6

Barcelona, 2 d’octubre del 1936

Antónov-Ovséienko havia dormit poc, tot i els magnífics llençols de lli del Majestic. El cap li bullia pensant en l’entrevista que tenia amb el president de la Generalitat. Segons els informes que li havien preparat, la situació política havia millorat, però no estava gens clar si el nou govern seria més estable i, per acabar-ho d’adobar, Andreu Nin hi havia entrat com a conseller de Justícia.

Els havien parat la taula per esmorzar a l’habitació, prop d’un finestral des d’on veien el passeig de Gràcia. La Sòfia va assenyalar un autobús de dos pisos que duia un gran anunci de rom Negus i les sigles de la CNT-FAI.

—Aviat els col·lectivitzaran —va explicar Antónov-Ovséienko, que havia vist un informe del PSUC sobre els transports públics.

—És una revolució diferent… —va murmurar la Sòfia.

—Inspirada en això que anomenen el comunisme llibertari —va precisar ell, més aviat escèptic.

Pel que havia llegit, el Comitè Obrer de Tramvies volia multiplicar per deu els sous més baixos, demanar una setmana de trenta-sis hores i opinar sobre qüestions personals dels treballadors que havien esdevingut col·lectives.

—En tot cas, sembla que funcionen —va comentar la Sòfia, en veure que l’autobús s’omplia de gent a la parada i que en venia un altre al darrere.

—I això que molts treballadors de la companyia s’han incorporat a la Columna Durruti —va afegir ell.

A la Sòfia, la seguia turmentant l’espectre de la Rozalia. Hi havia tornat a somiar. Els trotskistes havien esdevingut l’obsessió de Stalin, i se l’imaginava llegint la composició del nou govern català al Pravda i escrivint «Det! Det!» damunt del nom d’Andreu Nin amb un llapis vermell, com si Barcelona fos Moscou i pogués manar detenir-lo. Patia pel Vladímir.

—Que bones! —va exclamar Antónov-Ovséienko, referint-se a unes salsitxes fredes que els havien dut i que eren diferents de les russes, més flonges i molt saboroses.

—En diuen botifarra blanca —va explicar ella, pronunciant-ne el nom en català. Li ho havia explicat una cambrera del servei d’habitacions que xampurrejava quatre paraules de francès—. També en fan una de negra, amb la sang del porc —va afegir.

—Blanca, blanca… —va fer el Vladímir, horroritzat. De sang n’havia vist massa a la seva vida. Sobretot quan Trotski l’havia enviat a Ucraïna, al capdavant de l’Exèrcit Roig, per anorrear la revolta dels pagesos que s’oposaven a la col·lectivització.

—Mentre et dutxaves ha trucat el secretari —va explicar la Sòfia, tornant-lo a la realitat asèptica del Majestic.

—Què volia?

—Que l’avisis quan estiguis a punt perquè vol venir amb tu.

—Doncs ja podem trucar-li perquè he de marxar —va dir el Vladímir secament, aixecant-se.

Quan el cotxe es va aturar davant del Palau de la Generalitat, la plaça de la República li va semblar poca cosa. Era diminuta, comparada amb la de Petrograd on ell havia fet història. Insignificant, si pensava en la plaça Roja de Moscou. A Barcelona tot era diferent, també la revolució. No va compartir els seus pensaments amb Strakhov.

—El vénen a buscar, camarada —va explicar Tarrida, obrint la porta del cotxe.

Estaven a punt de tocar les onze i l’esperava el mateix Met Miravitlles que els havia rebut a l’hotel.

—Bon dia, excel·lència! Han pogut descansar?

—I tant. A més a més, hem menjat botifarra blanca —va respondre el cònsol.

—Caram! Encara no duu vint-i-quatre hores amb nosaltres i ja parla català…

A Strakhov, el detall no li va fer cap gràcia, perquè ell no tenia cap intenció d’aprendre el català. Va sonar una corneta i Antónov-Ovséienko va adoptar un posat marcial i va entrar al Palau de la Generalitat desfilant davant d’una companyia de Mossos d’Esquadra vestits amb uniforme de gala. El va xocar que duguessin trabucs i calcessin espardenyes envetades, en un país en guerra contra forces tan poderoses.

Companys l’esperava dalt de l’escala, a la galeria gòtica, i el va abraçar.

—Sigui benvingut a Catalunya, excel·lència! —va dir el president, compensant el seu francès estrambòtic amb una plètora d’entusiasme.

—Li duc la solidaritat del poble soviètic i del camarada Stalin —va respondre Antónov-Ovséienko, amb una severitat que desentonava amb el posat informal del president català.

El francès de Companys, trufat de paraules catalanes i dominat per l’accent del Tarròs, era macarrònic, i Antónov-Ovséienko excel·lia més en alemany, però els dos homes s’entenien.

—Els estem molt agraïts —va fer Companys, agafant-lo del braç i enduent-se’l cap al Pati dels Tarongers—. Hem organitzat una recepció amb el govern i amb alts càrrecs i el cos diplomàtic, i després ens reunirem en privat —va afegir.

—Perfecte —va fer Antónov-Ovséienko, adaptant-se al protocol menys rígid del seu amfitrió català.

Ho va atribuir als canvis que vivia el país. També havia estat així durant els primers anys de la Revolució Russa, però des de la mort de Lenin s’havien tornat a imposar les maneres dels Romanov.

El Pati dels Tarongers estava atapeït.

Companys li va presentar alguns membres del govern que havia pres possessió dos dies abans de la seva arribada. No hi eren tots, perquè el consolat havia exigit que no hi fos el conseller de Justícia. Per Moscou era impensable que Antónov-Ovséienko donés la mà a Andreu Nin. No hi faltaven Pi-Sunyer, l’alcalde, ni el general Aranguren, amb qui el cònsol va tenir una deferència de militar. Sabia que, a Catalunya, la Guàrdia Civil havia estat al costat de la República.

Va saludar amb especial interès el nou conseller en cap, Josep Tarradellas, que es va mostrar més distant que no pas el president. Antónov-Ovséienko va aprofitar que Companys s’havia entretingut amb el cònsol mexicà per intercanviar dues paraules amb ell sota un taronger.

—Estic a la seva disposició per reforçar els lligams comercials entre els nostres països —li va dir, conscient que supervisava els temes econòmics.

—Estem interessats a fomentar intercanvis, però les coses s’han de fer bé —va respondre Tarradellas.

—Per part nostra, no es preocupi.

—No em preocupen vostès, sinó el govern de la República —va deixar anar Tarradellas, amb una franquesa que va sorprendre Antónov-Ovséienko.

—Ja en parlarem, conseller —va contestar-li el cònsol, poc disposat a encetar una conversa d’aquesta transcendència davant de tantes mirades tafaneres.

—Mentre Largo Caballero ens posi pals a les rodes, no podrem recuperar l’economia ni restablir la disciplina —va insistir Tarradellas.

—En parlarem, en parlarem —va repetir Antónov-Ovséienko, acomiadant-se d’aquell home alt, fort i jove que mostrava tanta energia i que semblava entestat a tenir l’última paraula.

—Aquesta actitud és la que fomenta l’independentisme! —va advertir el conseller en cap, donant-li la mà.

Li va semblar un polític amb personalitat, però obsessionat amb el govern de Madrid, i la referència a l’independentisme el va alarmar.

Companys estava exultant. En una setmana, havia aconseguit confegir nou govern i obrir un consolat de l’URSS. Eren dues notícies excel·lents per combatre la idea que era un home feble, presoner de les milícies i del carrer. Mentre es vanava davant d’Antónov-Ovséienko de tenir tants consolats com Sant Petersburg, se’ls va acostar el cònsol nord-americà.

—El senyor Lynn Franklin —va dir Companys, orgullós d’aplegar diplomàtics de països tan rellevants.

—Estem molt agraïts al president Roosevelt —va comentar Antónov-Ovséienko, en reconeixement de l’actitud que Washington tenia cap a la Unió Soviètica.

—Doncs espero que ho tingui en compte per ajudar-nos a fer front a l’amenaça de col·lectivització de la General Motors i de Motor Ibèrica —va respondre Franklin, que semblava més preocupat per les inversions nord-americanes que no pas per la geopolítica.

—Quan vulgui ho comentem —va respondre el soviètic, assumint el paper de mitjancer que li atribuïa el seu col·lega.

En girar-se, es va trobar de cara amb un altre diplomàtic de qui havia sentit a parlar molt. A la carpeta que li havia deixat el secretari, el pintaven com la bèstia negra dels soviètics a Catalunya.

—El senyor Norman King, cònsol de Sa Majestat i degà del cos diplomàtic —va fer Companys, presentant-li un home rabassut, pèl-roig i malcarat que destacava entre tots els presents.

Antónov-Ovséienko ho sabia tot de Mister King.

—Estem encantats de tenir un altre representant dels països que formen part del Comitè de Londres —va etzibar-li el britànic amb un somriure irònic, referint-se als governs que havien signat l’acord de no-intervenció.

—Nosaltres farem tot el possible perquè aquest acord no sigui una farsa —va respondre Antónov-Ovséienko, adoptant un posat rígid i al·ludint a la vulneració flagrant d’Alemanya i Itàlia.

—Maldarem perquè tothom el compleixi. Tothom! —va insistir el britànic, provocador.

Antónov-Ovséienko no va contestar. El Regne Unit tenia el millor servei d’espionatge i King ja devia saber que Stalin havia aprovat l’Operació X i que aviat arribarien les primeres armes soviètiques.

—Com li va per Catalunya? —va preguntar, intentant banalitzar la conversa.

—Com em va? Com em va? Doncs estic viu, que ja és molt —va fer King.

—Pel que tinc entès, els cònsols estem segurs… —va replicar Antónov-Ovséienko, buscant la complicitat del president de la Generalitat, que seguia la conversa amb neguit.

—I tant, excel·lència! No es preocupi, que ho tenim tot controlat —va afegir Companys.

—Menys a la platja de Caldetes, on em van tirotejar fa pocs dies! —va exclamar el britànic, referint-se a un incident confús que s’havia produït al poble on tenia la residència.

Lluís Companys no suportava les excentricitats del britànic. Sabia que bona part de la llegenda negra sobre Catalunya venia dels informes que enviava al Foreign Office i de les boles que feia córrer entre els periodistes estrangers que pul·lulaven pels hotels de les Rambles. Amb l’ajut de Miravitlles, va aconseguir endur-se Antónov-Ovséienko cap al despatx, sota la mirada vigilant d’Aleksei Strakhov, que estava atent, de lluny, al llenguatge corporal amb què el seu cònsol acompanyava les salutacions.

—Aquest King és un bocamoll! —va dir Companys quan es van quedar sols.

No va trobar la paraula adequada en francès, i tot i que li ho va dir en català, Antónov-Ovséienko va comprendre que «bocamoll» no era precisament un elogi. La complicitat del president català el va afalagar. King seguiria agitant la política catalana, però ell podia arribar a ser un autèntic ambaixador de la Unió Soviètica a Catalunya. Això el va fer feliç.

—President, tinc una bona notícia —va anunciar, per allunyar la malastrugança del britànic—. Els propers dies arribarà d’Odessa el primer vaixell soviètic amb ajut per a Catalunya —va explicar.

—És una notícia excel·lent! —va exclamar Companys—. Sobretot per al front d’Aragó, on faltes armes i municions.

—També durà queviures per a la rereguarda —va afegir Antónov-Ovséienko, que no estava segur de si el Zirianin duia armes.

—Fantàstic! Li estem molt agraïts, amic Vladímir —va insistir el president, assenyalant una butaca—. Li puc dir Vladímir, oi?

—Per descomptat —va fer el cònsol, confós—. Li demano discreció, president, perquè el Mediterrani s’ha tornat perillós per navegar-hi exhibint la falç i el martell.

—Queda entre nosaltres, però quan estigui a punt d’arribar al port, faci’ns-ho. Perquè hi pugui anar tot Barcelona!

Dels temes que Antónov-Ovséienko havia anotat per a la primera entrevista, n’hi havia dos que li semblaven prioritaris: el nou govern i les relacions amb Largo Caballero. L’advertiment que li havia fet Tarradellas li havia recordat les paraules d’Ehrenburg: la guerra no es podia guanyar sense Catalunya. També estava convençut que la Generalitat no contribuiria a la victòria mentre el govern de la República observés Barcelona amb desconfiança.

—Felicitats pel nou govern, president —va dir, per entrar en matèria.

—Hem fet molts sacrificis —va comentar Companys, acompanyant el seu plany d’un gest ampul·lós del braç dret que repetiria moltes vegades durant l’entrevista: l’alçava amb la mà mig closa i els tres dits mestres desplegats, com assenyalant els reptes, les fatalitats o les desgràcies a les quals havia hagut de fer front. En aquest cas, es referia a la disminució de conselleries del seu partit per facilitar l’entrada dels anarquistes a l’executiu.

—He saludat el conseller en cap, i m’ha semblat decidit a fer front als desafiaments que se’ls presenten.

—Potser massa i tot —va murmurar Companys.

—En tot cas, ja sap que apreciem l’entrada de la CNT a l’executiu. Millor tenir els anarquistes als despatxos que no pas al carrer.

—No es faci il·lusions, Vladímir. Segueixen controlant el carrer i dominant la classe treballadora.

—Ho sé. Ho sé.

—Són els amos de Catalunya, perquè van plantar cara als feixistes —va sentenciar Companys.

—En sóc conscient —va respondre Antónov-Ovséienko, sorprès per la sinceritat del president català.

En un dels informes que li havien preparat s’al·ludia a la relació de Companys amb alguns líders sindicalistes, sobretot amb un que li deien el Noi del Sucre, que havia mort assassinat. Li hauria agradat preguntar-li per la seva experiència com a advocat, però ho va deixar per a un altre dia.

—Pensi, benvolgut amic, que tenim una situació semblant a la que tenien vostès a Rússia, amb dos poders —va insinuar Companys.

—No es pot comparar, president! —va exclamar el cònsol—. Nosaltres havíem de tombar el govern de Kerenski per aconseguir la pau, vostès només podran guanyar la guerra si es consolida el seu govern.

—Li agraeixo la seva opinió, però les dificultats són immenses —va respondre Companys—. Immenses! —va repetir, amb un lament que es va enfilar per les pedres gòtiques del Palau.

—Ho entenc, perquè els anarquistes…

—No em refereixo només a la CNT i la FAI, benvolgut. Les dificultats també ens vénen del govern de la República —va precisar Companys, sense deixar-lo acabar.

—Ja me n’ha parlat en Tarradellas.

—No sé què li ha dit, però jo li’n puc parlar durant hores —va advertir el president de la Generalitat.

Es va aixecar i va començar a recórrer el despatx de banda a banda, frenèticament.

—No ens entenen i actuen amb mentalitat centralitzadora! —va dir, exaltat.

—Sense la unitat de tots els republicans no derrotarem mai el franquisme, president —va contestar-li Antónov-Ovséienko, alçant la veu i pluralitzant, amb la intenció d’aplacar la ira de Companys.

—Unitat, unitat… —va mussitar el president.

—Hi ha qui diu que Catalunya intenta aprofitar-se de la guerra per somiar en la independència —va afegir Antónov-Ovséienko, entrant en el tema que imaginava més delicat.

—Això són maledicències de Mister King! Nosaltres no volem treure profit d’aquesta situació —va replicar Companys—. Però quan tot hagi acabat, esperem gaudir de més llibertat. Això sí! —va deixar anar.

—Abans s’ha de guanyar la guerra, president —va insistir Antónov-Ovséienko.

La conversa havia deixat Companys exhaust.

—La guanyarem, la guerra, la guanyarem! I aleshores vindrà el moment de construir entre tots una Espanya federal —va dir, amb els ulls encesos—. Vostès, en això, també ens poden ajudar.

El cònsol no es va donar per al·ludit amb aquesta nova referència a la Unió Soviètica. Estava astorat per la franquesa del seu interlocutor i pensava que podria treballar-hi. Ho explicaria al Politburó, que seguia amb massa desconfiança la situació política catalana.

—Faci saber a Moscou que Catalunya no vol ser una amant objecte de sol·licituds especials ni una ventafocs reclosa a la cuina —va insistir el president de la Generalitat, reblant el clau, mentre l’acompanyava cap a la porta.

El cònsol soviètic es va preguntar si li havia llegit el pensament.

Companys era tal com Ehrenburg l’havia descrit: un home arrauxat. Li havia semblat un quixot enfrontat a fantasmes reals i a altres d’imaginaris, i aquesta imatge li va resultar entranyable. D’ell també ho havien dit, a Petrograd, que era un quixot. Faria tot el que estigués a les seves mans per ajudar-lo. Tot allò que li deixessin fer.

Quan estaven a punt d’acomiadar-se, es va adonar que no havien tractat el tema que més preocupava Moscou.

—Ens amoïna la presència del POUM al govern, president. Considerem que no ajuda a…

—Doncs no es preocupi per això, amic Vladímir —va respondre Companys, visiblement enutjat—. Prou que m’ho diu en Comorera —va afegir mencionant el líder del PSUC, que era el nou conseller de Serveis Públics.

—És una qüestió a la qual el camarada Stalin dóna una gran importància —va insistir el cònsol, tornant a recuperar la rigidesa que havia abandonat cap al final de l’entrevista.

—Jo també li dono importància, excel·lència, però per altres raons —va replicar Companys—. No es pot repicar i anar a la processó —va afegir, referint-se a la pretensió del POUM de formar un govern d’obrers, pagesos i milicians mentre Nin ocupava una conselleria.

El president de la Generalitat va obrir la porta del despatx i el va acompanyar fins les escales. El duia del bracet, de manera afable, però amb el semblant adust. La referència a Nin l’havia incomodat. Mentre tornava al cotxe, Antónov-Ovséienko va pensar que aquell home tenia, efectivament, un caràcter reconsagrat.

No és un polític dòcil però pot ser un aliat, va concloure.

El va estranyar que Strakhov, amb qui havia vingut, no l’hagués esperat. Quedava clar que el secretari anava a la seva, investit de la seva poderosa condició d’agent de l’NKVD.