CAPÍTOL SETÈ

Molt temps després de tot això, en Guttorm i la Kara seien a l’espaiosa cambra de Solbakken i llegien uns llibres nous que havien comprat a ciutat. Al matí havien estat a ofici, puix era diumenge. Després havien fet una passejada pels camps per veure com estaven els sembrats, i quins saions haurien de restar erms l’any vinent i quins haurien d’ésser conreats. D’un a un havien examinat tots els camps, i els semblà que amb llurs afanys els béns havien millorat molt.

—Déu sap en quines mans caurà, tot això, quan nosaltres faltem! —havia dit la Kara.

Llavors fou quan en Guttorm li proposà d’anar-se’n a casa per llegir els llibres nous, «puix el millor és allunyar els pensaments dolents».

Mes, quan els van donar una ullada, la Kara digué que els vells eren millors.

—La gent d’ara no fa més que repetir el dels llibres antics —digué.

—Tot pot ser —respongué el marit—. En Sämund em deia avui, a missa, que en els fills s’hi torna a veure els pares.

—Sí: ja ho he vist, que tu i en Sämund heu parlat molt, avui.

—En Sämund és un home molt prudent i molt bo.

—Sí, però em fa por que no pensa prou en Nostre Senyor. —A això en Guttorm no hi tornà resposta—. On s’ha quedat la Synnöva? —preguntà la mare.

—És a dalt, a la golfa —va respondre el seu marit.

—Tu seies al seu costat: com et sembla que està?

—Psé! Així, així.

—No l’havies de deixar sola.

—És que vingueren a cercar-la.

La seva muller va callar un instant.

—Qui? —va preguntar després.

—L’Ingrida de Granliden.

—Em pensava que encara era a la devesa.

—Avui ha tornat a casa per a que la seva mare pogués anar a ofici.

—Sí! Oh i tal! Avui hi era. Cosa estranya!

—Té molta feina.

—Tothom en té, de feina. Allà on ve de gust anar, ja s’hi va si es vol.

A això en Guttorm no hi va tornar resposta. Al cap d’una estona digué la Kara:

—Avui hi havia tots els de Granliden menys l’Ingrida.

—Sí: era natural que acompanyessin en Thorbjörn en la seva primera passejada.

—Feia molt mala cara.

—Més bona del que era d’esperar. A mi m’ha sorprès molt que estigués tan bé.

—Sí: hauria de pagar molt més cara la seva ximpleria.

En Guttorm guaità un moment al seu davant.

—És tan jove, encara…

—El seu fons no és gens bo. Un no se’n pot fiar per re.

En Guttorm estava recolzat a la taula, i movia un llibre que tenia a la mà. Llavors l’obrí; i, mentre feia veure que llegia baix, deixà caure aquests mots:

—Sembla que tornarà a recobrar enterament la salut.

—Déu ho faci! Fóra llàstima que un xicot tan maco restés nafrat tota la seva vida —digué sa muller—. Que Déu li ensenyi, d’aquí endavant, a fer millor ús de les seves forces.

Continuaren llegint. Després, en Guttorm, mentre girava el full, va dir:

—Avui, durant tot l’ofici, no ha guaitat ni una sola vegada cap a ella.

—Sí: jo també me n’he adonat, que seia molt quiet fins que ella ha sigut fora.

Durant alguns minuts tot restà silenciós. Després digué en Guttorm:

—Què et sembla? L’oblidarà?

—Fóra el millor.

En Guttorm va seguir llegint. La seva muller girava els fulls.

—Voldria que l’Ingrida no hi estigués tant, amb ella —digué aquesta al cap d’una estona.

—La Synnöva quasi no té ningú més amb qui parlar.

—Ens té a nosaltres.

En Guttorm la guaità.

—No hem de ser massa severs amb ella.

La muller restà callada una bona estona. Després digué:

—Mai li he prohibit que vingués.

En Guttorm tancà el llibre, s’aixecà i guaità per la finestra.

—Ara surt l’Ingrida —digué.

Encara no va sentir això, la Kara, que deixà la cambra. En Guttorm restà molt temps a la finestra. Després es va posar a passejar amunt i avall. Quan la seva muller tornà, va aturar-se.

—No ha sigut re que no em pensés —digué la Kara—. La Synnöva seia a dalt plorant; mes, així que he entrat, s’ha ajupit fent veure que cercava alguna cosa dins del bagul. —I després afegí, tota capficada—: No, no és gens bo que l’Ingrida trafiquegi amb ella.

Després començà a fer el sopar, entrant i sortint moltes vegades de la cambra. Un cop que ella era fora, entrà la Synnöva sense dir re. Els seus ulls estaven vermells de tant plorar. Al passar pel costat del seu pare va guaitar-lo. Després va asseure’s a la taula i va agafar un llibre. Mes al cap d’una estona el tornà a tancar i preguntà a la mare si volia que l’ajudés.

—Sí: el treballar és bo.

Havia de parar la taula, que estava prop de la finestra. El pare, que fins aleshores havia anat amunt i avall, s’acostà a la finestra, mirant cap a fora.

—Em sembla que les civades que la pluja ha tombat tornen a alçar-se —digué.

La Synnöva es posà al seu costat, guaitant també cap a fora. En Guttorm va girar-se cap a ella i va passar-li dolçament la mà pels cabells, tornant després a passejar amunt i avall.

Al cap d’una estona varen posar-se a sopar sense dir un mot.

Les oracions, tant en posar-se a menjar com en alçar-se’n, les deia la mare. Quan van acabar va proposar que llegissin i cantessin, i així ho varen fer.

—La paraula de Déu porta la pau, que és la millor fortuna d’una casa. —I, mentre deia això, guaitava la Synnöva, que tenia els ulls baixos—. Vull contar-vos una història —afegí—: totes les paraules en són veritat, i no deixa de ser profitosa per a qui hi pensa. —I després començà—: Quan jo era jove, vivia a Haug una noia que era la néta d’un senyor molt savi, que se la ficà a casa des de molt petita per a què fos la joia i el consol dels seus darrers jorns, ensenyant-li la doctrina de Déu i els bons costums. Ella aprenia tant de gust, que al poc temps ens passà al davant. A quinze anys sabia d’escriure i comptar, sabia de cor tots els llibres d’estudi i vint-i-cinc capítols de la Bíblia. Me’n recordo com si fos ara. Era més eixerida estudiant que ballant, i així és que mai se la veia als saraus: quasi sempre s’estava a la cambra de l’avi, on tenia tots els seus llibres. Això feia que, sempre que la trobàvem i parlàvem amb ella, semblava com si els seus pensaments estiguessin en altres coses, i acostumàvem a dir-nos entre nosaltres: «Que bé si sabéssim sols la meitat del que sap la Kara Haugen!».

»Com que era la pubilla del seu avi, varen sortir molts fadrins que la pretenien; mes ella els rebutjava tots. Llavors precisament va tornar a casa el fill del pastor, que venia de la Universitat. L’examen no li havia anat gaire bé, puix sols pensava en els seus capritxos i en els seus vicis; tant, que en els darrers temps s’havia donat enterament a la beguda.

»—Ves-hi amb compte, amb aquest noi! —li deia l’avi—. Jo n’he tractada molta, de gent rica; i la meva experiència em diu que mereixen molt menys que els pagesos la nostra confiança.

»La Kara guardà aquest consell, i sempre que topava amb el fill del pastor li fugia del pas. Mes ell no la deixà en pau, i aviat la noia no pogué anar enlloc sense trobar-lo.

»—Ves-te’n —li deia—: tampoc t’ha de servir de re que em segueixis!

»Mes ell no deixà d’anar-hi al darrere. Tant i tant va fer, que a l’últim ella s’aturà a escoltar-lo. A dir la veritat, era un noi molt bell. Mes, quan li va dir que no podia viure sense ella, la noia en va fugir tota esporuguida. Després va rondar pels entorns de la seva masia…, mes ella no sortí mai. A la nit es posà sota la seva finestra: ella no es deixava veure. Llavors ell va dir que volia posar fi a la seva vida: la Kara no en va fer cas. Desesperat, va tornar a emborratxar-se.

»—Vés amb compte! —deia l’avi—: tot això no són més que males manyes.

»Quan vet aquí que un jorn se’l trobà al mig de la seva cambra. Ningú sabia com hi havia entrat.

»—Ara et vaig a matar! —digué.

»—Ja ho pots fer, si et plau! —respongué la noia.

»Llavors el fadrí començà a plorar, i va dir-li que, si ella volia, podria fer d’ell un home honrat i bo.

»—Podries estar mig any sense beure gens? —digué la noia.

»I durant mig any no va beure ni un sol got de vi.

»—Em creus ara? —li preguntà el noi.

»—No et creuré fins que estiguis mig any sense anar a cap sarau ni a cap festa.

»Així va fer-ho.

»—Em creus ara? —li preguntà després.

»—No pas fins que tornis a la Universitat i acabis els teus estudis.

»Fins això va fer, el fadrí! Al cap d’una anyada tornava ja fet un pastor.

»—Em creus ara? —digué ell vestit amb el mantell i portant el coll blanc.

»—Abans haig de sentir-te explicar varies vegades la paraula de Déu.

»I així va fer-ho el xicot: amb paraula sincera, com ha de fer-ho tot servidor del Senyor, va parlar dels seus propis pecats, i del poc que costava ofegar-los quan s’havia començat la tasca. I que bell fóra el nom de Déu si tothom el comprengués!

»Després d’això se’n va anar dret a la Kara.

»—Ara espero que tu viuràs amb el teu ministeri —va dir-li la noia—. I al mateix temps et faig saber que des de fa tres anys estic promesa amb el meu cosí, l’Andreu Haugen: el diumenge vinent ens casaràs tu mateix…

Aquí va acabar la mare la seva història. Al començament la Synnöva l’havia escoltada amb poca atenció; mes de mica en mica va anar fixant-s’hi, fins que al capdavall l’escoltava tota capficada.

—Ja s’ha acabat? —digué tota encesa.

—No! —respongué la mare.

En Guttorm guaità la seva muller. Ella va mirar de reüll, tota incerta, i al cap d’una estona digué, picant amb els dits damunt la taula:

—Podria afegir-hi alguna cosa…, però no fa al cas.

—Què li va passar, a ell? —preguntà la Synnöva.

—Sí, això mateix —digué el pare guaitant sa muller. Aquesta s’havia recolzat a la cadira i els guaitava tots dos.

—Fou molt desgraciat? —preguntà la Synnöva en véu baixa.

—Quan som al capdavall hem d’acabar —digué la mare alçant-se. El pare també s’aixecà. La Synnöva seguí llur exemple.