CAPÍTOL QUINT

Alguns fadrins van sortir a fora. Els altres volien que el music entrés, per tornar a ballar; mes el music feia becaines en un racó de la cambra, i uns quants van dir:

—Deixeu-lo estar tranquil. Des que han ferit el seu company, en Lars, el pobre Olé ha de tocar dia i nit.

El carro i els trastos d’en Thorbjörn els havien anat portant d’un a un a la masia, i el cavall el van enganxar a un altre carro, puix el noi, malgrat tots els precs, volia anar-se’n de seguida. El nuvi, més que tothom, li deia que es quedés.

—Sembla que aquí no hi ha prou alegria per a ell —va dir.

Aquestes paraules el van fer dubtar un instant; però, així i tot, va dir que volia anar-se’n abans que es fes fosc. Quan els hostes veieren que no en traurien re, s’escamparen per la masia. Hi havia molta gentada; però tothom estava molt quiet, i ningú hauria dit que estiguessin de festa. En Thorbjörn, atrafegat amb el carro, va veure que li mancava una clivilla i se’n va anar a cercar-ne una. Com que a l’era no hi havia cap tronc de fusta que li anés be, se’n va anar un tros lluny, fins que va arribar a un magatzem de llenya. Va entrar-hi a poc a poc, puix li ballaven pel cap les paraules del nuvi. De seguida va trobar el que cercava; mes va asseure’s damunt d’un feix de llenya, perdut en els seus pensaments, amb el ganivet i la fusta a la mà. Feia una estona que seia així, quan va sentir que algú gemegava prop seu. Els planys venien de l’altre costat del mur, on hi havia la cort. En Thorbjörn va escoltar atentament.

—Ets tu…? Sí? —va sentir que deia una veu d’home, amb molt esforç. Després va sentir algú que plorava; mes qui plorava no era cap home.

—Per què venies? —preguntaren. I havia d’ésser per força la que plorava la que deia això, car la veu era gairebé ofegada pels plors.

—En quin casament hauria de tocar si no fos en el teu?

«De segur que és en Lars, el music, aquest que enraona», va pensar en Thorbjörn. «Però…, i l’altra, qui serà? No pot ésser més que la núvia!».

En Lars era bon mosso i guapot. La seva mare, ja velleta, vivia en una cabana que tenia llogada dins del mas de Nordhaug.

—Per què no ho vas dir mai? —preguntà ella amb veu mig partida, com si estigués corpresa.

—Jo creia que entre nosaltres no calia.

Res es va sentir durant una estona. Després tornà a començar la conversa:

—Mes tu sabies ben bé que ell m’anava al darrere!

—Et creia més forta. —Llavors no es varen sentir més que plors—. Per fi tornà a enraonar: Haguessis parlat!

—Què n’hauria tret, el fill de la vella Berta, de parlar a la pubilla de Nordhaug? —va contestar al cap d’una estona en que sols se sentien sospirs i gemecs.

—Fa tants anys que ens miràvem…! —va dir ella.

—Sí, però eres tan orgullosa, que mai havia gosat dir-te re.

—Doncs que és cas! No hi havia ningú al món que jo desitgés tant com a tu. Esperava dies i més dies. Pensava que en trobar-nos, tu… A mi em semblava com si t’ho demanés. Fins que al capdavall vaig creure que no em volies.

Altre cop va restar tot en silenci. En Thorbjörn no va sentir cap resposta, cap gemec, ni tan sols respirar el malalt.

Estava pensant en el nuvi, a qui creia un bon xicot, i li feia compassió.

Tot d’una es tornà a rompre el silenci.

—Em sembla que no és pas molt feliç amb mi…, ell, el que…

—És un bon xicot —digué el malalt. I tornà a gemegar. Sens dubte era el seu pit, el que li feia mal; i semblava com si ella sentís el seu dolor, puix va dir:

—Pobre!, com pateixes…! Mes si no hagués estat això no hauríem arribat mai a parlar. Quan has donat aquell cop a en Knud, llavors t’he comprès.

—No podia aguantar més: ja n’estava tip —digué. I al cap d’una estona afegí—: En Knud és dolent.

—No és gaire bo —digué la germana.

Callaren una estona. Després va dir en Lars:

—No crec pas que em torni a posar bé. Per això, ara sí que tant se me’n dóna!

—Si tu ho sents, jo ho sento molt més encara. —I de nou va tornar a plorar.

—Te’n vas? —va demanar ell.

—Sí —contestà la xicota. I després d’una estona va afegir—: Déu meu! Déu meu! Quina vida serà la meva!

—No ploris —digué ell—: Déu posarà aviat fi a la meva vida, i llavors veuràs com estaràs millor.

—Valga’m Déu! Però per què no parlaves? —digué amb veu mig partida.

En Thorbjörn va comprendre que se n’havien anat, o que no podien dir re més; i, veient que passava una estona sense sentir-se cap soroll, es va allunyar.

—Sabríeu dir-me per què s’han barallat en Lars, el music, i en Knud Nordhaug? —va preguntar a el primer que va trobar en el pati.

—Sí: hi ha hagut baralles entre ells dos —digué en Pere, el fadrí de la masia. I al mateix temps va arrugar la cara com si volgués amagar alguna cosa entre els seus plecs—. Mes, si voleu que us digui la veritat, no se sap per què: sols perquè en Knud va preguntar a en Lars si el seu violí feia bon so en aquest casament.

Llavors mateix va passar la núvia per davant d’ells. Mirava a un altre cantó; mes, al sentir que parlaven d’en Lars, es va girar cap a ells, mostrant dos ulls grossos i encesos. Però, pel demés, la seva cara estava tan freda…, tan freda…, que en Thorbjörn no pogué compaginar la impressió d’aquesta amb les paraules que acabava de sentir.

Una mica més lluny, prop de l’era, hi havia el cavall, que esperava. Va lligar la clivilla, i va cercar el nuvi per prendre comiat d’ell. No en tenia molts desitjos, de trobar-lo; i fins va estar content de no veure’l per allà. Sense dir re més, va ficar-se dins del carro; quan vet aquí que tot d’una van sentir-se crits i sorolls que venien del graner. Una munió de gent sortí d’allà, i un home gros que anava al davant de tothom va dir bramant:

—On és…? On s’ha ficat?

—Allà baix, allà baix! —cridaren molts.

—No el deixeu anar! —digueren d’altres—. Mireu que acabarà malament!

—Qui és aquell que ve? Que és en Knud? —va preguntar en Thorbjörn a un xicot que estava prop del carro.

—Sí. Està begut, i quan està així mou raons a tothom.

En Thorbjörn era ja dins del carro, i arrià el cavall.

—Ep, company!, atura’t! —oïa que li deien al darrere seu.

Llavors va cenyir les brides; mes, com que el cavall no volgué parar, el va deixar seguir endavant.

—Ai, ai! Que tens por, Thorbjörn Granliden? —sentí que li deien a l’esquena.

Va cenyir les brides amb més força, però sense girar el cap.

—Apa!, baixa i fes-nos companyia —va dir un d’ells.

En Thorbjörn es va girar.

—Gràcies, però me n’haig d’anar a casa! —va dir.

Tots plegats van provar de convèncer-lo, i mentrestant tothom va fer rotlle al voltant del carro. En Knud es va posar al davant del cavall, amanyagant-lo al principi i després agafant-li el cap, per guaitar-lo bé. En Knud era un xicot molt alt i gros. Tenia el cabell ros i estarrufat. La seva boca era grossa, i els llavis gruixuts. Els ulls, d’un blau fosc, però molt descarats al mirar. A la seva germana no s’hi assemblava poc ni gens: sols en tenia les arrugues a la boca; també tenia la cara llarga com ella. Les seves faccions eren grolleres, mentre que les de la noia eren molt fines.

—Quan en vols, del teu cavall? —va dir.

—No vull pas vendre’l —contestà en Thorbjörn.

—Que et creus, potser, que no podria pagar-lo?

—Què sé jo si pots o no pots?

—Que potser ho dubtes? Abans de fer-ho has de pensar-t’hi bé! —cridà en Knud.

El fadrí que abans, a la cambra, estava recolzat a la paret jugant amb els cabells de les dues noies va dir a un que estava al seu costat:

—Sembla que en Knud no s’hi atreveix, aquesta vegada.

En Knud ho va sentir.

—Que no m’atreveixo? Qui ho diu, que no m’atreveixo?

Cada vegada venia més gent.

—Apa!, feu-me pas! Teniu compte amb el cavall! —cridà en Thorbjörn alçant el fuet i arriant el cavall.

—Què dius?, que haig de fer-te pas? —preguntà en Knud.

—Parlava al cavall, home. No veus que me n’haig d’anar? —digué en Thorbjörn sense girar-se.

—Que potser vols passar pel meu damunt? —preguntà en Knud.

—Doncs ves-te’n del pas, home!

I el cavall aixecà el cap, puix de no fer-ho hauria topat amb en Knud. Llavors aquest va agafar el cavall pel fre; i la pobre bestia, que recordava el que havia passat al camí ral, començà a tremolar. Això va commoure molt a en Thorbjörn, puix li sabia molt greu d’haver-li pegat tant, i la seva ràbia va descarregar sobre en Knud. Brandant el fuet li va donar un cop al cap.

—T’atreveixes a pegar-me! —cridà en Knud acostant-se cap a ell.

En Thorbjörn va saltar del carro.

—Ets un mal home! —li digué, groc com la cera, donant les brides a un xicot.

Mes un vellet, el mateix que va alçar-se quan l’Aslak acabà de contar la seva història, vingué dret a en Thorbjörn, l’agafà pel braç i li va dir:

—En Sämund Granliden és un home massa bo per a que el seu fill es baralli amb un poca-solta com aquest.

En Thorbjörn es va assossegar una mica; mes en Knud va cridar:

—Jo un poca-solta? Tan bo és ell com jo, i el meu pare tan bo com el seu. Apa, home!, vine! És llàstima que la gent no sàpiga qui és el més fort de tots dos. —I dient això es va deslligar el mocador del coll.

—Aviat ho veurem —digué en Thorbjörn.

—Semblen dos gats —va dir l’home que jeia al llit—: abans de començar han de prendre coratge, tant l’un com l’altre.

En Thorbjörn va escoltar això sense dir re. Alguns d’entre la gent es van posar a riure, i en canvi uns altres deien que era una vergonya que en aqueix casament hi haguessin tantes baralles, que s’hi emboliqués a un foraster que se’n volia anar sense fer mal a ningú. En Thorbjörn guaità el seu cavall, puix volia anar-se’n. Mes el fadrí a qui havia donat les brides se l’havia emportat.

—Què busques? —digué en Knud—. No hi és, no, la Synnöva.

—Què se te’n dóna, a tu?

—Ja tens raó: no se me’n dóna re, d’aquesta xicota tan hipòcrita —respongué en Knud—. Potser és ella qui t’ha fet tornar tan poruc.

Això era massa per a en Thorbjörn. Aguaità a l’entorn seu per observar el lloc on eren. Mes altre cop s’hi ficaren entremig gent vella, dient que en Knud havia fet ja prou mal en aquella festa.

—A mi no em farà re —digué en Thorbjörn.

Llavors tothom va quedar mut.

Uns quants van dir:

—Mes val que es barallin: així després seran més amics. Fa massa temps que ambdós es miraven de reüll.

—Sí —va afegir un—. Tots dos volen ésser els més forts de la plana. Ara ho veurem, qui ho és!

—Escolteu, minyons! Algú de vosaltres ha vist potser un tal Thorbjörn Granliden? —va fer en Knud—. Em sembla com si fa poc l’hagués vist a l’era!

—Sí, aquí està —digué en Thorbjörn. I al mateix instant va rebre en Knud un cop tan fort damunt l’orella dreta, que reculà i caigué entremig de la gent que estava al darrere seu.

Un silenci pregon va seguir. En Knud va aixecar-se d’una revolada, i se’n va anar dret a ell sense dir un mot. En Thorbjörn li sortí al pas. I començà una lluita a cops de puny, puix anaven per fer-se mal i ambdós eren forçuts. Els cops d’en Thorbjörn queien més sovint, i alguns deien que eren més forts.

—Aquesta vegada en Knud ha trobat el seu home! —digué el fadrí que s’havia endut el cavall—. Ep, minyons! Feu lloc!

Les dones i les noies fugiren. Sols una en restà a dalt de l’escala per poder guaitar més bé: era la núvia. En Thorbjörn va fixar-se en ella i s’aturà. Però al mateix temps va adonar-se que en Knud tenia un ganivet a la mà, i va recordar-se de les seves paraules: «En Knud és dolent». I, d’un cop ben endreçat, va fer-li caure el braç sense esma, i el ganivet va rodolar per terra.

—Ai, ai! Fas mal! —digué en Knud.

—De veres? —respongué l’altre tirant-se-li a sobre.

En Knud no podia defensar-se gaire bé amb un braç tan sols: així és que en Thorbjörn el va aixecar i se’l va emportar; mes no era gens fàcil tirar-lo a terra. Però d’una embranzida l’hi va tirar…, i amb tanta força, que si hagués sigut un altre s’hauria donat de seguida. Mes en Knud tenia una esquena molt dura. En Thorbjörn se l’emportà més lluny encara, la gent va obrir-li pas, i ambdós van dar la volta a l’era fins que arribaren a l’escala. Allà tornà a aixecar-lo enlaire, tirant-lo a terra amb tanta força, que els seus genolls van cedir i en Knud va donar un cop tan fort sobre els graons, que va fer soroll de debò. En Knud va restar sense esma, gemegant, fins que al capdavall va cloure els ulls. En Thorbjörn es va aixecar mirant a l’entorn seu. Les seves mirades toparen amb la núvia, que, immòbil, s’estava allà guaitant-lo:

—Poseu-li alguna cosa sota el cap —va dir. I, girant-se, va ficar-se a dins de la masia.

Dues velles van passar.

—Déu meu! —digué l’una a l’altra—. Ja torna a haver-n’hi un a terra! Qui és aquest?

—És…, en Knud Nordhaug —digué un dels que guaitaven.

—A veure si així no en tindrem tantes, de baralles —digué l’altra dona—. Més valdria que empressin llurs forces en una tasca més bona.

—Ara has dit una sentencia, Rundi —va fer l’altra—. Déu faci que des d’ara aprenguin a mirar més alt.

Aquests mots van fer una impressió estranya a en Thorbjörn. Sense dir re s’estava allà, guaitant la gent que voltava el seu contrari. Algun d’ells li parlava, mes ell no tornava contesta, ans bé es va girar, enfonsant-se en una mar de pensaments. La Synnöva se li apareixia, i es donà vergonya del que havia fet. Rumiava com ho faria per explicar el que havia esdevingut, i va comprendre que no era tan fàcil acabar la baralla com havia pensat al començar-la. De sobta sentí darrere seu aquest crit:

—Estigues a l’aguait, Thorbjörn!

Mes, abans que pogués girar-se, va sentir que l’agafaven per l’esquena i el tiraven a terra. Després es va sentir estabornit, sense saber quina part del cos li feia mal. Oïa veus prop seu; sentia que se l’enduien; de vegades li semblava que era ell mateix que guiava el cavall, mes no ho sabia del cert.

Això va durar una bona estona. Tenia fred; després calor; després se sentí tan feble, tan lleuger, que li semblava com si se n’anés enlaire… I llavors tot ho va veure clar: el portaven de l’una capçalada d’arbre a l’altra, pujant cada vegada més amunt, més amunt, fins a arribar a la devesa…, ca!, més amunt, encara…!, fins al cimal més alt de la serra. Allà dalt la Synnöva va ajupir-se damunt d’ell preguntant-li per què no havia parlat. Plorava molt, i deia que ell mateix havia vist com en Knud Nordhaug se li posava sempre al mig del pas; tant, que no va tenir més remei que casar-se amb ell.

Després va amanyagar-li dolçament les galtes; i fent això plorava tant, que va sentir-se la camisa tota mullada.

Llavors vingué l’Aslak, que, arrupint-se darrere un munt de pedres, va calar foc a tot el que el voltava. El bosc va començar a espurnejar i a espetegar, i queien branques i més branques al seu costat, mentre ell reia amb la boca tota oberta i deia:

—No he sigut pas jo! Ha sigut la meva mare!

Amb tot això, en Sämund, que s’estava prop seu, tirava enlaire sacs i més sacs de blat, que pujava amunt, amunt, i s’escampava pels núvols com si fos boira. En Sämund s’anava tornant cada vegada més petit; tan petit, que al cap d’una estona tot just s’alçava dos dits de terra. Però seguia tirant sacs cada vegada més amunt, i deia:

—Apa!, fes-ho tu, si pots…!

Molt lluny, a dalt dels núvols, hi havia l’església, i a dalt del campanar la mestressa de Solbakken movent amb l’una mà un mocador groc i vermell, i amb l’altra i llibre d’oracions, que li deia:

—Aquí dalt no hi podràs venir fins que et desvesis de renegar…!

Fixant-s’hi bé, va veure que no era l’església, sinó la masia de Solbakken, i que el sol donava de ple a ple a sos milers de finestres, els vidres de les quals lluïen a sa claror; tant, que va haver de cloure els ulls, puix aquella claror li feia mal.

—Vés amb compte, Sämund! —va sentir que deien. I, despertant-se com d’un somni, va veure que l’aixecaven i se l’enduien; i quan va obrir els ulls va trobar-se a la cambra de Granliden. Un gran foc cremava a la llar. La mare s’estava prop seu i plorava, i el pare tenia el braç sota la seva esquena per portar-lo a la cambra del costat. Al veure que obria els ulls, va tornar-lo a deixar amb molta dolçor.

—Encara viu! —digué, girant-se cap a la mare, amb veu mig partida.

—Déu meu! Obre els ulls! —cridà ella—. Thorbjörn, Thorbjörn, fillet meu! Què t’han fet? —I, acotant-se al seu damunt, li amanyagava les galtes, mentre les llàgrimes li queien per la cara.

En Sämund va eixugar-se els ulls amb la mànega, va apartar la mare, dolçament, del llit, i va dir:

—Més val que me l’emporti de seguida. —I va agafar-lo amb molt compte per l’esquena.

—Agafa-li el cap, mare, puix ell no té força per aguantar-lo. —Ella anava al davant, a poc a poc. En Sämund la seguia amb molt compte, i poc després jeia en Thorbjörn dins de son llit, a la cambra veïna.

Quan el tingueren ben ajagut i ben tapadet, en Sämund va preguntar si el fadrí ja era fora.

—Mira; és allà —digué la mare assenyalant cap al pati.

En Sämund obrí la finestra i digué:

—Ves ben de pressa. Si tornes en una hora, tindràs doble soldada. No hi fa re que el cavall pateixi.

Després va tornar a prop del llit. En Thorbjörn el guaità amb els ulls molt oberts. El pare el va examinar, i els seus s’ompliren de llàgrimes.

—No, si jo ja sabia que acabaria així! —va dir baixet. I, girant-se, va sortir a fora.

La mare, plorant, seia en un escambell al peu del llit. En Thorbjörn volia parlar, mes les forces li mancaren i va callar. Els seus ulls estaven fixos en la mare. Mai hi havia vist una brillantor tan gran, mai havien sigut tan bells. Això no li va agradar gens, i va pensar que era un senyal molt dolent.

—Déu Nostre Senyor es compadeixi de tu! —va dir—. El dia que tu ens faltis en Sämund està perdut.

En Thorbjörn la guaità amb ulls incerts i la cara tota estirada. Aquell esguard se li ficà a l’ànima: va pensar que no duraria gaire, i va començar a resar el parenostre. Asseguda allà, anava pensant el molt que tots l’estimaven; i, no obstant, cap dels germans era a casa. De seguida va enviar un missatger a dalt, a la devesa, per cercar l’Ingrida i un germanet petit. Després tornà a entrar a la cambra, asseient-se a l’escambell, als peus del llit. El noi no apartava d’ella el seu esguard, i aquest li feia l’efecte d’un cant d’església, puix a poc a poc va enlairar sos pensaments a coses més altes. Plena de fe, va agafar la Bíblia i va dir:

—Vaig a llegir en veu alta, per a què et posis millor.

Com que no tenia les ulleres a mà, va obrir l’Escriptura allà on la sabia de cor des que era petita, que era en l’Evangeli de Sant Joan. No tenia molta confiança que el noi l’entengués, puix jeia allà, sense esma, guaitant-la fixament; mes ella llegia i llegia…

No va trigar a venir l’Ingrida. Quan va arribar, en Thorbjörn dormia. Al veure’l, la germana va arrencar en un plor. Ja havia plorat molt, a dalt de la devesa, pensant en la Synnöva, a qui no havien dit re.

Per fi vingué el metge i el va examinar. A l’un costat tenia una ganivetada i altres nafres molt greus. El doctor no va dir re, i ningú tingué cor de demanar-li el seu parer. En Sämund el va seguir a la cambra del ferit, restà allà observant atentament el seu visatge, va acompanyar-lo a fora i el va ajudar a pujar a la carriola^[8], i es va llevar la gorra quan el metge va dir que tornaria l’endemà. Després va girar-se cap a la seva muller, que el seguia, i li va dir:

—Quan ell no diu re, mal senyal… —Els seus llavis tremolaven, les cames no el volien portar. Sense dir re més, va sortir a fora i se’n va anar pels camps.

Ningú va saber mai on havia anat, puix no va tornar a casa ni a la vesprada ni a la nit, sinó l’endemà, quan tot just clarejava. Feia una cara que ningú gosà preguntar-li re. Ell va dir:

—Què hi ha de nou?

—Ha dormit tota la nit —respongué l’Ingrida—; mes està tan fluix, que ni tan sols pot alçar la mà.

El pare volia entrar a la seva cambra per veure’l; mes en arribar junt a la porta va girar el cap i se’n va anar.

El metge va tornar aquell mateix jorn, l’endemà i tots els demés dies. En Thorbjörn va recobrar la paraula, però no es podia moure. L’Ingrida seia sempre al costat del seu llit, així com la mare i el germanet petit; però el malalt mai els demanava re, i ells tampoc li deien ni un mot. El pare no tornà a entrar a la cambra, i en Thorbjörn se’n va adonar, puix cada vegada que s’obria la porta mirava amb atenció qui entrava, i creien que era perquè esperava el pare.

Un dia l’Ingrida va preguntar-li si desitjava veure algú.

—No, que no volen veure’m.

Això varen contar-ho a en Sämund, que no va tornar cap resposta; mes aquell dia no va ser a casa a l’hora de venir el metge. Així que aquest fou un tros lluny de la masia, topà amb en Sämund, que seia en el camí i l’esperava. Després de saludar-lo, en Sämund li va preguntar per l’estat del seu fill.

—L’han deixat molt mal parat… —fou la seva curta resposta.

—Mes…, creieu que en sortirà? —preguntà en Sämund cenyint la cingla del cavall.

—Gràcies: ja està bé, la cingla —digué el doctor.

—No estava prou estreta —respongué en Sämund.

Ambdós callaren una estona, i mentrestant el doctor el guaità atentament. En Sämund estava tan atrafegat amb la cingla, que no el mirava.

—Em demanàveu si en sortirà? Jo crec que sí —digué el doctor a poc a poc.

En Sämund alçà els ulls.

—Així, ja està fora de perill?

—Ja hi està fa molts dies —respongué i doctor.

Els ulls se li van omplir de llàgrimes. Va provar d’ofegar-les, mes elles tornaven.

—Gairebé me’n dono vergonya, d’estimar tant el noi —balbucejà—. Mes vós mateix sabeu que no n’hi ha cap de més ben plantat que ell en tota la muntanya.

El doctor va restar tot impressionat.

—Per què no m’ho preguntàveu abans?

—No tenia coratge de fer-ho… —respongué en Sämund lluitant encara amb les llàgrimes que no podia retenir—. I, després, les dones espiaven sempre que preguntava alguna cosa.

El doctor va deixar-li temps d’assossegar-se. Al cap d’una estona en Sämund va mirar-lo de fit a fit i va preguntar:

—Es tornarà a posar bé del tot?

—Fins a cert punt. És a dir…, encara no es pot dir re del cert.

En Sämund va reflexionar sobre les paraules del metge.

—Fins a cert punt! —balbucejà amb els ulls baixos.

El doctor va pensar que era prudent no dir-li re més, puix el seu estat no s’ho permetia. Tot d’una en Sämund aixecà el cap.

—Vos dono gràcies, senyor doctor, de les noves que m’heu donat —digué. I, estrenyent-li la mà, se’n va anar.

Mentre això esdevenia, l’Ingrida seia al costat del malalt.

—Si et trobes bé, vull contar-te una cosa del pare —digué la noia.

—Conta.

—La primera vesprada que va venir el metge, el pare va sortir, i ningú va saber on havia anat; mes jo sé que se’n va anar a Nordhaug, a casament, i la gentada que allà hi havia va restar glaçada al veure’l. Va asseure’s amb ells i va començar a beure: el nuvi m’ha dit que el pare va beure un xic massa. Després començà a demanar que li expliquessin com havia sigut la baralla, i li contaren punt per punt el que havia esdevingut. Quan vet aquí que en Knud, que era allà a la vora, s’hi va acostar. Al veure’l, el pare volgué que ho contés ell mateix, i va portar-lo cap al pati, al lloc on vosaltres vos vareu barallar. Alguns dels convidats varen seguir-los. En Knud va dir llavors que tu el vas tirar a terra i li vas fer malbé el braç, i no volia seguir endavant. Llavors el pare va donar una embranzida, i va dir: «Ha passat així…?». I, agafant-lo pel pit, l’aixecà i el tirà sobre la llosa on encara es veia la teva sang. Amb la mà esquerra el tenia apretat, i amb la dreta va treure’s el ganivet. En Knud es tornà groc com la cera. Diuen que el pare plorava. Mes no li va fer re: el xicot no es movia. El pare va alçar-lo, mes de seguida el va tornar a tirar a terra.

»—Em costa molt deixar-te estar! —digué guaitant-lo de fit a fit mentre l’estrenyia amb força.

»Dues velles passaren, i una d’elles va dir:

»—Pensa en els teus fills, Sämund Granliden! —I diuen que llavors el pare va deixar anar en Knud, i pocs moments després se’n va anar d’allà. En Knud es ficà pel mig dels casals, i no es deixà veure més a casament.

Encara no havia acabat de contar això la noia, que la porta es va badar. Era el pare. Ella se’n va anar de seguida, i en Sämund entrà. Ningú sap el que ambdós van parlar. La mare, que escoltava darrere la porta, sols va sentir, un cop, que parlaven de les nafres; mes no volia entrar a la cambra mentre en Sämund hi fos. Quan aquest va eixir, va veure que els seus ulls estaven molt vermells.

—De perdre’l no el perdrem —va dir, tot passant, a l’Ingueborga—; mes Déu sap quan tornarà a estar sa i bo!

L’Ingueborga va arrencar en un plor i va sortir amb ell al pati. Allà es van asseure a l’escala del graner, l’un al costat de l’altre, i es van dir moltes coses.

Quan l’Ingrida, de puntetes, tornà a prop d’en Thorbjörn, aquest tenia un paper a la mà, i digué a poc a poc:

—Així que trobis la Synnöva li donaràs això.

Quan l’Ingrida va llegir el que el paper deia, es va posar a plorar. Deia això: