TONI (ERNEST)

Va arribar ben bé com arriben els que no se senten dignes de cap benvinguda i precisament per això encara vam alegrar-nos més d’haver-la-hi preparada. Ell de seguida va esforçar un mig somriure. Ja més tranquil i traient-se de la butxaca una educació d’escola cara, va dir-nos que no calia que ens haguéssim molestat i que encantat de coneixe’ns a tots, però per molt que vam insistir-li, no va deixar que l’ajudessin ni el Lluís del tercer ni el fill gros dels de l’entresòl. Els de la mudança havien de venir l’endemà, va dir, i a les maletes només hi duia el que li calia per passar la nit. Si el disculpàvem, el dia li havia estat molt llarg i el que volia era dormir. I se sap alguna cosa del que li ha dit el Jaume? O de si la Irene sap que marxa? Perquè m’han dit que els han sentit escridassar-se pel celobert però amb prou feines n’he pogut aclarir res més. De seguida vam dir de no parlar-ne al mig de l’entrada i d’anar a seure al pis d’algú. A tots ens havia disgustat que ni tan sols ens agraís l’espera i que no demostrés ni una mínima curiositat de preguntar-nos pels noms, ja no si fills o no fills, si casats o solters, tan sols un gest que no fos el de l’estranyesa d’haver-nos trobat dempeus al vestíbul. Com si la cortesia fos estranya! O com si una comunitat de veïns no tingués el dret de presentar-se. El disgust era tan gran que aviat vam haver envoltat la taula del menjador del senyor president i, enceses l’estufeta i la làmpada de tulipes, vam posar-nos a comentar l’arribada del tal Toni. Doncs se sap que el Jaume l’ha agafat pel coll i que li ha dit que de la seva filla res de res, que ni trucar-la, que ni mirar-la, i que si hi torna el denuncia, que la nena encara és menor, ha cridat, i ell no és dels que s’aturen a la primera frenada. Aquella nit va dir-se de tot. La senyora Guim va revelar-se especialment rampelluda i va sentenciar el nouvingut com sentencien les àvies les ovelles negres de la famíla; bandarra, va dir-li, però no, va tallar en Lluís, a aquest el veus i ja li notes que és calmadet, dels que s’escolten les balades del Llach, es pentinen clenxa al mig i celebren els caps d’any amb una copeta justa de conyac. Em costa de creure del senyor Jaume, què vols que et digui. Alguns vam acceptar que potser sí, però que hi havia alguna cosa de prepotència en la manera com ens havia acomiadat i un no-sé-què d’insultant que on s’és vist, deia la Carmeta, i les germanastres del quart subratllaven que sí, que alguna cosa de prepotència i d’insultant i fins i tot de desdeny. Doncs ja t’ho pots creure, el Jaume és pare a més a més de Jaume i aquestes coses no es perdonen. Que el Josep s’hagi atrevit a tocar-li la filla és, no ho sé, propi precisament d’algú com el Josep, impensable entre els que som. I encara que algú va demanar una mica de bona voluntat i una primera presumpció d’innocència per al tal Toni, perquè alguns, amb l’embranzida de la primera enrabiada, ja no tenien ni les ganes de donar-li ni una oportunitat. En tot cas, va rematar el senyor Jaume, sostenint el cigar entre els llavis i jugant amb l’anell d’or entre dues puntes de dit, no sembla un noi capaç de pagar-se cap altre pis que no sigui el que ens ocupa. També és veritat. I just va acabar de dir-ho que algú, gairebé d’amagat i quasi com si se n’avergonyís, va riure des del fons de la sala. Passa que la nena és prou beneita com per creure’s els castells que en Josep li alçava i que és l’única que no ha sabut veure que estava aquí de passada, que estava pendent d’acabar de muntar un negoci a Salàs de Pallars, o a Caldetes, ja no ho sé, amb qui ha parlat més d’això és amb la Teresa i ara impossible, que no el vol ni veure, diu, si la sentissis. Explica la senyora Guim que el primer que hi va creuar dues paraules va ser el fill petit dels de l’entresòl i tan sols per demanar-li si tenia xiclets —o caramels o alguna cosa d’aquestes dolces que la memòria dels vuitanta anys ja no és capaç de detallar—, i que ell va dir-li, mig rient, que només tabac del negre i que no sabia si havia d’agradar-li. Al cap de dos minuts la Teresa ja estava absolutament dominada per la seva meitat de mare i maleïa indignada a tots els que deien que li faltava temps per adaptar-se. Però el pitjor és el que ha arribat a dir de l’Ernest. Que d’acord que va ser fa setmanes, però a mi encara m’emprenya, de veritat, sobretot per com va tractar els discos que li havia deixat la Carmeta, que no m’agraden els boleros, va dir, mig rient i com si res, saps? Com si no sabés que eren de l’Ernest i que per a nosaltres eren molt més que quatre gravacions barates, la veritat és que ja el primer dia vam veure que no entendria res del que havíem de dir-li. Temps per adaptar-se? Collonades, deia la Teresa. Que potser havíem oblidat l’Ernest? Que potser ens estàvem tornant tots bojos? De no haver conegut l’Ernest potser sí que podríem pensar que és normal i que el Toni tot just s’instal·la, que no té per què ser dolç ni tendre ni amable, però, havent-lo conegut, aquella conducta es feia poc menys que imperdonable i, en fer-nos-en conscients, la Teresa va demostrar aquesta capacitat estranya que tenen alguns d’espessir la vaguetat de les idees col·lectives. L’absència havia tornat l’Ernest monstruosament present en totes les coses que li associava la memòria que compartíem i, en les que no, aviat se’ls trobava alguna qualitat amagada que les acabava adherint al seu record. El reconeixíem en un gest que no es feia a la seva manera, en el pòsit dels silencis massa llargs i en el punt on es trobaven les mirades perdudes i era per això que no s’encetava una conversa a l’edifici que no acabés fregant, més tard o més d’hora, la menció directa del seu nom. Si és que és un desgraciat, home, i mira que quan va arribar ens va semblar interessant i tot, aquelles camises de coll Mao, aquell parlar desamoïnat de tot i sobretot, aquell aire de confiança incondicional que era tan seductora, tan de l’Ernest. Normal que la Carmeta l’acollís tan de pressa i normal, també, que aconseguís fer-nos creure que era el que no era. Des que la Teresa va explicitar el nom de l’Ernest, que la mirada se’ns va tornar un projector compulsiu de diapositives. Si el Toni deixava regalimar el paraigua al mig de l’entrada, nosaltres hi vèiem sobreposada la pulcritud d’un Ernest que trigava cinc minuts a espolsar el seu i, si es deixava omplir la bústia sense veure’s empès a buidar-la de seguida, nosaltres recordàvem la d’un Ernest que brillava de neta, potser un matí que el trobàvem ajudant el carter a trobar els cognoms que li faltaven, fins i tot les notes que s’amoïnava a deixar-nos de tant en tant, com a sorpresa, una abraçada del veí del primer primera. S’ha fotut de nosaltres, Andreu, des del primer dia que s’ha fotut de nosaltres. El Toni malcaminava el seu primer tram d’escales i talonejava massa per l’enrajolat de casa, fracassava sempre que volia fer riure la iaia Joana del segon, no escoltava ni un sol bolero —ni tan sols quan se li desinflava una cita de divendres— i mai no se li va acudir de pujar al tercer segona a parlar la mitja horeta que tenia l’Emília entre el ganxet i el sopar. Tampoc va dir-nos de celebrar la seva arribada amb una festeta o amb un aperitiu. A sobre, vam saber que acabava de perdre l’única feina fixa de la seva vida i que cada tarda s’obligava a trucar a una mare que no li havia perdonat la marxa de casa. Qui va ser el primer? El Lluís? La senyora Guim? Que no podíem esperar uns mínims del nou veí? És clar que sí, deia la Teresa, l’educació és l’educació i hi ha coses que no es perdonen, deia, però encara no havia passat res, tot just es detectaven unes dissonàncies entre un Ernest recordat entre tots i un Toni que ja llavors endevinàvem massa Toni. Diria que el Lluís, va ser, que va aprofitar una nit de Barça per presentar-se-li al pis amb dues cerveses i que va trobar-se amb un què vols impertinentíssim que no s’esperava. Amb l’Ernest sempre el vèiem junts, va dir, al sofà i amb cervesa, va seguir, i llavors la rialla, aquell riure de falset que va arribar fins al sostre del quart i total per respondre-li no sóc l’Ernest, jo, la pròxima vegada avises abans. Sembla que no estava sol. La caiguda sobtada del mes de gener encara va evidenciar més les peculiaritats del nou primer primera. Alguna noia, potser? Un dilluns de mandra la Carmeta del quart va sentir el vinil de les Chansons de la Bàrbara estripant els altaveus que li suposàvem al menjador i aviat vam saber que li agradava fer-se acompanyar les nits de dissabte amb desconegudes amarades de gin tònic. O pitjor encara. Potser tenia la casa plena d’aquells amics insuportables. O és que no recordes els imbècils que es duia de la feina? Colla de desgraciats, encara em sap greu que el Lluís s’hi acabés encarant perquè vés a saber què li haurien fet de no haver estat perquè el Josep va tenir un petit moment de lucidesa i es va afanyar a aturar-los. Però això va ser molt més tard. La senyora Guim, que compartia el replà del Toni, el va trobar un dissabte traient les escombraries i li va dir que no calia que les baixés, millor si les deixava a tocar de la porta que després ja les recolliria la portera Joaquima. No és cap esforç, va dir el Toni, de fet ara sortia, però no, va respondre la senyora Guim, millor si ho feia així, era costum des que a l’Ernest se li va acudir, part de la feina de la Joaquima. Sí? Tu creus que al començament va convèncer algú? Potser perquè va tenir la gràcia d’intuir els perills de contradir la senyora Guim, el Toni va accedir a deixar les escombraries al replà i va marxar sense posar cap més pega. La Irene estava entusiasmada amb les atencions que li tenia el Josep, perquè, d’atencions sí que en tenia, i jo crec que una mica ens feia a tots contents, almenys d’entrada, pensa si no en el dia dels globus. No és estrany que es disgustés quan va tornar hores després i les va trobar, festejades per dues mosques i amb una certa olor ofensiva, just allà on les havia recolzat. Diuen els de l’entresòl que, a més, anava acompanyat d’una noia que pudia a encens i a tabac de vainilla —la Carmeta assegurava que tenia el punt malcarat de totes les primes— i que, per molt que el Toni va provar de mirar cap a una altra banda, se li va notar com un renec li creuava la cara. Que no podia oblidar-se’n, la Joaquima? Va ser bonic, sí. L’endemà el Toni demanava explicacions inflamades i la senyora Guim li responia vagi vostè a saber, aquestes coses passen, la pobra s’ocupa de quatre pisos d’escala i ja és molt aconseguir que més o menys tot funcioni. Me’ls han donat aquí fora, va dir, en vols un? I els nens encantats, és clar, des que havia entrat a l’edifici que se’l miraven amb uns ulls… Però ell volia una mínima consciència de culpa, insistia a fer-se l’enfadat i quan va dir-li que la pròxima vegada es recordessin sisplau de no deixar bosses empudegant-li la porta, la senyora Guim es va lamentar amb una d’aquelles veritats que ressonen de tan pesades: L’Ernest mai no m’hauria parlat d’aquesta manera. I qui coi és el tal Ernest? Va preguntar, molest, com si volguéssim carregar-li una cistella que no li capigués a l’esquena però estranyat, intrigat, impacient; total només li havíem dit de fer un sopar i només perquè ens hi havia animat el detall dels globus, ell havia dit que no podia i no sé qui, potser la senyora Guim, o potser tots, li va dir amb l’Ernest en fèiem, de sopars, és més, amb l’Ernest en vam fer un el primer dia, en fèiem sempre, de sopars, vam insistir, i va ser així com, de sobte, el qui coi és. Però jo no el conec, aquest Ernest, va dir el Toni, cansat i amb un punt de mala bava subratllant l’aquest Ernest que ens va convocar a tots, aquella mateixa nit, al pis del president senyor Jaume. Doncs un veí, vam dir-li, el primer que va ocupar el primer primera, ja fa temps, el primer que va saber-lo ocupar, vaja, el que va saber donar-li la forma que ara té. Si el Toni hagués parat una mica d’atenció, hauria pogut sentir com les vuit portes de l’escala s’obrien i es tancaven l’una darrere de l’altra i primer apareixia la Teresa amb una mica de l’arròs que havia sobrat, després la Carmeta amb te tailandès des del quart, ara l’Andreu i la seva dona, ara els de l’entresòl amb el petit adormit en braços, al final el Lluís sense dir gran cosa. Ah, va fer, així com t’ho explico, ah, com si l’Ernest fos només digne d’un ah, Glòria, li vam explicar qui era l’Ernest i va fer ah i es va quedar tan ample. A dins, l’estufeta s’havia canviat per un ventilador que removia l’aire estancat. La senyora Guim servia tasses del cafè que havia escalfat per als cansats i el Lluís s’entretenia a parlar amb la petita dels fills del senyor Jaume, la Irene, coincidència del gimnàs i d’una amiga comuna que quina gràcia, van dir, aquestes coses les expliques i no et creuen. Normal que llavors les coses canviessin. Queia discreta la nit, el silenci que havia quallat a l’escala revestia d’una certa solemnitat la necessitat que teníem de trobar-nos i, quan algú va encendre la làmpada de tulipes i es van palpar els cigars a les butxaques, tots vam asseure’ns per inèrcia a la taula rodona del menjador. Però el Josep no escoltava, caminava amb l’esquena massa dreta, es movia massa de pressa, i a sobre, a la Irene va acudir-se-li de fer la beneita. Aviat va deixar de rebre cartes. La primera setmana van ser només dues postals i el fulletó d’un xinès que servia a domicili; la segona, factures de llum i de gas i un sobre gruixut escrit amb lletra de dona que va acabar fent de pilota al fill mitjà de l’entresòl; a la tercera, el Toni va afanyar-se a parlar amb la Joaquima d’una carta urgent que havia d’arribar-li i no li havia arribat. Ella va respondre que si hagués passat algú ho sabria, però el Toni va insistir: en aquests casos, endarrerir-se un dia és símptoma de cosa estranya. Que potser pensava que se li amagaven les cartes? El president, des de darrere de la copa de conyac, va exigir una resposta a un Toni que va dir no és que desconfiï, senyor Jaume, és que la Joaquima està lliurant algun tipus de guerra contra mi i no n’entenc el perquè. Primer van ser les escombraries, després l’entrada de casa descuidada, la porta ratllada, les cartes que no m’arriben; comprengui sisplau que em senti disgustat. Jo encara recordo el dia que va sortir despullat a recollir les cartes. Ni se’n va adonar fins que ens va veure a mi i a la Carmeta amb aquelles cares, i pots comptar el cas que ens va fer. Doncs vostè el que no comprèn és que tota comunitat arriba amb el temps a un cert equilibri que li és indispensable i que preservar aquest equilibri no és gens senzill; entendrà que la seva actitud tampoc no és la més adequada. Borratxo? Quina actitud? Jo l’únic que vull és que se’m tracti com veig que es tracta a tota la resta. Al capdavall, sóc o no sóc un veí de vostès? Ni això. El que passa és que tot li era igual; fins i tot que la Carmeta el maleís aquell vespre, quan van coincidir al vestíbul, no em faci aquestes coses, senyora, va dir, i encara va tenir la sang freda de mig somriure-li, coberta la cara amb el barret; mai cap esquena no s’havia assemblat tant a la de l’Ernest. El president de seguida va dir-li veu? Justament d’aquesta actitud li parlo. Si és que només li cal escoltar! I el Toni ja responia perdoni, però no l’entenc, quan el president se’l va mirar i va passar el dit per la copa; així i tot faci’m cas, va dir, begui una mica d’aquest conyac, surti d’aquí i provi de canviar ben aviat les maneres. Llàstima que fos tan fill de puta. Cregui’m Toni que li convé. Vés a saber, potser per això va ser ell qui va enamorar-nos la Irene. Al cap d’uns dies que van passar amb una celebració escueta de l’aniversari de la Teresa i amb una mica més de calor del que era habitual, a l’escala es va començar a parlar d’un sopar. Explica la senyora Guim que va esgarrapar un tros de conversa a través de la porta del Toni i que li havia sentit dir no-sé-què d’invitar-nos a tots per allò d’afluixar certes tensions innecessàries. Ni de broma. El que passa és que el Josep és dels rampelluts, dels furiosos, però que aquesta ràbia seva tenia la sort d’una astúcia innata, de la capacitat d’endevinar les esquerdes dels altres. D’aquí la història de la Irene. Dos dies després, la Carmeta baixava corrent des del quart per dir-nos és veritat, l’acabo de veure entrant amb bosses d’api i una dotzena de paquetets de carn picada i, aquell mateix vespre, el Lluís va confirmar-nos que hi havia parlat i que quedàvem convocats pel dijous. Un bon veí és aquell que només es fa notar quan falta, recordes? A la Carmeta sí que va fer-li una certa il·lusió, però a la resta ens va semblar que aquella invitació feia la pudor de les coses forçades i que perdia la màgia que hauria pogut acompanyar-la. Se sap que els petons perden si s’han de demanar. A la senyora Guim quasi va ofendre-la la idea d’un sopar que ja no tenia el sentit d’una benvinguda; els Rovira de l’entresòl van dir llàstima que hagi trigat tant i el pitjor va ser recordar l’arribada de l’Ernest, la facilitat amb què va contagiar-nos l’entusiasme d’haver trobat un lloc al món, el desig impossible de projectar aquella primera festa en totes les festes que havien de seguir-la. La correcció no és mai suficient, deia; la devoció és sempre un punt de partida. Però és que l’Ernest era així. Es desvivia per obrir les portes a les senyores, per treure’s el barret quan entrava a casa, per llevar-se amb un somriure, per adormir-se l’últim de tots, i la seva vida sencera era la repetició infinita i millorada de cadascun d’aquests gestos. La comunitat no està feta de veïns; són els veïns els que es fan amb la comunitat. Advocat laboralista i metge d’ofici, de metre vuitanta i guapíssim, elegant com una copa de bon cava, cantador de matins i animador de cares tristes, un luxe per a qualsevol escala i la peça clau de la felicitat de tots nosaltres, enamorador de la Carmeta, orella incansable de les històries de la Teresa, capaç d’ensenyar el bolero a la senyora Guim i de distreure-li l’esquerpor al Lluís, el fill que voldrien totes les mares, deien tots, l’amant que voldrien totes les filles. No pensis en el que és bo de fer, sinó en el que s’espera de tu que facis, deia, i encara ara ho murmura la senyora Guim mentre fa el ganxet, encara se li escapa entre somnis a la Carmeta, encara la Teresa ho guarda brodadet damunt de les taules. D’aquí que fos tan trist veure la prepotència d’un Toni que pensava que, amb el sopar, ens tindria a tots suaus i encantats perquè, d’encantats, res de res, deia el Lluís, si de cas intrigats o encuriosits o ni això, deia, i ningú no era capaç de dur-li la contrària. Sigues la millor de les teves cares; oblida’t de la resta. Diuen que va passar-se el dijous sencer cuinant i que, des de la finestra de les germanastres, es va poder olorar el que semblava un ossobucco, el que semblava un fumet de peix de roca, el que semblava un suflé de xocolata negra. Comprensible que ens enfadés tant que s’oblidés de sopar amb nosaltres i es dediqués a muntar-se una festeta amb gent de tota mena que, què va ser, per Pasqua Florida? Per Sant Joan? Trenta persones mal embotides al primer, la meitat borratxes i l’altra meitat imbècils de mèrit propi, allò no hi havia qui ho aguantés. El pitjor devia ser veure les nou arribant al rellotge i la casa buida, dos quarts de deu i ningú a la porta, els aperitius intactes a les safates, els tovallons ben plegats al costat de les forquilles, el menjar a punt per servir-se, les espelmes consumint-se en els canelobres. I ja li havíem dit que al pis hi entrava poca gent, que les parets eren fines, que els de l’entresòl tenien un nadó i que a la senyora Guim li costava dormir, però ell ni cas, oblidadís i egoista, de veritat que s’ha fotut de tots nosaltres. Es va dir fins i tot que va arribar a sortir del pis i que va trucar a un parell de portes, però no, deia el Lluís, a aquest se li veu que passa els disgustos per dins i que l’orgull li amaga les vergonyes. I què voleu que us digui, va rematar la Carmeta, aquell coi d’ossobucco devia ser immenjable. Mai no havia vist l’escala tan indignada. Al pis del president només vam aconseguir esbufegar i insultar el Josep i a sa mare, i havies d’haver vist el Lluís, alteradíssim, absolutament fora de si i és que el mato, deia, jo baixo i li trenco ara mateix aquesta cara d’imbècil. I encara que el teníem controlat; imagina’t quan vam veure la porta mig oberta i el Lluís que no hi era. L’endemà, el Toni buscava la manera de pul·lular per l’escala sense que se li notessin gaire les ganes de coincidir amb nosaltres. Ha baixat! Al final ha baixat!, cridava la Carmeta. I quan ho aconseguia, preguntava pel sopar tímidament —i forçant un somriure que repugnava de tan fals— i a la resposta deia no s’amoïni, senyora Guim, o senyora Carme o senyora Teresa, de fet era un no-res, quatre coses per picar, res d’importància. Ja et pots imaginar com vam córrer. El Lluís és emprenyadís de natural però aquella nit ja et dic que no hi havia manera de calmar-lo, encara sort que et vas quedar al llit, Glòria, perquè de veritat que un parell de vegades li vaig veure el cap a punt d’esberlar-se. Un parell de bèsties engominades, convidats de la festa del Josep, deien torni a casa i deixi d’emprenyar, bon home, i el Lluís ja està bé, aquesta és una escala seriosa i vostès uns impresentables, i ells, de veritat, a punt a punt d’etzibar-li un bon cop de puny. Sort del Josep que va sortir a posar pau que si no vés a saber. Cap al vespre, ja sabia que els de l’entresòl havien hagut de dur el petit d’urgències, que a la senyora Guim l’havia recollida el nét per entretenir-li la tarda, que la Glòria i l’Andreu celebraven aniversari i no s’havien adonat de la coincidència de dates i que tots teníem, en definitiva, prou raons com per no haver trobat el temps d’avisar. Jo el que recordo és el senyor Jaume, donant la reunió per acabada amb la mà als cabells i a la mà l’anell d’or. Ell va seguir preguntant educat i discret, amable, fins i tot, i ningú no hauria pensat que una ferida li anava obrint l’orgull de no haver estat per un tic que li va néixer rabiós de la comissura dels llavis i, llavors, l’esquena esquifida i el ressò d’una porta esberlada contra un marc. També el recordo baixant al primer amb la senyora Guim, trucant a la porta, rebent un Josep despentinat i ullerós, i dient s’ha acabat, el seu comportament és absolutament intolerable. I la Carmeta mirant-s’ho tot des del replà del segon. Immediatament després va arribar el febrer i, amb el febrer, uns vespres llargs que alguns aprofitaven per cuinar, uns altres per esmolar ganivets, uns altres per mandrejar sota les mantes. Els nens de l’entresòl ja tornaven a demanar joguines noves i només els pares recordaven que els Reis havien passat feia tot just un mes. Amb el febrer va arribar també un fred cruel i, amb ell, les avaries que sagnen les cases velles. Creus que s’ho va prendre com una ofensa personal? Total li van dir que canviés sisplau d’actitud. Aquell any li va tocar a l’ascensor d’espatllar-se i per primera vegada, el Toni va sentir-se pres de l’obligació d’arreglar-lo. Fins i tot a la Teresa se li va encendre un punt d’il·lusió quan va sentir que demanava una caixa d’eines a la Joaquima i l’Andreu mateix va somriure com si, en aquell gest, hi hagués continguda la promesa d’una felicitat futura; d’aquí als boleros, va dir la senyora Guim, hi van només un parell de passes. Li van dir que pel seu bé canviés d’actitud, que no és ben bé el mateix; i el Josep no era dels que havien de prendre’s bé una amenaça per molt que es pretengués sibil·lina. Va estar a punt d’aconseguir-ho. Fins i tot en un moment va semblar que la màquina engegava i algú va sorprendre’s començant a aplaudir. Al cap d’una estona de barallar-s’hi, però —i davant una desena d’ulls esperançats—, va acabar angoixant-se, va deixar relliscar el martell a terra i va declarar-se tristament incapaç de fer-hi res, tal com ho havia predit la Joaquima. El soroll del martell impactat a terra va espantar la Carmeta; el Lluís va murmurar llavors alguna cosa sobre la falta de tacte i just el Toni va dir em sap molt de greu, però em sembla que s’hauria de trucar a la companyia. Sabies que la Irene, ja llavors, havia provat d’aturar el seu pare? Es veu que no volia que diguessin res al Josep. I a tots se’ns va acudir que, amb l’Ernest, no ens hauria fet falta trucar a ningú, que se n’hauria sortit ell sol i amb poca estona, però només la senyora Guim ho va dir en veu alta, amb l’Ernest no ens hauria fet falta, va dir, i el Toni no digui això, senyora, sisplau, l’Ernest no hi és, aquí. I és segur que no hi pot fer res? No ho sabia, no, però això és que ja llavors devia estar-ne enamorada. Jo pensava que havia estat més tard, quan li va agafar fort. Potser si ho torna a provar, va dir la Joaquima, però és que no puc, va respondre el Toni, jo només sé quatre coses d’electricitat i crec que això va per una altra banda. De veritat que sento moltíssim decebre’ls d’aquesta manera. No, creu-me, ja la tenia boja des del dia que va arribar, o no ho recordes? Ella dempeus al vestíbul, amb els texans i la camisa blanca, pintadeta i mona, i ell que va ser entrar i mirar-se-la i ja està. Algú va dir l’Ernest tocaria no sé què de la caixa de l’ascensor i ja segur que tornaria a funcionar, i el Toni, amb un punt d’impotència que ja li desdibuixava el somriure, suplicava d’acord, però jo no sé què és el que tocaria l’Ernest, si fos aquí t’asseguro que li ho preguntaria. Si fos aquí! Si fos aquí tot aniria molt millor, va dir la senyora Guim, i tots vam notar com alguna cosa es trencava dins del Toni, com una punxada interior li pujava des de l’estómac i li desfeia la cara en un rictus de dolor. La seva fugida va ser realment desesperada. Però són coses que passen, tampoc es pot culpar la nena d’enamorar-se amb setze anys, menys encara quan el Josep va decidir aprofitar-se’n o deixar-se anar o vés a saber què. És a partir d’aquí que les coses es confonen. Encara ara, quan en parlem, dubtem sobre la successió exacta dels fets i no hi ha ni un sol dia que el tema no acabi en baralla. Se’n va aprofitar, ja t’ho dic jo. La Carmeta diu que primer van ser les males cares i després la lletania de renecs i de malediccions que travessava dolorosa els silencis del Toni; el Lluís diu que ha oblidat la discussió amb la Joaquima i que només el recorda vagarejant sense direcció pels racons de l’escala. L’Ernest no ho hauria fet mai, això. I menys amb la Irene, filla del president i perleta predilecta de l’escala. Diuen que la veien asseguda a peu de carrer i que esperava que tornés tot just per acompanyar-lo fins al primer, total un tram d’escales que pots comptar el que devien dir-se. El que és segur és que l’última vegada que el Toni va fer una mica de vida d’escala va ser un dilluns de començament de març i només perquè havia de recollir el diari de la bústia. Jo mateix vaig veure com s’entretenien al mig del replà, com ell es recolzava la mà a la cintura, com ella es feia els cabells enrere i inclinava un punt el coll, i ell mig somreia clavada la mirada en la d’ella. La Teresa estava escandalitzada. El bon dia de la senyora Guim li va esgarrapar un bon dia reflex i desganat i, en cosa de segons, la porta del pis tornava a estar tancada i a l’escala només hi quedaven preguntes. Tots ens hauríem escandalitzat d’haver-ho sabut, però ningú s’ho podia creure, els gestos de la Irene eren gestos malenconiosos d’adolescent als nostres ulls, absolutament inofensius, acabats en ells mateixos, però potser és que vam badar. A tots ens va semblar que aquell Toni ja no era el Toni de l’arribada i que era ben bé com si el punt tràgic que ja li havíem intuït propi del seu caràcter l’hagués fet terriblement sensible a la realitat d’un Ernest que li donava deu mil voltes. Ben bé el terror de reconèixer l’existència d’un destí. No vam badar, Andreu. Va ser el Josep i el seu pit inflat de gall de galliner, que va anar a topar amb el pit inflat del senyor Jaume, o encara pitjor, que va anar a buscar-lo. Ho va dir la Teresa amb aquesta lucidesa tan seva: l’havia vist renunciant a saludar la Carmeta o a retenir l’ascensor als que pujaven al tercer amb un aire de desencant, de rancúnia, com si ja sabés que ens adonaríem de la poca propietat de cadascun dels seus gestos abans i tot de pensar de fer-los. Sí? Va ser tan així? Era com si volgués evitar-se la fuetada d’un judici, deia la Teresa, però no, responia l’Andreu, al Toni només calia mirar-lo per adonar-se que no li inquietaven els ulls darrere dels espiells sinó ignorar què era el que li buscaven. És clar que sí. El Josep era una màquina soltera, un animal àvid de concedir-se gustos, i estic convençut que amb la Irene se li va presentar l’opció de satisfer molts desitjós pendents, entre ells el d’emprenyar qui l’havia emprenyat-el senyor Jaume. Fos com fos, el Toni sortia poquíssim del pis i, quan ho feia, era només per tornar a entrar-hi amb l’ànsia de supervivència amb què les bèsties corren a amagar-se al cau. A més d’egoista, doncs, inconscient. Per això, la senyora Guim —i, amb ella, la Teresa i la Carmeta i el Lluís— va acostumar-se a acabar aquells dies de març lamentant-se de no haver trobat, encara, la manera de veure-hi a través de les portes. No sabia el que la bestiesa de la Irene havia de representar-li. Diuen que, quan l’Andreu el va sorprendre amb aquella barba desangelada i aquella gavardina llarga, va pensar que era un altre, i que, quan va adonar-se de Terror, l’home ja havia sortit de l’edifici. Precisament perquè dónes el millor als altres, espera’n el pitjor i viceversa. A tots ens va semblar que aquella manera de defugir l’escala no havia de durar gaire, devia ser una fase, va dir la Teresa, només calia donar-li una mica de temps, però no, deien les germanastres, això de tancar-se és d’impresentables i no té excusa. Sí que devia afectar-li al senyor Jaume, perquè va convocar-nos al seu pis només per dir, amb una veu trencada que ens el descobria íntimament ensorrat, que s’havia d’acabar, el Josep era un paràsit, una malaltia, una gangrena que s’afanyava a desfer els fonaments de la nostra comunitat. I què és una comunitat sense fonaments? Un caos, un campi qui pugui, una anarquia fatal que només havia de servir-nos perquè cadascú cavés la seva pròpia tomba. Ens cal, senyors, una cura immediata. La senyora Guim va dir sí, d’impresentables i de mal educats i una manera subtil de menysprear-nos, va afegir, però no un perill ni una ofensa. En el fons hi havia la Irene, que plorava a la seva habitació de la nit desafortunada que va trobar-se amb l’insomni de la senyora Guim al replà del primer i llavors el d’on véns, tu, i les explicacions, els plors, el despertar el senyor Jaume de matinada. A més, quan el Toni va decidir-se a tornar a passejar per l’escala va ser només per preguntar sobre l’Ernest amb uns aires que és que no s’aguanten, deia el Lluís, molt menys a aquest desgraciat. Però encara va ser pitjor, el senyor Jaume intuïa en el Josep una nova manera d’entendre les coses, un perill, va dir la senyora Guim, una ofensa. I tothom a la sala va callar com callen els morts en els taüts, entès perfectament el que hi havia en joc. La possibilitat d’un futur nostre. A la Teresa la va agafar el Toni un matí que rondava pel tercer i va preguntar-li ansiosament pels colors de les americanes que gastava, si és que en gastava, per si hauria combinat una corbata verda amb una camisa taronja, si hauria preferit un vestit a un jaqué, si es planxava els pantalons amb ratlleta o a la moderna. Ella va respondre-li estranyada totes les preguntes sense parar-se a pensar si queien o no en la impertinència i encara va parlar-li d’una manera concreta de disfrutar el jazz i d’una facilitat sorprenent de guanyar-se el senyor davant de l’Ernest, cosa que ja s’havia perdut, deia, una llàstima. Mai no va entendre el que representava l’Ernest en aquesta escala. Va abordar la Carmeta de nit, just en el camí d’acomiadar-se de la senyora Guim i pujar cap al quart, per preguntar-li sobre les tardes de radiosèrie escoltades a duo amb l’Ernest, sobre la manera com es parlaven a cau d’orella, sobre si deixava notetes en paper blanc o en paper violeta, sobre la manera com es retallava els brins de barba negra. Encara ara no deu haver entès res. Davant d’això, el Toni havia remugat inquiet, havia mirat a banda i banda, la respiració se li havia accelerat de manera exagerada, i, en el fons dels ulls, un punt lluent de bogeria. El Lluís admet que li va dir alguna cosa de les nits de whisky amb gel i de les tardes de cervesa i Barça, que sempre el veien junts, li havia dit, que li encantava compartir la panxa dels quaranta i l’exercici d’una certa solidaritat masculina i que, a cada paraula, el Toni s’havia anat doblegant com es dobleguen els boxadors vençuts sota els cops dels que guanyen. Si no, no hauria cridat com va cridar a la senyora Guim quan va preguntar-li si tenia intenció de quedar-se gaire temps a l’escala ni s’hauria molestat a fer-nos saber que tot el temps del món, si calia, que es quedaria fins que li passés pels nassos de quedar-se. I si no per què preguntava? Perquè van ser dies i dies de perseguir-nos per rescatar tots els detalls d’un Ernest que a tots ens brillava a la memòria i ni un sol de nosaltres va escapar del torn de preguntes. Mala resposta. A les germanastres els va preguntar per les colònies i pels pentinats, pel tipus de sabates que calçava, per si li agradaven els acudits d’advocats i elles van dir que sí i que no, que Sebago, que sense clenxa i que, de tant en tant, un sospir de Brummel. Encara van afegir-li una esquena de postal i unes clavellines deixades com si res, i per sorpresa, a la seva bústia. La pitjor de totes. Normal que la Irene trenqués a plorar quan va saber que no tenia cap intenció de mudar-se, però estic convençut que la resposta del Josep era només la silueta fina d’una impostura i que ja llavors havia pensat secretament a traslladar-se, que l’hagin trucat de l’empresa és pura coincidència. A ell fa dies que se’l nota més incòmode a l’escala, surt menys, torna més tard de la feina, petites coses que encara no sé com explicar, potser l’espanta el Jaume, potser que ja ningú no li torna ni una sola de les seves salutacions, vés a saber. Després de parlar amb els Rovira vam assabentar-nos que a cada resposta seva, el Toni s’havia mossegat unes ungles que ja venien mossegades d’abans i que, fins i tot, havia cridat prou amb una cara desencaixada. Que potser li desagradava saber de l’Ernest? Diuen que ho ha sentit la Carmeta pel celobert. Per la manera que tenien les mans de tremolar-li tots hauríem jurat que sí, que la imatge que n’evocàvem el devorava, que l’inutilitzava i que el consumia, però ell seguia amb la seva requesta i demanava detalls, històries, ens interrogava sobre una manera concreta de fer un gest o sobre el to exacte dels comiats, sobre si bigoti o no bigoti, sobre què hauria fet davant d’un sopar fracassat o d’una avaria d’ascensor, i a cada resposta semblava que envellia, que els ulls li feien més bossa, que els genolls li grinyolaven i que se li esquerdaven uns pilars interiors d’una manera que s’endevinava, pels ulls injectats de sang i per la ràbia amb què serrava les dents, terriblement dolorosa. Ben bé com saber-se de fang davant d’un motlle. I, al final, què han decidit? Ja quan la senyora Guim va dir-li que era un mestre en la seva feina i que un cel amb la seva família, especialment amb la mare, no va poder contenir un gest com d’estirar-se els cabells, com d’arrencar-se la barba amb els dits, com de ganes de córrer al celobert i cridar enfurismat, desesperat de sentir-se tan profundament desesperat, tan poca cosa, tan còpia desafortunada. No t’ho ha dit ningú? Si no haguéssim patit tants dies de pluja ininterrompuda potser el Toni no s’hauria tancat al pis amb tanta decisió, i potser hauria sabut digerir una mica millor l’empatx d’Ernest que li suposàvem, però res del que vam provar per fer-lo sortir va servir absolutament de res. Doncs ha estat aquesta mateixa tarda, aprofitant el que li han presentat com un últim cafè de comiat i que no ha sabut com rebutjar, tot just havia passat uns quants dies fora, parlant amb els que diuen que són els seus socis, i això del cafè li ha semblat bona idea. Crec que ha estat la senyora Guim qui s’ha ofert a servir-li la tassa. A més, a tots ens irritava tanta tempesta. Era tornar de la feina i embrutar sense voler-ho el terra de l’entrada, sentir que la Joaquima preparava mandrosa la fregona, aturar-se un moment a la porta del primer a veure si s’hi escoltava alguna cosa. I ara on és? Després d’un temps, la Carmeta va començar a dir-nos que de nit sentia crits i estossecs i gemecs que venien com d’una fiblada terrible a l’estómac o de la tristor de saber-se incurable, que preferia els boleros, afegia, i aquelles notes a la bústia i aquella manera tan seva de pujar el primer tram d’escales, i tots vam dir-li tu i tothom, Carmeta, tu i tothom. Al seu pis, empaquetant o fent maletes, no ho sé, però ha dit que demà marxava, que passaria uns dies fora i que, quan tornés, ja segur que hauria emparaulat el trasllat. I bé que hauria pogut sortir i deixar-se veure o dir-nos directament de què patia i estalviar-nos preguntes, però ja no hi va haver temps per a res. Un silenci dels molts que esponjaven els dies del Toni va revelar a la senyora Guim —amb el mateix llampegueig amb què s’intueix el final d’una transformació— que era el moment de fer sopa de farigola, així calenteta, que ajuda a depurar. Déu meu. Quan va tenir-la a punt, i amb un crostó de pa acabat de torrar, va sortir del pis amb sabatilles, va caminar fins a la porta del primer primer amb el bol de sopa entre els palmells de les mans i va cridar Ernestet! T’he dut sopa, que sé que t’agrada! Hauries d’haver vist l’avidesa amb què va acabar-se la primera tassa de cafè. I encara en va demanar una de segona. Obre’m, vinga, veuràs que bé que se’t posarà! Però no t’amoïnis. La ciutat sempre ha sabut com explicar els seus morts, una raó qualsevol i ja pot oblidar-los. I ell encara viurà un parell de dies. I llavors el silenci, les passes que arrencaven des del fons del pis, l’espiell que s’obria i es tancava, la clau girant al pany i de cop un home despentinat, una barba negra i bruta, uns ulls derrotats i plorosos que es van mirar tristíssims la senyora Guim i van dir-li moltes gràcies, senyora, no sap el favor que em fa. No hifa res, diuen que ja n’han trobat un altre. El silenci de la senyora Guim es va escampar per tota l’escala. L’he feta per a tu, Ernest. Un noi jove. Confiat Toni, diuen que es diu. Va passar un minut que va estirar-se com només s’estira la goma, un bol de sopa va canviar de mans, i llavors els ulls tristíssims van dir vostè sí que em coneix, senyora Guim, vostè sí que em coneix. I ja veuràs com aquest ha vingut per quedar-se. I ella, amb un somriure dolcíssim i una tendresa que va sortir-li del fons de l’ànima, li va passar la mà per la cara com la passen les mares als fills penedits.