NIT DE DILLUNS

Al Carles Marquès, per haver-me ajudat a trobar la forma del fons i el fons de la forma de tantes i tantes coses.

Si surts ara mateix et prometo que no m’enfado. Tampoc t’hi pots estar per sempre, a l’armari, se’t cansarà l’esquena o t’acabarà agafant gana i potser llavors ja serà tard, el Lluís haurà vingut i haurà marxat i els japonesos s’hauran afartat d’esperar. Els japonesos són així, nano, la puntualitat és un valor que consideren imprescindible i per molt que els diguis Spain is different o et disculpis fins a rebentar els entres tort i ja se’t posen a la defensiva. I avui no podem permetre’ns ni una badada. Hi ha massa diners en joc i si ens agafen ens poden caure vint anys, o sigui que amb els japonesos badades ni una. Si ens volen vestits de negre ens tindran negres, jo ja he tret el jersei negre i els pantalons negres i aquell gorro negre que va dur la Diana de Lisboa quan jo encara no sabia que Lisboa era una segona Barcelona per a la Diana, i, amb unes sabates negres i uns mitjons negres, els japonesos veuran com podem arribar a ser-ne, de professionals. Però em falta el rellotge, nano, avui més que mai em cal una consciència exacta dels minuts i no marxaré d’aquí fins que no surtis d’aquest armari i em tornis el coi de rellotge que avui em cal més que mai, perquè hem de ser a les dotze a la cantonada i a les dotze i deu esbotzem la porta de la galeria i per això vull el rellotge, nano, necessito tenir una hora exacta. Vinga, obre la porta, no siguis criatura. Si el Lluís ens troba així segur que se’ns enfada i ja et dic jo que no el vols enfadat, el Lluís, llavors jo m’hauria d’enfadar amb tu i no en tinc cap ganes, xaval, de veritat que no tinc cap ganes d’enfadar-me. A més, tampoc em queda veu per cridar-te i jo si no crido és com si no m’enfadés o sigui que surt i dona’m el rellotge i deixa’m que m’acabi de vestir en pau. Ja em diràs a qui se li acut de prendre’m el rellotge i tancar-se a l’armari. A mi mai no se’m va acudir d’agafar-li el rellotge a mon pare i així i tot li feia tanta ràbia com a mi la tonteria aquesta que t’agafa als dotze anys, sobretot quan me li asseia al costat i li deia no vull sortir al carrer amb tu ni vull que tornis tan tard ni bestieses d’aquestes de dotze anys perquè sempre acabàvem sortint al carrer i topant amb la gent i fent saltar les carteres de les butxaques i dient perdoni, és el nen, que està amb la tonteria dels dotze anys. O sigui que ja t’està passant de pressa la tonteria aquesta perquè el Lluís vindrà i no el vols enfadat, el Lluís, creu-me que no el vols enfadat, però menys avui, hi ha massa diners en joc i els japonesos no volen ni una badada. Ens han passat les instruccions exactes del que volen i nosaltres seguirem les instruccions tal com les volen, vestits de negre i amb la furgoneta negra i estavellats a les dotze i deu a l’aparador de la galeria. Coi de criatura, és clar que em notes nerviós! En ma vida he estavellat una furgoneta contra un aparador i si tingués vint anys, dius, encara, però és que són quaranta anys i estavellar una furgoneta no es fa com si res, s’ha de tenir claríssim que vols estavellar-la i si surt bé són molts diners, però, cony, també és la nostra cara la que hi ha en joc. Els japonesos no se la juguen, la cara, ells només parlen amb el Lluís i li passen els plànols de la galeria i les hores de vigilància i diuen us volem estavellats a les dotze i deu, però la cara no la posen, no, els japonesos, en això sí que són llestos: ens envien a mi i al Lluís a rebentar l’aparador i a aconseguir els quadres que volen i després van a París a passar-los als contactes que hi tenen i no s’arrisquen ni una mica, no, en això sí que són llestos. Mon pare segur que m’hauria dit no ho facis, però mon pare no és aquí per dir-me no ho facis i jo ja estic estic cansat d’aquest coi de pis i aquest coi de moqueta ronyosa i de sentir-me cada divendres el mira com he acabat de mon pare. No facis burrades, diu cada divendres, lamento haver-te ensenyat el que et vaig ensenyar, tu treballa del que sigui, però treballa, i sempre és el mateix, mira com he acabat, diu, no siguis l’imbècil que he estat jo i sempre igual, arriba el guarda per endur-se’l i llavors pregunta si sé alguna cosa de la mare, així, com si només es recordés de la mare al final de les visites. Saps alguna cosa de la mare?, diu, i sempre ho diu massa tard, quan el guarda ja se l’enduu i jo no puc arribar a cridar-li que no, que ni una postal ni una carta i que segur que s’ha oblidat d’aquesta merda de pis i d’aquesta merda de moqueta ronyosa. A mi això del valor sentimental em sona a mariconada, nano, tu mira’t aquesta moqueta i digue’m si no preferiries un bon parquet o una bona rajola de marbre. És clar que preferiries un bon parquet, el que passa és que estàs amb la tonteria dels dotze i et sembla que els quatre records que guardo d’aquest pis valen prou la pena com per quedar-m’hi, però no, màxim aquella nit amb la Diana, potser un parell de matins amb la Diana, però total la Diana ha marxat i ja em diràs de què em serveix recordar-la. Clar que tu tampoc em serveixes de res i aquí em tens, aguantant-te les neures i aguantant-te les preguntetes, i aguantant que em facis pensar en la Diana quan ja t’he dit que no vull pensar en la Diana, que no vull pensar ni en ella, ni en aquelles bruses verdes, ni pensar en els ullassos que em posava quan es despertava de diumenge i tenia capritx d’ensaïmada o sigui en res d’abans que la Diana es cansés de viure aquí i em deixés la noteta i em deixés amb tu, aguantant-te el coi de neures i sense un sou, que m’anava de conya aquell sou. De conya per pagar certes coses que ara pago just amb les hores a la benzinera i hauries d’estar content si a final de mes puc estirar alguna cartera, perquè, si no, hauríem de donar cacauets als del gas i als de la llum i als de les sabates que he hagut de comprar per avui, i, sincerament, no crec que els agradin gaire els cacauets. I és clar que són negres, xaval, no sóc idiota. Els japonesos han dit negres i nosaltres anirem negres perquè avui de badades ni una; ara, això de rebentar la porta de la galeria no ho sé, no es fa com si res, si almenys tinguéssim més dies potser podríem practicar rebentant algunes coses, però ei, tu tranquil que jo rebento el que faci falta i amb tantes ganes com el primer. Després només serà agafar quatre quadres, portar els quadres a casa dels japonesos i marxar disparats cap a París una temporadeta, almenys el Lluís diu que millor una temporadeta per si ens busquen, però a mi això de la temporadeta em fa poca gràcia, París em fa poca gràcia, ja pot dir el Lluís el que vulgui dels croissants i de les Juliettes i dels Pompidous que ens esperen a París, que a mi això de marxar em fa poca gràcia. París és grisa, nano, i és freda i a mi la Diana em va acostumar a prendre el sol i a obrir les finestres i a totes les bestieses de la Diana que a mi em semblaven bestieses, però que a la Diana li encantaven, i la veies tan encantada d’obrir les finestres i de tenir una estona de sol que al final t’hi acostumaves i no ho sé, deixava de semblar-te una bestiesa. Però què vols, si ens busquen bé que haurem de marxar a algun lloc perquè nosaltres no podem tancar-nos a un armari, xaval, això de tancar-te et val a tu i ja només per poca estona. Perquè falta poca estona perquè sortim a rebentar la galeria, i, Déu meu, espero que tot surti bé, perquè jo no he fet mai res de semblant, el Lluís no ha fet mai res de semblant i si la caguem avui la caguem ben cagada, només em faltaria cagar-la per sentir mon pare amb el mira com has acabat, però espera, que sembla que truquen, a veure si és el Lluís queixant-se d’una cama trencada, o encara millor, els japonesos en conferència des de Hawaii que truquen per cancel·lar la moguda.

París, nano, París a l’hivern. A París hi deu nevar, ara, perquè a París fa un fred que no sé com l’aguanten els de París, potser per això duen tots aquells abrics grisos que encara fan més gris el gris de París, perquè jo les fotos que he vist són totes grises, nano, no sé si ho aguantaré. A mi em fa falta l’aire aquest de Barcelona i em fa falta el mar i a París no tenen ni l’aire de Barcelona ni el mar ni res de tot el que a mi em fa falta per respirar. A París la Diana s’hauria tornat boja, perquè la Diana havia nascut llangardaix, en una altra vida he nascut llangardaix, deia, i ho deia així, sense donar importància al que deia, però és veritat que sense sol notaves que es pansia, sense sol la Diana perdia les ganes de fer coses i ja no volia sortir del llit ni sortir de casa ni sortir a la floristeria a treballar. És clar, nano, si la Diana fos aquí segurament em pensaria dues vegades això dels japonesos, perquè amb la Diana podia pensar el que fos dues vegades i tres vegades i les vegades que fes falta, però ara no hi és i m’és igual que la trobis a faltar, la Diana va marxar i si li has de dir alguna cosa hi vas tu que potser tens sort i t’escolta. Vaja, segur que a tu la Diana t’escolta, perquè la Diana sempre va estar encantada amb tu, encantada i enamorada de veure’t saltar al llit o de veure’t la cara amb què t’empassaves les galetes que et comprava i encantada de totes aquelles bestieses de dotze anys que a mi em semblaven bestieses de dotze anys i ara les recordo i em fan com vergonya, però llavors no ho sé, veies la Diana tan encantada d’aquelles bestieses que m’hi vaig acabar acostumant i em van deixar de semblar tan bestieses. I no somriguis, xaval, per molt tancat que estiguis en aquest coi d’armari puc sentir com somrius des d’aquí fora, com somriuries si fos la Diana i no jo qui t’estigués demanant de sortir d’aquest coi d’armari, perquè amb la Diana somreies i amb mi no, amb mi només et tanques als armaris amb el coi de rellotge que avui necessito més que mai, perquè d’aquí a deu minuts puja el Lluís i com ens trobi així ja et dic jo que s’enfada, el Lluís sempre s’enfada quan alguna cosa no està tal com l’espera, i després d’enfadar-se veu què s’hi pot fer, acaba solucionant les coses, però primer s’enfada i el Lluís enfadat és insuportable. Per això et dic que vull el rellotge, perquè a les dotze i deu estarem estavellant la furgoneta i només la podem estavellar a i deu, ni dos minuts abans ni dos minuts més tard, els japonesos ens han passat les instruccions exactes del que volen i nosaltres l’estavellarem a les dotze i deu. Diuen els japonesos que a les dotze i deu el vigilant està just a l’altra punta de l’edifici i que l’edifici és tan gran que tenim temps d’entrar i d’agafar els quadres i de marxar sense que el vigilant tingui temps de creuar l’edifici, perquè és gran, l’edifici, i nosaltres total hem d’agafar quatre quadres. El que no em fa gràcia és la pistola, nano, per molt que em digui el Lluís per si de cas a mi no em fa ni una mica de gràcia. El Lluís —diu per si de cas—, però és que al Lluís només li toca d’agafar els quadres que hem d’agafar i carregar-los a la furgoneta, però a mi em toca de vigilar que no vingui el vigilant i si al final té temps de creuar l’edifici i se’ns planta al davant llavors em tocarà a mi d’aturar el vigilant dels collons. Aturar-lo amb la pistola, clar, però si la caguem amb un tret llavors sí que l’haurem cagada, mon pare està com està precisament perquè va punxar un paio i el paio se li va morir i jo no vull acabar com mon pare, em diria mira com has acabat i jo no vull acabar sentint a mon pare dient-me mira com has acabat durant deu anys, perquè llavors sí que em tornaria boig del tot. Si tingués vint anys et diria encara, però és que no tinc vint anys, en tinc quaranta i entrar a la presó als quaranta no és el mateix que entrar-hi als vint, perquè als vint dius encara, encara tens temps de sortir de la presó i de refer-te, però no ho sé, als quaranta ja t’hi quedes per tota la vida. Això, ara només em falta que em ploris per acabar-me de rematar la nit, te’m tanques en aquest coi d’armari i em fots el rellotge i ara et poses a plorar per torçar-me una nit que ja està començant torçada i seguirà torçada i només em faltaria acabar-la torçada. Jo tampoc tinc ganes d’anar-hi, és clar que no, perquè és el meu coll el que m’hi jugo i si ho faig és només perquè ja no aguanto el meu coll tal com està, ni aguanto la feina tal com està ni aguanto aquesta moqueta ronyosa ni res del que em trobo cada dia i ja només m’hi faltes tu aquí plorant com un ploramiques, perquè només ploren els ploramiques i jo no els aguanto els que ploren. Em sembla molt bé que la Diana t’agafés i t’abracés i et consolés com et consolava la Diana quan et veia, així, trist, però jo ja saps que el que feia la Diana no ho he sabut fer mai, o sigui que no em demanis ni consols ni abraçades ni res del que et feia la Diana quan et veia com et veig jo ara. El Lluís ha trucat per dir que en cinc minuts se’m planta aquí a casa o sigui que ja pots espavilar i donar-me el rellotge, perquè se m’està acabant la paciència i jo sóc fatal quan se m’acaba la paciència. I m’és igual que ploris, a mi com si vols deixar de plorar perquè per molt que digués la Diana no m’has acabat servint de res, per molt que digués mira-te’l, per molt que digués quina monada, per molt que digués que t’havia de cuidar era la Diana qui et sabia mimar i et sabia cuidar i ara la Diana ha marxat i m’ha deixat aquí amb tu i tu només saps fer-me la vida impossible. Impossible, sí, perquè sempre estàs amb les bestieses dels dotze anys i jo no les aguanto aquestes bestieses, jo ja no tinc dotze anys i no tinc temps per les teves bestieses que m’estan fent la vida impossible i sobretot aquesta nit, aquesta nit me l’estàs fent impossible i jo no tinc temps ni ganes d’aguantar algú que em faci el coi de vida impossible i menys si és per culpa de la Diana. Si jo no hagués entrat al seu coi de floristeria ara no series aquí fent-me la vida impossible, si la Diana no m’hagués preguntat liles o violetes no series aquí ni t’hauries tancat al coi d’armari amb el rellotge per fer-m’ho tot impossible i tampoc si jo no li hagués dit que treballava en una empresa de joguines ni tampoc si no l’hagués entendrida la bestiesa aquesta de les joguines, perquè jo total estava en la cadena de muntatge d’unes joguines que feien pena, aquelles joguines, però la Diana es va entendrir amb això de les joguines i em va mirar somrient i em va dir potser és per això que se’t veu el nen al fons dels ulls, així ho va dir la Diana, el nen al fons dels ulls i si no ho hagués dit segur que no series aquí fent-me la vida impossible com me l’has fet des que la Diana et va veure al fons dels ulls. A sobre va dir un nen molt maco, va dir, i ja llavors van anar venint les galetes i el saltar al llit i totes aquelles bestieses que li encantaven a la Diana i que ara em miro i em fan com vergonya, tantes bestieses, o sigui que deixa de plorar, surt d’una vegada i dóna’m el rellotge, i calla d’una punyetera vegada, perquè si parles no em concentro i si no em concentro vindrà el Lluís i em veurà desconcentrat i avui no podem estar desconcentrats, dirà, hem d’estavellar la furgoneta a les dotze i deu i hem de volar cap a París, i ni una badada, dirà, avui ni una, perquè és el nostre coll el que ens juguem i amb el coll no s’hi juga, i ja és aquí, el Lluís ja és aquí i a mi només em falten les sabates, tranquil que em poso les sabates negres i ja podem marxar a estavellar la furgoneta i a agafar els quadres, i amb qui coi vols que parli, Lluís? De vegades em fots cada pregunta, Lluís, amb qui coi vols que parli si tota la vida he viscut sol?