Aquest és l’inici.

Tot fill repta el seu pare.

El que no ens imaginem és que, un dia, el pare morirà i el repte deixarà de tenir sentit.

El meu pare va morir fa sis mesos, com us he dit. Tot el que us explicaré té a veure amb ell i amb qui sóc des que el vaig perdre. Suposo que no només enterres el teu pare, sinó també la part que vas crear per agradar al teu pare.

Qui sóc jo sense ell? No ho sé, però espero que aquest llibre m’ajudi a moure’m d’aquesta situació d’impasse en què em trobo. Potser no ho farà, però crec que escriure és l’única cosa que pot fer que viri cap a un altre lloc. Tal vegada les paraules m’empenyin a canviar d’estat.

Formo part d’un club nou per a mi, aquells que no tenim pare ni mare. En som centenars, milers, milions, en aquest Univers.

Noies i nois que reptaven els seus progenitors i que han de retrobar-se amb ells mateixos després de tants reptes.

El meu pare es va separar de la meva mare quan vaig fer cinc anys. No en sé ben bé el motiu, ell no s’explicava bé quan volia que no l’entenguéssim.

Es dedicava a buscar nens perduts, aquesta era la seva professió. Era molt bo en la seva feina. Gairebé sempre els trobava.

A casa contínuament trucaven pares i mares a punt de perdre el cap. Ell sempre em deia que no hi havíem d’empatitzar, que simplement havíem de passar-li el telèfon sense cap senyal de sentiments.

I jo ho feia.

En teoria era estrany que truquessin a casa desconeguts plorant per la pèrdua d’un ésser estimat. Però el meu pare vivia d’aquells desconeguts. Així que per a mi eren clients, igual que el fill d’un xarcuter no s’amoïna perquè la gent compri carn d’animals morts al seu pare.

De petit em semblava l’ésser més increïble de l’Univers. Era gairebé com un superheroi. Amb els anys, ens vam distanciar. Ell i els seus nens perduts em van acabar fastiguejant i m’eren absolutament igual.

Quina importància tenia aquella gent si ell no cuidava de la seva pròpia família.

Ens havia perdut, però ningú no trucava a casa perquè ens trobés.

Suposo que tot es resumeix en el fet que, després del divorci, em vaig posicionar a favor de la meva mare. A ell no el veia gaire. Sempre estava de viatge buscant els seus nens.

Ara és mort i em dol parlar malament d’ell. Però de què serviria no dir la veritat? He de confessar el que sento o aquest escrit no servirà de res. No em mourà, em mantindrà en aquests llimbs còmodes.

Continuo.

La meva mare mai no em va parlar malament d’ell. Suposo que no calia, estava molt clar com era ell i quines eren les seves prioritats. La seva feina l’acaparava del tot.

El seu dolor era màxim quan no trobava un nen per algun motiu, sovint era per culpa de la persona que se l’havia endut o de la família, que havia avisat massa tard. Mai, que recordi, va ser per la seva falta de perícia.

Quan els recuperava, gairebé no s’alegrava, era el que s’esperava d’ell. Era la seva feina.

La meva mare es va cansar d’aquella vida i el va abandonar. No era la primera vegada que ho feia. Un cop em va explicar que abans que jo naixés ja li havia donat un ultimàtum, i que ell, finalment, havia reaccionat.

Però la gent no canvia, ho he descobert amb els anys. No canviem, ningú no ho fa, tothom és com l’han parit. Voler transformar algú és la manera més ràpida de perdre’l.

Suposo que la meva arribada els va portar cinc anys de felicitat. No està gens malament per a una parella. Això ho he descobert quan les he tingudes. Cap d’elles no m’ha durat més d’un any. Tinc problemes d’afecte i de fidelitat.

Però crec que he de tornar a l’actualitat i explicar-vos com va morir i on. I tot allò que va passar abans i després perquè, si no, difícilment entendreu res del que us explicaré i abandonareu la lectura.

Va morir al llac de Como. Vam anar-hi plegats. Ell volia investigar un cas i vaig decidir d’acompanyar-l’hi, perquè ja no estava bé, em semblava una bogeria deixar que hi anés tot sol. Ara us explicaré el cas.

Jo tinc quaranta anys; n’havien passat molts des de la meva infantesa. Ja no era aquell nen que l’odiava. Simplement convivíem i ens acceptàvem.

El meu pare i la meva mare, al llarg de la seva vida, s’havien separat i havien tornat a estar junts més de sis vegades, que jo recordi. Potser en van ser més, en vaig perdre el compte, i a partir de la tercera reconciliació, la situació va deixar de ser nova i interessant.

La meva mare va morir de càncer farà uns quinze anys. Ell va plorar molt quan la va perdre. Crec que el va destrossar aquella pèrdua en què no va poder fer res.

A la seva tomba va fer gravar:

Aquestes frases eren el seu mantra, les havien agafades d’una pel·lícula de Godard i sempre se les deien. Era el seu codi secret. Sempre se’m posaven els pèls de punta quan els les sentia. Durant els seus darrers anys gairebé no se les deien i crec que és l’únic que he desitjat tornar a sentir en aquesta vida.

Cada any, per l’aniversari de la seva pèrdua, torno a la seva tomba i li dic aquestes paraules en veu alta. Sé que li agrada escoltar-les.

I la sento xiuxiuejar dins del meu cap:

I jo ho accepto i responc davant la seva presència:

El meu pare mai no va visitar la seva tomba, deia que ella no era allà, sinó que residia en milers de llocs, en milers de records, en milers d’objectes, però no en aquell cementiri de Capri.

Després de la mort de la mama, cada vegada va treballar menys. No li recordo més amors. I això que sempre li va ser infidel mentre vivia, però quan va poder ser ell mateix va deixar de ser-ho, es va recloure. Misteris de les persones.

I és que el meu pare solia ser molt misteriós. Crec que fins que no tingui la seva edat serà impossible per a mi ficar-me dins del seu cap. Els fills només coneixem els nostres pares quan aconseguim arribar a la seva edat, no hi ha drecera possible.

Quan va fer els setanta anys va abandonar totalment la seva recerca de nens perduts. Podríem dir que es va jubilar, ell mateix es va adonar que ja no era tan ràpid i àgil. S’oblidava de dades i per a ell la seva feina comportava una gran responsabilitat. Sempre deia: «No hi ha segones oportunitats. Cada error és un nen perdut».

A més, tampoc no va voler modernitzar-se. Tot el tema de l’ADN, dels avenços que proporcionava internet, no volia utilitzar-los. Un cop em va dir que jo pensava que ho sabia tot, però que el que encara desconeixia era que a mi també m’arribaria un avenç tecnològic que em superaria.

No ho deia amb odi de revenja, era la seva manera d’explicar per què no se’n sortia, amb tota aquella innovació.

Vaig intentar explicar-li el tema de l’ADN, com obtenir-lo i fer cerques i comparacions, era part de la meva professió. Però al cap de dos dies vaig veure que es bloquejava. Intentar ensenyar al teu pare i veure que no comprèn el que li dius és una de les coses més terribles de la vida. Ell, que et va ensenyar a lligar-te els cordons de les sabates, a parlar, a menjar ben dret i a saber les hores… I tu sense poder ajudar-lo. Era tan frustrant.

Jo no vaig seguir els seus passos, com ja us he comentat. Treballo com a epigenetista, ja us explicaré de què es tracta, no és tan complicat com sembla. Diguem que vaig estudiar medicina.

Però suposo que he de centrar-me en el viatge. Vam decidir anar a Como perquè va rebre una carta amb mata-segells d’allà. Era una petició d’ajuda, un crit d’auxili.

Ell s’havia retirat, però rebia moltes cartes de pares o policies en què sol·licitaven el seu talent en casos que eren impossibles de solucionar.

Ara bé, aquella vegada, la carta l’escrivia la mateixa víctima, i allò va ser el que va cridar poderosament l’atenció del meu pare.

Normalment no responia cap d’aquelles missives, no els feia cas. Però aquesta en concret, tot i que jo en aquell moment no sabia per què, el tenia fascinat.

No era l’únic cas que el fascinava. N’hi havia d’altres en què seguia enrocat i els continuava investigant. Volia entendre on s’havia equivocat o bé on era el noi que no havia trobat. Encara quedaven una desena de nens perduts.

A casa seva hi havia una habitació plena de fotos d’aquells nanos que no havia trobat. Estaven just al costat d’un enorme sac de boxa de color vermell.

El veia mirar les fotos i després colpejar aquell sac. I aleshores notava que la seva ràbia anava a més. Es maleïa per haver-los perdut, per no haver-los salvat. Podia colpejar el sac durant hores, fins que tenia els artells destrossats.

Jo de vegades li deia que si qui s’havia endut el nen era un malparit, ben poca cosa hi podia fer ell. Però el meu pare sostenia que aquella mena de gent no volia matar. Deia: «Només maten quan temen perdre el nen. Quan perdre no és un camí ni una via acceptable. S’ha d’evitar que sentin la pèrdua, aquesta és la meva feina, que pensin que no perdran res, sinó que haurien d’haver buscat un altre camí».

No ho sé, mai no vaig estar gaire d’acord amb ell ni vaig entendre en absolut el que volia dir-me. Ara que és mort, el comprenc una mica més.

Les pèrdues necessiten acceptació. Si no les acceptes, es quan realment cal prendre mesures dràstiques.

I suposo que l’entenc, perquè, quan mor el teu pare, et converteixes en ell, així de senzill. Passes de reptar-lo a ser ell, a convertir-te en ell.

Necessito una pausa.