ESTROFA QUARTA

El darrer dels esperits

L’espectre s’acostava lentament, greument, silenciosament. Quan li va ser a la vora, com que aquest esperit semblava escampar tenebres i misteri per l’aire en què es movia, Scrooge va agenollar-se.

Anava amortallat amb una vestimenta d’un negre intens, que li tapava cap, cara i figura, sense deixar res d’ell a la vista, fora d’una mà estesa. De no haver estat per aquest detall, hauria estat difícil destriar la seva figura de la nit i distingir-la enmig de l’obscuritat que l’envoltava.

Quan el va tenir a frec seu, Scrooge va adonar-se que era un espectre alt i majestuós, la misteriosa presència del qual l’omplia d’un solemne temor. Res més no podia saber d’aquell personatge, perquè l’esperit ni parlava ni es movia.

—Em trobo en presència de l’espectre dels Nadals futurs? —preguntava Scrooge.

L’esperit no li va contestar, però li assenyalava al seu davant amb la mà estesa.

—Esteu a punt de mostrar-me aparicions de les coses que no han succeït, i que succeiran en el temps que s’espera davant nostre —va prosseguir Scrooge—. No és així, esperit?

La part superior de la seva vestidura es va contraure per un moment, formant plecs, com si l’esperit hagués inclinat lleument el seu cap. I aquesta va ser l’única resposta que va rebre.

Encara que a aquestes alçades Scrooge ja s’havia habituat a la companyia dels espectres, sentia temor davant la silenciosa figura: les cames li tremolaven i gairebé no podia mantenir-se dret quan es va disposar a seguir-lo. L’esperit es va aturar per un moment com si, adonant-se d’aquella condició, li concedís temps per recuperar-se.

Això no va donar altre resultat que el d’empitjorar la situació d’Scrooge. Se sentia corprès per un vague i inert terror sabent que darrera d’aquella obscura mortalla hi havia uns ulls espectrals que el miraven atentament, mentre que ell, per molt que aguditzés els seus, no podia veure altra cosa sinó aquella mà espectral i una gran tossa de negror.

—Fantasma del futur! —va exclamar—. Us temo més que qualsevol dels espectres que m’hagin visitat. Però com que sé que el vostre propòsit és el de fer-me el bé, i com que espero viure per ser un home diferent del que fins ara he estat, estic a punt per acompanyar-vos i, fins i tot, a fer-ho amb el cor agraït. No em voldreu parlar?

Cap resposta. La mà continuava estesa, assenyalant al davant.

—Feu-me de guia! —va suplicar, llavors, Scrooge—. Feu-me de guia! La nit passa de pressa i el temps no té preu, per a mi. Feu-me de guia!

L’espectre va començar a desplaçar-se cap endavant, tal com ho havia fet per aproximar-se. Scrooge va seguir l’ombra d’aquella vestidura, que ara semblava embolcallar-lo i menar-lo al lluny.

Més que entrar a la ciutat semblava com si la ciutat anés sorgint al voltant de tots dos, rodejant-los com si tingués voluntat pròpia. El cas és que allí es trobaven, en el mateix cor de l’urbs, a la Borsa, entre els homes de negocis, que corrien d’una banda a l’altra i feien dringar les monedes dins de les seves butxaques; els uns conversaven en ròdols, els altres miraven els seus rellotges i joguinejaven, abstrets, amb els seus grans segells d’or i així uns i altres no paraven mai, tal com Scrooge els ho havia vist fer tantes vegades.

L’esperit es va deturar al costat d’un petit grup de negociants. En veure que els assenyalava amb la mà, Scrooge va avançar-se per escoltar-los.

—No —deia un home desmesuradament gras, amb un mentó monstruós—. No en sé pas gran cosa de tot plegat: només que ha mort.

—Quan va morir? —inquiria un altre.

—Anit passada, suposo.

—I doncs, què tenia? —intervenia un terç, pessigant una abundosa quantitat de rapè d’una tabaquera no pas petita—. Em pensava que no es moriria mai!

—Déu ho sap! —comentava el primer, badallant.

—Què n’haurà fet, dels seus diners? —va preguntar un cavaller de rostre colrat, que tenia una excrescència pendular a la punta del nas, oscil·lant com la carúncula d’un gall dindi.

—No n’he sentit cap comentari —va dir l’home del mentó immens, tornant a badallar—. Potser ho ha deixat a l’empresa. El que us puc assegurar és que no m’ho ha deixat a mi. Això sí que ho sé del cert.

La broma va ser acollida per tots els presents amb una gran riallada.

—M’imagino que no tindrà uns funerals gaire lluïts —va comentar llavors el mateix interlocutor—. El que és jo, no sé de ningú que pensi assistir-hi. Què us sembla si formàvem una colla i hi anàvem de voluntaris?

—Compteu amb mi si serveixen un bon dinar —va observar el senyor de l’excrescència nasal—. Si volen que formi part del grup, m’han d’alimentar.

Nova riallada.

—Al capdavall, em sembla que jo sóc el menys interessat —observava el primer interlocutor—, perquè ni sóc dels que es posen guants negres ni dels que reclamen un tiberi. Però m’ofereixo a anar-hi, si hi ha algú disposat a fer-me companyia. Ara que hi penso, bé podria ser que jo fos el més íntim dels seus amics; almenys, teníem el costum d’aturar-nos i de xerrar una estona, onsevulla que ens trobéssim. Apa, adéu-siau!

Els que parlaven i els que escoltaven anaren disgregant-se lentament i barrejant-se amb altres grups. Scrooge, que coneixia aquells homes, mirava l’esperit, com demanant-li una explicació.

Però l’espectre es va esmunyir per un carrer. Ara, amb el dit, assenyalava dues persones que acabaven de trobar-se. Scrooge es va preparar per escoltar de nou, imaginant que allí podria trobar la resposta.

També coneixia, perfectament, a aquestes dues persones: eren homes de negocis, molt rics i molt importants. Sempre s’havia preocupat que el tinguessin en bona estima. Des d’un punt de vista comercial, s’entén! Estrictament des d’un punt de vista comercial.

—Què tal? —deia l’un.

—I vós? —s’interessava l’altre.

—Bé! —va respondre el primer—. Sembla que finalment el vell garrepa ha estirat la pota, no?

—Així ho diuen —va contestar el segon—. Fa fred, eh?

—El propi del temps de Nadal. No us agrada pas patinar, oi?

—No, no. Tinc altres coses més importants per pensar. Bon dia!

No van creuar cap més paraula. Només en això va consistir l’encontre, la conversa i el comiat.

Scrooge, al començament, se sentia més aviat sorprès que l’esperit concedís tanta importància a unes converses aparentment trivials; però convençut que en tot allò hi deuria haver un propòsit amagat, es va posar a meditar sobre quin podria ser. No podia referir-se a la mort de Jacob, el seu antic soci, ja que aquell fet pertanyia al Passat i l’esfera d’acció del fantasma d’ara corresponia al Futur. Tampoc veia prou clar que es tractés d’algú relacionat amb ell. Però sabent que, fos qui fos l’al·ludit, el fet tindria algun valor moral per a ell, es va decidir a atresorar totes les paraules que pogués sentir i tots els actes que pogués veure, i fixar-se especialment en la seva ombra, quan aquesta li fos presentada. Tenia l’esperança de trobar, en el seu comportament futur, la pista que li mancava per fer-li fàcil la solució de tots aquells enigmes.

Va mirar al seu voltant, sense moure’s de lloc, tractant de trobar la seva pròpia imatge; però el racó que ell solia ocupar habitualment ara estava possessionat per un altre home i, encara que el rellotge assenyalava l’hora en què ell tenia per costum ser allí, no podia trobar cap mena de semblança amb ell mateix entre les multituds que acudien a través del pòrtic. Però això no el va sorprendre pas gaire: la idea de canviar de vida havia donat tantes voltes pel seu magí que arribava a pensar i a creure que aquelles resolucions havien estat dutes a la pràctica.

Al seu costat, tranquil i ombrívol, seguia el fantasma, sempre amb la mà estesa. Quan va aconseguir deslliurar-se del seu preocupant esbrinament va imaginar, pel tomb que havia fet la mà i la seva nova posició, que els seus ulls invisibles l’estaven contemplant fixament. Això el va fer estremir de dalt a baix i li va provocar una gèlida sensació.

Aviat van abandonar aquell indret tan concorregut i van anar a una part tenebrosa de la ciutat, en la qual Scrooge no havia estat mai, però que aviat va identificar pel seu emplaçament i la seva mala reputació. Els carrers eren repugnants i estrets; les botigues i els edificis, sòrdids; la gent anava mig nua, embriagada, i oferia un lamentable i malforjat aspecte. Carrerons i passatges amb voltes, com si fossin altres tantes clavegueres, vomitaven sobre carrers immunds les seves ofensives pestilències i brutors, de manera que tot el barri pudia a crim, a deixalles i a misèria.

En el cor d’aquest catau de reunions infames, hi havia una botiga baixa de sostre, que sobresortia de la façana de l’edifici, en la qual, com objectes de compra, podien trobar-s’hi ferros, vells parracs, ampolles, ossos i greixoses freixures. A l’interior, a terra, hi havia piles senceres de claus de pany rovellades, claus de clavar, cadenes, golfos, llimes, balances, pesos i ferralla inútil. Secrets que a ningú hauria agradat indagar feien la viu-viu en aquest lloc i s’amagaven sota muntanyes d’esquinçalls indecorosos, masses de greix corromput i sepulcres d’ossos. Assegut entre aquelles mercaderies amb les quals traficava, al costat d’una estufa de carbó de llenya construïda amb vells maons, hi havia un vell bergant d’uns setanta anys i cabell mig blanc, que s’havia protegit de l’aire fred de l’exterior amb una mena de cortina formada amb diversos cassigalls que penjaven d’un cordill; tranquil en el seu recer, allí s’estava fumant una pipa.

Scrooge i el fantasma van arribar a la presència del vell en el moment en què una dona, amb un feixuc bolic, s’esmunyia botiga endins. Però, tot just havia entrat, una altra dona, igualment carregada, va fer la seva aparició; i aquesta, quasi immediatament, es va trobar seguida per un home, abillat amb un deslluït vestit negre, tan sorprès de veure les dones com elles ho estigueren de contemplar-lo a ell. Després d’una curta pausa de confusió i astorament, compartit pel vell de la pipa, tots tres esclataren en una riallada.

—Que passi la dona de fer feines! —va cridar la que havia entrat primer—. La bugadera serà la segona i l’home de la funerària el tercer. No em digueu, vell Joe, que no sigui una bona casualitat. No ens havíem pas posat d’acord, ho podeu creure!

—Doncs tampoc no hauríeu trobat un millor indret per coincidir —va dir el vell Joe, traient-se la pipa de la boca—. Anem a la rebotiga. Fa temps que sou entrant de la casa; i els altres dos, tampoc no són uns forasters. Espereu-me un moment: tancaré la porta de la tenda. Ah! Com grinyola! No crec que en tot aquest indret hi hagi una peça més rovellada que els golfos d’aquesta porta ni em penso que hi trobéssim uns ossos que fossin més gastats que els meus. Ha, ha! Tots nosaltres fem honor a la nostra professió; hi estem allò que se’n diu ben acoblats. Anem a la rebotiga. Anem a la rebotiga.

La rebotiga era l’espai situat a l’altra banda d’aquella mampara de parracs. El vell va remoure el foc amb una vareta d’aquelles que serveixen per subjectar les catifes de les escales; després d’haver mocat la llàntia que fumejava —era fosca nit— amb el broquet de la seva pipa, se la posà de nou a la boca.

Mentre feia tot això, la dona que havia parlat primer va deixar a terra el seu farcell i va asseure’s, ostentosament, a un tamboret, creuant els colzes damunt dels genolls i mirant, de manera provocadora, els altres dos.

—I bé, què passa? Que hi té res a dir, senyora Dilber? —va fer la dona—. Cada persona té el dret de procurar per ella mateixa, no? Ell sempre ho havia fet així.

—Ben cert, sí, senyora! —va accedir la bugadera—. Ell més que ningú.

—Doncs no us quedeu mirant-me així, tan esparverada, dona! Voldria que em diguéssiu qui és el més assenyat. No anirem pas a examinar qui té la consciència més foradada ni ens delectarem pas mutualment, oi?

—No, ben cert! —van dir a la una la senyora Dilber i l’home—. Esperem que no.

—Molt bé, doncs! —va exclamar la dona—. Amb el que hem dit ja n’hi ha prou. A qui perjudiquem amb la pèrdua d’unes quantes coses com aquestes? M’imagino que no serà pas al mort!

—No, és veritat —va dir, rient, la senyora Dilber.

—Si aquest maleït vell gasiu volia que un cop mort es conservessin —va prosseguir la dona—, per què no va ser un home com els altres mentre vivia? D’haver-ho estat, hauria tingut algú vetllant-lo quan la mort el cridà, en lloc de jeure allí, tot sol, a l’hora de fer el darrer badall.

—Mai no s’han dit unes paraules tan encertades —va confirmar la senyora Dilber—. Una bona manera de jutjar-lo.

—Jo hauria preferit un judici més sever —va replicar la dona—. I l’hauria formulat, en bona fe, si hagués pogut posar les mans damunt d’alguna altra cosa. Obriu aquest farcell, vell Joe, i feu-me saber el que val. Parleu ben clar. No m’importa ser la primera; no em fa res que els altres ho vegin. Abans de coincidir aquí, prou sabíem que cadascú miraria per ell. No és cap pecat. Obriu el farcell, Joe.

Però la galanteria dels seus amics no va permetre tal cosa; de manera que l’home del vestit negre i deslluït, obrí bretxa i va mostrar el seu botí. No era pas massa abundós: un o dos segells, un portallapis, els botons pels punys d’una camisa i una agulla de pit de no massa valor era tot el que duia. Tot allò va ser examinat diverses vegades i valorat després pel vell Joe, que anava anotant amb guix a la paret allò que estava disposat a pagar per cada cosa; sumà el total quan va veure que ja no sortiria res més.

—Aquest és el vostre compte —va deixar anar Joe—. I no en donaria ni cinc penics més encara que m’escaldessin amb aigua bullent. A qui li toca, ara?

El torn corresponia a la senyora Dilber. Llençols i tovalloles, alguna modesta peça de vestir, dues culleretes de te, de plata, ben antigues, unes pinces per al sucre i unes quantes botes. El seu compte s’anava inscrivint a la paret d’igual manera.

—Sempre dono de més a les dames, és el meu punt flac; això fa que trontollin els meus interessos —va dir el vell Joe—. Aquest és el vostre compte. Si goséssiu demanar-me un sol penic més, em penediria d’haver estat un mà foradada i encara us en trauria mitja corona.

—I ara desfeu el meu farcell, Joe —va demanar la primera dona.

Joe es va posar a la gatzoneta per obrir-lo més còmodament; un cop desfets una colla de nusos, va extreure un feixuc i enorme rotllo de tela fosca.

—Quin nom li doneu a això? —va dir Joe—. Cortinatges de llit!

—Ah! —replicà la dona, rient i tirant-se endavant amb els braços creuats—. Cortinatges de llit!

—No em direu pas que els despenjàreu, amb anelles i tot, quan ell encara estava allí de cos present? —va comentar Joe.

—I tant si ho vaig fer! —va replicar la dona—. Per què no?

—Heu nascut per fer fortuna —va dir Joe— i em penso que ho aconseguireu.

—Podeu estar segur que no sóc de les que afluixen el puny quan puc haver-hi alguna cosa. I menys encara en el cas d’un home com ell; és ben cert, Joe —va replicar la dona, amb fredor—. I ara vigileu que no us caiguin gotes d’oli damunt dels seus cobrellits.

—Els seus cobrellits? —va preguntar Joe.

—I de qui voldríeu que fossin? —replicà la dona—. No crec que ara s’enfredoreixi per no tenir-los, em penso.

—Confio que no hagués mort de res contagiós, eh? —va dir el vell Joe, fent una pausa en la seva tasca i aixecant la mirada.

—No us en preocupeu, d’això —va respondre la dona—. La seva companyia no m’era pas tan plaent com per haver-me quedat allí més temps del just, per afanar aquestes coses. Ah! Ja podeu mirar aquesta camisa a contraclaror, fins que els ulls us coguin: no hi trobareu ni un forat ni un esclarissament. És la millor que tenia, i ben bona, per cert. Ben malmesa hauria quedat, si jo no arribo a ocupar-me’n.

—Què voleu dir amb això de quedar malmesa? —va preguntar el vell Joe.

—Doncs que li haurien posat per enterrar-lo —va respondre la dona, rient—. Ja hi havia algú prou ximple com per fer-ho, però jo la vaig treure de la circulació. Amb una de calicó en tenia ben bé prou per tapar aquell cos. Us asseguro que tan lleig hauria estat amb aquesta com amb l’altra.

Scrooge escoltava amb horror aquest diàleg. Mentre ells feien rotllo al volt d’aquelles despulles de les quals s’havien apoderat, mal il·luminats per l’escassa claror que feia la llàntia del vell, sentia que el menyspreu i el fàstic amb què els contemplava no haurien estat majors si s’hagués tractat de dimonis obscens traficant amb el seu mateix cadàver.

—Ha, ha! —digué, rient, la mateixa dona, quan el vell Joe, traient una bossa de franel·la plena de monedes, va escampar a terra mateix la paga de cada u—. Aquest és el seu final, com podeu veure. Quan era viu tothom s’apartava del seu costat, de manera que, un cop mort, ens ha beneficiat a nosaltres. Ha, ha, ha!

—Esperit! —va exclamar Scrooge, tremolant de cap a peus—. Ja ho comprenc! Ja ho comprenc! El cas d’aquest desgraciat hauria pogut ésser el meu. La meva vida, fins ara, seguia per aquests viaranys. Cel misericordiós, què és això?

Va recular, ple de terror, ja que l’escena havia canviat i ara quasi podia tocar un llit amb les seves mans: un llit ben nu, sense cortinatges, damunt del qual, sota un llençol esparracat, jeia un cos totalment embolcallat; un cos que, mal que emmudit, es delatava amb un llenguatge aterrador.

La cambra era molt fosca, massa fosca per ser contemplada detalladament; Scrooge, però, mirava tot al seu voltant obeint un impuls secret, desitjós de saber quina mena de cambra era. Una pàl·lida llum, que venia de l’exterior, queia directament damunt del llit; i en aquest llit, saquejat i desproveït de tot, sense cap ésser vivent que el vetllés, el plorés o s’ocupés d’ell hi havia el cos d’aquell home.

Scrooge va dirigir la seva mirada cap al fantasma. Aquella mà estesa ara assenyalava el cap. El llençol estava tan descuradament aplicat que bastava aixecar-lo una mica, un petit moviment del dit de Scrooge, per deixar la cara al descobert. Pensava en allò i s’adonava que li seria fàcil de fer i que desitjava fer-ho. Però es va mostrar tan incapacitat per dur-ho a terme, com per acomiadar l’espectre que tenia al seu costat.

Oh freda, rígida i espaventable Mort! Aixeca aquí mateix el teu altar i agença’l amb tots els horrors que estan sota el teu comandament, ja que aquest és el teu domini! Però d’una testa benamada, honrada i reverenciada, no pots torçar-ne un sol cabell pels teus horribles propòsits o fer-ne odiós un sol dels seus trets. No importa que la mà caigui pel seu propi pes, quan s’afluixen els seus lligams moridors; no importa que cor i pols deixin de bategar; el que importa és que aquesta mà hagi estat una mà oberta, generosa i lleial; que el cor hagi estat brau, afectuós i tendre, i el pols, el d’un home. Colpeix, ombra, colpeix ja! I contempla com d’aquesta ferida en brollen les bones accions, per sembrar el món amb una vida immortal.

No hi havia cap veu pronunciant aquestes paraules a l’oïda d’Scrooge; això no obstant, ell les va sentir quan contemplava el llit. I pensava: si ara aquest home es pogués aixecar de nou, quins serien els seus primers pensaments? L’avarícia, la manca de pietat, l’afany dominador? Ja es pot dir que tot això l’havia emmenat a un final ben galdós!

Allí jeia, en una casa fosca i buida, sense cap home, dona o criatura que recordés d’ell una gentilesa, una paraula amable pronunciada en tal o qual ocasió. Un gat intentava obrir la porta esgratinyant-la i un rosegar de rates venia de sota la llosa de la llar. Allò que poguessin voler de la cambra del mort, ni per què es mostraven, tots plegats, tan inquiets i renouers, eren coses que Scrooge no gosava ni pensar.

—Esperit! —va dir—; aquest és un lloc d’horror. Quan l’hagi abandonat no oblidaré pas la lliçó que has volgut mostrar-me, em pots ben creure. Anem-nos-en, d’ací!

Però l’espectre encara assenyalava la testa del mort amb el seu dit immòbil.

—Ja us comprenc —va respondre Scrooge—. I, si pogués, ho faria. Però em manca la força, esperit; em manca la força.

De nou va semblar que l’esperit mirava damunt d’ell.

—Si hi ha algú, en tota la ciutat, que se senti commogut per la mort d’aquest home —digué Scrooge, vivint les angoixes de l’agonia—, mostreu-me’l, esperit; us ho prego!

Per un moment el fantasma va estendre davant d’ell aquella obscura vestimenta, com si es tractés d’una ala. Quan la retirà va deixar al descobert una estança il·luminada per la claror del dia, en la qual hi havia una mare amb els seus infants.

Deuria estar esperant algú, ja que se la veia impacient i neguitosa; caminava d’un costat a l’altre de l’habitació; sofria un sobresalt a cada remor; mirava per la finestra; donava cops d’ull al rellotge; intentava fer anar l’agulla inútilment i amb prou feines podia suportar les veus enjogassades de les criatures.

La trucada a la porta, tant temps esperada, finalment es va produir. Ella va sortir corrent, per trobar-se amb el marit: era un home de cara consumida per les preocupacions, d’aspecte deprimit, per bé que encara era jove. Però ara lluïa una notable expressió, la d’una alegria continguda, un sentiment que semblava que l’avergonyís i contra el qual volgués lluitar de totes passades.

Va asseure’s a menjar aquelles viandes que, curosament, li havien estat servades a la vora del foc i, quan ella li va preguntar, tímidament, quines noves portava (cosa que no va gosar fer fins després d’un llarg silenci), ell va semblar una mica desconcertat sobre la manera com havia de respondre.

—Són bones —va demanar ella— o dolentes?

—Dolentes —va respondre ell.

—Així, doncs, estem perduts del tot?

—No. Encara hi ha esperances, Carolina.

—Si ell es compadeix n’hi pot haver! —va exclamar la dona, amb un punt de sorpresa—. Només n’hi pot haver si es produís un miracle semblant!

—Ell ja no es pot compadir de nosaltres —va dir el marit—. S’ha mort.

Ella era una dolça i pacient criatura, si hem de jutjar per l’expressió del seu rostre, però en el fons de la seva ànima va sentir gratitud escoltant aquelles paraules i així ho va expressar enllaçant les mans amb fervor. De seguida, però, se’n va penedir i va demanar perdó íntimament; això no obstant, l’emoció espontània havia estat la primera.

—Allò que em va dir ahir a la nit aquella dona mig borratxa, quan jo intentava veure’l per aconseguir una setmana de coll i em vaig pensar que era una excusa per evitar-me, doncs era cert: ho estava tant, de malalt, que ja agonitzava.

—I a qui quedarà transferit el nostre deute?

—No ho sé pas. Però abans que això no passi, mirarem de tenir preparats els diners. I encara que no els tinguéssim; seria una grossa desventura trobar-nos que l’hereta un creditor tan implacable com ell. Pel que fa a aquesta nit, podrem dormir amb el cor tranquil, Carolina!

Sí. Podeu interpretar-ho de la manera que millor us sembli, però el cas és que els seus cors se sentien alleugerits. Les cares dels infants, ara tranquils i formant rotllo al voltant dels pares per escoltar allò que tan poc comprenien, es mostraven més radiants. Era, doncs, una llar feliç a causa de la mort d’aquell home! L’única emoció que el fantasma podia mostrar-li a causa d’aquell esdeveniment, era de plaer.

—Mostreu-me alguna prova de tendresa relacionada amb una mort —va demanar Scrooge—; si no ho feu així, aquella cambra obscura que hem deixat fa poc quedarà clavada per sempre a la meva memòria.

El fantasma el va conduir tot al llarg de carrers diferents, familiars a la seva petja; a mesura que anaven avançant, Scrooge mirava per tots indrets procurant trobar-se a si mateix, però no aconseguia veure’s enlloc. Entraren a la casa del pobre Bob Cratchit, aquella que ja havia visitat anteriorment, i allí hi va trobar la mare i la mainada, asseguts al voltant del foc.

Romanien quiets, molt quiets. Els petits i trafegosos Cratchit ara estaven immòbils a un racó, com estàtues, asseguts i mirant al seu germà Peter, que tenia un llibre al seu davant. La mare i les filles estaven ocupades en la costura. Però també ho feien en una gran quietud.

—«I Ell prengué un infant i el va fer seure enmig d’ells».

D’on li sonaven, a Scrooge, aquelles paraules? No les havia somniat, n’estava segur. El noi deuria haver-les llegit en veu alta, quan ell i l’espectre creuaven el portal. Per què no seguia llegint?

La mare va deixar la labor damunt de la taula i es va cobrir el rostre amb una mà.

—El color em fereix la vista —va dir.

Era el color? Ah, pobre Tim. Pobre menut!

—Ara estic una mica més bé —va afegir la senyora Cratchit—. La llum de les espelmes em debilita els ulls i no voldria, per res del món, que el vostre pare se n’adonés quan torni a casa. Ja deu estar a punt d’arribar.

—Ja ho hauria hagut de fer —digué Peter, tancant el llibre—. Però em penso que últimament camina una mica més a poc a poc que de costum, quan torna cap a casa, mare.

Estaven molt quiets, altra vegada. Finalment la dona, amb una veu que volia ser alegre i que només va defallir un instant, va dir:

—Jo l’havia vist caminar… L’havia vist caminar amb el petit Tim damunt la seva espatlla i anava ben de pressa, per cert.

—I jo també —va exclamar en Peter—; ben sovint.

—I jo també —s’hi va afegir un altre.

I així tots.

—Però és que el seu pes era molt lleuger —afirmava ella, atenta a la labor—. I el seu pare se l’estimava tant que no en sentia gens el pes, gens en absolut. Vet aquí, el vostre pare; ara truca a la porta!

Ella es va aixecar, corrents, per anar-li a l’encontre, i l’insignificant Bob, amb la bufanda de sempre —bona falta li feia, pobre home!—, va entrar a l’habitació. Ja tenia el te preparat, damunt la lleixa interior de la llar de foc, i tots ells s’afanyaren a servir-lo. Després els dos petits Cratchit s’enfilaren als seus genolls i cada un d’ells li va posar la galta contra la cara, com si pretenguessin dir-li: «No t’ho prenguis així, pare! No en passis tanta pena!».

Bob va estar molt alegre amb tots ells i va parlar amb animació. Va adonar-se de la labor que hi havia damunt de la taula i va lloar la traça i diligència de la senyora Cratchit i de les noies. Digué que, segurament, estaria llesta abans de diumenge.

—Diumenge! Així, doncs, hi has anat avui, Robert? —va preguntar la seva muller.

—Sí, estimada —va replicar Bob—. I m’hauria agradat que tu també hi haguessis pogut anar. Potser t’hauria estat un bé veure quin lloc tan verd és. Però el veuràs sovint. Li he promès que hi aniria els diumenges… El meu fill! —s’exclamava Bob—. El meu petit!

En arribar a aquest punt, es va posar a plorar. No podia evitar-ho. D’haver-ho pogut fer, és que ell i el seu fill no haurien estat tan units en vida.

Va deixar l’habitació i se’n va pujar cap a la cambra de dalt, que estava alegrement il·luminada i guarnida per al Nadal. Hi havia una cadira arran del llit del seu fill, amb senyals d’haver estat ocupada últimament. El pobre Bob s’hi va asseure i quan va haver meditat una estona i es va haver calmat, va besar el lloc que hauria ocupat el petit rostre. Calia resignar-se amb allò que s’havia esdevingut i, un cop ho va haver aconseguit, va baixar de nou, ara tranquil i feliç.

Tots es van posar a la vora del foc i començaren a enraonar; la mare i les filles, continuaven amb la costura. Bob els parlava de l’extraordinària gentilesa del nebot del senyor Scrooge, amb qui amb prou feines s’havien vist una vegada, i va explicar que havent-lo trobat aquell mateix dia pel carrer i havent-lo vist una mica… («només una mica, sabeu?») …deprimit, li havia preguntat per la causa d’aquella tristesa. Davant d’això —digué en Bob— i adonant-se que es tractava del cavaller més amable que mai no hagués conegut, li ho havia explicar tot. «Creieu que ho sento, senyor Cratchit», li havia dit «I més encara per la vostra esposa, tan bona persona». Cosa que, per cert, no sé com ho ha pogut saber.

—Saber el què, estimat?

—Doncs això: que ets una bona esposa —va respondre Bob.

—Això ho sap tothom! —va afirmar en Peter.

—Bona observació, fill meu! —va exclamar Bob—. Vull creure que sí que ho saben! «Creieu que ho sento per la vostra bona esposa», em va dir. «I si us puc ajudar en alguna cosa», va afegir allargant-me una targeta, «aquesta és la meva adreça. Us prego que vingueu a veure’m». Però no em vaig sentir tan complagut pel seu oferiment de fer alguna cosa per nosaltres, com per l’afable manera en què ho va dir. Semblava talment com si hagués conegut el nostre petit Tim i compartís la nostra pena.

—Estic convençuda que és una ànima gran! —va exclamar la senyora Cratchit.

—Encara n’estaries més segura, estimada —va replicar Bob— si el veiessis i poguessis parlat amb ell. No em sorprendria gens ni mica, fixa’t en el que et dic, que trobés una millor col·locació per a en Peter.

—Que ho sents, això, Peter? —li preguntava la senyora Cratchit.

—I d’aquesta manera —va comentar una de les noies— Peter buscarà la companyia d’algú i s’establirà pel seu compte!

—Si que vas lluny! —va dir en Peter, divertit amb la idea.

—Tot això que dius podria passar un dia o altre —va comentar Bob—. Però tenim molt temps per endavant, estimat. No obstant, passi el que passi, sigui quin sigui el moment en què hàgim de separar-nos, estic convençut que cap de nosaltres s’oblidarà del pobre, del menut Tim, no us sembla? Ni tampoc d’aquesta primera separació que s’ha produït.

—No; mai, pare! —van cridar tots.

—I jo sé —va prosseguir Bob—, jo sé, estimats, que quan farem memòria de fins a quin punt va ser pacient i dòcil, tot i que sols era un infant, un minyonet només, ens serà fàcil evitar les picabaralles, demostrant així que no ens hem oblidat del pobre, del menut Tim.

—No, pare; mai! —van exclamar tots ells, altra vegada.

—Ara estic content —va dir l’insignificant Bob—. Ara estic ben content.

La senyora Cratchit el va besar, el besaren les seves filles i el mateix feren els dos petits Cratchit; Peter li va donar la mà. La infantil essència de l’esperit del menut Tim procedia de Déu!

—Espectre —va dir Scrooge—, hi ha alguna cosa que em diu que la nostra separació s’acosta. No sé com ho sé, però ho sé. Digueu-me, doncs, qui era aquell home que vam veure, estirat i mort.

El fantasma dels Nadals del futur el va transportar, llavors, tal com ja ho havia fet, però en un temps diferent (per cert, no semblava haver-hi un ordre en les últimes visions: només tenien en comú el fet de referir-se al futur), a tots els llocs de reunió dels homes de negocis, però en cap d’ells li va mostrar l’ombra de la seva pròpia persona. Val a dir que l’esperit no s’aturava en la seva marxa, sinó que seguia dret cap al seu propòsit, fins que Scrooge li va suplicar que, per un moment, es detingués.

—Aquest pati pel que ara caminem amb tantes presses —va dir Scrooge— és allà on hi ha la meva oficina, des de fa molt temps. Veig la casa. Deixeu-me contemplar allò que serà de mi en el futur!

L’esperit es va aturar; la seva mà indicava un altre indret.

—La casa és cap allà —li aclaria Scrooge—. Per què indiqueu una direcció diferent?

El dit inexorable no va fer cap canvi.

Scrooge es va precipitar cap a la finestra del seu despatx i va mirar l’interior. Seguia sent un despatx, però ja no era el seu. El mobiliari tampoc no era el mateix i la persona que estava asseguda a la cadira no era pas ell. El fantasma assenyalava la direcció de sempre.

S’hi va reunir. Quan encara es preguntava cap on anaven i per què, es va trobar davant d’una reixa de ferro. Abans de traspassar-la, va fer una pausa per mirar al seu voltant.

Es tractava d’un cementiri. Així, doncs, allí deuria raure aquell dissortat el nom del qual encara li era desconegut. Quin lloc! Bloquejat per cases, cobert tot ell de males herbes, amb aquella mena de vegetació més relacionada amb la mort, que no amb la vida, semblava avorrit i sadoll de massa enterraments, ofegat en la seva impossible creixença. Quin lloc!

L’esperit es va situar entre les tombes i en va assenyalar una. Scrooge s’hi va acostar, tremolant. El fantasma tenia el mateix aspecte de sempre, però Scrooge va témer de veure un nou significat en la seva figura solemne.

—Abans no m’acosti més a aquesta llosa que esteu indicant —va dir-li Scrooge—, contesteu-me a aquesta pregunta: això que veig són ombres de les coses que han de succeir o només de les coses que pot ser que succeeixin?

El fantasma assenyalava la tomba que tenien al seu costat.

—Els camins que els homes segueixen permeten augurar certs finals on serem conduïts, si hi perseverem —deia Scrooge—. Però si ens apartem d’aquests camins, els finals també poden ser uns altres. Digueu-me, doncs, quin serà realment el meu, comparat amb el que m’esteu ensenyant.

L’esperit seguia immòbil com sempre.

Scrooge va arrossegar-se cap a ell, tremolant; i seguint la direcció que el dit assenyalava, va llegir damunt la llosa de la tomba abandonada el seu propi nom:

Ebenezer Scrooge

—Sóc jo, doncs, aquell home que jeia damunt el llit? —va exclamar, agenollant-se.

El dit va seguir assenyalant la tomba una i altra vegada.

—No, esperit! Oh, no, no!

El dit continuava en la mateixa direcció.

—Esperit! —va cridar, aferrant-se a la seva vestimenta—. Escolteu-me! Ja no sóc l’home que era. Ni seré l’home que hauria estat, si m’hagués mancat aquesta relació que hem mantingut. Per què em mostreu tot això, si ja estic condemnat a no tenir esperança?

Per primera vegada va semblar com si la mà sofrís una lleugera agitació.

—Bon esperit —va prosseguir Scrooge, agenollat, encara—, la vostra naturalesa pot intercedir per mi, pot compadir-se de mi. Assegureu-me que encara puc canviar el caràcter de les ombres que m’heu mostrat, si és que encara sóc a temps de canviar de vida.

La bondadosa mà tremolava.

—Honoraré el Nadal en el meu cor i procuraré mantenir-me en el seu esperit durant tot l’any. Viuré en el passat, en el present i en el futur. Els tres esperits lluitaran dintre meu per imposar-ho. No oblidaré les lliçons que m’heu ensenyat. Oh, digueu-me que puc esborrar el que està escrit en aquesta pedra!

En la seva aflicció, va agafar la mà de l’espectre. La mà tractava d’escapar-se, però Scrooge, tenaç en la seva súplica, va aconseguir retenir-la uns instants. Però l’esperit era més fort i, finalment, se’n va lliurar.

Amb les mans encara aixecades en actitud suplicant per un canvi en el seu destí, li va semblar de veure una certa alteració en la caputxa i la vestimenta del fantasma. La figura es va contraure, es va esfondrar i va anar transmutant-se fins convertir-se en una columna del llit.