IV. A LES MUNTANYES DEL NORD
EL CANTAIRE.— La nostra germana
caminà set dies
la gelera i pels vessants, va caminar.
Quan entri a casa del meu germà, pensava
S’aixecarà i m’abraçarà.
«Ets aquí, germana?», dirà.
«Fa dies que t’espero. Et presento la meva estimada esposa.
I aquesta és la masia que m’ha escaigut en sort per casament.
Amb onze cavalls i trenta-una vaques. Seu!
Seu a taula amb el teu fill i menja».
La casa del germà era en una vall molt plaent.
Quan la germana arribà a casa del germà estava malalta de
caminar.
El germà s’aixecà de la taula.
(Un matrimoni de pagesos grassos que sacaben d’asseure a taula. En LAVRENTI VACHNADZE ja té el tovalló al voltant del coll quan la GRUSCHE entra molt pàl·lida recolzada en un mosso).
LAVRENTI VACHNADZE.— D’on véns, Grusche?
GRUSCHE.— (Feble). He vingut pel port de Janga-Tau, Lavrenti.
MOSSO.— L’he trobada davant del paller. Porta una criatura a sobre.
LA CUNYADA.— Vés a estrijolar els muls.
(El MOSSO se’n va).
LAVRENTI.— Et presento la meva dona Aniko.
LA CUNYADA.— Nosaltres ens pensàvem que servies a Nukha.
GRUSCHE.— (Que amb prou feines s’aguanta dreta). Sí, era allà on era.
LA CUNYADA.— Que no era una bona feina? Havíem sentit que era de les bones.
GRUSCHE.— Han matat el governador.
LAVRENTI.— Sí, diuen que hi ha hagut avalots. La teva tia també ho ha explicat, te’n recordes, Aniko?
LA CUNYADA.— Aquí tot és en calma. A les ciutats sempre ha de passar alguna cosa. (Crida mentre va cap a la porta). Sosso, Sosso, no treguis la coca del forn, encara, que em sents? On t’has ficat?
(Se’n va cridant).
LAVRENTI.— (Baixet, de
pressa). Que té pare aquest?
(La GRUSCHE fa que no amb el cap). Ja m’ho
imaginava. N’hem d’enginyar alguna. Ella és molt devota.
LA CUNYADA.— (Torna). Aquest servei! (A la GRUSCHE). Tens un fill?
GRUSCHE.— És meu. (Es desmaia. En LAVRENTI l’aixeca).
LA CUNYADA.— Jesús, Maria i Josep, està malalta, què fem?
(En LAVRENTI vol portar la GRUSCHE al banc de la llar de foc. L’ANIKO fa un signe negatiu esgarrifada, assenyala un sac a la paret).
LAVRENTI.— (Porta la GRUSCHE al sac). Seu, seu, només és la feblesa.
LA CUNYADA.— Mentre no sigui l’escarlatina!
LAVRENTI.— Llavors tindria taques. No passis ànsia, és la feblesa, Aniko. (A la GRUSCHE). Asseguda et trobes millor, oi?
LA CUNYADA.— Aquest nen és seu?
GRUSCHE.— Sí, és meu.
LAVRENTI.— Va a trobar el seu marit.
LA CUNYADA.— Mira que la carn se’t refredarà. (En LAVRENTI seu i comença a menjar). Freda no se’t posaria bé, el greix no ha de ser mai fred. Tens un estómac dèbil, ja ho saps. (A la GRUSCHE). I el teu home no és a la ciutat, on és doncs?
LAVRENTI.— S’ha casat a l’altre cantó de la muntanya, diu.
LA CUNYADA.— Ah, a l’altre cantó.
(S’asseu per menjar).
GRUSCHE.— M’hauríeu de deixar un lloc per jeure, Lavrenti.
LA CUNYADA.— (Continua interrogant-la). Si és tísica ens encomanarà a tots. Que té masia el teu home?
GRUSCHE.— És soldat.
LAVRENTI.— Però té una masia del pare, una de petita.
LA CUNYADA.— No ha anat a la guerra? Per què no?
GRUSCHE.— (Molt fatigada). Sí que és a la guerra.
LA CUNYADA.— I per què vols anar a la masia?
LAVRENTI.— Quan ell torni de la guerra tornarà a la seva masia.
LA CUNYADA.— Però tu ja hi vols anar.
LAVRENTI.— Sí, a esperar-lo.
LA CUNYADA.— (Fa un xiscle penetrant). Sosso, la coca!
GRUSCHE.— (Mormolant febrosa). Una masia. Soldat. Esperar. Seu, menja.
LA CUNYADA.— Té l’escarlatina.
GRUSCHE.— (Sobresaltada). Sí, té una masia.
LAVRENTI.— Crec que és feblesa, Aniko. No vols anar a mirar la coca, reina?
LA CUNYADA.— Però quan tornarà si com es diu ha esclatat la guerra? (Se’n va cridant i remenant el cul). Sosso, on t’has ficat? Sosso!
LAVRENTI.— (S’aixeca de pressa i va cap a la GRUSCHE). De seguida et posarem un llit a les golfes. És una bona dona, però després de menjar.
GRUSCHE.— (Li dóna el nen). Agafa’l! (L’agafa mirant al seu voltant).
LAVRENTI.— Però no us podeu quedar gaire temps. És molt devota, saps?
(La GRUSCHE es desmaia. El germà l’agafa).
EL CANTAIRE.— La germana estava
massa malalta
El covard germà l’hagué d’acollir.
Passà la tardor, vingué l’hivern.
L’hivern fou llarg L’hi vern fou curt.
La gent no n’ha de saber res.
Les rates no han de rosegar res
La primavera no havia d’arribar.
(La GRUSCHE a les golfes davant del teler. Ella i el nen ajupit per terra van embolicats amb mantes).
GRUSCHE.— (Canta mentre
teixeix).
I quan l’amor es diposa a partir
La promesa corre al seu darrera pregant
Pregant i plorant, plorant i alliçonant:
Estimat meu, estimat meu
Si ara te’n vas a la guerra
Si has d’envestir l’enemic amb l’espasa
No et llancis a l’avantguarda
I no marxis a la reraguarda
Al davant hi ha foc roig
Al darrera fum vermell.
Mantén-te al mig de la guerra
Mantén-te al costat dels banderers.
Els primers sempre moren
Als darrers sempre els toquen
Els del mig tornen a casa.
Michel, hem de ser llestos. Si ens fem petits com les cuques la cunyada oblidarà que som aquí. Aleshores ens hi podrem estar fins que es fongui la neu. I no ploris pel fred. Ser pobre i a sobre tenir fred et fa malvolgut.
(Entra LAVRENTI. S’asseu al costat de la germana).
LAVRENTI.— Per què us tapeu com els carreters? ¿Què potser passeu fred, a les golfes?
GRUSCHE.— (Es treu ràpidament la bufanda). No en fa pas de fred, Lavrenti.
LAVRENTI.— Si fes massa fred no hauries de ser aquí amb el nen. L’Aniko es faria retrets. (Pausa). Espero que el pope no t’hagi fet buidar el pap.
GRUSCHE.— Ho ha intentat, però jo no he dit res.
LAVRENTI.— Així m’agrada. Volia parlar-te d’Aniko. És una bona dona, el que passa és que és molt sensible. No cal que la gent diguin res d’especial sobre la masia que ja s’alarma. Tot li arriba a l’ànima, saps? Un dia la munyidora va anar a l’església amb un forat a les mitges, des de llavors la meva estimada Aniko porta dos parells de mitges a l’església. És increïble però això ho fa una família tan antiga. (Para l’orella). ¿Estàs segura que no hi ha rates? Aleshores no us podríeu quedar a viure aquí. (Se sent un soroll com de gotes que cauen del terrat). ¿Què són aquestes gotes?
GRUSCHE.— Déu ser una bóta que perd.
LAVRENTI.— Sí, deu ser una bóta. Ara ja fa mig any que ets aquí, oi? Parlava de l’Aniko? Com et pots imaginar no l’hi he explicat allò del soldat cuirassat, té un cor molt delicat. Per això no sap que no pots buscar on col·locar-te i ahir va fer aquella observació. (Tornen a escoltar el soroll de les gotes de neu). Pots creure que es preocupa pel teu soldat? «I si torna i no la troba?» diu, i no pot dormir. «No pot pas arribar abans de la primavera», dic joc. Pobra. (Les gotes cauen més de pressa). Quan creus que tornarà, a tu què et sembla? (La GRUSCHE no diu res). Abans de la primavera no, oi que no? (La GRUSCHE no diu res). Ja veig que ni tu mateixa creus que tornarà. (La GRUSCHE tampoc no diu res). Però quan arribi la primavera i es fongui la neu aquí i als camins del port te n’hauràs d’anar, perquè aleshores et poden venir a cercar, i la gent parla d’un nen il·legítim. (El carilló de les gotes que cauen s ha fet més fort i constant). Grusche, la neu de la teulada es fon, ha arribat la primavera.
GRUSCHE.— Sí.
LAVRENTI.— (Fervent). Deixa’m dir-te el que farem. Necessites un lloc on anar, i com que tens un fill (sospira) perquè la gent no parli has de tenir un marit. He intentat assabentar-me amb prudència com podem trobar un marit per a tu. Grusche, te n’he trobat un. He parlat amb una dona que té un fill, just a l’altre cantó de la muntanya, una masia petita, hi està d’acord.
GRUSCHE.— Però jo no em puc casar amb cap altre home, haig d’esperar en Simon Chachava.
LAVRENTI.— Naturalment. He pensat en tot. Tu no necessites cap home al llit, sinó un home sobre el paper. Te n’he trobat un així. El fill de la pagesa amb qui m’he posat d’acord s’està morint. ¿No ho trobes fantàstic? Exhala el darrer sospir. I tot és com hem mantingut: «Un home de l’altra banda de la muntanya!». I quan hi vas arribar, va exhalar el seu darrer sospir, i tu eres vídua. Què hi dius?
GRUSCHE.— Podria necessitar un paper amb un timbre per a en Michel.
LAVRENTI.— Els timbres ho són tot. Sense timbre ni tan sols el xa de Pèrsia no podria afirmar que és el xa de Pèrsia. I tens un aixopluc.
GRUSCHE.— I quant demana aquesta dona?
LAVRENTI.— Ouatre-centes piastres.
GRUSCHE.— D’on les has tretes?
LAVRENTI.— (Amb remordiments). Els diners de la llet de l’Aniko.
GRUSCHE.— Allà no ens coneixerà ningú. Aleshores, ho faig.
LAVRENTI.— (S’aixeca). Ho faré saber immediatament a la pagesa.
(Se’n va ràpidament).
GRUSCHE.— Michel, em dónes una feinada… He vingut a tu com la perera als pardalets. I tot perquè un cristià s’inclina i guarda la crosta perquè tu no et moris. Tant de bo me n’hagués anat corrent aquell diumenge de Pasqua a Nukha. Ara em toca ser la ximpleta.
EL CANTAIRE.— El nuvi era al
llit de mort quan la núvia arribà.
La mare del nuvi esperava a la porta i de pressa la féu entrar.
La núvia portava un nen, el padrí de noces l’amagà durant el
casament.
(Una cambra partida amb un envà: En un cantó hi ha un llit. Darrera la mosquitera jeu un home molt malalt tot encarcarat. Per l’altra banda s’afanya la sogra arrossegant la GRUSCHE amb la mà. Darrera seu en LAVRENTI amb el nen).
LA SOGRA.— Afanyeu-vos, afanyeu-vos, si no ens estira la pota abans del casament. (A en LAVRENTI). Però que ja tingui un fill, d’això no n’havíem pas parlat.
LAVRENTI.— I què hi fa això? (Al moribund). A ell sí que li és ben igual, en el seu estat.
LA SOGRA.— A ell! Però jo no sobreviuré a aquesta vergonya. Som gent honrada. (Comença a plorar). El meu Jussup no té per què casar-se amb una que ja té un fill.
LAVRENTI.— Està bé, poso dues-centes piastres més. Que la masia és per a tu, ja ho tens per escrit, però ella tindrà dret a viure-hi dos anys.
LA SOGRA.— (Amb els ulls secs). A penes n’hi ha per pagar l’enterrament. Espero que sigui veritat que em donarà un cop de mà. Ara on ha anat a parar el monjo? Se’m deu haver escapat per la finestra de la cuina. Ara ens caurà a sobre tot el poble, si han ensumat que en JUSSUP és a les acaballes, ai Déu! L’aniré a buscar, però el nen que no el vegi.
LAVRENTI.— Ja me n’encarregaré jo que no el vegi, però per què un monjo i no un capellà?
LA SOGRA.— És tan bo com un
altre. Només he comès l’error de pagar-li la meitat dels honoraris
abans del casament, i per tant ja se’n deu haver anat a la taverna.
Espero…
(Se’n va).
LAVRENTI.— Ha volgut estalviar-se el capellà, la miserable. Ha llogat un monjo per poc preu.
GRUSCHE.— Envia’m en Simon Chachava si encara ve.
LAVRENTI.— Sí. (Al
malalt). No te’l vols mirar?
(La GRUSCHE que ha agafat en
MICHEL fa que no amb el cap).
No es belluga gens. Espero que no haguem fet tard.
(Paren l’orella. Per l’altra banda entren veïns, miren al seu voltant i es posen a les parets. Comencen a mormolar pregàries en veu baixa. Im sogra entra amb el monjo).
LA SOGRA.— (Després d’una ganyota d’estranyesa al monjo). Aquí el tenim. (S’inclina davant dels hostes). Els prego que tinguin uns moments de paciència. La promesa del meu fill ha vingut de la ciutat i es farà un casament d’urgència. (Amb el monjo a la cambra del llit). Ja m’ho pensava que tu ho faries córrer. (A la GRUSCHE). El casament pot realitzar-se immediatament. Aquí tenim l’acta. Jo i el germà de la núvia… (En LAVRENTI intenta d’amagar-se darrera després d’haver agafat ràpidament en MICHEL de la GRUSCHE. La SOGRA li fa un senyal que marxi). Jo i el germà de la núvia som els testimonis.
(La GRUSCHE s’inclina davant del monjo. Van cap al llit. La SOGRA aparta la mosquitera. EL MONJO comença a recitar monòtonament el text del casament en llatí. Mentrestant la sogra vol fer entendre a en LAVRENTI, el qual perquè el nen no plori li vol ensenyar la cerimònia, que se’l tregui de sobre. Un moment la GRUSCHE es gira cap al nen i en LAVRENTI li fa un senyal amb la maneta del nen).
EL MONJO.— Estàs disposada a ser una bona esposa fidel i obedient i a mantenir-te al seu costat fins que la mort us separi?
GRUSCHE.— (Mirant-se el nen). Sí.
EL MONJO.— (Al moribund). I tu, estàs disposat a ser un bon espòs i a tenir cura de la teva dona fins que la mort us separi?
(Com que el moribund no contesta el monjo repeteix la pregunta i mira al seu voltant).
LA SOGRA.— Evidentment que ho està. Que no has sentit el «sí»?
EL MONJO.— Molt bé, us declaro marit i muller, i què hi ha de l’extremunció?
LA SOGRA.— D’això res. El casament ja ha estat prou car. Ara m’haig d’ocupar dels convidats. (A en LAVRENTI). Havíem dit set-cents?
LAVRENTI.— Sis-cents. (Paga). I no vull seure amb els convidats per evitar de fer coneixences. La pau sigui amb tu, Grusche, i si algun cop la meva germana vídua em ve a fer una visita la meva dona la rebrà amb un «Benvinguda», altrament m’empiparia.
(Se’n va. Els CONVIDATS se’l miren amb indiferència quan passa pel mig).
EL MONJO.— I se’m permet de preguntar de qui és aquest nen?
LA SOGRA.— Hi ha un nen? Jo no veig cap nen. I tu tampoc no en veus cap. Entesos? Si no potser jo també hauré vist el que passava al darrera de la taverna. Ara vine.
(Van a la sala un cop la GRUSCHE ha deixat el nen a terra i li ha manat d‘estar-se quiet. És presentada als veïns).
Us presento la meva nora. Encara ha trobat l’estimat JUSSUP en vida.
UNA DE LES DONES.— Ja fa un any que és al llit, dic mentida? Quan van cridar el meu Wassili al servei encara era al comiat.
UNA ALTRA DONA.— Una cosa així és terrible per a una masia, el blat a la tija i el pagès al llit. Tant de bé li faria Déu si deixava de patir. O almenys a mi m’ho sembla.
DONA PRIMERA.— (Confidencialment). Al principi pensàvem que s’havia ficat al llit pel servei, ja m’enteneu. I ara és a punt d’expirar.
LA SOGRA.— Si us plau, seieu i mengeu un tros de coca.
(La SOGRA fa un senyal a la GRUSCHE i les dues dones se’n van cap al dormitori i agafen de terra unes plates de llauna. Els hostes, entre ells el monjo, comencen una conversa esmorteïda).
UN PAGÊS.— (EL MONJO li ha allargat l’ampolla que s’ha tret de la sotana). Diu que hi ha una criatura? ¿On li pot haver passat això a en Jussup?
DONA TERCERA.— De totes maneres ha fet sort ella, de poder-se col·locar, estant ell tan malament.
LA SOGRA.— Ara ja xerren, i mentrestant es cruspeixen la coca de la defunció, i si avui no es mor, demà agafa i posa’t a fer-ne una altra.
GRUSCHE.— Ja la faré jo.
LA SOGRA.— Ahir al vespre van passar els soldats de cavalleria i jo vaig sortir a veure qui era, i quan vaig tornar a entrar era pàl·lid com un mort. Per això us he fet venir a buscar. Ja no pot durar gaire. (Para l’orella).
EL MONJO.— Estimats convidats al casament i als funerals! Tenim un nus a la gola de trobar-nos davant d’un llit de mort i de nuvi, car la dona es col·loca a casa i l’home es col·loca a terra. El nuvi ja és net i la núvia ja s’hi deleix. Car al llit del nuvi hi ha la darrera voluntat, i aquesta el fa sensual. Que diferents que són, oh cars hostes, els destins dels homes! L’un mor per obtenir un sostre, i l’altre s’uneix en matrimoni perquè la carn esdevingui la pols de què és feta. Amén.
LA SOGRA.— (Ha escoltat). Ara es venja. No n’hauria d’haver pres un de tan poc preu, a més a més busca-raons. Un de més car es capté com cal. A Sura n’hi ha un que fins i tot és en olor de santedat, però evidentment et demana una fortuna. Un capellà d’aquests de cinquanta piastres no té dignitat, i de devoció en té justament per cinquanta piastres, ni una mica més. Quan l’he recollit a la taverna feia justament un parlament i cridava: «S’ha acabat la guerra, temeu la pau!». Hem d’entrar.
GRUSCHE.— (Dóna un tros de coca a en MICHEL). Menja’t la coca i estigues quietet, Michel. Ara som persones respectables.
(Porten les llaunes plenes de coca als convidats. El moribund s’ha incorporat darrera la mosquitera i treu el cap a fora seguint-les amb la mirada. Aleshores es torna a ajaure. El MONJO s’ha tret dues ampolles de sota la sotana i les ha passades al pagès que seu al seu costat. Han entrat tres músics i el monjo els saluda amb un somriure irònic).
LA SOGRA.— (Als músics). ¿Què hi veniu a fer aquí amb aquests instruments?
MÚSICS.— El germà Anastasius (adreçant-se al monjo) ens ha dit que aquí hi havia un casament.
LA SOGRA.— I tu encara me n’encolomes tres més? No sabíeu que allà dintre hi ha un moribund?
EL MONJO.— Una tasca molt seductora per a un artista. Podria ser una marxa d’alegria esmorteïda o una dansa marcial de condol.
LA SOGRA.— Almenys toqueu, de menjar no hi haurà qui us aturi.
(ELS MÚSICS toquen una música amalgamada. Les dones serveixen trossos de coca).
EL MONJO.— La trompeta sona com somicois de nen petit, i tu què dimontris toques al tambor, tamboret?
EL PAGÈS DEL COSTAT DEL MONJO.— I què passaria si la núvia es posava a ballar?
EL MONJO.— Ballar o follar?
EL PAGÈS DEL COSTAT DEL MONJO.—
(Canta).
La senyoreta Culgròs prengué un home vell.
Va dir, depèn del matrimoni.
És que ella estava de gaita
I llavors s’escapoleix del contractes de noces
Més valdria unes candeles.
(La SOGRA fa fora el borratxo. Para la música. Els hostes se senten torbats. Pausa).
ELS CONVIDATS.— (Fort). Ho heu sentit? Ha tornat el gran príncep. —Però de totes maneres els prínceps són en contra seva. —Diuen que el xa de Pèrsia ha posat un gran exèrcit a la seva disposició perquè pugui posar ordre a Grusinia. —Com és possible? El xa de Pèrsia és l’enemic del gran príncep! —Ara que també un enemic del desordre. —Sigui com sigui s’ha acabat la guerra. Els nostres soldats retornen.
(A la GRUSCHE li cau la llauna de coca de les mans).
UNA DONA.— (A la GRUSCHE). Que no estàs bé? Això és l’emoció pel pobre JUSSUP. Seu i reposa, maca.
(La GRUSCHE es queda dreta vacil·lant).
ELS CONVIDATS.— Ara tot tornarà a ser com abans. Només que apujaran els impostos perquè hem de pagar la guerra.
GRUSCHE.— (Feble). Ha dit algú que han tornat els soldats?
UN HOME.— Jo.
GRUSCHE.— No pot ser.
L’HOME.— (A una dona). Ensenya-li el mocador! L’hem comprat a un soldat. Ve de Pèrsia.
GRUSCHE.— (Es mira el mocador). Són aquí. (Hi ha una pausa llarga. La GRUSCHE s’agenolla com si volgués recollir els trossos de coca. Es treu la creu de plata penjada de la cadena de la brusa, la besa i es posa a pregar).
LA SOGRA.— (Com que els convidats es miren la GRUSCHE tots callats). ¿Què et passa? No et vols ocupar dels nostres convidats? ¿A nosaltres què ens importen les ximpleries de la ciutat?
ELS CONVIDATS.— (Com que la GRUSCHE roman amb el front a terra reprenen la conversa en veu molt alta). Als soldats se’ls poden comprar selles perses, molts les canvien per crosses. —Els de dalt només poden guanyar la guerra els d’un cantó, però els soldats la perden als dos cantons. —Almenys s’ha acabat la guerra. Ja és alguna cosa que no hagin de reclutar ningú més per a l’exèrcit. (EL PAGÈS del llit s’ha incorporat. Para l’orella). El que ens cal són dues setmanes més de bon temps. —Aquest any les nostres pereres gairebé no han donat res.
LA SOGRA.— (Ofereix coca). Agafeu-ne més. Mengeu de gust. N’hi ha més.
(La SOGRA se’n va la cambra amb la llauna buida. No es fixa en el malalt i s’inclina per agafar una llauna plena de trossos de coca de terra quan ell comença a parlar amb veu rogallosa).
JUSSUP.— Quanta coca els embotiràs encara? ¿Què potser els cago, els diners? (La SOGRA es gira i se’l mira bocabadada. Ell surt de darrera la mosquitera). Han dit que s’ha acabat la guerra?
DONA PRIMERA.— (A l’altra habitació a la GRUSCHE amb amabilitat). ¿Què té la senyora algú a la batalla?
L’HOME.— Aleshores és una bona nova el fet que tornin, oi?
JUSSUP.— Que tinc micos a la cara? ¿On és la persona que m’has penjat per muller?
(Com que no obté resposta, surt del llit i se’n va a l’altra habitació en camisa de dormir passant per davant de la sogra. Ella el segueix tremolant amb la llauna de la coca).
ELS HOSTES.— (El veuen, criden). Jesús, Maria i Josep! Jussup!
(Tots s’aixequen neguitosos, les dones s’empenyen cap a la porta. La GRUSCHE, encara agenollada, gira el cap i fita el pagès).
JUSSUP.— Menjar morts, això us
escauria. Fora, abans que us tregui a empentes.
(Els convidats se’n van precipitadament. En
JUSSUP ombrívol a la GRUSCHE).
Això et tira la botifarra per terra, oi?
(Com que ella no diu res es gira i agafa un tros de coca de la llauna que aguanta la sogra).
EL CANTAIRE.— Oh desconcert!
L’esposa descobreix que té un marit!
De dia té el nen, de nit té el marit.
L’enamorat fa camí, de dia i de nit.
Els esposos es miren. La cambra és estreta.
(El PAGÈS seu nu dins d’una tina de fusta alta, i la sogra li vessa aigua per sobre d’una gerra. A la cambra del costat la GRUSCHE s’arrup al costat d’en MICHEL que juga a tapar els forats d’una estora).
JUSSUP.— Aquesta és la seva feina i no la teva. On s’ha tornat a ficar?
LA SOGRA.— (Crida). Grusche! El pagès et demana.
GRUSCHE.— (A en MICHEL). Encara hi ha dos forats, els has de tapar.
JUSSUP.— (Quan entra la GRUSCHE). Frega’m l’esquena!
GRUSCHE.— No s’ho pot fer el pagès tot sol?
JUSSUP.— «No s’ho pot fer el pagès tot sol?». Agafa el raspall, punyeta! Ets l’esposa o ets una estranya? (A la sogra). Massa freda!
LA SOGRA.— Aniré corrent a buscar aigua calenta.
GRUSCHE.— Deixa-m’hi anar.
JUSSUP.— Tu et quedes aquí! (La SOGRA se’n va). Frega i amb força! I no et posis així, ja deus haver vist moltes vegades un home nu. El teu fill no s’ha fet pas de l’aire.
GRUSCHE.— El nen no s’ha concebut amb alegria, si és a això al que es refereix el pagès.
JUSSUP.— (Es gira i se la mira irònicament). No en fas la cara. (La GRUSCHE para de fregar-lo i recula. Entra la SOGRA). Me n’has penjat una de molt rara per muller, una bleda.
LA SOGRA.— No hi posa voluntat.
JUSSUP.— Aboca, però amb compte. Ai! T’ho acabo de dir, amb compte. (A la GRUSCHE). Em sorprendria que a la ciutat no passés alguna cosa amb tu, si no, per què ets aquí? Però no m’interessa parlar-ne. Tampoc no he dit res contra l’il·legítim que m’has portat a casa, però aviat se m’acabarà la paciència. Això va contra natura. (A la SOGRA). Més! (A la GRUSCHE). I encara que el teu soldat tornés, tu ets casada.
GRUSCHE.— Sí.
JUSSUP.— Però el teu soldat ja no tornarà, no cal que tinguis esperances.
GRUSCHE.— No.
JUSSUP.— Tu te’n fots. Ets la meva esposa i no ets la meva esposa. On tu jeus no hi jeu res, i en canvi cap altra no s’hi pot ajeure. Quan vaig als camps de bon matí estic mort de cansament; però quan m’ajec no puc aclucar els ulls en tota la santa nit. Déu t’ha atorgat un sexe, i tu què en fas? La meva terra no dóna prou per comprar-me una dona a la ciutat, i això encara fóra una solució. La dona birba el camp i s’obre de cames, així és entre nosaltres. M’entens?
GRUSCHE.— Sí. (Baixet). No estic d’acord, que me’n foto, de tu.
JUSSUP.— No està d’acord! Aboca. (La SOGRA aboca). Ai!
EL CANTAIRE.— Quan era a la
riera per rentar el llençol
Veié una imatge al corrent i es va tornar blanca
En quart minvant.
Quan s’alçà per escórrer el llençol.
Sentí la seva veu des de l’auró brunzent, i la seva veu s’anà
afluixant.
En quart minvant.
Pretexts i sospirs molt nombrosos, llàgrimes i suors
relliscaren.
En quart minvant creixia el nen.
(La GRUSCHE és ajupida al costat d’una riera i fica roba blanca a l’aigua. Una mica més enllà hi ha uns nens. La GRUSCHE parla amb en MICHEL).
GRUSCHE.— Ja pots jugar-hi, Michel, però no deixis que et manin perquè ets el més petit.
(En MICHEL fa que sí i se’n va cap als altres nens. Comencen a jugar).
EL NOI MÉS GRAN.— Avui jugarem a tallar caps. (A un de gras). Tu ets el príncep i rius. (A en MICHEL). Tu ets el governador. (A una nena). Tu ets la dona del governador i plores quan li tallen el cap. I jo tallaré el cap. (Ensenya l’espasa de fusta). Amb aquesta. Primer s’ha de portar el governador al pati. Al davant va el príncep, i al darrera de tot la governadora.
(Es forma la corrua, el gras va al davant i riu. Després segueixen en MICHEL i EL NOI MÉS GRAN i després la nena que plora).
MICHEL.— (S’atura). Jo també tallo cap.
EL NOI MÉS GRAN.— Això em toca a mi. Tu ets el més petit. Fer de governador és el més fàcil. Agenollar-se i deixar-se tallar el cap no costa gens.
MICHEL.— També jo espasa.
EL NOI MÉS GRAN.— És meva. (Li dóna una guitza).
LA NENA.— (Crida a la GRUSCHE). No vol fer el seu paper.
GRUSCHE.— (Rient). Fent i desfent es fa l’aprenent, diuen.
EL NOI MÉS GRAN.— Si saps riure pots fer de príncep.
(En MICHEL fa que no amb el cap).
EL NOI GRAS.— Jo ric millor que ningú. Deixa’l que talli un cop el cap, després tu i després jo.
(EL NOI MÉS GRAN dóna l’espasa de fusta a en MICHEL de mala gana i s’agenolla. El gras s’ha assegut, es dóna cops a les cuixes i deixa anar grans riallades. La nena plora amb grans crits. En MICHEL branda l’espasa, talla el cap i cau per terra).
EL NOI MÉS GRAN.— Au! Jo t’ensenyaré a escometre bé!
(En MICHEL fuig i els nens el persegueixen. La GRUSCHE se Is mira i riu. Quan es gira veu el soldat SIMON CHACHAVA a l’altre costat de la riera. Porta un uniforme tot espellifat).
GRUSCHE.— Simon!
SIMON.— Sóc davant de la Gresche Vachnadze?
GRUSCHE.— Simon!
SIMON.— (Cerimoniós). La pau sia amb la damisel·la.
GRUSCHE.— (S’alça contenta i s’inclina profundament). La pau sia amb el senyor soldat. Déu sia lloat! Heu tornat sa i estalvi.
SIMON.— Heu trobat peixos millors i per això no m’heu menjat, va dir el lluç.
GRUSCHE.— Coratge, va dir el marmitó; sort, va dir l’heroi.
SIMON.— I com van les coses per aquí? ¿Ha estat suportable l’hivern, i el veí considerat?
GRUSCHE.— L’hivern ha estat una mica cru, el veí com sempre, Simon.
SIMON.— Se’m permet preguntar si certa persona encara té el costum de ficar la cama dintre l’aigua mentre renta?
GRUSCHE.— La resposta és «no» per culpa dels ulls de darrera els matolls.
SIMON.— La damisel·la parla de soldats. Aquí teniu un oficial comptador.
GRUSCHE.— No són vint
piastres?
I allotjament.
GRUSCHE.— (Se li entelen els ulls). Darrera la caserna, a sota els datilers.
SIMON.— Allà mateix. Ja veig que hom hi ha donat un cop d’ull.
GRUSCHE.— Àngela Maria!
SIMON.— I que hom no ha oblidat. (La GRUSCHE sacseja el cap). Així doncs, tot és segons ús i costum, com se sol dir. (La GRUSCHE se’l mira sense dir res i torna a sacsejar el cap). Què passa? Alguna cosa no va a l’hora?
GRUSCHE.— Simon Chachava, ja no puc tornar a Nukha. Ha passat una cosa.
SIMON.— Què ha passat?
GRUSCHE.— Ha passat que vaig abatre un soldat cuirassat.
SIMON.— La Grusche Vachnadze deu haver tingut les seves bones raons.
GRUSCHE.— Simon Chachava: ja no em dic com em deia.
GRUSCHE.— (Al cap d’una estona). Això sí que no ho entenc.
GRUSCHE.— Quan canvien les dones de nom, Simon? Deixa’m que t’ho expliqui. Entre nosaltres no ha canviat res, tot és igual entre nosaltres, m’has de creure.
SIMON.— Com pot ser que no hagi passat res entre nosaltres i en canvi hagin canviat les coses.
GRUSCHE.— Com vols que t’ho expliqui tan de pressa i amb la riera entremig, no pots travessar la palanca?
SIMON.— Potser ja no cal.
GRUSCHE.— Cal més que mai. Vine, Simon, de pressa!
SIMON.— Vol donar a entendre la damisel·la que s’ha arribat massa tard?
(La GRUSCHE se’l mira desesperada amb la cara plena de llàgrimes. En SIMON fita absent al seu davant. Ha agafat un tros de fusta i l’entretalla).
EL CANTAIRE.— Tants de mots que
es pronuncien, tants de mots que no es diuen
El soldat és arribat. D’on ha vingut, no ho ha dit pas.
Sentiu el que pensava però que no deia:
La batalla començà a trenc d’alba, i a migdia ja fou sangonosa.
El primer caigué al meu davant, el segon darrera meu, el tercer al
meu costat.
El primer el vaig trepitjar, el segon el vaig deixar estar, el
tercer el traspassà el capità.
Un germà meu morí d’un cop de ferro, l’altre germà morí d’un
foc.
Tenia foc al clatell, les mans
Gelades dins dels guants, els dits dels peus a les mitges.
Per menjar capolls d’àlber, per beure tenia
Brou d’auró, a dormir sobre les pedres i dins l’aigua.
SIMON.— A l’herba veig una gorra. Que potser n’hi ha un de menut?
GRUSCHE.— Hi és, Simon, no ho podria pas amagar, però no passis pena, que de meu no ho és pas.
SIMON.— Diuen: una desgràcia no ve mai sola; sempre plou sobre mullat. Ja no cal que la senyora afegeixi res més.
(La GRUSCHE enfonsa el cap i no diu res més).
EL CANTAIRE.— De deler n’hi ha
hagut molt, l’espera no s’ha mantingut.
S’ha trencat el vot. El perquè no és revelat.
Sentiu el que pensava però no deia:
Mentre tu lluitaves a la batalla, soldat
La sangonosa batalla, l’amarga batalla.
Vaig trobar un infant desemparat
L’havia de rebutjar, però el cor no ho va fer.
Em vaig haver d’ocupar del que s’hauria fet malbé
Em vaig haver d’ajupir a collir les engrunes de terra
Em vaig haver d’esqueixar pel que no era meu
El foraster.
Un ha de ser l’ajudant
Car a l’arbre petit li cal aigua.
El vedell petit s’esgarria si el pastor s’adorm
I ningú no sent el crit.
SIMON.— Torna’m la creu que et vaig donar. O potser millor que la llencis al riu. (Es gira per anar-se’n).
GRUSCHE.— Simon Chachava, no te’n vagis, no és pas meu, no és pas meu! (Sent els nens que criden). Què passa nens?
VEUS.— Hi ha uns soldats! S’enduen en Michel! (La GRUSCHE es queda bocabadada. Se li acosten dos SOLDATS CUIRASSATS amb en MICHEL).
SOLDAT CUIRASSAT.— Ets tu la Grusche? (Fa que sí). Aquest és el teu fill?
GRUSCHE.— Sí. (SIMON sen va). Simon!
SOLDAT CUIRASSAT.— Tenim una ordre judicial per portar a la ciutat aquest nen que tens sota la teva protecció, car se sospita que és en Michel Abaschwili, el fill del governador Georgi Abaschwili i la seva esposa Natella Abaschwili. Heus aquí el document amb els segells. (S’enduen el nen).
GRUSCHE.— (Els segueix corrent i cridant). Deixeu-lo estar, si us plau, és meu.
EL CANTAIRE.— Els soldats
s’enduen el nen, l’estimat. La dissortada els seguí a la ciutat, la
perillosa.
La mare carnal reclamava el nen. La mare adoptiva comparegué davant
del jutge.
Qui decidirà el cas, a qui s’atorgarà el nen?
Qui serà el jutge, un de bo, un de dolent?
La ciutat cremava. La butaca de jutge l’ocupava
l’AZDAK.