14

Moscou, mitjans de febrer del 1937

Quan el van convocar d’urgència a Moscou per despatxar amb el Comissariat pel Poble per a Afers Exteriors i el Politburó, no va saber mai si el viatge s’havia complicat perquè ja no es podia travessar l’Alemanya nazi o perquè el feien passar per indrets controlats per l’NKVD. En comptes d’agafar el mateix tren amb què havien vingut amb la Sòfia, Antónov-Ovséienko va haver d’anar a la Bretanya francesa per agafar un vaixell fins a Beloostrov. Des de Finlàndia, un funcionari del consolat el va embarcar fins a Leningrad, travessant el Bàltic.

Ell ho va atribuir al fet que Europa s’acostava al precipici.

En veure la fortalesa de Kronstadt se li van amuntegar els records, però no va tenir temps d’aturar-se a la ciutat, ni tan sols per veure-hi la filla de la Sòfia, que vivia a casa d’una cunyada. Un altre funcionari l’esperava al port per dur-lo en tren fins a Moscou.

A Barcelona, la Sòfia s’havia esverat. Temia el pitjor. Que li passés com a altres diplomàtics cridats a la capital que mai no havien arribat al seu lloc de destí. Només s’havia calmat quan la Renata l’havia mig convençuda que era una decisió rutinària.

—Si fos una altra cosa t’haurien cridat a tu primer —li havia dit.

Així havia succeït amb els qui mai no havien tornat. Per evitar les desercions, l’NKVD s’assegurava que la família fos a Moscou.

Antónov-Ovséienko s’ho havia pres amb esperit castrense. Obeint les ordres. A més a més, hi havia motius de sobres perquè el Kremlin estigués preocupat, amb la caiguda de Màlaga a mans dels franquistes, seguida d’una matança bàrbara de civils, Madrid assetjada i Barcelona bombardejada per primera vegada pel creuer Canarias. La guerra no anava bé, i la política catalana seguia segrestada pels anarquistes. «És lògic que vulguin escoltar-lo», va pensar.

Anant cap al Narkomindel, el seu ministeri, va prendre consciència del daltabaix que experimentava Moscou. El que més el va sobtar no van ser les obres, gegantesques i omnipresents, sinó el fervor patriòtic, que es manifestava de mil maneres. No havia palpat mai tanta efervescència nacionalista. Estava segur que la Sòfia s’ho miraria amb recança, però ell s’hi trobava a gust, en aquell ambient d’exaltació. Hi veia excessos, però apreciava la unitat del poble, necessària per fer front a l’amenaça nazi.

L’havia citat el comissari Maksim Litvínov, un vell amic jueu amb molta experiència de qui deien que Stalin ja no es refiava. Ell preferia no fer cas dels rumors que corrien per Moscou. Hi anava tranquil, confiat que amb ell seria més fàcil que no pas amb els del Politburó. Estava segur que Litvínov no tindria en compte els informes enviats per Strakhov i Gerö. Potser ni els havia vist, si era cert que havia mig caigut en desgràcia.

Litvínov el va saludar efusivament, amb un petó a la boca que el va sorprendre. A Barcelona s’hi havia desacostumat. Mentre estaven drets, li va preguntar per la Sòfia i els fills, i per la vida a Catalunya, que imaginava difícil. Li va oferir un lloc en un sofà de cuir i ell va seure en una butaca. Antónov-Ovséienko ho va interpretar com el gest d’un vell camarada i amic, perquè era conegut per la seva formalitat de diplomàtic consagrat. Duia un vestit impecable, camisa amb coll d’esmòquing, corbata de seda i les seves inconfusibles ulleres pinçanàs.

El comissari es va interessar pel nou govern de la Generalitat, que s’havia constituït al desembre, sense el POUM, el va felicitar per haver-hi contribuït i van estar una estona llarga parlant de la singularitat de la política catalana.

Tot d’una, però, Litvínov va anar al gra.

—No ha agradat, la teva intervenció a l’enterrament de Durruti, camarada Vladímir Aleksàndrovitx —va dir, adoptant un posat greu.

Antónov-Ovséienko ja sabia que els seus elogis a la figura de Durruti havien caigut malament a Moscou, perquè a partir d’aquell dia el Pravda i l’Izvéstia havien deixat d’escriure sobre les activitats del consolat.

—No vas tenir en compte que aquest home sempre ens havia criticat —va afegir el comissari.

—Sempre havia defensat la unitat d’acció i la disciplina al front —va respondre el cònsol, recordant-li els elogis que n’havia fet Ehrenburg.

—Potser sí, però no calia fer unes alabances tan pujades de to.

—Hi havia quatre-centes mil persones, camarada!

—Ho vaig llegir a l’Izvéstia… —va deixar anar Litvínov.

Antónov-Ovséienko va encaixar el cop, pensant que també devia haver caigut malament que ell mateix hagués escrit la crònica del funeral. Anava signada amb pseudònim, però tothom sabia qui era ZET.

—I per què t’entestes a fer els discursos en català? —li va preguntar Litvínov, fent-se ressò de les crítiques que Gerö i Strakhov havien formulat des de Barcelona.

—Si volem influir en la política catalana, hem de parlar català —va contestar, contundent.

—Són concessions que aquí no agraden, i que molesten el govern de la República —va insistir Litvínov, que havia rebut crítiques de l’ambaixador espanyol a Moscou.

—Jo sóc el cònsol a Catalunya, camarada Maksim Maksímovitx!

—Ja he vist que els artistes catalans t’immortalitzen —va comentar el comissari amb ironia cordial, referint-se al bust que li havien regalat en reconeixement per l’arribada del Zirianin.

—Viladomat és un dels escultors més reconeguts de… —va balbucejar Antónov-Ovséienko, conscient que la seva popularitat a Barcelona provocava urticària a Moscou. La Sòfia li ho deia sempre.

—Deixa’t d’escultures. Ja saps quina és la principal preocupació del Vojd, aquí i a Barcelona —va recordar Litvínov, que en mencionar Stalin va moure el seu cos portentós, que havia quedat encaixat a la butaca.

—Nosaltres hem aconseguit que Companys faci fora els trotskistes del govern i jo he denunciat que fan el joc al feixisme! Què més voleu?

Antónov-Ovséienko estava visiblement irritat. Si aquest era el tracte del més amic dels dirigents, no podia esperar res de bo de l’entrevista que tenia amb Molotov a continuació. Li ho va preguntar discretament a Litvínov.

—No ho sé. Però vés amb peus de plom —el va advertir el comissari—. Hem canviat l’ambaixador a Madrid, no sé si ho saps —va afegir, sense donar-li més explicacions.

Antónov-Ovséienko no ho sabia. El canvi s’havia produït durant el seu viatge, i el va encaixar com un mal símptoma. Per un moment va pensar en la condició de jueu de Rosenberg, però de jueus amb càrrecs n’hi havia molts, alguns propers a Stalin. Hi havia una altra explicació. Rosenberg era un home contaminat per la política espanyola. Un perill. Es va adonar que tot allò que per a ell era motiu d’orgull es podia convertir en font de suspicàcia. Va fer una llarga exposició sobre la política catalana, destacant les dificultats de Companys però sense carregar les tintes sobre el mal tracte que rebia del govern de la República, i va assegurar que la imatge de la Unió Soviètica a Barcelona era excel·lent.

—Els treballadors de la Hispano Olivetti li han regalat a la Sòfia una màquina d’escriure amb caràcters ciríl·lics —va comentar, orgullós.

—Com està la teva dona? —va preguntar Litvínov, aixecant-se i donant per acabada l’entrevista.

—Bé. Ajudant amb tot el que pot.

—Dóna-li molts records i aneu amb compte, Vladímir Aleksàndrovitx, aneu amb compte —va repetir el comissari mentre l’acompanyava a la porta.

Al cònsol no se li va escapar que Litvínov havia inclòs la Sòfia en l’advertiment.

Quan es va obrir la porta de l’ascensor, va reconèixer l’empleat que el traginava amunt i avall. Era un soldat heroic que havia quedat malferit a la campanya d’Ucraïna. Quan pujava no s’hi havia fixat i va fer un gest per saludar-lo, però l’home es va tirar enrere, fent carrisquejar la seva cama de fusta, i el va mirar amb cara d’esverat.

La trobada amb el cap del Consell de Comissaris del Poble va tenir un altre to. Ell sabia que l’opinió de Viatxeslav Molotov seria la que Koba escoltaria. Era grassonet, com Litvínov, i compartia amb ell les ulleres pinçanàs, però tota la resta era diferent. Duia un vestit fosc, una camisa de coll tradicional i una corbata anodina. El va rebre amb austeritat, sense aixecar-se i convidant-lo a seure en una cadira solitària disposada davant de la seva taula. No va fer cap pregunta sobre la família, ni es va empatollar amb cap preàmbul. Damunt del despatx tenia un exemplar del Manchester Guardian.

—Tinc l’original perquè no em parlis de problemes de traducció, com vau argumentar a la nota del consolat —li va etzibar Molotov, brandant el diari.

—No era una entrevista per ser reproduïda, camarada… —va intentar argumentar Antónov-Ovséienko.

—Veig que confies molt en la premsa capitalista —va replicar Molotov, sarcàstic.

Antónov-Ovséienko estava segur que Strakhov havia enviat un informe a Moscou exagerant-ne l’impacte.

—Ho vaig fer per respondre a la campanya que ens acusa de voler crear un Kremlin a Barcelona, camarada.

—Doncs vas aconseguir exactament l’efecte contrari —va replicar Molotov, donant un cop damunt la taula.

Antónov-Ovséienko va intentar explicar per què havia concedit l’entrevista al diari. Va mencionar la nota del consolat aclarint-ne alguns extrems per a la premsa catalana, i ho va justificar com una resposta a les insídies del cardenal Gomà, de Mister King i dels trotskistes sobre la seva pretensió de fer de Catalunya una colònia soviètica.

—Quina necessitat hi havia de ridiculitzar la Revolució d’Octubre? —li va etzibar Molotov, afusellant-lo amb la mirada.

Sabia que li ho retraurien. Per argumentar que la Unió Soviètica respectava els anarquistes, ell havia explicat la seva visita a les caves Codorniu, on l’havia sorprès que els treballadors de la CNT no haguessin tocat ni una sola ampolla de cava després de col·lectivitzar l’empresa. El pitjor era que ho havia comparat amb l’assalt al Palau d’Hivern, quan ell havia hagut d’inundar els cellers del tsar per evitar que els soldats del soviet de Petrograd s’emborratxessin.

—Camarada Vladímir Aleksàndrovitx! D’on et ve aquesta admiració pels anarcosindicalistes?

—Treballem amb ells perquè donin suport a Companys, seguint l’orientació del Politburó.

—Tu els elogies com a revolucionaris, sense tenir en compte on ens poden dur, ni que són uns anticomunistes.

—Són majoria entre la classe obrera, camarada Viatxeslav Mikhàilovitx.

—I què cony importa, això! El que compta és no irritar anglesos i francesos.

—Hi estic d’acord, camarada —va afirmar Antónov-Ovséienko en comprovar que era inútil argumentar.

L’havien convocat per picar-li el crostó. Aviat es va adonar que li estaven preparant un dossier fet de mentides, mitges veritats i fets insignificants, com aquelles paraules desafortunades al Manchester Guardian.

Molotov es va aixecar i va canviar sobtadament de registre.

—Mentrestant, els del POUM ens segueixen insultant.

—Els he denunciat com un partit venut al feixisme —va respondre Antónov-Ovséienko, enèrgicament.

—Ens tracten com si fóssim una força d’ocupació, i això és intolerable! —va insistir Molotov.

—Hem aconseguit que ja no estiguin al govern, camarada —va afegir el cònsol.

—No són al govern, però són a tot arreu. Fins que no els eliminem, les coses no aniran bé.

Antónov-Ovséienko va recordar el que li havia dit Tarrida: això millor que ho resolguem els catalans. Hauria pogut argumentar que tractar els trotskistes de Barcelona com els de Moscou era precisament el que donava arguments als qui denunciaven la deriva soviètica de Catalunya, però era inútil. Es va limitar a acusar un cop més el cònsol britànic.

Per al cap del Sovnarkom, el govern dels soviets, la idea d’una Catalunya independent amb la CNT i el POUM dominant el carrer era perversa.

—Completament d’acord, camarada.

—Doncs deixi de comparar Barcelona amb Petrograd! —li va etzibar Molotov abans d’acomiadar-lo.

La diferència d’actitud entre Litvínov i Molotov el va alarmar. Era la prova d’allò que ja sabia, que Stalin no impedia que es manifestessin les divergències entre dirigents. Deixava que els conflictes es podrissin abans de tallar caps. Atrapat en un joc d’insídies sinistres, va comprendre per primera vegada que la seva amistat amb Litvínov el perjudicava.

En acabar l’entrevista amb Molotov, havia quedat per dinar a casa d’uns familiars on vivia l’Anton, el seu fill, a qui encara no havia vist perquè l’havien dut directament al Kremlin.

Res no era com abans en aquell Moscou de l’any 1937.

Havia de travessar la plaça Roja, però es va haver de desviar perquè era plena de gom a gom i no volia que el reconeguessin. Una munió de gent exhibia pancartes exigint l’execució immediata dels condemnats durant el segon judici. Els diaris n’anaven plens, però al Kremlin ningú no n’hi havia parlat. Ni Litvínov ni Molotov. Va pensar en Iuri Piatakov, l’amic de la família. Un vell bolxevic com ell, íntegre, empresonat a Sibèria en els temps del tsar. En veure aquella bandada desfermada contra antics camarades, va pensar amb la gernació que s’havia aplegat a la plaça de la República de Barcelona per celebrar la Revolució d’Octubre. Vivia esquinçat entre dos mons. Fins quan ho podria suportar?

Quan va arribar a casa, l’Anton el va abraçar, més com a un heroi que no pas com a un pare. Feia poc que no l’havia vist, però es va quedar parat pel canvi. Tot en ell —el seu cos musculat, les seves mans decidides, la mirada, la veu— indicava una resolució que el va impressionar. Parlava amb la mateixa determinació de jove comunista que mostrava a les cartes que els enviava a Barcelona. N’estava orgullós.

—M’has d’explicar per què és tan important defensar Morata de Tajuña —va preguntar-li el fill ensenyant-li un mapa d’Espanya que tenia a la paret, amb unes xinxetes vermelles i blaves que assenyalaven les posicions republicanes i franquistes a la vall del Jarama, prop de Madrid.

Veure com el fill seguia el dia a dia d’aquella batalla decisiva el va emocionar. Li va contestar sense reconèixer que la caiguda de Morata faria més difícil la resistència. Tampoc el va voler frustrar sobre el paper de l’aviació russa. Sabia que les coses no anaven tan bé com deia l’Izvéstia, i que un general rus havia hagut d’involucrar-s’hi per evitar una derrota anticipada.

—Quan vulguis t’explico com va la guerra —va dir, assenyalant el mapa—, però primer digue’m com va la teva preparació per a l’ingrés a la universitat.

L’Anton feia mèrits per matricular-se a la facultat d’enginyers. Va explicar al pare que havia visitat les obres del canal del Volga i que somiava a doblegar els capricis de la natura i posar-la al servei del comunisme. Antónov-Ovséienko va somriure. Serà un gran enginyer, va pensar.

—Participes en activitats esportives? —li va preguntar, veient el pòster que tenia a la paret.

Al costat del mapa d’Espanya, un jove forçut, vestit amb una samarreta proletària, duia dalt d’una moto una noia preciosa que brandia una immensa bandera roja. Tots dos miraven a l’horitzó, i els seguia una representació de la joventut soviètica, animosa i entregada.

—M’han escollit per a la fizkul’turniki d’aquest estiu —va explicar l’Anton, orgullós, referint-se a la parada de nois i noies de cossos bronzejats que convergirien cap a la plaça Roja, al juliol, per desfilar davant de Ióssif Stalin.

A Antónov-Ovséienko aquell culte al cos excessiu li va recordar escenes d’Alemanya que havien entrevist amb la Sòfia, des del tren, però l’entusiasme de l’Anton li va esbandir els dubtes. Si aquest enaltiment de la perfecció física l’acostava a l’ideal comunista, ho trobava bé. Reconeixia que eren uns altres temps, que Koba havia sabut captar amb referències als herois de la Grècia clàssica. El va sorprendre que l’Anton no hagués preguntat per Piatakov, perquè els diaris n’havien parlat com si fos un renegat, i que no recordés els caps de setmana que havien passat plegats, a la datxa de Leningrad, quan ell i la Vàletxka eren petits. Tampoc havia al·ludit a la seva mare, ni havia preguntat per què havia mort a Vorkuta. Continuava ensenyant-li mapes que tenia a la paret, parlant dels perills que tenallaven la Unió Soviètica.

El pare tampoc va mencionar la Rozalia. El que comptava era veure el fill tan determinat en la defensa de la pàtria.