I recupero el fil just a l’instant que vaig arribar amb el meu pare a l’aeroport de Milà. Estàvem esperant les maletes.

Jo no facturava mai, però el meu pare sempre ho feia. I és que ell portava un equipatge enorme amb tots els dossiers i llibretes dels seus casos. Sempre viatjava amb ells. En aquella maleta gegant també hi duia la colònia de la mama. Li agradava emportar-se-la als viatges i no volia tenir problemes als controls de seguretat.

Mai no vaig entendre que l’enyorés tant després de la vida tan dolenta que ell li va donar. Va ser una història complicada, la que van viure. No ho vaig entendre fins que vaig tenir la meva pròpia història complicada, que també us explicaré.

És increïble, perquè no conec ningú en aquest món que no hagi tingut una història complicada amb una altra persona.

I també crec que hi ha gent que està predestinada a viure amb la persona que estima i altres que estan predestinats a no viure mai amb aquesta persona, sinó amb d’altres amb qui no desitgen viure.

El meu pare mirava la cinta que portava aquelles maletes immenses delerós perquè aparegués la seva amb els seus documents… Amb la seva vida impresa.

Sempre patia quan se’ls emportava de viatge perquè allà hi havia les seves desaparicions i les seves trobades. Tot allò que havia descobert i perdut al llarg de la seva vida. Suposo que temia que algun dia es creés una metàfora vital i aquells papers desapareguessin.

Jo resava perquè allò passés. Creia que havia d’oblidar-se d’aquell passat dolorós.

Em va mirar i em va dir alguna cosa. No amb signes, mai no em va parlar amb signes; per a ell jo no era sord, mai no ho va portar gaire bé, com ja us he dit.

Jo li podia llegir els llavis, així que ell sempre em parlava. De vegades em feia mal que no es comuniqués amb mi amb signes, perquè havia après a fer-ho.

—Em fa mal el cor… —em va dir mentre notava que la cara i algun òrgan del seu cos es compungien internament.

No va dir res més i, de sobte, va caure sobre aquella cinta transportadora de maletes.

Tot el seu pes, que superava els cent vint quilos, va impactar de ple sobre un parell de maletes Samsonite d’alguna altra persona.

Em vaig quedar garratibat durant uns segons. La imatge era dantesca i dolorosa. Ell va quedar estès damunt la cinta i va començar a voltar. Havia perdut totalment el sentit.

Després del xoc inicial, quan vaig aconseguir recuperar la serenitat, vaig mirar d’aixecar-lo, però em va resultar impossible. El seu pes em sobrepassava.

Ningú no feia res. Potser no us ho creureu, però ningú no feia res. Hi havia un centenar de persones en aquella sala de maletes de l’aeroport de Linate i ningú no feia absolutament res.

Ell donava voltes en aquella cinta transportadora de maletes i la gent s’ho mirava. No eren volejadors, eren pilotejadors, com diria la noia de la carta. Gent que es conformava a tornar pilotes sense efecte, amb por, sense pensar en res més que en ells mateixos.

Vaig intentar per segona vegada treure’l de la cinta abans que desaparegués pel forat per on desapareixien les maletes.

I va ser aleshores quan va aparèixer aquell home. S’acostava als vuitanta anys, però la fortalesa encara residia dins seu. Era un home robust de mirada franca. Tenia el cos d’algú que es dedicava a transportar coses i va agafar el meu pare com si fos un sac.

La seva força era brutal. El va portar a coll fins a les cadires de plàstic. El va estirar sobre tres d’elles.

El meu pare, de mica en mica, va recuperar la consciència. L’home estava al seu costat i el ventava amb un diari que duia a la butxaca del darrere. Crec que era Il Corriere della Sera. El meu pare estava totalment blanc.

No sabia com agrair-l’hi. Vaig agafar la cartera i li vaig atansar uns quants bitllets, a aquell home forçut.

Em va mirar i em vaig adonar del meu gran error. Era gairebé insultant, allò que acabava de fer, i el seu rostre va reflectir dolor.

Es va quedar allà de genolls esperant que el meu pare tornés totalment en si i sense deixar de ventar-lo amb el diari del dia.

De sobte, el meu pare va tornar.

—La meva maleta, Izan. La meva maleta. —Va ser el primer que va dir tan bon punt va obrir els ulls.

Odiava tant aquella maleta… Aquells casos eren més importants que la seva pròpia vida.

No vaig discutir-hi. Amb senyals vaig demanar a aquell gegant que es quedés amb el meu pare. No va dubtar, ho faria.

La seva maleta era allà, donant voltes a la cinta. Esperant-lo, esperant-me.

La vaig agafar com vaig poder, també pesava molt, i ràpidament la vaig portar al costat del meu pare.

Tocar amb els dits aquella maleta va ser gairebé curatiu per a ell. Només de fregar-la va fer que sentís que tota la seva vida continuava amb ell, al seu costat. Els frecs coneguts.

Li costava respirar, però semblava que no havia passat res. Amb un gest ràpid va aconseguir seure a la cadira i va deixar d’estar estirat. Semblava que no li donava importància al que acabava de succeir. Ni tan sols en parlava. Allò era tan propi del papa, ocultar elefants davant de mirades alienes.

L’home robust es va oferir a portar-nos amb el seu cotxe. El meu pare ho va rebutjar, no estava acostumat que ningú l’ajudés, però jo ho vaig acceptar per tots dos.

Saber que aquell home ens protegiria fins a la nostra arribada a l’hotel de Lezzeno on teníem la reserva em feia sentir segur. Mai no m’he refiat dels taxistes. Solen sentir-se superats pels malalts.

—Recullo unes maletes i us hi porto. Serà només un instant. —Va ser el primer que ens va dir. Tot seguit va desaparèixer.

El meu pare em va mirar.

—T’he dit algun cop —em va dir— que al teu cap hi ha dues veus? Una que crida, que és la consciència, i una que xiuxiueja, que és la intuïció?

—Sí —vaig contestar amb llenguatge de signes.

Podia parlar, no us penseu que em comunicava només amb gestos. L’època que no vaig ser sord feia que pogués parlar, encara que normalment el meu to era o molt baix o molt alt. Necessitava algú que em regulés i m’anés dient: «Massa baix, Izan» o «Massa alt».

Poca gent em regulava, els era igual; al capdavall, poques persones m’escoltaven realment.

Però al meu pare gairebé mai no li parlava, sempre m’hi dirigia amb signes, potser perquè el reptava.

—Aquest home forçut té la veu de la intuïció. Tot ho diu en un xiuxiueig —em va assenyalar el meu pare.

No vaig respondre. Al meu pare li agradava dir-me el que supuraven les veus de la gent, era com la seva manera d’ajudar-me. Tot i que jo sempre pensava que les cares sense la veu donaven més pistes de les persones. La veu distorsiona i emmascara la veritat.

Al cap de pocs minuts, el gegant va tornar amb gairebé una dotzena de maletes. Les portava en un carretó. No sabia d’on venia, però devia tornar d’algun lloc llunyà per instal·lar-se definitivament aquí.

Vam anar amb ell fins a l’aparcament.

Durant el trajecte va acomodar el pare i la seva maleta en aquell carretó. El pare va protestar, però no enèrgicament. El seu cos gairebé no podia caminar i la seva ment ho sabia.

De camí cap a l’aparcament, l’home em va preguntar si era sord. Ho va fer amb amor. No sé explicar-ho millor.

Hi ha gent que diu les coses amb amor i d’altra que ho fa sense aquest matís. A ell se li notava que sabia preguntar les coses amb amor.

Li vaig resumir la meva història. No va preguntar. Només va voler saber si l’entenia quan em parlava.

—Si em mires als ulls, et llegiré els llavis —vaig matisar—. Véns de lluny? —vaig preguntar tot assenyalant la immensitat de maletes.

—No, no vinc d’enlloc. Em dedico a això.

No l’entenia.

—A què?

Des del carretó, el meu pare va contribuir a la conversa. No sé ben bé què va dir, perquè estava d’esquena i no vaig poder llegir-li els llavis. Però per la resposta del gegant, no havia encertat amb el seu pronòstic de professió.

—No, no treballo d’això, senyor. Em dedico a portar les maletes de la gent que les ha perdudes en un viatge o bé que les van posar per equivocació en un altre avió. Quan apareixen, sóc l’encarregat de portar-les a la casa corresponent —va respondre mirant-me per tal que pogués llegir-li els llavis.

Vaig somriure, potser imaginant-me l’alegria d’aquells que rebrien totes aquelles maletes perdudes.

—Quina feina tan bonica, sempre deus ser ben rebut —vaig afegir parlant sense gestos.

El meu pare em va dir que abaixés la veu. Ell sempre em regulava. Sempre ho feia.

—Doncs gairebé mai no ho sóc, la gent no té paciència. De vegades, quan reben el que van perdre, només pensen que és massa tard, que té alguna esquinçada o en el dolor que els va causar perdre-ho. Altres vegades simplement no reconeixen la maleta o pensen que a dins hi ha coses que en realitat no van posseir mai. La gent és així d’estranya. No hi ha més.

Aquell home supurava dolor. Vaig mirar el meu pare i vaig notar que ell també ho havia detectat.

No era estrany, el meu pare era una computadora d’emocions, es dedicava a això, a analitzar el dolor de la gent. A entendre si deien la veritat, si mentien, si eren de confiança o absolutament detestables.

A més, em vaig adonar que tots dos es dedicaven al mateix: recerques i pèrdues. Persones i objectes. Emocions i materialisme. Eren semblants, potser sense adonar-se’n.

Vam pujar a la seva camioneta. Tots tres ens vam acomodar a la part del davant. El meu pare va seure al mig. Cada cop tenia més color a la cara. Vaig respirar una mica més alleujat.

El viatge de Milà a Lezzeno era llarg, gairebé dues hores. Primer s’havia d’arribar a Como per una mena d’autopista, i després agafar una feixuga carretera de revolts fins a Lezzeno. M’havia estudiat el recorregut abans d’anar-hi per si el meu pare em preguntava.

Durant el viatge, el meu pare va agafar la batuta de la conversa, volia saber més coses d’aquell home. Així era ell, sempre indagant sobre els desconeguts.

El meu pare de seguida li va parlar de la seva professió, no per penjar-se medalles, sinó perquè hi ha gent que necessita ubicar la seva passió per aconseguir que els altres ubiquin la seva.

La meva passió va aparèixer quan treballava en aquella llar d’infants on hi havia nens de diferents edats. Tots sords, sense parla, però replets de sons. Les mans, els gestos, la dolçor que neix dels signes d’un sord és sorollosa i bella.

Signar no és fàcil, no es tracta només de dir els signes en un ordre concret.

Jo per a ells era un híbrid, un sord adquirit. Intentava ser com ells, però alhora sabia que no ho era.

Havia après a signar tard. A la tornada de Nova York vaig anar a una altra escola. Era una per a sords i hi vaig aprendre a parlar amb signes, però no tenia la destresa dels nanos que havien començat de petits quan marcaven els verbs i les accions de manera potent. Eren pura energia i força. Suposo que per a ells no existia una altra forma de comunicació i cada paraula era signada amb la passió del nen i l’energia de l’adult per tal de ser compresos i acceptats.

Cada sord té un signe, un gest petit amb el qual s’identifica per no haver de signar sempre el seu nom lletra a lletra. El meu era moure la mà lentament i en diagonal sobre el pectoral. Vol dir «vull». I és que jo preguntava sempre per què i volia saber i saber més coses. Sempre voler.

I és que des que em vaig tornar sord, els meus dubtes van augmentar i vaig començar a preguntar-ho tot. Voler saber coses era el meu senyal d’identitat.

El meu pare sempre em deia que no havia de preguntar-me tan sovint per què. Ell em parlava d’aturar el món. Deia que si en sorties per millorar-te i millorar-lo, quan hi tornaves, l’Univers et premiava. «No preguntis mai per què», em repetia ell contínuament.

El meu pare i les seves frases. Gairebé mai no li prestava atenció des que em vaig quedar sord. Recordo que em deia: «Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l’Univers i et canvia totes les preguntes».

Jo no tenia preguntes ni respostes. No tenia ni idea que hi havia un Univers ni de què servia aturar-lo.

Per a mi, aquells consells no existien. Crec que ell no tenia cap valor per a mi, només simbolitzava la figura d’algú que parava poc per casa. Saber el que m’havia fet a Nova York va ser el cop de gràcia.

Ho sé, m’he tornat a allunyar, us he parlat de la meva vida quan em vaig quedar sord. Però crec que heu de saber més coses de mi. Del fill que vaig ser i de la relació que vaig tenir amb el meu pare.

Ell opinava que aquella llar d’infants on treballava era «un refugi de covards», perquè pensava que aquell lloc m’allunyava del món.

Jo ho negava. Ara sé que tenia raó. És compatible viure i tenir por. Et xiuxiuegen «viu sense por», quan resulta que la por forma part de la nostra vida i del nostre ésser.

I allà, en aquella llar d’infants, hi vaig conèixer el meu amor, una mestra bellíssima de qui em vaig enamorar. Era sorda igual que jo, però, a més, tenia un lleu retard. Ho sé, no té cap importància, però, malgrat tot, he de donar-vos-en totes les dades, en un ordre que de ben segur és incorrecte, però que curiosament la defineix.

El que més m’entusiasmava d’ella era la seva felicitat. Es reia de tot, el seu món estava ple de felicitat. Tot allò m’enamorava.

El seu signe era un somriure enorme. Tots somreien fins a l’infinit per recrear el seu nom.

La vaig estimar tant i ella em va estimar tant…, però després em vaig avergonyir del seu retard. No puc resumir-ho d’una altra manera. Li vaig dir alguna cosa com que havíem de volar separats o ens estavellaríem junts.

Ningú no em va obligar a prendre aquella decisió. Passa que la vida et porta a deixar persones, i a ella la vaig abandonar sense un motiu clar i dient-li una estupidesa majúscula. Tan sols perquè la societat em va fer pensar que la nostra relació no podria funcionar.

Ho sé, és patètic. No entenc per què ho vaig fer, però la veritat és que va passar.

Encara l’enyoro, no sé què temia tant.

Tornaria al seu costat, però crec que vaig fer-li tant de mal que no m’ho permetria. Dins meu no hi ha dia que no pensi a reconquerir-la. Però també crec que vaig contribuir que ella perdés part de la seva felicitat.

El seu somriure no va ser el mateix des que la vaig deixar. Ja no arribava fins a l’infinit i ho notaves quan la gent signava el seu nom, cada cop l’arc que formaven amb els dits era més petit.

Sé que pensareu que sóc una mala persona, suposo que és veritat. Ningú no em va obligar a actuar d’aquesta manera, simplement vaig considerar que era massa complicat.

Potser no sóc tan diferent del meu pare. Ell temia que jo fos nan i jo temia tenir una nòvia diferent.

En tot això pensava en aquella furgoneta quan el meu pare va canviar els plans. Suposo que perquè sabia que la seva fi era a prop.

I va decidir que anéssim al terrat de Visconti.