17

Barcelona, 15 de maig del 1937

La Sòfia comptava els dies. Des del març, sabia que el seu home estava cessat i que Stalin esperava el moment oportú per repatriar-lo.

—Tranquil·la. Si van mal dades, et cridaran a tu abans —li havia insistit la Renata.

Des que les trobades a la xocolateria del carrer Petritxol s’havien tornat massa arriscades, aprofitaven les poques recepcions diplomàtiques que encara es feien per veure’s. Aquell dia havien coincidit al consolat de Dinamarca, un dels primers a traslladar-se a Caldetes per evitar les bombes, tot seguint a prop del mar per si de cas. La Renata i la Sòfia es van poder escapolir uns minuts al jardí d’aquella majestuosa torre indiana que havien llogat els danesos. Es van mig amagar darrere d’una palmera i es van mirar intensament, com si fos la darrera vegada que es veien.

—Has vist com estan les coses a Moscou? —va preguntar la Renata—. Han detingut el mariscal Tukhatxevski i altres oficials de l’estat major…

—Tukhatxevski? No pot ser!

—Doncs sí, acusat de trotskista. El Vladímir el coneixia, oi?

—Va estar sota les seves ordres i sempre diu que és el nostre general més prestigiós, l’únic capaç de parar els alemanys si ens ataquen.

—Quina barbaritat! I què fareu, Sòfia?

—Què vols dir, què farem?

—Per què no deserteu?

—Desertar, nosaltres? Sembla que no coneguis el Vladímir. Ell mai no serà un d’aquests nevozvraixtxentsy —va respondre la Sòfia, utilitzant l’expressió que s’havia popularitzat per parlar dels bolxevics que fugien.

—Potser té raó: a la majoria dels qui ho han intentat els han caçat.

—No és per això, Renata, és perquè ell segueix sent comunista.

—També ho sóc jo, de comunista… i també ho ets tu.

—Tu i jo som d’una altra mena. Per a ell, el comunisme és la Unió Soviètica. A més a més, encara creu que els responsables de tot plegat són els qui rodegen Stalin més que no pas ell.

—Qui pot detenir Tukhatxevski sense una ordre de dalt?

—El Vladímir no farà res que debiliti Stalin perquè creu que el necessitem per fer front a l’amenaça nazi.

—I tu què faràs? —va preguntar la Renata, angoixada.

—Si em criden, aniré a Moscou i esperaré el Vladímir. I si el detenen, el defensaré fins on calgui, amb ungles i dents. Conec la dona de Iejov i altres jueves que corren pel Kremlin…

—Sòfia… —va murmurar la Renata, abraçant-la.

Antónov-Ovséienko va sortir al balcó de la vil·la per prendre l’aire. El sol el va enlluernar, i si no hagués estat per aquella marinada càlida i humida que tot ho impregnava, no hauria pogut apreciar que eren a tocar del mar. Quan els ulls se li van adaptar a la llum que inundava el Maresme, va descobrir que Mister King era a l’altre extrem del balcó, amb un whisky a la mà i fumant un cigar.

—S’està millor aquí que no pas a Barcelona —va dir el britànic.

—Vostè hi ve a estiuejar, oi?

—Ara també hi durem les oficines.

—No li agrada la ciutat?

—Per al Foreign Office, la seguretat és el primer.

—Per a nosaltres també.

—Vol dir? Jo crec que per a vostè la prioritat és ser a prop del Palau de la Generalitat —va respondre King, sarcàstic.

—Ja no som tan a prop com quan vivíem al Majestic.

—Em diuen que s’hi passa el dia!

—Companys mereix tot el nostre suport —es va limitar a contestar Antónov-Ovséienko.

El blau del mar li banyava les ulleres de cul d’ampolla; el britànic també atalaiava l’horitzó. S’haurien pogut seguir enganxant parlant de la Catalunya soviètica que Mister King denunciava a tort i a dret, o dels incidents dels últims dies a les costes espanyoles. Un destructor anglès havia quedat tocat per una mina franquista i un cuirassat alemany havia estat bombardejat per dos katiuixes soviètics a la rada d’Eivissa. Van optar per l’armistici.

—Quan Hitler es llanci a conquerir Europa, la Mediterrània serà un infern —va murmurar Antónov-Ovséienko.

—Espero que li fem front plegats —va contestar el britànic.

—Si no és massa tard —va dir el cònsol rus—. Si no és massa tard —va repetir.

Quan va veure la Sòfia i la Renata que sortien del darrere d’un arbre, al fons del jardí, va sospirar. Li havia dit mil vegades que anés amb compte amb aquella dona, però no hi havia res a fer. Per a ella, l’amistat ho era tot. Va entrar i també va demanar un whisky. Amb aquella xafogor era millor que no pas el vodka.

Anant cap al jardí, Antónov-Ovséienko es va trobar de cara amb la Renata i la Sòfia, que tornaven de la seva escapada. La dona del cònsol francès el va saludar amb tota la naturalitat de què va ser capaç.

—Com va la política catalana, camarada? —li va preguntar, expressant una condició que va desconcertar el cònsol. La Sòfia somreia.

—Companys té un govern més dèbil, sense Tarradellas i sense les competències d’interior —va respondre ell, lacònic.

—Només faltava el Negrín! —va deixar anar ella, referint-se a les informacions que corrien pels ambients diplomàtics sobre la imminent substitució de Largo Caballero com a president del Consell de Ministres.

—És un home molt capaç —va dir Antónov-Ovséienko, secament.

Negrín era amic dels comunistes, però ell sabia de quin peu calçava amb relació a Catalunya. S’hi havia encarat quan era ministre d’Hisenda. Per a ell, no era una bona notícia.

—Que tingueu molt bon dia! —va dir-los la Renata, a ell i a la Sòfia, veient que el seu marit la buscava per marxar i que el cònsol rus no estava per romanços.

—Nosaltres també marxem —va dir Antónov-Ovséienko, aclaparat per aquell ambient espès com la marinada que pujava de la costa. Cada dia li costava més ser ell mateix. Sempre havia dit el que pensava, fins i tot quan per les circumstàncies li havia costat car, però en aquella Barcelona víctima de totes les maniobres i misèries s’havia tornat esquerp, malfiat. Li sabia greu haver tractat amb tanta desconfiança una dona que li queia bé com la Renata Novak.

Al consolat de l’URSS, l’ambient era d’exaltació. Els homes dels Òrgans estaven cofois perquè havien encolomat al POUM la responsabilitat dels Fets de Maig; només els calia trobar el moment oportú d’assestar el cop definitiu als trotskistes. Era important per a Catalunya i ho era per a Stalin. I ho era sobretot per a Nikolai Iejov, el cap de l’NKVD, que feia front a desafiaments colossals en la seva croada contra els enemics del poble.

Disciplinat, Antónov-Ovséienko havia assumit la versió oficial, que era l’única possible, i havia culpat els poumistes públicament. Sabia que la veritat era més embolicada, i ho reconeixia en privat, amb Companys i fins i tot amb un dirigent anarquista com Abad de Santillán, davant de qui va admetre que era un error confondre Barcelona amb Moscou. Els seguidors d’Andreu Nin no estaven per matisos i el feien responsable de la persecució que patien, i només ell i la Sòfia sabien que no era cert. Mentre l’escamot que havia arribat a Barcelona preparava la desarticulació del POUM, ell estava ficat de cap i peus en la política catalana, preocupat per la debilitat de Companys.

Al consolat ja no tenia amb qui parlar. Aleksei Strakhov es mostrava envalentit, impertinent, i es passava el dia reunit amb Gerö i amb els qui havien arribat de fora. Tots els funcionaris s’havien arrenglerat amb ell. Tots menys el Maksim.

El Ramon va deixar despenjat el telèfon on li havien trucat, al passadís de la biblioteca, i va baixar les escales de marbre amb la vista ennuvolada i el cor a punt de rebentar. Va tirar avall pel Saló de Fermín Gala, caminant cap a l’Arc de Triomf a passes desordenades, perdut. Hauria volgut plorar i no podia. Caminava i caminava, com si fugís d’un malefici. Com si volgués allunyar-se d’aquell maleït telèfon, fugir d’aquesta maleïda ciutat.

Havien trobat el cos de l’Àfrica en un voral a la Rabassada. Li ho havia dit un conegut de la CNT.

—No sabem qui l’ha matat. Algun fill de puta!

A ell no li importava tant qui ho havia fet com que no la veuria més. Devia ser un miserable convençut que havia fet el que tocava fer. Un desgraciat disposat a truncar una vida per defensar una causa. Quina causa? O potser era només l’enveja d’un infeliç per una vida massa plena, la d’un sàtrapa incapaç de tolerar que existís una dona com ella, lliure, llenguda, crítica amb tothom, també amb els seus. A l’altura de l’arc va veure unes pintades que li van regirar l’estómac. Eren retrets d’organitzacions que es responsabilitzaven mútuament d’aquesta guerra dins la guerra que havia matat l’Àfrica. Ell no havia estat mai de prendre partit en les baralles caïnites de les esquerres, perquè tots havien dut el país per l’estimball. Els uns per somiar en una revolució impossible i els altres per romandre presoners de Stalin. La República per maltractar Catalunya i Companys per jugar al gat i la rata amb l’Estat.

Ara els feia responsables a tots de la mort de l’Àfrica. Va tombar cap a la plaça Ferrer i Guàrdia, guiat per una força que li cremava les entranyes i l’empenyia cap a les Rambles.

Caminant per una Barcelona que ja no era seva, va arribar davant de l’Automàtic, on havien anat la primera nit. Va recordar el seu riure entremaliat mentre introduïa les fitxes. No pensava anar-hi més. Tampoc entraria mai més al Continental, ni aniria a prendre mojitos al Boadas, ni es deixaria caure pel Marsella, ni per cap dels caus que havien freqüentat plegats. Va travessar el barri Xino i va passar per davant de la pensió on ella havia viscut. No hi havia cap moviment. Tot estava tranquil, com la ciutat, que es mantenia aliena a la tragèdia i que havia recuperat fins i tot una alegria irritant després de l’esbatussada de primers de maig. Li van venir ganes de vomitar.

Sense adonar-se’n, es va trobar davant la casa del Josep, prop de les Tres Xemeneies. Es va quedar assegut a la vorera, amb la mirada perduda, fins que va arribar el seu germà. En veure’l, aquest va comprendre de seguida que havia passat una desgràcia. El va abraçar sense dir-li res, i el Ramon, per fi, va plorar durant una llarga estona.

—Pugem, que et refaràs una mica —va proposar el Josep quan el seu germà començava a recuperar l’alè.

—No vull que la Josefina em vegi així, pobra criatura!

—Li direm que l’Àfrica ha marxat a França —va proposar el Josep.

—No podré tornar a casa, Josep. No ho suportaria.

—Queda’t a casa nostra unes dies, fins que marxem.

—On aneu?

—Ja ho veurem, però aquí no ens hi podem quedar, perquè vivim a tocar de la central elèctrica i aviat serà un lloc massa perillós. M’ho han dit al consolat.

—Quin fracàs, Josep. Què farem?

—Lluitarem, Ramon. Encara no està perdut.

—Que Déu t’escolti. Mira que sou diferents, l’Àfrica i tu, però teniu la mateixa fe en la victòria.

Ho va dir com si ella encara fos viva. Com si pogués esperar-la a casa després d’un dia difícil. Com feia sempre des que vivien plegats.