DEFENSA PRÒPIA

It’s a shame that youthness has to be wasted on the youth

Vist escrit a l’estació de Hoje Taastrup, Dinamarca.

Veu aquell home d’allà al racó? El que ara recull el pitet? Doncs durant seixanta anys m’ha fet la vida impossible. Qui ho diria veient-lo així, eh! Amb prou feines sembla un manyoc de carn que penja i si no se’l coneix pot arribar a passar per bona persona, però no se’n refiï, a alguns dels de la residència se’ls veu cara de bons però de bons res de res, és només que les històries es repeteixen, i la impressió que vaig tenir d’ell quan el vaig conèixer fa cinquanta anys (perquè llavors era tot just estudiant de comerç i tenia una certa gràcia explicant certes coses) es repetiria ara en vostè si jo no li hagués dit que m’ha fet la vida impossible. És una d’aquelles coses que només es veuen a vuitanta anys, quan ja no et fan falta per a res, ja és ben bèstia això de fer-se gran. Quan ets jove no ho penses, que et faràs gran, com si això d’envellir fos només cosa de vells, però el temps té aquesta dèria d’escapar-se. Em sap tant de greu veure com els joves es desaprofiten! Algú hauria de dir-los que la vida d’ara no la tindran d’aquí a dos dies i que ens haurien de deixar el beure als vells, que som els que tenim teca per oblidar. I consti que jo sóc la primera que de jove badava, eh! M’hauria d’haver vist als quinze anys ballant al club River i jugant amb l’Anita a imaginar bodes blanques i nits de noces i amb el cap vagi a saber on el tenia, el cap. Volant amb els coloms, el tenia, si no de què dimonis m’havia d’enamorar del Pere? És clar que era guapíssim i tenia aquell posat seriós que a mi m’agrada dels homes, que n’hi ha que de seguida volen fer-te riure, però, què vol que li digui, per a riure ja hi ha els pallassos de la Monumental. A mi m’agradaven seriosos, com el cosí Tomàs o el Carles de la Nuri o qualsevol que tingués un aire al Robert Taylor, perquè no ho sé, llavors em creia tot el que em deien. I miri que me n’han arribat a dir, de burrades! Durant un any vaig estar convençuda que el Pere era argentí i que havia vingut a Barcelona a buscar-se la vida, perquè em parlava amb aquell accent i em somreia d’aquella manera i jo tonta m’empassava el que fos. També era quan la guerra a Barcelona i ningú no volia marxar cap al front, és normal que es fes passar per argentí si havia d’evitar que l’allistessin, però això ho dic ara, clar. Llavors em vaig enfadar quan em va dir Emília sóc d’aquí i visc a Gràcia, català de tota la vida, sap? És clar que em vaig enfadar, i li vaig dir quina barra, Pere, no m’ho tornis a fer mai més, Pere, però ell, clar, sabia que no m’enfadaria perquè amb ell m’era impossible enfadar-me. I pensi que les mentides són una cosa que no tolero, però es veu que dec ser estúpida o que em falta vista, perquè miri com és la vida que em vaig anar a casar amb l’home que me n’ha dites més. No perquè ell s’ho passés bé mentint, compte, no se’n faci una idea equivocada. Més aviat va ser culpa del rata del Juanito aquest, el que li dic que em va fer la vida impossible, perquè sempre sabia com estirar-li els diners i a sobre li deia manet, sap? Com per recordar-li que eren germans. Entre ell i la Lurdes, la seva dona, li van acabar arrencant l’ànima. Si no era una reforma al piset era un vestit per a la boda de la Quima o un llit nou que anés bé a l’esquena de la Lurdes i encara en presumien! Que el dia que vam enterrar el Pere, el Juanito encara repetia mon germà ha mantingut dues famílies, així cridant, i jo li dic mira, Juanito, a mi no m’ha mantingut mai ningú. Si de cas a tu, que sempre has estat un gandul i un miserable, un desgraciat has estat, que per això ara no tens ningú que et cuidi, però això no li he dit mai, clar, el tinc al davant i llavors em fa pena. A més, l’any passat vaig patir un infart i amb el pegat de nitroglicerina aquest em diuen que millor vigili les enrabiades. Ja és ben bèstia això de fer-se gran… Passats els vuitanta et treuen la sal i els greixos i els macarrons i els flams amb nata, i no ens deixen ni enfadar-nos ni estar-nos asseguts massa estona, i llavors coi, què ens queda? Què se suposa que hem de fer (si no és morir-nos de fàstic)? Passa que amb el temps els ulls se te’n van al clatell, això ja ho deia l’oncle Pauet, els ulls acaben al clatell perquè només et queda repassar la teva vida i si no em creu, miri aquella dona d’allà, la que s’asseu al costat del Juanito, la veu? Doncs és com una làmpara. Només s’encén quan parla. Que si els seus fills van marxar a estudiar fora, que si ella era actriu de varietés al Paral·lel, que si el seu marit se l’ha d’endur a dinar a cal Girona, però la veus callada i sembla gairebé que no existeixi, no ho sé, tampoc em faci gaire cas. Mai no he sabut pensar gaire bé i molt menys aquestes coses, tot i que, encara que sembli mentida, jo havia d’entrar a la Generalitat. Es veu que l’oncle, que era d’Esquerra i sent d’Esquerra coneixia la meitat de la gent important de llavors (i dic important, perquè jo venia de Corbins i a Corbins això de la política i de la Generalitat es veia com molt lluny), doncs es veu que podia trobar-m’hi un lloc com a administrativa, i que si volia, l’únic que havia de fer era presentar-m’hi amb ganes i ben vestida, però amb la guerra ja se sap, es van desfer els futurs de tanta gent i com que el Pere havia marxat al front amb l’Arnau i amb tots els del CRIM, es veu que la història de passar per argentí no va durar-li gaire més, servidora va acabar d’aprenenta a la parada de carn de la Nurieta, que mira que era animal, la Nurieta. Encantadora i espavilada, eh! Però animal, que sempre explicava les històries dels pretendents que la rondaven pel mercat i d’un tal Bernat que treballava a la ràdio i les explicava amb tanta gràcia que hi havia clientes que venien més per escoltar-la que per la carn, per molt que el Juanito digués que no era per la Nurieta, sinó per una tal Rita que també estava aprenent amb mi i que es veu que era guapíssima (però és que el Juanito no la va arribar a conèixer bé, la Nurieta, si no seguríssim que em donaria la raó). A més, la Nurieta era bona persona i tampoc és que vulgui posar-me medalles, que aquestes coses pots comptar, però és normal que em tingués un apreci especial, perquè és veritat que algunes dependentes es feien tres xais sencers al dia i jo me’n feia sis tota sola. I llavors no era com ara, que hi ha aquestes neveres tan grans, la carn venia de l’Argentina congelada que d’això m’han quedat les mans com m’han quedat, miri, no les tenia tortes de petita. Van ser els anys al mercat, l’haver de treballar la carn quan estava dura, els talls, perquè te’n fas un munt, de talls. Una vegada, de l’angúnia que em feia veure sang, vaig embolicar-me així de pressa el dit que no era i encara sort que em van avisar que, si no, jo seguia tan tranquil·la. Que bleda, oi? Bleda i tonta, la veritat, perquè si et talles almenys embolica’t el dit que toca. Per això encara no sé què hi devia veure el Pere en mi. Ell era guapo i sabia anar pels llocs i podia tenir qualsevol noia, una d’aquelles tan guapes o almenys una d’alta com ell, perquè feia ben bé metre noranta, no sé què dimonis va veure en mi. El Juanito diu que el Pere havia dut amics seus al mercat perquè em veiessin i que tots pensaven que jo era la Rita (o sigui més guapa) o que era la Nurieta (o sigui més alta), i és que, cregui’m, jo hauria volgut ser llarga i amb uns ulls grossos com els de la Greta Garbo o la Rita Hayworth aquella, però no, baixeta i ulls petits. Jo llavors no sabia això dels amics ni tampoc sabia que el Pere havia vingut al mercat a veure’m (però sí sé que el Juanito ho diu amb mala bava i pots comptar si serà veritat o no). Amb prou feines tenia temps de sentir com la Nurieta deia que tots els homes duen un porc a dins i que per això s’havia fet carnissera, això deia (si n’era de bèstia!), però no era veritat, la parada era dels seus pares i de fet no li agradava el negoci. Jo li deia encara sort que tenim feina, una bona feina, a més, que de seguida t’acostumaves a tallar de pressa i amb la Nurieta ja li dic que rèiem molt. Entre les històries de les clientes i els que passaven amb rams a buscar-la estàvem distretes, podíem oblidar una mica que no sabíem res del Pere ni de l’Arnau i que ara Barcelona era franquista i ara no sé per què li explico tot això. La memòria aquesta em té fregida, de veritat, últimament fa el que vol. Però no s’amoïni, eh! De seguida em vindrà.

Li estic inflant el cap, oi? Si és que sí digui-m’ho, em sabria greu atabalar-lo. Gairebé no em visita ningú, aquí, i a la primera persona que em pregunta m’animo a parlar i no me n’adono, però li començo a parlar de la Nurieta o del Mercat i sempre m’acabo allargant. Clar que amb tants anys s’acumulen moltes coses, entre la guerra i la família al final em va acabar passant una mica de tot, perquè ja li he explicat que quan el Pere em va preguntar els anys li vaig dir que disset, oi? Jo llavors en tenia quinze, però em va semblar que quinze eren poca cosa, i clar, quan el vaig tornar a trobar passada la guerra li vaig dir la veritat; disset, i ell va fer, caram, Emília, per a tu no passen els anys! Pensi que feia dos anys que no en sabia res, amb la Nurieta ja el donàvem per mort, perquè si no escrivia era per alguna raó que ningú no volia dedicar-se a imaginar. Després vam saber que havia fugit cap a França i que allà havia fet de tot per sobreviure, que no tenia ni paper per escriure i amb prou feines un tros de pa, però això va ser després. Jo llavors patia de no tenir-lo i va ser un dia que anava a la Berlitz, ell devia estar esperant alguna noia perquè duia aquella americana seva i el barret dels diumenges i mirava tota l’estona el rellotge com nerviós, com pendent de veure quan arriba. Imagini’s l’efecte que em va fer! I la ràbia que em fa encara quan el Juanito diu que no va ser sortint de la Berlitz, sinó al mig de la plaça Universitat i que fins i tot em va saludar abans que marxés corrent perquè què sabrà ell de si em va saludar o no! A més, va ser a la Berlitz, perquè em recordo del cartell groc de l’entrada i de veure’l dempeus al carrer de Pelai i sí que me’n vaig anar corrent cap a casa, però no perquè m’hagués saludat (que no ho va fer), sinó per vergonya, per pura vergonya infantil. Aquella mateixa tarda el vaig trucar i fixi’s si era bleda que l’únic que li vaig saber dir va ser que em coneixes? Podia haver-li dit qualsevol altra cosa, que com estava, que quina alegria de saber que estava bé, però no, la bleda de l’Emília va preguntar-li si la coneixia i ell va fer sí dona, ets la Teresa, i jo li vaig dir no, i ell va dir l’Elena? I jo li vaig dir no. Marga, potser? No. I així una colla de vegades. Me’n va dir ben bé sis o set, de noms, i al final va dir, coi, Emília! I jo li vaig dir sí. Emília. No em digui que no és barra. Jo tonta li vaig aguantar aquesta i tantes altres coses perquè era veure’l i desfer-me tota, ja només saber que era viu em feia la més feliç del món, però ara que ho recordo no ho sé, m’adono de coses que abans no veia. Ja passa això que des de dins es perd com perspectiva i que certs matisos surten només quan es repassen les històries, sort de la Nurieta que m’ajudava a pensar des de fora. Quan va saber això del telèfon em va dir veus? És el porc de dins, que ha parlat, però jo no podia fer-li cas, em va dir que em recolliria a la sortida de la Berlitz i jo li vaig dir quan vulguis. Potser hauria hagut de fer-lo esperar una mica, però ja li dic que no podia. A més, va ser ell qui em va fer esperar a mi. No va aparèixer ni aquell dia ni l’endemà però al tercer sí que s’esperava recolzat a una columna de les de l’escala i a sobre no em va voler dir res. Vaig ser jo que vaig haver d’anar a buscar-lo i dir-li hola Pere, que, si no, encara m’hauria deixat marxar. El Juanito diu que de marxar res de res, que ell i el Pere parlaven de tu a tu i que no m’hauria deixat marxar perquè el Pere sabia perfectament el que es feia, però és que el Juanito ja ho veu, sempre s’ha sentit tan poca cosa que necessita explicar les coses a la seva manera i la seva manera és una manera que curiosament sempre acaba fent-lo quedar bé. I apa que no m’ho va fer vegades això de deixar-me plantada! Sempre deia que era per la feina, que l’havien enviat a cobrar a Sant Boi o que havia hagut d’anar a firmar una assegurança o que un client l’havia entretingut i jo em feia l’enfadada fins que apareixia un dia i se m’enduia als Tres Tombs o a ballar al Setanou i després un gelat i una volta per allà Montjuïc i quan arribàvem a casa ens donàvem la mà i bona nit. Imagini’s! La mà i bona nit. Ni un petó a la galta, ni una carícia ni res, segur que els joves d’ara no ho aguantarien. Perquè ha vist com pugen, oi? Que les noies sembla que venguin la carn a quilo i la roba ja gairebé no és roba, que al final aniran tots despullats. Jo crec que així es perd la gràcia. Abans, els homes veien una pantorrilla i es tornaven tots bojos, alguns donaven monedes als marrecs perquè aixequessin les faldilles de les guapes, però ara no ho sé, sembla que t’expliquin el final de la pel·lícula quan encara no ha ni començat. Li dec sonar tan antiquada! Però és que el poc que vaig aprendre d’aquestes coses va ser amb el Pere i amb el que explicaven al mercat i ara tot ha canviat tant! Llavors el que més es deia era que havíem de posar-los gelosos. Ho comentaven les dones que venien a la parada, en això la Nurieta era la reina. Sabia com estirar la llengua a qualsevol. Si fins i tot aconseguia que expliquessin nits de noces! Agafava i preguntava, sense cap mena de vergonya i les dones es veu que tenien ganes d’explicar, perquè llavors deien mira, reina, el millor és fer-li veure que no et té tota perquè, si es relaxa, s’oblidarà de cuidar-te. De tant en tant li dius que surts i no li expliques a on o li cantes les meravelles d’un amic que no conegui i que et va al darrere i t’asseguro que aviat es posarà mosca. Jo pensava, pobres! Això és que no estan enamorades, perquè jo només de sentir-li la mà quan ens dèiem adéu en tenia prou per una setmana sencera, per un mes si calia, poc m’imaginava com havien d’anar les coses. Llavors em mirava aquelles dones i em sentia convençuda que amb el Pere no em caldrien aquestes bestieses, ell tenia bon fondo i segur que em cuidaria, pensava, no com son germà que aquell sí que era un desgraciat. Ho deia tothom! El Pere havia sortit al pare, deien, i el Juanito a la mare i la mare era una gandula, la flor, li deien, perquè sempre s’ho feia fer tot. Resulta que el pare va morir jove i com que el Pere era el gran, pots comptar que devia tenir divuit anyets, li va dir cuida’t de la mare i del teu germà. Gairebé com si fos un testament. Ja veu vostè quines últimes voluntats! Aguantar un germà petit que aviat va descobrir la primera fila del Molino i una mare gandula que no li tenia ni la camisa planxada per quan havia d’anar a treballar. Només li va faltar la Lurdes aquella, a la família, que encara que no fos parenta va sortir calcada a la mare. Una vegada que va venir al mercat, quan ja s’havia casat amb el Juanito, la Nurieta em va dir aquesta aparta-la ben lluny, que se li veu a la cara que no et portarà res de bo, així mateix m’ho va dir i tan seriosa que em va espantar i tot. Jo llavors no m’ho vaig acabar de creure, pensava tu tranquil·la, Emília, nosaltres anirem per una banda i ells per una altra, què ens poden fer si estem enamorats? Però la Nurieta era tan llesta, Déu meu, que llesta era. Tan llesta que esgarrifa.

Que jo recordi, i ja li dic que no se’n refiï perquè he perdut molt, el Juanito va anar a demanar feina allà a la Mútua quatre o cinc anys després d’haver-nos casat. L’havien fet fora d’una feineta que pots comptar quina feineta, una bírria de feina devia ser, perquè ell només era bo per les bírries de feina, i clar, com sempre que el feien fora, necessitava diners. També és que la Lurdes no treballava perquè a les dependentes dels grans magatzems se les acomiadava quan estaven a punt de casar-se, així, amb una gran festa i un sopar, perquè els amos preferien noies joves i sense família i no dones a punt de parir, o sigui que imagini’s el panorama que tenien a casa. Sort que el Pere va poder-lo col·locar de secretari al despatx d’un company de secció que si no ja els veig vivint amb nosaltres i tocant-ho tot i encara enfadant-se si no els duies el que volien. I el Juanito seguríssim que diria que no, que a ell el van agafar perquè valia i perquè sempre havia sabut fer entrevistes de feina, però és que també diria que a casa seva es feien croquetes de carn els dissabtes i no els diumenges i que la recepta no venia de Corbins sinó de Lleida, perquè l’important és que la història s’expliqui a la seva manera, sap? Per això diria burrades com aquesta de la feina, perquè en el fons va ser caritat, tots sabíem que va ser caritat, li devien veure la cara i van dir, va, donem-li un mes a veure si se’n surt. Però ell té aquests deliris de grandesa, sap? Sempre va així, amb el pit enfora i donant-se-les d’important, com si fos qui sap què. No s’imagina com m’arriba a irritar. Sobretot quan explica certes coses, el dia que ens vam casar, per exemple, llavors sí que no puc. Jo li asseguro que el capellà em va preguntar si sabia el parenostre i l’avemaria i crec que el credo també. Se solia fer això de preguntar, però jo no havia après res del catecisme, se’m veia d’una hora lluny que venia de família atea i republicana, però el Pere va dir-li, tranquil, pare, que jo els hi ensenyaré, i gràcies a això ens van casar. A això i a la facilitat que tenia el Pere d’aconseguir sempre el que volia, clar, que a un altre no li haurien fet ni cas. Fixi’s que una vegada vam entrar en un hotel on dormia un príncep turc amb tot el seu seguici, perquè el Pere va dir al de recepció allò del vostè no sap amb qui està parlant, aquestes coses li encantaven i com que tenia bon tipus i sabia parlar ens van trobar una cambra lliure. No vulgui saber les coses que vam arribar a passar per la frontera d’Andorra gràcies a això. Quan la Roser era petita, amagàvem olles a pressió entre unes faldilles que duia llargues i passàvem mitges de nylon i ampolles de licor ficades a l’orinal de la mama i com aquesta deu mil. Però el Juanito diu que no, que el que va convèncer el capellà va ser veure el cognom de Costa, perquè ells eren Costa i Sallent, i que llavors va dir ah, Costa, doncs cap problema. Se n’adona? Sempre escombrant cap a casa, sempre fent-se quedar bé, si fins i tot un dia va arribar a insinuar que el capellà el coneixia a ell de quan estudiava amb els hermanos maristes i que si estàvem casats era gràcies a això. Què vol que li digui, jo pensava que els polítics eren els únics que interpretaven les coses a la seva manera però es veu que no. O potser és que el Juanito se sentia ministre, vagi a saber, i perdoni que rigui, eh! Però és que en això sempre ha estat exagerat. Si semblava una d’aquelles grasses que surten al carrer embotides en samarretes escotades, que algú hauria de dir-los que una brusa ampla els escauria millor i que la moda no ha de ser la mateixa per a tothom. Perquè sí que és veritat que ara ho fan tot per a primes, s’hi ha fixat? Fins i tot les que anuncien faixes gasten una trenta-sis, i clar, a les que ens hem d’encabir en una faixa no ens és tan fàcil com a la noieta aquella que fins i tot marca costelles. El Pere sempre ho deia, sembla que a les grassetes se les vulgui escombrar del panorama, i mira, en això sí que estàvem d’acord. Ara, en la resta de coses… Suposo que la vida de casat ja ho té que t’enfades sovint, però amb ell no ho sé, tot es feia el doble de difícil, potser per aquell punt d’orgull o per aquella manera que tenia de canviar-li la cara, però sempre que discutíem acabava dient prou, no en vull parlar més, i es tancava en banda, i a mi ja em podien quedar coses a dir que no servia de res, ell havia dit prou i era millor que anés al menjador o em tanqués en alguna de les habitacions de casa i que no digués res perquè encara s’enrabiava més, i llavors ja sí que era impossible. Alguna vegada vaig provar de parlar-hi, perquè si no es parla es comença a desconfiar i a poc a poc la vida se’t va tornant una espècie d’infern, però era inútil, tenia com un espai propi que es guardava només per a ell i ja podies dir-li que t’expliqués que sempre feia va, Emília, deixa-ho estar, i m’enviava a preparar el sopar o a llegir el Blanco y Negro o a cosir piles de mitjons que després vaig saber que eren del Juanito. I consti que el Juanito diria que no, que ell a casa treballava com el que més i que si nosaltres l’ajudàvem era per ganes, per un sentiment de família que només li sortia quan li interessava recordar-se de la família, perquè jo, sincerament, de sentiment res de res. Si de cas ràbia perquè, què vol que li digui, si el Pere m’hagués estimat no m’hauria obligat a cuidar-me tant de la seva família, que quasi em feia sentir com una criada amb tanta bona cara que em demanava que posés davant d’ells i ja li dic que em feia apedaçar-los la roba o anar-los a visitar quan tenia tot just una estona per descansar i encara s’enfadava si deia alguna cosa! Com si volgués que, a més de cuidar-los, m’haguessin d’agradar. I la feina al mercat era dura. Pensi que a les tres del matí ens llevàvem per anar a l’escorxador a recollir les vedelles senceres i obertes en canal i tenir la carn espedaçada per quan obríssim la parada, jo arribava a casa destrossada, de veritat.

I llavors cuida’t de la Roser i aguanta el Juanito i no ho sé, a mi no em sembla una manera maca d’estimar. I ell passava tant temps fora de casa! No hi havia manera de treure-li on ni amb qui ni per què i encara dubto de com va ocupar tots aquells dies. Crec que va ser llavors quan vaig començar a notar que m’enganyava, crec que just abans de quedar embarassada de la Maria, un dia em deia que no gastés tant en roba, que havíem d’estalviar per l’estiu i no podíem permetre’ns segons què i quan arribava l’estiu em deia que no podíem anar a Itàlia, que millor a Mallorca i en vaixell i a hotels més aviat baratets. A mi no em feien res, els hotels baratets, ni els vaixells ni l’anar a Mallorca, però el Pere tenia la carpeta d’assegurances més gran de tota la Mútua i no era tant que se’ls gastés sense dir-m’ho sinó això, el no dir-m’ho. A més, vostè ha pensat immediatament que se’ls gastava en dones. Jo també ho vaig pensar, que eren dones, tothom ho hauria pensat coneixent-lo perquè li he dit que, quan el vaig trucar, me’n va dir sis o set de diferents, oi? Doncs imagini’s llavors, que estàvem barallats. Només calia que passés una tarda fora o una nit arribés a les onze tocades perquè jo ja patís i em posés a pensar en qualsevol cosa. Ja és ben bèstia això d’estimar. Se’ns fica a dins una cosa que no s’entén de res i que ens destrossa i a sobre sempre anem a buscar les persones que ens ho posen més difícil. Cregui’m que si poguéssim triar el món aniria molt millor. Aquestes coses eren les que es parlaven al mercat, veu? S’aprenia escoltant les dones que no aguantaven els seus marits o que sabien que ells tenien queridas i veient la cara que posaven quan marxaven soles cap a casa. Una cara trista, com de la gent quan se sent terriblement sola, potser ara amb el divorci és més fàcil, llavors li asseguro que moltes de nosaltres ens sentíem perdudes. Fixi’s fins a quin punt estàvem perdudes que una tarda em vaig descobrir a mi mateixa arreglant-me allà, al mirall del tocador, com si hagués d’anar al River o al Saló Rosa, perquè em vaig posar talons i tot, em vaig repentinar, em vaig pintar ben vermells els llavis i vaig dir adéu, Pere, fins després. Ell es va aixecar disparat i em va dir, on vas? I jo li vaig dir res, amb la Nurieta, a xerrar una estona, i ell va dir tan arreglada, hi vas? Jo li vaig dir pots comptar, sempre hi vaig així, i ell va dir no, reina, així no. Al final vaig acabar marxant i ja quan agafava l’ascensor vaig somriure, com satisfeta, oi que és normal? Això de sentir-te satisfeta, vull dir, perquè home, almenys s’hi havia fixat! Era com una petita victòria, notar que encara em volia tenir a prop, perquè abans d’això l’únic que fèiem era barallar-nos i jo ja quasi havia oblidat les tardes de gelat i de Setanou i de passejades per Montjuïc, ja només veia la feina i les parets de casa amb aquell rellotge del dimoni que feia un soroll que no es pot ni imaginar el soroll que feia. Marcava els segons així, cloc, cloc, com per recordar-me el ritme lentíssim amb què passava l’estona. És clar que estava satisfeta! S’hi havia fixat, i amb això en vaig tenir prou aquell dia. Ja només em va quedar baixar i sortir a la Gran Via i anar caminant cap a la Monumental, asseure’m en un dels bancs que hi ha allà, entre els plataners, i esperar soleta, anar esperant que fessin les dues hores abans de desfer el camí cap a casa i veure llavors si havia patit, si havia fumat més del que fumava o si se’l veia irritat, nerviós, notar si li importava, encara que fos una miqueta, el que jo feia o deixava de fer.

Un dia em trobo el Quimet pel carrer i em diu què el Juanito, ja us està prou agraït? Jo li dic, agraït de què? I ell em diu dona, de com l’esteu ajudant. Si ho dius per la feina, vaig dir, però de seguida em va tallar i va dir quina feina? I ja llavors ho vaig entendre tot. El Pere m’havia dit que havia trobat una feina al Juanito allà a l’estació de bombers de l’Eixample, temps després que el fessin fora de la Mútua, i feia anys, fixi’s què li dic, anys que estava convençuda que el Juanito treballava tan tranquil. Imagini’s l’efecte que em va fer! Gairebé em marejo i tot, que mira que la Maria era petita, eh! Però m’estirava més ella que jo quan tornàvem de l’escola cap a casa. El Pere no havia arribat encara, però quan va arribar, perquè va arribar tard, no em vaig poder aguantar, li vaig dir què, vens de veure el Juanito, oi? Què ha estat aquesta vegada, un vestit? Un armari per als vestits? Una habitació per a l’armari? Ell va dir-me ui ui ui, a què ve tot això? I jo sé que el Juanito no treballa i la Lurdes, Déu meu, aquesta es tallaria un braç abans d’obligar-se a moure’l; ell va dir-me què passa i jo vaig respondre que estic farta de fer de criada d’aquesta gent. Llavors crec que va molestar-se, va cridar-me alguna cosa, que callés o que ja n’hi havia prou però jo vaig dir no n’hi ha prou, no. Totes aquestes sortides, tots aquests diumenges de donar una volta ni volta ni res, Pere, jo ja sé què està passant. Ell em va dir Emília, escolta’m, però jo seguia, no vulgui saber com estava d’enrabiada, crec que mai m’havia enfadat tant. A casa això d’enfadar-se ho veien malament, com de mal gust, suposo que perquè el papa sempre deia res millor que un bon silenci, però a mi aquell dia això del silenci no em va valer, ja feia massa temps que treballava com un animal per viure amb els diners comptats, gairebé no tenia temps per la Roser i la Maria i no sap com em penedeixo d’això, ara, de veritat que els hauria dedicat la vida sencera, però quan tenia una estona lliure m’havia de cosir jo mateixa les faldilles per no haver-les de comprar i si no era anul·lar un viatge era deixar una paret per pintar, perquè ara anem justos, Emília, sempre em deia el mateix, ara anem justos. És clar que anàvem justos! Si amb el meu sou pagava els capricis de la Lurdes aquella, és clar que anàvem justos, i és el que li dic, aquella tarda em va semblar que allò s’havia d’acabar. Però el Pere m’escoltava, em deia ets tu, que li tens una ràbia que no se d’on et ve, la ràbia, i jo li vaig dir a mi em sembla que el Juanito és qui ha de mantenir la seva família i no nosaltres, si no fos tan gandul podríem viure molt millor, jo treballaria menys, la Maria tindria sabates noves, segur que no saps ni que se li han foradat les d’ara. I ell callava, mirava a terra, el quadre del menjador, no sap la por que vaig passar. Es veu que devia haver-li tocat alguna fibra sensible, potser allò que li va dir son pare, ja li ho he explicat, oi? Perquè em va mirar i em va dir a mi no em tornis a parlar així, amb aquestes mateixes paraules m’ho va dir, no em tornis a parlar així, i es va girar i em va tancar la porta als morros, allà, davant de la Maria que treia el nas per la porta de l’habitació. I ja mai més en vam tornar a parlar.

A la meva edat, ja ho veurà, l’únic que es pot explicar és la història de la pròpia vida. Jo mateixa no puc pensar en els gelats sense pensar en el viatge que vam fer a Roma i la vegada que uns valencians que venien amb nosaltres van acabar estafats i havent pagat tres vegades per un mateix barret, ni en la Nurieta sense recordar el mercat, les dones que venien a parlar-nos, la vegada que va trencar-se-li la faixa en una sala de ball i com des que es va casar no en vaig saber gran cosa més. Crec que va marxar cap allà a València i es comentava que vivia encantada de la vida, però què vol que li digui, en Túnica carta que en vaig rebre no la vaig veure encantada, amb prou feines animada, jo crec que va ser l’Enric aquell que la va acabar amargant. I miri que era bona, la Nurieta! Llàstima que ens haguem acabat allunyant, perquè juntes vam viure moltes coses que ja li explicaré algun dia (si encara té ganes de parlar amb mi), però el temps la té, aquesta dèria d’allunyar les persones i sobretot s’aprofita dels que no tenen temps lliure. Ja és ben bèstia tot plegat. La quantitat d’històries que acaben aquí, arrepapades i amb pitet i amb ganes d’explicar-se i sense ningú que les escolti. Quan arribi als vuitanta m’entendrà. O no, vagi a saber, potser vostè no acaba en una residència i pot seguir vivint a casa seva i tant de bo. Que si no hagués estat per aquell rata del Juanito jo encara estaria asseguda al meu sofà. Ja li he dit que li van arrencar l’ànima. Es veu que quan el Pere anava a casa seva, a la casa que ell els va comprar, vaja, el tractaven com un rei, que si Pere això que si manet allò, perquè de fer el número sí que en sabien i la Lurdes aquella a sobre era astuta, una garsa, que quan el Juanito li demanava alguna cosa el Pere deia, home, ja està bé, ja us pago cada mes, però ells no en tenien mai prou. Llavors ella deia, deixa-me’l a mi, i no sé com, pots comptar que li devia fer ballar el cap o devia anar a fer-li pena, sempre li treia el que volia. I encara després m’ho explicaven a mi! Així, deixant anar comentaris, com passejant-m’ho per la cara, sap? Com presumint. Ja veus tu quina necessitat de repetir que el Pere va ser més que un germà, un pare, deia, que sense ell no se n’hauria sortit. Semblava com si juguéssim a estirar la corda i la corda fos el Pere, sobretot en les tardes que passàvem fent el te a ca l’Urbà; llavors desplegava el seu repertori d’anècdotes, i a poc a poc, com qui no vol la cosa, s’anava apropiant de les històries que eren meves. Es pot imaginar la ràbia que em feia veure com rectificava el nom d’un carrer o em canviava l’any en què el Pere va tornar a Barcelona o encara pitjor, em repetia que no ens vam retrobar sortint de la Berlitz sinó a la plaça Universitat, que ho sabia perquè el Pere l’hi havia explicat aquella mateixa tarda i no te m’enfadis, la teva història és un encant, deia, però la memòria, Emília, ja se sap. Imagini’s que era ell i no jo qui va acabar explicant que ens dèiem adéu amb la mà quan encara festejàvem i llavors la Lurdes trencava a riure entre tassa i tassa i a mi, ja veu, m’atacava la timidesa i em tornava incapaç de respondre. Ho feia quan tornava a casa amb el Pere, llavors deia és que la seva lectura de les coses em deixa a mi en un mal lloc, però ell no em feia ni cas, estic cansat, em deia, i total al Juanito li encanta que li escoltem les històries. Però és que en callava tantes, de coses! Clar, el senyor havia de fer-se destacar i per això insistia en la manera que tenia el Pere de cuidar-los i en l’amor dels germans i en aquestes bestieses, que eren bestieses perquè de l’únic que servien era per amagar el que volia amagar-nos. Perquè ell no deia el que deia la resta de la família, que pobre Pere i que pobra Emília, que haver d’aguantar aquelles dues arracades ja és mala sort, deien, perquè pensi que al Pere li van caure dos morts al damunt i que va veure’s forçat a cuidar-se’n i que va deixar d’estudiar per posar-se a treballar. Però com que no me’n va parlar… I a poc a poc aquesta distància es va anar menjant la nostra vida i, quan va morir, no sé si li he comentat, ja feia anys que dormíem separats. Em va posar una cara quan li vaig dir que me n’anava a l’habitació dels invitats! Com de nen petit, sap? Com quan li vam dir a la Maria que els reis érem nosaltres, i a mi em disgustava tant com a ell, eh! Però hi havia alguna cosa que m’impedia seguir dormint-hi abraçada. Havíem arribat a un punt en què ell no parlava de res i jo necessitava parlar de tot i ja em dirà com es compagina, això. A més, la Roser s’havia casat i la Maria havia marxat de casa amb un estudiant de medicina i quan discutíem no ho sé, es notava com molt més. Deu ser que, a les cases grans, es nota més el silenci, o potser és que estàvem tan acostumats a tenir gent a casa que ens molestava sentir-la tan buida o potser és que ja acumulàvem massa coses a dir i que llavors sortia tot cridant. D’haver estat allà, la Nurieta m’hauria dit que m’endugués sempre els ganivets a casa, mai se sap quan tornarà a sortir el porc, hauria dit, però ella llavors corria per València i cap de les aprenentes sabia aconsellar-me com ho feia ella. De fet ja gairebé no parlava amb ningú, amb prou feines em trucava la tia Anita per fer alguna comanda de carn i el porter només em saludava per cortesia. És clar que no sabia què fer amb el Pere! Com volia que ho sabés si no tenia ningú amb qui parlar-ho? I suposo que ell tampoc devia saber què fer amb mi perquè ja li dic, seguia amagant-me coses, seguia arribant tard, seguia fumant sol al seu estudi. El que és segur és que si hagués estat fill únic jo no m’estaria preguntant què va veure en mi o què feia quan no era a casa o si realment, com diu el Juanito, el Pere va tenir sempre clares quines eren les seves prioritats. Ja veu quina bestiesa, prioritats, deia, si el Pere no va poder triar! Per això no li responc res al Juanito quan, de tant en tant, deixa anar que son germà sempre va ser-hi quan el necessitava, hauria de dir-li que s’hauria de sentir culpable i no privilegiat i miri, al cap i a la fi, tampoc em serviria de res. La malaltia aquesta li té tan menjada la memòria que ja no puc ni discutir-m’hi i és el que li deia, me’l miro i em fa pena. Uns anys enrere m’hauria respost disparat que no, que el Pere els va ajudar perquè volia i perquè se’ls estimava i que no va ser el pare qui va demanar-li que es cuidés d’ells, sinó ell, que va dir tranquil, pare, me’n cuidaré. Fixi’s si ho hauria tingut fàcil! M’hauria canviat una frase i m’hauria tornat una marioneta en la meva pròpia història, i cregui’m que, si d’ell depengués, també diria que per al Pere el més important era la família i que si no va viatjar més va ser perquè sabia que el seu lloc era al costat dels que s’estimava i ja li he comentat allò del casament, oi? Doncs ja veu per on van els trets. La sort és que ara s’ha tornat incapaç de respondre’m, i home, sí que em sap una mica de greu, perquè mai podrem parlar-ne i mai podrà arribar a donar-me la raó, però què vol que li digui, també així estic més tranquil·la. I si vostè s’apunta la història tal com jo la hi he explicat ja seré la més feliç del món, perquè entre el que ell diu i el que dic jo hi cap ben bé una vida sencera. Per això m’ha anat tan bé parlar amb vostè. Durant una hora la meva vida ha tornat a ser una mica meva i he pogut fer callar aquest Juanito del dimoni i ara ja no sé per què li dic tot això. No em faci cas. És la memòria, que funciona quan vol. Tranquil, de seguida em tornarà. Només cal esperar una miqueta. Un momentet de no res.