D’ESQUENA

Amb el temps, les escoles públiques van començar a acceptar nens a partir dels tres anys i clar, què va passar? Doncs que els pares van matricular-hi els fills per estalviar-se els diners d’una privada i que nosaltres ens vam haver de quedar amb classes de zero a tres anys i no de zero a cinc com havíem tingut sempre. Comprengui’m! Ensenyar a llegir a nens asseguts en tauletes no desgasta tant com haver-los de carregar per canviar-los els bolquers i, com que jo ja tinc edat per patir de cervicals i, a més, em ve de família, dedicar-me a tan petits em va acabar destrossant l’esquena. Això encara va animar el meu marit a insistir-me que treballés menys i m’estigués més a casa, però com que jo no volia perdre el contacte amb els nens i sempre he tendit a no escoltar res del que em diuen, em vaig buscar una massatgista. I així va ser com vaig conèixer la Susanna. Ella em va agradar a la primera i ben aviat em vaig acostumar a anar-hi tres vegades per setmana i a escoltar tot allò que se li acudia d’explicar-me, i clar, vaig acabar sabent que vivia en un pis a l’Hospitalet i que estava bojament enamorada d’un tal Enric estudiant de medicina. També vaig saber que feia més d’un any que provava tot el que se li acudia per cridar l’atenció del tal Enric i que ell, fos perquè ja en tenia una altra o perquè hi ha coses que passa que no passen, doncs tot just la tractava com es tracten les amigues. I ja em tens la noia desesperada.

El que no m’imaginava és que, a més de desesperada, estigués boja, i d’acord que potser exagero si dic boja boja —aquestes coses s’haurien de pensar una mica a l’hora de dir-les—, però és que a la molt bèstia se li va acudir de recórrer a la bruixeria. A mi m’ho va explicar com si res —una amiga meva coneix una bruixa que a veure si m’ajuda, va dir— i com que em va comentar quatre coses de les que li feia fer, doncs, home, em vaig espantar. Saber que la persona que s’ocupa de la teva esquena penja conills morts a la porta o encén espelmes de matinada no desperta precisament l’estima que cal per confiar-li la pròpia salut i per això, i perquè ja arribaven les vacances d’estiu, vaig decidir abandonar les seves sessions i buscar-me’n una altra per a l’any següent. Com que totes les mestres patíem llavors per acabar els informes de final de curs i com que, a més, teníem el cap pendent de les reformes que ens calia fer al centre, vaig acabar marxant de vacances sense haver-hi tornat a pensar, i no va ser fins aquell mateix setembre que l’esquena va fer-me una altra estrebada de les fortes. Llavors sí que em vaig amoïnar a preguntar als coneguts si sabien d’algun lloc que estigués bé i crec que va ser el Gerard qui em va recomanar que provés amb la Mercè. Em va dir que era boníssima i que, a més, tenia consulta a prop nostre, o sigui que vaig trucar-hi de pressa i vaig demanar hora. Aquell curs obríem amb vuitanta nens i havia d’estar al cent per cent si volia aguantar l’adaptació dels que entraven nous, i miri que li dic vuitanta, eh! Això vol dir divuit o vint per classe i no vulgui saber el que és aguantar vint nens que tot el dia volen la mama. Duríssim, sobretot d’aquesta edat, perquè et rebenten d’una manera que cregui’m que et posa a prova la vocació. Per això, vaig arribar a la primera sessió amb la Mercè amb una necessitat de massatge que no sentia des de feia mesos i dic massatge però era teràpia, fisioteràpia, que si t’equivoques se t’enfaden. La veritat és que a mi el títol m’era una mica igual mentre sabés arreglar-me l’esquena com em calia i així mateix li ho vaig dir, que el que necessitava era treure’m aquell mal de ronyons, perquè després d’un dia de feina ja quasi no podia ni moure’m. Ella va semblar entendre’m a la primera, perquè de seguida va posar-se a treballar els meus mals i no sé, per com parlava tranquil·la i com em preguntava sobre mi i els meus gestos —sobre la manera que tenia d’ajupir-me, per exemple—, vaig adonar-me que no s’assemblava en res a la Susanna. Tampoc la consulta hi tenia res a veure. La Mercè s’havia cuidat de pintar les parets de colors crema i d’escampar olor de pi per tots els racons i potser per això, i perquè era una dona que em va agradar per serena, em va ser molt fàcil sentir-m’hi a gust. I és que els primers dies van ser molt així, d’anar preguntant i d’anar-me treballant l’esquena i era tan bonic veure com em descobria racons que ni jo mateixa em coneixia! Aviat va començar a parlar-me de mi. Va dir que tenia tendència a posar la tensió a les bandes del coll i que enduria tota la zona cervical, que per alguna postura meva —d’aquelles inconscients— em castigava més la zona esquerra que no la dreta i que, en definitiva, era una persona que carregava el món a les espatlles. Un dia que vaig arribar amb una contractura al clatell, em va preguntar si és que era molt responsable, i clar, jo vaig dir-li que sí, que ser directora i mestra d’un parvulari demana molta feina i que les tensions que s’acumulen quan s’han de coordinar tantes coses són moltes. A més, el fet de tenir un equip que no acaba d’implicar-se en el funcionament del centre encara fa que et carreguis més coses al damunt i, home, sí que confio en les mestres que tenim —perquè treballen i són bones noies i tot el que vulguis—, però només fins a un cert punt. I no vull dir que siguin gandules, eh! És només que els falta una mica de ganes en tot allò que fan i també és que sóc exigent amb elles, en sóc conscient, però entengui’m: fa més de vint anys que vaig decidir de muntar el centre i des de llavors que estic treballant perquè la competència no ens faci tancar. Només li diré que al barri hi ha tres centres com el nostre i que entre això, les escoles públiques i que ara la Generalitat vol crear no-sé-quantes places d’atenció infantil, trobar un lloc per a una llar d’infants petita s’està tornant impossible. Per això necessito que tots els que treballen amb mi s’hi dediquin amb la mateixa intensitat que jo i que les meves ganes siguin les de totes, però clar, és més fàcil de demanar que no de trobar i això és el que fa que sempre sigui jo la que s’encarrega de la feina pedagògica o la que rep les visites o la que s’ocupà de la inspectora d’educació quan se li va acudir de trucar-nos.

Ja feia tres setmanes que la Mercè m’havia parlat de responsabilitat i alguna cosa m’ho va recordar just quan la senyora Damaso va parlar-nos de la inspecció. Em va dir sense embuts que el nostre centre havia de passar la revisió per veure si complíem els requisits que se’ns demanaven. La notícia ens va caure damunt com un gerro d’aigua freda —per no dir com un cop de puny a l’estómac—, perquè volia dir més hores de feina, volia dir tenir la inspectora amb nosaltres durant un parell de dies, preparar les classes perquè pogués valorar millor la feina que fèiem, volia dir posar els informes a punt, presentar els programes didàctics i, vaja, volia dir que ens farien patir fins que no hi hagués un resultat definitiu. Les noies no s’ho van prendre gaire bé però, així com a elles les vaig entendre, doncs miri, el meu marit em va descol·locar. Va l’home i se m’enfada quan li dic que hauré de quedar-me un parell de vespres al parvulari per preparar tot el que se’ns exigia per a la inspecció, i mira que li vaig dir que la jugada me la feien a mi, eh! Però ell enfadat com si li hagués dit que en tenia un altre. No sé per què, tu, però li va agafar la vena de retreure’m que una mare hauria d’estar més temps a casa i que la feina només era feina? Com si jo hagués decidit de patir la inspecció simplement per disgustar-lo. La veritat és que ja m’ho havia fet més d’una vegada i per coses tan tontes com aquesta; pel cap de setmana que vaig passar de seminari a Granollers o per les vegades que les reunions de pares s’havien allargat fins entrada la nit i sempre m’ha volgut fer sentir culpable d’esforçar-me a tirar endavant. Perquè m’entengui: el meu fill sí que tenia motius per enfadar-se —perquè em vaig tornar a oblidar de comprar-li les sabates que volia i se’m va disgustar i amb raó—, però el meu marit, no i molt menys quan l’únic sou fix que entra a casa és el meu. Tot això em va fer arribar a la consulta de la Mercè amb l’esquena feta un mapa i, tot i que em sentia prou còmoda per comentar-li les enrabiades de casa, vaig preferir callar la vida privada i parlar-li només de la pública. Què vaig dir-li? Doncs que les noies no acabaven de treballar tant com m’agradaria, que una m’havia agafat la baixa i que no li trobàvem substituta i, com que em va trobar una inflamació a mitja esquena i jo no vaig parar d’enumerar-li problemes, va plantar-se i va dir-me Joana, crec que hauries de començar a cuidar-te. Que m’estava castigant i que no podia ser, va dir, i de veritat que jo encantada de sentir-ho. Encantada, dic, perquè va ser fantàstic trobar algú que m’escoltés i s’amoïnés per mi. A més, miri si era maca que em va preparar una llista dels exercicis que em calien per descarregar les cervicals i per despinçar-me l’esquena i em va fer adonar que, encara que fos molt emocional, havia de trobar recursos per relaxar-me. Es veu que va sortir la Mercè més responsable o la més sensible o vés a saber, perquè em va insistir molt en això del relax i en això de les postures i clar, al cap d’una setmana de sentir-me tan cuidada, vaig haver-li agafat molta confiança. Tanta confiança, dic, que se’m va acudir de parlar-li del meu marit. No li vaig dir gaire res. Només que ens emprenyàvem per qualsevol cosa i que ell no veia bé que jo em dediqués tant a la feina. La seva resposta em va fer canviar de cara. Va ser una bestiesa, i sé que explicat encara semblarà més bestiesa, però em va dir que potser hauria d’agafar-lo i cuidar-lo una mica. Així mateix, agafa’l i cuida’l una mica, que només era la seva opinió, però que potser ens convindria. I suposo que em va agafar a contrapeu o que em va tocar alguna fibra que no m’havien tocat abans, perquè la veritat és que, quan l’endemà al matí em va trucar la inspectora per concretar el dia i l’hora de la inspecció, jo encara hi donava voltes.

No era ell qui m’havia de cuidar a mi? El Gerard va dir-me per telèfon que sí, que jo era l’enfeinada i que li tocava a ell tenir el detall; fet i fet, la pressió de la meva feina pesava més que les seves ganes de tenir-me tancada a casa i en això tenia raó, el Gerard sempre té raó en aquestes coses, per això vaig dir-li d’anar a dinar. Ja estàvem tips de coincidir només en seminaris o en reunions d’educadors i de no poder parlar perquè m’interrompien els de l’associació de pares o a ell el segrestava la directora del Monistrol. Ens calia un lloc com el Pas du tout per estar tranquils i, com que ell es va deixar convèncer, no vam trigar a trobar-nos la taula a punt i unes copetes de vi negre. Allà vam seguir parlant del meu marit, però només de passada i crec que vam preferir acompanyar el dinar amb bestieses i assegurar-nos una bona digestió que no parlar del que ens amoïnava, perquè ell tampoc va comentar les pressions que patia des que l’havien fet president del consell escolar ni res que li recordés la corbata i la tauleta del despatx. El Gerard i jo portem tants anys de mestres que no ens cal parlar de feina, en tenim prou amb la complicitat de saber que l’altre et comprèn i que comparteix el cansament i la veu afònica dels divendres i que si necessita parlar d’algun problema el parla, i si no, doncs sap que tampoc el forçaràs. Dinar amb ell era un gust i un plaer i una manera deliciosa d’oblidar-se de totes les coses i per això em va ser tan fàcil parlar-li de les ganes que tenia de vacances o de la barba que s’havia deixat el meu marit o de la sort que havia tingut de trobar la Mercè. I fixi’s que he dit sort, eh! Ja té gràcia, sobretot sabent com acabarien les coses, tot i que llavors encara la trobava tendra i amorosa i sentia que em cuidava. Era la mateixa impressió que tothom s’enduia de la Mercè quan la coneixia i, com que jo encara no sabia que la impressió havia de canviar, em deixava tractar bé. Perquè cregui’m que d’això en sabia. Et parlava de tu i del teu cos i al final de les sessions et feia aquell massatge amb oli de romaní que et deixava com nova i així mateix li ho vaig dir al Gerard, que com nova i que era increïble la facilitat que tenia de llegir-me l’esquena. Llavors encara em sorprenia com distingia les contractures d’enrabiada de les d’estrès i com intuïa els perquès de les inflamacions i la millor manera de rebaixar-les, i clar, com que tampoc havien començat ni les preguntes ni certs comentaris, es comprèn que em semblés tan encantadora. Al Gerard també li va encantar i encara va dir que llàstima que no li fes mal res, perquè li hauria agradat de provar-la. Ell les té, aquestes coses, sap fer-te riure sense fer-se el graciós i atura el taxi quan et cal i estic convençuda que es treu l’abric si veu que passes fred i és per això que m’agrada tant dinar amb ell. Llavors el tenia davant, acabant-se el cafè i parlant de l’estiu que volia passar a Nova Anglaterra i jo me’l mirava pensant que si volia companyia sisplau m’ho digués, que trobaríem la manera, encara que fossin dos dies, però en lloc d’això vaig demanar el compte i vaig callar, vaig fer com si res, vagi vostè a saber per què.

Al cap d’uns dies, va venir la senyora Damaso a fer-nos la inspecció i, recorda que li he dit que les noies no rendien com m’esperava? Doncs amb ella van estar impecables i fins i tot em vaig sorprendre de veure-les somriure i d’amoïnar-se tant de respondre les preguntes de la inspectora. A mi em va tocar parlar-li de la metodologia del centre i, tot i que va insistir a revisar alguns detalls del temari de psicomotricitat, va sortir-ne ben satisfeta —comprendrà que després de vint anys a mi ja no m’agafen en falta—. Per això em va estranyar tant que ens obligués a tenir dos lavabos més dels que ja teníem i que em digués que per als vuitanta nens del centre ens calien. Jo vaig preguntar per què calien si els d’aquesta edat encara van amb bolquers —màxim orinal—, però es veu que era la llei i, per absurd que semblés, a veure qui s’atrevia a contradir-la. Les noies van renegar quan ho van saber i és que sap què volen dir dos lavabos? Doncs diners que se’n van de la millora de materials i la feinada de trobar els paletes i obres a l’estiu o sigui que s’entén que arribés encesa a casa. Només em va faltar que el meu marit no s’aixequés de la butaca ni per saludar-me i que el meu fill s’enfadés perquè m’havia tornat a oblidar de les sabates, sap? Com si fos cosa meva que la inspectora ens hagués entretingut tota la tarda. Encara sort que l’enfadada li va passar de seguida i que aviat vam tornar a parlar, perquè si hagués hagut d’aguantar-ne dues com la del meu marit m’hauria agafat alguna cosa. Es veu que es va disgustar de no poder marxar de vacances i que li sabia greu tenir tan poc de temps de parella i home, és clar que era una mala jugada, però és que no es poden fer obres amb tot de nens corrent pel parvulari. A més, si teníem sort encara podríem agafar uns dies d’agost i pujar cap a la costa i així mateix li vaig dir, que a l’agost pujaríem cap a la costa a descansar i, tot i que ell em va dir que no m’amoïnés, els morros encara li van durar uns quants dies. No eren morros morros, però només li sortien quan ens trobàvem uns pares d’alumne passejant o quan jo arribava tard a sopar o quan es cansava d’escoltar com m’havia anat el dia i d’acord que tampoc vaig esforçar-me gaire a fer-li tornar la bona cara, però és que és tan reconsagrat! Ja de jove es guardava les coses cap endins i tenia tendència a patir per tot i com que a sobre era terriblement sensible, les tristors li duraven més del que li duren a qualsevol. Llavors passejava o es tancava a escoltar una mica de clàssica i per això no ens vam emparellar de seguida. Jo era un nervi i ell era de fer-ho tot a poc a poc. Jo estava embolicada amb el final de magisteri i les angoixes de les primeres feines i ell vivia en un ritme tranquil, de feines temporals i d’anar fent i, és clar, no vam acabar de coincidir. Encara em van caler uns anys d’amistat per descobrir-li els gustos i les històries d’exparelles i suposo que a ell li van caler per acostumar-se a les meves maneres rampelludes. Llavors va ser com trobar una persona que et compensava en tot allò que et falta i llavors el vaig descobrir atent i tendre i em va anar molt bé tenir algú que em fes pensar quan jo em decidia per impuls o que m’ajudés a relaxar-me quan anava disparada. A més, em feia riure moltíssim i això, veus, amb el temps ho ha anat perdent. Una llàstima, perquè el seu canvi d’humor va fer que jo anés deixant de comentar-li el que m’amoïnava i preferís parlar de bestieses i, com que ni l’un ni l’altre ens vam preguntar el perquè d’aquest canvi, va empitjorar la meva relació amb la Mercè i a ell no vaig dir-li ni piu. Va ser cap al final de desembre i d’acord que exagero si dic que no hi ha una època pitjor per trasbalsos, però cregui’m que és de les més dures, perquè els nens estan amb ganes de vacances i pendents dels regals de Nadal i de veritat que no hi ha qui els aguanti. Se n’ha de saber per no tornar-se boja i així i tot ja costa o sigui que sumi-li el malestar amb el meu marit i les imposicions de la inspectora i veurà que la Mercè era de les poques que em calmava. Miri si em calmava, que vaig arribar a anar-hi dues i tres vegades per setmana i no perquè em fessin mal els ronyons —que me’n feien—, sinó pel plaer d’estar amb algú que no em demanés res. Ella m’havia ajudat a saber que la meva adrenalina m’havia acostumat a respirar malament i que la mala respiració em convertia les estrebades de l’esquena en contractures i clar, com que aquestes coses eren tan de sentit comú, em va sorprendre que no ho fossin algunes altres. Sí que és veritat que mai no preguntava res d’indiscret i que si veia que tu callaves no insistia, però de vegades em deia que vigilés de no carregar pes o que evités els gestos bruscos i segur que tenia raó, eh! Però ja em diràs com pots treballar de mestra si no pots pujar els nanos a coll o ajupir-te a veure què els passa. A més, totes les feines tenen el seu desgast i jo ja li deia que la meva m’estava costant les lumbars, però ella repetia —així, somrient— que sabent això, doncs que provés de cuidar-me. També deia que el problema de la respiració venia de massa emocions i que, com que el dia a dia al parvulari era tan intens, em convenia un ambient tranquil a casa. I m’ho deia a mi, sap? Com si de mi depengués l’ambient tranquil. Era el meu marit qui estava susceptible i el meu fill creixia tan de pressa que jo ja no sabia en què pensava i clar, un dia se m’enfadava perquè li comprava el jersei i un altre perquè no li comprava les sabates. De tot això no li’n vaig dir res a la Mercè, clar, però potser sí que hauria hagut de dedicar més temps a estar-me a casa i llimar certes asprors. Ara, llavors hauria hagut de dir també que mantenir un negoci pot semblar fàcil però que no en té res, de fàcil, i que si ja hi havia tensions a casa doncs imagina’t patint pels diners, o sigui que o bé em dividien per dos o s’havia de triar. I em sembla que la decisió era clara. A més, sempre ens havia anat bé d’aquesta manera i com que les coses que es podien millorar eren poques i petites no m’hi vaig capficar gaire. Per això un dia vaig tornar un pèl més tard del que era normal i em vaig trobar el meu marit esperant-me dret al rebedor. No em va deixar ni saludar-lo que va començar a dir-me —així, amb ràbia continguda— que ja no sabia per què coi es molestava a treure’m a sopar si el dia que teníem taula al Neichel arribava a les tantes a casa. Que ja havia anul·lat la reserva i que no em preocupés, va dir, que ja era igual, però que no sabia per què es molestava a tenir-me un detall si a mi els detalls m’importaven una merda, així, ho va dir, una merda, i de veritat que em va saber greu, eh! Però és que la preparació de la reunió de pares m’ho havia tret del cap i mira que li vaig dir que havia estat culpa de la reunió i que em perdonés si podia, però encara es va disgustar més perquè ja li dic que és de disgustar-se i de fer una bola quan, total, només era un coi de sopar i tampoc tenia ganes de celebrar gran cosa. A sobre em va retreure que no li hagués fet cas les vegades que em trucava a la feina o que hagués deixat les roses de Sant Jordi sense aigua i això sí que no, víctimes, ni una i molt menys això de guardar-se un retret i d’anar-ne acumulant. Què coi s’havia cregut? Jo li vaig dir, mira, noi, no et posis així per un coi de sopar perquè ja soparem quan puguem i tampoc estic d’humor per aguantar-te les bestieses, vaig dir-li, i aquell bestieses va canviar-li la cara i va com enfonsar-lo i miri si va ser mala sort que just llavors van trucar les del parvulari per rematar-ho. Hauria hagut d’ignorar el telèfon? Potser sí, però llavors m’era absolutament igual i només tenia ganes de treure’m aquella cara trista del davant. Vam parlar un momentet de no res, però quan ell va sentir que tot anava bé i que aquell dissabte no l’altre fèiem finalment la reunió em va mirar d’una manera que se’t fica a dins i ja no surt. Com quan s’odia profundament, sap? O com quan es tenen ganes d’etzibar un bon cop de puny a la cara d’algú, perquè resulta que just aquell dissabte el meu fill actuava en una obra de l’escola, una que assajava des de setembre, i que mira, de tanta il·lusió que li feia doncs que m’havia compromès a anar-lo a veure.

El que no sabia era quan coi m’hi havia compromès! Recordava haver parlat amb ell de l’obra i haver comentat alguna cosa de representar-la, però ni em sonava la data ni l’haver-la acceptat com a fixa i, per això, l’enrabiada del nano em va disgustar encara més que la del meu marit. Jo de seguida vaig dir-li que no m’havia concretat cap dia i que em sabia molt de greu, però ja no podíem canviar la reunió i ell vinga cridar i dir-me de tot i li juro que mai l’havia vist així, ni tan sols quan li vam perdre un nino que li agradava, perquè quan dic de tot vull dir de tot. Que sempre era el mateix, deia, que primer és el meu coi de feina i després tota la resta i que per què li deia que l’estimava si no sabia ni qui coi era el meu fill. Així mateix, que no sabia qui coi era el meu fill, i pensi que jo com si res, provant de calmar-lo i dient-li que havia de comprendre que el centre depenia només de mi i que, si volia sopar calent, havia de deixar la mama anar a la reunió de pares, però el tio seguia amb els crits i com histèric i clar, després de provar de parlar-hi tranquil·lament, me’n vaig afartar. Com que ell ja havia perdut el control, se li va acudir de dir-me que jo no era una mare, que mai li havia fet de mare, que era una merda de mare. Amb totes les lletres! Merda de mare i mala mare i jo no sé com hauria reaccionat una altra en el meu lloc però a mi em va sortir de clavar-li una bufetada i enviar-lo a l’habitació a plorar una estona, perquè ja em dirà si allò no era passar-se. És que no hi havia ningú en aquell coi de casa que m’entengués? Que valorés una mica la meva feina? El meu esforç? Que no m’estava esllomant per alimentar-lo a ell i les seves rebequeries de malcriat? La Mercè va dir-me que el nano havia explotat, però que també se l’havia de comprendre, que potser trobava a faltar la seva mare i que és la manera que tenen de dir les coses a la seva edat, va dir, i home, sí que ens havíem vist poc aquell últim mes i sí que li havia fallat en algun compromís, però una cosa és enyorar i una altra la impertinència. A més, la Mercè no sabia gran cosa del meu fill i va saber ser prou discreta per canviar a temps de tema. Llavors va parlar-me de vigilar a l’hora d’asseure’m i de pensar a delegar responsabilitats i ^recorda que li he comentat un canvi amb la Mercè? Doncs va venir d’aquí. Al final de la sessió em va dir que l’esquena no em millorava i que no millorava perquè tenia l’abdomen bloquejat i que aquell bloqueig venia d’anys de respirar malament. S’ho imagina? Anys i anys fent-me malbé l’esquena perquè la tensió em retenia l’aire al pit i miri que li vaig preguntar a quants anys es referia, eh! Però no m’ho va saber dir. Es va limitar a repetir que bastants, que potser molts, que potser això s’ho hauria de rumiar i clar, a mi em va trasbalsar, tant perquè augmentava la magnitud dels meus dolors d’esquena com perquè me’n feia absolutament responsable. I ja sé que la salut fàcil s’acaba amb la joventut i que el cos sempre acaba petant per alguna banda, però què vol que li digui, m’hauria agradat no tenir-ne cap part de culpa. Ella va dir-me que de culpa res, que es tractava senzillament de veure d’on venia el bloqueig i provar de desfer-lo, però jo crec, i li asseguro que vaig sortir de la consulta convençuda, que va començar a mirar-me amb uns altres ulls. Com si jo hagués deixat d’agradar-li, sap? Com si em jutgés. Com si la destrossa que tenia als ronyons fos conseqüència d’una incapacitat meva i a ella li molestés com als mecànics els molesten els paios que no saben tractar un cotxe. D’acord que després vaig adonar-me que era una bestiesa i que les intencions de la Mercè eren immillorables, però com que la seva consulta era l’únic lloc on no em sentia demanada, la sola menció d’aquella responsabilitat me’n va canviar la vivència i és que a veure si m’entén: jo ja anava prou carregada durant el dia a dia i només em faltava perdre les poques hores de relax que em permetia a la setmana pensant que les contractures eren també responsabilitat meva. Tampoc em va agradar que volgués mirar enrere per trobar l’origen del bloqueig. Ella només havia dit que era una cosa que arrossegava d’anys enrere, però no havia aclarit si aquells anys eren els dotze del meu fill o els catorze de casada o els vint-i-cinc que fa que treballo de mestra. Comprendrà que cap de les tres respostes em consolava i, com que aquella setmana va ser de les caòtiques al centre, vaig preferir oblidar el bloqueig i esperar a veure què em feia l’esquena. D’entrada va aguantar sense estrebades i només cap al divendres vaig notar una fibladeta als ronyons o sigui que vaig anul·lar la sessió d’aquell primer dissabte i vam quedar directament per al següent. Com que la reunió de pares volia dedicació i com que totes anàvem atrafegades rematant els àlbums de Nadal, vaig estar-me poc a casa, i les estones que m’hi vaig aturar, les vaig aprofitar repassant informes o atenent trucades i ja sé que potser hauria hagut de cuidar una mica el meu fill després del disgust del teatre però què coi, als nanos les enrabiades els passen de pressa i, com que llavors ja sentia les pressions de final de trimestre, vaig pensar que ja tindríem les vacances per passar-les junts. El meu marit va entendre que els dies que m’esperaven no eren fàcils i va tenir el detall de no remugar gaire i de deixar-me una mica tranquil·la. Així vaig poder passar aquella setmana pendent tan sols de fer feina. Només em va irritar el tenir la Mercè ficada al cap, com si encara la sentís dient que hem d’aprendre a escoltar el cos, perquè sempre ens acaba passant factura, i miri si em va tocar la fibra que no vaig poder deixar de pensar-hi. Factura de qui som, deia, perquè el caràcter acaba afectant el cos i si ja passa amb les persones més equilibrades, doncs imagini’s amb les que no ho són. Era com si la meva esquena fos la conseqüència d’alguna punta poc polida de mi mateixa, i resultava esgarrifós, sap? Com si el teu cos es queixés de la teva manera de ser i provés violentament de canviaria. Llavors em semblaven molt lluny aquells primers dies de massatge i d’anar-me preguntant sobre els meus gestos i ja només veia una Mercè que m’havia fet veure aquest tipus de coses, i d’acord que jo li pagava per teràpia i no només pel massatge, però és que potser preferia no mirar-me segons què. De fet, el que volia era que m’apedacés l’esquena per poder seguir treballant contenta i així mateix li vaig dir, que aquell dissabte estava cansada i que no s’estranyés si no tenia ganes de parlar. Com que em va entendre a la primera, va evitar les preguntes sobre el fill i el marit i va dedicar-se a parlar de les ganes d’uns dies de festa i d’una casa que tenia a Manresa i com que jo em vaig distreure escoltant-la, em vaig oblidar de la imminència de la reunió de pares. Faltaven encara unes hores ben bones, però calia preparar la sala gran i organitzar el càtering i, per això, vaig passar per casa amb el temps just per dinar. Quan el Gerard em va trucar, em va trobar barallant-me amb les postres i, tot i que va ser maco i em va desitjar bona sort amb la reunió, em va dir que no quan li vaig demanar que m’hi acompanyés. Ell i la seva dona havien pujat a la caseta de Puigcerdà i s’hi estarien ben bé fins dilluns o sigui que vaig dir-li que adéu i gràcies i vaig córrer a arreglar-me. Just el meu fill marxava cap a l’assaig d’abans de l’estrena i em vaig aturar a desitjar-li bona sort, però ell no em va voler concedir ni un gest, ni un tu també, mare, va marxar de la mà del meu marit. Jo vaig provar de treure-li importància pensant que només em feia morros per la tossuderia d’edats com la seva i que només li calia una empenteta per tornar a tenir-lo com abans. Llavors se’m va acudir de comprar-li les sabates i no esperar fins al Nadal i, com que hi havia una sabateria que em venia de camí, vaig aturar-m’hi a veure si les tenien. I no només les vaig trobar i en negre sinó que, a sobre, les tenien en trenta-set o sigui que vaig sortir-ne segura que l’havia encertada. Les noies em van dir que sí, que era un detall molt maco i que tant de bo la reunió acabés aviat i poguéssim tornar cap a casa, perquè una tenia els nervis ficats al pit i l’altra ja estava cansada de mossegar-se les ungles. Jo ja n’havia fetes moltes, de reunions. Aquella no m’amoïnava més que qualsevol altra i potser és que confiava en la feina feta o que ja havia perdut l’aprensió de les primeres vegades, però la veritat és que tenia el cap en una altra banda. Estàvem arrenglerant les cadires a la sala i decidint si trèiem els canapès a les taules o els deixàvem pel final quan em vaig adonar que estava pensant en el meu marit. I mira que hi havia feina a fer, eh! Però alguna cosa d’aquella manera de marxar em tenia inquieta i crec que no era ni el silenci del meu fill ni l’adéu sec del meu marit, sinó l’aire desagradable que es desprenia de tot allò, potser les ganes injustes de fer-me sentir la dolenta de la història o vés a saber, potser que la mirada que va allargar al final no era enfadada, sinó com trista, com entristida, com tristíssima.

Què volia que hi fes? Tots dos sabien que la reunió de pares és un dels dies més importants del curs i que havia estat qüestió de mala sort, no de desgana meva ni de ningú; podien haver-se disgustat, però segur que els passaria aviat. Almenys, és el que vaig pensar llavors per poder estar concentrada a tirar la reunió endavant i sort que em va funcionar, tu, perquè els pares van venir amb ganes de guerra. Alguns van preguntar molt i altres ens van fer explicar un tipus de detall que normalment s’estalvia, i tot i que ens van tenir fins passades les deu, al final van sortir-ne contents. Era importantíssim treballar una bona reunió si volíem que es quedessin amb nosaltres —i més llavors que la pública s’estava enfortint tant—, i clar, veure’ls marxar amb un somriure era un punt a favor. Per això, vaig marxar cap a casa amb ganes que se’m notés satisfeta i ell ja devia estar tancant les maletes o repassant que no s’oblidava de res quan jo remuntava la pujada de República Argentina amb el somriure a la cara, assaborint que la inspecció havia anat bé i que ara havíem acabat bé la reunió. Segur que llavors dubtava si agafar la jaqueta negra o l’abric llarg, perquè jo girava ja cap al pont de Vallcarca i ell encara havia de ser a casa. Cregui’m que jo caminava Gomis amunt buscant-me les claus al bolso i pensant que ja tenia les sabates mentre ell devia endarrerir-se d’alguna manera perquè, sent com és, seguríssim que hauria volgut sortir abans per allò d’evitar-nos mals moments. Potser va ser alguna cosa de les que sempre es deixa o simplement és que és lent i no hi pot fer més però jo ja estava creuant el portal de l’edifici i ell encara s’entretenia al de casa, jo pujava en ascensor fins al segon i ell empenyia la maleta enfora i vam obrir les portes alhora i just vam trobar-nos cara a cara al mig del replà. Llavors va ser veure’l amb aquella cara de sentir-se agafat en falta i totalment incapaç de dir-me res i miri que jo pensava on va i què passa i Déu meu, però, al final, l’únic que vaig dir-li va ser on vas, així mateix, on vas, vaig dir-li i ell necessito uns dies, Joana, ja et trucaré o ja parlarem o no sé què coi em va dir, però que se n’anava i que m’havia deixat una nota on em deia que se n’anava i que no podia seguir així, va dir, que ja estava fart de veure sempre la meva esquena. Jo llavors vaig mirar a terra —quina altra cosa podia fer?— i vaig veure la maleta i la mà a la maleta i vaig dir-li molt bé, i ja només vaig sentir les seves passes just abans de tancar la porta de casa. Després va ser entrar de pressa a casa i buscar el meu fill per donar-li les sabates, i ell va sospirar i em va dir que gràcies, mama, però que de fet li haurien anat bé per l’obra de teatre d’aquella mateixa tarda. De veritat que només li va faltar apuntar que havia ficat la pota ben ficada o que ja no venia d’una vegada més i, potser perquè el cap m’estava a punt d’explotar, tot just em va sortir de dir-li que ja veuria com les faria servir. El vaig deixar ficat al llit i vaig anar a la cuina i allà vaig trobar la nota del meu marit enfundadeta en un sobre. Tot just la vaig veure de reüll, perquè tenia tanta set que primer vaig córrer a la nevera a buscar-me una mica d’aigua; després va ser notar com un buit a l’estómac que no tenia res de gana, una fiblada al cap, ara dues, ara vaig a buscar una aspirina perquè no era normal aquella manera de respirar ni aquelles ganes de sortir corrents ni les ganes que tenia de treure aquella nota de damunt de la taula, perquè total, de què m’havia de servir. Potser una altra persona s’hauria llançat a llegir-la o hauria plorat desconsolada, però jo només sentia l’emprenyada, el mal de cap de la tensió del dia i sobretot aquella punxada a l’esquena, aquella fiblada terrible, aquelles ganes d’asseure’m i oblidar-me de tot i no sentir aquell buit que ja havia pujat de l’estómac al pit i del pit a un coll que em notava tancadíssim i que no em deixava respirar, em feia sentir com morta o com a punt de morir i la nota seguia mirant-me endimoniadament des de la taula. Jo només podia beure, seguir bevent i seguir sentint aquella absència monstruosa de soroll, ni una aixeta que s’obre i es tanca, ni un sol grinyol de moble. Llavors se’m va acudir que el primer era treure’m els dolors i que després ja es veuria, que la teràpia no havia servit de gran cosa i que necessitava solucions més ràpides, més contundents, potser anul·lar l’hora de la Mercè i dir-li que em calia descansar, potser oblidar-me de la Mercè i de l’esquena i trucar directament a la Susanna, veure si tenia un forat el dilluns o dimarts i potser guardar la nota en un calaix, en un dels fondos, sí, oblidar-me de la llàgrima que em relliscava llavors a la galta i guardar-la sota els mitjons o sota els llibres de la calaixera, ben ficadeta a sota de tot.