CAPÍTOL QUART

La devesa de Granliden estava situada en un lloc molt bonic. Des d’allà dalt es veia tota la plana: en primer terme la masia de Solbakken, voltada d’una espessa arbreda; més lluny les demés masies, també amb garlandes de bosc; tant, que els prats verds, amb els casals al mig, semblaven llocs de plaer conquerits al bosc salvatge.

Catorze masies podien contar-se des de la devesa de Granliden. Però des d’el mas sols se’n veien les teulades, i això encara des de l’extrem de la tanca. Allà solien seure les dues noies, guaitant el fum que pujava de la xemeneia.

—La mare està fent el dinar —va dir l’Ingrida—. Avui tindrem carn salada i llomillo.

—Mira: ara criden als homes —va dir la Synnöva—. M’agradaria saber on treballen, avui.

I llurs esguards seguien el fum, que s’enlairava juganer cap al cel, aclarint-se a poc a poc. Després s’estenia en amples faixes pel bosc, cada vegada més clar, fins que al capdavall desapareixia al lluny com un vel lleuger.

Quants pensaments omplien els capets de les dues fadrines, estenent-se, com el fum, per la serra i per la plana!

Avui s’endreçaven cap a Nordhaug. El casament havia sigut feia uns quants jorns; mes, com que les festes havien de durar sis dies, encara se sentien trets de carrabina i crits molts forts.

—Es veu que es diverteixen de debò, allà baix —va dir l’Ingrida.

—No els esguerraré pas la festa —va dir la Synnöva aplegant les eines de fer mitja.

—Fóra molt bonic anar-hi —afegí l’Ingrida, que seia damunt de l’herba, guaitant cap a Nordhaug, on la gent anava i venia pel mig dels casals…, els uns cap al graner, els altres més lluny, aparellats i parlant a la xiu-xiu.

—No sé pas per què ho enyores —va observar la Synnöva.

—Amb prou feines ho sé jo —digué l’Ingrida, asseguda sempre a l’herba—. Deu ésser el ball —va afegir.

La Synnöva no va tornar resposta.

—No has ballat mai? —va preguntar l’Ingrida.

—No.

—Que creus que és pecat?

—No ho sé pas.

L’Ingrida deixà estar la conversa, puix va recordar que el ball estava severament prohibit entre els hauguians, i no volia esbrinar fins on estava la Synnöva d’acord amb els seus pares. Mes prompte va mudar de parer, i va dir:

—No he vist mai ningú que balli tan bé com en Thorbjörn.

La Synnöva dubtà un poc abans de dir:

—Em sembla que sí, que ha de ballar bé.

—L’hauries de veure alguna vegada —va dir l’Ingrida girant-se cap a ella.

Mes la Synnöva va respondre de pressa:

—No: això si que no ho vull.

L’Ingrida va restar una mica desorientada amb aquesta resposta. La Synnöva va ajupir-se damunt de la mitja per comptar els punts. Mes tot d’una va deixar caure la mitja a la falda, va mirar enlaire i va dir:

—Fa molt temps que no havia estat tan contenta com avui.

—Sí? Per què? —preguntà l’Ingrida.

—Ai, ai…! Perquè en Thorbjörn no va a ballar a Nordhaug!

L’Ingrida estava pensant en el mateix.

—Sí: allà hi ha noies que li van molt al darrere —va dir.

La Synnöva va obrir la boca com si volgués parlar, mes no va dir re: va agafar una agulla i va començar a fer mitja.

—A en Thorbjörn li agradaria molt d’anar-hi. Això ho sé del cert —digué l’Ingrida. Mes llavors va comprendre que havia dit una rucada, i aguaità la Synnöva, que, tota roja, feia mitja. Després va posar-se a picar de mans, i, arrossegant-se de genolls per l’herba, es posà al davant de la Synnöva, mirant-la de fit a fit. Mes la noia seguia fent mitja com si re. L’Ingrida, llavors, esclatant a riure, li va dir:

—Escolta: tu m’has portat alguna cosa amagada, aquests dies.

—Què dius, noia? —va fer la Synnöva dirigint-li una mirada incerta.

—No et sap pas greu que en Thorbjörn sàpiga ballar! —afegí l’Ingrida, sempre rient.

Ella no va dir re. L’Ingrida reia de gust; i després va agafar la Synnöva pel coll, i li va dir, a cau d’orella:

—El que et sap greu és que balli amb els altres i no balli amb tu!

—Quines bajanades dius! —va fer la Synnöva deslligant-se d’ella i posant-se dreta. L’Ingrida es va alçar també, empaitant-la.

—És una llàstima que no sàpigues ballar, Synnöva —va dir tot rient—. Sí, noia, sí: és una llàstima molt grossa! Vine: vull ensenyar-te’n!

I, dient això, va agafar-la pel braç.

—Què vols fer, ara? —va dir la noia.

—Vull ensenyar-te de ballar per a que mai més tinguis pena de veure que en Thorbjörn ha de ballar amb les altres.

Llavors la Synnöva no es va poder estar de riure.

—No, no, que algú ens podria veure! —va dir.

—Que n’ets, de bleda! —va fer l’Ingrida. I de seguida va començar a cantar una tonada i a moure la Synnöva seguint el temps.

—No, no. No surt!

—Bleda! Fa poc que deies que estaves tan contenta… Apa, vine!

—Si jo sabés com es fa…

—Prova-ho, i aviat ho veuràs, com es fa.

—Ets tan boja, noia!

—Així ho deia el gat al pardal, quan no volia estar quiet, per poder atrapar-lo. Apa…, vine!

—Ja m’agradaria, però…

—Apa! Jo sóc en Thorbjörn, i tu la seva petita muller, que no pot sofrir que balli amb les altres.

—Però… —L’Ingrida cantava—. Però… —va repetir la Synnöva. Mes ja ballava!

Era un ball de saltirons.^[7]

L’Ingrida anava al davant, caminant a grans gambades i movent els braços com si fos un home. La Synnöva la seguia a pas petit i amb els ulls baixos.

I l’Ingrida cantava:

—Apa, digues: no era bonic això? —va dir l’Ingrida aturant-se sense alè.

La Synnöva reia, i deia que li agradaria ballar un vals.

—Això rai! —digué l’Ingrida. I de seguida va ensenyar-li com havia de posar els peus—. Perquè el vals és molt difícil —afegí.

—Si prenem bé el compas, ja sortirà —va dir la Synnöva.

—Provem-ho?

I van començar a ballar. L’Ingrida cantava, i la Synnöva també…, al començament molt baixet, però després cada vegada més alt. Tot d’una l’Ingrida es va aturar, va deixar anar la Synnöva, i tota admirada va picar de mans.

—Però si ja saps ballar! —cridà.

—Calla! No ho diguis pas! —I dient això va tornar a agafar l’Ingrida pel braç i va seguir ballant.

—Mes…, on has après…?

—Tra-la-la! —cantava la Synnöva, ballant de gust.

Llavors l’Ingrida va començar a cantar:

—Quines cançons més estranyes cantes! —digué la Synnöva parant de ballar.

—No sé pas el que canto…, tan cert! En Thorbjörn ho cantava.

—Són versos de la presó de Bent: ja els conec —digué la Synnöva.

—Què dius? De la presó? —preguntà l’Ingrida, tota avergonyida. I, mirant a terra, va restar callada. Tot d’una va fixar-se en algú que anava pel camí ral.

—Guaita… Algú ve de Granliden pel camí.

La Synnöva va mirar cap aquell cantó.

—És ell? —va preguntar.

—Sí: és en Thorbjörn.

Era en Thorbjörn, en efecte, que anava a la vila. Hi havia molt camí a fer, fins allà; i, com que portava el carro molt carregat, caminava a poc a poc pel camí, ple de pols. Aquest es veia tot des de la devesa. Al sentir crits a dalt de la muntanya, va pensar de seguida de qui venien; i, pujant al carro, va contestar cridant tan fort, que els cingles repetien la seva veu. Després les noies li contestaren amb el lur. Ell seia, escoltant; i, quan el lur callava, s’aixecava i contestava cridant. Això va durar una bona estona, i ell es posà tot content. Va guaitar cap a Solbakken, i mai li havia semblat tan bonica la masia, a la claror del sol, com avui.

Però mentre seia guaitant cap a muntanya, no es recordà més del cavall, que anava per les seves. De sobte s’aixecà, puix el cavall havia donat una embranzida tan forta, que una de les llances s’havia trencat. Després arrencà a córrer pel mig dels camps de Nordhaug, per dins dels quals passava el camí. En Thorbjörn va agafar les brides, començant una lluita entre ambdós: el cavall volia baixar una esllavissada, i ell tractava de retenir-lo. L’agafava tan fort, que la bestia es posà dreta. Llavors en Thorbjörn va saltar a terra, i, abans que el cavall pogués tornar a córrer, va lligar les brides a la soca d’un arbre i aquell no va poder fugir. Quasi tot el que hi havia dins del carro estava escampat per terra, una llança era trencada, i el cavall tremolava com una fulla. En Thorbjörn s’hi acostà, l’agafà per la brida, i, amanyagant-lo, li digué paraules dolces, fent-lo girar per a que no pogués davallar pel cingle. Mes el cavall, tot esfereït, no volia estar quiet de cap manera, i, corrent com un boig, hagué de seguir-lo fins a arribar al camí ral. Al passar recollia tot el que havia perdut. Els càntirs estaven trencats, i, tot el que portaven, vessat per terra. Fins ara sols havia pensat en el perill: llavors començà a sentir els resultants del daltabaix, i va posar-se de mal humor. Va veure que el viatge no li serviria de re; i, com més hi pensava, més s’enfutismava. En arribar al camí, el cavall va tornar a esfereir-se, i va provar de fugir saltant de sobte a un cantó. Llavors va sortir de cop tota la seva ràbia: i, agafant amb la mà esquerra el boç, amb la mà dreta descarregava cops i més cops de fuet, cops i més cops contra l’anca; fins que, escumejant de ràbia, el cavall li va donar una coça al pit. Mes ell, apartant-se una mica, li va pegar amb més força que mai, amb tots els seus sentits, fins que el fuet es va trencar pel mig.

—Ja t’ensenyaré jo, animalot tossut! —I pega que pegaràs! La bestia renillava de ràbia i de dolor…, mes ell anava pegant—. Has de sentir el pes d’un puny fort! —I anava pegant. El cavall suava tant, que l’escuma saltava a la mà d’en Thorbjörn—. Aquesta serà la primera i la darrera vegada, animalot…! Apa! Apa…! Ara ho veuràs! Ja t’ensenyaré a creure! —I anava pegant.

Amb això el cavall havia donat ja moltes voltes i no oposava gens de resistència, ans bé tremolava, i a cada cop ajupia la testa i gemegava al veure el fuet brandant en l’aire. Llavors, en Thorbjörn, tot avergonyit, va parar. Al mateix temps va veure un home que seia a la vora del camí, recolzat a terra i rient-se d’ell. Sense saber com, un núvol se li va posar als ulls; i, tenint el cavall amb una mà i brandant amb l’altra i fuet, se n’anà dret a ell.

—Ja et faré riure, jo! Ara ho vas a veure!

El cop caigué, tocant l’home; mes a mitges tan sols, puix aquest, fent un xiscle, es va deixar caure al fons del rec. Allà va restar una estona, de quatre grapes; després va girar el cap, va fer una ganyota a en Thorbjörn, i obrí la boca per riure; mes la rialla no es va sentir. En Thorbjörn va restar clavat a terra, car aquell visatge no li era desconegut. És clar! Si era l’Aslak!

Sense saber per què, la suor se li tornà freda.

—Així, has estat tu el que has espantat el cavall totes dues vegades? —digué.

—Noi, jo seia aquí i dormia —va contestar l’Aslak aixecant-se una mica—. Tu m’has despertat pegant al cavall com un boig.

—Sí, sí! Ja et daran! Tu has sigut qui l’ha esfereït. Si totes les besties en tenen por, de tu! —I, dient això, amanyagava el cavall, al qual li queien encara les gotes de suor.

—Trobo que més por han de tenir de tu! Jo mai he pegat tant a una bestia com tu ho acabes de fer —digué l’Aslak, que s’havia agenollat al fons del rec.

—No deixis anar massa la llengua! —cridà en Thorbjörn, amenaçant-lo amb el fuet.

L’Aslak s’alçà i pujà al camí.

—Com! Jo he deixat anar massa la llengua? Això sí que no. On vols anar, que portes tanta pressa? —digué amb veu apagada, anant de l’un cantó a l’altre, puix estava begut.

—Per avui no aniré pas més lluny —digué en Thorbjörn desenganxant el cavall.

—És un contratemps ben pesat, aquest! —digué l’Aslak acostant-se més i traient-se la gorra—. Mil redimonis! Quin xicot més maco t’has tornat, des de la darrera vegada que t’havia vist!

Amb les mans a la butxaca s’estava allà, tan dret com podia, guaitant en Thorbjörn, que no podia desenganxar el cavall del carro, fet malbé. Necessitava ajuda, mes no gosava demanar-ne a l’Aslak. Aquest feia una fatxa molt dolenta: els seus vestits estaven tots bruts de fang; el seu cabell estava tot embolicat i li queia a manyocs per sota d’una gorra molt tronada. El seu visatge, encara que en part conservava les faccions conegudes, estava sempre contret per una rialla, i els ulls més closos que mai; tant, que havia d’alçar el cap i mig obrir la boca quan mirava algú. S’havia emmagrit molt, i es veia que s’havia donat a la beguda. En Thorbjörn l’havia vist, abans, alguna vegada; mes l’Aslak havia fet sempre com aquell que no el coneixia. Fent de recader havia viatjat per tota l’encontrada, i sempre se’l trobava allà on hi havia una festa, puix cantava cançons i deia rondalles, que en sabia moltes, i per paga li donaven aiguardent! Així va anar també a les festes de Nordhaug; però, segons va saber després en Thorbjörn, va creure prudent fer-se fonedís, puix, com de costum, havia fet barallar els uns contra els altres i la tempestat amenaçava descarregar damunt la seva testa.

—Jo, de tu, tornaria a lligar el cavall al carro en comptes de deslligar-lo —digué—. No et queda més remei que anar a Nordhaug per posar les coses en ordre.

En Thorbjörn havia pensat el mateix, mes no li agradava.

—No, no, que estan de festa, allà dalt.

—Home, millor! Així hi trobaràs ajuda.

En Thorbjörn no sabia què fer; mes sense ajuda no podia anar ni endavant ni endarrere, i al capdavall va pensar que el millor era pujar a la masia. Va lligar ben bé el cavall, i es va posar en camí.

—A fe! Torno a casament amb bona companyia! —va dir l’Aslak somrient.

En Thorbjörn no li tornà resposta, ans bé va posar-se a caminar més de pressa. L’Aslak el seguia cantant: «Dos pagesos anaven a casament…», una cançó molt vella i coneguda.

—Carat, noi! No vas poc de pressa! —digué al cap d’una estona. I després afegí—: Aviat hi arribaràs, així.

En Thorbjörn no en feia cas. Al poc temps varen sentir el soroll de la musica, i van veure tot de gent que els guaitava de dalt de les finestres de la masia. Al pati hi havia rotlles de convidats. En Thorbjörn va veure que parlaven en veu alta: de segur que es preguntaven qui podia ésser. Aviat va comprendre que l’havien conegut, i, després, que s’havien adonat del cavall i de tots els trastos escampats pel camí. El ball es va suspendre, i tota aquella gentada sortí a fora tot just quan ells dos arribaven.

—Aquí vénen convidats per força! —cridà l’Aslak, darrere d’en Thorbjörn, quan arribaren prop de la gent.

Tothom va dar el Déu-vos-guard a en Thorbjörn amb mostres de joia, fent rotlle al seu entorn.

—Deu beneeixi la companyia! Manoi! Bona cervesa a la taula, belles xicotes al ball, i un bon music a la trona. Què voleu més! —va dir l’Aslak ficant-se pel mig de la gent.

Uns quants van riure; uns altres restaren seriosos. Un dels convidats va dir:

—L’Aslak sempre està de filis.

En Thorbjörn va trobar de seguida coneguts, a qui hagué de contar el seu daltabaix. No el deixaren anar a cercar el cavall, ni a aplegar els trastos, sinó que hi enviaren un fadrí. El nuvi, un xicot molt eixerit, antic company seu, va convidar-lo a beure un got de cervesa, i tots entraren a dins de la masia. Els uns, sobre tot les noies, volien tornar a ballar; els altres desitjaven descansar una estona i, ja que l’Aslak havia tornat, que contés algunes rondalles.

—Però que escullis millor que la darrera vegada! —va dir un.

En Thorbjörn va demanar on eren els demés convidats.

—Ja veureu —li van contestar—: fa poc que les coses no anaven del tot bé: així és que els uns se n’anaren a descansar; els altres seuen allà fora, a l’era, i juguen a cartes; i els demés s’estan amb en Knud Nordhaug i li fan companyia.

En Thorbjörn no va voler saber on era en Knud.

El pare del nuvi, un vellet que seia allà fumant una pipa i bevent cervesa, va dir:

—Apa, Aslak: dóna’ns una bona rondalla. A veure si, almenys per una vegada, no fas mal a ningú.

—Que hi ha algú més que m’ho demani? —va dir l’Aslak, que s’havia assegut en una cadira baixa, un xic lluny de la taula on els demés seien.

—Sí —digué el nuvi—: jo també t’ho demano.

—Hi ha algú més, que m’ho demani?

—Ja ho crec! —va dir una joveneta asseguda en un dels bancs. I, aixecant-se, va donar-li un gerro de vi.

Era la núvia, una noia d’uns vint anys, rossa, encara que un xic magra, d’ulls grossos i tota seriosa.

—Les històries que contes m’agraden molt —afegí.

El nuvi la guaità de fit a fit, i el seu pare el va mirar.

—Sí, ja ho sé: la gent de Nordhaug ha sentit sempre amb molt de gust les meves històries —digué l’Aslak—. Bec a la vostra salut! —cridà buidant el got que un dels fadrins li havia acostat.

—Apa, apa!, comença! No romancegis! —digueren uns quants.

—Conta’ns la història de Singrida la gitana —va dir un fadrí.

—No, no, que és massa lletja —van dir unes noies.

—Conta’ns, doncs, de la batalla de Lier! —digué en Svend, el tamboriner.

—No, no! Una cosa que faci riure! —digué un fadrí llarg i prim, que anava en mànegues de camisa i estava recolzat a la paret, jugant amb el cabell de dues noies que seien al seu costat i que li deien que s’estigués quiet però no es movien d’aquell lloc.

—Jo conto el que em dóna el gust i la gana! —va fer l’Aslak.

—Tu el que ets és el dimoni! —balbucejà un home ja entrat en anys que jeia al llit i fumava. Una cama li penjava, i amb l’altra donava cops a un gec que estava penjat a un dels pals.

—Traieu els peus del meu gec! —va dir el fadrí que estava recolzat a la paret.

—Treu tu les mans de les meves noies —va contestar-li l’home del llit.

Les dues noies se n’anaren.

—Sí, senyor: conto el que em plau —cridà l’Aslak—. L’aiguardent a la panxa dóna molta força —digué picant de mans.

—Tu conta el que et demanem —va dir l’home del llit— puix l’aiguardent és nostre.

—Què vols dir, amb això? —va fer l’Aslak amb els ulls molt oberts.

—Amb això vull dir que el porc que engreixem també el matem —va afegir l’altre gronxant el peu.

L’Aslak tornà a cloure els ulls, restant com abans, el cap tirat a un costat i en la mateixa postura. Després va ajupir-se i no digué re més.

Alguns li parlaven, mes ell no sentia re.

—Això li ha fet l’aiguardent —digué el que jeia al llit.

Al sentir aqueixes paraules, l’Aslak alçà els ulls i tornà a riure.

—Apa!, vull contar-vos una història que us farà riure de debò! Ja veureu, si riureu! —digué, al cap d’una estona, rient amb la boca molt oberta, mes sense que se sentissin les rialles.

—Avui està de filis —digué el pare del nuvi.

—Ja veureu!, no costa pas gens, d’estar-ho! —I, allargant la mà, digué—: Apa!, una altra glopada per emprendre el camí!

Van tornar-li a donar aiguardent, que ell va beure’s a poc a poc, tirant el cap enrere. Quan el tingué dins, va dir, tombant-se cap a l’home del llit:

—Apa!, ara sí que sóc un porc! —I va posar-se a riure com abans. Va agafar el genoll amb les mans, i, movent el peu de l’un cantó a l’altre, es gronxava tot ell. Després va començar—: Una vegada era una noia que vivia en una plana. El nom de la plana no fa al cas, així com tampoc el de la noia. Sols vos diré que la noia era molt bonica. Bé prou que ho sabia, el pagès…, pst…!, el pagès amb qui vivia! Li va donar una bona paga: ja ho crec! Una paga més grossa del que es mereixia: va tenir un fill. La gent deia que era d’ell, mes el pagès ho negava, puix era casat; i ella també ho negava, perquè la pobre noia tenia un xic d’orgull. I així va ser que, en el bateig, no van tenir més remei que dir una mentida. Mes, com que el que li nasqué era un pillastre, què hi feia que fos batejat amb una mentida! El pagès va donar allotjament a la mare dins de l’eixida del mas; i, com era d’esperar, això no va agradar gens a la seva muller. Si la noia entrava a casa, li escopia la cara; si venia el seu vailet per jugar amb els seus fills a l’era, els deia que fessin fugir el bord, car re més es mereixia.

»Dia i nit punxava el seu home per a que la tragués de casa. Ell va oposar-s’hi mentre va ser un home; però va donar-se a la beguda, i llavors la muller va agafar les brides. Des d’aleshores la pobra criatura ho va passar molt malament, i cada any pitjor, fins que quasi es mor de fam amb el seu fillet, que no volia deixar la mare.

»Així va passar un any, després un altre i un altre, fins que en passaren vuit…, i la noia seguia vivint a la masia. Mes llavors se n’havia d’anar…

»I per fi se n’anà. Mes la nit abans es va calar foc a la masia, i el pagès va morir cremat, puix estava begut. La muller va salvar-se amb els seus fills, i va dir que era la noia la que havia calat foc a la casa. Potser sí, que va ésser ella… Potser sí, que no ho va ésser… El seu noi era molt estrany. Feia vint anys que veia patir fam a la seva mare, i migrar-se, i sabia ben bé de qui era la culpa, puix moltes vegades, quan ell volia saber per què plorava, la mare l’hi contava tot el que havia esdevingut. I justament l’hi va tornar a contar la vetlla d’anar-se’n de la masia, i ell al vespre no va estar a casa. Mes el cert és que a la mare la van tancar a la presó per a tota la vida, puix ella mateixa va dir al jutge que era ella la que havia calat foc a la masia. El fill va restar a la plana, i tothom es compadia d’ell, i l’ajudava, perquè tenia una mare tan dolenta. Però després se’n va anar a una altra terra, on la gent no fou tan bona amb ell, puix ningú sabia que tingués una mare tan dolenta: ell no va dir-ho mai. La darrera vegada que vaig sentir parlar d’ell estava begut, i la gent deia que s’embriagava molt sovint. No sé si això és veritat, mes el cert és que fóra el millor que podria fer. És un poca-solta i un pillastre. No pot sofrir la gent. No pot sofrir que visquin en pau, i molt menys que siguin bons amb ell. Voldria que tothom fos com ell. Mes això sols ho diu quan està begut. I després plora, plora fins a rebentar…, total per re, perquè de què ha de plorar? No ha robat mai una molla a ningú, ni ha fet re del que molts altres fan; de manera que no té de què plorar. Mes ell plora, plora que trenca el cor. I, si el veiéssiu plorar, no creuríeu en les seves llàgrimes, puix sols plora quan està begut, és a dir, quan menys hauria de plorar.

I, dient això, es posà a plorar. Però no va tardar gaire a assossegar-se, puix es va adormir com un soc.

—Quan el porc està ben tip —digué el del llit— grinyola i dorm.

—Quina història més lletja! —digueren les noies. I, aixecant-se, sortiren a fora.

—Mai n’hi he sentit contar d’altres, quan diu el que vol dir —digué un vellet aixecant-se de la seva cadira, prop de la porta—. No sé pas per què la gent vol escoltar-se’l —afegí mirant la núvia.