VI. EL CERCLE DE GUIX
EL CANTAIRE.— Sentiu ara la
història del procés pel fill del governador Abaschwili.
Que decidí sobre la mare vertadera
Amb la famosa prova d’un cercle de guix.
(Als tribunals de Nukha. Uns SOLDATS CUIRASSATS fan entrar en MICHEL, li fan travessar el pati i sortir per darrera. Un SOLDAT CUIRASSAT impedeix amb la llança que la GRUSCHE travessi la porta fins que s’han endut el nen. Després se la deixa passar. Al seu costat hi ha l’antiga cuinera de l’ex-governador ABASCHWILI. Soroll i roig de foc llunyans).
GRUSCHE.— Es molt valent, ja es renta tot sol.
LA CUINERA.— Has tingut sort, no és cap jutge de debò, és l’Azdak. És un pitof i no sap res de res, ha declarat innocents els lladres més grans. Perquè ho confon tot i mai no està content amb el que els rics li donen per comprar-lo, la gent com nosaltres a vegades se’n surt.
GRUSCHE.— Avui necessito molta sort.
LA CUINERA.— Toca fusta. (Es senya). Crec que el millor és que resi de pressa un rosari perquè el jutge estigui borratxo. (Resa amb la veu apagada mentre la GRUSCHE cerca el nen debades amb la mirada).
No entenc pas per què te’l vols quedar tant sí com no, si no és teu, i en aquests temps.
GRUSCHE.— És meu, jo l’he pujat.
LA CUINERA.— No havies pensat mai què passaria si ella tornava?
GRUSCHE.— Primer vaig pensar que el tornaria, i després vaig pensar que ella ja no vindria.
LA CUINERA.— I una jaqueta a préstec també escalfa, oi? (La GRUSCHE fa que sí). Juraré el que tu vulguis perquè ets una persona com Déu mana. (Recita de memòria). En vaig tenir cura per cinc piastres, i la Grusche el va recollir dijous al vespre, el dia dels avalots. (Veu que s’acosta el soldat SIMON CHACHAVA). Però a en Simon l’has ofès, he parlat amb ell i no li entra al cap.
GRUSCHE.— (Que no el veu). Ara no em puc preocupar d’ell si no ho entén.
LA CUINERA.— Ha entès que el nen no és teu, però que et trobis en l’estat del matrimoni i que no siguis lliure fins que la mort us separi, això no ho entén.
(La GRUSCHE el veu i el saluda).
SIMON.— (Ombrívol). Vull comunicar a la senyora que estic disposat a jurar que jo sóc el pare del nen.
GRUSCHE.— (Baixet). Està bé, Simon.
SIMON.— També vull comunicar-li que això no m’obliga a res i que a la senyora tampoc.
LA CUINERA.— Això no cal. És casada, ja ho saps.
SIMON.— Això és cosa seva i no cal remenar-ho.
(Entren dos SOLDATS CUIRASSATS).
ELS SOLDATS CUIRASSATS.— On és el jutge. —Algú ha vist el jutge?
GRUSCHE.— (Que s’ha girat i s’ha tapat la cara). Posa’t davant meu. No hauria hagut de venir a Nukha. Si em trobo el soldat que vaig abatre d’un cop al cap…
UN DELS SOLDATS CUIRASSATS.— (Que han portat el nen, avança). El jutge no hi és. (Els dos SOLDATs continuen buscant).
LA CUINERA.— Esperem que no li hagi passat res. Amb un altre jutge ho tens més negre que si volguessis treure pols de sota l’aigua.
(Entra un altre SOLDAT CUIRASSAT).
El SOLDAT CUIRASSAT.— (Que ha preguntat pel jutge, l’anuncia). Només hi ha dues persones grans i un nen. El jutge ha fotut el camp.
L’ALTRE SOLDAT CUIRASSAT.— Continueu buscant!
(Els dos primers SOLDATS CUIRASSATS se’n van de pressa, el tercer es queda aturat. La GRUSCHE avança. El SOLDAT CUIRASSAT es gira. És el CAPORAL; una gran cicatriu li travessa la cara).
EL SOLDAT CUIRASSAT DE LA PORTA.— Què passa Schotta? La coneixes?
EL CAPORAL.— (Després de fitar-la una estona). No.
EL SOLDAT CUIRASSAT DE LA PORTA.— Diuen que ha robat el nen Abaschwili. Si en saps alguna cosa pots guanyar un dineral, Schotta.
(EL CAPORAL se’n va maleint).
LA CUINERA.— Era aquest? (La GRUSCHE fa que sí). Crec que no dirà res. Altrament haurà d’admetre que perseguia el nen.
GRUSCHE.— (Alleugerida). Quasi havia oblidat que jo havia salvat el nen de tots aquests… (Entra la MULLER DEL GOVERNADOR amb 1’AJUDANT i DOS ADVOCATS).
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— Gràcies a Déu, almenys no hi ha ningú del poble. No puc suportar la seva olor, em fa venir migranya.
ADVOCAT PRIMER.— Si us plau, distingida senyora. Tingueu compte amb el que dieu fins que tinguem un altre jutge.
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— Però si no he dit res, Illo Schubdoladze. Estimo el poble amb el seu esperit senzill i sincer, només és l’olor el que em fa venir migranya.
ADVOCAT SEGON.— A penes hi haurà públic. La majoria de la població ha estat arrestada pels avalots als suburbis.
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— És aquesta la persona?
ADVOCAT PRIMER.— Prego a la distingida Natella Abaschwili que es reservi totes les invectives fins que sigui segur que el gran príncep ha nomenat el nou jutge i ens haguem lliurat de l’actual jutge en funcions que si fa no fa és el més vil que mai s’hagi vist amb una toga. I sembla que les coses ja es belluguen.
(Entren al pati uns SOLDATS CUIRASSATS).
LA CUINERA.— Sa Excel·lència t’arrencaria els cabells ara mateix si no sabés que l’Azdak és a favor del poble baix. Ell es guia per la cara.
(Dos SOLDATS CUIRASSATS han començat a subjectar una corda a les columnes. Fan entrar l’AZDAK lligat. Darrera seu, també lligat, en SCHAUWA. Darrera d’aquest els TRES TERRATINENTS).
UN SOLDAT CUIRASSAT.— Volies escapar-te, oi?
(Pega a l’AZDAK).
EL TERRATINENT.— Traieu-li la toga abans de pujar-lo!
(Els SOLDATS CUIRASSATS i els TERRATINENTS estiren la toga de l’AZDAK. Es fan visibles els parracs que porta a sota. Un li clava un mastegot).
UN SOLDAT CUIRASSAT.— (N’hi engega un altre). No volies justícia? Aquí la tens!
(A crits «Pren-la tu!» i «Jo no la necessito» es llancen damunt de l’AZDAK fins que es desploma, aleshores l’aixequen i l’arrosseguen fins a la soga).
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— (Que durant el «joc de pilota» ha picat de mans tota histèrica). Aquest home se m’ha posat de través des del primer moment.
AZDAK.— (Ple de sang, panteixant). No veig res, doneu-me un drap.
L’ALTRE SOLDAT CUIRASSAT.— Què és el que vols veure?
AZDAK.— A vosaltres, malnats. (Es treu la sang dels ulls amb la camisa). Déu vos guard, malnats! Com esteu, malnats? ¿Com és el món dels malnats, fa molta ferum? ¿Podeu tornar a llepar el cul d’algú? Us torneu a cavar la pròpia sepultura, malnats?
(Entra un SOLDAT EMPOLSEGAT amb el CAPORAL. Ha tret uns papers d’una bossa de pell i els ha examinat. Aleshores parla).
EL SOLDAT CUIRASSAT EMPOLSEGAT.— Atureu-vos, aquí tinc el document del gran príncep amb els nous nomenaments.
CAPORAL.— (Vocifera). Estigueu-vos quiets. (Tots es queden quiets).
EL SOLDAT CUIRASSAT EMPOLSEGAT.— Pel que fa al nou jutge diu: nomenem un home al qual s’ha d’agrair el salvament d’una de les vides més importants d’aquest país, un cert Azdak de Nukha. Qui és?
SCHAUWA.— (Assenyala l’AZDAK). El de la forca, Excel·lència.
CAPORAL.— (Vociferant). Què passa aquí?
EL SOLDAT CUIRASSAT.— Prego que em permeteu informar que Sa Excel·lència ja era Sa Excel·lència i que arran de l’acusació d’aquests terratinents se l’ha titllat d’enemic del gran príncep.
CAPORAL.— (Als terratinents). Emporteu-vos-els! (Se’ls emporten, i se’n van fent profundes reverències). Ocupeu-vos que Sa Excel·lència no torni a ser molestat. (El SOLDAT CUIRASSAT EMPOLSEGAT surt).
LA CUINERA.— (A en SCHAUWA). Ella ha picat de mans, esperem que ell ho hagi vist.
ADVOCAT PRIMER.— Quina calamitat.
(L’AZDAK s’ha desmaiat. El baixen, torna en si, se li torna a posar la toga, se separa vacil·lant del grup de SOLDATS CUIRASSATS).
ELS SOLDATS CUIRASSATS.— No us ho prengueu malament, Excel·lència! —Expresseu els vostres desigs, Excel·lència.
AZDAK.— Res, malnats meus. Un cul per llepar, de tant en tant. (A en SCHAUWA). Et perdono. (Se’l deslliga). Porta-me’n del negre, i dolç. (En SCHAUWA se’n va). Toqueu el dos, haig de tractar un cas. (Els SOLDATS se’n van. En SCHAUWA torna amb una gerra de vi. L’AZDAK beu llargament). Bé m’haig de posar a to. (En SCHAUWA porta el codi penal i el posa sobre la butaca del jutge. L’AZDAK hi seu). Prenc! (Els rostres dels demandants, entre els quals tenia lloc un consell seriós fan un somriure d’alleujament. Hi ha un xiuxiueig).
LA CUINERA.— Ai, ai, ai!
SIMON.— Perquè el carro marxi cal untar molt bé les rodes, diuen.
ELS ADVOCATS.— (S’acosten a l’AZDAK que s’alça expectant). Un cas ben simple, Excel·lència. La part contrària ha segrestat el nen i s’entesta a no retornar-lo.
AZDAK.— (Allarga la mà oberta mirant-se la GRUSCHE). Una persona molt atractiva. (Obté més diners). Declaro oberta la sessió, exposeu la veritat més estricta. (A la GRUSCHE). Sobretot tu.
ADVOCAT PRIMER.— Honorable tribunal! Com diu la veu popular la sang no es torna aigua. Aquesta vella saviesa…
AZDAK.— El tribunal desitja saber quins són els honoraris de l’advocat.
ADVOCAT PRIMER.— (Astorat). Com dieu? (L’AZDAK es frega amb posat amable el dit gros i l’índex). Ah be! Cinc-centes piastres, Excel·lència, per respondre la insòlita pregunta del tribunal.
AZDAK.— Heu sentit? La pregunta és insòlita. Pregunto per què me l’escolto d’una altra manera si sé que vós sou una persona com cal.
ADVOCAT PRIMER.— (S’inclina). Gràcies, Excel·lència, honorable tribunal! Els lligams de la sang són els lligams més forts de tots. Mare i fill, hi ha una relació més íntima? ¿Es pot arrencar el fill d’una mare?, honorable tribunal! El va concebre en els sagrats èxtasis de l’amor, el va portar al ventre, el nodrí amb la seva sang, el parí amb dolor. Honorable tribunal! S’ha vist que fins i tot la tigressa més salvatge si se li roba el fill rodarà incansable fins a convertir-se en una ombra. La natura mateixa…
AZDAK.— (L’interromp, a la GRUSCHE). ¿Ouè pots respondre a tot això i a tot el que el senyor advocat encara té per dir?
GRUSCHE.— És meu.
AZDAK.— Això és tot? Espero que puguis demostrar-ho. En qualsevol cas t’aconsello que em diguis per què creus que t’assignaré el nen.
GRUSCHE.— L’he pujat tan bé com he pogut, i sempre he trobat un mos per donar-li. Si més no sempre ha tingut un sostre, i per ell he hagut de suportar tota mena de fatics i fer moltes despeses. No he pensat en la meva comoditat. He exhortat el nen a ser amable amb tothom i a ser un bon treballador d’un bon principi, encara és petit.
ADVOCAT PRIMER.— Excel·lència, és simptomàtic que aquesta persona no faci valer cap mena de lligam de sang entre ella i el nen.
AZDAK.— El tribunal en pren nota.
ADVOCAT PRIMER.— Gràcies, Excel·lència. Permeteu que us adreci la paraula una senyora profundament humiliada que ja ha perdut el seu espòs i que ara ha de témer que perdrà el seu fill. Distingida Natella Abaschwili…
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— (Baixet). Un destí molt cruel m’obliga a demanar-vos que em retorneu el meu estimat fill. No tinc intenció de retratar-vos els turments d’una mare a qui han robat el fill, la por, les nits d’insomni… les…
ADVOCAT SEGON.— (Esclata). És insòlit com es tracta a aquesta senyora. Se li prohibeix l’entrada al palau del seu home, se li talla la renda dels seus béns, se li diu fredament que depenen de l’hereu, no pot fer cap pas sense el nen, no pot pagar els seus advocats! (A l’ADVOCAT PRIMER que desesperat per l’esclat li fa senyals frenètics que calli). Estimat Illo Schuboladze, per què no s’ha de dir en veu alta que al capdavall es tracta dels béns Abaschwili?
ADVOCAT PRIMER.— Si us plau, honorable Sandro Oboladze! Hem convingut… (A l’AZDAK). No cal dir que és ben cert que el resultat del procés també decidirà si la nostra distingida clienta pot disposar dels grans béns Abaschwili, però he dit intencionadament «també», és a dir, en primer lloc tenim la tragèdia humana d’una mare, com Natella Abaschwili ja ha esmentat amb raó al principi de les seves estremidores explicacions. Encara que MICHEL Abaschwili no fos l’hereu dels béns continuaria sent l’estimat fill de la meva clienta!
AZDAK.— Un moment! Per al tribunal la menció dels béns és una prova d’humanitat.
ADVOCAT SEGON.— Gràcies, Excel·lència. Estimat Illo Schuboladze, en qualsevol cas podem demostrar que la persona que s’ha apoderat del fill no és la mare del nen! Permeteu que sotmetem al criteri del tribunal els fets pelats. A causa d’una dissortada cadena d’esdeveniments, quan la mare va fugir, el nen, Michel Abaschwili, es va quedar enrera. La Grusche, minyona de la cuina del palau, era present en aquell diumenge de Pasqua i se l’observà quan arrabassà el nen…
LA CUINERA.— La senyora només pensava en els vestits que se’n volia emportar!
ADVOCAT SEGON.— (Impassible). Gairebé un any després la Gruesche aparegué en un poble de muntanya amb un nen i es casà amb…
AZDAK.— Com vas arribar al poble de muntanya?
GRUSCHE.— A peu, Excel·lència, i era meu.
SIMON.— Jo sóc el pare, Excel·lència.
LA CUINERA.— Jo en tenira cura, Excel·lència, per cinc piastres.
ADVOCAT SEGON.— Aquest home és el promès de la Grusche, honorable tribunal, i per tant la seva declaració no és digna de confiança.
AZDAK.— Es amb tu amb qui s’ha casat al poble de muntanya?
SIMON.— No, Excel·lència. S’ha casat amb un pagès.
AZDAK.— (Fa un senyal a la GRUSCHE perquè s’apropi). Per què? (A en Simón). Que no és bo al llit? Digues la veritat.
GRUSCHE.— No vam arribar tan lluny. Em vaig casar pel nen. Perquè tingués un sostre. (A en SIMON). Ell era a la guerra, Excel·lència.
AZDAK.— I ara vol tornar amb tu, no?
SIMON.— Vull que consti en acta…
GRUSCHE.— (Irada). Ja no sóc lliure, Excel·lència.
AZDAK.— I sostens que el nen és un fruit de la fornicació? (Com que la GRUSCHE no contesta). Et faré una pregunta: ¿Quina mena de nen és? ¿Un marrec de carrer o d’una família elegant i acabalada?
GRUSCHE.— (Empipada). Un de corrent.
AZDAK.— Vull dir: ha mostrat anteriorment trets distingits?
GRUSCHE.— Ha mostrat un bon nas a la cara.
AZDAK.— Ha mostrat un bon nas a la cara. Ho considero una resposta molt important per part teva. De mi es diu que una vegada abans de dictar sentència vaig sortir per olorar un roser. Són enginys que avui en dia ja són necessaris. Escurçaré i no continuaré escoltant les vostres mentides, (a la GRUSCHE) sobretot les teves. Ja m’imagino (al grup dels acusats) el que us ha barrejat a tots plegats, creieu que me la fotreu, us conec. Sou uns farsants.
GRUSCHE.— (Tot d’una). Ja m’ho crec, ja, que vulgui escurçar, després que he vist el que ha pres!
AZDAK.— Muts i a la gàbia. Que he pres alguna cosa de tu?
GRUSCHE.— (Tot i que la CUINERA la vol fer callar). Perquè no tinc res.
AZDAK.— Exactament. Si fos per vosaltres, morts de gana, ja podria morir afamat. Voleu justícia, però voleu pagar-la? Quan aneu al carnisser sabeu que heu de pagar, però al jutjat hi aneu com si anéssiu a l’àpat d’un funeral.
SIMON.— (Fort). «A cents i a milers com els teulers. Alaba’t ruc que a fira et duc», diuen.
AZDAK.— (Accepta el repte fervent). «Val més pardal a la mà que grua a l’aire».
SIMON.— «Qui no posa el ventre en perill no mor fart, va dir el pescador al cuc».
AZDAK.— «Sóc el meu propi senyor, va dir el criat i es va tallar el peu».
SIMON.— «Us estimo com un pare, va dir el tsar als pagesos i va fer que tallessin el cap al tsarevitx».
AZDAK.— «El pitjor enemic del bufó és ell mateix».
SIMON.— «Llufa sorollosa no fa pudor».
AZDAK.— Deu piastres de multa per ser tan malparlat davant del tribunal, perquè aprenguis què és la justícia.
GRUSCHE.— Una justícia molt neta. A nosaltres ens la fots perquè no sabem parlar tan finament com aquells amb els seus advocats.
AZDAK.— Així són les coses. Vosaltres sou massa babaus. Per això cal que us escalfin les orelles.
GRUSCHE.— Perquè tu li vols passar el nen a aquella d’allà que és massa fina per saber canviar-lo! Tu saps tant de justícia com jo, fixa-t’hi bé.
AZDAK.— Tens part de raó. No sóc un home de lletres, i a sota la toga no hi porto pantalons llargs, mira tu mateixa. Jo tot ho despenc en beure i menjar, vaig anar a una escola monàstica. A més a més tu també pagaràs deu piastres per ofenses al tribunal. I d’altra banda ets molt beneita, en comptes de fer-me l’ullet i remenar una mica el darrera perquè estigui al teu favor em poses en contra 358 teva. Vint piastres.
GRUSCHE.— I ni que fossin trenta, et diré el que penso de la teva justícia, moniato borratxo. ¿Com goses parlar-me com si fossis Jesaja aparegut a la finestra de l’església, com un senyor? Quan et van treure del ventre de la teva mare no s’havia previst que li picaries els dits si prenia algun dia una closca de mill, i, ¿no t’avergonyeixes de veure que tremolo al teu davant? Tu t’has convertit en el seu serf, aquests a qui no prenen les cases perquè les han robades; ¿des de quan les cases pertanyen a les xinxes? Però tu para compte, altrament no podrien arrossegar els nostres homes a les seves guerres, venut.
(L’AZDAK s’ha alçat. Està radiant. Pica a la taula amb el martell, calmós, com si volgués posar pau, però en veure que la Grusche el continua escridassant marca només el compàs).
No et tinc cap respecte. No pas més que per un lladre i un assassí amb ganivet que fa el que vol. Tu em pots prendre el nen, cent possibilitats contra una, però et diré una cosa: en una professió com la teva només s’haurien de triar violadors de nens i usurers, per castigar-los a pensar en el seu proïsme, que és pitjor que penjar de la forca.
AZDAK.— (S’asseu). Ara ja en són trenta, i no em penso estirar els cabells amb tu com si fóssim a la plaça, on aniria a parar la meva dignitat de magistrat, se m’han passat totes les ganes de tractar aquest cas. On són els dos que es volen separar? (A en SCHAUWA). Fes-los entrar. Suspenc aquest cas durant un quart d’hora.
ADVOCAT PRIMER.— (Mentre en SCHAUWA surt). Si no adduïm res més tenim la sentència al nostre favor, distingida senyora.
LA CUINERA.— (A la GRUSCHE). Ho has espatllat tot, ara et traurà el nen.
(Entra un matrimoni molt gran).
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— Shalva, les essències.
AZDAK.— Prenc. (Els VELLS no l’entenen). Sento que us voleu separar. Quants anys fa que viviu plegats?
LA VELLA.— Quaranta anys, Excel·lència.
AZDAK.— I per què us voleu separar?
EL VELL.— No ens caiem bé l’un a l’altre, Excel·lència.
AZDAK.— Des de quan?
LA VELLA.— Des de sempre, Excel·lència.
AZDAK.— Rumiaré sobre el vostre desig i emetré un judici quan hagi enllestit l’altre cas. (En SCHAUWA els fa anar enrera). Necessito el nen. (Fa senyals a la GRUSCHE perquè s’apropi i s’inclina cap a ella, gens hostil). He vist que encara tens un sentit per la justícia. No crec que el nen sigui teu, però si ho fos, no hauries de voler, senyora, que fos ric? Aleshores només hauries de dir que no és teu. I immediatament tindria un palau i tot de cavalls a la menjadora i tot de captaires al llindar, tot de soldats al seu servei i tot de peticionaris a la seva cort, oi que sí? Què me’n dius? No el vols ric?
(La GRUSCHE no diu res).
EL CANTAIRE.— Sentiu el que la
irada pensava però no deia.
(Canta).
Si anava amb sabates d’or
Em trepitjaria els febles
I hauria de fer malvestats
I potser es riuria de mi.
Ai, per portar-lo, tant ara com després
Un cor de pedra pesa massa
Car costa molt d’esforç
Ser poderós i ser dolent.
Haurà de témer la fam
Però no els afamats.
Haurà de témer les tenebres
Però no pas la llum.
AZDAK.— Crec que t’entenc, senyora.
GRUSCHE.— Jo no me’n separo. Jo l’he pujat i em coneix a mi.
(En SCHAUWA fa entrar el nen).
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— Va vestit de parracs!
GRUSCHE.— No és veritat. No he tingut temps de posar-li la camisa bona.
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— Era en una cort de porcs!
GRUSCHE.— (Furiosa). Jo no sóc cap porc, i en canvi n’hi ha que sí. ¿On el vas deixar tu, el teu fill?
LA MULLER DEL GOVERNADOR.— Ja et daré ja, ordinària. (Es vol llançar sobre la GRUSCHE, però els advocats li ho impedeixen). És una criminal. Se l’ha d’assotar.
ADVOCAT SEGON.— (Li tapa la boca). Distingida Natella Abaschwili! Heu promès… Excel·lència, els nervis de la demandant…
AZDAK.— Demandant i acusada: El tribunal ha escoltat el vostre cas i no ha pogut esbrinar quina és la vertadera mare d’aquest nen. En qualitat de jutge tinc l’obligació de triar una mare per a aquest nen. Faré una prova. (En SCHAUWA dibuixa a terra un cercle amb guix). Poseu el nen a dins del cercle! (En SCHAUWA posa en MICHEL, que somriu a la GRUSCHE, dins del cercle). Demandant i acusada, poseu-vos al costat del cercle, totes dues! (LA MULLER DEL GOVERNADOR i la GRUSCHE es posen al costat del cercle). Agafeu el nen de la mà. La mare vertadera tindrà forces per estirar el nen cap al seu costat.
ADVOCAT SEGON.— (Ràpidament). Honorable tribunal, protesto, el destí dels immensos béns dels Abaschwili vinculats al nen com a hereu no poden dependre d’un duel tan dubtós. A més a més: la meva clienta no pot tenir tanta força com una persona que està avesada a fer treballs corporals.
AZDAK.— La veig molt ben alimentada: Estireu!
(LA MULLER DEL GOVERNADOR estira el nen cap al seu costat fora del cercle. La GRUSCHE l’ha deixat anar, s’ha quedat palplantada).
ADVOCAT PRIMER.— (Felicita la muller del GOVERNADOR). No us ho deia jo? La sang sempre tira.
AZDAK.— (A la GRUSCHE). Què fas que no has estirat?
GRUSCHE.— No l’he agafat fort. (Va cap a 1’AZDAK). Excel·lència, retiro tot el que he dit contra vós, prego que em perdoneu. Si me’l pogués quedar fins que sabés parlar. Només sap quatre paraules.
AZDAK.— No intentis influir en el tribunal! M’hi jugo el que vulguis que tu mateixa només en saps vint. Bé, farem la prova un altre cop i acabem d’una vegada.
(Les dues dones es tornen a situar als seus llocs).
Estireu.
(La GRUSCHE torna a deixar anar el nen).
GRUSCHE.— (Desesperada). Jo l’he pujat! L’haig de partir en dos? No puc.
AZDAK.— (S’alça). I amb això el tribunal ha pogut establir qui és la mare vertadera. (A la GRUSCHE). Agafa el nen i emporta-te’l. T’aconsello que no et quedis a la ciutat. (A la muller del GOVERNADOR). I tu toca el dos abans que et condemni per impostora. Els béns passen a la ciutat per fer un jardí per als nens, el necessiten, i es dirà com jo «Jardí de l’AZDAK».
(LA MULLER DEL GOVERNADOR s’ha desmaiat i els ajudants se l’emporten, els ADVOCATS ja se n’havien anat. La GRUSCHE no es mou. En SCHAUWA li porta el nen).
Jo em trec la toga que encara m’escaldaré. No he nascut per fer d’heroi. Com a comiat encara us distrauré amb una petita dansa al prat. Ai, una mica més i amb aquestes presses m’oblido d’una cosa. Ratifico la separació. (Fent servir la butaca de jutge de taula escriu alguna cosa en un paper que vol lliurar. Comença a sonar la música de dansa).
SCHAUWA.— (Ha llegit el paper). Això no està bé. No heu separat els dos vells, sinó la Grusche del seu home.
AZDAK.— He separat els que no tocava? Sí que em sabria greu, no em retracto de res, aniria contra l’ordre. (Al matrimoni molt vell). Us convido a la meva festa, per a un ball sereu prou bons l’un per a l’altre. (A la GRUSCHE i en SIMON). I de vosaltres rebo quaranta piastres en total.
SIMON.— (Es treu la bossa). Està molt bé de preu, Excel·lència. I moltes gràcies.
AZDAK.— (S’embutxaca els diners). Els necessitaré.
GRUSCHE.— Millor que ens n’anem avui mateix de la ciutat, no et sembla, Michel? (Es vol posar el nen a l’esquena. A en SIMON). T’agrada?
SIMON.— (Es posa el nen a l’esquena). Comunico humilment que m’agrada.
GRUSCHE.— I ara et diré que el vaig agafar perquè aquell dia de Pasqua m’havia promès amb tu. I per tant és un fruit de l’amor, Michel, ballem.
(Balla amb en MICHEL. En SIMON agafa la Cuinera i ballen. Els dos vells també ballen. L’AZDAK s’ha quedat pensarós. Aviat queda tapat pels dansaires. De tant en tant se’l torna a veure, cada vegada menys sovint, car entren més parelles i es posen a ballar).
EL CANTAIRE.— Després d’aquell
vespre desaparegué l’Azdak i no se’l tornà a veure,
Però el poble de Grunísia no l’oblidà i recordà molt de temps
El seu temps de jutge com un temps
Breu i daurat quasi de justícia.
(Els dansaires se’n van ballant. L’AZDAK ha desaparegut).
Però vosaltres, espectadors de la història del cercle de
guix
Preneu nota del pensament dels antics:
Oue el que hi ha pertany als que en saben treure profit, així,
Els fills a les maternals, perquè floreixin
Els cotxes als bons conductors, perquè es condueixin bé
I la vall als regadors, perquè doni fruit.
(Música).