III. LA FUGIDA A LES MUNTANYES DEL NORD
EL CANTAIRE.— Quan la Grusche
Vachnadze sortí de la ciutat
Vers el camí ral de Grunisia
De camí vers les muntanyes del nord
Cantà una cançó, es comprà llet.
ELS MÚSICS.— ¿Com vol esquivar
els humans
Els sanguinaris, els paranyers?
Vers les muntanyes desertes s’encaminà
Vers el camí ral de Grunisia s’encaminà
Cantà una cançó, es comprà llet.
(La GRUSCHE VACHNADZE caminant, a l’esquena porta una bossa amb el nen, un farcell a una mà, un bastó llarg a l’altra mà).
GRUSCHE.— (Canta).
Quatre generals
Marxaren a l’Iran
El primer cap guerra no manà
El segon cap victòria no cantà
Per al tercer el temps era dolent
Per al quart els soldats lluitaren malament
Quatre generals
I cap no trobà l’èxit
Sosso Robakidse
Marxà sobre l’Iran
Una guerra dura comandà
Una victòria ràpida conquistà
Per a ell el temps era avantatjós
I més d’un soldat es baté coratjós.
Sosso Robakidse
És el nostre home.
(Apareix la cabana d’un pagès).
(La GRUSCHE al nen). Migdia, l’hora de dinar. Seurem i descansarem a l’herba fins que la Grusche hagi comprat una gerra de llet. (Deixa el nen a terra i pica a la porta de la cabana; obre un pagès vell). ¿Em podeu donar una gerra de llet i tal vegada una coca de blat de moro, avi?
EL VELL.— Llet? No tenim pas llet! Els senyors soldats de la ciutat tenen les nostres cabres. Aneu als senyors soldats si voleu llet.
GRUSCHE.— Però una gerreta de llet per a un nen la deveu tenir, oi avi?
EL VELL.— I per un «Déu us ho pagui» oi?
GRUSCHE.— Qui ha dit res de «Déu us ho pagui». (Es treu el portamonedes). Aquí es tira la casa per la finestra com els grans senyors. Encara no he deixat mai res a deure a ningú. (El PAGÈS porta llet borbollant). I doncs, quan val la gerreta?
EL VELL.— Tres piastres. La llet s’ha apujat.
GRUSCHE.— Tres piastres? Per aquestes quatre gotes? (El VELL li tanca la porta als nassos sense dir res). Michel, ho has sentit? Tres piastres! No ens ho podem permetre. (Torna cap al nen, seu i li dóna el pit). Ho hem de tornar a provar així. Tu xuma, i pensa en les tres piastres! No hi ha res però tu fes com si beguessis i ja és alguna cosa. (Fent un moviment de cap s’adona que el nen no xucla. S’aixeca, torna cap a la porta i pica una altra vegada). Avi, obre’m, et pagarem! (Baixet). Mal llamp se t’emporti. (Quan el vell torna a obrir). Em pensava que costaria mitja piastra, però alguna cosa haig de donar al nen. Que me’n dius, d’una piastra?
EL VELL.— Dues.
GRUSCHE.— No tornis a tancar. (Remena una estona per la bossa). Aquí tens les dues. La llet ens anirà bé, encara hem de fer molt de camí. Ets un escanyapobres i això és un pecat.
EL VELL.— Envieu els soldats a l’altre món si voleu llet.
GRUSCHE.— (Fa beure el nen). És un plaer una mica car. Empassa, MICHEL, és el salari de mitja setmana. Aquesta gent d’aquí es pensen que els diners els caguem. MICHEL, MICHEL, ja m’he buscat una bona càrrega amb tu! (Mira l’abric de brocat amb què està embolicat el nen). Un abric de brocat per 1000 piastres i cap piastra per a llet. (Mira enrera). Alia baix, per exemple, hi ha el cotxe dels fugitius rics, els hem d’agafar.
(Al davant d’un caravanserrall. Es veu la GRUSCHE vestida amb l’abric de brocat anant a trobar dues dames distingides. Porta el nen als braços).
Ai las! Les dames també volen passar la nit aquí? Com hi ha món, que tot sigui tan ple i no topar-se amb cap carruatge! El meu cotxer ha bolcat i jo he hagut de caminar mitja milla. Descalça! Les meves sabates perses, ja coneixeu els talons! Però per què no ve ningú?
LA DAMA GRAN.— L’hostaler s’ho pren amb calma. Des que han passat aquestes coses a la capital s’han perdut les bones maneres a tot el país.
(Surt l’HOSTALER, un senyor venerable molt gran i amb la barba llarga seguit del mosso).
L’HOSTALER.— Dispenseu un home gran que us hagi fet esperar, senyores. El meu nét m’ha ensenyat un presseguer florit al pendís, més enllà dels camps de blat. Allà plantem arbres fruiters, un parell de cirerers. Més a l’oest (ho assenyala) el terra es fa més rocós, els pagesos hi porten els bens. Hauríeu de veure el presseguer, el rosat és deliciós.
DAMA GRAN.— Aquests entorns són molt fèrtils.
L’HOSTALER.— Déu sia lloat. Com floreixen els arbres al sud, senyories? Vosaltres veniu del sud, dic veritat?
DAMA JOVE.— Haig d’admetre que no m’he mirat el paisatge amb gaire atenció.
L’HOSTALER.— (Cortesament). Naturalment, la polseguera. Al nostre camí ral més val viatjar lentament, suposant que no es tingui pressa.
DAMA GRAN.— Posa’t el mocador al coll, filla. Aquí el vent del vespre sembla una mica fred.
L’HOSTALER.— Baixa de les geleres del Janga-Tau, senyores.
GRUSCHE.— Sí, i em fa por que el meu fill no se’m refredi.
DAMA GRAN.— Un caravanserrall molt espaiós! Potser que hi entréssim.
L’HOSTALER.— Ai las! Les dames volen una estança? Però el caravanserrall és ple com un ou, senyores, i els criats han fugit. Estic desconsolat, però no puc admetre ni una sola persona més, ni tan sols amb referències…
DAMA JOVE.— Però no podem pas passar la nit a l’aire lliure.
DAMA GRAN.— (Seca). Quant val?
L’HOSTALER.— Distingides senyores, comprendran que en aquests temps en què tants de fugitius, ben segur persones molt respectables i això no obstant caigudes en desgràcia davant de les autoritats, cerquen aixopluc, en una casa s’ha de fer ús d’una gran cautela. Per això…
DAMA GRAN.— Estimat senyor, nosaltres no som fugitius. Ens encaminem a la nostra residència d’estiu de les muntanyes, res més. No ens passaria pel cap de pretendre la vostra hospitalitat si no la necessitéssim amb tanta urgència.
L’HOSTALER.— (Fa un senyal de reconeixement amb el cap). Això és indubtable. Només dubto de si la cambra petitíssima de què disposo caurà en grat a les senyores. Haig de prendre seixanta piastres per persona. Van les senyores plegades?
GRUSCHE.— En cert sentit sí. Jo també necessito allotjament.
DAMA JOVE.— Seixanta piastres! Escanya-rals!
L’HOSTALER.— (Amb fredor). No tinc intenció d’escanyar ningú, per tant… (Es gira per anar-se’n).
DAMA GRAN.— Ens cal parlar d’escanyades? Entrem. (Entra seguida del criat).
DAMA JOVE.— (Desesperada). Cent vuitanta piastres per una cambra! (Mirant cap a la GRUSCHE). Però és impossible amb el nen. I si plora què?
L’HOSTALER.— L’habitació costa cent vuitanta, per a dues o tres persones.
DAMA JOVE.— (Amb l’expressió canviada, a la GRUSCHE). D’altra banda no podria suportar saber-la al ras, estimada. Entreu, si us plau.
(Entren al caravanserrall. A l’altre cantó de l’escenari apareix el criat amb equipatge, no gaire. Darrera seu la dama gran, després la segona dama i la GRUSCHE amb el nen).
Cent vuitanta piastres! No m’havia exaltat tant des que van portar l’Igor a casa.
DAMA GRAN.— Ara t’has de posar a parlar de l’Igor?
DAMA JOVE.— De fet som quatre persones, el nen també és algú, oi? (A la GRUSCHE). No podria pagar almenys la meitat del preu?
GRUSCHE.— Impossible. Vaig haver de marxar tant de pressa que l’ajudant no va pensar a proveir-me de prou diners.
DAMA GRAN.— I les seixanta tampoc no les té?
GRUSCHE.— Aquestes sí que les posaré.
DAMA JOVE.— On són els llits?
EL MOSSO.— De llits no n’hi ha. Aquí hi ha mantes i sacs. Vosaltres mateixes us haureu d’acomodar. I estigueu contentes que no us posin en un clot sota terra com a tants d’altres. (Fora).
DAMA JOVE.— L’has sentit? Me’n vaig a dir-ho a l’hostaler ara mateix. A aquest se l’ha de fuetejar.
DAMA GRAN.— Com al teu home?
DAMA JOVE.— Ets tan cruel! (Plora).
DAMA GRAN.— Com ens podríem fer una mena de jaç?
GRUSCHE.— Ja el faré jo. (Deixa el nen a terra). Els mals tràngols millor compartir-los. Vosaltres encara teniu el carruatge. (Escombrant el terra). Em vaig quedar completament sorpresa. «Estimada Anastasia Katarinowska», m’ha dit el meu home abans de dinar, «jeu una estona, ja saps que tens migranyes molt sovint». (Arrossega els sacs, fa els jaços; les dames, en veure com treballa es miren). «Georgi», he dit al governador, «amb seixanta convidats a dinar no puc pas anar a jeure, no es pot pas confiar en els criats, i Michel Georgiwitsch no menja sense mi». (A en MICHEL). Veus Michel, tot anirà bé, que no t’ho deia jo? (De sobte s’adona que les dames l’observen amb curiositat i que xiuxiuegen). Almenys així no s’ha de jeure directament a terra. He posat les mantes en doble.
DAMA GRAN.— (Autoritària). Teniu molta pràctica, a fer llits, senyora. Ensenyeu-me les mans!
GRUSCHE.— (Espantada). Què voleu dir?
DAMA JOVE.— Que ens ensenyeu les mans.
(La GRUSCHE ensenya les mans a les dames).
(La DAMA JOVE en to de triomf). Increïble! Una criada!
DAMA GRAN.— (Va cap a la porta, surt a fora). Servei!
DAMA JOVE.— T’hem atrapat, estafadora. Confessa, quina en duies de cap!
GRUSCHE.— (Atabalada). Jo no duia res de cap. Només pensava que potser ens duríeu un tros amb el carruatge. No feu soroll, si us plau, ja me n’aniré tota sola.
DAMA JOVE.— (Mentre la DAMA GRAN continua cridant el servei). Sí, però amb la policia, te n’aniràs. De moment et quedes. No gosis fer un pas.
GRUSCHE.— Però si fins i tot volia pagar les seixanta piastres. (Ensenya la bossa). Mireu-ho volsatres mateixes, les tinc; una de deu i una de cinc, no, aquesta també és de deu, ara tinc les seixanta. Només vull que el nen vagi en cotxe, és la pura veritat.
DAMA JOVE.— Ah! amb el cotxe volies anar tu! Ara t’hem descobert!
GRUSCHE.— Distingida senyora, ho confesso, sóc d’origen humil, si us plau, no crideu la policia. El nen és de família il·lustre, mireu els llenços, és de la fugida, com vós mateixa.
DAMA JOVE.— De família il·lustre, això ja es veu. El pare és un príncep, ben segur.
GRUSCHE.— (Furiosa a la DAMA GRAN). Feu el favor de no cridar! ¿Què no teniu cor?
DAMA JOVE.— (A la més gran). Compte, et farà mal, és perillosa! Ajut! Assassí!
EL MOSSO.— (Ve). Què passa aquí?
DAMA GRAN.— Aquesta persona s’ha esmunyit aquí dintre fent-se passar per dama. Segurament és una lladre.
DAMA JOVE.— I a més a més perillosa. Ens volia pelar. És un cas per a la policia. Déu meu, ja em torna a venir la migranya!
EL MOSSO.— En aquests moments no n’hi ha, de policia. (A la GRUSCHE). Més val que arrepleguis les teves quatre coses i toca el pirandó, germana.
GRUSCHE.— (Agafa el nen molt irada). Vosaltres sou inhumanes! I ja claven els vostres caps a les muralles!
EL MOSSO.— (L’empeny fora). I tu frena la llengua abans que vingui el vell, ell no està per bromes.
DAMA GRAN.— (A la jove). Mira si no ens ha robat alguna cosa.
(Mentre les dames miren frenèticament si no els ha robat alguna cosa surt el mosso amb la GRUSCHE per l’esquerra de la porta).
EL MOSSO.— Vés confiant-hi, en la gent. D’ara endavant mira-te-la abans d’embolicar-t’hi.
GRUSCHE.— Pensava que els de la seva mena es captenien amb més cortesia.
ELS MOSSOS.— Ni hi pensen. Creu-me, no hi ha res més difícil que imitar persones mandroses i inútils. Quan oloren que et saps eixugar el cul tot sol o que has treballat algun cop a la vida amb les mans, ja estàs llest. Espera’t un moment i et portaré un pa de blat i un parell de pomes.
GRUSCHE.— Millor que no, me’n
vaig abans que vingui l’hostaler. I si camino tota la nit crec que
seré fora de perill.
(Se’n va).
EL MOSSO.— (Li crida baixet). A la propera cruïlla gira a la dreta.
(Ella desapareix).
EL CANTAIRE.— Mentre la Grusche
Vachnadze caminava cap al nord
La seguien els soldats cuirassats del príncep Kazbeki.
ELS MÚSICS.— Com pot la descalça
fugir dels guàrdies cuirassats?
Els sanguinaris, els paranyers?
Ni tan sols a les nits aturen la cacera. Els perseguidors
No coneixen la fatiga. Els carnissers
Dormen poca estona.
(Dos SOLDATS CUIRASSATS caminen amb desgana pel camí rai).
EL CAPORAL.— Cap dur, mai no en farem res de tu. Per què?, perquè no t’hi poses de ple, a la feina. Els teus superiors ho noten per petites coses. Com jo vaig fer amb el gras abans-d’ahir, vas agafar aquell home, tal com jo t’havia manat, i li vas clavar una puntada de peu al ventre, però, <-ho vas fer amb vertadera alegria com un bon recluta o només pel què diran? Fa dies que t’observo, cap dur. Ets buit com la palla o com un picarol que sona, mai no ascendiràs. (Caminen una estona més). I no et pensis que no m’adono que ets un insubordinat, ho deixes veure en tot moment. Et prohibeixo d’anar COIX. Només ho fas perquè he venut els rossins, per un preu així no els tornaria a vendre mai més. Amb la COIXesa em vols dir que no t’agrada caminar, et conec. No et servirà per res, tan sols per perjudicar-te. A cantar!
ELS DOS SOLDATS CUIRASSATS.—
(Canten).
Vaig trist a la batalla pels camins
He hagut de deixar a casa l’estimada.
Que els amics guardin el seu honor
Fins que jo torni de la guerra.
EL CAPORAL.— Més fort!
ELS DOS SOLDATS CUIRASSATS.—
Quan jegui al cementiri
Que l’estimada cm tiri un grapat de terra.
Digui: aquí descansen els peus de qui se m’acostava
Aquí són els braços que sovint m’abraçaven.
(Caminen una estona callats).
EL CAPORAL.— Un bon soldat s’hi posa en cor i ànima. Es deixa fer miques pel seu superior. Amb els ulls entelats encara és a temps de veure que el seu caporal li fa un senyal d’elogi amb el cap. Ell ja en té prou amb això, no vol pas res més. Però a tu no se’t farà cap senyal d’aprovació, i en canvi rebentaràs. Crist crucificat, m’agradaria saber com voleu que trobi el bastard del governador amb uns subordinats d’aquesta mena.
(Continuen endavant).
EL CANTAIRE.— Quan la
GRUSCHE Vachnadze arribà al riu Sirra
Ja no podia més de fugir, el desemparat li pesava massa.
ELS MÚSICS.— Als camps de blat
la matinada rosada
Passen la nit mig morts de fred. Els atuells de la llet
Dringadissa alegre a la masia, augmentada pel fum
Li sembla amenaçadora al fugitiu. La qui arrossega el nen
Sent la càrrega i no res més.
(La GRUSCHE és al davant d’una granja).
GRUSCHE.— Tornes a anar xop i ja saps que no tinc bolquers. Michel, ens hem de separar. Ja som prou lluny de la ciutat. Així no et buscaran, mesquinet, i no et perseguiran. La dona del granger és amable, a més a més, sents l’olor de la llet? Viu en pau, Michel, jo vull oblidar les puntades de peu que m’has donat a l’esquena tota la nit que m’he passat caminant, i tu oblida la magror de les menges, ho he fet amb bona intenció. M’hauria quedat amb tu amb molt de gust, perquè tens un nasset tan bufó, però és impossible. T’hauria ensenyat la primera llebre i a no fer-t’ho a sobre, però haig de tornar, que a més a més pot ser que el meu estimat, el soldat, torni aviat, i no voldràs que no m’hi trobi, oi? Això no m’ho pots exigir, Michel.
(Una PAGESA grassa deixa una gerra de llet a la porta. La GRUSCHE s’espera que torni a entrar, aleshores va amb compte cap a la casa. S’esquitlla cap a la porta i deixa el nen al llindar. Després s’espera amagada darrera un arbre fins que la PAGESA torna a sortir i veu el lligall).
LA PAGESA.— Déu meu, què hi ha aquí? Marit!
EL PAGÈS.— Què passa? Deixa’m menjar la sopa.
LA PAGESA.— (Al nen). On és la teva mare, que no en tens cap? És un nen. I el llenç és de bona classe, aquest nen és de bona família. L’han deixat estar al davant de la porta, quins temps que corren!
EL PAGÈS.— Si es pensen que l’alimentarem van molt equivocats. El portes al rector del poble i avall.
LA PAGESA.— Què vols que en faci el rector, el que necessita és una mare. Mira, es desperta. Creus que ens el podríem quedar?
EL PAGÈS.— (A crits). No!
LA PAGESA.— Li puc fer el llit en un raconet al costat de la butaca, només necessito un cabàs, i me l’enduré als camps. Mira com riu. Home, nosaltres tenim un sostre i no ho podem pas fer, no en vull sentir parlar més.
(Se l’enduu a dintre, el pagès la segueix protestant, surt la GRUSCHE de darrera l’arbre, riu i s’afanya a partir en direcció contrària).
EL CANTAIRE.— Per què riallera, tu que retornes?
ELS MÚSICS.— Perquè el
desemparat nous pares
Ha trobat estic contenta. Perquè del preciós
M’he deslligat, estic joiosa.
EL CANTAIRE.— I per què trista?
ELS MÚSICS.— Perquè sóc lliure i
sola, estic trista
Com a qui han robat
Com qui s’ha empobrit.
(Ha caminat una estona quan ensopega amb els dos SOLDATS CUIRASSATS que l’apunten amb les llances).
EL CAPORAL.— Joveneta, has topat amb el poder de l’exèrcit. D’on véns? Des de quan? Mantens relacions prohibides amb l’enemic? ¿On és? Quins moviments fa a les teves espatlles? ¿Què passa als turons, què passa a les valls, com s’han fortificat?
(La GRUSCHE s’atura aterrida).
GRUSCHE.— Estan molt ben fortificats, és millor que us feu enrera.
EL CAPORAL.— Jo sempre em faig enrera, en mi, s’hi pot confiar. ¿Per què et mires la llança d’aquesta manera? «A la guerra el soldat no deixa anar ni un sol moment la seva llança», són les ordenances, aprèn-te-les de memòria, cap dur. Bé, joveneta, cap on vas?
GRUSCHE.— A trobar el meu promès, senyor soldat, en Simon Chachava, de la guàrdia de palau de Nukha. Quan li escrigui us farà una cara nova.
EL CAPORAL.— Simon Chachava, i tant, a aquest el conec. M’ha donat les claus perquè et vigili de tant en tant. Cap dur, caurem en desgràcia. Hem de posar en clar que duem bones intencions. Joveneta, posseeixo una natura seriosa que amago darrera de facècies aparents, i per això et dic oficialment que vull tenir un fill teu.
(La GRUSCHE deixa anar un crit fluixet).
Cap dur, ens ha entès. Quin espant més dolç. «Primer haig de treure la pasta del forn, senyor oficial. Primer m’haig de canviar la camisa estripada, senyor oficial!». Fora bromes, fora llances. Joveneta, busquem un nen determinat per aquestes contrades. ¿Has sentit parlar d’aquest nen que ha aparegut aquí de la ciutat? Un de bona família amb llenç de classe fina?
GRUSCHE.— No, no l’he sentit anomenar.
EL CANTAIRE.— Corre, amiga, els
assassins arriben!
Ajuda el desemparat! El desemparat! I arrenca a córrer.
(Tot d’una es gira i es posa a córrer amb la
por al cos).
(Els SOLDATS CUIRASSATS es
miren i la segueixen renegant).
ELS MÚSICS.— En els temps més
sangonosos
Viuen persones amables.
(A la granja la pagesa s’inclina sobre el cabàs del nen quan la GRUSCHE s’abalança a l’interior).
GRUSCHE.— Amaga’l, de pressa. Els soldats cuirassats s’acosten. Jo l’he deixat al davant de la porta, però no és meu, és de gent il·lustre.
LA PAGESA.— Qui ve, quins soldats cuirassats?
GRUSCHE.— No preguntis gaire. Els soldats que el busquen.
LA PAGESA.— A casa meva no hi han de venir a fer res. Però a tu te n’hauré de dir quatre de fresques, no et sembla?
GRUSCHE.— Treu-li el llenç delicat, això ens trairà.
LA PAGESA.— Llenç per aquí llenç per allà. En aquesta casa decideixo jo, i no em fastiguegis a la meva pròpia casa, per què l’has exposat? Això és un pecat.
GRUSCHE.— (Mira a fora). D’aquí a un segon sortiran de darrera els arbres. No m’hauria d’haver escapat, això els ha exaltat. ¿Què faig ara?
LA PAGESA.— (També dóna un cop d’ull a fora i de sobte s’espanta moltíssim). Déu meu, soldats cuirassats!
GRUSCHE.— Van darrera el nen.
LA PAGESA.— Però i si entren?
GRUSCHE.— No els has pas de donar el nen. Digues que és teu.
LA PAGESA.— Sí.
GRUSCHE.— Si els el dónes el traspassaran amb la llança.
LA PAGESA.— Però i si me l’exigeixen? Tinc l’argent per a la collita a dintre casa.
GRUSCHE.— Si els el dónes el traspassen a la teva pròpia casa. Has de dir que és teu.
LA PAGESA.— Sí, i si no s’ho creuen?
GRUSCHE.— Si ho dius ben decidida.
LA PAGESA.— Ens calaran foc a la casa.
GRUSCHE.— Per això has de dir que és teu. Es diu Michel. Això no t’ho hauria hagut de dir.
(La PAGESA sacseja el cap).
No facis això amb el cap. I no tremolis que se n’adonaran.
LA PAGESA.— Sí.
GRUSCHE.— Para d’una vegada amb aquest sí, ja no el puc sofrir. (La sacseja). Tu no en tens cap?
LA PAGESA.— (Balbotejant). A la guerra.
GRUSCHE.— Potser ara ell també és un soldat cuirassat, i També ha de traspassar nens? Li hauries de cantar quatre veritats a la cara. «Ja n’hi ha prou d’esgrimir la llança per tota la casa, ¿per això t’he criat? I renta’t el coll abans de parlar amb la teva mare».
LA PAGESA.— Té raó, no té dret a fer-m’ho.
GRUSCHE.— Prome-te’m que els diràs que és teu.
LA PAGESA.— Sí.
GRUSCHE.— Ara arriben.
(Piquen a la porta. Les dones no contesten. Entren els SOLDATS ACUIRASSATS. La PAGESA fa una gran reverència).
EL CAPORAL.— Aquí la tenim. Què us he dit? El meu nas. L’oloro. T’hauria de demanar una cosa joveneta: per què te n’has anat corrent? Què t’has pensat que et volia fer? M’hi jugo el que vulguis que es tractava d’alguna cosa deshonesta. Confessa-ho!
GRUSCHE.— (Mentre la PAGESA continua fent reverències). Havia deixat la llet al foc i llavors m’ha vingut a la memòria.
EL CAPORAL.— Jo em pensava que era perquè creies que t’havia mirat des-honestament. Com si pogués pensar alguna cosa sobre nosaltres dos. Un esguard carnal, entens el que vull dir?
GRUSCHE.— Jo no he vist res d’això.
EL CAPORAL.— Però hauria pogut passar, no creus? Ho has d’admetre. Si volgués podria ser un porc. Et dic les coses ben clares. Me’n podria pensar de tota mena si fóssim sols. (A la PAGESA). ¿No tens res a fer als corrals? Donar menjar a les gallines?
LA PAGESA.— (De sobte cau de genolls). Senyor soldat, jo no hi tinc res a veure. No em calis foc a la casa.
EL CAPORAL.— Que t’empatolles, tu?
LA PAGESA.— Jo no hi tinc res a veure, senyor soldat. Ella me l’ha deixat a la porta, us ho juro.
EL CAPORAL.— (Veu el nen i deixa anar un xiulet). Mira, en aquell cabàs hi ha una cosa petiteta, cap dur, ja oloro les mil piastres. Treu la vella a fora i aguanta-la fort, haig de fer un interrogatori, em sembla.
(LA PAGESA es deixa portar a fora pels reclutes sense protestar).
Allà tens el nen que volia tenir de tu.
(Va cap al cabàs).
GRUSCHE.— Senyor oficial, és meu, no és el que busqueu.
EL CAPORAL.— Li vull donar un cop d’ull. (S’inclina sobre el cabàs. La GRUSCHE mira al seu voltant desesperada).
GRUSCHE.— És meu, és meu.
EL CAPORAL.— Un llenç ben delicat.
(La GRUSCHE s’hi llança a sobre i prova d’arrossegar-lo. Ell l’aparta d’una revolada i s’inclina sobre el cabàs. Mira al seu voltant desesperada, veu un fustot gros, l’aixeca amb desesperació i dóna un cop per darrera al caporal, que es desploma. Agafa el nen de seguida i marxa corrents).
EL CANTAIRE.— I fugint dels
soldats
Després de vint-i-dos dies de camí
Al peu de la gelera Janga-Tau
La Grusche Vachnadze s’afillà el nen.
ELS MÚSICS.— La desemparada el desemparat s’afillà.
(La GRUSCHE VACHNADZE s’ajup al costat d’un riu mig glaçat i agafa aigua per al nen amb la mà).
GRUSCHE.— Com que ningú no et
vol prendre
Sóc jo qui t’haurà d’agafar
Ho faig, car no hi havia ningú més
Un dia negre d’un any ben magre
T’hauràs de conformar amb mi.
Perquè t’he carregat massa estona
I amb nafres als peus
Perquè la llet era tan cara
Ara et porto voluntat.
(Ja no et vull trobar a faltar).
Llenço la samarreta fina
Et bolco amb pellingots
Et rento i et batejo
Amb l’aigua de la gelera.
(Ho hauràs de resistir).
(Ha tret el llenç fi al nen i l’ha bolcat amb parracs).
EL CANTAIRE.— Quan la Grusche
Vachnadze seguida pels soldats cuirassats
Arribà al pont de la gelera que menava als pobles del vessant
est.
Cantà la cançó del pont corcat i arriscà dues vides.
(S’ha girat vent. El pont de la glacera s’eleva contra l’albada. Té una corda trencada i mig penja en l’abisme. Uns comerciants, dos homes i una dona s’estan indecisos davant del pont quan la GRUSCHE arriba amb el nen. Tanmateix un dels homes prova de pescar la corda penjant amb una vara).
HOME PRIMER.— Pren-t’ho amb calma, noia, no podràs pas travessar aquest pont.
GRUSCHE.— Però jo haig d’anar al vessant est a trobar el meu germà.
LA COMERCIANTA.— Haig, haig! Ouè vol dir haig! Jo també haig d’anar a l’altre costat perquè haig de vendre dues catifes a Atum, l’una l’haig de vendre perquè el seu home s’ha hagut de morir, caram! Però puc fer el que haig de fer, pot ella? L’Andrej ja fa dues hores que intenta de pescar la corda, i quan l’hagi pescada, ¿com la lligarem, em demano jo?
HOME PRIMER.— (Escolta). Estigues! Crec que sento alguna cosa.
GRUSCHE.— (Fort). El pont no està del tot corcat. Crec que podria intentar de passar a l’altra banda.
LA COMERCIANTA.— De tu jo no ho intentaria ni que em perseguís el dimoni. És un suïcidi.
HOME PRIMER.— (Crida fort). Eeeehhhh!
GRUSCHE.— No cridis! (A la comercianta). Digue-li que no cridi.
HOME PRIMER.— És que des de baix criden. Potser s’han esgarriat.
LA COMERCIANTA.— I per què no pot cridar? Que n’has fet alguna? ¿Què t’empaiten?
GRUSCHE.— T’ho hauré de dir. Els soldats cuirassats em vénen al darrera. N’he abatut un.
HOME SEGON.— Amaga les mercaderies!
(LA COMERCIANTA amaga un sac darrera una roca).
HOME PRIMER.— Per què no ho has dit de seguida? (Als altres). Si l’enxampen l’esmicolen!
GRUSCHE.— Deixeu-me passar, haig de travessar el pont.
HOME SEGON.— No ho pots fer. L’abisme té dos mil peus de profunditat.
HOME PRIMER.— Encara que arribéssim a pescar la corda tampoc no hi hauria res a fer. La podríem aguantar amb les mans, però aleshores els soldats també podrien travessar-lo de la mateixa manera.
GRUSCHE.— Fugiu!
(Crits que se senten d’una mica lluny: «Cap allà dalt»).
LA COMERCIANTA.— Són bastant a prop. No pots pas emportar-te el nen al pont. Gairebé cau. I mira a sota.
(La GRUSCHE mira l’abisme. Es tornen a sentir els crits dels SOLDATS CUIRASSATS que vénen de baix).
HOME SEGON.— Dos mil peus.
GRUSCHE.— Però aquests homes encara són pitjor.
HOME PRIMER.— Només pel nen ja no ho pots fer. Arrisca la teva vida si t’empaiten, però no la del nen.
HOME SEGON.— Amb el nen encara és més difícil.
LA COMERCIANTA.— Potser ha de travessar el pont de veritat. Dóna-me’l, l’amagaré, i tu pots travessar sola el pont.
GRUSCHE.— De cap manera.
Nosaltres anem junts.
(Al nen). Vingut amb mi, suspès amb mi
Profund és l’abisme, fill
Trencadís el pont
Però nosaltres no triem, fill
El nostre front.
Has de fer el camí
Que jo sé per a tu
Has de menjar el pa
Que jo tinc per a tu
Si ens hem de partir un bocí
Per a tu tres quartes parts
Però si seran grossos
Ja no t’ho puc dir.
Ho provaré.
LA COMERCIANTA.— Això és ofendre
Déu.
(Crits de baix).
GRUSCHE.— Us prego que llanceu la vara, altrament pescaran la corda i m’empaitaran.
(Trepitja el pont vacil·lant. Sembla que el pont es vulgui trencar i la COMERCIANTA fa un crit. La GRUSCHE continua endavant i arriba a l’l’altre cantó).
HOME PRIMER.— Ha passat.
LA COMERCIANTA.— (Que ha caigut de genolls i resat, enutjada). De totes maneres ha ofès Déu.
(Apareixen els SOLDATS CUIRASSATS. EL CAPORAL porta el cap embenat).
EL CAPORAL.— Heu vist una persona amb un nen?
HOME PRIMER.— (Mentre l home segon llança la vara a l’abisme). Sí. Allà és. I el pont a vosaltres no us aguanta.
EL CAPORAL.— Cap dur, aquesta me la pagaràs.
(A l’altre cantó la GRUSCHE riu i ensenya el nen als SOLDATS CUIRASSATS. Es posa a caminar, el pont queda enrera. Vent).
GRUSCHE.— (Girant-se cap a
en MICHEL). No tinguis por del vent, ell tampoc
no és res més que un pobre desgraciat. Ha d’empènyer els núvols i
generalment és el que passa més fred.
(Comença a nevar).
I la neu, MICHEL, no és pas el pitjor de tot. Només
ha de tapar els pins petits, perquè no se li morin a l’hivern. I
ara et cantaré una cançó, escolta.
(Canta).
El teu pare és un lladre
La teva mare és una bagassa
I davant teu s’inclinarà
L’home més honrat.
El fill del tigre
Nodrirà els cavalls petits
El fill de la serp
Porta llet a les mares.