l’oncle Scrooge s’havia anat tornant tan alegre i afable que, de bona gana, hauria correspost a tots els presents amb un brindis propi, per bé que no tenien coneixement de la seva presència; i fins i tot els hauria regraciat amb un discurs que tampoc no haurien pogut sentir; però el fantasma no li va concedir el temps. Tota l’escena va desaparèixer juntament amb la darrera paraula pronunciada pel seu nebot, i ell i l’esperit van prosseguir el seu viatge.

Van veure moltes coses, molt lluny van anar i moltes llars van anar visitant, però sempre es trobaven amb un feliç acabament. L’esperit va fer que es detinguessin al costat de llits de malalts que, de cop, se sentien alegres; als que vivien en terres estranyes, els acostava a la pàtria; als que combatien, els donava una esperança de futur; als pobres, els demostrava que la pobresa també pot ser rica. A les Cases de Beneficència, a l’Hospital i a la Presó —llocs on la desgràcia sembla haver-hi trobat recer— l’esperit hi deixava la seva benedicció i n’ensenyava a Scrooge els seus preceptes, fora de quan, en el seu camí, es topaven amb l’efímera autoritat de l’home que —mortal vanitós— es permetia la llibertat de tancar-los les portes.

Si és que en realitat es tractava només d’una nit, cal convenir que va ser una nit molt llarga; Scrooge començava a tenir-ne els seus dubtes, ja que aquell seguit de festes de Nadal semblava massa condensat tenint en compte l’espai de temps que compartien. També el sorprenia en gran manera veure que així com ell es mantenia inalterable, l’espectre esdevenia cada vegada més i més vell. Scrooge havia observat ja aquest canvi, però mai no ho va mencionar fins que, després d’haver deixat un estol d’infants en la nit de Reis i trobant-se tots dos de nou a l’aire lliure, va contemplar l’esperit i va adonar-se que els seus cabells s’havien tornat ben grisos.

—Tan curtes son les vides dels esperits? —li va preguntar Scrooge.

—La meva vida en aquesta terra és molt breu —va ser la resposta de l’esperit—. S’acaba aquesta mateixa nit.

—Aquesta nit! —va exclamar Scrooge.

—Avui mateix, a mitja nit. Fixeu-vos-hi bé! L’hora s’acosta.

En aquell moment les campanes es van posar a tocar els tres quarts de dotze.

—Perdoneu-me si trobeu poc encertada la meva pregunta —va dir-li Scrooge, mirant amb atenció la indumentària de l’esperit—, però és que veig alguna cosa estranya, com si no fos pròpiament vostra; què us surt per sota de la túnica? És un peu o bé una urpa?

—Podria ser una urpa, a jutjar per la poca carn que la protegeix —va ser la trista resposta de l’esperit—. Mireu.

D’entremig dels plecs de la seva roba en va treure dos infants: malaurats, abjectes, horribles, repugnants, miserables. Els infants s’agenollaren als seus peus i s’aferraren a la part exterior dels seus vestits.

—Fixeu-vos en això, home! Mireu, mireu això! —exclamava l’espectre.

Eren un nen i una nena. Grocs, esparracats, de mirada adusta, amb aspecte de llobarrons; però, postrats, també, en la seva humilitat. Allà on la gràcil jovenesa hauria hagut d’afaiçonar els seus trets i acolorir-los amb les tintes més tendres, la vellesa, amb la seva mà resseca i corrugada, els havia retorçat i estireganyat fins a deixar-los convertits en pelleringues. Allà on els àngels hi haurien hagut de trobar el seu tron, s’hi havien refugiat diables que miraven amb ulls amenaçadors. Cap trasmudança, cap degradació, cap perversió de la naturalesa humana, sia del grau que sia, ni cap misteri de la meravellosa creació pot engendrar uns monstres tan horribles i aterradors.

Scrooge va retrocedir, espantat. Com que les criatures li havien estat mostrades d’aquella manera, va intentar dir que eren ben boniques, però les paraules no li sortien de la boca, com si es resistissin a prendre part d’una mentida tan enorme.

—Són criatures vostres, esperit? —va ser tot el que va poder articular Scrooge.

—Són de l’home —va contestar l’esperit, dirigint la mirada cap a elles—. I ja veieu com se m’aferren, pledejant contra els seus pares. El noi és la Ignorància; la noia, la Necessitat. Guardeu-vos de tots dos i de tots els de la seva casta; però, sobretot, guardeu-vos del minyó, ja que damunt del seu front hi veig escrita la paraula Condemnació, que no podrà evitar, a no ser que l’escrit sigui esborrat. Negueu el contrari! —va cridar l’esperit, estenent la seva mà en direcció a la ciutat—. Calumnieu aquells que us ho diguin! Admeteu-ho, si de cas, només per servir-vos-en per als vostres propòsits facciosos i empitjoreu-ho tot, encara! Però espereu-ne les conseqüències!

—És que no tenen cap refugi, cap recurs? —va cridar Scrooge.

—No hi ha presons? —va demanar l’esperit, utilitzant per darrera vegada les mateixes paraules d’Scrooge—. No hi ha l’Ajuda Social de l’Estat?

La campana va sonar les dotze.

Scrooge va dirigir, llavors, la mirada al seu voltant per veure l’espectre, però ja no hi era. Quan va deixar de ressonar la darrera campanada es va recordar de la predicció del vell Jacob Marley i, aixecant els ulls, va descobrir un espectre de solemne presència, ben embolcallat i encaputxat, que se li acostava com si fos una boirina propagant-se arran de terra.