23

Moscou, 14 de setembre del 1937

Des que havien tornat de Barcelona, els Antónov-Ovséienko vivien en l’angoixa, prop del Kremlin, atrapats en una rutina exasperant.

Per a un home d’acció com ell, aquells eren dies funestos. Li havien ordenat de no moure’s de casa perquè el podien avisar en qualsevol moment. Passava el dia engabiat, esperant que Koba el convoqués per anunciar-li el nomenament, però ni ell ni la Sòfia s’ho creien. Quan l’asma li ho permetia, ella sortia per recuperar velles relacions, amics que els poguessin ajudar si feia falta.

Residien al lloc de sempre, al Sovnarkom, un bloc racionalista construït als anys vint per a alts funcionaris del partit. Hi ocupaven un apartament discret, de quatre peces, decorat amb l’austeritat que se’ls havia exigit als sovki, la gent soviètica, després de la revolució. S’havien mantingut fidels a aquella tradició. No com altres, comentava sempre la Sòfia, que exhibien casa privada, datxa i els luxes de la nova classe dirigent.

El que més el feia patir a ell era no estar al corrent del que passava a Catalunya. El Pravda i l’Izvéstia ja no en parlaven com abans, i no tenia accés als informes que arribaven de Barcelona.

Stalin l’havia citat a les onze de la nit, i la Sòfia va insistir que agafés un taxi perquè feia uns dies que estava empiocat. Ell va preferir anar-hi caminant, tot i que les nits de Moscou ja anunciaven l’hivern.

—És a dues passes, Sónetxka.

—Això no és Barcelona, Volodia, i avui s’ha girat vent.

—És més segur, va dir ell, sarcàstic.

Com que encara tenia el cos i l’ànima impregnats dels capvespres tendres de la Mediterrània, la ventejada siberiana que començava a escombrar els carrers li va esquerdar els ossos. Va creuar la plaça Roja, alçant-se ben amunt les solapes de l’abric i calant-se el barret d’astracan fins a les orelles, tot pensant en aquella altra plaça de Petrograd que havia travessat de manera esbojarrada vint anys enrere. O en la plaça de la República de Barcelona, on milers i milers de catalans l’havien aclamat al costat de Companys.

Sabia que no faria història i que aquell nomenament que li havien promès era un esquer perquè tornés a Moscou. Ho havia comprovat en arribar, quan la Sòfia li havia confirmat que el Pravda no havia publicat res. Mentre caminava, intentava posar ordre en les seves idees i pensava en el que li diria a Stalin, si és que podia dir-li alguna cosa. Hi anava a retre comptes i havia de fer-ho amb el cap ben alt, explicant la seva gestió com a cònsol de la Unió Soviètica a Catalunya. No es feia il·lusions, perquè no era el primer ispanski que convocaven i perquè, en aquell Moscou que semblava haver embogit, ser un retornat de l’Espanya republicana era el pitjor dels estigmes. Sobretot, venint de Catalunya.

Estaven trasbalsats pels rumors que consumien Moscou. A la Sòfia li agradava passejar pel parc Gorki, tot i aquella odiosa pancarta que hi havia a la reixa d’entrada, que trobava insultant perquè celebrava la felicitat dels moscovites. Hi anava amb les amigues perquè era dels pocs indrets on podien parlar amb llibertat. No els facis cas, li deia ell.

—Són maledicències dels nostres enemics —advertia, sense creure-s’ho del tot, quan ella tornava a casa i explicava històries sinistres d’escorcolls i detencions.

Cada nit s’ampliava la llista de detinguts. Un repertori d’homes i dones que ho havien donat tot per la revolució. Ella estava convençuda que el seu Volodia també n’era conscient. Quan defugia la veritat, amb la mirada entristida, li responia amb un somriure complaent.

Així és com feien front a la ignomínia que s’escampava pel país.

Els cabells del Vladímir, aquells cabells negres i brunyits que lluïa als mítings del soviet de Petrograd, se li havien cobert de cendra, i la cara només se li il·luminava quan repassava amb la Sónetxka moments de l’estada a Catalunya. Els agradava recordar el dia que havien arribat a Barcelona, amb aquella gentada que els esperava a l’estació de França, o quan passejaven pel passeig de Gràcia i tothom els saludava, o quan anaven al Palau de la Música i ella xerrava amb Carme Ballester.

—Pobra Carme, com deu estar? —va comentar la Sòfia en assabentar-se que havia anat a Bèlgica per atendre el fill de Companys.

—Millor que nosaltres —va sentenciar ell, amb un somriure amarg.

Parlaven molt de Barcelona, però mai no mencionaven la torre de l’avinguda Tibidabo. Hi havien passat moments dolços contemplant com la primavera s’apoderava del jardí i rebent-hi amics, però no volien que se’ls fes present la figura sinistra de Strakhov, que ocupava els seus malsons.

La Sòfia pensava molt en la Renata. Li sabia greu haver-li dit, quan s’havien trobat en aquella xocolateria, que exagerava, perquè ara sabia que tenia raó. A Barcelona havien tingut l’ocasió de repassar les seves vides, les de dues dones que havien abraçat la revolució soviètica amb el mateix entusiasme i que aviat se n’havien desil·lusionat. Havien passat hores discutint sobre quan s’havia trencat l’encanteri, si abans de la mort de Lenin o després, i sobre la responsabilitat de Trotski. No sempre coincidien, però estaven d’acord que Stalin era l’enterramorts d’Octubre.

En tornar a Moscou, havia comprovat que aquelles notícies sobre els processos denigrants que arribaven de Moscou, de les quals parlava la Renata, eren verídiques. No tot eren històries inventades pel cònsol britànic o mentides difoses pels del POUM o els anarquistes. De les entranyes de Rússia havien sorgit monstres, personatges àvids de poder, persecucions i violència. Sempre n’hi havia hagut, però els d’ara ja no empaitaven els nostàlgics dels temps dels Romanov; les seves víctimes eren bolxevics com el seu Volodia, comunistes que havien anorreat els enemics de la revolució sense que els tremolés mai la mà, ni l’espasa.

Si havien citat el seu home no era per comunicar-li un nou destí diplomàtic. Si Stalin l’havia convocat, no era per oferir-li un càrrec. Era per enviar-lo a un camp, o pitjor. La Sòfia no s’ho podia treure del cap.

—Tornaré aviat, no et preocupis —va dir ell, abraçant-la.

—No agafis fred —va insistir ella.

—Marxem de viatge? —va preguntar Antónov-Ovséienko, burleta, en veure un parell de maletes petites encabides darrere la porta de l’entrada.

La Sòfia no va contestar. Li va aixecar el coll de l’abric i li va fer un petó. Eren dues valises amb mudes i roba d’hivern. Per si de cas. La majoria de les seves amigues també les tenien llestes, tot i que també n’hi havia que miraven cap a un altre costat, com la veïna del pis de dalt, que havia demanat desactivar l’ascensor durant la nit perquè el xivarri de les politges no la molestés si venien a buscar algú.

Les detencions se solien fer de matinada.

Al Kremlin, un soldat de trets asiàtics i mirada impenetrable va acompanyar-lo fins a l’edifici que anomenaven la Petita Cantonada.

Tot i ser un home conegut, ningú no el saludava.

Alguns despatxos tenien les portes barrades amb cintes que duien el segell de cera de l’NKVD, i a cada segell corresponia un detingut, un judici sumaríssim i qui sap si una execució. Gairebé no gosava mirar a dreta i esquerra. Prou feina tenia a seguir el pas decidit del recluta, que el duia per aquell llarguíssim passadís kafkià sense pestanyejar. Caminava com si fos un espectre que deambulava per un futur que ja no li pertanyia.

Quan es va obrir la porta del despatx, les campanes de Sant Basili tocaven les hores. Koba era a prop de la seva taula. A peu dret.

Eren les onze, però Stalin treballava de nit.