Ja està, continuo. Necessitava posar en ordre les meves idees. Recordar amb equanimitat és de les coses més difícils d’aquesta vida.

Continuo amb la seva habitació dels nens perduts.

També us he de dir que en aquella habitació, en una altra paret, hi tenia fotos dels nens que havia salvat. Però no només a l’edat en què els havia trobat, sinó que els seguia investigant i els feia fotos, els observava de lluny.

Crec que volia saber si creixien sense problemes després del que el seu raptor els havia fet o els havia intentat fer. Tampoc no parlava gaire del que passava fins que trobava el nen perdut ni del que havia succeït durant el captiveri.

Sempre em va fer gràcia que els anomenés «nens perduts». Sonava tant a Peter Pan.

Però ell, encara que els salvés, sempre va pensar que, en realitat, no els havia trobat del tot. Al llarg de la seva vida, alguns d’ells tornaven a l’instant en què van estar perduts. Tant ells com ell.

Igual que aquells que perden un membre del cos i en senten el fantasma la resta de la vida. Per a ell, aquells nens salvats eren els seus fantasmes, part d’ell mateix. De vegades penso que dedicava més atenció a aquells nens trobats que al seu fill, al qual havia perdut feia anys.

Recordo que n’hi va haver un que es deia com jo, Izan. Tenia uns deu anys més que jo. Crec que era el seu nen perdut trobat preferit. Si més no, a mi em feia aquesta sensació. El retrat de l’Izan ocupava la part central de la paret dels nens trobats i sempre he cregut que li tenia una estimació especial. Com sempre, no me’n va parlar. Mai no compartia la seva feina amb mi.

Per això, quan li va arribar la carta de Como d’aquella noia i va dir que havia d’anar-hi, vaig decidir que l’hi acompanyaria; sobretot perquè estava malalt i vaig témer que li passés alguna cosa, i també perquè necessitàvem passar temps de qualitat junts. El cas, de fet, m’importava ben poc, trobava que tots els seus casos s’assemblaven.

Ara que ho penso, mai no he entès per què n’hi diuen «temps de qualitat», com si l’altre temps que es passa al costat d’una persona no ho fos. Coses dels humans, cada vegada hi crec menys. L’ésser humà ha d’aprendre a ser humà.

Va acceptar que l’hi acompanyés, perquè, com us he dit, volia trobar aquella nena i ajudar-la. I era conscient que no estava en la seva millor forma física ni mental. No crec que volgués utilitzar l’ADN o els meus coneixements mèdics; em volia al seu costat perquè l’ajudés en coses més senzilles de la vida quotidiana, com reservar el cotxe o guiar-lo fins allí.

Arribats en aquest punt, temo continuar, suposo que ho noteu. Encara que crec que ara us he situat prou bé al cor de la qüestió després dels titubejos inicials.

El meu pare molt sovint cantava una cançó: «Si tú me dices ven, lo dejo todo… pero dime ven». Taral·lejava aquesta cançó de Los Panchos inventant-se l’últim vers.

No sé per què us ho explico, això, però just ara aquesta música em torna al cap mentre escric aquestes línies.

També recordo que ell sempre em tirava aigua freda quan m’estava dutxant i ell s’afaitava. Agafava un got, l’omplia d’aigua freda i el llençava per sobre de la cortina. No sé per què ho feia, però quan jo cridava de l’ensurt pel canvi de temperatura, ell es posava a riure i cantava aquesta cançó.

Ara que sóc a la banyera escrivint aquestes línies, sóc conscient que ningú no tornarà a tirar-me aigua freda.

I és que, quan perds el teu pare, el teu cap te’l rememora quan menys t’ho esperes. Veus o penses alguna cosa i llavors l’absència torna a tu. No estem preparats per perdre els pocs que ens estimen sense contrapartida.

Sento que he d’explicar-vos tot el que va passar a Como, em veig obligat a dir «vine» i acceptar que els records m’inundin, de manera potent.

Des de fa dies a mi també em ronden uns versos pel cap i podrien formar part d’aquella mateixa cançó: «El que et diria si et tornés a veure i fóssim aquells que vam ser».

Ara m’adono, papa, que aquest diari és el que és: «El que et diria si et tornés a veure».

T’he de dir moltes coses. Coses que mai no et vaig dir i que ara noto que exploten dins meu. Coses que ningú no t’adverteix quan tens amb tu el teu pare i penses que no se n’anirà mai, que mai no hauràs d’acomiadar-te’n.

Saps, papa?, en aquests mesos que han passat des que te’n vas anar, he deixat de treballar, vull que ho sàpigues.

Aquesta feina que et semblava tan absurda. L’epigenètica. Crec que no entenies que no fos un metge més «normal». T’hauria agradat que fos cirurgià, metge de família o, senzillament, oncòleg. Que lluités contra les malalties, no contra els entorns que provoquen aquestes malalties.

Però sé que allò que et molestava no és que fos epigenetista, sinó que no hagués continuat amb la teva professió. La recerca de nens perduts.

Suposo que vaig escollir una cosa diferent de la que tu feies, però tampoc no tant. Tu buscaves persones. Persones dolentes que fan coses a les persones bones. Jo, en canvi, buscava raons per les quals una malaltia, o un virus, fa el que fa.

Tu sempre parlaves de persones, jo de virus.

No, això no ho sabia quan ell vivia. Però fa tants mesos que penso en ell que ho he descobert per mi mateix i ara m’adono de les similituds que teníem sense ser-ne conscients.

Suposo que he d’explicar-vos què és l’epigenètica. Bé, és simplement entendre com ens canvia l’entorn i fa que siguem més febles davant de determinades malalties. L’estudi d’això és l’epigenètica.

I a això em dedicava, a entendre l’entorn per comprendre l’origen de les malalties i per què les persones reaccionen de manera tan diferent davant d’un mateix virus.

Si una malaltia causava estralls en una ciutat del Brasil i, en canvi, en un poblet de França la gent n’era immune, mirava d’esbrinar per què passava això.

A tu no t’agradava, simplement perquè tot això era massa pragmàtic. Tu i els teus raonaments lògics. Tu i la teva lògica. Tant que la vaig odiar durant anys, i tant que l’enyoro ara.

Ja ningú no em sembla lògic, tothom és tan absurd… És com si el món hagués perdut un angle. No sé si mai el tornarà a tenir i el pitjor és que el món continua igual, ni s’adona que ha perdut aquest angle tan sagaç i únic.

No dormo, ho saps?

Des que vas morir, no dormo bé. Em desperto a mitja nit, enyorant-te.

Abans me’n reia, de la gent que no podia dormir. Ara sóc jo un d’aquests que prenen pastilles, que necessita un ritu químic per tal d’agafar el son.

La consciència és un dard enverinat. Si no la tens neta, et juga males passades de matinada. Es desperta a hores intempestives. El passat és la pólvora de la felicitat del present.

Com a especialista en epigenètica em pregunto si hi deu haver algun lloc on la mort dels pares no afecti els fills, no els colpeixi, on fins i tot els faci estar més alegres o els canviï o els muti a millor. Hauria d’estudiar-ho si un dia em recupero.

La meva mare es va suïcidar, crec que és important que ho sapigueu.

Aquella carta dels pous de la qual us he parlat era el seu comiat per a mi.

Tenia un càncer terrible que l’oprimia i la consumia. Vam passar uns mesos horribles a l’UVI; no ens reconeixia i l’opi feia que ens veiés com si fóssim monstres. Ens insultava, a mi i al meu pare.

És dur que la teva mare malalta et digui «cabró» cada cop que et veu. És dur que no hi hagi l’eutanàsia per a persones que pateixen. No sé per què aquesta societat s’aferra a deixar viure la gent que no es mereix continuar patint i, en canvi, deixa viure d’altra que ha de morir.

Crec que vaig poder suportar la seva mort perquè va ser una benedicció que pogués anar-se’n. Ella ja no volia més medicaments, ni més dolor. Es va tirar daltabaix del novè pis de casa seva quan va tornar del suplici de l’UVI. Va decidir ser ella mateixa qui es donés el final digne que li estaven negant.

Recordo que em va demanar que la matés jo, que agafés una de les pistoles del meu pare i li disparés un tret. Vaig dir-li que no podia, i que, a més, em ficarien a la presó. Ella va somriure i va dir: «Però jo ja no ho veuré, fes-ho».

No era ella, però crec que quan es va llevar la vida sí que ho era. Aquesta societat hauria d’entendre que la llibertat de la vida és tan important com la llibertat de la teva pròpia mort. Totes dues són essencials i símbols de llibertat.

Abans de tirar-se per la finestra em va escriure una preciosa carta de comiat al dors de la meva composició de piano preferida de Schubert. Era una que tenia un significat brutal per a mi. Coses de la mama, tan detallista fins i tot a l’hora de llevar-se la vida. Per això crec que va tenir un d’aquells moments d’inspiració i va tornar a ser ella durant uns minuts.

Us recordo el que em va escriure al final de la carta:

A una banda de la carta hi havia la partitura d’aquella música tan preciosa, i al dors, laments, explicacions i, finalment, aquella reflexió sobre els pous erronis.

Pot semblar una barreja difícil de digerir, però va funcionar; mai no l’he enyorat excessivament, perquè vaig entendre que allò era el que ella necessitava, i, si la tingués amb mi, seria terrible el que hauria de suportar.

En canvi, el meu pare se’n va anar de manera inesperada i, sobretot, em va deixar un munt de decisions que jo no podia prendre.

M’havia convertit en ell, com us he dit, però no tenia la seva intel·ligència per resoldre casos i trobar nens perduts.

I, a més, que morís davant meu va ser un fet que em va impressionar.

Heu vist morir algú? No ho oblides mai, veus com s’apaga, veus com se’n va, i sents que no estàs fet per a allò, la teva ànima s’amara de dolor per sempre.

Però, bé, no em vull avançar a la seva mort.

Abans crec que hauríeu de llegir aquella carta, la que va escriure la noia al meu pare i la que va iniciar-ho tot. Si no enteneu per què vam anar a Como, no entendreu res.

La carta estava escrita a mà en un color vermell intens. Lletra de nen i emocions palpables.

Quan el meu pare me la va ensenyar, em va dir que no fes cas de tot, que de vegades la gent s’imaginava coses o se les inventava. Conductes per respirar. Dreceres per fer la vida més fàcil i suportable.

Deia que no tots els abusos eren reals ni havien succeït, però que hi havia alguna cosa en aquella carta que li havia cridat poderosament l’atenció.

Quan la vaig llegir em vaig quedar fascinat, no entenia com podia haver-hi tant de dolor en aquell diari. Després de llegir-la va néixer una energia nova en el meu interior. Alguna cosa que em va transformar.

Suposo que tenia a veure amb el fet que era la primera carta que llegia escrita personalment per algú que havia patit abusos.

Em va commocionar veure com dedicava totes aquelles paraules al meu pare i la manera en què explicava la situació que estava vivint.

Però no em vull avançar. Després que la llegiu us seguiré explicant.