M’imagino que us deveu haver quedar parats.

No hi havia res més, així acabava aquella primera missiva.

Aquella carta semblava escrita per una noia que no estava bé, però el meu pare es mostrava entusiasmat, deia que volia saber on s’havia despertat, què li havia passat, què era veritat i què era mentida.

He rellegit tantes vegades aquestes pàgines…, hi ha coses que no em quadren, però el meu pare deia que hi havia veritat, que alguna cosa li passava.

Comentava que potser no es trobava exactament en un psiquiàtric, que s’ho imaginava, que s’ho inventava. Però del que estava segur era que patia abusos.

I allò era el seu imant vital per anar fins allà, ell mai no deixava de combatre les injustícies. Era un volejador.

Opinava que tota la imaginació que hi havia a la carta parlava i ocultava alguna cosa més important, un dolor immens.

I per això vam fer les maletes i vam marxar a Como.

Crec que per fi us puc explicar el viatge, com va començar. Ja tocava.

Recordo com si fos ara quan érem a casa seva preparant-nos per sortir.

—Quina temperatura deu fer a Como? —em va preguntar de sobte.

No sé per què, des de feia temps, em consultava tantes coses petites i quotidianes. Abans sempre sabia les respostes. Però des que es va posar malalt, em traslladava aquells dubtes sense valor. Havia perdut aquell vuitè sentit amb què s’avançava a tots els detalls que podien produir esperes o molèsties.

Vaig mussitar que faria calor. Tampoc no ho vaig comprovar. Aquella pregunta tan simple em va fer pensar que potser no era pas bona idea que hi anéssim.

—Calor o molta calor? He d’agafar també la gavardina? Plourà algun dia?

De vegades em plantejava si realment em preguntava tantes coses per posar-me a prova. Ell havia estat un as tota la vida i mai no havia necessitat ningú.

Durant la meva infantesa, cada setmana tenia una maleta preparada per anar a buscar els seus nens perduts. Mai no el va amoïnar el temps que faria, l’equipatge era el mateix anés on anés… Els anys l’havien transformat.

La vida és curiosa, bé, més exactament els anys, el pas dels anys transforma el teu pare. Pots arribar a veure quatre i, si tens sort, fins a cinc versions d’ell.

No deixa de ser el teu pare, però es barreja amb l’home, el vell, l’amant, el sexual, el somiador i fins i tot el maldestre.

El meu pare era un misteri per a mi des de sempre. En aquell viatge volia preguntar-li moltes coses sobre ell i sobre mi. Jo no deixava de ser fruit dels seus consells, advertències i pors. I tot plegat no deixava de ser fruit dels consells que ell havia rebut, advertències i pors alienes que li havia inculcat una tercera persona.

No sé si us he dit que estava malalt. Crec que ja toca que ho sapigueu. Tenia càncer d’esòfag i una miqueta de Parkinson. La seva fi era a prop.

El càncer li va portar dolor. I el Parkinson li havia portat visitants, ombres que veia i amb les quals es barallava molt sovint.

De vegades s’adormia al sofà i el veies moure els braços lluitant contra aquells éssers que només eren a la seva ment. Els donava cops de puny, els insultava, però sobretot els cridava perquè se n’anessin.

Allò em feia mal. Fa tant de mal no poder salvar algú que aprecies. Ja m’havia passat una vegada i aquesta era la segona.

I és que jo pensava que el salvaria de la mort. Un fill hauria de ser sempre un superheroi per al seu pare.

El trobo a faltar, aquesta és la veritat.

Continuo. No em vull distreure.

Al final va agafar la gavardina i fins i tot la roba d’abric, tant hi feia el que li digués.

El taxi va avisar via missatge de mòbil que era a baix, a la porta.

Vaig voler portar la seva maleta, però no em va deixar.

Ara aquest detall em fa mal, ja que mai més podré portar la seva maleta.

No va mirar la casa per darrera vegada, crec que ell tampoc no es va adonar que no tornaria a trepitjar-la. Tampoc no crec que la seva llar s’adonés que ell no tornaria.

La majoria de l’oxigen que va quedar allà no li pertanyia. Esperava ser respirat per ell? Enyoraria el seu amo?

El taxi ens va portar a l’aeroport d’una revolada. Gairebé no vam parlar, tot el seu ésser feia sorolls. Havia deixat de ser silenciós feia vora cinc anys. Em recordava la seva nevera, havien envellit plegats i feien els mateixos sorolls fruit de la fi de la vida útil.

En aquell taxi vaig recordar l’època de la infantesa, quan jo era un nen, em vaig posar malalt i ell em va cuidar.

La vida et torna una imatge distorsionada de tu mateix. És com un mirall del que vas ser anys enrere. Tot és cíclic encara que no ho vulguis creure perquè t’agradaria pensar que evoluciones el·lípticament.

La gent és tan idiota que creu que la seva existència serà eterna. Ningú no els diu que la vida va ràpida, que allò que no facis, allò que no decideixis, allò en què no actuïs… mai no serà fet, actuat o decidit per altres.

Suposo que ja toca que us parli de la meva malaltia, la que em va deixar sord. En aquell temps el meu pare era jove i em va cuidar com mai.

Sí, toca que us en parli i del taxi que vam agafar rumb a l’hospital fa ja tants anys. Un taxi diferent del d’ara. En aquella època jo era el malalt, ara ho era ell.